dimecres, 9 de maig de 2012

UN HORT, UN RACÓ, UN ALJUP, UNA HISTÒRIA EN MINIATURA

Per una persona,  que ha viatjat poquíssim, que mai ha travessat cap oceà , que tan sols ha  agafat un vaixell,  un parell de vegades a la vida , l' una per anar a Mallorca, i l'altre per passejar-se entre les illes  Canàries, dos viatges amb avió a Praga, un a Colònia i  Aquisgran , una anada amb tren a Paris,  per visitar els impressionistes que es trobaven al Musée Jeu de Paume, (actualment al Musée d' Orsay) , Notre Dame, La Cité, La Conciergerie, Les Invalides,Sacré coeur au cemitière de Montmartre , amb tot  els pintors, le Palais Chaillot, Le Sainte -Chapelle, La Sorbonne,  Le Palais Chaillot , Le Bois de Boulogne, Palais et  jardin u Luxembourg, Les jardin des Tuileries,  Saint Germain -des- Prés, que un cop conegut , jo mi hagués passat mitja vida passejant i badant la boca, és una meravella .



 Un altre viatge amb cotxe amb els fills per visitar la Bretanya de punta a punta,  anant tant sols d' auberge de jeunnesse , des de la Rochelle fins a Saint-Maló, passant per Nantes,  Vannes, Lorient, Quimper, Presqu,ile de Crozon, Lannion, Treguier, Dinan, Le Fort de  la Latte, Dinard,

Calvari de Tronoen

 Escapada a Paris per disfrutar tots plegats  dels impressionistes i una escapada al park Astèrix-Obèlix molt important per tots nosaltres ;



Tornant a Paris, va anar a visitar entre d'altres llocs el Palais de la Découverte ( Musée parisien des sciencies depuis 1937 ), allí vam disfrutar molt, com podeu veure tots provan certs experiments de física.
Sempre m'ha sabut greu marxar de Paris sense haver anat  a conèixer el Marché aux Puces, els encants parisiencs. a Saint -Ouen molt aprop del divuitè arrondissement.

Palais de la Découverte, mussé parisien des sciencies. En Lluís i la Cristina experimentant i nosaltres també.
Amb la Tere em fet viatges per España de nord a sud i  d'est a oest, d'un extrem a l'altre,  molts a Salamanca i a l'alta Extremadura (Gata) aprop de Ciudad Rodrigo, terra de la Tere i com que Portugal es al costat mateix , doncs també em fet estades a la costa de l'Atlàntic i ja està. També  coneixem batant la provincia de Càceres com el Valle del Jerte, Las Hurdes, La Vera, Plasencia i Cáceres capital tot una meravella i alhora patrimoni de la humanitat. La resta han estat viatges per la Catalunya Vella i la Nova, o sigui  que sense cap mena de vergonya he de dir que sóc molt localista, mitja vida he estat sedentari per obligació, gràcies a l'exercici de la medicina, aïllat no geogràficament, sinó per la Llei, gairebé un ermità. Dins de tot també he estat un nòmada  i us diria que he viatjat més a la vora del foc al caliu de les brases que d'una altra manera. A aquestes alçades de la vida, ja dono per fets la majoria de viatges i he après a disfrutar amb petites sortides sobretot per l'estimada Garrotxa ,el Pla de L'Estany i per la Baixa Segarra, ara l'Urgell, la meva pàtria. No puc oblidar les desenes de vegades que he viatjat al Monestir de Montserrat, tant a peu, com en aeri, en el cremallera i en cotxe particular. Montserrat, per mi ,  ha estat un referent important, sempre ha estat una gran finestra oberta al món.
 En aquests moments he de dir, que no em moro per viatjar, no em treu la son, i no tinc res previst per  fer, que no sigui anar alguns caps de setmana a Sant Antoni de Calonge, gaudir de la pau davant el mar, llargues passejades per l'immens passeig que arriba fins a la punta del port de Palamós, i  després de dinar pujar a peu fins al poble de Calonge, per un camí que transita enmig de camps d'oliveres i conreus de cereals i horts molt ben cuidats i algun dia d'estiu anar a passar una estona amb els amics monjos de Solius . També és cert que la lectura sempre ha ocupat un lloc important en la meva vida, primer per motius professionals i segon per plaer, encara que no sóc un gran lector de literatura, ho és molt més la meva esposa Tere, ella si llegeix molt, gairebé cada dia un parell d'hores. Ah ! mai he perdut les ganes d'anar i tornar de Llorens sempre que calgui, són les petites arrels que em lliguen per sempre. També en alguna foto podran veure exel.lents postes de sol.
Us he de dir que sempre he tingut motius familiars per no viatjar, que i farem, tot va com va a la vida, no em sap greu i a més no ho anyoro; no vull deixar de dir que quan podia viatjar llavors no tenia recursos o havia d'estudiar. No és pot tenir tot a la vida !!
 Tampoc, tinc res en contra de la gent que viatja, al contrari m'encanta que els altres viatgin com el meu amic Dr. M. Fabré, cal llegir els seus dos viatges a Roma, el primer Viatge a Roma, no te desaprofitament, poden passar un dissabte a la tarde molt divertit sense sortir de casa;  el segon titulat Retorn a Roma és un caminar pels estrets carrers de Roma que porten a la plaça Campidoglio, al carrer dei Giubbonari, sense deixar la plaça Campo dei Fiori, un passeig amb família .
Els meus fills han viatjat molt i quan poden encara ho fan, considero que sempre ha sigut important, es veuen les coses d'una altra manera;  disfruto que m'expliquin, com són les ciutats i els països que han vist, i la seva gent; també us he de dir que mai he llegit el llibre de'n Pessoa, que es titula  El libro del Desasosiego, en el qual es burla dels viatges i de la gent que viatja. Segons m'han explicat , ve a dir ,  perquè anar  a la costa de l'Adriàtic a veure una posta de sol, si les postes de sol són boniques en qualsevol lloc, fins i tot des d'una finestra de casa. Si, als anys 60 en plena contracultura, vaig llegir el llibre de On the road, de Jack Kerouac, també he llegit els llibres de l'Espinàs com viatge per la Segarra, pel Pirineu de Lleida, per Extremadura i com no el Viatge a l' Alcarria de Cela.

Llorens de Rocafort, viist per en Lluís Capdevila
Ara, ja grandet, em limito a conèixer els voltants de casa, cosa que no vaig fer de jove;  Llorens i les seves  rodalies , pobles de la Vall del Corb que com Belianes, Omells , Sant Martí de Maldà, el Vilet, Rocafort de Vallbona, Nalec, Guimerà. Vallgona de Riu Corb, Bellpuig, Verdú. L'Espluga Calva, Arbeca, Passanant, Forès. Mai he estat a L' Albi, Els Omellons, Vinaixa, Albayés, Cervià, Senant, Blancafort, La Pobla de Cèrvoles.
He de confessar-vos que si , que em faria molta il.lusió anar a Montserrat i pujar amb el funicular a Sant Joan , guaitar les ruïnes que queden de l' ermita de Sant Onofre i tot caminant pel cim arribar a Sant Jeroni i disfrutar de l'esplèndida vista que es veu segons l'amic Quim i tornar a Sant Joan a una bona hora. Al costat de'n Quim Estivill gran excursionista, que sense dir-ho massa,  ha caminat per tota Catalunya, jo sóc testimoni i una vegada el vaig acompanyar fins a l'ésglesia de Bestracà, alta Garrotxa, des d'on es contempla la vall d'Ormoier, per cert,  meravellosa . Serà tot un privilegi, fer aquesta excursió de les ermites de Montserrat, abans de que l'artrosi em deixi els genolls bloquejats i més adolorits.

Nalec,poble de la Vall del Corb, antigament pertanyia al bisbe de Vic
Tornant a Llorens, us he de parlar dels seus entranyables racons, que podríem dir que ja són història, quasi oblidats de la ma de Déu, però que perduren tossudament en el temps. El titol del present article ho diu tot " Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura "


Fixeu-vos, davant de la porta d'entrada a l'hortet, la natura hi ha fet creier un pi.




També , he de dir-los que és un hort de tarda, orientat a ponent, o sigui que el sol si pon cada dia, tot un luxe. No puc estar-me de dir-los que un hort així, ara i fa dos-cents anys sempre ha sigut un tresor a l'Urgell, la Baixa Segarra i a tot els llocs de baixa pluviositat. Hortet que alhora feia també la funció de jardí, un trosset per cada cosa, més auster impossible, amb poc en tenien prou.
Dissabte passat, veníem,  el pare, en Lluís i jo de fer una plantada de noranta oliveres molt jovenetes, d'un any de vida,  al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, antigament formava part de la baronia de Vallbona; les primeres 84 les vam plantar el mateix any  que va esclatar l'actual crisi, degut a la concessió de les hipoteques subprime als EE.UU, amb l'esfondrament de Wall Street i el crac del Lehman & Brothers. Amb el pare preferim plantar oliveres, cosa que  ens fa més feliços, que estar pendents dia si, dia també de les agències de qualificació com Standard & Poor's, Moody's i Fitch , que l'any 2008 no van saber anticipar-se a la crisi i alhora van ser responsables d' haver donat bona nota a empreses a punt de fer fallida. Vostès també difrutarien veien aquests petits arbres que en pocs anys ens donaran el millor oli del món. L'oli arbequí extra verge.

Olivera plantada l'any del crac del Lehman  & Brothers.
Tornant de la feina feta i convençuts de que ja creixeran com han crescut els plantats a l'any 2008, vam passar per un tros ple d'oliveres centenàries amb uns marges molt ben fets i conservats i tota la finca molt ben cuidada, se'n veuen molt poques pel terme, es de cal Cabalé, una casa de Llorens.

Aqui podem veure els tros de la Vinya del Cabalé, tros d'oliveres molt ben cuidat i netissím.

Passada aquesta finca tant bonica i en plena  costa La Pera, ens van trobar amb la cabana del mateix nom, refeta , segons el pare es totalment de volta, fa anys va caure la mitat de la façana i l'amo la va refer, a consciència, jo era petit, i mai més ha tornat a caure, aquí la tenen. El nostre territori n'està ple de cabanes, però la veritat que moltes amb el teulat enfonsat o en ruïnes. Actualment no són útils pel pagès, donç quan treballa amb el tractor, va dins d'una cabina i tant si plou, com si fa fred o fa un fort temporal sempre està protegit.

L'Urgell està farcit de cabanes com aquesta, que eren molt necesaries per aixoplugar-se de la pluja i de la calamarsa; també si posaven els animals per resguardar-los de les altes temperatures d'aquests indrets, que per cert són molt freds a l'hivern i frescos a l'estiu sobretot a les tardes quan arriba la marinada.
Be,  dit això, segueixo amb el tema de l'article, feia temps que volia fer un reportatge d'aquest bonic racó,  ple de records i de vida per la gent gran com el meu pare i també per mi de quan era Jovenet. Es tracta de L'hort del Gallo, al Cul-Roig del Gallo,  aquesta família,  també hi tenien la pallissa i l'era; anys més tard també i van fer una bassa per recollir aigua que baixava pel camí i d'aquesta manera no haver de pujar tant amunt per abeurar els animals;  ara aquesta bassa esta coberta de terra. També i han altres Cul-roig  com el de cal Puça, cal Mora i cal Bergadà, si continuem camí avall arrivarem als Comunsaris de cal Mora i ca l'Andreu amb una bonica i gran cabana amb bassa inclosa.

LLiris com a úniques plantes de jardí, autòctons, donç fa més de 100 anys que estan aquí. Els mateixos els he vist en diferents cabanes, com la cabana de cal Damià al Perdigó, amb una cisterna.
Pels que no ho saben, cal Gallo era la casa abans de cal Ton. L'amo es deia Pep Capdevila, que va tenir tres fills: en Ramón, en Sisco i la Maria casada al Vilet. El Sisco el Gallo que tenia botiga al poble, va tenir tres fills: el Pep. en Lluís i la Mercè.


El pare recorda molt be, que quan era jove, aquesta familia venia molt sovint, perquè la finca esta molt aprop del poble. Tal com he dit abans era un tros molt complet, amb l'era, la pallissa, l'hortet, amurallat com podran veure, i dins el seu aljup per recollir l'aigua de pluja , vostès mateixos podran veure els grans solcs picats  a la roca, formant com dos canals, en una roca del damunt de l'aljup, curiosament encara funcionen, quines coses Déu meu ?, hem trobat l'aljup humit, penso que és l'aljup més petit que he conegut al meu poble de Llorens i molt ben conservat, hi caben uns quants milers de litres d'aigua. El considero tot un tresor, per lo que va aportar en el seu moment, i per l'història que te i que malgrat tot ha arribat fins als nostres dies, O sigui, vulguem o no l'aljup s'omple d'aigua quan plou, quan descarrega durant hores.  Lo mateix passa , a una gran roca de fora de l'hortet, però també amb una gran canal feta pels picapedrers locals porta l'aigua a l'aljup, o sigui que s'aprofita al màxim. Es tot un exemple d'aquest país auster, i sever, i amb molt baixa pluviositat. Guardar l'aigua ja va amb l'ADN d'un Urgellenc-Segarreta. L'aigua es imprescindible per tothom, però més èr  aquesta terra tant seca i molt valorada per la gent del poble i també per nosaltres. Poca broma.


Poden veure els dos solcs llaurats a la roca que van de dalt a baix i de fora cap a dintre i l'aigua que recullen degoteja cap a l'aljup que està a sota.

Si han llegit l'article " l'aljup en àrab, és diu algup " a hores d'ara, ja estan familiaritzats sobre aquest grans dipòsits de recollida d'aigua que ancestralment es feien servir a la Baixa Segarra i que tan útils eren, per recollir la poca aigua que queia .

Fixem-nos amb l'aljup i la canal de pedra que li condueix l'aigua de l'altra roca. El que passa es que ara , la conducció està embussada entre pedres , terra i plantes seques; tanmateix tampoc ha de portar aigua , ningú la necessita.
Aljup prou gran, pel petit hortet d'aquesta família, que ben segur era tot un tresor, puc afirmar sense por d'equivocar-me que d'aigua n'havien de tenir de sobres, apart de regar l'hort i d' abeurar els animals.


Em pregunto qui de vostès no ha somiat mai en un racó com aquest ? Un hortet ple de romanticisme.
Després d'haver estat a la cartoixa de Valldemossa l'any 1976,  el que més em va cridar l'atenció va ser les cel.les dels monjos amb el seu hortet-jardí , en el qual cada cartoixà cultivaba herbes aromàtiques i hortalisses. Copiat del llibre d'Alexandre de Laborde " Le Voyage Pittoresque et Historique en Espagne ",  capitol: Retorn de Pollença a Palma ...... Hi ha trenta-tres religiosos; cadascun  té tres petites cambres per a allotjar-se i un jardí en el qual cultiva flors i hortalissa. Els forasters són ben rebuts al monestir; hom els allotja i els nodreix durant tres dies; per estatjar-los hi ha un edifici molt còmode. L'església i el claustre són molt bells; i hom en treu tot el que cal per vestir i menjar: blat, oli, vi, fruita, hortalissa, i pel que fa als draps, es fabriquen en el monestir. La renda d'aquests religiosos, sobrepassa de molt llurs necessitats i totes les despeses; també fan moltes almoines a les famílies pobres i són generosos amb els qui treballen a llur casa.  Al Desierto Carmelita de San José de las Batuecas (fundat el segle XVI)  aquesta petita vall al sud de la provincia de Salamanca, només si troba aquest monestir, cap més altra edificació. Aprop si troba la Peña de Francia, on hi ha un santuari i monestir de dominics: aquesta montanya  està a una alçada de 1000 m i si podem alvirar els pobles de Las Batuecas, La Alberca Herguijuela, Madroñal, Sotoserrano, Monforte, Casas del Conde, Miranda ...
Restes de la Quadra del Mas Déu, fins fa pocs anys hi va viure un ermità. Aquestes bardisses que veuen, ere un petit hort, que al costat encara hi te una gran cisterna, amb aigua suficient per regar l'hort i pels animals quan ni havien i per les persones. Lloc melancòlic, degut a la gran solitud e història .
Puc dir que aquest hortet del Gallo, s'assembla moltissim al dels cartoixans i també em ve a la memòria l'hortet de dins el recinte de La Quadra de mas Déu, amb la seva cisterna de bellíssimes pedres, i alhora úniques, tot en miniatura sense excepció, però per els tres exemples són a mida de l'home, tots fets amb grans treballs, cap ha sigut fàcil de fer; aquí està el mèrit; la vida dels quals no existiria sense l'aprofitament de l'aigua del cel.
.

També hi afegiria l'hortet de l'ermita de Sant Benet de Montserrat ,que tant ben dibuixat va fer  el Conde de Laborde quan va passar per aquí i va publicar en el llibre LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE . Ep !, jo mai i he pogut arribar, igualment d'aquesta construcció no en quede més que les ruïnes, el lloc més aprop on he arribat es al Pla dels Ocells. Ho deixo, perquè no tinc perdó de Déu. També he vist a distància l'ermita de Sant Dimes, cada ermita tenia el seu hortet.


Aquesta planta es de la família de les Boraginàcies, el seu nom es: ECHIUM VULGARE,L. i el nom vulgar : VIPERINA , viu a la vora dels camins , llocs àrids, camps, indrets pedregosos i secs; antigament s'havia fet servir per a combatre les mossegades de les serps. A Llorens n'està ple.

L'hortet del Gallo.
Estem a la primavera i com diu la meva esposa Tere, el primer color que apareix és el groc, però per damunt de tot domina un escandalós to verd, amb gallarets vermells i les flors blanques i rosades dels ametllers, com molt be saben a tots els nostres trossos hi han ametllers.

Després de la pujada, uns moments de descans amb el pare.
En aquests moments de pau, amb tota la calma del món, en aquest indret melancòlic i alhora ple d'austeritat, asseguts a la pared que fa de muralla a l'hortet, recorda que quan era un noi cada mati sortien del poble entre 30 o 35 entre carros i carretons amb l'arreu, o sigui uns camins molt freqüentats.
Abans de continuar explicant-vos cap a on es dirigien els grups de persones cada mati, vull repassar les partides del terme de Llorens de Rocafort : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya.





    El pare explica que quan anaven a treballar a la partida de l'Alsina és trovaben amb els de cal Gené, els de cal Roig, un mitjé de cal Cantó, els del Puça, de cal Mano, uns del Vilet, vaja una gentada .


Fixeu-vos quina pica tant ben feta, els  quatre costats eren de pedra picada, i al cap dels anys encara esta en molt bones condicions. Aquí i tiraven l'aigua per abeurar la mula i demès animals, queda mig amagada, però te el seu romanticisme. El temps tot ho conserva, però hi posa la seva pàtina verdosa sobre les pedres.

A ambdues roques podem veure uns solcs, que estan fets per orientar l'aigua de pluja vers una canal que porta l'aigua fins a l'aljup de dins l'hort. Als pins que teniu davant hom hi podeu veure vesc en castellà muérdago.
Sobre aquesta roca també es pot veure un solc picat a la pedra que recull l'aigua i l'encamina cap una canal que la portarà a l'aljup i així tindrem més aigua.


El pare està molt satisfet, de com ha anat el dia i no te cap por de la tempesta que s'acosta, al contrari, pensa que l'aigua li vindrà be, a les oliveres plantades. Quan torna cap a casa sempre està satisfet, ha fet tot el que ha pogut i demà serà un altre dia. Ah ! per la seva tranquil.litat els diré que gairebé no va ploure, molt de núvol però res.


Quan anaven a treballar a la partida de la Comametlla,  es trobaven amb l'oncle Bori, la tia Rosalia i padrina del meu pare, els de cal Cots, els de cala Milia, de cal Puça, els de Puigros que portaven l'hisenda del Laureano la Quica, el Ton del Perlo, padrí del Domingo l'Elvira. l'oncle Ton. O sigui mai estaven sols; Llorens era formiguer.

Des d'aquí dalt és veu un gran panorama, la vista allarga fins el prepirineu i des d'aquí dalt el cel es bellíssim.
Quan anaven a treballar cap la partida del Cau- gros, trobaven els de la Salvadora de Vallbona que portaven el cau-grós del Timoneda, els de cal Gené i els de casa que menaven el cau-grós de cal Perejaume. O sigui que per on anaves i trobaves gent.

L'Urgell camins d'eternitat.

Els dies que tocava anar cap a la partida dels Perdigons, és trobaven els de cal Damià, els de cal Sardà de Vallbona, el Pasqualet dels Omells, el Laureano la Quica, els de l'era el Queret, lo Berengué de Vallbona.

En Lluís Capdevila, valorant la llum, cosa molt important per les fotos.
Des de dalt la inmensa roca el meu fill Lluís, va poguer fer tot aquest impressionant reportatge, li agraeixo molt la seva exel.lent predisposició, tindrem un record únic per nosaltres i per tothom que li agradi el paisatge auster, server, rocós, sec, ple de groc, impressionant, que com diu la meva dona


el groc, és el primer color que surt a la natura a la primavera .  Fins i tot un hort a la deriva, te el seu encant,  però que la natura cuida i preserva a la seva manera, podriam dir amb tot el carinyo, i  tendresa possibles i han crescut una gran varietat de plantes silvestres, no diferents de les que hi han a fora, com argelagues, pins amb vesc ( viscum album), esbarzers, roure-reboll, espigol, romaní, timó o farigola (Thymus vulgaris) , .fonoll, gallarets, i fins i tot unes petites violetes en un racó i com a element botànic més present són els lliris encara que no se si blancs o violetes, penso que no hi podien faltar com es ben veritat que es troben al costat de moltes cabanes en el nostre terme, com la de cal Damià que jo recordi al Perdigó, ara d'un altre propietari.  Segur que uns altres ulls hi trobarien més plantes, jo no sóc expert en botànica ni molt menys. Segurament que a mesura que passin els dies aniran apareixen o florin d'altres plantes.


Amb aquesta foto del pare, en Lluís i jo donem per acabat aquesta curta escapada a aquest entranyable racó, que a tots ens ha agradat molt i al pare li ha dut records d'infantesa i junts hem repassat la història de la família de cal Gallo. Pels núvols que surten a les fotos, l'amenaça de pluja és real i comença a fer alguna gota.
Mentre estem en aquest lloc, em ve a la memòria quan eren petits, veniam tota la colla a menjar-nos la mona de Pasqua. enmig d'aquestes roques gegants.
Tot seguit cap a casa perquè el pare volia que el portessim a visitar un vell amic a Vallbona. Al passar per la Roca la Bassa el Lluís es va quedar per fer alguna foto de Llorens i del fondo.

Camp d'ametllers al darrera  la Vila, per cert molt ben cuidat pel nostre pare .
No és cap secret, més aviat és vox populii, que m'agrada anar a Vespres al monestir de Vallbona quan sóc a Llorens i sincerament hi vaig i m'agrada. Aquesta vegada com que el pare tenia intenció d'anar a passar una estona amb el seu estimat amic Josep Ayats , que recentment ha publicat un llibre titulat  Vivències d'un supervivent. El pare fa uns dies va acabar de llegir-lo i va quedar impressionat de lo molt que havia patit el seu amic i que tot hi haver passat molts dies fent marges de pedra seca a Vallbona, mai havia sortit el tema de la guerra civil i de les misèries de cadascún d'ells. Donç be un cop arreglats amb el Lluis vam marxar cap a Vallbona.

Vista del fondo de Llorenç, vist des de l'era de casa,  amb la bassa de cal Timoneda. Lluís Capdevila Martin.
Un cop a Vallbona varem deixar al pare a casa de Cal Manco i en Lluís i jo cap a vespres. Van trobar la porta de la entrada a l'església com tancada, només estava ajustada. A l'entrar totes les monges estaven al seu lloc , a l'altar hi havien dos ciris encesos. L'església estava en la penombra i només tènues lluns al cim de les monges al cor. Tot seguit la Mare abadessa Anna Mª Castellví entonà el Sigueu amb nosaltres Déu nostre.......... i al Gloria al Pare , la gran reverencia de les monges, m'omple de respecte i m'adono de la importància del moment"; avui dia no es frequent viure i respirar lo que es sagrat... abans quan jo feia d'escolà practicament tot ho era i la gent ho vivia;quan portavem el Viàtic a un malalt, la gent que es trovaba pel carrer s'agenollava e inclinava el cap al pas del Santíssim.   Continuen les vespres, només hi ha una parella al nostre costat, al ser dissabte n'esperava alguna més. De reull només veiem les dos mans de la priora Glòria Noguer a l'organ, de lluny se sent una veu molt educada i angelical , sens dubte es la de germana Clara i la de la Gloria ; les monges psalm rera psalm continuen alçance i asseient-se com la cosa més natural del món, sense mandra, mai van de bòlit.  La lectura de l'Evangeli per part de la Mare Abadesa i el cant del Magnificat, i el cant de la Salve Regina , dona tota la solemnitat a l'ofici de vespres del dissabte. El Magnificat el trobo algo gran, que em posa els pels de punta al cantar totes les generacions em diran benaurada... També, reso i canto  molt a gust El Benedictus a l'hora de Laudes.
Entre molts de psalms van cantar:


Les noces del  gran Rei  


Un bon auguri em surt del cor,
dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d'escrivà.
Ets el més bell de tots els home,
exhalen gràcia els teus llavis,
Déu t'ha beneït per sempre.
Cenyeix-te l'espasa, valent,
vesteix-te de festa, cavaller victoriós,
per defensar la veritat,
i la justicia dels indigents.
Seran terribles els trets del teu arc.
El teu braç gloriós, amb les fletxes agudes,
encertarà l'enemic, es rendiran els pobles,
cauran acovardits els enemics del rei.
Que el teu tron, oh Déu, desafiï els segles,
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just,
tu que estimes la justicia i no la maldat.
Preferint-te als teus companys, oh déu,
el teu Déu t'ha ungit amb perfums de festa;
la pols de mirra i àloes t'impregna el vestit.
Dels palaus de vori t'alegren les arpes,
la princesa t'espera enjoiada,
l'esposa et ve a la dreta, vestida amb or d'Ofir.
Escolta, filla, estiguis atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu Senyor; fes-li homenatge.
La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els pobles més rics busquen el teu favor.
Arriba la princesa tota  radiant,
el seu vestit és de brocats d'or,
guarnida amb brodats és conduïda al rei.
Arriba amb el seguicii de donzelles amigues;
conduïdes entre cants de festa,
s' acosten al palau del rei.
En lloc dels teus pares tindràs els fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
Vull fer perpètua  la memòria del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

I amb tota l'admiració del meu fill Lluís envers la comunitat i les pregàries, que acavaba de sentir i resar  es van acabar les vespres i amb una gran reverència al Santíssim van anar marxant les monges de dos. A ratos m'ha recordat la pel.licula El gran silencio, sobre la comunitat de cartoixans, són persones que han conseguit allo d'un altre món es possible. són austers i estan contents amb lo que tenen, ep !  les monges també, amb el somriure ho diuent tot, la seva pau es algo gran, poden comprovar-ho.
Estic content perquè era la primera vegada que el meu fill m'acompanyava a vespres; li agraeixo amb tota l'ànima.

Com podem veure les obres al monestir mai s'acaben, no em pregunto res, perquè segur que si es fà, es que la comunitat ho ha decidit i convé.
Al sortir de vespres, amb el meu fill van donar una volta pels voltants del monestir, miran les obres noves de l'hostatgeria, ja inagurada i la resta de la muralla de l'hort, que fins i tot i vam trobar un escut de l'abadesssa Blanca de Caldes o Calders, abadessa que va acabar la part gòtica del monestir.  La part de la vinya de l'Olivera, em va portar bons records sobretot del pare Josep Mª Segura, que amb tant de carinyo i entrega es va dedicar a pujar i consolidar la comunitat de l'Olivera. Si des del cel ho veu, ben segur que n'estarà ben orgullós. Llegir el llibre "Se de qui m'he refiat " escrit per en Josep Mª Farrés, bon amic del pare Segura, es un plaer, que t'ajuda a fer-te una idea de com va començar tot això de l'Olivera. Quan estavem cansats de voltar varen anar a recollir el pare i alhora vam saludar al matrimoni de cal Manco,  la Montserrat i en Josep.

Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics de sempre.
 Als tres sel's veia contents, el meu pare ja feia dies que s'ho esperava, després d'haver llegit el llibre que ha escrit en Josep.

La pallisa dela nostra era, construïda en temps de l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.
Al tornar cap a Llorens, el pare al veure el sembrat de les Sorts, va estar content, era maco, podria ser que hi sortissim uns quants sacs de blat. En Lluís, li va oferir al pare un viatge per l'endemà  diumenge per tallar un centenar de canyes per l'hort, i així ho vam fer.
Tot tornant cap a Llorens encara ens resonen les veus delicades de la germana Clara i de la priora Gloria Noguer, de la mare abadesa  Anna Mª Casellví  i de les alltres monges com la de la Neus, que des de dalt al presbiteri le pogut veure prou be; tot es com un bàlsam de pau, prou necesari en aquests temps que corrent.

Una impressionant foto de'n Lluís Capdevila sobre lo fondo de Llorens i Maldanell. Sigui com sigui Llorens ja era un lloc privilegiat amb els Cardona i continua sent-ho.
A l'arribar a Cornellà, la Tere em tenia una sorpresa, m'havia tret un llibre de la bilbioteca : Vint-i-quatre hores de la vida d'un monjo. Pròleg de la Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat. Helios. Viena Edicions. L'Autor del llibre es en Jean-Pierre Longeat. El millor regal.  Porto llegits el pròleg, la introducció, l'acollida, hi hagué un vespre i un matí, el cant dels salms, i la Lectio divina.  L' entrada no pot ser millor per a nosaltres, que una monja benedictina Teresa Forcades, ens introdueixi en la vida d'aquells que de Ora et Labora, han fet la divisa de la seva vida. Jo disfruto amb aquest llibre i vostès també ho faran.  En temps de crisi trobem gent que estima als germans, alhora l'únic camí per a arribar a Déu; ells es dediquen a buidar-se per dins, i quedar-se només en lo Esencial per fer camí. Tot un tresor, com que són pobres, i porten una carga molt lleugera, tenen més temps per ser. Amb tot el que està caiguent, potser el seu model sigui un bon refugi fins i tot per a no creients.
No vull acabar sense recordar uns adagis  sobre el mes de maig: Pel maig, cada dia un raig. Al maig, aixís com vaig. Pel maig, lo bon pagès, de llaurar deu estar llest. Abans també deien que los ous de gallina postos al maig se conserven durant molt temps.
M'agrada veure tot el terme verd, no hi puc fer més. Ep ! també m'agrada el meu país a totes les estacions de l'any.
Esperem que les collites siguin ben bones, que prouta falta fa.
Ànims.

Bibliografia : Calendari Folklòric d'Urgell de Valeri Serra i Boldú. Bellpuig 1914.
 Ànims i per molts anys.