ELS RECORDS QUE M'AJUDEN EN EL CONFINAMENT

Des que el Gobierno de España va declarar l'estat d'alarma, durant aquestes 6 setmanes he sentit parlar molt del gran silenci que fins i tot arriba a molestar sobretot a les grans ciutats per l'absència de cotxes, podria estar d'acord, sinó fos que un servidor ja i està acostumat a les terres de casa nostra a Llorenç de Rocafort o al terme municipal de Vallbona de les Monges, totes es troben dins la Catalunya Nova,  que molts no n'han sentit a parlar gens ni mica o sigui mai. Si coneguessin la Vall del Corb sabrien que no hi han masos com a la Catalunya vella o humida, que n'està farçit, la gent viu al poble la qual cosa vol dir que al tros no trobes ni una ànima, de vegades al poble tampoc trobes ningú. Silenci al tros, silenci al poble, un silenci que per tots els habitans de Llorenç es viscut d'una manera natural, el silenci es la norma, encara que de cent en celis puguis escoltar la fressa d'un tractor o de la meva moto-serra. Silenci volgut es el que tant valora el Dr. Josep Maria Via una i una altra vegada a lo llarg dels seus interessants articles en el seu blog, que us el recomano. Aquest silenci entremig d'ametllers i olivers no em molesta i no és silenci perquè tota l'estona sents cantar els ocells i els veus aixecar el vol o caçar mosquits com les falcilles, o la fressa caracteristica del picot (Pájaro carpintero) quan obre un niu al tronc d'un ametller, li agrada aquest arbre, una meravella de la natura.

Poden veure un magnific niu d'un Picot, a loa finca del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges.

A partir del dia 14 de març un cop arribat a Cornellà del Terri, com tothom un cop tancat amb pany i clau dins de la llar, vaig de fer-me una idea del que tenia a les meves mans i que podia fer que feia temps que no feia.
Aquests dies de confinament a casa, m'han donat  per posar al dia la documentació necessaria per a la declaració de la renda, ordenar els meus llibres que s'amunteguen desordenats a les estanteries de l'estudi i tinguen veritables problemes a l'hora de decidir-me entre El món d'ahir, de Stefan Zweig, o continuar amb la lectura del llibre Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar que vaig deixar a la  pàg 189 on parla : A mitjan 1917 Barcelona era una ciutat febrosa, vull dir contagiada per la febre de la guerra Europea o Mundial, a gust del lector. Barcelona era una ciutat agitada i pròspera, molt atenta a les trifulques de la política espanyola..... o començar a llegir el llibre que fa un any em va deixar el meu amic Dr. Jordi Turró i Goula, metge de capçalera, enamorat de quasi tot, culte i gran humanista, la novel.la es titula  Els germans Karamàzov, versió catalana per Joan Sales, ja veuen he de prendre decisions importants o acabar primer,  Evangelis , versió nova del grec per Joan F. Mira, de moment estic a mig llegir Si puede no vaya al médico, d' Antonio Sitges-Serra , camino de sorpresa en sorpresa, interessantissim el món que envolta a la medicina, no ho diriau mai, un dia en parlem o poden llegir el llibre, vostès també quedaran bocavats d'aquest món que tant estimem i que de vegades ens fa patir i pot decepcionar-nos, però jo l'estimo amb un desesperat dolor com diria l'Espriu. També he llegit articles que mai caduquen de la revista El Ciervo: com: La nova pobresa, Els límits de la solidaritat, Les cares de la desigualtat , i de la revista de Serra d' Or que durant vint anys hi vaig  estar subscrit, sobretot la vida del Cardenal Albareda fins a la seva mort i també l'història de Montserrat (1945) del mateix Dom Anselm Maria Albareda, el monografic sobre la mort de l'Abat Escarré fill de l'Arboç i d'altres, revista sempre tant interessant però imprecindible, si volies ser algú els darrers anys del franquisme.
Molta companyia en fan els epigrames de l'amic arquitecte Joan Bosch i Agustí que arriben per sorpresa en el meu gmail dia si dia també i que m'alegren el dia i ara el confinament, titolats : Enginy,Defallim,Imaginant,Vestit nou, Sotrac, Promoció, Acollonits, Observant, Embogir, Entortolligats, sota el " Nostre Guinyol ".

Rellegir els meus diaris escrits en llibretes dels anys 2007 al 2010, perque a partir d'aquest any vaig començar a escriure el meu Blog The Ladies of Vallbona , per recomanació dels meus fills, i que ja anem per 174 post editats i 11 en espera de publicació.
També estic llegint o guaitan els CD de fotografies que tinc, i en tinc molts, de les primeres fotos que vaig fer amb les seguents càmeras digitals :  DIGITAL STILL CAMERA. Cyber-short .DSC-P1 , de l'any 2000 SONY corporation, la càmera Digital IXUS 860IS CANON, era l'any 2005, anys a venir va caure una càmera molt millor que fins i tot feia i encara en fa de subacuàtiques, conecció GPS via satelit és la NIKON, COOLPIX AW100; les dos me les van regalar els fills, encara que un bon dia en Lluís, el meu fill petit,  em va dir - papa l´iPhone 6 les fa molt millor, no m'ho podia creure, tant cofoi que n'estava jo, però en els meus setanta anys he vist superar-ho tot, primer a casa quan era petit segaven amb la dalla, despres va venir l'agavelladora, després la màquina de batre que e deia Ajuria Victòria, feia molta feina, a continuació  la cosetxadora que en un dia fa tota la feina que a casa durava juny i juliol  em passa pel cap que els metges quan arribavem a un mas feiem bullir la xeringa per posar les inyeccions, tot un ritual, no cal dir les converses que sorgien vora la llar de foc, anys més tard van sortir les xeringues  d'un sol ús que les compravem al col.legi de metges de Barcelona no gens barates i així també tota la tecnologia, aquesta que us acabo de parlar. Tot plegat em porta a pensar amb la càmera fotografica que l'oncle Baldomer Capdevila i Pons va enviar des de Paris al meu pare,  dies abans de ésser detingut per la Gestapo i d'entrar al camp de concentració alemany de Mauthausen (Gusen) Austria, era una Kodak made in USA, EASTMAN, ROCHESTER, aquesta que tenen a continuació.

Tenia un defecte que els carrets eren de 24 fotos i fins que no s'havia acabat de tirar no es revelava, això volia dir que podies desesperar perquè podia tardar 8 mesos tranquil.lament. Recordo que el pare feia fotos a la gent que li demanava, en va fer moltes, a tot Llorenç si poguessin veure les caixetes de fotografies de cada familia segur que ni trobariem, alguna jove del poble que ara ja es grandeta venia sovint a que el pare ni fes, encara que si la volia per enviar-la a algun xicot que li feia tilin, no se com tenia paciència d'esperar, algun dia li hauré de preguntar. Ho deixo aquí.
Coses a fer i que es converteixen en una rutina, es llegir  La Vanguardia digital encara que un servidor n'estigui subscrit des de fa més de trenta anys, el nostre padrí Pep (a.c.s.), només n'estava subscrit a l'hivern que les nits són més llargues. Dels articles de La Vanguardia sempre busco el de'n Lluís Foix, home amb criteri i seny i que en sap molt de tot, en Marius Carol, en Mas de Xaxàs, l'Antoni Puigverd, Lola Garcia, Enric Juliana, Llatzer Moix, Pilar Rahola, Ignacio Gonzalez Faus sj , Marius Serra ...
Faig coses que no he fet en anys, com ordenar i guardar obres d'art de diferents artistes com de la nostra amiga Naoko Nakamoto que a la seva mort va deixar tot el seu llegat al Museo de Montserrat, en Josep Pujol i Ripoll, d'Àngel Planells, de'n Josep Perpiñà , de'n Benet Sarsanedas, Rosa Serra, Xavier Carbonell, de'n Josep Cruanyes, de l'Aguilar Moré, de'n M. Cuixart, entre d'altres.... 

La escultora Rosa Serra al mig, en M. Cuixart, l'Arcadi Calzada, ÇXavier Carbonell, en Peré Solanilla, la resta n m'atreveixo.

tot ordenant m'han vingut a la ment les llargues hores de tertulia al seus estudis, els estudis dels artistes són llocs plens de curiositats, d'història de l'art i d'històries de persones començant pel propi artiste , lloc d'acolliment on es pot parlar de tot, i en qualsevol moment pot afegir-se pòtol que truqui a la porta , de vegades vells coneguts, però la caracteristica comunca es que estimem l'art.

Estudi de la Rosa Serra a Olot, on un multitud de persones em sigut acollides amb la més gran cordialitat.

Amb la Tere, que es la meva dona, parlem d'allò que em vist, d'allò que hem fet i del que fem cada dia com anar a l'hort de la nostra familia a les montanyes de Camós, i plantar les tomaqueres unes plenes i d'altres de Montserrat, les mongetes del ganxets, de mata baixa, i encara unes llargues de color lila, dels cogombres, dels carbassons que tant ens agraden, així com les oberginies i els pebrot grossos de color vermell, i anar pensant com puc omplir els metres quadrats d' hort que no faig servir, vigilar les carxofes que tenen mala pinta i que no tenen cap carxofa, tot en presència de la nostra neta mar, que s'ho mira des de fora de l'hort ( l'hort està vallat) i  sempre diu - avi ajudo ?, sempre vol ajudar, m'emociona, m'encanta mirar a la meva dona fent paswort, o punt de creu, o disfresses per la Mar, i també mascaretes de roba per ella i una per la seva nina o mantells de sobretaula, o punta al coixí que ella domina des de petita, o senzillament llegint llargues hores, cosa que jo sóc incapaç de tanta lectura; a petites dosis si que em veig capaç; ep ! llegeixo quasi tot el dia, però articles diferents i temes de medicina i sobretot escriure llargs correus als meus amics i no oblidar als meus companys metges jubilats més grans que jo i que estan sols . Aquests dies també he tret la pols de les meves estanteries de llibres, cosa que quasi mai faig i tot treient els llibres vaig descobrint noms que havia oblidat que els tenia, com Una vida entre burgesos. Memòries. Manuel Ortinez, que jo vaig coneixer a la casa de la Sra. Glòria Sacrest Recolons de Les Planes                    d'Hostoles, llargament explicat en l'article " Un dinar molt entgranyable al mas El Siubès de Les Planes d'Hostòles ".

de netejar la llar, d'ordenar les golfes, de fer la llista de la compra, de les penes i proesses que em viscut a la familia el darrer any i d'altres anys, de com vam viure els inicis de la democràcia, del pais que vam posar els peus per primera vegada, Roma, on ens agradaria tornar a trepitjar, per viure més intensament el món del Papa Alexandre VI, que ha deixat vestigis per tota la ciutat , com "il Passetto" que comunica el Vaticà amb castell Sant' Angelo, els murs Aurelians, ponte Milvio,  l'escut Borja al brocal del pou de Sant' Angelo, a Civita Castellana, com l' Apartament Borja, amb la torre Borja que només és pot veure des del cortile del Belvedere, m'encanten els cortiles com el de Sant Damaso, cortile del Pappagallo, Borgia, della Sentinella. L' Apartament Borja el formen entre d'altres la sala dels Pontifexs, la sala dels Misteris de la Fe, sala dels Sants, sala de les Arts Lliberals, sala del Credo, sala de les Sibil.les, ple de Pinturicchio.
Vinguen caminant de la via de la Conciliazione vam veure  un  vistós i gegant escut d'Alexandre VI de marbre de carrara incrustat al mur del castell Sant' Angelo,  del primer pais on vam anar junts de joves, Portugal, que el portem al cor i on vam ser molt feliços passant uns 4 anys les vacances a Santaren, parlem de les noves cares que hem conegut, dels núvols del cel de l'Urgell, de les tombades de verds dels seus sembrats, 

Una bona foto del Perdigó, on és fàcil observar els diferents colors del verd

tot el terme és una explosió de joia clorofílica, degut a les pluges, que sempre son esperades " A l'abril cada gota en val mil " i de les boles que fan els rebolls (agallas) en castellà, com li agrada el paisatge primaveral de Llorenç de Rocafort al meu fill Oriol , li encanta sortir a correr per aquest camins d'eternitat com els anomenava el meu amic Josep Maria Moix-Masramon (a.c.s.) en Zum pels amics, company de guardies al CAP Banyoles, te un llibre molt bonic que es titula KINNERET, Allibereu Els Salmistes (1988) Publiccions de l'Abadia de Montserrat i encara un altre La Biblia dels nàufrags (2013), editat poc abans del seu decés (a.c.s.).

Un reboll en primer terme i la cabana del Perdigó al fons

del bonic somriure de la nostra neta Mar, de llibres antics retrobats, com La força d'estimar de Martin Luther King (La mirada 1969) ... Quan en el nostre orgull espiritual ens vantem d'haver assolit el cim de l'excel.lència moral, Jesús adverteix: " Els publicans i les prostitutes us passen  al davant cap al regne de Déu " ... i també parla de .... quan deixem de correspondre a les necessitats dels desposseïts, el Mestre diu: " En la mesura en què ho vau fer a un d'aquests germans meus tan petits, a mi m'ho fereu ", impressionant oi ? fa pensar molt; aquest llibre La Força d'estimar, que tant be em va fer a les guardies interminables de la mili fent de sentinella en les garites de mala mort, de solitud i de fred, on el món exterior el miravem per una espitllera allargada, un món desconegut totalment i que un havia d'esforçar-se per a ésser feliç, malgrat la disort, ho vaig aconseguir, el servei als diminuits psiquics i amb mobilitat reduïda em va salvar els 16 mesos de mili lluny de casa, el meu amic Francesc de Marti i Sanahuja de Verdú ne's testimoni. Abans d'anar a dormir llegia els poemes del cubà Miquel Palomino amic de la Eulàlia Valdivieso i de'n Francesc de Marti, en Miguel va viure uns mesos a casa seva al carrer Fraternitat nº 40 del barri de Gràcia; però els poemes me'ls enviava la Lali a comtagotes. Aqui va un poema d'ell :

També tornar a llegir els poemes  de José Maria Valverde, molt aprop de Cristians pel socialisme i de la teoria de la Lliberació : 
" l'opció preferencial pels pobres ", del volgut Dr. Pau Viladiu " Mas allà del laurel ", i més poemes de Llorenç Gomis " Déu vos guard i passi-ho be ", i també la obra poètica de Felip Cid (1963-2006), professor meu a l'últim curs de medicina en l'assignatura d'Història de la Medicina, reconec que li tenia por, per la seva fama de molts suspensos, home molt serio i poc empàtic, quan vaig aprobar l'assignatura vaig llençar el llibre de text, però amb la prespectiva dels anys reconec que era un intelectual, un ilustrat, un savi no sols en la materia sinó fins i tot en l'art de la poesia, molt amic de Salvador Espriu, interessant fullejar el seu llibre Correspondència de Salvador Espriu (2002) per Perifèrics, un bonic relat les primeres 45 pàgines introductories, en cap llibre dels que jo he llegit havia vist una introducció tant extensa, també trobo interessantissim les seves Memòries inutils, editorial afers (2000), a hores d'ara puc dir que em dol haver llençat el seu llibre, a ratos entremitg de les oracions, pels amics i coneguts que ens han deixat, llegeixo per riure una mica  "La Création du Monde de Jean Effel. L'Homme et le roman d'Adam et Ève i no passaré gaires dies sense llegir el llibre que fa dies que tinc comprat" La sortida del laberint " de'n Lluís Duch.
Sense volguer correr, ja hem passat més de sis setmanes confinats entre quatre murs, i jo com tots els veïns, del meu costat donem voltes a la casa, que lluny queden les llargues passejades amb el meu gos Antoine que després de dinar anavem a caminar dos hores i mitja per la ruta de Soldados de Salamina i cap a la carretera de Can Quaranta, que la vaig veure restaurar totalment i el mas del mateix nom també i a poc a poc arribar a la creu de terme del poble de Palol de Revardit i tornar cap a Can Caselles passant per Can Batlle i pel costat de Can Colom, una ruta molt bonica i molt  solitaria, maxim que trobava de tant en tant era en Martinez de Palol amb el seu gos, bon pare i millor persona.
Mai havia tingut lliris plantats al petit jardí de casa nostra, en castellà (calas), tot s'ha de dir les vaig arrencar de l'hort que tenim a Gata, que com que hi passa un rec d'aigua tot l'any dons creixen sense parar i són de un metre d'alçada, una meravella i a dins de la part blanca que s'anomena Espata i creix el tronquet groc que s'anomena Espadice, que cap al maig li sortira aquesta pinya que estan veien en la foto, que ja grogueja i a dins hi van centes de llavors, una meravella.

Enguany al ser el primer any que dona calas, no les tallarem per posar en un gerro, les deixarem a veure que passa, m'encantaria que fes la pinya groguenca que estem veien. A Gata (Extremadura) es molt frequent a tots els horts, al haver-hi moltes fonts i tenir l'aigua necessaria per a tenir aquests lliris d'un metre d'alçada, mai vist.
També recordo els inicis de la Teologia de la Lliberació de Gustavo Gutiérrez, lacopció preferencial pels pobres i l'arribada de la Contracultura a Barcelona de la ma del jesuïta Salvador Guasch de grat record i de les colonies que vam fer a la rectoria de Gallifa on mossèn Dalmau n'era el rector, dormiam a l'esglesia als bancs, eren durs però també erem joves, dieta cent per cent vegetariana, molts passetjos pels camins, lectura, reflexions i parlar i a l'hora prendre cafè amb el ceramista Llorenç Artigues que erem veïns.
 Hem d’adaptar-nos a la incertesa. Qui més qui menys inicia un procés sense objectius clars...cada dia tenim noticies noves, fa sis setmanes la distància que calia guardar era d'un metre, dies després 1,5 m, després dos metres, i avui dia 28 d'Abril ens diuen millor 4 metres de distàcia. ?? , al principi el coronavirus afectava  a les vies respiratories (pneumonia), donant tos seca, febre, xafament, dificultat respiratòria, i amb el pas del temps, trobem un excés de resposata inmunitària que perjudica els alveols (tempesta de citoquines), els vasos es tornen permeables, es formen coalls, i fins i tot trombos i si s'actua tard i pot haver fallo multiorgànic i s'acaba intubat fins i tot varies setmanes,  els primers 10 dies de confinament es parlava de que l'omeprazol, l'ibuprofè, el lorazepam perjudicaven a les persones afectades pel virus, no ne'm tornat a sentir parlar, múltiples consells en els canvis en l'us de mascaretes, .....Tot canviarà, si més no les relacions humanes, ja no podrem abraçar-nos , ni donar-nos les mans per saludar i acomiadar, ni petons als fills , als nets, als germans, durant molts mesos,etc. La incertesa ens seguirà acompanyant molt de temps, practicament fins que tinguem una vacuna efectiva.  La desescalada no fa contents a ningú, la veritat si no hi posem responsabilitat personal, no ens ensortirem, el Gobierno no ens pot dir pas per pas tot el quepodem fer, aquest cap de setmana passat tots hem vist per la tele gups de persones amuntegades en parcs i avingudes de Barcelona i Madrid.
Avui La Vanguardia ha publicat aquesta noticia :

El Gobierno de EE.UU. prevé autorizar el antiviral remdesivir para el tratamiento de la Covid-19 después de que un ensayo clínico haya observado que acelera la curación de los pacientes, informó ayer The New York Times. Se trata del primer fármaco que demuestra eficacia contra el coronavirus SARS-CoV-2.

En el ensayo clínico, dirigido por el Instituto Nacional de Alergias y Enfermedades Infecciosas de EE.UU. (NIAID), el remdesivir ha acortado la duración de la enfermedad en un 31%, anunció Anthony Fauci, director del NIAID y asesor científico del presidente Donald Trump sobre el coronavirus.

Envejo Llorenç de Rocafort i els seus habitants perquè ningú els ha de dir que han de fer, ja són majors d'edat, cada dia surten al troç i no es troben, impossible contaminar i com a LLorenç a l'Urgell tenim molts poblets que no hi ha cap cas del Covid-19, molt afortunats, de moment no els molestarem.

Quedeu-vos a casa i cuideu-vos.

Pep

ENAMORAT DEL POEMA " ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS " DE JOSE Mª VALVEREDE

El titol del post, es una trampa, no parlaré d'aquest preciós poema.
Señor, ¿ Que nos daras en premio a los poetas ? que ja el coneixeu de sobres. Un servidor es un enamorat del poeta José Mª Valverde, perquè es un referent de bondat, d'honradesa, de solidaritat, i d'amor als més pobres de la terra, per mi des que va presentar la renuncia a la seva cátedra d'Estètica a la Universitat de Barcelona en solidaritat amb els professors Aranguren, Tierno Galvan  i Garcia Calvo que la dictadura els havia cessat, encara l'admiro més ; també perquè era un intelectual brillant en tots els sentits i per últim perquè era l'oncle del meu company de carrera el Dr. Ramon Gefaell de la Peña (e.p.d.), junts vam compartir la Universitat Autonoma a  Bellaterra fins al final de la llicenciatura i preparació del M.I.R i després tota una vida fins a la seva mort sobtada, una gran amistat que encara a hores d'ara l'anyoro i l'anyorem. El professor Valverde va acabar anant-se´n de professor als EE.UU, enmig de la insolidaritat acadèmica més absoluta.
Escric des del meu aillament domiciliari que no he trencat des que vaig venir directe per l'Eix Transversal fins a Girona , el dia 14 a primeres hores del matí, curiós però anava sol, algun camió però contats, algun cotxe pero contats i  tota l'estona els retols lluminosos de l'Eix que repetien " Quedat a casa, Quedat a casa, Quedat a casa... ", vaig pensar Déu ni do i no vaig parar a cap gasolinera per no contaminar-me. A Vic no hi havia boira .
A Llorenç tothom encara dormia, però sigui l'hora que sigui hom no troba a ningú, és un racó món, molt solitari, practicament ningú pot contagiar a ningú perque ni a propòsit et trobes amb alguna ànima errant en busca de destí. Em va saber greu no haver anat al cementiri a resar pels pares, cosa que ells si vetllen per a nosaltres, les presses mai són bones. 
Avui vull posar-los uns poemes titulats Preambulos de la FE de José Mª Valverde , publicats a la revista El Ciervo l'any 1967.

I

Ya tengo edad, ya debo responder
a todos en qué está puesta mi vida,
a donde miro siempre, alli a lo lejos,
en medio del trabajo y de la casa
y del hablar de veras de este mundo,
con sus ideas, su hambre y sus gobiernos.
Si preguntáis, respondo: pero no
al modo usado, en un libro con notas
bibliográficas, o una conferencia,
sino en mi verso, en serio y a mi gusto.
No temais que haga història de mi vida,
ni que exclame y suplique: acaso en otros
versos nombraba a Dios como quien habla
de una mujer lejana, entre suspiros,
de una ciudad coerdial para él, de un caso
que le ocurrió a su espíritu, y los otros
oyen,corteses y algo conmovidos,
igual que ante un amor o un luto ajeno.
Qué puede  ser de todos, qué no anda
buscando a todos: de edo quiero hablar,
y solo como ejemplo, de pasada,
aludir a mi fe, con mis papeles.

II

La vida es pegajosa, nos apremia y nos gusta
más cuanto más nos duele; nos aturde empuján-
  donos
con hambre y con amor, pero en un brusco0 ol-
  vido,
en medio de la gente espesa, en un tranvía,
en esa soledad mortal de entre la masa,
nos asalta el ¿qué ocurre, en qué para esta noria ?
Y hay que pensar en cosas tan grandes que nos
  hagan
sentir calor por dentro, consuelo de estar vivos
y aun ganas de morir un poco por su nombre.
Así, es bello luchas por la ciudad futura,
más justa y limpia, amiga del hombre y su tra-
  bajo:
quien por ella ha caido en sangre, bajo el dés-
pota,
merece gloria y fama, y otra alabanza insigne
merece el que no cae sino vive rumiando
en un rincón  su sueño político y remoto.
Pero en la misma entraña de esa esperanza vemos
la nada agazapada, la muerte entre los niños,
robusetos y sin penas, del proyecto sublime;
el hastío emplazándonos a hundiirnos al final.
Bello es tambien besar a una mujere despacio,
despacio y repetido, a través de los años,
y ver salir los hijos y vdr cambiare la vida
reflejada en las aguas de su cauce leal,
pero el tiempo atardece, y los dos, de la mano,
querríamos salvbare siquiera las estampas
de claridad guardadas de cada buen recodo.
Y los hijos que salen, rasgándonos el fondo
del ser al ir a dárselo, nos llaman un momento,
como en un tren en la noche pasando a nuestro lado,
para luego perderse por la vida adelante,
con su peso y sus hijos, lo mismo que nosotros.
Y algún pequeño instante, nada importante,
  acaso
la luz de aquel espejo en la casa de niño,
lo primero, quizá, amigo en este mundo; 
o esa tarde en el parque polvoriento, un cre.
  púscujlo
con ilusión y un poco de dolor de muchacho:
¿Dónde guardaerlo, dónde, del negro de los astros,
del día en que no estemos, hundico entre pi-
  sadas ?

III

El Dios que fuera, exacto, la respuesta
al dedo de este mundo, señalando
allá, a su fondo grave y venerable;
el Dios que fuera el centro de la bóveda,
la pieza que cerrara el gran juguete;
el Dios que fuera el sueño a que apelamos
cuando nos vemos sucios y mezquinos,
el espejo perfecto en que sanar;
el Dios de la pizarra y del buen orden,
el Dios que fuera el premio necesario,
la escapatoria, sólo, de la muerte,
triste cosa sería: el mundo visto
en grande y para siempre endomingado,
la certidumbre, el sí, la solución.
¡ Como creer en Él, de tan sabido,
tan demostrado, tan imprescindible,
hecho del material de nuestros sueños?
¿ Tan sencillo era todo ? Simplemente,
tanto dolor y sombra en los  milenios,
tantos millones muertos a patadas,
¿ se ajustarían, limpios, al  balance ?

IV

Tras la máscara fria de enmohecidos templos,
de libros venerables, de ropajes brillantes;
por entre las rendijas de tanta voz cansina
y más aún, de tanto dolor sobrellevado,
tanto decoro humilde que no se ha de saber,
tanto gris sacrificio, tanta paciencia inútil,
se oyó un rumor extraño: que Dios no era aquel
  Dios
esedncial, opresivo, en dosel de conceptos,
relojero impertérrito, contador de los astros,
los montes y las noches, vigilante del Ser.
De pronto, por lo visto, un dia , entre el fracaso
de tanto rezo humano con miedo, en muche-
  dumbres
reptando por el polvo, con incienso y conjuros,
él havia avisado a alguno, a su manera:
" Ponte a un lado, que tengo cosas que hacder con-
  tigo".
Y ése ya imaginaba un porvenir de gloria,
su riqueza creciendo, sus nietos  con rebaños.
Pero el extraño Ser - ¿ cómo llamarle Dios,
de tan desconcertante, tan loco, tan terrible ? ...
le dijo luego: " Toma a tu hjijo, el de la herencia,
el hombre del futuro y mátamelo ".  El pobre 
obedeció abrumado, pero el gran Ser, a tiempo 
paró el cuchillo y dijo: " Basta, tu has compren-
  dido ".
Y empezó el sufrimiento de siglos errabundos,
con sed, hambre y desiertos, en medio de los pue-
  blos,
y cuando le pidieron por lo menos el signo
de un hombre resonante con que luchar con 
  todos,
gruñó " Soy el que soy " y el nombre de silencio
se elevó entre los idolos, despectivo y hermoso.
Y al final, cuando guardaban imperios y victorias,
vastas rfevelaciones del Todo y de la Nada.
la gran Palabra - ! Oh broma 1  - surgió en el
  pueblo: un hombre
pobre y corriente, errante y muerto en el fra-
  caso.
Quien lo entiende, lo entiende : es el inmenso
  chiste
que aclara  la encerrona de esta vida en la tierra.
¿ No os habla de un amor de volcanes y cielos
esa leve jugada: morir en nuesetro sitio?
Ni el sol ni las montañas existen porque deban,
ni havia obligación de hacer hombres, ni nada,
ni de hacerse él un  hombre, ni recibir el golpe
de pecado y justicia : todo fue libre, y juego,
todo se quema en gracia, y detrás del hastio
se sospecha la risa enorme del amor.

V

Pero no, no creemos, no podemos:
es demasiado hermoso, y ¿ que seríamos
entonces, y que cuentas nos saldrían,
y como conservar la dignidad,
nuedtro ser, con sus zancos, su sombrero,
su justicia y su mérito, sus juicios,
su rincon de reserva, su butaca?
Un alegre huracán nos barreria,
una marea hirviente de placer.
Hasta el dolor que tanto atesoramos,
como vales que un dia han de pagarse,
¿ Que seria, si el pobre y el dichoso
van a acabar  lo mismo en ese estruendo ?
Y además, si así fuera, ¿no soy digno
de que Dios me hable a mí, en vez de dejarlo
en esa larga historia polvorienta
de hombres y pueblos raros, a lo lejos,
con personajes sucios, retumbantes
por los siglos antiguos, entre niebla ?
Así somos, y así es Él que nos reta
a la partida:  así es llamarse  suyo
no tener nada, andar por el desierto
cuarenta años, y al fin morir sin verle,
sin saber si perdimos nuestra vida,
si hemos ido alejándonos acaso
de aquel Dios que, de niños, nos tocaba
y nos daba la mano y los juguetes.
Así somos, y así  nos manda sólo
un ambiguo rumor de boca en boca,
de lejanas palabras, en alientos
viciados pero en caras que han sufrido,
que bsjasn por los siglos el recado
de poner el oído en el latir
de los demás, del mundo tibio y ciego
como un gran animal que no nos siente.
Pero cuando, en los ojos doloridos
de millones de hermanos con fatiga,
y en el clamor de tardes y horizontes
y olas y estrellas y árboles y pájaros,
creamos presentir tal vez El Nombre,
hay que cerrar los ojos, no buscarlo
ni querer ser los mismos: solamente
dejarnos en lo oscuro y el olvido,
vivir firmes, tocar gentes y cosas 
como si fueran Él, y en el anverso
del tapiz donde es raro, ajeno,
al quedarnos vacíos de nosotros
vamos resucitando sin saber.
1967.

NULLA AESTHETICA SINE ETHICA, ERGO : APAGA Y VÁMONOS .

Per què acabeu de gaudir d'aquest gran intelectual, catedràtic, filósof, escriptor, traductor, poeta i molt més us recomano que llegiu un poema magnific en la dedicatòria del llibre Papers Privats de'n Narcís Comadira : " Carta a Narcís Comadira por y para sus Papers Privats: Querido Comadira Papers Privats me trae/ lo mejor de mi tiempo catalán, el paréntesis/ de hermosa libertad en que hablé con vosotros,/ con los "lletraferits", inefable pandilla/ de poeta a poetas, ya no cátedro, cuando/ por motivos que están, es la frase, en el ánimo/ de todos, no podia teneros por alumnos,/ ni falta que os hacia, en la oscura alma mater.......
No es dificil trobar-lo en internet. Ànims.

Pep

LA VIDA DE PAGES EN BLANC I NEGRE

Sempre que escric sobre la vida de pagès dels meus pares, que ho van ser fins als vuitanta nou anys el pare i vuitanta sis la mare, em porta a un món proper, molt estimat com antic, un món que sense sortir de Llorenç de Rocafort o de Vallbona, 

Vista del poble ded Llorenç, la carretera que edstem veient daa de la dictadura de  Primo de Ribera, abands la carretera passava per dins el poble i arribava a Vallbona pel cami de la Font dels Serradells, o sigui tota l'estona pel cim de la muntanya.

segons costum, era un mon ric i ple, quasi complet, ple de vivències de tota mena, ple de records de persones concretes (no dic noms perquè ningú s'ho prengui malament), carros cap aqui o cap allà, els camins del terme eren molt transitats i plens de vida, cada dos per tres hom sentia cantar pels trossos; als anys seixanta al poble hi  havia de tot, menys ferrer , encara que sí teniam el de Maldà, quan era manester, que més d'una vegada l'havia vist ferran la mula de casa al sortir de l'hivern, donç amb tantes hores amb els fems de l'estable a les potes, els cascos els creixien  i fins i tot se´ls afluixava algun clau i perillava la ferradura i s'havia de ferrar de nou, al meu pare no li agradava fer totes les potes i les feia ferrar de dos en dos, a mi m'agradava mirar, l'ofici no era fàcil. També recordo al ferrer soldant alguna canella amb estany, amb un aparell que sortia una gran flamarada i és regulava per tenir més temperatura, aquest fins i tot m'arreglava la meva bicicleta de dona, que utilitzava per anar a escola a Maldà amb el Sr. Capell ; tampoc teniam farmacèutic, ni manescal ni metge,  que residien als pobles del costat com Maldà i Vallbona de les Monges, de metges només tinc record del doctor Nolla, anys avenir va ser el president del nostre col.legi oficial de metges de Girona, recordo que va morir molt jove (acs), estava casat a Maldà; no existia la seguretat social a pagès, els pares pagaven una clínica de Lleida per si s'havia d'operar algun de nosaltres o calia anar a un especialista, i estavem aconductats o igualats amb el metge del poble, les medicines sempre s'havien de pagar,  tampoc teniam l'ofici de baster ni de carreter, es el que feia els carros, tant necessaris en la vida de pagès, un gran ofici, potser el més gran abans de la mecanització del camp, gairebé era un grau superior de F.P. o molt més; el carro de casa encara està intacte, després d'haver funcionat la vida del meu padrí i la del pare, el guardem a la pallissa amb tots els guarniments necessaris per enganxar-lo a la mula, junt amb el trill, aquest anava enganxat darrera la curra de pedra i els dos anaven donant voltes a l'era per sobre les garbes que previament s'havien escampat a l'era, recordo que durant la migdiada el pare i el germà de la padrina es turnaven perque no parés i ens deixaven pujar al damunt del trill i vinga voltes, era un gran divertimento,  la màquina de segar Trepat, també se'n deia agavelladora , guardem el coixí de llaurar, les bosses del carro, que servien per donar més cabuda de càrrega, jo quan era jove als estius, a l'ajudar al pare, anava curt de son i mi posava a dormir, era terrible, podies arribar reventat de tants cops, però era jove, ho aguantava tot  i a més tenia al cap altres ocellets.  

Al pare, al marxar de casa anavem al tros amb el carro, sempre li feia preguntes curioses : recordo que li preguntava com estava fet el carro, quines fustes feien servir, si era molt complicat fer les rodes amb l'aro de ferro, en fi no parava de preguntar i el pare em contestava el que bonament sabia, per exemple : referent a les fuestes que es feien servir em deia : fusta de freixe, de xop, fusta de faig, fusta d'om, de roure, d'àlber, d'alzina, de lledoner i alguna altra que no me'n recordo. Li preguntava, de quina fusta estava fet el botó de la roda (circumferència interior de la roda on s'acoblen els raigs i al seu interior hi ha la boixa), el pare contestava de freixe de Girona, i els braços del carro ? de fusta de faig i les baranes del carro, de fusta d'om i els empostissats ? - de fusta de xop. En fi allò semblava un interrogatori, però la paciència del pare no tenia límits.  També recordo  que a l'època  del batre i de portar les garbes, si afegien uns estaquirots a les baranes on si podien clavar les garbes, per guanyar més altura i aprofitar cada viatge cap a l'era. En fi el carro era imprescindible per la vida d'un pagès. També recordo que fins i tot hi havien carros bolquet o carros de trabuc, també recordo carros de torn, que transportaven una bota o bocoi de vi d'un poble a l'altre,  carros de tragí, de vegades als carros si posaven unes veles de lona, per anar al mercat a Tàrrega, o per si plovia i un fanal on si posava una espelma gruixuda per a fer llum, penso que deia ser tant pobre que no feia llum, penso que en plena nit el carro passava desapercebut, temps era temps i no hi havia una altra cosa. Encara recordo a LLorenç una tartana de cal Timoneda la feien servir per traslladar la familia per anar de viatge, eren més cares i  més costoses de fer, segurament que ni deia haver d'altres però no me'n recordo.

i d'altres guarniments com el collar de cuiro farçit de llana i subjectast per dos costellers de fusta, que posen envoltant el coll de la mula que s'ha  d'enganxar al carro o a l'arada. 

El pare Sisquet Capdevila, traient la pols acumulada de molts anys.,a petició del Lluís

També guardem les portadores,  una màquina de fer farina de la postguerra que es feia servir d'amagat, el blat s'havia d'entregar  totalment al Servicio Nacional de Trigo, també trobem  una mesura de tres quartans, molt propia de les nostres terres de Ponent, coves, la dalla, el rampill, el diable de treure la palla, el porgador d'olives, ni han dos de fusta i un més modern de tires de filferro , que separa les pedres, les fulles i els brots, abans de portales al molí, un parell de reus amb els seus carros per anar fins al tros, un fanal de carro amb un ciri a dins ( poca llum podia fer) per anar els dilluns que convenia a mercat a Tàrrega i portar des d'abop (Nitrato de Chile) a tot el que convingués a la casa , moltes forques diferents : forca de dos pollegons, força pallera, forca de triança, forca fementera, forca  de manec de fusta i  dos pollegons de ferro que servia per carregar feixos de llenya, un rascle que fa molts anys que no le vist funcionar, 

Rateres d'ocells, cadascú amb un troç de canya que es clavava al terra.

moltes rateres per ocells (aquestes venen del temps de guerra i de postguerra, com que la familia havia sigut d'esquerres, donç el pare fins els primers anys dels seixanta va estar "com castigat " per la guardia civil a no tenir permís d'arma, vull dir d'escopeta i així morir-se gana, les rateres van suplir els tirs i sempre vam tenir ocells i conills per menjar). Los que ganaron la guerra, van tenir molt de temps per pensar i barrinar com complicar la vida dels que havien sigut republicans; 

fins i tot he trobat rateres per animals més grans, no se per a quins animals anaven destinades sí guineus, llops, teixons, ?? no ho se, dos volants de segar amb el seus esclopets, jo mai els havia vist funcionar.

 un parell de sedassos de malla molt fina, per separar la farina de les pells després de molta, i porgadors de diferent tamnay ( pel blat, cigrons, ...), uns quants sillons negres de Verdú, que feien  a l'estiu l'aigua fresquissima , l' última persona que vaig veure fa pocs anys que encara el feia servir i penso que amb aigua de la cisterna era el Niñet de Sant Martí (a.c.s), dins del taller, a casa hi ha un altre silló d'un sol broc, no se perquè servia o si servia per omplir-lo a la bassa del tros on es recollia l'aigua de pluja i servia per abeurar els animals i per les persones, curiosament mai vam tenir problemes, actualment seria impensable, tascons per esberlar la llenya i una maça d'asclar, em deixo coses però si hi ha un xurrac de llenyataire de dos manecs

 o sigui  que es necessitaven dos persones per fer-lo anar i uns tres llums d'oli , que servien per baixar quan era fosc al celler a omplir el porró, quan era un nen em feien molta por les ombres que en sortien, a més la bota rajava poc i el porró tardava molt a omplir-se, quin patir Déu meu. Evidentment també el feiem servir quan marxava la llum elèctrica, que en aquell temps era frequent. Recordo haver resat molts rosaris a la llum d'un llum d'oli i sopars quasi a les fosques, vostès probin d'encendre un llum d'oli i veuram quanta llum fa. Impensable avui dia.

Llum d'oli amb el seu ble

He de dir que jo de petit sempre vaig veure llum electrica a casa, tenim el primer contracte amb la Hidro Electrica del Segre, S.A. de data 1 de març de 1930 a nom del meu padrí Pep Capdevila , encara guardo algun rebut . 
La veritat es que no se que fer amb tants estris, guardar per potser més enllà llençar, són els records i les arrels que ens menen a guardar, pensant com els feiem funcionar en temps passats. Me oblidat del rodet de pedra que s'ha quedat a l'era, era massa pessat per dur-lo a la pallissa, arriscant que algú se'l pugui endur, no hi podem fer res; servia per xafar la palla i que es desgranés el blat o l'ordi.

La mare Isabel Vila, una garrotxina que va posar un somriure a Llorenç. A dalt de tot om pot veure la famosa creu de terme del poble.

Ara es parla de la Catalunya buida o despoblada, i és ben cert, però aqui va la nostra estimada mare Isabel, caminant a les set del vespre un dia d'hivern cap a casa, havia acabat la partida de cartes amb les altres dones al local de la pista; 

Foto d'arxiu, de la vida social d'un poble, res a veure en l'actualitat.

no és una foto de fa cinquanta anys, és una foto de fa 14 anys, Llorenç de Rocafort, ja havia començat la devallada, llavors es salvaba per la gent gran  que encara vivia, que Déu ni do dels que eren, ara de grans allò que es diuen grans només en queden cinc. La foto te el seu interès i misteri, és una foto de molta calidesa e intima, sobretot dona sensació de que practicament tot el poble està aquí oi ? Al pujar només et podies fixar amb la creu de terme ( 1618 ), que està situada devant de cal Bergadà, majestuosa fins i tot de nit. Es una creu de terme situada al replà abans d'entra al portalet, que donava l'entrada al petit poble del Llorenç medieval. Es tracta d'una esplèndida columna  de  7,10 m d'alçada, a dalt de tot hi han sis fornícules que acullen personatges d'apostols : sant Jaume el menor, sant Pau amb l'espasa, sant Pere amb les claus i sang Andreu amb la creu d'aspa. Ara si sóm els únics que tenim aquesta exel.lent obra d'art, pero fins l'any 1936 també en tenien una fins i tot més alta ( no inferior a 8 metres) a Torrefeta (municipi de Torrefeta i Florejacs, vers el 1916. Creu del Fossar. Història Gràfica de la Segarra, pàg. 175. lleida 2002, Consell Comarcal de la Segarra i Centre municipal de cultura, Institut d'Estudis Ilerdencs.
Llorenç era un poble medieval i encara ho sembla , l'església data 1593 ( Abadessa Arcàngela de Copons ), la primera sepultura es 1624 (Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure ) d'un tal Pere Capdevila i no va ser parròquia fins l'any 1634 (Leocàdia de Ricart i de Cardona ), i no va ser fins l'abadiat de l'abadessa Anna Maria de Castellvi i de Pons (1700) que no tenien reserva del Santissim a la parròquia, fou el Papa INNOCENCI XII  que va donar el permís per poder tenir la reserva, fet que els vilatans ho agrairen moltissim a l'abadessa;  una teula de cal Bartomeu, guardada a casa nostra  posa 1637, de l´abadessa  Leocàdia de Ricart i de Cardona. No va ser fins l'abadiat de Maria Teresa de Riquer i de Sabater 1790, que per ordre de l'arquebisbe de Tarragona va haver de posar un vicari que fos perpetu i estable a Llorens es deia mossèn Jacinto Rafi.

El pare Sisquet Capdevila , pel costat d'aquest bonic i gran marge del Freginal de cal Timoneda, vinguent carregat de llenya ben de nit.

Una altra persona que trobem ben entrada la nit es el nostre pare Sisquet Capdevila , amb el seu carretó amb llenya per la llar de foc i per l'estufa, el carretó erà el seu mitja de transport des de l'era a casa, tot a peu pla.  Podem observar la bonica pared del freginal de cal Timoneda, llegir article en el present blog. Ningú de fora vila que estigués de turista esperaria trobar-se un personatge com el pare tirant d'un carretó a aquelles hores. Darrerament si puc dir que he trobat algunes parelles de turistes,caminant per dins els nostres carrers i demanar per l'història del poble, cosa que em fa molt feliç, gent de Barcelona, Tarragona, Reus, .....
Els pares quan no podien anar al tros del Perdigó o al de Les Pintades (La Quadra de Mas Déu), ambdós del terme municipal de Vallbona de les Monges, anaven a l'era, l'era ho era tot, alli i feien l'hort, on hi havia gran varietat d'hortalisses, allí el pare hi feia les escombres de botxa per escombrar el carrer i la propia era quan era ben llisa al temps de batre, quan van apareixer les cosetxadores l'era va deixar de tenir utilitat, van desapareixer els pallers i sobrava espai, alguns la van plantar d'ametllers o la van llaurar, o la van abandonar deixant-la a la deriva, a l'era el pare hi portava la llenya d'esporgar els ametllers i els olivers, tenia muntanyes de llenya per cremar a l'hivern, mai ni va faltar, tenien dos estufes que en una casa de pagès feien falta; fins i tot el pare per tenir ombra a l'era, al vell mig hi va plantar un lledoner aquest va creixer i  sota el mateix es resguardaven del sol i  hi prenien la fresca de la marinada apartir de mitja tarde cap al tard, sempre hi era present alguna persona del poble que passava per anar passejant fins al cementiri, s'asseient una estona de tertulia al passar o al tornar, ara un, ara un altre i mentre estan mataven l'estona fent una mica de safareig, lo millor que es podia fer a les tardes d'estiu un cop passada la calor, això si amb un jersey prim al damunt, la marinada pot arribar a refrescar e incomodar bastant.
Cal recordar que tots els carrers fora de la plaça o sigui fora del casc medieval, foren oberts per l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, totes les cases de tot el raval, les de la carretera, de cal Mano, de cal Perejaume, del carrer de la Bassa, del carrer del Sol totes foren construïdes sota el govern de l'abadessa Riquer, filla de Lleida, noble per tots costats, governà la baronia durant trenta anys.
El carretó encara ens dura, està carregat d'història per tots costats, no ha servit per res més que portar a passejar a l'Oriol, l'Eli i el Lluís de quan eren petits i després per portar llenya de l'era cap a casa tal com podeu veure en la foto nocturna pels carrers del poble, també servia per portar les hortalisses de l'hort fins a casa i de vegades el pare el deixava a qui l'havia de menester..

Quan arribava el temps de collir olives, tothom es posava en solfa, arreglan les borrasses ( tela grossera de cànem de la mida d'un llençol gran, que a més de posar-la sota un oliver també servia per portar la palla a casa, i per l' època de batzacar les ametlles), cosin els troços trencats en fi tapant forats per no perdre les olives o les ametlles), preparar els bancs (escales per collir olives) , en veurem en varies fotografies, la foto de sota mateix hi han dos bancs,  

Els pares i un servidor collint olives, amb un gran banderado de fons

El pare mai feia servir el banc, ell sempre pujava a dalt de l'oliver, fins al final, tot perquè jo no em fes mal. 

El pare molt atrevit.

Quan es collia a ma amb la raspa, era normal sentir cantar a les colles, i explicar-se l'historia de la familia, del poble i de les bones o males relacions entre veïns, si els quintos que ja havien marxat a la mili, si enguany arribaria el Pla Marshall per tot europa, sobre la qualitat de l'oli de la oliva de Verdú, .... no quedava res per tocar, tothom era molt llest, ara es parlaria de la vespeta de l'ametller :

El símptoma més característic és la presència d’ametlles buides i momificades, de mida més petita, que s’ennegreixen i que romanen a l’arbre després de la collita. En arribar la primavera s’observa a la closca de l’ametlla l’orifici de sortida de la vespeta. 

Aqui veiem a la mare carregada amb un banc típic de collir olives amb una raspa a la ma, raspa que des del temps dels romans que no havia canviat, a casa,  enguany les hem tornat a fer servir per collir els olivers que vam plantar el 2008 i que estaven carregats.

actualment amb els grans vibradors tant sols serveixen per fer les bagues ( dit del conjunt que formen les rames  més baixes dels arbres) normalment estan carregades d'olives, però el vibrador del tractor no les fa caure i queden a l'oliver, de mig oliver fins al terra queden totes, sembla que no haguis collit.

Típic banc de collir olives de les nostres terres de l'Urgell

Si era un any de bona collita es gaudia molt, perquè al vespre quan anaves a la coopertiva de Sant Martí en portaves bastants sacs i al tornar portaves un albarà amb els kilos entregats, el pare estava molt content i jo també. Cada any em guardava 15 dies per ajudar-los a fer la collita, igualment em guardava 8 dies per recollir les ametlles, ells veia que eren molt feliços de tenir-me al seu costat en els moment més importants de l'any, la resta que no era poc, ho feien ells, cada dia agafaven el tractoret i cap al tros, encara que la mare tota la vida va anar més depressa a peu que amb el pare.

Un tractoret a la seva mida

Evidenment al darrera hi anava jo amb la Crysler que tenia gran capacitat per portar els sacs d'olives o d'ametlles, cap problema i així vam tirar fins la  collita de 2012, el juny de 2013 moria la mare.

Aqui tenim els dos, carregats amb els estris necessaris : borrasses, raspes, cabassos i bancs; aqui entrant a la finca on hi han més olivers i més feina. L'any 2008, l'any del crac del Lehman Brothers, les hipoteques subprime, els actius tòxics, l'esfondrament de Vall Street, vaig començar a sentir per primera vegada el nom de les agències de qualificació de riscos com  Standard & Poor´s, Moody's, la famosa triple A, veient com estava el món, el pare va volguer plantar mes de 250 olivers d'un any de vida, ara ja medeixen més de 2 metres, són una meravella, encara que no tots, uns 30 s'han mort.

Una gran alegria era quan canviavem de tros, el gran,  sempre el deixavem pel final, o sigui primer feiem el Perdigó més aprop de Llorenç i Les Pintades més aprop dels Omells de Na Gaia el deixavem pel final.

Aqui ens hi passavem uns 9 dies segurs, pel mig hi passavem sant Andreu, lo pitjor era la boira pijanera que durava dies i dies, de nit glaçava i de dia desglaçava i tot era fang, fang que s'enganxava a les bambes o a les xiruques i que arrastraves tot el dia enbrutin les olives. a més del pes que portaves tot el dia enganxat als peus. Recordo que de oliver a oliver el pare posava un fusta, per caminar sobre ella i no trepitjar fang, tots els engings eren pocs per arribar al final de la jornada, per altra banda tot s'aprofitava fins a l'infinit com poden veure en aquest cabàs de goma ben apadassat des de temps immemorial.

Be, ara sense volguer ens trobem amb la collita d'ametlles de fa uns quant anys, els pares no cal dir eren una mica més joves. 

La mare tirant de la borrassa plena d'ametlles

Aqui tenim la mare arrastran una borrassa d'un ametller a un altre amb el pare al darrera. No cal dir que la borrassa va carregada d'ametlles i pesa.

Fotos històriques dels pares tretes de l''arxiu, 

Tot el dia es el mateix, batzacar que vol dir fer caure les ametlles i vinga canviar les borrasses cap a un altre ametller. Al vespre cap a casa i això sense parar, he de dir que al mes de setembre fa molt bo al camp, millor dit molta calor. Quan la collita està recollida i tota a casa, llavors venia la feina dels pares a casa, totes passaven per una màquina que les deixava sense la clofolla, o sigui que quedaven ben netes, llavors es posaven al sol uns tres dies , per tal de desidratar-les, després es sense pressa es posaven a un lloc ben arresserat a classificar-les per families : Llargueta o desmai, Marcona, Esperança i Mollar.

Racó de la casa on els pares esquetllaven les poques ametlles que la màquina havia deixat passar i també es feia la classificació per classes, un cop passades pel sol. A l'esquerre podem veure els sacs plens. M'agradaria que es veiés la bàscula de pessar, que encara funciona a la perfecció.

Aquesta feina de posar al sol les ametlles i després classificar-les durava fins el primers de novembre, perquè a partir del dia 16, ja es podia collir olives i la feina de les ametlles havia de quedar aparcada, vull dir totes classificades i guardades, si no necessitaves els cèntims eren un xec al portador en qualsevol moment, un secret les pagaven molt millor, que vendre-les totes barrejades com fem ara i a més sense passar-les per les hores de sol necessaries, fa anys que a cada bugada perdem un llençoli ja no canviarà.
Tot recordant la vida dels meus pares, de cop em passa per la ment que un servidor he passat els setanta anys, o sigui que quasi tot lo de casa ho he viscut, per això ho estimo tant. Em ve a la memoria que siguent funcionari titulat superior de la Generalitat, m'hagués agradat treballar fins als setanta, aquest havia sigut el meu desitg tot veient treballar al Dr. Turró, però una llei aprobada pel Parlament de Catalunya va truncar la meva esperança i demà no torni, al poc va morir el pare a Llorenç i me'n vaig tornar cap a Girona, pensava que estava de vacances, quan de cop em vaig dir, noi tu no tornes a treballar, la vida de metge de sanitat i de l' ICS s'ha acabat per sempre, no puc amagar que el " destete " es potent en aquesta professió, quan  un s'ha passat una vida estudiant fins la última setmana. Be, professionalment tot s'acabat. Diuent que la paraula jubilo, vol dir  "estar boig d'alegria", mira que be !!! Vaig ser molt afortunat perque avui (1-4-2015), fa 5 anys va neixer la nostra estimada neta Mar, puc dir que le gaudida a vessar, a dojo, sí, le vist creixer, hem passat moltes hores i dies junts, hem jugat a tot i més, junts ens hem emocionat amb les floretes del jardí, hem passat moments únics a l'hort plantant cogombres, tomaqueres, fent forats i posant 3 mongetes a cada forat, junts amb el seu pare hem lligat tomaqueres, hem rigut, en moments de cansanci hem dibuixat i explicat comtes, hem fet CineXin, artilugi amb la carcassa de color blau de l'any 1983 més o menys, amb piles, en una habitació a les fosques, les pel.licules son  mudes,  tenim el capitan Garfio, Popeye el marino soy, los Pitufos, etc.... encara es conserven,  per Mar es tot molt interessant, fins i tot si l'acompanya alguna cosineta ,vol passar-li les pel.licules , gaudeix moltissim, i les posa i les treu ella sola, com li agrada anar amb patinet aqui devant de casa del nostre amic Albert Costa i al park infantil d'aqui mateix, s'ho pasa "pipa"amb la tirolina , també gaudeix d'allò més anar a casa de la Claudia Balboa a jugar.

Al pare li encantava anar a buscar bolets, i com que havia nascut aqui a Llorenç i sabia tots els racons on anar a buscar cada classe de bolets, sempre quedava be amb el nostre fill Lluis, dient-li entra sota aquets pins que trobaras rovellons o  al costat d'aquell marge trobaras mucoses i trobar-les, el pare se li escapava el somriure per sota el nas.

El pare quan es feien bolets, el que fos, encara que fossin negrets que a Girona en diuen Fredolics, plegava de la feina abans i vinga fins que es feia bosch a omplir la cistella,ell sabia els llocs on se'n feien perque era fill del poble i coneixia tot el terme.

El pare Sisquet, pujan costa a munt de la finca,amb la cistella a ma esquerre i amb la dreta ajudat d'un bastó per arribar a dalt de tot que es on hiha el bosc.

Junts, cada desembre treiem de les golfes les capses que guarden les figures del pessebre i les desenboliquen una a una, tot preparant-les per quan junts posem la molsa o diferents tipus de molses, fem els camins, posem els arbres, i fem alguna muntanya d'on sortiran els Reis d' Orient, i a poc a poc posem alguna masia escampada amb les seves gallines, conills, oques, porquets, xais de diferents ramats, fins a arribar a posar la cova .......Ep ! la iaia també es complice junt amb la Mar de vestir l'arbre amb totes les boles de colors, angelets, cors de roba grans i petits, les llums, etc.... les dos s'ho passen d'allò més be. Sovint la Mar em demana - Avi, llegeix-me un compte ! i jo rapidament sense ni pensar-m´ho n' agafo un i vinga, de vegades ella diu aquest no, un altre, un altre : començo a llegir i l'acabo, quan acabo, ella tenca el llibre i em diu: -avi ara te'l explico jo a tu !!, a mi m' escapa el somriure per sota el nas!! i no es maco això. No cal esperar grans coses, les petites ens omplen la vida.

Tot escribin aquestes linees, em be a la memòria el que diu en Piem en el seu llibre " Avis i Néts " Edicions La Campana. Manual d' ús i diu que els avis són : somrients, disponibles, imaginatius, generosos, savis, atents, pacients, útils, conciliadors, tendres, mal.leables i perplexos, els avis no son VELLS.

No puc deixar de posar unes paraules del periodista Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia : 

Cuando amas a un nieto, tú desapareces. La obra es él y a él todo lo subordinas. El amor cortés de los trovadores se realiza, de hecho, con los nietos. Es el único amor que en vez de dejar cicatrices, las cura.

Diuent que el numero 7 (dels 70 anys) porta en si: l'art, la llibertat, la simpatia, l'amor, obertura, l'equilibri, el relativisme, el plaer .... Fent cas a tot això ara podré actuar per amor, " Estima i fes el que vulguis " de sant Agusti, em sento privilegiat. Fa temps que no tinc desenganys, tot es relatiu i seguiré obrint-me a la vida sense esperar res a canvi, encara que un somriure sempre es benvingut i senyal d'agraïment.
Ben mirat no pateixo la crisi dels setanta, tampoc vaig patir la dels seixanta, tot es una faula. Ara, amb la meva familia d'aqui i la de Lleida, amb la petita Mar que ja ne parlat i que ens alegra la vida dia a dia, els meus ex-pacients que encara m'estimen i em valoren, i els invissibles i vulnerables de Càritas i els seus voluntaris que em donen tot el que tenen, si més no sento cada moment la paraula gràcies, gràcies, que bonica i que m'omple el cor de goig, em sento un privilegiat de primera. Tornant a les memories familiars, els pares els agradava molt ballar, eren els primers en obrir el ball fos a Llorenç o fos a Rocallaura o a Rocafort de Vallbona o a Belianes, tenien un gran sentit de la festa; la mare sempre deia que el pare de tant en tant li convenia  descansar, el que passava es que a ella no li agradava tant ballar , tot està dit.

Els pares Isabel i Sisquet.

He de dir que totes les fotos de gran format, van estar exposades a Barcelona al Centre Cívic GOLFERICHS , especialitzat en fotografia mitjançant l'Espai Francesc Català-Roca a Gran Via de les Corts Catalanes nº 491. 08015-Barcelona. Es possible que algunes d'aquestes fotos ja les hagiu vist en diferents articles d'aquest blog, però si les poso es que per mi tenen un altre significat, el nostre fill petit en Lluís fa anys  va veure la vida dels avis així, en blanc i negre, són les emocions que em venen al cor, quan vinc a Llorenç, i donat els anys sempre quedaran en blanc i negre.
Cuideu-vos del coronavirus ! Quedeu-vos a casa !

 Bona Setmana Santa 2020, a pesar de tot; sempre podem resar i viure-la amb els de casa i seguir els oficis per la televisió.

Pep

Bibliografia :

Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir 1153/1990. Segona Edició. Josep Joan Piquer  i Jover.
Història Gràfica de la Segarra, pàg. 175. Lleida 2002, Consell Comarcal de la Segarra i Centre Municipal de Cultura, Institut d'Estudis Ilerdencs
Bibliografia: La Baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover. Lleida 1981. Institut d'estudis Ilerdencs.
Geografia de Catalunya. de Josep Lorman-Ignasi Planas. Editorial Claret.Barceloa 1987.
Els imprecisos límits de la Segarra. Sanfeliu i Rochet, Guiu.