dissabte, 19 de juliol de 2014

PASSEIG PER FORA DEL MONESTIR DE VALLBONA

Aconsellat pels meus fills Oriol i Lluís, vaig a fer un article,  no sobre l'interior del monestir de Vallbona de les Monges, en cap cas tinc tanta formació per explicar un monument tant emblemàtic de la Catalunya Nova, el monestir cistercenc femení més important de la l'antiga Corona d'Aragó; dons  hi ha amplíssima literatura escrita d´ historiadors molt rellevants de casa nostra, començant pels Srs. J.J. Piquer Jové,  Josep Maria Sans i Travé, mossèn Francisco Bergadà i Sola i el seu germà Ramón rector de Rocallaura i l´Albi , Gener Gonzalvo i Bou,  Joan Ainaud de Lasarte, Antonio Aulestia Pijoan, F. Castillón Cortada, J. Lladonosa, Dr. Marti de Riquer , Jacinto Bonales Cortés i d'altres que ara no recordo.
 Parlaré de l'entorn del monestir , vinguen de Llorens i observant el poble de Vallbona des de dalt, com ho devien fer les noies que arribaven a Vallbona per fer-se monges, durant tota l'edat mitjana i gairebé fins entrat el segle XX, fins que la Diputació de Lleida , va obrir la carretera de Maldà a Rocallaura, l'any 1925, en  el Pla nacional de vias provinciales LP2335; fins llavors era obligat passar per dins el poble de Llorenç,  i cap a Vallbona camí de les Creuetes.

Llorenç de Rocafort, vist per darrera la vila.

 La tradició oral ens parla d'un lloc ple de creus, degut a que.....? mai ho sabrem, però podria ser per la perillositat dels camins, encara que estiguessin al cim de la carena, a més aquests indrets eren molt solitaris, ep ! encara ho són.

Parròquia de Llorens dedicada a Santa Maria com totes les del Cister,més tard a Sant Abdó i Sant  Senen, al costat esquerre l'antiga Abadia, on vivia el mossèn, a la dreta cal Jan.
 Resumint, el que intentaré fer es una visita guiada pels de fores del monestir i per això m'ajudaran moltes vivències des de petit, hores d'escoltar als meus pares, a la gent gran de Vallbona, que recorden tota la tradició oral , i dels autors anteriorment esmentats,

Casa pairal a Llorenç de Rocafort, dels germans Ramón i Francisco Bergadà Solà, preveres i canonges

La seguretat dels viatgers era vital, fossin qui fossin : pelegrins, pagesos,  correus, mercaders, captaires, frares mendicants o parents de les monges de Vallbona; els pobles donaven refugi, davant de tanta incertesa, sobre si om podia ser agredit per bandolers o senzilllament saltejadors de camins,  que abundaven per les terres de la Segarra. En una carta que escriu l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 18-VIII-1788) al seu germà Felip Mariano  de Riquer marquès de Benavent diu el següent : "  ... per asi y a poca seguritat en los camins, que dihuen y a alguns lladres, y un ome sol va molt exposat " .


A més, historicament fins i tot el camí de "Santiago" passa per dins de Llorenç, vinguen de Vallbona, només cal veure marcades les fletxes als marges . Llorens va formar part de la Baronia de Vallbona d'ençà el deu de març de mil tres-cents vuitanta, quan l'abadessa Saureneta d'Anglesola , comprà a Pere III el Cerimoniós, la jurisdicció sobre els seus principals dominis, pel preu de 22.000 sous;

Llorens de Rocafort vist des de la solana, o del camí que va a El Vilet..

d'aquesta manera obtingué la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i  mixt imperi ,  de tots els llocs de la seva propietat com Llorenç i d'altres....... d'aquesta sort, els mil dos-cents habitants  de la baronia de Vallbona passaven a ésser vassalls de l´Abadessa. Era el ple triomf del sistema feudal a les nostres terres .



Just quan a l'arribar a lles Creuetes a 40 metres ja veiem aquesta bonica panoràmica, el monestir ja treu el nas i ja no el deixem més, al contrari cada cop més es va fent present en tot el seu esplendor. L'història de lo que ha sigut la baronia de Vallbona ens be de cop. Disfrutin de tot plegat, es una excursió privilegiada per qui vulgui gaudir de la natura, d'una bona companyia i de l'història d'un lloc únic.


Parlarem, des de quan  s'albira el poble i monestir de Vallbona, fins a arribar a les seves muralles o parets.


Jo, he entrat dotzenes de vegades dins el monestir i espero si Deu vol, seguir visitant-lo moltes més, es  un racó molt entranyable, on tot respira pau. Vallbona sempre ha sigut el mateix, encara que els anys l'han anat canviant. El Concili de Trento va ser decisiu, però les destrosses fetes per Virgili, bisbe de Lleida, van canviar per sempre el monestir. A la vida sempre hi ha persones que necessiten protagonisme.


El que a continuació escriuré , es ni mes ni menys que una visita guiada pels de fores de Vallbona. Durant la meva vida he donat dotzenes de voltes a tot el perímetre del monestir i puc dir que es tot ell una bonica i llarga història; només per fora hom pot gaudir  moltíssim.

La llarga muralla de l'hort del monestir

Forçosament ,me de traslladar als meus records d'infantesa. Recordo que mai marxava de Llorenç sense permís dels pares, anar a Vallbona sense avisar era un atreviment que es pagava car. Vallbona es a dos Km. Si hom tenia permís per anar a la font dels Serradells a berenar o a menjar la mona de pasqua, sempre hi anàvem pel camí antic que surt de Llorenç per davant de cal Mano, enfila les Creuetes i passa tota l'estona per la carena de la muntanya, veien tot el rato el fondo de Vallis Bona, el més fèrtil del terme, era i continua essent una visió plàcida fins que hom veu de cop  i volta  el monestir i poble de Vallbona.


Hom podia albirar al costat de la síquia de la part obaga: freixes, àlbers, salzes, xops i canyars. Durant anys trobàvem sorts ( o parades ) enteres d'aiguamolls i que no es cultivaven, com la sort del Borràs, que tota ella estava plena d'aigua i de canya xisca, fins i tot trobàvem polles d'aigua, cosa única en aquelles terres; mai més n'he vist. perquè han desaparegut els aiguamolls; cap jove de 40 anys en recorda cap.


Ara parlant del fondo cal dir que a mi de jovenet em cridaven l'atenció les famoses robinades. Quan ploia molt en poca estona, se sentia una remor i la gent de Llorens tenia un desori i deia:  - baixa robina, baixa robina ; i tots corriam , era tot un espectacle, veure el fondo baixar a lo ample , o sigui de punta a punta fins a Maldà i s'emportava la verdura dels horts com el que el pare feia a la sort de més amunt i també les garbes de blat o d'ordi. La gent gran recorden i ho porten grabat a la ment les diferents robinades com la de Sant Bartomeu 1842, de Sta. TEcla 1874, la de Sant Lluc 1930 i la de Sant Aleix el 1952, sincerament d'aquestes jo no m'enrecordo de cap.

Vistade Vallbona arrivant des de Llorenç

De totes maneres, Vallbona apareixia tota misteriosa, sempre al fondo de la vall, com descriu Antonio Aulesteia Pijoan en el llibre España sus monumentos y artes su naturaleza e historia "Cataluña" de D. Pablo Piferrer y D. Francisco Pi Margall, tomo II (1884);  era tot una festa sortir del poble i anar al poble del costat, això va durar anys. La majoria de vegades anàvem acompanyats per persones grans i de seny, sols no recordo, sí més grandet. Mai gosàvem entrar a Vallbona, la festa era a la font dels Serradells i cap a casa.

Font del Serradells

Copio el que descriu Aulestia :

Está Vallbona en un valle triste y solitario cuyo silencio no turban mas que de vez en cuando el sonido de las campanas y los cantos de las monjas; y es todo en él tan grave y tan solemne, que el hombre se acerca con respeto a sus muros y huella con temor la tierra, turbado por el eco misterioso que va dispertando cada uno de sus pasos. Unas pocas gradas, abiertas entre dos bajos paredones en que crece el musgo, conducen a un patio (hoy convertido en plaza), donde junto al templo hay cinco sepulcros del siglo XIII, lisos unos y adornados otros de escudos de armas. Ocupa el patio  todo el lugar  que media entre la sencilla fachada principal  de la iglesia, incompleta y sin entrada alguna, y el ala izquierda del crucero , en la cual campea una puerta bizantina, compuesta sencillamente de cimbras concéntricas, y cobijada por un frontón sin base corrido  de arquitos descendentes........ Completan el efecto de este cuadro lo pobre de las casas del contorno y el aspecto general de los alrededores, que, si no son ya lugar de soledad y de horror, como los llama un documento del siglo XIII, tienen aún mucho de solitario y algo de lúgrube. pàg. 346.

Fletxa que assenyala el cami a seguir per arribar a Santiago de Compostela

Recordant una data important que vaig anar a Vallbona per la porta gran, va ser al ce.lebrar el VIII centenari  de la fundació del Monestir, jo feia d'escolà era l'any 1957. Em ve a la memòria , que allí vaig veure per primera vegada al cardenal D. Benjamin de Arriba y Castro, al bisbe auxiliar D. Laureano Castan Lacoma i l'abat de Poblet Edmón M, Garreta, molt jovenet a la foto i ara molt grandet al monestir de Solius (Girona).


D'aquesta festivitat recordo que van venir a Vallbona  tots els monjos de Poblet, i la llarga capa que portava el Cardenal  de Arriba y Castro.



Serveixi aquesta postal de quan jo era petit, per explicar-los-hi la vista que veiem al baixar de la font dels Serradells i arribar a  Vallbona. Tota la part dreta  de la foto ens recorda la Vallbona medieval, sense cap dubte i la part esquerre el poble que va créixer a redós del monestir. La història ens recorda que va ser l'abadessa Estefania de Piquer qui va fundar el municipi de Vallbona. Les finestres de la part dreta, estan obertes a la muralla, perquè les façanes de les cases com cal Berenguer i totes les altres donen dins   del cubar o carrer de l'Abadia o plaça de la Constitució de Cadis. Aquestes cases de la muralla recorden el poble de Montfalcó amurallat, a prop de les Oluges i Estaràs.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà

Dona molt inteligent per fer el que va fer, eren els temps postconciliars del Trento, va repartir terres i vivendes a la gent de Montesquiu que vulgués traslladar-se a Vallbona.
A Vallbona el concili de Trento va marcar per sempre més les seves vides. Ara que n'estem parlant em ve a la ment un tros del llibre  " Els Borja Familia i Mite " de Joan F. Mira : El germà de la bella Giulia  ( Sponsa Christi i concubina papae), Alexandro Farnese, va rebre molt promte el titol de Cardenal i bones rendes i beneficis; es va construír  prop de la Via  de Montserrato el millor palau renaixentista de Rona - encara ho és : el palau Farnese i ell mateix va ser papa més tard amb el nom de Pau II, aquest papa Farnese  que començà la seua carrera com germà de la  "bella Giulia", es qui convocà  El Concili de Trento ; aprofitant que ja som aqui també em ve molt de gust dir  que també fou qui aprova la Companyia de Jesús i que va fer cardenals successivament, dos germans del Duc de Gandia Francesc de Borja, i també fou qui encomana Miquel Angel  les pintures de la Capella Sixtina.

El cubar del monestir
Aquest carrer o via pública es anomenat carrer de l'Abadia o també carrer de la Botera, li queden dos grans arcades;  els arcs que manquen foren manats destruir pel bisbe de Lleida ( Francesc Virgili ( 1604-1626). En  aquest carrer hi han les primeres dependències que les monges cediren als habitants de Montesquiu, per la qual cosa considerem aquest espai com el centre del casc antic del poble, o sigui dins del primer recinte o dins de muralles, després ja començaren a edificar cases fora de la protecció de les muralles.

Escut de l'abadessa Dorotea de Ferrer i de LLiure damunt de la porta d'entrada al palau abacial, avui tapiat i que es una de les  millors mostres de l'arquitectura civil renaixentista de que gaudeix el monestir.

 Totes les parets, tant propies, com les que en altre temps formaven  el primer recinte, i la llarga paret que envolta l'hort  de les monges, la plaça del monestir que alhora es plaça del poble amb les seves tombes i la font monumental de 8 canelles, els escuts de les cases del voltant ( escut dels Cervera) s. XIII, primers mecenes del monestir,  a la façana de l'Hospital de Pobres de Jesucrist, tot està ple d'història.

Escut d'armes de la família Cervera, grans promotors del monestir dins de la noblesa catalana. Eren parents dels Cardona i dels Anglesola.

 El pas a peu o amb cotxe per dins del cubar, el qual poden veure en aquesta foto, el balcó del palau Abacial, amb l'escut de l'abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure, i la majestuosa entrada   del palau abacial a sota mateix. En aquest balcó l'abadessa rebia els honors del poble, presenciava la processó del Corpus i d'altres celebracions propies del seu càrrec com a baronesa del lloc.

Majestuosa portalada d'entrada al palau abacial i just a sota el balcó l'escut d l'Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure . 
La seva tomba està enmig del cor de l'església, una senyora lauda sepulcral com calia a tal noble abadessa.

A l´última línea poden llegir el nom de l'abadessa Dorotea de Ferrer

Aqui va un tros d'un pergamí llarguíssim, signat per l'abadessa Dorotea de Ferrer i de LLiure

Tros de pergamí signat per l'abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure.
Dorotea de Ferrer es una de les abadesses més importnts despres del concili de Trento : Decretum de regularibus et monialibus.......


Document de pergamí signat per l'abadessa Dorotea de Ferrer i de LLiure ( 1604-1626)

 Cal fixar-nos en la gran portalada que dona entrada al monestir, feta en temps de la prelada  Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 34 anys d'abadiat). Llegir Quinze generacions d'una família catalana" del Dr. Marti de Riquer i Morera, ja em diran, una llarga, interessant i molt bonica història. Vostès mateixos.

Aquesta gran portalada fou manada fer l'any 1775 per l'abadessa Riiquer. Morí l'any 1802, quan tenia 89 anys.

on parla llargament de la seva avantpassada l'abadessa Riquer, amb grans dots de comandament i amb molt de caràcter, això últim reconegut per ella mateixa, només cal llegir les seves cartes al seu germà Felip-Marià marquès de Benavent instal.lat al carrer Escudillers de Barcelona.


Aqui poden veure l'estructura de l'escala de cargol que puja als teulats, per anar al cimbori on hi ha la campana dels perduts. Recordo haver-hi pujar més d'una vegada amb els nevots de mossèn Daniel Barenys Llauradó, en Jordi (a.c.s.) que era metge com jo i que sovint ens trobàvem al congrés de la SEMFYC ( Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria ); donava bo parlar amb  ell, home enamorat de la medicina, senzill, no li agradaven les martingales, auster, sabia totes les lleis que calia guardar i practicar, recordo que sempre optava per anar a sopar a un bar com jo, fugia dels sopars en grup; més d'una vegada haviam coincidit al mateix bar/restaurant sense dir-nos-ho. Junts repàssavem el nostre ofici de metges i els problemes i les alegries de l'Atenció Primaria; també repassavem els estius a Vallbona, on mossèn Daniel, el seu oncle, ens posava junts a fer els deures i a repassar, les excursions que jo feia a la font del Serradells i ells a les tardes cap a Llorens per les Creuetes per asseure´s a la creu de Llorens, berenar  i disfrutar de la marinada, que tant se sent a l'antic poble de la Baronia de Vallbona.
Cal fixar-se en  la llarguíssima pared per no dir muralla de l'hort on trobem incrustada la pedra amb els escuts de la la casa de Caldes, ben be no sabem de quina abadessa es tracta, però ben be podria ser la de Blanca que fou abadessa.


Al carrer de l'abadia o del cubar, al costat de l'entrada principal, trobem aquesta bonica porta, tapiada
Era frequent trobar diferents monges de la mateixa familia com la dels Riquer : Jacinta de Riquer i de Fiyó, Gràcia de Sabater i de Campderròs, F. de Riquer i de Guiu, Teresa de Guiu i d'Escolà, Maria de Riquer i de Guiu, Teresa de  Guiu i de Bru, M.A. de Sabater i de Prior i Mª Antonia de Guiu i de Siscart (tret de J.J. Piquer i Jover ).

Escrit de la pròpia ma de l'abadessa Lluisa de Dalmau i de Falç, que figura al final d'una escriptura de compra-venda.

Al parlar de la muralla de l'hort, em ve a la memòria que l'abadessa Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç ( 1815-1853), li va caure aquesta paret per dos punts, quedant oberta la clausura a consequència  del temporal de l'estiu de 1853. Degut a la gran penúria econòmica, les monges acorden fer la paret abans que tot i amb els diners destinats a la manutenció. Aquesta abadessa va patir plenament la desamortitzacio (1836).




A l'abadessa Blanca de Caldes li devem l'enrejolament  de la sala Capitular  amb cairons de terra cuita vermella possats simetricament de 4 en 4, que porten les seves armes en relleu, a més a la presidencia de la sala feu colocar la Marededéu de terracota " Nostra Domna de la Pietat "



Hom pot veure a l'original a la base l'escut de la casa de Caldes.
També trobem a Vallbona una altra abadessa de la casa de Caldes , que es diu Aldonça de Caldes l'any 1455-1468.


Si seguim caminant tota la muralla que resguarda l'hort de les monges, sense volguer ens trobem amb un grup d'horts, que fan tot el goig del món, regats amb l'aigua que vessa dels safareigs del Raval que es nodreixen de l'aigua que mana de la font del Raval, que donà al poble de Vallbona  l´última abadesa jurisdiccional Maria Isabel  de Gallard i de Grau (1854-1872)  parenta dels Riquer, l'any 1859. Segons conten els grans de Vallbona, aquests horts del Raval es varen dividir en varis propietaris, però aquesta terra era l'hort de cala Bernarda, que tenia el dret de l'aigua per a regar, de les sobres del rentador del Raval.


que procedeix de la canonada que és propietat de les monges; amb aquesta cessió és tancaren, per part de les monges, set segles de vida senyorial a Vallbona. Sovint hi he trobat algun particular omplint garrafes d'aigua. He de dir que sempre que hi passo, hi faig un trago, es fresquíssima.




Aquesta donació fou feta amb la condició que el doll d'aigua havia de ser compensat amb un canó d'igual gruix, obert dins de l'hort, abans del partidor (el partidor es una pedra que parteix el cabal d'aigua que arriba a Vallbona, situada al damunt de l'hort.

Dins d'aquesta caseta, s'hi troba el partidor de l'aigua, la mitat pel monestir i l'altra mitat pel poble.

Parlant d'aigua , convé recordar que de les aigues són copropietaris les monges i el municipi, aquest darrer per graciosa donació de l'Abadessa Estefania de Piquer, fundadora del poble. Dins aquesta caseta que estem veient, hi ha el partidor de les aigues, una peça imortantissima per tots, d'ençà el moment de la donació de l'aigua que fins aquell moment tota era pel monestir.
Caminant per fora la muralla de l'hort, hom pot veure un esplèndid diposit d'aigua per regar l'hort de les monges, diuen que ni ha un altre de més petit, però des de fora no le vist mai.


Aquesta aigua potser la que prové de la mateixa proporció de la que raija a la font del Raval, o sigui abans del partidor. Aigua necesària per regar un hort tant gran. Jo n'estic ben enamorat d'aquesta abundó d'aigua; sempre tinc present la pobresa d'aigua al meu poble, tant sols a dos Km.


La font neix a la finca coneguda per la torre del Borràs, a la partida de la Pica,  a uns dos Kilòmetres del poble.


 Es conduïda al Monestir per mitjà d'una canonada d' esplèndida construcció que assorteix  l'abundosa font del Raval i la monumental de la plaça del monestir de vuit raigs,  destinada a l'estació elevadora des d'on es distribueix l'aigua del poble. El sobrant es aprofitat per als horts propers al poble, també s''aprofita per omplir els safareigs que hi han a l'entrada de Vallbona vinguent de Llorenç.


 Sempre m'ha cridat l'atenció tanta abundància d'aigua, quan a Llorenç no en teníam gens i rentaven la roba amb l'aigua de la síquia o sèquia que passava per sota el poble , o sigui una gran diferència, que encara ara m'emociona. Nosaltres els de Llorenç ens hem de conformar amb la font del Tossal Gros i encara no es del nostre terme. Aquesta foto està feta un dia d'hivern, mentre esperava que una monja obrís la porta de l'església per entrar a Vespres. Aquestes es resen a les 19,30 hores, fa fred i ja fa estona que s'ha post el sol. Assegut a una escala, se sent el silenci , només trencat pel l'aigua que raja de les 8 canelles i a més no es troba a ningú. Les vespres són una bona estona de descans per l'esperit després d'una jornada de collir olives.

Safareigs que es troben a l'arribar caminant des de Llorenç

Poso aquesta interessant  litografia de Francesc Xavier Parcerisa (1850), del monestir de Vallbona. Es la única litografia antiga del monestir, no tenim cap més dibuix ni pintura del mateix. Tal com diu el Sr. J.J. Piquer, no vam tenir la sort que si arribés el jove Alexandre de Laborde, tal com va fer a tants llocs, com Bellpuig d'Urgell i Poblet, els dos ben aprop de Vallbona.

Escanejat de l' original de'n Parcerisa de 1850

Quand hom entra a peu a Vallbona, apareix de cop i volta aquesta imatge impressionant del monestir, imatge que van veure cents de peregrins de temps antic, que anaven a peu fent " el Camino de Santiago ", o senzillament gent que visitava aquests monestir, quan es va posar de moda els viatges a tot Europa . Veure , el Llibre romàntic vers el 1850, Llibre de viatges, o el mateix Parcerisa.


Miran aquesta imatge del monestir trobarem una diferencia, les escales no estan en aquest lloc ! es cert, estan a l'altre costat del pou de la neu i en el seu lloc, hi ha l'abeurador pels animals, aprofitant l'aigua que surt de la font de la plaça. Cal fer palès que es nota molt la pared feta amb pedra molt bona, en el lloc de les escales; ho van fer per tota la vida.




Ens impressiona el gran campanar gòtic o  cimborri, acabat per l'abadessa Elisenda de Copons, germana de l'abat de Poblet Ponç de Copons ? també a Girona trobem un bisbe anys mes tard que es  diu Pere de Copons i de Copons 1728, seran família ? Possiblement no, però està per investigar.



L'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, deia que el cimbori de Vallbona és l'obra més atrevida de l'arquitectura medieval catalana (pàg. 124)...................




El viatge a Espanya,  es un viatge al primitivisme. VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE DE L´ ESPANGE. He de dir que es una meravella, però també cal dir que entre nosaltres es el més famós.


No tant coneguda, però també molt interessant, és L'ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L´ESPAGNE. La primera es començà  a publicar l'any 1806 i la segona l'any 1808, però una sèrie de fets  ens fan creure que Laborde va escriure primer  L' Itineraire i després el Voyage:



El precursor d'aquest viatge romàntic fou Alexandre de  Laborde. 
Ens abelleix parlar d´Alexandre de Laborde, perquè no vam tenir la sort de que vingués a Vallbona, es va quedar a Bellpuig, on va trobar el monument funerari a Ramon Folch III de Cardona, com una meravella i de lo millor del seu viatge. Cal dir que també va passar de llarg per Santes Creus. Tampoc li va agradar la catedral de Tortosa, o sigui que el noi tenia el seu gust i el seu criteri a l'alhora d'elegir els seus gravats.



A Tarragona dedica un bon grabat a aquesta finestra àrab que troba.
A Bellpuig fa la extraordinària planxa del mausoleo del Duc De Cardona, que es troba a l'església parroquial de Bellpuig a l' esquerre de la nau. ..
Sobre l'escut  d'armes , llegim la seguent inscripció:

Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum
 praerogativa pene regia tenens, 
gloriam sibi ex mansuetudine comparavit
Isabella, uxor infelix, marito optimo fecit.


Convent de sant Bartomeu de Bellpuig , on abans estava el monument funerari de Ramón Folc III de Cardona i Anglesola

Es monument de marbre, es feu a Nàpols per Joannes Nolamus faciebat, és el nom de l'artista que va fer el mausoleo des d´on fou transportat a Bellpuig amb les peces numerades.
Laborde de Bellpuig se'n va cap a Cardona i te dos dies, es queixa dels camins i deixa de banda Tàrrega i Cervera.

Sepulcre del Duc de Cardona a l'església parroquial de Bellpuig.

El comte de Laborde dibuixa molts monuments de Catalunya, començant per  Girona, d' aquesta li agrada la catedral  per dins, diu que  " és la nau més bella que coneix ", no li fa cap gràcia la façana barroca i ni parla del claustre , ni del campanar romànic, fa un esboç a tinta xina impressionant del plànol de la catedral que vostès tenen davant, quasi d'arquitecte,  ràpidament passa a dibuixar els Banys Àrabs, que hi dedica dos planxes.



 si dibuixa una vista de molt bonica de Girona des del barri de Pedret.

Banys àrabs de Girona

 Laborde l´admira l'art grec, el romà, l´àrab i el gòtic.

Banys àrabs de Girona

 A Barcelona hi dibuixa moltes planxes: el port des de Montjuic, la ciutadella fortificada, una plànol de tota la muralla i dels edificis singulars de dins, els enumera i una bonica vista de Barcelona des del convent dels caputxins de Sarria.
Aquesta vista d'un gravat de'n Alexandre de Laborde del pla de la catedral no s'assemble en res en l'actualitat, vostès mateixos

Tot es molt diferent, l'edifici de l'esquerre esta eliminat de fa anys, jo mai l'he conegut. A la dreta hi ha el palau episcopal i en la mateixa plaça hi ha el col.legi d'arquitectes de Barcelona.

y l'interior de la catedral de Barcelona i encara una planxa d'un passeig nou de Barcelona, que la tenen aquía sota, podria tractar-se de les Rambles? Quines ?

La Rambla dels Estudis o de Canaletes , a l' extrem de la part alta que ara dona a la plaça de Catalunya, estigué tancada a cal i canto a partir del carrer Tallers Aquest espai l'ocupava  l'edifici dels
Estudis Generals, iniciat l'any 1536 i enderrocat el 1843. Aqui si cursaren estudis  universitaris des de 1544 fins  als decrets de NOVA PLANTA del 1717. Després venia :

Rambla  de Sant Josep o de les Flors , aquest sector arriba fins al Pla de la Boqueria. Al segle XVII el Pla de la Boqueria era un centre de màxima activitat comercial: per aquest motiu va ser el primer tros de la Rambla que s'urbanitzà i empedrà.

Esglesia deBetlem dels Jesuïtes en el pla de la Boqueria, lloc molt transitat i fins i tot amb una zona de mercat.

En aquest pla de la Boqueria , davant nostre,  tenim l'església de Betlem plantada al bell mig del cor de la Rambla Barcelonina. Després de la esglesia venia el convent dels Jesuïtes i a continuació el col.legi de Nobles de Cordelles.
El 1772 els venedors foren desplaçats més amunt de la rambla a fi de  deixar expedit el pas pel carrer de la Boqueria. Després vindrà :

Rambla dels Caputxins o del Centre, continuant el nostre recorregut per la Rambla arriben al sector central, que arriba fins la Plaça del Teatre ( abans anomenada de la Comèdia ). El primer que trobem es El Gran Teatre del Liceu, que ocupa el solar de l'antic convent dels Trinitaris. De cada tros de Rambla en podriam parlar molta estona i ara no convé per raons de l'article. Després ve :

Rambla de Santa Mónica, arribem a l' últim tram de la Rambla, entre la plaça del Teatre i la del portal de la Pau. El seu pas al mar estava tancat per una part de les antigues Drassanes, convertides en caserna militar des del 1792

Fotografia treta de l'original de Laborde
Tornant a parlar de Vallbona de les Monges, no em tingut la sort de veure en peu cap dels tres portals d'entrada al monestir-poble; el de Dalt o de la plaça , el de baix o dit de la Procura i el de la Muralla, tot plegat segons mossèn Francisco Bergadà semblava o recordava un poble de pagès de l'edat mitjana, a l´estil del monestir de Sixena  a l'Aragó.

El monestir vist des dels dipòsits d'aigua.

Caminant per Vallbona hom pot escoltar, com toca les hores monàstiques, la campana " dita dels  perduts", feta contruïr per l' Abadessa Maria Teresa de Riquer a Calaf d'on la seva família tenia immenses propietats. Hi posa escrit :

Maria Asumpte Beneta Barbara orate pro novis
Iesus Chs Rex Glorie Venit yn pase
A Fulgura Tempestate Libera nos Domine
Muy Iti Sa Da Maria Theresa de Riquer y de Sabater
Absa del Re Monasterio de Vallbona
Me Fey Llohis y Atjutori Mestres De Calaf Any 1784.

Tret del llibre del Dr. Martí de Riquer, ell mateix, parlant de la Campana dels Perduts diu que se sent a més de disset quilòmetres de distància. Ens ho creiem.

Lletra manuscrita de mossèn Francisco Bergadà i Solà de llorens de Rocafort, en aquells anys capella del monestir de Vallbona.

Se sent de molts Km de distància, jo, tota la vida l'he sentida des de Llorenç i des del tros del Perdigó i de Les Pintades molt aprop dels Omells de Na Gaia, els del païs ja la portem al cor. Mossèn Fco. Bergadà en parla en un treball monogràfic publicat a la Biblioteca de Turismo de la sociedad de atracción de forasteros. Barcelona abril de 1928.


Vegin com el poble de Vallbona anomenava els tocs manàstics de les campanes, per exemple el toc de maitines en deient Lo Fandango, simpàtic oi ?




El Real Monasterio Cisterciense de Sta. Maria de Vallbona de las Monjas. En el seu moment un treball molt exhaustiu, clar molts detalls que ens donava fe, la guerra del 19336 els va cremar, com l'altar majestuós  de la Purisima i el cor de les monges i es va perdre moltes d'altres coses que ell dona fe; cal tenir en compte que mossèn Francisco va ser 32 anys capellà del monestir o convent com en diuen a Vallbona.

Mapa fet per P. Placide ingenieur geographique 1792 a Paris.

Els passejos pels carrers de Vallbona, ens porten a records aimats de l'infantesa, recordo que la mare venia a veure,  sempre que podia a la que en altre temps ( olim ) fou abadessa Donya Mercè Nogareda i Espígol, filla de Santa Pau ( La Garrotxa), no oblidem que la mare va néixer a la Miana en plena Garrotxa; o sigui que eren dos persones úniques a la Baixa Segarra i que s'estimaven; juntes  podien parlar de la seva petita pàtria, de la vida dels masos, de la pagesia, de talaiar les vaques i de la religiositat de la Garrotxa i dels seus santuaris dedicats a la Marededéu,  com per exemple la Marededéu del Guilar al damunt d'Argelaguer i que la mare (a.c.s.)  li tenia molta devoció.

Altar adornat per la meva esposa Tere, en el dia de la festa de la Marededéu del Guilar.

També tenim la Marededéu del Món, el santuari de  Finestres, del Collell, del Far, de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, etc; també podien parlar de l´ ondulat del paisatge, dels penyassegats , d'alzines i de roures i del carbó que es produïa als boscos tant apreciat a Barcelona, recordem que el gas buta encara no havia arribat. Quan hem parlat de la Miana em venen a la memòria tres rectors d´aquesta parròquia que alhora havien sigut professors meus al Collell : Mossèn Pius Masdevall, Mossèn Miquel Plana i Mossèn Miquel Vall.llosera. Mossèn Pius a vegades s'esplaiava explicant com era la Miana  de la postguerra i la seva gent, entranyables històries dels maquis, de com es respectaven aquests i el mossèn, aquest mai va tenir problemes, es cuidaven mútuament sense veures en cap moment.



Jo també he viscut la Garrotxa llargues temporades,  primer a casa de la mare i familia a Argelaguer i més tard al Collell i més gran de metge a Les Planes d'Hostòles i a Sant Aniol de Finestres i Sant Esteve de Llémena i la Barroca: Can Terme, el Llapart, recordo que per anar-hi a aquest últim passava per Amer i Sant Climent,....
La Vall del Llémena esta plena de masos, encara que en la meva època ni havien molts d'abandonats.
Llegir Un petit món del Pirineu, de Josep Pla, em fa reviure com era aquell entranyable Sant Aniol de Finestres , els seus masos i la seva gent, com el mas de Can Tura, amb el vell Tura, l´Andreu,  el pare de'n Pepe,  la seva mare filla de Can Plantés de Falgons i l´oncle Miquel, un personatge autèntic, molt innocent, un tros de pa, treballador incansable, la seva familia ho era tot i en Josep Serra i Plantés sempre el va mimar, mai li va faltar de res. En Josep a la seva edat es plany de no haver estat mai a casa dels seus avis a Falgons. Sempre que en parlo, en diu- doctor, diguim es una casa senyorial ?, jo contesto afirmativamen i afegeixo com can Tura ben be podrien ser dos masos remences. Somriu.


En Pla s'explaia quan parla del vell Tura, penso que tot i el que diu d'ell li queia be i tenia bona relació amb ell a la vora del foc, un foc com els d'abans, vaja com Déu mana amb un gran escó per evitar les corrents d'aire. Asseguts, matant la tarda , escoltant la fresa del Llémena i de l'ariet, un artilugi que jo vaig trobar fa més de 30 anys i que encara dura. Junts venien a la parla moltes històries de l'antigor d'aquesta vall del Llémena i de Mieres. No oblidem que els dos personatges eren grans i coneixedors dels encontorns.
Tornem a agafar el tema principal que es Vallbona.  Abans  i encara copiat de mossèn Francisco Bergadà.


Un cop passat aquest portal a la dreta , les cases  que es trobaven eren destinades a hospedatge de viatgers, també hospital de pobres ( encara hi ha l'escut de la familia Cervera a la paret ).



Mossen Fco. Bergada explica que ell va tenir la sort de visitar els baixos i habitacions d'algunes cases on hi havien arcs ogivals i portalades romàniques amb escuts abacials; també hi tenien habitació la monja hospitalera i la hospedera, per tal de fer caritat i bones obres com mana la Regla de Sant Benet.



A l'esquerre d'aquesta porta del nort o de Dalt , es troben les cases on hi vivien: monjos, sacerdots, beneficiats que cuidaven la direcció espiritual de les religioses, també hi vivien el cirurjà, el boticari, el manescal, el monjo llec Sagristà, alguns oficis com cerer,  etc..... Avui dia hi trobem els noms actuals, lo altre només és  història:
Cal Noi (abans botiga), Cala Vicenta, Cal Arlandes, Cala Pirrona, Cal Miret, Cal Sileta, Cal Pepi, l'Abadia amb el mossèn ).


Ara evidentment tenen un aspecte canviat, però si poguéssim mirar els interiors,segur que estan plens d'arcades gòtiques. ja no dic romàniques. Però com tothom necessitaven els gremis calia tenir sabaters, cerers,per fer el ciris pel culte, espardenyes, carreters per fer els carros, sastres, ferrers per ferrar els cavalls o les mules, gent que sàpigues fer anar els molins de farina, d'oli, etc.


Al costat de les monges hi vivia un verdader poble, encara que no fos municipi que gràcies a Déu ho va ser amb l'Abadessa Estefania de Piquer, any de gràcia del Senyor  de 1573, amb l'abadessa Estefania de Piquer.

Disfrutin d'aquesta impressionant portalada romànica. No afeigeixo res del que ja diu Aulestia, quan descriu  l'arribada a Vallbona. 

A la part meridional/oriental aprop del creuer i absis de l'esglesia es travàben les cases de la Priora Sagrera, casas  Gomà, Ibañez,  Tort, Mur, Miró i Pastor, dites així pels cognom de les monges.
Des de petit que sempre he trobat grandiosa l'església parroquial dedicada als sants metges, tot i que de gran he descobert que la parròquia es titula de Sta. Maria.


No se, a  quina època es va posar de moda tenir uns sants patrons protectors dels pobles, a Llorenç tenim sant Abdó i Senen i a Vallbona els sants Metges. però resulta que totes les esglésies sota la tutela del cister posaven com a patrona a Sta. Maria, a Llorenç la tenim en una clau de volta del sostre de l'església , amb el nen Jesús en un costat i amb l'altra aguantant la Rosa de Gericó



i a la façana troben la inscripció que diu així : AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS....  i fa pocs dies vaig descobrir que a la gran portalada de l'església de parroquial de Vallbona li dona el titol a Sta. Maria.

Santa Maria fa honor a totes les esglesies del Cister o influenciades pel Cister, perquè aquesta ja era parroquial, no depenia del monestir.

 De gran em vaig assebentar que molta pedra fou portada de l'antic poble de Montesquiu. Parlant d'extreure pedra  per portar-la cap a Vallbona, trobem un document e 1792 que diu " El rector de la parròquia de Rocallaura demana a Francesc Armanyà i Font, arquebisbe de Tarragona, que façi deturar l'extraccció de pedres de l´ésglésia de Montesquiu, per part del monestir de Vallbona, per a construïr dos molins nous.  Parlan de molins , a Vallbona podiem trobar : Molins de farina : El molí del Portal, El molí del Pou, El Molinot, El moli de la Closa.
Molins d'Oli: Molí del Roc, Molí de les Monges o  de Dalt, el Molí de Cal Berenguer o del Mig, el Molí de Baix,
Jo, em pregunto no queda cap resta d'aquests molins, pels soterranis d'alguna casa de Vallbona. Déu ni do dels molins que hi havia segons el Sr. J.J. Piquer i els documents antics com el que he citat abans del rector de Rocallaura.


Vallbona en el seu esplendor, no li faltava de res, era quasi autartic, ens em d'imaginar la grandesa d'aquest monestir  en plena edat mitjana. Les dades que a continuació poso d' algunes llindes estan barrejades amb Llorenç.



Moltes vegades caminant per dins a Vallbona , m'adono que les cases i els carrers van creixer com camins de sirga, en direcció cap a Rocallaura el Raval, o cami de Llorens .


llinda de l'a pallisa de cal Timoneda de Llorens, feta en temps de l'abadessa Riquer.

De totes maneres hi deia haver una època d'abundacia o de bones collites, perquè tot el creixament de
 Llorenç fora de les muralles va ser a finals del segle XVIII,  governava la baronia de Vallbona l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater .

De la portalada de la casa de Josep Moncusí i família, antiga cal Perejaume.

Aquesta abadessa va tenir seriosos problemes amb els subdits de Llorenç, recordem el  " plet de la llenya " i que els de Llorenç volien un vicari que fos perpetuo i estable, no que baixés de Vallbona "

Llinda d'una casa de Vallbona

 La llinda de portalada " més antiga" , es la de cal Bergada de 1616 ? i després potser la de cal Giné encara que ja no hi sigui, però el Ramón que la va retirar quan va fer obres, fa molts anys em va dir que data de l'any 1626 i cal Timoneda de data de 1735 era la  sortida interior a dins de la vila o sigui davant de cal Damià, aquest carrer estava tancat i quan jo era petit a cal Timoneda ens deixaven atravessar per l'entrada per tal d'escurssar l'anar d'un carrer a l'altre.

Llinda de la entrada més antiga de cal Timoneda, entrada pel clos de de fins a la plaça, o sigui ben protegida.

Aqui va la dada de la llinda del balcó de cal Timoneda que dona al carrer que puja cap a la bassa, o camí dels Omells de Na Gaia. La part més moderna de la casa.

Llinda molt més moderna d'un balcó de cal Timoneda, de fora muralla, també escrita en català:

 La llinda de la porta principal de l'abadia no te data, només el barret de capellà. En una finestra si figura una data, que no m'enrecordo.

Cal Jan, davant de l'abadia de Llorenç de Rocafort.

El Sr. Piquer es pregunta que ha LLorens de Rocafort,  n'hi ha d 'haver d'anteriors segons la història escrita del nostre poble, vegeu La Baronia de Vallbona. Jo de petit a ca l'oncle Bori, que donava a la plaça i al darrera la Vila, recordo que el sostre  hi havien revoltons renaixentistes de guix, fets amb motllo. ( a dins  de cal Bori hi ha cal Bartomeu les dos cases feien servir la mateixa entrada quan jo era petit). Fa molts anys cal Bartomeu la varen partir en dos mitats, l´una es  propietat del meu pare. Fa anys al fer el teulat nou, es va confirmar la sospita del Sr. Piquer, vam trobar una teula  que data de 1637 i jo m'atreveixo a dir que Llorenç es molt més antic, que la data més vella gravada sobre pedra o una teula ; més antic que el poble de Vallbona segur. Governava la baronia de Vallbona l'abadessa  Leocadia de Ricart i de Cardona (1631-1657) Abadessa Caballeresca ( a la lauda sepulcral hi ha un casc). Aqui va una foto de la teula en honor a l Sr. J.J. Piquer. Cal dir que aquesta abadessa va patir tota la guerra dels Segadors (1640-1652), que va afectar molt el territori català; les tropes castellanes e italianes que havien entrat  a Catalunya per comatre amb els francesos al Roselló van causar gran mal al camp rural , actuant en certs moments com un exèrcit d'ocupació.. La guerra va acabar signant el tractat dels Pirineus 1659 entre Espanya i França, que afectà bona part del territori català.

Teula del teulat de cal Bartomeu de Llorens, ara de la familia Capdevila-Vila.

Mirant les parets de cal Bartomeu de mes de 70 cms de pedra ,  fa pensar que a més de vivenda potser tenia una mica de muralla. Amb tot , he de dir que llegida l'escriptura notarial, parla que l'esmentada casa dona al carrer de la muralla.


Les dades escrites en pergamins daten  de 1060 de la donació que fa Ramón de Cardona a favor de Gombau Joan i altres de la Roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva quadra i una segona ofrena del mateix donant l'any 1076, a Gombau Joan i a la seva muller "  de la Roca i de la quadra i de la capellania i ferreria i demès drets " 

" In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa.... Per hac scriptura donaciones nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis el vallis cum pronis et planiciis..."
Aprofitant l'avinentesa del que estem parlant sobre la donacio de Ramón Folch, copio directament del llibre de  La Baronia de Vallbona  del Sr. J.J. Piquer i Jover:

Te molta importància el fet que Llorenç, que és un simple destacament dels Cardona situat a l'avantguarda del comtat de Manresa, tingui capellà i ferreria. Recordem que, malgrat de posseir una fundació monàstica- Vallbona no té capellà - el sacerdot Pere- fins pel juliol de 1157. L'existència d'una ferreria és rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà  es considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels agricultors. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos ).
El poblat de Llorenç podia ésser un lloc d'avituallament on els ferits eren curats i rebien assistència espiritual - per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall, mentre que a la plana d'Urgell atacaven els serraïns.

Tot passejant pels carrers de Vallbona, em venen a la memòria els escrits de mossèn Fco. Bergadà que fou trenta anys capellà de les monges, va recollir  moltes històries de Vallbona una de molt curiosa era la presentació d'un got d'aigua a la mare abadessa per part de l'ajuntament de Vallbona


L'any 1900 es nomenat confesor de les monges de Valbona mossèn Francisco Bergadà i Sola fill de Llorenç. Gran estudiós del monestir i de la seva història.
No podem passar per alt la restauració de la façana principal del monestir, ha quedat tot guapissim i molt net. En memòria d'aquesta importantíssima restauració els poso un document que fa palès com   La Mancomuniat de Catalunya va dedicar importants esforços per la restauració l'any 1922, del impressionant cimbori , obr del segle XIV.



Davant de l'abeurador  i de la monumental escala, hi ha un grup de cases que formaven La Procura, era el lloc de govern de L´ABADIAT DEL MONESTIR. Aquesta podriam dir illa de cases, etava format per : Cal Pere del Pauanton/cala Maria la Rojeta,  Cal Rafel, Cal Tonet del Petit, Cala Jovera, Cal Camafort/cal Barber.
Aqui hi vivia el procurador general, governador general de la baronia, el batlle general, assessors, l'advocat, el notari i els funcionaris de la cúria.


Curiosament en aquest grup de cases (Propietat de'n Paco i familia ), hi han dos dades, l'una molt moderna 1886, la que tenim davant mateix i més aprop de les grans arcades data del 1600.



 Aquest quadrilater que formen les cases: la casa de la vila i consultori mèdic, l'antiga casa on vivia el secretari Sr. Duch i la seva esposa Sra. Carme i les cases Batall, Jover (1600), Pagès i Rafel.


Clar avui tot ha canviat. La casa que tinc davant que es de´n Paco, com li dic a ell, aquesta casa havia sigut molt important i somriu, a en Paco l'interessa l'història com a mi..
 Sempre exercia el càrreg de procurador un parent il.lustre d'alguna monja; recordo Hug de Guimerà. Al monestir encara guarden l'escut que hi havia a la porta d'entrada de la procura amb el distintiu dels TIMOR i que cal atribuïr probablement a l' abadessa Elisenda de Timor (1270-1273)
Veien aquesta data , ens recorda el propi Sr. Piquer que les dates de les llindes del poble de Vallbona, la majoria son del segle XIX; ep !! a Llorenç també, coincideix amb la gran expansió i fortalesa del govern de l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. N'he posades dels dos pobles, perquè convé saber-ho, ja que Llorenç formava part de la baronia de Vallbona.
De molt petit que els sepulcres que hi han a la plaça del monestir o de Vallbona, sempre m'han fet una mica de respecte i misteri, no entenia perquè la gent important volia ser enterrada ben a tocar a les parets del monestir ?


Ja de més grandet he perdut el " respecte " a aquests sepulcres, alhora que ja fa anys que m'els miro des de la prespectiva històrica . Curiosament el sepulcre blanc no em diu res. Aquest que tenim a la vista sí, perquè dona informació sobre qui està enterrat, en aquest esta enterrada Berenguera de Cardona, i trobem els cards  de la casa Cardona.



El cementiri o el fossar de les monges en l'edat mitjana, fou convertit en plaça del poble, encara que de plaça des que l'abadessa Estefania de Piquer concedi la carta de municipi, el cubar fou la plaça del poble, ho posa gravat en una arcada


Aquest cubar per la seva amplada en aquell temps , ven be podia ser una plaça.
El carrer de l'abadia, perquè hi tenia entrada el palau abacial, que porta l'escut de l'abadesa Dorotea de Ferrer i de Lliure.


Aquest es el carrer que més vegades he transitat a la meva vida. La majoria d'elles per fer una visita a la porteria del monestir per tal de veure la germana Neus i asseure´ns una estona si ella no tenia feina amb les visites i la venda de records. Hem compartit moltes estones, parlant de la vida de pagès de Llorenç, de les collites d'olives, d'ametlles, de la sembradura, etc, amb la meva familia, la pèrdua de la mare, la soledat del pare  i d'ella la seva llarga vida monàstica, tot un exemple de fidelitat a la comunitat , a Sant Bernat i a Aquell que la va cridar per seguir-lo; també com no,  parlem de la seva salut. Déu la conservi molts anys al nostre costat, sempre m'ha donat bons consells i m'ha fet tota la companyia del món amb les seves paraules.

En aquest carrer hi viu la Pilar .

D´aquest carrer sempre m'ha cridat l'atenció que la façana principal de totes les cases de la muralla estan obertes a aquest carrer, o sigui que les cases estan fetes d'esquena a la muralla, les obertures són molt practiques i gens estètiques moltes llindes son una viga de fusta en comptes de ser de pedra picada, com en les cases del poble. Ens recorda a Montfalcó murallat.




 Poques, per no dir cap portalada que dongui a fora de la muralla i poques de les pedres de les portes porten la dada a la llinda.


Crida l'atenció , aquests arcs destruits pel bel.licós Francesc Virgili (1604-1626) bisbe de Lleida, en el plet de clausura  seguit contra el monestir, també crida l'atenció la premsa de vi instalada a la pared de cal Berenguer.


Premsa de vi datada l'any 1843 segons està escrit a la fusta de dalt. Encara en aquesta casa de cal Berenguer hi trobem l´únic escut que ha deixat l´Abadesssa Aldonça de Pallares.




L' Abadessa Aldonça era coneguda també pel nom d' Alducia i de cognom Paylleresa. Aquest escut en la dovella de cal Berenguer, en els apartaments de les converses (1507-1510) , La seva mare es deia Esclarmonda i coneguda per Mundina. Aquest escut es únic a Vallbona.
Carrer avall, hi viu la nostra amiga Pilar, d'ella  guardo grans records relacionats amb en Josep Maria Segura.

Ens mirem Vallbona per qualsevol lloc, sempre es mostra bonica  i plena d´història, molta història, que miris on miris ens recorda el nostre passat, no cal dir que el monestir ha sigut el motor de la zona dels últims vuit segles. No se que hagués sigut de nosaltres sense el monestir ? Potser haguessim estat en mans dels comtes de Guimerà ? No ho podem saber.
De totes maneres aquesta fotografia es important , perquè mostra una vista de Vallboma sense cap grua, jo tinc moltes fotografies sobre Vallbona, sempre amb grues; be ens hem d'alegrar perquè la feina està feta i potser tardarem anys a tornar a veuren.


Ultimament, sinó m'equivoco des de 2007, sempre hem vist una grua a la vista del poble, això vol dir que el monestir tenia moltes reformes de restauració pendents.
En algun moment he parlat de la Baronia de Vallbona, però no he dit els pobles que la formaven: Vilet Eixaders, Llorenç de Vallbona, Rocafort de Vallbona, El Vilet,  Mas-Déu, Mas del Sant Esperit, que jo mai he sapigut on estava, Mas de Vallbona, tampoc se on era, Montesquiu, La Quadra de Mas Déu, Omells de Na Gaia, Preixana, Rocallaura, Valerna, que tampoc he sapigut on era, ni si queden restes, Vallbona,


 Reconec que si l'arquitecte Sr. Jordi Llorens, si va passar una llarga temporada, es que la feina a fer era ingent. Llegir El projecte general d'intervenció al monestir de Santa maria de Vallbona. Tàrrega, 1990.




Ell ens podria parlar llargament de la restauració i de que Vallbona sempre ha sigut senzill i humil, perquè dins del monestiir hi van trobar una pared de tàpia, cosa impensable a Poblet.


Vull parlar de que a Catalunya el primers monestirs cirtercencs van ser el de Santes Creus  i Poblet (1153), el femeni de Vallbona s'incorpora plenament a l'ordre del Cister  l'any 1176. Potser el monestir amb més predicament femení, fou el de las Huelgas a Burgos, jo mateix el vaig visitar l'any 1999 cami de Santiago de Compostela, es impressionant i molt gran.


No podem oblidar-nos del carrer més transitat de Vallbona, es a dir no de cotxes, sinó de persones que van a visitar el monestir, tot i tenir una filera de cotxes aparcats, es veu un carrer molt ample oi ?. Em pregunto aquestes dos grans arcades que queden, a dins de les cases de la dreta, es repetien, o sigui hi havia una altra nau com aquesta ? això només ens ho poden dir els que hi viuen.


De petit només coneixia aquest carrer perquè el pare era amic de cal Berenguer, amb el temps li van vendre una sort  o una parada al fondo, passat el partidor, o sigui molt aprop de Vallbona. Recordo que en aquell temps estava plena d'aiguamolls i no espodia sembrar. Ara fa més de 40 anys que no he tornat a veure aigua en aquesta sort, tot i que el pare es va gastar els cèntims canalitzant-la per sota. No ha fet falta de moment, però l'obra ja està feta.



Tot passejant pels carrers de Vallbona, passant els safareig camí de Llorenç trobem el pont, l´únic pont del  vila , donç aquest pont va servir perquè el Sr. Joan Alarma en fes un decorat pel tercer acte de l' opera Don Juan de W.A. Mozart, inspirat en Santa Maria de Vallbona.



Sense volguer i disfrutant del passeig pels carrers del poble, om s'adona de que quasi a cada hort hi ha un safareig o dipòsit d'aigua, que penso servia alhora per rentar la roba, donada la inclinació de les pedres i també per a tenir aigua de reserva per regar l'hort, cosa important en totes les cases, en aquell temps a Llorenç la majoria d'horts estaven al fondo, al costat de la síquia de la part obaga de la vall, ep! encara hi són, però erms, fins hi tot el comú en deixava un pel mossèn. A dalt de Llorenç penso que poca gent tenia hort, si les cases grans que tenien un aljup i podien treure l´aigua a galledes com : cal Perejaume, cal Bergadà, cal Timoneda que era inmens i cal Perlo i cal Cantó a on ara es la pista i feien hort, que més tard va passar a l'Abadia o sigui a l'esglesia. De tots els alups me'n recordo, fins i tot de quan els van colgar, l´últim ha sigut el de cal Bergadà.
Seguint passant la tarde i capvespre, també en ve a la memoria les obres musicals que va fer pel monestir en Francesc de P. Brunet Recasens com la musica de L' Himne Vallboní , amb la lletra del Reverend Ramón Bergadà i Solà, rector de Rocallaura, de l'Albi, Constantí i més endavant canonge mestrescola de la catedral metropolitana de Tarragona.


Per entendre una mica la relació entre mossèn Ramón Bergadà i Sola i el compositor i mestre de capella de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona, i la seva gran amistat, cal llegir l'article del meu blog sobre el compositor,


Els deixo ampliada la lletra manuscrita de mossèn Ramón Bergadà sobre l'Himne Vallboní, perquè vostès la puguin llegir sense massa esforç. Te el seu encant. Mossèn Ramón te una producció poètica i literària considerable, amb molts de premis de l' Acadèmia mariana de Lleida.


Segur que vostès ja la tenen, però em ve  de gust que la puguin tornar a llegir, segur que els portarà algun moment de pau, recordar com és la seva vall " Vallis Bona ". 




En aquesta llarga passejada per Vallbona no vull acabar sense recordar al Pare Josep Mª Segura, que tant seva es va fer Vallbona, sempre em recordaré que va enterrar el meu oncle Lliberato, per un home que no anava a missa li va dedicar una gran lloança, centran-se en la seva bondat,  disponibiltat pels veïns i pels que no tenien res .
 Recordo que era l'any 1978 , en un escrit seu mecanografiat feia una llarga reflexió sobre el progrés de  l' Olivera; el Pare Segura proposava no tenir res com a propi, sinó compartir-ho tot. Tenia interes en obrir les portes de la petita comunitat per tal d'integrar gent del poble de Vallbona i agraïa l'acolliment que des de sempre van rebre del Manuel en Manu i la Carme.
Recordo que la nostra mare Isabel (a.c.s.)  s'oferia a rentar-li la roba que portava, perquè tenia més d´una taca i ell li deia que no i afirmava : - els meus de l'Olivera també van tacats, jo no puc ser diferent - moltes gràcies Isabel.
He de ser sincer des de la seva mort no estic al dia de l'Olivera n´hi dels seus progressos tant humans com econòmics;  si que sento a parlar des de Girona dels seus èxits , me'n alegro moltissim. Si que estic orgullós dels bons vins que fan, i del seu cava,  dos cops que he anat al Celler de Can Roca i les dos vegades m'han servit vi blanc de l'Olivera de Vallbona com una primicia, i reconec que ho es. Per molts anys.
Al veure els escuts d'alguna abadessa, em ve a la memòria el poema  The Ladies of Vallbona, d'Archer M. Hungtinton el gran hispanista, trobat pel Sr. J.J. Piquer

HISPANIC NOTES & MONOGRAPHS. RIMAS.
BY ARCHER M. HUNTINGTON.
POETRY SERIES
HISPANIC SOCIETY OF AMERICA.
Es troba a la Biblioteca de Catalunya.

i traduït per M. Manent. Els comentaris sobre el poema fets pel Sr. Piquer són riquíssims i ens aporten molta informació sobre persones que han dut el nom de Vallbona més enllà de les nostres terres.  Us recomano llegir el poema, es d'una gran finura i delicadesa. El Sr. Hutington el va regalar al president del govern d'España el Conde de Romanones.
El Sr. Archer M. Hunftinton va fundà  L'Hispanic Socciety of amèrica.


Per acabar aquest recorrregut pels voltants del monestir i amb tota la seguretat de que em deixo molt per  comentar , m'acomiado de tots vostès  amb aquesta fotografia tant plàcida de l'hort  i monestir de Santa Maria de Vallbona.
 Una vegada acabat aquest post, em queda pendent una visita pels carrers del poble amb la companyia d'en Manu, ell si que es coneix  casa per casa i pam pam el seu poble. Em guardo una pregunta, queden restes dels molins d'oli o de farina de l´època medieval de la zona del portal de Dalt o del lloc que modernament es va edificar l'esglesia parroquial i de sota el que havia sigut hospital de pobres, o alguna arcada gotica en alguna casa de la zona baixant cap els safareig a dreta i esquerre ? El Sr. Piquer en tenia contabilitzats un grapat !!  Moltes gràcies.

Pep


BIBLIOGRAFIA:

Piquer, Josep Joan,  La Baronia de Vallbona, Lleida , Institut d'Estudis  Ilerdencs, 1982,
Piquer, Josep,Joan, Abaciologi de Vallbona (1153-1990), Vallbona de les Monges, Fundació Roger de Bellfort 1990  (2ª edició )
Riquer, Marti de,  Quinze generacions d'una familia catalana " Barcelona, Quaderns Crema 1998.
Bonales Cortes, Jacinto : Història de Vallbona i de la Vila de Montesqui, un territori i un poble a redós del Monestir.
Gonzalvo i Bou, Gener, Breu Història del Monestir de Vallbona, Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 2003.
Piquer, Josep, Joan. Vallbona. Guia espiritual i artística. Editorial Claret S.A. San Joan Despí. Primera edició any  1993.
Sans Travé, Josep Maria.
Bergadà, Francisco. Compendi històric del Reial monestir de Vallbona a " Segarra " núm 47 ( Maldà 1927), Es un monogràfic sobre Vallbona.
Aulestia, Antonio.
Navascués, Isabel, Bello, Carme, Gonzalvo, Gener. Inventari de l'arxiu del monestir de Santa Maria de Vallbona. Barcelona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 1982.
Fons Piquer-Jover . Biblioteca Josep Finestres. Cervera.
Rimaa, By Archer M. Huntington. Poetry Seeries. Hispanic Society of America. Biblioteca de Catalunya.
Agraïment a en Manu Ayats de Vallbona, per la seva paciència en ajudar-me a refrescar la meva memòria en molts apectes dels carrers i els noms de les cases.