dimarts, 15 d’octubre de 2019

COMIAT DE'N JOAN, EL NOSTRE RECTOR A L' OMBRA DEL PROFETA ELISEU, L'HOME DE DEU

En Joan Costa, el nostre rector, ha estat vuit anys entre nosaltres, ha gaudit i segueix gaudint d'un exel.lent i dolç caràcter , dit d'una alta manera ha sigut una persona de bon tracte, ha sigut fàcil acostar-te a ell sigui per parlar o sigui per demanar-li consell espiritual o de qualsevol tema material. El seu somriure ho omplia tot; tots a Llorenç li devem molt. Prevere modèlic, entregat als seus feligresos, joiós d'anunciar la paraula de Déu, litúrgia plena de solidesa , tots em après d'aquest bon monjo.



L'acomiadem sota la lectura del profeta Eliseu i amb la bonica carta de la segona carta de Sant Pau a Timoteu i amb la narració de l'Evangeli : .
Un dia, Jesús tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i cridaren: " Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres ". En veure'ls Jesús els digué " Aneu a presentar-vos als sacerdots " .......



A l'hora de fer el sermó sempre agafava el missal i no el deixava, semblava que li donava força, i si ho creia oportú llegia un trosset.
Ell mai va deixar de considerar-se un pecador, el que llegia, deia a mi també m'afecta, tots estem sota la Llei, avui el Senyor no ens ho posa fàcil o dit d'una altra manera, el Senyor ens colla força .....




Molt bones a tots i totes.

Sabem prou bé perquè som aquí, i és per agrair al nostre amic
Joan tots aquests anys (8) en els quals ha estat part de les nostres
vides, des de la Parròquia de Llorenç. Has sigut un bon rector !
Personalment no l' he vist mai com un mossèn, un capellà de
parròquia, sempre l´he vist i l´he viscut com a un monjo, un
monjo benedictí.
Ho dic tot això perquè conec els monjos des que tenia 19 anys,
concretament als monjos de Montserrat. Més tard vaig fer
guàrdies de metge al CAP de Banyoles amb un company teu,
en Zum. Conegut amb aquest nom per tothom en Josep Maria
Boix i Masramon, al cel sia.
Varen estar companys tots dos en la seva joventut al monestir de
la Santa Muntanya.
Gràcies a aquestes experiències crec que estic en disposició de
dir com són aquestes persones:


Els monjos.

Són persones discretes, humils, amb el do de saber escoltar,
tracten a tothom com si fossin el mateix Crist.
Són persones que parlen poc però quan ho fan sempre
l' encerten, sempre conforten, són persones empàtiques,
t' envolten de pau i tranquil·litat, traspuen humilitat, t'ensenyen
que no tenen res i que ho tenen tot.
I així ha estat el que ens ha embolcallat la teva presència i
companyia.
La teva senzillesa Joan, ens ha corprès, les teves homilies sempre
seguint els camins del Crist han deixat entre nosaltres una bona
petjada de l'Evangeli. Ens has fet adonar dels valors que té un
bon cristià. Ens deixes un bon rastre i color d'evangeli.
A l' hora del sermó moltes vegades hem pogut veure la teva
humilitat quan amb un somriure ens deies ......... no sé pas per
on començar, avui el Senyor ens ho posa difícil.
Atiar el foc, sembrar divisió en lloc de pau, veure la terra encesa,
etc. Aquestes són expressions insòlites en llavis de Jesús, si un de
vosaltres vol posar-se en el meu lloc, jo l' escoltaré...
La teva humilitat en les ensenyances de l'Evangeli ha estat modèlica.
Tímid fins i tot a l' hora d' esbrinar conjuntament els camins del
Senyor. Sovint feies el comentari: A mi també m' afecta.
Ens ha agradat i m'ha agradat escoltar-te, hem entès que per ser
bon cristià no cal anar a missa cada diumenge i combregar-hi
només per ritual, sinó que hem de fer dels valors del
cristianisme la nostra vida:

Tenia set i em donareu de veure.
Tenia fam i em donareu menjar.
Era a la presó i em visitareu.
Anava despullat i em vàreu vestir.
Era foraster i m' acollireu.
Estava malalt i em visitareu..
...

No podem deixar de recordar el consol que portaves a les cases
quan anaves a visitar un malalt o a un avi, no et feien mandra els
kilòmetres, no feies visites de metge com es diu ara (10 minuts
per malalt), hi estaves el temps que consideraves oportú,
cosa que tots hem valorat i valorem.
Junts hem compartit festes majors, setmanes santes, Nadals,
peregrinacions al Tallat i sopars amb el poble de Llorenç i la
restauració de la nostra església, que ara més que mai convida a
la pregària.
Per sempre més, portaràs dins teu la manera de ser i fer de la
gent d' aquest racó de món, som com som, però seguirem
esforçant-nos per a ser millors i estimar-nos una mica més, com
tu en més d' una ocasió ens has recomanat.
Poca cosa més a dir Joan, només desitjar-te que el
Senyor t' acompanyi sempre, siguis allà on siguis i si
no és demanar massa prega per nosaltres.
Rep una forta abraçada d' aquests vells amics de Llorenç de
Rocafort o de Vallbona.

Llorenç de Rocafort, 13 Octubre 2019


Tot seguit se li va fer entrega d'aquesta bonica placa, amb paraules d'agraïment a un gran servei, la missió encomanada s'havia complert. Enhorabona !!!! Les seves paraules d'agraïment van omplir la nau gòtica de la parròquia dels sants Abdó i Senén patrons nostres estimats. En el segle XVI la patrona era Santa Maria, com a totes les esglésies que estaven sota la tutela del Cister.


Una bonica i entranyable foto de record del nostre poble amb en Joan Costa, el nostre rector, que el portarem sempre més al cor. 
Dins la festa, tots junts vam gaudir d'un esplèndid pica-pica, no hi faltava res, fins i tot cava a dojo, simpatia, alegria, companyerisme, abraçades, tertulia i complicitat entre els veïns, fins hi tot vam parlar que dins la  Misericordia del Pare, havia clausurat l'infern, quina tranquilitat, que gran, que bonic, a mi em recorda el que deia el pare Josep Maria Rovira Belloso (a.c.s) en el seu llibre, Déu, el Pare (Claret) Barcelona 1999: A mi el que em reconforta es que el que m'ha de jutjar es Aquell pare que cada tarde sortia al terrat de casa seva per veure si tornava el seu fill, que s'havia dilapidat  la mitat de la seva herència, el fill que donava per perdut i ha estat retrobat.....una gran festa. " Depressa; porteu el millor vestit i poseu-l´hi; poseu-li també l'anell i les sandàlies; porteu el vedell gras i mateu-lo..... 
Me saltat troços de la paràbola del Senyor a propòsit, ja la coneixeu des de petits.



Del meu record i ja en tinc setanta, mai havia viscut un pica-pica davant de la portalada de l'església, es un bon auguri , vaig gaudir molt i per la cara de la gent i per la tertúlia que om mantenia podem dir que el comiat va ser una festa; en Joan va mostrar-se en tot moment molt agraït.
                                         

Bon viatge Joan i fins sempre, sense paraules per cuidar-nos tant.

Pep

dilluns, 14 d’octubre de 2019

NINGU DIRIA QUE L'ANY SEIXANTA SET A LLORENS , JA TENIAM ZONA DE BANY


Benvolguts amics, ja es hora que publiqui aquesta entranyable foto, feta a finals dels anys seixanta                    a la zona dels horts del fondo, ben ve podria ser el de cal Martí , Crec que a aquestes alzades de la vida a ningú li pot molestar si els banyistes ensenyen un pam més o menys de la seva anatomia, penso que tots roden o rodem la jubilació i d'altres quasi jubilats. Cinquanta cinc anys per publicar-ho es un bon criteri, perquè algun marit gelós no es molesti. La foto es bonisssima segons el meu fill petit en Lluís Capdevila.



Ja em perdonaran pels colors de la foto, però eren aixis, eren els primers anys del color, eren molt apagats, o sigui que lluny de mi retocar-los. Exactament era l'agost de mil nou-cents seixanta set.
Vostès em diran que no es cap luxe, estar assegut al terra en un hort qualsevol sense ni una mica d'herba verda i entre mig de tomaqueres i altres viandes pròpies de l'hort, no teniam res més, amb molt poc érem quasi feliços; per altra banda era potser l´únic divertiment que disposaven els adolescents i canalla d'aquel racó de món.  Normalment ens banyàvem a la gran bassa redona de cal Timoneda que estava a quatre passos, curiosament sempre estava coberta d'una immensa capa d' algues verdoses molt gruixuda, però per a nosaltres no era cap problema; ens hi tiràvem igual, i passàvem per dessota la verdor que aturava el sol. Fixeu-vos que dominen les dones, nota curiosa, encara que per la perifèria es poden divisar homes, algun grandet, que fa pensar que no fos diumenge, perquè un dia feiner en cap cas podia perdre el temps d'aquesta manera. Els homes treballaven de sol a sol fem viatges de garbes del tros a l'era i un cop a l'era feien grans garberes pel dia que venia la màquina de batre tinguessin tota la collita amuntegada. Ah!!! en cap cas ningú es preocupava per si l'aigua de la bassa i demès dipòsits dels horts estaven clorades o no; només ens queda per dir que la ignorància es molt atrevida.
Com que el bany era al fondo i el poble a dalt a mig camí de la muntanya, quan arribàvem a casa ja estàvem suats del tot i ens deien - no us a servit de res, a més tanta aigua dissipa, amb poca estona ni ha prou !!!! Els pares si que entenien que lo de l'aigua no era el motiu, sinó les noies que allí hi trobàvem, i tenien tota la raó del món. Jo mai he sabut que vol dir dissipar, tot un misteri, encara que si hi busco a la enciclopedia catalana ho trobo, però em vaig fer-me gran sense saber-ho.
Que vingués la màquina Ajuria Victòria a l'era era tot una festa, la mama ens feia porta vi fresc i que no faltés l'aigua fresca que la feien els sellons de Verdú ennegrits i els tres tenien una taca blanca, per on traspuaven, l'agua fresca estava assegurada. Aquests homes eren importants pel poble, sense ells no haguéssim pogut batre.
Aquesta foto, on es veuen els 4 homes que feien moure a aquesta avançada màquina, que va ser un gran avenç per la pagesia, es va acabar donar voltes amb el trill i el rodet tota la migdiada.
Molt abans recordo que ho fèiem estenen la batuda a l'era i vinga anar donant voltes amb el trill i el rodet de pedra al darrera fins a quedar la palla ben triturada i després una feinada, separar el gra de la palla, i per últim ventar, que volia dir enlairar amb una pala el gra brut i la marinada s'emportava el boll i al caure queia el blat molt blat.
Canviant de tema, la següent foto, ens porta encara a un esplendor d'habitants a Llorenç de Rocafort, encara érem uns quants, Llorenç contava en el lloc de les festes majors.


       
Una altra foto amb glamour, o no ?,  M'agradaria saber qui fa la foto ? No ho sabrem mai de quin any era, lo que si segur es que es tractava d'una Festa Major i per les vistes del darrera aquesta foto podia ser feta molt a prop de l'era de cala Milia. M'agrada aquest jove de l'esquerre que se'l veia i se'l veu tant segur al costat d'aquestes noies i no cal dir com d'arreglats que anaven la resta, coses de la vida. Ah ! lo millor es tenir l'auto estima alta.  M'agradaria saber com va acabar aquesta Festa Major i a quina casa estaven convidades les tres noies forasteres ? De forasters totes les cases en tenien, quan érem joves fins i tot repartíem un músic per jove, recordo tocar me´n un cada any i mai el mateix. Temps era temps, a més a Llorenç ningú feia de restaurant ni d'hostal.




Aquesta foto li passa el mateix , es tant antiga com el pas del blanc al color. Ningú te cap dubte que era i segueix essent una foto de festa major, el partit de futbol feia festa major i sempre es jugava contra un equip del poble veí, perquè a Llorenç no ni havia prou per fer dos equips. El meu pare (acs) el Sisquet era que anava amb la camiseta blava, que jove que era.
Tot veien tanta història, m'atreveixo a posar-los deures sobretot a la gent del meu poble i deixar escrit noms de persones per tal de poguer-los lligar a una casa o viceversa el nom d'una casa i intentar colocar-la al clos del poble. Pels que no el coneguin Llorenç es un poble cent per cent medieval, tota la vida transcorria en el clos de les muralles, a la plaça del poble, per aprofitar l'espai dos cases compartien una entrada, no hi havia lloc per a dos entrades.

Lorenzo Català, Garrell, Simeon Saltó, Josep Timoneda, Tresó, Perejaume, Juan Bergada (Coix), Meca, Mora, Juan Bergada (Ton), Roig, Mano, Ramon Damià, Simeon Cots, Ramón Pusa, Francisco Sileta, Juan Martí, Pasqual, Antonio Capdevila Bordes, Juan Vallverdú, José Portomeu, Manuel Chifre, Bonifacio Pons, José Cames,  Rafel del Gallo, Josep Vallverdú,Antonio Figueres, Per orientar-vos tots aquests noms ja existien l'any 1887.


Mapa de Llorenç de Vallbona de l'any 1875.Noteu a darrera de l'era del Domingo l'Elvira un camp ple de creus, es l'antic cementiri.

Queden pendents més fotos de color, però costen de trobar, ànims, si en trobeu d'aquella època me la  podeu guardar i algun dia donar-me-la o escanejar-la, les posaré segur.

Pep