dimarts, 28 d’agost del 2012

FESTA MAJOR DE GRACIA

Que de jove anés o millor dit anéssim a la festa Major de Gràcia no tenia cap mèrit, més aviat ens moríem de ganes d'anar-hi per molts motius, però principalment per un, que més tard els explicaré. L'anada d'enguany te molt de mèrit, perquè m'ho van demanar els meus dos nebots de Salamanca, quasi res. Quan m'ho van demanar tant il.lusionats no sabia que dir-los; no m'ho esperava de cap manera, però era real i no vaig poguer dir-los que no, de cap manera, sinó un Sí com una casa i a més amb molta il.lusió d'acompanyar-los, després de més de 28 anys de no anar-hi.


Al moment em vaig preguntar - com és possible que hagin passat tants anys sense treure el cap ? si ens encantava, si ens ho passàvem d'allò més divertit, veient tanta festa per tots els carrers, tanta feina feta pels veïns, jo tenia amics que vivien a Gràcia i m'eplicaven que tothom col.lavoraba a decorar els carrers i balcons, o sigui que per això sol ja anàvem a passar les nits a Gràcia i com que la joventut es molta atrevida donç, gairebé donàvem voltes menjant , beben, ballant, saltant, rient, i abraçades i petons a dojo entre tots, quasi sempre veiem sortir el sol.


Tot s'ha de dir venir un dissabte a les 17 hores, es tot un encert, perquè tot respira pau, si estaven els carrers amb gent , però gent de casa, o sigui veïns uns jugant a cartes, altres al dòmino, molta animació infantil,  amb dibuixos de tota mena, jocs de malabarisme, actuacions musicals,  avis i no tant avis jugant al parxís.


Per començar a animar-te es fàcil, només cal deixar-se dur per l'ambient i començar a caminar el carrer que sigui , nosaltres vam començar pels jardins de Salvador Espriu i a continuació  pel carrer Lluís Antunez ja adornat i vinga ja vam quedar bocabadats.


Aquestes curses amb trens ens va arribar a l'ànima, fantàstiques i molt divertides, una gran atracció fins i tot pels grans. El carinyo que hi posen no te mesura.


Els nebots estaven meravellats, sense paraules, estaven veient que a cada carrer es podia veure un entarimat per què el conjunt toques per ballar o tant sols per escoltar música, música de tota mena, mai se sap, però a les 17h30' ja estaven fent probes.


Un decorat molt atractiu i super-pedagògic, a dins del carrer, om podia veure tots els passos que feien les abelles per tirar endavant un eixam, mantenir-lo, quina funció te la reina, que fa la reina, com s'alimenten, que van amb el polen que porten a les potes, la qualitat de la mel.


Si tinc raó quan els dic que vam escollir una bona hora per passejar pels carrers, hi havia gent, però no estaven massificats, poden veure una certa tranquil.litat. M'encanta que de qualsevol entrada o de qualsevol magatzem surt un bar, o una tasca, o un local amb un grup d'amics passant una estona compartint unes cerveses,


Tots els carrers son muntats per passar-ho be, per divertir-se i per aprendre, i compartir amb els veïns les teves opinions i punts de vista, i a més t'escolten amb la més gran empatia del món. Tota una lliçó.


Un altre grup fent proves de so, per tal de tenir-ho tot preparat pel ball o concert ?


Tant als meus nebots com a mi mateix ens va sorprendre gratament trobar una casa indignada a Gràcia, fins aquest moment només havia viscut la indignació de persones, però no m'extranya que ja vagin sortin altres racons de la ciutat indignats com aquesta casa;  la vaig fotografiar perquè vostès ho puguin llegir i opinar posteriorment. Com poden veure el carrer Verdi dona per molt.


Per nosaltres va ser una grata sorpresa trobar un carrer Verdi tant mogut i tant ben preparat, decorat i adornat  amb un FORT VERDI WEST, quasi res, amb el seu permís entrarem !


Public assegut, preferentment mainada, apunt de començar alguna actuació, no se quina, però les cadires estaven totes ocupades; aquests joves no estaven per fer la migdiada en un dia prou calorós, fins i tot a Gràcia.


Els joves si feien fotos, , te el seu encant, jo vaig estar a punt de posar-mi, però ja sóc potser massa gran i no seria creïble, i no donarien un euro per mi.


Tota imaginació dels creadors es poca, vostès mateixos, jo ho vaig trobar d´allò més original.


Per posar fi al carrer Verdi, no perquè n'estigui cansat, sinó perquè queda molta tarda per davant. Per nosaltres ja ens haguessim quedat a fer unes cerveses i descansar com Déu mana, però els nebots volien més.


Un deu pels veïns del carrer Verdi, que s'han lluït de debò, quina feinada. Abans de continuar caminant vam parar per menjar uns creps que per cert els fan bonissims jo vaig menjar xocolata amb plàtan.


Com poden veure a mitja tarda a la plaça Rovira ja estaven ballant, ben animats, quasi a un li entraven ganes de convidar a algú a ballar, la festa  acavaba de començar.  Gràcia és una festa.


Més festa , amb pallassos inclosos, la veritat es que fins i tot els passavolants com nosaltres  ens feien riure, divertidissims, el decorat inmillorable, tot reciclat. Una bona manera de començar la tarda; complicitat per tots costats.
Els graciencs són únics.


Com poden veure , a mesura que la tarda avançava , l'ambient s'anava carregant, en el bon sentit clar, ja veuen molt entranyable.


Com poden veure no es possible estar millor, ens trovabem com a casa, la meva neboda també. Mai havien vist algo igual. Ni uns ni altres teníem cap mena de pressa per acabar, només ens calia prendre algun gelat o algun crep, o algun refresc, amb paciència ho vam aconseguir.


Estem en l'embelat de la plaça del Diamant, que a mi em va portar molts records de quan l'any 1969 i pujàvem en grup, ho he de dir el més atractiu, per nosaltres  eren els concerts dels cantautors de casa com en Raimón o en Lluís Llach i  Pau Riba, en Jaume Sisa i molts d'altres que no em venen a la memòria.. Venir aqui era com ser transgresors, inconformistes, era ser important en un món que ja començava a respirar llibertat, encara que no era el final ni molt menys del règim franquista, però mira els uns ens animàvem als altres. També era ser progre ser simpatitzants del PSUC, fins i tot es podia lligar més ! quines coses Déu meu ! a més les noies del PSUC anaven sense sostenidors i això tenia el seu encant i ho deixo aquí. Penseu-hi i algo us vindrà a la ment.
A la poca estona d'haver començat el concert de'n Raimon  i sentir aquelles paraules que feien així més o menys....Hem vist tancats a la presó homes plens de raó.... Hem vist la por, ser llei per a tots. Hem vist la sang , que sols fa sang, ser llei del món.. aquestes paraules ens posaven els pels de gallina i tots les cantavem i ens les fèiem nostres i ens sentíem protagonistes, ens donava força. Després una altra, mentre ja sentíem a fora l'enbelat el soroll dels peus dels cavalls dels grisos.... encara ens animàvem amb una altra cançó com ... Jo vinc d'un silenci , antic i molt llarg... erem concients que estavem fem història, encara que la por a les garrotades ens feia suar, però seguiem cantant Al vent/la cara al vent/el cor al vent/les mans al vent/els ulls al vent / al vent del món.... i de cop ala a saltar cadires i començar a córrer i de valent. almenys jo fugia cames ajudeu-me, baixant pel carrer Torrent e l'Olla a tota pastilla i no para fins a Gran Via, clar havent perdut a tots els companys pel camí.Aquells primers anys dels setanta, també ens animava la canço de'n Lluís Llach " Companys no es això ", tant vàlida encara avui en plena crisi. Amb poca cosa erem quasi feliços, molts vespres ens reuníem un grup només per escoltar les mateixes cançons amb els balcons tancats a la llum d'una espelma o dues i amb un cuba-libre o un raf com em dèiem en aquells anys. Que bons que estaven els rafs i si podia ser amb ginebra GIRÓ millor ! Be deixem-ho que seria molt llarg i després de quasi 38 anys, podria dir alguna mentida i confondre esdeveniments. Perdó d'entrada si s'ha donat el cas, només són records meus i que amiem serveixen per recordar, que sempre és un bon exercici, és l'unica manera de tornar a ser un mateix.


Com poden veure el divertiment estava assegurat per petits i grans, a cada racó , plaça o carrer hi havia  alguna activitat, aquí els infants estaven veien una actuació de titelles.


La tarda va donar per molt, fins i tot per poguer disfrutar d'arquitectura, una casa meravellosa, vostès potser em diran de quin edifici es tracta, però si que paga la pena dedicar-hi uns minuts.


Com poden veure, a més de la festa , disfrutant d'uns exel.lents creps, que a hores d'ara ja saben de quin establiment són. Felicitats ho fan molt be ! Per la cara dels meus nebots, poden veure que sí, que són bons.



Qui volia es divertia, oi que sí ? Això si que es una festa de dalt a baix. Festa Major de Gràcia.


Fins i tot vam trobar un jurat deliberant per procedir a l'entrega de premis, ja els he dit que cada carrer te molts recursos per passar-s'ho d'allò més be.


Eren ja més de les 19 hores i encara es podia transitar be pels carrers, com poden veure nosaltres contents, al nostre darrere poden veure una barra d'un bar, que segur que haguéssim pogut beure unes cerveses fresquíssimes , sinó haguéssim hagut de tornar cap a casa amb cotxe.


La tarde passava dolçament quan de cop una música festiva, que contagiava, al.legra, nostàlgica, ens convidava a mirar-ho tot amb uns altres ulls. A lo millor aquest bon músic, la seva jubilació no li dona per més, o pot ser que aquesta societat de consum l'hagi portat a tornar a treballar a una cantonada qualsevol per no poguer pagar el lloguer del pis on viu o ves a saber que ?, no sabem el seu currículum però podria ser brillant com a persona i com a músic, aquests homes sempre han sigut un misteri per mi, li van donar uns euros i li vam desitjar sort ! ell ens va somriure, volguent donar-nos les gràcies. El que si que quedava clar es que no l'havia llogat cap institució per al.legrar la festa. Tirant enrere fa dos anys també vam trobar un músic ja grandet al mig de la plaça  principal de Praga


Aquest bon home també fa pensar que ha sigut d'ell a lo llarg de la seva vida, que es el que l'ha portat fins aquí ?. No ho sabrem !.Tinc el dubte que igual havia sigut professor en un conservatori i que la crisi li ha deixat una pensió molt reduida i ha de guanyar algun euro més, per portar una vida digna. Per la seva cara se´l veu grandet oi?  Però donava bo escoltar-lo. jo m'hi vaig passar molta estona, tot i que plovisqueja.


L'encant dels carrers es va mantenir fins al final. No em digueu que aquest sostre no es bonic ?


Carrer dedicat a instruments musicals, els autors-artistes es van esforçar molt, tot molt nostalgic.


Aquest carrer, com podem molt be veure per la foto de la màquina de cosir, no cal que us digui que està dedicat a  aquest noble ofici de la costura, tant important des de sempre i a més a casa sempre han cosit tant la meva mare com la meva cunyada i a més continuarem  amb aquest tema que tantes al.legries ens ha donat sempre. La mare quan erem petits sempre ens va fer  tota la roba de la meva germana i meva.

Com podem veure el tema de la costura continua amb aquesta cinta super-cinta mètrica i draps i drapets,
amb aquesta foto donem per acabada la dolça passejada pels carrers de Gràcia. Aquest passeig l'he fet amb tota la llibertat del món, el darrer l'havia fet amb gens de llibertat. Bona festa a tots.
Els meus nebots se'n vam cap a Salamanca amb una grata experiència, que la unió dels veïns fa la força i la festa; i han coses que no tenen preu.
A l´arribar al parking els meus nebots van volguer baixar i pujar pel passeig de Gràcia i mira, vaig accedir tot i estar cansat. Silenciosament em vaig adonar que un món havia desaparegut, d'ençà que jo tenia 19 anys, com: no existia Can Gimeno, no existeix el bar La Punyalada on si reunien un grup de pintors per fer les tertulies setmanals com en Curós, en Griera, En Sarsanedas,  en Cruanyes, en Ceferino Olivé, l'Aguilar Moré, Pujol, Tharrats, (jo els havia vist més de 20 vegades) Passeig de Gràcia /Roselló. M'abelleix posar-vos una obra d'un d'aquells artistes, ara ja molt bellets o ja absents:

Oli d'Honfleur del famós i gran pintor  i millor persona Rafel Griera, afincat a Olot d'ençà molts anys, amic que fou de la pintora Margi Kocsis.
Banca Catalana ja es un altre banc, els joiers Roca del passeig de Gràcia ja no hi són , al seu lloc hi ha Tous, que ven moltissim, la casa Cros no hi es ara hi ha Burberry, en fi més avall una joieria que es deis Domenech i Soler Cabot tampoc hi és, etc. Un món ha desaparegut. Ara tot aquests locals els ocupen les grans marques comercials, o les millors marques es disputen els locals, tothom hi vol ser.
No es pot estar tants anys fora de Barcelona ! He de dir que sempre m´ha agradat Barcelona i tota la seva vida. Sóc soci de l'Ateneu Barcelonès d'ençà els meus 19 anays. Sempre he anyorat l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau on hi vaig estudiar l'ofici de metge, que encara em dura. Vaig tenir grans professors no els puc enumerar tots però si en Lluis Barraquer Bordas, el Dr. Verger Garau d'infeccioses, el Dr. Puig Lacalle de cirurgia, brillant, el Dr. Serés de digestiu, bona persona, l'estimat Dr. Lenti (a.c.s.) que va fer el part del meu fill Lluís, també l'eminent Dr. Cabero, ginecòleg,  amb qui vaig fer dos cursos de doctorat i el gran doctor José Mª de Moragas d'ell vaig aprendre moltissima dermatologia i dels seus adjunts els Dr. Agusti Alomar que el va succeir en la jefatura del departament , i el Dr. Xavier Noguera també únic i molt segur amb els diagnostics, li encantava la professió, així com l'art, també un gran record pel  Dr. Cesar Diaz Lopez, que em va iniciar amb tota la il.lusió del món de les artritis seronegatives, disfrutava ensenyant i la seva bondat anava per  davant. Sempre li estaré més que agraït. Es un gallec de l'Urgell, home planer i que tothom se l'estima, mai veu cap problema, sempre veu solucions. El seu fill també es reumatoleg, o sigui que tranquils, sempre podrem consultar el dolor articular que ens anirà augmentant amb l'edat, ep! jo ja en tinc devalent, en la propera trovada a Llorenç ni faré cinc cèntims.


Una abraçada ben càlida pel millor reumatoleg.
Pep.




divendres, 24 d’agost del 2012

JA TENIM UN POEMA DE'N PALOMINO EN CATALA

Benvolguts amics, he de donar-me pressa en retirar la meva queixa del Blog. L'amic Quim Estivill s'ha afanyat per fer quelcom important, ha adaptat al català aquest poema d'en Miquel Palomino que es titula LA CASA , a més de dir la seva opinió sobre el contingut. Gràcies Quim per la teva valuosa aportació, Sincerament és la primera vegada que el llegeixo en català, mai m'ho hagués pensat, el vaig conèixer fent la mili i mira, l'he llegit i rellegit sempre en castellà durant quaranta anys. Es un canvi que t'agraeixo en lo que val. Aqui va la traducció i el que ell pensa del contingut del poema.

Ningú no viu aquí, la casa és vella.
Anyosa i resignada resisteix.
El seu plor trist ha conegut
l’aranya grisa i la pols que la cobreix.

Ningú resideix aquí. La casa és bona
i és bonic el jardí, avui descurat
perquè ningú li ha trobat la porta...
i la casa resta sola amb la seva pena.

La casa trista abriga una esperança
de redempció i fe entre els seus murs,
el seu cor espera entre les xarxes
de teranyines, amor ... i confiança.

Cada matí espera un pelegrí
Sense llar, per donar-se tota sencera.
Cada matí blau la casa espera
Un miracle d’amor pel camí.

I mor lentament, sense mirar-se
en els seus propis miralls interiors,
per por a desfer-se, i esfondrar-se.

I neixen i moren, dies, nits i flors,
i pel corriol no es veu ningú acostar-se:
La vella casa està morint d’amors. 


Quina tristor que transmet aquest poema! I potser té una clau, i la situació de la casa expressi també, poc o molt, la situació de qui escriu el poema. Qui sap.





No afeigeixo res al tema, vostès mateixos. Se que la Lali Vadivieso , la Rosaura Rosell i en Francesc de Marti de Tàrrega estaran contents. 
La resta de poemes  que queden són tant interessants com aquest. Pot ser tota una descoberta per tots vostès.
Pep.

dijous, 23 d’agost del 2012

SANT BERNAT EN PLE MES D'AGOST

Es dilluns, 20 d'agost de 2012, festa de Sant Bernat, un gran sant i pare de monjos, Sant Bernat de Claravall. A Solius , Poblet, Vallbona de les Monges ho cel.lebren per tot lo alt, més haviat tiren la casa per  la finestra , el Sant be s'ho val i el seu eslògan Ora et Labora també, aquests monjos s'ho han pres en serio i no anteposen res a l'amor del Crist. Me'n vaig assabentar pel full dominical, o sigui al sortir de missa a Sant Antoni de Calonge, anunciaven la festa i asseguraven la presència del Sr. Bisbe.
 Entre els assistents més d'un em va dir el mateix. Ja se que recordar-se d'un Sant tant important i a més pare de l'Esglesia, només un dia a l'any es  ben poc, però no puc lluir de més, sóc molt limitat i no tinc present tot el santoral, encara que si que el porto des de molt petit incorporat al meu interior les festes litúrgiques de l'església. Els meus pensaments van primer pels malalts, que són els importants .També he de dir que amb la gent gran a la consulta, ens relacionem perfectament i sense cap mena de dubte, quan han de tornar de visita. Sí els dius torneu per Sant Miquel, queda clarissim, vindran; si ho canvies per Sant Cosme i Sant Damià també vindran, si comentes que seria bo veurens per Sant Martirià cap dubte, o per santa Teresa del Nen Jesús , no fallaran, o per tots Sants cap dubte o si els dius per Sant Andreu, no cal que s'ho apuntin, et iduen tranquil doctor (Tots Sants el primer i Sant Andre lo darrer) són els joves acompanyants que no s'aclareixen amb el santoral, i per ells parlar-los d'aquesta manera es un vertader  " lio "no se que ha passat, però tot gira molt de pressa i practicament això de les festes ha passat a millor vida. En la propera relació de festius  que s'observen a la cort eclesiastica de Girona no hi trobarem Sant Bernat, però tots saben que te una importància enorme dins l'Església Catòlica.

Constitutiones Synodales Dioecesis Gerunden, Illustrissimo et Reverendissimo Domino D. FR. Michaele Pontich.Episcopo Gerundensi  DC.LXXXXI.
Jo,  estic content,  al menys seguirem entenent-nos amb els avis, ells no tenen cap dubte sobre quan s'escauen les festes fins i tot saben quan es Cinquagesma (festa major de Sant Feliu de Pallarols )  o el diumenge de Quasimodo (Es el diumenge posterior a Pasqua " dominica in albis ". Amb les paraules llatines " quasi modo " començava l'introit de la missa del dia), o quan s'escau Sant Sebastià o Sta. Llúcia (Festa major de Palol de Revardit) o per Septuagèsima ( són les 9 setmanes abans de la Pasqua), o sigui el calendari litúrgic regia el curs del temps i també les feines del camp,  el canvi de les llunes també calia tenir-ho present ! Encara ara si consulteu el calendari del pagès fa referència constant a les llunes.


Tots els dies són bons per anar a Solius, primer a missa, i al cap d'una estona de parlar i saludar els monjos, hostes i persones conegudes , tot seguit comencen les Vespres. .


Els monjos van rebre al Sr, Bisbe i a tots els fidels vestits amb l'hàbit blanc i negre, estaven molt monàstics, jo diria que l' hàbit festiu de Sant Bernat dona  més solemnitat a tots els oficis de la Comunitat.



Jo, aquesta ordre em te robat el cor, es seu lema Ora et Labora  es molt propi de gent que no vol ser en cap cas una carrega pels altres.. Tota la gent de l'Urgell ja em crescut amb el rerefons de l'ànima cistercenca, Penso que cap més ordre s´hagués pogut ajustar més en aquells terrenys de secà, mai es podrà pagar la feina feta per aquells monjos en terres acabades de conquerir. Ells de la necessitat en van fer virtut i fins aquí hem arribat. Una gran virtut seva es no posar-se mai mèrits en res.


El Sr. Bisbe, en tot moment va estar molt entranyable, cel.lebrant una missa pels seus, amb molt de carinyo pels monjos, ep ! per nosaltres també, però més per ells que ho havien deixat tot per seguir el Crist.Va fer una gran lloança als vots de pobresa, castedat i obediència, com a contrapunt a la deriva de  l'actual societat que ho vol tot per avui, sense esforç i que oblida els més necessitats i és dedica a cultivar el propi cos com a única meta. Hedonisme i punt. Sempre tenen present els  valors de la societat en que estan immersos i el missatge evangèlic el viuen nit i dia. ... em desperto i encara estic amb Vós... La seva pobresa impressiona a propis i estranys.


Quan veig incensar l'altar, a la Creu i a la Marededéu durant l'inici de la missa, durant l'ofici de vespres o mentre es canta  el Benedictus a l'hora de Laudes, ho trobo molt be i comprenc la importància que te tot plegat en quan a adoració i respecte; però m'agradaria que algú m'expliques la base teològica de l'incens durant el Magnificat i durant el Benedictus ??? No és pot saber tot oi ?


El bisbe va fer una solemne crida a ser Llum i Sal per tots els que s'acostin a Solius. Jo puc dir que fa anys que ho són, només cal mirar la colla de fidels que ompliem l'esglesia, per veure que si que són llum per tots nosaltres. Aquella colla de joves que un dia van arribar a Solius, han dut la paraula de Déu més enllà d'aquest racó de món.


Les pregaries i els cants es van anar succeint fins a arribar a la consagració. Les veus de tots el monjos i més la del pare Jaume dona caliu i solemnitat a la litúrgia, sempre rica fins i tot pels que no creuen. L'església estava plena de gom a gom, una festa com aquesta no passa per alt.


 La missa va continuar fins  al moment tant entranyable de donar la pau de Crist. Ens la vam donar amb una forta abraçada amb l'Anna Bové que tenia al costat, i amb d'altres fidels. L'ambient festiu era palès. Fins la diputada al Parlament de Catalunya  Gloria Renom se la veia en pau i irradiava  pau i ens la va transmetre. La pau del Crist !  Estàvem en família, diguem-ne molt ben acompanyats.


Només vull fer esment de passada a la figura del pare Edmón  Garreta, molt vellet, però amb el cap clar, es recordava molt be, de quan amb la mare abadessa Frederica de Vallbona anaven amb cotxe a les reunions del capitul general de l'ordre, temps era temps i també molt més joves; el germà Albert en dona testimoni, explica que es trovaben a l'àrea de Montblanc. Ara em va assegurar que no surt, fa vida cent per cent contemplativa. Sempre veig mostres de carinyo vers ell per part dels seus germans monjos.
Vull agraïr per endavant el somriure que ens va dedicar el germà Albert des del seu lloc a l'altar, una vegada feta la gran reverència a la Creu. Si a Déu hi hem d'arribar per mitjà dels germans, veig que ell i la resta de monjos estan ben encarrilats i segur que Sant Bernat des del cel està orgullós d'ells.



Per acabar la missa tots vam cantar els goig del pare Sant Bernat, bisbe inclòs, com poden veure a la foto de dalt. Mai els havia cantat, no se perquè. La veritat és que no m'hagués molestat escoltar-los sencers. No se si mai s'han cantat o és que són molt llargs .


Tot s'ha de dir a la sortida vam compartir fotos i tertúlia amb amics que estiu rera estiu ens trobem a Solius, quines coses Déu meu ?, Com la Sra. Thomas de Barcelona, la Sra. Gloria Renom i el seu espòs, l'Anna tant  acollidora que ella sola fa els honors al que es troba mig perdut en el petit món de Solius. Va ser un plaer saludar al pare Prior, i el pare Jaume que pels anys que l'escolto sap molta música; aquests monjos són un niu de sabiduria i sota cada hàbit i ha un savi.He de dir que  de vista feia molts anys que els conec a tots, però com que sóc tímid, només em quedava amb el germà Albert que tot s'ha de dir te una paciència 100%  cistercenca. Més que agraït ! .Ara ficats a recordar, he de dir que el primer monjo que vaig tenir contacte l'any 1982 va ser el germà Albert i ell em va presentar al germà Felip (a.c.s.) fill d'Osor.. No puc passar per alt l'entranyable record al Sr Josep Manyer (a.c.s), que sempre ens recordava que ---estimar es tota la LLei.... Anyorem la vostra bondat i el vostre model de vida, en una paraula el vostre tarannà cristià !. M'agradaria que us llegissiu l'entrevista publicada a la revista  de Girona nº 271 d'abril de 2012, publicada postmortem pel periodista Xavier Cortadellas . També hi ha una resposta a un escrit de Mossèn Ballarin al diari AVUI l'any 2008, que es titula L'ISLAM ,  una resposta plena  de seny i molt respectuós amb l'Islam com sempre, però posan els punt sobre les is, i cada cosa al seu lloc; cal tenir en compta que ell era un gran  ARABISTA i alhora independent. Una abraçada ben càlida per la Sra. Perpinyà!
 Una vivència que trobo d´allò més encertada a Solius es que quan acaba la missa els monjos surten a fora de l'església a parlar amb els hostes, fidels, forasters, encuriosits i demès persones com poden ser turistes que frequentent el monestir, només pel fet de saber que es Solius o qui són aquesta gent o tant sols per veure l'exposició de pessebres, sempre interessants o la natura que l'envolta.

Per què es puguin situar i no es perdin si van a conèixer aquests monjos cistercencs al Monestir de Solius.
He de dir que be farien els mossèns de les diferents parròquies, que a l'acabar la missa poguessin compartir una estona amb els seus fidels, i interessar-se pels seus problemes, de salut, econòmics, espirituals, o com van els fills, o senzillament tant sols pel plaer de compartir una estona,  etc. però ja se la resposta, no hi han capellans i els pocs que hi ha han de dir dos o tres misses cada dia festiu. Que ningú s'ho prengui malament, tant sols  ho deixo apuntat com un bon desitg. Jo els respecto i els estimo amb tots els seus defecte i qualitats. Són únics, ells ho han deixat tot , han renunciat a lo més fàcil i han optat per lo difícil, es passen la vida valorant i ajudant  i fent costat als qui no és res als ulls d'aquest món. Feina no gens fàcil en els temps que corren. Enhorabona monjos de Solius, de Poblet i monges de Vallbona, ep ! això també va pels mossèns. Ànims.

Litografia de'n Parcerises, del llibre Bellezas y Recuerdos de España (Catalunya)
Aquí va la litografia més antiga que existeix del monestir de Vallbona de les Monges, és pel pare Edmón Garreta, que ben segur que li portarà molt bons records.
També m'abelleix posar la foto d'uns joves monjos que van arribar de Poblet, a més d'un li pot agradar i alhora  també li portarà molt bons records.; més d'un estarà content de poguer contemplar aquesta foto.



Bon final de vacances a tots.
Aquesta fotografia de la Verge de la Sala Capitular de Vallbona també va per vostè pare Garreta.

Marededéu de la Misericordia de la sala capitular de Vallbona de les Monges.
El que te molts bens, ha de dedicar moltes hores a cuidar lo que te i el que te poc o res, pot dedicar tot el temps  a ser ell mateix i a escoltar , ajudar , consolar i estimar  als altres; te el seu encant no tinguin cap dubte. Poden probar-ho, he de dir que no és fàcil.   Ànims.
Una abraçada a la Comunitat de Vallbona en aquest dia tant important.
P/D : Hi ha un petit video d'un moment molt entanyable de les vespres, si puc el publicaré , però sino ja miraré com ho puc fer perquè el pugueu veure i disfrutar.

Pep.