dissabte, 17 de juny del 2017

L'HORT, RECREACIO, DIVERTIMENTO ? PUNT DE TROBADA PER PASSAR L'ESTONA ?

Estem plenament ficats a tirar l'hort endavant, practicament tot està plantat, encara que sigui tard, encara que no hàgim seguit les recomanacions del calendari del pagès, del veí de 90 anys que es un savi en la matèria, encara que el cunyat tingui ja les tomaqueres d'un metre d'alçada, i amb tomàquets guapos, encara que ja faci dos setmanes que estan collint carabassons, encara que el savi de la colla, ja tingui el blauet posat a les tomaqueres d'ençà 15 dies i el sofre posat als carabassons d'ençà 8 dies, encara que diguin que ja es tard per replantar els cogombres morts, i les tomaqueres que no han tingut sort, encara que no hagis plantat els melons ni les síndries, ni els pebrots del "piquillo"; si tampoc has plantat  les  mongetes altes per la setmana santa, cap problema, si no has pensat amb les cebes, dons ànims, encara es poden plantar, dels alls ni parlar-ne, això si els "puerrros" s'han acabat, vam poguer trobar i plantar una planta de julivert en un racó de l'hort, tant necessari per qualsevol casa, encara que no sigui de pagès. Això sí ,no hi falten quatre plantes de tabac, ni tres d'alfàbrega per allunyar o minvar els mosquits, que per cert enguany ni han molts, potser degut a les altes temperatures. Ah ! les 4 plantes de carabassons ja tenen el sofre posar .


Hort , en altre temps del meus pares, com podeu observar a les afores del poble, però a tocar de les parets. Això és la Catalunya Nova, a dins de la vila ningú podia fer un hort, hi havia l'espai just per les cases.

Durant l'hivern ens fan companyia les canyes que vam guardar al desfer l'hort, sap greu llençar uns grapat de canyes bonissimes, com poden veure molt be, algunes porten fins i tot el nom pel que havien servit: tomaques de Montserrat, mongetes llargues, hibrid ple, planter que m'ha donat el meu consogre en Josep Maria, en fi tots són records de l'estiu passat, o sigui que ens recorda que vam plantar ara fa un any. Per descomptat que les tornaré a reutilitzar, perquè encara estan en perfectes condicions. Les canyes són un mitja econòmic per fer hort, encara que si un no en te, també es fan servir barres de ferro d'encofrar, aquestes duren tota una vida i no cal estar pendent de on anem a fer canyes. Cada dia està més en ús.


Canyes de l'estiu anterior que encara han servit per enguany.

 Es important pensar amb la lluna vella i en  la nova ??, segur que sí,  però els humans sempre tenim el cap en un altre assumpte i lo més calent a l'aiguera  i Déu sobretot, al final tindrà la culpa que el pagès va portar els fems massa tard, i es va llaurar el terreny 20 dies abans de la Pentecosta. 


L'Eli Subirà i el seu cosí en Lluís Capdevila a l'hort de Llorens l'any 2000.

Com podem veure els nens i nenes sempre han sigut uns bons companys de l'hort, que tindrà l'hort ? Jo també recordo de molt petit anar a passar les a l'hort que els pares feien a la sort del Perejaume, tenien aigua abundant  perquè pel costat hi passava la síquia que baixava de Vallbona de les Monges. Clar de petits els pares i padrins ens ensenyaven a lligar tomaqueres, que portava molta dedicació,perquè quan comencen a créixer no paren i no es bo deixar-les a la bona de Déu, 
Segons un gran entès que era el nostre pare (a.c.s.) deia - plantis d'hora o tard, a l'estiu tindràs de tot i més, fins i tot les tomaqueres de Montserrat i els apis i els porradells, tant apreciats per fer una bona sopa de verdura.


Vostès mateixos, sense paraules. La companyia inmillorable,  La dreta podem adonar-nos d'un pot de llavors per plantar (mongetes de quatre classes).

El regal més gran es tenir companyia mentre es va plantant l'hort, algú innocent que no opini sobre si aquelles tomaqueres són hibrides o no, o si són de Montserrat o no, en fi, el somriure d'un infant es el millor relax per l'esperit i aquesta tranquilitat es nota perquè les fileres de canyes han sortit més rectes, etc.


Hort enmig de boscos, està ballat per evitar els amics porcs-senglars que quedaria res dret. Aquests entranyables animals tenen molta memòria i vindrien cada dia a fer una visita.

Recordo al pare que sempre tenia dos horts el de la parada del costat de casa (darrera la Vila), on hi tenia una gran parra de moscatell i molts ametllers, codonys, dos grans noguers, un perer, un nesprer, un presseguer, etc.... com que era el lloc més aprop de casa, si passava més hores, a més mai li faltava l'aigua. L'altre hort el feia a l'era, l'era que tots coneixem, ja fa molts anys que no existeix, tant sols en queda el nom i un gran lledoner enganxat a una figuera que entre els dos fan una gran ombra tant necessària com estimada a casa nostra. L'era com a lloc romàntic, ple  per no dir carregat de records, que tots tenim a la ment, on cada juny començàvem a raure, o sigui a treure la palla i entremig l'herba que havia crescut i amb l'aixada o el xapo ens l'enduiem i quedava molt net, després d'escombrar-la amb la escombra de botxa, que el pare en feia cada any; sempre les havia anat a buscar al camí que baixa de l'era de ca l'oncle Rafelet cap a les Vinyes i cap als Caugrossos, tot s'ha de dir l'era quedava molt neta.  Un bon dia el pare decidia començar a batre , primer a potes, com en diem a Lleida, primer estendre la batuda i després enganxar el trill i el rodet a la mula i vinga a rodar, fins a triturar la palla i separar el gra d'aquesta, quan arribava la marinada, començar a ventar, fins que el gra quedava ben separat del boll; a Girona al no tenir la marinada, tots els masos tenien una màquina de ventar manual.  


La màquina i tot l'equip d'homes necessari perquè funcionés i així anant per les eras del poble.

Més tard amb la màquina Ajuria Victoria, per que aquesta treballés sense parar s'havien d'haver portat totes les garbes a l'era.


Hort preparat per no tenir herba.

Fa molts anys que el batre a l'era es va acabar, les cosetxadores van fer la revolució que encara dura; o sigui una feinada immensa, que avui dia es resumeix en un parell d'hores.


Cosetxant a la sort del Fondo, camí de Vallbona de les Monges.

L'era va perdre tot el seu món,per no tornar mai més, encara servem a la memòria els berenars amb la "fiambrera" que preparava la mama, una bona amanida de tomàquet, amb olives confitades, ceba i pel batre estrenàvem el pernil, que per cert ara no tenen el gust que llavors tenien i també la llonganissa confitada amb oli de les nostre olives arbequines i posada a la tupina, tot era especial.


Hort de Llorens, al capvespre, amb els pares al fons i la Tere, parlant de lo bonic i ben cuidat que tenien l'hort; aqui poden veure la gran pallissa al fons, junt amb el Lledoner i la figuera,  ombra necessària en un país que d'ombres molt bones ni han poques, la millor i mes espesa potser es la de la figuera i la del lledoner. La Tere sen va cap a casa amb una bona bossa de tomàquets, pebrots, oberginies i algun carabassó.

 Des de fa uns quaranta anys que el pare va convertir el tros de l'era, amb el seu lloc preferit, fent el seu hort. Aquest
, era i encara es camí del cementiri nou (1908), perquè l'antic que li deien el Fosar, que estava i encara està darrera l'era del Domingo Aluja (acs), es molt petit, però per un poble medieval que fins el 1780 tenia les cases de la plaça i poca cosa més, amb aquest petitissim fosar, ja en tenien prou,antigament el fosar estava enganxat a les parets de l'església,  tots eren sebollits al terra, el nitxo és quelcom modern. Hi ha un mapa antic, que els poso (propietat de cal Timoneda), en que es pot veure el trosset ple de creus; també es veí de la nostra era, però ja es història i tant sols queda en el record de la gent de la meva edat, que som quatre gats, després ho descobriran un bon dia per sorpresa, fent qualsevol millora, o perquè caigui la paret que aguanta el fosar o perquè algú ho compri hi vulgui fer una casa que miri a la vall " Vallis Bona " que per altra banda es la vall més fèrtil que tenim al municipi . Un moment o altre l'història s'oblidarà d'aquest lloc històric i d'altres.


Mapa del que era el poble de Llorens  de Vallbona l'any 1873 ( a la dreta es pot veure un petit racó ple de creus, era el fosar del poble ). L'Abadessa - President era Maria del Carme de Mas i de Vedruna (Barcelona).

En l'actual camí , en un moment o altre del dia hi passa  tot el poble, per anar a donar un vol, per fer salut o per distreures o per prescripció facultativa, o be per anar a resar als familiars absents, cosa molt lloable. Es l'unic camí pla del tot que va des de la pallissa de cal Saltó fins el propi cementiri, no se quants metres hi ha, però ho preguntarem a la Maria Dolors de cal Gené o al seu marit en Ramón Moix que el fan a diari.  Per anar a caminar no cal massa històries, només cal tenir-ne ganes.

L'hort del pare, podriam dir que era el centre de la vida del poble, per l'hort hi passava tothom, si des del camí veien treballar al pare o a la mare (acs), pujaven a saludar-los i a fer petar la xerrada una estona. Els temes eren molt variats, el més freqüent sempre era sobre la climatologia, si plou o no plou, de la última rovinada i de les llargues sequeres tant pròpies de l' Urgell. Fins i tot jo mateix quan escrivia als meus pares des del colegi, sempre començava : Estimats pares, que Déu vos guard !!, jo estic be gràcies a Déu, desitjo que vostès també. Espero que hagi plogut...... A continuació donar una serie de consells, que per respecte el pare els escoltava, però sovint se li escapava el somriuen per sota del nas. Sisquet (Sisco), les tomaqueres no volen tanta aigua, se les ha de fer passar set !!! mira que be ?, no ho sabia ?, a més en aquest temps de sant Joan, ja haurien de portar totes el sulfat de coure !, els pebrots tenen mala pinta ? ´dons jo pensava que tenien salut !!, Perquè no feu patates ?, de cap manera,les patates van molt barates al Dia o al Bon Preu. Els carabassons ja haurien de portar el sofre posat !! .En general la gent en sap molt, es una sort tenir a qui escoltar. 
Sisquet, l'any vinent el que heu de fer es plantar espinacs per tothom ? vós que teniu terra de sobres. - Bona idea va respondre el pare, m'has convençut, - la llavor es barata, en podrà agafar tothom fins a cansar-se, però haureu d'esperar que els planti. 
Curiós, en va sembrar molts i arribat el moment, tothom anava a buscar-ne i les gràcies no eren freqüents, sí una lleugera crítica : què no els havia regat, que eren molt menuts ?? El que faltava, el que es donava gratis, si afegia la crítica. No coneixien al pare, ell només regava les hortalisses, pels espinacs confiava amb l'aigua que podria caure del cel.  El pare no en va plantar mai més, cosa que li va doldre, amb poca cosa en tenia prou; perquè costa tant ser agraït ?, l'altre no espera cap euro, però si aquell somriure en el qual ja hi van incloses les gràcies. Em de pensar que el món està ple de desagraïts ?? No serà tant, algun sí.


Mapa fet per l'ingenieur geographique P. Placide,  a Paris l'any 1792. On podeu llegir LLorens a la part alta, al costat de Val Bona. Aquest mapa es troba al Seminari de Girona.
L'ombra del gran lledoner ( Celtis Australis ) era un atractiu per a tothom,( a Llorens d'ombres d'arbres dins al poble no ni han, o estan contades, recordeu el poble de Montfalcó Murallat),  aprop de Les Olugues, que tenir una figuera en 4 m2. era i encara és tot un luxe. 


Un carrer estret del petitissim poble de Montfalcó Murallat, poble on les cases estan obertes als carrers del poble i rodejades de muralles. Les pedres de les muralles i de totes les cases, són molt fortes, d'una exel.lent qualitat.

 Els mesos de juliol i agost a l'era de casa , sovint cap al tard es formava un grup de cinc o sis perdones , on la conversa fluïa amb la frescor de la marinada i ningú tenia pressa. Si la marinada bufava fort, om podia escoltar els tocs de la Campana dels Perduts, que data del temps de  Maria-Teresa de Riquer i de Sabater, que fou abadessa-baronesa del monestir de Vallbona durant  trenta-quatre anys; aquesta  campana grossa fou fosa a Calaf l'any 1784, i segons el Dr. Martí de Riquer se sent a més de disset quilòmetres de distància (Llorens només n'està a dos), es normal que sovint la sentim.Veure el llibre  " Quinze generacions d'una familia catalana ".  El poble també en diu ara toquen " L'Oració dels Perduts ".


L'era també serveix per magatzem de llenya. Al fons la pallissa on guardàvem la palla per la mula en altre temps.
Com poden veure un bon tros de l'era està ple de llenya d'ametller i d'oliver/olivera,i algo de llenya de pi, es el magatzem natural quan la porten del tros, per altra banda no cabria a casa nostra, i ha d'estar a l'intemperie tot l'any. 



El lledoner a més de la utilització com a arbre ornamental,  s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc.;  aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies a la Catalunya Vella.



Quan al pare, li deia que tenia moltes tomàquets, pebrots,oberginies,carabassons, enciams, mongetes, cogombres, etc, ell contestava - més en tindriam si la vostra mare no regalés tants !!!, com que la mare donar anava amb el seu tarannà i li feia contenta, la mare  sempre deia (hi ha més alegria en el donar que en el rebre ),dons ella sempre va donar al qui no en tenia, curiosament el pare mai li va prohibir, mai li va dir res. El pare estava enamorat de  " la nineta dels seus ulls " , aquella garrotxina que va endolcir la vida casa i la del meu poble, hi va posar un bell somriure, que encara el recorden/recordem i el troben/trobem a faltar. A Vallbona va trobar a l'Abadessa Maria Mercè Nogareda i Espígul, filla de Santa Pau que per sempre més seria la seva amiga fins a la seva mort l'any el 1961 . Les dos parlaven un intens Ieisme, tant propi a la Garrotxa . Poso uns exemples pels qui no ho sapiguin, de totes maneres, els joves d'avui dia, ja no el parlen, arrel de Pompeu Fabra que va posar normes; be de llavors ençà que ens em de mossegar la llengua:


vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles / esteies/ull   /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
ovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
gall /gai/
fulla  /fuia/
full /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla /medaia/
cavall  /cavai/


Quan arribaven forasters , normalment gent nascuda al poble o persones de fora que havien comprat una casa, tots passaven per sota el Lledoner i el pare feia honor al visitant i deixava tota la feina de l'hort per poguer asseures i parlar l'estona que fes falta, el pare ho sabia tot de Llorens, tenia 87 anys i havia nascut al poble, portava els dos cognoms més antics del poble : Capdevila-Pons. Ep !! que ningú s'ho prengui malament, si repassem el llibre de J.J. Piquer i Jover titulat La Baronia de Vallbona, si trobem altres cognoms també antics com : Arrufat, Ribelles, Siscart, Albarril, Brugueda o Bergadà ?, Capdevila, Mora, Timoneda, Capdevila i Mora, Martí.
Normalment el pare rebia lloançes sobre el seu hort, però sovint els visitants repassaven o passaven llista sobre el que no tenia: - Sisquet aquí hi falten tomàquets Cherrie ? tomàquets de Branca o també anomenats Canaris ? , el pare contestava, a la Isabel i a mi ens en sobre amb les de penjar per l'hivern, les de Montserrat, les de Pera i les d'amanir,son per ara per aquests dos mesos d'estiu, perquè tots disfrutem de tanta tomaca, i ens en sobra, tot i els obsequis que fa l'Isabel; miri ara mateix se'n emportaran quatre per a fer una bona amanida. 


Aqui poden veure com el pare guardava les diferents llavors assecades en cada cartró, amb el nom de cada una, això ho va fer tota la vida, o sigui mai va guardar llavors geneticament modificades.

A més les de penjar eren tant boniques i carnoses que el pare les feia servir per fer amanida de tomàquet junt amb l'escarola, o sigui que menjaven tomàquets tot l'hivern. Mai les utilitzava pe sucar pa o per a fer un pa amb tomàquet. Cada any la mare feia moltes ampolles i pots de conserva, que ens anaven molt be,per fregir i posar a la fiambrera amb conill, o amb botifarra negra una mica fregida.


Vista general del poble de Vallbona de les Monges, foto feta vinguen de Llorens.

Sobretot a l'estiu rebia visites de Vallbona  que venien caminant per la font dels Serradells a passar la tarda a Llorens, visitar el poble, la creu de Terme, que es una meravella i el poble que te tota la pinta de medieval, això és el que penso i també es el que m'han dit la gent de Girona, que han anat passant. Tota la expansió de Llorens es va fer sota el govern de l'Abadessa Domna Maria Teresa de Riquer i de Sabater , que fou abadessa de l'any 1767 al 1802. Com que els pares eren molt coneguts a Vallbona, dons la gent sabia que l'unic lloc per trobar-lo a l'estiu era a l'hort. Nosaltres de joves feiem el camí al revés, anavem a passar la tarde i berenar a la font dels Serradells. Una font que sempre ha raijat molt poc, però fresquissima. Ara en Joan Miró i la Minerva Sellés han construït un espai de relax per a tots els publics, on es poden olorar diferents espècies aromàtiques com el timó, el romaní, la salvia, etc i han construit una cabana on pots asseuret tranquilament a dins i contemplar els ocells que s'acosten a un pam del gran vidre i poguer fer fotos úniques, d' especies que mai haguessis pogut fotografiar, també hi ha una petit toll d'aigua, perquè els ocells puguin beure, el temps passa volant i no marxaries. Un somni a Vallbona.
Be, com hem pogut veure un hort dona per molt i tots contents i amb bon humor per tornar-hi  i tornar a valorar les tomaqueres i els carabassons que cada dia creixen i creixen, tothom n'hauria de fer un . A l'hort no es critica a ningú, tot son bones paraules i alabances a totes les persones, opinions, circunstàncies, sistemes de regadiu, plantes i fruits; de petits el pare no ens deixava criticar a ningú, tampoc o feia ell, fins i tot amb alguna persona que no s'havia portat be amb la nostra familia. Vaja, com deia en Carles Capdevila (epd) digueu-me coses boniques !!! quanta raó tenia. No costa res, fem-ho !!
Al setembre ja us faré cinc cèntims de com ha anat l'hort i l' estiu.
Només dir-vos que divendres vinent, marxem amb l'Hospitalitat de Girona cap a Lourdes, amb el nostre bisbe Dr. Pardo al davant i una multitud de persones entre malalts, pelegrins, brancadiers, infermeres , mossens, i demès personal que s'ocupa de que no falti de res. La gent d'intendència són admirables.  L'esperit de servei va per davant. Que la Marededéu ens ajudi .

Pep


dilluns, 12 de juny del 2017

SI ENS HAGUESSIN ASSEGURAT QUE ARRIBARIEM ALS CENT ANYS ???

Escrit públicat en el butlletí informatiu del Consell Consultiu de la Gent Gran del Pla de l'Estany, en el número 4, maig 2017.

Benvolguts companys jubilats !
D'entrada agraïr al Sr. Esteve Capell , per demanar-me unes paraules per a publicar-les en aquest fulletó del Pla de l'Estany.
Fa dies que he estat rumiant l'encapçalament de l'article i cada vegada que he donat consell a gent gran, m'he quedat curt i fins i tot erroni, perquè la vida no para d'evolucionar per a tothom i de cop et quedes  desfast en els consells; a més la societat sempre va per davant i ella sola va troban solucions i projectes sense que els metges i posem el nostre punt de vista .
L'esperança de vida l'any 2004 era de 83 anys les dones i de 79 els homes; han passat molts anys i ara en l'últim informe trobem que l'esperança de vida en neixer es de 85,83  anys a les dones i de 80,35 en els homes. La mitja es de 83,15 anys.

Sant Marçal de Quarantelles (Municipi de Vilademuls)

Tots coneixem a persones molt grans, a cada poble hi algú que esta per damunt del cent anys o cami de tenir-los.
 Ahir mateix vaig rebre dos watssaps amb text i fotografies incloses d'un company jubilat més gran que jo, que te 92 anys i estava d'excursió visitant dos monestirs a la Catalunya Nova.
Llavors a quina edat m'he de dirigir a la gent que acaben de cumplir els seixanta-cinc ?, els setanta ?, els vuitanta ?, els vuitanta-cinc ?, que encara van a ballar a la Sala de Camós o a Montagut, als de noranta anys que porten un gran hort i estan en un club de lectura, als de 96 anys que encara agafan la TEISA per anar un dia a la setmana a classes d'anglès, i encara cuiden les amistats,i l'hort de tota la vida i fan exercicis de memòria i s'apunten a cursos d'informàtica ?. A qui m'he de dirigir a la tercera edat o be a la quarta edat, realment quedo admirat de veure els nostres avis plens de vitalitat, que encara poden redactar un llibre o anar a les tardes sols al casal del jubilat i de tornada comprar el pa pels de casa. Quins consells puc donar quan cada matí aprop de casa trobo un grupet de 8 o 9 jubilats de totes les edats, precisament l'edat no importa, asseguts a l'ombra de dos ametllers centenaris, parlant de la història del poble i de com es guanyaven la vida la gent d'aqui, o d'històries de milmanda, o de la gran quantitat de negociants que hi havia al poble, del prestigi dels alls del Pla de l'Estany, i dir-me de memoria la gent que si dedicava, i veure dos dies per setmana entrar un grup de jubilats al gimnàs de la zona esportiva a fer una estona d'estiraments i exercicis musculo-esqueletics per tal de mantenir-se en forma.etc.....Admirable.

Entrada al poble de Vilert, ajuntament d' Esponellà, de la vall del Fluvià

Em costa donar consells a companys jubilats que cada dos per tres fan viatjes de 15 dies amb l' IMSERSO, i que s'ho passen d'allò més be i que  tornen contents d'haver disfrutat del lloc on han estat i que per atzar han trobat uns amics de l'Escala o de Sant Feliu de Pallerols o de Ripoll que havien fet la mili junts a l'Àfrica, o trobar companys que anys enrera havien anat a bosc a fer carbó i que havien dormit  en barraques fetes de rames dels pins, llagues i entranyables històries. i a la tornada t'expliquen ens hem fet un tip de ballar, de banyar-nos a la platja, de jugar a cartes o al que sigui, ja estem pensant en tornar-hi. Com donar consells sobre com cuidar-se si dotzens de jubilats forment part d'una coral al Pla de l'Estany i no es perden cap assaig i a més ho fan molt be. Quins consells he de donar, al veure cada tarda a les portes dels col.legis un munt de jubilats a recollir els seus nets, donar-los-hi un petit entrepà, veurels que els porten a un parc infaltil, els gronxen, i van canvian d'atracció, fins que ja ni ha prou, o d'altres els porten a natació o futbol, o a classes d'anglès perquè els pares no tenen temps i van cansats. Jo he presenciat moltes tardes asegut en un banc com l'avi mentre el net menja explicar-li com eren els seus pares i la feina que van tenir per tirar endavant després de la guerra, o que ell per anar a col.legi caminava ben sol dos hores al mati i dos hores per tornar al mas ja ben bosc.

També alguns no paren d'explicar contes als nets mentre berenen i queden bocavadats per les històries que van embolicades dins els contes.


Església dedicada a Sant Julià i a Sta. Basilissa ( Parròquia de Galliners). Municipi de Vilademuls.

Admiro als meus companys jubilats , la seva fortalesa, bon humor, valentia, bondat, tendresa amb els altres, els consells que es donent i em donen com per exemple quan es planta cada vianda a l'hort, o l'època dels espargulls o dels bolets ajudar-me a entendre quins son bons i quins em poden perjudicar, un grup de gent molt valuós i necessari avui i sempre, però molts han salvat amb la seva manera de fer la crisi econòmica de la familia.
Molts companys jubilats van cada dos per tres com a voluntaris a Creu Roija, o assiteixen sense cap problema a fer companyia a persones que viuen soles, o a portar avis al dentista, o a qualsevol especilista.

Vista del poble de Sant Esteve de Guialbes, agregat a l'Ajuntament de Vilademuls

Com cuidar-se quan se's grand ?  Penso que si algú ens hagués assegurat que arribariem als cent anys , potser ens hauriem cuidat de forma diferent, ben segur, però ningú ens va prometre res i tots  hem anant fent la nostra.
De lo que m'atraveixo a parlar-vos ja ho feu d'alguna manera, o sigui que quasi m'heu de perdonar pel meu atreviment.
Tots viviem imersos en aquest periode de tenir tot el temps del món i poguer fer el que volguem, però ai ! quan parlem d'això la majoria de la gent diu que està més ocupada que abans de jubilar-se, es que tothom confia amb mi i lo meu sempre queda darrera.


Impressionant vista del Pla de l'Estany, foto presa des del poble de Pujals dels Cavallers ( Ajuntament de Cornellà del Terri)

Es el temps propici per satisfer aspiracions no cumplides.
Temps de senvolupament personal.
Servir a d'altres persones que ens necessiten, parlo del voluntariat.
Ben mirat no hi ha dos persones iguals, costa  que la preparació d'un valgui per l'altre; però si serveix discutir en familia o en grup els nostres projectes, pot tenir un cert interès, no tots pensem i ens pot obrir la ment a lo desconegut.
Ben mirat podeu veure que una bona salut no la dona el metge, sinó que tot el que em parlat fins ara, ajuda a tenir-la, com tenir al costat una familia que t'estima, alhora ajudar-los a ells, fer esport, llegir, anar a fer algun petit viatge, cuidar als amics, que sinó es perden, i viure en pau amb tothom, això també forma part del benestar.


Paisatge des de tocar les cases de les Olives (ajuntament de Vilademuls)

Fer-nos una llista de preguntes i questions a fer respecte els anys que ens queden de vida com :
Salut Física : Quin és el vostre estat de salut en l'actualitat i de quina manera aquest estat us afecta per viure una vida independent ? 
Us reviseu repiodicament els vostres ulls, oïdes i pressió arterial ?
Esteu en bona forma física : força, resistencia, coordinació, equilibri?
Hom pot cuidar-se de si mateix ?
Salut Mental :  Patiu depressió o angoixa ? Quines coses us preocupen i us deprimeixen? De vegades es guarden en el noste món secret i no les compartim. 
Quins tipus d'estimuls mentals rebeu? d'aficions, de coneguts, d'amics que compartiu la mateixa il.lusió ? Es suficient ? Tots em de compartir les emocions que es desenvolumpent en el nostre costat, tan les que provoquem nosaltres o les que venen d'altres persones. I al cap del dia podrem disfrutar d'aquestes emocions, que són tant importants a la nostra vida: al anar al supermercat i comprar una dotzena d'ous i entregar-la al pobre que està assegut a fora, preguntar-li d'on és, com se diu, si te fills, si al donar-li el que li hem comprat mirar-li als ulls i escoltar les paraules d'agraïment que ens dedica. Marxarem cap a casa contents.


Casalot que es troba a la part esquerre de la carretera anant de Vilert cap a Esponellà.

Us sentiu sol o us sentiu satisfet de la qualitat i quantitat dels vostres contactes personals ?
Visiteu i ajudeu a d'altres persones amb frequència ? Hi ha d'altres 
ACIVITATS
Treball : Necessiteu  seguir treballant  després de jubilar.vos, per raons econòmiques? Persones que s'han casat grans i tenen algun petit .
Quina importancia te el treball per  a vosaltres, a part del diner, que representa? Estarieu interessats en trobar un treball remunerat o voluntari  després de la jubilació ?
OCI : Amb que utilitzeu el vostre temps temps lliure i quines son les activitats amb les quals més gaudiu ?  
A quines activitats us agradaria dedicar més temps ?
Teniu alguna afició per a la qual no hagueu tingut temps, però que us agradaria començar ?


Com que el Pla de l'Estany i la Garrotxa son especials per fer ratafia, aqui van una barreja de fruits i fulles que estan posades a sol i serena perquè quedin ben amasserades.

RELACIONS 
Són satisfactories les vostres relacions amb la vostra parella, la vostra familia i amics ?
Teniu facilitat peer fer noves amistats i conservar-les ? I, en cas contrari, que podrieu fer per millorar aquesta situació ?
Teniu prou contacte amb les noves generacions ?
DINERS
Quins són els vostres ingressos i les despeses en l'actualitat ?
Necessiteu limitar les despeses i procurar alguns ingresos més ?
Quines assegurances teniu i que us cubreixen ? 
Si teniu algunes persones que depenen de vosaltres, quines provisions econòmiques heu fet per a elles, en cas que vosaltres falteu abans ? La vostra parella que sempre s'ha quedat a casa, cuidant-vos i que mai no ha anat a treballar a una fabica, oficina, etc ?
Un altre dia parlarem de mes temes que cal pensar i no deixar-ho penjat, els nostres ens ho agraïran.
Ben cordialment,

Pep

dimecres, 31 de maig del 2017

QUI HA TROBAT PINYOLS D'OLIVA FORADATS ?

Be, quan un va al tros a treballar sense presses, i es passeja per tota la finca a poc a poc, mirant, guaitant qualsevol racó o arbre dels molts que hi han, millor dit guaitant olivers/oliveras, els seus troncs, que enguany de dos ne'm eliminat un, encara que ens dolgui, els temps moderns ens porten a per camins impensables fa 5 anys, quan encara a casa colliam les olives/aulives amb un vibrador manual i els pares molt contents, perquè van deixar de pujar als bancs de collir olives i de pujar a dalt de l'arbre, per millor collir tots els racons, el pare hi va pujar fins passats els 85 anys, vaja com un nen petit que no te por de res. 
Be, tornant a les sorpreses que enguany ens hem endut, ni ha una que ha sigut un gran descobriment. Sempre em parlat de les grives, que s'enduient una oliva a capa peu i una amb el bec i així arrencaven el vol, recorreguen grans distàncies, segons un home del Pla d'Urgell, que darrera una canyissar es va trobar uns quatre kilos d'aulives.

El gran descobriment d'enguany al esporgar amb majúscules, ha sigut la troballa que estan veient a la foto.
Pinyols d'aulives, oberts per una punta.
Fins ara pensàvem que les que robaven les aulives eren les grives, però ara ens trobem amb aquestes col·leccions de pinyols tots oberts per un cantó i ordenats o recollits en racons o forats d'un oliver, poden ser a una certa altura.


La veritat es que estic intrigat pel fet. De quin animal es tractarà ?, el que si estic segur, es que el forat no el fan les grives !!!., ni cap altre ocell . Un rosegador ? quin ? el talpó comú, que es passa la vida obrint galeries subterrànies ?  Segur que un rosegador potser seria el més plausible !, però també o podria fer tot seguint les olives del terra, olives que haguessin caigut de les Oliveres, degut a la sequera, olives que ha caigut de les glaçades, etc. No en te prou en menjar-se la carn , s'ha de menjar el contingut del pinyol que nosaltres desconeixíem la riquesa del seu contingut; potser es millor que lo de fora, mai ho sabrem nosaltres.

Perquè no guarden les aulives al nivell més baix de l'arbre i no guardades en un a petita cova més alta ?

Qui ens podrà ajudar a aclarir quin animaló ho fa ??????
Estem intrigats, y no descansem. Pensava preguntar-ho als tècnics de la denominació d'origen les Garrigues ?, pensava preguntar-lo a un biòleg expert en les oliveres, encara pensava preguntar-ho al Sr. Farmacèutic de Belianes, home que viu enmig de productors d'aulives i que parla amb molts pagesos, també ho volia preguntar als titulars de Camins de Verdor, també als molts bons pagesos de Llorens de Rocafort, de Maldà de Sant Martí de Riucorb, de Preixana o Rocafort de Vallbona, fins i tot als pagesos de Vallbona de les Monges. 


També al llicenciat i amic Joan Càliz, ( investigador postdoctoral en el grupo de Ecologia Microbiana ).


que em va resoldre el nom científic de la planta : bufallops, petards, esclafallops " Colutea arborescens  ".
També ho vull preguntar a l'amic Santi Arbós, el que ressegueix la natura des de Fulleda fins a la Serra del Tallat, ell que no se li escapa res relacionat amb la pagesia, de gran m'agradaria assemblar-me amb ell, home cultivat. 
La pregunta està oberta a qualsevol persona que sàpiga la resposta , siga pagès o no, siga biòleg, veterinari, ornitòleg, ingenier agrícola, 
o un jubilat que es recorri el terme de dalt a baix.
Una pregunta  :a vostès de petits/petites , quan els de casa tornaven del tros no els portaven un ram de bufallops o espantallops i els feien petar, i estavem encantats de la vida ? . A mi, era el millor regal que em podia portar el pare.
Be, no deixo aquí, i més que agraït per la vostra col.laboració en un tema prou delicat, que no ens deixa dormir. Si que ha de ser un animal amb les dentetes molt fortes, perquè la fusta del pinyol també  ho és.
Pep

dilluns, 29 de maig del 2017

RADIO TARREGA I LA CANÇO A COLLI OLIVES

Benvolguts amics, després d'una curta estada a Llorens de Vallbona, per tal de fer una bona " toilette ",  als trossos d'aulivés i d´ametllers, de les destrosses que va fer una intensa nevada, carregada d'aigua, molt pròpia d'aquest temps, perquè la neu dels mesos d'hivern es més seca, els dia 24 i 25 de març d'enguany, amb una pluviositat mesurada de 28 l. el primer dia i 35 l.el dia 25 i d'un fort vent posterior, que va com caragolar les rames, i d'altres les va partir, deixant-les o be arrencades o be penjades de l'arbre, va tombar pins de més de 8 metres  d'alçada, i ajeure ametllers d'un tamany considerable, d'aquells que tenen més 80 anys, i que estaven saníssims, en fi un paisatge desolador, també va partir la guia (la part més alta ) d' aulivés jovenets plantats al 2008 i per a més inri els va bellugar tant que a la part aprop de les arrels i va fer un gros espai que mi passava la meva ma ; jo amb 67 anys que tinc mai ho havia vist.  La qual cosa ha portat una feinada a cada casa i també a casa nostra i s'ha de fer i no es pot ajornar, tota rama fora de l'arbre es motiu de fabricar el que anomenem el cuc de l'oliver, fa un forat i pon ous i així continua la cadena per seguir infectant tota la plantació; que no te res a veure amb la bacteria xilella fastidiosa del sur d'Italia i de les illes Balears, excepte Menorca.
Tot aquest enrenou, no desitjat per ningú m'ha portat a remoure  racons aimats de la meva memòria i com no pot ser d'una altra manera, m'ha vingut a la ment la família Collas-Brunet. Ells van tenir una tia monja que es dia Maria de las Mercedes Brunet, que quina casualitat , avui que hem enterrat a la nostra estimada Tecla de cal Martí, es bo recordar que Donya Maria Mercedes Brunet, passada la guerra civil, va donar classes a un grup de noies de Llorens que entre elles hi avia la Tecla,   Amb ella s'acaven aquesta munió de noies que cada dia anaven a escola a Vallbona. Descansi en pau la Tecla de cal Martí. Però deixeu-me parlar encara una mica més de la Tecla
Un hivern, parlant amb la Tecla Ruera de cal Martí, ara ja (acs), em va dir  que ella de joveneta al tros cantava la cançó A collî Olives, amb la seva germana la Maria de cala Milia (a.c.s) i també la sabia la Pepita Moncusí de cal Ton, també (acs); clar això em va fer pensar, en que algú l'hi havia posat la música. 



També he dir, que enguany vam assistir al decés del nostre estimat Dr. René Collas, espós de la Sole Torrent Brunet, neta del famós compositor de la cançó A collí olives, Francesc de P. Brunet Recasens, la seva mare era filla de Bellpuig . Solia anar, un parell de cops a l'any al seu pis de l' Avinguda de Sarrià, prop de la plaça Belianes, en René escoltava i disfrutava quan jo explicava la història de les abadeses de Vallbona. Em feia un gran honor. Segur que en sabia més ell que jo, però era molt humil, i sempre volia aprendre.
No cal dir que tota la història de la busqueda i troballa posterior de la partitura, de la cançó A collî olives, en René ho va viure de manera extraordinària, se li notava l'afecte que sentia per l'avi de la Sole. El Dr. René Collàs va treballar la major part de la seva vida de metge per Nacions Unides a l´Àfrica.
Davant de tots els fets que us he parlat i que amb el decés de la Tecla Ruera de Llorens, s'acaba un tros de l'història relacionada amb la monja Brunet, que en aquells anys l'anomenaven com Donya o Domna Mª Mercedes, ( el concili Vaticà II, ho va capgirar tot ),  " m'abelleix" o també dit , em ve degust, publicar tota l'entrevisa  per tornar a ser escoltada per segona vegada; molts de vostès no l'han escoltada mai . Es va fer al vuit de desembre de dos mil vuit; els olivers plantats quell any ja són molt macos. 
Molt agraït a moltes persones, molt al Professor Dr. Josep Mª Gregori i Cifré.D'altres agraïments que ja estan posats dins l'apartat d'etiquetes de la gravació.

Aéu-siau.
Pep

diumenge, 21 de maig del 2017

UNA VEGADA MÉS A L'INTEMPERIE

No tenim temps de res, o de practicament res, els dies passen volant i curiosament la natura fa el seu camí i ens deixa sovint com a carallots. Perquè  sí, cada feina te el seu moment i ens diem allò que es tant tranquilitzador "No hi res que s'esperi tant com la feina " i així avança la primavera i ens espantem quan comencem a veure algun ametller florit, llavors recordem allò, Març, temps d'esporgar, Abril, carretejar la llenya del esporgar cap a casa i poca cosa més. Aquests bons consells de la cultura popular de la baixa Segarra , res de res; tot ho anem aparcant per un motiu o un altre,  el cuidado de la tia, que si talaiar a la petita Mar, que algun dolor lumbar que ens ronda a mi i a la meva dona,una estada de dos dies a Montserrat per la festa de la Marededéu,  en fi totes les ocupacions són bones per no anar cap a les terres de Ponent.Llorens de Rocafort, ara es considera de l' Urgell, mi hauré d'adaptar o sinó sempre ens quedarà Llorens de Vallbona; que ningú s'enfadi. Ara amb veu baixa, pesa molt lo de la ex-baronia de Vallbona i la seva història oi que tinc raó ??? Be, ho deixo perquè cadascú tiri per allí on vulgui i si voleu podeu donar-ho per inoït. 
A casa nostra, hem arribat al més de maig practicament sense esporgar o podar, sí que algo haviam fet al passat mes de març amb el comando Serrano i el meu cunyat Josep, persones molt eficients en tot, per aquest motiu encara més bons companys de la feina d'esporgar. Molt hàbils amb la motoserra, però sobretot en voluntat d'ajudar, cosa que els ho agraeixo molt. 


Dos arcades gòtiques , que deuen ser les restes d'una important construcció medieval, de la que era l'antiga Quadra de Mas Déu, propietat de l' Abadiat del monestir de Vallbona.

Vam començar de baix a dalt del tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges a preparar la finca d'olivers/oliveras perquè tard o d'hora la pugui collir la màquina vibradora, i aquesta només admet un sol tronc. He dit tard o d'hora, però rectifico més d'hora que tard, els meus genolls que ja em fan mal, em fallaran, l'hernia que tinc a L3 donarà problemes i pot ser que sigui realitat una altra a L4, i tot això farà que no pugui o puguem ser tant atrevits per anar fent d'ajudant de pagès, perquè pagès, allò que es diu pagès no n'he sigut mai. Un pagès ha de saber molt, cosa que jo no sé.
Sempre he ajudat als meus pares, els dos ( e.p.d.) a fer les collites tant la d'ametlles com la d'aulives i quan s'acostava el temps de preparar l'hort, amb el pare anàvem ajudats del Lluis i un servidor amb la crysler voyager, que era molt gran, i que duia la vaca que ens havia servit sempre per anar a esquiar i carregar el material de tota la colla i ara ens serviria per carregar els feixos de canyes que haviam fet a la sort de més amunt, camí del monestir de Vallbona de les Monges.


El pare Sisquet Capdevila i Pons i un servidor fent canyes per l'hort.

 Aquesta setmana em vaig adonar, que tot i estan al costat mateix de la carretera, ningú les agafa, han perdut valor ? o tenim altres alternatives per enfilar les tamaqueres ?. Sí,  envejo els pagesos que saben fer empelt de canut, d'escudet i d' d'agulla, o encara empelts de cep; sense tenir vinya, mai se sap. Ara es el moment de recordar que al tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges tenim un parells d'ametllers empeltats de prunera clàudia 



Vostès em diran, no veiem cap pruna, ni cap ametlló ( quan l'ametllà es tendra, a Llorens li diem ametlló ). Te explicació : com que en el seu moment no es va esporgar tot l'arbre, dons ens em quedat " in albis ", esperem que l'any vinent puguem lluïr d'ambdues coses en el mateix arbre. Els entesos que són tots vostès, poden veure la presència de les dos diferents fulles oi ? .També trobem per totes les finques dels pares, ametllers que fan ametlles de tres classes : llargueta, marcona i mollar principalment; el pare ho feia per assegurar la collita, unes anaven més barates però en feien molts quilos i d'aquesta manera equilibrava la producció; trucos de la vella pagesia. Clar això també comportava més hores de classificació, però es feia en la pau de la llar, com a Girona fan l'espellonar el blat de moro.
El pare arribada l' època del cosetxar, li agradava segar amb la seva dalla, a les vores de les parades , sota els marges, sota el gran noguer del Perdigó, sota els ametllers, sota els codonyers, sota la gran figuera,  sobretot si estava ple de cogula o sègol banyut ( és el sègol atacat per un clavíceps ) , el pare també l'arrencava i el llençava a una punta del tros, abans de que es pogués reproduïr.


Adjunto aquesta entranyable fotocomposició, feta per un amic i expert en aquestes arts del disseny i la creació , recordant a Machado" No hay camino, se hace camino al andar " "aquest home ho practica cada dia, es un savi, un home que l'interessa gairebé tot, culte, està enamorat de la vida i l'estima. M'ha fet aquest regal, que l'acepto de cor, m'encanta i es ell com em veu en aquest món, un home que te la debilitat d'apartar les ones electromagnètiques per tal d'esbrinar i alhora xafardejar, racons de la nostra història, que passa en la vida dels homes i dones  i procura recordar fets de tota mena, que no caiguin en l'oblit per insignificants que siguin i sapiguem que la contingencia en la nostra vida sempre hi es present, i tot allò que és, pot no ser, es lo contrari de lo que és necessari. Moltes gràcies Joan Bosch; ell es arquitecte.
Tornant a la feina de pagès, estem a finals  d'abril i ens em d'espabilar i tornar a agafar el toro per les banyes i esporgar doblement el que toca i les branques trencades per la gran nevada del passat abril i del tifó que va acompanyar tot seguit, una veritable destrossa en totes les finques, les nostres també.
Amb el que porten llegit, em parlat varies vegades de Vallbona de Les Monges i de la Quadra de Masdéu, dons em ve com  anell al dit. Aquesta setmana que avui dia vint-i-u acabàvem han donat el premi Princesa de Asturias a la Hispanic Society of América de Nova York. L' Hispanic Society es una de les intitucions més representativa de la cultura española a Nova York. Ho te ben guanyat, feina feta  durant més de cent anys.


Hem de recordar que el fundador de l'Hispanic Society of América, fou Archer Milton Huntington, també es l'autor del poema The Ladies of Vallbona , que forma part del llibre Rimas, i que el va trobar la muller del gran historiador de Vallbona J.J. Piquer Jover. Estava en anglès i el va traduir en Marià Manent amb el nom de Les Dames de  Vallbona . Puc dir que es un poema bellisim; i que  Huntington el va regalar al Conde de Romanones, Don Alvaro de Figueroa  Torres,  cap del partit Lliberal, i tres vegades president del consell de ministres. Ens preguntem- Quin agraïment li devia a aquest senyor Romanones, o va ser pura cortesia  ??? , a aquestes alçades ens és igual, disfrutint de " Les Dames de Vallbona " en català, el trobaran , traduït per Marià Manent. Lali, ha tu que estimes tant Vallbona, t'agradarà més.
A hores d'ara estic orgullós d'haver escollit aquest titol pel meu Blog. Arirbar-hi va ser una bonica e interessant i llarga història. 
Resultat de la feina feta, la setmana pasada, molta llenya d'oliver i llenya d'ametller a la vora dels marges o be a la mateixa soca, esperant portar-la cap a l'era.
Aquesta setmana ens tocara cuidar la familia petita  d'olivers/oliveras, que estan plantats de l'any del crac de les hipoteques subprime, que Déu ens agafi confessats.
No vull acabar sense dir-los-hi que estic molt content del premi Cervantes al bisbe emèrit de Säo Félix do Araguaia (Brasil), Pere Casaldàliga, fill de Balsareny (1928) des de jovenet que ha sigut un referent per a mi i els meus amics Martí, Cesc, Lali i Miquel.
No és el millor premi, peerò benvingut sigui. Ell ja te el premi d'haver cuidat, mimat i estimat als seus, al ramat que vatenir confiat durant anys; ho va donar tot per ells. No va ser tant mimant ni estimat per la jerarquia catòlica, perquè,? sí,  ell havia entès l'Evangeli !!! Que més havia de fer per rebre un premi no metàlic, sinó un consol de germà per part de Roma ?, l'home sempre ha de ser consolat, ho necessitem. Ánims als que manen, que tothom trobi refugi al vostre costat i més al que ho ha deixat tot per amor al Crist !!!!!!!! .
Ah! he parlat d'ametlles i no vull pasar per alt a la mare, que tot i no sent d'aqui va aprendre de la padrina Dolores, com es feien les ametlles garrapinyades i sempre li van sortir molt bones, cap diferència amb la padrina (a.c.s.), fins i tot el Sr. Duch ex-secretàri de Vallbona de les Monges , les trobava molt bones.
Una abraçada

Pep