REPASSAR SEMPRE ES BO

Una abraçada a la familia i a tots vosaltres que em seguiu. Arriba un moment que m´he de justificar per no escriure en aquest blog, el primer que em passa per la ment és demanar-vos perdó, sincerament primer és el cuidado de la nostra neta Duna que ja te dos anys, anar a recollir-la a la guarderia, donar el berenar, llegir contes, jugar amb ella fins a l'hora del bany que és tot una festa, sopar , mirar al cel per veure els diferents ocells i esperar els pares tot llegint altres contes, una gran alegria. Tot seguit ajudar a la nostra neta Mar de 10 anys portant-la a patinatge als diferens pavellons de la comarca, on entrenen tres dies a la setmana i de tant en tant, sí els pares estan enfeinats donar-li sopar o acompanyar-la al mas on viuen i la Mar em diu  - avi no corris massa que podem trobar una colla de porcs-senglars (jabalis) que van a tota pastilla i et poden fer malbé el cotxe, al poc n´apareixen vuit, semblava que tenien pressa, també trobem més d'un cabirol i conills. Després, les tasques familiars que cal compartir tota la vida, la meva dedicació són les persones vulnerables que acompanyem a Càritas, ells s'ho mereixen tot, no tenen res però són agraïts i sempre van amb un somriure als llavis, estan contents.  Abans d'avançar us poso unes paraules de l'escripora Sara Mesa que més endevant tornaré a citar-la   

Poc és molt.

La pobreza és lletja, és dificil de mirar. És incomoda. Es pot ser pobre però decent: això ho hem escoltat moltes vegades. Pobre però net. Pobre però honrat. Pobre però sense vicis. "Però" la mala llet de la conjunció adversativa. Aquesta perfecció, aquesta neteja, que se’ls exigeix als mes pobres. Els volem beatifics, agraïts, purs de cor, impecables.Que no diguin una paraula mes alta que una altra. Que donin sempre les gràcies i no insisteixin. Que s’acostin una mica, però que es retirin de seguida. Que gastin les nostres almoines en el que nosaltres decidim en que les han de gastar. Que no hi hagi ni una sola tatxa en el seu passat, ni una relliscada.

L' Homo Sapiens li agrada que tothom s'assembli a nosaltres en cultura, en creences, en la parla, en el color de la pell, en el treball, en la manera de vestir, en les costums,  preparats a donar con tal de rebre, "el toma y daca ", el que no te res i dorm a l'intemperie, necessita que algú l'aculli , l´escolti, l'acompanyi, el guii, el vesteixi....... no tothom ha tingut la nostra sort a la vida, o es que esperem un quid pro quo per tot allò que fem ?, ara us poso unes paraules del periodista Antoni Puigverd que és un enamorat de la Vall del Corb : 

Càritas és allà on no arriba ningú més.

No demana partida baptismal dels necessitats, tampoc la demana als seus voluntaris. procura sostre o aixopluc a qui no enté, mira de buscar feina a qui en necessita, forma a qui li convé tenir preparació.
Vesteix, alimenta, acull, acompanya, protegeix, guia, ensenya, abraça, estima.
Càritas és allà on l' estat del benestar falla, allà on les grans paraules ( justicia, igualtat) es queden sense eco. Allà on les fantasies socials es retiren. Càritas s'hi fa present. Quan el vent s'emporta les paraules boniques sobre la condició humana, Càritas emplena el buit. La gent de Càritas no preten donar lliçons sobre la condició humana, ni teoritzar sobre com hauria de ser el món. Segurament la condició  humana es menys presentable del que moltes teories socials i politiques, però qui és fa de Càritas, en comptes de discursos, procura trencar el tòpic de l'egoïsme humà per deixar clar que l'amor, per minoritari que sigui , pot ser molt fort.
L'amor de Càritas mou muntanyes, perquè res no l'atura, allà on hi ha algú que pateix, l'amor cristià més genui hi veu el rostre de Déu.
Ho diu un vell salm: " Ubi Càritas et amor. Deus ibi est "

Una recomanació podeu repassar una vegada més dos pasatges de l'Evangeli : LLUC 10-30 , MATEU 25-31 i veureu que ........

Aquest llarg estiueig que tenim els jubilats pasa de tot, a més un servidor deixo les trobades amb els amics per l'estiu, reunions i sopars pel juliol i també algun amic que any rera any fa 1000 km per venir a veurens a la Sierra de Gata, (alta Extremadura) i deixo alguna reunió on-line per mitg agost o a principis de setembre, per preparar l'inminent arribada del nou curs, a Càritas, que ens dediquem a acompanyar persones com a d'altres entitats, hem de ser molt curosos en els pasos a seguir.

L' agost començava amb un interessant article a La Vanguardia, al fascicle Culturas titulat El jovent venja la gent gran i dins una acurada entrevista a  la Sra. Adela Cortina  " La gerentofobia és un atemptat suïcida contra la dignitat humana ". Com a voluntari de Càritas em sento cofoi al tenir dos projectes dedicats a l'acompanyament a les persones grans : Grans Moments i En bona companyia. A la fi del post posaré una relació de novel.les recomanades per l'Alvaro Colomer que tracta de la tercera i quarta edat.

  

Aqui en una foto em veieu amb un cilindre de pedra blanquinosa, treta d'una prospecció a la comarca de les Garrigues. El regal potser no tindria el seu encant, sinó fos el prospector responsable de l'estudi Geotècnic,  el meu amic i vei en Toni i sap que un servidor és fill de Llorenç de Rocafort ( Urgell ) i sap que seré feliç de rebre el regal, que mai ningú m'havia fet, em recordarà la meva terra. 

En Toni es el vei que tohom voldria tenir i és un plaer tenir-lo a la vora, ple d'esperit de servei i esperança en un món més humà, sempre disposat a escoltar i ajudar als més vulnerables.... fa prospeccions per tot Catalunya, gaudeix de la feina ben feta i curiosament mai no es cansa, la gent confia en ell i jo també. Se sent orgullós de la seva família. Gràcies Toni pel regal d'aquesta pedra que aportarà més història, tant de bo continuis treballant per les Garrigues i per aquest gran Urgell i un bon dia puguem comparar quina es la formació de la pedra de Llorenç de Rocafort, Vallbons de les Monges etc .....

                                                                                       

La mostra es de més d'onze metres de profunditat, i d'aquestes mostres de pedra en sortirà una radiografia del subsol i que se'n pot esperar..............vindrà en el proper post o capitul

El dia tres d'agost tot llegint La Vanguardia ( el meu avi Pep i estava suscrit només els mesos d'hivern perquè el dia era molt curt, jo mai he pogut trencar la tradició, a casa a LLorenç encara en queden unes quantes encuadernades, tant sols tenien quatre fulles i eren de color verdós). Llegia l'article de l'Antoni Puigverd Un cementiri al costat del mar,  (3-8-25) diu que la majoria de nínxols han perdut el nom dels difunts, dona entendre que el record dels absents és volàtil; molt aviat el record de les persones estimades es perden en l´oblit i la blancor del cementiri també. Ens cita al poeta Paul Valéry en el poema Le cimetière marin, la primera vegada que el vaig sentir recitar va ser al meu cosí Josep Pons. Tot aquest tema dels cementiris em porta als anys d'exercici de metge Titular o d' A.P.D, que tenia encomanada entre d'altres funcions la Policia Sanitària Mortuoria: vigilància sanitària dels cementiris, vaja que cumplís el reglament o sigui la llei, substitució o auxili al forense per les autopsies, fer els certificats de defunció, estar al costat del jutge per fer aixecament del cadàver, estar al tanto de les exhumacions que es realitzaven i dels cadavers que atravessaven el meu municipi, etc..... En la meva vida de metge, els dos cementiris que he clausurat, m'han dut molts problemes, ningú vol que li toquins els seus morts i menys recomanar tancar definitivament el cementiri. 

En un poble de 7000 habitans, l'herba dels carrers de dins el cementiri m'arribava més amunt del nas, costava avançar per fer l'inspecció, no hi havia cap nínxol disponible, quan hi havia un enterrament no sabien on posar-lo, i la gent demanava a un amic o parent poguer posar el familiar dins un nínxol de l'altra familia i així anar demanant favors, la majoria el nom havia desaparegut, estava escrit al guix i amb el temps ....... famílies que havien estat cinquanta anys més enllà dels Pirineus i al tornar ni sabien on era el seu nínxol, a més nínxols trencats, on entrava l'aigua al ploure, on la mainada (canalla) estirava els ossos, tot un desastre. Be, vaig recomar a Sanitat la seva clausura definitiva. Em va portar moltes queixes i angoixa alhora, però gràcies a la meva valentia com a funcionari l'ajuntament van fer un cementiri com Déu mana, un cementiri de luxe (encara dura), però actualment ningú es recorda de la història passada, és normal , en Ramon M. Nogués (Barcelona, 1937) és escolapi, catedràtic emèrit de la Unitat d’Antropologia Biològica a la Facultat de Ciències i a la de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona en alguna ocasió va dir que l' home te la memòria molt curta.

L'any 1985, un cementiri d'un petit llogaret, estava clausurat per l'ajuntament, va morir una persona i la familia va volguer enterrar-la al nínxol de la seva propietat, car hi tenien els familiars enterrats, greu problema, el mossèn no va volguer fer la cerimonia d' enterrament degut a que estava informat de la prohibició (esglesia enganxada al cementiri), per no saltar-se la clausura decretada per l'Ajuntament; la familia va buscar un altre sacerdot i va dir que sí, però quan tota la gent estava a l'església i el nou mossen també, no hi havia el Ritual de difunts, la familia a tota pastilla va anar a " pispar " un manual no se on per a celebrar l'acte, a l'arribar era un Rituale Romanum: Officium Defunctorum : Benedictus Dominus Deus Ifraël; quia vifitavit, & fecit redemptionem plevis fuae....d' abans del concili, be, com que el capellà ere dels d'abans, va tirar endevant l'ofici en llatí i amb més treballs que penes es va fer, i tots contents. Mai havia assistit a un enterro tant llarg.

L'altre, un petit poble d'uns 800 habitans, amb un cementiri penós, ninxols trencats, sense nom, la mainada podien jugar a amagar-se dins , els ossos per terra, evidentment els noms havien desaparegut, no estaven ni enblanquinats al menys per fer una mica de goig, quan ploia l'aigua entrava i sortia dels ninxols. Vaig trobar un jove del poble i encara se'n recorda del lio. Be, aquest el veia molt problematic i el vaig fer amb la companyia d'un altre inspector de Sanitat, vam tenir companyia tota la inspecció mig poble a l'entrada del cementiri i l'altre mig poble al fons, tots sense parlar-se i amb opinions diferents. Be. demostrat a l'acta que no cumplia el minim del reglament del seu temps, vam signar la recomanació a les autoritats competents la clausura definitiva i la ex-humació (monda) es podria realitzar als 10 anys. No cal dir que aquesta inspecció va portar moltes queixes a la meva persona, al cap territorial de Sanitat i al propi capellà i queixes també a l'alcalde. D'això ja ningú se'n recorda (han passat més de 25 anys), ara a més amb aquestes calorades, aquest espai d'ombres atapaïdes s'ha convertit un un bon refugi climàtic, algo hem guanyat, recomanació : compte amb els cementiris !!!

Portava estona escrivin aquest post al balcó de casa on se sent tot i més, per sota passa el 40% de la població , però he après que la gent que crida fort i llurs converses han passat de molestar-me, tampoc em molesten els claxons dels cotxes que toquen cada cop que atravesen el carrer perque el que baixa freni no sigui que... , tampoc em molesten els joves que van a dormir a les 2 de la matinada, amb crits i música estrident, parlar baixet no es contempla..... curiosament sento una radio que sona tot el mati amb un programa variat que hi va de tot, l' escolto perque no hi puc fer res, i la gent consulta sense parar temes mèdics sobretot, per exemple : fibromialgia, nutrició, alergies, varices, el cor es la patologia principal, els colapses, que mai he sapigut ben be de que es tracta, sobre diferents tipus de feridures, sobre culebrots (herpes zoster); explica que el meu veí de cop ha quedat sense parla?, el meu gendre ha perdut la força del costat esquerre, un explica que de tant fumar li han dit que te la malaltia de Buerger (tromboangiïtis obliterant), te els dits dels peus com ennegrits, i que deixi de fumar ja !, sinó, possible gangrena al canto,   la professional de la ràdio que l'escolta se li escapen els temes i el metge de la emisora no te praticament temps de fer una petita valoració i el consell que cadascú espera d'ell, sempre positiu, els  dona ànims; un altre consulta si es perjudicial tenir una infecció per Helicobacter Pylori a l'estomac de manera permanent, no pot erradicar-ho amb diferents tractaments ? una dona explica que als anàlisis li han trobat un fetge com un guardarrobes amb les transaminasses altes, repeteixen els analisis, l'altre parla del sucre que ha sortit una cosa moderna que cura la diabetes en 17 hores, comenta que al seu germà amb diabetis li han hagut de tallar el dit gros del peu, un altre consulta perquè li han trobat la vitamina K pels núvols que pot fer ? amb un altre oïent comenten que se sap d'un sistema revolucionari que permet el diagnostic del càncer de pulmó amb broncoscopia robòtica d'Espanya. Déu ni do, molt interessant. A l'octubre farà un any que se´m va morir un estimat amic de Tàrrega en Francesc Marti de la mateixa malalia que estem parlant, massa jove per morir, aqui va un bonic poema:

No existeixen homes poc interessants.

Els seus destins són com històries de planetes.

Cadascú és únic, sol, ell sol.

No hi ha cap altre que se li assembli.

I si algú ha viscut en silenci
feliç en el seu racó,
la seva propia insignificança 
l´ha fet interessant.

Cadascú te un món secret, molt seu,
on si amaga el millor instant
on si amaga l´hora més terrible,
però nosaltres no en sabem res.

I sí un home mort,
mort també la seva primera nevada,
i el seu primer petó i el primer convat,
sí tot s´ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,
màquines i teles de pintors
sí, moltes coses queden aquí,
però alguna se´n va.

Així es la llei d´aquest joc sense pietat.
Desapareixen mons, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
però en realitat  ¿que en sabiam d´ells ?

Que sabem dels nostres germans, dels nostres amics ?
Que sabem de la nostra estimada ?
fins i tot del nostre pare,                                                                        
saben t´ho tot, no en sabem res.
Se´n va la gent, no la podem retornar
no podem fer reneixer els seus mons secrets.

I cada cop,
tinc ganes de cridar davant
d´aquesta impotència.  

                   Evgeni Evtusenko

Aristòtil te alguna frase que vull recordar : " Sí estimes el teu amic estimes allò que és bo per a tu mateix i de tu mateix, perquè l'home bo esdevé un gran bé per a qui és el seu amic... " 

Vull afegir un pensament agafat al vol del Dr.Fabré que diu sobre l'amistat : L' amistat no viu del silenci, és guarda i creix pel silenci, en el silenci, amb el silenci, però per sobre de tot en el respecte. Respecte !!!!. 

Copiat de J. Derrida : L'amistat implica l'art del silenci; l' amic no cal que ho digui tot i la meva relació amb ell no depèn de grans declaracions,  sinó de la seva capacitat de guardar secrets. Com diu ell mateix " l' amistat no guarda silenci, és guardada pel silenci ". No se de quin autor és però de jove vaig llegir : feliços dos amics que saben estar junts i callats.

Ara un interessant article del periodista de La Vanguardia de Carlos Zenon  de 24/5/24 en referencia al meu amic Martí : 

Per fortuna, la gran majoria de nosaltres no som un lleó rugint a l’avinguda i tenim amics al llarg de la nostra vida, i de tan bons, que no ens aturem a pensar de quin material tan meravellós està fet això anomenat amic. En especial, quan no saps que hi és, quan no es fa notar, quan no el necessites. És una presència a la teva mateixa ciutat o a milers de quilòmetres de tu, que t’acompanya encara que no li escriguis ni hi parlis ni el vegis. Ell segueix amb les seves coses i tu, amb les teves, però la vida no seria el mateix sense ell. Passen els dies, els anys i no trobes mai el moment de dir-l’hi. Potser perquè no cal. Ja ho sap. És part de l’alquímia d’en què consisteix ser amic: no ressaltar l’evident.

Un sap l’essencial del seu amic i per això hi ha fins i tot amics que, a estones, et cauen­ malament o són indefensables. Tant se val. És com entendre el que no pots explicar. Hi ha amics que enyores fins i tot quan es casen­ amb el teu amor. Llevat­ que un sigui un cretí absolut, sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu. Envelleixes amb ells, t’hi equivoques, t’avorreixes en festes amb ells.

Però el material del qual està fet el que t’atreu d’ell, que et fa sentir-te bé, protegit, sabut i tranquil, és un material estrany, tan diví com pot ser el perdó. També necessita generositat i saber de què està fet això d’ésser humà, mal dissenyat i més mal datat però imprescindible. 35 anys és massa temps per a gairebé tot. Especialment, per tenir el primer amic.

Sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu.

Tot seguit escolto una barreja de música  de moda als anys seixanta, i sense parar un programa sobre Els boomers o baby boomers i de cop m'adono que un servidor també ho és, vaja nascut entre el 1946-1964, venia a dir que hem superat molts canvis : vam veure la poliomielitis, passar la meningitis, de la ràdio a la tele en blanc i negre a la digital, de la màquina amb carrets de 24 fotos que el pare les revelava un cop a l'any a  Apple o Android, em viscut pandemies però ens queda ficar-nos en la inteligencia artificial (IA). Segur que ho farem, com quan els metges escribiam les històries dels pacients a ma i va costar Déu i ajuda fer-ho amb l'ordinador, però ho vam fer, els últims anys he escoltat moltes vegades, el meu metge mira més l'ordinador que al malalt. Recordo que quan un servidor demanava una analitica o una radiografia, el pacient havia d'agafar el cotxe de linia i anar a Girona a demanar hora per fer el que el metge demanava, després anar-hi el dia  i hora que et tocava, dies després anar-ho a recollir i portar-me´ls, quina feinada, ja fa anys, era l'any 1991 que vam començar a fer els analisis al poble i un taxi s'emportava la sang i els resultats arribaven per correu, un gran pas, fa anys que arriben quasi al maeix dia .

A La Vanguardia d'avui dia 3/9/25 parla d'un greu problema que falten  3,5 milions de reballadors degut a la jubilació els propers anys dels  boomers o baby boomers.

L’envelliment de la població espanyola passarà una factura important en termes laborals. Si ja hi ha manca d’electricistes, fusters, paletes, agricultors, ra­maders, industrials, professors, metges, o com s’ha vist aquest estiu, agents forestals, la falta de professionals en la majoria d’activitats econòmiques serà enorme d’aquí deu o quinze anys quan el gruix de la població passi a la jubilació. Això pot comprometre la sostenibilitat de moltes empreses. “Hi ha un veritable in­cendi demogràfic”, posa de símil la investigadora Mónica Moso, “només que no és imprevist, ho hem vist venir”, adverteix l’au­tora de l’últim informe de l’Observatori de la Formació Pro­fessional de CaixaBank Dualiza i l’Orkestra Instituto Vasco de Competitividad.

De cop un periodista parla de principis dels anys setanta i dels hyppis i de la gauche divine de Barcelona i una llarga llista de llibres de contracultura com :  El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , el anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós. California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós. El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard; Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal,  com  el maig 1968 molts van estar a Paris per aquest mes, curiós, em pregunto si ho sabien ?, els anys 70,71 i 72 la gent tenia predicament fer un any sabàtic a l`India, o anar a treballar a Israel al Kibbutz Ga'aton a la Galilea Nord a prop de NAHARIA a la frontera Libanesa, funcionava com una cooperativa integral formada per voluntaris d'arreu del món, autogestionada), o anar a Ibiza o anar a Taizé a rezar amb cents de joves de tot el món amb el germà Roger Schutz, però no tenia un duro i em vaig quedar amb les trobades de joves de Santa Cecilia a Montserrat, que van marcar tota una època.

 Als setanta cinc anys ja no em molesta practicament res. Escolto un home que acaba de sortir del metge i li explica a un altre que el mal de cap que pateix no és una migranya  qualsevol es una cefalea tensional episòdica, l'altre com si li expliqués en xino, no ho entent i li diu que aquests metges posen noms raros perquè així ningú ho entengui, resultat, te pressa. Es veu que es l'hora que la gent surt de la consulta mèdica i un altre home es para i te un posat seriós i pensatiu, li pregunta  que tant dit ?? li pregunta un altre que passa per allí i havien estat junts a cal metge: m'han dit que presento un trastorn paranoide i que en tinc per molt de temps, vaja que no moriré, la meva dona em deia que em venia d'un refredat mal curat. 

Dos avis del devant estan jugant al dòmino i un dels dos en sap molt i guanya cada partida, l'altre s'emprenya se li escapa algun renec i vol canviar de joc, li proposa el dòmino, l'altre es pensa que li pren el pel. Sento per la ràdio noticies sobre la Borsa, diuent que l'Ibex 35 sobrepassa els 15.000 punts, ni be ni mal. En altre temps m'hagués agradat molt, ara passo de la Borsa i de discutir com Snoopy; aquest està, amb  un amic seu passant l'estona amb els peus dins a l'aigua d´un estany, i li diu : -Snoopy a tu t' agrada discutir??  aquest li contesta - a la meva edat ja no, jo et dono la raó, tu quedaràs tant content i jo seguiré pensant que ets un estupid. 

De cop per la radio del vei, escolto a Bob Dylan en Blowin in the wind, la vaig escoltar per primera vegada als caputxins de Sarrià on els diumenges deia la missa el pare Jordi LLimona, autor del llibre Sempre nòmades , al sortir estaven els grisos a caball a punt de repartir estopa, però erem joves i no teniam por quasi de res, erem transgressors i a la fi teniam un relat per explicar als amics que no anaven a missa. De totes maneres era un plus saber que trobariem els grisos, també els trobariem a la festa major de Gràcia a la plaça del Diamant, tot escoltant l'any 1969 o 70 l´Estaca de Lluis Llach, durant el concert ja escoltavem els cascos dels caballs fora de l'envelat,fregant les llambordes. L'any 1974 va compondre Que tinguem sort, construïda sota l’aparença formal d’una cançó d’amor, la voluntat de l’autor anava més enllà: “Era una manera de militar a través de l’amor; una cançó de militància que convertia l’amor en antifranquisme i progressisme.”

Durant la dicadura no podies fer reunions de mes de tres persones, aquesta hagués sigu il.legal.

De cop silenci. En la tranquil.litat segueixo recordant les meves obligacions de metge Titular, o sigui funcions que tenia encomanades com :

Funcions de beneficiencia, calia atendre a transeünts pobres i la gent patró de beneficiència  municipal. Els diumenges obria una hora per les persones sense mitjants i sense seguretat social, que aquells anys abundaven.

Funcions preventives: anavem al col.legi i posevem les vacunacions sistemàtiques de la Generalitat a tothom que li tocava per edat, mai vaig demanar permis a cap pare o mare si posaven algun inconvenient o no, es vacunaven sense cap discusió. Temps era temps. També campanyes de vacunacions poblacionals, feiem religiosament la declaració semanal de les Malalties de declaració Obligatories, per exemple declarant una Brucelosis en català unes febres de Malta, algo serio i que portaria molts mal de caps a un servidor i al propietari de les 400 cabres.

Funció inspectora : Inspecció de vivendes i expedicio de cel.lules d'habitabilitat, inspecció de granges, perruqueries, oficines, piscines d' ús public i privades, bars, restauració, hotels, fonts publiques amb la col.laboració del farmacèutic titular, cases de colonies i acampades, no hi havien cases de turisme rural, cementiris com ja he parlat abans, fleques , escorxadors de tota mena i aqui calia informar i demanar el CARNET DE MANIPULADORS D'ALIMENTS, igual als restaurans, bars, carniceries, fàbriques d'embotits, etc.

Funcions d'auxili a la justicia : talla de quintos un diumenge a l'any, citat pel secretari de la Junta, normalment el secretari de l'ajuntament, substitució del metge del registre civil,  certificacio de defuncions i de naixements. Calia controlar i exigir els GLOPEJOS DE  FLUOR a les escoles per evitar les càries dentals,  i fer les inspeccions a les escoles tant públiques com privades.

Funció assistencial gratuita als funcionaris  de les forces armades i administració local, prestació de  serveis de la seguretat social ( en aquest cas no gratuita sinó cobran). Anys després va neixer el Regim Especial Agrari per compta propia amb la obligació que el metge titular els assistis dins la Seguretat Social. 

Totes les activitats que acabo de mencionar s'havien de realitzar els 365 dies a l'any, vacances ? les podies fer si trobaves un substitut i sempre amb permís de l'alcalde del poble. Un any l'alcade d'un poble no em va donar permís per gaudir dels 15 dies que em quedavenm, perquè hi havia una epidèmia de grip, les vaig perdre.

Parlant de la S.Social, no sabeu que no es pot viatjar per España sense la Tarjeta Sanitária Europea no oblideu de fer-se el document de desplaçat, sinó sereu uns indocumentats, problema al canto, jo ho he viscut. Personalment em disgusta tanta burocràcia i a la meva consulta tota la vida havia atès als malalt pel sol fet d'estar malalt, no calia constar en cap llista, mai vaig fer d'inspector o de "policia" perquè el que no tenia papers perdés el dret a curar-se, amb mí ningú va necessitar papers de "Desplazado", una vergonya que passi això avui dia a " casa nostra ". Existia una gran llista pels que cotitzaven, aquests sí existien.

Va dir Milan Kundera que “ser funcionari de l’ administració significa ser un desterrat del que és concret”. Tot aquell que hagi tingut cap experiència burocràtica, que presumeix ser la majoria, pot fer-se una idea de com és de certa aquesta afirmació. Crida llavors l’atenció que, malgrat el tedi que suposa fer front als embrollats tràmits, siguin molts els escriptors que hagin decidit al llarg de la història fer de l’ oficinesc un art. La literatura recull milers d’experiències que, malgrat l’ avenç de la tecnologia, sembla que no han canviat gaire, des de Kafka fins al famós “torneu demà”, de Mariano José de Larra, un article que li va valer més d’un problema amb la censura i en què el periodista critica la mandra de la societat espanyola del segle XIX. article de Lara Gomez Ruiz del 9-3-25 publicat a La Vanguardia : Quan la burocràcia inspira als artistes de Sara Mesa i de Remedios Zafra i encara un altre de Sara Mesa : Silenci Administratiu. La pobresa en el laberint Burocràtic. 

El sense sostre que demana una ajuda se li demana que aporti tots aquests documents i caldrà que es desplaci del poble a la ciutat on estant tots els departaments de l'administració, el vulnerable no disposa de diners ni d´internet per fer la majoria dels tràmits que s'han de demanar on-line, que fem ? anem a una gasolinera que ens deixin el seu ordinador ? o anar a una biblioteca pública ?? o .... Un servidor tinguent-ho tot no me'n surto, em quedo bloquejat i ho deixo estar; llistat de documents que haurà d'aportar el necessitat: 

 Una certificació del banc que acrediti la posessió d'un compte bancari-sense fons és clar- , la inscripció oficial com a demandant d'ocupació, l'alta en el cens de l'Agència Estatal de la Administració Tributària, un justificant del numero de la Seguretat Social, un certificat negatiu de pensionista, el certificat d'empadronament, DNI i targeta acreditativa del grau de discapacitat. Mes endavant  li demanaran més papers, documents que poden recaptar-se d'altres administracions, per això se signa el consentiment. Fotocopia compulsada del DNI, un justificant d'ingresos de l'any anterior, un certificat de convivència i residència i una altra el certificat col.lectiu del historial de domicilis, no confondre amb la  certificació d'inscripció padronal colectiu. El fet de no aportar aquesta documentació en el termini de 10 dies, s'originarà la paralizació de l'expedient i eventualment la desestimació de la sol·licitud.

Avui dia que hi ha tanta soletad, a la sala d'espera, pujar en un autobús, la cua del super, al sortir de missa, prendre cafè a la barra d'un bar, parlar amb un vulnerable que agenollat demana caritat, i entre altres questions assebentar-te que sí que poc o molt euros recull cada dia, però diu que fa dos mesos que no parla amb ningú, dir adéu a un vianant que no coneixes, asseures a una font i establir unes paraules amb les altres persones que prenen les aigues, anar d'excursió o anar a fer el Camino de Santiago, parlar amb desconeguts mentres camines, pots parlar amb qui fa cua per rentar-se la roba, cua per estendre la roba i vigilar-la, cua per dutxar-te alhora demanar a algú no cal que fos de confiança que et vigilés la motxil.la quan et dutxessis, cua per fer-te el dinar, cua per aconseguir una llitera, tot son ocasions per parlar i amb això vull recordar que només la paraula dona companyia i dignitat.

Una familia d'avis, fills,tiets solters, mossos, tots a treballar per pujar tota la colla, no paraven  de cantar i parlar, avui dia s'ha acabar ho fa tot un vibrador..

Tots necessitem dels altres i els altres necessiten de nosaltres; això és una feina de tots. Aprofitem l´estiueig per estar acompanyats i ajudar als que veiem que estan sols, no cal gran cosa, un somriure, un gest de la ma, un bon dia, una mirada, una encaixada de mans fins i tot. Recomano " La Teoria sueca de l'amor " Suecia 1972 Olof Palme.

L'administració, gràcies al seu generós catàleg de serveis, oferiria la possibilitat real a les persones d'alliberar-se de les càrregues familiars oneroses i no desitjades. Per fi seria possible viure i sentir en plena llibertat només aquelles relacions desitjades, fruit de la pròpia elecció. Veuran el que ha passat quaranta cinc anys després, la societat sueca pateix una gran solitud. Els deixo veure  la pel.licula.

Tots podem evocar històries que hem viscut, això és l'art de la memòria, anar espigolant d'aqui, d'allà, en cap cas la memòria es cronologica, no hi ha capitul primer, segon, tercer, jo vaig d'un lloc a l'altre, explicant un relat i em fico en un altre i així sempre o sigui d'una manera radial. El meu amic l'arquitecte del temps de  la Gauche divine en Joan Bosch i Águsti (epd), quan llegia un post meu sobre un tema concret i al mig parlava d'una altra història, em donava les gràcies perquè l´havia portat a passsejar per un territori que no coneixia,, o sigui mai li va importar que barrejés històries. Us poso un correu seu : 

Pep, molt bo el relat i les peripècies per la confecció d'aquestes quatre làmpades Coderch.

Magnífica la descripció d'aquest manyós Agustí que només té ulls per millorar les coses i, sobretot, per com es poden fer, amb l'ajuda teva i del teu fill.

Mentre es va llegint, esperant si sortiran o no les làmpades, vivim el dia a dia de l'Agustí, el seu taller i màquines, fins i tot ens fas anar a pescar amb ell. Ets un gran narrador que mantens l'interès de la lectura fins al final del relat, amb un desenllaç victoriós.

L'enhorabona !

També es l'autor d'aquesta divertida tarja de visita, que vol dir que els metges sempre estem investigant fins i tot per mitja de les ones de frequència, o sigui que som una mica xafarders. 

Aquest es un dels l'últims epigramess que em va enviar en Joan Bosch,

                    

Són les 24 hores, i sota casa hi ha un grupet de joves d'uns 14-15 anys parlant fort o molt fort, tot retruny, compartint una cocacola de litre i quelcom més , amb un cassete amb una música com de màquina, repetitiva, estrident, com si cantés un rapero darrera l'altre,  més tard blues, musica flamenca a tota pastilla, no us penseu els joves parlen de tot, veig que van i venen i quan venen més noies hi ha més crits, més rialles, no se perquè serà, cap a una de la matinada, algu que ha begut un mica més del compta, esbalota el galliner i rapidament arriba més companyia i vinga més festa,  ho explico, però en cap cas presento queixes, un servidor encara que no ho sembli també he sigut jove

Cap a les 2 de la mainada, la cosa canvia i la majoria ja no controla el que diu, han perdut la por, ai !! la por, tothom és veu en cor de criticar al company que acaba de marxar, m'adono que no hi ha res sòlid en aquest grup d'adolescents,  m'adono que algú o alguna del grup no és una bona companyia i en aquests moments em venen a la ment les paraules del meus pares :

Recordo que de jovenet a l'arribar de l'escola feia un petó a la ma dels meus padrins i de tots els parents o veins que en aquell moment es trobessin al voltant de l'estufa, se´n deia " fer l'amistad " senyall d'un gran respecte, cadascu em deia que Déu et façi bo a més els pares a casa sempre em deien nen fes bondat, que volia dir fes bondat ?? volia dir, no diguis mentides, no pugis als pins a follar nius, fes-te el senyal  de la creu quan surtis de casa, no et mosseguis les ungles, rentat la cara, estudia, no contestis, sisquere respecta als grans, deixals seure, diguis bon dia a tothom que trobis pel poble, però sobretot al capellà i la mestra , no siguis rencorós, no siguis egoista, comparteix, siguis confiat, juga amb tots els nens, no agafis figues de la figuera de cal Saltó, ni serves de cal Perlo, ni magranes de cal Pasqualet, no façis enfadar al Salvador de cal Timoneda, ves amb bones companyies, compte a no caure als aljups de cal Timoneda, al de cal Perejaume, al de cal Pasqualet, i al de cal Bergadà t'ofegaries sense remei, sobretot no tireu pedres per matar els peixos de colors, no aneu a espiar als nuvis a la roca de sota el camí el Collet, no us banyeu a la bassa de cal Timoneda, l'aigua dissipa ( mai he sapigut que vol dir l'aigua dissipa),  podeu veure que darrere d'aquestes dos paraules, aparentment xarones, innocents, tanmateix plenes de significat ensinistrador, catequitzadores i  sense enumerar-les van encaminades a que aquest jove, pugui incorporar-se a la comunitat i de gran  sigui un home de profit!! . No cal dir que tothom vigilava i no perdonava al bailet cap error, a més l'amenaçaven dient ho direm al sinyor rector, ho direm al sinyor mestre, ho direm al teu pare, que quedi clar !!! ( perdoneu, hi han faltes d'ortografia a propòsit tot recordant el català tant sonor de l'Urgell i baixa Segarra). 

Per acabar l'estiu en Carlos Zanon (30-8-25) ens fa a ma aquest escrit i alhora ens remou la conciencia, he començat el post dient " La pobreza és lletja, és dificil de mirar. És incomoda"..........

Segons dades de la Fundació Arrels, unes cinc mil persones viuen a Barcelona sense llar. Segons diferents estudis, prop del 65% són homes. Per a tranquil·litat de l’extrema dreta, més del 80 % són espanyols, i la mitjana de vida d’una persona sense llar, en la duresa del carrer, és de 41 anys. Si has patit addiccions, la mitjana baixa als 33 anys, i amb problemes mentals, de 48 anys. Una de les preocupacions dels sensesostre és la por que els robin, que els peguin, que els facin mal. Per això fan com si no hi fossin, per això no costa tant de fer que no els veiem.

Com a societat, hem creat mecanismes d’ajuts que no elogiem mai, valorem ni pressupostem prou. Com a individus, hi ha a qui veure’ls els genera violència com si es tractés d’un vici haver patit una ruptura cataclísmica de gairebé tot (economia, família, vincles), o treballar però sense que això et permeti tenir sostre. Són els mateixos que ho solucionarien tot amb el mateix tipus de violència, no s’ha d’oblidar.

Hi ha una altra mena d’individus que, a més de conscienciar-se, passen a l’acció i generen actuacions que alleugen, solucionen o emparen el dia a dia de les persones sense sostre, sense cap lloc on puguin tornar i anomenar casa. Però la majoria som els altres. Els que quan apareix això a l’escletxa, abaixem la mirada.

Ho fem per molts motius. Perquè sabem que una mirada pot fer mal. Perquè no volem que ells es vegin com potser els veiem. Amb pena, amb aprensió, amb incredulitat, amb incomprensió, amb preguntes de difícil o nul·la resposta. És possible que en aquest abaixar els ulls també hi hagi respecte. No et jutjo, no opino, no t’aconsello ni dirigeixo. També els abaixem perquè sentim que tenim un deute amb tots ells, perquè la societat que hem creat ha generat uns mecanismes de catalogació i envasament que porta a la seva exclusió i marginalització, per després desentendre’ns de tot això, no veure’ls, tancar els ulls i que desapareguin (o que canviïn de barri, d’horari o de ciutat).

I també abaixem la mirada per terror. Perquè no deixen de ser un abisme pel qual no volem treure el cap. Perquè si és cert que tot ésser humà acaba enfrontat al que més tem, ells malgrat tot, són un mirall; el nostre, sense cap mena de dubte. Tots sabem que la solidesa de la nostra casa de pedra, fusta o palla depèn de la força del llop. Que un mal divorci, un acomiadament, una hipoteca, una ruptura, una malaltia, una herència, una mort ens poden enderrocar com una carta més de la baralla. Abaixem la mirada perquè no som lluny de la seva mirada. Sabem que podem arribar a mirar des d’a­quell altre lloc i no volem sentir aquesta por.

Tret de La Vanguardia 2 d'agost de 2025. Tots aquests llibres parlen sobre la quarta edat:

​Empujar el sol (Pepitas 2025)  Dioni Porta

Olor a hormiga (Júlia Peró)1995

Vivero de A.J. Ponce (Dosmanos 2025)

Los siguientes .  Pedro Simón (Espasa 2024) 

El dia de la independencia Tuli Marquez  (Alrevés 2024)

Urraca, Urraquita, Urraquitita  Jaime Riba Arango.(Dos bigotes 2025)

Ruth, Adriana Riva (Seix Barral 2024).

Buenas noches lechuza. Jordi Ibañez Fanés (Tusquets 2025)

Hotel Abuel, Marta Altieri (Reservoi Books 2025) 

Un momento de ternura y piedad. Irene Cuevas (Reservoir Books 2024)

Cien Cuyes, Gustavo Rodríguez (premio Alfaguara 2023)

Jo, vella/ Yo, vieja, Anna Freixas (Ara 2023)

Azken Etxea/La última casa (Pamiela 2023)

Ultimate Love, Dolores Payás ( Circulo de Tiza 2023)

Señoras bien, Pilar  Eyre. (Planeta, 2025)

Llum enemiga, Valenti Puig (Pagès 2025)

Miserable vejez, Luis Antonio de Villena (Visor) Poemas.

Dia cinc de sembre acabem l'estiueig a la Sierra de Gata, te aigua a dojo, més d'un centenar de fonts i les que em deixo, potables sense necessitat de cap certificat d'un farmacèutic, racons plens de prats verdissims i castanyers gegants carregats de castanyes, grandiosos eucaliptes, a totes les finques del poble es veuen llimoners, tarongers, mandariners ( aqui en diuen tangerinos), mils de roures, vint-i-nou mil hectàrees de pins, plantacions d'alzines sureres i un mar d'oliveres carregades d'olives o aulives com en diem a les Terres de Ponent,

també trobem 7 classes de figueres i garrofés carregats de garrofes, de mainada/canalla  a l'entrada de cal Mora en tenien a sacs, que les donaven a les eugues i mules , nosaltres les agafavem perque eren  dolces, mai vam pensar que les robavem.

Be, ja a mig setembre, els desitjo que hagin passat un molt relaxant estiueig i que hagin tornat amb les piles carregades devant del nou curs que ja ha començat. 

Noticia recent avui dia 16 de setembre ens ha deixat l' abat emèrit de Montserrat pare Sebastia Maria Bardolet i Pujol (acs).

Una abraçada per l' Eulàlia i en Xavi Valdivieso, cuideu-vos.

Pep

ANEM AMB EL COR A LA MA

 

D'entrada un poema del llibre de Llorenç Gomis DÉU VOS GUARD I PASSI-HO-BÉ " Cançons de l'Ai al Cor ", per quan estiguem inquiets, dubitatius, angoixats, tristos, deprimits,,,, afegir una mica de poesia sempre ajudarà  a complementar els consells del metge de capçalera, psiquiatra, psicoleg, neuroleg, dels familiars, dels amics... ànims !!!!!!

CANÇO DEL VELLET VORA EL FOC

Passo l'hivern acompanyat

de noies rosses i morenes,

com un vailet entremaliat

corro a desfer les llargues trenes,

cullo un petó mig amagat.

Passo l'hivern ben abrigat

amb el record dels anys i els dies

quan era fort, quan era honrat

i veia llum a les masies,

quan era un jove enamorat.

Passo l'hivern vora del foc,

miro les flames que s'enyoren

del vent valent que llisca al roc

muntanya amunt on arbre foren,

miro les flames i no em moc.

Passo l'hivern amb els records

vells d'aquell temps quan era festa

cada diumenge i érem forts,

quan era groga la ginesta

quan eren vius els qui són morts.

Regiro el foc i miro lluny,

cap al camí, toco el meu pare,

la meva mà dins el seu puny

i veig el llamp com si fos ara

i sento el tro que lluny retruny.

I torno a viure i sóc vident

i veig el tall a antigues taules

i sento veus d'antiga gent

i reconec velles paraules

i em trobo fort i violent.

I si em barallo amb qualsevol

i crido molt i no m'amago

i no tinc por i res no em dol

i pago jo si fem pa i trago

sóc ben bé jo i em valc tot sol.

Passo l'hivern vora del foc,

sota la cendra veig la brasa

del foc d'ahir i com un joc

toco els topans antics de casa,

veig visions, miro i no em moc.

Passo l'hivern acompanyat

de noies rosses i morenes,

sóc un vailet entremaliat,

corro a desfer les llargues trenes,

cullo un petó mig amagat.

Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Aqui vull deixar escrit que fa la meva familia de primers de juliol fins a la tornada del Santuari de Lourdes (França) el dia de sant Pere. Diran perquè aquest periode ?, perquè l'any va de gener a desembre, cert,  però a casa nostra les coses sempre van diferent, durant tot aquest llarg interval no parem, anem d'una cosa a l'altra i sempre pensan quina en farem, no podem estar parats, no tenim temps de pentinar el gat, no se com ens duren els amics, nosaltres no en jubilem mai cap. Fa anys que vaig de metge voluntari amb la peregrinació de l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes a Lourdes, la primera vegada tenia 19 anys, ens van animar els monjos de l'Abadia de Montserrat, sobretot el pare Abat Cassià Mª Just (epd) a tots els joves de la meva colla i així va ser i al costat del Josep Maria Cullell i Nadal, de'n Xavier Durà i Riera, de'n Manel Conesa (orfebre important, amb història de diverses lampades al cambril de la Mare de Déu de Montserrat, llegir el butlleti del Santuari nº 121 de gener-abril de 2022), de'n Xavier Valls (farmacèutic) (acs) , de´n Josep Santamaria i Rius, i molts d'altres com en Cesc Rovira.... de Mn. Francesc Xavier Puigrafegut anys avenir va ser secretari del bisbe de Vic monsenyor Josep Maria Guix i Ferreres, i per obediencia es va traslladar , Vic no li agradava, perquè era deixar tota una vida a Barcelona a la parròquia de Sant Francesc de Paula, ara inexistent. Mn. Puigrafegut era un home de l'Hospitalitat de Lourdes, estimava als malalts, havia sigut consiliari nostre; en una de les darreres cartes em va dir : vosaltres que entrareu al nou mil.leni, mireu de deixar un bon rastre i color d'evangeli. Així va ser la seva vida, ell sempre ho va practicar.

A casa portem l'agenda familiar entrellaçada amb la de Càritas , o sigui que me'n vaig d'una cosa a l'altra i puc dir que surt bastant be, als meus 75 anys he d' estar content. El dia de Sant Ramon de Penyafort, em van trucar des de l' Institut  Nacional d'Estadistica per preguntar-me si encara vivia a l'adreça on els consta o havia canviat ?? No se perquè, però coses que fan les institucions i a quin curs o taller estava inscrit ??li vaig contestar que en cap, no perquè em costés aprendre quelcom nou, que ben mirat a l'home li costa molt aprendre, però es que a la meva edat ja no vull fer més curriculum, diria que en tinc "massa" i mai m'ha servit per guanyar més diners, no, ha sigut  per servir millor els malalts que tenia encomanats, per tenir més expectatives de treball, per amor propi; en els ultims anys de la meva carrera, si que la Generalitat va instituir diferents graus de carrera professional i va asignar uns diners per a qui els cumplia, mai va ser cap regal, perquè els masters i altres cursos ja te'ls havies pagat tu, en aquells anys que el metge d'APD o també conegut per metge titular, tenia la obligació de residir al poble i atendre a la població mati, tarda i nit, diumenges i festius tot l'any i per anar de vacances et calia el vist i plau de l'alcalde de la població, cosa del tot engorrossa, la cosa no sempre tenia èxit. Be, per anar a fer una diplomatura a Bellvitge (Barcelona) , havies de deixar un metge substitut de 15 a 23 hores, a les tardes durant tot el curs, més gasolina, autopista, més el preu del master, o sigui un capital i després un altre master torna a buscar un metge per que el poble no notés que un servidor no hi era i vinga a pagar més hores de metge, o sigui un capital durant tot el curs..... i a part seguir pagant el master. Per exemple: un curs de Protecció de l'Entorn 1983 a Girona 20.000 pessetes, apart deixar un metge ......tot plegat un capital que mai vaig recuperar.  En quan a les DPO, per cobrar-les s'havia de cumplir un tant per cent no lluny del 100%.

Codonys (Cydonia oblonga), terme de Vallbona de les Monges.

No vull oblidar-me que a final de novembre sempre collim els codonys del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, són plantes antiquissimes que no creixen més, es mantenen a una altura de uns dos metres i prou, no sempre fan fruit, enguany ni havia alguns, l'any passat va ser una gran collita i fem un codonyac bonissim, també m'agrada vigilar el gran server (Sorbus domestica), és un arbre que pot medir 14 metres d'altura, el nostre medeix uns 9 metres, està ben resguardat, fa fruits que es cullen al final de l' estiu, les serves necessiten una sobremaduració al cim de palla. El server és un arbre molt rústic i poc afectat per les malalties d'altres fruiters (cada vegada en tenim més com la Xil.lella de l'oliver, la vespeta de l'ametller ....), qui ho havia de dir fa tant sols 12 anys ?. Tradicionalment el server era present a la majoria dels trossos, en llocs frescals, practicament avui dia no se'n veuen ni pocs ni molts.

SORBUS DOMESTICA

 La serva és un fruit secundari, que avui dia pràcticament no es comercialitza, jo recordo que quan era petit a les golfes de casa sempre en teniam sobre un llit de palla i a mesura que anaven maduran les feiem servir de postres, com les figues seques, les panses o el codonyac i les nous, tot ben variat.

Aqui teniu una servera gegant ( Sorbus Domestica )

Estic escrivint aquest post el dia del baptisme del Senyor i avui acaba el Nadal i comença la setmana dels barbuts que sol ser la setmana més rigurosa de l'hivern: Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Antoni Abat.

Ara que s'acaba de fer fosc, fa un aire gelat i segons el temps aquesta nit serà una nit molt freda.

Seguin les estacions de l'any permeteu-me que em capbussi en la vida de pagès de Llorenç de Rocafort, sobretot i també la vida amb els fills, netes, joves, esposa, veins, amics i mai se sap qui més, per uns dies deixo la medicina, a Llorenç esporgant els olivers o fent llenya d'ametllers morts degut a la llarga sequera, acompanyat del vent de Serè pel matí o de la Marinada per la tarde, no recordo si sóc metge o no, és la pau d'aquesta terra de secà o sigui  d'aquest racó de món que són les meves arrels, dels meus avantpassats que van viure de ple la ex-baronia de Vallbona. El meu amic Josep Maria Boix Masramon (epd), Zum pels amics, em deia a les guardies que haviem fet junts al CAP Banyoles, " Els camins de l'Urgell, són camins d'eternitat ", quan vagis a Llorenç porta´m una foto d'alguna cabana, i així ho feia.

Des de primers de juliol, des que estic jubilat, començem l'estiueig a Sant Antoni de Calonge, la vida no es la mateixa que la que feien els senyors estiuejants de Barcelona a la fonda Selga d'Anglès (la Selva) sense anar vestit de blanc als matins amb barret inclòs; també hi havia estiuejants a la Fonda de Can Ramena de Les Planes d'Hostoles i a moltes cases de Sant Feliu de Pallerols tenien estiuejants de Girona capital de tota la vida. A les 10 h.  platja amb la umbrel.la, baixar una cerveza i unes patatetes i el llibre d'Eugeni Xammar " Seixanta anys d'anar pel món ", d'altres dies dona bo repassar algun capitul del llibre Ciutat petita i delicada de'n Jaume Ministral, el mestre que feia els dialegs de'n Capri (Dr. Caparrós) que molts de vosaltres recordeu, dinar, migdiada  i a les 17 hores cap a la Biblioteca Municipal a repassar la revista Serra d´Or des de l'any 1968, la revista El Ciervo des de l'any 1968. La revista Girona per mantenir una mica de cultura de la capital i provincia.  A l'hivern pujo a la biblioteca del Seminari de Girona, on trobo moltes revistes i llibres i una bona acollida per part del personal; malgrat el seu caracter anyoro a Mn. Josep Maria Marquès (epd), em deixava fer el que volia.

Fins i tot estan indicats els hostals com el de la Ceba

Com que els dimarts visitava a la tarde als matins pujava a la biblioteca del seminari, pensant trobar quelcom del  músic Francesc de Paula Brunet i Recasens, músic brillant de les Saleses de Barcelona, ell havia posat la música a la canço A collî olives, vaig trobar aquest llibre, que de jove l'havia vist a casa meva de Llorenç, però segur que amb el pas dels anys el van deixar a algun conegut i mai més va tornar; de totes maneres dins no vaig trobar la partitura de la cançó. Vaig començar investigant.

Que curiós , que i feia a Girona ?, després, pensant, pensant resulta que acabada  la guerra civil espanyola, el bisbe de Girona era el Dr. Josep Cartañà i Inglès, fill de Vilavert del Camp (Conca de Barberà) i amb això en tenim prou, cal dir que els dos germans Bergadà  i Solà van acabar siguent canonges de la Seu Tarragonina , i ben segur que a Tarrragona  s'havien de fer amics amb el futur bisbe de Girona, i li van regalar el llibre; quan el vaig trobar , estava nou , com si ningú l'hagués llegit (aqui va la foto).

 Quan torno de la biblioteca municipal de Sant Antoni, toca passeig fins a Torrevalentina i saludar a coneguts de sempre, un metge ja jubilat que a casa seva el van obligar a estudiar medicina per mantenir el prestigi de la dinastia, però el noi volia ser músic, un parell de dentistes de molta anomenada, un catòlic tradicionalista que segueix la liturgia de sant Pio X , dos radiolegs que no els passa res per alt , un infermer d'APD amb molta història , un reumatoleg experimentat, un hematoleg feliç com ell sol, un cardioleg cremat vol deixar l'ICS  i dos farmacèutics que no arriben als noranta convençuts de l'art de fer formules magistrals,  un metge jubilat que no vol que li parli de medicina i un parell  de mestres amb vocació que em recorden al Sr. Capell de Maldà i molts malalts antics, gent de Banyoles relacionades amb Càritas, i amb l'Hospitalitat de Lourdes, en fi que més que caminar practico les relacions humanes, cosa del tot recomanable. 

Ho he de dir, quan veig en una persona , la qualitat, la virtut de la bondat quan sempre es manté disposada a ajudar a qui ho necessita, quan és mostra compassiva i ressonant amb les persones que es troben en algun patiment per diferents circumstàncies i també quan manté una actitud amable, generosa, empàtica cap els altres i les seves cabòries, em deixa desarmat, li dono tota la meva amistat i una gran abraçada. 

D'aquesta manera, també podem exposar que qui no te bondat és aquell que és mesqui, egoista, qui veu a la resta de persones com enemics, és desconfiat, rancorós, insensible i es decanta més per l'odi que per fomentar l'amistat. La filosofia entèn el bé  com el valor que se li atorga a l'acció d'una persona. El be fomenta el desitjable a partir de l'empatia, la capacitat de sentir de ressonar amb el què un altre individu pot sentir, increible, eh ! Surrealista, quasi fantasmagòric.

Després del relax de juliol a primers d'agost ja estem instal.lats a l'alta Extremadura a la Sierra de Gata, d'on és filla la meva dona i alli al mig de la natura i acomanyat de més de cent fonts començem a fer coses com pintar totes les portes que donen al carrer, que no són poques, endreçar la casa després d'un any de tancada, saludar a la gent coneguda i un somriure al desconegut i sobretot els avis que saben llatí, començar a fer treballs manuals, llegir, escriure diariament i fer fotografies per posar al correu de cap de setmana (Urbi et Orbi) que fa 12 anys que el faig a la familia, dissenyar com serà  la decoració de la façana de casa pel Hollowenn i quines disfresses portaran les petites de casa ( cada any són diferents, repetir no es cosa que es contempli, cal buscar llums, màquina de fer fummmmm , ciris per tota la barana del jardí, buscar xuxes per més de 300 infants i joves per  cumplir amb  Truco o Trato i que no falti la llum dins la carbassa o les carbasses necessàries per aquesta nit, quantes ? mai se sap, però amb una es cumpleix. 

Seguir anotant les petites històries de milmanda que van passant per les llargues tardes d'agost a 37 graus a l'ombra, la migdiada es el temps més sileciós del dia, a mi m'agrada parlar amb tothom i cada dia després de descansar una mica surto a donar la volta pel poble, Gata te molts atractius, els Drs. Fabré i Griera ho saben molt be, també gaudim de dos rius on banyar-se.

A primers de setembre ja som a Catalunya i ens preparem per anar cap a Llorenç de Rocafort a batzacar les ametlles ( cal veure quines ametlles ens trobem, els dos ultims anys estem patim una gran sequera de mesos, cal fer comparació de les ametlles d'abans de la pandèmia amb les del 2024), no se si la cooperativa les voldrà ?. a més cada any es moren molts ametllers, no aguanten la sequera .

La melmelada de mores la fem des de fa més de 25 anys, abans quan arribavem a Llorenç per l'onze de setembre, en època dels meus pares, trobavem la nevera plena de mores,

 ara esta buida i cal que tota la familia surti tot el dia a recollir mores per tot el terme de casa, de Vallbona, de Rocallaura i fins i tot a Montblanquet. Caminem molt, puc equivocar-me perquè sóc un gran desconeixedor del nostre terme i dels pobles veïns, però amb 75 anys algo al costat del nostre pare i del Ramon Moix Marimon algo se d'algunes partides com: Roca-grossa, Albareda de Montesquiu,  l´Alzina, Coll-roig, Ferreginals, Planots, Perdigons, Serra-fosca, Astinclar, El Tallat,  La Creueta, etc... Collir mores enguany ?  són petites, molt fines, com mortes, com enganxades, costa arrencar-les de l'esbarzer és complicat si no ha plogut, s'han de buscar racons i raconets més frescals. 

Una vegada fets trenta-cinc pots, ho vam deixar, perquè no en teniam més, enguany ho hem donat per exel.lent, ha costat molt reunir tantes mores.  Cal dir que també hem fet melmelada d´Albercocs, de Prunes, i de Tomaquets verds... Per les festes del Nadal n'es l'obsequi principal. 

Com  que s'acosta la festa de Totsants cal començar a trencar molts kilos d'ametlles per tant de fer els famosos panellets que ja feien la meva padria i mare, més endevant la meva germana Dolors i actualment el nostre fill Lluis que com a hobby va fer dos cursos a l'escola Hoffman de Barcelona i tot es fa com " il Faut".

El trencar ametlles és laboriós, pacient i anònim, (ningú et felicitarà per haver fe la feina ben feta) però impressindible, un cop les ametlles trencades, cal escaldar-les, treure-lis la pell, posar-les al sol per què s'assequin, tot seguit passar-les pel molinet de la meva padrina, 

 de més de 140 anys d'antiguitat, funciona de manera manual, res pitjor que el turmix per fer ametlla ratllada, escalfa les ametlles i surt l'oli que porten, cosa indesitjable.

La formula per fer els panellets la tenim penjada a internet, perquè sempre surtin igual faci qui els faci, fora dubtes.

També fem Nuegaros (nous triturades + mel) i la pasta es posa entre obleas (pa d'àngel). Dolç que és fa a Gata per Nadal.

Ara que hem parlat de la mare, em ve a la memòria que el ieisme era el seu parlar i el vell parlar de la Garrotxa i que encara es present al Pla de l'Estany, tot i no ser normatiu, els vells el parlen:

El Ieisme, dialecte totalment desconegut a les terres de Ponent, els poso una petita mostra.

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

ull   /ui/

ullal  /uial/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

fonoll/fonoi/

abelles/abeies/

rostoll/rostoi/

genoll/junoi/

alls/ais/

polls/pois/

vull/vui/

podall/podai/

tall/ai/

dalla/daia/

cullera/cuira

Una masia, en ple parc volcànic de la Garrotxa

-El meu germà te el fel sobrexit i suara vol venir de visita.

-Vinc perquè sóc fluix d'orinar i la dona em fa venir.

-El diumenge a la tarda tinc dolors còlics, no vindrà d'alguna cosa mal curada ?

-El meu bailet te una ventrellada, hauria de fer-li una ullada.

- Tinc un brià, - ensenyi-me´l.

-La meva dona te un esquirro a la mamella i ella no ho sap.

- A casa tenim ronya.

- A la fleca diuen que aquest metge sap curar els cucs de les criaures.

- Senyor metge tinc molts sustos, puc prendre aigua de Calaguala ?, vostè mateix.

- Ahir ja cavien les primeres fuies al cim de l'herba.

- Guaita ! Suara poc s'ho pensaua pas la meva mare que podessim trobar el tràmec.

- Ara pla, guaita quin piló de cideres. No en vos pa cap ? Sí, unes miques.

- Quina llei de gust que té el greix que heu fet amb aquest tangí. Em fa venir basca !

- Havent endreçat el volant, els trebaiadors taiauen les branques a cops de podai.

- Després de tan que rivien, els hi feien mal els uis i no podien trebaiar.

- Poc s'ho crevia dingú que havessin gunyat el primer premit.

Una vegada fets els panellets, sempre fem un paquet per la meva germana de Lleida.

Passat Totsants, ara toca pensar en la decoració de l'arbre de Nadal i en avançar feina que serà de manualitats com cada any, i sempre diferent, guardem més de 10 paquets d'estrelles de tota mena, nanets del bosc amb una barba llarga de diferents paisos, casetes,de tota mena paquetets de colors, i altres peces fetes de password.....etc.

Enguany la meva dona ha fet un canvi radical amb el calendari d'Advent, en lloc de fer finestretes amb bossa a l'arbre, ha fet una caseta per cada dia del desembre fins a la vigilia del Nadal; casetes fetes d pasword, que senzillament han tingut poc exit, per part dels petits de casa, la sorpresa estava a dins.

Cada any des de fa molts, la familia Capdevila anem a passar una tarde a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, al pla de la catedral, passejar , mirar i mirar, saber a quin preu es venen els rams de vesc o muerdágo blanco (viscum album ) gaudir de la música nadalenca i de tot l'ambient, ben abrigats i sense pressa, fa anys que comprem les figures de la casa DECORARTE  J. FERNANDEZ a la Sra. Dolors Garcia Juanes i darrerament li hem comprat per telefon al 943333254, ens va assegurar que era l´últim any que han vingut a Barcelona.

Cada any aprofitem que som al Portal de l'Àngel per comprar turrons de la casa Planelles Donat, de xixona, turró de trufa, de xocolate amb ametlles, de xocolate amb avellanes i de crema.

Vaig aprofitar per anar a veure l'exposició sobre Dones de Paraula

  

El llenguatge fet paraula constitueix una de les màximes expressions de les idees i del pensament humà. La paraula ha estat l'element clau per explicar la història a través de fonts diverses, escrites o be orals, i és un instrument fonamental per descriure i comprendre la realitat. 

Però el control de la paraula ha estat tradicionalment masculí : amb molt poques excepcions, han estat els homes els qui han governat imperis i estats i han exercit el control del relat;són els homes els qui apareixen als llibres d'història, a la majoria dels documents administratius o els que han escrit i prescrit la gran literatura. Tanmateix, és de la mare de qui n'aprenem el llenguatge, les paraules i la transmissió d'un ordre simbòlic; la paraula que ens permet comunicar, interpretar i que  és instrument de mediació.

L'objectiu de l'exposició és posar el focus en l´us de la paraula des d'un univers femeni, partint de l'època  moderna (segles XVI al XVIII), quan l´humanisme situa  la paraula com a pedra angular del coneixement, amb l'aparició de la impremta i el llibre modern, pereò també com a element fonamental en la construccó del subjece.

La paraula de les dones - reivindicada, transmesa, oculta, negada.- n´és el fil conductor: de la necessitat d'elaborar una genealogia d'autors  que esdevinguin referents i autoritats;  de vindicar la importancia de l'ordre  simbolic matern i fer visible l´ocultació i el descredit que tambe ha patit la paraula femenina des de l'història, la literatura i els relats biblics o mitològics.

Ara que hem parlat de Santa Llúcia he de dir que cada any d'ençà molts que l'Ajuntament de Sant Aniol de Finestres em convida a la missa de la festa de la patrona amb orquestra i a dinar al restaurant de cal Cabrit de Sant Esteve de Llemena, era l'any 1991 que vaig deixar de ser el metge titular d'aquests racons de l'alta Garrotxa, plens de cingleres i boscuries mai vistes a l'Urgell cal llegir el llibre de´n Josep de Costabella ( Odissea d'un olotí durant el domini marxista).

Ho he de dir cada any gaudeixo dels veins dels masos que jo visitava encara vius i del sermó que fa el mossèn, és únic, sempre de coses planeres com la vida mateixa, sempre toca de peus a terra, un queda enbadalit escoltant-lo, enguany ens ha dit que quan es va fer capellà volia salvar el món i als 80 anys llargs s'adona que ben just se salvarà ell, molt humil. És un capellà que és fa estimar vaja con Déu mana,  carregat de bondat, auster i exigent amb si mateix, no s'aparta de l'evangeli, és fa un més del poble, capellà mati, tarde i nit.

El pessebre el fem una mica grandet perquè qui capiga tothom, com el feia el meu pare, que els camins estaven molt transitats, com és el Belen Napolitano, que hi surten tots els gremis no del temps del Senyor sinó del segle XVIII a Nàpols, fins i tot un elefant precedit per una generosa famfarria van a adorar al nen Jesús, no s'estan de res. Puc dir que m'encanten els pessebres carregats  (barrocs) i transitats per molts pastors, soldats d'un lloc a l'altre, masies a tots els racons, rius amb els ponts, o salts d'aigua,  el palau d'Herodes el rei dolent, diferentes classes d'arbres, diferentes molses , varietat de bestiar, les piràmides d'Egypte de diferents tamanys, la fugida a Egypte, un parell de filadores a la vora del foc, llums tenues per tots els racons, els angels els justos, a diferència del Belen Napolitano, un estol d'angels alguns amb un encenser i vestits de dalt a baix, donant la màxima glòria a Déu. Sí m'agrada el bou i la vaca dins l'establia. 

El pessebre el fem junt amb la neta Mar que aviat farà deu anys i enguany s'ha incorporat la petita Duna d'un any i set mesos i ja ha col.locat els xais als prats on han de pasturar. La Mar ja ha après on van cada grup a la zona de la anunciació de l'àngel als pastors, les figures de la Cova, d'on surten els Reis Magcs, on posen la fugida a Egypte, on va el palau d'Herodes amb els seus soldats. La gent que va a adorar i porta un present pel Nen Jesús, sempre posem dos caganers i així la gent s'entreté bucant i la Mar s'ho passa pipa perquè ella si sap on estan amagats. Sempre que fem un pas al pessebre llegim la Biblia.

Dins el titol del llibre de 27 dibuixos de cadascun dels nets, aqui  va el del meu amic Dr. Ramon Gefaell de la Peña (E.P.D.) Molta gent no sap que hi ha un rei dolent.

Duran els dies  del 24 de desembre a l'endemà del dia 6, posem música nadalenca. No cremo encens, perquè a casa no els agrada, jo ho faria, ho vaig fer a totes les guardies de medicina al CAP BESALU, durant sis anys, i mai cap pacient es va queixar pel perfum, sabien segur quin metge estava de guardia encara que no em veiessin. Duran aquests dies repasem una vegada més ADMIRABILI SIGNUM del sant Pare Francesc.

He de dir que sempre hem tingut el pessebre fet fins a la festa de la Candelera , festa que se celebra el  dia 2 de febrer que és commemora la purificació de la Mare de Déu. Coincideix aquest fet amb la presentació del Nen Jesús al temple, quaranta dies després del seu naixement, segons prescrivia la llei de Moisés.Era allà el sacerdot Simeó qui, coneixent per inspiració divina qui era aquell infant, va dir : " Ara ja puc morir en pau perquè els meus ulls han vist el qui ha de ser el Salvador d'Israel!". Un dit popular molt conegut : Si per la Candelera plora, l´hivern és fora ; si per la Candelera riu, el fred  és viu. Encara que no estigui de moda tenir tant de temps el pessebre, li tindrem fins la Candelera, mai le desfet abans, accepto les critiques.

Passat els Reis desmontem tota la decoració de la façana i de l'interior de la llar, desfem l'arbre, i guardem els treballs manuals diferents cada any, en tenim un grapat ens agrada colec.cionar-los. Els nostres fills ho trobaran. Anys enrera també tenia decorada la sala d'espera de la meva consulta particulr.

Totes les històries familiars que no són poques, els meus fills les poden trobar a les meves multiples agendes de Càritas, la meva vida camina junt amb els sense sostre, els excluïts, els invisibles, els vulnerables, els que no són ningú als ulls d'aquest món. Són les mevers obres completes, no puc portar una agenda privada i a més una de Càritas, donç sóc president les 24 hores del dia i a més Càritas és l'art de compartir, de joves hi hauria d'haver una assignatura sobre el compartir, la vida aniria millor. Als escoltes ho ensenyen i a més treballen la estima de la natura, sinceritat, esforç, responsabilitat, compromís, austeritat i generositat, alegria, optimisme, participació en la vida colectiva..........

Cada any a mitg febrer anem a Llorenç a esporgar, arreglar algunes pedres caigudes, fer feina com tallar ametllers morts al tros o a l'era, amb l'ajuda del meu estimat company de promoció Dr. Griera.

Des de fa molts anys que amb la meva dona anem a passar el dia 26 i 27 d'abril a Montserrat, historicament em dormit a l'hotel Abat Cisneros, però no ens importa dormir a l'Alberg Abat Oliva o a les Cel.les Abat  Marcet, un servidor va dormir al mig de la plaça l'abril de 1997 que se celebrava Els 50 anys de l'entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. 

. Guardem habitació al més de novembre per si de cas. Ens agrada anar a les vespres solemnissimes de la Marededéu o sigui les primeres Vespres i tot seguit la prevetlla amb cançons del Llibre Vermell de Montserrat i finalment la gran Vetlla de la Marededéu :

- Laudeamus virginem mater est: et eius filius Iesus est.

- Los set gotxs recomptarem, et devotament xantant : Ave Maria     gracia plena Dominus tecum Virgo serena.

-Imperayritz de la ciutat joiosa, del paradis amb tot goig eternal

 neta de crims, de virtuts abundosa.

- Mariam Matrem Virginem attolite, Ihesum Christum extollite concorditer.

- Stella splendens in monte ut solis radium, miraculis serrato exaudi populum

- Salm 94, Invitació a lloar a Déu

- Càntic de Judit

- Càntic d'Anna, exultació dels humils en Déu

- Càntic d'Isaïes

- Cinc lectures entre mig

- Renovació de l'ofrena de l'oli de les llànties.

- Cant de comunió : El tot poderós obra en mi meravelles, al.leluia. El seu nom és sant.

- Visita espìritual a la Mare de Déu de Montserrat.

Coses de la vida, fa anys que asseguts a dins de la basílica trobem una parella de francesos d'occitània.

Al sortir de la Vetlla, sempre ballem un parell de sardanes i tot seguit baixem al self-service a menjar xocolate amb coca de Montserrat, tot esperant una nit molt curta, perquè amb la colla que porten l'oli de la llàntia de Cervera anem a la missa de l'Alba (7 del mati) al cambril de la Verge, normalment ens la diu el pare Juan Maria Mayol rector del santuari. En la foscor de mitja nit, impressiona escoltar la música d'una sardana.

Després un bon esmorzar amb coca de Montserrat i suc de taronja i un  cafè amb llet ben calentó i preparats per entrar a la basílica per la missa conventual de les 11, des de la pandèmia cal demanar un codi de barres.

Aqui va un bonic e interessant gravat de Montserrat fet per Alexandre de Laborde, en va fer molts de Montserrat i de totes les ermites. Aquesta imatge potser està feta des del Pas dels Francesos.

Al sortir novament podem ballar sardanes, la cobla se situa al costat de l'angle de l'antic claustre de Montserrat, es bonic veure l'escolania ballant sardanes amb el seu prefecte el pare Efrem de Montellà.

M'abelleix donar un repàs a les noticies del dos mil vint-i-quatre que toquen d'aprop la pobresa

La Síndica propose una Renda especifica per als nens vulnerables ( La Vanguardia 6-2-24).

La inflació provoca un augment de la pobreza i trenca la tendencia a la baixa ( La Vanguardia 27-2-24).

Pobreza invisible i estructural: els nens pobres d'avui, són els adults pobres del demà. ( La Vanguardia 1-3-24).

Solitud no desitjada  i dificultats econòmiques grans condicionants de la salud ( La Vanguardia 3-4-24).

Ayudar a les families contra la pobreza hereditaria ( La Vanguardia 7-4-24).

El monstre de la soledad. La teoria sueca del amor. Del director Erik Gandini. La Vanguardia 5-5-24.

Entitats socials alerten  de l'enquistament de la pobreza. El 24% de la poblacion no a consegueix evitar l'exclusió tot i la millora de la economia. La Vanguardia 4-5-24.

Trobo a faltar un compromís més radical de l'església amb els emigrants. L'arquebisbe de Tànger el frare franciscà Santiago Agrelo critica la indiferència social devant dels morts a les fronteres. " Molts cristians, religiosos, sacerdots, laics i bisbes tenen una visió excloent del migrant " . La Vanguardia 23-6-24.

Catalunya necessitarà 20.000 empleats més en residencies els proxims 10 anys. La patronal avisa de que no hi haurà suficients professionals per a cuidar a la gent gran. (La Vanguardia 18-X-24 ).

Aprop de 600 persones subsisteixen en assentaments i locals ocupats. L'Ajuntament de Barcelona contabilitza 125 menors en aquests espais. ( La Vanguardia 1-XI-24 ).

Veins del Baix Besós alerten sobre el nou barraquisme nòmada ( La Vanguardia 14-XI-24 ).

Cuatre  millons de persones viuen en la pobreza severa i uns altres 9,5 estan en risc. Un informe de Càritas apunta que la exclusió s'exten ja als pobles . ( La Vanguardia  4-XI-24 ).

La Vanguardia 27-XII-24 El sector social urgeix reprendre la Llei de mesures transitories per erradicar el Sensellarisme. D'acord entre la UAB, UB, Comunitat de Sant Egidi, Càritas, Assís Centre d'Acollida, Arrel Fundació, Sant Joan de Déu Serveis Socials.

Les primeres noticies del 2025 :

La Vanguardia 9-1-25: El 7% de la població viu en espais amb menys de 15 m2. per persona.

La Vanguardia 10-1-25 Full de ruta per treure de la POBRESA 2,3 milions de nens i adolescents. Ajuda Universal per fill. També 4000 MENORS MIGRANTS de les Canàries.

La Vanguardia, diumenge 2 de febrer de 2025: Què faríem sense vostès?
Carme Riera

La pregunta ens la fem molts de nosaltres quan pensem en les persones vingudes de fora que van arribar i continuen arribant a aquest país a la recerca de millors condicions de vida, una necessitat que des de fa milers d’anys ha impulsat la gent. Sense els vinguts de molt diversos llocs d’Europa, Amèrica, Àfrica o Àsia, principalment de Romania, Ucraïna, Colòmbia, Veneçuela, l’Equador, l’Argentina, el Perú, Cuba, el Marroc, Gàmbia, Senegal, la Xina o el Pakistan, molts seríem menys afortunats. Sí, sí, menys afortunats. La nostra vida quotidiana seria­ més complicada i més difícil.
Em pregunto sovint què faríem tots nosaltres, els 48.446.594 espanyols sense els 6.735.487 estrangers?, segons dades de l’INE de l’últim trimestre del 2024.
Qui cuidaria de la seva mare, benvolguda lectora? Qui recolliria els nens a l’escola, benvolgut lector? Qui li netejaria la casa? Qui li despatxaria el pa al forn del barri, la fruita a la verduleria propera? Qui li portaria la pizza a casa? Qui conduiria la furgoneta que transporta mercaderies necessàries, per exemple, productes farmacèutics? Qui li serviria el cafè al bar de la cantonada? Qui voldria fer el torn de nit en els anomenats comerços de 24 hores?

La Vanguardia 5-2-25 

 La vida en una habitació de desenes de milers de persones a Catalunya

Esade i Càritas alerten d’un mercat de relloguer que es regula fora de la llei.

Preciosa vista urgellenca

LaVanguardia 8-2-25 : España va be, però hi han més nens pobres: Barraquisme vertical, families que malviuen amuntegades en una habitació per 570 €.

Diari de Girona 20 de febrer de 2025: Un 28% d'atesos per Càritas no te ningú en qui confiar : Més d'una quarta part dels usuaris a Girona assegura que s'ha  "aïllat socialment" i que no te cap amic.

Per setmana santa, mai estem al mateix lloc, el 1972 a Vallbona de les Monges, el 1975 a Paris, alli vaig coneixer al cardenal Lustiger que va escriure un llibre molt interessant titulat La choix de Dieu.

 Abans del 1981 tots al monestir de Sant Cugat del Vallès, després a Gata, alta Extremadura a casa de la meva dona, al 2008 al monestir de Santo Domingo de Silos, que fan tots els oficis en llatí, no es distreuen gaire amb els turistes; moltes vetlles Pasquals a la catedral de Girona, on dona bo escoltar el cant del Pregó Pasqual en català per Mn. Baburés, però a mi m'agrada escoltar-lo en llatí, serà per haver sigut escolà en la meva infantesa, algunes setmanes santes a Llorenç i també els oficis a la catredral de Salamanca .

EXSULTET IAM  ANGELICA TURBA CAELORUM: EXSULTENT DIVINA MYSTERIA; ET PRO TANTI REGIS VICTORIA, TUBA INSONET SALUTARIS.

Pasada setmana Santa, estem a l'espera de la festa del Corpus , festivitat que s'escau el dijous en què s' acompleixen deu dies de la Pasqua Granada i perquè a Càritas publiquem la nostra memòria de l'any anterior i a més anem a passar el dia a Barcelona a fer el recorregut un any més de les institucions on fan l´ou com balla, la seguent foto és dels jardins de  l'Ateneu Barcelonés un servidor fa més de cinquanta anys que en sóc soci i he gaudit ampliament d'aquesta festa tant important per tots nosaltres.

A l'Ateneu mi he passat moltes hores estudiant, hi vaig fer la carrera, tancavent a les tantes de la matinada i obrien els caps de setmana.

L'ou com balla es una antiga tradició de Barcelona que data de l'any 1637. Podem veure l'Ou com balla a :

 La casa de l'Ardiaca on hi la l'Arxiu Historic de la ciutat de Barcelona. També el podem veure al Claustre de la Catedral de Barcelona, al Palau del Lloctinent on hi ha l'arxiu de la Corona d' Aragó, també en el romantic i meravellós pati del  Museo Marès, i al monestir de Pedralbes, als jardins de l'Ateneu Barcelonès i segur que a molts més indrets de la ciutat i provincia.

Be, durant tot l'any ajudem als fills cuidan les dos netes, la gran farà 10 anys i la petita en farà 2, les dos un tresor pels avis, és bonic veures creixer i creixen molt depressa.

A poc a poc arribarem al juny clausurarem els 14 projectes de la nostra Càritas, farem la declaració de la Renda i si Déu vol tornarem a anar a Lourdes a acompanyar els malalts i cuidar-los com a metge.

Be aquest any, la quaresma del 2025 comença quan es posi fi a la festa del Carnaval, el dimecres 5 de març, i s’allargarà fins al dissabte 19 d’abril. Així, del 18 al 21 d’abril és la Setmana Santa, comptant des del Dijous Sant fins al Dilluns de Pasqua. Aquest dia, el dilluns 21 d’abril, és el dia de la Mona a Catalunya.

Be, el dia de sant Joan, una vegada més marxem cap a Lourdes (Alts Pirineus), ho dic per si algú és pot apuntar.

Una abraçada

Pep