QUE RECORDO DE LA SETMANA SANTA, DE QUAN JO ERA UN NOI

Quan hem poso a recordar com era la meva setmana santa de quan jo era un noi, curiosament només em venen records i vivencies religioses, clar les vacances escolars eren curtissimes i  com que l'església ho impregnava tot, donç es raonable que només tingui aquets records, si a més, jo i els meus companys tots feiem d'escolans, donç aqui va el primer gravat del diumenge de Passió o diumenge de Rams, jo portava una rama gran de llorer carregat de llaminadures  de sucre de diferents colors, sempre i anava un rosari i després figures , no recordo de que , potser eren creus? això si ,abans que acabés l'ofici de la Passió de Nostre Senyor, jo ja m'havia cruspit un grapat de llaminadures.

(Gravat tret de "AÑO CRISTIANO" escrit pel francès P.J. CROISET, de la Compañia de Jesús. Paris 1846. Libreria de A. Couret y Morel, c/. del Eperón nº6. imprenta de BEAU, Sant Germain en Laye).


Avui diumenge de Rams de 2011, al sortir de l'església , la Mª Gràcia Corominas m'ha regalat  una palma amb filigrana en miniatura, cal dir que ja fa anys que me la regala. Ho agraeixo en l'ànima.

Abans del Concili Vaticà II, es feia L'Ofici de Tenebres, que se celebrava el dimecres, el dijous i el divendres sant al vespre. Feiem servir un canelobre de 15 braços de forma triangular, set a cada costat i un al vèrtex superior del triangle, representaven els apòstols, els deixebles i el Crist.
A mesura que pasava el dia i seguint el cant dels psalms de matines a laudes, s'anaven apagant els ciris fins a quedar sol el que representava el Crist. Llavors, amb tota l'església a la penombra, mentre es cantava  " El Benedictus " , aquest ciri era tret del tenebrari i el colocavem damunt l'altar per amagar-lo després al darrera, mentre se simulava el moment de la mort del Crist amb un soroll que recordés el terratrèmol que ocorregué, tal com expliquen els Evangelis. Després només la llum del ciri damunt de l'altar il.luminava les tenebres del temple, simbolitzant la Resurrecció i la Llum del Món, que és el Salvador.
  UBI CARITAS ET AMOR, DEO IBI EST " ON NI HA CARITAT I AMOR ALLI HI HA DEU " Això ho cantavem  pel dijous sant. Quan erem petits al meu poble de Llorens de Vallbona a l'Urgell, abans la Baixa Segarra, la festa començava el dimarts sant , el mossèn junt amb els escolants començaven amb el " salpas", passant casa per casa a posar sal barrejada amb aigua beneita sobre el  portal de cada casa i els amos ens donaven ous o altres queviures i també alguna llaminadura pels escolans; els ous normalment sels quedava el pobre mossèn, que en aquell temps malvivien, sort dels feligresos, perquè el Bisbat estava molt lluny i ....  També es posaven creus fetes de fulles de palmera beneïda per tal de protegir-les dels llamps i les tempestes.
El Dijous Sant era algo serio; de bon mati unes quantes dones de la parròquia ajudades d'alguns homes, feien el que s'anomenava el " Monument ", l'adornaven amb cobrellits guapissims, domassos granatosos o de bellut o roba de crepé arrugada i moltes flors; amb dotzenes de ciris, on la cera que cremava feia olor a cera, no com ara, amb canalobres de bronze, d'aram o de plata o senzillamenet de metall ben lluent, amb una gran catifa de colors vistents i cobrien l'altar amb  amb les millors estovalles, que teniem un pam i mig de punta de ganxet pels laterals, quedaven guapissimes.

(com que no tinc cap foto del nostre monument de Llorens), poso aquesta del monument que feien servir a l'església de Segaró aprop de Maiyà de Montcal, pujant cap al mas El Noguer; cal dir que aquest Monument es fixo, (potser si que abans es defeia ) ara , està tot l'any muntat en una capella lateral, es d'un gran valor, jo sincerament mai n'havia vist cap d'aquestes caracteristiques.
Donç el nostre era " de quita i pon " o sigui que cada any s'havia de fer tot de bell nou, però aquell enrenou donava vida a tot el petit poble. A mitja tarda era la misa In Cena Domini, mai abans de les 4 de la tarda ni després de les 9 del vespre; amb el rentat dels peus  com el Senyor va manar
 i la lectura de la passió de Nostre Senyor Jesucrist evidenment en llatí, o sigui llarguissim, però temps era temps i ningú se li passava pel cap comentar-li al capellà que la passió era pessada. Un cop finalitzada la missa, portavem el Santissim (els jueus no tenen superlatius i en contes de Santissim li diuen Sant, Sant, Sant (tres vegades),  el duien sota pali portat per 6 homes, cap al Monument; recordo que jo d'escolanet portava els incens, o sigui que anava davant repartin perfum, fent molta fumerria, per tal de donar més solemnitat a l'acte, per mi era important, era algo sagrat, donç pensava que façi més festa per tothom (la veritat es que quan el mossèn no em veia li possava dos culleradetes mes d'incens a l'incenser) i ja us podeu imaginar el que passava, a dins a l'església i arrivaba haver una densa boira, però l'olor d'incens que es el que compta estava assegurat. Durant la processó es cantava el Tantum Ergo sacramentum. Un cop al monument , el sacerdot deixava el copó a les portes del sagrari i posava novament incens i  l'incensava, tots ens agenollavem li cantavem El Pange lingua gloriosi Corporis mysterium........, després amb molta cura, el mossèn  tancava el santissim en el sagrari; mentres tant jo en un racó sense que  ningú  se'n adonés, li tornava a posar  dos culleradetes més perquè deixés la petita nau de l'església del meu poble ben perfumada, m'encantava i encara m'encanta entrar en una ésglesia romànica o gòtica i que façi olor a incens i a cera, ja us podeu imaginar als dos minuts tota l'esglesia plena de fum i de perfum, el mossèn com que no era tonto, tenia les seves suspites, però jo disfrutava com un nen. Tot s'ha de dir al vespre sobre les 10 feien l'Hora Santa, d'obligat cumpliment.
El que em conmou més del Dijous Sant el el manament de Jesús " us mano que us estimeu ", penso que es un gran manament, fins i tot pels no creients. L'amor que mou el sol i les estrelles segons acaba la Divina Comedia de Dante, i que tant li costi moure el cor dels homes.
El divendres Sant  com que no es podien tocar les campanes, els escolans sortien amb carraus i matraques a fer sorolls pels carrers del poble, perquè la gent anés als oficis.

Aquest retrat m'el va fer el divendres Sant de l'any 2010 a la sala gran de Can Geli de Sta. Llogaia deTerri, per Mariangela Geli i Rissech, perquè veieu que per setmana santa es pot fer de tot... mentre la pintora estava pintant l'oli, no vam parar de parlar de la Catalunya Nova de la Conca de Barberà, de la Segarra, de l'Urgell i com no del monestir de Vallbona de les Monges i  de la seva llarga e interessant història, fins i tot de les cisternes de les cases i de les cabanes dels trossos, donç a Girona com que es la Catalunya Vella plena de masos i aquests tenen les terres al voltant del mas, no esxiteixen les cabanes, si fa mal temps donç cap al mas i Déu sobretot.
 Quan algú em diu que no sap com pagar-me el que he fet per ell,  li dic que resi per mi i em contesten, - home, això es molt poca cosa, - jo li contesto - intenti-ho ! segur que algo li sortirà. El pare Daniel Estradé, deia que si a Déu hi em d'arribar a través dels germans, es bó que aquests demanin per a tu a Déu nostre Senyor. Un pacient en va dir faré el que vostè em diu i a més li escriuré un vals i així ho va fer.
 Tornant al divendres Sant, nosaltres , deiem que sortiem a matar jueus, quines coses oi? fins la canalla matava jueus. Recordo que teniem ocupat tot el dia, al matí el via crucis em recorda que davant cada estació cantavem: Per vostra passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador. Jesús víctima escollida, és condemnat a la mort, per donar-me eterna vida, Ell sufreix tan trista sort.

A Jesús li dona ajuda/ de malgrat lo Cireneu/ per mes culpes merescudes/ no voldré portar ma creu?....... Reb Maria amb amargura/ lo Cos de son Fill diví/amb ma vida tan impura/jo he sigut lo seu butxí......, a la tarda la llarga lectura de la  Passió de Nostre Senyor, junt amb una llarga petició al Senyor que començava aixi: OMNIPOTENS SEMPITERNE DEUS i així s'encomanava a Déu fins i tot pels pèrfits jueus i als heretges; al vespre a les 10 hora santa i vinga Déu sobretot, vaja igual que ara. Durant la nit, mai es deixava sol el Santisssim, per rigurós ordre s'anava fent torns  de dos persones joves cada dos hores.

El dissabte sant era molt diferent, durant el dia , era com un dia qualsevol, tothom anava a la seva, fins al vespre que començava la gran vetlla Pasqual, amb el foc nou. i enceniem la llum nova a les espelmes i amb procesó cap a dins de l'església tot cantant:  LUMEN CRISTI ! , tot seguit a dins del temple es cantava EXULTET ANGELICA TURBA CAELORUM......, després de 12 lectures de l'Antic Testament, si no recordo malament eren: 
 Del Génesi, la creació del món, la història del Diluvi, la història del sacrifici d'Isaac, el pas del Mar Roig, del profeta Isaïes, del profeta Baruc, presa del profeta Ezequiel, passatge d'Isaïes, lectura de l' Exode, del profeta Jonàs, lectura del Deuteronomi i per últim lectura del llibre de Daniel; Déu ni dó de lo llarg que arrivaba a ser!

Després venien les lletanies dels sants, llarguisssimes per cert i després la renovacio de les promeses del baptisme. Eren temps d'abans del Concili Vatica II i la liturgia era així de recarregada i el temps li era igual, vaja com en l'església ortodoxa Rusa, on les misses poden durar 3 hores. En aquells anys la liturgia ho impregnava tot, tota la vida del poble , girava entorn de la Passió del Senyor i punt; bars tancats, sales de ball tancades, en fi només es podia anar a pendre el sol i resar que ja es molt. Ah!! festejar amb la xicota no estava ben vist, una cosa tant inocent Déu meu !
Una vegada arrivat el diumenge de Pasqua tot era diferent, l'ambient era festiu al màxim, el Crist havia ressucitat. Llavors trobaves pels carrers del poble el grup de Caramelles que cantaven cançons populars per la celebració de la Ressurecció del Senyor, la gent els feia un obsequi que consistia en donar ous i botifarra i llaminadures. Les Caramelles també sortien en altres festes com la vigilia dels Reis la dominica quarta de Cuaresma, o pel Roser. En alguna part de lal Catalunya Vella i al Nord de la Nova també sortien la Vetlla Pasqual i els dilluns de Pasqua. Recordo que portaven una perxa amb un cistell al capdamunt adornat amb cintes i garlandes, per acostar-lo a les finestres de les cases; a Llorens solien venir els de Maldà amb el Sr. Capell !

Actualment la setmana santa ja només serveis per a fer vacances a casa , a la costa o anar a un creuer pel Mediterràni, dels meus records ja no se'n recorda ningú, ben mirat ja és història o la meva història. Encara que la meva dona, la Tere, em diu que a Gata encara la setmana santa es 100% religiosa. Algo queda. Extremadura i Andalusia la Setmana Santa encara es una festa.
De més grandet recordo la setmana santa de l'any 1972 que el SECRETARIAT D'UNIVERSITARIS CRISTIANS va organitzar a Vallbona de les Monges " III Ruta de Setmana Santa, amb extens dossier  de treball pels assistens

Recordo que els universitaris es van distribuir per les cases particulars i per les pallisses del poble de Vallbona, jo i en Xavier Durà i la Maite Pipó hi participavem a tots els oficis anar i tornar, jo des de Llorens i ells des de Pallarols prop de Cervera. Recordo que portava la diecció en Salvador Pié, penso que era Filipo de Sant Felip Neri.

Al fer tants anys segur que em deixo moltes coses que passaven pel meu poble durant la setmana santa. Si m'enrecordo ja ho apuntaré. De moment , es tot.

Pels amants del nostre poble on es aquesta escultura ?

Bona setmana Santa a tots.

El  dilluns de Pasqua tota la canalla amb la familia o en grup ens anavem a alguna serra del voltant de Llorens o a algun tros, a menjar-nos la MONA, que una dona de cada casa anava uns dies abans del diumenge de Resurrecció a amassar la pasta per fer el pa de pessic al forn de cala  tia Andreu, era tot una festa, un munt  de dones atrafegades i molt d'ambient , l'al.legria estava assegurada. Quines coses Déu meu !

LA MONA DE PASQUA

(Costum del poble)

No us diré pas cap mentida

si vos dic que al ser finida

la Quaresma de cad'any,

celbrem Pasqua florida,

festa gra i ... divertida

sobretot... si es te xampany,

Festa en plena primavera

i qu'amb cara riallera

procurarem commemorà

la costum hermosa i bona

de menja's tothom la mona 

qu'aquell dia arreu se'n fá.

Tant els homes com les dones

tant els xics com les minyones

tant els grans com els petits;

els honors tots li tributen

i'ls mes nanos fins s'embruten

de les mans el cap dels dits.

Uns la fan del tot rodona

com si'n os una corona

tota plena de diamants;

qui no mira l'hermosura

i si sols la baratura

per doar-la als més infants,

Altres volen sigui fina

i que hi hagi per joguina

una mona o bé un ocell ;

per les noies, la padrina

vols que hi haigi alguna nina

dalt  de tot com a ramell.

Qui'n té bona dentadura

se la menja tant si es dura

com si feia de crocant;

més si n'es de confitura

com que'n té molta dulçura

la devora'l més gormant,

II

Te costum la confraria

de les Filles de Maria
aquest dia rifant tres;
procurant les Majorales
que no'n siguin pas iguales
ni en el mèrit ni en el pés.
Els bitllets vendre'n procuren
i la grossa n'asseguren
al qui en ren un bon paquet;
la questió es despatxar-ne
i ralets arreplegar-ne
per pagar alguns gastets,
Surt tothom amb grans cistelles
totes plenes de costelles
oli i sal, vi bó i pa tou,
i després armen tabola
fent alguna xirinola
al ensemps que'l menja's cou.
Acabada la tifara
gresca, murga i gran gatzara
fan els joves a desdí
resutant moltes vegades
que'n fan bromes tan pessades
que'l contar-les no'n te fi.
Les canalles jugar volen
mentre'ls homes ni cargolen
tres o quatre cigarrets,
i les dones s'entretenen
a rentar'ls plats bruts que'n tenen
tots cantant alguns couplets.
Quan la feina tenen llesta
donene fi tots a la festa
comentant aquell bell jorn,
i esperant amb alegria
repetir-ho un altre dia,
tots plegats ja de retorn.
D'aquest modo es celebrada
de la mona la diada
al meu poble i als voltants;
fem dons, tots de que'n prosperi
tal costum, amb el criteri
que'n regnava sempre avans.
                      E.R.P. (Albi)
Tret de la revista Segarra Núm. 45 Maldà 25 d'abril de 1927.
Text tal qual està publicat en aquest núm.

Mona feta per la meva germana Dolors, ajudada amb els sabis consells de la nostra mare i avia i com aquesta cada any en fan quatre. Esperem veure-les pel dia de dissabte sant, que vindran a dormir a Cornellà del Terri. Avui divendres Sant està ploguent, estic content, perquè convenia molt i a més m'encanta que plogui, serà perquè porto la falta de pluges al meu refons ? potser sí! Estic content perquè demà deissabte de Gloria venent els meus pares de Llorens amb la meva germana, en Josep i la Eli a passar dos dies entre nosalttres.

 Ah!!! el Lluís també vindrà des de Cambrils . Com els tres ultims anys anirem si Déu vol als oficis de Dissabte Sant a la Catedral de Girona;

 veure encendre el foc nou al claustre romànic a les foques es únic. Segur que molts de vosaltres ja el coneixeu.
La cerimonia continua a dins la catedral amb tota la seva solemnitat i misteri. El prego Pasqual cantat per mossèn Babures és algo gran. Les llargues lectures i el cant de les lletanies dels sants ajuden i et donen tota la pau del món, en un dia tant especial i gran. 

Anims a tots.
Pep

UN CAP DE SETMANA DE LA TARDOR DE 2005 A MONTSERRAT

TOT EL MERIT DE PUJAR A MONTSERRAT, ES DEL MEU FILL LLUIS I DEL SEU AMIC ALBERT COSTA, QUE M'HO VAN DEMANAR I AL MOMENT ELS VAIG DIR QUE SI,  FEIA MOLTS ANYS QUE ESPERAVA QUE M'HO DEMANESSIN.

Tothom de casa i de fora de casa sap el meu carinyo per Montserrat; de la meva devoció a la Moreneta.
El meu primer contacte amb l'Abadia de Montserrat va ser l'any 1969, mi va portar el Sr. Lluís Abarca i Médico que era oblat de Montserrat i amic de cal Justo de Llorens. Em va proposar anar a un recés que feien els Oblats i mira mi vaig apuntar i va ser un gran encert; mai a la vida havia pujat al monestir de Montserrat, si sóc sincer tampoc hi havia dedicat massa temps en pensar-hi, no formava part important a la meva vida. Alli vaig coneixer el germà Esteve Palenzuela (a.c.s), al germà Pius Tassies , al germà  Carles, sacristà, que de vegades m'havia convençut perquè li passes la fregona pel gran presbiteri, al pare abat Cassià Mª Just, que el primer dia que vaig dinar amb la comunitat, vaig intuir que amb poques pessetes a la butxaca, la tarda seria llarga i passaria gana , donç quan tothom havia acabat de dinar , vaig agafar un troç de pa  del meu veï i em vaig posar a menjar-lo, sense adonar-me que el pare abat estava apunt de tocar la campana per donar per acabat l'apat, ell va deixar la campana i em va regalar un somriure del tot inocent  i amb tota la paciència del món, va esperar que jo acabés de mastegar el troç de pa; li agraeixo moltissim i mai ho oblidaré.

Recordo molts monjos jovenets com el pare Daniel Codina fill de la Cellera de Ter, actualment prior de Cuixà, el pare Salvador Plans, el pare Olidó, el pare Marc Taxonera, el pare Miquel Estradé que tants bons consells ens donava a la Lali Valdivieso i de pasada a mi també( ens va aclarir per sempre quan faltavem a Déu Nostre Senyor o dit d'una altlra manera , quan pecavem) ,sempre l'he estimat i recordat, encara guardo molt escrits seus pubicats a Serrador, per exemple: Divagant a estones sobre " pastor i ovelles " Fe i Pensament Pels Camins de la Terra , fins a 4 articles, tots ells únics.
Vaig continuar pujant a Montserrat periodicament amb els oblats, recordo un oblat que es deia Sr. Roca, un altre Sr. Creus, penso que aquest era el president d'ells.  Un dia de l'any 1970 quan van arribar a Montserrat ens van dir ben directament el que havia passat en primera persona, es van tancar a Montserrat més de tres-centes persones perquè no soportaven les condemnes a mort contra sis etarres. No ho explicaré ara perquè està molt ben explicat al llibre d'en Josep Mª Muñoz Pujol " LA GRAN TANCADA" editorial Columna 1999.

Aquesta foto me la va regalar el meu fill Lluís, feia un dia d'un gran temporal de pluja, vent, boira i fred. Montserrat, 12 de novembre de 2005. Aquesta es la foto que sempre havia volgut i no tenia.
Un dia el germà Esteve em va dir tu que ets jove, hauries de pujar a l'ermita de la Sta. Creu on hi viu un ermità el pare Estanislau que li fa falta menjar i medicaments i jo sense pensar-m'ho vaig dir que si, que hi pujaria; després de dinar em va carregar una motxila a l'esquena i jo li vaig dir que mai hi havia pujat?, ell somrient em va acompanyar per dins dels jardins conventuals on de cop va apareixer una escala rectissima i molt dreta, per això li diuen L'Escala Dreta, construïda per l'Abat Cisneros el 1499, que permetia pujar ràpidament a les ermites mitjançant els 600 escalons tallats  en la mateixa roca i que acostumava a ser reparada amb el florí de les ermites vacants, quan n'hi havia.  El 1778 el general Benito  Uria y Valdés, futur bisbe de Ciudad Rodrigo, manà que aquesta escala fos destruïda. Em vaig despedir i amb una escombra a la ma i amb molts anims amunt , sense mirar enrera, per la por a l'alçada, tot pensant que baixant seria pitjor. El germà Esteve em va despedir amb un somriure als llavis, donamt-me ànims i volguer dir que Déu t'agafi confesat ! Amunt !

Aquesta no es l'ermita de la Sta. Creu sinó la de Sant Dimes, potser que actualment sigui la que està en ús i millor conservada.

En Lluís Capdevila a la vora del precipici, just pel damunt del monestir, gairebé al front de la vista de l'ermita de Sant Dimes.

Alexandre de Laborde també la va dibuixar i va fer-ne un gravat preciós que es va editar en LE VOYAGE (1806) dirigit i publicat per  Laborde, aquest s'havia endut els millors gravadors de França: Langlois, Legrand, Dequevauviller, Lartigue...es un prodigi d'informació. 

L'any 1809, Laborde va publicar  L'ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L'ESPAGNE ET TABLEAU ÉLÉMENTAIRE DES DIFFERENTES BRANCHES DE L'ADMINISTRATION ET DE L'INDUSTRIE DE CE ROYAUME. Editat a Paris chez H. Nicolle, a la librairies stereotype, rue de Seine, nº 12 Et LENORMANT, cloître S. Germain-L'Auxerrois. MDCCCIX .Aquest Itineraire, es lo més semblant a una guia turistica de les que avui s'estilen.

D'entrada Laborde comptava amb  el mecenatge del rei CARLES IV, fins i tot havia dedicat els primers exemplars a Godoy, fins que de cop i volta s'endevinà els pensament de Napoleó d'envaïr Espanya i Portugal; l'ajud reial s'acabà. Hom pot veure que tota la carrera polìtica de Laborde es vincula amb Napoleó, més endavant, el va nomenar comta  de L'Imperi.

Donç be, sense massa dificultats vaig trobar l'ermita i un venerable ermità, em va explicar que aquell dia feia 25 anys que era monjo de Montserrat i que al cap d'una hora celebraria una missa i que esperava unes ermitanes que eren 4, i cadascuna d'elles vivia en una ermita; una d'elles es deia i encara es  diu Rosaura que després de tants anys som amics, quines coses Déu meu? He de dir que vaig encertar en acceptar la invitació. Va ser una tarde molt entranyable amb missa i un bonic sermó, fins i tot l'ermità pare Estanislao ens va convidar a vi dolç amb panses, avellanes i nous.

Abans de continuar vull dir que l'eremitori de Montserrat estava dividit en dues zones : Tebes ( amb les ermites de Sta. Magdalena, Sant Onofre, Sant Joan, Sta. Caterina i Sant Jaume ) i la Tebaida ( amb Sant Salvador, Sant Benet, Santissima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes ) i la regió del Tabor, que era la més allunyada amb les seguents ermites : Sant Jeroni, i Sant Anton.

Una altra vista de l'ermita de Sant Dimes, just al damunt del monestir de Montserrat.
Anys avenir vaig canviar de grup, vaig continuar pujant a Montserrat amb l'Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes, alli hi vaig coneixer en Xavier Durà i Riera (a.c.s.) i en Josep Mª Collell i en Ramón Xifré de Maldà i el Pep Abella un bellissima persona que no tenia un no per ningú, la Motserrat Portet (a.c.s.),en Josep Santamaria i la Rosa Borau en aquells anys formaven una bona parella, en Martí Olivella,  que de jove ja prometia molt en el camp de la solidaritat entre els més desvalguts i marginats, de gran no us explicaré la seva inmensa obra , només cal consultar l'internet per fer-se una idea de qui es ell, en Jesús Biarnés un home amb molt bons sentiments i millor persona, el germà Pius Tassies de Tàrrega; tot traslladant malalts de Montserrat cap a Monistrol, vam fer una llarga amistat que encara dura. En Pius, durant molts anys em va enviar els sermons del pare abat Cassià Mª Just ,ciclostilats  res de fotocopies ( 1972-1981), són tot un tresor, aqui en va un.

Així us podreu fer una idea de com era el pare Cassià en el dia a dia, parlo pastoralment,  els guardo com un tresor. Entre ells, hi ha el sermó que va fer el dia 18 de maig del 1975 dia de les professions solemnes dels germans Jaume Vila  i Josep Mª Soler, actual Abat de Montserrat, vosaltres mateixos:

Es dificil de llegir, però el document paga la pena llegir-lo, més que tot es per saber la manera de predicar del pare Abat Cassià Mª Just.

Després d'aquests joves que pujavem amb l'Hospitalitat de Lourdes vam formar un grup amb el nom de C.C. Joves, orientats pel germà Andreu Soler de Montserrat (a.c.s.), un monjo molt actiu i que aglutinava molta joventut i es feia estimar per la seva inmensa generositat. Aquells anys no  ens costava gens anar a passar un cap de setmana a Montserrat, el problema d'allotjament no era cap entrebanc, si no hi havien cel.les dormiam al camping, encara que estigués tancat, no importava que fos el més d'abril festa de la marededéu de Montserrat erem: En Miquel Fabré, en Cesc Rovira, la Maria Prat Alsina, que el seu pare tenia un restaurant que es deia El Xiroi i era fill d'Artés, penso que era a l'Avda. Mistral,. Recordo que el grup estavem al camping i a l'anar al mati al monestir, vam trobar un grup que feient un estel gegant anusant bosses d'escombreries de tots els colors, pensava que les bosses totes eren negres, quines coses oi? donç ja en aquells anys ni havien de colors.

A l'enlairar-lo, no pujava i li vam haver d'escursar uns 20 metres de cua, algo serio, l'aire se l'enduia i el volum era massa, el vent el feia jugar i el sol a l'atravessar , al terra de les plaçes de Montserrat dibuixava tots els colors, vaja una meravella.

 Va ser el temps que el Pare Daniel Codina va organitzar les trobades de joves de Santa Cecilia que tant d'èxit van tenir, cal dir que també era el temps que els joves començaven  amb les peregrinacions  a Taizé. Jo mai hi vaig anar, sempre m'ha dolgut i encara  em dol, però ??. no es pot repicar i anar a la processó.

Si que vam disfrutar de les trobades de Sta. Cecilia, en Cesc Rovira i l'Enric de Las Heras i els germans Campà, sempre tocaven la guitarra amb cançons com Susana te una casa enllà de la rivera, o Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar, però sol s'avorria molt i sortia a jugar. La  cruel guerra brama i en Joan ha de partir, jo no vull restar sola, de dia i nit....... Deuen ser grisos els teus ulls,sota la pluja......

Aquesta planxa es una foto d'un autentic gravat de'n Laborde, es impressionant la feina feta per aquest home, que va trobar que ser ermità de Montserrat era la " quintaesencia  " d'aquest món.

Aquest es un bonic gravat de l'interior de l'ermita de Sant Dimes, on podem veure com vivia un ermità, mobiliari , llibres, rellotge de pared.

En Laborde va dibuixar totes les ermites de Montserrat.

L'ermita de la Santissima Trinitat estava " situada- diu l'abat Pedro de Burgos- en más apazible lugar y de más llanura que todas las otras, por una parte está arrimada al pie de unas muy grandes peñas y por todas las otras tiene grandes arboledas y frescuras y muy buenas entradas y salidas.

Alexandre de Laborde diu que estava " situada sota un turó i en un dels llocs més printorescos. L'envolta una rica vegetació i recorda els quadres de Caspar Poussin o de Salvatore Rosa. Els edificis cón més grans i més ben distribuits que els de les ermites veïnes, i s'assemblen a les belles cases de camp dels voltants de Florència". I el Pare Albareda l'anomena " El palau de les ermites".

Quan els tres vam arribar al Pla del ocells, Ens vam adonar que ens haviem passat de llarg el camí que ens duia a les ermites; clar , el camí surt tot pujant a la dreta, però com es normal els monjos no el tenen indicat, potser per evitar turistes a les ermites.

Ara faig un gran salt, però no puc escrire tant. El dia que vaig aprobar les oposicions a Metge Titular d'A.P.D., tota la familia vam pujar a Montserrat a donar les gràcies a la Moreneta, i tots la Tere i els nens van coneixer al meu amic Pius Tassies de Tàrrega. Va estar molt content.

Un altre salt era l'any 2005 un dia de setembre el Lluís es despenja que perquè un dia no els porto a Montserrat amb el seu amic Albert Costa ? No m'ho vaig fer repetir, feia anys que ho esperava, rapidament vaig organitzar la pujada al novembre al Monestir; el meu amic Joan Palau i Pla (a.c.s.) va volguer que ens quedessim a dormir a casa seva a Sanpedor-Navarcles i ho vam aceptar.

Escrit d'agraïment del meu fill Lluís.

L'escrit si l'amplieu, potser que us emocioni, com a mi.

De bon mati el nostre amic Joan Palau i Pla (a.c.s.) ens va portar fins al cremallera i vam pujar amb el primer que pujen tots els treballadors de les botigues del santuari; o sigui que a les 8 ja erem a dalt de Montserrat. 

En Joan Palau i Pla (a.c.s.) amb mi un dia molt fred i enboirat al santuari del Miracle a Solsona, el matei dia , vam visitar la Santa Cova de Manresa i vam anar a la missa conventual del  monestir de Montserrat.

El primer que vam fer va ser anar a fer un petó a la Moreneta, perquè ella sola es tot Montserrat, després vam pendre un cafe amb llet i com que feia un temporal de pluja, vent i boira, no podiam fer massa coses.

Jo , mai havia pujat a Sant Joan, quines coses Déu meu?, des dels meus 18 anys pujant molt sovint a Montserrat i mai havia sortit de la plaça del monestir; mai havia anat a la Sta. Cova, mai aSant Joan, mai al camí dels Degotalls. Si havia anat un grapat de vegades a Sta. Cecilia a peu, era el temps de les trobades de Joves que va començar a organitzar el Pare Daniel Codina amb altres monjos i que tant d'èxit van tenir; els que no podiem anar a Taize, ens conformavem en assisstir a aquestes trobades de Santa Cecilia. que per cert van ser molt valides per tots nosaltres en aquells anys, ara potser seria díficil tornar-les a organitzar.

He de dir que quan el dissabte estavem descansan al Pla dels Ocells, el meu fill en va dir, suposo que demà diumenge anirem a la Misa Conventual oi? Mira, jo no m'atrevia a dir-los-ho i ells em van fer aques entranyable regal. Tots junts vam anar a misa.

De grandets amb la meva esposa ens encanta anar a la Vetlla de Santa Maria o sigui la vigilia de la Marededéu de Montserrat;  elsmonjos fan una festassa, tiren la casa per la finestra. Treuen els seients a l'atri i el terra de la Basílica s'entapissa de catifes de tots colors, perquè la gent pugui seure al terra. Així es fa en general. 

Vostès mateixos poden jutjar el caliu espiritual que es respira en aquesta vetlla, venen gent de tots cantons i molts es queden a dormir a les cel.les i d'altres se'n van.

No vull deixar-me de posar una foto de com era l'ermita de Santa Anna en temps d'Alexandre de Laborde

El mateix Laborde descriu amb tot el cor i apassionadament un llarg cami ,que en un diumenge els condueix cap a les quatre de la matinada a l'ermita de Sta. Anna. Laborde oí missa en aquesta ermita,  un diumenge de 1800.  Diu que quan hi arribaren " alguns ermitants estaven ja en oració; un d'ells tocà la campana i els vam veure entrar en nombre de deu; els altres eren absents o estaven malalts.Pregaren una estona, després hom encengué dos ciris. El sacerdot entrà i començà la missa, que fou ajudada per un dels ermitants.Era un bell espectacle veure aquests deu vells de llargues barbes, vestits amb hàbits marrons i llurs figures venerables i uniformes, arrenglerades als dos costats de la capella, semblaven dues fileres de benaurats prosternats davant el Tron de l'Etern.

   A l'acabar la Sta. Missa el mateix Laborde començar a dibuxar-la. 

Donç aquest dia amb el meu fill Lluís,el seu amic Albert Costa de Cornellà del Terri i jo, vam pujar ells i jo per primera vegada a Sant Joan, per la roba que portem ja us podeu figurar que anavem preparats per la pluja i el fred; Montserrat mai se sap ?. Un cop a dalt a la plaçeta del funicular van anar a les ermites de Sant Joan i Sant Onofre, en ruina total, vaja que no en queda res.

Tots els gravats que poso de les ermites no existeixen, en la realitat, tots són ruïnes i poques, només queden gravats fets per Laborde o Langlois, i algun dibuix de Pere-Pau Montanya, tots són una meravella.

Una vegada vam disfrutar de la esplèndidad vista, vam començar a baixar caminant, i vam dinar a la capella de Sant Miquel i tot seguit vam continuar cap al monestir, junts ens vam animar a anar a la Sta. Cova i just al baixar del funicular va començar a ploure i devalent, veien que era una temeritat continuar caminant , vam tornar a pujar cap a les palces. Com que era d'hora, i no plovia, ens vam dir, pujem per l'escala a veure si troben les ermites ? Dit i fet, amunt i amunt fins que vam arribar al Pla dels Ocells, sense trobar el cami de les ermites. Estavem cansats i ens mereixiam un descans i vam aprofitar per menjar-nos el berenar que en Palau ens havia preparat iel vam trobar bonissim. Tot descansan, el Lluís, el meu fill petit em va fer un gros regal: em va dir pare demà diumenge anirem a la missa conventual?, la veritat es que jo no s'havia com demanar-los que hi anessim.

En aquesta foro podem veure el pas dels Francesos, un bonic descans. Repeteixo mai a la meva vida hi havia pujat, que ja es dir !! Tant parlar de Montserrat i era un perfecte desconegut de la Santa Montanya.

Ve per llogica, les ermites estaven més avall, i ens haviem passat de llarg el trencant que tot s'ha de dir els monjos no hi tenen cap cartell que ho indiqui. Ho vam trobar fent servir el sentit comú, i de molta distància vam poguer fer una foto a l'ermita de Sant Dimes que ja l'hem vista quasi al començar. Com que la tarde anava caiguent i es feia tard i si ens escapava l' últim cremallera, ens quedariem fotuts, vam deixar les ermites per un altre dia. 

El diumenge  de bon matí  l'amic Palau que ens va acollir a casa seva amb la més gran cordialitat, un cop esmorzats, cap a Montserrat s'ha dit.

El dia pintava molt malament, tot pujant ja tornava a ploure,  com el dia abans vam anar a donar un petó a la Marededéu i seguidament vam anar a la porteria del monestir a saludar al germà Pius Tàssies que no vam tenir sort, donç es trobava indisposat i no vam insistir i si ens va rebre el pare Oriol Mª Diví, tot cordialitat, va parlar extensament amb els nois i després ens va dedicar el seu llibre sobre Xilografies: ORIOL Mª. DIVI. EX LIBRIS,  Oriol, Mª. Diví, poeta de senyals i de signes (Montserrat 12 de novembre de 2005) editat a Italia per la editorial ARTIFEX , d'una tirada de 99 exemplars, jo tinc el nº 38 i digirit pel Professor  Dr. Francesc  Orenes.

Tots plegats guardem un grat record de l'estona que vam passar amb ell, l'Albert i el Lluís eren la primera vegada que tenien un monjo benedicti al costat. Els monjos són molt acollidors i et fan sentir important al seu costat, surts com reconfortat. Jo em vaig atrevir a demanarli que si podia ensenyar-lis el Monestir per dins i em va dir que no podia, però que ho anava a demanar. De cop va arribar acompanyat del Pare Salvador Plans i amb molt de gust ens acompanyaria. Ens van despedir del Pare Oriol amb tot l'agraïment.

El Pare Salvador Plans es va desfer amb explicacions , els va ensenyar el que en diuen la plaça de Catalunya que son uns 4 0 6 rajols blancs en mig d'una gran sala de mosaic negre, els va ensenyar la sala capitular i el claustre i jardins, el cor, els va explicar que alli hi resaven la primera oració del mati Maitines i l'última de la nit Completes. També ens va explicar quantes vegades resaven a la sala capitular i quan la feien servir pel pendre desicions important per la comunitat de monjos, sempre presidits pel pare Abat i el prior.

Com podeu veure si anavem ben equipats, sobradament equipats.

Em ve a la memòria arrel de sortir tantes vegades en Joan Palau i Pla, fa uns 10 anys un bon dia em va proposar fer una ruta especial, gairebé mariana i jo vaig acceptar.

(Terraseta de l'antiga ermita de Sant Joan, ara totalment destruida a l'eliminar un restaurant que hi havia fa cosa de 3 anys. Al costat mateix hi havia fa molts anys l'ermita de Sant Onofre, els ermitants podien parlar, però per estar junts havien de donar una gran volta. )

Vam esmorzar a Santpedor, i tot seguit a les 9 del mati ja estavem agenollats a la Sta. Cova dels Jesuïtes de Manresa, cridava l'atenció un jove jesuïta o potser era postulant, no ho se, però si que impresionava la devoció que estava el noi, com si al seu costat no hi hagués ningú més que ell i Deú Nostre Senyor; els Jesuïtes con únics, a mi m'encanten, sempre penso la sort que va tenir el meu estimat amic Dr. Miquel Fabré d'haber estudiat als Jesuïtes del carrer Casp; sempre els he admirat i valorat, són lo més gran que li ha passat a l'ésglesia Catòlica. M'encanten totes les seves publicacions, començant pel llibre "100 Jesuïtes es confessem" i després tots els escrits del pare Ignacio Gonzalez Faus, son únics i et trasbalssen i et remouen l'ànima. 

Poso aquest gravat de Manresa en honor al meu estimat amic Joan Palau i Pla, ( a.c.s ) un bon pare, un bon espós, un bon ciutadà i un home enamorat de la seva feina a l'empresa Seiko.

Després amb en Palau vam pujar cap a Montserrat, voliam anar a besar a la Moreneta i a la missa conventual de les onze. En Palau no es va veure amb cor de caminar des del parking fins a la basílica i em va esperar, llegint el diari i que després, anant a dinar a CAL MILIU de RAJADELL 08256, Telèfon 938368076, Avda de la Estació s/n. m'anava explicant anecdotes de Montserrat que més em podien agradar. Ell sempre guardava totes les noticies referents a l'Abadia  i els seus monjos i escolans.

Després de dinar, vam anar cap al santuari del Miracle a Solsona, jo feia 35 anys que no hi havia estat, i guardava un bon record. Un cop alli van caminar pels voltants, feia un dia de boira i una mica trist. Van entrar a l'església i  vam quedar meravellats del gan retaule; en una capella lateral feien missa, eren uns 5 monjos , pels seus hàbits eren benedictins de Montserrat. No ens vam quedar perquè ja era tard i voliam arribar a Solsona a una bona hora i poguer entrar a la catedral i vam poguer.

Un cop a dins a la catedral, vam estar de sort, al ser dissabte, van sentir cantar LA SABATINA,  per l'escolania i Mossèn Clos , chantre de la Catedral per oposició,  dirigint; tot un personatge, que quan se jubili no trobaran substitut.

GOIG EN HONOR DE LA VERGE DE'L MIRACLE

A Riner us heu descosa

Rosa vera celestial:

Del Miracle Verge hermosa

deslliureu-nos de tot mal.

El bell prat de Bassadòria

un capvespre reflorí

amb poncelles de la glòria

fet del cel com un jardí:

éreu Vós mistica Rosa

que hi florieu virginal.

Ara que estic acavant d'escriure sobre Montserrat, em ve a la memòria el poeta Cubà MIGUEL PALOMINO, amic de la meva amiga Eulàlia Valdivieso i de'n Francesc de Marti i Sanahuja i que jo mai vaig coneixer. Algun dia us explicaré la llarga història que em va portar a viure d'aprop  la poesia i la història d'aquest cubà (e.p.d). Us escric un poema d'ell  fet a l'Abadia de Montserrat l'any 1971:

EL VIAJERO

Han llamado a mi puerta. Ya es de noche cerrada.

Quizás algún peregrino que ha perdido el camino,

cansado y sudoroso, viene a pedir posada.

Quizás un peregrino.

He acabado mis rezos, he terminado el día,

y al silencio del orbe mi silencio se ha unido.

¿Quién llamará a mi puerta? Desde la noche fria

un viajero ha venido.

¿ Quien eres tú, viajero, que a través de la muerte

te acercas a la puerta de mi mundo distante?

¿Que  suerte del destino te ha traido a mi suerte?

¿Quién eres, caminante?

No es hora de visitas. No perturbes mi sueño.

Mi lámpara se apaga. La noche ya culmina.

Para dos no hay bastante con mi mundo pequeño,

y mi tiempo termina.

Y no abro. Su presencia quema la madrugada.

Y él espera, impasible, con la noche y el frio.

No abro porque yo temo que, en la noche estrellada,

el rostro del viajero no sea otro que el mío.

Monserrat, 10 de setembre de 1971.

Be, se que em deixo moltes més anecdotes, però potser un altre dia les afegiré. Tots plegats guardem un inmillorable record d'aquesta visita, amb la seguretat que un altre dia i tornarem, però sense l'amic Joan Palau i Pla (a.c.s). Vam baixar amb el cremallera, que quasi la perdem, i que va costar una bona cursa a l'amic Albert Costa, per trobar al meu fill Lluís, que estava fent la foto de Montserrat que encapçalo el present escrit. Us explico perquè quasi perdem el cremallera: plovia i a les places no passava ni una ànima, en Lluís pacientment va esperar que algú atravesses la plaça i ho va aconseguir una persona amb paraigues  ha quedat com a testimoni, d'aquest capvespre a Montserrat.

SOBRE COM S'EDUCAVA A LA BAIXA SEGARRA, ARA L'URGELL, ELS ANYS 60, AIXÍ HO RECORDO JO

Recordo que quan érem petits, allà a Llorens de Vallbona, Urgell, cap a l'any 1960, el que un nen arribés a ser un bon ciutadà, no depenia exclusivament dels pares i de la mestra del poble, sinó que tota la comunitat entera vetllava que el noi no es mogues dels límits que tenia traçats, marges molt estrets i  gens movibles. Tothom vigilava i respectava que la gent gran amonestés, corretgís, advertís, i fins i tot pegués algun que altre clatellot de propina al vailet , si no feia les coses com Déu mana o com esperava la gent que es comportés. Tot el poble estava autoritzat per menar aquell noi o noia diguem-ne per bon camí.

Al sortir de casa , no et faltava l'advertiment -portat be ! i encara un altre - Que Déu et faci bo !, i amb això marxaves com un jinjol, amb la seguretat de que podries tenir un gran dia, com si portessis un escut, la sort sol durar poc i el dia es torcia i tots els bons propòsits s'esfumaven !, però l'endemà els pares o avis tornaven amb el mateix sermó, vinga una vegada més i a respectar a tothom sense exclusió.

Tothom es veia amb ànims i força per  corretgir el que es feia malament i no era infreqüent que algú digues - ho diré al teu pare !, si, a la barberia quan anàvem per tallar-nos els cabells i deies alguna mentida piadosa, t´amenaçaven, dient ben ràpid - ho direm al capellà !!, si ens enganxaven robant fruita en un camp del veí, ràpidament deien - ho direm al teu pare ! i tu ja quedaves entristit i preocupat tot el cap de setmana. Recordo que anava al colegi a Maldà, l'escola era humil en quan a edifici, humil en material, si que ho era, però amb la fortalesa  el Sr. mestre que es deia D. Ramón Capell Solsona ,la varem fer entre tots una gran escola en quan a escalf humà i plena d'il.lusions. M'abelleix afegir un retrat  de La Vanguardia,d'en Lluís Foix, periodista i ex-alumne del Sr. Capell , en el dia de la seva mort. Vostès mateixos.

Vista del poble de Llorens de Rocafort, pel darrera la Vila.

Recordo que allí tots treballàvem a tope!; i que dir dels estudis? el senyor mestre procurava que fossin profitosos, i no es limitava a ensenyar, sinó que es preocupava que nosaltres aprenguéssim; i jugar?, també jugàvem i força ; i que dir de les excursions setmanals dels dijous o dissabtes? eren segures i molt efectives, gairebé mai faltaven els boscos, les fonts i els turons de Maldà, Llorens, El Vilet, Sant Martí, Rocafort, Belianes i fins i tot de Vallbona de les Monges.

Els cants no faltaven mai, ni dins ni fora de l'escola; quantes i quantes cançons de tota mena (religioses, patriòtiques, escolars, etc.etc. Per Pasqua "Caramelles", per Nadal i Reis " Els Pastorets" i "Cabalgada" i molts diumenges de l'any al local del Centre de Maldà, amb funcionetes (jocs d'infants, cants i rapsodes, feiam feliç a tothom del poble i persones grans dels poblets veïns que venien amb molta freqüència a Maldà; cal dir que en aquells anys no existia la televisió; i que dir el mes de maig ? tots anàvem a resar-lo a l'església i a cantar  el Regina coeli laetare,  alleluia, quia quem  .....i una altra , Alma Redemptoris Mater, ve que ens sortia, Don Ramón sempre a l'armonium, nosaltres fins i tot els diumenges anàvem a cantar.
Els dilluns eren terribles, quan tots estàvem asseguts a l'aula, el mestre, després d'un gran silenci,tot passejant-se aula amunt i avall, deia, qui de vosaltres que va passar pel carrer de les Tres Creus i va trobar-se amb  del pobre Tonet (un home que tenia 75  anys ) que  estava entrant llenya pel foc, i m'han dit que ningú de vosaltres que jugàveu allí el vau ajudar ? Tothom tremolant, perquè ell ja sabia el o els noms dels nanos que no havíem ajudat.
  Si estan a Missa, no deixaves seure alguna persona gran, al sortir de missa et queia un bolet del pare,sense preguntar res de res.  Ah ! si  quan arrivabes a casa, li deies al pare que la mestra t'havia pegat, ràpidament et queia un bolet i després et preguntava que li havies fet tu a la senyoreta?, jo li vaig dir que li havia donat una puntada de peu a la cama, em va caure una altre bolet i castigat durant un mes sense anar al cine al poble del costat, que i anàvem  i tornàvem  caminant, més tard a casa em varen aconseguir una bicicleta de dona, era de l'Antonieta de cala tia Andreu, la varem pintar i va quedar molt " resultona". Quines coses Déu meu !!. Si anaves a arrencar regalèssia  i no tapaves els clots, i algú queia dintre i es feia mal ho deien al mestre, ja saps el que t'esperava, algun clatellot i un castic exemplar. Si el botiguer et veia fer quelcom mal fet o et veia fent una malesa, sense encomanar-se a Déu, et ventava un bolet i et guardaves molt de dir-ho a casa.  Saltar-se els oficis o la Missa, era motiu de bronca per part del mossèn i dels avis i pares o d'alguna bona persona ; o sigui que davant dels  pares, mestre i mossèn, ningú tenia por de ser "xibato".  Aquells joves pujàvem amb valors, com auto disciplina, esforç, esperit de superació, curiositat per la natura, apreniam a  compartir el que era comú a tots,per escoltar als mes grans, quant davant  d'una tronada els de casa que s'estaven a l'era guaitant al cel,perquè tenien la batuda estesa i perillava, discutien si seria una calamarsada o no,o si baixaria rovina, penso que la rovina només es de la Segarra, perquè per Girona mai he sentit a parlar-ne, feien el senyal de la creu amb molt de respecte, dient a cada llamp: Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu , Santa Bàrbara va pel camp vestida de blanc, vestida de negre Jesús que llampega ! a Girona diuen: Sant Pere de Roma, Sant Pau de Narbona, Sant Narcís de Girona, Sant Cosme i Sant Damià, Gloriós Sant Cebrià, Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu i si ens deixeu, deixeu-nos al cel, cal costat de Sant Miquel,la padrina Dolors (a.c.s.)  treia a la finestra un panet beneït al Tallat o una espelma del monument del dijous Sant; curiositat per saber història, curiositat per veure com se feia una autòpsia a un difunt, curiositat per com despenjaven un que s'havia penjat d'un arbre, a quants metres de profunditat s'enterreva el difunt i com s'amassava el pa i com el Flaquer i afegia el llevat que mai s'acavaba i creixia continuament; com es degollaven els corders o bens o xais com diuen a Girona, curiositat per veure com es feien les mones de Pasqua,que el dia de Pasqua i el dilluns de Pasqua,  es rifaven, recordo que l'última mona que es va rifar a Llorens va tocar a un amic meu que es deia Xavier Durà i Riera (a..c.s) i la seva esposa Maite Pipó filla de Pallarols al costat de Cervera, com el ferrer fonia el plom, o soldava i picava el ferro rogent, com es feia  un cul de balca d'una cadira ,en castellà (silla de anea), com es posaven les grapes de ferro a una tenalla d'argila esquerdada,o d'un cossi o gibrell esquerdat, o com s'omplien de pasta d'olives els esportins per extreuren l'oli, o com s'empeltava un presseguer o qualsevol altre arbre, o com es parava una trampa per agafar algun conill, cortesia, bons modals, tots fèiem d'escolans a l''església, era un pas obligat en el Camí de fer-se adolescent,

i apreniam a respondre en llatí i sabiam el que volia dir " pater noster qui es in caelis, sanctificétur nomen tuum.......", quasi tots els nens , ajudavam  al capellà en totes les seves funcions,i en la litúrgia dels sagraments, recordo que quan portavem el Viatic a un malalt o moribund, el mestre ens deixava sortir del col.legi sense cap trava, recordo que quan passàvem pel carrer el mossèn i els escolans portant el Santissim, sempre anava  sota pali o una umbrel.la, la gent pels carrers s'agenollava; quan moria algú al vespre els cantors de la parròquia anaven a domicili a cantar les Absoltes de difunts:  començàvem amb el famós Psalm 129: De profundis clamávi ad te Dómine i seguia amb el Psalm 50: Miserére mei Deus, secundum mágnam  misericardiam túam... i continuaven amb el Liberame Dómine, de morte aetérna.....tots aquests cants em posaven la pell de gallina, però alhora pensava que el mort anava directament al cel, sense cap mena de dubte,en una paraula estava salvat, que la misericordia de Déu l'acolliria segur, recordo que en aquells anys lo sagrat sempre estava present en la vida de les persones del meu poble.

Bonica foto de l'església i antiga Abadia , feta per Josep Capdevila i retocada en el seu moment per eliminar els múltiples fils de llum i de telefonía que enlletgien la foto.

 També viviam tota la picaresca d'un món ja ben perdut, com  anar a follar nius, caçar serps, campà una garsa,o un mussol. En aquell temps els valors com carinyo i estimació eren els únics que contaven, et senties segur amb els parents, estimaves als veïns encara que no tots, la gent s'ajudava al màxim. Jo vaig tenir la sort de tenir el mestre de Maldà Don Ramón, la seva escola era una verdadera escola de ciutadania, ningú pensava que sortiria un mal ciutadà, es donava per descomptat que tots seriem unes exel.lents persones, el mestre feia tot i més,fins i tot repartir la llet en pols que regalaven els americans a mig matí, en aquell temps no ho veiem, més aviat li teníem molt por, però de grans ens em adonat de la seva gran tasca educativa. La petita escola era unitària.

Actualment la societat ha renunciat a educar, es massa costós, om corre el risc de que et portin al jutjat, que et peguin una pallissa, pel sol fet d'amonestar un vailet que es passeja amb la seva moto de trial, pel mitg d'un hort ben plantat, o que el pare vagi amb to de superioritat a veure el mestre, perquè ha pegat un clatellot al seu estimadissim fill; en fi una societat rica però peruca, amb molta por de perdre el benestar que te i davant d'això renuncia a educar, penso que ha aparegut  una societat que no vol complicacions de cap mena i ja s'ho faran, cadascú que s'espavili, els pares i els ciutadans viuen en una permanent migdiada. I així ens va. Penso que nosaltres que van rebre una educació molt severa per part dels pares i avis, i de tota la comunitat, no ens ha anat tant malament, altrament penso que el Llorens dels anys 60 no estava per orgues, eren temps difícils i de molta pobresa en tots els aspectes, ningú s'escapava de les penúries i tothom havia de treballar moltissim.
La última foto, tracta de la Romeria del poble de Llorens a la Marededéu del Tallat, om pot veure a mossèn Daniel Barenys i Llauradó, un mossèn Ramón Blas molt jovenet ,que era rector de Rocallaura i que dona a besar el Lignum Crucis a mossèn Venanci Plana i Gallostra (a.c.s) ( Director de la Casa de Missió) , amb la capa pluvial posada, la qual cosa vol dir que presidia la peregrinació del poble de Llorens de Vallbona i jo fent d'escolà però d'esquena. Fa 4 anys mossèn Ramón Blas em va regalar el Liber Usualis, no explico de que va el llibre, els interessats, els entesos, els ilustrats i els savis, ja saben de que va, si que puc dir que es tot un encant.

                                                            




(Penjo aquest video sobre el Cantich de la Romeria de Ntra.Sra. del Tallalt, amb l'ajuda de'n Josep Jou i Buch i amb el permis de la Sra. Soledad Torrent i Brunet , hereva del músic Brunet i resident a  Paris. També ens ha donat el seu consentiment l'autor de la gravació el Sr. Francesc Cassú i Jordi, director de la Orquestra La Principal de La Bisbal, i com la soprano Sra. Salomé Petit i Boyero. Des d'aquí els dono les gràcies a tots, per la seva gran colaboració en aquesta tasca de recuperació de cançons de la nostra petita pàtria; cançons practicament en el oblit de la majoria de la gent jove, només els més grans del poble les recorden.
Repassant la història trobem que l'any 1900 junt amb la composició del Cantich de la Romeria del Tallat Opus 57, es aprovada la LLei de protecció de la dona i de l'infant que treballen i Freud: " L'interpretació dels somnis "  Aquest Opus 57 es l'original de Mossèn Ramón Bergadà i no el que es canta en l'actualitat, ho dic perquè algú em dirà que està equivocat " que nadie se llame a engaño ", ja som grandets.


Ben segur que si consultem a gent de la meva edat, ens explicarien moltissimes més coses sobre la nostra educació, que per  cert va ser molt rígida i que tots plegats no vam sortir tant malament.
M'abelleix, ara que estem ficats en el tema de la educació, fa anys a Girona vaig trobar un manual que es titulava INSTRUCCIONS PER LA ENSENYANÇA DE MINYONS, escrita per lo Reverent Baldiri Rexach, Prebere y Rector de la iglesia parroquial de Sant Marti de Ollés, bisbat de Gerona. Obra utilissima per la Instrucció dels minyons y descans dels mestres, parla dels següents capitols:

Capitol 1r de la educació dels Minyons, en lo qual se tracta de la educació respecte dels mateixos Minyons. Respecte del Pares Naturals. Respecte dels Pares de Republicia. Respecte dels Mestres (interessantissim) De la utilitat de la Noblesa d'ensenyar. Medis per descansar als Mestres de Minyons ab utilitat dels Deixebles. Del llegir. Del escriure. Per fer bona tinta per escriure (interessantissim e tema, tinc alguna recepta, un altre dia la posaré). Dels costums dels Minyons. De la Missa. Significació de les ceremonias de la Missa solemne. Instrucció per ajudar la Missa. Del Rosari. De la Confessió y Comunió. En que se posan algunas sentencias políticas y morals. Insinuació de la vida y maximas dels antichs Filosophs. De la elecció de estat que deuen pendrer los Minyons. Dels Fillls nobles de sanch. De la gloria y grandeza verdadera que deuen aspirar los MInyons. En lo qual se tracta de las Riquesas y Pobresas. Dels edificis. Dels mobles, vestits y equipatge. De la magnificencia y opulencia en la taula. De las dignitats y honors. De las Victorias. De la Noblesa de llinatge. Dels talents de esperit. De la reputació. En que consisteix la gloria solida y la verdadera grandeza. Del apreci y honor que los Minyons estudiants, deuen fer dels pagesos y de sos fills. De la soledat, conversas, visitas, divertiments, jochs dels Minyons. De la Sciencia de las llenguas. De la cultura catalana.De la llengua llatina. De la llengua espanyola. De la llengua francesa. De la llengua italiana.

Jo he llegit  aquest llibre i Déu ni do, del que afina aquest bon rector, podriem dir que no deixa res per tocar. En el seu temps un bon manual. Fa poc en el llibre Engrunes i retalls de Modest Prats, parla d'una segona part d'aquest llibre que restava manuscrita  sense que mai ningú n'hagués parlat. Consta de 450 pàgines sense numerar, d'una lletra clara i atapeïda , amb múltiples correccions. Està a la Biblioteca del Seminari de Girona, parla de: Mathemàtica, Geometria, Aritmetica, Cant y música, Astronomia, Lógica, Phisica, Geografia.


Em fa il.lusió deixar constància d'un troç d'una carta del Sr. Capell adreçada a casa, només pel plaer de veure la categoria humana del que fou olim (en altre temps) el nostre Mestre,( que tot s'ha de dir , en la vida només en vaig tenir un altre i aquest altre va ser el Professor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu, catedràtic a Bellaterra, ell ho va ser tot per nosaltres) i per veure una vegada més la  seva lletra, que quan acabavem el col.legi era la nostra, encara que anys a venir l'he perduda, això de prendre tants i tants d'apunts d'estudiant, arriba a destrossar la teva lletra de jovenet.

He de dir , que si ens possessin en una sala , només per l'escriptura podriem adivinar quins nois havien sigut alumnes seus.
Per mi l'escola de Maldà  amb el Sr.  Capell  al davant , va ser la meva primera finestra oberta al món, una altra mossèn Daniel Barenys Llauradó, capellà cultissim i recte, amant de fer les coses ben fetes, perquè sí, perquè no es pot anar per lo fàcil ( la societat estima la inmediatesa ) i l'altra gran finestra va ser l'Abadia de Montserrat amb els seus monjos plens de sabiduria de tota classe; aquestes tres finestres m'han marcat per sempre més i em sento molt afortunat d'haver-ho viscut. La universitat em va fer metge, però els valors ja els duia al damunt des de la meva juventut. Ja està dit. Que ningú s'ofengui.

 Encara a la Universitat hi vaig trobar l'últim  gran mestre l'il.lustre professor fill de metge, nascut a Valls, home intel.ligent per damunt de tot, vocacional cent per cent, amb gran capacitat d'escoltar i de fer sentir important a l'estudiant , home bonhomiós, incanssable en el  treball, hospitalari, empàtic, rebia tothom al seu departament i ens sentiem estimats, en aquells temps de gran incertesa i difícils, ell era el nostre refugi, practicament , ho era tot per nosaltres i  que amb la seva manera de ser, ens va marcar per sempre més; sovint a classe ens deia "tots vostès treuran matricula d'honor i seràn uns grans metges " i no es cansava de dir-ho, tinc testimonis.Molts vam agafar enbranzida i vam arribar a port, disfrutava ensenyant , però estava molt cofoi de que aprenguéssim, sovint em demanava els meus apunts per repassar el que explicava.

 Sempre hi deixava correccións de coses que jo m'havia equivocat, ho explicacions perquè jo pogués treure millor nota. Tot un detall . Quin home, Déu meu !!! . Tenia els seu despatx ple de capses amb embrions de pollastre, tallats amb el microtom i enumerats amb a D de Domenech o sigui D-1, D-2, D-3, ........ una feina ingent, que quedarà per la posteritat.
 Encara guardo el discurs de recepció a la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya. Discurs  sobre La morfogènesi del sistema His-Tawara i record anàtomic de l'esquelet fibrós del cor. Aquest discurs de recepció de Acadèmic electe,  del Dr. JOSEP Mª DOMENECH I MATEU va ser el dia  3 de novembre de 1996. El discurs de benvinguda el va fer l'acadèmic Josep Laporte i Salas, amic del meu catedratic d'història de la medicina Felipe Cid, amic alhora de Salvador Espriu.
Pels que estimem el Dr. Domenech,  els pot ser plaent llegir les primeres pàgines del discurs d'entrada a l'Academia on fa esment a la : paraules textuals : la tant estimada i volguda primera promoció mèdica 1975-1981 a la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra); amb tot l'orgull puc dir que jo , el Dr. Griera, el Dr. Gefaell , els Drs. Vilaplana, el Dr. Jordi Cebrià i Andreu (e.p.d.), el Dr. Fabré, i molts d'altres,  sempre estarem agraïts al mestre que ens ho va donar tot, per poguer arribar a ser bons metges i millors persones. Ho va aconseguir. No se que hauria sigut de nosaltres sense vostè. ENHORABONA ESTIMAT PROFESSOR DR. DOMENECH.
Permetim una gran abraçada, la meva promoció li devem molt. Es recuperi ben aviat,  l'AULA DE BELLATERRA   SEMPRE SERÀ LA SEVA AULA.
Abans d'acabar aquest post i havent llegit el llibre  " Emparaular el món " El pensament antropològic de Lluís Duch. Fragmenta Editorial. Escrit per entre d'altres per Joan-Carles Mèlich, Albert Chillón, Victtòria Cirlot, Manuel Lavaniegos, Francesc-.Xavier Marin i Torné, Anna Pagès,Jaume Pòrtulas Carles Salazar, Blanca Solares, Francesc Torralba, Pius-Ramón Tragan, Miquel Tresserras, i Amador Vega. Us el recomano, tot ell m'ha impressionat, però el que més i tant propi del Pare Duch es  que quan un Infans arriba en aquest món necessita que l'esperi una  GRAN ESTRUCTURA D'ACOLLIDA , i aqui ho deixo. Te tota laraó del món.
Que disfrutin tot plegat.

Adéu.

Pep Capdevila

Bibliografia: 
El meu Maldà ; per Àngel Vilamajó i Farré. " Maldà era  un turó entre tossals. Després, fa d' això  un grapat d'anys, fou un castell . Des de llavors, Maldà és història... "