dilluns, 31 d’agost de 2020

FAMILIA DURA-PIPÓ I SANT PERE CLAVER

 Vaig anar per primera vegada al santuari de la Marede Déu de Lourdes als 19 anys, amb la peregrinació de l'Hospitalitat de la arxidiocesi de Barcelona amb molts companys, tot una proesa, mai havia sortit a l'estranger, o sigui que plens d'il.lusió. Un bon dia vam marxar cap a Lourdes amb el tren de l'Esperança. Abans haviem assistit a varies xarles de preparació pels nous nois i noies que anavem per primera vegada, recordo que a Montserrat també vam fer alguna formació amb els monjos. Previ a anar a Lourdes vam fer la primera pujada a Montserrat d'un cap de setmana amb els malalts de Barcelona, vaig coneixer un jove monjo que era fill de la pasteleria Tassies de Tàrrega, el germà Pius, una bellissima persona, em consta que s'eforçava per a ser un bon monjo, home culte, senzill, atent, empàtic, acollidor, enamorat de la Mare de Déu ; temps després també vaig coneixer als seus germans. Vam mantenir una correpondència des de 1971 al 1981, cada setmana m'enviava els sermons del pare abat Cassià Mª Just (a.c.s) ciclostilats amb lletra color violeta i més tard en blanc i negre, potser que a Montserrat haguessin adquirit una fotocopiadora, evidentment acompanyat de cartes. El cas es que vam fer una molt bona amistat i  molta companyia encara que ens veiessim poc; quan pujava a Montserrat feiem llarguissims passetjos pels jardins del monjos, sense mirar el rellotge.


Xavier Durà i Riera de tertulia amb una persona amb mobilitat reduïda.

Pel mateix temps vaig coneixer als brancadiers X. Durà, en J.M. Cullell, en M. Conesa, en més tard el grup C.C. Joves i molts d'altres. Ara escric especialment per l'amic Durà (a.c.s.) un bon dia em va convidar a sopar a casa seva, en aquells anys mai es deia que no, un sopar era un sopar, també hi havia anat acompanyat de la Pilar Martí filla de cal Barra de Verdú (a.c.s.) . la Maite  Pipó es filla de Pallerols, poble que l'any 1964 tenia 135 habitants, agregat a l'ajuntament de Talavera, situat a 574 m d'altitud. Els Durà passaven els dos mesos de vacances de la canalla a la casa pairal de Pallerols, i els dos nois ajudaven als pagesos del poble a arrencar patates, a segar, a carregar els carros, a cuidar els horts, en fi tots van creixer molt sans i espavilats i encara ho són, jo pensava si algun dia tinc fills vull que siguin com aquests; el matrimoni Durà-Pipó eren molt moderns i avançats en l' època en que viviam, van donar molta llibertat als seus fills. En Xavier i la Maite no es cansaven d'explicar que ells havien tingut molta sort d'assistir als curssets prematrimonials que feia el pare Josep Maria Gassó i Buxó (acs), fill d'Anglès, mojo de Montserrat, els va unir i els va donar una solidesa com a parella i més tard com a pares; sempre més van estar orgullosos d'haver fet aquests curssets, més endevant editats en un llibre titolat : Cinc aspectes de l'Amor conjugal. Edicions 62.


La seva bondat i alegria ens contagiava a tots. La Maite com a bona segarreta, li encantava voltar amb en Xavier pels pobles de comarca, com sant Ramón (l'escorial de la Segarra) , el santuari de la Bovera,Vallbona de les Monges, Rocafort de Queralt, Poblet..... Llorenç de Rocafort, L'Espluga Calva, els podies trobar a qualsevol lloc com a la Fira del Silló de Verdú, a Forès ; fins i tot l'any 1972 els vaig trobar celebran la Vetlla Pasqual al monestir deVallbona amb el secretariat d'Universitaris Cristians, que s'instal.laren per grups a totes les pallisses del poble, anaven amb el filipó pare  Salvador Pié-Ninot.
Be tornem al sopar a casa dels Durà-Pipó, a l'entrar al menjador vaig adonar-me que a la paret hi havia enmarcat un article titolat Verdú, anava sobre sant Pere Claver.

.Si amplieu aquesta fotografia, ho podreu llegir més be.

L'article es de Mossèn Josep Mª Ballarin Montset i va principalment sobre la vida del sant, tot i que fa quatre pincellades de com son els segarretes, com va variant la geografia a mesura d'on ens acostem a Verdú i com són els pobles, la pagesia,i el clima al voltant de Verdú. A mi em va agradar moltissim, era la primera vegada que llegia quelcom sobre sant Pere Claver, mai n'havia sentit a parlar, tant es així que fa cinquanta anys que aquest tros de paper viatja amb mi de poble en poble, espero que vostès també gaudeixin d'aquesta bonica i tendra història del sant. Aquest escrit ampliat a 50x50 cm adornava el gran menjador de la familia Durà, sense més quadres de pintors rellevants i encara li tenen.
Verdú pertany al bisbat Solsona, i van tenir la sort  durant 10 anys de tenir al bisbe  Don Vicente Enrique y Tarancón, més tard cardenal, gran lluitador contra el franquisme .
Aquest altre que els presento titolat Actualidad de san Pedro Claver es de data disset de novembre de dos-mil-dinou.



El present article sobre la vida del sant, està escrit entre : Albert Batlle, Josep Maria Carbonell, Miriam Diez i Bosch, Eugeni Gay, David Jou, Jordi Lopez Camps, Margarida Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Montserrat Serrallonga i Francesc Torralba, o sigui un preciós article,  consensuat amb les millors professors universitaris que tenim. Espero que hagin gaudit de la trajectòria d'aquest sant tant de casa nostra.
El nostre gran poeta nacional de Catalunya li va dedicar un bonic poema :


Puig lo cel us ha enviat
com un altre Xavier,
gloriós Pere Claver,
daunos vostra caritat.

En ton cel, Església santa,
quin sol brilla tant hermós !
sa llum pura i clarejanta,
¡ oh Claver, la llenceu vos !
¡ Gloria a Déu, que bondadós
aqueix astre'ns ha enviat:
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

De la terra catalana

vos nasquereu en lo cor;
de familia cristiana,
tal es l'arbre tal la flor.
Tu ets, Verdú, lo gerro d'or
d'aqueix Lliri inmaculat.
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

Son cor d'àngel veu Maria

y del seu amor l'omplí;
y dantlo a la Companyia;
- Fésmen, - diu, - un serafí;
per mirall se l'escullí
lo meu Fill crucificat, -
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

Mn. Cinto Verdaguer

El Sant Pare LLeó XIII, va dir que després del testimoni i vida de Jesús, era el que més l'havia impressionat.

Oi, que la vida del sant us ha arribat al cor ? impressionat com deia el Papa Lleo XIII i de tant aprop nostre que el tenim quasi oblidat. Ara havent llegit l'escrit de Mn. Ballarin i l'escrit dels deu il.lustres professors, l'estimarem més. 

Agafeu-vos aquestes quatre ratlles con el regal on-line de finals d'estiu, tenim la sort que tant Verdú com tota la vall del Corb estan carregats d'història, amb Vallbona al costat.
Una abraçada especial per en Francesc de Martí de Tàrrega i la seva familia de cal Barra.

Pep

dimarts, 25 d’agost de 2020

L'HORT I LA NETA


Deixeu-me parlar de quelcom més que de virus, o del Coronavirus o del SARS-CoV-2, s'ha escrit molt i tots hem patit molt, jo com tots, però una mica més com a metge, els metges sempre volem lo millor  pels nostres pacients i en general per tothom, cert !! no he conegut cap metge que no ho vulgui, sinó podem curar, al menys consolem, però la soletad que ha imposat el Covid en els hospitals, ha minvat el consol de molts avis, que no entenien perquè els seus no els anaven a veure i tots hem sigut testimonis de metges e infermeres i de personal auxiliar, que en moments dificils els donaven la ma i els consolaven, un deu per aquests companys. Jo els recomano que llegeixin el llibre del filòsof Bernard-Henri Lévy (1948), titulat Este virus que nos vuelve locos, editorial "La esfera de los libros".
El 14 de març  data del decret d'estat d'Alarma em va agafar a Lleida a casa a Llorenç de Rocafort, un cul món o dit d'una altra manera un racó de món, tot i tenir el monestir del cister de Vallbona de les Monges al costat i carregat d'història, sigui com sigui es casa meva i me l'estimo com deia Salvador Espriu en el seu poema " Assaig de Càntic en el Temple ", ...i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra,bruta, trista , disortada pàtria. 
Durant el confinament, que van cumplir fil per randa, fins i tot amb la meva dona donavem voltes a casa i ens saludavem amb els veins del davant i  que feien el mateix, encara que, ells, al tenir una casa més gran, quan nosaltres haviem donat dos voltes els n'havien donat una, fins i tot va apareixer un cami enmig de la gespa. 
He de donar les gràcies als dos fills perquè periodicament ens portaven la compra i ens la deixaven a la porta del garatx i ens saludavem a distància , acostumats a fer-nos petons tota la vida, un acte preciós que jo en la meva infància no vaig poguer practicar, a la baixa Segarra ara dit l'Urgell,  l'educació dels minyons o de la canalla, era molt rigida, mai es donaven petons a les galtes, al sortir del col.legi feiem un petó  al dors de la ma, al padri i a la padrina (avi i àvia) i a tots els que en aquell moment es trovaben a la vora del foc, veïns, germans, cosins i coneguts  i així anys i més anys, d'aquesta pràctica se'n deia " fer l'amistat" també feim l'amistat al senyor rector, quan es pasejava pels carrers del poble. Les persones que els besaves les mans sempre et deien " Que Déu et façi bo !! En canvi, no tinc present si jo donava petons a la cara al pare i a la mare (epd), podria ser que sí, perquè m'estimaven molt, vaig trigar tres anys en nàixer, a casa va ser una gran alegria el meu naixement, a la fi aquella noieta filla de la Garrotxa, molt joveneta (18) i molt primeta, que semblava que no tenia salut, per fi, va tenir el primer fill (21), un servidor, en tots els escrits que el pare ha deixat que son molts centenars, sempre començava dient : Josep , fill molt estimat.... Ep ! Nena no t'ho prenguis malament perquè a tu també t'estimava molt. 
 Recordo una bonica anècdota de quan jo estava fent els estudis de metge d'empresa a Bellvitge (1987), el professor de toxicologia industrial Dr. Quer-Brossa, director del servei de Malalties Professionals de Catalunya, en plena classe, pregunta als 100 metges que estariem a l'aula - vostès saben que es fer l'amistat ?, ningú ho sabia i devant de tant silenci, jo vaig explicar que representava fer l'amistat - molt bé, es el que vostè explica i afegeix i tots vostès volen ser metges d'empresa ??, malament els veig, ho tindran dificil, i llavors va explicar l'anècdota d'un enverinament a la cort de Nàpols, posaven el veri al dors de la ma que s'havia de besar i els llavis se'n portaven el tòxic i la intoxicació estava assegurada ....
Ep!, no vull oblidar-me dels meus veins de carrer, tots més joves que nosaltres, també ens van mimar, durant el confinament,  sobre si ens faltava quelcom com el pa, o anar al supermercat a comprar peix, o la fruita, ens vam sentir molt acompanyats, me'n recordaré sempre.
El dijous 21 de maig junt amb la Tere, el padrinet LLuis i un servidor vam pujar per "primera vegada" a can Magot a veure a la Mar, que l'enyoravem molt ep ! i també a la Marta i l'Oriol i començar a preparar l'hort, que estava tal qual havia acabat la última tardor, en una paraula deixat de la ma de Déu i calia arrencar les canyes, arrencar arrels, i totes les plantes mortes, tallar esbarzers, arrenjar les vores, etc... i segar l'herba dels voltants que no hi feia res " males herbes" per fer l'hort nou. He de confessar que es el primer any que l'hem començar tant d'hora, perquè un servidor sempre el començava a corre-cuita dies abans de marxar cap al santuari de la Marededéu de Lourdes (15 de juny), com metge voluntari amb l'Hospitalitat del bisbat de Girona. 
En les escapades cap a Can Magot, al no tenir pressa, al perdre una mica el temps pel voltant del mas , tot ens feia feliços i fins i tot ens fixavem amb les plantes que trobavem per la vora del cami, com : Orenga, Herba de Sant Joan, Camamilla, Maria LLuïsa, Plantatges, Esbarzer,Menta, Magraner, Alfàbrega, Sàlvia, Pinya de pinus, llord, LLimoner, Taronger, Farigola , Malva, Tila, el Noguer i petites nous verdes, Romani, Lavanda, Flor de palla, herba sabonera (saponaria officinalis),


L'hort es allò verd clar, que esteu veient, allí al vell mig del bosc, sense que hi hagi cap vei que sigui un torrecollons  i que sense volguer el busqui les pessigolles. Els porcs senglars (jabalis) campen com a casa seva, i no deixen res per verd.

També vam veure molts cabirols, conills, i fins i tot llebres, els porcs-senglars (jabalis) si en veiem, però només quan es fosc o de nit.
La Mar estava contenta de veurens després de tant de temps separats i , es va alegrar , quan la iaia li va assegurar que si fariem hort, i a poc a poc ja el posariem en marxa, llavors ella va dir que plantarem ?, com que ja ha complert 5 anys , ja te memòria i es recorda molt be d'anys enrera. Fixeu-vos que petita era i l'interès que tenia, sense paraules, jo la mar de content de tenir una ajuda tant entranyable. 


Cuando amas a un nieto, tú desapareces. La obra es él y a él todo lo subordinas. El amor cortés de los trovadores se realiza, de hecho, con los nietos. Es el único amor que en vez de dejar cicatrices, las cura.


Començo, amb aquesta cita del periodista Antoni Puigverd, perquè te tota la raó del món, i no ho vull explicar, perquè la majoria de vostès ja ho viuen cada dia o ho han viscut recentment, tot per ells. Tu tens plans anotats a l'agenda i quan anavem a recollir a la petita, ella de cop et deia el que volia fer, - avi , em portes el berenar, un bon berenar!! sí i ens quedarem una estona aqui al col.legi del Pla de l'Ametller a jugar amb els nens de la meva classe sí, anirem amb el patinet, i amb la bici, anirem després al park de devant de casa, després avi farem cinema a sota el llit ? amb la màquina CINEZIN, evidentment totes les pel.licules d'aquell temps eren mudes, - avi deixaràs entrar a la meva amiga Rita ? clar que sí, li donaràs berenar ? sí. Tots els plans que la Tere i jo teniam, canviaven de cop i quedaven aparcats per un altre dia.
Foto d'arxiu, la Mar plantant cogombres; avi deixam, jo ja ho ser fer !.

Cada setmana amb la Tere pujavem dos dies a l'hort, i ens feiem una autodeclaració per si els Mossos ens aturaven (no és podia canviar de municipi) , mascaretes posades i jo al devant  conduint el cotxe i la Tere al seient del darrera. I així a poc a poc vam anar plantant l'hort, seguint les instruccions del meu amic Andreu Comas, expert hortalà, tot li surt be, te l'hort al costat de la capella de sant Antoni, poter estar protegir pel sant ? sigui com sigui en sap molt :
Aquesta petita cosa, que és un hort, ens ha donat molta vida en poguer sortir de casa nostra i pujar a la muntanya de Camós on ells viuen.
L'Oriol lligan les tomaqueres i la Mar s'ho mirava, asseguda l seu taburet vermell.

 I sentir-se lliures, i gaudir dels ocells que no paraven de volar, i de la primavera , esplendorosa;  en mig del riu Revardit, les hores de treball quedaven compensades pel contacte amb la natura, lluny del poble, una gran recompensa poguer estar alli, tot començar l'hort vigilats per la Mar, que voltava per fora del tancat, tinguen molt clar que calia anar en compta pel coronavirus, 
Aqui un servidor agenollat plantant les mongetes que s'enfilen, per això estan les canyes, estic agenollat per dolor que tinc al genoll esquerre però d'aquesta manera ho tolero molt millor; que ningú s'escandalitzi, però és així. 
Una bonica anècdota, estava començant a plantar les mongetes d'enfilar i tinguent a la neta al costat, li vaig preguntar - Mar, l'any passat quantes llavors i posavem a cada clot ?, resposta - tres avi !!! i jo emocionat d'aquest bonic record de la Mar (5 anys).
Aqui va un tresor, l'únic que queda, per mala sort, el meu pare Sisquet Capdevila, quan trobava un tomaquet esplendorós de la classe que fos, agafava un cartró i fregava el tomaquet i quedaven les llavors enganxades i a poc a poc s'assecava i els penjava preparats per l'any vinent, sempre es feia ell el planter. El meu cunyat el Dr. Colls ha salvat les llavors del meu pare, només les tomaquets de penjar, o sigui les d'hivern, es un consol, que m'encanta, després, ell també es fa el planter, com tota la vida s' havia fet a pagès.
No hi ha res millor que veure creixer les hortalises.
La Mar escoltant els consells del seu pare .


El divendres dinou de juny vaig presentar la memòria de Càritas de la nostra comarca el Pla de l'Estany a la tele, titulada " La realitat que no es veu ". Si un dia ens veiem, us la presentaré a vosaltres
Si tenim la sort de que els nostres ingresos no han minvat, els nostres fills estan amb els estudis acabats i ben colocats, i que podem esmorzar, dinar i sopar cada dia, podem comprar roba per vestir-nos, i podem arribar a final de mes tranquilament i no tenim cap hipoteca, pensem una mica amb els que no han tingut tanta sort a la vida, o sigui amb els pobres, sense sostre, o sigui amb els més vulnerables, els que per no tenir coneixements d'informàtica, ni tenir un ordinador,  no poden ni demanar l'ingrés mínim vital, que a finals de l'estat d'alarma va aprobat el Gobierno de España, llegir a La Vanguardia d'avui dia 22-8-20 el seguent article, titolat " El dinero no llega a los mas vulnerables (articulo de opinion" :                    

La buena voluntad política demostrada por el Gobierno para desplegar un escudo social para que la pandemia de la Covid-19 no dejase económicamente a nadie en el pozo del hambre y de la exclusión social ha chocado con la falta de medios para arbitrar la gestión de las prestaciones. El resultado es que son centenares de miles las personas que esperan algún tipo de ayuda de la Administración para poder sobrevivir al impacto de la crisis, que ha agravado hasta límites insoportables el mapa de la pobreza extrema en España.
La gestión de la medida estrella del escudo social, el ingreso mínimo vital (IMV), que fue anunciado con un gran despliegue de medios, se halla colapsada. Tan solo se ha concedido el 19% de las soli­citudes presentadas. La mayoría, sin embargo, han sido reconversiones de otras prestaciones que ya cobraban los beneficiarios. Cerca de 750.000 personas que lo han solicitado se encuentran, pues, en una situación desesperada. El Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones afirma que el IMV se cobrará con efectos retroactivos desde el 1 de junio. Eso está bien y aporta tranquilidad, pero la gente necesita comer cada día.
A ello se suma que todavía hay trabajadores afectados por expedientes de regulación temporal de empleo (ERTE) que no han cobrado. La tramitación del seguro de paro y otros subsidios –entre ellos, el de las empleadas de hogar– se encuentra con grandes problemas porque las oficinas de la Seguridad Social y del Servicio Público de Empleo (SEPE) están colapsadas. Como consecuencia, los servicios de asistencia social, tanto públicos como privados, están desbordados por el alud de personas en demanda de ayuda económica o de comida.
La enorme dimensión del impacto de la crisis de la Covid-19 ha desbordado los límites de la administración pública. El Gobierno no tuvo los suficientes reflejos, en medio de la magnitud de la tragedia, para reforzar los servicios administrativos de dos ministerios clave: el de Trabajo y el de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones. Esa falta de previsión la están pagando los más desfavorecidos, y eso no es justo ni equitativo. Hay que arbitrar medidas urgentes para que las ayudas sociales lleguen a sus destinatarios de forma inmediata, con la previsión de que el otoño será más duro y hará falta aumentar los recursos.
El sistema de gestión del IMV diseñado por el ministerio que dirige José Luis Escrivá sobre el papel parece perfecto, pero a la hora de la verdad no es el más práctico. El propio ministro reconoce que son muchos los beneficiarios que no han presentado la documentación correcta. No es extraño que así haya sucedido. Solo hay que entrar en la página web creada para solicitar el IMV para comprobar que es de muy difícil comprensión y cumplimentación para el nivel cultural de muchos de los necesitados de ayuda. Haría falta un sistema más sencillo y ágil al alcance de todas las personas. Lo ideal, de cara al futuro, sería el establecimiento de una ventanilla única a través de las administraciones más cercanas, como son los servicios de asistencia social de los ayuntamientos, desde la que se pudieran gestionar y coordinar todas las ayudas sociales para los más vulnerables, tanto las que conceden los municipios como las de las autonomías y las de la Administración central. Eso facilitaría la atención a las personas y las familias más vulnerables y el control de los recursos para evitar fraudes. Pero poner en marcha ese sistema requiere un gran esfuerzo de colaboración institucional y de reorganización administrativa que por el momento nadie quiere afrontar.
El Gobierno ha empezado a activar medidas para acelerar la concesión de las prestaciones y ayudas sociales, aunque reconoce que hay que reforzar plantillas. Eso es algo que requiere tiempo, que es justo lo que no tienen los que necesitan ese dinero para comer. La alternativa pasa por simplificar de inmediato los ­mecanismos de tramitación y realizar los controles antifraude a posteriori.
Es urgente agilizar el pago del ingreso mínimo vital y del conjunto de ayudas sociales colapsadas. 
A Càritas necessitem voluntaris que no els façi por la informàtica.
Encara un escrit que no es meu, i no se com ha pogut venir a parar a les meves mans, però penso que,  a l'acabar de parlar de Càritas, reflexionar ens anirà be:
Tots els homes som recíprocament deutors, tots som el que som gràcies a l'ajuda dels altres. Tots ens realitzem en la mesura que els nostres germans són capços de realitzar-se i de fet es realitzen. Tots som pobres en el pobre, tots som malalts en el malalt, tots som esclaus en l'esclau, tots som ignorants en l'ignorant. No les hem de permetre aquestes misèries, primerament per amor a l'home que les sofreig, però també per amor propi, puix que les compartim amb el sofrent. Cada misèria humana errenca una part de la meva vida. Quan comprenguem ben bé que tots formem una comunitat, que som una sola cosa, que integren un sol cos, començarà a néixer la primavera i a somriure l'univers, i la vida tindrà ple sentit. Per a poder ser plenament, hem de ser tots.
La fe, sobretot la fe cristiana, comporta una exigència d'encarnació en el nostre món, una exigència de col.laboració  en la realització  de l'home i en la construcció de l'univers. Encarnant-nos, comprometent-nos i col.laborant en el desplegament del món i de la vida acomplim la fe.


La Mar berenant i de conversa amb el seu pare, l' Oriol.

Sempre que pujo al mas, per treballar a l'hort, resulta que per la calor ja són les 18 hores i es l'hora que la Mar berena. El seu pare li diu: Mar, baixarem a berenar a l'hort amb l'avi. Li encanta i a mi també, ella baixa el taburet vermell i el pare el plat amb un berenar bo,bo,bo com diu ella, te picardia com la mainada a la seva edat, primer menja el pa, i es va deixant tot lo que li agrada més pel final, segur que jo feia el mateix de petit. Només berenavem a l'hort que el teniem al fondo cami de Vallbona, quan el pare anava a passar la tarde per regar el panís (a Girona blat de moro) , o per collir tomaquets, o més vianda, recordo que l'hort era molt gran. També al batre berenavem a l'era amb el pare, la mare preparava unes carmanyoles amb tomaquet amanit amb el nostre oli, ceba, i un tros de pernil de casa, per cert bonissim i quan s'acabava menjavem una tira de cansalada virada i també llonganissa confitada a la tupina, amb un exel.lent gust al paladar que encara recordo. Anys a venir,  farà uns 35 anys, el pare va dedicar l'era que ja no servia per a res de la vella pagesia, tant sols per estendre la clofolla de les ametlles per assecar-la guardar algun feix de rames d'oliver i també magatzem de llenya que portava del tros, arriban a apilar moltes tones tant d'ametller com d'oliver; la llenya ha minvat, però encara n´hi ha uns quants kilos, es nota de tant en tant que algun passavolant amb bones intencions n'agafa un tronquet cada dia d'hivern que surt la boira i baixen les temperaures i convé estar calentó. El meu oncle Lliberato o Llibert, germà de la meva padrina Dolores o Dolors, els dos (e.p.d) , diria que aquest passavolant li convé més la llenya a ell que a tu i aqui s'acabaria la conversa. Quan l'oncle ajudava al meu pare a les feines del tros, a la posta de sol el pare amagava les eines per l'endemà i l'oncle afegia, si algu les agafa es que està més necessitat que tu, no cal amagar tant. Una nota ben curiosa, es que en la post guerra molts noms es van castellanitzar, quedant per sempre en castellà ( Dolors-Dolores), Francesc-Francisco, Lluis-Luis, Llibert-Lliberato, desconec si a altres indrets de Catalunya a sigut així , la meva padrina era filla del poble, portan els cognoms més antics del Llorenç medieval , ja presents en el segle XVI i va morir dient-li Dolores. 

Darrera meu tinc d'ajudant la Doctora Reina Capdevila i en primer terme una gran mata de botja d'escombres ( Dorycnium pentaphyllum), al cap de tants anys l'era és un important botjar.


L'era també era el lloc on el meu pare durant anys i més anys feia les escombres de botxa Dorycnium pentaphyllum), que servien per escombrar la propia era o be el carrer de casa. El pare mai va pensar que anys avenir les escombres naixerien a la propia era, van caure tantes llavors que ja es queden per sempre. A casa no recordo comprar una escombra per fora de casa, a dins de la llar feiem servir les mateixes que tothom.
Al principi que muntava l'hort de Can Magot, a fora,  estavem l'Oriol i la Mar berenant i separats per la balla i els dos metres de rigor pel coronavirus com deia ella,  molt ben pronunciat, sabia amb seguretat que ens haviem de mantenir apartats i no donar-nos petons,  - petons no avi  !, i ha complert i segueix com una persona gran. Jo parlava amb l'Oriol de com pensava muntar l'hort i ella asseguda berenant i de cop em diu - Avi treballa !!!! els dos vam haver de mossegar-nos la llengua per no riure.
Moments bonics  són quan la Mar diu - avi jo vull ajudar !!!, m'encanta que ho vulgui fer, i que agafi bons hàbits. O també,  un moment molt entranyable és quan jo arribo algun mati de juliol que  fa classe amb les seves cosinetes al jardi de la meva consogra, al veurem aixeca els braços i apreta a correr, tot dient avi, avi, avi, avi.... fins que a l'arribar s'abraçada a una cama, es tot, sense cap petó des del 14 de març. M'adono que per la petita, els avis no són uns vells !!!, sinó que representem tot un món ple d'estimació i de tendresa a més  som  pacients, imaginatius, generosos, somrients, som capaços de jugar amb un estel quan bufa el vent, o fer un castell de sorra un darrera l'altre, buscar pedres boniques o cloves a la platja, fer servir a la iaia de flotador perquè està demostrat que mai s'enfonsa, o fer una guerra de pistoles d'aigua, o de mirar els estels asseguts en un banc, o de llegir contes interminables i tornar a començar-los, gaudir del sopar junts, com la cosa més bonica del món i a la petició avi o iaia vull un suc de taronja, sense persar-to  " manos a la obra ". Un món on l'amor es palpa a  cada moment, i tots contents. De vegades diu avi t'estimo fins al cel i la meva dona diu i a mi, a tu iaia fins a la terra !!! 



A Can Magot sempre fa un airet suau, de vegades una mica ventós, però mai com la marinada de la baixa Segarra. Està ple d'ocells, però també de mosquits, mosques, tàbecs i no se que més, arriben a emprenyar de tants, i acabes posant-te un pray que es relepent per mosquits, chinches y garrapatas, es diu  HALLEY, es un extracte natural (PYRETHRUM) i es perfumat, també es protector contra el mosquit Tigre, fa anys que el gasto, sempre el porto al damunt. Potser que la proximitat d'un rierol augmenti la humitat de la zona de l'hort i per això hi han tants mosquits.


Mentre escric aquest article, no vull que em passi per al que ahir van enterrar al bisbe Pere Casaldàliga de Brasil un referent a la meva vida.
L'any 1973, ja bisbe, va publicar una llarguissima carta  titulada  " CARTA DE ALIENTO AL PUEBLO DE SAO FELIX i publicada a la Revista El Ciervo el mateix any i comença així : 
Queridos amigos, pueblo de la Prelatura de Sào Félix, pueblo de Dios esparcido por estos sertaos, rios, caminos y haciendas en Sào Félix, Luciara,Santa Terezinha, Ribeirào y Cascalheira, Serra Nova, Pontinópolis, isla  del Bananal, Porto Alegre, San Antonio, Barreira Amarela, Lago Grande.....
A todos os deseo la luz, la fuerza y la paz de espiritu de Jesucristo. A todos os escribo esta carta en esta hora de sufrimiento y persecucion.
Quiero hablar y meditar con vosotros cosas que nos interesan a todos nosotros; y de forma muy simple para que todos podamos comprender........ " El Evangelio es un fuego que quema nuestra tranquilidad "



Descansi en pau.
Amb aquesta mort m'ha vingut de cop a la ment, la meva juventut, i que passava a la nostra societat i a l'església catòlica per aquells finals dels seixanta : L'assessinat del bisbe Oscar Romero, i la vida compartida de Pere Casaldáliga amb els pobres, la Teologia de l'alliverament (opció preferencial pel pobre) , les comunitats de base ( es molt dificil entendre la teologia de l'alliberamnet sense les comunitats de base) , etapes de la Teologia : Fundadors Hugo Ausman, Juan Luis Segundo, Gustavo Gutierrez i Segundo Galilea. La segona generació es la dels germans Boff, Jon Sobrino  e Ignacio Ellacurria). La tercera generació , anys 80 es la incorporació de les dones. La cuarta es la continuació de la tercera, Boff Teologia de la Ecologia: Hi ha dos crits: El del pobre i el de la Terra. Tinc presents el moviment  cristians pel socialisme, al principi dels setanta escoltavem i cantavem cançóns d'Atahualpa Jupanqui..... ens interessaven tots els moviments d'església, ens encantava anar a missa els diumenges als Caputxins de Sarrià a la missa de 12 que la feia el pare Jordi Llimona, que, en els sermons criticava sense por el franquisme reclamant la llibertat i la justicia social,  es la primera vegada que vaig sentir cantar Blowin' in the Wind  , de la cantant Joan Baez. Quan sortiem de missa ens trobavem els grisos a caball, ens feien molta por, i ens demanaven el DNI. Del pare Llimona interessant llegir Viure, Un cant a la vida, un llibre de plenitud; i un altre llibre titulat Fe sense fronteres. En la vida social, que contents que estavem d'estar a les  Sis hores de cançó a Canet (35.000 espectadors), amb Ovidi Montllor, Pi de la Serra,Maria del Mar Bonet, la Trinca, Pere Tàpies, Marina Rossell, Dolors Lafitte....
Les sis hores de Canet, van ser més que un festival de cancó.
 En aquells anys les parròquies eren importants, l'escoltisme i el servei de colònies relacionat amb l'església també. Com recordem les trobades de joves a Santa Cecilia de Montserrat, eren aplecs de jovent que se celebraren el 1971,1972,1973 ... a l’ombra de l’abadia de Montserrat i sota la seva responsabilitat moral. 
Inspirades originàriament en el moviment de Taizé, consistien en jornades de reflexió cristiana en un ambient festiu. 
Ens interessava tot el que feia l'Assemblea de Catalunya.
Tornan a la vida del mas i el seu hort:
Pels camins del mas i els voltants om pot trobar plantes, arbustes i arbres de tota mena com : botons d'or, herba-lluïsa,  caps d'ase (espígul), all bord, noguer amb nous, 



camamilla, ruda (anti-helmintic), timó o farigola ( a més d'un mas, m'havien dit que la infusió la glopejaven per evitar la càries dental), campanetes, gallarets, pixallits, herba sabonera (usada per la gota com a infusió , pel reumatisme, i el fel sobreixit), ortiga ( a Les Planes la feien servir pel reumatisme, per l'ofec, per la diarrea i per curar ferides, increible !! , corniol,  ginesta, 



Herba de cop o herba de Sant Joan (hipericum perforatum), la primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser a (Sant Aniol de Finestres) Sant Esteve de Llèmena a la Rosita Masdevall de ca l'Arep (acs), ella sempre en tenia de preparada i en regalava, la feia servir per l'ofec, i pel fetge , puliol,  olim  havia escoltat a àvies (padrines a Llorenç de Rocafort) d'algunes masies de la Garrotxa que tenien la convicció que matava els polls, també la recomanaven pel mal de coll, afonia i per la tos de gos), 

Saponaria  officinalis ( herba sabonera)

També trobem orenga, esbarzer, flor de palla, lavanda, tila,esbarzer,  malva, romani, llimoner, alfàbrega, sàlvia, menta, olivera, magraner i magranes..

Hyosciamus Niger, aquesta es de Llorenç de Rocafort

El pare , que ara tindria 97 anys, quan era petit ja la feien bullir pel mal de queixal, es fa al costat de les parets de tàpia o de les pallisses, a la nostra era cada any en neix una i es carrega de capsules, que tenen a la vista; 

Barrets de capellà Hipericum , al sol, a l'era per tal d'assecar-los, i després penjar-los a la golfa de casa, per quan convingui.

De les plantes que tenia la meva padrina a Llorenç de Rocafort o de Vallbona, eren els barrets de capellà,en castellà Beleño, també coneguts per herba queixalera o Hiosciamus Niger, pel mal de queixal, només es podien prendre els bafos, mai beuren, es molt tòxica.



Amb totes les plantes que he anomenat, tenim els ingredients suficients per fer ratafia, puc dir que fa uns cincanys que es va deixar de fer.



Si coneixeu la Garrotxa, aquesta està plena de grans i petits masos, dispersos entre grans boscuries, alguns de dificil accés i d'altres per massa aillats com La Plana a Les Medes, Ventós, i la Casanova de les Medes, Costabella, i així una llarga llista on hi posaria el Bruguer, can Terme, el Llapart a la Barroca, tot  molt solitari (actualment molt bona carretera)  i poca gent pensava en el metge, perquè o no ni havia o era molt lluny per anar-lo a buscar; totes les families a les golfes on eren estàncies reservades a guardar el gra, les patates, i d'altres fruits secs, també om hi podia quedar bocavadat al veure un grapat d'herbes penjades al sostre assecant-se o ja seques, aquella bona gent havien de tenir unes quantes plantes per sortir de pas i no haver d'anar a buscar el metge de nit i a peu a Les Planes d'Hostoles, o a Amer , o en temps una mica més reculats al Dr. Candi Agustí i Trilla, propietari del mas Costabella i metge d'APD de Sant Aniol de Finestres (1943), aquest col.lega molt més  "a prop " encara que no al costat mateix, a la Garrotxa tot són distàncies.

Mas La Plana de Les Medes, un gran casalot, amb una gran explanada devant i molt solitari.


Veure l'article en el meu blog titulat : Descobrir Les Medes de Sant Aniol de Finestres.


Aquesta casa que ve a continuació a una monada es diu La Casanova de les Medes (o del Serrat)



A prop del mas, a migdia, hi ha el cràter del volcà de la Conagra, que es troba al límit entre els municipis de Sant Aniol de Finestres i Les Planes d'Hostoles. Des d'aqui dalt i quasi pel cim del teulat veiem el famós mas de Ventós, era un dels masos més importants del veïnat de les  Medes, actualment transformat i rehabilitat i hi ha les instal.lacion d' un modern hotel, jo hi he estat, si va per Sant Iscle de Colltort, municipi de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa). 


Un altre mas important era i es can Vilaplana, un enorme casalot a Sant Esteve de Llemena, molt aprop del cami que puja a la Barroca.
Vilaplana

Destacat i antic mas, amb una garita, en un angle de la casa, fet que li dona una fesomina senyorial i fortificada, que ens transporta a èpoques reculades i convulses de la nostra història. Jo com a metge hi havia anat moltes vegades a visitar als actuals propietaris.

Vilaplana, façana principal

Al veure les herbes penjades al sostre, em transportava a la meva juventud a la Fira de sant Ponç a Barcelona al mes de maig, al carrer Hospital, que va des de la Rambla fins a l'hospital de la Sta. Creu. El carrer Hospital ocupa lo que abans havia sigut la via romana que sortia  al camp, mes endavant es va anomenar porta de Sant Antoni. Es venien i encara es venen herbes rameieres i aromàtiques com les que es fan al terme de LLorenç que degut a la baixa pluviositat, són molt perfumades. 
Si fullejem el llibre Tratado de Terapèutica del Dr. A Massó any 1878, trobarem que el vuitanta per cent de les substàncies que parla són plantes, també recomana  banys, higiene del cos, diferents tipus de vins, gimnàstica, el passeig diari, diferents tipus de dieta, el clima, les corrents magneto-faràdiques, la vestimenta, els balnearis, etc.... Els metges d'aquell temps entenien de plantes remeieres, nosaltres no, van estudiar la farmacopea española i vam quedar analfabets amb plantes, no es pot tenir tot !


Mas Costabella , terme de sant Aniol de Finestres, i olim propietat del Dr. Candi Agusti i Trilla


Un exemple, estan de metge a un poble que es deia Les Planes d'Hostòles vaig trobar un bon home que tenia la pressió arterial molt alta i no ho sabia, li vaig donar un medicament via oral, me'l vaig quedar amb observació i al millorar, li vaig prescriure un medicament pels matins, fer dieta hiposòdica i tornar als 15 dies; va cumplir i al mirar-li la pressió estirat i als dos braços li vaig trobar molt millor, el vaig felicitar i em va contestar que no sabia pres les pastilles que li havia receptat, que un conegut de la Cellera de Ter li havia dit que cada dia prengués un got d'aigua de fulles d'oliver/olivera mati i vespre i ho havia fet !!! Tenia una pressió arterial molt millor !!, un goig sense alegria per part meva , jo que creia que era un èxit del meu medicament !!! Tot es possible, però les plantes també curen, per això les nostres avies tenien plantes a casa, perquè ja sabien probat i funcionaven. Fins fa quatre dies (1878), els metges receptavem Cua de cavall a les persones que patien del fetge, també pels que els costava orinar i alhora presentaven sorra a l'orina i funcionava, a més els remeis pasaven de boca en boca a la gent.