dijous, 12 d’octubre del 2023

A LA MEVA VELLESA, M'ADONO QUE ELS VIATGES NO HAN SIGUT EL MEU FORT

 

Em diuen que cada dia escric menys, o molt poc, es cert, alguns amics m'anyoren, els anys ja em pesen, camino a poc a poc amb dolor, penso a poc a poc, sense dolor, respiro lentament, dormo a poc a poc,  quan veig la pantalla de l'ordinador en blanc, tanmateix em costa ficar-m'hi, em passo el dia fins altes hores de la nit recordan, potser tinc massa records i que és recordar ? 

Elie Wiesel es pregunta: que es recordar ? I respon així :Es viure en més d'un món, impedir que el passat s'extingeixi, reclamar l'avenir per a il·luminar-lo (....) és salvar éssers desapareguts, il·luminar rostres i esdeveniments amb una llum blanca i negra, es fer que retrocedeixi la sorra que cobreix la faç de les coses, combatre l'obllit, rebutjar la mort; de Lluís Duch, (acs), monjo en altre temps de l'Abadia Montserrat, del seu llibre "Un estrany a la nostra casa ". M'omple d'orgull tota la meva familia, sou admirables i les dos netes sou un tresor, només de tenir-les en braços em passen tots els dolors articulars que en tinc uns quants, però amb elles ja tinc el dia arreglat i tot recordant el periodista Antoni Puigverd, que tant estima la Vall del Corb, us poso un pensament seu, que se que us agradarà: 

 Cuando amas a un nieto, tú desapareces. La obra es él y a él todo lo subordinas. El amor cortés de los trovadores se realiza, de hecho, con los nietos. Es el único amor que en vez de dejar cicatrices, las cura.

Sóc fill de pagès i quan jo era un nen, recordo que no viatjava practicament ningú sinó era per anar al metge a Lleida o a Tàrrega per operar-se de les angines amb el Dr. Serret o a Barcelona a l'hospital clínic on estudiava el Dr. Josep Català, o a l' Hospital de Sant Pau on un servidor va estudiar medicina i hi treballava el Dr. Cesar Diaz Lopez (reumatoleg), i tret d'això , només se sortia del poble per anar els dilluns a mercat a Tarrega i amb cotxe de linia, l´únic que passava pel demati i tornava passat el migdia direcció a Rocallaura on tenia la fi i calia esperar a l'era el Sord de Maldà per fer el canvi; i més modernament el mercat va guanyar predicament el de Bellpuig abandonant el de Tàrrega i encara dura; hom aprofita per anar al dentista, al notari, al propi mercat o en algun supermercat o a la gasolinera a omplir el diposit del cotxe de betzina o amb gasoil , visitar la gent d' Ibercaja, al gestor, a comprar Xolís Extra del Pallars Jussà fet a Isona i intercanviar parers amb d'altres pagesos sobre el preu del tocino, del pollastre, del conill, dels ous, i també dels cereals i de les nous, de la trista collita d'ametlles que són petitissimes (comparades amb les  de l'any passat) segons mostra que m´ha portat el meu fill Lluís, i sense parlar gairebé de la collita de les olives, parlant, parlant amb una cervesa a la mà un pot tornar a casa una mica consolat o no.

Detall de'n Ramon Moix, d'enviar-me una ametlla de l'any passat amb la mateixa classe llargueta d'enguany, una pena degut a la gran sequera que patim a l'Urgell i a tot el país.

 El meu amic Ramon te la paciència de mesurar i anotar els litres que cauen per m2 i  quasi mai em dona una alegria, divendres 15 de setembre va ploure dolçament a Llorenç de Rocafort unes 4 hores seguides més o menys, bona pluja, esperada pluja, que amara el terreny i no es perd muntanya avall. Encara queda un aljup, o sigui com una cisterna sense sostre, on es guardava l'aigua que baixava costa avall, els altres tres aljups fa anys es van enterrar, ara ja tenim aigua de la xarxa pública , molt be de preu. Ah! queden moltes cisternes plenes d'aigua que practicament ningú fa servir.  Al meu poble poc, es molt !!!!! Si plou encara algú de Llorenç podria fer una bona collita d'olives, jo no !! A lo millor si les deixo a l'oliver, al gener tindré olives mortes.

Olives mortes pel fred de fa temps.


Cada any quan torno del llarg estiueig, els companys i amics rapidament em pregunten a quin país heu anat ? sincerament m'agradaria que no em fessin aquesta pregunta coneguent-me com em coneixen , perquè mai he anat a passar l'estiu a l'estranger, ni pocs dies ni molts, tampoc a cap`balneari del pais (Caldes de Malavella o el de Sant  Hilari Sacalm, sempre hem passat l'estiu amb els fills que els dos superen el quaranta anys o amb la familia política a la Sierra de Gata a l'Alta Extremadura, molt aprop de Ciudad Rodrigo i a pocs quilometres de Las Hurdes, molt aprop d´on es troba el Desierto Carmelita de San José de las Batuecas, un oasi de pau.


on no hi ha cobertura de mòbil, també molt aprop del poble salmanti de l'Alberca. 



També vull deixar clar que m'agrada coneixer el meu pais, que em moriré i encara no he estat mai als Ports de Beseit ni a Tortosa, curiós però cert.




Aqui va un preciós grabat (1806) d'Alexandre de Laborde que va escriure el famós llibre, de gran format, vull dir d´estil imperi, titulat VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE DE L'ESPAGNE, 1806, de les 339 planxes que il.lustren tota l'obra, 143 correponen als països catalans (Principat i país Valencià); diria que va ésser el primer llibre de viatges.



Es passeja per tot Catalunya .......desde Girona que només va fer tres planxes , una vista la ciutat des de Pedret, els Banys Àrabs, i un planol de l'interior de la catedral, la façana la va trobar sense cap interès, Barcelona amb diverses planxes, una de molt romantica es la planxa feta des del convent dels Capuxins de Sarrià,  que és divisa Barcelona amb el mar, deixa escrit " el jardi del qual mereix ésser visitat " diu que les cases que troba a Sàrria tenen el nom de Torres.


També va escriure l'any 1809 , ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L'ESPAGNE ET TABLEAU ÉLÈMENTAIRE DES DIFFÉRENTES BRANCHES DE L' ADMINISTRATION ET DE L'INDUSTRIE DE CE ROYAUME.


Els sis volums, son una meravella tant en les discripcions com en la meticulositat de les carreteres i fins i tot si troba el nom dels hostals:  Hostal Nou,  La Granota i com no aprop de  Girona l'Hostal de la Ceba, dona la seguretat de que un pugui viatjar d'un lloc a l'altre del Principat  d'una manera segura , saben on menjaran o on podran dormir.


Diuen que aquesta mena de guia " turistica " li va servir a Napoleó Bonaparte per invadir Espanya. Es va publicar tot de cop l'any 1808.



També el pont del Diable de Martorell amb el seu arc de triomf, amb les montanyes de Montserrat al fons.

Gravat també d'Alexandre de Laborde

 Cardona amb el seu castell, diu Alexandre de Laborde que : hom no pot traslladar-se de Cardona a Solsona si no és per muntanyes espantoses i no gens praticables per als cotxes. Aquestes dues viles estan separades, l'una de l'altra, per quatre llegües.



El grabat de sota es de Manresa, amb el riu Cardener i a la dreta la immensa mole dels Jesuïtes (Santa Cova) i al fons la catedral.



Monestir de Poblet on va dibuixar moltes planxes




Tarragona sobretot el món romà que n'està enamorat, dibuixa tots els trossos de pedra amb inscripcions que troba, aqui la Torre dels Escipions.

Sepulcre dels Escipions. Escanejat del grabat original.


D' altres restes de roma trobats a Tarragona. 



Sant Miquel del Fai amb uns preciosos gravats. 



Montserrat i totes les seves ermites que considera que es lo més gran del món,  i les coves d'estalactites de Collbató, 



no podem oblidar una bonica planxa de la muntanya de Montserrat molt misteriosa, plena de nuvols o boira  des d'abaix del poble de Monistrol amb el seu pont. Ja ens trobem a l'Urgell,  el mausoleo de Ramon Folch III de Cardona-Anglesola-Requesens ( 1467-1522) virrei de Sicilia i de Nàpols, de marbre de Carrara, li dona una importància vital a la vila de Bellpuig ( fou profanat  pels francesos el 1809). 

Biblioteca Arus (Barcelona). Amb el lllibre obert del VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE DE L'ESPAGNE.

Alexandre de Laborde, en canvi, de la població de Bellpuig deixà escrit :  Bellpuig és a sis llegües de Poblet, pel camí de Barcelona a Saragossa. 

Raimundo Cardona qui reegnum Napolitanum praerogativa pene regia tenens gloriam sibi ex mansuetudins comparavit Isabella, uxor infelix, marito optimo fecit.


És poble  d'uns mil cent habitants, mal construït i mal ordenat, però situat al mig de camps fèrtils, i notable, principalment, per un monument mol bell del renaixement de les arts durant el segle XVI. Hom el veu a l'església del convent dels franciscans, situada a mig quart de llegua del poble. Aquest convent quasi només te això de remarcable, encara que el seu claustre  gòtic és curiós pels ornaments  dels capitells i per la seva arquitectura; però aquesta mena d'obres son tant nombroses a Espanya que hom acaba per acostumar-s´hi; Bellpuig no li va agradar gens ni mica.  

Ens dol, però, en Laborde no va estar al monestir de Vallbona. Sobre Catalunya diu que es una escola de l'honor i de la gentilesa, no sabria millor lliçó que a l'alegre Catalunya, ..." entre els genils catalans, i les gentils catalanes: Galanteria, mèrit i valor, bon humor, gràcia, cortesia, inspiració, saber, honor, bell parlar, bona companyia i amor, prudència i sociabilitat, trobem aixopluc a Catalunya, entre els gentils catalans i les gentils catalanes ". Un servidor tampoc he estat mai als Ports de Beseït, ni al Delta de l'Ebre, ni a Escala Dei, ni l'Alta Ribagorça, ni molts pobles com : Agramunt, Algerri, Aitona, Els Alamús, Albagés, Albatàrrec, Albesa, l'Albi, Alcarràs, Alcoletge, Aleny (em recorda a Geraldona d'Aleny, olim abadessa de Vallbona any 1401 ) , Alfarràs, Alfés, Alguaire, Almacelles,  Almacelletes o La Saida, Almatret, Almenar, Almenara Alta, Alós d'Àneu, Alós de Balaguer, Alpicat, ,,,, gran desconeixedor del nostre territori.



De jovenet vaig començar a viatjar amb els pocs llibres que hi havia a casa, el primer fou de Jules Verne, amb ell vaig solcar mars tropicals, fins i tot vaig arribar a unes illes càlides i farcides de misteris, junts vam baixar al centre mateix de la terra pel cràter d'un gran volcà escandinau; també de la ma de'n  Josep Maria Folch i Torres vam caminar per les " Per terres roges ", ja més gran amb TINTIN i el seu gosset Milú vam viatjar per Amèrica, Africa, Assia i Oceania, Tintin en el Tibet, Tintin en el Congo, La illa Negra, Tintin al pais de l'Or negre, Vol 714 a Sidney, Tintin objectiu la Lluna, Viatges a l'espai, Els cigars del Faraó,  Tintin i el llac dels taurons, etc.....


Els bons viatges comencen en els prestatges d'una biblioteca com l'Arús de Barcelona o d'una llibreria qualsevol. Sempre bonic el retorn als llibres quan ens han fet feliços i ens han fet somiar, sense mourens del poble. 

També havia viatjat amb la Biblia, clar amb un atlas al costat per orientar-me, perquè sempre he sigut un gran desconeixedor de l'Orient Mitjà, i el poble d'Israel mai ha parat d'anar d'un lloc a l'altre, o dit d'una altra manera per l'antic Testament: Els viatges d'Abrahan de Ur a Harran (900 Km.) al llarg  del riu Eufrates ,  l'exil.li a Babilònia, els viatges de Jacob i d'aquest m'impressiona especialment la història de Josep, que degut als seus somnis, els seus 11 germans li tenen enveja i  decideixen matar-lo, a la fi el van tirar a una cisterna que era buida, però a no tardar massa va passar una caravana de marxants i el venen per 20 sicles de plata i aquests el venen a l'edat de 17 anys com esclau a  Egypte. Aquest jove Josep és un home proactiu i treballa intensament el SER al TENIR i li va donar exel.lents resultats, sempre m'ha agradat la seva història. El viatge des de Canaan fins a Egypte és molt llarg, passaven pel camí dels Filisteus.   L'Exode dels israelites d'Egypte, ......Moises que no veurà  la terra promesa..., molts viatges amunt i avall, una meravella. 

La literatura sempre ha estat viatgera, el primer libre de viatges que vaig llegir va ser Ali-Bey el Abbassi (Domingo Badia Leclich) publicat a Barcelona l'any 1888 en català: Regrés d'Ali-Bey a Djedda- Viatge en direccio a Medina, viatge a Suez, Lo Wadi Tor, Viatge a  Jerusalem, Disputes dels àrabes- L' Haram ó temple musulmà, sobre l'antich  de Salomó, Viatge al sepulcre de David, Noticies sobre els frares de Terra Santa, Viatge  a Damasch, Mont Tabor, Viatge a Alep- Ciutat de Homs, Viatge a Constantinopla, Cisterna de Filoseno, Columna de Constanti, Alai Kiosk del sultà, Ayguas de Constantinopla.

Mosaics de la Alhambra


Posats a llegir, vaig agafar GRANADA un dels onze volums de Recuerdos y Bellezas de España de Pau Piferrer, iniciada l'any 1839, Pifarré va dissenyar els dos volums sobre  Catalunya, quan va morir, el volum segon l'acabà en Pi i Margall . Parcerisa fou l'editor e ilustrador dels 11 volums de Recuerdos. Tot ell, es preciós i les litografies dels mosaics de l'Alhambra una meravella. 



De les meves 2 visites a l'Alhambra recordo El palacio del principe, Torre de los picos,Torre de la Sultana, Puerta de los Granados, Puerta del Juicio, Fuente de Carlos V, Torre de los Infantes, Torre de los siete suelos, Puerta del Vino, Torre del Homenage, Torre de la Vela, Puerta del Carril, Parroquia de Santa Maria de la Alhambra, Convento de San Francisco, Torre de la Armeria, Palacio de Carlos V, Patio de la Alberca, Puerta de Hierro, Jardines del Generalife, Paseo nuevo del Darro, Cisterna Grande, Patio de la Mezquita, Torre de Comares, Jardin de Lindajara, Patio de los Baños, Patio de los Leones, Tocador de la Reina, Torres Bermejas.



Divendres dia 6 va començar a celebrar-se a Granada la III cita de la COMUNITAT POLITICA EUROPEA, a l'històric recinte de la Alhambra, tots els politics volien fotos amb el seu propi mòbil, fins i tot en Josep Borrell,

Patio de los leones tal com era l'any 1839

Aqui es va firmar LA DECLARACION DE GRANADA: Chantaje, La guerra, Brujula estrategica,  informacion extranjera, Sostenibilitad,  Multilateralidad, Ampliación. I sobre el futur d'Europa: La question que mantiene en vilo a los paises de la UE. " Las claves del pacto de migración " La Vanguardia INTERNACIONAL pàg. 5. segons consta en el volum 5è.

Camino de la fuente de los Avellanos .

Més endevant vaig llegir un llibre de LLUIS CARANDELL  " ORIENTE MEDIO TIENE LA PALABRA, per cert impressionant i clarificador, em va portar per totes les zones problemàtiques de la zona i de la manera de relacionar-se els cristians, els jueus i els musulmans, editat l'any 1957, o sigui molt abans de la guerra dels 6 dies entre Israel i Egypte, que sense ni imaginar-m´ho ahir dia 7 d'octubre de 2023 va escalar la guerra entre l'estat d'Israel i Gaza. Un es fa creus del que passa amb els guardians  dels llocs sagrats on va neixer , viure i morir Jesús, els que han de donar exemple de confraternitat, d'amor, de companyerisme, de senzillesa, de tendresa, de germanor, explica Carandell que es barallen per quasi tot, fins i tot per uns cms, més o menys, es retalla  una caifa perquè els ortodoxos no la trepitgin....etc . La religio del poble jueu, l'experiència  socialista, la experienca dels kibutzs, Naguib y Abdel Naser, la questió de Jerusalen, etc.

Parlan de Kibutzs m'ha vingut a la memòria el llibre que va escriure en Zum Boix-Masramon , va estar a la posada en marxa de l'Institut ecumènic de Deir-Tanur aprop de Betlem, que va fundar Pau VI, (L'Ecumenical Institute for Advanced Theological Studies) per l'estudi interconfessional de la Biblia, ell en va ser un membre del grup , després de la experiencia de vida en el  kibbutz Ga' aton, a la Galilea nord, vora Naharia, a pocs quilòmetres de la frontera libanesa, de les collites de fruita a l'Urgell, del mercat a Guisona a la Segarra, en fi de molts temes que ja em parla en el seu llibre KINNERET, Allibereu els Salmistes, editat per Publicacions de la Abadia de Montserrat, com El Petit Princep, New York the big apple. També ha sigut una manera de viatjar molt diferent, perque enmig d'un capitul o a la fi sempre medita amb un salm com : .....No et farà por la basarda de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que s'esmuny  a les fosques, o l'epidèmia que a migdia fa estralls.... Estaré vora d'ell  en els perills, el salvaré i ohom l'estimarà, saciaré el seu desitg de llarga vida, i fruirà de la meva salvació.

No és l'Odisea un immens llibre de viatges, i els llibres de caballeries com El Quixot ?

Ens trobem en els dies que els 27 liders dela Unió Europea han estat a Granada per arribar al pacte sobre la immigració. Una gran propaganda per Granada.



Sense massa esforç, m'adono que practicament no he viajat, he estat a Lisboa, Porto,  a Lourdes 8 vegades, la primera amb 19 anys, Paris, la Bretanya,  Aquisgran, Praga i Roma, com podeu veure una pobresa absoluta, no és pot tenir tot a la vida, i res es pot canviar, i a més ara als 74 anys l'atrosi i l'artritis que tinc ja no em deixen viatjar, tampoc en tinc ganes, de més jove si que em feia il.lusió anar a Taizé, quan tothom hi anava, també quant tothom hi anava m'hagués agradat anar a Paris,  però no va poguer ser fins als 25 anys, que realment vaig fer servir el bloc i el llapis, encara ho tinc tot escrit, anavem per lliure, no sabiam mai on cauriam morts, una setmana santa, santificada per mi, el dijous sant vaig coneixer a Nôtre-Dame a Monsenyor Jean-Marie Lustiger, arquebisbe i més tard cardenal de Paris (veure la seva trajectoria, us agradarà), entre d'altres va escriure un llibre que es diu La elecció de Déu. De tot recordo prendre notes, de la Sorbone, Les Invalides, El Hospital de la Pitié-Salpêtrière (en francés : Hôpital de la Pitié-Salpêtrière, o simplemente La Salpêtrière) es un hospital público situado en el XIII Distrito de París. Fue construido en el siglo XVII......

Cardenal Jean-Marie Lustiger (Paris)

 ara just, anar a Sant Antoni de Calonge, a Llorenç de Rocafort de Vallbona i a la Sierra de Gata (alta Exremadura). Em consolen les paraules de'n Fernando Pessoa en el llibre del Desassossec firmat  pel seu heterònim Bernardo Soares, es burla dels viatges que la gent realitza. ¿ Perquè anar a Istambul a veure una posta de sol ?  Li sembla ridícul. Les postes de sol són boniques a qualsevol cantonada de la meva ciutat.                                                                                                                                                    


                     

A favor meu puc dir que conec la Peninsula Ibèrica de dalt a baix,  La Palma de Gran Canaries i Mallorca, no la resta d'illes   


 

Sempre m'abelleix distingir entre turista i viatger, entre qui fa la cursa esbojarrada i contre rellotge dels operadors turistics i qui tria en canvi, l'actitud  assossegada del nómada. 



El viatger va a la recerca  d'un cert ritual de coneixament, i l'entenc com el repte d'un solitari que va més aviat lleuger d'equipatge, amb billet d'anada , una certa inseguretat de tornada, sense hotel reservat, és quedarà al primer motel que trobi a peu de carretera, o demanarà consell al primer paisà que trobi, seguira a "salto de mata" , poca planificació, i l'ull viu a tot allò que li passa al voltant. 



L'home disposat a  deixar-se endur, a ser sorprès per l'entorn, per la nova gent, per l'exotisme de nous costums, per la meravella d'allò que no li es familiar; llavors si que li caldrà un bloc de notes i un llapis. Una vegada essent metge de Les Planes d'Hostòles la Sra. Sacrest em va oferir ser el metge dels socis del Cercle del Liceu que viatjaven amb el tren Transiberià fins a Vladivostok, no vaig poguer acceptar, no podia deixar a la meva dona i els dos nens tant joves sols un parell de mesos, sempre m'ha sabut greu, hagués sigut una experiència molt viscuda i llavors si que m'hagués calgut un bloc i un llapis.

Un servidor, curant lesions dels peregrins, o posant un Tape degut a una tendinitis al poble de Fromista, (Palencia) on hi ha l'església de Sant Martín de Tours (s. XI) un romànic meravellós.

L'any 1997 vaig fer el camí de Santiago a peu, 500 Km. començant a Burgos, cada dia  uns 25-30 km. i dormin sempre en albergs de joventud, propietat de l'església o municipals, molt senzills, però be, compartint tots els seerveis, cua per dutxar-se, cua per rentar la roba, cua per cuinar, cua per estendre la roba, amb robatori de pinces i de mitjons, algo serio, prque sense mitjons les ulceres estaven assegurades i dormiam en petits pobles que no hi havia cap botiga. Si calia un bloc de notes i un llapis, perquè constanment passaven coses, coneixies persones noves que arrivaben i s'anaven afegint al grup, curar malalts per les tardes, sobretot llagues als peus, també malalties de l'aparell digestiu, també cremades de sol, les frequents tendinitis, anyorances de la gent que havia deixat a casa, grups de gent que caminaven tots junts, d'empresa que traslladaven tots els problemes al camino, i es cansaven ells i jo. Persones com un matrimoni allemany que explicaven moltes histories, religiosos que feien el cami per trobar-se a si mateixos, cosa no fàcil, amb tant de xibarri.... Tot s'ha de dir vaig fer un minim de turisme, molt poquet, un dia sencer a Lleó, que després ho vaig pagar car, perquè un dia de repòs es massa, és un desentreno, l'endemà costa tornar a agafar el ritme. Si vaig omplir molts cuaderns, tot m'atreia i em sorprenia, gent de tota mena i de tot el món. 

El cami de Santiago és un viatge iniciàtic.

El viatjar és una aventura de l'esperit i potser la darrera de les possibilitats d'una certa aventura en el nostre mon. 

Aqui introdueixo un bonic relat:  Un bon dia vaig rebre una comunicació de l'Ateneu Barcelonés, del qual fa 50 anys que sóc soci, que em deien que els socis feien una excursió a Girona Temps de Flors, interessant, tot hi haver vist molts anys Girona engalanada, em vaig apuntar, perquè aquesta bona gent ho porten tot milimetrat i aprens molt, tot i coneixer Girona i el barri bell. La trobada era al pont de san Feliu, el que dona al cul de la lleona. Mai ens haviem vist, els vaig dir - sóc el soci desconegut, perque al no residir a Barcelona i no frequentar les tertulies donç estrany per tots.  Vaig intuïr que eren els socis de l' Ateneu perquè els homes a la butxaca de l'americana portaven un bloc de notes i un llapis Faber-Castell.

Maig de 2015, devant de l'esglesia del Mercadal.

Algo semblant passa amb el viatge que comença l'ànima en la Divina Comedia de Dante, com un viatge iniciatic en el qual Virgili és converteix en el seu guia, pel pas per l' Infern, el Purgatori, el Paradís. 

Les dones en la Divina Comedia : Beatriu, Santa LLúcia i la Verge Maria " le tre donne benedette "... Elles són les que el protegeixen i ajuden a creixer interiorment durant la seva peregrinació.

No vull oblidar-me que un servidor ha sigut un nòmada tota la vida i això imprimeix caracter i ajuda a no escandalitzar-se per qualsevol cosa, ni a esquinzar-se les vestidures per fets poc frequents, haver voltat, haver conegut gent ajuda a entendre com és l' ésser humà : Hans Blumenberg , diu que l'home és un ésser inquiet i dubitatiu, curiós i angoixat, l'únic animal que es passa la vida somiant i projectant, gairebé sempre en va, les possibles dimensions d'una felicitat que, en darrer terme, se li escapa de les mans. Per això , es debat sempre entre la vida i la mort, entre l'afirmacio i la negació, ha de ser consolat................... del llibre: Religió i Comunicació , de Lluís Duch.

.


He de tenir en compte el QUIXOT és un segon tipus de llibre que presenta una certa relació amb els viatges. El Quixot fou un dels llibres més llegits durant l' època romàntica fora d'Espanya; l'interes per l'art i la literatura espanyols nasqué a les darreries del segle XVIII especialmente a Alemanya. Quan jo era petit la lectura del Quixot era obligada i no s'acabava mai, el mestre ens posava en semicircle i vinga a llegir, si et saltaves una coma, et passava el company i si no feies un punt i apart anavés a la cua i tornem-hi.

El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha compuesto por Miquel de Cervantes Saavedra. Edición Monumental. Barcelona. Espasa Hermanos Editores. 1859.

Don Quijote alzó la voz y dijo: Deteneos, quien quiera que seais....

Capitulo XIX : De las discretas razones que Sancho pasara con su amo, y de la aventura que le sucedió con un cuerpo muerto, con otros acontecimientos famosos.... Deteneos caballeros, ó quien quiera que seais y dadme cuenta de quien sois, de donde venis, adonde vais, que es lo que en aquellas andas llevais; que segun las muestras, ó vosotros habeis fecho, ó vos han fecho algun desaguisado, y conviene y es menester que yo lo sepa, o bien para castigaros del mal que fecistes, ó bien para vengaros del tuerto que vos ficieron. Vamos de priesa, respondió uno de los encamisados, y está la venta lejos, y no nos podemos detener a dar cuenta como pedis; y picando la mula, pasó adelante. Sintiose desta respuesta grandemente Don Quijote, y trabando del freno, dijo :  Deteneos y sed mas bien criado, y dadme cuenta de lo que os he prenguntado,  sinó conmigo sois todos en baalla. Era la mula asombradiza, y al tomarla del freno se espantó de manera, que alzandose en los pies dió con su dueñopor las ancas en ell suelo. Un mozo que iba a pié, viendo caer el encamisado, comenzo á denostar a Don Quijote, el cual, ya encolerizado, sin esperar mas, enristrando su lanzon, arremetió a uno de los enltados, y mal ferido dió con el en tierra; y revolviendose por los demás, era cosa de ver con la presteza que los acometia y desbarataba, que no parecia sino que en aquel instante le havian nacido alas a Rocinante, segun andaba  de ligero y orgulloso. (pág.) 136.



Recordant, he tirat ma del DOG DE 13-9-91 núm 1492,  de nomenament de funcionaris de metges titulars en l´àmbit de la Generalitat de Catalunya. Repassant el llistat, m'abelleix recordar pobles que estaven vacants i que podia haver escollit en l'acte públic d'adjudicació  de llocs de treball el dia 17 de juliol de 1991, només de la provincia de Lleida, penso que a aquestes alçades de la vida ja no pot molestar a ningú.   

Camarasa, La Baronia de Rialp, Sort, Ager, Torà, Granyena de Segarra, Les, Vimbodi (Conca de Barberà), Algerri, Sanahüja, La Granadella,  Esterri d' Àneu, Sant Martí de Riucorb, Guimerà, Isona, Bovera, Artesa de Segre, Ciutadilla, Espot, 

L'Espluga Calva

L'Espluga Calva, El Pont de Suert,  Barruera, Guisona, La Pobla de Cèrvoles i Santa Coloma de Queralt. La veritat és que no vaig agafar el cotxe i anar-los a visitar tots, haguessin sigut un munt de petits viatges. Vaig escollir directament Cornellà del Terri, tot hi que sí  vaig anar a visitar Fonteta, Vilajuiga, Palau-Savardera, Peretallada-Forallac, Cruïlles, Portbou.

Dit això, i tornant als viatges, després d'Alexandre de Laborde que el vaig descobrir per primera vegada a la biblioteca ARUS del passeig de sant Joan de Barcelona, on hi havia de bibliotecaria la Sra. Marta Algueró Puigdellivol (e.p.d.), persona amb un extens e interessant curriculum i ella em va encomanar la necessitat de l'estudi del català normatiu i el gust pels llibres de viatges , per exemple la colecció: ESPAÑA sus monumentos y artes- su naturaleza e historia.  Pablo Piferrer y Francisco Pi y Margall de Don Antonio Aulestia Pijoan sobre Catalunya. Barcelona 1884. Aqui va la coberta de luxe dels dos volums.



També El Jardí de les Hesperides: narra el periple dels mariners de la Santa Maria, que varen navegar amb Cristòfor Colom cercant la ruta occidental cap a les Índies. Les històries personals de cada un dels diferents personatges s'entrellacen amb el relat del viatge i naufragi i la posterior aventura a La Espanyola, com a peces d'un trencaclosques que es van ajuntant fins a conformar un fresc que representa a la perfecció la vida de l'època. Les intrigues, els amors i els odis, la misèria, l'avarícia, la por i les revenges marquen les personalitats d'uns protagonistes psicològicament molt ben perfilats i d'una tremenda humanitat que atrapen el lector.

Curiós, però si hem anat amb la meva familia a reseguir els pobles que marca en Josep Maria Espinàs sobre la comarca de los Ibores, amb el titol de  A pie por Extremadura Las Villuercas y los Ibores , a poc a poc, poble a poble, fins a arribar al Monasterio de Guadalupe, paga la pena, només cal paciencia i temps, com tots els viatges de l'Espinàs, que s'asseu a fora el poble per conemplar-lo i llavors entrar per la porta gran i gaudir parlant amb la gent que es va troban...amb l'Espinàs també hem viatjat per el Maestrat, a peu per la terra Alta, a peu per Mallorca, a peu per la Llitera, a peu per l'Alt Camp, a peu per la Segarra....és una gran manera de coneixer el país.    

Mentre estic escrivint aquest post, ha esclatat la guerra entre l'estat d'Israel i Hamas. Dia 11 d'octubre : La Vanguardia: Israel redobla su ofensiva en Gaza denuncia matanzas de Hamas " El ejercito israelí investiga el asesinato de niños en un kibutz cerca  de Gaza.  Tant de bo, els dos es poguessin entendre i viure en pau, que no es poc. Jo recordo als meus disset anys, escoltar per ràdio la guerra dels sis dies en que Israel ma maxacar tota l'aviació d'Egypte i va conquerir la peninsula del Sinaí, si no recordo malament.

Filigrana feta a la India l'any 1986

També he viatjat al costat de la meva amiga Rosaura Rosell, que de molt jove a finals dels anys setanta, va decidir anar a viure a la India a diferents llocs com Tiruvannamalai, o a Sriramanashra, o de anant de ashram a ashram , compartin i ajudant a gent pobra, no gaire sovint  venia a Barcelona a veure la seva familia. Jo gaudia escoltant aquest món tant llunyà com desconegut per mi. La meva amiga volia meditar, aprendre hinduisme, i estudiar els textos vèdics i realment ho va fer. L'any 2000 em va regalar el llibre La respuesta del àngel de Gitta Mallasz, editorial Sirio s.a. Málaga.  

Sinopsis de LA RESPUESTA DEL ANGEL, de La Casa del Libro:

En Hundría, en 1943, ante el antisemitismo y el horror de la guerra mundial, cuatro jóvenes: tres judíos, (Lili, Hanna y József) y una cristiana, (Gitta) se cuestionan sobre el sentido de los acontecimientos que están viviendo. Ninguno de ellos es practicante de su religión, pero los cuatro son buscadores de la verdad. Ante su lacerante pregunta vital, una tarde de viernes, empiezan a experimentar una presencia luminosa que les llega a través de Hanna. Durante diecisiete meses reciben una enseñanza que les va guiando a la nueva consciencia. Mueren los tres judíos, víctimas de la persecución, y se salva Gitta, consciente de su misión de transmitir este mensaje al mundo. Se trata de una comprensión nueva hacia la gran primavera de la Humanidad

Narciso Yepes opina del llibre : " La respuesta del Ángel, me dirige hacia la trascendencia de lo senzillo y hacia la sencillez de lo trascendente "

Sempre em portava diferents classes de barretes de perfums o d'incens, tant propis dels temples de la India, també escultures de divinitats,  sempre l'he acollida a casa i le ajudada des del punt de vista mèdic . Va patir un gran daltabaix quan a Barcelona va morir la seva estimada amiga Pilar Marti, li va doldre molt no poguer-li fer companyia els ultims dies. Quan va marxar ja portava una gran preparacio espiritual del pare Estanislau Mª Llopart.

Ben segur que tinc moltes més hores de viatge, de vells llibres i de les moltes persones que m'han explicat viatges a llocs molt apartats, com el viatge que van fer els meus amics Guim i Alià Fabré, que amb una furgoneta molt preparada, van donar la volta al món. I es van endur el taller de Lutier i així poguer fer algun instrument per aquest móns de Déu. Van fer un important violí però saber la nacionalitat del violí , es complicat, el van començar al Pakistan i el van acabar a Tailàndia, passant per la India, el Nepal i Myanmar, segons expliquen va neixer entre les muntanyes de l'Himalaia i els mars tropicals. És el violí nómada.

Curiosament tinc un amic, que és un savi, molt millor metge que jo i que hem compartit tota una vida i sovint em diu : Pep, jo viatjo amb tu !!!!! i jo li contesto, però sí jo no viatjo !!!!!  Quan m'ho diu em sento feliç, perquè jo només puc oferir-li el que escric en aquest blog, no em fet mai cap viatge junts, però podem trobar-nos sense dir-nos-ho ballant sardanes per la gran festa de la Marededéu de Montserrat (27 d'abril), o un dia de boira a Llorenç de Rocafort de Vallbona, fent llenya d'ametllers morts, o esporgant ametllers o a la Sierra de Gata (Alta Extremadura) qualsevol dia d' agost....... 

Ara que sou joves, aprofiteu per viatjar, però sense billet de tornada, sense reserva d'hotels, passar alguna nit a l'intemperie o en algun auberge de jeunesse que és l'art de compartir i sí, cal portar un bloc i un llapis. Bon viatge.                                                




divendres, 9 de juny del 2023

RECORDANT LES ARRELS DE TANT EN TANT

Avui es dia 13 d'abril, la Gal.la ha trencat aigues, serà una nena; més tard us explicaré una mica més. Ja tornem a ser a Llorenç de Rocafort,  encara que les ganes hi son, no vinc gaire sovint, això a alguna persona del poble li sap greu i m'ho tira en cara, puc dir que no m'afecta, tothom estima lo seu a la seva manera. Perquè tothom ho sàpiga,  la meva vida de jubilat es reparteix entre la familia, fins ara ajudant a cuidar (a fer-se gran) a la única neta que teniam, que es diu Mar, i tot seguit  Càritas amb les persones que viuen en l'intemperie o sigui al ras, i que nosaltres ho normalitzem, són invissibles, quan un perd el darrer cosi o el darrer amic queda excluït, perd la dignitat, poca broma, és un sense sostre, no és ningú, encara que no vulguem, encara que lluitem la pobresa queda cronificada, veure la pel.licula de l'actor Richard Gere Invissibles us quedarà molt clar que vol dir. Càritas es l'art de compartir, en una societat del " toma i daca" Càritas practica la generositat que pels que no ho sapiguen és allò que un dona sense esperar res a canvi, també dedico temps a cuidar i preocupar-me dels amics , l'amistad cal cuidar-la, perquè es pot trencar com l'all i oli tot i ser un expert en deixar-lo lligat i que s'aguanti la ma de morté dreta, i no em canso d'ajudar a companys metges sense familia i que estan sols, metges que pateixen un estat d'angoixa, o de pressió , tots sabem que la soletad es molt dolenta, i com no d'escoltar a persones del meu poble tot i estar jubilat, que estan malaltes i comparteixen amb mi les seves alegries, pors e incerteses, es la confiança que junts ens vam donar duran un quart de segle, ...ara si no tinc cita previa no puc fer res, tot s'ha fer per un portal d'internet, i no m'en surto i rapidament tanco l'ordinador i em rendeixo, ....  almenys vosté feia tota la gent que s'asseia a la sala d'espera, els que no tenien assegurança i els pobres també i sovint sortia del despatx i deia " vostès i jo amb paciència ens podem entendre " els primers cinc anys vaig tenir sort perque  que no teniam ordinadors i un servidor podia visitar als pobres, els que mai havien cotitzat, gent emigrada  perquè no tenia cap control, ara aixó es impossible. i així vam durar quasi un quart de segle. Els dimarts feia de 3 a 8 del verspre i a les 8 tancava la porta i feia tots els que estaven asseguts a dins fossin 10 o trenta i quan acabava la visita obria i tancava la porta jo mateix i així no es colava ningú. 

Tots els metges teniam un llistat de tots els assegurats que teniam al nostre cupo i si entrava un pacient i no consava el seu nom al llistat, podies rebutjar-lo de ple, no cotitzava, llavors un altre moment l'havies d'aendre per beneficiència, i havia molta gent que no cotitzava, temps era temps, i tot depencia de la bondat del metge, ens salvaba que no teniem ordinadors i ningu de la sala d'espera sabia res.





 Ser metge és algo gran i ser metge rural deu ser un dels oficis més vells, dic ofici de manera seria, perquè es una barreja de ciencia i una part d'art, l'humanisme del metge, que tant trobem a faltar i les universitats s'han adonat del tema i proximament posaran una nova asignatura d'humanitats o de filosofia a la carrera de medicina, no ni ha prou en una asignatura de psicologia a primer curs . Mai em molesta que m'expliquin els  signes i simptomes que pateixen les persones i aconsellar que confiin amb el seu metge/metgesa de capçalera i especialistes del Trueta o de l'Hospital de Santa Caterina, actualment dit Parc hospitalari Martí i Julià. El nou hospital Trueta i el futur campus universitari tardara encara uns 8 anys. Continuo aquest article a les vigilies del Corpus, on Càritas celebrem una gran festa.

Be, tornem a les arrels, per petites que siguin ens lliguen per sempre més. Llegir els articles de'n Lluis Foix a La Vanguardia m'ajuden a estar més aprop i el que diu va a missa, si els sembrats estan apurats a Rocafort, el mateix a Llorenç i així tot.  Fa una mica mes d'un mes que la Tere i jo estavem a Llorenç per veure com estaven els olivers i els ametllers, aquests ultims estaven escandalosament florits; sempre amb l'esperança de que sigui un bon any hi tinguem una esplendida collita, sí plou, tot s'ha de dir; l'any passat no en vam collir ni un kilo.

Fixeu-vos en el sembrat d'aquesta foto del tros del Perdigó, es molt pobre, està molt ratllat, rascat i mejat pels conills, també en  te la culpa la falta d'aigua. Amb data del dia 7 de juny ha plogut a Llorenç uns 50 litres, tot un tresor pels arbres i les dos collites que estan en marxa ametlles i olives, tot i que la de cereals la donen per perduda.


Totes les classes d'ametllers estaven igual de florits, les bones temperatures, donaran la sorpresa. L'any passat no em vam collir ni un kilo, sort que amb la meva dona n'haviem guardat l'any 2021 que també  vam tenir una pobra collita. Clar a casa nostra des de sempre l'ametlla es imprescindibles en les principals festes com els panellets per Totsants, ametlles garrapinyades per convidar a les visites d'amics, parents i coneguts, ametlles per fer pastes per Nadal, ametlles ratllades per adornar les mones de Pascua, ametlles torrades fins i tot ametlles deshidratades, per cert bonissimes i un no pot deixar de menjar-ne, fins i tot la nostra neta Mar,  les troba úniques. Enguany no hem tocat cap ametller, els vam esporgar tots l'any passat. Enguany el passat cinc de març vam estar a Llorenç no convençut de tocar gaire els olivers perque ja haviem fet una esporgada l'any 2021, però l'amic Ramon, em va animar perquè convenia toca´ls una mica. Tot va canviar cada bancal que pujava a l´obac de Les Pintades, tot s'anava complicant, la grandaria dels arbres obligava a ser molt agressiu, arbres massa alts calia esporgar amb el moto-serra, no amb les tisores. Aixi ho vaig fer, jo sol vaig esporgar tota la finca.


Fixeu-vos amb les rames que estan tallades al terra, li vaig treure quasi el 40% de les branques de l'oliver, era enorme, però feia anys que practicament no feia olives, quan en podria fer, massa fusta i com diuen els entesos les olives no surten dels troncs, donada la poca aigua, cal treure fusta (cal ampliar la foto). Esporgar em va costar fins el dia 14 d'abril, dies que bufava un vent de Serè, també dit Mestral, es un vent sec, violent i temut pels pagesos. Vaig fer varios viatges de llenya, algo es algo, s'assecarà pel proper mes de novembre, que tornarem a fer foc, enguany els dies que vam estar a Llorenç no vam encendre la calefacció, en teniem de sobres amb la llar de foc del menjador.


Una foto de la vall dels Perdigons, cap al final de la tarde. Com  podeu veure a primer pla uns ametllers florits.


Aquestes tisores de poda a bateria, son una meravella, talla de manera precisa i un tall fi i segur fins a 3,7 cm. fa molta feia i no et canses, pesa poquissim i a més tinc un telescopi de mes de dos metres que s'hi afegeix les tisores i des d'abaix s'apreta gatell i feina feta. L'any passat sens va espatllar i la vam enviar a la casa; coses de la vida, pot passar a qualsevol, es van perdre i al cap de 4 mesos al reclamar i no trobar-les, amb un correu electronic a la casa, tot com Déu mana i aquesta tardor passada ens en van donar unes de noves. 

El 15 de març vam marxar cap a Girona, deixant tots els olivers esporgats i les rames ben arrenglerades, perquè en Xavier pogués passar a triturar-les amb una màquina enganxada al tractor, ja fa 6 anys que no en cremo, perquè la tardor posterior a la mort del meu pare i  en primer any de la meva jubilació com a funcionari del cos de metges titulars de la Generalitat,  vaig cremar totes les rames dels olivers, evidentment amb permis de l'ajuntament de Vallbona de les Monges i estava ple de normes i protocol a seguir, complicat, si la velocitat del vent augmenta un 10% i si l'alçada de les flames es més alt de 4 metres calia apagar el foc. No marxar cap a casa sense apagar totes les brases; i finalment quan ja havia acabat de cremar, vaig llegir que calia enir una cuba de 5000 litres d'aigua a la vora, jo havia pres  10 garrafes d'aigua de 10 litres cada una, cosa de riure. No he volgut passar mai més aquest mal trago.
Eren els dies 15 i 16 d'abril que amb el Dr. Griera company de promocio a la Univeritat de medicina de l'Autonoma de Barcelona vam tornar cap a Llorenç, aquesta vegada era per arrencar entre els dos els ferros que es van posar a cada oliver (250) quan els vam plantar amb el meu pare el LLuis i jo l'any 2008 i posteriors, com que les plantes creixien, anavem canvian els ferros com el que porto a les mans,



perque les fortes marinades no els trenquessin, ja que havien costat molt de fer-los creixen. Be tants anys clavats donç el ferro s'ha rovellat i s'ha agermanat amb la terra i els 60 cm sota terra , son molts centimetres i ànims, tot i sumar la força del Toni i la meva, Déu ni do de l'esforç, i moltes vegades els haviem de regar per estobar-los.



Aqui podem veure al meu amic fent tasques per poguer arrencar els ferros i tallar els plançons que neixen a cada soca i tornar a posar un plastic nou, perquè els conills o llebres o d' altres animalons no roseguin els joves olivers. 


Secret per arribar a arrencar-los era picar i enfonsar-los un pam mes, tirar una mica d'aigua al voltant del ferro i amb dos eines que abraçaven el ferro anar fent-lo girar i girar, fins que tirat amunt sortia o no, després per no desanimar-nos el deixavem descansar i anavem per un altre.



En moments de relax el Dr. Griera li agrada recollir plastics escampats o deixats no tirats pels terres. Curiosament va trobar unes quantes ampolles de coca-cola grans algunes amb aigua del temps dels nostres pares , que les deixaven escampades sota alguns marges i mig amagades per tenir sempre aigua potable guardada per veure, en aquelles terres de la Quadra de Mas Déu no hi han fonts, cal ser previsor. Mireu aquesta foto, que fa palès que el ferro es més llarg que l'alçada del meu amic.

Dr. Toni Griera, ell tant ecològic, no soporta veure envasos ni plastics tiratspel terra.


Algunes el tap s'havia fet malbe. Aprofitave l'aigua per tirar-la en olivers prims i que no havien crescut no sabem perquè, plantats l'any 2008 ? tots plantats al mateix dia i any, curiós oi ?. Tot s'ha de dir els olivers plantats a l'obac no n'ha mort ni un, en canvi els de la solana i de la vall (lo fondo) una important mortaldad, no els proba gens ni mica estar barrejats amb ametllers, això ens ho va dir el Ramon de Cal Giné que ens va venir a veure a dalt del  Pla del Perdigó, som veins amb el seu tros de Sant Miquel i ens ho va confirmar, ens ho haurem de creure i potser algun dia arrencar els olivers que durant 8 anys no han crescut ni 5 cm i tornar a plantar ametllers.
Foto de la vall més fertil de Llorenç de Rocafort.



El que si vam arrencar son tots los ferros, molt content, sense l'ajuda del meu amic metge, no hagués estat possible, te molta força. 




Be, ja sabeu pel blog de Llorenç que he sortit fotografiat junt amb unes 100 persones que caminen pel carrers de Banyoles i tothom les ha hagut de veure penjades a les faroles de la ciutat durant un mes o a la sala EatArt de la Fundació Lluis Coromina..



Us poso una foto de la nostra estimada neta Duna que ja te dos mesos complers. Es conforma amb poc, només vol la mama, el pit de la mama, tocar la mama amb la seva ma i que la tinguin als braços i si es fa pipi, vol que li canviin els panyals, i ja està tranquil.la, comença a somriure qual li fas pessigolles o li acaciries el nas, o la crides pel seu nom. Una joia pels de casa. La vida un misteri, una meravella.




Abans d'acabar, dir que al cap de 5 anys de no poguer pujar al racó del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges  i gràcies al Jordi de Cal Mora, he a conseguit que un amic seu molt entès en arreglar camins em retirés una gran roca que havia caigut del tros del meu veí i em tapava totalment el camí de pujada cap a tres grans bancals, on també hi tinc un grapat d' ametllers i també uns quants de morts. Ara podem veure un cami molt ample i podrem pujar-hi amb tota facilitat amb el Ranger-Rover i el remolc, cap problema. Moltes gràcies als dos.


Racó situat a la solana del tros i on si fan els millors codonyacs de la finca, codonyers molt antics, el pare va morir amb 95 anys i sempre els havia vis, o sigui que estan garantitzats que no son hibrids. El pare recordo que estimava molt aquest racó, i tot plegat, ell venia cada dia de la seva vida al tros i no acabava mai la feina, jo vinc 4 vegades a l'any i tampoc l'acabo, pratico allò que es diu " no hi ha res que s'esperi tant com la feina ".


Només es reguen amb l'aigua de pluja (aigua dolça com en diem a la baixa Segarra o també dit l'Urgell) , en cap cas es reguen amb aigua del municipi de Llorenç de Rocafort, ecologics cent per cent i tothom troba el codonyac bonissim, fem tots els kilos que podem, per si un any no hi ha collita. Si el codonyac , es posa fur, molt millor.
Publico aquest post en la vigilia del Corpus i vull dir-los que si tenen els fills amb els estudis acabats, tenen feina i es guanyen be la vida, i tenen la hipoteca pagada, poden vestir i esmorzar, dinar i sopar cada dia, pensin una mica amb els pobres.  
Els recordo la llei per a la protecció a la gent sense llar a Catalunya; el 5 de gener de 2022 va entrar al Parlament de Catalunya una llei titulada : Proposicion de ley de medidas transitorias y urgentes para hacer frente y erradicar el SINHOGARISMO. Set grups parlamentaris li van donar el vist i plau perquè entres: PSC-Units, ERC, JxCat, CUP-HCG, En Comú Podem, Cs, Mixte)  El grup que falta mel callo. La proposició  de la ley està amb el vist i plau de la Universitat de Barcelona, Universitat Autonoma de Barcelona i professors : catedratic Vicenç Aguado i de la Dra. Lidia Pitarch) ,  Arrels Fundació, Assis centre d'acollida , Càritas,  Comunitat de Sant Egidi y San Joan de Déu Serveis Socials. A hores d'ara tothom està patin per la lentitut d'aquesta llei:  Entre altres coses aquesta llei exigeix als ajuntaments: servei de consigna, servei de bugaderia, i de dutxa i disfrutar d'un titul de transport gratuit, i un dret a un comiat digne en la defunció, el dret a estar empadronat, mentre no tinguin tot en regla, ningú pot ser muntat per dormir al carrer i la obligacio de tots els ajuntaments de tenir anotades en un regitre totes les persones que viuen en el municipi, incloses les persones sense llar
Amb la proposicio  sorgeix la oportunitat de combatre el mal que pateixen les persones sense llar ( tindre que viure al carrer, abscencia de vida privada, la soletat,  l'angoixa, el patiment, la malaltia mental, la violencia, les adiccions, esperança de vida notablement més efimera....)  i de vencer-lo. 

Una abraçada,

Pep