dijous, 27 de setembre de 2018

TEMPS DE FER LLENYA

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l'entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d'anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català " lo més calent a l'aigüera ". També una curiositat l'any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s'ha de quedar pel camí. En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.



 Actualment, les hem d'anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores. 



El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l' Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta. Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d'alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s'enamorava del fruit. 


Primer pas fer fer la melmelada mores

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l'Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d'aigua de que disposen, vostès no s'ho poden imaginar. No es questio d'aigua i jo sempre l'he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta.... 


Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s'hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.  Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.



La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d'abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s'havien esporgat i ja tocava.La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l'any vinent sí que es notaria, confio en ells. Tot s'ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d'ametlles era una història com la collita d'olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava - ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,


Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

 cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l'agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l'albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar....


Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l'Urgell tenim pocs boscos.



Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.



Estem molt aprop de l'hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc. El pare portava llenya tot l'any,i la deixava a l'era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.

Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l'Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l'enllaç que els acabo de facilitar. 


Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred. El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l'era, que d' ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d'aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax . L'era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent. En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós. El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m'ho aclareix.


Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l'estufa crema molt be.
A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t'omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d'olives, o d'ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.  


Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.
 Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l'unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d'obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n'hi han però no moltes.


Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

 Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d'un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden. 


Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d'un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d'un jove ametller i no d'un oliver ?


Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

 Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle), 



 Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l'espigul.


Foto d'arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n'estaven els pares i que l'any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament. 


Cabana tipica de l'Urgell, amb una conducció d'aigua al dipòsit per guardar l'aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l'hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??


Carregant sacs d'ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l'avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l'hivern, pa amb figues.



El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l'arbre per tal d'ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per  cert molt bones.

 pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l'hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa. 


El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l'hivern.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .
Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l'havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me'n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :
L'Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.



Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m'encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.
Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.
També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l'una a la parada de darrera la vila i l'altra a l'era, per cert dolcissima. Tots l'esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.



Tros de l'era, al fons la gran pallissa
A l'era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s'han fet grans des de l'any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d'ensofatar-los tindríem un sac d'anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen. A l'era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l'era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d'allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.
 També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer...l'esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.


Joves de Llorenç d'excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d'entrada a l'església del monesetir.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M'abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d'en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D'UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l'original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,


litografia del monestir de Vallbona de'n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges. 
Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental. La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda... El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques.... Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica. Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós. Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià. A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.
Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo. 
Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d'octubre d'enguany  es procedirà a la benedicció de l'església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l'esplendor del conjunt arquitectònic d'aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l'època dels Cardona senyors d'aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s'espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.


Portalada de l' església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.
Any de 1593,

Pep

diumenge, 9 de setembre de 2018

L´EXTRAORDINÀRIA MISSIÓ DEL DOLOR

Aquesta lliço magistral que ens dona el volgut professor Dr. Miquel Fabré en el seguent article, es la que mai em van donar a la facultat de medicina, tot i  agradar-me molt la fisiologia i tenir una exel.lent nota d'anatomia humana II, ha sigut a aquestes alçades de la vida (68) que me sumergit en la psicofisiologia del Dolor . Tot s'ha de dir que ambdós venin d'una exel.lent formació en bioquimica, histologia, fisiologia i anatomia i vam creixer i disfrutar amb noms com Andreas Vesalius amb el seu llibre De Humanis Corporis Fábrica, Librem Septem,  amb Giambattista Morgagni amb el seu llibre Desedibus, més d'una vegada havia desitjat que algún metge al final de la seva vida em regalés el De Humanis, que era molt demanar, encara que fos en facsimil  o anar un diumenge al mercat de Sant Antoni a visitar algun anticuari amb la inocencia de trobar-lo o que algun amic me'l portés del Marché aux Puces de Paris, que son Els Encants parisins,  més endavant també ens va seduir i portar de bòlid  René Théophile Laennec, que culminà amb la invenció de l' estetoscopi, el primer  instrument per a explorar l'aparell cardiorespiratori  dels pacients.




 El món de Rudolf Virchow ens va captivar amb la seva obra Cellularpathologie.
En fi tot ens emocionava, i lluitavem per que totes les asignatures fossin importants; sempre n'hi havia de preferides, jo encara somio que no tinc aprobada la Farmacologia Clínica !!! .



Aquesta lliçó, que suara publico, està exposada no solsament per a metges, sinó per tota mena de llicenciatures o diplomatures, també la fem a ma perquè els curiosos, els savis, els estudiosos,  els intelectuals, els bretols inocents  i en general tothom que tingui us de raó  i puguin capir dins el seu cervell tota aquesta fastuosa presentació dels intringulis de les cinc menes de  receptors sensorials, adaptats a unes concretes categories energètiques, i puguin fruir durant l'estona que duri la seva lectura i posterior record.  Que gaudeixin d'aquesta magistral lliçó.



PSICOFISIOLOGIA DEL DOLOR.
 Dr. Miquel Fabré.
" S' acaba de ser jove quan es comprenc que expressar un dolor ho deixa tot igual ". 
Cesare Pavese
Apunts d'Anatomia sobre els parells cranials.


Una de les quiditats més notòries i evidents de la vida, i per aquesta mateixa condició palmària i palesa menys comentada i més oblidada en la seva obvietat, és que la vida és una interrelació constant i dinàmica enfront el medi extern i, per tant, la determinació d’un medi intern.
Podríem esmerçar tot l’espai concedit a aquest escoli, i no en va, a considerar i discutir les moltes derivacions que es poden contemplar de l’existència d’un medi intern dinàmic en la relació vital, però ens haurem de centrar en l’insòlit, no per poc freqüent, sentiment del dolor, i, encara, bandejant la explosió vital del planeta, des de l’expressió unicel·lular a totes les formes multi, refusarem tota observació fora de la nostra espècie (Homo sapiens sapiens) si no és per il·lustrar algun comentari.
El dolor acompleix una important tasca biològica, ens informa que quelcom del medi intern no es desenvolupa com hauria de fer-ho. A voltes, és el medi extern qui compromet la dinàmica tranquil·litat del medi intern, i llavors també el dolor satisfà l’esmentat tresc informatiu, en el cuca-amaga entre el medi intern i el medi extern podem entendre l’extraordinària missió del dolor.
Això és cert per al dolor denominat agut i, tanmateix, per una particular habilitat del nostre medi intern, a voltes una percepció d’un incident en el desenvolupament d’un afer en el medi extern i prou llunyà del nostre medi intern ens duu a l’experiència del dolor. I encara a una ressonància amb el dolor d’altri. Encara hem de considerar que el dolor també es desferma en una compressió determinada del món, el solem denominar pena, que seria l’expressió interna (física) d’un dolor psíquic o patiment. Hauríem de concloure que el dolor és una experiència íntima desitjable, en tant que protectora, i conformadora.
La sensació dolorosa aguda permet prendre consciència d’una agressió i desfermar, àdhuc per mecanismes reflexos, la reacció necessària i adient per a defugir l’escomesa. Tots però, el temem i l’eludim. El dolor és desagradable, molt. Sovint, és amargant com la cuixa-barba, i sempre és així, mai no és agradós ni dolç (la desitgebilitat morbosa del dolor ens fa pensar més en una desestructuració de la ment humana, i només humana). La resposta positivista a la pregunta de per què ha d’ésser desagradable una funció biològica tant útil, és perquè així li fem cas, i modifiquem la conducta en favor de reparar l’agressió. No estem del tot segurs de compartir aquesta explicació, i no ens entusiasma d’adherir-nos-hi.
Hem de distingir, arribats en aquest punt, entre nocicepció, percepció del nociu, i patiment. La capacitat de l’organisme de reconèixer i detectar un estímul noïble àvol o malsà, és la percepció dolorosa, la nocicepció, el dolor. El patiment, és la conducta emocional assumida per cada individu enfront del dolor.
És a dir, hem d’acceptar dos components essencials en l’experiència dolorosa dins de la percepció sensorial, l’un discriminatiu i l’altre, afectiu. Centrat en aquest marc conceptual, el neurofisiòleg abraça la consideració del component discriminatiu com la capacitat per a identificar qualsevol situació lesiva a l’àmbit dels teixits somàtics o viscerals, i poder-la localitzar en el temps i l’espai, tot captant-ne la intensitat. Tanmateix, és el component afectiu qui definirà la resposta emocional, demés l’avaluació del perill, i la conducta assumida.
Es considera, la percepció sensorial, com de mena especial i general. En el primer grup, en la mena especial, s’inclouen les sensibilitats destinades a l’aportació d’informació específica del medi extern, són, en la nostre espècie, l’audició, la visió, l’olfacció i la gustació. En la segona mena, la general, cal distingir entre la sensibilitat general superficial, esteroceptiva, i la profunda o propioceptiva.
La sensibilitat esteroceptiva capta els estímuls que actuen en la superfície cutània, i ens donarien la sensació tàctil (grossera o fina, informa del contacte), la tèrmica (encara que siguin categories físiques inacceptables, ens assabenta del fred i de la calor), i la dolorosa que ens aporta els estímuls nociceptius.
La sensibilitat profunda inclou la propioceptiva, que recull les sensacions que provenen dels òrgans profunds, ossos, articulacions, músculs i fàscies; i l’enteroceptiva dita també visceral. A part d’aquesta observació elemental, caldria tenir en compte altres modalitats molt més complexes i virtuts de la nostra sensibilitat tàctil que fóra interessant abordar (la grafoestèsia, l’esteognòsia...) però és més convenient emfasitzar i subratllar la distinció entre la sensibilitat protopàtica, poc subtil i l’epicrítica, fina i descriminada.
Qualsevol tipus de sensibilitat que considerem, requereix d’uns receptors específics intransferibles que captin els estímuls originals modulats per uns òrgans accessoris que facin assumible l’estímul. L’estructura d’un receptor i, la configuració i la forma de l’òrgan que l’acompanya determina la mena d’energia a la qual respondrà.
Centrats com estem en el dolor, això també és d’aquesta manera, per bé que a voltes no trobem els esmentats òrgans accessoris i parlem de terminacions lliures. Unes fibres nervioses duran el senyal rebut vers la medul·la, i unes vies ascendents el conduiran fins als centres supraespinals (més amunt de l’espina o medul·la) des d’on, per diversos esglaons de conducció, arribarà fins l’escorça cerebral, on, sembla, la sensació dolorosa es farà conscient, serà integrada com dolor i despertarà per compromís de les estructures límbiques el component afectiu i emocional del dolor.
Aquesta esquematització ens duria a considerar en primer lloc l’estudi dels receptors cutanis del dolor i els seus òrgans, per descriure després les fibres aferents primàries, l’organització de la banya posterior o sensitiva de la medul·la, els fascicles ascendents, els centres nerviosos superiors i el desés a les estructures emocionals, bastant celebrades darrerament. No podrem abordar-los tots, ni tant sols fer-ne una aproximació correcta per algun, mes, cum granum salis, i per a fer-nos càrrec de l’extrema complexitat del camp on ens aproximem comentarem:
Receptors.
L’ésser humà disposa, bàsicament de cinc menes de receptors sensorials adaptats a unes concretes categories energètiques. De primer considerem els termoreceptors que reconeixen canvis tèrmics, canvis que tot i no ser ben bé de tot certs són categoritzats intel·lectualment i afectiva, i per escàndol d’estudiants de física ens fan dir expressions com “tenir o agafar fred” i ens fan refusar la sopa de galets massa freda.
Els mecanoreceptors, qui reconeixen les deformacions mecàniques degudes a la pressió suportada per l’òrgan receptor o per les cèl·lules veïnes. A aquests receptors els hi devem el tacte i l’oïda.
Els quimioreceptors, responsables de les sensacions olfactòries i gustatives, però que també responen a nivells inaceptables, en més o en menys, en el pH de la sang o en la seva concentració de diòxid de carboni, o a canvis un tant sobtats en l’osmolaritat dels líquids extracel·lulars del nostre organisme (es podria encetar aquí una catilinària encesa, i no gens estèril, referida al medi intern de l’organisme humà oposat al medi intern de les cèl·lules que el componen.)
Receptors electromagnètics que albergats en un òrgan denominat ull tapissen, en la nostra espècie, el cantó més extern de la retina i, en captar els fotons que hi arriben, filtrats, destriats i rebotits pels elements òptics de l’ull, ens permeten la visió. Tanmateix els trobem, aquests receptor electromagnètics, constituint la part noble d’un nucli important al bell mig de l’encèfal on no arriba cap fotó, parlem de la glàndula pineal, que en la cara dorsal del diencèfal dels vertebrats posa a prova tota explicació de què fan un grapat de fotoreceptors on no hi arriba mai la llum. ( Hi ha cultures molt arcaiques, aprofundides en la tradició de la interpelació del home en el món, que han intuït la presencia d’aquestes cèl·lules sensibles a la llum, en zones fosques del més íntim del nostre sistema nerviós central, i parlen del tercer ull, i n’expliquen possibles funcions sense, però, haver-ne fet cap determinació histològica.)
Finalment els nocireceptors, els quals receptors són específics per a reconèixer el dany tissular, sigui aquest reversible, o irreversible, sigui quina sigui la naturalesa de la lesió en un teixit, física o química. Si hi ha injuria tissular, són aquesta mena de receptors els encarregats de localitzar-la i d’informar-ne, no solen enquibir-se en cap òrgan i sovint són anomenats terminacions lliures.
Els diferents receptors són sensible només a la naturalesa de l’energia per a la qual han estat concebuts: un quimioreceptor és absolutament insensible a la llum, no hi ha la possibilitat que un fotoreceptor s’estimuli per un canvi tèrmic. Nogensmenys, els nocireceptors no s’estimulen si el contacte no representa una possible imminent lesió o una lesió efectiva tissular.
Podrem observar ací la primera paradoxa (n’hi ha tantes!). Cada sensor respon amb una extraordinària precisió i sensibilitat a una sola categoria energètica, donant-ne el senyal convenient. Si l’estímul al que és sotmès el receptor depassa el límits entesos de seguretat, el senyal esdevé dolorós sense la intervenció dels nocireceptors, que serien els especialistes en les sensacions doloroses. Un crit, un soroll desmesurat és molest, dolorós a l’oïda per estímul excessiu dels fonoreceptors, que són receptors de canvis de pressions o mecanoreceptors. La visió directa del Sol és dolorosa per la informació que prové dels fotoreceptors retinians. Es poden advertir dues maneres de produir l’estímul dolorós al nivell més perifèric, pels receptors especialitats, o bé pel sobreestímul dels diferents receptors.
Una característica especial dels diferents receptors sensorials és que, després d’ésser estimulats durant un cert temps, s’adapten a l’estímul rebut, i se saturen en el seu mester, això fa que no tinguem contínuament la sensació del cinyell que ens estreny, o el coll de la camisa lacerant-nos la pell, i que després d’una estona en una habitació d’ambient carregat, puguem flairar una flor sense ofendre’ns per la sentor de l’aire. (Els hedonistes ho saben prou bé, en netejar-se les papil·les gustatives cada mos que fa tres o quatre amb un mesurat glop espirituós.)
Segona paradoxa, això exposat darrerament no és pas així pels nocireceptors, que no cedeixen fàcilment en els dolorosos anuncis. Aquests receptors no s’adapten, o ho fan molt lentament, ja fa una hora que m’he cremat i encara em fa tant de mal! Se’m dirà que el teixit està lesionat, i respondré que si, que ja fa una hora que ho sé, i l’avís de la lesió no minva. El compromís emocianal que aquest fet provoca ha de ser estudiat amb delicadesa, (sobretot perquè és el meu gran dolor somàtic). No ens pot passar gens inadvertit la extraordinària complexitat del que acabem de referir, i ens ha de corprendre la certesa que només som al primer graó, a la pell.
Fibres nervioses.
Els diferents estímuls originats en els nociceptors es transmet a la medul·la pels nervis perifèrics, que formen fibres de diferent diàmetre i, per tant, de diferent velocitat de conducció. Les fibres nervioses són els axons de les cèl·lules. Els axons són una part de cèl·lula nerviosa que s’estén des del seu cos i que constitueix la via per on els senyals poden viatjar lluny, tan lluny com que han d’arribar a la medul·la.
Aquestes fibres nervioses, parts acurades de les neurones, per aconseguir més grans velocitats de conducció dels estímuls presenten uns complicats embolcalls lipídics produïts per cel·lules diferents a la neurona, aquest embolcall anomenat beina mielínica que, nova antilogia, és en les seves mancances, en els punts en que la beina despulla l’axó, per on més gran velocitat de conducció adquireix el nervi (són els denominats nòduls de Ramvier.).
Sembla que la única funció dels nervis perifèrics és transportar l’avís de l’estímul, i en l’aspecte que això modularien és només la velocitat de conducció. No en podem tenir la certesa. Hi ha teòrics que sostenen que si la primera modulació de la sensació dolorosa s’esdevé en el receptor sensorial, el nervi transmissor també hi deu dir la seva. No es sosté en lloc. Ni a favor ni en contra.
Banya posterior de la medul·la.
Així que arriben les fibres a la medul·la, n’ingressen en la part posterior, on segueixen un model citoarquirectònic laminat que Rexed, en una comunicació ja clàssica, el 1952 va sistematitzar i numerar en la medul·la del gat dels estrats I al X, amb l’alternància de cèl·lules mielíniques amb les que no ho són. Hi ha però una certa contesa i polèmica desfermada pel fer de no correspondre’s les troballes neuroanatòmiques amb les respostes neurofisiològiques.
Es considera, en general, que la làmina I està constituïda per cèl·lules que responen tan sols a estimuls nociceptius i es correspondrien amb cèl·lules de la làmina III, l’orientació i distribució d’aquestes cèl·lules difereix molt d’una espècie a una altra.
En les diverses làmines es troben diferents tipus de neurones que responen a estímuls nocius distints: tèrmics, de pressió, cutanis superficials ... no podem estendre’ns més en aquestes consideracions anatomo-fisiològiques, però si volem reiterar la seva importància en la modulació de la sensació dolorosa, i més encara en la variabilitat observada d’espècie a espècie i també d’individu a individu.
En els primats sembla que seria la làmina I d’orientació retrògrada, el principal punt d’origen del axons que constitueixen el sistema espinotalàmic un dels sistemes que ascendiran l’avís d’estímul fins el tàlem contralateral a la regió postero-lateral, tot i que unes cèl·lules es projecten també a la formació reticular del tronc encefàlic.
Vies medul·lars ascendents, i encèfal.
La transmissió de la informació nociceptiva i, el que és més extraordinari, la modificació afectiva i emocional que es pugui esdevenir en el seu recorregut ascendent reivindica unes vies de conducció elaborades que posin en contacte la zona d’origen del impuls nerviós nociceptiu amb els centres superiors corresponents.
Tanmateix les estructures i funcions d’aquests centres encefàlics no presenten cap simplicitat, i les seves moltes interrelacions evoquen a unes ignotes intervencions afectives. Els fascicles espinotalàmics i espinoreticulars són els principals representants, en l’home, de les vies nociceptives amb una notable participació dels feixos espinomesencefàlics i espinocervicals, tots corren per la substància blanca medul·lar associats en un sol sistema mielínic, es compren la rapidesa de viatge de l’estímul com la característica pricipal d’aquest sistema que, per la seva localització topogràfica, rep el nom de sistema anterolateral.
El destí dels axons sembla ser principalment la formació bulbo-pontina del tronc i d’altres nuclis mesencefàlics, però no volem sobrecarregar les explicacions anatòmiques que sabem són feixugues i córrer el risc de perdre massa audiència, mes, no podem olvidar la projecció de totes les vies sensitives en l’escorça cerebral, per seguir després el camí vers el sistema límbic.
Tots aquests circuits modulen, implementen o silencien les sensacions rebudes i les valoren. I ara ens hauríem de inquirir: quan ens trenquem una costella, ens fa mal l’os o bé el cervell? Crec que pel que hem exposat de les interrelacions dels medis extern- intern la resposta és tots dos. I quan ens deixa l’amic, què ens fa mal? En aquest cas potser només el cervell, que a voltes dicta que faci mal el pit. L’experiència dolorosa física per un òbit, una estació mística o creadora no és refutada per ningú. Altra cosa és provar d’explicar-ho amb més concisió que quedar-nos amb la teoria del tot-és-u.
Voldríem esmentar alguna de les teories que intenten explicar com podria ser el model de funcionament, només les esmentarem i ens referirem a les que han rebut major nombre de defensors:
Teoria de l’especificitat. Proposa que un mosaic de nociceptors específics, localitzats en diferents teixits corporals, projecten els estimuls fins el centre específic encefàlic.
Teoria de la sumació. Suggereix la convergència de fibres transmisores, la sumació de les aferències aconsegueix la intensitat suficient per a esdevenir nociceptiva.
Teoria de la interacció sensorial. Planteja les diverses convergències en termes d’inhibicions en un sistema multisinàptic negatiu.
Teoria de la porta d’entrada. És la més original, i per tant la que més controvèrsies a despertat, proposa un seguit de sistemes de gallets o disparadors que activarien el control i la sensació del dolor.
Nombrosos i entortolligats trajectes neurals col·laterals, connexions, i circuits retrògrads fan molt complex l’estudi anatomo-fisiològic d’aquestes vies i centres, quines vies, quins centres, insistim, difereixen tant d’un grup biològic a un altre. Aquesta insistència és per emmarcar les consideracions que l’observació de l’enorme pressió evolutiva de que la vida a dut a terme en provar de depurar la sensació dolorosa, tant en la filogènia com en l’ontogènia, és més que gegantina, i, si considerem que hi ha altres estímuls de compliment inexcusable per a la vida, per a la conservació de l’espècie, la pervivença de l’individu i el seu tarannà en equilibri en el seu conjunt medi extern-intern i que culminen amb una obligada modificació de la seva conducta i que no són desagradables ni en el seu requeriment ni en el seu compliment, hem de concloure que la nostra visió i vivença del dolor està mancada d’una correcta intel·lectualització, o, per una desconeguda raó, només és la nostra manera de viure el dolor que ens duu a equivocar les relacions afectives que se’n puguin derivar.
La història de la malaltia, la seva explicació i els seus guariments, són la història de la humanitat quadrada en les diferents cultures. Tanmateix hem de considerar que forma part de la història, la posició humana enfront del dolor. La posició personal de l’individu afectat de dolor, i la posició social que determinat grup humà pren enfront del dolor, i encara més quan dictamina què és dolor, i que no ho és independentment del que pugui opinar la sensibilitat de l’organisme sotmès a una experiència dolorosa, i l’organisme que és disciplinat accepta aquest dictat social. No voldríem entrar a discutir, però ho hem almenys d’anunciar, que el dolor és socialment de diversa categoria moral, i fins ètica, i no solament per l’expressió popular en parlar de mal lleig, o mal dolent, sinó fins en determinacions vergonyants o laudables del dolor.
De tots és sabut que en diverses zones del planeta es perpetren entumits rituals enduridors d’indiferència estoica vers el dolor. Incisions i escares al rostre, les extremitats, el pit o els genitals, mutilacions o ablacions, evulcions, talls i amputacions que ens esgarrifen només de pensar-hi, i que poden ésser suportats amb indiferència i sense analgèsia pel neòfit sotmès al corresponent ritus iniciàtic.
Hem d’inferir que no els fa mal? El dolor sembla veure’s notablement afectat per l’aprenentatge, l’experiència, l’emoció i la cultura, i hem d’afegir per la motivació i més encara per l’atenció. Hi ha alguna d’aquestes categories psicològiques fàcilment abordable? A l’inici d’aquest treball parlàvem de la consideració del patiment aïllada del dolor i ací en podríem tenir una escletxa de consideració, anècdotes referides a tolerància dolorosa induïda per circumstàncies heroiques, místiques, creatives o esportives en coneixem tots i podríem recarregar l’article fent-hi referència, o esmentant tots els experiments duts a terme per provar d’objectivar científicament la sensació dolorosa a partir de la informació verbal del subjecte sotmès a estudi. No creiem que sigui un camí massa fructífer, menys quan els estudis de llei objectiva sobre el dolor són a l’abast de tothom. Amb tot, aquests estudis presenten un problema, un escull difícil de salvar, voldríem prevenir-nos contra la idea d’establir una equivalència entre categories sensorials i expressions unívoques. Les categories psicològiques de les sensacions nocives, fins i tot pensat només en les cutànies s’han desenvolupat independentment de les categories estructurals dels receptors i de les seves funcions.
Hi ha però una observació personal inèdita a l’entorn de l’expressió del dolor que voldríem referir tot i que transgredeix els límits d’espècie que ens hem imposat: ras i curt, hem sentit el crit de dolor d’un batraci (Xenopus laevis) qui per raons que no fan el cas, compartia terrari amb un belicós artròpode, (Auteuchus sacer). La granota fou mossegada per l’escarabat i va cridar.
Primera consideració: l’expressió del dolor no és una aristocràtica troballa dels animals dits superiors, hi ha un intent de socialització, de comunicació del dolor, que en aquest cas no és exclusiu d’un animal dit superior, sinó que és observat en un amfibi.
Segona consideració (més pedestre): com que l’anur mai no proferia cap queixa amb les nostres manipulacions i puntures, potser més doloroses que la mossegada del coleòpter, podríem inferir que tenia devoció per la tresca científica de la que formava part (la pitjor part) o, molt més probable, que era aterrida en les nostres mans i el pànic li bloquejava tota possibilitat de protesta envers el dolor físic, es sent com era el patiment molt superior. (No ho digueu a ningú que penso coses així de la possible existència del binomi del dolor i el patiment dels vertebrats, però no vaig l’únic científic de sentir i penar per la llagosta, Palinurus vulgaris queixant-se amb el frec de les banyes en ser immolada a la manera de Brillat-Savarin, pobre invertebrat saborós. En aquesta digressió, puc afegir que la granota em va despertar un patiment que va conduir a la seva alliberació en una badina amb categoria d’estanyol. Sense petó.)
En el punt en que som arribats i amb el convenciment que massa coses no podrem sentenciar referides al dolor i el patiment, i que per ara ens movem amb sagacitats, a causa del desconeixement del suport neurobiològic, cercaríem d’apropar-nos al coneixement per incerts camins més recolzats en la intuïció que en cap altre de les certeses certes. Hem de manifestar un cert desacord amb el vers introductori, tot i la seva bellesa i profunditat psicològica manifesta més un desalè que la negació del valor humà de la socialització del dolor.
No és el lloc de fer una crítica a la ciència ni al mètode que l’emparra, a més, no seria de cap originalitat. Però si tota la comunitat científica admet una observació, només una contraria a una llei per a derogar aquesta llei, hem de dir que l’observació del patiment i el dolor no és exclusiu dels vertebrats superiors. L’observació és bona, la interpretació peca de greus mancances, creiem, pot obrir diversos viaranys que esdevindran camins.
Proposem primerament un exhaustiu estudi de terreny semàntic on es recolzen les expressions de dolor, pena, patiment, mal i les seves relacions etimològiques, i ho podríem estendre a mots col·laterals de la situació de sofrença. Es podria cercar, en segon lloc, uns valor socials comuns de la manifestació del dolor contraposant-nos al poeta. Podríem encara, fer l’esforç de cercar el motiu evolutiu i biològic de la sensació desagradable que acompanya el dolor, sense haver de cercar en altres àmbits. Ens podem interrogar per què aquelles persones més desvalgudes, infants i vells, són qui pateixen dolors més difícils de tolerar (podríem dir cruels?) tot fent temps, per esperar respostes neurobiològiques més entenimentades on recolzar conceptes d’altra llei.
PAVESE, C. (1962) Il mestiere de vivere. Torino: Giulio Einaudi. Editore.


Oi que no ho sabien ?  Ep ! jo tampoc, ara un servidor com a metge m'haurien d'examinar i posar-me nota, vostès se'n salven; mentre ho puguin explicar ni ha prou. 


El professor Josep Maria Domenech en el seu despatx de la cátedra d'Anatomia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona en el campus de Bellaterra. Disfruteu de les fotos d'embrions, de la pared del fons; l'embriologia va ser la seva passió i ben cert ens la va encomanar a tots nosaltres.


El nostre agraïment al professor Dr. Josep Maria Domenech i Mateu, al qual li devem molt, ell, a l'inici del primer curs, ens va assegurar que tots seriem uns grans metges i no va escatimar esforços perque aprenguessim sense mesura, gaudin a la osteoteca aprenguen i dibuixan tot l'esquelet humà fins a saber-lo de memòria i amb els ulls tancats, a la sala d'incubadores , a la sala de disecció i a les seves espectaculars classes a la l' aula L, que ens deixava embadalits explicant-nos els forats de la base del crani i el complicat os temporalis, va ser el millor professor de la nostra carrera. El Dr. Fabré també signa aquesta declaració, perquè ell estima amb veneració  al Dr. Domenech, Ep ! un servidor també.

Pep,