dilluns, 30 de març de 2020

LA VIDA DE PAGES EN BLANC I NEGRE


Sempre que escric sobre la vida de pagès dels meus pares, que ho van ser fins als vuitanta nou anys el pare i vuitanta sis la mare, em porta a un món proper, molt estimat com antic, un món que sense sortir de Llorenç de Rocafort o de Vallbona, 


Vista del poble ded Llorenç, la carretera que edstem veient daa de la dictadura de  Primo de Ribera, abands la carretera passava per dins el poble i arribava a Vallbona pel cami de la Font dels Serradells, o sigui tota l'estona pel cim de la muntanya.

segons costum, era un mon ric i ple, quasi complet, ple de vivències de tota mena, ple de records de persones concretes (no dic noms perquè ningú s'ho prengui malament), carros cap aqui o cap allà, els camins del terme eren molt transitats i plens de vida, cada dos per tres hom sentia cantar pels trossos; als anys seixanta al poble hi  havia de tot, menys ferrer , encara que sí teniam el de Maldà, quan era manester, que més d'una vegada l'havia vist ferran la mula de casa al sortir de l'hivern, donç amb tantes hores amb els fems de l'estable a les potes, els cascos els creixien  i fins i tot se´ls afluixava algun clau i perillava la ferradura i s'havia de ferrar de nou, al meu pare no li agradava fer totes les potes i les feia ferrar de dos en dos, a mi m'agradava mirar, l'ofici no era fàcil. També recordo al ferrer soldant alguna canella amb estany, amb un aparell que sortia una gran flamarada i és regulava per tenir més temperatura, aquest fins i tot m'arreglava la meva bicicleta de dona, que utilitzava per anar a escola a Maldà amb el Sr. Capell ; tampoc teniam farmacèutic, ni manescal ni metge,  que residien als pobles del costat com Maldà i Vallbona de les Monges, de metges només tinc record del doctor Nolla, anys avenir va ser el president del nostre col.legi oficial de metges de Girona, recordo que va morir molt jove (acs), estava casat a Maldà; no existia la seguretat social a pagès, els pares pagaven una clínica de Lleida per si s'havia d'operar algun de nosaltres o calia anar a un especialista, i estavem aconductats o igualats amb el metge del poble, les medicines sempre s'havien de pagar,  tampoc teniam l'ofici de baster ni de carreter, es el que feia els carros, tant necessaris en la vida de pagès, un gran ofici, potser el més gran abans de la mecanització del camp, gairebé era un grau superior de F.P. o molt més; el carro de casa encara està intacte, després d'haver funcionat la vida del meu padrí i la del pare, el guardem a la pallissa amb tots els guarniments necessaris per enganxar-lo a la mula, junt amb el trill, aquest anava enganxat darrera la curra de pedra i els dos anaven donant voltes a l'era per sobre les garbes que previament s'havien escampat a l'era, recordo que durant la migdiada el pare i el germà de la padrina es turnaven perque no parés i ens deixaven pujar al damunt del trill i vinga voltes, era un gran divertimento,  la màquina de segar Trepat, també se'n deia agavelladora , guardem el coixí de llaurar, les bosses del carro, que servien per donar més cabuda de càrrega, jo quan era jove als estius, a l'ajudar al pare, anava curt de son i mi posava a dormir, era terrible, podies arribar reventat de tants cops, però era jove, ho aguantava tot  i a més tenia al cap altres ocellets.  



Al pare, al marxar de casa anavem al tros amb el carro, sempre li feia preguntes curioses : recordo que li preguntava com estava fet el carro, quines fustes feien servir, si era molt complicat fer les rodes amb l'aro de ferro, en fi no parava de preguntar i el pare em contestava el que bonament sabia, per exemple : referent a les fuestes que es feien servir em deia : fusta de freixe, de xop, fusta de faig, fusta d'om, de roure, d'àlber, d'alzina, de lledoner i alguna altra que no me'n recordo. Li preguntava, de quina fusta estava fet el botó de la roda (circumferència interior de la roda on s'acoblen els raigs i al seu interior hi ha la boixa), el pare contestava de freixe de Girona, i els braços del carro ? de fusta de faig i les baranes del carro, de fusta d'om i els empostissats ? - de fusta de xop. En fi allò semblava un interrogatori, però la paciència del pare no tenia límits.  També recordo  que a l'època  del batre i de portar les garbes, si afegien uns estaquirots a les baranes on si podien clavar les garbes, per guanyar més altura i aprofitar cada viatge cap a l'era. En fi el carro era imprescindible per la vida d'un pagès. També recordo que fins i tot hi havien carros bolquet o carros de trabuc, també recordo carros de torn, que transportaven una bota o bocoi de vi d'un poble a l'altre,  carros de tragí, de vegades als carros si posaven unes veles de lona, per anar al mercat a Tàrrega, o per si plovia i un fanal on si posava una espelma gruixuda per a fer llum, penso que deia ser tant pobre que no feia llum, penso que en plena nit el carro passava desapercebut, temps era temps i no hi havia una altra cosa. Encara recordo a LLorenç una tartana de cal Timoneda la feien servir per traslladar la familia per anar de viatge, eren més cares i  més costoses de fer, segurament que ni deia haver d'altres però no me'n recordo.


i d'altres guarniments com el collar de cuiro farçit de llana i subjectast per dos costellers de fusta, que posen envoltant el coll de la mula que s'ha  d'enganxar al carro o a l'arada. 


El pare Sisquet Capdevila, traient la pols acumulada de molts anys.,a petició del Lluís

També guardem les portadores,  una màquina de fer farina de la postguerra que es feia servir d'amagat, el blat s'havia d'entregar  totalment al Servicio Nacional de Trigo, també trobem  una mesura de tres quartans, molt propia de les nostres terres de Ponent, coves, la dalla, el rampill, el diable de treure la palla, el porgador d'olives, ni han dos de fusta i un més modern de tires de filferro , que separa les pedres, les fulles i els brots, abans de portales al molí, un parell de reus amb els seus carros per anar fins al tros, un fanal de carro amb un ciri a dins ( poca llum podia fer) per anar els dilluns que convenia a mercat a Tàrrega i portar des d'abop (Nitrato de Chile) a tot el que convingués a la casa , moltes forques diferents : forca de dos pollegons, força pallera, forca de triança, forca fementera, forca  de manec de fusta i  dos pollegons de ferro que servia per carregar feixos de llenya, un rascle que fa molts anys que no le vist funcionar, 
Rateres d'ocells, cadascú amb un troç de canya que es clavava al terra.

moltes rateres per ocells (aquestes venen del temps de guerra i de postguerra, com que la familia havia sigut d'esquerres, donç el pare fins els primers anys dels seixanta va estar "com castigat " per la guardia civil a no tenir permís d'arma, vull dir d'escopeta i així morir-se gana, les rateres van suplir els tirs i sempre vam tenir ocells i conills per menjar). Los que ganaron la guerra, van tenir molt de temps per pensar i barrinar com complicar la vida dels que havien sigut republicans; 



fins i tot he trobat rateres per animals més grans, no se per a quins animals anaven destinades sí guineus, llops, teixons, ?? no ho se, dos volants de segar amb el seus esclopets, jo mai els havia vist funcionar.



 un parell de sedassos de malla molt fina, per separar la farina de les pells després de molta, i porgadors de diferent tamnay ( pel blat, cigrons, ...), uns quants sillons negres de Verdú, que feien  a l'estiu l'aigua fresquissima , l' última persona que vaig veure fa pocs anys que encara el feia servir i penso que amb aigua de la cisterna era el Niñet de Sant Martí (a.c.s), dins del taller, a casa hi ha un altre silló d'un sol broc, no se perquè servia o si servia per omplir-lo a la bassa del tros on es recollia l'aigua de pluja i servia per abeurar els animals i per les persones, curiosament mai vam tenir problemes, actualment seria impensable, tascons per esberlar la llenya i una maça d'asclar, em deixo coses però si hi ha un xurrac de llenyataire de dos manecs



 o sigui  que es necessitaven dos persones per fer-lo anar i uns tres llums d'oli , que servien per baixar quan era fosc al celler a omplir el porró, quan era un nen em feien molta por les ombres que en sortien, a més la bota rajava poc i el porró tardava molt a omplir-se, quin patir Déu meu. Evidentment també el feiem servir quan marxava la llum elèctrica, que en aquell temps era frequent. Recordo haver resat molts rosaris a la llum d'un llum d'oli i sopars quasi a les fosques, vostès probin d'encendre un llum d'oli i veuram quanta llum fa. Impensable avui dia.


Llum d'oli amb el seu ble

He de dir que jo de petit sempre vaig veure llum electrica a casa, tenim el primer contracte amb la Hidro Electrica del Segre, S.A. de data 1 de març de 1930 a nom del meu padrí Pep Capdevila , encara guardo algun rebut . 
La veritat es que no se que fer amb tants estris, guardar per potser més enllà llençar, són els records i les arrels que ens menen a guardar, pensant com els feiem funcionar en temps passats. Me oblidat del rodet de pedra que s'ha quedat a l'era, era massa pessat per dur-lo a la pallissa, arriscant que algú se'l pugui endur, no hi podem fer res; servia per xafar la palla i que es desgranés el blat o l'ordi.


La mare Isabel Vila, una garrotxina que va posar un somriure a Llorenç. A dalt de tot om pot veure la famosa creu de terme del poble.

Ara es parla de la Catalunya buida o despoblada, i és ben cert, però aqui va la nostra estimada mare Isabel, caminant a les set del vespre un dia d'hivern cap a casa, havia acabat la partida de cartes amb les altres dones al local de la pista; 


Foto d'arxiu, de la vida social d'un poble, res a veure en l'actualitat.

no és una foto de fa cinquanta anys, és una foto de fa 14 anys, Llorenç de Rocafort, ja havia començat la devallada, llavors es salvaba per la gent gran  que encara vivia, que Déu ni do dels que eren, ara de grans allò que es diuen grans només en queden cinc. La foto te el seu interès i misteri, és una foto de molta calidesa e intima, sobretot dona sensació de que practicament tot el poble està aquí oi ? Al pujar només et podies fixar amb la creu de terme ( 1618 ), que està situada devant de cal Bergadà, majestuosa fins i tot de nit. Es una creu de terme situada al replà abans d'entra al portalet, que donava l'entrada al petit poble del Llorenç medieval. Es tracta d'una esplèndida columna  de  7,10 m d'alçada, a dalt de tot hi han sis fornícules que acullen personatges d'apostols : sant Jaume el menor, sant Pau amb l'espasa, sant Pere amb les claus i sang Andreu amb la creu d'aspa. Ara si sóm els únics que tenim aquesta exel.lent obra d'art, pero fins l'any 1936 també en tenien una fins i tot més alta ( no inferior a 8 metres) a Torrefeta (municipi de Torrefeta i Florejacs, vers el 1916. Creu del Fossar. Història Gràfica de la Segarra, pàg. 175. lleida 2002, Consell Comarcal de la Segarra i Centre municipal de cultura, Institut d'Estudis Ilerdencs.

Llorenç era un poble medieval i encara ho sembla , l'església data 1593 ( Abadessa Arcàngela de Copons ), la primera sepultura es 1624 (Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure ) d'un tal Pere Capdevila i no va ser parròquia fins l'any 1634 (Leocàdia de Ricart i de Cardona ), i no va ser fins l'abadiat de l'abadessa Anna Maria de Castellvi i de Pons (1700) que no tenien reserva del Santissim a la parròquia, fou el Papa INNOCENCI XII  que va donar el permís per poder tenir la reserva, fet que els vilatans ho agrairen moltissim a l'abadessa;  una teula de cal Bartomeu, guardada a casa nostra  posa 1637, de l´abadessa  Leocàdia de Ricart i de Cardona. No va ser fins l'abadiat de Maria Teresa de Riquer i de Sabater 1790, que per ordre de l'arquebisbe de Tarragona va haver de posar un vicari que fos perpetu i estable a Llorens es deia mossèn Jacinto Rafi.


El pare Sisquet Capdevila , pel costat d'aquest bonic i gran marge del Freginal de cal Timoneda, vinguent carregat de llenya ben de nit.

Una altra persona que trobem ben entrada la nit es el nostre pare Sisquet Capdevila , amb el seu carretó amb llenya per la llar de foc i per l'estufa, el carretó erà el seu mitja de transport des de l'era a casa, tot a peu pla.  Podem observar la bonica pared del freginal de cal Timoneda, llegir article en el present blog. Ningú de fora vila que estigués de turista esperaria trobar-se un personatge com el pare tirant d'un carretó a aquelles hores. Darrerament si puc dir que he trobat algunes parelles de turistes,caminant per dins els nostres carrers i demanar per l'història del poble, cosa que em fa molt feliç, gent de Barcelona, Tarragona, Reus, .....
Els pares quan no podien anar al tros del Perdigó o al de Les Pintades (La Quadra de Mas Déu), ambdós del terme municipal de Vallbona de les Monges, anaven a l'era, l'era ho era tot, alli i feien l'hort, on hi havia gran varietat d'hortalisses, allí el pare hi feia les escombres de botxa per escombrar el carrer i la propia era quan era ben llisa al temps de batre, quan van apareixer les cosetxadores l'era va deixar de tenir utilitat, van desapareixer els pallers i sobrava espai, alguns la van plantar d'ametllers o la van llaurar, o la van abandonar deixant-la a la deriva, a l'era el pare hi portava la llenya d'esporgar els ametllers i els olivers, tenia muntanyes de llenya per cremar a l'hivern, mai ni va faltar, tenien dos estufes que en una casa de pagès feien falta; fins i tot el pare per tenir ombra a l'era, al vell mig hi va plantar un lledoner aquest va creixer i  sota el mateix es resguardaven del sol i  hi prenien la fresca de la marinada apartir de mitja tarde cap al tard, sempre hi era present alguna persona del poble que passava per anar passejant fins al cementiri, s'asseient una estona de tertulia al passar o al tornar, ara un, ara un altre i mentre estan mataven l'estona fent una mica de safareig, lo millor que es podia fer a les tardes d'estiu un cop passada la calor, això si amb un jersey prim al damunt, la marinada pot arribar a refrescar e incomodar bastant.
Cal recordar que tots els carrers fora de la plaça o sigui fora del casc medieval, foren oberts per l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, totes les cases de tot el raval, les de la carretera, de cal Mano, de cal Perejaume, del carrer de la Bassa, del carrer del Sol totes foren construïdes sota el govern de l'abadessa Riquer, filla de Lleida, noble per tots costats, governà la baronia durant trenta anys.
El carretó encara ens dura, està carregat d'història per tots costats, no ha servit per res més que portar a passejar a l'Oriol, l'Eli i el Lluís de quan eren petits i després per portar llenya de l'era cap a casa tal com podeu veure en la foto nocturna pels carrers del poble, també servia per portar les hortalisses de l'hort fins a casa i de vegades el pare el deixava a qui l'havia de menester..


Quan arribava el temps de collir olives, tothom es posava en solfa, arreglan les borrasses ( tela grossera de cànem de la mida d'un llençol gran, que a més de posar-la sota un oliver també servia per portar la palla a casa, i per l' època de batzacar les ametlles), cosin els troços trencats en fi tapant forats per no perdre les olives o les ametlles), preparar els bancs (escales per collir olives) , en veurem en varies fotografies, la foto de sota mateix hi han dos bancs,  


Els pares i un servidor collint olives, amb un gran banderado de fons
El pare mai feia servir el banc, ell sempre pujava a dalt de l'oliver, fins al final, tot perquè jo no em fes mal. 

El pare molt atrevit.

Quan es collia a ma amb la raspa, era normal sentir cantar a les colles, i explicar-se l'historia de la familia, del poble i de les bones o males relacions entre veïns, si els quintos que ja havien marxat a la mili, si enguany arribaria el Pla Marshall per tot europa, sobre la qualitat de l'oli de la oliva de Verdú, .... no quedava res per tocar, tothom era molt llest, ara es parlaria de la vespeta de l'ametller :
El símptoma més característic és la presència d’ametlles buides i momificades, de mida més petita, que s’ennegreixen i que romanen a l’arbre després de la collita. En arribar la primavera s’observa a la closca de l’ametlla l’orifici de sortida de la vespeta. 




Aqui veiem a la mare carregada amb un banc típic de collir olives amb una raspa a la ma, raspa que des del temps dels romans que no havia canviat, a casa,  enguany les hem tornat a fer servir per collir els olivers que vam plantar el 2008 i que estaven carregats.
actualment amb els grans vibradors tant sols serveixen per fer les bagues ( dit del conjunt que formen les rames  més baixes dels arbres) normalment estan carregades d'olives, però el vibrador del tractor no les fa caure i queden a l'oliver, de mig oliver fins al terra queden totes, sembla que no haguis collit.
Típic banc de collir olives de les nostres terres de l'Urgell
Si era un any de bona collita es gaudia molt, perquè al vespre quan anaves a la coopertiva de Sant Martí en portaves bastants sacs i al tornar portaves un albarà amb els kilos entregats, el pare estava molt content i jo també. Cada any em guardava 15 dies per ajudar-los a fer la collita, igualment em guardava 8 dies per recollir les ametlles, ells veia que eren molt feliços de tenir-me al seu costat en els moment més importants de l'any, la resta que no era poc, ho feien ells, cada dia agafaven el tractoret i cap al tros, encara que la mare tota la vida va anar més depressa a peu que amb el pare.
Un tractoret a la seva mida

Evidenment al darrera hi anava jo amb la Crysler que tenia gran capacitat per portar els sacs d'olives o d'ametlles, cap problema i així vam tirar fins la  collita de 2012, el juny de 2013 moria la mare.


Aqui tenim els dos, carregats amb els estris necessaris : borrasses, raspes, cabassos i bancs; aqui entrant a la finca on hi han més olivers i més feina. L'any 2008, l'any del crac del Lehman Brothers, les hipoteques subprime, els actius tòxics, l'esfondrament de Vall Street, vaig començar a sentir per primera vegada el nom de les agències de qualificació de riscos com  Standard & Poor´s, Moody's, la famosa triple A, veient com estava el món, el pare va volguer plantar mes de 250 olivers d'un any de vida, ara ja medeixen més de 2 metres, són una meravella, encara que no tots, uns 30 s'han mort.
Una gran alegria era quan canviavem de tros, el gran,  sempre el deixavem pel final, o sigui primer feiem el Perdigó més aprop de Llorenç i Les Pintades més aprop dels Omells de Na Gaia el deixavem pel final.
Aqui ens hi passavem uns 9 dies segurs, pel mig hi passavem sant Andreu, lo pitjor era la boira pijanera que durava dies i dies, de nit glaçava i de dia desglaçava i tot era fang, fang que s'enganxava a les bambes o a les xiruques i que arrastraves tot el dia enbrutin les olives. a més del pes que portaves tot el dia enganxat als peus. Recordo que de oliver a oliver el pare posava un fusta, per caminar sobre ella i no trepitjar fang, tots els engings eren pocs per arribar al final de la jornada, per altra banda tot s'aprofitava fins a l'infinit com poden veure en aquest cabàs de goma ben apadassat des de temps immemorial.

Be, ara sense volguer ens trobem amb la collita d'ametlles de fa uns quant anys, els pares no cal dir eren una mica més joves. 



La mare tirant de la borrassa plena d'ametlles

Aqui tenim la mare arrastran una borrassa d'un ametller a un altre amb el pare al darrera. No cal dir que la borrassa va carregada d'ametlles i pesa.


Fotos històriques dels pares tretes de l''arxiu, 

Tot el dia es el mateix, batzacar que vol dir fer caure les ametlles i vinga canviar les borrasses cap a un altre ametller. Al vespre cap a casa i això sense parar, he de dir que al mes de setembre fa molt bo al camp, millor dit molta calor. Quan la collita està recollida i tota a casa, llavors venia la feina dels pares a casa, totes passaven per una màquina que les deixava sense la clofolla, o sigui que quedaven ben netes, llavors es posaven al sol uns tres dies , per tal de desidratar-les, després es sense pressa es posaven a un lloc ben arresserat a classificar-les per families : Llargueta o desmai, Marcona, Esperança i Mollar.


Racó de la casa on els pares esquetllaven les poques ametlles que la màquina havia deixat passar i també es feia la classificació per classes, un cop passades pel sol. A l'esquerre podem veure els sacs plens. M'agradaria que es veiés la bàscula de pessar, que encara funciona a la perfecció.

Aquesta feina de posar al sol les ametlles i després classificar-les durava fins el primers de novembre, perquè a partir del dia 16, ja es podia collir olives i la feina de les ametlles havia de quedar aparcada, vull dir totes classificades i guardades, si no necessitaves els cèntims eren un xec al portador en qualsevol moment, un secret les pagaven molt millor, que vendre-les totes barrejades com fem ara i a més sense passar-les per les hores de sol necessaries, fa anys que a cada bugada perdem un llençoli ja no canviarà.

Tot recordant la vida dels meus pares, de cop em passa per la ment que un servidor he passat els setanta anys, o sigui que quasi tot lo de casa ho he viscut, per això ho estimo tant. Em ve a la memoria que siguent funcionari titulat superior de la Generalitat, m'hagués agradat treballar fins als setanta, aquest havia sigut el meu desitg tot veient treballar al Dr. Turró, però una llei aprobada pel Parlament de Catalunya va truncar la meva esperança i demà no torni, al poc va morir el pare a Llorenç i me'n vaig tornar cap a Girona, pensava que estava de vacances, quan de cop em vaig dir, noi tu no tornes a treballar, la vida de metge de sanitat i de l' ICS s'ha acabat per sempre, no puc amagar que el " destete " es potent en aquesta professió, quan  un s'ha passat una vida estudiant fins la última setmana. Be, professionalment tot s'acabat. Diuent que la paraula jubilo, vol dir  "estar boig d'alegria", mira que be !!! Vaig ser molt afortunat perque avui (1-4-2015), fa 5 anys va neixer la nostra estimada neta Mar, puc dir que le gaudida a vessar, a dojo, sí, le vist creixer, hem passat moltes hores i dies junts, hem jugat a tot i més, junts ens hem emocionat amb les floretes del jardí, hem passat moments únics a l'hort plantant cogombres, tomaqueres, fent forats i posant 3 mongetes a cada forat, junts amb el seu pare hem lligat tomaqueres, hem rigut, en moments de cansanci hem dibuixat i explicat comtes, hem fet CineXin, artilugi amb la carcassa de color blau de l'any 1983 més o menys, amb piles, en una habitació a les fosques, les pel.licules son  mudes,  tenim el capitan Garfio, Popeye el marino soy, los Pitufos, etc.... encara es conserven,  per Mar es tot molt interessant, fins i tot si l'acompanya alguna cosineta ,vol passar-li les pel.licules , gaudeix moltissim, i les posa i les treu ella sola, com li agrada anar amb patinet aqui devant de casa del nostre amic Albert Costa i al park infantil d'aqui mateix, s'ho pasa "pipa"amb la tirolina , també gaudeix d'allò més anar a casa de la Claudia Balboa a jugar.


Al pare li encantava anar a buscar bolets, i com que havia nascut aqui a Llorenç i sabia tots els racons on anar a buscar cada classe de bolets, sempre quedava be amb el nostre fill Lluis, dient-li entra sota aquets pins que trobaras rovellons o  al costat d'aquell marge trobaras mucoses i trobar-les, el pare se li escapava el somriure per sota el nas.


El pare quan es feien bolets, el que fos, encara que fossin negrets que a Girona en diuen Fredolics, plegava de la feina abans i vinga fins que es feia bosch a omplir la cistella,ell sabia els llocs on se'n feien perque era fill del poble i coneixia tot el terme.

El pare Sisquet, pujan costa a munt de la finca,amb la cistella a ma esquerre i amb la dreta ajudat d'un bastó per arribar a dalt de tot que es on hiha el bosc.

Junts, cada desembre treiem de les golfes les capses que guarden les figures del pessebre i les desenboliquen una a una, tot preparant-les per quan junts posem la molsa o diferents tipus de molses, fem els camins, posem els arbres, i fem alguna muntanya d'on sortiran els Reis d' Orient, i a poc a poc posem alguna masia escampada amb les seves gallines, conills, oques, porquets, xais de diferents ramats, fins a arribar a posar la cova .......Ep ! la iaia també es complice junt amb la Mar de vestir l'arbre amb totes les boles de colors, angelets, cors de roba grans i petits, les llums, etc.... les dos s'ho passen d'allò més be. Sovint la Mar em demana - Avi, llegeix-me un compte ! i jo rapidament sense ni pensar-m´ho n' agafo un i vinga, de vegades ella diu aquest no, un altre, un altre : començo a llegir i l'acabo, quan acabo, ella tenca el llibre i em diu: -avi ara te'l explico jo a tu !!, a mi m' escapa el somriure per sota el nas!! i no es maco això. No cal esperar grans coses, les petites ens omplen la vida.
Tot escribin aquestes linees, em be a la memòria el que diu en Piem en el seu llibre " Avis i Néts " Edicions La Campana. Manual d' ús i diu que els avis són : somrients, disponibles, imaginatius, generosos, savis, atents, pacients, útils, conciliadors, tendres, mal.leables i perplexos, els avis no son VELLS.
No puc deixar de posar unes paraules del periodista Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia : 
Cuando amas a un nieto, tú desapareces. La obra es él y a él todo lo subordinas. El amor cortés de los trovadores se realiza, de hecho, con los nietos. Es el único amor que en vez de dejar cicatrices, las cura.

Diuent que el numero 7 (dels 70 anys) porta en si: l'art, la llibertat, la simpatia, l'amor, obertura, l'equilibri, el relativisme, el plaer .... Fent cas a tot això ara podré actuar per amor, " Estima i fes el que vulguis " de sant Agusti, em sento privilegiat. Fa temps que no tinc desenganys, tot es relatiu i seguiré obrint-me a la vida sense esperar res a canvi, encara que un somriure sempre es benvingut i senyal d'agraïment.
Ben mirat no pateixo la crisi dels setanta, tampoc vaig patir la dels seixanta, tot es una faula. Ara, amb la meva familia d'aqui i la de Lleida, amb la petita Mar que ja ne parlat i que ens alegra la vida dia a dia, els meus ex-pacients que encara m'estimen i em valoren, i els invissibles i vulnerables de Càritas i els seus voluntaris que em donen tot el que tenen, si més no sento cada moment la paraula gràcies, gràcies, que bonica i que m'omple el cor de goig, em sento un privilegiat de primera. Tornant a les memories familiars, els pares els agradava molt ballar, eren els primers en obrir el ball fos a Llorenç o fos a Rocallaura o a Rocafort de Vallbona o a Belianes, tenien un gran sentit de la festa; la mare sempre deia que el pare de tant en tant li convenia  descansar, el que passava es que a ella no li agradava tant ballar , tot està dit.
Els pares Isabel i Sisquet.
He de dir que totes les fotos de gran format, van estar exposades a Barcelona al Centre Cívic GOLFERICHS , especialitzat en fotografia mitjançant l'Espai Francesc Català-Roca a Gran Via de les Corts Catalanes nº 491. 08015-Barcelona. Es possible que algunes d'aquestes fotos ja les hagiu vist en diferents articles d'aquest blog, però si les poso es que per mi tenen un altre significat, el nostre fill petit en Lluís fa anys  va veure la vida dels avis així, en blanc i negre, són les emocions que em venen al cor, quan vinc a Llorenç, i donat els anys sempre quedaran en blanc i negre.
Cuideu-vos del coronavirus ! Quedeu-vos a casa !



 Bona Setmana Santa 2020, a pesar de tot; sempre podem resar i viure-la amb els de casa i seguir els oficis per la televisió.

Pep

Bibliografia :

Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir 1153/1990. Segona Edició. Josep Joan Piquer  i Jover.
Història Gràfica de la Segarra, pàg. 175. Lleida 2002, Consell Comarcal de la Segarra i Centre Municipal de Cultura, Institut d'Estudis Ilerdencs
Bibliografia: La Baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover. Lleida 1981. Institut d'estudis Ilerdencs.
Geografia de Catalunya. de Josep Lorman-Ignasi Planas. Editorial Claret.Barceloa 1987.
Els imprecisos límits de la Segarra. Sanfeliu i Rochet, Guiu.


divendres, 20 de març de 2020

EL CORONAVIRUS FA ESTRALLS I LA NATURA SEGUEIX CUMPLINT AMB EL SEU RITME ESTACIONAL


Trosets de la meva vida camperola, es molt poca cosa, però és el que hi ha, si visqués més aprop, donçs seria un honor repetir amb més frequencia les anades al tros, les trobades amb la gent del poble, i en resum l'història viscuda fins al moment que no es poca. Aquesta vegada a l'ombra del Coronavirus, que de cop ens ha abaixat els fums als humans, ens pensavem i jo el primer que erem els reis del mambo particulars i governs amb la tecnologia més sofisticada a les nostres mans  i quasi no arribem al....sóc un cuc i no un home .....  del psalm 22, tota una lliçó d'humilitat. Escrit el present post en ple periode d'aillament manat pel gobierno de España; tot lo viscut és anterior a les ordres del consell de ministres d'avui dissabte dia catorze de març, com no podia ser d'una altra manera.
Avui ( 11-3-20) al mati , cap al migdia, he arribat a Llorenç de Rocafort, per tal de veure com esta la poda dels meus ametllers del Perdigó i de Les Pintades, que m'havia de fer en Jordi un expert en poda de Sant Martí de Maldà. 
He tardat més del compte per l'Eix transversal, no se perquè, penso que al no trobar trànsit me relaxat i mira he contemplat el paisatge i els pobles com Calaf, carregat d'història i les Olugues, que penso com deia ser aquesta Segarra abans de que hi passés l'Eix Transversal . He passat per Ibercaja de Bellpuig per tal de demanar hora per fer la DUN  2020, m'han donat hora per dimarts vinent dia 17, l'he acceptada encara que es dimarts i es fa mercat, i està massa ple, tot i donar gràcies perquè per aquest racó de món, Bellpuig és un bon refugi. 
Un cop a Llorenç i descarregat el Ranger Rover, me posat la roba  pròpia d'anar al tros, he entrat una mica d'encenalls pel vespre poguer encendre el foc i he anat a la pallissa per treure el remolc i que en  principi no el trec mai , sinó l'omplo de clofolla d'ametlles, guardada amb tant de carinyo pel padri i la iaia, ells cada tardor quan l'havien assecat estesa a l'era, i

la guardaven a dins la pallisa, anys enrera se la venien i més tard va deixar de tenir valor i servia per cremar-la a l'estufa 



Sacs de clofolla per portar-la a casa per l'estufa.

i ara jo l'he de tirar, per tal de netejar la pallissa i tenir lloc. La pallissa sempre ha sigut un lloc de mals endreços des que el pare va canviar la mula pel tractor i ja no va caldre guardar la palla per aliment de l'animal. Com sempre he escampat la clofolla per l'era, sota els ametllers, fruiters i els noguers, serà un adob natural, aviat veurem el resultat.
El verd dels sembrats i la blancor dels ametllers engalanen com mai les nostres terres de la Baixa Segarra, un regal per l' ànima caminar pels camins i asseures a contemplar tot plegat. Encara hi ha a Llorenç pagesos grans que els diumenges  després de missa surten a contemplar com creixen els sembrats, això el pare ho va fer tota la vida.



He anat directe al pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges i mira per on, la casa de la Cristina Sais estava oberta, però "toda mi gozo en un pozo", la persona que hi havia em va dir que , ella venia a passar el dijous i divendres, mala sort, un altre dia serà. Direu perquè vaig per Vallbona al Pla del Perdigó ? donç molt senzill perquè tenen molts trossos de cami asfaltats i a poc a poc arribo a la vall de Sant Miquel i amunt i ja sóc al pla del Perdigó, veí de cal Giné; es nota que l'Ajuntament de Vallbona tenen més diners que el nostre.  A l'arribar al tros i no veure cap ametller podat o esporgat, la por se'm va ficar al cos, més tard vaig trucar al Jordi i va quedar tot clar. 
Me dedicat a repassar els joves olivers (50 ) plantats pel Josep Subirà i jo mateix quan feia 2 anys que havia mort el nostre pare ,Sisquet Capdevila. La tardor passada  vam tirar un kilo d'adop a cada oliver i mira, sorpresa, han fet una estirada o sigui que han crescut, han passat d'estar com aturats o adormits, a estirats i amb moltes rames i més verds.  Jo pensava que fent-los un rebassó a cada oliver perquè poguessin omplir-se d'aigua de pluja, ni havia prou i no, si vols que creixin cal posar-li adop, ha funcionat. 
Me passat la tarde posant nous ferros més llargs, enfilant i adjuntant noves brides un a un, posan nous plàstics al tronc per protejir-los dels conills i tallant rames que sobren, i aixi un a un.... cal deixar-los ben lligats a la barra de ferro, perquè el vent no els torçi i els trenqui, no hi ha res que no costi. Sorpresa molts que els donava per morts, han ressucitat i ja tenen dos pams, vaja un miracle.

IMG_8867.JPG

Noteu que cada brida porte una mica de matalas d'herba, perquè a l'apretar no quedi tallant la sava que puja pel tronc.

ametller del Perdigó 210.JPG

També he fet mitja carretada de llenya d'ametller, molt seca, i que mai la deixo al tros, per estalviar  disgustos, per això porto el remolc, a poc a poc el vaig carregant; és una llenya bonisssima per la llar de foc.

IMG_8864.JPG

L'estancia es molt plaent a part de no parar , la companyia es del sol, i dels ocells i de nit amb el cel , nitit, grandiós, espectacular, que content estaria l'Eduard Punset (acs), ell que ens deia que erem els ultims privilegiats, perque els altres humans que vindrien només veurien 2 o 3 estrelles al mirar el cel, que l'univers s'espandiria tant que només veuriem poques estrelles. De matinada abans que el despertador toqués, ja cantaven els ocells a la finestra , intensament, sense parar, volguent dir apa a treballar, quan era petit i els pares tenien aviram, recordo el cant del gall, que no fallava.

La Création du Monde, Jean Effel.jpg

M'ha recordat l'acudit del llibre La Création du Monde, de Jean Effel, que fa tres anys em va reglar la Mia Corominas, és una meravella, són tres llibres:  Le ciel et la terre, Les plantes et les animaux, La femme, Le roman d'Adam et Êve i Le Petit Ange, 



vaja per gaudir molta estona, sobretot dies com aquestos d'estar sense contacte amb la gent , un servidor no he trobat ningú, he de dir que encara no hi havien ordres expresses governatives de no tenir contacte amb ningú o sigui que he estat 4 dies sol, de casa al tros i lluny del poble, dinar a sota un ametller i quan es fa fosc cap a Llorenç i com el pare arribar al poble amb les llums dels carrers enceses; un cop a  casa, encendre la llar de foc, descarregar la llenya del remolc, portar-la al pati del darrera, llegir una mica La Vanguardia on-line, perquè estic tant cansat que m'adormo, sopar, posar-me a l'ordinador a veure si tinc sort i tinç wifi i puc contestar algun correu, sinó tornar a descansar, perquè demà el dia serà molt llarg.
El dijous dia 12 al vespre, abans de sopar, vaig anar a donar un vol pels carrers del poble i no vaig trobar ningú, curiós però ningú,sincerament tampoc esperava trobar ningú i al passar devant de les cases de la plaça vaig anar repassant el que tantes vegades haviam fet amb el pare i la mare (a.c.s.), ah ! els gossos si donaven senyal de la meva presència :


 Cal Cantó , a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume), Cal Martí (Amenós) , L'abadia on vivia el mossèn, el Forn del poble o de la vila  i al damunt la vivenda de la senyoreta mestra, al costate ca l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça Amenós), Cal Saltó, Ca l' oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada, aquesta servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la Rosita (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo, Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramón que és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.


Mapa de Llorenç de Vallbona any 1873, propietat de lka familia Català

Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, ara també casa de la MInerva, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal Jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), actualment propietat de la Montserrat Foix, després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : cal Quim , Timoneda de cognom, Cal Bergadà i devant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, cal  Gené o Giné de cognom Bergadà, després cal Jan (abans hi vivia en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà).


Una catifa de camamilla a la nostra era.

Jo, de petit encara recordo qui vivia a cada casa, era temps que a Llorenç hi vivia molta gent, però els noms que els posaré ara correponent a la gran memòria de la meva mare Isabel Vila quan va arribar a Llorens als 18 anys el 1946 i són no només de les cases del clos antic, dins de la muralla del poble, sinó de tot el poble:

Carrer del Sol : Cal Pep de l'Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Lliberato: Mercè, Lliberato i Teresina. Cala Mestra: Donya Carmen. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi:Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal VitCal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, Madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, Jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                      Càndida, Maria, Francisco, Teresa, Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por tant sols de veure'l a distància.
Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida.

Repassant tants noms de veïns em venien a la ment la quantitat d'ells que van ser modèlics no solsament pels de casa seva sinó també per la resta del poble, bones persones, que miraven sempre si al vei li faltava alguna cosa, si el podien ajudar, gent que ens va alegrar la nostra juventud, gent que es van convertir en referents per mi, i sovint me recordat d'ells, modèlics en tot, plens de virtuts o de valors com se'n diu ara, simpatia, empatia i s'ajudaven, qui no es va menjar un meló a la fresca de la Creu, ja de nit, pujat en un sac a l'esquena per l'Eusebi de l'hort del Fondo, ara ha canviat tot, cadascú ja s'espavilarà, només faltaria, encara que de bones persones en quedarà sempre.
 En aquells anys seixanta tothom mirava d'educar a la canalla que anavem pel carrer, la gent no ho deixava tot en mans de la mestra, sinó que tots plegats miraven que el noi o noia anés per  "bon camí", a Llorenç necessitavem ciutadans rectes i amb bondat. Alhora em vaig  recordar que molta gent estava subscrita a La Vanguardia com el meu avi Pep, però tant sols sis mesos a l'any, quan les nits eren més llargues; el padrí els encuadernava, encara volten per casa, això també ajudava a adquirir una certa cultura. 

d'un ametller mort, aquest guarda el fruit.jpg

Tot treballant , alhora veus altra feina que també cal fer, però com que ningú la veu es queda per fer, com tallar els ametllers morts d´ un any cap aqui. Al decidir posar el motoserra en marxa per tallar un ametller mort, m'adono que està carregat d'ametlles totes maques i bones. L'ametller quan es veu en perill de mort, guarda el fruiit i queda ben enganxat a l'arbre i poden estar més d'un any a dalt. Em va passar pel cap portar-les a la Mar, la nostra neta, que li fa molta il.lusió recollir els " Ametllons " del pati de la seva escola " El Pla de l' Ametller ", i portar-los cap a casa per la seva mare. ( A Girona a les ametlles se'ls diu ametllons, nosaltres a casa nostra (Urgell), només en diem ametllons quan son tendres i ens els podem menjar a mossegades, de petits ens els menjavem amb sal, fins i tot n'havia vist posats en vinagre pels de casa, com el broquil ).

IMG_8881.JPG

La feina a pagès mai s'acaba, però durant el dia et vas emportant veritables sorpreses com aquestes flors de color violeta, l' espigul, el timó o farigola , la botxa, i falta l'argelaga escandalosament groga en aquesta època, etc... En aquest tros que està ple d'ametllers, sovint trobem un  romaní que creix al peu d'un ametller, que curiós oi podria creixer a qualsevol lloc del bancal oi ?

LES ABELLES POLINITZEN , PER SORT, LES FLORS DELS AMETLLERS,


Zona fora muralles, on es van fer les pallisses amb les seves corresponents eres per batre el blat i l'ordi, podem veure d'esquerra a dreta l'era del cal Timoneda, el cementiri vell, l'era del Domingo Aluja, l'era del pare Sisquet Capdevila, l'era de cal Bergadà . D'eres ni han moltes més.


Quan vaig a Llorenç des que falten els pares, sempre és per treballar, per anar al tros, en cap cas és obligatori, però els el punt que ens uneix amb els pares, perquè ho vam viure des de petits i perquè sempre se'ls veia feliços, mai tenien mandra i sempre marxava primer el pare amb el tractor i més tard la mare a peu, quasi sempre l'atrapava, coses de la vida, la mare mai va patir osteoporosi, tant present els els temps actuals, ni dolor articular (artrosi), va caminar tota la vida, una anecdota saborosa : si a mig matí la mare es recordava que aquell dia era el sant del papa, s'agafava a si mateixa i vinga cap al tros on treballava, una hora d'anar i una altra de tornar : Sisquet felicitats, dos petons i una abraçada i que passis un bon dia, i cap al poble. He de dir que  pel pare sempre va ser la nineta dels seus ulls, fins al final, una vida visquen l'un per l'altre. 



Ho he dit moltes vegades que a la Catalunya Nova, les terres de cultiu en poques ocasions es troben aprop del poble, sinó una mica lluny, avui dia amb el cotxe són a cinc minuts i això qualsevol ho troba aprop. Els dos trossos El Perdigó i Les Pintades, es troben a la vall dels Perdigons com diuen a Vallbona de les Monges ,si continuessim arribariem al poble dels Omells de Na Gaia. Be, quan arribo a una d'elles sempre em bellugo entre els ametllers o els olivers, encara que no sigui època de fer la collita, també miro de reull la gran figuera, la meva paddrina les assecava per l'hivern, els codonyers, la mare feia un codonyac durissim que es podia tallar amb el ganibet, i el gran noguer, tant gran com una casa, a la vall no ni ha cap altre que se li assembli, a casa sempre vam tenir nous, perquè els pares vigilaven, ara se les mengen els porcs senglars.
 Es moren  ametllers, el pare sempre em va dir que no plantes ametllers que a ell se li morien, i n'estava tip, ben be no sabia perquè ? modernament es diu que es per massa troncs que superen el perimetre del tronc principal, com que plou poc cal anar en compte en que no pateixin sed. Curiós sense pressa i a poc a poc es moren els olivers que vam plantar ara fa 12 anys, i clar com que tots porten un ferro de 2 metres d'encofrar perquè creixin lligats, i el vent no els pugui trencar, al morir cal retirar-los algú es podria fer mal. Al principi amb el pare a tots els vam posar una canya de les que tota la vida vam posat a les tomaqueres, però no vam pensar que als dos anys estarien podrides i així va ser. El meu consogre en Josep Maria Colls fa 5 anys em va regallare canyes de Bambú que han durat fins ara, i algunes encara duren, altres els animals les han trencat i les he substituit per ferros. 

IMG_8887.JPG

La foto que us acabo de posar, em recorda el que em diu el nostre fill Lluis, són dos finques de propietaris diferents, la del fons és  d'olivers en fila i les olives les cull una cosetxadora  gegant, sota seu presenta un tunel on passen els olivers i per succió s'emporta les olives. Ell fa el seu tractament per tenir el camp net. La verda la zona més propera es la nostra que mai fem cap tractament , ara tot  es verd però dintre d'uns dies veurem molta varietat, oi que bonica la seguent foto???  Si l´amplieu gaudireu de la seva bellesa.

IMG_8900.JPG

En el futur no trobarem cap tipus d'herbes ni bones ni dolentes; tampoc trobarem , aquesta joia de  flors Perpètua o dita també Mançanilla ( Helichrysum Stoechas De Candolle ). de casa nostra, orgullós de tenir-la i també tota l'altra varietat. Paga la pena protegir la natura, en Lluis te tota la raó del món. Aaquesta foto de color groc que es de la Perpètua, impressiona perque medeix una catifa de 5 metres de llarg per un i mig d'ample, poques vegades l'havia vist a la vida, com que només hi cau aigua quan plou, te una quaitat moot bona, fa molt bona olor sobretot si la tanques a casa teva penjada al sostre, espero gaudir-la cada primavera.

helichrysum stoechas de candolle, perpetua.jpg

La foto primera del correu anterior mostra un oliver jovenet, amb la guia de ferro i dos lligadures per assegurar-la que el vent de marinada que sol bufar fort no els trenqui, van dos lligadures. No torno a posar la foto per no ocupar espai i després resulta molt pesat.

DSCN4768.jpg

Va quedar pendent en l'última vinguda ara fa uns 20 dies acabar de tallar els grans llucs o vástagos de les soques dels olivers antics , que feia 5 anys que no es tallaven  i eren grandiosos, moltes vegades ni es veia el gran tronc de la olivera.

IMG_8895.JPG

Quan passo pel tros del Perdigó no puc passar de llarg, m'encanta mirar una mica la bonica cabana, restaurada de l'any 2008 i els sembrats com creixen i la floració dels codonyers que teniu en primer terme, enguany també els he esporgat, que l'any passat els va anar com l'anell al dit, un del "racó" en va fer molts kilos, són antiquissims, la seva olor es molt més poten que els nous; dona bo olorar-los, recordo que van estar en un hotel amb la Tere a Puente la Reina que pels passadissos tenien coves plens de codonys i també a les sales, al menjador, a la reecepcio, etc....

IMG_8892.JPG
t

Els ametllers estan espectaculars, vesteixen una flor de luxe, estan engalanats i plens d'abelles que els polinitzen, una fressa seguida i constant que hom no està acostumat a escoltar-la.  Tots aquests dies no he parat de pensar amb el coronavirus com a metge i com a persona, la solidaritat , el be comú, i creure amb l'aillament personal i obeir totes les instruccions de les autoritats sanitàries ens portarà a millors temps i ho superarem, tinguem confiança i esperança, alhora més que mai ens adonem de la fragilitat humana. 
També em va impactar la mort el dia 8 de març de'n lluis Racionero que jo vaig seguir d'ença que ell va tornar de la universitat de Berkeley (California) disfressat de Hippie, es va sentir incomode amb la societat de Barcelona que va trobar ell , no el van compendre, ni tampoc al jesuïta Salvador Guasch que jo vaig coneixer i molt, un home llestisim, un savi que jo vaig coneixer i molt  va crear  El Instituto de Potencial Humano; va tenir contacte amb el món de la Contracultura americana, va coneixer a Alan Watts (Psicoterapia del Este, Psicoteràpia del Oeste), Norman Brown (Ensayos sobre el Apocalipsis), Herbert Marcuse, Jane Howard (Tocame por favor) fins i tot Jiddu Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure.
De'n Racionero tinc : Converses amb Pla i Dalí, Memorias de un liberal Psicodélico i molts retalls de La Vanguardia.
No he llegit el llibre que els he fotografiat la portada : el libro de los pequeños placeres, quan el trobi me'l llegiré.

image.png

Me l'ha recomanat la nostra amiga Amelia Encinas, seguidora i fan de sempre de'n  Racionero, ella si que te tots els llibres que ha publicat aquest Liberal psicodélico.
A Llorens sempre he tingut uns quants llibres, pensant en un refugi en èpoques de mal temps o dies de destorb que sempre surten al món de paguès; entre d'altres en tinc un de curiós que es es titula "  Diari de guerra del mestre Miquel Oliveras i Casas ", Abril del 1938 a l Maig de 1939. A la pàgina 132 diu textualment : Hem arribat a Belianes,lloc del nou destí a les 9 de la nit, després de passar per Valls, Pla de Cabra, Cabra del Camp, Maldà, ( Llorenç ni el nombra), una vegada situada la companyia, hem anat a sopar en un establiment del poble, poble rústic, polsos, sec i no massa simpàtic; no oblidem que tornem a ésser en terres lleidatanes .... Curiosa descripció la del mestre Oliveras, igual si hagués parlat de Llorenç ens hagués deixat pitxor, mai ho sabrem.

El pare i jo trencant ametlled i conversant sobre la història de la nostra familia i del preu de les ametlles, que el pare i la mare les classificaven per families.

Coses que vaig deixar per fer, i que m'agrada molt es trencar ametlles, que tantes vegades ho havia vist fer al meu pare, estem acostumats de tota la vida a tenir ametlles a casa per fer-les garrapinyades o torrades, també pels panellets per Totsants; es una feina que es guarda pels dies de destorb, a la nostra neta Mar de cinc anys també li agrada. Avi trenquem ametlles ? 
Puc dir que em va saber greu marxar de Llorenç abans d'hora, amb la por de que el president Torra tanqués el territori i em quedés aillat a Llorenç. Quan vaig arribar a Cornellà vaig enviar al meu fill petit a l'apartament perque treballa i per evitar l'entrar i sortir de casa, ell si pot treballar a distància per internet i així no,aixi no contaminaria,  no oblidem que la meva dona i jo tenim més de setanta anys, som persones de risc. L'Oriol també esta confinat amb la seva dona i petita a casa seva, cumplint l'aillament obligatori per tothom.
Be acabo tornant el dissabte al mati de matinada per l'Eix transversal cap a Girona, semblava que fugia, que feia una cosa mal feta, però em consolaven els cartells lluminosos que avisaven d'un accident a 5 km. etc.... donç havien canviat el xip i deien Quedis a casa, Quedis a casa, Quedis a casa......................començaven els consells per la població, bons consells, epidemiologicament molt ben trobat i com a metge que sóc , així ha de ser perquè entre tots puguem guanyar al virus i cada dia que ens quedem a casa trillons de virus no troben un nou hoste per colonitzar i hauran mort, algo es algo.
Ara estem tots tancats a casa i fent lo just, o sigui endreçar la casa, cada dia una habitació i les tasques propies d'una familia, cuinar,  llegir on-line La Vanguardia, llegir el llibre del Dr. Antonio Sitges-Serra " Si puede no vaya al médico " , El arte de contar cuentos, El Tramvia groc, primer llibre de memòries de J.F. Mira, Els Evangelis de'n Mira, Comfessem-nos de'n Jaume Ministral, etc.... i també donar un repas al present blog i a d'altres bogs com el del meu amic Josep Maria Via, en Foix de Rocafort, i d'altres.
La setmana entrant ja tindrem més feina. Pel carrer no veig passar a ningú només els Mossos d'Esquadra que no paren de vigilar.   Des del diumenge passat que guardem un aillament estricte, hem vist que alguns no han entès be les normes del Gobierno de España i de la nostra Generalitat, també no acaben de creures les normes de la epidemiologia médica; serà molt !!!!
Dr. Griera cuidat,et necessitem en forma,  els de les terres de ponent una forta abraçada i gràcies per tot.                                                  
Per acabar l'estada al tros , sorpresa, vaig trobar un sac d'olives que ens va caure del remolç i mira aqui estan tant tranquil.les, ja ho deiem amb la Tere que ens semblava que n'haviem fet més kilos i era cert, coses de la vida, les aprofitaran les merles.
Dimarts passat vaig an.nular l'hora per fer la DUN, que són les petites ajudes que dona la comunitat Europea. I enguany no seguirem esporgan els ametllers , jo en vaig fer uns 40 en total, però en quedem molts i que volia que els fes un expert com en Jordi de Sant Martí, be qui no es conforma es perquè no vol.

DSCN4762.jpg
Olives arbequines perdudes sense volguer, algun ocell les aprofitarà.

Fins no se quan, penso que tenim confinament per moltes setmanes, anims i que no manqui l'esperança, si sabeu llatí,  que si que en sabeu : SURSUM CORDA.

Pep