SANT BERNAT EN PLE MES D'AGOST

Es dilluns, 20 d'agost de 2012, festa de Sant Bernat, un gran sant i pare de monjos, Sant Bernat de Claravall. A Solius , Poblet, Vallbona de les Monges ho cel.lebren per tot lo alt, més haviat tiren la casa per  la finestra , el Sant be s'ho val i el seu eslògan Ora et Labora també, aquests monjos s'ho han pres en serio i no anteposen res a l'amor del Crist. Me'n vaig assabentar pel full dominical, o sigui al sortir de missa a Sant Antoni de Calonge, anunciaven la festa i asseguraven la presència del Sr. Bisbe.
 Entre els assistents més d'un em va dir el mateix. Ja se que recordar-se d'un Sant tant important i a més pare de l'Esglesia, només un dia a l'any es  ben poc, però no puc lluir de més, sóc molt limitat i no tinc present tot el santoral, encara que si que el porto des de molt petit incorporat al meu interior les festes litúrgiques de l'església. Els meus pensaments van primer pels malalts, que són els importants .També he de dir que amb la gent gran a la consulta, ens relacionem perfectament i sense cap mena de dubte, quan han de tornar de visita. Sí els dius torneu per Sant Miquel, queda clarissim, vindran; si ho canvies per Sant Cosme i Sant Damià també vindran, si comentes que seria bo veurens per Sant Martirià cap dubte, o per santa Teresa del Nen Jesús , no fallaran, o per tots Sants cap dubte o si els dius per Sant Andreu, no cal que s'ho apuntin, et iduen tranquil doctor (Tots Sants el primer i Sant Andre lo darrer) són els joves acompanyants que no s'aclareixen amb el santoral, i per ells parlar-los d'aquesta manera es un vertader  " lio "no se que ha passat, però tot gira molt de pressa i practicament això de les festes ha passat a millor vida. En la propera relació de festius  que s'observen a la cort eclesiastica de Girona no hi trobarem Sant Bernat, però tots saben que te una importància enorme dins l'Església Catòlica.

Constitutiones Synodales Dioecesis Gerunden, Illustrissimo et Reverendissimo Domino D. FR. Michaele Pontich.Episcopo Gerundensi  DC.LXXXXI.

Jo,  estic content,  al menys seguirem entenent-nos amb els avis, ells no tenen cap dubte sobre quan s'escauen les festes fins i tot saben quan es Cinquagesma (festa major de Sant Feliu de Pallarols )  o el diumenge de Quasimodo (Es el diumenge posterior a Pasqua " dominica in albis ". Amb les paraules llatines " quasi modo " començava l'introit de la missa del dia), o quan s'escau Sant Sebastià o Sta. Llúcia (Festa major de Palol de Revardit) o per Septuagèsima ( són les 9 setmanes abans de la Pasqua), o sigui el calendari litúrgic regia el curs del temps i també les feines del camp,  el canvi de les llunes també calia tenir-ho present ! Encara ara si consulteu el calendari del pagès fa referència constant a les llunes.

Tots els dies són bons per anar a Solius, primer a missa, i al cap d'una estona de parlar i saludar els monjos, hostes i persones conegudes , tot seguit comencen les Vespres. .

Els monjos van rebre al Sr, Bisbe i a tots els fidels vestits amb l'hàbit blanc i negre, estaven molt monàstics, jo diria que l' hàbit festiu de Sant Bernat dona  més solemnitat a tots els oficis de la Comunitat.

Jo, aquesta ordre em te robat el cor, es seu lema Ora et Labora  es molt propi de gent que no vol ser en cap cas una carrega pels altres.. Tota la gent de l'Urgell ja em crescut amb el rerefons de l'ànima cistercenca, Penso que cap més ordre s´hagués pogut ajustar més en aquells terrenys de secà, mai es podrà pagar la feina feta per aquells monjos en terres acabades de conquerir. Ells de la necessitat en van fer virtut i fins aquí hem arribat. Una gran virtut seva es no posar-se mai mèrits en res.

El Sr. Bisbe, en tot moment va estar molt entranyable, cel.lebrant una missa pels seus, amb molt de carinyo pels monjos, ep ! per nosaltres també, però més per ells que ho havien deixat tot per seguir el Crist.Va fer una gran lloança als vots de pobresa, castedat i obediència, com a contrapunt a la deriva de  l'actual societat que ho vol tot per avui, sense esforç i que oblida els més necessitats i és dedica a cultivar el propi cos com a única meta. Hedonisme i punt. Sempre tenen present els  valors de la societat en que estan immersos i el missatge evangèlic el viuen nit i dia. ... em desperto i encara estic amb Vós... La seva pobresa impressiona a propis i estranys.

Quan veig incensar l'altar, a la Creu i a la Marededéu durant l'inici de la missa, durant l'ofici de vespres o mentre es canta  el Benedictus a l'hora de Laudes, ho trobo molt be i comprenc la importància que te tot plegat en quan a adoració i respecte; però m'agradaria que algú m'expliques la base teològica de l'incens durant el Magnificat i durant el Benedictus ??? No és pot saber tot oi ?

El bisbe va fer una solemne crida a ser Llum i Sal per tots els que s'acostin a Solius. Jo puc dir que fa anys que ho són, només cal mirar la colla de fidels que ompliem l'esglesia, per veure que si que són llum per tots nosaltres. Aquella colla de joves que un dia van arribar a Solius, han dut la paraula de Déu més enllà d'aquest racó de món.

Les pregaries i els cants es van anar succeint fins a arribar a la consagració. Les veus de tots el monjos i més la del pare Jaume dona caliu i solemnitat a la litúrgia, sempre rica fins i tot pels que no creuen. L'església estava plena de gom a gom, una festa com aquesta no passa per alt.

 La missa va continuar fins  al moment tant entranyable de donar la pau de Crist. Ens la vam donar amb una forta abraçada amb l'Anna Bové que tenia al costat, i amb d'altres fidels. L'ambient festiu era palès. Fins la diputada al Parlament de Catalunya  Gloria Renom se la veia en pau i irradiava  pau i ens la va transmetre. La pau del Crist !  Estàvem en família, diguem-ne molt ben acompanyats.

Només vull fer esment de passada a la figura del pare Edmón  Garreta, molt vellet, però amb el cap clar, es recordava molt be, de quan amb la mare abadessa Frederica de Vallbona anaven amb cotxe a les reunions del capitul general de l'ordre, temps era temps i també molt més joves; el germà Albert en dona testimoni, explica que es trovaben a l'àrea de Montblanc. Ara em va assegurar que no surt, fa vida cent per cent contemplativa. Sempre veig mostres de carinyo vers ell per part dels seus germans monjos.
Vull agraïr per endavant el somriure que ens va dedicar el germà Albert des del seu lloc a l'altar, una vegada feta la gran reverència a la Creu. Si a Déu hi hem d'arribar per mitjà dels germans, veig que ell i la resta de monjos estan ben encarrilats i segur que Sant Bernat des del cel està orgullós d'ells.

Per acabar la missa tots vam cantar els goig del pare Sant Bernat, bisbe inclòs, com poden veure a la foto de dalt. Mai els havia cantat, no se perquè. La veritat és que no m'hagués molestat escoltar-los sencers. No se si mai s'han cantat o és que són molt llargs .

Tot s'ha de dir a la sortida vam compartir fotos i tertúlia amb amics que estiu rera estiu ens trobem a Solius, quines coses Déu meu ?, Com la Sra. Thomas de Barcelona, la Sra. Gloria Renom i el seu espòs, l'Anna tant  acollidora que ella sola fa els honors al que es troba mig perdut en el petit món de Solius. Va ser un plaer saludar al pare Prior, i el pare Jaume que pels anys que l'escolto sap molta música; aquests monjos són un niu de sabiduria i sota cada hàbit i ha un savi.He de dir que  de vista feia molts anys que els conec a tots, però com que sóc tímid, només em quedava amb el germà Albert que tot s'ha de dir te una paciència 100%  cistercenca. Més que agraït ! .Ara ficats a recordar, he de dir que el primer monjo que vaig tenir contacte l'any 1982 va ser el germà Albert i ell em va presentar al germà Felip (a.c.s.) fill d'Osor.. No puc passar per alt l'entranyable record al Sr Josep Manyer (a.c.s), que sempre ens recordava que ---estimar es tota la LLei.... Anyorem la vostra bondat i el vostre model de vida, en una paraula el vostre tarannà cristià !. M'agradaria que us llegissiu l'entrevista publicada a la revista  de Girona nº 271 d'abril de 2012, publicada postmortem pel periodista Xavier Cortadellas . També hi ha una resposta a un escrit de Mossèn Ballarin al diari AVUI l'any 2008, que es titula L'ISLAM ,  una resposta plena  de seny i molt respectuós amb l'Islam com sempre, però posan els punt sobre les is, i cada cosa al seu lloc; cal tenir en compta que ell era un gran  ARABISTA i alhora independent. Una abraçada ben càlida per la Sra. Perpinyà!
 Una vivència que trobo d´allò més encertada a Solius es que quan acaba la missa els monjos surten a fora de l'església a parlar amb els hostes, fidels, forasters, encuriosits i demès persones com poden ser turistes que frequentent el monestir, només pel fet de saber que es Solius o qui són aquesta gent o tant sols per veure l'exposició de pessebres, sempre interessants o la natura que l'envolta.

Per què es puguin situar i no es perdin si van a conèixer aquests monjos cistercencs al Monestir de Solius.

He de dir que be farien els mossèns de les diferents parròquies, que a l'acabar la missa poguessin compartir una estona amb els seus fidels, i interessar-se pels seus problemes, de salut, econòmics, espirituals, o com van els fills, o senzillament tant sols pel plaer de compartir una estona,  etc. però ja se la resposta, no hi han capellans i els pocs que hi ha han de dir dos o tres misses cada dia festiu. Que ningú s'ho prengui malament, tant sols  ho deixo apuntat com un bon desitg. Jo els respecto i els estimo amb tots els seus defecte i qualitats. Són únics, ells ho han deixat tot , han renunciat a lo més fàcil i han optat per lo difícil, es passen la vida valorant i ajudant  i fent costat als qui no és res als ulls d'aquest món. Feina no gens fàcil en els temps que corren. Enhorabona monjos de Solius, de Poblet i monges de Vallbona, ep ! això també va pels mossèns. Ànims.

Litografia de'n Parcerises, del llibre Bellezas y Recuerdos de España (Catalunya)

Aquí va la litografia més antiga que existeix del monestir de Vallbona de les Monges, és pel pare Edmón Garreta, que ben segur que li portarà molt bons records.
També m'abelleix posar la foto d'uns joves monjos que van arribar de Poblet, a més d'un li pot agradar i alhora  també li portarà molt bons records.; més d'un estarà content de poguer contemplar aquesta foto.

Bon final de vacances a tots.
Aquesta fotografia de la Verge de la Sala Capitular de Vallbona també va per vostè pare Garreta.

Marededéu de la Misericordia de la sala capitular de Vallbona de les Monges.

El que te molts bens, ha de dedicar moltes hores a cuidar lo que te i el que te poc o res, pot dedicar tot el temps  a ser ell mateix i a escoltar , ajudar , consolar i estimar  als altres; te el seu encant no tinguin cap dubte. Poden probar-ho, he de dir que no és fàcil.   Ànims.
Una abraçada a la Comunitat de Vallbona en aquest dia tant important.
P/D : Hi ha un petit video d'un moment molt entanyable de les vespres, si puc el publicaré , però sino ja miraré com ho puc fer perquè el pugueu veure i disfrutar.

Pep.

EM DOL QUE NINGU, HAGI FET CAP COMENTARI SOBRE ELS POEMES DE'N MIGUEL PALOMINO

  Bona nit a tots els lectors del meu blog. Estem patín les altes temperatures d'aquest sequissím estiu. Tot es més intens al meu poble de Llorens , ja de per si sec. La falta de pluges pot ser que ens faci perdre la collita d'olives , ja tocada al passat més de maig on ja començaven ha haver-hi olives negres. Ara només penso en salvar les oliveres jovenetes plantades a finals d'abril de 2012. El camp necessita les pluges com més aviat millor. Fins i tot la marinada escaseja per les tardes.
El tema del present article , es que ningú ha fet cap comentari als múltiples poemes que he publicat en aquest mateix blog a l'article : " Vam ser feliços fins i tot a la mili ", del Miguel Palomino
Sincerament em dol, que ningú s'hagi atrevit a llegir-ne algun i enviar-me algun comentari, per senzill que sigui.

Poso aquests dos  La Casa i El viajero, escrits a Montserrat el dia 10 de setembre de 1971.

Llegiu-los a poc a poc i pot ser que us facin meditar una estona. En Miquel Palomino va morir molt jove, massa jove; va venir de Cuba per fer-se religiós,  coses de la vida, s'ho va deixar i la casa mare el va despatxar, o millor dit el va deixar a la deriva i més sol que la una. Més tard es  volgué fer monjo de Montserrat, però penso que el pare Abat d'aquells anys era el pare Cassià Maria Just un monjo just i sant , li va recomanar que s'ho penses be, el noi va viure món a la Barcelona de les Comunitats de Base, de la  Contracultura on els màxims activistes eren en Salvador Guasch i en Lluís Racionero, on encara ressonava l'esperit del Maig 1968 i on el PSUC estava present a les fàbriques, a les assossiacions de veïns , als barris i fins i tot a la Universitat, l'Assamblea de Catalunya era tota una autoritat moral, política i es jugaven la pell pel païs dia rera dia, el pare LLimona amb el seu tarannà que no se'n callava cap i donava testimoni d'honradesa ,on cents de Barcelonins no es perdien cap sermó seu dels diumenges,ep! jo també, en aquest ambient es va curtir i va patir en Palomino, només palesat en els seus poemes. Va trobar feina de dishokey en un bar a l'inici del carrer Major de Gràcia.
Va viure  a casa del germans Pilar (a.c.s.) i Francesc De Martí i Sanahuja, fills de Verdú, ells el van acollir com un més, el seu pis de Gràcia, era una onege, abans de que s'inventesin, alli si podien trobar gent perseguida pel franquisme o Déu sap amb quines dificultats (econòmiques, espirituals, d'amor, de solitud. La Pilar, anys a venir es va casar amb l'Oleguer Bellavista i Bou, home prou conegut per tothom fins i tot per en Martí Olivella ; i en Franscesc es feu amic meu, tot un tresor de bondat i honradesa, amb humor de canya xiula com tots els del poble de Sant Pere Claver. Home senzill, que estima molt la familia, generós amb tot Déu. i més aviat donat a resoldre els problemes dels altres abans que els seus. Li agrada que la gent del seu voltant siguin feliços; ell hi contribueix amb la seva manera de ser. La seva bonhomia ho contagia tot. Els veïns de Tàrrega són molt afortunats.
Llegeixin els dos poemes per no cansar-los, veuran la riquesa d'aquest poeta que tot i estar acompanyat, es trovaba d' allò més sol. Ve sol mai, la Lali Valdivieso era amiga d'ell  i l'escoltava molt sovint, sort en tenia. La Lali tenia l'esperit acollidor de la seva mare i germans, empapats de l'esperit del cister,  els estius a l'hostatgeria del monestir de Vallbona de les Monges, eren molt profitosos i perquè no dir-ho, una mica del tarannà del seu gran amic i  monjo de Montserrat el pare Miquel Estradé (a.c.s.), tenia la capacitat de fer sentir important al que estava al seu costat. Escoltava com si fos lo més important que pugues fer en aquell moment. Espero que aquesta jove, encara continui així ; i han valors que duren tota una vida.
Pel qui s'animin, queden molt poemes per llegir a la llum de la lluna o asseguts sota una palmera del desert de Sarrià o en un banc a la plaça de Sant Felip Neri, al jardi del museo Marés, o als jardins de l'Ateneo Barcelonès o al qualsevol placeta de Gràcia o del Poble Nou.
Una abraçada a tots i que plogui, jo ho espero i les oliveres també. Que acabeu de passar unes bones vacances. Avui els pobles de la Vall del riu Corb i de la Conca de Barberà han pujat a homenatjar a la Marededéu del Tallat. Els de casa també.
Pep.



                      

TRENTA VUIT RAONS PER A CONTINUAR PLANTANT OLIVERES ARBEQUINES I GAUDIR DEL MILLOR OLI DEL MÓN

Fa més de 40 anys un veí del pare, al veure´l plantar ametllers li va dir Sisquet no els veuràs grans ! El pare li va contestar, si altres no n'haguessin plantat tu no en tindries. El veí li va dir, noi, tens raó. El pare sempre explica que durant  els seus 89 anys, d'abres n'ha plantat més de 2000 entre ametllers i olivers; ah ! i sempre fent els clots a cops de magall i amb l'aixada, no com ara que ve una màquina i amb un minut et fa un clot d'un metre de profunditat, traient la pedra i sauló del fons i posant-hi terra bona del damunt, d'aquesta manera l'arbre arrela molt millor; ben diferent de temps passats.

Abans de continuar vull deixar una vista del paisatge en que creixent aquestes oliveres, no deixe de ser una paisatge típic urgellenc, amb  totes les seves característiques, que el fan únic.

Els ametllers es moren molt i s'han de tornar a replantar, per tal de tenir ametlles, no sabem perquè , encara que al tros del Perdigó al pla, hi ha mitja dotzena d'ametllers que son grandiosos i que el pare els ha vist grans tota la vida, no s'explica o sigui que ell ha optat per plantar olivers, els quals no es moren mai, segur ! A més són una meravella, aguanten l'adversitat, tant la sequera com el fret, com la falta de cuidados. Un veí, fa a prop de 40 anys que te la finca abandonada i tots els olivers estant vius; això si plens de molsa i amb moltes rames seques, molt de llucs a les soques i molta malesa al seu voltant, però vius. Amb una mica d'esforç, esporgant els arbres, llaurant, tallant els llucs i amb una mica d'adob, al proper any tornen a fer olives, increïble, però cert, és un arbre molt agraït.
Aquest petita olivera que veieu a dalt i que te un any de vida, una mica més que menys, amb 4 anys ja tindrà olives com les que veieu davant els vostres ulls. Un tresor !

Autèntiques olives arbequines

Aquest és el resultat, les olives que tenim ara davant dels ulls, fixeu-vos quina gama de colors tant bonics, així són les olives arbequines a mig novembre, el resultat serà el millor oli del món. Disfrutin d'ell ara i al seu temps poden anar a qualsevol molí o cooperativa dels pobles de la Vall del Corb.

Anem per les raons : 

1.  Perquè els grecs ja ens les van deixar a casa nostra.

2. Perquè hem nascut rodejats d'oliveres, no sabem ben be des de quan.

3. Perquè ben mirat, l'oli forma part del nostre ADN.

4. Perquè els nostres avantpassats més propers van viure rodejats d'elles i tanmateix  van   seguir plantant; el pare amb 89 anys  i la mare amb 85 estan encantats de seguir plantant oliveres, mantenen la il.lusió de  quant eren més joves..

5. Perquè les oliveres han sigut testimoni de molts esdeveniments.

Mapa fet per P. Placide ingenieur geographique. Paris  1792, Vallbona encara era baronia.

6. Perquè ens parlen de La Quadra de Mas Déu, de quan era un terme per si mateix i pertaneixia a l'Abadiat de Vallbona , on els nostres avantpassats van néixer en un territori independent dels reis de Catalunya, d'ençà Pere el Cerimoniós , que es va vendre la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció, de tots els habitants de la baronia, pel preu de 22.000 sous, a la abadessa Saurena d'Anglesola (1379-1392). De cop i volta l'abadessa, es converteix en el centre del poder polític, religiós i cultural de la contrada. Vallbona és un " estat " dins d'un altre estat.

7. Perquè aquestes oliveres son quelcom seriós, ens expliquen tant que es impensable viure la nostra història sense elles.

8. Perquè sota seu molts han menjat, han patit, explicat històries de tota mena i molts hi han trencat la son " migdiada ".

9. Un oli que forma part de moltes receptes culinàries, no se quantes.

10. Perquè també forma part de molts remeis de les àvies, de curanderos, de metges i farmacèutics.

11. Perquè nosaltres som testimonis que les escriptures dels nostres avantpassats ja parlen d'un món únic.

12. Perquè de petits, ja sentíem que venien els italians a comprar-nos l'oli arbequí, això ens omplia d'orgull i alhora ens sentíem afortunats.

13. Perquè nosaltres els de la Baixa Segarra o com en diuen ara, l'Urgell,  l'oli està sempre present en les nostres vides.

14. Perquè per Llorens i d'altres pobles de la ex-baronia de Vallbona l'oli és un tema molt important.

15. Perquè  segons el premi atorgat,a l'oli "Cervus" de Cervià de les Garrigues l'any 2009 a Mònaco, fa honor a l'oli de denominació d'origen Les Garrigues. L'oli arbequí, al mapa de dalt, poden veure on es troba el poble de Cervià i el d'Arbeca i el de Llorens. Aquest premi honora a tota la denominació d'origen.

Foto del poble de Llorens de Rocafort, abans Llorens de Vallbona. Foto de'n Lluís Capdevila.

16. Perquè l'olivera és símbol de pau des de sempre.

17. Perquè és un arbre estimat i ben vist per totes les cultures del Mare Nostrum.

18. Perquè un ou ferrat amb aquest oli és quelcom  únic.

19. Perquè quan venen amics, sempre ens treu d'un compromís fent un pa amb tomàquet.

20. Perquè sempre podrem seguir fent torrades a la llar i l'oli li dona tot el sabor del món.

Perquè vostès ,puguin seguir, els pobles que conformen la Vall del riu Corb.

21. Per curar ferides i llagues de la pell.

22. Perquè els compositors i poetes puguin continuar fent cançons tant boniques com  A collî Olives, del mestre i compositor Francesc de P. Brunet Recasens i mossèn Ramon Bergadà i Solà.

23. Perquè pugui seguir il·luminant-nos de nit des d'un llum d'oli amb un bon ble.

24. Per untar els panys de les portes perquè no grinyolin.

25. Perquè sí,perquè  no sabríem passar sense ell.

26. Per mirar-lo dins una bonica ampolla i deixar la ment en blanc.

27. Perquè poguem seguir confitant el tocino (porc), posant-lo amb oli dins la tupina.

28. Perquè poguem continuar fent sabó casolà, que si es  fa servir amb aigua de pluja (dolça), deixa els cabells molt brillants, vaja tot un espectacle.

29. Per seguir fent " oli de cop ", tan apreciat per la gent del camp.

30. Perquè les persones que enyorin els remeis casolans puguin seguir el camí de les àvies d'abans i per exemple fer aquest remei per perellons : recepta molt antiga : prendràs una porció dels cascos de las bestias cuant les ferran, las faràs courer ab oli comú y untarne bent calent los perellons ...

Del  remeis, que usaba, lo celebre Señor Vehí de la Péra, lo any 1845.

31. Per seguir fent oli d'arrel de carbesina.

32. Perquè l'església catòlica pugui seguir amb els Sants Olis: del Crisma, dels Catecumens, dels Malalts, de l'Ordre.

33. Perquè els pintors puguin seguir pintant a l'oli.

34.  Perquè al voltant d'un pa amb oli, pot canviar la teva vida.

35. L'oli uneix les persones.

36. Perquè tres generacions puguin gaudir una setmana junts rodejats de la boira, el fred ja el donem per descomptat. Disfrutant d'algun  dia de destorb pel mig i junts gaudir de la història de la família, del poble i de la comarca.

37. Perquè l'oli sempre ha donat per molt i és un bon tema de conversa als cafès dels pobles de Les Garrigues, fins i tot quan no hi ha collita.

38. Perquè és un plaer  quedar-se bocabadat guaitant l'ampli ventalls de colors de les olives arbequines a mig novembre, i fent cua enmig dels tractors carregats,  al molí-cooperativa de Sant Martí de Maldà.

Agraïments: Als meus estimats pares, pel seu exemple al llarg de tota la seva vida, a la família del compositor Brunet Recasens en especial a la seva neta Soledad Torrent i Brunet per la seva generositat, al meu amic Jaume Culleré Caimons de Belianes, amic d'ençà molts anys, al meu amic Dr. Miquel Fabré per la seva estimació a la nostra comarca i l'oli arbequí, tant present en les seves receptes culinàries. Agrair a la Reina Capdevila la correcció de l'article i a Pepe Iglesias, home cultíssim, exel.lent catador de vins, amb moltes publicacions a l'esquena , molts llibres publicats, molts premis literaris, expert en periodisme gastronòmic i  millor persona ; la seva increïble i fastuosa web: enciclopediadegastronomia.es , es per quedar-se meravellat i bocabadat, és algo gran.  Un brindis a ell per la  seva permanent valoració de l'oli arbequí. Veure els que els interessi la Revista Vinos y Restaurantes, podran passar una bona tarda de dissabte i de qualsevol dia de la setmana.

Aqui tenim les plantes Fel de Terra i el Dit de nostra Señora, de les  dos se'n treien receptes prou importants. De  la Digitalis Purpúrea, encar a se'n treu la Digoxina pel cor, actualment en ús.

Vostès mateixos, però ara que més d'un fa vacances, podrà  aprofondir en el tema del nostre oli, i de tots els enllaços que els proposo, que no són pocs; molta cultura a les nostres mans.

Llorens de Rocafort,  el territori més avançat de la familia Cardona, als límits amb els musulmans, que estaven a Lleida i  a les Montanyes de Padres. 

Bona Festa Major 2012 a tots els  veïns de Llorens de Rocafort. Festa dels sants patrons Abdó i Senen, vulgarment anomenats " Sant Nin i Sant Non ". Cal recordar que durant l'edat mitjana la patrona de la parròquia fou Sta. Maria, tema molt propi de la ordre del Císter; com a testimoni, la podem veure a la primera clau de volta al damunt del cor de la nostra església. Llorens, com altres pobles de la Vall del Corb, formava part de la Baronia de Vallbona.

La Verge amb el nen i la rosa de Jericó a la ma.

Cordialment.

Pep

Veure: Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir 1153/1990. Segona Edició. Josep Joan Piquer  i Jover .

NUEGAROS POR NAVIDAD

A casa, des de sempre, per Nadal em menjat nuegaros, que es tradició a Gata ( Extremadura) poble on va neixer la Tere i la nostra estimada tia Mari i el tio Dimas (e.p.d.). Els " nuegaros " estan fets per un  emparedat de dos "obleas " que en català se'n diuen pa d'àngel.

Ben be semblen hòsties gegants oi que sí? Donç no, son "Obleas " molt típiques de Cáceres i de Salamanca, la meva germana ens les compra fetes a Lleida. Jo recordo, fa més de 34 anys que quan s'acostava les festes del Nadal, a Gata el tio Dimas (e.p.d.) treia uns ferros molt antics que en català es dieuen Neulers de ferro o  Hostiers de ferro, en castellà podrien dir-se  "barquilleros". 

Hostier de ferro del segle  XV. Museo Episcopal de Vich.

 Una vegada els ferros estaven calents, si buidava una cullerada de pasta feta només amb aigua i farina, després s'acostava al foc i s'aguantava uns dos minuts i rapidament es treiea i ja teniem una oblea i així fins a tenir-ne unes cent, clar cada nuegaro  està format per dos. Molta paciència i ànims.

Hostier o Neuler  de ferro . Segle XIII. Museo Episcopal de Vich.

El " Nuegaro " està format per un picat de nous i mel.

Nous del tros del Perdigó, del terme de Vallbona de les Monges. Són molt bones al pal.ladar, només es regen quan plou.

 Les nous són de secà, només és reguen quan plou, si és que plou, soporten llargues temporades sense aigua, però per altra banda estan boníssimes,  i molt gustoses, són  de la finca del Perdigó, molt aprop de La Quadra de Mas Déu, terme de Vallbona de les Monges. i la mel es de l'amic Culubret de Sords, que te un abellar, amb múltiples  eixams d'abelles cap a Galliners.

 que li fan una mel de molta qualitat, vaja  boníssima.

L'Abellar, consta de múltiples eixams d'abelles. A la foto seguent podem veure'n un amb múltiples capses. Aquestes han d'estar en un lloc sec, sense humitat, amb aigua a l'abast, de fàcil accés, amb moltes hores de sol, amb flors ben aprop, orientat al sud, sud-est o a l'est. mai al nord.

Les caixes han de tenir una bona temperatura, les abelles treballen millor amb temperatures càlides i treballen menys amb  temperaturres fredes. Important que estiguin ben resguardades del vent.

Una mostra de la pasta ja preparada per estendre.

Aquesta es la pasta que es farà servir per estendre al damunt de les " obleas ", ha de ser una mica liquída per  poder-la estendre i no perjudicar el pa d'àngel.

Actualment les Obleas  les comprem fetes a Salamanca i també la meva germana les troba a la venda a Lleida, tota una sort, perquè ens facilita la feina i a més sempre ens ve de gust menjar-ne qualsevol moment.

La tia Mari, en plena activitat nadalenca, fent los nuegaros !, ja els seus pares els feia.

Sentir la conversa entre la tia Mari i el Lluís no te desperdici, però l'un te ganes d'apendre i la tia ganes d'ensenyar, o sigui que no és fàcil, però te tota la pinta d ácabar be.  L'aprenentatge serà profitós, perquè ja està assegurada la tradició familiar.

Encara els quedava feina per fer ,unes pastes, per cert  bonissímes, però ara no en parlarem, ho deixem per un altre dia. El tema de la pasteleria i reposteria dona per molt.

Perdonin el retard de l'article, estem molt lluny del Nadal, però les coses van com van i de vegades em queda algun tema endarrerit. Si pasem per casa a Llorenç per Nadal els podram probar.

Una abraçada a la meva familia i als amics del Blog.

Bon estiu a tots.

TEMPESTA D'ESTIU AMB TRONS I LLAMPS

Som afortunats, gràcies a la llarga tempesta del dia u de juliol de dos mil dotze, podem fer-nos una idea de com funcionava l'aljup de l'hort de Cal Gallo. Espero que a aquestes alçades d'estiu vostès ja hauran llegit l'article "Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura " segur que almenys ha sigut entretingut pels més grans, pels joves potser haurà estat envoltat de misteri o d'un desconeixament absolut. Be, potser que'ls hagi agradat ? ho celebro !, però segur que tots vostès hauran quedat amb un dubte, com s'omplia aquest aljup ?, clar, aquí no hi ha cap font , em de confiar sempre amb l'aigua caiguda del cel, estem a la terra de  cabanes i basses i cisternes i  cogulles. Donç be, aquest dia va arribar, i estic més que content de poguer-los oferir si més no, les imatges, que parlen per si soles, o lo que diu lo refrant " vale mas una imagen que mil palabras ". Els avanço que les fotos són modestes.

Com poden veure el cel era propi d'un fort temporal, en cap cas vull amagar-los que em vaig mullar i devalent, però el moment s'ho valia, calia fer les fotos i amb tota la voluntat del món, tampoc  podran veure grans dolls d'aigua entrant a l'aljup; si petits rajolins, que a mi em van portat a pensar amb  l'encant del meu país; tant la gent com la natura són austers. De mica en mica s'omple la pica.  Amb poca cosa en tenim prou, gairebé tot és petit a Llorens, fins i tot el terme es petit, però no podem canviar-ho.

Tant a Girona com a Lleida aquest últims dies de juny passaven veritable calor, les temperatures havien arribat a 36ºC i la cosa es feia molt feixuga per tothom, jo el primer.
Vam passar la tarda del divendres a Lleida a casa de la meva germana . Feia calor de veritat.  Al vespre a  l'arribar a Llorens, no vam trobar la desitjada i esperada i puntual marinada, no vam tenir sort, no corria ni un bri d'aire. Feia calor, però que hi farem. 

Només d'arribar al poble vam trobar el propietari de cal Damià que estava decoran la façana del carrer del Sol amb uns esplèndits dibuixos de personatges fent exercicis de gimnàstica de tota mena. Al veure' ls només vaig pensar que jo mai seria capaç de dibuixar tant be; ho deia fer, pujat a una llarga escala, que ocupava mig carrer, en quell moment l'artista no hi era. Vaig apartar l'escala i vaig passar la crysler.

A Llorens de Rocafort només es parla del cosetxar, donç degut a les fortes temperatures els sembrats estan al punt, daurats, ben daurats, vaja  torradissims, amb una baixa humitat i a qualsevol veí, ja voldria tenir-ho endressat,el refrant  ho recorda " no es pot dir blat , fins que es al sac i ben lligat ." Sóm al temps de les tempestes de tarda i amb possibilitat de que caigui alguna calamarsada o que baixi robina pel fondo, cosa dificil però possible. El pare en recorda una que va inundar tota la sort, ja era segat i agarberat, l'aigua va arrivar a la mitat de la garbera, clar tot ple de fang. Explica que van posar cada garba a la cabra de serrar la llenya i així amb molta paciència van serrar centes de garbes, aprofitant només la punta on hi havia el blat. Van salvar la collita del gra. 

Tothom vol portar el gra a casa o al magatzem, costi el que costi. Tenir el gra a la intemperie es un gran patiment, és angoixant, perquè tothom des de sempre te basarda a que es pugui posar foc i que es perdi tota la collita; a més el Google , des del divendres ja feia palès plujes i tempesta amb alguna calamarssada cap a la Conca de Barberà.

Sembrat d'espelta

 Tornant a la façana dibuixada de cal Damià i siguent atrevits, li vam preguntar a l'artista de l'obra, que no li quedava gens malament, resultat, era un expert i ens va confirmar que havia pintat en èpoques passades alguns absis d'església. Vaja sabia el que es feia, però jo, no sabia qui tenia davant. he de dir que no em costa saber, quan algú en sap. A més de les figures, el dissabte també hi havia escrit algunes frasses, amb lletra gairebé de caligrafia, per cert interessants, que no recordo. 

Cosetxant a la Sort de més amunt, cami de Vallbona de les Monges, cosetxadora del Magi de cal Martí, impresiona veure-la d'aprop.

Al veure treballar aquesta màquina, que lluny queda en el meu record aquells temps del volant i de la dalla i el lligar les garbes amb el fus, els vencills fets del mateix blat, tallat a primera hora del mati, quan era humit i perquè es mantingués fresc, es guardava sota un marge i mig tapat, lloc on tardava a tocar-hi el sol. 
Al pare recordo que sempre l'ajudava el germà de la meva àvia, l'oncle Lliberato (e.p.d.) , pel meu pare ho hagués fet tot, home molt treballador i molt serio alhora, no recordo veure'l  rient. Li agradava molt la caça amb fura, encara que estigués prohibit i més d'una vegada la parella de la Guardia Civil li havia trepitjat els talons. Algún mal rato va passar.

Encara recordo quan el pare va comprar la primera màquina de segar i agavellar de la casa Trepat, de Tàrrega. Deixava les garbes al terra, amb la mida exacta ,per només lligar-les; era un gran avenç (encara la guardem intacta tal qual va fer l' última sega, ara deu fer més de 46 anys; espera tancada a la pallissa que algú la restauri);  recordo que el pare anava assegut al damunt de la màquina no per comoditat, sinó per fer contrapès , més endavant va sortir una lligadora, que ja era el màxim, sortien les garbes lligades i mira només calia fer les garberes al tros. Recordo que quan les desfeiem per portar-les cap a l'era, a sota molt sovint hi trovabem seprs amagades.
El dissabte va donar per molt, fins i tot amb el pare, pel dematí vam anar a veure si una prunera ja tenia les prunes madures al Perdigó, a més d'ensofatar un noguer gegant, carregat de nous, també ens vam entretenir regant un altre noguer petit i un lledoner davant de la cabana, que esperem, que quan sigui gran, façi molta ombra, sempre hi podrem fer alguna berenada. Les ombres son molt escases a l'Urgell. Sempre s'agraeix trobar-ne alguna, molt més abans perquè tothom es quedava a dinar al camp; ara no cal que us digui que el que passa....
Passejant pel pla del Perdigó vam trobar un oliver que ja tenia olives molt petites i ja negres, vol dia que ja patia sed.

Tot s'ha de dir, és l'únic oliver que tenim que no és arbequí; és  " Sevillano " com l'anomena el meu pare. Vostès mateixos.

Sisquet Capdevila i Pons als 89 anys pujats a dalt del Noguer.

Tornant a la tempesta del dia u de juliol, he de dir-los que , va ser doble alegria, una perquè l'aigua convenia més que mai i l'altra perquè podriam ensenyar com s'omplia el petit l'aljup al nostre municipi , que encara i entra l'aigua i com poden veure la serva no se quants dies.

Tots podem veure un cert nivell d'aigua, fins i tot podriam  veure al fons de l'aljup, unes ones concentriques que fa l'aigua quan cau de la gran roca. 

La vista, des de fora de l'hortet , hom pot veure els dos grans solcs al damunt de roca. No cal dir que aquesta familia ho tenia com un tresor en mig d'unes terres secaneres.

Be, el dia va sortir rodó, fins i tot a més d'omplir-se l'aljup, també és van omplir a bessar les basses de cada oliver, que el pare feia unes 4 setmanes que els havia fet, per si ploia.
Estava content perquè va ploure amb força i de manera molt generosa, o sigui que aquest estiu ja no passaran set.
Vam acabar el diumenge anant a misa, parlant amb els pocs veïns que queden al poble i després vam anar a passar una estona a l'hort.

Sota aquest generós lledoner va transcorrer l'estona i els comentaris sobre com va l'hort enguany, que el pare com sempre el porta molt be i net. Ja fa dos setmanes que menja tomaquets.

La posta de sol ens va sorprendre a l'era, veient els arbres joves, que Déu ni do de lo que han crescut.

Hi ha un adagi propi del juliol que diu  " Qui no bat al juliol, no bat quan vol " Aquest més és donaven les  condicions meteorológiques adients: al matí bufava el vent de serè, bon sol durant el dia per torrar el gra i marinada a la tarda per a ventar i netejar la batuda.
No parlarem del temps de porta garbes dels trossos a les eres, perquè ja és història i no toca.
Com que el tema important és la tempesta, vull recorda el que feia l'avia, el pare i la mare, davant d'un temporal: treien un panet beneït a la romeria de la Mare de Déu del Tallat i també un tros de ciri o espelma que hagués estat  en el monument el dijous sant, i es deia aquesta oració enganxats als vidres de la finestra, he de dir-los que jo tenia por. Es resava el trisagi:

Sant LLuc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara va pel camp, vestida de blanc, vestida de negre, Jesús que llampega. 
I així s'anava repetin fins que el temporal minvaba.

A Girona, ho resaven així:
Sant Pere de Roma,
Sant Pau de Narbona,
Sant Narcís de Girona,
Sant Cosme i Sant Damià
Gloriós sant Cebrià
Sant Lluc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu i si ens deixeu, deixeu-nos al cel al costat de Sant Miquel.
Com poden veure, cara terra fa sa guerra, però tots estavem per lo mateix. Que els sants ens ayudessin en moments difícils.
Disfrutin del present.
Avui és dia 9 de juliol i a Llorens de Rocafort encara queda gra per cosetxar.

Bibliografia : Calendari Folklòric de l'Urgell. De Valeri Serra i Boldú. Proleg de l'Excel.lentissim Sr. Dr. Joan Benlloch i Vivó, Bisbe d'Urgell i Princep sobirà de les Valls d'Andorra.  Bellpuig 10 de Desembre de 1914,