dissabte, 28 de setembre de 2019

LLORENÇ DE ROCAFORT UN BON REFUGI, ARA I SEMPRE.

Els que som fills de Llorenç de Rocafort i perquè no dir-ho de la baixa Segarra i actualment dit l'Urgell, tots patim un neguit especial, que mai deixem de preguntar en les nostres converses telefòniques, els emails, els watssApps, els xats, cartes escrites, sempre està present el tema del temps, " ha plogut ?, plourà o no plourà " ; jo des de petit en les meves cartes des del col.,legi als meus pares i padrina, totes començaven amb un gran interès per la climatologia. Clar totes les collites de casa - el gra, les ametlles, la vinya i les olives, si ploia tot era diferent, les collites eren més generoses. Recordo llegir les cartes del germà de l'abadessa de Vallbona, Maria Teresa de Riquer i de Sabater,  al Marquès de Benavent (Felip de Riquer), instal.lat al carrer Escudellers de Barcelona i a l'inrevés preguntar-se mutuament sobre si havia plogut o no, questió que el 1776, tenia la mateixa importancia que avui dia, sobre les seves consequències sobre l'agricultura tant important per tots nosaltres i evidentment també pel monestir de Vallbona. Ara que tornem a ser uns cinc dies de Llorenç per motius familiars, com fer la melmelada de mores com cada any d'ençà més de vint, batzacar unes quantes ametlles sense canyes, cosa curiosa si la veiessin els nostres pares, no tenim canyes per batzacar , amb el pare no passava, mai es va quedar sense, anar al tros sense les canyes era un pecat, per menys l'havia vist tornar a casa i tornar al tros, temps era temps. A la pallissa de l'era sempre hi guardava les canyes més llargues i gruixudes, però no en queda cap. Tota la vida el pare estava tranquil perquè mesos abans de plantar l'hort ja tallava les canyes a la sort, però d'això han passat uns quants anys.


Ultima foto del pare en Sisquet Capdevila Pons i un servidor en el mateix moment de tallar canyes i les dos  que tenim a les mans, precisament eren per batzacar les ametlles.

I jo que em pensava que em robarien les canyes que tinc a la Sort, al fondo de Llorens, al costat mateix de la carretera anant cap a Vallbona ?  donç ha arribat un moment que no interessen a ningú, sempre li havien fet un gran servei al pare , abans cada casa tenia el seu hort, ara només en queden tres o quatre al meu poble i en algun he pogut veure barres de ferro d'encofrar, ja no caldran mai més les canyes. 
Parlant de batzacar ametlles, recordo que un cop pasat l'onze de setembre començava la collita més bonica i pausada de casa nostra.



Un servidor sermpre em guardava 15 dies de les meves vacances per anar-los ha ajudar i junts feiem la collita. Cada mati carregavem la carreta del tractor i vinga cap al tros, amb la cistella de menjar que la nostra mare Isabel tant dolçament ens preparava.........
 Estan l'ametller parat amb les borrasses que el pare creia convenient i un cop batzacat, el pare sempre ens feia donar un tomb al perimetre de les borrasses per si  alguna ametlla havia anat a parar una mica lluny degut al cop que li ventaves amb la canya.                        
Una curiositat, ametlles collides pels dies de l'11 de setembre i el ferro que veieu es que es tracta d'una borrassa que feia de banderado, recordo que a la nostra mare (acs) no li agradaven gens ni mica, eren borrasses per a collir en un marge.



Us poso una foto d'un servidor rient per sota el nas, tot parant el banderado que li tocava a la mare i ella protestava al pare, no li agradava tensar i clavar el ferro al terra perquè el pes o el vent no engequés el banderado a fer punyetes.



Després de tot el procés d'esquetllar les ametlles amb una màquina que les treia la clofolla, quasi res !!!


Les ametlles surten així de netes de la màquina, t´estalvies un grapat de feina, la clofolla surt per un altre costat.

després les posaven a dalt la terrassa al sol,per tal de deshidratar-les i de nit les tapaven amb una borrassa i així fins a aconseguir la qualitat adequada . 


Foto del nostre arxiu particular, les ametlles de casa posades al sol del mati al vespre, cosa impensable avui dia, encara que ho he vidt fer , posant les ametlles al damunt d'una carreta del tractor, no al terra. Abans a Llorenç els arrers estaven plens de catifes d'ametlles al sol.

Tot seguit venia el classificar les ametller per families : llargueta o desmai, marcona, esperança i mollar: Els pares ho feien religiosament fil per randa, tenien tot l'octubre i mig novembre per dedicar-los a les ametlles i sense moures de casa.  
Nota curiosa, batzacan els ametllers om troba a cada arbre fins a tres classes d'ametlles, era per assegurar el tir, si el fred en matava una classe sempre et quedaven les altres dos perquè florien més endavant.                                                         
Transcric les paraules escrites al darrera d'aquesta fotografia pel meu fill Lluís : Pare i fill / Padrí i papa per mi / Un moment de reflexió ! . Desitjo que t'agradi. Signat : Lluis Capdevila. Llorenç de Rocafort, hivern de 2006. Fa molts anys.
Arrel d'aquesta foto em ve a la memoria, que totes les families estenien la clofolla a les eres, i la canalla ens passavem hores remenant-la a l'hora de la sortida del col.legi, buscant les ametlles que havien caigut, i després ens les veniem, sempre a un preu més baix de l'oficial; puc dir que a tothom a l'esquetllar a ma ( encara no havien arribat les màquines ), li queien ametlles al terra, fins i tot al meu pare que parava molt de comte. Antigament la clafolla assecada també la compraven, o sigui que tot s'aprofitava.
Aquesta fotografia ens aporta història familiar: el pare estava remenant la clofolla d'ametlla per que s'assequés més depressa, després es guardaria dins la pallissa, per tal de tenir reserves per l' hivern, la clofolla te al poder calorific, ideal per cremar-la a l'estufa tot barrejant.la amb algun tronc de llenya d'oliver o d'ametller. Sempre ho he vist així, segur que ha llorenç ja no ho fa ningú; perquè la clofolla la màquina (vibrador) ja la neteja al tros i queda tirada pel terra , o sigui que a casa no n'arriba gens ni mica. Tot això em fa pensar que els nostres pares, ho aprofitaven tot, recollien les rames d'esporgar els olivers i en feien feixos que els portaven cap a la pallissa, recordo que també servien per donar de menjar als conills que els deixaven pelats, els altres s'assecaven del tot i després els sacudient a l'era  i la fulla la venien i les rames pelades es guardaven per encendre el foc a l'hivern.


In memoriam del nostre pare Sisquet Capdevila, trencant ametlles, en el seu racó preferit

Abans de tots Sants s'havien de partir les ametlles, per tal de fer els panellets ,  com que era l'especialitat de la nostra padrina i més tard de la mare i realment en feia molts i molts variats, el pobre pare es passava hores al seu racó de sota la terrassa partin les ametlles, en la més estricta soletat , cosa que mai ningú li va agraïr, sempre els elogis anaven dedicats a la mare, - Isabel que bones les ametlles garapinyades, que bons els panellets, i així any rera any. 


Ls familia Capdevila Vila i el meu cunyat Josep Subirà que forma part de casa des de sempre, tornant de batzacar ametlles fa uns 7 any, fixeu-vos amb la carade felicitat de tots pelgats, sobretot de la mare i el pare. El sol anava de baixa, això vol dir que estavem cansats de treballar tot el dia, però per damunt de tot ens sentiem afortunats.

Ara jo ocupo el lloc del meu pare i els panellets els fan entre el nostre fill Lluis, la tieta Dolors i la Tere. Però com que la memòria de tots plegats falla, el Lluis fa un any que va penjar a internet la formula exacta de fer cada panellet i amb la bascula al costat no es cometen errors. Amb això vull dir que ja fa tres dies que he començat a partir ametlles, ben mirt se'n necessiten moltes per a tres families.



Retrocedim als dies 14,15,16, i 17 de setembre, que una altra questió que ens ocupava, era fer la melmelada de mores com cada any, enguany estavem molt preocupats per la gran sequera que ha patit el nostre territori, i des de Girona, parlavem sovint amb el meu cunyat Josep Subirà , per tal que ens informés sobre si trobariem mores i si ni havia , si encara eren verdes, tot un problema. Ens va dir que si que ni havien ! problema sol.lucionat.



Sí, tots a una, escampats pel terme a buscar mores, hores i hores, al tornar al vespre tots contents perquè déu ni do de les que portavem.


Moltes hores de cocció, passar tota la massa pel xinu i finalment bullir la resta fins a trobar-li el punt de dolçor i envasar-la.



Certament ha sigut un any de una bona collita de mores amb una exel.lent melmelada, la sequera ha ajudat. N'estem ben cofois.
Una altra tasca a fer a Llorenç es anar a veure com estan de carregats els noguers. Sí ni han, però hem de donar les gràcies al meu cunyat que cada 15 dies ha ensofatat els noguers perquè no si poçi la plaga i després surtin totes bones, em recordo del gran noguer del perdigó, que el pare l'ensofatava fins als 85 anys que encara pujava dalt del noguer perquè a mi no em passés res. El pare i la mare cap a la tardor passaven per sota el gran noguer mati i vespre, per tal de recollir les nous que havien caigut i d'aquesta manera tenir nous tot l'hiver. A llorenç al no haver-hi botigues a l'hivern no teniem fruita, cada familia tenia el que guardava com les serves, les figues seques, pomes d'hivern, conserva de pressec, confitura de codonyac o també dit  " membrillo " 


Tothom menjava el que tenia i para de comtar. El codonyac quan més vell es millor, de vegades costa de tallar, però m'encanta. Els tros del Perdigó n'està ple d'aquest arbres tant pel fondo, com per l'obac som pel racó de la solana, fa dos anys els vaig esporgar i enguay n'estan carregats.


A l'esquerre els codonys nous que encara estan creixent i a la dreta ametlles.

  De cap manera em puc oblidar d'anar a donar un vol a l'era per veure com estan els ametllers, la figuera de la mel, la parra de moscatell que va plantar  la nostra mare Isabel, tal com poden veure la nostra neboda Eli, en Josep i la meva germana Dolors els han collit i n'han tret 23 kilos, Déu ni do; en tindrem per molts dies.



fa un grapat d' anys, els 6 noguer que vam plantar l'any 2009 i que han crecut molt, que fa el guindo del racó mirant cap al fondo ??, em pogut comprobar com s'ha mort, i precisament no ha sigut per falta d'aigua, també donar un cop d'ull al pomer del Lluís que és de la classe Reineta, molt apreciada per reposteria., enguany n'ha fet mitja dotzena, esperem que no es mori i en tinguem moltes.


Carrau pel seu us durant la setmana santa,

No puc acabar l'estada al bell i vell poble de Llorenç , poble que cumpleix el petit poema de mossen Ballarin que diu : 

en aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses
d'aigua bona i d'abeurar, 
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam....

Sense parlar del Joan de cala Milia que en pau descansi o millor al cel sigui, que no en tinc cap dubte, perquè el conec desde petit, junts vam fer d'escolà i curiosament encara estava viu quan vaig trobar el carrau de casa nostra que segons el meu pare l'havia fet l'oncle Baldomer Capdevila Pons també al cel siga, i es un carrau que ens uneix especialment amb en Joan, i amb d'altres, el divendres i dissabte sant no es podien tocar les campanes i mitja hora abans els escolants sortiam als carrers amb els carraus i deiem anem a matar jueus, en realitat no en vam matar mai cap, però si que comvocavem les dones que anessim a missa, curiosament dels homes no en parlavem o l'hora santa o al via-crucis o més senzillament als oficis i ens ho passavem d'allò més be, apretavem i feiem sonar els carraus devalent, més soroll que les propies campanes. En Joan estava ple de bondat, era el seu estat natural, feia favors a qui el necessitava sense esperar res a canvi, a mi personalment em va portar una gran carretada de troncs d'olive de Les Pintades a l'era i que de manera esponania com un misteri dia a dia ha anat baixant i baixant, n'hauré de portar més perquè els pobres no passin fred el proper hivern. Joan no saps com et vaig agrair aquell viatge pel bancals de les Pintades, descarregar-la a l'era i mai em vas volguer cobrar res. Pel camí dels Perdigons em vas assegurar que no coneixis gens tot aquell indret ja terme municipal de Vallbona de les Monges.
Erets un home senzill del tot, transparent, no tenies doble vida, tot el que feies es podia mirar, no hi havia doble sentit en la teva mirada, en poc quasi erets feliç, els teus passetjos diaris amb el teu gos cap a dalt de la vostra era (Roca la Bassa), era la pimera persona que es possejava pel poble amb un somriure als llavis. Persona de bon tracte, que es el que ens demaa l'Evangeli el qual tu sempre hi vares creure, ho se perque durant anys vaig ser  el teu company de banc a l'esglesia i l'Evangeli ens demana que siguem persones de bon gracte i més coses, pero siguen de bon tracte en tenies molt de guanyat. Bon veí, solidari en moments dificils, bon ciutadà, bon tertulià , amic dels seus amics i que junts us asseiu a baix a la pista o a les escales de ca l'Antonio, per passar bones estones sense fer mal a ningú. Tots t'anyorarem i no oblidis que no et faltaran les nostres oracions. Fins al cel amic.
Tornant a la familia, durant aquests poquets dies , hem reviscut tot allò que feien els nostres pares Sisquet e Isabel, que contemplat en la distància no era poc, sinó que no paraven. Ens ha vingut moltes coses a la memoria, com que sempre donava i sempre servia als veins, però sobretot la mare que des que va arribar a Llorenç va haver de fer un gran esforç per a ser feliç, i ho va aconseguir ,practicament tot li va anar en contra, a més una joveneta de 18 anys molt prima i que parlava un  garrotxi purissim, i això era motiu de burla quan anava a comprar el pa, al passar davant dels homes que estaven asseguts a la creu de Llorens o a l'anar a la carnisseria a comprar una terça de xai, o a l'anar a missa o anés a collir panís o a qualsevol casa del poble, però malgrat tot va ser una exel.lent persona i un millor mare i va posar un somriure permanent a aquest Llorenç que ès el meu, que prouta falta li feia, això és un mèrit reconegut per tothom, ven mirat encara avui dia som sorruts, mal fiats i amb un humor de canya xiula, que el que no el coneix ens mira de reull. Aqui van unes paraules que usava la mare a l'arribar a Llorenç i després jutgin vostès mateixos :


ull   /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
ovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
abella  /abeia/
vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles / esteies/
gall /gai/
fulla  /fuia/
full /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla /medaia/

cavall  /cavai/



Aquesta foto va dedicada a en Joan Costa el que ha sigut el nostre company en el camí de l'Evangeli diumenge rera diumenge i també pels nostres camins del terme. Ja t'enyorem.

Pep