dissabte, 27 d’abril de 2013

ESPORGANT ENTRE PASQUA DE RESURRECCIÓ I CINQUAGESMA

A casa nostra, prou voldriam seguir els consells i tradicions dels més savis i entesos, però sempre ens quedem enrera. El pare diu que per sant Josep s'ha d'haver acabat d'esporgar els olivers; d'altres diuen que  encara es pot fer entre les dos Pasqües , la Florida i la Granada o de Pentecostes. De totes maneres tothom va una mica a la seva i com pot, perquè vam parlar amb un jove pagès de Sant Martí de Maldà i  va dir-li al meu fill,  que encara esporgava i això era el dissabte 13 d'abril, vol dir que no estem sols, fent aquesta feina tant necessaria. Cap al juny caldrà tallar els llucs que creixen a a les soques, o posar terra a les soques; en fi un munt de feina per fer, si hom ho vol fer.
Estem en plena primavera i tot està vestit de festa des de la costa la Pera, les Vinyes, el fondo del Cau-gros, la Portella, el fondo de Sant Miquel , el fondo dels Perdigons; el verd dels sembrats ple de roselles ho domina tot, ja pel camí de Les Pintades,  trobem l'argelaga ben florida amb el seu groc estriden que es veu d'una hora lluny, i com que el nostre terme n'està ple, donç en aquesta època de l'any tenim un terme groc , principalment per les vores de les terres conreades, al costat dels  camins , eixarmades i trossos erms.

La Primavera de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig:

Aquell temps tan agradable,
ple de ditxa, tan joliu
que'l cel es clar, admirable,
és la vida més amable
afalaga i ens somriu.

Aquells jorns curulls de festa
tots encesos de claror,
quan brostima la ginesta
i es celebra la gran festa
de la Pasqua del Senyor.

Quan l'horatge es deliciós,
quan fruïnt pau verdadera;
quan el cor melangiós
revivint devé amorós,
es que estem en primavera.


La Tere sempre em diu que el groc es el primer color que surt a la natura i li he de donar la raó. Després també hem pogut olorar el  timó, quin perfum, penetra molt endins i la planta petiteta, sembla que enguany degut a les abundats pluges d'aquesta primavera, es farà més gran.


El pare, aquesta planta que en altres llocs en diuen farigola o be "tomillo " la fa servir per posar-la( un branquilló ) a dins els pots de les olives en conserva, quan canvia l'aigua el divendres Sant , al sortir dels oficis religiosos, li dona un sabor únic; a casa tothom les prefereix a les de compra, quan toca fer un aperiti


Tots els camps estan així de farcits de plantes amb les seves flors i més que no hem tingut temps de fotografia, perquè ben mirat,  la nostra sortida al camp anava enfocada a esporgar olivers, però no podiem passar de llarg davant de tanta bellesa. Les roselles papaver rhoeas , es habitual en els camps conreats.

Quan entre'ls sembrats
hi vemellegeu! ....
resteu abrassaats,
sovint us beseu ...


Camp conreat, ple de pixa llits, tot contribueix a fer gran la  catifa de color groc.


El sembrats a tots cantons estan molt eixerits, ( aquesta foto es del fondo del Perdigó) i tenen tota la pinta d'entrar amb tranquilitat a l'estiu. A aquesta terra només li falta la pluja i com que ha plogut a dojo i placidament, tota l'aigua caiguda ha quedat al seu lloc. Tindrem bona collita  de gra. Ep ! als olivers ja se'ls hi veu la rapa, que fa molt de goig.
Be, entre tanta foto el matí passa volant i son les 11 i encara no hem començat a tocar un oliver, amb la feinada que hi ha en esporgar. però abans deixeu-me posar-vos un vers de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig.


El romaní florit ens fa tota la companyia del món fins que arribem al tros de Les Pintades.

Encara Primavera per R. Saladrigues:

Ja esclata la florida per tota l'encontrada
ramells de tots matisos exornen els camins,
verdors ben diferents s'oviren per la prada,
el goig al cor arriba i l ànima ubriagada
d'olors de llesamins.


Un cop arribats al tros , es bo tenir uns moments de reflexió amb el nostre pare/avi ,abans de començar a esporgar . Contemplar una estona els olivers , sempre dona serenó per veure la feina i per on començar.. El pare ens explicava que ell ja feia tres anys que no ho feia perquè als seus llavors 86 anys, ja no podia mirar amunt pel dolor que patia i pateix  a la columna vertebral, més dolor a les cervicals. El pare estava content perquè per primera vegada anava acompanyat pels seus nets i pel fill per engegar una tasca important; però carregada de dubtes, no sabia si la colla aprendria a esporgar tant ràpid com ho va fer ! No cal dir que durant la jornada al pare se'l veia content a més no poguer; vaja satisfet , molt satisfet.


No em fa vergonya dir que mai havia tingut temps per aprendre a esporgar ni olivers ni ametllers, tampoc he tingut temps per aprendre a fer injerts. Com poden veure ho estic aprenent ja molt grandet. M'entre els pares ho fan, donç que be, però sempre arriba el moment de la veritat. Ho aprens a fer-ho o vindrà un dia que no ho farà ningú, així de clar.


Us poso aquest petit mapa fet a Paris l'any 1792,( es troba a la biblioteca del seminari de Girona ) on surt Llorens, per que sapigueu on estem situats i no tingueu dubtes; es la Catalunya Nova.
Abans de continuar només vull dir que estem treballant al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu , on segons el pare antigament els pagesos acudien a la esmentada Quadra a pagar les contribucions; era un terme sense poble,curiós oi? només la casa del senyor feudal ?. Segons l'història, el juliol de 1257, Pere Albanell dóna a l'Abadessa els drets que te al Mas-Déu. El 24-9-1273 es detecten el primer establiment o assentament de les terres ermes del Mass-Déu, fet per l'abadessa a favor de Pere Vinader. El contingut del diploma és important: en primer lloc ens diu que el Mas-Déu confronta amb el Omells, que les terres paguen la terça part al monestir, a més del Delme i la primícia, i entre els fruits enumera els grans, anyells, cabres, juments, porcells, formatges i verema, així com també els delmes dels pollastres i la llana. Assegura  així mateix que, en cas de venda, el cenobi es reserva la fadiga de trenta dies. D'aquesta enumeració de fruits i guanys deduïm que la granja conegué un gran desenvolupament. El Monestir de Vallbona encara tenia un altre mas , Mas del Sant Esperit, ben be no hi ha rastre de cap edificació, tot són suposicions. Poblet també tenia granges.


Aquí teniu una bonica vista del conjunt d'edificacions que formen el que és La Quadra de Mas-Déu.


Arcades d'una antiga església, dins el recinte del Mas-Déu-
Fins fa pocs anys hi va viure un ermità, que alhora va cuidar l'edifici perquè arrivés intacte fins a nosaltres. Ai un bonic poema ,

L'ERMITA
---------------- 

Dins l'espesa buydor y en la roca baumada.
el bosch, arrecerantles, fa la cova quieta:
el vellet ermità n'ha fet la sev'estada,
allí prega  una creu sense Crist, incompleta.

En sent a primavera, despertar l'aucellada;
per l'alt bancatge filtra una claror discreta,
un any dintre la còva va fer niu l'oreneta,
y un dia de tardor, una ferma ventada

esgranà una lleva de xicoyres boscanes
derrera de la creu sostinguda pel fanch.
L'ermità ja es vellet, s'ha fet de cabell  blanch ,

resantles y llegintles les hores quotidianes.
Resant se va adonar que la llevor crexia,
y dintre va morir guaytantla com floria. 

D'Alexandre de Riquer. Aplech de Sonets-Les Collites - Un poema d' Amor. Janer de 1906.


Be, ja no us explico més històries i passo a la feina del dia.
L'avi amb tota la paciència del món va començar assenyalant amb una canya les rames que calia tallar, i   a poc a poc anàvem aprenent i capint quines rames sobraven a l'oliver i quines calia conservar.


Alhora, explicant tots els cuidados que ha de tenir l'arbre, llaurar la terra, tallar els llucs o plançons que surten de la soca i que quan arriba l'hora del collir olives, donç molesten molt al posar les borrasses i al no ajustar be aquestes amb la soca es per a on es perden moltes olives. així que al juny cal repassar tots els olivers per deixar-los nets i apunt per mig novembre que es quan comença la collita d'olives.



Aqui l'avi amb els nets a punt de començar a esporgar un oliver. Tres generacions de Capdevila juntes, ell més que orgullós, molt satisfet. Recordem que el pare porta dos dels cognoms més antics del poble de Llorenç de Rocafort com son el Capdevila i el Pons. Repassant La Baronia de Vallbona del Sr. J.J.Piquer i Jover,trobem: Venda feta per Pere de Ribelles, veí de Llorenç, el 17 d'agost e 1285, a Bartomeu Siscart i a sa muller d'una casa i heretatge del terme de Llorenç, pel preu de 1.300 sous i l'obligació d'haver de correspondre amb la tercera part dels fruits, excepte el freginal i l'hort. Compra feta per l'Abadessa Geralda de Queralt a Pere de Ribelles, el 9 de desembre de 1285, de tots els bens que tenia en el terme de LLorenç, això és, terres, vinyes, cases i delmes pel preu de 1300 sous. Venda feta per Ramón  Capdevila, de LLorenç, a dona Sibil.la d'Angesola, monja de Vallbona, l'any 1334, d'un violari de 16 sous i 8 diners.

El pare Sisquet Capdevila als seus 90 anys, esporgant un oliver.

El pare tot treballant, va fent memòria i de cop diu , aquest oliver l'any que el nen va anar al servei militar en va fer dos sacs. Aquest altre quan va néixer l'Oriol en va fer un sac dels grans uns 40 kilos.
Tota la brosta que es talla caldrà cremar-la, no es pot deixar a sota els olivers , ni escampada pel tros, donç els surten cucs i contaminen la pròpia finca i la dels veïns.


Les preguntes dels nets Oriol i Lluís li van caiguen a l'avi: que són aquestes ramés que pengen quasi fins a tocar al terra ?- són les bagues, que s'omplen d'olives i per nosaltres que cullin amb el vibrador ens es molt fàcil fer-les caure; en canvi els que cullen amb el tractor, no en volen de bagues, prefereixen que d'arbre creixi amunt, no hi fa res que sigui ben alt, en canvi a casa nostra els volem baixos.


Quants anys viuen els olivers ? Molts anys respon el pare. I no es moren mai ? Mai, el veí fa 40 anys que no ho cuida ni res  i n'ho s'ha mort cap oliver , això sí la finca s'ha omplert d'argelagues,pins, roures, rebolls, farigola, romaní i esbarzers, o sigui una pena; els olivers tenen les rames plenes de molsa, però no moren, fins i tot algun any tenen olives, encara que molt poques.


Com podeu veure , l'oliver queda amb més branques al terra que a dalt, o sigui que queda molt plomat, el pare mig en broma diu que les olives neixen de les rames no del tronc. En fi tot s'ha de dir aquest olivers feia 3 anys que no s'esporgaven.
Tota aquesta feina de plegar la brosta i cremar-la sempre ho havia fet la mare, però degut a l'edat que te i l'estat de salut molt delicat, ja no pot fer-ho. La mare ha sigut tota la vida l'ànima de la casa, molt emprenedora i valenta, ella sola removia cel i terra.


El pare tot esporgant va explicant i aclarint temes que els nets van preguntant; com per exemple si les olives abans es portaven cada dia al molí ? El pare contesta que al arribar a casa s'havien de treure les fulles, els brots els bocins de fang i algunes pedres, passant les olives pel passador i després portar-les al Molí. Abans es guardaven i el que passava es que al estar alguns dies amuntegades s'ascalfaven i es mig florien i llavors l'oli agafava molta acidesa, cosa ven diferent d'ara, que en te molt poca al xafar cada dia les olives del dia.
Preguntat el padrí que feien al mes de març, diu : temps d'esporgar i cavar la vinya. A l'abril carretejar la llenya de l'esporgar cap a casa pel proper hivern i poca cosa mes, els mesos següents es complica la feina.


Esporgant els olivers hom te temps per explicar històries familiars, del poble, de la mili, de la colla d'amics de joventut, de política, i dels bancs, cosa no gaire agradable avui dia.


L'endemà dia 14-4-2013, Diumenge III de Pasqua, vam anar a missa amb els pares, vam ser molt poquets, però el mossèn ens va saludar amb un somriure i ens vam fer el senyal de la Creu i va començar la missa. L'Evangeli parlava que els apòstols des de la barca veieren un foc encès a la riba i aquell deixeble que Ell estimava va dir a Pere " Es el Senyor !!! ". Ell ja els tenia apunt unes torrades i uns peixos a la brasa. Es el Senyor mateix que després preguntà a Pere si realment l'estimava més que els altres, impressionant la pregunta ? i li encomanar ser pescador d' homes. El mossèn ens ho va fer més planer que jo, però la narració anava per aquí.
Un cop acabada la missa i de parlar una estona amb els pocs veïns que eren a l'església, ens canviarem de roba i el pare i jo plegats cap al tros, els fills ja hi eren de dos hores abans.  Per cert un dia esplèndid, amb un cel blau propi l'un indret no contaminat i que una fresca marinada ho havia escombrat tot.
La tasca continua i vinga a seguir esporgant. Abans els nets havien aprofitat per canviar les guies dels arbres plantats al 2008, que s'havien quedat curts, perquè l'oliver ja havia crescut el doble i evidentment s'estaven torcin i això no convé.

Oliver plantat l'abril de 2012

Be, l'avi explica que convé més esporgar que canviar les guies i tots plegats li fem cas i ens posem a continuar la feia, per altra banda només disposem d'aquest cap de setmana i ja es temps d'haver acabat.


El padrí li esta explicant el que es la rapa a l'Oriol. Li diu que la rapa és un raïmet que formen les flors de l'oliver. L'avi li diu - aquest oliver ja treu rapa, cosa molt important de cara a la pròxima collita.

L'avi Sisquet Capdevila i el net gran Oriol
Tot s'ha de dir, vam estar tot el cap de setmana esporgant i sense trobar ni una ànima pels camins, els temps no cal dir que han canviat del tot. Recordo que quan era petit pels Perdigons sempre passaven a peu gent dels Omells de Na Gaia de pas cap a Llorenç de Rocafort per agafar el cotxe de línia,  llegim a Segarra , periòdic quinzenal d'art i cultura, editat a Maldà l'any 1923, diu textualment sobre Omells de Na Gaia : Hi ha pocs pobles a la província de Lleida tant desgraciats (potser sia l'únic) com Omells, per la manca absoluta de vies de comunicació; i a fe que ho ben necessita i s'ho mereix. Poble actiu i treballador no por dar fàcil sortida als fruits per manca d'una carretera de pocs Km. que partint de la població la uneixi amb la de Maldà a Espluga Calva .



 Només queden quatre pagesos al poble, 40 anys enrere eren 30 famílies que cada dia anaven al camp a treballar . Aquests quatre fan tota la feina del terme i com diu en Lluís Foix ben feta, les terres ben conreades i dona bo de contemplar els trossos conreats. La maquinària es la clau, un home pot portar un grapat de finques o trossos com  en diem a Llorenç.


Aquest tros està situat a la part obaga de la vall, només de sortir el sol ja hi toca, es tota una sort quan collim olives, i altres feines de tardor i primavera, en fi si està molt be.


Puc dir-los que tots hem après del pare i padrí sobre l'art de podar olivers, potser ens ha donat bona nota per pujar-nos l'auto estima, però tots plegats hem treballar i disfrutat de la feina ben feta. Hem de dir que quedem molts olivers per podar, però enguany no podrem, no hi ha temps per fer-ho, un altre any en farem cinquanta més; ah! i queden els ametllers quasi res, com poden veure la feina al camps mai s'acaba.
Ara d'entrada ens queda cremar la brosta, que mai ha de quedar escampada pel tros durant mesos, tots saben que no es bo pels propis arbres i pels olivers dels veïns. Si Déu vol ho farem dissabte vinent.


Dia 4 de maig de 2013, vigilia de la Romeria a la Mare de Déu del Tallat a Rocallaura.
El bon proposit d'aquest dia era  cremar la brosta que vam tallar ara fa 15 dies esporgant els olivers.
El dia ha desputat esplèndit, un sol radiant i amb el pare hem carregat la crysler amb els estris i dos entrepans , perquè el mati no es fes tant llarg.
Abans de les vuit del mati ja estavem cremant, el pare es cuidava de encendre el foc i jo de portar-li les rames de brosta, com les que veieu, que estaven apartades sota els marges, per què no fessin nosa al Magi que havia de llaurar les parades del tros.


Cosa curiosa lescremava rames d'oliver o olivera, crement molt be de verd en verd.


Aquesta feina de cremar la brosta sempre la va fer la nostra mare ( durant 65 anys ), el pare esporgava i ella i anava a mig mati i sempre atrapava la pare, li encantava i ho feia perfectament, sempre li havia agradat anar amb el pare al tros, junts han arrivat molt lluny. La mare te 86 anys i l'estat de salut ja l'obliga a quedar-se a casa. El pare, ja a la porta dels 90, encara està al peu del canó fent les activitats propies de cap de casa, n cap cas ha renunciat a portar la iniciativa de tot el que cal fer a casa.


A les nostres terres tenim la gran sort que bufen dos vents la marinada i el serè. L'aire çes molt sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern.
Aquest dissabte passat van tenir un dia esplèdit. A les 7,30 del mati ja cremavem brosta.
De bon mati bufa la marinadaw, aquesta s'atura a poc a poc i  om veu el foc com la flama crema recta.


Quan arriva el vent de serè s'ha d'anar en compta, el serè pot durar fins a les 17 hores. De bon matí tant es fresc el serè com la marinada.


Tot cremant ens hem adonat que les oliveres ja els                                                                                                                                                             començen a creixer els llucs al voltat de la soca , que al mes d'agost s'hauran de tallar o ensofatar com fan modernament, el pare mai ho ha fet. El gallaret o rosella vermella, li dono un tot romàntic al paisatge.
Tot treballant veiem alguna oreneta i el pare ens explica que, es poden confondre amb d'altres de la seva familia com per exemple : la falsilla (Apus Apus) es negra, aquesta per fer el niu es posa sota les teules del teulat; després l'oreneta (hirundo rustica) gris-negre fa  el niu de fang, el roquerol (Pnyonoprogne rupesires), davant del coll es blau i només deixa un forat per passar al niu.



Tot acostant brosta al foc que crema, el pare va parlant i cal fixar-se en el que diu: explica que la brosta al cap d'uns dies d'haver esporgat crea un cuc que es diu  "Quera" que més tard en sortira un insecte volador, que anirà a colonitar a les meses joves dels olivers de la propia finca o a la del veí;   al temps del collir sens trencaran i no donaran les olives esperades.

Noteu aquest bultets prominents, es la  quera, per això cal cremar-los abans de que surtin.


Sempre es troba en tronquets una mica gruixuts.


Tenim temps per tot, fins per contemplar la rapa que tenen ja les baques dels olivers. El pare està content.


El pare, ho vol deixar ben recollit i apagat, que no pugui tornar a cremar. A més segons la normativa només es pot cremar fins a les 12 hores del migdia i a aquesta hora acabem més omenys.
Al contemplar la feina feta, el pare comenta que encara en podriem esporgar uns quants més ? Ja ho veurem. L'any vinent caldrà començar a esporgar a primer de març i així poguer fer tot el tros sencer.


De tornada cap a casa, ja em trobat la flor del Corpus, així se'n diu al meu país. i també un cep que ja comença a brostar i que penso que es va salvar de la filoxera, no ni ha cap altre , sembla un prodigi, neix entre les pedres d'un marge i jo l'he vist tota la vida.



Ara per acabar com que us he posat una mata de farigola " Thymus vulgaris " o Timó a Llorens, que menys que posar-vos un poema de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig.

FARIGOLA

A les terres érmes
on no s'hi fa rés
són les que t'hi afermes
i hi vegetes més.

En marjots i vores
fora de conreu,
a l'abril desflores
per voler de Déu.

No tens qui et cultivi
ni et sembri tant sols,
el teu car alivi
son els ventijols.

La natura sola
vetlla per ta vida,
a tots vents tremola
ta branca florida.

Ets la flor silvestre
d'olor fi dotada,
ton perfum campestre
et fa sê estimada.

Cullen tes floretes
per posar-se als pits,
gentils donzelletes
i galants ardits.

Ets tan aspra i dura
com un rabadà,
ton olor tan pura
als cors va a parâ.

                          Del llibre Engrunes de Ramón Saladrigues. Volum I. Bellpuig any 1928.

Bibliografia: La Baronia de Vallbona de J.J. Piqué i Jover. Institut d'Estudis Ilergetes. lleida 1991.
                     Engrunes. Volum I de Ramón Saladrigues . Bellpuig 1928 Estampa. R. Saladrigues.
                     Segarra. Periodic  quinzenal d'art i cultura i porta-veu dels interessos de la comarca.
                     Editat a Maldà. 1923. per Josep Iglesias Guizard.
                     Investigaciones sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover.
                     Aplech de Sonets- Les Cullites - Un Poema d'Amor. d'Alexandre de Riquer. Publicat per Verdaguer  a Barcelona, Rambla del Mitx, al Janer de 1906.

Disfrutint de la vida camperola i dels poemes , que ja han llegit a aquestes alçades de l'article.

Pep.