UN NIU D'UN PICOT, D'UN " PICA-PINOS " , D'UN "PAJARO CARPINTERO"

Aquest hivern per primera vegada he pogut anar a Llorenç de Rocafort, les vegades que he volgut, cosa no sempre fàcil per temes familiars i d'altres que no venen al cas. 
Mai havia esporgat els ametllers del tros del Perdigó que hi ha un grapat tant a la part alta de la solana tocant al tros de Sant Miquel de la família de cal Gene o Giné, que es molt llarg i gran, la part de la solana de darrera la cabana fins tot el racó i tot l'obac, es la primera vegada que els esporgo en persona, no cal dir que el pare ho va fer tota la vida. Sempre em penediré d'haver desaprofitat les moltes ocasions que coneixer més a fons el món de la pagesia que el pare m'oferia de tant en tant, alhora repetia una i una altra vegada on eren les múltiples fites que ens separen dels veïns, jo no vaig parar massa atenció, perquè sempre tenia dins meu, que el pare el tindria tota la vida i si ell ho sabia ja en tenia prou, però la fi sempre arriba i tot el que no has capit, ja no li pots tornar a preguntar. Cal escoltar sempre a tothom però sobretot a les persones de casa i les més grans; la tradició oral no es pot perdre. 

Al arribar al tros, i veure aquests ametllers florits, aquesta explosió, aquest lluïment, aquest engalanament dels ametllers, vaig quedar astorat, em vaig sentir molt petit, molt poca cosa, davant de tanta bellesa, admirat que en la natura tot es cumpleix fil per randa, no pasa res per alt, tot es admirable, com que cada classe 'd'ametller floreix en temps diferent, com el primer color que surt a la natura es el groc i rapidament seguit del blanc, del lila, i així tota la gamma, com que en una mateixa finca els codonyers floreixin primer els de la part de la solana que de l'obac... tot va sucseint sense que l' home i pugui fer res, tot al seu temps, que ne's d'admirable la natura !! i els secles es repeteixen i sempre tornen acomençar.
Ben segur que els que viviu tot l'any aqui en aquest "jardí de la boira ", ja ho disfruteu de manera permanent i continua, una estació s'enganxa amb l'altra de la manera més natural del món; però pels que no tenim aquesta sort, ens meravellem una vegada més fins al punt de que jo em faig pesat, explicant el que es natural a Llorenç. Perdoneu, sóc així i ja a les portes dels 68 anys no puc canviar. 
El que us dic avui, ja us ho he dit moltes vegades, però com deia un gran mestre que vaig tenir a Maldà : repassar sempre és bo !!

Tros del Perdigó, la cabana al fons, es la part més de tota la finca, es el que en diem lo fondo. En primer terme un ametller florit.

També vaig esporgar tots els ametllers del tros de les Pintades, antic terme de la Quadra de Mas Déu, que havia sigut una granja medieval del monestir de Vallbona, i així encara figura els les escriptures de casa. En aquest punt he de donar les gràcies com sempre al meu estimat cunyat en Josep Subirà, que havent escoltat i vist com esporgava el Magí Amenós, em va aconsellar i ajudar a deixar tot aquest tros molt ben esporgat, ell, tot el que fa, ho fa a consciència i ho deixa inpecable. Mil gràcies Josep. 
Abans d'abandonar la part de la solana de Les Pintades, hem pogut albirar un pi ple de vesc " Viscum album ".

Quan vaig a l'altipla del Perdigó, sempre passo per Vallbona de les Monges, perquè tenen bocins de camí enquitranats i es millor pel cotxe i tot planejant fas cap a la part alta de la finca. Si vas per Llorenç, hi ha una llarga i forta pujada, que el Josep Ramon de cal Martí cuida molt be i manté els desguassos al dia, però perquè siguin efectius i l'aigua se'n vagi son molt alts i de vegades noto un fregadís a sota el Range-Rover i anant per Vallbona ho evito.
El dia vint-i-dos de febrer vaig trobar dos pelegrins que feien el Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume, i aquest surt de Vallbona i ràpidament s'enfila amunt que cap a  la part alta, el que en diem el camí del Serradells , 

Aquesta fletxa groga, la trobarem cada 200 metres, fins davant de la catedral de Santiago de Compostela; no cal portar una guia.

tenen una bonica vista de la vall fins a les Creuetes ja en vista de Llorenç el meu poble, que el " Camino" passa silenciós pel mitg,es un poble medieval, no perdran ni deu minuts si entren a caminar per dins, veuran una vila que al cim de les portalades de les cases poden veure  esculpit l'any de fàbrica de la casa, el mil sis-cents i pico esta present en tres cases, i d'altres el mil set-cents setanta set i moltes de principis del  mil vuit-cents, la Creu de terme es la més altra de catalunya , be, baixant cap el fondo i recte cap a la solana, trobaran el  camí de Maldà indicat per les fletxes grogues, no te pèrdua; per un home que ha fet el Camino de Santiago/ Camí de Sant Jaume de Galicia es emocionant trobar-te amb pelegrins, que venien des de Tarragona, em van explicar que la primera etapa va des de Tarragona a Santes Creus, després de Santes Creus fins a Montblanc, i d' aquí cap a Vallbona de les Monges i després fins a Castell Nou de Seana......

Vallbona de Les Monges, vinguent de Llorenç de Rocafort.

Aquests dies d'esporgar he pogut gaudir o be des del tros o des de casa meva a Llorenç, dels tocs de les campanes del monestir, se senten amb molta claredat,de molts Km. de distància, encara que no totes,  són els tocs litúrgics, com Maitines, Laudes, ...... Vespres, Completes que el seu toc la gent de les contrades l'anomenen La Campana dels Perduts.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà, que fou trenta anys capellà de les Monges.

Tinc molts motius per estar content i a part de que la nostra neta Mar ha fet tres anys i està molt guapa i pregunta molt, aprent, no li passa res per alt, somriu molt i sempre te iniciatives per jugar, l'altre motiu es que a Llorenç aquests primers mesos del 2018 han plogut molt segons el Ramon Moix que medeix amb el pluviòmetre trobem al gener 50 litres, al febrer 40 litres, al març 60 litres i fins avui dia 11 d'abril 45 litres més . Déu ni dó !!!! Els sembrats fan molt de goig. També en sortiran beneficiats els ametllers i els olivers.
Tot anant cap el Perdigó vaig trobar els camps , ja plens d'herbes noves, una molt cridanera al mitg de flors blanques, es la Muscari botryoides es lila.

Era el dia vint de febrer, tenia permís per cremar, i tenia moltes rames d'oliver per cremar en un bancal molt estret, aprop del camí i no tenia clar que el tractor hi pogués passar amb la màquina de triturar. Però una vegada llegit el permís concedit per l'Ajuntament de Vallbona, 

Permís de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges per cremar.

quasi et passen les ganes de cremar, set posen els pels de punta i que Déu t'agafi confessat i sobretot que no canvii l'aire, si et passa quelcom sempre seràs culpable tot i tinguen permís." Ja t'ho aviam dit ". L'aire canvia d'un moment a l'altre i compta !  molta prudència i seny i para de cremar si convé.

Cremant rames d' oliver a l'obac del Perdigó.

 Però amb seny i 10 garrafes d'aigua i cavant una bona zona al voltant del foc, em vaig omplir de valor i vinga, serà molt, això sí,  vigilant que les flames no fossin més altres de tres metres, cosa no sempre controlable. Ah !! i quan dones el foc per acabat no pots marxar del tros sense que hi quedi una brasa encesa, vaja et lliguen pels..... ara entenc perquè la gent crema tant poc.

En primer terme una argelaga florida i un bonic romaní i la verdor dels sembrats del fondo del Perdigó.

El dia començava fred,però amb molt bona pinta. A més en primer terme l'argelaga florida ( Tojo) i el romaní i un bon sol que ja apuntava, assegurava  un bon dia per recollir els troncs d'ametller escampats pels bancals, i com que portava el moto-serra per esporgar encara una mica més, mai s'acaba del tot. El tros te un gran altiplà ple d'ametllers i 30 olivers de tres anys i 12 de 90 anys més o menys i molt de bosc amb pins caiguts de l'ultim tifó que hi va passar ara farà uns  14 anys, caminar pel mitg de la serra es practicament impracticable degut als grans pins caiguts i que barren el pas al més pintat, em sap greu perquè impedeix buscar bolets al seu temps (mucoses , negrets , rovellons.... )
Vaig sortir de casa amb el remolc perquè sabia que tenia troncs d'ametller tallats d'uns mesos abans i calia portar-los cap a casa, a més tinguen a casa foc a terra, tot i la calefacció central, es necessari una ajuda per estar be a la gran sala.

Llenya d'ametller cap a casa.

A l' acabar de carregar aquests troncs d'ametller,vaig respirar una mica, perquè ja sóc gran i em canso; de cop i volta vaig sentir com un martileig molt insistent amb un període de un minut de descans, i torne-m'hi, semblava el soroll d'una ametrelladora i de cop vaig reconèixer que significava aquella fresa o soroll, com un " dejà vu ", de cop em vaig traslladar a quan tenia 13 anys, a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges,(sota l'hort de cala tia Agustina), tros que el pare, olim menava a cal Perejaume. Vaig tenir la sort de veure l'ocell, però no tenia prous coneixements per dir si es tractava d'un Picot garser petit (Dendrocopos minor), mitja o gros, o el picot Siríac,  o Dorsiblanc o Tridàctil o Negre, o  Verd ) Picus viridis),  o el Picot Cendrós (Picus canus). Em vaig afanyar per acostar-me cap o on sentia la fressa, però de cop com si l'ocell m'hagués vist i la feina de l'ocell es va acabar, esperant un millor moment. Vaig perdre el rastre i jo tenia altra feina per fer.
No us parlaré més del Picot, fins l'ultim dia de treball  al tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges. He estat  uns quants dies entre ametllers i caminant de punta a punta el tros vaig fer petits descobriments com que al costat d'un petit marge creixent junts una botja, una planta de timó que just comença a obrir-se i moltes argelagues, ara grogues 

Aquesta argelaga i romani han colonitat la finca, no hi han de ser, però la natura guanya el terreny que havia sigut seu.

i dintre d'uns dies trobarem la flor de sant Joan, aquesta al voltant d'una olivera, sembla que tinguin preferència per aquestes petites delicadeses. Jo en una altra part de la finca, o sigui al bancal de darrera de la cabana, he trobat en dos ocasions que just al costat de la soca de dos ametllers un bonic romaní que li fa molta companyia.

Al peu d'aquest jove ametller i creix ben generós un romaní, sense cap vergonya. L'hauria d'arrencar i no m'atreveixo, 

Aquests dies a part de treballar, m'he donat un tomb per tota la finca, que potser mai ho havia fet i si ho havia fet no m'enrecordava; he trobat un ametller empeltat de pruner al racó del Perdigó, però amb un petit disgust, la part d'ametller de l'arbre era mort, ara només ens queda esperar que surtin algunes prunes i valorar si s'ha salvat quelcom ???, en aquest racó de la finca hi he trobat codonyers ( Cydonia Oblonga) . Tot d'sa de dir als meus quasi 68 anys mai havia vist florir un codonyer, quines coses Déu meu? Que boniques que són les seves flors !!!!, com m'agradaria tenir mes fotos de com evolucionen i com seran dintre d'un mes.

Aquest codonyer es de l'Obac, menys hores de sol, i aquí n hi ha cap capullo obert.

 arbres antiquissims de la família de les Rosácees, tots tenen més de100 anys, el pare els va veure sempre plantats. Per primera vegada a la meva vida he presenciat la floració i per cert les flors son molt boniques, amb una particularitat que les que estan en la part de la solana, floreixen molt abans;

Codonyers de la Solana del Perdigó, com poden veure mot be, les flors estan ben obertes.

Continuament et quedes meravellat. Ha sigut una bonica observació, el poguer comparar el fet al mateix dia  .
Ara amb la gran poda que vaig fer de tots ells, i la pluja que hem tingut fins el moment present, pot haver-hi una gran collita, es impossible fer tants codonaycs (membrillos) . Els codonyers són molt olorosos, són oriünds del Pròxim Orient i que van ser introduïts a Europa fa uns 3.000 anys, repeteixo, podem tenir sort.
Ja què, acabem de parlar dels Codonyers , en castellà "Membrillero", jo guardo un bonic record, de un mesón de Puente la Reina (Camino de Santiago), que ens hi varem quedar a dormir, i pels passadissos hi havia caixes,i coves, carregats de codonys .Tota la casa estava perfumada, exclusivament tota. 
Al fondo del Perdigó, ni vaig esporgar uns cinc de quasi centenaris i a la part obaga uns 12 més de molt antics, o sigui enguany amb la gran esporgada, i les  pluges en podem collir molts kilograms de codonys, haurem de guardar-nos temps per fer la confitura i el dolç de codonyac, també temps per fer la melmelada de mora, que tant be li surt a la Tere, o sigui que si Déu vol ens espera un setembre molt ocupat. 
Recordo que un any que estava dins la cabana pintant les bigues, va parar un cotxe , van baixar dos homes i van carregar 3 caixes plenes de codonys. Jo no vaig dir res, eren dos i un servidor no està tant fort per enfrontar-se a dos joves. Alabat sigui Déu !!
Vull dir que com a metge hem fet servir tota la vida el codonyac per les seves qualitats astringents.

Una bona mata de romaní a una zona del marge que no te gaire humitat.

Dir que el racó del Perdigó es la part més oblidada d'aquest tros, està molt aïllat, degut a un cami molt deficient, i si lo fàcil queda per fer, molt més aquest racó. 

Hi he trobat quatre ametllers gegants morts, caiguts al mitg de la parada i que impedeixen totalment que un tractor o el meu cotxe amb el remolc hi pogués transitar i donar una volta. No m'ha quedat més remei que serrar-los, per tenir pas i que tot es vegi més ordenat, encara que ningú se'n adoni ni serveixi de moment per a res.

Fixeu-vos amb el color d'aquesta llenya d'ametller, que igual fa sis anys que està morta i abandonada al mitg de la finca i que no s'ha fet malbé , el que vull dir que l'ametller aguanta molt l'intempèrie, es durissim al tallar-lo i no es podreix i al foc crema molt be, amb molt poder calorific.

Quan era petit recordo que a mitg camí de la muntanya hi havia un aiguamoll, aquests dies encara hi vaig trobar el clot on naixia l'aigua, que curiós al cap de cinquanta anys ??. A veure si amb tantes pluges li tornem a veure.
En la memòria recordo que també trobàvem un altre altre aiguamoll a la part alta del tros de ant Miquel de cal Giné, tros que menava el germà de la meva padrina.

D'esquerra a dreta: unes petites botges, una petita mata de  timó que just està florint i més aprop una planta de 

El quid de la qüestió era afilerar totes les rames que jo mateix havia fet durant quinze dies d' esporgar tants ametllers i que feien com 5 anys que ningú els havia arreglat gens ni mica, dons per motius que són prou evidents per la mort dels nostres estimats pares i jo encara exercir la medicina i no podia estar per tot.

Filera de rames d'oliver/olivera, resultat de esporgar-los, només en vaig fer uns 85 de grossos, la resta ho farem l'any vinent.

Tot estava deixat de la ma de Déu i tot estava escampat pel mitg del tros i calia ordenar-les per poguer enviar el tractor per triturar-les, feina necessària per què així pugui ser.

M'agrada posar-los aquest ametller que alhora guarda el fruit del setembre passat i que ja te flors noves, que seran el fruit d'enguany, si més no es bonic contemplar-ho.

En cap cas ja no m'oblidava de l'ocell que ja no em podia treure del cap.
Sempre mirant el tronc principal per si podia adivinar un niu de Picots o Pica-Pinos o " pajaro carpintero, però després d'esporgar-ne cap a quatre-cents entre els dos trossos, no en vaig veure cap, mala sort. Diria que podria ser més freqüent oi ?? donç no segur que aquest Picot deu fer també el niu en pins i d'altres arbres que desconec. Sí segons La Guia dels Ocells dels Països Catalans i d'Europa. Peterson.Mountfort-Hollon, també foraden pins aprop dels contreus , impressiona i crida l'atenció un fort " kri-kri-kri-kri-" tamborina i qui escolta queda absort per tanta feinada, fent el niu "

Una altre ametller, que trobem les ametlles de la collita pasada i les noves flors que esdevindran les noves ametlles.

Vaig alternant tot el que vaig trobant i que em meravella a mi, i que miro de que vostès també disfrutint de la natura i les seves curiositats que vaig trobant caminant per la finca.
Em costa molt per aquestes terres trobar algun niu de processionaria, cosa que a Girona en trobo moltissims, aquí n'he trobat un. Algú em dirà que n'hi han molts, jo no els trobo.

Quan un te el temps just , no està per anar a dinar a casa, i com que tota la vida vaig veure dinar el pare al tros arresserat al sol apoiat en una soca d'oliver o a la pared de qualsevol marge o de la cabana , un servidor fa el mateix; 

ben mirat guanyes quasi una hora de feina, i mentre dines, mires, observes , descanses i penses com deia de ser de dura la vida en els segles passats, els delmes i primicies que els nostres avantpassats havien de pagar al monestir de Vallbona, quan era baronia i ells vassalls,  també penso en els últims anys amb els pares i ara seguin alguns consells dels veïns del meu poble com el Joan de cala Milia m'aconsella sobre com esporgar els ametllers i segueixo el seu criteri, el Jordi de cal Mora que m'explica amb un somriure els kilos d'olives que ha fet enguany, confiant només amb les seves mans i amb el seu vibrador manual,i està orgullós i a la vora del foc m'ofereix una ratafia que a la Carme li surt molt bona ;  del Josep Maria de cala Adelaida, un pagès com Déu mana,ja grandet, però que ho sap tot, ha sigut un gran treballador del tros, un home que el camp ha sigut la seva vida i en sap un niu, només cal escoltar-lo com matinava el dia que havia de crema les rames d'esporgar, encara era de nit i ja cremava i deixava de fer-ho a l'hora d'esmorzar, per si decàs ,feia servir el seny, no hi havia normativa, també vam parlar del molí d'oli de la Vila que estava al costat dels rentadors de la sèquia, que encara hi son;  del Francisco Català que sap molt d'aquest món de la pagesia, com el seu pare (a.c.s.), m'agrada parlar amb ell; l'altre dia m'explicava sobre la collita d'olives d'aquest hivern passat, i em  deia - mai n'havia collit tantes (olives) , però mai n'havia deixat tantes a dalt dels olivers !!! comentari que segur que no tornaré a sentir, molt interessant;  del Magí que se li nota molt que es un enamorat de la feina d'aquest racó de món,el treball li omple la vida, el seu germà en Josep Ramon ens trobem a be al pla del Perdigó on hi te una molt bonica plantació d'olivers molt joves, que rega amb gota-gota quan pot i els cosetxa amb una màquina molt grossa ; o el trobo  des de fa anys, el dia de la Vetlla de Santa Maria a Montserrat (26 d'abril),  del Ramon de Cal Giné que sempre em te al tanto dels litres d'aigua que ha caigut, meticulós en les medicions, això em tranquil.litza, des de petit que amb els pares sempre em parlat del temps, cosa important a l'Urgell,  del Josep Maria de cal Mano que també se li escapa el somriure quan et dona consells i el trobes amb el tractor blau per aquests camins de Déu , el Josep de cal Xepe, que també sent i se li nota que li agrada anar al tros i tornar tard al poble com feia el meu pare (epd),i cada any ens torna a donar consells de com podar les parres que tenim a l'era .
He tingut la sort de poguer compartir la il.lusió de les obres que han fet la Minerva Sallés i en David Miró, acompanyats de'n Joan i la Teo; entre tots ho han deixat molt bonic, ben restaurat i li dona un toc romàntic al l' unic carrer peatonal de Llorenç. Per molts anys a tots !!. 
També dona bo de trobar cami del cementiri a la Maria el Mano amb la Dolors de cal Giné fent el passeig diari, també algun dia he pogut trobar a la Marialba  de cal Timoneda, que sempre s'interessa per la meva familia i sempre em diu que tant troba a faltar el somriure de la mare Isabel (acs).
També trobo donant un tomb amb el seu gos a la Teo i al Joan de cala Milia, els dos em porten records del meu gos Antoine, que gracies a ell vaig caminar cada dia set Km, ell em va passejar a mi durant 15 anys, ara en fa tres que va morir, l'estimavem molt.
M'han quedat algunes persones per veure, potser perquè no hi són, o perquè arriben tard de treballar fora o perquè ja no poden sortir de casa. A tots una cordial salutació.
 Aquest dies a Llorenç hi havia un no parar de carregar aigua als dipòsits dels tractors i preguntant em van dir que era per matar les males herbes dels sembrats i també per ensofatar amb coure els olivers. Preguntar sempre aclareix dubtes.
 També em dona voltes de com continuarà tot això el dia que jo no hi siga ? Penso que la feina es farà potser millor amb els 8 tractors que hi han al poble. En fi Déu dirà, però a poc a poc tots anem marxant, espero que els meus fills amb el record dels seus avis, el seu exemple de cuidar els trossos i la meva petita dedicació, puguin seguir vigilant o fent o manant que es façin algunes feines perquè no tot quedi erm. Ben pensat que façin el que puguin . Amb el pas dels anys altres agafaran el relleu, ben mirat només som administradors de la terra durant una temporada i la història de les nostres hisendes (avantpassats),passarà a millor vida i amb pocs anys, suaument  caurà en l'oblit. Ep! en cap cas sóc pessimista, que quedi clar !

Tot descansant, em ve a la ment que al batzacar les ametlles, abans de posar les borrasses, el pare ens manava que pleguéssim les ametlles que hi haguessin al terra, després posar les borrasses i tapar les soques, després tots a batzacar i tornar a donar una volta per si alguna havia anat a parar a fora de les borrasses. Déu ni do !! El mateix recordo amb les olives, que primer es plegaven les que estaven al terra, després es posaven les borrasses, es posaven els bancs, es collien les bagues, que sempre van carregades d'olives, i es guardaven per les persones de la família que ja eren grandets i no podien pujar al banc.

Aquest foto es el banc, que en altre temps no molt llunya s'utilitzava per collir olives, a casa en teníem tres, encara que el pare sempre pujava dalt de l'oliver tot i tenir 88 anys, perquè el nen, que era jo, no caigués de l'arbre i no em trenqués cap os.

 Com ha canviat tot, ara les bagues no interessen per a res, al contrari, queden carregades d'olives, perquè el vibrador no transmet la força perquè caiguin. 

Moles italianes, propietat del moli de la família Català.

Ara es tallen totes al esporgar, cosa que he fet fa poquets dies, amb gran sentiment recordant als pares.

 No hi ha res  escrit, i caminant pel tros t'adones de feina que abans no l'havies vist i que aquell ametller mort cal tallar-lo perquè no molesti al tractor quan sembri el blat o l'ordi, que cal esporgar el grandiós noguer ( Jutglans regia) del mitg del fondo, perquè molesta a la cosetxadora quan es l'hora del batre.Si om vol collir nous s'ha d'ensofatar cada 15 dies a partir del mes de maig, cosa que no faig, el pare si que ho feia i per això sempre tenia nous per obsequiar-nos. Mai ho diriau, però en els temps presents, les nous se les mengen els porcs senglars, passen tota la colla dos vegades al dia i primer les xafen i després escolleixen l'aliment de dins, saben el que es fan.
El mateix ordre vaig seguir, a tot el tros de les Pintades, també vaig repassar uns 40 olivers joves, per tal d'esporgar-los una miqueta i de canviar-los les brides si era el cas, molts encara van lligats a les guies de ferro d'encofrar, per si decàs, ja les trauré algun dia, però es molt important que l'arbre creixi recte.

Cultiu i boscos estan a tocar, aquesta foto i l'anterior ens situen al cim d'un turó per no dir muntanyes que per aquestes terres de la Catalunya Nova no en tenim. Ametller històric de més de cent anys; a poc a poc  es van morint tots, no se perquè   han durat tant en una terra tant eixuta, 

Crida molt l'atenció veure el bosc tant aprop oi ?  Això és una realitat històrica a tota la baixa Segarra o ara dit l' Urgell, tenim tants pocs boscos que no es pot arrencar cap reboll o roure o pi o romaní (romer) plantatge, o be orenga o espígul, o un timó,o una salvia, o una alzina per petita que sigui i  que invadeix la finca, els nostres avant- passats van arrebassar molta part dels boscos per tal de fer-los terra de conrreu, dels resultat d'aquesta llarga "acció ", només van quedar petits boscos al cim dels turons.

Us poso unes fotos per que pugueu observar del que us parlo: 

Si arribava d'hora a casa anava a l'era amb el moto-serra a tallar llenya d'ametller que el pare (acs) la tenia amuntegada d' ençà més de 10 anys, per portar cap a casa i ordenar-la per no tenir-la a l' intempèrie i que algú sense volguer se la emporti, pensant que no es de ningú, cosa que ja m'ha passat massa vegades, i si algú ha deixat la llenya a la nostra era, es perquè es nostra, això de pensar que està a la bona de Déu o abandonada es pensar molt. A Llorenç a totes les eres o quasi totes estan plenes de muntanyes de llenya.

Em situo l'ultim dia d'afilerar rames i encara fer anar el moto-serra per l'obac del Perdigó, abans d'anar a fer una ullada a Les Pintades on els meus amics doctors i professors universitaris Fabré i Capdevila van batzacar ametlles el darrer dia d'hivern, cosa que els va omplir d'alegria de pau i d'encant, mai ho havien fet, la Reina Capdevila diu que aquesta terra es tota una meravella i les ametlles també.

Petita collita d'ametlles al mes de febrer 2018, o sigui ben be fora de temporada, 

Be, s' acaba l'article i encara no em parlat del Picot, donç be, al esporgar el darrer ametller de la tarda em vaig adonar que a sota la bifurcació hi havia un preciós forat rodó d'una família de Picots, la veritat no se de quin es tracta.

Els dos únics nius fets per un Picot, els dos estan fets en ametllers, curiositats de la vida ?, ja se que en fan en més tipus d'arbres, però un servidor no ha tingut tanta sort.

Oi que també hauriau estat contents vosaltres ?. Segur que sí, dons ara us el poso de més aprop, tot una bellesa de perfecció, de precisió i de saviesa en no equivocar-se de tronc. Ep ! greu error si l'ocell hagués escollit un de  més prim; va calcular molt be. El proper dia que hi torni cap a mig maig, miraré si treu el cap el Picot o la seva família si es que han nascut els petits.

Aquesta escorza d'ametller ja no l'oblidareu mai més oi ?

El tros del Perdigó està ple de Lledoners, en castellà ( Almez) Celtis australis. Des de molt petits que ens hem menjat el fruït, són dolços. Són arbres que els pagesos els fan servir per fer ombra,encara que de gegants com a Girona no en conec cap i per  fixar els marges , també tenen un valor diguem-ne ornamental i també per fer mànecs d'aixades o malls i el Lledoner d'Albarrasí, la seva fusta serveix per fer forcats, tartanes, i carros,... el de casa també per llenya pel foc a terra, encara que la gent de l'Urgell prefereix la llenya d'ametller i la d'oliver; les altres llenyes no estan en el seu pensament, com la del : pi, figuera, lledoner, tenen mala consideració com a llenya pel foc a terra.

No cal dir que es tracta de llenya d'oliver, ningú ho diria, però aquest oliver es centenari, fixeu-vos com està de consumit per dins.

Avui dia  , més que mai, s'han de fer grans esporgades, deixant l'oliver/olivera mig fotuda  o baldada, de lo molt tocada que la deixem, sembla que tardarà anys en recuperar-se, però al ser tant agraïda amb pocs mesos pot estar altra vegada en solfa i als tres anys donar les mateixes olives que abans de tocar-lo.

Llenya d'oliver per portar-la a casa per cremar-l a la llar de foc, o millor dit al foc a terra. Es ben be un tresor, que quan finalitza el dia la porto cap a casa amb el remolc.

El dia 19 de febrer primer dia d'esporgar d'aquest any 2018. Abans d'anar al tros, necessitàvem llenya per encendre el foc , perquè la casa estava glaçada i primer vaig anar a l'era a fer llenya menuda per tal de facilitar una bona flamerada de cop, puc dir que ho vam aconseguir. 
Després de dinar vaig començar a esporgar per la solana de Les Pintades, cosa molt necessària perquè amb el meu cotxe i remolc he d'atravessar la parada del meu veí de Rocallaura,el fill del Jaume Moix de cal Mano i no m'agrada trepitjar si ha plogut o està molt tendre,o sigui que ho vam fer abans de ploure i ho vam aconseguir.
Al vespre d'aquest primer dia ja no m'aguantava i mitja tarde vaig prendre un Ibuprofè 400, per treuren el mal del cos, que em feia mal tot, sincerament amb tan poques hores,vaig quedar baldat, maxacat, cansat, esgotat, em feien mal les articulacions metacarpo-falàngiques proximals, mitges i distals, em feia mal la columna cervical sobretot les vertebres Atles i Axis, les lumbars més la musculatura esquerra, fins i tot  els foramens intervertebrals i les facetes interapofisaries, les articulacions coxofemorals, més l'esquere, l'articulació del genoll esquerre ( femoro-tibial ), per les quals ja em medico amb el preparat  Condrosan, dos al dia, les articulacions de les espatlles, humero-genoidal i l'esterno-clavicular,també em feien mal les fibres de GORDON-BRODIE,  fins i tot els músculs Bessons amb el tendó d'Aquiles bilateral, i per colmo també em feia mal un neurinoma de Morton que tinc entre els dits del peu esquerre, amb tota la clínica que descriuen els llibres com el Farreres o el Harrison, fa anys que hauria de buscar una sol.lució, però? ; podria continuar relatant més grups musculars adolorits, però en quedaré amb el múscul tibial posterior de la cama esquerre al costat de l' os fíbula , sense deixar de banda el malestar de la ungla encarnata del peu esquerre, que me la vaig operar l'octubre passat i no ha servit de res. 
Evidentment seguin aquella dita que diu ! el millor metge és un mateix " em vaig auto medicar , cosa que no s'ha de fer mai, sense permís del metge. Alternar l'Ibuprofè, paracetamol i algun nolotil d'amagat. Sense descuidar al vespre una bona dutxa d'aigua calenta, per relaxar la musculatura i millorar el dolor articular i la resta.
Tots vostès ja s'han fet una idea de com arribava a casa i llavors calia descarregar el remolc que cada dia portava ple de llenya d'ametller o d'oliver depenen  del tros, aquestes dos setmanes o més , he portat cada dia un remolc ple de llenya, i encara en falten, per acabar d'omplir espais buits de casa; a pagès tenir llenya a dins de casa es tot un tresor.
Honestament no he fet la feina que havia de fer, o volia fer, això només ho se jo. Sí, he deixat un rabassó al peu de cada oliver jovenet, per si plou es pugui omplir d'aigua i d'aquesta manera mimar els adults olivers , que tant han costat de pujar-los.
Be, m'he cansat molt, però he disfrutat com feia temps, m'he cansat molt, però he viscut molt, cosa que ningú m'ho pot treure i que potser cada vegada serà més dificil repetir-ho, no per falta de voluntat, sinó perquè el cos segueix el camí de la desfeta humana imparable, està escrit en el nostre ADN, l'home enmalalteix segur, ho he viscut en la meva vida de metge, primer dels altres i ara la meva. Ànims no puc maquillar res. 
 La Tere i jo a Llorenç no ens ha faltat res, em sigut feliços com feia temps. Hem gaudit del silenci, de la poca gent i de  com era el poble quan erem petits.
 L' església restaurada o quasi restaurada del tot ens acompanya  i la pura veritat es que es molt bonica, es respira Cister per cada racó, que ben mirat no podia ser molt diferent de la fàbrica del monestir de Vallbona.

Església parroquial de Llorenç de Rocafort

Gaudiu d'aquestes arcades, que ens transporten a plena edat mitjana, ens acosten a la família Cardona propietària d'inmenses terres des d'Anglesola, Bellpuig, Llorenç, etc. Llorenç va ser poble molt abans de Vallbona i també vam tenir capellà molt abans de Vallbona, ho sigui que sense demanar-ho hem sigut uns privilegiats i encara ho som.
 Penso que encara veurem la nostra l' església parroquial, a la ruta del Cister, que vindria molt be pujant de visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig o vinguen de visitar Verdú, poble medieval per exel.lencia i on va néixer sant Pere Claver; els dos camins han de passar per Llorenç abans de visitar el monestir femení més important de la Corona d'Aragó: Vallbona de les Monges. Seguirem parlant de pagesia i d'història, que ni ha per rato.
Tot està florit, però falta " la Colutea Arborescens" o espantallops, cami de les Pintades, quan jo era un nen, el pare cada dia, mentre duraba la plenitud dels fruits, al tornar cap a casa en tallava una rama al passar per la cabana de cal Perlo, jo l'esperava en candeletes; ja fa anys que ja no hi és ?, be, no ens quedarem sense.
Fins sempre,

Pep,

DOS PALLISSES PRACTICAMENT OBLIDADES

Al ser Llorens un poble totalment medieval i tancat en el seu moment per muralles, encara en alguna escriptura de casa porta que per un costa dona al carrer de la muralla, o sigui que és ben real;, encara que avui ja poca gent del nostre poble se'n recorda. Encara podem endevinar que totes les cases d'aquell passat on el nostre poble formava part de la Baronia de Vallbona, totes les cases donaven a la plaça fins i tot cal Portumeu, que tenia el corral que donava davant de cala Tresor, avui dia cala Adelaida. L'entrada per la plaça la compartien amb els de ca l'oncle Bori, la tia Rosalia (a.c.s.), avui dia propietat del Claudio i família.

La Vila de Llorens l'any 1873. Propietat de la família
Català. Noteu com darrera la Pallissa de cal Timoneda si trovaba l'antic cementiri, dins la propietat del tros de l'era del Domingo l'Elvira (a.c.s.)

Caminant cap a les Creuetes, o sigui només de sortir de l'era de cal Timoneda, Camí de Vallbona de les Monges i de la font dels Serradells, que de nens sempre hi anàvem a fer berenades i tot sigui dit la mar de contents, recordo una vegada més que amb poca cosa érem quasi feliços, un altre dia us explicaré aquest  " quasi "; de cop,  ja ens ve a la vista aquesta foto, que està just al damunt de l'era de cal Mano, podríem dir més veïns impossible. Si preguntéssim al jovent del poble que es aquesta construcció ?, molt ja grandets no sabrien que respondre o potser sí, els més atrevits potser dirien que era una cabana? Tot s'ha de dir en l'estat ruïnós que es troben, costa dir-ho pel seu nom. Eren dos pallisses de diferents amos que compartien la mateixa era. L'era ningú la veu a cop d'ull, dons està amagada al damunt de l'edifici.

Si busquen a l'enciclopèdia Wiquipèdia que s'enten per pallissa, trobarem la seguent definició:  La pallissa és una construcció per l'emmagatzematge de la palla, estan ubicades al costa de les eres, totes elles miraven d'evitar les zones humides. El seu emmagatzenatge permet o permetia que pugués ser emprada posteriorment tant en l'alimentació de la mula, euga, cavall, ruc, barrejada amb ordi o civada; també servia per l'acondicionament dels estables. Els sobrants d'aquest doble us ramader genera adob, que finalment es reutilitza en la sembra de l'any següent. 

A Llorens totes les pallisses i les respectives eres estaven fora vila, les famílies benestants les tenien molt aprop de casa, just a tocar del poble. El creixement o la expansió fora muralles és degué a l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 1767-1802 ), governà la Baronia i el Monestir durant 34 anys. El seu germà era  el  IV marquès de Benavent o sigui ben noble, ep ! l'Abadessa també !. Amb una mica de paciència, si ens passegem pel poble i mirem les llindes de les cases, la majoria estan fetes durant el seu govern. Persona amb grans dots de comandament i alhora integrada  en el camp com una veritable pagesa; quan parla amb el seu germà ,no hi ha cap carta que no parli de les secades de la Segarra i de la calor, de les collites,  de les terribles boires, etc..... Aquesta noble senyora, es la que va fer fondre la Campana dels Perduts, i es va fer a Calaf, ben aprop nostre.

A l'apropar-nos veiem aquesta imatge, del pas del temps, el carro no des diu res amb el conjunt arquitectònic, al fons hom pot veure el campanar de Llorens. Aquest carro en el seu temps era tot un tresor per un pagès, sense ell era impensable fer la feina del camp, o sigui útil per a totes les collites en temps no tant passats: portar la verema amb les portadores, portar les garbes a l'era per tal de batre, portar feixos de rama d'olivers  , per tal de tenir-los a l'era per assecar-los i més endavant si feia algun dia de destorb, sacudir-los per fer caure la fulla i vendre-la ( la rama servia per encendre el foc), el carro també servia per portar bocois de vi o d'oli cap a Belianes, curiosament el 1877 en Massot i el seu molí ja comercialitzaba amb oli i alguna família de Llorens ja li'n portava. El carro també servia per anar a mercat a Tàrrega, recordo que el pare hi anava, posava una làmpada a la part de fora del carro per tal de fer una mica de llum perquè els altres veiessin que venia un carro, també posaven els millors guarniments a la mula de casa, que encara es guarda el més bonic. Portar el gra a la farinera de Maldà i alhora portar els sacs de farina cap a casa. En fi, fixeu-vos si el carro era un tresor ?, per això l'ofici de carreter era tant important a casa nostra i a tot  Catalunya.
A tall de curiositat, per la gent de la meva edat o més grans , per construir un carro calia una gran varietat de fustes com :

Fusta d'alzina : se'n feien les corbes i els raigs.
Fusta de faig : els braços i els raigs, les vares de pollegana i " arquillos " de veles (també baranes).
Fusta de Freixe del país:  baranes i  botons.
Fusta de Lledoner (d'albarrasí), forcats, tartanes, mànecs i carros.
Fusta de Freixe de Girona: botons i bases,
Fusta de Roure del país :  l'escala.
Fusta d'Om : tablilles, baranes.
Fusta de Plàtan de Lleida : escala i baranes.
Fusta de Xop (pollancre), bo per empostissar.
Fusta d'àlber, de les regions fredes: empostissats i solera.

A la mateixa era, trobem silenciós, com aquell que  no vol molestar,  el rodet , que ben segur havia fet centes de batudes, fins i tot el meu pare l'havia fet anar i jo de molt nen m'enrecordo de les estones pujat al damunt del trill, quan els de casa eren mitgers de cal Bartomeu, el vell es deia Tomàs Bergadà Capdevila o també conegut com el Tomaset del Bartomeu i menàvem les terres de l'Alsina, el Perdigó, el tros de l'era, una sort aprop del partidor i una eixarmada Camí dels Serradells.

Parlant de la font dels Serradells hi va haver una època que els de Llorens es reunien a la Torreta de la Bernarda, que era la partió dels dos termes, per tal d'adquirir l'aigua de l'esmentada font, però mai es va arribar a cap acord; era alcalde el Tomaset abans esmentat.
El periodista LLuis Foix te un article meravellós on considera els marges, les cabanes i les pallisses com les catedrals dels pobres.

A les afores del poble, hom es troba dos fletxes grogues que indiquen que estem en ple camí de Santiago. Els peregrins que han sortit de Tarragona i han fet nit a l'Alberg e Sant Benet de Vallbona, passen per l'antic Camí ral que passa per Llorens. Totes les noies que entraven al monestir, passaven per Llorens, la carretera no existia, aquesta es molt moderna, tracta d'ençà la dictadura de Primo de Ribera.

Seguint aquesta fletxa, ens portaria a baixar per la costa del poble i carrer avall per davant de cal Xifre i de cal Rafelet i travessa el fondo Camí de la solana i baixar fondo avall; abans del mas de Javier cal agafar  l'esquerre i entrar a Maldà per baix per la Cooperativa i  l' església romànica de Sant Pere. Es una constant de tot  " El Camino ", sempre que es pot s'acosta a les esglésies a Maldà, a Bellpuig al costat del convent on Ramón Folch III de Cardona va fer construir el seu mausoleu, actualment es troba a la parròquia de Bellpuig  i a Castrojeriz , Rabanal de Camino,  Hospital de Orbigo, Astorga, Molinaseca, etc.

Avui podem veure que la construcció és antiquíssima i podeu notar que es veu una pared al vell mig de de la construcció que dividia l'edifici en dos. La dreta de la foto es la pallissa de cal Bartomeu i la de l'esquerra és la de cal Xifré; cadascuna tenia la seva portalada i la seva porta. La finestra que veiem a dalt era per  tirar-la palla per guardar-la com em dit abans com aliment pel bestiar.

Aquesta pallissa, era la de cal Xifré, noteu com es conserven les velles teules amuntegades, molts anys abans de caigués el teulat, per cert que van molt buscades, tot lo vell es bo. Hom pot veurer com  creix un eixerit ametller entremig de les pedres.

Encara hi queda un trill a la mateixa Pallissa, estri que també molt romandre en el temps, per fer memòria, perquè els homes i dones tornem a ser nosaltres mateixos quan recordem, el passat. Citant a Umberto Galimberti :
 Yo no seria Yo si la memoria no construyera aquella esfera de pertenencia por la que reconozco como míos, acciones, vivencias, pensamientos y sentimientos; no existiria el mundo si la memoria no cosiera la sucesión de visiones que de otra manera se ofrecerian como espectáculos siempre nuevos y apariciones inconexas entre si.

Trill de casa, una peça molt baluosa i estimada per a dur a bon port la batuda.

A  tots els que esteu seguin el blog, ben segur que us portarà a la vostra més tendra juventud, tots hi poden dir molt sobre el batre a potes amb tot el que comportava de vivències familiars, com el segar, agarberar, portar les garbes, estendre-les a l'era , enganxar el rodet i vinga voltes, girar-les garbes amb la força i després enganxar el trill i vinga voltes tota la migdiada, recordo que el pare s'adormia assegut al damunt del trill. a la tarda separar el gra de la palla, ventar, una feina que de vegades es feia esperar, fins que no arribava la marinada.

LA BATUDA

Giravoltant les mules, les dexen engrunades
les grans espigues d'or que les eres omplenen;
de tant en tant els mossos les alsen fent girades
qu'aplanen el traspàs dels trills que van y venen.

¡ Bon pit ! ara es el temps de les belles cantades
que d'altres batedors al lluny del lluny reprenen, 
monòtones, vibrants, suaument allargassades.
Som a més de mitxdia y les mules emmenen;

¡ cop de forca y amunt ! quin bell temps per ventar !
el boll fa com un núvol de polsina daurada;
la pila ja està feta, y cap a mesurar.

D'aquesta xexa'n fan el pà blanch los forners.
¡ Aparièu els matxos per alsar l'ensacada
y de tant be de Déu ompliune los graners.


D'Alexandre de Riquer, del llibre Aplech de Sonets. Les Cullites. Un poema d'Amor. Editorial Verdaguer-Rambla del Mitx. Barcelona 1906

Un cop ventat i separat el gra del boll, aquest es guardava fora de la pallissa i la palla es posava a dins ; aquesta només guardava la palla pels animals i prou. Es ara que les pallisses com la de casa estan plenes d'estris de tota mena, tot el que no cap a casa, vinga cap a la pallissa. Posats a recordar, me'n recordo quan la padrina i la mare anaven a birbar, espigolar. També recordo la primera agabelladora que va comprar el pare, que va revolucionar el segar. Està dormin el somni de la tecnologia, arraconada a la pallissa.

Aquesta paret es l' únic que queda de la portalada d'entrar a la pallissa de cal Xifre, o sigui ben poca cosa. De la família de Cal Xifre jo recordo al Pep (a.c.s.) que sabia treballar molt be la pedra, feia uns marges molt acurats; recordo que quan a cal Saltó van sanejar la parada del darrera de casa on també hi tenien i encara hi tenen la pallissa, el Pep els va fer tota la pared que rodejava l'hort, i he de dir que si va esforçar molt, encara poden observar la feina feta, encara que a trossos ja estigui caiguen.

Aquesta es la entrada a la pallissa de cal Bartomeu o Portumeu , com podeu veure tota ella molt deteriorada i la porta al terra, però també vol resistir el pas del temps, si afinem una mica la vista podrem veure el carro que fa una estona que no em vist.

Aqui podem veure la pallissa de casa, la del Domingo l'Elvira (a.c.s), amagada la pallissa de cal Bergadà i pareu de contar, no es poden verue totes. Si que les eres estaven  al voltant del poble, encara que no totes.

La vista del poble de Llorens no pot ser millor des d'aquestes pallisses, segur que la marinada i toca i molt, cap problema a l'hora de ventar.

Tinguen en compta l'època de la majoria de les pallisses grans del voltant del poble, per aquells anys 1846 trobem noms com:  Sebastià Cots, Ramón Bergadà i Martí, Joan Saltó, Agusti Pons i Bori, Francisco Capdevila, Anton Capdevila , Francisco Bori, Anton Bori, Pons Meca, Pons Quica, Josep Xifre, Llorens Marti, Anton Capdevila dit Cames, Pons Damià.

En aquells anys de 1845 també trobem alguns censals a nom de : Lo Comú, Antón Martí, Magí Cantó (casa Cantó o Pons ) Casa Rafel : Antón Capdevila, Casa Pere-Jaume: Pau Timoneda.

El pare havia conegut i havia sentit dels seus pares,  parlar d'altra gent i d'altres noms de cases , que ara ja no hi són, uns per defunció o perquè van marxar cap un altre indret o per enderrocament de la casa o per compra de la casa, han canviat de nom . A ratos de destorb amb el pare recordem temps passats del nostre poble on ell va néixer ara fa 90 anys. Aquí van alguns noms, que potser només són noms i res més, penso que són la història dels nostres avantpassats. Els noms apareixen tal qual estan escrits en aquell temps, sinó porten el cognom dons ens hem d'aguantar , de vegades va el nom de pila i el mot de la casa, però tot plegat ens interessa a tots:
Tomás Chifré,  Pedro Pons, Pablo Timoneda (Perejaume), Simeón Saltó,  Jose Portomeu, Josep Cames, Josep Timoneda (Chepe), Tresó,  Juan Bergadà (Coix), Josep Pons,  Pascual,  Ramón Damià , Roig, Antonio Capdevila Bordes,  Garrell, Rafelet, Francisco Sileta, Antonio Figueres,  Antonio Saltó,  Vit, Blas Pons (Meca), Cal Mora, Juan Vallverdú,  Coix, Juan Martí (Perlo), Rafael Gallo, Magí Marti, Pau Gallo, Ramón Pusa,  Josep Cots, Cal Perlo, Manuel Perlo, Mano, Roig, Meca de Fora,   Cames.  

Sempre m'han deixat admirat les grans pallisses de Llorens i la que de petit em tenia bocabadat era aquesta majestuosa i grandiosa portalada de la pallissa de cal Timoneda amb les seves columnes de pedra picada, vaja admirable, gairebé luxosa,  penso que es la única que tenia com una vivenda-cabana amb pis superior dins de la pallissa, la porta que dona a l'era porta la data de 1794; governava el monestir de Vallbona l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, persona on grata a Llorens, on els veiens l'havien amonestat seriament (veure arxius del Monestir i Abaciologi de Vallbona de J.J Piquer Jover. Alhora els de Llorens volien que els donés un vicari que fos perpetu i estable. Després de temps de desavinences fou l'arquebisbe de Tarragona qui  concedí el primer capellà, es deia Reverend  Jacinto Rafi, i comença lo any 1790. Només cal mirar la llinda  del balco de l'Abadia, porta l'any 1796.

(Veure plets de la Vicaria l'any 1774-1789 entre  l'Abadessa Riqueri l'Arquebisbat de Tarragona relatiu a LLorens. Pàg. 343 de l'inventari de l'Arxiu del Monestir de Vallbona. 1ª Edició 1992.

L'edifici de l'esquerre és l'Abadia, edifici que va caldre fer-lo per que tinguis estada el primer capellà estable, sense dependre de l'Abadessa de Vallbona.

Tirant enrere trobem que el 30 de juny de 1700, l'Abadessa Anna Maria de Castellví i de Pons  obté del Papa Innocenci XII per a tenir Reserva del Santissim a la parròquia de Llorens.
Toquem el tema que toquem, sempre anem de la ma del Monestir de Vallbona, d'ençà que va començar l'edat mitjana i vam ser vassalls de l'Abadesa que era alhora Baronessa i exercia la jurisdicció plena sobre els pobles i llocs següents :

Vallbona, Llorenç de Vallbona, Mas del Sant Esperit, Rocallaura, Vilet, Montesquiu, Eixaders, Preixana, Omells de Na Gaia, Espluga Calva, Quadra de Mas-Déu, Valerna, Rocafort de Vallbona i Mas de Vallbona.

 Des d'aquestes dos pallisses o millor dit des de dalt de l'era, en aquells anys van veure passar moltes noies de la noblesa catalana de camí per fer-se monges a la veïna Vallbona, només citaré les darreres que van arrivar a ser Abadesses:
Caterina de Borràs i de Carbonell, Agnès de Cortit i de Colomina, Maria Teresa de Riquer i de Sabater, Maria Ignasia de Castellví i de Pontarró, Maria Josepa de Moxó i de Francolí, Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç, Maria Isabel de Gallart i de Grau, Maria del Carme de Mas i de Vedruna, Rosa Vivó i Figueres, Maria Teodora de Mas i de Vedruna, Cecilia Pallarès i Besora, Maria Teresa Ribera i Sans. 

Aquesta escultura que es troba a l'hort de l'Abadia, o sigui l'hort que era del rector, darrera la boca de la cisterna trobem aquesta imatge, que igual podria ser la cara d'algun mossèn o algun membre de la família Cardona propietària del castell de Llorens de Vallbona.

Llorens de Vallbona 1900

Que el tema de les pallisses, ens ajudi a recordar i disfrutar d'un passat molt real així com llunyà i que cada era i cada pallissa eren un món. Temps que a les cases hi havien mossos i molta gent, cosa que la vida moderna i la tecnologia han suprimit. De petits recordo que ens divertiem anant d'era en era i veure com cada família feia el batre i els pallers, ben diferents, el berenar també diferent, com les hores, la migdiada, fins arribar la màquina Ajuria Victoria, que era tot un espectacle taslladar-la i montar-la a cada era, etc. o sigui que cada casa feia la seva batuda com podia.

Acabo pel principi. Tot va començar per aquesta Roca, aquesta gran Roca, propietat de la familia Cardona, que alhora i tenien una Capellania i una Ferreria. Aqui atenien i cuidaven els soldats que guerrejaven al Pla d'Urgell contra els serraïns, aqui els ferits i trobaven atenció, cuidado i consol per la seva ànima per part d'un capellà. O sigui que molt abans que existis Vallbona Llorens ja tenia un capellà.El diploma de donació de Ramón de Cardona data de l'onze de desembre de l'any 1060, a favor de Joan Gombau i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç.
Disfrutin de la història, te el seu encant. Quan recordem tornem a  ser nosaltres mateixos. Anims.
Bona Pasqua Granada o Cinquagesma als amics de Llorenç i seguidors del Blog The Ladies of Vallbona.
Finalment pare , i en nom de tota la familia he de dir-li que l'estimem molt, s'ho ha guanyat dia a dia tota la vida i que ha sigut un model a seguir per tots nosaltres. Que pugui cel.lebrar l'aniversari dels seus 90 anys, acompanyat de la nostra estimada mare i iaia que ha sigut sempre la nineta dels seus ulls , de  tots nosaltres i del poble sencer. Per molts anys pare !!!!!

Bibliografia : Vallbona guia espiritual i artística. J.J. Piquer i Jover. Editorial Claret. 1993, Segona edició.
La Baronia de Vallbona. J.J. Pique Jover. Institut d'Estudis Ilergetes. 1981. Catedra de Cultura Catalana " Samuel Gili i Gaya " Diputació Provincial de Lleida.
Les feines de la vella pagesia de Miquel Pont. Proa .tercera edició. 2001,
Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir. Segona Edició. 1990. J.J. Piquer Jover.
Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Editat per la Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura 1992.