ANEM AMB EL COR A LA MA

 

D'entrada un poema del llibre de Llorenç Gomis DÉU VOS GUARD I PASSI-HO-BÉ " Cançons de l'Ai al Cor ", per quan estiguem inquiets, dubitatius, angoixats, tristos, deprimits,,,, afegir una mica de poesia sempre ajudarà  a complementar els consells del metge de capçalera, psiquiatra, psicoleg, neuroleg, dels familiars, dels amics... ànims !!!!!!

CANÇO DEL VELLET VORA EL FOC

Passo l'hivern acompanyat

de noies rosses i morenes,

com un vailet entremaliat

corro a desfer les llargues trenes,

cullo un petó mig amagat.

Passo l'hivern ben abrigat

amb el record dels anys i els dies

quan era fort, quan era honrat

i veia llum a les masies,

quan era un jove enamorat.

Passo l'hivern vora del foc,

miro les flames que s'enyoren

del vent valent que llisca al roc

muntanya amunt on arbre foren,

miro les flames i no em moc.

Passo l'hivern amb els records

vells d'aquell temps quan era festa

cada diumenge i érem forts,

quan era groga la ginesta

quan eren vius els qui són morts.

Regiro el foc i miro lluny,

cap al camí, toco el meu pare,

la meva mà dins el seu puny

i veig el llamp com si fos ara

i sento el tro que lluny retruny.

I torno a viure i sóc vident

i veig el tall a antigues taules

i sento veus d'antiga gent

i reconec velles paraules

i em trobo fort i violent.

I si em barallo amb qualsevol

i crido molt i no m'amago

i no tinc por i res no em dol

i pago jo si fem pa i trago

sóc ben bé jo i em valc tot sol.

Passo l'hivern vora del foc,

sota la cendra veig la brasa

del foc d'ahir i com un joc

toco els topans antics de casa,

veig visions, miro i no em moc.

Passo l'hivern acompanyat

de noies rosses i morenes,

sóc un vailet entremaliat,

corro a desfer les llargues trenes,

cullo un petó mig amagat.

Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Aqui vull deixar escrit que fa la meva familia de primers de juliol fins a la tornada del Santuari de Lourdes (França) el dia de sant Pere. Diran perquè aquest periode ?, perquè l'any va de gener a desembre, cert,  però a casa nostra les coses sempre van diferent, durant tot aquest llarg interval no parem, anem d'una cosa a l'altra i sempre pensan quina en farem, no podem estar parats, no tenim temps de pentinar el gat, no se com ens duren els amics, nosaltres no en jubilem mai cap. Fa anys que vaig de metge voluntari amb la peregrinació de l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes a Lourdes, la primera vegada tenia 19 anys, ens van animar els monjos de l'Abadia de Montserrat, sobretot el pare Abat Cassià Mª Just (epd) a tots els joves de la meva colla i així va ser i al costat del Josep Maria Cullell i Nadal, de'n Xavier Durà i Riera, de'n Manel Conesa (orfebre important, amb història de diverses lampades al cambril de la Mare de Déu de Montserrat, llegir el butlleti del Santuari nº 121 de gener-abril de 2022), de'n Xavier Valls (farmacèutic) (acs) , de´n Josep Santamaria i Rius, i molts d'altres com en Cesc Rovira.... de Mn. Francesc Xavier Puigrafegut anys avenir va ser secretari del bisbe de Vic monsenyor Josep Maria Guix i Ferreres, i per obediencia es va traslladar , Vic no li agradava, perquè era deixar tota una vida a Barcelona a la parròquia de Sant Francesc de Paula, ara inexistent. Mn. Puigrafegut era un home de l'Hospitalitat de Lourdes, estimava als malalts, havia sigut consiliari nostre; en una de les darreres cartes em va dir : vosaltres que entrareu al nou mil.leni, mireu de deixar un bon rastre i color d'evangeli. Així va ser la seva vida, ell sempre ho va practicar.

A casa portem l'agenda familiar entrellaçada amb la de Càritas , o sigui que me'n vaig d'una cosa a l'altra i puc dir que surt bastant be, als meus 75 anys he d' estar content. El dia de Sant Ramon de Penyafort, em van trucar des de l' Institut  Nacional d'Estadistica per preguntar-me si encara vivia a l'adreça on els consta o havia canviat ?? No se perquè, però coses que fan les institucions i a quin curs o taller estava inscrit ??li vaig contestar que en cap, no perquè em costés aprendre quelcom nou, que ben mirat a l'home li costa molt aprendre, però es que a la meva edat ja no vull fer més curriculum, diria que en tinc "massa" i mai m'ha servit per guanyar més diners, no, ha sigut  per servir millor els malalts que tenia encomanats, per tenir més expectatives de treball, per amor propi; en els ultims anys de la meva carrera, si que la Generalitat va instituir diferents graus de carrera professional i va asignar uns diners per a qui els cumplia, mai va ser cap regal, perquè els masters i altres cursos ja te'ls havies pagat tu, en aquells anys que el metge d'APD o també conegut per metge titular, tenia la obligació de residir al poble i atendre a la població mati, tarda i nit, diumenges i festius tot l'any i per anar de vacances et calia el vist i plau de l'alcalde de la població, cosa del tot engorrossa, la cosa no sempre tenia èxit. Be, per anar a fer una diplomatura a Bellvitge (Barcelona) , havies de deixar un metge substitut de 15 a 23 hores, a les tardes durant tot el curs, més gasolina, autopista, més el preu del master, o sigui un capital i després un altre master torna a buscar un metge per que el poble no notés que un servidor no hi era i vinga a pagar més hores de metge, o sigui un capital durant tot el curs..... i a part seguir pagant el master. Per exemple: un curs de Protecció de l'Entorn 1983 a Girona 20.000 pessetes, apart deixar un metge ......tot plegat un capital que mai vaig recuperar.  En quan a les DPO, per cobrar-les s'havia de cumplir un tant per cent no lluny del 100%.

Codonys (Cydonia oblonga), terme de Vallbona de les Monges.

No vull oblidar-me que a final de novembre sempre collim els codonys del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, són plantes antiquissimes que no creixen més, es mantenen a una altura de uns dos metres i prou, no sempre fan fruit, enguany ni havia alguns, l'any passat va ser una gran collita i fem un codonyac bonissim, també m'agrada vigilar el gran server (Sorbus domestica), és un arbre que pot medir 14 metres d'altura, el nostre medeix uns 9 metres, està ben resguardat, fa fruits que es cullen al final de l' estiu, les serves necessiten una sobremaduració al cim de palla. El server és un arbre molt rústic i poc afectat per les malalties d'altres fruiters (cada vegada en tenim més com la Xil.lella de l'oliver, la vespeta de l'ametller ....), qui ho havia de dir fa tant sols 12 anys ?. Tradicionalment el server era present a la majoria dels trossos, en llocs frescals, practicament avui dia no se'n veuen ni pocs ni molts.

SORBUS DOMESTICA

 La serva és un fruit secundari, que avui dia pràcticament no es comercialitza, jo recordo que quan era petit a les golfes de casa sempre en teniam sobre un llit de palla i a mesura que anaven maduran les feiem servir de postres, com les figues seques, les panses o el codonyac i les nous, tot ben variat.

Aqui teniu una servera gegant ( Sorbus Domestica )

Estic escrivint aquest post el dia del baptisme del Senyor i avui acaba el Nadal i comença la setmana dels barbuts que sol ser la setmana més rigurosa de l'hivern: Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Antoni Abat.

Ara que s'acaba de fer fosc, fa un aire gelat i segons el temps aquesta nit serà una nit molt freda.

Seguin les estacions de l'any permeteu-me que em capbussi en la vida de pagès de Llorenç de Rocafort, sobretot i també la vida amb els fills, netes, joves, esposa, veins, amics i mai se sap qui més, per uns dies deixo la medicina, a Llorenç esporgant els olivers o fent llenya d'ametllers morts degut a la llarga sequera, acompanyat del vent de Serè pel matí o de la Marinada per la tarde, no recordo si sóc metge o no, és la pau d'aquesta terra de secà o sigui  d'aquest racó de món que són les meves arrels, dels meus avantpassats que van viure de ple la ex-baronia de Vallbona. El meu amic Josep Maria Boix Masramon (epd), Zum pels amics, em deia a les guardies que haviem fet junts al CAP Banyoles, " Els camins de l'Urgell, són camins d'eternitat ", quan vagis a Llorenç porta´m una foto d'alguna cabana, i així ho feia.

Des de primers de juliol, des que estic jubilat, començem l'estiueig a Sant Antoni de Calonge, la vida no es la mateixa que la que feien els senyors estiuejants de Barcelona a la fonda Selga d'Anglès (la Selva) sense anar vestit de blanc als matins amb barret inclòs; també hi havia estiuejants a la Fonda de Can Ramena de Les Planes d'Hostoles i a moltes cases de Sant Feliu de Pallerols tenien estiuejants de Girona capital de tota la vida. A les 10 h.  platja amb la umbrel.la, baixar una cerveza i unes patatetes i el llibre d'Eugeni Xammar " Seixanta anys d'anar pel món ", d'altres dies dona bo repassar algun capitul del llibre Ciutat petita i delicada de'n Jaume Ministral, el mestre que feia els dialegs de'n Capri (Dr. Caparrós) que molts de vosaltres recordeu, dinar, migdiada  i a les 17 hores cap a la Biblioteca Municipal a repassar la revista Serra d´Or des de l'any 1968, la revista El Ciervo des de l'any 1968. La revista Girona per mantenir una mica de cultura de la capital i provincia.  A l'hivern pujo a la biblioteca del Seminari de Girona, on trobo moltes revistes i llibres i una bona acollida per part del personal; malgrat el seu caracter anyoro a Mn. Josep Maria Marquès (epd), em deixava fer el que volia.

Fins i tot estan indicats els hostals com el de la Ceba

Com que els dimarts visitava a la tarde als matins pujava a la biblioteca del seminari, pensant trobar quelcom del  músic Francesc de Paula Brunet i Recasens, músic brillant de les Saleses de Barcelona, ell havia posat la música a la canço A collî olives, vaig trobar aquest llibre, que de jove l'havia vist a casa meva de Llorenç, però segur que amb el pas dels anys el van deixar a algun conegut i mai més va tornar; de totes maneres dins no vaig trobar la partitura de la cançó. Vaig començar investigant.

Que curiós , que i feia a Girona ?, després, pensant, pensant resulta que acabada  la guerra civil espanyola, el bisbe de Girona era el Dr. Josep Cartañà i Inglès, fill de Vilavert del Camp (Conca de Barberà) i amb això en tenim prou, cal dir que els dos germans Bergadà  i Solà van acabar siguent canonges de la Seu Tarragonina , i ben segur que a Tarrragona  s'havien de fer amics amb el futur bisbe de Girona, i li van regalar el llibre; quan el vaig trobar , estava nou , com si ningú l'hagués llegit (aqui va la foto).

 Quan torno de la biblioteca municipal de Sant Antoni, toca passeig fins a Torrevalentina i saludar a coneguts de sempre, un metge ja jubilat que a casa seva el van obligar a estudiar medicina per mantenir el prestigi de la dinastia, però el noi volia ser músic, un parell de dentistes de molta anomenada, un catòlic tradicionalista que segueix la liturgia de sant Pio X , dos radiolegs que no els passa res per alt , un infermer d'APD amb molta història , un reumatoleg experimentat, un hematoleg feliç com ell sol, un cardioleg cremat vol deixar l'ICS  i dos farmacèutics que no arriben als noranta convençuts de l'art de fer formules magistrals,  un metge jubilat que no vol que li parli de medicina i un parell  de mestres amb vocació que em recorden al Sr. Capell de Maldà i molts malalts antics, gent de Banyoles relacionades amb Càritas, i amb l'Hospitalitat de Lourdes, en fi que més que caminar practico les relacions humanes, cosa del tot recomanable. 

Ho he de dir, quan veig en una persona , la qualitat, la virtut de la bondat quan sempre es manté disposada a ajudar a qui ho necessita, quan és mostra compassiva i ressonant amb les persones que es troben en algun patiment per diferents circumstàncies i també quan manté una actitud amable, generosa, empàtica cap els altres i les seves cabòries, em deixa desarmat, li dono tota la meva amistat i una gran abraçada. 

D'aquesta manera, també podem exposar que qui no te bondat és aquell que és mesqui, egoista, qui veu a la resta de persones com enemics, és desconfiat, rancorós, insensible i es decanta més per l'odi que per fomentar l'amistat. La filosofia entèn el bé  com el valor que se li atorga a l'acció d'una persona. El be fomenta el desitjable a partir de l'empatia, la capacitat de sentir de ressonar amb el què un altre individu pot sentir, increible, eh ! Surrealista, quasi fantasmagòric.

Després del relax de juliol a primers d'agost ja estem instal.lats a l'alta Extremadura a la Sierra de Gata, d'on és filla la meva dona i alli al mig de la natura i acomanyat de més de cent fonts començem a fer coses com pintar totes les portes que donen al carrer, que no són poques, endreçar la casa després d'un any de tancada, saludar a la gent coneguda i un somriure al desconegut i sobretot els avis que saben llatí, començar a fer treballs manuals, llegir, escriure diariament i fer fotografies per posar al correu de cap de setmana (Urbi et Orbi) que fa 12 anys que el faig a la familia, dissenyar com serà  la decoració de la façana de casa pel Hollowenn i quines disfresses portaran les petites de casa ( cada any són diferents, repetir no es cosa que es contempli, cal buscar llums, màquina de fer fummmmm , ciris per tota la barana del jardí, buscar xuxes per més de 300 infants i joves per  cumplir amb  Truco o Trato i que no falti la llum dins la carbassa o les carbasses necessàries per aquesta nit, quantes ? mai se sap, però amb una es cumpleix. 

Seguir anotant les petites històries de milmanda que van passant per les llargues tardes d'agost a 37 graus a l'ombra, la migdiada es el temps més sileciós del dia, a mi m'agrada parlar amb tothom i cada dia després de descansar una mica surto a donar la volta pel poble, Gata te molts atractius, els Drs. Fabré i Griera ho saben molt be, també gaudim de dos rius on banyar-se.

A primers de setembre ja som a Catalunya i ens preparem per anar cap a Llorenç de Rocafort a batzacar les ametlles ( cal veure quines ametlles ens trobem, els dos ultims anys estem patim una gran sequera de mesos, cal fer comparació de les ametlles d'abans de la pandèmia amb les del 2024), no se si la cooperativa les voldrà ?. a més cada any es moren molts ametllers, no aguanten la sequera .

La melmelada de mores la fem des de fa més de 25 anys, abans quan arribavem a Llorenç per l'onze de setembre, en època dels meus pares, trobavem la nevera plena de mores,

 ara esta buida i cal que tota la familia surti tot el dia a recollir mores per tot el terme de casa, de Vallbona, de Rocallaura i fins i tot a Montblanquet. Caminem molt, puc equivocar-me perquè sóc un gran desconeixedor del nostre terme i dels pobles veïns, però amb 75 anys algo al costat del nostre pare i del Ramon Moix Marimon algo se d'algunes partides com: Roca-grossa, Albareda de Montesquiu,  l´Alzina, Coll-roig, Ferreginals, Planots, Perdigons, Serra-fosca, Astinclar, El Tallat,  La Creueta, etc... Collir mores enguany ?  són petites, molt fines, com mortes, com enganxades, costa arrencar-les de l'esbarzer és complicat si no ha plogut, s'han de buscar racons i raconets més frescals. 

Una vegada fets trenta-cinc pots, ho vam deixar, perquè no en teniam més, enguany ho hem donat per exel.lent, ha costat molt reunir tantes mores.  Cal dir que també hem fet melmelada d´Albercocs, de Prunes, i de Tomaquets verds... Per les festes del Nadal n'es l'obsequi principal. 

Com  que s'acosta la festa de Totsants cal començar a trencar molts kilos d'ametlles per tant de fer els famosos panellets que ja feien la meva padria i mare, més endevant la meva germana Dolors i actualment el nostre fill Lluis que com a hobby va fer dos cursos a l'escola Hoffman de Barcelona i tot es fa com " il Faut".

El trencar ametlles és laboriós, pacient i anònim, (ningú et felicitarà per haver fe la feina ben feta) però impressindible, un cop les ametlles trencades, cal escaldar-les, treure-lis la pell, posar-les al sol per què s'assequin, tot seguit passar-les pel molinet de la meva padrina, 

 de més de 140 anys d'antiguitat, funciona de manera manual, res pitjor que el turmix per fer ametlla ratllada, escalfa les ametlles i surt l'oli que porten, cosa indesitjable.

La formula per fer els panellets la tenim penjada a internet, perquè sempre surtin igual faci qui els faci, fora dubtes.

També fem Nuegaros (nous triturades + mel) i la pasta es posa entre obleas (pa d'àngel). Dolç que és fa a Gata per Nadal.

Ara que hem parlat de la mare, em ve a la memòria que el ieisme era el seu parlar i el vell parlar de la Garrotxa i que encara es present al Pla de l'Estany, tot i no ser normatiu, els vells el parlen:

El Ieisme, dialecte totalment desconegut a les terres de Ponent, els poso una petita mostra.

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

ull   /ui/

ullal  /uial/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

fonoll/fonoi/

abelles/abeies/

rostoll/rostoi/

genoll/junoi/

alls/ais/

polls/pois/

vull/vui/

podall/podai/

tall/ai/

dalla/daia/

cullera/cuira

Una masia, en ple parc volcànic de la Garrotxa

-El meu germà te el fel sobrexit i suara vol venir de visita.

-Vinc perquè sóc fluix d'orinar i la dona em fa venir.

-El diumenge a la tarda tinc dolors còlics, no vindrà d'alguna cosa mal curada ?

-El meu bailet te una ventrellada, hauria de fer-li una ullada.

- Tinc un brià, - ensenyi-me´l.

-La meva dona te un esquirro a la mamella i ella no ho sap.

- A casa tenim ronya.

- A la fleca diuen que aquest metge sap curar els cucs de les criaures.

- Senyor metge tinc molts sustos, puc prendre aigua de Calaguala ?, vostè mateix.

- Ahir ja cavien les primeres fuies al cim de l'herba.

- Guaita ! Suara poc s'ho pensaua pas la meva mare que podessim trobar el tràmec.

- Ara pla, guaita quin piló de cideres. No en vos pa cap ? Sí, unes miques.

- Quina llei de gust que té el greix que heu fet amb aquest tangí. Em fa venir basca !

- Havent endreçat el volant, els trebaiadors taiauen les branques a cops de podai.

- Després de tan que rivien, els hi feien mal els uis i no podien trebaiar.

- Poc s'ho crevia dingú que havessin gunyat el primer premit.

Una vegada fets els panellets, sempre fem un paquet per la meva germana de Lleida.

Passat Totsants, ara toca pensar en la decoració de l'arbre de Nadal i en avançar feina que serà de manualitats com cada any, i sempre diferent, guardem més de 10 paquets d'estrelles de tota mena, nanets del bosc amb una barba llarga de diferents paisos, casetes,de tota mena paquetets de colors, i altres peces fetes de password.....etc.

Enguany la meva dona ha fet un canvi radical amb el calendari d'Advent, en lloc de fer finestretes amb bossa a l'arbre, ha fet una caseta per cada dia del desembre fins a la vigilia del Nadal; casetes fetes d pasword, que senzillament han tingut poc exit, per part dels petits de casa, la sorpresa estava a dins.

Cada any des de fa molts, la familia Capdevila anem a passar una tarde a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, al pla de la catedral, passejar , mirar i mirar, saber a quin preu es venen els rams de vesc o muerdágo blanco (viscum album ) gaudir de la música nadalenca i de tot l'ambient, ben abrigats i sense pressa, fa anys que comprem les figures de la casa DECORARTE  J. FERNANDEZ a la Sra. Dolors Garcia Juanes i darrerament li hem comprat per telefon al 943333254, ens va assegurar que era l´últim any que han vingut a Barcelona.

Cada any aprofitem que som al Portal de l'Àngel per comprar turrons de la casa Planelles Donat, de xixona, turró de trufa, de xocolate amb ametlles, de xocolate amb avellanes i de crema.

Vaig aprofitar per anar a veure l'exposició sobre Dones de Paraula

  

El llenguatge fet paraula constitueix una de les màximes expressions de les idees i del pensament humà. La paraula ha estat l'element clau per explicar la història a través de fonts diverses, escrites o be orals, i és un instrument fonamental per descriure i comprendre la realitat. 

Però el control de la paraula ha estat tradicionalment masculí : amb molt poques excepcions, han estat els homes els qui han governat imperis i estats i han exercit el control del relat;són els homes els qui apareixen als llibres d'història, a la majoria dels documents administratius o els que han escrit i prescrit la gran literatura. Tanmateix, és de la mare de qui n'aprenem el llenguatge, les paraules i la transmissió d'un ordre simbòlic; la paraula que ens permet comunicar, interpretar i que  és instrument de mediació.

L'objectiu de l'exposició és posar el focus en l´us de la paraula des d'un univers femeni, partint de l'època  moderna (segles XVI al XVIII), quan l´humanisme situa  la paraula com a pedra angular del coneixement, amb l'aparició de la impremta i el llibre modern, pereò també com a element fonamental en la construccó del subjece.

La paraula de les dones - reivindicada, transmesa, oculta, negada.- n´és el fil conductor: de la necessitat d'elaborar una genealogia d'autors  que esdevinguin referents i autoritats;  de vindicar la importancia de l'ordre  simbolic matern i fer visible l´ocultació i el descredit que tambe ha patit la paraula femenina des de l'història, la literatura i els relats biblics o mitològics.

Ara que hem parlat de Santa Llúcia he de dir que cada any d'ençà molts que l'Ajuntament de Sant Aniol de Finestres em convida a la missa de la festa de la patrona amb orquestra i a dinar al restaurant de cal Cabrit de Sant Esteve de Llemena, era l'any 1991 que vaig deixar de ser el metge titular d'aquests racons de l'alta Garrotxa, plens de cingleres i boscuries mai vistes a l'Urgell cal llegir el llibre de´n Josep de Costabella ( Odissea d'un olotí durant el domini marxista).

Ho he de dir cada any gaudeixo dels veins dels masos que jo visitava encara vius i del sermó que fa el mossèn, és únic, sempre de coses planeres com la vida mateixa, sempre toca de peus a terra, un queda enbadalit escoltant-lo, enguany ens ha dit que quan es va fer capellà volia salvar el món i als 80 anys llargs s'adona que ben just se salvarà ell, molt humil. És un capellà que és fa estimar vaja con Déu mana,  carregat de bondat, auster i exigent amb si mateix, no s'aparta de l'evangeli, és fa un més del poble, capellà mati, tarde i nit.

El pessebre el fem una mica grandet perquè qui capiga tothom, com el feia el meu pare, que els camins estaven molt transitats, com és el Belen Napolitano, que hi surten tots els gremis no del temps del Senyor sinó del segle XVIII a Nàpols, fins i tot un elefant precedit per una generosa famfarria van a adorar al nen Jesús, no s'estan de res. Puc dir que m'encanten els pessebres carregats  (barrocs) i transitats per molts pastors, soldats d'un lloc a l'altre, masies a tots els racons, rius amb els ponts, o salts d'aigua,  el palau d'Herodes el rei dolent, diferentes classes d'arbres, diferentes molses , varietat de bestiar, les piràmides d'Egypte de diferents tamanys, la fugida a Egypte, un parell de filadores a la vora del foc, llums tenues per tots els racons, els angels els justos, a diferència del Belen Napolitano, un estol d'angels alguns amb un encenser i vestits de dalt a baix, donant la màxima glòria a Déu. Sí m'agrada el bou i la vaca dins l'establia. 

El pessebre el fem junt amb la neta Mar que aviat farà deu anys i enguany s'ha incorporat la petita Duna d'un any i set mesos i ja ha col.locat els xais als prats on han de pasturar. La Mar ja ha après on van cada grup a la zona de la anunciació de l'àngel als pastors, les figures de la Cova, d'on surten els Reis Magcs, on posen la fugida a Egypte, on va el palau d'Herodes amb els seus soldats. La gent que va a adorar i porta un present pel Nen Jesús, sempre posem dos caganers i així la gent s'entreté bucant i la Mar s'ho passa pipa perquè ella si sap on estan amagats. Sempre que fem un pas al pessebre llegim la Biblia.

Dins el titol del llibre de 27 dibuixos de cadascun dels nets, aqui  va el del meu amic Dr. Ramon Gefaell de la Peña (E.P.D.) Molta gent no sap que hi ha un rei dolent.

Duran els dies  del 24 de desembre a l'endemà del dia 6, posem música nadalenca. No cremo encens, perquè a casa no els agrada, jo ho faria, ho vaig fer a totes les guardies de medicina al CAP BESALU, durant sis anys, i mai cap pacient es va queixar pel perfum, sabien segur quin metge estava de guardia encara que no em veiessin. Duran aquests dies repasem una vegada més ADMIRABILI SIGNUM del sant Pare Francesc.

He de dir que sempre hem tingut el pessebre fet fins a la festa de la Candelera , festa que se celebra el  dia 2 de febrer que és commemora la purificació de la Mare de Déu. Coincideix aquest fet amb la presentació del Nen Jesús al temple, quaranta dies després del seu naixement, segons prescrivia la llei de Moisés.Era allà el sacerdot Simeó qui, coneixent per inspiració divina qui era aquell infant, va dir : " Ara ja puc morir en pau perquè els meus ulls han vist el qui ha de ser el Salvador d'Israel!". Un dit popular molt conegut : Si per la Candelera plora, l´hivern és fora ; si per la Candelera riu, el fred  és viu. Encara que no estigui de moda tenir tant de temps el pessebre, li tindrem fins la Candelera, mai le desfet abans, accepto les critiques.

Passat els Reis desmontem tota la decoració de la façana i de l'interior de la llar, desfem l'arbre, i guardem els treballs manuals diferents cada any, en tenim un grapat ens agrada colec.cionar-los. Els nostres fills ho trobaran. Anys enrera també tenia decorada la sala d'espera de la meva consulta particulr.

Totes les històries familiars que no són poques, els meus fills les poden trobar a les meves multiples agendes de Càritas, la meva vida camina junt amb els sense sostre, els excluïts, els invisibles, els vulnerables, els que no són ningú als ulls d'aquest món. Són les mevers obres completes, no puc portar una agenda privada i a més una de Càritas, donç sóc president les 24 hores del dia i a més Càritas és l'art de compartir, de joves hi hauria d'haver una assignatura sobre el compartir, la vida aniria millor. Als escoltes ho ensenyen i a més treballen la estima de la natura, sinceritat, esforç, responsabilitat, compromís, austeritat i generositat, alegria, optimisme, participació en la vida colectiva..........

Cada any a mitg febrer anem a Llorenç a esporgar, arreglar algunes pedres caigudes, fer feina com tallar ametllers morts al tros o a l'era, amb l'ajuda del meu estimat company de promoció Dr. Griera.

Des de fa molts anys que amb la meva dona anem a passar el dia 26 i 27 d'abril a Montserrat, historicament em dormit a l'hotel Abat Cisneros, però no ens importa dormir a l'Alberg Abat Oliva o a les Cel.les Abat  Marcet, un servidor va dormir al mig de la plaça l'abril de 1997 que se celebrava Els 50 anys de l'entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. 

. Guardem habitació al més de novembre per si de cas. Ens agrada anar a les vespres solemnissimes de la Marededéu o sigui les primeres Vespres i tot seguit la prevetlla amb cançons del Llibre Vermell de Montserrat i finalment la gran Vetlla de la Marededéu :

- Laudeamus virginem mater est: et eius filius Iesus est.

- Los set gotxs recomptarem, et devotament xantant : Ave Maria     gracia plena Dominus tecum Virgo serena.

-Imperayritz de la ciutat joiosa, del paradis amb tot goig eternal

 neta de crims, de virtuts abundosa.

- Mariam Matrem Virginem attolite, Ihesum Christum extollite concorditer.

- Stella splendens in monte ut solis radium, miraculis serrato exaudi populum

- Salm 94, Invitació a lloar a Déu

- Càntic de Judit

- Càntic d'Anna, exultació dels humils en Déu

- Càntic d'Isaïes

- Cinc lectures entre mig

- Renovació de l'ofrena de l'oli de les llànties.

- Cant de comunió : El tot poderós obra en mi meravelles, al.leluia. El seu nom és sant.

- Visita espìritual a la Mare de Déu de Montserrat.

Coses de la vida, fa anys que asseguts a dins de la basílica trobem una parella de francesos d'occitània.

Al sortir de la Vetlla, sempre ballem un parell de sardanes i tot seguit baixem al self-service a menjar xocolate amb coca de Montserrat, tot esperant una nit molt curta, perquè amb la colla que porten l'oli de la llàntia de Cervera anem a la missa de l'Alba (7 del mati) al cambril de la Verge, normalment ens la diu el pare Juan Maria Mayol rector del santuari. En la foscor de mitja nit, impressiona escoltar la música d'una sardana.

Després un bon esmorzar amb coca de Montserrat i suc de taronja i un  cafè amb llet ben calentó i preparats per entrar a la basílica per la missa conventual de les 11, des de la pandèmia cal demanar un codi de barres.

Aqui va un bonic e interessant gravat de Montserrat fet per Alexandre de Laborde, en va fer molts de Montserrat i de totes les ermites. Aquesta imatge potser està feta des del Pas dels Francesos.

Al sortir novament podem ballar sardanes, la cobla se situa al costat de l'angle de l'antic claustre de Montserrat, es bonic veure l'escolania ballant sardanes amb el seu prefecte el pare Efrem de Montellà.

M'abelleix donar un repàs a les noticies del dos mil vint-i-quatre que toquen d'aprop la pobresa

La Síndica propose una Renda especifica per als nens vulnerables ( La Vanguardia 6-2-24).

La inflació provoca un augment de la pobreza i trenca la tendencia a la baixa ( La Vanguardia 27-2-24).

Pobreza invisible i estructural: els nens pobres d'avui, són els adults pobres del demà. ( La Vanguardia 1-3-24).

Solitud no desitjada  i dificultats econòmiques grans condicionants de la salud ( La Vanguardia 3-4-24).

Ayudar a les families contra la pobreza hereditaria ( La Vanguardia 7-4-24).

El monstre de la soledad. La teoria sueca del amor. Del director Erik Gandini. La Vanguardia 5-5-24.

Entitats socials alerten  de l'enquistament de la pobreza. El 24% de la poblacion no a consegueix evitar l'exclusió tot i la millora de la economia. La Vanguardia 4-5-24.

Trobo a faltar un compromís més radical de l'església amb els emigrants. L'arquebisbe de Tànger el frare franciscà Santiago Agrelo critica la indiferència social devant dels morts a les fronteres. " Molts cristians, religiosos, sacerdots, laics i bisbes tenen una visió excloent del migrant " . La Vanguardia 23-6-24.

Catalunya necessitarà 20.000 empleats més en residencies els proxims 10 anys. La patronal avisa de que no hi haurà suficients professionals per a cuidar a la gent gran. (La Vanguardia 18-X-24 ).

Aprop de 600 persones subsisteixen en assentaments i locals ocupats. L'Ajuntament de Barcelona contabilitza 125 menors en aquests espais. ( La Vanguardia 1-XI-24 ).

Veins del Baix Besós alerten sobre el nou barraquisme nòmada ( La Vanguardia 14-XI-24 ).

Cuatre  millons de persones viuen en la pobreza severa i uns altres 9,5 estan en risc. Un informe de Càritas apunta que la exclusió s'exten ja als pobles . ( La Vanguardia  4-XI-24 ).

La Vanguardia 27-XII-24 El sector social urgeix reprendre la Llei de mesures transitories per erradicar el Sensellarisme. D'acord entre la UAB, UB, Comunitat de Sant Egidi, Càritas, Assís Centre d'Acollida, Arrel Fundació, Sant Joan de Déu Serveis Socials.

Les primeres noticies del 2025 :

La Vanguardia 9-1-25: El 7% de la població viu en espais amb menys de 15 m2. per persona.

La Vanguardia 10-1-25 Full de ruta per treure de la POBRESA 2,3 milions de nens i adolescents. Ajuda Universal per fill. També 4000 MENORS MIGRANTS de les Canàries.

La Vanguardia, diumenge 2 de febrer de 2025: Què faríem sense vostès?
Carme Riera

La pregunta ens la fem molts de nosaltres quan pensem en les persones vingudes de fora que van arribar i continuen arribant a aquest país a la recerca de millors condicions de vida, una necessitat que des de fa milers d’anys ha impulsat la gent. Sense els vinguts de molt diversos llocs d’Europa, Amèrica, Àfrica o Àsia, principalment de Romania, Ucraïna, Colòmbia, Veneçuela, l’Equador, l’Argentina, el Perú, Cuba, el Marroc, Gàmbia, Senegal, la Xina o el Pakistan, molts seríem menys afortunats. Sí, sí, menys afortunats. La nostra vida quotidiana seria­ més complicada i més difícil.
Em pregunto sovint què faríem tots nosaltres, els 48.446.594 espanyols sense els 6.735.487 estrangers?, segons dades de l’INE de l’últim trimestre del 2024.
Qui cuidaria de la seva mare, benvolguda lectora? Qui recolliria els nens a l’escola, benvolgut lector? Qui li netejaria la casa? Qui li despatxaria el pa al forn del barri, la fruita a la verduleria propera? Qui li portaria la pizza a casa? Qui conduiria la furgoneta que transporta mercaderies necessàries, per exemple, productes farmacèutics? Qui li serviria el cafè al bar de la cantonada? Qui voldria fer el torn de nit en els anomenats comerços de 24 hores?

La Vanguardia 5-2-25 

 La vida en una habitació de desenes de milers de persones a Catalunya

Esade i Càritas alerten d’un mercat de relloguer que es regula fora de la llei.

Preciosa vista urgellenca

LaVanguardia 8-2-25 : España va be, però hi han més nens pobres: Barraquisme vertical, families que malviuen amuntegades en una habitació per 570 €.

Diari de Girona 20 de febrer de 2025: Un 28% d'atesos per Càritas no te ningú en qui confiar : Més d'una quarta part dels usuaris a Girona assegura que s'ha  "aïllat socialment" i que no te cap amic.

Per setmana santa, mai estem al mateix lloc, el 1972 a Vallbona de les Monges, el 1975 a Paris, alli vaig coneixer al cardenal Lustiger que va escriure un llibre molt interessant titulat La choix de Dieu.

 Abans del 1981 tots al monestir de Sant Cugat del Vallès, després a Gata, alta Extremadura a casa de la meva dona, al 2008 al monestir de Santo Domingo de Silos, que fan tots els oficis en llatí, no es distreuen gaire amb els turistes; moltes vetlles Pasquals a la catedral de Girona, on dona bo escoltar el cant del Pregó Pasqual en català per Mn. Baburés, però a mi m'agrada escoltar-lo en llatí, serà per haver sigut escolà en la meva infantesa, algunes setmanes santes a Llorenç i també els oficis a la catredral de Salamanca .

EXSULTET IAM  ANGELICA TURBA CAELORUM: EXSULTENT DIVINA MYSTERIA; ET PRO TANTI REGIS VICTORIA, TUBA INSONET SALUTARIS.

Pasada setmana Santa, estem a l'espera de la festa del Corpus , festivitat que s'escau el dijous en què s' acompleixen deu dies de la Pasqua Granada i perquè a Càritas publiquem la nostra memòria de l'any anterior i a més anem a passar el dia a Barcelona a fer el recorregut un any més de les institucions on fan l´ou com balla, la seguent foto és dels jardins de  l'Ateneu Barcelonés un servidor fa més de cinquanta anys que en sóc soci i he gaudit ampliament d'aquesta festa tant important per tots nosaltres.

A l'Ateneu mi he passat moltes hores estudiant, hi vaig fer la carrera, tancavent a les tantes de la matinada i obrien els caps de setmana.

L'ou com balla es una antiga tradició de Barcelona que data de l'any 1637. Podem veure l'Ou com balla a :

 La casa de l'Ardiaca on hi la l'Arxiu Historic de la ciutat de Barcelona. També el podem veure al Claustre de la Catedral de Barcelona, al Palau del Lloctinent on hi ha l'arxiu de la Corona d' Aragó, també en el romantic i meravellós pati del  Museo Marès, i al monestir de Pedralbes, als jardins de l'Ateneu Barcelonès i segur que a molts més indrets de la ciutat i provincia.

Be, durant tot l'any ajudem als fills cuidan les dos netes, la gran farà 10 anys i la petita en farà 2, les dos un tresor pels avis, és bonic veures creixer i creixen molt depressa.

A poc a poc arribarem al juny clausurarem els 14 projectes de la nostra Càritas, farem la declaració de la Renda i si Déu vol tornarem a anar a Lourdes a acompanyar els malalts i cuidar-los com a metge.

Be aquest any, la quaresma del 2025 comença quan es posi fi a la festa del Carnaval, el dimecres 5 de març, i s’allargarà fins al dissabte 19 d’abril. Així, del 18 al 21 d’abril és la Setmana Santa, comptant des del Dijous Sant fins al Dilluns de Pasqua. Aquest dia, el dilluns 21 d’abril, és el dia de la Mona a Catalunya.

Be, el dia de sant Joan, una vegada més marxem cap a Lourdes (Alts Pirineus), ho dic per si algú és pot apuntar.

Una abraçada

Pep

 

MI VUELTA A LOURDES

Aqui va el meu article publicat al  Bulletin de L'Association Médicale de Notre-Dame de Lourdes (A.M.I.L.). Organe Officiel du " Bureau des Constatations Médicales ". Novembre 2017. Nº 340 . Editat en castellà.

Empiezo por mandar un abrazo a todos los médicos, farmacéuticos, enfermeros, dentistas y estudiantes; a todo el personal del Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, especialmente al doctor Alessandro de Franciscis, Médico permanente del Bureau des Constatations Médicales.

El que presenta este artículo es médico de la Hospitalidad de Girona (Cataluña, España)!

El año 2015 tuvo lugar mi primera peregrinación a Lourdes como médico, tenía yo entonces 65 años. Sin embargo, a los 19 años también viajé a Lourdes en calidad de 'brancardier' formando parte de la peregrinación de la archidiócesis de Barcelona, han pasado 46 años entre ambas peregrinaciones.

El Dr. de Franciscis me pidió que escribiera este artículo para el Bulletin de l'Association Médicale Internationale de Notre-Dame de Lourdes después de escuchar a nuestra directora del equipo médico -doctora Carmen de Castro- que estava relatando mi pequeña experiencia sobre Lourdes.

Mi primer contacto con la Hospitalidad de Barcelona fue a través de los monjes de Montserrat, desde siempre el monasterio ha sabido atraer a grupos de jóvenes: los Encuentros de santa Cecilia - estilo Taizé- , jóvenes procedentes de las comunidades de base, oblatos benedictinos, boys scouts, cristianos por el socialismo, grupos de animación de parroquias de Barcelona, etc. Todos con el punto común del cristianismo.

Los monjes sabían aglutinar a estos jóvenes y de ahí salió la idea de nuestra primera peregrinación con enfermos al monasterio de Montserrat. Desde entonces esta peregrinación continua viva bajo la dirección de la Hospitalidad de Barcelona.

Este fue nuestro primer contacto con enfermos, peregrinos y voluntarios, un mundo tan desconocido para la mayoría de nosotros. Sin ninguna formación en la mobilización de los enfermos pero llenos de ilusión y de servicio, nuestro objetivo era la ayuda y la entrega total en los trabajos donde podíamos ser útiles. En todo momento nuestro trabajo era variado:  limpiar las mucosidades, servir comidas, acercar los enfermos a misa o al confesionario, a la procesión de antorchas, pasear por las plazas de Montserrat... etc. I llegado el día de la despedida los abrazos se repartían con emoción a todos, enfermos y sanos. Adiós y hasta pronto!

Con grandes camiones empezaba el transporte de enfermos hacia el valle, en Monistrol y de allí, en tren continuaba el viaje hacia los diferentes destinos. La solidaridad total entre monjes y jóvenes era palpable, subir las camillas, el material, los enfermos, todo. A menudo el hábito de los monjes era una dificultad para llevar a cabo este gran trabajo pero los monjes tenían sus astucias, sus trucos; conseguían atarse los hábitos a la cintura y así menearse a gusto. El ejemplo de los antiguos brancardiers, enfermeros, médicos y peregrinos continua grabado en nuestros corazones y de ahí nacieron amistades sinceras que siguen muy vivas entre nosotros.

A partir de esta experiencia ya no podía haber excusas y así salió la propuesta de ir en peregrinación a Lourdes el año siguiente. En la Hospitalidad nos proporcionaron formación sobre el mundo del dolor, todavía conservo las hojas de color malva ciclostiladas de aquellos años sesenta. Y, que a decir verdad, nos fueron muy útiles.

Y llegó el día de nuestra partida hacia Lourdes con la convicción de que íbamos acompañados de una protección especial. El viaje se hacía en tren, esto nos procuraba una gran convivencia entre todos, sin embargo un gran inconveniente se presentaba en Port- Bou donde teníamos que cambiar de tren y trasladar a los enfermos, las camillas, el material... Todo! Al caer la tarde llegábamos por fin a nuestro destino, cansados pero muy felices; nadie quería mostrar su fatiga ante aquella visión de Lourdes, que fue extraordinaria. Todo un mundo de amor y de entrega se abría ante nuestros ojos.
En la foto, enfermos sobre camillas en la explanada, una imagen que me impresionó entonces.

Había mucho dolor entre los enfermos, amputaciones, lesiones ulcerosas que exigían curas muy especializadas, cambios de posturas, cada dos horas para aliviar dolores, ajudar en la higiene personal, etc. 

Enfermos delante del antiguo ACCUEIL en Lourdes.

Contínuamente nosotros estábamos dispuestos a todo: servicio de piscinas, descarga de trenes que llegaban de toda Europa, ir al aeropuerto de Tarbes, guardias nocturnas... Nos sentíamos útiles y llenos de alegría. Recuerdo nuestra vida en la Popote donde en lugar de dormir sacábamos nuestras guitarras y cantábamos sin parar, el cansancio lo escondíamos, ya recuperaríamos el sueño perdido al llegar a casa!

Bendicion de los enfermos con el Santisimo en la custodia, en la gran explanada.

No hay que decir que nuestra estancia en Lourdes tuvo como único objetivo estar al servicio de la Hospitalidad y todo lo que ella representaba, y añadir que nunca tuvimos tiempo de visitar la cuiudad. Cuando terminaba nuestro trabajo nos dirigíamos a la Gruta, ahora me doy cuenta de las horas que pasé allí rezando ante la Virgen. Y esto me lleva a otro recuerdo de mis años de estudio y de internado donde sólo podía visitar a mis padres dos veces al año y, naturalmente, la soledad y la nostalgia me invadían. Antes de acostarme me iba a la iglesia, allí confiaba a la Virgen mis miedos, mis deseos y pedía con fervor la fuerza para aprobar los exámenes. Afortunadamente mis plegarias fueron escuchadas.

Enfermos oyendo missa

De regreso a Barcelona teníamos que acompañar a los enfermos a sus casas. Una furgoneta con su chófer y dos brancardiers nos ayudaban en este gran trabajo. Preguntábamos a los enfermos: 'En qué piso vive?'. A lo que un joven nos respondió: 'En el septimo!' Sin ascensor, podeis imaginar que no fue fácil. Fuerza, ánimo y arriba! Una vez en su casa me atrevo a preguntar a su madre:  'Cuando podrá salir  de nuevo?', - 'Cuando pueda volver a Lourdes!', esta fue su respuesta. Mi compañero y yo nos miramos consternados.

La constatación de que los enfermos vivían en una gran soledad nos hizo reaccionar y, bajo la dirección de los monjes de Montserrat, un grupo de brancardiers y de enfermeras emprendimos una especie de voluntariado del corazón. A menudo era el domingo cuando íbamos a buscar a los enfermos a sus casas, les llevábamos a misa, al cine o sencillamente era el paseo por el parque y una buena conversación. Al principio yo creía que era un servicio que les hacíamos, después de años descubrí que eran ellos quienes nos lo hacían a nosotros, ellos contribuyeron a modelar nuestro estilo adulto para siempre. Además esta experiencia tuvo también otra consecuencia positiva, fue la creación de un grupo de catequesis de jóvenes; además algunos de nosotros nos integramos en el grupo de "Visitadores de enfermos" de la propia Hospitalidad.

En Lourdes, recuerdo una frase-eslogan que me marcó profundamente: 'Charité n'a pas d'heure' ( La Caridad no tiene horario) y nos la creímos de verdad. El grupo del qual os he hablado estuvo activo durante tres años después, motivos y caminos diversos nos llevaron a unos y otros por senderos disitintos.

Y aquí estoy de nuevo después de 45 años de mi primera experiencia. La familia ha crecido y hemos podido cuidar a nuestros mayores que ya no estan con nosotros. Un médico compañero me ofreció la posibilidad de volver a Lourdes después de tanto tiempo! Acepté inmediatamente. Y por motivos diversos, sobre todo recuerdos gratificantes. La Virgen en primer lugar.

Con el mismo servicio a flor de piel de antaño vuelvo de nuevo a Lourdes, como no podía ser de otra manera. El agradecimiento sin interrupción de los enfermos, de los peregrinos y de los amigos es el mejor regalo, y esto no falta en Lourdes. Así los humanos se sienten bien pagados. A veces, tambien en Lourdes, encontramos a gente sin delicadeza, que olvidan dar las gracias y eso duele; afortunadamente son una minoría.

Las cosas esenciales no han cambiado, continuan intactas aunque yo no sea el más indicado para decirlo. La diferencia entre estos años me han hecho valorar muchos aspectos: los servicios, el clero, la liturgia, los centros de Acogida maravillosos, el entorno natural, todo ello conlleva trabajos y esmeros impagables por parte de todos. También he notado mejoras sensibles entre los enfermos y sus dolencias, es cierto que la medicina ha hecho enormes progresos.

Mis pensamientos, en un cierto desorden, me traen visiones diversas: las piscinas, los espacios exteriores donde tiene lugar el Via- Crucis, las plegarias en la iglesia Santa Bernadette -impresionante!- con el altar cubierto por una inmensa lona. Ahí empieza la procesión y la bendición de los enfermos, veo también el pabellón en el prado, el bosque... todo me parece mejor.

El palio significa que un sacerdote està dando la comunion a los enfermos.

En un momento de descanso tenemos tiempo de charlar entre los compañeros de la Hospitalidad. Cada uno tiene sus motivos para haber venido, unos dicen por solidaridad, otros porque 'me gusta dedicar unos días de vacaciones a los demás', otros afirman que no son creyentes pero el deber de ayudar a los más vulnerables es más fuerte que todo, algunos vienen por tradición familiar, los hay quienes se manifiestan ateos o cristianos culturales, los agnósticos y otros. Todos llenos de entrega y abnegación hacia los más necesitados. Me llevo un gran recuerdo de estos compañeros, los he visto siempre dispuestos a dar el mejor servicio a los enfermos, siempre con la sonrisa en los labios.

Llega el último día de la peregrinación, las últimas horas... cada uno con su estilo de vida, con su modo de pensar, que vivamos en Lourdes o en otras partes. Hay que despedirse, adiós o hasta la próxima peregrinación. Entre los abrazos sinceros he notado algo profundo que había cambiado en nuestros corazones y que soy incapaz de verbalizar, algo que me ha emocionado. Estoy seguro de una cosa: LA ALEGRIA DE LA MISION ha sido cumplida.

En el autocar de regreso a Girona hay tiempo para las experiencias vividas, cada uno cuenta la suya. Yo explico el encuentro con el joven enfermo de Barcelona a mis 19 años, aquel cuya madre nos dijo que no volvería a salir a la calle hasta la próxima peregrinación a Lourdes. A mi lado una señora mayor empieza a llorar y, al preguntarle la causa de sus làgrimas: 'Me ocurre lo mismo que a este joven que nos cuenta, no bajaré a la calle hasta que vuelva a Lourdes el año que viene. Son mis vacaciones'. Reflexiono y pienso que afortunadamente Lourdes nos abraza y nos acoge a todos.

Reitero mi abrazo cordial a todo el personal del Bureau des Constatations Médicales, igualmente para usted Dr. A. de Franciscis. Esperando la próxima peregrinación donde podremos cantar de nuevo juntos: C'est Jésus qui nous rassemble, ( Es Jesús quien nos reúne). 

Je commence par embrasser les médecins, les pharmaciens, les infirmiers, les dentistes, les étudiants et tout le personnel du Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, spécialement le docteur Alessandro de Franciscis, Médecin Permanent du Bureau des Constatations Médicales.
Celui qui présente cet article est médecin de l'Hospitalité de Girona, en Catalogne (Espagne).
Le Dr. De Franciscis m'a demandé d'écrire cet article pour le Bulletin de l'Association Médicale Internationale de Notre-Dame de Lourdes après avoir écouté notre directrice de l'équipe médicale -doctoresse Carmen de Castro- qui était en train de raconter ma petite histoire, mon expérience sur Lourdes.
Mon premier contact avec l'Hospitalité de Barcelone fut à travers les moines de Montserrat, ils ont toujours attiré des groupes de jeunesse: les Rencontres de Sainte Cécile -style Taizé-, jeunes provenant des communautés de base, scouts, chrétiens pour le socialisme, groupes de loisirs des paroisses de Barcelone, etc. tous ensemble ayant le point commun du christianisme. Les moines savaient agglutiner la jeunesse, c'est ainsi que nous avons préparé et vécu notre premier pèlerinage avec des malades au monastère de Montserrat. Dès lors ce pèlerinage est bien vivant et continue sous la direction de l'Hospitalité de Barcelone.
Ce fut donc notre premier contact avec des malades, des pèlerins et des volontaires, un monde bien inconnu pour la plupart de nous. Sans aucune formation dans la mobilisation des malades mais le coeur plein d'entrain et de service, notre objectif visait au dévouement et à l'aide totale dans le tâches où il fallait. Nous nous efforcions à l'hygiène générale, à nettoyer les mucosités, à servir des repas, à amener les malades à la messe, au confessionnel, à la procession des torches, aux petites promenades sur les places de Montserrat... etc. Finalement le moment de se quitter arrivait, les étreintes aux malades et aux gens sains, échanger des adresses et se dire au revoir. Ensuite, avec de gros camions, commençait le transfert des malades vers la vallée, à Monistrol et de là, par train le voyage continuait vers les différentes destinations. Solidarité totale entre moines et jeunes pour monter les brancards, les malades, le matériel, tout. Parfois l'habit des moines devenait un handicap pour tout ce grand mouvement, pourtant ils avaient l'astuce de nouer leurs habits à la ceinture. J'avoue que des amitiés sincères sont nées de ces rencontres, qu'elles demeurent toujours, et l'exemple reçu  des infirmiers, des malades et des pèlerins continue bien gravé sur nos coeurs.
A partir de cette expérience il n'y aurait plus d 'excuses, la ferveur continuait et nous nous sommes proposés d'aller en pèlerinage à Lourdes l'année suivante. A plusieurs séances et de la part des moines, nous avons vécu une préparation adéquate pour la rencontre avec Lourdes, la Vierge et tout ce qui concerne le sanctuaire. Et c'est dans le siège de l'Hospitalité de Barcelone que nous avons approché le monde de la douleur, je garde encore des feuilles cyclostylées à l'encre mauve des années soixante. Elles nous ont été  très utiles.
Ainsi donc nous sommes partis vers Lourdes bien entourés d'une protection spéciale. Le voyage se faisait par train, toutefois un gros inconvénient se présentait à Port-Bou où il fallait changer de train avec le grand déplacement que cela comportait: transfert des malades, des brancards, de matériel, etc. Le soir tombant Lourdes apparaissait finalement à nos yeux, extraordinaire et personne ne voulait faire voir sa fatigue car tout un monde d'amour de de don de soi s' ouvrait à nos coeurs.
Ci-joint une photo des malades sur des brancards sur l'explanade qui m'a bien frappée alors. J'ai pu constater beaucoup de souffrance parmi les malades, des amputations, des lésions ulcéreuses,  tout cela impliquait des surveillances attentives et toute sorte de soins surtout la nuit, il fallait savoir aider à changer les postures des malades...  etc. A tout moment nous étions aux ordres des infirmières, des médecins et du personnel attaché au pèlerinage, sans oublier non plus le prêtre responsable.

Notre groupe était disposé à tout: gardes nocturnes, service des piscines, décharge des trains qui venaient de toute l'Europe, des services aussi à l'aéroport de Tarbes, quelle joie de se sentir utiles! Et les bons souvenirs de la Popote où, au lieu de dormir, on sortait nos guitares et on chantait sans arrêt, la fatigue on la cachait, à notre retour on pourrait bien rattraper le sommeil perdu. Nous étions au service de l'Hospitalité et tout ce que'elle représentait cela faisait que nous n'avions même pas le temps d 'aller en ville. Après notre travail à côté des malades nous allions prier à la Grotte, je réalise à présent les heures que j'ai passées devant la Vierge. Il me vient aussi à l'esprit le souvenir de mes années d'études et d'internat marquées par la solitude et la nostalgie... je ne pouvais visiter mes parents que deux fois par an! Avant de me coucher je me dirigeais à l'église et je confiais à la Vierge mes peurs, mes désirs, et je demandais vivement la force pour réussir mes examens. Heureusement mes prières ont été bien exaucées.
De retour à Barcelone il fallait accompagner les malades chez eux. Une petite camionnette avec un chauffeur et deux brancardiers aidaient à tout ce gran travail. Nous demandions aux malades: 'A quel étage faut-il vous monter?' Voilà qu'un jeune homme nous a répondu: 'Au septième!' Sans ascenseur, ça n'a pas été facile. Courage, énergie, en haut! Une fois que nous avons déposé le malade j'ai demandé à sa maman: 'Quand est-ce qu'il pourra aller en promenade de nouveau?' -'Quand il retournera à Lourdes!' nous a-t-elle répondu. Mon copain et moi sommes restés consternés.

La constatation que les malades souffraient d'une énorme solitude nous a fait réagir, et de nouveau sous la direction des moines de Montserrat, un groupe de brancardiers et d'infirmières avons entrepris une sorte de volontariat du coeur. C'était souvent le dimanche, on allait chercher les malades à leur maison, on les accompagnait à la messe, au cinéma ou simplement il s'agissait d'une petite promenade amicale et de la bonne conversation. Au début je croyais que c'était un service que nous rendions aux malades, après des années j'ai compris que c'étaient eux qui nous le rendaient. Ainsi Ils ont contribué à façonner notre allure d'adultes ce qui nous a marqué pour toujours. A partir de ces expériences il s'est formé un groupe de catéchistes de jeunes. Il faut ajouter aussi que certains d'entre nous avons adhéré aux "Visiteurs des malades" dans l'Hospitalité. L'héritage de Lourdes continuait.

"Charité n'a pas d'heure", cette phrase- slogan m'a fortement marquée et nous l'avons fait nôtre. Le groupe dont je parle a duré trois ans, après, des motifs et des chemins divers nous ont menés les uns les autres par des voies différentes.
Quarante-cinq ans se sont déjà écoulés depuis les premiers témoignages que je viens de vous raconter, la famille a grandi et nous nous sommes aussi occupés à avoir soin de nos aînés lesquels malheureusement nous ont déjà quittés. Un copain médecin m'a offert la possibilité de retourner à Lourdes depuis si longtemps! Et j'ai accepté tout de suite. Les motifs bien divers, surtout des souvenirs gratifiants. La Vierge en premier lieu.

Après 45 ans j'arrive de nouveau à Lourdes avec le même service à fleur de peau d'antan, il ne pouvait pas être autrement. Le remerciement sans interruption des malades, des pèlerins et des amis est le meilleur cadeau. Les reconnaissances ne manquent pas à Lourdes et les humains se sentent bien payés. Parfois, même à Lourdes, il y a des gens sans délicatesse qui oublient de dire merci et cela fait mal. Heureusement c'est une minorité.

A vrai dire les choses essentielles n'ont pas changé à Lourdes, elles continuent intactes même si je ne suis pas le plus indiqué à l'affirmer. La différence entre ces longues années m'ont permis de mieux valoriser les services, le clergé, la liturgie, les Accueils merveilleux, l'entourage naturel. Tout cela comporte des soins impayables de la part de tous. J'ai remarqué aussi de notables améliorements en ce qui concerne les malades et leurs souffrances, c'est vrai que la médecine a considérablement avancé. Mes souvenirs -dans un certain désordre- me font revivre les piscines, les espaces extérieurs où se déroule le Chemin de la Croix, les prières à l'église sainte Bernadette - impressionnante- et son auttel couvert par un énorme damas. C'est de là qui part la procession et la bénédiction des malades, je revois aussi le pavillon à multiples usages sur la prairie, la fôret, bref, tout est sensiblement meilleur.
Dans des moments de détente on avait le temps de bavarder avec les copains de l'Hospitalité, chacun de nous exprimait ses motifs par lesquels nous étions venus à Lourdes. Les uns disaient par solidarité, d'autres parce que 'j'aime dédier quelques jours de mes vacances aux autres', certains affirmaient qu'ils n'étaient pas croyants mais le devoir d'aider les plus vulnérables l'emportait, enfin d'autres se disaient athées ou bien chrétiens culturels, il y avaient ceux qui venaient par tradition familiale, les agnostiques, etc... Tous ensemble pleins de dévouement et de don de soi envers les plus nécessiteux. Je garde un grand souvenir de mes collègues, je les ai vus à n'importe quelle heure, toujours prêts à rendre service aux malades, le sourire aux lèvres. A Lourdes j'ai découvert la grandeur des petites choses, les détails, les étreintes, les caresses, le sourire et, par dessus tout, faire en sorte que l'être humain se sente important et lui témoigner qu'il compte pour nous.

Le dernier jour du pèlerinage arrive, les dernières heures... chacun avec son allure, son style de vie, sa façon de penser, que l'on habite à Lourdes ou ailleurs. C'est l'heure de se quitter, des 'au revoir' et 'au prochain pèlerinage'. Au moment des étreintes sincères j'ai senti que quelque chose de profond avait changé dans nos coeurs, je suis incapable de le verbaliser, toutefois ça m'a réellement ému. Je suis sûr d'une chose: LA JOIE DE LA MISSION A ETE ACCOMPLIE.
Nous sommes dans l'aurocar de retour à Girona, chacun raconte ses expériences sur Lourdes. A mon tour je raconte la mienne à l'âge de 19 ans, la rencontre avec le jeune homme qui ne descendrait plus dans la rue jusqu'au prochain pèlerinage à Lourdes. A mes côtés une femme âgée commence à pleurer et, en lui demandant la cause de ses larmes: 'Il m'arrive de même qu'à votre jeune homme, je ne descendrai plus dans la rue jusqu'au prochain pèlerinage à Lourdes l'année prochaine. Ce sont mes vacances'. Heureusement Lourdes nous embrasse et nous accueille tous.

J'envoie de nouveau une étreinte cordiale à tout le personnel du Bureau des Constatations Médicales et de même pour vous, docteur Alessandro de Franciscis. En attendant le prochain pèlerinage où nous chanterons encore: C'EST JESUS QUI NOUS RASSEMBLE!

PEP