diumenge, 9 de juliol del 2017

PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s'ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l'Esperança a Lourdes organitzada per l'Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!



Com m'agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l' Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d'enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i " miracles ", d'ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l'Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d'altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d'altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.



Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l'Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se'n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.



De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d'ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d'Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d'Olot, de l'Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d'Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s'emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s'ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d'un  et diu: - doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d'altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l'important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d'una altra manera.
Més d'una vegada el malalt m'ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.



Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l'any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d'anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l'edat que tinc, i si Déu vol i la salut m'acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un " xino ", quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d'anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l'equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d'explicacions, que es farà, activitats propies d'ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s'espera d'ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  



Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s'hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.



El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s'ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell.....
Un centurió tenia un servent que estava malalt .......



Arribats a l'hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d'una " umbrel.la blanca " ens  disposem a donar  " El Cos de Crist ". 


La veritat, erem molts i el bisbe disposava de pocs capellans per donar la comunió. L'endemà diumenge, van arribar tota una colla de mossèns per atendre els sagraments i la pastoral dels malalts.



Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d'altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa " Servir és estimar ". El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.



Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l'equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.



Sempre que podem fem una escapada al bureau de l'Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d'Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l'infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l'entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l'univers, més tard el sol centre de l' univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l'home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l'Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra " Etica sine Estetica, apaga y vamonos ", em va venir com l'anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  " Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra " . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.
Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat " EMPARAULAR EL MÓN ".


ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :


Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?
Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.



No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,

sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.

Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,
libre de nuestra angustia su desnuda belleza;
jamás conoceremos lo que es una mujer
en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.
Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,
Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.
Y después que la Tierra tiene voz por nosotros
nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ....

Y ves que por nosotros es sonora la vida.
Igual que por las piedras lo es el cristal del río.
Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 
en el silencio huyente de la gente afanosa;
para vivirla sólo, sin pararse a mirarla....
Por eso nos has puesto a un lado del camino
Con el único oficio de gritar asombrados.
En nosotros descansa la prisa de los hombres.
Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 
Inútiles y bellas como Dios ha creado,
tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,
y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?
Solamente nosotros sentimos tu regalo
y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.
Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado
con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.
Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.
Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos
en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

... Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,
guarda en la muerte nuestros cansados corazones;
dales paz, esa paz que en vida les negaste,
bórrales el doliente pensamiento sin tregua.
Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;
Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos
para nosotros solos, y no para cantarte.
                                        José Maria Valverde.
Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d'aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.
Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d'ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d'encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m'escolti !!


Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d'un costat i d'altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d'Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d'un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en "Zumm "tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d'altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d'altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar
Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d'altres. Mil gràcies per tant d'exemple.
Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L'homme est un apprenti,            L'home és un aprenent,
la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.
Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu'il n'a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l'Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d'altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d'ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.



Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s'estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l'estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L'Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.



Tota una delicadesa , molt propi d'ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!


Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l'any passat que portagonitzaven l'Hospitalitat d'Olot.

Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l'interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l'adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
" Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis " ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l'arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s'adora al Santissim, amb la custodia al damunt l'altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi.....



Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d'escolà, portava l'incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui ... el mossèn posava tres culleradetes d'incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d'amagat ni tirava una cullerada més, perquè m'encantava que tota l'esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d'infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l'incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc...) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  "la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X." 



Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.


Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l'entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d'ambdues pelegrinacions

I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C'est Jésus qui nous rassemble... i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l'honor d'anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.



Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.




Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l'asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d'una vegada també m'havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 



També et fa pessigolles a l'ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d'ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t'omplen de pau.
Ara estic anant d'una cosa a l'altra, perquè no m'agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  " estament " i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !


No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.

 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa " Venga numeroso ". i començem amb : le signe de la Croix, Mot d'accueil du president, Chant ; C'est jésus qui nous rassemble....
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.


I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a " Servir es estimar ". Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d'on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.


Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-

A Lourdes tot passa volant, arribem plens d'alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l'Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d'acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m'encanta i això d'anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d'anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s'està acavant. Quan em posava al llit a l'hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d'esquena degut a l'hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.



Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l'alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d'altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l'Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d'Olot sobretot de'n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d'ells. Jo quan algú hi anava, l'escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se'ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.



Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s'han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l'esperen de totes totes. No us podeu imaginar l'alegria d'una ampolla d'aigua quan entres a una casa.



Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l'adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d'altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.


Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.

De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l'autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.


Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l'autobús per començar la peregrinació.

Al final , vaig fer de cap d'autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l'ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l'endemà, l'havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l'hort a veure a l'avi, cosa que agraeixo moltissim. L'hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure'l.



Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l'hort i d'altres històries de la peregrinació.

Pep

dimecres, 21 de juny del 2017

PORTEM ELS OLIVERS I ELS AMETLLERS EN EL NOSTRE ADN

A lo millor ja n'esteu assabentats, de l'existència d'aquesta plaga mortal que es va escampant pel mediterrani, va començar al sur d'Itàlia i després les Balears com podem llegir en el seguent article.
Pels que hem crescut entremig d'olivers/oliveras i va la nostra vida, perquè aquesta bacteria la Xylella Fastidiosa no te tractament , i també afecta els ametllers ;  no vull continuar donant explicacions, perquè en aquest interessant article publicat avui dia de Sant Lluís i primer d'estiu no explica llargament.
La Vanguardia el dia 17/XI/15 ja va publicar un informe de l'Agencia Europea de Seguretat Alimentaria, que parlava d'aquesta bacteria :

El comité científico de salud vegetal de la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria (EFSA, por las siglas en inglés) ha publicado (EFSA Journal 6 enero 2015) un informe en el que recomienda "la continuación e intensificación de la investigación y control del brote" de infección por  Xylella fastidiosa  detectado en Apulia, en el sureste de Italia. "Establecimiento y dispersión [de la Xylella fastidiosa] en la UE es muy probable; y las consecuencias se consideran importantes porque las pérdidas de rendimiento y otros daños serían altos y requieren medidas de control costosos", afirman los miembros de este comité científico.
La advertencia de los expertos de la EFSA es especialmente importante porque la X.fastidiosa amenaza a un gran número de plantas y cultivos, y porque el brote detectado en Apulia ha matado miles de olivos y demuestra que la amenaza se puede extender por todo el sur de Europa.
La desecación y muerte de olivos en Apulia fue detectada en 2010 pero hasta principios de 2014 no se publicó un estudio científico detallado en el que se confirmaba la presencia de X.fastidiosa en los árboles afectados. Según los autores del estudio publicado en Journal of Plants Phatology, se trataría del primer caso demostrado de invasión de esta bacteria en Europa.
El Parlamento Europeo aprobó el pasado mes de septiembre una resolución en la que se pide a la Comisión Europea la aprobación "de un programa de investigación y ayuda territorial adecuado, que incluya la futura rehabilitación de las zonas más afectadas" por la X.fastidiosa. Según el informe del Parlamento, hasta agosto del 2014, "la desecación rápida causada por la bacteria Xylella fastidiosa en los olivos de la región de Apulia ha afectado a 23.000 hectáreas, dañado 2.000 árboles y amenazado 600.000 olivos".
Una amenaza de grandes proporciones
Los expertos destacan que Xylella fastidiosa es una bacteria con un enorme potencial patógeno sobre gran número de plantas. Procedente de América, provoca varias enfermedades de importancia económica, principalmente en cultivos leñosos como olivos, viñas, cítricos, diversos frutales de hueso, café y ornamentales. El brote del sur de Italia afecta a olivos, almendros y adelfas.
Según informa EFSA (Autoridad Europea de Seguridad Alimentaria) el movimiento de plantas es la principal vía de entrada de esta bacteria, siendo la única vía para la propagación natural los insectos vectores, que pueden ser transportados por el viento a grandes distancias, principalmente cicadélidos y cercópidos, hemípteros chupadores que se alimentan del xilema.
La especificidad entre la bacteria y el vector suele ser muy baja, por lo que prácticamente cualquier especie de cicadélido o cercópido puede ser vector potencial de la bacteria. Los vectores, sin embargo, sólo actúan como dispersores eficientes a corta distancia. El principal riesgo de entrada de la bacteria en otros continentes es hoy en día el comercio y transporte de material vegetal infectado.
Primeras medidas de control
La principal medida de control fitosanitario debe ser extremar las precauciones en cuanto al comercio del material vegetal sensible y especialmente el procedente de zonas con presencia de la bacteria. Este material vegetal debe proceder siempre de productores oficialmente autorizados y con pasaporte fitosanitario en su caso. En estos momentos y por proximidad del foco detectado en Italia, debe cuidarse especialmente el origen y el estado fitosanitario de material vegetal sensible procedente de ese país. En cualquier caso, es fundamental comunicar inmediatamente a las autoridades de sanidad vegetal cualquier sospecha de la presencia de esta bacteria en Andalucía.
Una vez detectado un foco en el campo, los tratamientos químicos contra la bacteria o sus vectores no suelen ser efectivos. En estos casos es necesaria la eliminación de las plantas afectadas y la vegetación silvestre circundante que pueda actuar como hospedadora de la bacteria, así como establecer un programa de vigilancia en años sucesivos para intentar evitar el rebrote de la enfermedad.
Síntomas de la infección y daños en las plantas
La Xylella fastidiosa invade el xilema de la planta hospedadora. Su multiplicación en el interior de los vasos puede llevar a la obstrucción del flujo de savia bruta, principalmente agua y sales minerales. Los síntomas varían de unos hospedadores a otros. En algunos se corresponden con los síntomas típicos de estrés hídrico: marchitez o decaimiento generalizado y, en casos más agudos, la seca de hojas y ramas, y finalmente la muerte de toda la planta. En otros casos los síntomas se corresponden más a los provocados por ciertas deficiencias de minerales, como clorosis internervial o moteado en hojas.

Ver más información facilitada por la Junta de Andalucía y la Generalitat de Catalunya.

La Vanguardia el 3 de febrer d'enguany ja anunciava " Baleares prohibe la salida de vegetales para plantar " El évola de los Olivos".

LaVanguardia no-reply@milibris.com mitjançant amazonses.com 

13:40 (fa 14 minuts)
per a usuari
http://epaper.lavanguardia.com/share/article/313f9111-be4e-451a-8ccd-1c2c8f519686/c61e8c44-4b12-4d9b-ab36-02c7f67dc02b

La plaga mortal se expande


Temor en Baleares por los efectos de la bacteria 'Xylella fastidiosa', que obliga a talar los árboles

Los payeses de Baleares se preparan para hacer frente a uno de sus peores temores. Miles de árboles tendrán que ser talados. La propagación de la Xylella fastidiosa continúa imparable y los técnicos de la Unión Europea tienen claro que no hay otra solución para evitar que esta peligrosa plaga vegetal continúe su expansión por el archipiélago e incluso llegue a propagarse fuera de las islas. En Italia, la estricta normativa comunitaria obligó a arrancar más de dos millones de olivos afectados por el conocido como "ébola de los olivos". En Baleares, la bacteria se ha extendido con más fuerza y afecta también a almendros, cerezos y adelfas. De hecho, en pocos meses y tras la proliferación de casos positivos ya se han talado numerosos árboles, plantas y arbustos. Ahora, y tras una visita de un grupo de inspectores europeos, Govern y payeses no ocultan que la situación es mucho más grave de lo que parecía en un principio.
Aunque la delegación europea no emitirá un informe definitivo hasta dentro de unas semanas, las primeras impresiones no son buenas. Fuentes del ejecutivo autonómico reconocen las diferencias de criterio existentes para atajar la plaga. El Govern balear ha puesto en marcha un protocolo de contención. Es decir, se ha optado por intentar controlar la plaga y no erradicarla como exigen desde Bruselas En concreto, piden eliminar todos los árboles susceptibles de infección en un radio de 100 metros de un árbol ya infectado. Ello comportaría un impacto de grandes proporciones. Pese a las exigencias europeas, el Govern ha decretado el protocolo de contención durante un año en todo el archipiélago que ha sido declarado como zona afectada.
De momento, la plaga se concentra únicamente en Baleares, primera y única zona de España donde la bacteria ha sido localizada. Por eso, atendiendo a sus peculiares condiciones de insularidad, se ha extremado el control de importación y exportación vegetal en los puertos. No obstante, parece que los inspectores ya han comunicado su intención de dar un paso más, aun teniendo en cuenta que la tala masiva de árboles comportaría pérdidas millonarias para el sector primario.
En espera del pronunciamiento definitivo de la UE, la plaga avanza a un ritmo acelerado y cada día se detectan nuevos árboles infectados. El último, ayer mismo en la localidad de Sóller. Formentera es la única isla que, por el momento, parece haberse librado de la enfermedad.
En la actualidad no existe ningún tipo de tratamiento fitosanitario que permita erradicar esta bacteria. La única solución es arrancar el árbol y su posterior incineración. Una solución extrema que ha puesto en pie de guerra a los agricultores, que temen pérdidas millonarias si la plaga sigue ganando terreno al ritmo que lo ha hecho hasta la fecha. Así, tras el primer caso detectado hace ocho meses en un vivero de plantas ornamentales situado en Portocristo, la plaga se ha extendido hacia la zona central y sur de Mallorca. A su paso, además de los olivos, otras especies han dado positivo. Así, polígalas, acebuches y ciruelos han sido infectados. Además, la plaga ya se ha presentado en Eivissa y Menorca, aunque la incidencia es mucho menor. Aun así, la decisión final de la Unión Europea será de aplicación en el conjunto del archipiélago sin ningún tipo de excepción. Una circunstancia que podría alterar notablemente el paisaje natural de las islas.c

Bruselas pide eliminar los árboles que estén en un radio de cien metros de uno que ya esté infectado 

Aqui va tot el que hi ha i sabem, ànims ! i molta sort.

Pep

dilluns, 19 de juny del 2017

LA CONTRACULTURA A BARCELONA, ALS PRINCIPIS DELS SETANTA

Escriure i recordar aquells anys , hi ha el perill de no fer-ho del tot be, o si més no d'haver oblidat o canviat el relat en un tant per cent no despreciable, però no ha sigut fins ara que m'ha vingut a la memòria que en aquells anys uns quants companys meus van ser persones molt afortunades, que sense sortir d'Espanya, ni de Barcelona, vull dir sense passar per les Universitats Californianes, o sigui Berkeley, com va fer en Lluis Racionero, el jesuïta S. Guasch, o el viatge de mossèn Dalmau per California, vam viure d'aprop tot aquest món que precisament a Barcelona no havia ni començat, i els que arribaven, s'els miraven "agilipollados " com explica en Racionero. Tampoc vaig viure d'aprop el moviment hippie, mai vaig anar a Ibiza ni a l'India,de retruc vaig estar i viure molt aprop délls a Barcelona. UN personatge importantissim d' aquesta època va ser en Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. Feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure, segurament que em va veure molt pardillo i que no sabia el que calia saber d'espiritualitat oriental en aquels anys principis dels setanta, quan molta gent estava viatjant vers l´India i el Japó, o de tornada.
Sí, que vaig viure que per la part baixa de Barcelona algo diferent es començava a moure´s, a la Rambla i a la plaça reial i al barri de la Ribera al costat mateix de la basilica de Santa Maria del Mar (El Zeleste), en el qual es veien personatges de tota mena.
També Pániker va estar a California i sense pensar-s´ho es va endur La Contracultura a España, per mitja de la seva editorial Kairós, on va pubicar uns quants llibres o quasi tots relacionats amb la Contracultura, entre d'altres: El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , El anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós. California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós. El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit,Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard,; Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal. 


Psicoterapia del Este, Psicoterapia del Oeste.

En S. Guasch,  havia arribat de fer un master en economia a Berkeley i va venir impregnat del moviment contracultural, havent conegut en persona a Norman O.Brown, Alant Wats, Marcuse, .........
No vull oblidar-me de Jack Kerouac i la seva novela publicada l'any 1957, On the road ( La vida es no parar-se, no aturar-se, no dormir-se, gaudir, viure, sentir, anar, estar present com Sal i Dean - els protagoniestes de Kerouac  En el Camí. Després  Els pòtols místics també de Jack Kerouac Ed. Proa; a la meva vellesa l'he tornat a llegir i ja no m´ha interessat, quines coses oi ? Encara un altre Hablan las Women's LIB, movimiento de la liberacion de la mujer, de Naomi Weisstein, Anna Koedt, Laurel Limpus y otros.


Vista de la Santa Cova de Manresa.

Al pare Guasch li debem molt, home volgudament pobre,  (encara que els seus amplissims estudis acadèmics no el deixessin ser  " pobre " ), senzill, de bon tracte,  brillant, molt inteligent, savi, amb visió de futur, pròxim, intuitiu al màxim , empàtic, afable, simpàtic, acollidor, sempre aplicava  ( Ad majorem Dei Glòria ) consolador dels essers angoixats, inquiets, neguitosos, amargats, dubitatius, o tocats per les desgracies de la vida, ell només de pujar al metro a Barcelona veia rapidissim a la persona que duia els ulls fixats a l'infinit, inquieta o que anava cega per la vida, rapidament es posava al seu costat i no el deixava fins a parlar llargament amb ell i descobrir quin era el seu potencial humà; i aqui radicava tota la seva força, descobrir el més important d'aquell home/dona a la deriva, perquè algo de bo havia de quedar en el seu interior ? .  Fins i tot anys més tard se'n va adonar el gran periodista Josep Maria Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona , pàgina  377; Instituto de Potencial Humano: Bajo este curioso nombre, tan a la norteamericana, el P.Salvador Guasch ha fundado en el Paseo de Santa Eulalia, 23, una institucion para el desarrollo de la persona y de la comunidad con los siguientes objetivos:  a nivel creativo, investigar y elaborar nuevos modelos culturales en la linea del Humanismo Integral ; a nivel operativo, detectar, desbloquear y ayudar al potencial humano en sus problemas  especificos de desarrollo personal y crecimiento social; a nivel educativo, realizar su misión mediante, cursos, conferencias, estudios, medios de comunicacion, exposiciones y congresos.............. P.V.P. 400 ptas. la veritat  quan va sortir, no el vaig poguer comprar.


Església de Bethelem al pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona.

Parlant de Guies de Barcelona, em plau parlar  d'una altra prou interessant titolada BARCELONA PAM A PAM. CIRICI. Editorial Teide, S.A. amb fotografies d'Oriol Maspons . Capital Marítima, Capital Industrial, una Gent Espavilada, Un port dificil, Una Indústria Âgil, Uns Serveis, Una Segregacio.
Una guia molt últil si hom pensa fer una visita a poc a poc de Barcelona. La guia tant et parla dels Filipons, de la plaça de Sant Felip Neri , de la casa dels Canonges, o del Saló del Tinell, com de la casa Bassols i la del Real Cercle Artístic, de l'església del Pi , de les tombes romanes de la plaça Vila de Madrid , en ple carrer de la Canuda, on hi ha el palau dels marquesos de Sabassona, actualment l'Ateneu Barcelonès, o t'orienta per anar de la basílica de la Mercè a la Llotja, passejar per jardins de Pedralbes,  o trobar la biblioteca Arús delpasseig de Sant Joan,en fi una guia de l'any 1979, que sempre serà últil per saber tots els monuments, palaus, esglésies que vas troban, barris, i moltes més coses e informacions impensables.



Als EE.UU. el S. Guasch com he dit abans va tenir contacte amb gent tant important com Norman Brown, Alan Wats, Herber Marcuse, Allen Ginsberg i d'altres.
Llibres que vam llegir i treballar, entre d'altres : Psicoterapia del Este, Psicoterapia del Oeste d'Alan Wats de Kairós, El cuerpo del amor, de Norman Brown, Apocalipsis y/o Metamorfosis, també de Norman Brown.



Aquest article ja es tardà, jo estic parlant del principi dels anys setanta.

Any 1975

Del pare S. Guasch ,vaig coneixer els seguents  llibres , que els tenia a la seva biblioteca: Sincer envers Déu ( Honest to God ) Editorial llibres del Nopal de John A.T. Robinson.editat l'any 1966. 
La presència de l'Etern ( The eternal now ) de Paul Tillich; el pare Guasch me'l va regalar tot subrallat amb un retolador vermellós i a la primera pàgina amb la seva lletra em posa : REVOLUCION ES AMOR, VENCEREMOS CON AMOR.  Salvador 1973.



Lletra del pare Salvador Guasch.


Recordo amb tot el carinyo, un statge a Gallifa per parlar-nos : Introducció a la psicologia humanistica-olistica, era l'inici de les comunes. El petit grupet vam viure a l'església romànica de Gallifa, dormiam amb sacs als bancs ho recordo be, clar de dia com que eram vegetarians no haviam de fer foc sinó pelar i ratllar pastanagues, posar enciam a l'aigua, pebrots, cogombres, algun dia fer una arrossada, i rentavem amb l'aigua que baixa per un petit torrent. Al mati meditacio i lectura d´algun llibre triat per en Salvador, Cada dia anavem d'excursió i tot era un aprenentatge. Per les tardes començavem prenent cafè a casa del famós ceramista Llorenç Artigas, que era un bon tertulià i disfrutavem escoltant-lo, ens ensenyava els forns per coure la ceràmica i una llarga història del mural de'n Miró de l'aeroport de Barcelona, i es queixava - que li havia tingut els forns bloquejats durant dos anys i que al final no li va acabar de pagar. Jo penso que es normal entre amics, i ells eren molt amics, en fi mai va arribar l'aigua al riu.

Foto de'n F. Català-Roca, del llibre Guia de Catalunya , text de Josep Pla .  Editorial Destino any 1973.  Miró passava temporades pintant a Gallifa.

Com que dins a casa tenia dos caixes amb trossos de ceràmica li preguntavem que representava tota aquella trencadissa. Ens va aclarir: - quan un gerro no surt ben cuït, o surt esgarrat el trenco i el tiro al darrera al taller que hi passa un rec. Un bon dia vaig descobrir que la gent de Barcelona agafava tota la trecadissa i reconstruïa els gerros. Jo em vaig dir s'acabat:- en guardo un bocí i no podran reconstruïr-lo.
L'stage o colonies, van durar un mes i mig. Jo només hi vaig poguer estar una setmana.
En Miquel recorda que alguna de les tardes a casa de'n Llorenç Artigas si trobava el pintor Miró i li havia donat alguna que altra llicó i li havia dit " No facis mai res lletx , a la teva vida ". Curiós oi ?
Una troballa d'aquells primers anys (1971), i editat per Kairós el 1972 del llibre Please Touch , que traduit es El arte de desinhibirse. La traducció la va fer alguna persona del grup de Gallifa, era una novetat tant gran que només estava en anglès. Es tracta que Jane Howard, és una reporter de " Life " que visita l'Institut Esalen dels Estats Units i altres centres de Potencial Humà (1972). L'Institut Esalen es un centre per explorar les linies que, dins de les ciencies de la conducta, la religió i la filosofia, emfatitzar les potencialitats i valors de la existència de l'home. Poseeixen un equip instrumental d'experiencies sensorials no-verbals , per a ajudar a descobrir que es l'ésser humà. Es una colonia espiritual, una oportunitat, un simbol del futur. Molt interessant en aquells anys i posterior anys mil nou-cents vuitanta.



Avui, que ja ha contestat Bob Dylan sobre el seu premi Nobel, avui surt un bonic e interressant article a La Vanguardia , d'Oriol Pi de Cabanyes, llegint-lo em trasllada a altres temps.



Be, ho deixo aqui, va ser una gran sort poguer coneixer un home bo, que estimava als germans i que primer eren els altres, no tenia res seu, apart dels seus amplissims estudis acadèmics i eclesiastics.
Jo sempre li estaré agraït, ell va ser una finestra oberta al món de la cultura, i de la contracultura, de la bondad, de la caritat, i del saber, sempre feia honor al slogan de sant Ignaci " Ad Majorem Dei Gloriam ". 

Tenia jo 20 anys, quan els que voliam ser  algo progres els diumenges anavem a missa als caputxins de Sarrià, a missa de 12 que la deia el pare Jordi  Llimona, els seus sermons eren molt critics amb la dictadura franquista, tant que de vegades teniam por que els  " Grisos a caball " ( policia del règim) , entressin a l'esglesia, encara que sabiam que pel Concordat ho tenien prohibit, això ens tranquilitzava de moment. Els  sermons del pare Llimona ens animaven a tots, era un risc que acceptavem. Al sortir de missa , moltes vegades la policia secreta, m'havien demanat el DNI, tant sols per fitxar  a gent d'esquerres que frequentavem aquella església i els sermons del pare Jordi Llimona.
Jo sempre em guardava 10 pessetes cada setmana que es el que valia pujar i baixar amb els trens de Sarrià des de la Plaça de Catalunya. Quan no tenia un duro hi pujava caminant, deu ni do de la pallissa de pujar i baixar, però tenies uns moments viscuts amb intensitat espiritual i perquè no dir-ho politica (al règim franquista li tocava ells collons) , a més tenies un relat per explicar al dilluns, que es coia als Caputxins de Sarrià i alhora també com anava l'Assamblea de Catalunya si havien detingut algún membre , algun es va escapar d'una forta detenció, per estar al dentista i arribar tard en alguna reunió. 
Altres que en formaven part:  Josep Benet, Lluis Maria Xirinachs, Jordi Carbonell, Pere Portabella, Agusti de Semir, Antonio Gutierrez Diaz, Rafel Ribo, Josep Andreu i Abelló, etx, sempre hi havien xibatassos i la policia s'enduia algú detingut i cap a la presó model. L'Assamblea de Catalunya estava sempre present en les nostres converses i d'altres tertulies d'intelectuals com ara a l'Ateneu Barcelonès o a la Peña La Punyalada, del paseig de Gràcia, i en molts d'altres cercles d'església (parròquies) Universitats, gent procedent dels boiescauts i del PSUC. El PSUC  ho dominava tot, era present a tots cantons.
Be, va ser a aquesta esglesia que vaig sentir per primera vegada cantar Blowin' in the wind. i cada diumenge el cantavem al final de la missa, a contes de cantar el Rosa d'Abril o alguna altra cançó piadosa.
El pare Llimona sempre va estar als ulls del franquisme, no per ser estimat, ni valorat sinó tot al revés. Va estar una temporada a Olot. Com a pensador seguia la linia de Pierre de Chardin, amb un pensament religiós sempre en recerca i amb hipòtesis agosarades.
També era mal vist per la curia de l'Arquebisbat de Barcelona pel Dr. Gonzalez Martin, que li va fer un " Ad Divinis ", pels seus escrits massa  avançats en les relacions prematrimonials. L'any 1970 li  varem prohibir donar classes a la facultat de Teologia de Catalunya.
Duran la meva vida, però més de més jove havia comprat els seguents llibres   d'ell : Sempre Nòmades (1970), Fe sense fronteres, Humans tanmateix, Viure 1996. i últim.
Tot aquest llarg escrit tant sols per fer memòria de la part meva viscuda en relació a ROBERT ALLEN ZYMMERMAN, , NOBEL DE LITERATURA i a la seva cançó : Blowin' in the wind.
Tornant al principi i a lo viscut amb en Salvador Guasch,
ben segur que la nostra juventud no hagués sigut lo mateix sense tenir a la nostra vora aquest bon jesuïta. Arrel d'ell sempre he intentat posar un jesuïta a la meva vida, fins ara. Tota una sort !!!!!!!!!!!!!
Tot s'ha de dir mai en la meva juventud vaig tenir cap contacte amb en Lluis Racionero, tot el que se d'ell ha sigut per la prempsa, i pels llibres publicats, l'últim que vaig adquirir es titula MEMORIAS DE UN LIBERAL PSICODELICO. Luis Racionero. R.B.A. Narrativas. Premio Gaziel de Biografias y Memorias 2010, es completissim, no es deixa res en el tinter, un exel.lent llibre per estar al dia de la Contraculura.
Us poso una Contra de La Vanguardia que aclareix com era el món de la Contracultura a Barcelona :

La Vanguardia, Martes, octubre 12º 2021: “La Barcelona de los setenta fue el crisol de lo mejor de España”

Víctor-M. Amela

Llibert Teixidó

Pepe Ribas,

agitador cultural

Qué hizo el 20-N de 1975?

Estaba en casa de mi padre y llegó Luis Racionero, para irnos al taller de Quim Monzó.

¿Qué decía su padre?

Los anarquistas le habían destrozado la fábrica en 1933 y asesinado a su padre. Arias Navarro lloraba, y él dijo: “Tancat!”.

Fin. ¿Qué hizo con Racionero y Monzó?

Celebrarlo, y mirar los retoques de Quim a su grafismo de la cabecera de Ajoblanco, que lancé dos años antes. Monzó escuchaba en bucle Obladi-oblada de los Beatles.

Defina la revista Ajoblanco.

Plaza común de movimientos inquietos: sexualidad libre, feminismo, ecologismo, naturismo, antipsiquiatría, bioagricultura, objeción de conciencia, orientalismo, psicodelia, hippismo, anarquismo...

¿Anarquismo? ¿Qué diría su padre?

“Solo una cosa te ruego, violencia, nunca”, me dijo al irme de casa, con 21 años.

¿Qué buscaba usted afuera?

La vida. El sexo, la música, la creatividad, ¡la libertad! Vida y arte eran lo mismo.

¿Qué le hizo a usted libertario?

La traición de los comunistas. Los estudiantes de la universidad íbamos a ocupar la catedral, y nos lo impidió la policía, ¡porque fue avisada por Bandera Roja!

¿Pasaba todo en Barcelona?

Respirábamos contracultura en la Rambla, locales, teatros... Y todos aquí: Ceesepe, Almodóvar, Ouka-Leele, el Hortelano... ¡La semilla de la posterior movida!

¿Se muestra todo esto en la exposición del Palau Robert?

Sí. Acababa en noviembre, pero se prorroga hasta marzo, a causa de su éxito.

¿A qué atribuye este éxito?

Visualizas cómo Barcelona fue crisol de lo mejor de España: cómic, música, teatro, cine, poesía, fanzine, punk, arte, cabaret...

¿Por qué Barcelona atrajo la cultura?

Porque aquí hubo tenderos, artesanos, clases medias, fabricantes... que son los que crean cosas. Y, así, florece la cultura.

¿Y ahora?

Todo ha pasado a manos de agencias de publicidad, audiencias, funcionarios e instituciones, y así tenemos decadencia.

IMG_4666.jpg


Ya.

Debatías con cada amigo con quien te cruzabas, con impulso de creatividad. Fue una revolución de la cotidianidad. De Berkeley llegó Maria José Ragué y publicó California trip, manual de contracultura.


¿La droga tuvo su lugar, no?

Traían ácidos entre páginas de libros, para rituales de expansión de la conciencia. Luego, como reacción al destrozo de la heroinomanía, hubo huida al campo.

Recupere una estampa de aquellos días.

En la Rambla, Gabo en una terraza y Llach en la de al lado, y todos éramos iguales, y todos construyendo con ilusión, sobre un vacío. Y así lo cambiamos todo.

En lo cotidiano, me señalaba.

Eso es, querías hacer una tortilla y te salía un huevo frito, y viceversa, pero ahí estabas tú aprendiéndolo todo.

¿Esto que me dice es literal?

Claro, yo me puse a lavar, planchar, coser, cocinar, limpiar, no por mandato externo, sino por ganas de hacerme yo mismo todo. Fuimos espontáneamente feministas.

¿Queda hoy algo de todo aquello?

El capitalismo salvaje es devorador y materialista, y hemos perdido metafísica. Pero es posible aún mejorar la sociedad.

¿Lo cree de verdad?

Si vas a Berlín, encontrarás reductos de creatividad políglota, productividad...

Si usted mandase, ¿qué haría?

Educación. Humanista y práctica. Qué escándalo que la Generalitat deje sin estudiar este año a 22.000 jóvenes catalanes deseosos de formación profesional.

Lo es.

Eso es matar el futuro. Nos conviene regresar a los oficios, a tocar el mundo real.

No vamos por ahí, sino a la virtualidad.

Grave error, porque un día fallará la electricidad o los transportes y no tendremos qué llevarnos a la boca. Y entonces, ¿qué haremos, volver al canibalismo?

Hombre...

Cuidado, cuidado, podría suceder, no es tan distópico. Es urgente volver a escuchar al otro, a debatir entre nosotros.

¿En Catalunya?

Sí, tener el modelo de la Alejandría en la que se hablaban todas las lenguas, y no el de Madrid y su centralismo centrípeto y anticatalanista visceral. Todo nacionalismo es decadencia, así que no nos automaltratemos. Suficiente es que nos maltraten.

Mientras montaba usted esta exposición, ¿ha redescubierto algo?

El amor. El amor a la obra del otro. Reconocer a toda una generación rebelde.

¿Qué le diría a la izquierda de hoy?

Repensad la sociedad sin hipocresías.

¿Y a la derecha?

No os extreméis, centraos a lo Merkel.

Tengo 70 años. Soy de Barcelona. Soy agitador cultural. En pareja hace diez años. Sin hijos. ¿Ideas políticas? Humanista libertario. ¿Creencias? Espiritual: puedo vivir solo en un bosque. Cultivo rosas. Comisario la exposición ‘Underground y contracultura en la Catalunya de los setenta’

Underground
y contracultura

¡Abrid las rejas! ¡Tumbad los muros! ¡Saltad los abismos! Son proclamas que inspiraban a los jóvenes de los años setenta en una Barcelona efervescente que acrisoló alrededor de la Rambla lo mejor de la cultura en España. Una “revolución de lo cotidiano”, me señala Pepe Ribas, uno de sus agitadores (desde la revista Ajoblanco): la documenta en la exposición: Underground y contracultura en la Catalunya de los setenta (en el Palau Robert), montaje magnífico. Para complementarlo y difundirlo, Pepe Ribas y Canti Casanovas publican ahora (edición del Palau Robert-Generalitat de Catalunya) un voluminoso libro –es más que un mero catálogo– que fija y da esplendor a una época, a una generación y a un lugar que han modelado buena parte de lo mejor de lo que ahora todavía somos y tenemos. Mai  he tingut a les mans una revista de AJOBLANCO, mai n'he llegit cap ni una.

IMG_4667.jpg

La revista va aparèixer per l'impuls de José Ribas, un estudiant barceloní de Dret procedent d'una família burgesa, que va aglutinar a la seva al voltant a filòsofs, poetes, arquitectes, artistes i dibuixants de còmics de l'escena contracultural de Barcelona dels anys 70.[2] Tots ells van participar en un projecte que conjuminava l'oposició al règim franquista amb la independència dels partits d'esquerres de l'oposició (especialment, el PSUC, l'Assemblea de Catalunya i Bandera Roja). Al costat de la política, els interessos de la primera etapa d'Ajoblanco inclouen continguts socials inèdits fins llavors a Espanya com l'antipsiquiatria, l'ecologisme, el col·lectivisme, el moviment gai i l'urbanisme sostenible. Al voltant de Ribas s'establix un equip de redacció no jerarquitzat que incloïa Toni Puig, Fernando Mir (Ribas, Puig i Mir eren, en realitat, el nucli dur d'Ajoblanco), Lluís Racionero, María José Ragué, Quim Monzó, Santiago Soler Amigó, Juanjo Fernández, Jordi Alemany, Ramon Barnils (director davant les autoritats de la revista), Ana Castellar, Albert Abril, Maria Dolls Nuria Amat, Karmele Marchante, Federico Jiménez Losantos... A ells es van sumar les contribucions dels lectors de la revista, fins a 2.000 al llarg del període 1974-1980 (segons el càlcul de Ribas, expressat en una en una entrevista al diari El Mundo, el 12 de maig de 2007).

En el seu moment de major èxit (cap a 1977) Ajoblanco va comptar amb un milió de lectors, a pesar que les seves estructures mai van arribar a professionalitzar-se del tot. De fet, van ser freqüents les dissensions dintre de la redacció de la revista, on convivien l'impuls àcrata de Ribas (que va arribar a afiliar-se a la CNT) i Racionero, amb altres membres de l'equip, més propers al comunisme o al catalanisme. A partir de 1978, la revista entra en una crisi que s'accentua quan, en 1979, Ribas (que pretenia traslladar una part de la redacció a Madrid) abandona Ajoblanco. Un any després, la revista deixa de publicar-se per culpa dels seus problemes financers i de l'enfrontament entre els seus dos gerents.

No puc acabar sense deixar escrit que a finals del seixanta un amic meu, junt amb un altre company van decidir fer el viatge iniciàtic cap a l' India van embarcar fins a Istambul, deprés van trobar un alemany amb una furgoneta Mercedes van quedar amb el preu i van atravessar tota la Turquia i van acordar un nou preu fins a arribar a l' Afganistan i així va ser, a l'Afganistan un va agafar el còlera, i es va posar molt malalt, amb molta diarrea i sense trobar cap metge va morir. L'altre va arribar a Benarés i més tard a Bombai, on va malviure per haver perdut el seu pasaport i no podia recollir els diners que li enviava la seva mare, a la llista de Correus, vivia de la caritat, va arribr a Barcelona que se li movient totes les dents. Greu problema, va malviure fins que el consul el va repatriar cap a Barcelona, les va passar molt putes parlant clar. Temps era temps, haver estat a l'India era un valor afegit, era un atractiu personal més, poca gent, podia lluir d' aquest viatge . D'aquell temps recordo anar als vespres a La Enagua al carrer Casanova, al Zeleste, vaig estar a les 12 hores de cançó a Canet, unes 30.000 persones, tot un èxit. També era normal trobar-nos mes d'un vespre a un pis del costat de la plaça de sant Felip Neri a escoltar asseguts al terra a Lluis Llach, Raimon, Serrat, amb un conyac Mascaró a les mans, i algunes espelmes enceses per fer ambient, amb la música baixa per tal de que cap vei no ens denunciés. 

Eren temps que els joves marxavem de casa ben joves 19 o 20 anys, i ningú vivia sol en un pis, sempre compartit per un grapat de persones que entraven i sortien com al pis del meu amic Martí i la seva germana Pilar (epd), que cada dia om podia trobar persones noves, de cop una amiga porta un grupet de comunistes que la policia els empaitava i s'han d'amagar, una sevillana que acaba d'arribar a l'estació de França i no te cap lloc on caure morta; la Pilar a cada sortida portava cap a casa algun pobre o necessitat, una filla d'un metge que l'havia deixat el marit amb un fill petit, es va quedar a viure al pis, un altre et portava 10 kilos de fulletons del PSUC, perquè els cremessis o els tiressis pel water i aquest s'atascava i a patir, una altra noia que s'havia quedat en estat i els pares l'havien tirat fora de casa, sense feina i sense un duro, alguns només venien a dutxar-se perquè al seu pis no tenien dutxa......i corria la veu, ho deixo aqui, tot es complicava i tot  podia acabar com el rosari de l'aurora...

A Barcelona convivien la Gauche Divine i la Contracultura Undergraun, però no es tenien gaire carinyo, perquè uns se separaven de parella i els hippies creien en l'amor lliure, cosa ben diferent.

Un llibre senzill, però molt aclaridor sobre  els Hippies, es titula The Hippies: an American " Moment "  Barcelona 1970. 

Us recomano anar al Palau Robert, penso que l'exposició durarà fins a finals del mes de febrer. Ah !! tots visitants que vauig trobar, tenien més ho menys més de setanta anys, jo també.



Pep