dilluns, 17 de desembre de 2012

TOSSUDAMENT PAGESOS

Quan s'acosta el 5 de novembre o màxim el dia 25  que es santa Catalina, que com diu el refrany " molt freda o molt humida ", la gent dels nostres poblets de la Vall del Corb sense mandra i faci el temps que faci es posen a fer els preparatius per a començar a collí olives sense sorpreses .


Preparar les borrasses, que estiguin ben apedaçades i no s'escolin olives per algun forat no controlat, que les borrasses que fan de banderado portin les agulles per plavar-les al terra, que tinguem les dos barres obligatories, sinó impossible parar-lo als marges quan calgui, i sobretot demanar i encomanar-se a la Marededéu del Tallat perquè faci bon temps i que per damunt de tot no glaci; encara que enguany el dia 19 de novembre que vam començar el fang al calçat  es portava be, però el pare repeteix tota l'estona, si glace,? Déu no ho vulgui, sabren el que el bo,  el fang es fa insoportable i les borrasses costen d'arrossegar-les, tot es fa pessat i hom desitja que arrivi el final de la jornada. Per sort no ha glaçat cap dia, ho hem fet amb sol i sense ni una hora de boira, cosa infreqüent al nostre païs, en resum uns dies inmillorables.


El poso aquesta entranyable foto que durant anays ha sigut tal qual. Aqui poden veure al pare a dalt del tractor i la mare a peu al darrera, i el banc de collir olives al damunt del tractor. Era un canvi de tros del Perdigó a les Pintades, terme de la Quadra de Masdéu, antigament havia pertanyut al monestir de Vallbona, ara terme municipal de Vallbona de les Monges. Aquesta foto, forma part d'una colecció que va estar exposada al Palau Golferichs de Barcelona i que la va fer el nostre fill Lluís Capdevila i Martin.
El pare es el primer any que no ha fet servir el tractor per anar al tros; cada dia hem anat amb la nostra crysler i ha vingut encantat de la vida i la mare també.



Aqui va una foto de tota la colla el primer dia de començar a colli olives, que ben mirat som una multitud, perquè avui dia costa de veure quatre persones collint juntes, jo recordo quan si era frequent, dos o tres generacions collient juntes com a la foto seguent.

Ftografia propietat del Joan de cala Milia de LLorens de Rocafort

Avui dia, es veu homes  collint ells sols amb el tractor-vibrador, i tot s'ha de dir ells sols porten centes d'oliveres , diriem que mig terme, la tecnologia fa miracles.

Paisatge típic de l'Urgell, molt aprop dels Omells de Na Gaia, en el terme de la Quadra de Mas Déu.
Tot s'ha de dir en aquest petits poblets, de que s'anomena l'Urgell i els pobles que conformen la denominació d'origen Les Garrigues, són molt pètits com el meu poble de Llorens, Maldà, L'Espluga Calva, Rocafort de Vallbona, El Vilet, Cervià de les Garrigues, Albayés, Arbeca, Belianes, Sant Martí de Maldà, Vallbona de les Monges. tota la vida del poble gira en torn de la collita d'olives, als pobles les botigues, perruqueries, bars,  forns de pa o fleques com en diuen a Girona, farmàcies , esglésies tot s'obre quan la gent torna del tros. A L'Espluga Calva, també és així un bon dia després de deixar les olives a la coopertiva de Sant Martí de Maldà, vam anar a comprar orelletes i una botiga de cognom Gaya, va obrir a les 18 hores, cosa curiosa la gent al carrer feia cua, nosaltres també vam demanar qui era l'últim. Vam aprofitar per donar una volta al poble, tot i el fred que feia; veiem que a poc a poc anaven arrivan els tractors amb els paraigües, i collidors amb el seu cotxe amb alguns sacs que es deixen veure  al darrera. Els únics que estaven calentons eren una dotzena de  jubilats que estaven disposats a mirar un partit de futbol, tots afilerats i cosa excepcional, ningú feia la butifarra.


Just al marxar cap al tros, el pare s'adona que la temporada passada es va trencar una barra del "banderado" ( més tard ja els posaré una foto, perquè s' entengui el que és ). La barra que estem fem es d'una cervera, fusta molt dura i densa, que ens convé.. Vostès saben que és una cervera ?? Coneixen el fruït que dona?


El pare i jo preparant una barra pel banderado.


Abans de continuar ens hauriem de traslladar a finals de setembre passat que feia mesos que no havia plogut i les olives estaven agafan un color ja blavos, saltan-se l'ampli ventall que ofereixen les olives arbequines i algunes ja s'arrugaven de lla sequera que patien. Per sort un mes abans de començar la collita, va començar a ploure i més ploure, i amb el pas dels dies els arbres que en tenien alguna, ho han agraït i s'han engreixat i hem obtingut olives de secà molt dignes i molt guapes, encara que molt poques. Ep ! sempre parlo sense regadiu gota a gota. sinó només per confiar amb la pluja del cel.

Segons el meu amic Zum, que te publicat el llibre Kineret, Allibereu els Salmistes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Any 1988. Sovint explica que aquests camins de la Baixa Segarra  són camins d'eternitat.

Durant aquests dies que dura la collita, fins i tot l'església dispensa del precepta dominical, en be de l'aprofitament de la feina en el camp, que s'ha de fer sigui com sigui i sempre en uns mesos ja de fred, o boira com es dona a l'Urgell. Be el mossèn molt comprensiu ens va parlar en el primer diumenge de temporada del l'evangeli :  Aquells dies, després d'aquelles desgràcies, el sol s'enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen alla dalt trontollaran.... 
i el seguent diumenge de temporada i últim de novembre, ens va parlar de la festivitat de Crist Rei. un sermó molt bonic i ple de tendresa vers el Senyor, que fugia quan el volien fer Rei. A l'església sempre ens veiem les mateixes cares, encara que els caps de setmana pot augmentar, perquè les cases de cap de setmana s'omplen buscan la pau i la tranquil.litat que ofereix el  poble.


La vida de pagès continua , a pesar de les pluges, del fort vent, de la gran humitat, fins i tot després de la pluja, que tant ben rebuda es a les nostres terres. Marxem cap al tros contents, però pensant que tot serà fan als peus.

Imatges com aquesta t'alegren el dia que estem a punt de començar.

El bon temps ens ha acomanyat del principi a fi, no em vist la boira, ni el vent, ni el dred. La natura ens ha deixat treballar tranquils del mati al vespre, això si, amb una mica d'humitat als arbres, que cap a les deu hores desapreixia, també cal dir que el vibrador feia caure les gotetes d'humitat que presentaven els olivers, si per casualitat et posaves a sota l'arbre, quedaves ben moll.


Fins i tot a ratos amb el pare ens escapaven al final del dia al bosch de la mateixa finca i junt amb el Lluís vam trobar amb gran il.lussió i sempre guiats per l'experiència del padrí  : Groguets : boletus Edulis,  Mocosa: richoloma columbetta, llenega a Barcelona, Negrets: Tricholoma Terreum, fredulics a barcelona i Rovellons: Lactarius Deliciosus, Pinatells a Girona.  Sincerament el que més il.lusió ens va fer al menys a mi va ser trobar les mucoses (llanegues), dons feia com més de 30 anys que no en trovaba; els estudis i posteriorment d'exercici de la medicina m'havien apartat molt d'aquest món tant entranyable i que sempre he portat a fons del cor i de  l'ànima.

Mucoses o llanegues del Perdigó.

El meu fill Lluís, va fer una gran troballa de rovellons gegants i tots sanissims, vaja espectaculars. A l'arribar a casa en Lluís els va cuiinar amb tanta finura que no en va quedar cap,


Els pares són gent que estimen intensament la seva feina de pagesos, als seus 90 anys el pare i els 86 la mare, no és conformen de quedar-se a casa i que facin la feina els joves; no , ells han d'estar en mig de l'ambient del collir olives del matí al vespre, faci el temps que faci i amunt i avall i fent les tasques propies del collí olives, al seu aire però sense parar.


La finca està molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia, en el terme antiquissim de La Quadra del Mas Déu, en altre temps va pertanyer a l'Abadiat del Monestir de Valbona, era una granja cistercenca fins la desamortització de Mendizabal; ara pertany al terme municipal de Vallbona de Les Monges. La veritat es que es un gran territori tant  solitari com en temps de l'abadesa Maria Teresa de Gallart i de Grau, última abadessa jurisdiccional ;  pots estar tot el dia sense veure cap ànima ,ni cap pagès i molt menys turista,  ni tractor circulant perls seus camins, després de més de 150 anys continua sent un racó de món.

Desde dalt l'aixarmada de les Pintades es divisa tota la vall, en primer terme unes boniques olives arbequines.

A l'arribar al tros i veure aquestes olivers i l'impressionant paisatge, no costa gens posar-se a treballar, perquè sí, perquè tot respira pau i si a més no veus telediaris ni llegeixes diaris, donç el grau de benestar augmenta al màxim i un no es recorda ni de les agencies de qualificació de riscos ni dels polítics del nostre país, que tants mal de caps ens donen.


El dia es llarg i s'estira , dona molt de sí, i a més de treballar , encara ens sobra temps per parlar i fer un bon dinar asseguts al sol. La mare posa el "banderado", molt necessari en els marges, per tal que les olives no caiguen al terra, es perdria molt part de la collita.



Durant el collí olives tothom es queda a dina al tros, el dia es curt i no es pot anar a casa. Encara que el pare sempre ha optat per dinar tranquil i gaudir del que la mare posa a la fiambrera; en cap cas vol correr, diu que si s'aprofita el temps, ja ni ha prou.


Aquest bonic color de les olives arbequines, no sempre el veiem; l'any passat degut a la gran sequera,les olives van passar directament al color negre. A tots ens agrada veure aquesta varietat de colors als arbres i a les borrasses, són úniques.


Amb la nova tècnica del vibrador, que amb enguany ja serà la quarta temporada, calen borrasses molt grans, perquè les olives surten disparades i van a parar molt lluny. La part positiva es que un sol home fa molta feina; ha canviat del tot la tasca del collir.


Les mans del pare Sisquet Capdevila als 89 anys.

El pare als seus quasi 90 anys  mai perd el temps, i encara fa el que pot amb les rapes de tota la vida, com a la foto, netejan una rama que vam tallar perquè era massa alta. Ep ! la mare també. Ells porten la " batuta " del  que s'ha de fer en cada moment i nosaltres creiem ens deixem orientar i fem el que cal i així passa el dia, ple de carinyo i escoltant anem aprenent de la veu de l'experiència.

Codocnyers omnipresent a tots els trossos de la zona, aquí es el Perdigó de casa.
Duran les llargues hores a l'aire lliure ens acompanyen aquest bonics codonyers ( cydonia vulgaris ) per cert molt olorosos i també els noguers ( jutglans regia ) i les cerveres ( sorbus domestica ) que a aquestes alçades  junt amb els revolls, donen un color molt romàntic al paissatge urgellenc, que ens recorda ´mes que la tardor, l'hivern. També cal dir que els joves sembrats que tot just treuen el cap, i ens alegren la vista, donant a aquesta vall un to festiu i bonic, com poden veure en una foto que ja han trobat.


Tot collin, es inevitable que els pares es posin a recordar temps passats, quan tot es feia a ma,  amb el banc de collir olives, i una raspa ni havia prou, peces  imprescindibles en aquells  temps; a i les borrasses de roba, molt petitones i pessants.


Tant abans com ara de feina sempre n'hi ha hagut per tothom, el canvi de borrasses una activitat vital per no perdre el fruït. Tot s'ha de dir ara aquestes són quasi transparents i no pesen quasi res.


El pare tapant amb sacs la soca de l'olivera, perquè no s'escolin les olives.


Aqui està el resultat del profit que se'n treu de tapar les soques, més olives cap al sac. Penso que aquesta manera de fer durarà anys, perquè no tothom cull amb el paraigües enganxat al tractor i vibrador a l'hora, que per collir només tarda dos minuts per arbre, i es pot fer uns quants centenars d'olivers al dia.

La mare Isabel Vila carregant un banc de collir olives., foto antiga.
Be cada dia a l'arribar del tros al capvespre, toca portar les olives a Sant Martí de Maldà, fins fa dos anys el pare li agradava canviar-se i anar tots dos a entregar les olives, ara ja no pot, a més d'arribar cansat o molt cansat, tots els ossos li fan mal, li agrada més beure un got de llet i asseures al costat de l'estufa per tal d'estar calentet. O sigui que un moment emocionant es quan torno a casa i el pare pregunta quants kilos hem fet ?, jo li entrego el tiket de la bàscula i ell li agrada  dir una xifra , abans de mirar el tiket,  he de dir que s'equivoca de molt poc. Es la experiència d'anys.
Les converses a la cua de Sant Martí són sempre molt variades, evidentment sense fugir del tema principal que és l'oliva, però una questió que s'anava repetint es que els pagesos explicaven que ametller que es moria, plantaven un oliver, fins i tot més de dos pagesos deien que havien arrancat un tros d'ametllers i al seu lloc havien plantat olivers, aquests no es moren mai ; està probat !

Espectacle de la natura unes hores després de ploure.

La vida al petit poble de Llorens es molt tranquil.la, fins i tot plàcida, pots passejar per tots els carrers i no trobar ni una ànima, només veure el fum  que surt per les xemeneies, aquesta és l'unica senyal de vida cap al tard.

Llorenç de Vallbona anys  1873, mapa propietat de la familia Català.
No tenim cap botiga, ni cap bar, només un centre social on s'obre cap al tard tres dies a la setmana; si hom vol comprar algo cal anar a Maldà o a Belianes o a Bellpuig, ep! a Sant Martí també hi ha botiga .
La mare anant a retiro, després de jugar una estona a cartes al local social de llorens de Rocafort. Com poden veure poble molt solitari, i molt silenciós per diferents motius.

D'ença l'any 1873, podriem dir que el poble practicament no ha crescut gaire, potser dos cases ?, sí diria que dos cases, si que s'han restaurat una bona colla, però el poble manté l'estructura medieval amb alguna petita modificació.i cada dia menys habitants, actualment  ja hi ha carrers practicament buits del tot, com el rabal que entre setmana no hi viu ningú. i dintre de pocs anys molt més solitari.

Pels estudiosos poden observar que el Vilet se'n deia Vilamajor o Vilamanyanor i entre Llorens i Malda hihavia un altre terme que es diea Maldanell o segons aquest mapa Valdanel.
Al veure aquest dibuix potser el més antic que hi ha actualment del poble, em ve a la ment que el pare porte els cognoms més antics del poble com el Capdevila i el Pons, que el trobem per tots cantons en escriptures i en documents signats per l'Abadessa de Ferrer i de LLiure.


Al vespre a l'arribar del tros i després de portar les olives a Sant Martí de Maldà, ens fem una torrada al foc que ha encès la mare i escoltem la cançó  A collî Olives sencera que ens recorda com era el collí en aquells anys de primers del segle XX. Els d LLorens vam ser afortunats perquè sense els dos amics el compositor F. de P. Brunet Recasens i el nostre mossèn Francisco Bergadà i Solà fill de Llorens, mai haguessim tingut aquesta entrenyable cançó, que fa uns minuts vostès han pogut escoltar per delicadesa de la Sra. Soledad Torrent i Brunet; a la qual sempre li estarem ben agraïts . La cançó es llarga, però com que la torrada dura per molt i la conversa també, donç ànims. Amb aquests freds posar-hi all, també ajuda. Aquesta estona abans de sopar dona molt de caliu i pau a tots plegats en un poble ja tancat quan es fa fosc, per un foraster que es perd pel nostre poble pot tenir un problema, no trobar ningú per preguntar. L'acompanyaran les xemeneies fumejantes, la foscor, les llums tenues de l'enllumenat públic i una tranquil.litat mai vista ni viscuda.

Viscum Album, paràsit del pi,  molt extens a casa nostra.
Be, el dia trenta de novembre de 2012 vam donar per acabada la collita portant els últims 140 kilos al molí. Esperem que l'any vinent puguem gaudir d'una gran collita, gràcies a les importants pluges d'aquesta final de tardor.

Isabel Vila Gallostra i Sisquet Capdevila i Pons. Gràcies a Déu nostre senyor i a la Marededéu del Tallat els dos han viscut i gaudit d' un llarg i dolç matrimoni; no sense treballs ni penes, ni peques, però sempre han tirat endavant i mai endarrera. La unió fa la força. L'amor que es tenen els ha fet forts per sempre. Només Déu dirà si aquesta ha sigut la última collita tots junts.
Tot s'ha de dir , el merit es només d'ells dos, el meus pares i els avis dels meus fills. Que de la manera més natural del món han sapigut transmetre l'estimació per les coses de la família, les feines del camp, les collites i com s'han de fer les feines del tros, cadascuna de la millor manera. Ells sempre els he vist  honestos ( quan erem mitjers de cal Perejaume despres de partir la collita d'ametlles del tros del Caugros 100 sacs per a cadascum i en sobrava un cabàs " 10 kilos " el pare també el partia, i a mi em sulfurava, perquè l'amo era riquíssim; de gran ho he entès. gràcies pare ! ), integres, persones de una sola paraula, decentes, solidaries amb al.legria,  el lema seu , el que no vulguis per tu no  vulguis per ningú, de petit recordo que cada dia al vespre quan arrivaba del tros cansat , anava a casa del veí a curar les llagues del Miquel de cal Miró (a.c.s.) jo quedava admirat, l'honor ha sigut el seu horitzó  i sempre els he vist dignissims en tot, han estimat la familia com clau de la seva vida i la mare sempre l'he vist compartir amb els veïns tot el que dona l'hort.

Les mans de la mare sorgint un forat de la borrassa temporada 2012, l´ última collita d'olives.
La mare sempre va estar al costat del seu estimat Sisquet, es va sentir estimada pels seus sogres, sobretot per la la padrina Dolores, que sempre la defensava fos on fos, la mare era una nena de 18 anys, quan va arribar a casa, ambdues s'estimaven molt. La mare ho va fer tot per casa, o sigui per la seva familia política, més endavant la seva propia per sempre.


La mare Isabel Vila Gallostra, asseguda al tros, acavant de menjar, abans de tornar-hi.
La mare al tornar del tros, en veu alta sempre donava gràcies a la Marededéu del Tallat pel bon dia que tots haviam tingut i resava una Avemaria i després aquesta oració que la va aprendre de petita a Argelaguer amb la seva estimada mare Caterina:

Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que Déu omnipotent
se complau en tal bellesa.
A Vós celestial princesa,
sagrada Verge Maria, 
us oferesc des d'aquest dia
l' ànima, la vida , el cor.
Mirau-me amb ulls plens d'amor;
no em deixeu, no, Mare mia,

Mai he sentit el pare criticar a ningú del poble, i ens renyava si ho feiem ; deia si no pots dir be d'una persona calla ! Ell ha sigut així i mai s'ha torçit. Sempre a portat i encara porta els cognoms dels seus pares amb tota la dignitat del món.
El pare, als seus 90 anys encara te il.lusió per ensenyar com plantar com Déu mana les oliveres, i quan s'han de podar, tallar els llucs, fer les basses per si plou, puguin retenir una mica d'aigua tant escassa a les nostres terres de l'Urgell, moltes vegades li ha sortit be, per començar amb les últimes oliveres, que gracies a la seva experiència , constància i voluntat no se'n ha mort cap ni una , la veritat es que fan molt de goig. No pot passar un dia sense escriure, li encanta deixar coses escrites, ho hafet des de molt jve i te capses senseceres de versos i poemes de tots temes i colors.
Publico aquest article el dia 18 de desembre dia de la Mare de Déu de la Espectació i tambe de la Esperança o de la O , invocada com a patrona pels ganiveters i corredors de comerç, molt  singularment a Barcelona, Lleida, Blanes, Cadaqués, Cruïlles, la Batlloría i Olot; Sant Auxenci, bisbe i Sants Teòtim i Basilia.

O cel, doneu la rosada ! 
Núvol sens ombra, ploveu,
sobre tot no retardeu
eixa aigua tan desitjada;
sens'ella tot es secada,
tot erm, tristesa i horror.
Per vós, Mare d'Esperança,
logre perdó ' l pecador.

A Castelló de Farfanya, al sentir tocar la campana a l'hora de Vespres durant aquestos dies que precedeixen al Naixement de Jesús, van a fer la devoció de les jornades a la iglesia. Al sentir-la ja'n diuen que toca la campana de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antifones del Magnificat de les Vespres de aqueixos dies.

Marededéu de l'Esperança del museo episcopal de Vic.

En l'església de Sant Joan de Lleida, i  és devotament venerada la Mare de Déu de la O, que avui es festejada amb solemnes cultes. Presenten son altar guarnit de neules sense caragolar, i acabades les funcions se'n reparteix a tots los seus devots.
Aqui va l'etiqueta de l'oli destinat a la nostra família, i amics, es tant important el nostre oli que ben be es mereix una o dos etiquetes per presentar-lo, tot es poc. Jo us explicaré un petit secret, cada dia de l'any esmorzo pa amb oli de la nostra contrada.

Qui havia de dir que fora la última collita de la nostra estimada mare
Sempre acabo igual parlant de les bones estones fent cua per descarregar les olives, parlar amb els pagesos d'allà, sempre es gratificant, plaent i aprenc molt, són gent entesa en el tema de l'oli i dels olivers, del gota a gota  i de tot el que comporta cuidar-los i cullir-los i també lliçons sobre les noves tecnologies per collí olives. Tot es cosa d'experiència, no hi ha viaranys i els grans tenen la sabiduria de la pagesia.
De tant en tant el LLuís li va recuperar estris i guarniments que anys , molts anys enrera s'utilitzaven per posar a la mula. El pare els guarda a la pallissa i quan treu el tema de com treballaven abans, en Lluís li demana que li ensenyi algun guarniment i el pare li faltava poc per agafar-ne un i treure-li la pols com el que estan veient, amb una escombra feta botja, feta per ell mateix; cada any aprofitant un dia de destorb en feia mitja dotzena de noves, que sevien per escombrar el carrer o l'era durant la batuda, impresindible per totes les cases. D'aquesta peça se'n diu collar: Guarniment compost d'una anella de cuiro farcit de llana, subjecte per dos costellers de fusta, que posaven envoltant el coll de la mula que s'havia d'enganxar al carro, a l'es arreus,  o arades o a altres estris de treball; s'articula per mitja de vencills on s'enganxen els tirants i els argollans.


Be, moltes felicitats a les que fan la seva festa avui dia de la Marededéu de la Cinta, o de L'esperança o les Maria de la O.
Acabo com he començat, com vostès poden veure no canvio el titol de l'enunciat de l'article, ara estan convençuts de TOSSUDAMENT PAGESOS, i la festa continua, fins quan Déu vulgui. L´únic important es està enamorat de la teva feina i estimar-la. Els pares són així fidels a lo que els seus ulls ha vist de sempre. No saben com els envejo i estimo. Bona festa de l'expectació al part de la Marededéu.

Pessebre que fa el nostre pare a casa nostra de Llorens de Rocafort, fins i tot enguany després del collí olives.
Be, a tots vostès els desitjo lo millor en aquestes festes.





Pep

Bibliografia: 
Serra, Boldú Valeri, La Seu d'Urgell 1915, Bellpuig  Desembre de 1914. Seix & Barral, Herms. Barcellona.
Revista : Vinos y Restaurantes nº 92 Abril. www.vinosyrestaurantes.com. Hi ha un exel.lent article sobre l'oli arbequi-


dissabte, 6 d’octubre de 2012

AVANZI COMUNEM DETTI LA CURIA OSTILIA. Roma presso Domenico Pronti Incisore


El Blogger, pensant i donant voltes al " cromo " que te davant, una meravella ,vostès el podran contemplar més avall, dintre de pocs moments, " cromo " que sempre m'ha cridat l'atenció, i que sempre he guardar en lloc segur; i com poden veure encara el tenim . Es únic, interessant, i tot un misteri per resoldre per part meva. Mai vaig sentir la necesitat d'entrar al Google, per saber que era, fins que just abans de posar-mea escriure el present article, vaig entrar a Wikipedia i davant meu s'obria tot un món, desconegut fins aleshores.
Fa molts anys que el difunt pare Miquel Batllori i Munné, m'ha al.legrat la vida, amb els seus vastíssims coneixaments de tota meva, divertit com ell sol, finament elegant, educadissim,  amb el seu humorisme  trascendental que el caracteritzava i que  ell sempre en feia gala. Un savi reconegut per mig món i que ell mateix minvaba la seva grandesa, i més d'una vegada al ser interrogat per algú, al dir-li pare Batllori vostè és un savi - ell mai feia gala dels seus amplissims estudis acadèmics, es limitava a dir que ell havia aprofitat el batxillerat ! aquesta senzillesa sempre em va tenir el cor robat .
Com més coneixaments tinc d'aquest gran jesuïta, més m' anima a profunditzar en ell. Aquest home el considero un HUMANISTA amb majúscules; m'encanten les persones com ell, i també  el Dr. Martí de Riquer, i  en J.F. Mira, com el monjo de Montserrat el pare Massot, encara un altre, Dom LLuís Duch també monjo de la mateixa abadia.

Aquest gravat de Manresa, on podem veure l'edifici de la Sta, Cova, va per vos pare Batllori, és d'Alexandre de Laborde.
Abans de continuar he de dir que sempre he sigut un fan de la Companyia de Jesús, amb els seus jesuïtes, tots ells únics, no m'hagués importat ser alumne d'ells, es algo que si imprimeix caracter. Sempre he envejat al Dr. Fabré per haver sigut alumne de la Companyia.
Al haver viscut durant la meva carrera a Sant Cugat del Vallès a pocs metres de la Centrre-Casal  Borja, i passar-me llargues hores a la seva biblioteca, sempre vaig poguer tenir contacte amb ells, no precisament amb el pare Batllori, perquè ben mirat ni el coneixia, sí en canvi amb el pare Bayés que molt sovint anava a dir la missa al monestir de Sant Cugat; penso que ajudava al rector de la parròquia.  També he de dir que sóc un seguidor del jesuïta Ignacio Gonzalez Faus, els seus escrits a La Vanguardia ens remouent la conciencia, sempre a favor dels més pobres i desvalguts, dels sense sostre i dels que no són res als ulls d'aquest món. Els seus escrits són sempre reconfortants per l'ànima de qualsevol creient i fins i tot no creient. La justicia ens interessa a tots. Que Déu l'ajudi i l'ompli de salut per continuar treballant pel regne de Déu, pels pobres i per nosaltres. Aquest jesuïta és un be de Déu.
També publico aquesta imatge original , colorejada a ma,  en honor a vostè que es pot considerar un ciutadà Romà, degut a la llarga estada que va ver a la ciutat Eterna ( 1947 al 1997 ). Es pot dir que llegin els seus escrits, vostè si que es va trobar com a casa.Penso que és la persona més romana que he conegut; alhora si vostè s'ho va passar molt be a la Gregoriana de Roma i en la Biblioteca Apostòlica Vaticana, investigant els Borja. M'oblidava d'una persona enamorada de Roma i una exel.lent  coneixadora dels seus carrers i monuments i vida acadèmica, es tracta de la catedratica de literatura Sra. Mariangela Geli, ara feliçment jubilada.


Fa uns 30 anys vaig comprar a un parracaire "chatarrero " un grapat de llibres cada un d'ells portava el nom escrit que, ben be,  podia ser d'algún religiós , així com un llibre de psalms que duia a dins una tarja que deia  "El Dean de Plasencia " Vostès hi han estat ? Jo sí, i moltes vegades. Pels curiosos i alhora amants de l'art, poden disfrutar d´un gran oli sobre Plasencia fet per Sorolla, propietat de la Hyspanic Society of Amèrica de New-York. que va estar exposat a Barcelona al MANAC a Montjuic.


Déu sap de quin any , personatge molt important en aquell temps, diria que era el que manava després del bisbe a la catedral, però ja és història en aquest moments. El primer llibre es titulava: Las Glorias de  Maria, en la imprenta de Don Benito Monfort. año de 1790.



Curiosament a les primeres pàgines del llibre, vaig descobrir el primer Cabdevila , escrit amb una b, en el lloc d'una p, mira jo no n'havia conegut cap i em va fer gràcia.


A dins també vaig trobar algun que altre document, antic, interessant, curiós i es que jo mai n'havia vist cap i millor dit no sabia que existien, ara se algo més :



i diversos noms que no ve a comta nombrar-los, però si dins un  breviari del res de les hores litúrgiques, que a ma duia escrit l'any de 1802 i el nom d'un possible personatge catedralici, o dic per l'enquadernació luxosa del manual, ep! encara ho és!! refrescant la memòria el llibre més interessant va ser un que es deia i encara es diu, escrit a ma , perquè les primeres pàgines estan arrencades i mai he sapigut com començaba  " Este Ritual es de la Sacristia de San Ildefonso año 1856, lletra esrita a ma amb tinta xina ç2 " però penso que el Concili Vaticà II ho va deixar tot fora de lloc, com inservible i  va quedar apartat d'us i .... donç be, al cap d'uns anys fullejant-lo, tot buscant el cant de Zacaries


i el cant del Magnificat anima mea Dominum,  amb llatí, vaja tot un tresor, pel qui li agradi el llatí o millor dit el gregorià com jo, que el considero  esteticament insuperable i bellissim. Com m'agrada entrar a una església i que estigui sonant música en gregorià i alhora faci olor d'incens, si l'esglesia es petitona i romànica molt millor, encara que no m'importa que sigui gòtica o barroca, sempre em  dona molta pau; però penso que també  fins i tot en pot donar als no creients o agnòsics.


Dins la caixa de llibres que ens vam comprar, també hi havia un gros volum, que deia : Diccionario de la Lengua Castellana, compuesto por la Real Academia Española, reducido a un solo tomo para su mas fácil urso. MADRID. Por D. JOAQUIN IBARRA, Impresor de  Cámara de S.M.  y de la Real Academia. MDCCLXXX.  " LIMPIA, FIXA Y DA ESPLENDOR " Tamany 37 x 27 .
Com poden veure es gran, de luxe. impressionant; la meva pregunta es - de quants volums consta l'original del mateix any ? Si algú ho sap m'agradaria que m'ho digués. També vam trobar molts documents sueltos com un que reprodueixo:


També dins del llibre Las Glorias de Maria i vaig trobar un gravat del Beat Francesco di Geronimo della Compañia di Gesú, celeberrimo Predicatore Apostolico.


Anem pel tema principal d'aquest article. Vaig trobar  diguem-ne el cromo que tenen a la vista, o postal, gravat de l'època, no m'atreveixo a dir-ne serigafria,  ?el que si sé , és que es  antiquíssim,  potser tant com el manual " dels sagraments "que tenia a les mans i que el musicòleg Dr. Josep Mª  Gregori i Cifré el va datar de mitjans del segle XVIII. El titol de la estampa amb color ? o colorejada a ma ? que també és possible, perquè penso que la imprenta en color no existia, i per aclarir-me hauria de parlar amb una experta que ha publicat un llibre sobre gravats i  aiguaforts,  que penso que es la seva tesi doctoral i que es titula GUIA PARA LA IDENTIFICACION DE GRABADOS de Rosa Vives Piqué i encara un altre llibre que es titula DEL COBRE AL PAPEL " La imagen multiplicada " de Icaria  editorial; pels que tinguin interès podran disfrutar, profunditzant en aquest món que he acabat de descubrir i que el titol  D'AVANZI COMUNEM DETTI A CURIA OSTILIA Nº 58 . Un món desconegut els espera. Si mirem d'entrar a l'adreça electronica d' AVANZI podrem veure l'estampa, però sense colorejar, o sigui amb blanc i negre; si més no, curiós ! dintre d'uns dies sabren quelcom més sobre el tema.
Si el pare Batllori ho pot veure, ben segur que d'aquesta estampa ens faria una llarga conferència o potser un llarg, llarguissim escrit. Ell que va viure tants anys a Roma, i que n´era un gran coneixedor , de la seva història i del Vaticà i el seu entorn.
Per disfrutar només cal escoltar al Dr. Martí de Riquer que tot passejant unes hores pels  apartaments Borja al costat del Pare Batllori i dir-li en aquesta mateixa finestra s´asseia Lucrecia Borja, això et feia reviure l'història d'un passat gloriós i alhora et posava el pel de gallina. Quina sort poguer passejar pel Vaticà amb el pare Batllori !

Plan of the Tow N and Castle of Lerida, with the Approaches made before it by the French & Spanifh Armies under the command of the D. of Orleans during the Siege begam 1707.
" Plànol del poble i castell de LLeida, amb els accessos, realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans, durant el setge que va començar el 2 - 10 - 1707. "

Gracies a ell, he conegut , El Diplomatari Borja, De València a Roma " Cartes Triades dels Borja " publicades amb la col.laboració de Mossèn Modest Prats, que havia sigut rector de Medinyà (Girona) i professor de la Universitat. També he conegut La Biblioteca Borja. També m'ha ajudat a aclarir-me sobre com va començar la Corona d'Aragó, que sempre m'havia fet un lio: Per mi i per tots vostès repassem amb paraules del pare Miquel Batllori : "  La Corona d'Aragó comença d'eixir el 1137, amb les esposalles de la infantívola infanta dona Perenella, filla i hereva de Ramir II d'Aragó, amb el compte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, que implicava l'abdicació del rei monjo i, alhora, el pacte de vinculació definitiva i mancomunada - vull subratllar aquests dos epítets - d' Aragó a Catalunya i de Catalunya a Aragó: aquest caire tan especial del pacte ens permet de fixar en aqueixa data el punt de partença d'aquella unitat personal i política. " 


Plan of the Tow N and Castle of Lerida, with the Approaches made before it by the French & Spanifh Armies under the command of the D. of Orleans during the Siege begam 1707.
" Plànol del poble i castell de LLeida, amb els accessos, realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans, durant el setge que va començar el 2 - 10 - 1707. "


Jo, ja era grandet quan vaig sentir a parlar del  pare Batllori, el vaig coneixer per la televisió, per la premsa, i per la preparació de la gran festa que se li va fer a Santa Maria del Mar al barri de la Ribera de Barcelona per donar-li un grapat de titols de Doctor Honoris Causa per les diferents Universitats dels Països Catalans, ( tinc la festa gravada amb video, que dura moltes hores, però es una meravella, penso que mai havia disfrutat tant des del principi al final. Va ser un acte fastuós com va anomenar-lo en nostre president Jordi Pujol, penso el mateix, un acte irrepetible i em vaig emocionar quan van sortir caminant cap a la basilica, els dos el pare Miquel Batllori acompanyat del Dr. Martí de Riquer el seu padrí, " tal para qual " els dos molt grandets ; i que li fes la Laudatio el Dr. Martí de Riquer ho vaig trobar sublim, i molt abans de començar ja em fregava les mans per tot el que li diria, vaja que no tindria desperdici des del principi al final i així va ser, no va decepcionar a ningú, Ep ! el parlament del pare Miquel Batllori tampoc, no el puc repetir perquè està totalment escrit en el llibre Records personals i últims escrits, Obra completa Vol. XIX ; amb pròleg de la Cristina  Gatell i la Glòria Soler. Editorial tres i Quatre, 2003.
Jo, he viscut sempre molt lluny de les lletres, encara que sempre m'he alegrat de tenir-les ben aprop, jo vaig entrar de ple en aquest món dels Borja gracies a la revista EL TEMPS,  degut a l'anniversari dels Borja, per en Lluis Bonada, i més persones com  LLuís Cerveró, en Ximo Company de Lleida, el pare Batllori, Mossèn Modest Prats, i molts d'altres que no recordo el nom, etc.

Poso aquest gravat, perquè sempre m'ha omplert d'orgull que Lleida fos la primera Universitat de la Corona d'Aragó i a més que i estudiés el primer papa Borja, Alfons de Borja, futur para Calixte III.

Un cop ficat en aquest  món dels Borja, sempre m'ha entusiasmat més la figura del primer papa Borja Alfons de Borja, futur Papa Calixte III,  un home estudiós, llicenciat amb dret civil, dret canònic,dret romà i més especialitats tot fet a l'Estudi General de Lleida (Universitat ) ( el més important de la Corona d'Aragó ); al servei del Magnanim, vaja una llarga carrera eclesiàstica , primer d'estudiant, després de capellà, canonge de la Seu de Lleida, secretari de la cancelleria del rei, bisbe de  València,  cardenal i als 77 anys d'edat va arribar a al tron pontifici a  Sant Pare.
A Lleida Alfons de Borja tingué la sort de poguer escoltar al dominicà Vicent Ferrer, en unes prèdiques a la Seu de Lleida i un dia deien coincidir els dos i Vicents Ferrer li digué tu un dia seràs Papa i a mi em faràs sant !!!!. La profecia es va cumplir, si no es certa almenys es molt bonica !

Em veig obligat a continuar publican gravats sobre Lleida, també en honor a la familia Riquer, tant i tant lligada a Lleida i  a les propietats que  tenien  a la provincia. Gravat d'Alexandre de Laborde.
 M'impressiona la seva austeritat, la seva honestetat i el seu gran curriculum ! Ben diferent del seu nevot Roderic de Borja, papa Alexandre VI , que als 25 anys ja era cardenal de la Sta. Església Romana. Ben diferent el tiet del nebot ! Encara que el nebot hagi sigut l'home més important del Reneixament a Europa, i s'hagin ompler mils de pàgines sobre la seva vida : per iniciar-se una mica, veure el llibre de J.F. Mira,  Borja Papa  i encara més Els Borja família i mite, els dos brillants, una meravella per l'ànima, jo li vaig sentir una conferència a l'Ateneu Barcelonès, no recordo quin any sobre el llibre Els Borja familia i mite i en una resposta a un soci, li va contestar que - sobre els Borja no s'ha d'inventar cap novel.la, perquè la realitat supera la ficció . Jo recomano llegir els dos, disfrutaran i apendran sense estudiar ; vostès es faran una idea de qui era aqui en aquest fabulós el  món d'Alexandre VI. Encara hi ha un altre llibre Lucrècia Borja, de Maria Bellonci, d´Edicions 3 i 4, traducció i notes de J.F. Mira i presentació del pare Miquel Batllori i Munné. Es un llibre exepcional. Molta història dins d'aquest llibre que va des dels modestos inicis a Xàtiva, fins a la seva grandesa a Roma, lloc on comença la decadència de la gran família; ho  van ser tot en aquest món i alhora molt envejats , per les millors families romanes, lloc també, on va començar la seva decadència; encara que Lucrècia va continuar la seva vida cortesana a Ferrara. Els transcric literalment un trosset, un fragmen del llibre: el petit Ercole dormia el son relaxat de la primera infància, creixia i és feia més bonic: tenia encara i tindria sempre, aquell nasset esclafat i aquells ulls clarissims, els ulls "blancs " de la mare, però, com deia un vell cortesà, era bonic i suau i blanch com la llet quallada .....) oi que escriu be la Maria Bellonci i així són totes les 667 pàgines del llibre.

Plànol de la ciutat de LLeida

Tornant a l'Estudi General de Lleida, he après del pare Batllori que els rectors es turnaven periodicament: un català i un aragonès hi devien alternar el càrrec de rector, però a partir de 1428 entrà també un valencià en aquestata rotació (pàgina 432 del llibre records  personals i últims escrits ). M'encanta aquesta rotació, la trobo única. Ep ! acabo d'enterar-me fa 24 hores, però m'ha emocionat saber-ho !. A més estic encantat que les terres de Ponent fossin tant importants en temps d'Alfons el Magnànim i qui volgués estudiar havia d'anar a Lleida, com el jove Alfons de Borja.
Podriam posar mes fotografies de la ciutat de Lleida i entorn si consultessim la exposició realitzada per l'Institut Estudis Ilerdencs del 20-2 al 15-4-2009, sobre CARTOGRAFIA, TESTIMONI VISUAL DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVES DEL TEMPS, SEGLE XII-XIX. Jo d'aquesta exposició poso un tros de la Vall del Riu Corb, que és el que més m'estimo i que des de petit sempre ho he viscut com de casa.

Guimerà

 Segur que els agradarà. a mi em va sorpendre lo molt transitat que estaven els camins per la tropa, devia ser un terreny molt segur amb tanta vigilancia.
Que curiós i bonic alhora que estan construïnt aquest article en el qual parlo del pare Miquel Batllori i del Dr. Martí de Riquer, ahir al vespre dia 14-09-12 han emès pel Canal 33 a les 23 hores, sota el titol: "Miquel Batllori, l'agudesa d'un savi "Vuit segles de cultura catalana a Europa i el món: el llegat del pare Miquel Batllori, des de Llull a la república espanyola, passant pels Papes Borja. Va ser emocionant tornar escoltar la veu del pare Batllori, la seva velocitat parlant  i com no llegint la seva llicó magisttal amb motiu de la seva investidura com a doctor " honoris causa " per les onze universitats catalanes  a Sta. Maria del Mar el dia 23 de maig de 2002. Ahir va tornar ser fastuós com ho va qualificar el President Pujol. Vaig apendre molt sobre Ramón LLull, sobre Baltasar Gracian , sobre el metge Arnau de Vilanova i més sobre els Papes Borja que són la meva debilitat, perquè m'atrau que Alfons de Borja estudies a l'Estudi General de LLeida ( llegiu al Professor d'història de l'art de  la Universitat de Lleida   Ximo Company, en el primer volum del DIPLOMATARI BORJA,  pàgina 229, Lleida en la projecció internacional dels Borja. D'arrels i altres coses.... quedaran bocabadats, meravellats, se'ls farà cur, llegint  la història del fill d'un tintorer de la Costera, de nom Alfons de Borja. Penso sovint que els alumnes que l'han tingut de professor, han sigut gent molt afortunada, aquest home es tot un tresor. Feliçitats Sr. Company perquè amb un sol capitol m'ajudat a enamorar-me d'aquest primer Papa Borja.
Ahir també ens vam emocionar sentint a l'advocat Lluís Cerveró i Gomis (a.c.s.) a Eliseu Climent, també ens va agradar sentir a  Miquel Navarro i a Luis Pablo Martinez.
Em va agradar tant que l'endemà em vaig posar devant la pantalla de l'ordinador i em vaig veure tota la festa que es va fer a Santa Maria del Mar el 23 de maig de 2002, en el seu moment la vaig grabar entera, sota el titol MIQUEL BATLLORI: " ESTIMAR I SABER " emès pel Canal 33, dins l'Homenatge al Pare Batllori.

El Vilet, abans en temps de l'Abadiat del monestir de Vallbona es deia Vilamanyanor


No us perdeu una forca al cim de la muntanya amb un home penjat. Això no vol dir res més que la jurisdicció del senyor feudal del lloc.
Observeu en el mapa, que els camins estan molt frequentats per soldats, que van d'un lloc a l'altre, no sabem ben be on van ?


Si teniu ocasió de llegir escrits tant del pare Batllori com del Dr. Martí de Riquer poden passar unes meravelloses tardes del que queda d'estiu i de tardor. Dos amics que es tractaven de vostè, admirable !
M'abelleix explicar-los una anecdota que em va passar fa uns 10 anys, vaig llegir el llibre Quinze generacions d'una familia catalana, el vaig trobar tant interessant que a estones quan la meva esposa i la meva tia cosien o feien ganxet a la terrassa de casa amb la bonica vista del mar i escoltant la fressa de les seves ones, em vaig atrevir a llegir en veu alta capitol a capitol , tots vam gaudir de la lectura del libre, que  va durar mesos; he de dir que  tots disfrutavem i apreniem història d'España, de Catalunya i d'Europa i de Lleida capital, de la Segarra, de la Baronia de Vallbona, els Riquer hi van tenir una filla que fou abadesa del monestir de Vallbona, Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( fou 32 anys abadessa), germana de Felip Mariano, marquès de Benavent, instal.lat a Barcelona al carrer d'Ecudillers i casat amb una noia francesa Joana de Ros. seguint amb les poblacions de Catalunya,  també la Bisbal, Agullana, i Girona capital; en fi tota una llarga, interessant, intrigant i bonica  història. Be un cop finalitzada la lectura hi havent passat per la Torre de Bassols, ens quedava llegir Quan jo era noy, d'Alexandre de Riquer, avi del Dr. Martí de Riquer. i ho deixo aquí, encara que he de dir que el llibre el vaig trobar a la Biblioteca Josep Finestres de Cervera al fons Piquer-Jover.

Llibre original de l'autor Alexandre de Riquer de Calaf. L'Ajuntament de Calaf n'ha editat un amb facsímil,  éstà molt ben fet.
Un bon dia em va passar pel cap demanar una dedicatoria a l'autor, però com fer-ho ? Un dimarts pel dematí que faig festa (treballo per la tarda)  vaig parlar amb el Sr. Pere Rodeja ( a.c.s.) de la llibreria Geli de Girona i ell després d'escoltar-me amb empatía, qualitat molt arrelada en ell, em va dir  - que ho conseguiriem -, perquè coneixia al Sr. Jaume Vallcorba de Quaderns Crema;  jo com un nen petit vaig saltar d'alegria. Al cap d'una setmana  li vaig entregar el llibre , però abans de donar-li, veig pensar que seria bo, que a una persona tant important,  no li podia demanar una dedicatòria a seques. Al Dr. Marti de Riquer i Morera  li vaig demanar una  dedicatoria, per mitja d'una carta, perquè calia ser  respectuós amb tant il.lustre persona.


Li  vaig parlar de moltes coses,anècdotes i vivencies relacionades amb l'antiga baronia de Vallbona on van neixer els meus avantpassats i dels trossos de casa on se sentia tocar les campanes a les hores litúrgiques, coneguda per la gent del poble i de les rodalies com  la Campana dels perduts , que havia manat fondre l'abadessa Mª Teresa de Riquer  i de Sabater a Calaf, pels mestres Llois i Adjutori mestres en aquest ofici. en fi i altres questions que a mi em feien il.lusió parlar-ne, com la juventut del seu avi Aleandre de Riquer a la Torre de Bassols a Calaf i que el llibre Quan jo era noy, era una meravella i també li parlava de les pintures del seu avi,  que jo de molt jovenet sempre havia admirat a l'alta major de Montserrat. En fi el tema de la Segarra i Baixa Segarra també hi era present en la missiva, una cosa més que ens unia. I tot viscut llegint el llibre de Quince generacions d'una família catalana , aquest llibre dona per molt, jo no paro de tornar a rellegir capituls com el del palau dels Agullana a la pujada de l'esglesia de Sant  Martí Sacosta que fou de la Companyia de Jesus i els amplissims i llargs problemes amb els Dominics que estaven just més amunt; molt substanciós tot el capítol.

Deu ni do dels problemes que li va comportar construir aquest arc a Martí d'Agullana. Els Dominics no descansaven
Perdoneu que continuament barregi història i anècdotes del pare Batllori i el Dr. Martí de Riquer, primer perquè els dos encara que els vaig coneixer de molt gran i  me'ls estimo, els dos eren intims amics, i els dos,  els temes que han tractat m'interessen i molt.
Al cap de 18 mesos el Dr. Maartí de Riquer em va dedicar el llibre i alhora em va telefonar personalmenet, per dir-me i donar-me les gràcies per haver-li parlat tant del seu estimat avi. Li vaig agraïr la trucada i no em vaig poguer estar de dir-li si publicaria alguna vegada les seves memòries i em va contestar - la meva memòria es remonta a 400 anys enrera i com compendrà és impossible - comnformis amb el llibre Quinze generacions d'una família catalana. Tot seguit em va dir, te el llibre molt subrratllat, però a les guerres carlistes i passa de puntetes !, li vaig dir que sí !, i que sempre m'ha costat entendre el carlisme. Va somriure, em va animar a llegir per començar el llibre La Victòria de la Creu i jo més que agraït a la seva trucada i al seu consell em vaig acomiadar amb la més gran cordialitat i agraïment. Curiosament el mateix estiu m'havia trobat al monestir de Solius en Joan Mató , llicenciat en història i professor d'Institut ja jubilat i em va recomanar el mateix, per poguer iniciar-me en el carlisme.
Tornant a l'acte de Sta. Maria del Mar, vam poguer disfrutar del Cant de la Coronació d'Alexandre VI    ( que es una invocació a la Marededéu que demana misericordia envers el pontifex, i d'una altra, un cant de lloança a les excel.lencies del papa Alexandre VI ); l'encarregat de reestrenar el cant de la coronació va ser  el grup valencià  Victoria Musicae,  aquest grup ha dedicat importants esforços a la recuperació  d'autors valencians
Cum Jubilo, el Veni Creator Espiritu, al entrar a l'altar el pare Batllori acompanyat del seu padrí el Dr. Martí de Riquer; després vam gaudir de l'Al.leluia del Messies de Hendel, El Gaudeamos Igitur i dels cants per la Capella de Ministers  " Vella de vos som amorós " i més. Algo gran.
Penso que vaig coneixer primer els Borja , abans que al pare Batllori o tot plegat, em costa recordar. El que si es cert, el  que recordo , que primer va passar per les meves mansva ser l-anunci l'anunci de l'aparició del primer volum del DIPLOMATARI  BORJA d'edicions 3 i 4. Després en motiu de la festassa a Santa Maria del Mar, acte ja explicat i tot segui la cel.lebració dels  Cinc cents anys del Papa Borja : Els darrers dies d'Alexandre VI ; a la revista El Temps, octubre de 2003. i  més, Jo gràcies al pare Batllori, a l'escriptor J.F.Mira, a mossèn Mossèn Modest Prats, a Mariangela Vilallonga amb la traducció del diari secret del secretari del papa Alexandre VI, Joannes Buckard, no te desperdici  paga la pena llegir-lo, etc. M'ha ajudat molt en aquest món dels Borja el llibre de Professor J.F.Mira i que es titula Els Borja Familia i Mite. Un món tan gran, que no cansa repasar-lo, i vivir- lo de nou i de ser sorpresa constant per a mi.  Els dos papes Borja com vostès poden veure són algo inmens, el meu preferit es Alfons de Borja, encara que el més gran va ser Roderic de Borja, papa Alexandre VI, però cadascú te les seves debilitats. Ho deixo i disfrutin d'aquesta gent valenciana. Roma en mans dels catalans ! Perillós, miri per on es miri.
Perdonin si he abusat dels gravats d'Alexandre de Laborde, i d'algun altre molt interessant que també hi he afegit, sobre Lleida, però els tenia i m'abellia moltissim posar-vos-els ; les terres de Ponent, sempre han sigut casa meva i també del Dr. Martí de Riquer i el principi de la gran història del primer para Borja. No continuo perquè tot està escrit i molt ben estudiat. Vostès mateixos.
Sobre la gran quantitat de gravats antics que els he posat sobre Lleida capital, si volen ampliar els seus coneixaments sobre aquesta tècnica. lo millor que poden fer es consultar la important obra de la catedràtica de pintura i grabat de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, la Sra. Rosa Vives i Piqué, que entre d'altres llibres publicats, en te un que es titula GUIA PARA LA IDENTIFICACION DE GRABADOS. Editorial Arco/libros, S.L. 2003. 
M'abelleix posar-los aquesta informació, per la gran quantitat de grabats que els he posat i que la majoria son d'Alexandre de Laborde. 
Precisament amb data 30 de gener de 2013 ha publicat a l'apartat de Cultura de La Vanguardia  " Vilanova gana 12 nuevos Goya. Los expertos avalan la autoria de unos grabados de una masia del Garraf. La familia d'Oriol Pi de Cabanyes en són els propietaris. Jo fa més de 30 anys que tinc un llibre titulat GOYA. 
Los Agua Fuertes. Conocidos con el nombre de CAPRICHOS y notas biográficas del Autor. Por M. SEGUI Y RIERA. Barcelona: CENTRO EDITORIAL ARTÍSTICO, C/. Mendez Nuñez 10. AÑO DE 1884. " Són fieles reproducciones  de los agua fuertes " por M. SEGUI.




Una meravella de reproduccions,  en total 80.

Pep,  un enamorat del Borja i de Lleida i de tota la història que explica el Dr. Martí de Riquer en el seu llibre Quinze generacions d'una família catalana ! Espero que algun dia junts poguem comentar aquest llibre únic.