UN NIU D'UN PICOT, D'UN " PICA-PINOS " , D'UN "PAJARO CARPINTERO"

Aquest hivern per primera vegada he pogut anar a Llorenç de Rocafort, les vegades que he volgut, cosa no sempre fàcil per temes familiars i d'altres que no venen al cas. 
Mai havia esporgat els ametllers del tros del Perdigó que hi ha un grapat tant a la part alta de la solana tocant al tros de Sant Miquel de la família de cal Gene o Giné, que es molt llarg i gran, la part de la solana de darrera la cabana fins tot el racó i tot l'obac, es la primera vegada que els esporgo en persona, no cal dir que el pare ho va fer tota la vida. Sempre em penediré d'haver desaprofitat les moltes ocasions que coneixer més a fons el món de la pagesia que el pare m'oferia de tant en tant, alhora repetia una i una altra vegada on eren les múltiples fites que ens separen dels veïns, jo no vaig parar massa atenció, perquè sempre tenia dins meu, que el pare el tindria tota la vida i si ell ho sabia ja en tenia prou, però la fi sempre arriba i tot el que no has capit, ja no li pots tornar a preguntar. Cal escoltar sempre a tothom però sobretot a les persones de casa i les més grans; la tradició oral no es pot perdre. 

Al arribar al tros, i veure aquests ametllers florits, aquesta explosió, aquest lluïment, aquest engalanament dels ametllers, vaig quedar astorat, em vaig sentir molt petit, molt poca cosa, davant de tanta bellesa, admirat que en la natura tot es cumpleix fil per randa, no pasa res per alt, tot es admirable, com que cada classe 'd'ametller floreix en temps diferent, com el primer color que surt a la natura es el groc i rapidament seguit del blanc, del lila, i així tota la gamma, com que en una mateixa finca els codonyers floreixin primer els de la part de la solana que de l'obac... tot va sucseint sense que l' home i pugui fer res, tot al seu temps, que ne's d'admirable la natura !! i els secles es repeteixen i sempre tornen acomençar.
Ben segur que els que viviu tot l'any aqui en aquest "jardí de la boira ", ja ho disfruteu de manera permanent i continua, una estació s'enganxa amb l'altra de la manera més natural del món; però pels que no tenim aquesta sort, ens meravellem una vegada més fins al punt de que jo em faig pesat, explicant el que es natural a Llorenç. Perdoneu, sóc així i ja a les portes dels 68 anys no puc canviar. 
El que us dic avui, ja us ho he dit moltes vegades, però com deia un gran mestre que vaig tenir a Maldà : repassar sempre és bo !!

Tros del Perdigó, la cabana al fons, es la part més de tota la finca, es el que en diem lo fondo. En primer terme un ametller florit.

També vaig esporgar tots els ametllers del tros de les Pintades, antic terme de la Quadra de Mas Déu, que havia sigut una granja medieval del monestir de Vallbona, i així encara figura els les escriptures de casa. En aquest punt he de donar les gràcies com sempre al meu estimat cunyat en Josep Subirà, que havent escoltat i vist com esporgava el Magí Amenós, em va aconsellar i ajudar a deixar tot aquest tros molt ben esporgat, ell, tot el que fa, ho fa a consciència i ho deixa inpecable. Mil gràcies Josep. 
Abans d'abandonar la part de la solana de Les Pintades, hem pogut albirar un pi ple de vesc " Viscum album ".

Quan vaig a l'altipla del Perdigó, sempre passo per Vallbona de les Monges, perquè tenen bocins de camí enquitranats i es millor pel cotxe i tot planejant fas cap a la part alta de la finca. Si vas per Llorenç, hi ha una llarga i forta pujada, que el Josep Ramon de cal Martí cuida molt be i manté els desguassos al dia, però perquè siguin efectius i l'aigua se'n vagi son molt alts i de vegades noto un fregadís a sota el Range-Rover i anant per Vallbona ho evito.
El dia vint-i-dos de febrer vaig trobar dos pelegrins que feien el Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume, i aquest surt de Vallbona i ràpidament s'enfila amunt que cap a  la part alta, el que en diem el camí del Serradells , 

Aquesta fletxa groga, la trobarem cada 200 metres, fins davant de la catedral de Santiago de Compostela; no cal portar una guia.

tenen una bonica vista de la vall fins a les Creuetes ja en vista de Llorenç el meu poble, que el " Camino" passa silenciós pel mitg,es un poble medieval, no perdran ni deu minuts si entren a caminar per dins, veuran una vila que al cim de les portalades de les cases poden veure  esculpit l'any de fàbrica de la casa, el mil sis-cents i pico esta present en tres cases, i d'altres el mil set-cents setanta set i moltes de principis del  mil vuit-cents, la Creu de terme es la més altra de catalunya , be, baixant cap el fondo i recte cap a la solana, trobaran el  camí de Maldà indicat per les fletxes grogues, no te pèrdua; per un home que ha fet el Camino de Santiago/ Camí de Sant Jaume de Galicia es emocionant trobar-te amb pelegrins, que venien des de Tarragona, em van explicar que la primera etapa va des de Tarragona a Santes Creus, després de Santes Creus fins a Montblanc, i d' aquí cap a Vallbona de les Monges i després fins a Castell Nou de Seana......

Vallbona de Les Monges, vinguent de Llorenç de Rocafort.

Aquests dies d'esporgar he pogut gaudir o be des del tros o des de casa meva a Llorenç, dels tocs de les campanes del monestir, se senten amb molta claredat,de molts Km. de distància, encara que no totes,  són els tocs litúrgics, com Maitines, Laudes, ...... Vespres, Completes que el seu toc la gent de les contrades l'anomenen La Campana dels Perduts.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà, que fou trenta anys capellà de les Monges.

Tinc molts motius per estar content i a part de que la nostra neta Mar ha fet tres anys i està molt guapa i pregunta molt, aprent, no li passa res per alt, somriu molt i sempre te iniciatives per jugar, l'altre motiu es que a Llorenç aquests primers mesos del 2018 han plogut molt segons el Ramon Moix que medeix amb el pluviòmetre trobem al gener 50 litres, al febrer 40 litres, al març 60 litres i fins avui dia 11 d'abril 45 litres més . Déu ni dó !!!! Els sembrats fan molt de goig. També en sortiran beneficiats els ametllers i els olivers.
Tot anant cap el Perdigó vaig trobar els camps , ja plens d'herbes noves, una molt cridanera al mitg de flors blanques, es la Muscari botryoides es lila.

Era el dia vint de febrer, tenia permís per cremar, i tenia moltes rames d'oliver per cremar en un bancal molt estret, aprop del camí i no tenia clar que el tractor hi pogués passar amb la màquina de triturar. Però una vegada llegit el permís concedit per l'Ajuntament de Vallbona, 

Permís de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges per cremar.

quasi et passen les ganes de cremar, set posen els pels de punta i que Déu t'agafi confessat i sobretot que no canvii l'aire, si et passa quelcom sempre seràs culpable tot i tinguen permís." Ja t'ho aviam dit ". L'aire canvia d'un moment a l'altre i compta !  molta prudència i seny i para de cremar si convé.

Cremant rames d' oliver a l'obac del Perdigó.

 Però amb seny i 10 garrafes d'aigua i cavant una bona zona al voltant del foc, em vaig omplir de valor i vinga, serà molt, això sí,  vigilant que les flames no fossin més altres de tres metres, cosa no sempre controlable. Ah !! i quan dones el foc per acabat no pots marxar del tros sense que hi quedi una brasa encesa, vaja et lliguen pels..... ara entenc perquè la gent crema tant poc.

En primer terme una argelaga florida i un bonic romaní i la verdor dels sembrats del fondo del Perdigó.

El dia començava fred,però amb molt bona pinta. A més en primer terme l'argelaga florida ( Tojo) i el romaní i un bon sol que ja apuntava, assegurava  un bon dia per recollir els troncs d'ametller escampats pels bancals, i com que portava el moto-serra per esporgar encara una mica més, mai s'acaba del tot. El tros te un gran altiplà ple d'ametllers i 30 olivers de tres anys i 12 de 90 anys més o menys i molt de bosc amb pins caiguts de l'ultim tifó que hi va passar ara farà uns  14 anys, caminar pel mitg de la serra es practicament impracticable degut als grans pins caiguts i que barren el pas al més pintat, em sap greu perquè impedeix buscar bolets al seu temps (mucoses , negrets , rovellons.... )
Vaig sortir de casa amb el remolc perquè sabia que tenia troncs d'ametller tallats d'uns mesos abans i calia portar-los cap a casa, a més tinguen a casa foc a terra, tot i la calefacció central, es necessari una ajuda per estar be a la gran sala.

Llenya d'ametller cap a casa.

A l' acabar de carregar aquests troncs d'ametller,vaig respirar una mica, perquè ja sóc gran i em canso; de cop i volta vaig sentir com un martileig molt insistent amb un període de un minut de descans, i torne-m'hi, semblava el soroll d'una ametrelladora i de cop vaig reconèixer que significava aquella fresa o soroll, com un " dejà vu ", de cop em vaig traslladar a quan tenia 13 anys, a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges,(sota l'hort de cala tia Agustina), tros que el pare, olim menava a cal Perejaume. Vaig tenir la sort de veure l'ocell, però no tenia prous coneixements per dir si es tractava d'un Picot garser petit (Dendrocopos minor), mitja o gros, o el picot Siríac,  o Dorsiblanc o Tridàctil o Negre, o  Verd ) Picus viridis),  o el Picot Cendrós (Picus canus). Em vaig afanyar per acostar-me cap o on sentia la fressa, però de cop com si l'ocell m'hagués vist i la feina de l'ocell es va acabar, esperant un millor moment. Vaig perdre el rastre i jo tenia altra feina per fer.
No us parlaré més del Picot, fins l'ultim dia de treball  al tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges. He estat  uns quants dies entre ametllers i caminant de punta a punta el tros vaig fer petits descobriments com que al costat d'un petit marge creixent junts una botja, una planta de timó que just comença a obrir-se i moltes argelagues, ara grogues 

Aquesta argelaga i romani han colonitat la finca, no hi han de ser, però la natura guanya el terreny que havia sigut seu.

i dintre d'uns dies trobarem la flor de sant Joan, aquesta al voltant d'una olivera, sembla que tinguin preferència per aquestes petites delicadeses. Jo en una altra part de la finca, o sigui al bancal de darrera de la cabana, he trobat en dos ocasions que just al costat de la soca de dos ametllers un bonic romaní que li fa molta companyia.

Al peu d'aquest jove ametller i creix ben generós un romaní, sense cap vergonya. L'hauria d'arrencar i no m'atreveixo, 

Aquests dies a part de treballar, m'he donat un tomb per tota la finca, que potser mai ho havia fet i si ho havia fet no m'enrecordava; he trobat un ametller empeltat de pruner al racó del Perdigó, però amb un petit disgust, la part d'ametller de l'arbre era mort, ara només ens queda esperar que surtin algunes prunes i valorar si s'ha salvat quelcom ???, en aquest racó de la finca hi he trobat codonyers ( Cydonia Oblonga) . Tot d'sa de dir als meus quasi 68 anys mai havia vist florir un codonyer, quines coses Déu meu? Que boniques que són les seves flors !!!!, com m'agradaria tenir mes fotos de com evolucionen i com seran dintre d'un mes.

Aquest codonyer es de l'Obac, menys hores de sol, i aquí n hi ha cap capullo obert.

 arbres antiquissims de la família de les Rosácees, tots tenen més de100 anys, el pare els va veure sempre plantats. Per primera vegada a la meva vida he presenciat la floració i per cert les flors son molt boniques, amb una particularitat que les que estan en la part de la solana, floreixen molt abans;

Codonyers de la Solana del Perdigó, com poden veure mot be, les flors estan ben obertes.

Continuament et quedes meravellat. Ha sigut una bonica observació, el poguer comparar el fet al mateix dia  .
Ara amb la gran poda que vaig fer de tots ells, i la pluja que hem tingut fins el moment present, pot haver-hi una gran collita, es impossible fer tants codonaycs (membrillos) . Els codonyers són molt olorosos, són oriünds del Pròxim Orient i que van ser introduïts a Europa fa uns 3.000 anys, repeteixo, podem tenir sort.
Ja què, acabem de parlar dels Codonyers , en castellà "Membrillero", jo guardo un bonic record, de un mesón de Puente la Reina (Camino de Santiago), que ens hi varem quedar a dormir, i pels passadissos hi havia caixes,i coves, carregats de codonys .Tota la casa estava perfumada, exclusivament tota. 
Al fondo del Perdigó, ni vaig esporgar uns cinc de quasi centenaris i a la part obaga uns 12 més de molt antics, o sigui enguany amb la gran esporgada, i les  pluges en podem collir molts kilograms de codonys, haurem de guardar-nos temps per fer la confitura i el dolç de codonyac, també temps per fer la melmelada de mora, que tant be li surt a la Tere, o sigui que si Déu vol ens espera un setembre molt ocupat. 
Recordo que un any que estava dins la cabana pintant les bigues, va parar un cotxe , van baixar dos homes i van carregar 3 caixes plenes de codonys. Jo no vaig dir res, eren dos i un servidor no està tant fort per enfrontar-se a dos joves. Alabat sigui Déu !!
Vull dir que com a metge hem fet servir tota la vida el codonyac per les seves qualitats astringents.

Una bona mata de romaní a una zona del marge que no te gaire humitat.

Dir que el racó del Perdigó es la part més oblidada d'aquest tros, està molt aïllat, degut a un cami molt deficient, i si lo fàcil queda per fer, molt més aquest racó. 

Hi he trobat quatre ametllers gegants morts, caiguts al mitg de la parada i que impedeixen totalment que un tractor o el meu cotxe amb el remolc hi pogués transitar i donar una volta. No m'ha quedat més remei que serrar-los, per tenir pas i que tot es vegi més ordenat, encara que ningú se'n adoni ni serveixi de moment per a res.

Fixeu-vos amb el color d'aquesta llenya d'ametller, que igual fa sis anys que està morta i abandonada al mitg de la finca i que no s'ha fet malbé , el que vull dir que l'ametller aguanta molt l'intempèrie, es durissim al tallar-lo i no es podreix i al foc crema molt be, amb molt poder calorific.

Quan era petit recordo que a mitg camí de la muntanya hi havia un aiguamoll, aquests dies encara hi vaig trobar el clot on naixia l'aigua, que curiós al cap de cinquanta anys ??. A veure si amb tantes pluges li tornem a veure.
En la memòria recordo que també trobàvem un altre altre aiguamoll a la part alta del tros de ant Miquel de cal Giné, tros que menava el germà de la meva padrina.

D'esquerra a dreta: unes petites botges, una petita mata de  timó que just està florint i més aprop una planta de 

El quid de la qüestió era afilerar totes les rames que jo mateix havia fet durant quinze dies d' esporgar tants ametllers i que feien com 5 anys que ningú els havia arreglat gens ni mica, dons per motius que són prou evidents per la mort dels nostres estimats pares i jo encara exercir la medicina i no podia estar per tot.

Filera de rames d'oliver/olivera, resultat de esporgar-los, només en vaig fer uns 85 de grossos, la resta ho farem l'any vinent.

Tot estava deixat de la ma de Déu i tot estava escampat pel mitg del tros i calia ordenar-les per poguer enviar el tractor per triturar-les, feina necessària per què així pugui ser.

M'agrada posar-los aquest ametller que alhora guarda el fruit del setembre passat i que ja te flors noves, que seran el fruit d'enguany, si més no es bonic contemplar-ho.

En cap cas ja no m'oblidava de l'ocell que ja no em podia treure del cap.
Sempre mirant el tronc principal per si podia adivinar un niu de Picots o Pica-Pinos o " pajaro carpintero, però després d'esporgar-ne cap a quatre-cents entre els dos trossos, no en vaig veure cap, mala sort. Diria que podria ser més freqüent oi ?? donç no segur que aquest Picot deu fer també el niu en pins i d'altres arbres que desconec. Sí segons La Guia dels Ocells dels Països Catalans i d'Europa. Peterson.Mountfort-Hollon, també foraden pins aprop dels contreus , impressiona i crida l'atenció un fort " kri-kri-kri-kri-" tamborina i qui escolta queda absort per tanta feinada, fent el niu "

Una altre ametller, que trobem les ametlles de la collita pasada i les noves flors que esdevindran les noves ametlles.

Vaig alternant tot el que vaig trobant i que em meravella a mi, i que miro de que vostès també disfrutint de la natura i les seves curiositats que vaig trobant caminant per la finca.
Em costa molt per aquestes terres trobar algun niu de processionaria, cosa que a Girona en trobo moltissims, aquí n'he trobat un. Algú em dirà que n'hi han molts, jo no els trobo.

Quan un te el temps just , no està per anar a dinar a casa, i com que tota la vida vaig veure dinar el pare al tros arresserat al sol apoiat en una soca d'oliver o a la pared de qualsevol marge o de la cabana , un servidor fa el mateix; 

ben mirat guanyes quasi una hora de feina, i mentre dines, mires, observes , descanses i penses com deia de ser de dura la vida en els segles passats, els delmes i primicies que els nostres avantpassats havien de pagar al monestir de Vallbona, quan era baronia i ells vassalls,  també penso en els últims anys amb els pares i ara seguin alguns consells dels veïns del meu poble com el Joan de cala Milia m'aconsella sobre com esporgar els ametllers i segueixo el seu criteri, el Jordi de cal Mora que m'explica amb un somriure els kilos d'olives que ha fet enguany, confiant només amb les seves mans i amb el seu vibrador manual,i està orgullós i a la vora del foc m'ofereix una ratafia que a la Carme li surt molt bona ;  del Josep Maria de cala Adelaida, un pagès com Déu mana,ja grandet, però que ho sap tot, ha sigut un gran treballador del tros, un home que el camp ha sigut la seva vida i en sap un niu, només cal escoltar-lo com matinava el dia que havia de crema les rames d'esporgar, encara era de nit i ja cremava i deixava de fer-ho a l'hora d'esmorzar, per si decàs ,feia servir el seny, no hi havia normativa, també vam parlar del molí d'oli de la Vila que estava al costat dels rentadors de la sèquia, que encara hi son;  del Francisco Català que sap molt d'aquest món de la pagesia, com el seu pare (a.c.s.), m'agrada parlar amb ell; l'altre dia m'explicava sobre la collita d'olives d'aquest hivern passat, i em  deia - mai n'havia collit tantes (olives) , però mai n'havia deixat tantes a dalt dels olivers !!! comentari que segur que no tornaré a sentir, molt interessant;  del Magí que se li nota molt que es un enamorat de la feina d'aquest racó de món,el treball li omple la vida, el seu germà en Josep Ramon ens trobem a be al pla del Perdigó on hi te una molt bonica plantació d'olivers molt joves, que rega amb gota-gota quan pot i els cosetxa amb una màquina molt grossa ; o el trobo  des de fa anys, el dia de la Vetlla de Santa Maria a Montserrat (26 d'abril),  del Ramon de Cal Giné que sempre em te al tanto dels litres d'aigua que ha caigut, meticulós en les medicions, això em tranquil.litza, des de petit que amb els pares sempre em parlat del temps, cosa important a l'Urgell,  del Josep Maria de cal Mano que també se li escapa el somriure quan et dona consells i el trobes amb el tractor blau per aquests camins de Déu , el Josep de cal Xepe, que també sent i se li nota que li agrada anar al tros i tornar tard al poble com feia el meu pare (epd),i cada any ens torna a donar consells de com podar les parres que tenim a l'era .
He tingut la sort de poguer compartir la il.lusió de les obres que han fet la Minerva Sallés i en David Miró, acompanyats de'n Joan i la Teo; entre tots ho han deixat molt bonic, ben restaurat i li dona un toc romàntic al l' unic carrer peatonal de Llorenç. Per molts anys a tots !!. 
També dona bo de trobar cami del cementiri a la Maria el Mano amb la Dolors de cal Giné fent el passeig diari, també algun dia he pogut trobar a la Marialba  de cal Timoneda, que sempre s'interessa per la meva familia i sempre em diu que tant troba a faltar el somriure de la mare Isabel (acs).
També trobo donant un tomb amb el seu gos a la Teo i al Joan de cala Milia, els dos em porten records del meu gos Antoine, que gracies a ell vaig caminar cada dia set Km, ell em va passejar a mi durant 15 anys, ara en fa tres que va morir, l'estimavem molt.
M'han quedat algunes persones per veure, potser perquè no hi són, o perquè arriben tard de treballar fora o perquè ja no poden sortir de casa. A tots una cordial salutació.
 Aquest dies a Llorenç hi havia un no parar de carregar aigua als dipòsits dels tractors i preguntant em van dir que era per matar les males herbes dels sembrats i també per ensofatar amb coure els olivers. Preguntar sempre aclareix dubtes.
 També em dona voltes de com continuarà tot això el dia que jo no hi siga ? Penso que la feina es farà potser millor amb els 8 tractors que hi han al poble. En fi Déu dirà, però a poc a poc tots anem marxant, espero que els meus fills amb el record dels seus avis, el seu exemple de cuidar els trossos i la meva petita dedicació, puguin seguir vigilant o fent o manant que es façin algunes feines perquè no tot quedi erm. Ben pensat que façin el que puguin . Amb el pas dels anys altres agafaran el relleu, ben mirat només som administradors de la terra durant una temporada i la història de les nostres hisendes (avantpassats),passarà a millor vida i amb pocs anys, suaument  caurà en l'oblit. Ep! en cap cas sóc pessimista, que quedi clar !

Tot descansant, em ve a la ment que al batzacar les ametlles, abans de posar les borrasses, el pare ens manava que pleguéssim les ametlles que hi haguessin al terra, després posar les borrasses i tapar les soques, després tots a batzacar i tornar a donar una volta per si alguna havia anat a parar a fora de les borrasses. Déu ni do !! El mateix recordo amb les olives, que primer es plegaven les que estaven al terra, després es posaven les borrasses, es posaven els bancs, es collien les bagues, que sempre van carregades d'olives, i es guardaven per les persones de la família que ja eren grandets i no podien pujar al banc.

Aquest foto es el banc, que en altre temps no molt llunya s'utilitzava per collir olives, a casa en teníem tres, encara que el pare sempre pujava dalt de l'oliver tot i tenir 88 anys, perquè el nen, que era jo, no caigués de l'arbre i no em trenqués cap os.

 Com ha canviat tot, ara les bagues no interessen per a res, al contrari, queden carregades d'olives, perquè el vibrador no transmet la força perquè caiguin. 

Moles italianes, propietat del moli de la família Català.

Ara es tallen totes al esporgar, cosa que he fet fa poquets dies, amb gran sentiment recordant als pares.

 No hi ha res  escrit, i caminant pel tros t'adones de feina que abans no l'havies vist i que aquell ametller mort cal tallar-lo perquè no molesti al tractor quan sembri el blat o l'ordi, que cal esporgar el grandiós noguer ( Jutglans regia) del mitg del fondo, perquè molesta a la cosetxadora quan es l'hora del batre.Si om vol collir nous s'ha d'ensofatar cada 15 dies a partir del mes de maig, cosa que no faig, el pare si que ho feia i per això sempre tenia nous per obsequiar-nos. Mai ho diriau, però en els temps presents, les nous se les mengen els porcs senglars, passen tota la colla dos vegades al dia i primer les xafen i després escolleixen l'aliment de dins, saben el que es fan.
El mateix ordre vaig seguir, a tot el tros de les Pintades, també vaig repassar uns 40 olivers joves, per tal d'esporgar-los una miqueta i de canviar-los les brides si era el cas, molts encara van lligats a les guies de ferro d'encofrar, per si decàs, ja les trauré algun dia, però es molt important que l'arbre creixi recte.

Cultiu i boscos estan a tocar, aquesta foto i l'anterior ens situen al cim d'un turó per no dir muntanyes que per aquestes terres de la Catalunya Nova no en tenim. Ametller històric de més de cent anys; a poc a poc  es van morint tots, no se perquè   han durat tant en una terra tant eixuta, 

Crida molt l'atenció veure el bosc tant aprop oi ?  Això és una realitat històrica a tota la baixa Segarra o ara dit l' Urgell, tenim tants pocs boscos que no es pot arrencar cap reboll o roure o pi o romaní (romer) plantatge, o be orenga o espígul, o un timó,o una salvia, o una alzina per petita que sigui i  que invadeix la finca, els nostres avant- passats van arrebassar molta part dels boscos per tal de fer-los terra de conrreu, dels resultat d'aquesta llarga "acció ", només van quedar petits boscos al cim dels turons.

Us poso unes fotos per que pugueu observar del que us parlo: 

Si arribava d'hora a casa anava a l'era amb el moto-serra a tallar llenya d'ametller que el pare (acs) la tenia amuntegada d' ençà més de 10 anys, per portar cap a casa i ordenar-la per no tenir-la a l' intempèrie i que algú sense volguer se la emporti, pensant que no es de ningú, cosa que ja m'ha passat massa vegades, i si algú ha deixat la llenya a la nostra era, es perquè es nostra, això de pensar que està a la bona de Déu o abandonada es pensar molt. A Llorenç a totes les eres o quasi totes estan plenes de muntanyes de llenya.

Em situo l'ultim dia d'afilerar rames i encara fer anar el moto-serra per l'obac del Perdigó, abans d'anar a fer una ullada a Les Pintades on els meus amics doctors i professors universitaris Fabré i Capdevila van batzacar ametlles el darrer dia d'hivern, cosa que els va omplir d'alegria de pau i d'encant, mai ho havien fet, la Reina Capdevila diu que aquesta terra es tota una meravella i les ametlles també.

Petita collita d'ametlles al mes de febrer 2018, o sigui ben be fora de temporada, 

Be, s' acaba l'article i encara no em parlat del Picot, donç be, al esporgar el darrer ametller de la tarda em vaig adonar que a sota la bifurcació hi havia un preciós forat rodó d'una família de Picots, la veritat no se de quin es tracta.

Els dos únics nius fets per un Picot, els dos estan fets en ametllers, curiositats de la vida ?, ja se que en fan en més tipus d'arbres, però un servidor no ha tingut tanta sort.

Oi que també hauriau estat contents vosaltres ?. Segur que sí, dons ara us el poso de més aprop, tot una bellesa de perfecció, de precisió i de saviesa en no equivocar-se de tronc. Ep ! greu error si l'ocell hagués escollit un de  més prim; va calcular molt be. El proper dia que hi torni cap a mig maig, miraré si treu el cap el Picot o la seva família si es que han nascut els petits.

Aquesta escorza d'ametller ja no l'oblidareu mai més oi ?

El tros del Perdigó està ple de Lledoners, en castellà ( Almez) Celtis australis. Des de molt petits que ens hem menjat el fruït, són dolços. Són arbres que els pagesos els fan servir per fer ombra,encara que de gegants com a Girona no en conec cap i per  fixar els marges , també tenen un valor diguem-ne ornamental i també per fer mànecs d'aixades o malls i el Lledoner d'Albarrasí, la seva fusta serveix per fer forcats, tartanes, i carros,... el de casa també per llenya pel foc a terra, encara que la gent de l'Urgell prefereix la llenya d'ametller i la d'oliver; les altres llenyes no estan en el seu pensament, com la del : pi, figuera, lledoner, tenen mala consideració com a llenya pel foc a terra.

No cal dir que es tracta de llenya d'oliver, ningú ho diria, però aquest oliver es centenari, fixeu-vos com està de consumit per dins.

Avui dia  , més que mai, s'han de fer grans esporgades, deixant l'oliver/olivera mig fotuda  o baldada, de lo molt tocada que la deixem, sembla que tardarà anys en recuperar-se, però al ser tant agraïda amb pocs mesos pot estar altra vegada en solfa i als tres anys donar les mateixes olives que abans de tocar-lo.

Llenya d'oliver per portar-la a casa per cremar-l a la llar de foc, o millor dit al foc a terra. Es ben be un tresor, que quan finalitza el dia la porto cap a casa amb el remolc.

El dia 19 de febrer primer dia d'esporgar d'aquest any 2018. Abans d'anar al tros, necessitàvem llenya per encendre el foc , perquè la casa estava glaçada i primer vaig anar a l'era a fer llenya menuda per tal de facilitar una bona flamerada de cop, puc dir que ho vam aconseguir. 
Després de dinar vaig començar a esporgar per la solana de Les Pintades, cosa molt necessària perquè amb el meu cotxe i remolc he d'atravessar la parada del meu veí de Rocallaura,el fill del Jaume Moix de cal Mano i no m'agrada trepitjar si ha plogut o està molt tendre,o sigui que ho vam fer abans de ploure i ho vam aconseguir.
Al vespre d'aquest primer dia ja no m'aguantava i mitja tarde vaig prendre un Ibuprofè 400, per treuren el mal del cos, que em feia mal tot, sincerament amb tan poques hores,vaig quedar baldat, maxacat, cansat, esgotat, em feien mal les articulacions metacarpo-falàngiques proximals, mitges i distals, em feia mal la columna cervical sobretot les vertebres Atles i Axis, les lumbars més la musculatura esquerra, fins i tot  els foramens intervertebrals i les facetes interapofisaries, les articulacions coxofemorals, més l'esquere, l'articulació del genoll esquerre ( femoro-tibial ), per les quals ja em medico amb el preparat  Condrosan, dos al dia, les articulacions de les espatlles, humero-genoidal i l'esterno-clavicular,també em feien mal les fibres de GORDON-BRODIE,  fins i tot els músculs Bessons amb el tendó d'Aquiles bilateral, i per colmo també em feia mal un neurinoma de Morton que tinc entre els dits del peu esquerre, amb tota la clínica que descriuen els llibres com el Farreres o el Harrison, fa anys que hauria de buscar una sol.lució, però? ; podria continuar relatant més grups musculars adolorits, però en quedaré amb el múscul tibial posterior de la cama esquerre al costat de l' os fíbula , sense deixar de banda el malestar de la ungla encarnata del peu esquerre, que me la vaig operar l'octubre passat i no ha servit de res. 
Evidentment seguin aquella dita que diu ! el millor metge és un mateix " em vaig auto medicar , cosa que no s'ha de fer mai, sense permís del metge. Alternar l'Ibuprofè, paracetamol i algun nolotil d'amagat. Sense descuidar al vespre una bona dutxa d'aigua calenta, per relaxar la musculatura i millorar el dolor articular i la resta.
Tots vostès ja s'han fet una idea de com arribava a casa i llavors calia descarregar el remolc que cada dia portava ple de llenya d'ametller o d'oliver depenen  del tros, aquestes dos setmanes o més , he portat cada dia un remolc ple de llenya, i encara en falten, per acabar d'omplir espais buits de casa; a pagès tenir llenya a dins de casa es tot un tresor.
Honestament no he fet la feina que havia de fer, o volia fer, això només ho se jo. Sí, he deixat un rabassó al peu de cada oliver jovenet, per si plou es pugui omplir d'aigua i d'aquesta manera mimar els adults olivers , que tant han costat de pujar-los.
Be, m'he cansat molt, però he disfrutat com feia temps, m'he cansat molt, però he viscut molt, cosa que ningú m'ho pot treure i que potser cada vegada serà més dificil repetir-ho, no per falta de voluntat, sinó perquè el cos segueix el camí de la desfeta humana imparable, està escrit en el nostre ADN, l'home enmalalteix segur, ho he viscut en la meva vida de metge, primer dels altres i ara la meva. Ànims no puc maquillar res. 
 La Tere i jo a Llorenç no ens ha faltat res, em sigut feliços com feia temps. Hem gaudit del silenci, de la poca gent i de  com era el poble quan erem petits.
 L' església restaurada o quasi restaurada del tot ens acompanya  i la pura veritat es que es molt bonica, es respira Cister per cada racó, que ben mirat no podia ser molt diferent de la fàbrica del monestir de Vallbona.

Església parroquial de Llorenç de Rocafort

Gaudiu d'aquestes arcades, que ens transporten a plena edat mitjana, ens acosten a la família Cardona propietària d'inmenses terres des d'Anglesola, Bellpuig, Llorenç, etc. Llorenç va ser poble molt abans de Vallbona i també vam tenir capellà molt abans de Vallbona, ho sigui que sense demanar-ho hem sigut uns privilegiats i encara ho som.
 Penso que encara veurem la nostra l' església parroquial, a la ruta del Cister, que vindria molt be pujant de visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig o vinguen de visitar Verdú, poble medieval per exel.lencia i on va néixer sant Pere Claver; els dos camins han de passar per Llorenç abans de visitar el monestir femení més important de la Corona d'Aragó: Vallbona de les Monges. Seguirem parlant de pagesia i d'història, que ni ha per rato.
Tot està florit, però falta " la Colutea Arborescens" o espantallops, cami de les Pintades, quan jo era un nen, el pare cada dia, mentre duraba la plenitud dels fruits, al tornar cap a casa en tallava una rama al passar per la cabana de cal Perlo, jo l'esperava en candeletes; ja fa anys que ja no hi és ?, be, no ens quedarem sense.
Fins sempre,

Pep,

ESPORGANT ENTRE PASQUA DE RESURRECCIÓ I CINQUAGESMA

A casa nostra, prou voldriam seguir els consells i tradicions dels més savis i entesos, però sempre ens quedem enrera. El pare diu que per sant Josep s'ha d'haver acabat d'esporgar els olivers; d'altres diuen que  encara es pot fer entre les dos Pasqües , la Florida i la Granada o de Pentecostes. De totes maneres tothom va una mica a la seva i com pot, perquè vam parlar amb un jove pagès de Sant Martí de Maldà i  va dir-li al meu fill,  que encara esporgava i això era el dissabte 13 d'abril, vol dir que no estem sols, fent aquesta feina tant necessaria. Cap al juny caldrà tallar els llucs que creixen a a les soques, o posar terra a les soques; en fi un munt de feina per fer, si hom ho vol fer.
Estem en plena primavera i tot està vestit de festa des de la costa la Pera, les Vinyes, el fondo del Cau-gros, la Portella, el fondo de Sant Miquel , el fondo dels Perdigons; el verd dels sembrats ple de roselles ho domina tot, ja pel camí de Les Pintades,  trobem l'argelaga ben florida amb el seu groc estriden que es veu d'una hora lluny, i com que el nostre terme n'està ple, donç en aquesta època de l'any tenim un terme groc , principalment per les vores de les terres conreades, al costat dels  camins , eixarmades i trossos erms.

La Primavera de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig:

Aquell temps tan agradable,
ple de ditxa, tan joliu
que'l cel es clar, admirable,
és la vida més amable
afalaga i ens somriu.

Aquells jorns curulls de festa
tots encesos de claror,
quan brostima la ginesta
i es celebra la gran festa
de la Pasqua del Senyor.

Quan l'horatge es deliciós,
quan fruïnt pau verdadera;
quan el cor melangiós
revivint devé amorós,
es que estem en primavera.

La Tere sempre em diu que el groc es el primer color que surt a la natura i li he de donar la raó. Després també hem pogut olorar el  timó, quin perfum, penetra molt endins i la planta petiteta, sembla que enguany degut a les abundats pluges d'aquesta primavera, es farà més gran.

El pare, aquesta planta que en altres llocs en diuen farigola o be "tomillo " la fa servir per posar-la( un branquilló ) a dins els pots de les olives en conserva, quan canvia l'aigua el divendres Sant , al sortir dels oficis religiosos, li dona un sabor únic; a casa tothom les prefereix a les de compra, quan toca fer un aperiti

Tots els camps estan així de farcits de plantes amb les seves flors i més que no hem tingut temps de fotografia, perquè ben mirat,  la nostra sortida al camp anava enfocada a esporgar olivers, però no podiem passar de llarg davant de tanta bellesa. Les roselles papaver rhoeas , es habitual en els camps conreats.

Quan entre'ls sembrats
hi vemellegeu! ....
resteu abrassaats,
sovint us beseu ...

Camp conreat, ple de pixa llits, tot contribueix a fer gran la  catifa de color groc.

El sembrats a tots cantons estan molt eixerits, ( aquesta foto es del fondo del Perdigó) i tenen tota la pinta d'entrar amb tranquilitat a l'estiu. A aquesta terra només li falta la pluja i com que ha plogut a dojo i placidament, tota l'aigua caiguda ha quedat al seu lloc. Tindrem bona collita  de gra. Ep ! als olivers ja se'ls hi veu la rapa, que fa molt de goig.
Be, entre tanta foto el matí passa volant i son les 11 i encara no hem començat a tocar un oliver, amb la feinada que hi ha en esporgar. però abans deixeu-me posar-vos un vers de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig.

El romaní florit ens fa tota la companyia del món fins que arribem al tros de Les Pintades.

Encara Primavera per R. Saladrigues:

Ja esclata la florida per tota l'encontrada
ramells de tots matisos exornen els camins,
verdors ben diferents s'oviren per la prada,
el goig al cor arriba i l ànima ubriagada
d'olors de llesamins.

Un cop arribats al tros , es bo tenir uns moments de reflexió amb el nostre pare/avi ,abans de començar a esporgar . Contemplar una estona els olivers , sempre dona serenó per veure la feina i per on començar.. El pare ens explicava que ell ja feia tres anys que no ho feia perquè als seus llavors 86 anys, ja no podia mirar amunt pel dolor que patia i pateix  a la columna vertebral, més dolor a les cervicals. El pare estava content perquè per primera vegada anava acompanyat pels seus nets i pel fill per engegar una tasca important; però carregada de dubtes, no sabia si la colla aprendria a esporgar tant ràpid com ho va fer ! No cal dir que durant la jornada al pare se'l veia content a més no poguer; vaja satisfet , molt satisfet.

No em fa vergonya dir que mai havia tingut temps per aprendre a esporgar ni olivers ni ametllers, tampoc he tingut temps per aprendre a fer injerts. Com poden veure ho estic aprenent ja molt grandet. M'entre els pares ho fan, donç que be, però sempre arriba el moment de la veritat. Ho aprens a fer-ho o vindrà un dia que no ho farà ningú, així de clar.

Us poso aquest petit mapa fet a Paris l'any 1792,( es troba a la biblioteca del seminari de Girona ) on surt Llorens, per que sapigueu on estem situats i no tingueu dubtes; es la Catalunya Nova.
Abans de continuar només vull dir que estem treballant al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu , on segons el pare antigament els pagesos acudien a la esmentada Quadra a pagar les contribucions; era un terme sense poble,curiós oi? només la casa del senyor feudal ?. Segons l'història, el juliol de 1257, Pere Albanell dóna a l'Abadessa els drets que te al Mas-Déu. El 24-9-1273 es detecten el primer establiment o assentament de les terres ermes del Mass-Déu, fet per l'abadessa a favor de Pere Vinader. El contingut del diploma és important: en primer lloc ens diu que el Mas-Déu confronta amb el Omells, que les terres paguen la terça part al monestir, a més del Delme i la primícia, i entre els fruits enumera els grans, anyells, cabres, juments, porcells, formatges i verema, així com també els delmes dels pollastres i la llana. Assegura  així mateix que, en cas de venda, el cenobi es reserva la fadiga de trenta dies. D'aquesta enumeració de fruits i guanys deduïm que la granja conegué un gran desenvolupament. El Monestir de Vallbona encara tenia un altre mas , Mas del Sant Esperit, ben be no hi ha rastre de cap edificació, tot són suposicions. Poblet també tenia granges.

Aquí teniu una bonica vista del conjunt d'edificacions que formen el que és La Quadra de Mas-Déu.

Arcades d'una antiga església, dins el recinte del Mas-Déu-

Fins fa pocs anys hi va viure un ermità, que alhora va cuidar l'edifici perquè arrivés intacte fins a nosaltres. Ai un bonic poema ,

L'ERMITA

---------------- 

Dins l'espesa buydor y en la roca baumada.

el bosch, arrecerantles, fa la cova quieta:

el vellet ermità n'ha fet la sev'estada,

allí prega  una creu sense Crist, incompleta.

En sent a primavera, despertar l'aucellada;

per l'alt bancatge filtra una claror discreta,

un any dintre la còva va fer niu l'oreneta,

y un dia de tardor, una ferma ventada

esgranà una lleva de xicoyres boscanes

derrera de la creu sostinguda pel fanch.

L'ermità ja es vellet, s'ha fet de cabell  blanch ,

resantles y llegintles les hores quotidianes.

Resant se va adonar que la llevor crexia,

y dintre va morir guaytantla com floria. 

D'Alexandre de Riquer. Aplech de Sonets-Les Collites - Un poema d' Amor. Janer de 1906.

Be, ja no us explico més històries i passo a la feina del dia.
L'avi amb tota la paciència del món va començar assenyalant amb una canya les rames que calia tallar, i   a poc a poc anàvem aprenent i capint quines rames sobraven a l'oliver i quines calia conservar.

Alhora, explicant tots els cuidados que ha de tenir l'arbre, llaurar la terra, tallar els llucs o plançons que surten de la soca i que quan arriba l'hora del collir olives, donç molesten molt al posar les borrasses i al no ajustar be aquestes amb la soca es per a on es perden moltes olives. així que al juny cal repassar tots els olivers per deixar-los nets i apunt per mig novembre que es quan comença la collita d'olives.

Aqui l'avi amb els nets a punt de començar a esporgar un oliver. Tres generacions de Capdevila juntes, ell més que orgullós, molt satisfet. Recordem que el pare porta dos dels cognoms més antics del poble de Llorenç de Rocafort com son el Capdevila i el Pons. Repassant La Baronia de Vallbona del Sr. J.J.Piquer i Jover,trobem: Venda feta per Pere de Ribelles, veí de Llorenç, el 17 d'agost e 1285, a Bartomeu Siscart i a sa muller d'una casa i heretatge del terme de Llorenç, pel preu de 1.300 sous i l'obligació d'haver de correspondre amb la tercera part dels fruits, excepte el freginal i l'hort. Compra feta per l'Abadessa Geralda de Queralt a Pere de Ribelles, el 9 de desembre de 1285, de tots els bens que tenia en el terme de LLorenç, això és, terres, vinyes, cases i delmes pel preu de 1300 sous. Venda feta per Ramón  Capdevila, de LLorenç, a dona Sibil.la d'Angesola, monja de Vallbona, l'any 1334, d'un violari de 16 sous i 8 diners.

El pare Sisquet Capdevila als seus 90 anys, esporgant un oliver.

El pare tot treballant, va fent memòria i de cop diu , aquest oliver l'any que el nen va anar al servei militar en va fer dos sacs. Aquest altre quan va néixer l'Oriol en va fer un sac dels grans uns 40 kilos.
Tota la brosta que es talla caldrà cremar-la, no es pot deixar a sota els olivers , ni escampada pel tros, donç els surten cucs i contaminen la pròpia finca i la dels veïns.

Les preguntes dels nets Oriol i Lluís li van caiguen a l'avi: que són aquestes ramés que pengen quasi fins a tocar al terra ?- són les bagues, que s'omplen d'olives i per nosaltres que cullin amb el vibrador ens es molt fàcil fer-les caure; en canvi els que cullen amb el tractor, no en volen de bagues, prefereixen que d'arbre creixi amunt, no hi fa res que sigui ben alt, en canvi a casa nostra els volem baixos.

Quants anys viuen els olivers ? Molts anys respon el pare. I no es moren mai ? Mai, el veí fa 40 anys que no ho cuida ni res  i n'ho s'ha mort cap oliver , això sí la finca s'ha omplert d'argelagues,pins, roures, rebolls, farigola, romaní i esbarzers, o sigui una pena; els olivers tenen les rames plenes de molsa, però no moren, fins i tot algun any tenen olives, encara que molt poques.

Com podeu veure , l'oliver queda amb més branques al terra que a dalt, o sigui que queda molt plomat, el pare mig en broma diu que les olives neixen de les rames no del tronc. En fi tot s'ha de dir aquest olivers feia 3 anys que no s'esporgaven.
Tota aquesta feina de plegar la brosta i cremar-la sempre ho havia fet la mare, però degut a l'edat que te i l'estat de salut molt delicat, ja no pot fer-ho. La mare ha sigut tota la vida l'ànima de la casa, molt emprenedora i valenta, ella sola removia cel i terra.

El pare tot esporgant va explicant i aclarint temes que els nets van preguntant; com per exemple si les olives abans es portaven cada dia al molí ? El pare contesta que al arribar a casa s'havien de treure les fulles, els brots els bocins de fang i algunes pedres, passant les olives pel passador i després portar-les al Molí. Abans es guardaven i el que passava es que al estar alguns dies amuntegades s'ascalfaven i es mig florien i llavors l'oli agafava molta acidesa, cosa ven diferent d'ara, que en te molt poca al xafar cada dia les olives del dia.
Preguntat el padrí que feien al mes de març, diu : temps d'esporgar i cavar la vinya. A l'abril carretejar la llenya de l'esporgar cap a casa pel proper hivern i poca cosa mes, els mesos següents es complica la feina.

Esporgant els olivers hom te temps per explicar històries familiars, del poble, de la mili, de la colla d'amics de joventut, de política, i dels bancs, cosa no gaire agradable avui dia.

L'endemà dia 14-4-2013, Diumenge III de Pasqua, vam anar a missa amb els pares, vam ser molt poquets, però el mossèn ens va saludar amb un somriure i ens vam fer el senyal de la Creu i va començar la missa. L'Evangeli parlava que els apòstols des de la barca veieren un foc encès a la riba i aquell deixeble que Ell estimava va dir a Pere " Es el Senyor !!! ". Ell ja els tenia apunt unes torrades i uns peixos a la brasa. Es el Senyor mateix que després preguntà a Pere si realment l'estimava més que els altres, impressionant la pregunta ? i li encomanar ser pescador d' homes. El mossèn ens ho va fer més planer que jo, però la narració anava per aquí.
Un cop acabada la missa i de parlar una estona amb els pocs veïns que eren a l'església, ens canviarem de roba i el pare i jo plegats cap al tros, els fills ja hi eren de dos hores abans.  Per cert un dia esplèndid, amb un cel blau propi l'un indret no contaminat i que una fresca marinada ho havia escombrat tot.
La tasca continua i vinga a seguir esporgant. Abans els nets havien aprofitat per canviar les guies dels arbres plantats al 2008, que s'havien quedat curts, perquè l'oliver ja havia crescut el doble i evidentment s'estaven torcin i això no convé.

Oliver plantat l'abril de 2012

Be, l'avi explica que convé més esporgar que canviar les guies i tots plegats li fem cas i ens posem a continuar la feia, per altra banda només disposem d'aquest cap de setmana i ja es temps d'haver acabat.

El padrí li esta explicant el que es la rapa a l'Oriol. Li diu que la rapa és un raïmet que formen les flors de l'oliver. L'avi li diu - aquest oliver ja treu rapa, cosa molt important de cara a la pròxima collita.

L'avi Sisquet Capdevila i el net gran Oriol

Tot s'ha de dir, vam estar tot el cap de setmana esporgant i sense trobar ni una ànima pels camins, els temps no cal dir que han canviat del tot. Recordo que quan era petit pels Perdigons sempre passaven a peu gent dels Omells de Na Gaia de pas cap a Llorenç de Rocafort per agafar el cotxe de línia,  llegim a Segarra , periòdic quinzenal d'art i cultura, editat a Maldà l'any 1923, diu textualment sobre Omells de Na Gaia : Hi ha pocs pobles a la província de Lleida tant desgraciats (potser sia l'únic) com Omells, per la manca absoluta de vies de comunicació; i a fe que ho ben necessita i s'ho mereix. Poble actiu i treballador no por dar fàcil sortida als fruits per manca d'una carretera de pocs Km. que partint de la població la uneixi amb la de Maldà a Espluga Calva .

 Només queden quatre pagesos al poble, 40 anys enrere eren 30 famílies que cada dia anaven al camp a treballar . Aquests quatre fan tota la feina del terme i com diu en Lluís Foix ben feta, les terres ben conreades i dona bo de contemplar els trossos conreats. La maquinària es la clau, un home pot portar un grapat de finques o trossos com  en diem a Llorenç.

Aquest tros està situat a la part obaga de la vall, només de sortir el sol ja hi toca, es tota una sort quan collim olives, i altres feines de tardor i primavera, en fi si està molt be.

Puc dir-los que tots hem après del pare i padrí sobre l'art de podar olivers, potser ens ha donat bona nota per pujar-nos l'auto estima, però tots plegats hem treballar i disfrutat de la feina ben feta. Hem de dir que quedem molts olivers per podar, però enguany no podrem, no hi ha temps per fer-ho, un altre any en farem cinquanta més; ah! i queden els ametllers quasi res, com poden veure la feina al camps mai s'acaba.
Ara d'entrada ens queda cremar la brosta, que mai ha de quedar escampada pel tros durant mesos, tots saben que no es bo pels propis arbres i pels olivers dels veïns. Si Déu vol ho farem dissabte vinent.

Dia 4 de maig de 2013, vigilia de la Romeria a la Mare de Déu del Tallat a Rocallaura.
El bon proposit d'aquest dia era  cremar la brosta que vam tallar ara fa 15 dies esporgant els olivers.
El dia ha desputat esplèndit, un sol radiant i amb el pare hem carregat la crysler amb els estris i dos entrepans , perquè el mati no es fes tant llarg.
Abans de les vuit del mati ja estavem cremant, el pare es cuidava de encendre el foc i jo de portar-li les rames de brosta, com les que veieu, que estaven apartades sota els marges, per què no fessin nosa al Magi que havia de llaurar les parades del tros.

Cosa curiosa lescremava rames d'oliver o olivera, crement molt be de verd en verd.

Aquesta feina de cremar la brosta sempre la va fer la nostra mare ( durant 65 anys ), el pare esporgava i ella i anava a mig mati i sempre atrapava la pare, li encantava i ho feia perfectament, sempre li havia agradat anar amb el pare al tros, junts han arrivat molt lluny. La mare te 86 anys i l'estat de salut ja l'obliga a quedar-se a casa. El pare, ja a la porta dels 90, encara està al peu del canó fent les activitats propies de cap de casa, n cap cas ha renunciat a portar la iniciativa de tot el que cal fer a casa.

A les nostres terres tenim la gran sort que bufen dos vents la marinada i el serè. L'aire çes molt sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern.
Aquest dissabte passat van tenir un dia esplèdit. A les 7,30 del mati ja cremavem brosta.
De bon mati bufa la marinadaw, aquesta s'atura a poc a poc i  om veu el foc com la flama crema recta.

Quan arriva el vent de serè s'ha d'anar en compta, el serè pot durar fins a les 17 hores. De bon matí tant es fresc el serè com la marinada.

Tot cremant ens hem adonat que les oliveres ja els                                                                                                                                                             començen a creixer els llucs al voltat de la soca , que al mes d'agost s'hauran de tallar o ensofatar com fan modernament, el pare mai ho ha fet. El gallaret o rosella vermella, li dono un tot romàntic al paisatge.
Tot treballant veiem alguna oreneta i el pare ens explica que, es poden confondre amb d'altres de la seva familia com per exemple : la falsilla (Apus Apus) es negra, aquesta per fer el niu es posa sota les teules del teulat; després l'oreneta (hirundo rustica) gris-negre fa  el niu de fang, el roquerol (Pnyonoprogne rupesires), davant del coll es blau i només deixa un forat per passar al niu.

Tot acostant brosta al foc que crema, el pare va parlant i cal fixar-se en el que diu: explica que la brosta al cap d'uns dies d'haver esporgat crea un cuc que es diu  "Quera" que més tard en sortira un insecte volador, que anirà a colonitar a les meses joves dels olivers de la propia finca o a la del veí;   al temps del collir sens trencaran i no donaran les olives esperades.

Noteu aquest bultets prominents, es la  quera, per això cal cremar-los abans de que surtin.

Sempre es troba en tronquets una mica gruixuts.

Tenim temps per tot, fins per contemplar la rapa que tenen ja les baques dels olivers. El pare està content.

El pare, ho vol deixar ben recollit i apagat, que no pugui tornar a cremar. A més segons la normativa només es pot cremar fins a les 12 hores del migdia i a aquesta hora acabem més omenys.
Al contemplar la feina feta, el pare comenta que encara en podriem esporgar uns quants més ? Ja ho veurem. L'any vinent caldrà començar a esporgar a primer de març i així poguer fer tot el tros sencer.

De tornada cap a casa, ja em trobat la flor del Corpus, així se'n diu al meu país. i també un cep que ja comença a brostar i que penso que es va salvar de la filoxera, no ni ha cap altre , sembla un prodigi, neix entre les pedres d'un marge i jo l'he vist tota la vida.

Ara per acabar com que us he posat una mata de farigola " Thymus vulgaris " o Timó a Llorens, que menys que posar-vos un poema de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig.

FARIGOLA

A les terres érmes
on no s'hi fa rés
són les que t'hi afermes
i hi vegetes més.

En marjots i vores
fora de conreu,
a l'abril desflores
per voler de Déu.

No tens qui et cultivi
ni et sembri tant sols,
el teu car alivi
son els ventijols.

La natura sola
vetlla per ta vida,
a tots vents tremola
ta branca florida.

Ets la flor silvestre
d'olor fi dotada,
ton perfum campestre
et fa sê estimada.

Cullen tes floretes
per posar-se als pits,
gentils donzelletes
i galants ardits.

Ets tan aspra i dura
com un rabadà,
ton olor tan pura
als cors va a parâ.

                          Del llibre Engrunes de Ramón Saladrigues. Volum I. Bellpuig any 1928.

Bibliografia: La Baronia de Vallbona de J.J. Piqué i Jover. Institut d'Estudis Ilergetes. lleida 1991.
                     Engrunes. Volum I de Ramón Saladrigues . Bellpuig 1928 Estampa. R. Saladrigues.
                     Segarra. Periodic  quinzenal d'art i cultura i porta-veu dels interessos de la comarca.
                     Editat a Maldà. 1923. per Josep Iglesias Guizard.
                     Investigaciones sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover.
                     Aplech de Sonets- Les Cullites - Un Poema d'Amor. d'Alexandre de Riquer. Publicat per Verdaguer  a Barcelona, Rambla del Mitx, al Janer de 1906.

Disfrutint de la vida camperola i dels poemes , que ja han llegit a aquestes alçades de l'article.

Pep.