dijous, 19 de desembre del 2019

CARTA APOSTOLICA " ADMIRABILE SIGNUM " del Sant Pare Francesc, sobre el significat i el valor del Pessebre.


Pessebre fet pel nostre pare Sisquet Capdevila i Pons, sota una volta medieval, ben mirat n hi faltava de res, tenir 15 dies per fer-lo i gaudia enormement en fer-lo a poc a poc, i feia molt viatges al bosc a buscar tota mena de plantes i pedretes, a més a m´ñes i tenia música pròpia del Nadal.

M'abelleix moltissim , sobretot en aquests dies que a casa sempre hem fet el pessebre, primer el meu pare, que d'ençà que tinc memòria que li vaig veure fer, just quan acavaba la collita d'olives que solia ser cap el 5 o 6 de desembre, llavors s'oblidava de les feines de camp i se centrava exclusivament en buscar tots els tipus de molsa que es feia a Llorens de Rocafort i sempre de la seva finca o tros , algun reboll amb alguna bola, una rama de cirerer d'arbós, rames d'oliver arbequí això sí amb olives, alguna rama de pi amb alguna bola de vesc i la pinya correponent, i com no, mitja dotzena de nius que anava guardan a mesura que els trobava collint olives,


 enguany jo mateix n´he trobat un parell, aquest per massa gran l'hem rebutjat i aquest altre  per petit ja està posat al pessebre.


Aquest petit niu , es especial, perquè a part d'estar dins la copa d'un oliver, al damunt ´ñes d'un ocell que menja olives  i deixa el pinyol dins del niu, curiños oi ???? Algun dia sabrem de quin ocell és traca.



Aqui va la carta Apostòlica del Sant Pare, se que des del principi al final els agradarà, i els transportarà a la seva més tendra infància, a l'època que just en acabar l'escola totes les preces eren per fer el pessebre, no hi havia res més important a totes les cases.
Les festes del Nadal eren viscudes amb plenittud i no diguem anar a adorar al Nen Jesús tots els dies de Nadal, Sant Esteve, de fi d'any, del dia de Reis, etc.... Amb poc gairbé erem feliços, vaja ho erem.

CARTA APOSTÒLICA
Admirabile signum

DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE EL SIGNIFICAT I EL VALOR DEL PESSEBRE

1. El bell signe del pessebre, tan estimat pel poble cristià, causa sempre sorpresa i admiració. La representació de l'esdeveniment del naixement de Jesús equival a anunciar el misteri de l'encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria. El pessebre és com un Evangeli viu, que sorgeix de les pàgines de la Sagrada Escriptura. La contemplació de l'escena del Nadal ens convida a posar-nos espiritualment en camí, atrets per la humilitat d'Aquell que s'ha fet home per a trobar cada home. I descobrim que Ell ens estima fins al punt d'unir-se a nosaltres, perquè també nosaltres puguem unir-nos a Ell.
Amb aquesta Carta voldria encoratjar la bella tradició de les nostres famílies que en els dies previs al Nadal preparen el pessebre, com també el costum de posar-lo en els llocs de treball, a les escoles, als hospitals, a les presons, a les places... És realment un exercici de fantasia creativa, que utilitza els materials més dispars per a crear petites obres mestres plenes de bellesa. S'aprèn des d'infants: quan el pare i la mare, al costat dels avis, transmeten aquesta alegre tradició, que conté una rica espiritualitat popular. Espero que aquesta pràctica mai no s'afebleixi; és més, confio que, allí on hagués caigut en desús, sigui descoberta de nou i revitalitzada.
2. L'origen del pessebre troba confirmació abans de res en alguns detalls evangèlics del naixement de Jesús a Betlem. L'evangelista Lluc diu senzillament que Maria «va donar a llum el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.» (2,7). Jesús va ser col·locat en un pessebre; paraula que procedeix del llatí: praesepium.
El Fill de Déu, en venir a aquest món, troba lloc on els animals mengen. El fenc es converteix en el primer llit per a Aquell que es revelarà com «el pa baixat del cel» (Jn 6,41). Un simbolisme que ja sant Agustí, juntament amb altres Pares, havia captat quan escrivia: «Posat en el pessebre, es va convertir en aliment per a nosaltres» (Serm. 189,4). En realitat, el pessebre conté diversos misteris de la vida de Jesús i ens els fa sentir propers a la nostra vida quotidiana.
Però tornem de nou a l'origen del pessebre tal com nosaltres l'entenem. Ens traslladem amb la ment a Greccio, a la vall de Rieti; allí sant Francesc es va aturar venint probablement de Roma, on el 29 de novembre de 1223 havia rebut del papa Honori III la confirmació de la seva Regla. Després del seu viatge a Terra Santa, aquelles grutes li recordaven d’una manera especial el paisatge de Betlem. I és possible que el Poverello quedés impressionat a Roma, pels mosaics de la Basílica de Santa Maria la Major que representen el naixement de Jesús, just al costat del lloc on es conservaven, segons una antiga tradició, les fustes del pessebre.
Les Fonts Franciscanes narren detalladament el que va succeir a Greccio. Quinze dies abans del Nadal, Francesc va cridar un home del lloc, anomenat Joan, i li va demanar que l'ajudés a complir un desig: «Desitjo celebrar la memòria del Nen que va néixer a Betlem i vull contemplar d'alguna manera amb els meus ulls el que va sofrir en la seva invalidesa de nen, com va ser reclinat en el pessebre i com va ser col·locat sobre el fenc entre el bou i l'ase»[1]. Tan aviat com ho va sentir, aquest home bo i fidel ràpidament va anar a preparar en el lloc assenyalat el que el sant li havia indicat. El 25 de desembre, van arribar a Greccio molts frares de diferents llocs, com també homes i dones de les granges de la comarca, portant flors i torxes per a il·luminar aquella nit santa. Quan va arribar Francesc, va trobar el pessebre amb el fenc, el bou i l'ase. Les persones que van arribar-hi en veure l'escena del Nadal van mostrar una alegria indescriptible, com mai abans no havien experimentat. Després el sacerdot, davant del Naixement, va celebrar solemnement l'Eucaristia, mostrant el vincle entre l'encarnació del Fill de Déu i l'Eucaristia. En aquella ocasió, a Greccio, no hi havia figures: el pessebre va ser realitzat i viscut per tots els presents[2].
Així neix la nostra tradició: tots al voltant de la cova i plens d'alegria, sense cap distància entre l'esdeveniment que s'acompleix i els qui participen en el misteri.
El primer biògraf de sant Francesc, Tomás de Celano, recorda que aquella nit es va afegir a l'escena senzilla i commovedora el do d'una visió meravellosa: un dels presents va veure posat al llit en el pessebre el mateix Nen Jesús. D'aquell pessebre del Nadal de 1223, «tots van tornar a les seves cases plens d'alegria»[3].
3. Sant Francesc va realitzar una gran obra d'evangelització amb la simplicitat d'aquell signe. El seu ensenyament ha penetrat en els cors dels cristians i roman fins als nostres dies com una manera genuïna de representar amb senzillesa la bellesa de la nostra fe. D'altra banda, el mateix lloc on es va realitzar el primer pessebre expressa i evoca aquests sentiments. Greccio s'ha convertit en un refugi per a l'ànima que s'amaga en la roca per a deixar-se embolcallar en el silenci.
Per què el pessebre suscita tanta sorpresa i ens commou? En primer lloc, perquè manifesta la tendresa de Déu. Ell, el Creador de l'univers, s'abaixa a la nostra petitesa. El do de la vida, sempre misteriós per a nosaltres, ens captiva encara més veient que Aquell que va néixer de Maria és la font i la protecció de cada vida. En Jesús, el Pare ens ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb; un amic fidel que sempre és a prop nostre; ens ha donat el seu Fill que ens perdona i ens aixeca del pecat.
La preparació del pessebre a les nostres cases ens ajuda a reviure la història que va succeir a Betlem. Naturalment, els evangelis són sempre la font que permet conèixer i meditar aquell esdeveniment; no obstant, la seva representació en el pessebre ens ajuda a imaginar les escenes, estimula els afectes, convida a sentir-nos implicats en la història de la salvació, contemporanis de l'esdeveniment que es fa viu i actual en els més diversos contextos històrics i culturals.
D’una manera particular, el pessebre és des del seu origen franciscà una invitació a “sentir”, a “tocar” la pobresa que el Fill de Déu va triar per a si mateix en la seva encarnació. I així, és implícitament una crida a seguir-lo en el camí de la humilitat, de la pobresa, de l'anorreament, que des de la cova de Betlem condueix fins a la Creu. És una crida a trobar-lo i servir-lo amb misericòrdia en els germans i germanes més necessitats (cf. Mt 25,31-46).
4. M'agradaria ara repassar els diversos signes del pessebre per a comprendre el significat que comporten. En primer lloc, representem el context del cel estrellat en la foscor i el silenci de la nit. Ho fem així, no sols per fidelitat als relats evangèlics, sinó també pel significat que té. Pensem en quantes vegades la nit embolcalla les nostres vides. Doncs bé, fins i tot en aquests instants, Déu no ens deixa sols, sinó que es fa present per a respondre a les preguntes decisives sobre el sentit de la nostra existència: qui soc jo? D'on vinc? Per què vaig néixer en aquest moment? Per què estimo? Per què sofreixo? Per què moriré? Per a respondre aquestes preguntes, Déu es va fer home. La seva proximitat porta llum on hi ha foscor i il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort (cf. Lc 1,79).
Mereixen també algun esment els paisatges que formen part del pessebre i que sovint representen les ruïnes de cases i palaus antics, que en alguns casos substitueixen la cova de Betlem i es converteixen en l'estada de la Sagrada Família. Aquestes ruïnes semblen estar inspirades en la Llegenda Àuria del dominic Jacopo da Varazze (segle XIII), on es narra una creença pagana segons la qual el temple de la Pau a Roma s'esfondraria quan una Verge donés a llum un fill. Aquestes ruïnes són sobretot el signe visible de la humanitat caiguda, de tot el que està en ruïnes, que està corromput i deprimit. Aquest escenari diu que Jesús és la novetat enmig d'un món vell, i que ha vingut a sanar i reconstruir, a retornar a la nostra vida i al món la seva esplendor original.

5. Quina emoció hauria d'acompanyar-nos mentre col·loquem en el pessebre les muntanyes, els rierols, les ovelles i els pastors! D'aquesta manera recordem, tal com havien anunciat els profetes, que tota la creació participa de la festa de la vinguda del Messies. Els àngels i l'estrella són el senyal que també nosaltres estem cridats a posar-nos en camí per a arribar a la cova i adorar el Senyor.
«Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber». (Lc 2,15), diuen els pastors després de l'anunci fet pels àngels. És un ensenyament molt bell que es mostra en la senzillesa de la descripció. A diferència de tanta gent que pretén fer altres mil coses, els pastors es converteixen en els primers testimonis de l'essencial, és a dir, de la salvació que se'ls ofereix. Són els més humils i els més pobres els qui saben acollir l'esdeveniment de l'encarnació. A Déu que ve a la nostra trobada en el Nen Jesús, els pastors responen posant-se en camí cap a Ell, per a una trobada d'amor i d'agradable sorpresa. Aquesta trobada entre Déu i els seus fills, gràcies a Jesús, és el que dona vida precisament a la nostra religió i constitueix la seva singular bellesa, i resplendeix d'una manera particular en el pessebre.
6. Tenim el costum de posar en els nostres pessebres moltes figures simbòliques, sobretot, les de captaires i de gent que no coneixen una altra abundància que la del cor. Ells també són a prop del Nen Jesús per dret propi, sense que ningú pugui foragitar-los o allunyar-los d'un bressol tan improvisat que els pobres al seu voltant no desentonen en absolut. De fet, els pobres són els privilegiats d'aquest misteri i, sovint, aquells que són més capaços de reconèixer la presència de Déu enmig nostre.

Els pobres i els senzills en el Naixement recorden que Déu es fa home per a aquells que més senten la necessitat del seu amor i demanen la seva proximitat. Jesús, «mans i humil de cor» (Mt 11,29), va néixer pobre, va portar una vida senzilla per a ensenyar-nos a comprendre l'essencial i a viure d'això. Des del pessebre emergeix clarament el missatge que no podem deixar-nos enganyar per la riquesa i per tantes propostes efímeres de felicitat. El palau d'Herodes és al fons, tancat, sord a l'anunci d'alegria. En néixer en el pessebre, Déu mateix inicia l'única revolució veritable que dona esperança i dignitat als desheretats, als marginats: la revolució de l'amor, la revolució de la tendresa. Des del pessebre, Jesús proclama, amb humil poder, la crida a compartir amb els últims el camí cap a un món més humà i fratern, on ningú no en sigui exclòs ni marginat.

Amb freqüència als infants —però també als adults!— els encanta afegir altres figures al pessebre que semblen no tenir cap relació amb els relats evangèlics. I, no obstant això, aquesta imaginació pretén expressar que en aquest nou món inaugurat per Jesús hi ha espai per a tot el que és humà i per a tota criatura. Del pastor al ferrer, del forner als músics, de les dones que porten gerres d'aigua als nens que juguen..., tot això representa la santedat quotidiana, l'alegria de fer de manera extraordinària les coses de cada dia, quan Jesús comparteix amb nosaltres la seva vida divina.
7. A poc a poc, el pessebre ens porta a la cova, on trobem les figures de Maria i de Josep. Maria és una mare que contempla el seu fill i el mostra a tots els qui venen a visitar-lo. La seva imatge fa pensar en el gran misteri que ha embolcallat a aquesta jove quan Déu ha trucat a la porta del seu cor immaculat. Davant l'anunci de l'àngel, que li demanava que fos la mare de Déu, Maria va respondre amb obediència plena i total. Les seves paraules: «Heus aquí l'esclava del Senyor; faci's en mi segons la teva paraula» (Lc 1,38), són per a tots nosaltres el testimoniatge de l'abandó en la fe a la voluntat de Déu. Amb aquell “sí”, Maria es convertia en la mare del Fill de Déu sense perdre la seva virginitat, sinó que consagrant-la gràcies a Ell. Veiem en ella la Mare de Déu que no té el seu Fill només per a ella mateixa, sinó que demana a tots que obeeixin la seva paraula i la posin en pràctica (cf. Jn 2,5).
Al costat de Maria, en una actitud de protecció del Nen i de la seva mare, hi ha sant Josep. En general, es representa amb el bastó a la mà i, a vegades, també sostenint un llum. Sant Josep juga un paper molt important en la vida de Jesús i de Maria. Ell és el custodi que mai no es cansa de protegir la seva família. Quan Déu li va advertir de l'amenaça d'Herodes, no va dubtar a posar-se en camí i emigrar a Egipte (cf. Mt 2,13-15). I una vegada passat el perill, va portar la família de tornada a Natzaret, on va ser el primer educador de Jesús nen i adolescent. Josep portava en el seu cor el gran misteri que embolcallava a Jesús i Maria la seva esposa, i com a home just va confiar sempre en la voluntat de Déu i la va posar en pràctica.
8. El cor del pessebre comença a bategar quan, per Nadal, col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu es presenta així, en un nen, per a ser rebut als nostres braços. En la feblesa i en la fragilitat amaga el seu poder que tot ho crea i transforma. Sembla impossible, però és així: en Jesús, Déu ha estat un nen i en aquesta condició ha volgut revelar la grandesa del seu amor, que es manifesta en el somriure i en allargar les seves mans cap a tothom.
El naixement d'un nen suscita alegria i sorpresa, perquè ens posa davant el gran misteri de la vida. Veient brillar els ulls dels joves esposos davant el seu fill nounat, entenem els sentiments de Maria i Josep que, mirant el nen Jesús, percebien la presència de Déu en les seves vides.
«La Vida s'ha manifestat»(1Jn 1,2); així l'apòstol Joan resumeix el misteri de l'encarnació. El pessebre ens fa veure, ens fa tocar aquest esdeveniment únic i extraordinari que ha canviat el curs de la història, i a partir del qual també s'ordena la numeració dels anys, abans i després del naixement de Crist.
La manera d'actuar de Déu gairebé atordeix, perquè sembla impossible que Ell renunciï a la seva glòria per a fer-se home com nosaltres. Quina sorpresa veure Déu que assumeix els nostres propis comportaments: dorm, pren la llet de la seva mare, plora i juga com tots els nens. Com sempre, Déu desconcerta, és impredictible, contínuament va més enllà dels nostres esquemes. Així, doncs, el pessebre, mentre ens mostra Déu tal com ha vingut al món, ens convida a pensar en la nostra vida empeltada en la de Déu; ens convida a ser deixebles seus si volem aconseguir el sentit últim de la vida.
9. Quan s'acosta la festa de l'Epifania, es col·loquen en el Naixement les tres figures dels Reis Mags. Observant l'estrella, aquells savis i rics senyors d'Orient s'havien posat en camí cap a Betlem per a conèixer Jesús i oferir-li dons: or, encens i mirra. També aquests regals tenen un significat al·legòric: l'or honra la reialesa de Jesús; l'encens, la seva divinitat; la mirra, la seva santa humanitat que coneixerà la mort i la sepultura.
Contemplant aquesta escena en el pessebre, estem cridats a reflexionar sobre la responsabilitat que cada cristià té de ser evangelitzador. Cadascun de nosaltres es fa portador de la Bona Notícia amb aquells que troba, testimoniant amb accions concretes de misericòrdia l'alegria d'haver trobat Jesús i el seu amor.
Els Mags ensenyen que es pot començar des de molt lluny per a arribar a Crist. Són homes rics, savis estrangers, assedegats de l'infinit, que parteixen per a un llarg i perillós viatge que els porta fins a Betlem (cf. Mt 2,1-12). Una gran alegria els envaeix davant el Nen Rei. No es deixen escandalitzar per la pobresa de l'ambient; no dubten a posar-se de genolls i adorar-lo. Davant Ell comprenen que Déu, igual que regula amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la història, derrocant els poderosos i exaltant els humils. I certament, arribats al seu país, hauran comptat aquesta trobada sorprenent amb el Messies, inaugurant el viatge de l'Evangeli entre els no jueus.
10. Davant del pessebre, la ment espontàniament va a quan érem infants i esperàvem amb impaciència el temps per a començar a construir-lo. Aquests records ens porten a prendre novament consciència del gran do que se'ns ha donat en transmetre'ns la fe; i al mateix temps ens fan sentir el deure i l'alegria de transmetre als fills i als nets la mateixa experiència. No és important com es prepara el pessebre, pot ser sempre igual o modificar-se cada any; el que compta és que aquest parli a la nostra vida. En qualsevol lloc i de qualsevol manera, el pessebre parla de l'amor de Déu, el Déu que s'ha fet nen per a dir-nos com és a prop de tot ésser humà, sigui quina sigui la seva condició.
Benvolguts germans i germanes: el pessebre forma part del dolç i exigent procés de transmissió de la fe. Començant des de la infància i després en cada etapa de la vida, ens educa a contemplar Jesús, a sentir l'amor de Déu per nosaltres, a sentir i creure que Déu és amb nosaltres i que nosaltres estem amb Ell, tots fills i germans gràcies a aquell Nen Fill de Déu i de la Mare de Déu. I a sentir que en això hi ha la felicitat. Que a l'escola de sant Francesc obrim el cor a aquesta gràcia senzilla, deixem que de la sorpresa neixi una oració humil: el nostre “gràcies” a Déu, que ho ha volgut compartir tot amb nosaltres per a no deixar-nos mai sols.
Donat a Greccio, en el Santuari del Pessebre, 1 de desembre de 2019.
FRANCESC

Espero i desitjo que si ja la coneixien donç millor que millor, i sinó segun que han gaudit de tot el que diu el Sant Pare Francesc.
Una abfaçada i novament bon Nadal

Pep

dimarts, 10 de desembre del 2019

CODONYS OLOROSOS ALS PERDIGONS, TERME MUNICIPAL DE VALLBONA DE LES MONGES, JUST ABANS DE SANT ANDREU.



A les 9,30 del dia 27 de  novembre ja érem a Llorenç de Rocafort antiga baronia de Vallbona; hem passat per fora de Tàrrega, camí de Sant Martí de Malda, al passar a la vista de Verdú ens hem recordat de Sant Pere Claver (llegir article publicat a La Vanguardia , titulat Actualidad de san Pedro Claver de disset de novembre de dos mil dinou, autors: Francesc Torralba, Josep Miró i Ardèvol, Montserrat Serrallonga : Albert Batlle, Josep Maria Carbonell, Miriam Díez, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Margarita Mauri .
Verdú és a la Segarra. Vinga enfilem cami de la Portella,  molt abans ja em començat a veure les vinyes que perden les seves fulles que van de colors ocres, marronosos a vermells, un s'adona que encara que brilli el sol i estiguem a 11 graus, no hi ha cap dubte que estem a la tardor; a l'atravessar el fondo  per l'era del Sileta,  encara ens acompanyen els colors de les vinyes del Magí. Si no m'equivoco des de Tàrrega fins aquí he vist moltes hectàrees de vinyes que quan jo era petit no hi eren, deu ser millor negoci que l'oli, les ametlles .
A Llorenç, el serè bufava fred, i no hem trobat ningú, sols, ven sols, segur que els pagesos que són quatre i no m'equivoco, ja havien marxat a collir olives, encara que no tots, ni ha més d'un que encara esta sembrant , lo primer es lo primer i un parell estan currant les terres ja sembrades per què les terres quedin més compactades i el gra arreli millor. No revelo cap secret si algú de Llorenç encara ha de collir les ametlles, un servidor també encara les ha de collir, però ho tinc en bones mans, " que no cunda el pánico ", diuen que les ametlles que havien de caure, ja han caigut, la resta s'aguanta tot l'hivern a dalt dels arbres, ben mirat es un consol. Tornant a l'arribada al poble la única benvinguda ha sigut del gos de cal Timoneda.
Ens hem situat, la casa de la meva germana estava glaçada, freda freda, i lo primer anar a cal Portumeu o Bartomeu, a buscar llenya d'ametller i encendre el foc, el foc tant necessari per trobar-nos a gust, encara que el nostre  cunyat en Josep Sobirà ja ens havia deixat tot a punt, al donar la llum s'ha posat en solfa la caldera de la calefacció, sense cap preàmbul més, vam pensar que afortunats que som !.
Tot seguit cap a la pallissa , vostès han vist una pallissa de la baixa Segarra ? es un gran edifici buit per dintre, quan jo era petit només servia per posar-hi la palla que havia de servir de menjar a la mula, posteriorment al desapareixer l'antiga pagesia o dit d'una altra manera al mecanitzar-se l'agricutura, va convertir-se en un lloc de mals endreços. Dons a la pallissa a buscar el remolc, però abans de treure'l cap a fora,  l'he carregat de clofolla d'ametlla, que porta acumulant-se uns 15 anys i que a poc a poc vaig traguen i repartint-la pels fruiters al voltant de l'era (noguers, ametllers, la parra de moscatell, la pomera reineta,un perer i una altre pomer sense nom, dos figueres, una vulgar i l'altra de la gota de la mel, per cert bonissima, el lledoner que el va plantar el pare per tal de tenir ombra a l'era que no en tenia cap, va ser un encert, penso que la clofolla es un adob ecològic exel.lent), al carregar el remolc anava pensant que els pares tenien el do de l'esperança intacte, perquè ja molt grans,  van guardar molts kilos de clofolla, per una llarguissima temporada, vaja per una tirada llarga d'anys, meravellós, però ara jo he de fer a l'inrevés em toca a mi llançar-la perquè només es fa servir per cremar en l' estufa, barrejada amb la llenya, sempre va funcionar així anys i més anys, ara ja no cremem amb l' estufa, només a la llar de foc . Em queden molts viatges de clofolla, molts !!. A poc a poc ho aniré fent.

Llenya d'ametller, que s'ha passat 10 anys morta al tros i 10 anys a l'intemperie a l'era. Està durissima al motoserra.

Tot seguit aprofitant que tenia el remolc enganxat al Ranger Rover, he fet llenya d'ametller que està a l'intemperie d'ençà més 10 anys i potser en portava 10 de morta al tros. 

Per tal de tenir-ne pel foc i no haver de tocar gens ni mica de la que tenim guardada, sota la volta medieval d'on el padrí , olim  tenia el gran pessebre. Tot s'ha de dir, o he trobat ningú les dos hores que estat a l'era, déu meu ? Vostès coneixen Girona ? de Girona era la meva mare, ho dic perquè he de parlar dels masos, per entendre la diferència entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, aquesta conquerida als musulmans , es dona aquest nom a partir del segle XII, a als territoris conquerits per Ramon Berenguer IV. El viure en masos, significava que allí hi havia una certa pau, a la Catalunya Nova no hi han masos, la gent vivia i encara viu al voltant del castell del senyor feudal i les terres en cap cas podien estar enganxades a les muralles, sinó que cadascú les tenia en un lloc allunyat.
He portat la llenya cap a casa i després de dinar hem anat amb la Tere cap a Vallbona de les Monges, que també entre setmana no volta ningú, tant sols algun autocar que porta turistes al monestir.

IMG_6871.JPG
Boletus Edulis

 i cap a la zona de Sant Miquel fins el pla del Perdigó on compartim veïnatge amb la família de cal Giné. Només d'arribar com que ha plogut bastant, hem entrat al bosc on el padrí li va dir al Lluís entra aquí i trobaràs rovellons i així va ser, nosaltres només hem trobat dos groguets que els esteu veient , cap rovelló ni cap negret, en aquest bosc de jove havia collit : .
Cama de perdiu, Peu de rata, Rossinyol, Moixernons, Múrgules, Fredolics o Negrets, Ou de reig, Pebrassos, Rovellons, et..
 Hem comprobat que les ametlles estan per batzacar, ja n'he parlat abans, el Magi no ha tingut temps, ho farà tant aviat com pugui, cap problema, lo seu també està per fer; em confesa que no li falta la feina, estem asseguts a la vora del foc no hi falta ningú, la família al " completo " si està molt be, agraeixo l'acolliment.



 Al setembre vaig veure de olives de l'oliver "sevillano" molt arrugades i seques,  són olives quatre vegades més grosses que les arbequines, que tant agraden als meus amics i al meu fill petit Luis. El pare, aquestes olives les posava en conserva i les feia servir per obsequiar acompanyat d'un vermut, als forasters, als parents i els  amics, que venien a casa. Ne'm collit dos galledes, perquè la Tere les ha de preparar i això porta molta feina. La Marta, la nostra jove, fa honor a aquestes olives i no pararia de menjar-ne, en Juan Balboa també no pararia. Des del setembre que estem gaudin els sis últims pots que van preparar el pare i la mare, son bonissimes i tenen cap a 8 anys.

IMG_6884.JPG

Al pla del Perdigó mateix,  fa uns 5 anys amb el meu cunyat Josep vam plantar 40 olivers petits d'un any , no han crescut gaire, perque han passat tres anys de molta sequera i més en un altipla com aquest, tot és més complicat. Les olives arbequines tenen una gran varietat cromàtica, com vostès podran observar.

IMG_6896.JPG

Després em anat al racó del Perdigó a veure si els codonyers que l'any passat vaig esporgar, de lluny estan es veien els arbres molt grocs, o sigui que si en tenien. Els hem collit, després hem baixat amb el Range Rover cap a la vall o també dit lo fondo on està la cabana, també un dels tres arbres estava carregat, els hem collit tots i vinga cap a Les Pintades pujada a la solana , on hem  trobat un pi caigut que interrumpia el camí, vaja com les pel.licules. Abans al baixar del pla del Perdigó m'hem trobat un altre de caigut, hem hagut d'assumir la feina de bon vei, i tallar amb el motosierra les rames del pi, i apartar-les, tot i que el tractor del Magi no podrà passar. Al tornar al Perdigó per recollir més codonys, ja hem vist els arbres de l'obac carregats i molt grossos, feia anys que els veia així de guapos i olorosos. Un cop a casa els hem pesat 25 kilos i en queden 20 més per un altre dia dels que anirem acollir olives.

IMG_6900.JPG
Codonys del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, molt grans per un any de tanta sequera , són arbres antiquissims, només es reguen quan plou.
                                            
Be la Tere ja està pensant posar un cistell d'aquests codonys tant olorosos al menjador de Cornellà del Terri i amb la resta fer  codonyac " membrillo ", que tothom troba tant bo i a més és imprescindible per fer els panellets de casa nostra.
Demà començarem a collir olives del olivers que tenen 12 anys. Parlan de collir olives em ve a la memòria que els olivers que estaven al marge, calia parar el banderado, us poso una foto perquè us feu una idea :

Foto d'arxiu collita de 2011, els meus pares en feines propies de la vella pagesia, actualment tot o practicament tot es fa amb vibrador.

Recordo que la mare (acs) sempre li trobava pegues i havia de ser el pare qui acabava d'arreglar el banderado, que per cert era vital , perquè els olivers/oliveres a l' Urgell en la majoria de trossos/finques estan plantats als marges i si o si, s'ha de parar l'esmentat banderado per quan caiguint les olives , no es perdin al vei de sota o entre esbarcers i recollir-les valdria més el mall que l'enclusa; els fondos es guarden per sembrar els cereals.

Foto d'arxiu de la collita del 2012

El meu fill Lluis, va captar un lleuger somriure, sobre la protesta de la mare. De resultes d'aquest problema vaig fer fer al ferrer del poble uns ferros que no es torcessin al clavar-los al terra i es clavessin correctamen amb un cop de peu, d'una manera ben segura. Llàstima que tant sols els vam fer servir un parell de collites, després tot es va acabar de cop, ens queda el doç record de tot plegat.

L'esporti ja és una peça de museo, aquests són els ferros que cada borrassa en porta dos i es claven al terra, igualment porten dos cordes que es lliguen a l'arbre com es pot veure en la foto .
Només portava una hora collint olives, que passa el meu vei en Jaume amb el seu tractor i em diu que no m'esforçi massa perque han baixat de preu !! Déu meu, jo que em pensava fer-me ric !! sempre anem de rodes a Pilats, menys mal que en cap cas ho fem per fer-nos rics, sinó per mantenir el record i la tradició dels nostres pares, perquè si mirés el preu que surt cada litre d'oli m'esgarrigaria.
Enguany com l'any passat, vam decidir collir els olivers que el pare , el meu fill Lluís i un servidor vam decidir plantar l'any 2008. La majoria ja medeixen els 2 metres, estan esplendorosos, com més a l' obac millor, que curiós oi ? els més petits són els de la vall o del fondo com en diem a Llorenç; és millor terra, haurien de ser molt grans, donç no ni ha cap de 1,50 metres , tot i que l'any passat els vaig tirar un kilo d'adob a cada un.



Tot collint les olives, aprofitava per tallar les rames que s'enlairaven, o sigui he esporgat la majoria deixant-los arrodonis a l'alçada de les meves mans. Curiós cada any trobem algun que altre niu dins de l'oliver, clar sempre abandonat, aquest últim amb pinyols d'oliva netissims, un ocell molt endreçat, m'agradaria saber el seu nom.


M'emociona com quan erem petits i el pare ens els donava, clar sense ni ous ni els petits ocells, perquè a aquestes alçades de la tardor ja fa mesos que volen per a si mateixos. La companyia que em tingut durant dos dies han sigut els caçadors, que s'ho prenent amb constància com si els hi anés la vida, els tirs surten de les escopetes un darrera l'altre, espero que arribin a casa ben carregats de peces, sincerament no se si caçén tudons o ...... el pare era un bon caçador, però de barraca i caçava tudons, be una llarga història, un altre dia tindré més temps.

Tot recordan els meus pares, tot just fa 10 anys, no hi falta de res, fixeu-vos el gran banderado , domina tot l'interès de la foto i els dos bancs on estan pujats el pare i la mare. Aquesta fotografia és única , mostra de cop i volta l'importància del banderado a les terres de l'Urgell, abans baixa Segarra. Foto propietat d'en Lluís Capdevila, el nostre fill petit. 
D'aquesta mini collita d'olives em dol no haver pogut escoltar i parlar amb tots els pagesos que a poc a poc van arribant a la cooperativa de Sant Martí de Maldà i mentre espero parlo amb ells i m'entero de com va tot el tema relacionat amb l'oli, rendiment, si hi ha collita o no, si cauen o no, el preu, si encara cullent a ma, etc...
Jo em repeteixo com la natura, que periodicament va canviant d'estació, fins tornar a arribar a la tardor , penso que repassar sempre es bo, no us amoineu si ja ho heu llegit en altres posts, quan més gran em faig més tiro ma del passat i de la nostra història de casa i del poble., L'història ens aguanta i recordar es una obligació que tenim tots. A baix, al local social durant anys hi va haver una fotografia on es podia contemplar en que invertia el temps d'oci la gent del poble, a la dreta els homes i a l'esquerre les dones, tots amb la mateixa activitat, jugant a cartes i si a poc a poc anavem mirant les cares dels nostres estimats veïns que desgraciadament ja no hi són, recordarem tot un món que vam compartir, un món ric i ple d'anecdotes de tota mena.
Després de quatre dies d'estar a Llorenç, puc dir i és cert que a Llorenç no és troba ningú caminant pel poble ni assegut a un pedrís prenent el sol , les poques families pageses que viuen al poble treballen i els que frequentem Llorenç hem d'anar al tanto a no ferir susceptibilitat en parlar del petit poble medieval, carregat d'historia i que tots ens estimem. Llorenç està buit, buit del tot, hi viuen quatre persones per no dir un numero exacte, o sigui que voltes pels carrers de poble no és troba ni una ànima en tot el dia i menys quan es fa fosc; acabarà a curt plaç a ser un poble despoblat, com tants en aquesta Catalunya rural, ja no hi som a temps, tots els poblets de les rodalies els passa el mateix. Encara que per les vacances s'omplen practicament totes les cases.

Local social de Llorenç de Rocafort, una realitat tant sols 9 anys enrera, una vida que dins la petitesa del nostre poble, moments com aquest que homes a la dreta i les dones a l'esquerra de la foto, eren viscuts quasi com una festa, on fa anys no hi ha cap botiga, ni cafè dels d'abans de cafè, copa i puro, ni barberia, ni forn de pastar, ni oficina de correus, ni capellà, ve mossèn Lluís que s'ocupa d'uns quants pobles.Al monestir de Vallbona puja un monjo de Poblet a dir la missa del diumwenge  les 12,30 hores Foto propietat de'n Lluis Capdevila.

Si amplieu aquesta foto, podreu veure clarament bastantes persones quasi totes desaparegudes i si feu un exercici de memòria, us portarà a recordar la vida de cada veí i veureu la bondat, la simpatia,l'alegria, la empatia, el confident en hores baixes, el company de fatigues, la dona que us ajudava portant-vos un caldo calent a casa quan estaveu malalts o sols, o aquell home que al passejar pels carrers sempre s'aturava a parlar encara que fos del temps, aquella dona que quan jugaveu a cartes es deixava guanyar i mai ho va dir, la dona que us va ensenyar a posar una cremallera a uns pantalons deu vegades i no se'n va sortir, l'home que alguna vegada us va regalar una escombra de botxa per escombrar el carrer, la dona que quan a l'hort hi havien oberginies us en donava, el que havia sigut alcalde i sense dir res havia fet molt pel poble, ep !! que no s'enfadi cap alcalde que tots els que us heu dedicat a donar uns anys de la vostra vida al servei del poble em mereixeu tota l'estima i respecte, també us recordareu quan un home de cada casa anava al comú per arreglar els camins o qualsevol tema municipal, aquell home tant acollidor i bon jan que a casa seva tothom si trobava be fins i tot els caçadors, aquella veina que escombrava el carrer fins  i tot el tros dels veïns, perquè fes goig, aquelles dones que amb tota l'alegria escombraven i endreçaven  l'l'esglesia sense res a canvi, en fi feu-ho així i arribareu a gaudir de la sort que em tingut a Llorenç amb els bons veins i que els que quedem siguem generosos i misericordiosos com ho vam ser els nostres avantpassats. Vosaltres podriau allargar aquesta munió de virtuts i bones costums dels nostres amics que ja no hi són.


Mentre els recordem seran vius, i a poc a poc us aniran venin records d'aquestes persones que van estimar la seva familia que ho va ser tot per a ells.
Espero tornar aviat a Llorenç, però passat Nadal. Ara els deixo per a la reflexió un preciós poema de Mario de Andrade (Sao Paulo 1893-1945) Poeta, novellista,assagista i musicòleg. Un dels fundadors del modernisme Brasiler :
“LA MEVA ÀNIMA TÉ PRESSA”
He comptat els meus anys i he descobert que tinc menys temps per viure d'aquí en endavant, que el que he viscut fins ara.
Em sento com aquella nena que va guanyar un paquet de dolços: Els primers els va menjar amb agrat, però, quan es va adonar que quedaven pocs, començar a assaborir-los profundament.
Ja no tinc temps per reunions interminables on els discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s'aconseguirà res.
Ja no tinc temps per a soportar a persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut.
El meu temps és minsa com per a discutir títols.
Vull l'essència, la meva ànima té pressa...
Sense molts dolços en el paquet..
Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure, dels seus errors.
Que no s'envaneixi, amb els seus triomfs.
Que no es consideri electa, abans d'hora.
Que no fugi, de les seves responsabilitats.
Que defensi, la dignitat humana.
I que desitgi tan sols caminar al costat de la veritat i de la honradesa.
L'essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent, que sàpiga tocar el cor de les persones...
Gent a qui els cops durs de la vida, els ha ensenyat a creixèr amb tocs suaus de l'anima.
Sí...tinc pressa...per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no desaprofitar cap part dels dolços que em queden...
Estic segura que seran més exquisits que els que fins ara he menjat.
La meva fita és arribar al final satisfeta i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.
Tenim dues vides i la segona comença quant te n'adones que només en tens una.
Text adaptat del Poema “Golosinas” de Mario de Andrade.

Mentre estan us felicito el Nadal a tots, seguidors del meu blog, amics que fa anys que no veig i d'altres em moro de veure'ls, parents d'aprop i de lluny, i veins. En aquestes dades de Nadal el missatge de Betlem arriba amb sensibilitat, estimació i humanitat. Són gràcies i virtuts que ens ajuden molt i ens donen felicitat. Bon Nadal i un Nou Any ple de bones vivències.

Pep