dijous, 30 de gener del 2014

AL POBLE ESTIMAT DE VALLBONA

Aquesta bonica història ja fa anys i panys que va passar, jo era adolescent i els nens de cal Manco també; però no ha sigut fins fa poc que he trobat un escrit del meu pare Sisquet Capdevila, ell que tot ho guarda com Déu mana. He de dir que el pare si se'n recorda de la pared que van fer l' estiu del 82, amb l'ajuda del grup de noies, que temps avenir una seria esposa del fill petit de'n Josep Ayats. Sempre he sentit a dir per part del pare que aquell marge de sota cal Romeret, feta amb tant de carinyo posteriorment va caure, no saben si degut a les pluges o si hi va passar una màquina molt pesada o ves a saber què.


Tancat a pany i clau i dins d'una bona capsa de cartró i ben enrollat amb paper de diari, per si de cas, perquè el paper de tant vell que es no es malmeti, que ja ho està, els anys no perdonen i en cap cas voldria el meu pare que es perdessin i jo tampoc.


Si que en aquell estiu tothom en parlava, però jo no se on era o si que o sé, podria ser que estigués fent els primers diagnostics per Girona i aquell estiu no hagués vingut ni un sol dia a Llorens , clar per no tenir vacances ?


El pare si recorda que  aquest marge de pedra seca no va ser ni el primer ni l'últim, que es va fer a Vallbona. Explica que els marges es feien de setembre fins a la collita d'aulives. Si recorda haver participat en els següents marges : el de sota el camp de futbol, el molt llarg de lal carretera abans de la font pública el de sota de cal Romeret i un tros de la muralla del monestir més avall de la casa de la Pilar.

Els margetés van ser : Josep Ayats, Sisquet Capdevila, el Bepasé, el Jaumet de la Fonda, el Pep Marina i en Manuel de cal Lel i segons la memòria del pare, ni havia més : el Pere de la masia, de cala Escoda (dos de solters), un de Rocallaura que anava de company amb el Tomàs de l'Eloi, també voltava per allà un germà del Pep Marina.


 Segons el pare , el que sabia treballar més la pedra era en Josep Ayats i que al seu costat en va apendre molt.


Esmentarem tant sols alguns noms de les noies que van participar al camp de treball:  Marina, Angels Torras, Natalia, Mercè i Lidia Morell. 
Segons en Manu Ayats de tota aquesta història practicament no en queda res en lloc ni a l'Ajuntament i al Google, lo just a la memòria d'aguns privilegiats com els seus pares i el meu , tant sols una carta d'agraïment del pares d'una noia, que la publico perquè en quedi  constància d'una experiència que si va deixar bons records.



De joves Vallbona ho era tot , des del punt de vista de vivències de tota mena, clar el monestir sempre ha irradiat i ha atragut a molta gent de Barcelona i de tot arreu. Recordo que de Barcelona venien a passar l'estiu una familia amb molts de fills que es deien Valdivieso, encantadors fins i tot la seva filla Lali, una exel.lent persona, acollidora com ningú, amb molta empatia i amb un somriure que no tenia límits.


Be, amics meus, espero que us hagi agrat el petit relat d'aquesta, senzilla, humil i entranyable història.


 Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics per sempre

La història d'un marge l'estiu del 1982. Ben poca cosa, però alguns d'aquests marges encara duren.

Pep.

dissabte, 25 de gener del 2014

TEMPS DE MISSIONS 1958 A LLORENS DE ROCAFORT

Els més grans, si més no els que tenen la meva edad, encara tindran present la santa missió predicada a Llorens l'any 1958, Els temps eren preconciliars i nungú ho sabia, i abans que el temps ho esborri del tot, que Déu ni do de lo esborrat que està, perquè si sóc fidel a la veritat fa molt i molts anys que no he sentit parlar de la santa missió ni a la Creu de Llorens, queja no és el que era, ni en el local social, ni al sortir de missa, que sempre si queden un grup de feligresos a fer petar la xerrada, sobretot els germans Josep Mª i Ramón Moix.



Ningú esperava que el Papa Joan XXIII l'any 1959 convoqués el concili Vaticà II. Quines coses Déu meu ?


No se com aquest escrit del pare, sobre la santa missió del nostre poble, per cert molt malmès pel pas del temps, ha pogut arribar fins als nostres dies , tot una sort.


Llorens de Vallbona, per aquells anys, tenia uns 200 habitants. Es troba a 471 m. d'altitud, entre els turons del Xifrer i de Maldanell i a la part obaga de la carretera de Bellpuig a Rocallaura.
Tots els pobles abans esmentat eren de la baronia de Vallbona i de la vegueria de Montblanch.

En aquells anys Llorenç  junt amb Rocafort i el Vilet, que l'any 1972, va quedar agregat a Sant martí de Maldà . Llorens, es denominat " Llorens de Vallbona", no pas tan sols perquè havia pertangut a la seva baronia, sinó per diferenciar-lo de Llorenç de Montgai i de Llorenç del Penedès i perquè la qualificació de Llorenç de Vallbona es mol antiga.


Be, res més, espero que alguns pogueu fer memòria dels fets i de persones que surten en l'escrit com mossèn Jordi Rossell, que ja deu ser molt vellet i nosaltres deu ni do dels anys que portem al damunt.

Pep


divendres, 24 de gener del 2014

QUAN L'EMBRIÓ HUMÀ TÉ TRENTA-SET DIES DE VIDA, FA DEU MIL.LIMETRES DE LONGITUD CORONETA-CÒCCIX...


El darrer dia de l'any 2013, m'abelleix moltissim seguir pensant en l'estimat professor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu. Sempre he tingut present les seves paraules que ens va adreçar a la primera promoció a l'arribar a Bellaterra, la que seria per sempre més casa seva i per lligams acadèmics i d'afecte també la nostra.
Oi que el títol del present article us arriba a l'anima ? oi que us és familiar ? sobretot a molts companys que junts vam passar pel seu amplíssim despatx-estudi d'embrions, estufes, micròtoms, construccions dels talls amb cera,  que després ens aportava tota una gran lliçó sobre l'evolució d'un estadi a l'altre.
Em ve molt de gust publicar per tots vosaltres, els de la meva promoció i les posteriors l'entrada  del Dr. Domenech com a membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya l'any 1996. Molts de vosaltres hi vareu ser presents, d'altres com jo no hi vaig poguer assistir, d'altres metges estaven escampats per Espanya, d'altres estaven en onegés com Metges sense Frontera, i molts d'altres senzillament no es van assabentar de l'acte. Va ser tant important en el seu moment que penso que tot ajuda a conèixer l'amplitud científica, professional i humana del Dr. Domenech. Ell que es va dedicar amb cos i ànima a la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona, renunciant a la medicina privada on hagués pogut guanyar molts diners. A lo llarg de la seva amplia vida docent va donar més que rebre. Tots saben de bona tinta, que molts estris dels laboratoris d'embriologia eren pagats per ell i la seva família. A tots ens ve a la ment les centes de caixes de fusta que contenien els embrions estudiats per ell i enumerats amb les lletres D-I, D-II, D-III, ......(Col.lecció Bellaterra) i així fins a moltes caixes que folraven les parets del seu amplissim despatx, que ben aviat va resultar petit.

Foto feta per Pep Capdevila l'any 2013

Qui no recorda paraules o noms dits pel Dr. Domenech com : Andrea Vesalio, Silvius, De Humanis Corporis Fabrica, Giambattista Morgagni amb el De Sedibus, Charles Darwin,  Gegenbaur, Ramon i Cajal, Braus, Buener i Benninghoff, Homus Faber, Leakey va trobar l'Austrolopitecus Pitecantropo, Ectodermo, Endodermo, Mesodermo,  Blástula, Disco embrionario, saco amniotico, Neuroectodermo, Placa neural, surco neural, Tubo neural, Somito, Notocorda, La Notocorda es el primer derivado del N. de Hensen, partes del Somito: miotomo, dermatotomo y esclerotomo, de las diartrosis : artrodia, trocus o trocoide, condileoartrosis, silla de montar, trocleartrosis, enartrosis, articulacion subdeltoidea o segunda articulación del hombro de Sezé, el triangulo supraclavicular mayor o " coin d'amour ", os capitatum, os hamatum, os naviculare, latisimus dorsi, ad modulum tridentis de  Albrecht von Haller......

Un bonic aclariment, dibuix i lletra del Dr. Domenech.

Tot l'article va encaminat a saber més de la vida i vocació del nostre amic Dr. Domenech, per la qual cosa tot company pot repassar la seva vida al seu costat durant dos anys o més ? cadascú ho sabrà, Penso que cada metge podria ampliar aquest petit article, però també podeu ampliar coneixements llegint un bonic article publicat a la revista LA PASTILLA " Seguimos dando guerra Nº 14 " , publicada pels seus alumnes de l'any 2000 ,

Disposo de La Pastilla sencera (14 pàgines).


és molt interessant i s'entenen moltes reflexions de la seva gran vocació i el perquè va optar per la docència i la investigació i no per la medicina privada.


Em sap greu no posar-vos totes les pàgines, totes són interessantisimes, però molt més la última que posa els noms dels seus alumnes :  Javier Abarca, Alicia Valiente, Rosa Vivanco i una meravellosa dedicatòria del Dr.  Domènech per La Pastilla; mai he sabut si va continuar i fins quan.




  El defineixen com a home de be i no s'equivoquen, encara que cadascú podria dir la seva, jo hi afegiria que és un gran humanista, un home lliure, que mai es va lligar a cap poder  i  va fer seu aquell refrany que diu " que el que només sap medicina, ni medicina sap " després de conèixer-lo i de llegir articles escrits per ell o per d'altres sobre la seva persona, podem dir que també es un intelectual, escoltar-lo en parlaments seus de final de curs, com quan vam anar alguns ex-alumnes, a la darrera classe de la que seria  la seva segona promoció a Bellaterra, escoltar-lo era un premi per l'ànima i " un "subidón" d' autoestima per tots nosaltres perquè ens va deixar pels núvols i els va dir que la primera promoció havia deixat el llistó molt alt, junt amb més qualitats nostres i una vegada més que tots plegats sereiem uns grans metges. Ep ! ho ha deixat escrit en el seu parlament d'entrada a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, ho poden llegir.


Ara que estem en mig dela primera promoció, no tinc cap més remei que fer publica la convocatoria de la festa de final de carrera a la Paloma; han passat entre pitos i flautes 6 anys i com podran llegir al final de tot , ens queden les classes de'n Domenech i el follón dels mil i pico. i no parla de cap més record, ..... curiós oi ? perquè el professor Domenech ens va omplir tota la carrera d'una manera o altra. Sempre que podiam ens escapaven a visitar-lo a Bellaterra i de vegades fins i tot ens quedavem a una de les seves classes.

Festa dels vint anys de la primera promoció. Amb El Dr. Josep Maria Domenech el Dr. Ricard Bargués i d'altres que no recordo els noms.

en el discurs dels nostres 20 anys a una sala de festes de Barcelona ens va deixar bocabadats i emocionats recordant en Maragall, Segarra, Espriu, etc....que orgullosos que estem de vostè estimat professor.




Sempre pendent de les nostres necessitats va demostrar amb escreix com la passió és l'ànima de la docència. Fou un far per a tots nosaltres, en aquells anys de massificació de la facultat. L'aula L  era el sancta santorum del dia a dia.


Interessant sessió a la Real Academia de Medicina de Barcelona, on el Dr. Domenech parla del desenvolupament del  Conus  Cordis i de la cambra de sortida ventricular esquerre. També podem veure el nom del catedràtic actual Dr. Alfonso Rodriguez Baeza i company nostre de la primera promoció.

Per això, no tinc cap més remei que publicar el seu parlament d'entrada a la Reial  Acadèmia de Medicina de Catalunya, llegir-lo es un plaer per tots nosaltres. Alhora llegir també les paraules de benvinguda del Dr. Laporte ens aporta un Dr. Domenech enamorat de la embriologia, més proper a tot l'alumnat, més qualitats , més vida acadèmica del nostre doctor; el Professor per excel·lència.
 LLegir-lo us serà un plaer pel cor. Els que ja l'haviau sentit en directe o llegit, perdoneu-me l'atreviment, però repassar sempre es bo.



El seu parlament acaba amb la frase I del cor a l' ésser humà enter : ... D' aquest ésser tant ric en secrets que estima, que estudia, que investiga, que plora, que riu, que juga, que s'enyora, que s'ofen, que perdona i que, per damunt de tot, te el do de l'esperança ....
Se, que estaran contents de llegir els escrits els companys metges : Ramón Gefaell de la Peña, Maria Jesús Cornellana  en Pitu Genolla, la Margarita Bosch , en Ricard Bargués, en Dani i Alvar Vilaplana, en Miquel Santaló , Toni Griera, la Georgette Rectoret, Mª Teresa Codina Nesplé, l'Agusti Barnadas, Josep Cánovas , Josep Maria Coma, Miquel Fabré  i molts més de la nostra promoció, em quedo aquí, no puc  enumera-los a tots sense córrer el risc de deixar-me'n una bona colla. Perdoneu.


Al començar la nostra carrera a Bellaterra, ningú esperava tant. Entrar a la seva classe i esperar durant mitja hora , a veure qui seria aquell il.lustre Dr. Domenech ens tenia amb el cor a la ma. Fins que puntualment va arribar acompanyat del " mozo de la cátedra " el mozo, amb la seva barba no desdia gens ni mica de la seva  funció.



La primera classe va ser com, si ens haguessim colat a la boda del segle. Va ser quelcom gran, molt gran, viure en directe el seu debut, va ser  fins i tot fastuós. De cop em vaig sentir afortunat d'estar present en aquella aula.

Ens va assegurar que ell estava allí per oposició i que " nadie se llamara a engaño ", ell venia a treballar de debò i esperava el mateix de nosaltres.

Esquema del conjunt dels nuclis d'origen i acabament dels nervis cranials.


Que el nostres problemes sempre serien els seus, només calia que visitessim el seu despatx, que a partir d'aquell moment sempre restaria obert per nosaltres i podriem parlar de tot, fins i tot revisar exàmens i alguna que altra vegada mirar les seves preparacions al microscopi, això ens feia sentir importants. Tot s'ha de dir quan portaves una estona ja no sabies si el que veies era ectodermo o mesodermo embrionari, ell somreia per sota el nas; d'altres vegades al demanar-li si podies donar un cop d'ull , et contestava - perdona Josep, però no entendries res, jo porto dos hores i vaig perdut.



 Ah !!!!! i que tots nosaltres treuriem MATRICULA D'HONOR i que tots seriem uns grans metges; tot això va ser massa per nosaltres, ens va ser una injecció d'ànims tant gran, que no teníem paraules d'elogi vers el professor; l'aula sempre més va estar, "abarrotada", durant els dos anys que vam estar amb ell.



Sortien voluntaris per tot, per fer dissecció, per tenir ordenat el dipòsit de cadàvers, per tenir la osteoteca ordenada, per vigilar les estufes on s'incubaven els embrions de pollastre, en fi era una cátedra molt freqüentada i estimada, tots eran molt acollits en tot moment.



El Doctor Domenech estava a Bellaterra fins a altes hores de la matinada, fet conegut per estudiants, professors i pels usuaris de l'autopista; la seva finestra sempre estava il.luminada i la resta de l'edifici de la facultat restava a les fosques. Sempre tenies un cafè pagat. Ningú li tenia por, era un home més estimat que temut. Ja està dit.
Des del primer dia , ens va dir i al final de cada classe o tornava a repetir, si algun alumne s'havia quedat amb algun dubte, o molts dubtes o " in albis " ell repetiria la classe. Doctores i doctors, sou testimonis que ho va fer moltes vegades, no aclaria dubtes, sinó que repetia la classe.  Recordeu el dia que el professor Dlomenech  va entrar a l'aula L i acompanyat del mozo de la cátedra que es deia Juan Pereira, que anava amb una bata blaumari i portava una safata amb un os, i ens diu en mig d'un gran silenci - Voilà l'os Temporale, el pànico de la medicina el terror de los médicos !! a mi em va costar molt estudiar-me'l, eran altres temps, altra manera d'ensenyar, però tots vostès treuran matricula d'honor; d'aquesta manerava començar una classe magistral que mai oblidarem.

Lliçó 109 del programa d'Anatomia Humana de primer curs : Temporal ( Os Temporale ).

A l'acabar la classe, va dir com sempre si hi ha dubtes, algun dupte, més dubtes ? i tres alumnes de l'aula L van aixecar el braç, va repetir la classe, i curiós, no és va aixecar ningú .


Només pel sol fet o només pel plaer de que nosaltres aprenguéssim i esdevinguessim uns grans metges. Quin home Déu meu !! No coneixia la mandra i allargava el dia.


Durant molt de temps els alumnes teníem dubtes sobre si es quedava a dormir a Bellaterra o no ? o dit d'una altra manera si dormia o no ? Era com una llegenda. Al final sí dormia, però al preguntar-li directament no contestava ni si ni no ,posava un somriure pel mitg com si tengués dubtes??

El " jefe " com carinyosament el nombràvem, tenia una absoluta indiferència pels horaris d'entrada i sortida de lo estrictament " anatòmic", ....... inclús si et quedaves sense sopar, per tal de dissecar el plexe braquial, per contes d'anar a prendre un bocata a Bellaterra o a Cerdanyola, ho trobava normalissim , no li donava cap volta, quedar-se sense sopar no calia ni un comentari, tot per la ciència ! el saber be valia un o dos  sacrificis .


Així comença :

Quan l'embrió humà te trenta-set dies de vida, fa deu mil.limetres de longitud coroneta-còccix, i pertany a l' estadi setze de la Carnegie, el seu cor ofereix la següent anatomia: ambdues aurícules estan separades tan sols pel septum primum, ja que el septum secundum encara no s'ha format; és ben evident el foramen primum que permet el pas de la sang de l'auricula dreta a l'aurícula  esquerra i es pot observar o no la formació del foramen secundum atès que aquest apareix en el transcurs dels estadis quinze al disset.  Els rodets endocardíacs aurículo-ventriculars anterosuperior i posteroinferior, encara que ben desenvolupats, no estan fusionats i, per tant, encara no podem parlar de septum intermedium. Els ventriculus i el bulbus cordis es comuniquen pel forat interventricular primari i en la paret luminal del conus cordis, s'aprecien els rodets bulbars o crestes conals dextrodorsal i sinistroventral, però no fusionades, per la qual cosa la llum del conus cordis  roman única en absència del septum conal. El troncus cordis ja ha donat lloc als seus derivats: part ascendent de l'aorta i tronc principal de l'artèria pulmonar. Aquesta és doncs, a grans trets, la morfologia interna que presenta el cor d'un embrió humà als trenta-set dies de vida ( Mall, 1912; Licata,1954; Vernall,1962;Cooper i O´Rahilly 1971; Domènech, 1986a). Ara bé, sens dubte, el fet més destacable pel que fa a l'objecte de la present exposició és  l'aparició d'un agregat cel.lular caudal al rodet endocardíac inferior i que per a nosaltres representa el primordi del sistema específic de la unio-àtrio-ventriuclar ( Domènech et al., 1990,1991,1993).

Continua amb :Morfogènesi del node àtrio-ventricular i del fascicle de His.........

Discurs de benvinguda de l'Acadèmic numerari
JOSEP LAPORTE I SALAS:

        


Escoltar al Dr. Laporte i Salas es un plaer, primer per ser un eminent farmàcoleg i professor de la nostra universitat Autònoma de Barcelona i gran coneixedor del nostre estimat amic Dr. Domenech.

De la ma del Dr. Laporte ens hem adonat de la grandesa tant científica com humana del nostre estimat amic i professor Dr. Domenech.
Ens hem adonat de la gran quantitat de tesis doctorals que ha dirigits amb qualificació Cum Laude, li han sigut concedides diverses ajudes i beques per part de la CAICYT, del FISS i d'altres intitucions.


Oi que tots plegats hem sabut de premis, honors de tota mena i reconeixaments del nostre estimadissim Professor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu que desconeixiam ?, encara un detall que l'honora, es que quan li vagi comentar que un grup d'ex-alumnes seus el voliam proposar per una alta distinció de la Generalitat de Catalunya, va dir -Josep no cal, deixe-ho estar.
Una curiositat abans d'acabar,  el Dr. Domench al final de cada trimestres em demanava els meus apunts, deia per enterar-se de lo que captavem de lo que ell explicava; a final de primer curs em va demanar tots els apunts del curs, un company els va anar a recollir al departament per estudiar-los  i havia  algunes correccions acompanyades de la paraula ! Ilustre  ! Quan el vaig veure em va donar i un cop de complicitat a l'esquena, que jo vaig agraïr moltissim.



Be, per nosaltres sempre ha sigut gran molt gran, no li calien els premis, nosaltres els de la primera promoció (1975) ja feia anys que li havíem donat un Cum Laude permanent, estàvem convençuts que arribar com el Dr. Domenech era el màxim que un metge podia arribar, n'estàvem ben convençuts. O sigui que nosaltres i molts altres metges , si vam tenir un punt de referència a la nostra carrera i en la nostra vida de metges i de ciutadans, una persona a qui admirar e imitar i seguir durant la llarga vida acadèmica i després durant el llarg exercici de la medicina als nostres destins.

En primera línea l'anyorat Dr. Jordi Cebrià i Andreu ( Gorka pels amics).  En temps dificils va ser company de tots, home bo, un pare exel.lent , bon metge i millor professor de la Universitat Blanquerna (e.p.d.)


 Ell ha sigut un lider per moltes generacions de metges. Molt més que professor, ha sigut un MESTRE.


Com li agradava compartir els seus èxits acadèmics amb tots nosaltres; de tant en tant m'arribaven cartes com la que us poso, fins i tot vosaltres estareu contents del que llegiu  i  també d'altres esdeveniments com el que em comunica que ha sigut nomenat Miembro de Honor pel comité Organizador del XII Congreso Chileno de Anatomía . TEMUCO 1991. 



De part de la Societat Novaiorquesa de Cirurgia de la mà, permetin felicitar-lo per haver obtingut el premi Emanuel B. Kaplan per la seva presentació sobre “Anatomia dels lligaments de Ulno-Carpal” realitzada a la reunió de la Societat Americana de cirurgia de la mà.
El certificat del premi el rebrà en correu apart.
Comprovarà que  el dibuix l’ha fet el Dr. William Littler, especialment per aquest premi el que indubtablement suposa un motiu d’orgull addicional per a la teva Biblioteca.
De nou, permeti que el feliciti per haver guanyat aquesta distinció per la seva excel.lència en el camp de l’anatomia, la veritable passió del Dr. kaplan


Una abraçada amics i disfruteu, sóc conscient que queda molt en el tinté, en cap cas ho faig volguent, sinó perquè jo també he perdut memòria. Perdoneu. Una abraçada ben càlida per vostè estimat Dr. Josep Mª Domenech i Mateu.

Pep