TEMPESTA D'ESTIU AMB TRONS I LLAMPS

Som afortunats, gràcies a la llarga tempesta del dia u de juliol de dos mil dotze, podem fer-nos una idea de com funcionava l'aljup de l'hort de Cal Gallo. Espero que a aquestes alçades d'estiu vostès ja hauran llegit l'article "Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura " segur que almenys ha sigut entretingut pels més grans, pels joves potser haurà estat envoltat de misteri o d'un desconeixament absolut. Be, potser que'ls hagi agradat ? ho celebro !, però segur que tots vostès hauran quedat amb un dubte, com s'omplia aquest aljup ?, clar, aquí no hi ha cap font , em de confiar sempre amb l'aigua caiguda del cel, estem a la terra de  cabanes i basses i cisternes i  cogulles. Donç be, aquest dia va arribar, i estic més que content de poguer-los oferir si més no, les imatges, que parlen per si soles, o lo que diu lo refrant " vale mas una imagen que mil palabras ". Els avanço que les fotos són modestes.

Com poden veure el cel era propi d'un fort temporal, en cap cas vull amagar-los que em vaig mullar i devalent, però el moment s'ho valia, calia fer les fotos i amb tota la voluntat del món, tampoc  podran veure grans dolls d'aigua entrant a l'aljup; si petits rajolins, que a mi em van portat a pensar amb  l'encant del meu país; tant la gent com la natura són austers. De mica en mica s'omple la pica.  Amb poca cosa en tenim prou, gairebé tot és petit a Llorens, fins i tot el terme es petit, però no podem canviar-ho.

Tant a Girona com a Lleida aquest últims dies de juny passaven veritable calor, les temperatures havien arribat a 36ºC i la cosa es feia molt feixuga per tothom, jo el primer.
Vam passar la tarda del divendres a Lleida a casa de la meva germana . Feia calor de veritat.  Al vespre a  l'arribar a Llorens, no vam trobar la desitjada i esperada i puntual marinada, no vam tenir sort, no corria ni un bri d'aire. Feia calor, però que hi farem. 

Només d'arribar al poble vam trobar el propietari de cal Damià que estava decoran la façana del carrer del Sol amb uns esplèndits dibuixos de personatges fent exercicis de gimnàstica de tota mena. Al veure' ls només vaig pensar que jo mai seria capaç de dibuixar tant be; ho deia fer, pujat a una llarga escala, que ocupava mig carrer, en quell moment l'artista no hi era. Vaig apartar l'escala i vaig passar la crysler.

A Llorens de Rocafort només es parla del cosetxar, donç degut a les fortes temperatures els sembrats estan al punt, daurats, ben daurats, vaja  torradissims, amb una baixa humitat i a qualsevol veí, ja voldria tenir-ho endressat,el refrant  ho recorda " no es pot dir blat , fins que es al sac i ben lligat ." Sóm al temps de les tempestes de tarda i amb possibilitat de que caigui alguna calamarsada o que baixi robina pel fondo, cosa dificil però possible. El pare en recorda una que va inundar tota la sort, ja era segat i agarberat, l'aigua va arrivar a la mitat de la garbera, clar tot ple de fang. Explica que van posar cada garba a la cabra de serrar la llenya i així amb molta paciència van serrar centes de garbes, aprofitant només la punta on hi havia el blat. Van salvar la collita del gra. 

Tothom vol portar el gra a casa o al magatzem, costi el que costi. Tenir el gra a la intemperie es un gran patiment, és angoixant, perquè tothom des de sempre te basarda a que es pugui posar foc i que es perdi tota la collita; a més el Google , des del divendres ja feia palès plujes i tempesta amb alguna calamarssada cap a la Conca de Barberà.

Sembrat d'espelta

 Tornant a la façana dibuixada de cal Damià i siguent atrevits, li vam preguntar a l'artista de l'obra, que no li quedava gens malament, resultat, era un expert i ens va confirmar que havia pintat en èpoques passades alguns absis d'església. Vaja sabia el que es feia, però jo, no sabia qui tenia davant. he de dir que no em costa saber, quan algú en sap. A més de les figures, el dissabte també hi havia escrit algunes frasses, amb lletra gairebé de caligrafia, per cert interessants, que no recordo. 

Cosetxant a la Sort de més amunt, cami de Vallbona de les Monges, cosetxadora del Magi de cal Martí, impresiona veure-la d'aprop.

Al veure treballar aquesta màquina, que lluny queda en el meu record aquells temps del volant i de la dalla i el lligar les garbes amb el fus, els vencills fets del mateix blat, tallat a primera hora del mati, quan era humit i perquè es mantingués fresc, es guardava sota un marge i mig tapat, lloc on tardava a tocar-hi el sol. 
Al pare recordo que sempre l'ajudava el germà de la meva àvia, l'oncle Lliberato (e.p.d.) , pel meu pare ho hagués fet tot, home molt treballador i molt serio alhora, no recordo veure'l  rient. Li agradava molt la caça amb fura, encara que estigués prohibit i més d'una vegada la parella de la Guardia Civil li havia trepitjat els talons. Algún mal rato va passar.

Encara recordo quan el pare va comprar la primera màquina de segar i agavellar de la casa Trepat, de Tàrrega. Deixava les garbes al terra, amb la mida exacta ,per només lligar-les; era un gran avenç (encara la guardem intacta tal qual va fer l' última sega, ara deu fer més de 46 anys; espera tancada a la pallissa que algú la restauri);  recordo que el pare anava assegut al damunt de la màquina no per comoditat, sinó per fer contrapès , més endavant va sortir una lligadora, que ja era el màxim, sortien les garbes lligades i mira només calia fer les garberes al tros. Recordo que quan les desfeiem per portar-les cap a l'era, a sota molt sovint hi trovabem seprs amagades.
El dissabte va donar per molt, fins i tot amb el pare, pel dematí vam anar a veure si una prunera ja tenia les prunes madures al Perdigó, a més d'ensofatar un noguer gegant, carregat de nous, també ens vam entretenir regant un altre noguer petit i un lledoner davant de la cabana, que esperem, que quan sigui gran, façi molta ombra, sempre hi podrem fer alguna berenada. Les ombres son molt escases a l'Urgell. Sempre s'agraeix trobar-ne alguna, molt més abans perquè tothom es quedava a dinar al camp; ara no cal que us digui que el que passa....
Passejant pel pla del Perdigó vam trobar un oliver que ja tenia olives molt petites i ja negres, vol dia que ja patia sed.

Tot s'ha de dir, és l'únic oliver que tenim que no és arbequí; és  " Sevillano " com l'anomena el meu pare. Vostès mateixos.

Sisquet Capdevila i Pons als 89 anys pujats a dalt del Noguer.

Tornant a la tempesta del dia u de juliol, he de dir-los que , va ser doble alegria, una perquè l'aigua convenia més que mai i l'altra perquè podriam ensenyar com s'omplia el petit l'aljup al nostre municipi , que encara i entra l'aigua i com poden veure la serva no se quants dies.

Tots podem veure un cert nivell d'aigua, fins i tot podriam  veure al fons de l'aljup, unes ones concentriques que fa l'aigua quan cau de la gran roca. 

La vista, des de fora de l'hortet , hom pot veure els dos grans solcs al damunt de roca. No cal dir que aquesta familia ho tenia com un tresor en mig d'unes terres secaneres.

Be, el dia va sortir rodó, fins i tot a més d'omplir-se l'aljup, també és van omplir a bessar les basses de cada oliver, que el pare feia unes 4 setmanes que els havia fet, per si ploia.
Estava content perquè va ploure amb força i de manera molt generosa, o sigui que aquest estiu ja no passaran set.
Vam acabar el diumenge anant a misa, parlant amb els pocs veïns que queden al poble i després vam anar a passar una estona a l'hort.

Sota aquest generós lledoner va transcorrer l'estona i els comentaris sobre com va l'hort enguany, que el pare com sempre el porta molt be i net. Ja fa dos setmanes que menja tomaquets.

La posta de sol ens va sorprendre a l'era, veient els arbres joves, que Déu ni do de lo que han crescut.

Hi ha un adagi propi del juliol que diu  " Qui no bat al juliol, no bat quan vol " Aquest més és donaven les  condicions meteorológiques adients: al matí bufava el vent de serè, bon sol durant el dia per torrar el gra i marinada a la tarda per a ventar i netejar la batuda.
No parlarem del temps de porta garbes dels trossos a les eres, perquè ja és història i no toca.
Com que el tema important és la tempesta, vull recorda el que feia l'avia, el pare i la mare, davant d'un temporal: treien un panet beneït a la romeria de la Mare de Déu del Tallat i també un tros de ciri o espelma que hagués estat  en el monument el dijous sant, i es deia aquesta oració enganxats als vidres de la finestra, he de dir-los que jo tenia por. Es resava el trisagi:

Sant LLuc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara va pel camp, vestida de blanc, vestida de negre, Jesús que llampega. 
I així s'anava repetin fins que el temporal minvaba.

A Girona, ho resaven així:
Sant Pere de Roma,
Sant Pau de Narbona,
Sant Narcís de Girona,
Sant Cosme i Sant Damià
Gloriós sant Cebrià
Sant Lluc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu i si ens deixeu, deixeu-nos al cel al costat de Sant Miquel.
Com poden veure, cara terra fa sa guerra, però tots estavem per lo mateix. Que els sants ens ayudessin en moments difícils.
Disfrutin del present.
Avui és dia 9 de juliol i a Llorens de Rocafort encara queda gra per cosetxar.

Bibliografia : Calendari Folklòric de l'Urgell. De Valeri Serra i Boldú. Proleg de l'Excel.lentissim Sr. Dr. Joan Benlloch i Vivó, Bisbe d'Urgell i Princep sobirà de les Valls d'Andorra.  Bellpuig 10 de Desembre de 1914,