dimecres, 31 de maig del 2017

QUI HA TROBAT PINYOLS D'OLIVA FORADATS ?

Be, quan un va al tros a treballar sense presses, i es passeja per tota la finca a poc a poc, mirant, guaitant qualsevol racó o arbre dels molts que hi han, millor dit guaitant olivers/oliveras, els seus troncs, que enguany de dos ne'm eliminat un, encara que ens dolgui, els temps moderns ens porten a per camins impensables fa 5 anys, quan encara a casa colliam les olives/aulives amb un vibrador manual i els pares molt contents, perquè van deixar de pujar als bancs de collir olives i de pujar a dalt de l'arbre, per millor collir tots els racons, el pare hi va pujar fins passats els 85 anys, vaja com un nen petit que no te por de res. 
Be, tornant a les sorpreses que enguany ens hem endut, ni ha una que ha sigut un gran descobriment. Sempre em parlat de les grives, que s'enduient una oliva a capa peu i una amb el bec i així arrencaven el vol, recorreguen grans distàncies, segons un home del Pla d'Urgell, que darrera una canyissar es va trobar uns quatre kilos d'aulives.

El gran descobriment d'enguany al esporgar amb majúscules, ha sigut la troballa que estan veient a la foto.
Pinyols d'aulives, oberts per una punta.
Fins ara pensàvem que les que robaven les aulives eren les grives, però ara ens trobem amb aquestes col·leccions de pinyols tots oberts per un cantó i ordenats o recollits en racons o forats d'un oliver, poden ser a una certa altura.


La veritat es que estic intrigat pel fet. De quin animal es tractarà ?, el que si estic segur, es que el forat no el fan les grives !!!., ni cap altre ocell . Un rosegador ? quin ? el talpó comú, que es passa la vida obrint galeries subterrànies ?  Segur que un rosegador potser seria el més plausible !, però també o podria fer tot seguint les olives del terra, olives que haguessin caigut de les Oliveres, degut a la sequera, olives que ha caigut de les glaçades, etc. No en te prou en menjar-se la carn , s'ha de menjar el contingut del pinyol que nosaltres desconeixíem la riquesa del seu contingut; potser es millor que lo de fora, mai ho sabrem nosaltres.

Perquè no guarden les aulives al nivell més baix de l'arbre i no guardades en un a petita cova més alta ?

Qui ens podrà ajudar a aclarir quin animaló ho fa ??????
Estem intrigats, y no descansem. Pensava preguntar-ho als tècnics de la denominació d'origen les Garrigues ?, pensava preguntar-lo a un biòleg expert en les oliveres, encara pensava preguntar-ho al Sr. Farmacèutic de Belianes, home que viu enmig de productors d'aulives i que parla amb molts pagesos, també ho volia preguntar als titulars de Camins de Verdor, també als molts bons pagesos de Llorens de Rocafort, de Maldà de Sant Martí de Riucorb, de Preixana o Rocafort de Vallbona, fins i tot als pagesos de Vallbona de les Monges. 


També al llicenciat i amic Joan Càliz, ( investigador postdoctoral en el grupo de Ecologia Microbiana ).


que em va resoldre el nom científic de la planta : bufallops, petards, esclafallops " Colutea arborescens  ".
També ho vull preguntar a l'amic Santi Arbós, el que ressegueix la natura des de Fulleda fins a la Serra del Tallat, ell que no se li escapa res relacionat amb la pagesia, de gran m'agradaria assemblar-me amb ell, home cultivat. 
La pregunta està oberta a qualsevol persona que sàpiga la resposta , siga pagès o no, siga biòleg, veterinari, ornitòleg, ingenier agrícola, 
o un jubilat que es recorri el terme de dalt a baix.
Una pregunta  :a vostès de petits/petites , quan els de casa tornaven del tros no els portaven un ram de bufallops o espantallops i els feien petar, i estavem encantats de la vida ? . A mi, era el millor regal que em podia portar el pare.
Be, no deixo aquí, i més que agraït per la vostra col.laboració en un tema prou delicat, que no ens deixa dormir. Si que ha de ser un animal amb les dentetes molt fortes, perquè la fusta del pinyol també  ho és.
Pep

dilluns, 29 de maig del 2017

RADIO TARREGA I LA CANÇO A COLLI OLIVES

Benvolguts amics, després d'una curta estada a Llorens de Vallbona, per tal de fer una bona " toilette ",  als trossos d'aulivés i d´ametllers, de les destrosses que va fer una intensa nevada, carregada d'aigua, molt pròpia d'aquest temps, perquè la neu dels mesos d'hivern es més seca, els dia 24 i 25 de març d'enguany, amb una pluviositat mesurada de 28 l. el primer dia i 35 l.el dia 25 i d'un fort vent posterior, que va com caragolar les rames, i d'altres les va partir, deixant-les o be arrencades o be penjades de l'arbre, va tombar pins de més de 8 metres  d'alçada, i ajeure ametllers d'un tamany considerable, d'aquells que tenen més 80 anys, i que estaven saníssims, en fi un paisatge desolador, també va partir la guia (la part més alta ) d' aulivés jovenets plantats al 2008 i per a més inri els va bellugar tant que a la part aprop de les arrels i va fer un gros espai que mi passava la meva ma ; jo amb 67 anys que tinc mai ho havia vist.  La qual cosa ha portat una feinada a cada casa i també a casa nostra i s'ha de fer i no es pot ajornar, tota rama fora de l'arbre es motiu de fabricar el que anomenem el cuc de l'oliver, fa un forat i pon ous i així continua la cadena per seguir infectant tota la plantació; que no te res a veure amb la bacteria xilella fastidiosa del sur d'Italia i de les illes Balears, excepte Menorca.
Tot aquest enrenou, no desitjat per ningú m'ha portat a remoure  racons aimats de la meva memòria i com no pot ser d'una altra manera, m'ha vingut a la ment la família Collas-Brunet. Ells van tenir una tia monja que es dia Maria de las Mercedes Brunet, que quina casualitat , avui que hem enterrat a la nostra estimada Tecla de cal Martí, es bo recordar que Donya Maria Mercedes Brunet, passada la guerra civil, va donar classes a un grup de noies de Llorens que entre elles hi avia la Tecla,   Amb ella s'acaven aquesta munió de noies que cada dia anaven a escola a Vallbona. Descansi en pau la Tecla de cal Martí. Però deixeu-me parlar encara una mica més de la Tecla
Un hivern, parlant amb la Tecla Ruera de cal Martí, ara ja (acs), em va dir  que ella de joveneta al tros cantava la cançó A collî Olives, amb la seva germana la Maria de cala Milia (a.c.s) i també la sabia la Pepita Moncusí de cal Ton, també (acs); clar això em va fer pensar, en que algú l'hi havia posat la música. 



També he dir, que enguany vam assistir al decés del nostre estimat Dr. René Collas, espós de la Sole Torrent Brunet, neta del famós compositor de la cançó A collí olives, Francesc de P. Brunet Recasens, la seva mare era filla de Bellpuig . Solia anar, un parell de cops a l'any al seu pis de l' Avinguda de Sarrià, prop de la plaça Belianes, en René escoltava i disfrutava quan jo explicava la història de les abadeses de Vallbona. Em feia un gran honor. Segur que en sabia més ell que jo, però era molt humil, i sempre volia aprendre.
No cal dir que tota la història de la busqueda i troballa posterior de la partitura, de la cançó A collî olives, en René ho va viure de manera extraordinària, se li notava l'afecte que sentia per l'avi de la Sole. El Dr. René Collàs va treballar la major part de la seva vida de metge per Nacions Unides a l´Àfrica.
Davant de tots els fets que us he parlat i que amb el decés de la Tecla Ruera de Llorens, s'acaba un tros de l'història relacionada amb la monja Brunet, que en aquells anys l'anomenaven com Donya o Domna Mª Mercedes, ( el concili Vaticà II, ho va capgirar tot ),  " m'abelleix" o també dit , em ve degust, publicar tota l'entrevisa  per tornar a ser escoltada per segona vegada; molts de vostès no l'han escoltada mai . Es va fer al vuit de desembre de dos mil vuit; els olivers plantats quell any ja són molt macos. 
Molt agraït a moltes persones, molt al Professor Dr. Josep Mª Gregori i Cifré.D'altres agraïments que ja estan posats dins l'apartat d'etiquetes de la gravació.

Aéu-siau.
Pep

diumenge, 21 de maig del 2017

UNA VEGADA MÉS A L'INTEMPERIE

No tenim temps de res, o de practicament res, els dies passen volant i curiosament la natura fa el seu camí i ens deixa sovint com a carallots. Perquè  sí, cada feina te el seu moment i ens diem allò que es tant tranquilitzador "No hi res que s'esperi tant com la feina " i així avança la primavera i ens espantem quan comencem a veure algun ametller florit, llavors recordem allò, Març, temps d'esporgar, Abril, carretejar la llenya del esporgar cap a casa i poca cosa més. Aquests bons consells de la cultura popular de la baixa Segarra , res de res; tot ho anem aparcant per un motiu o un altre,  el cuidado de la tia, que si talaiar a la petita Mar, que algun dolor lumbar que ens ronda a mi i a la meva dona,una estada de dos dies a Montserrat per la festa de la Marededéu,  en fi totes les ocupacions són bones per no anar cap a les terres de Ponent.Llorens de Rocafort, ara es considera de l' Urgell, mi hauré d'adaptar o sinó sempre ens quedarà Llorens de Vallbona; que ningú s'enfadi. Ara amb veu baixa, pesa molt lo de la ex-baronia de Vallbona i la seva història oi que tinc raó ??? Be, ho deixo perquè cadascú tiri per allí on vulgui i si voleu podeu donar-ho per inoït. 
A casa nostra, hem arribat al més de maig practicament sense esporgar o podar, sí que algo haviam fet al passat mes de març amb el comando Serrano i el meu cunyat Josep, persones molt eficients en tot, per aquest motiu encara més bons companys de la feina d'esporgar. Molt hàbils amb la motoserra, però sobretot en voluntat d'ajudar, cosa que els ho agraeixo molt. 


Dos arcades gòtiques , que deuen ser les restes d'una important construcció medieval, de la que era l'antiga Quadra de Mas Déu, propietat de l' Abadiat del monestir de Vallbona.

Vam començar de baix a dalt del tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges a preparar la finca d'olivers/oliveras perquè tard o d'hora la pugui collir la màquina vibradora, i aquesta només admet un sol tronc. He dit tard o d'hora, però rectifico més d'hora que tard, els meus genolls que ja em fan mal, em fallaran, l'hernia que tinc a L3 donarà problemes i pot ser que sigui realitat una altra a L4, i tot això farà que no pugui o puguem ser tant atrevits per anar fent d'ajudant de pagès, perquè pagès, allò que es diu pagès no n'he sigut mai. Un pagès ha de saber molt, cosa que jo no sé.
Sempre he ajudat als meus pares, els dos ( e.p.d.) a fer les collites tant la d'ametlles com la d'aulives i quan s'acostava el temps de preparar l'hort, amb el pare anàvem ajudats del Lluis i un servidor amb la crysler voyager, que era molt gran, i que duia la vaca que ens havia servit sempre per anar a esquiar i carregar el material de tota la colla i ara ens serviria per carregar els feixos de canyes que haviam fet a la sort de més amunt, camí del monestir de Vallbona de les Monges.


El pare Sisquet Capdevila i Pons i un servidor fent canyes per l'hort.

 Aquesta setmana em vaig adonar, que tot i estan al costat mateix de la carretera, ningú les agafa, han perdut valor ? o tenim altres alternatives per enfilar les tamaqueres ?. Sí,  envejo els pagesos que saben fer empelt de canut, d'escudet i d' d'agulla, o encara empelts de cep; sense tenir vinya, mai se sap. Ara es el moment de recordar que al tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges tenim un parells d'ametllers empeltats de prunera clàudia 



Vostès em diran, no veiem cap pruna, ni cap ametlló ( quan l'ametllà es tendra, a Llorens li diem ametlló ). Te explicació : com que en el seu moment no es va esporgar tot l'arbre, dons ens em quedat " in albis ", esperem que l'any vinent puguem lluïr d'ambdues coses en el mateix arbre. Els entesos que són tots vostès, poden veure la presència de les dos diferents fulles oi ? .També trobem per totes les finques dels pares, ametllers que fan ametlles de tres classes : llargueta, marcona i mollar principalment; el pare ho feia per assegurar la collita, unes anaven més barates però en feien molts quilos i d'aquesta manera equilibrava la producció; trucos de la vella pagesia. Clar això també comportava més hores de classificació, però es feia en la pau de la llar, com a Girona fan l'espellonar el blat de moro.
El pare arribada l' època del cosetxar, li agradava segar amb la seva dalla, a les vores de les parades , sota els marges, sota el gran noguer del Perdigó, sota els ametllers, sota els codonyers, sota la gran figuera,  sobretot si estava ple de cogula o sègol banyut ( és el sègol atacat per un clavíceps ) , el pare també l'arrencava i el llençava a una punta del tros, abans de que es pogués reproduïr.


Adjunto aquesta entranyable fotocomposició, feta per un amic i expert en aquestes arts del disseny i la creació , recordant a Machado" No hay camino, se hace camino al andar " "aquest home ho practica cada dia, es un savi, un home que l'interessa gairebé tot, culte, està enamorat de la vida i l'estima. M'ha fet aquest regal, que l'acepto de cor, m'encanta i es ell com em veu en aquest món, un home que te la debilitat d'apartar les ones electromagnètiques per tal d'esbrinar i alhora xafardejar, racons de la nostra història, que passa en la vida dels homes i dones  i procura recordar fets de tota mena, que no caiguin en l'oblit per insignificants que siguin i sapiguem que la contingencia en la nostra vida sempre hi es present, i tot allò que és, pot no ser, es lo contrari de lo que és necessari. Moltes gràcies Joan Bosch; ell es arquitecte.
Tornant a la feina de pagès, estem a finals  d'abril i ens em d'espabilar i tornar a agafar el toro per les banyes i esporgar doblement el que toca i les branques trencades per la gran nevada del passat abril i del tifó que va acompanyar tot seguit, una veritable destrossa en totes les finques, les nostres també.
Amb el que porten llegit, em parlat varies vegades de Vallbona de Les Monges i de la Quadra de Masdéu, dons em ve com  anell al dit. Aquesta setmana que avui dia vint-i-u acabàvem han donat el premi Princesa de Asturias a la Hispanic Society of América de Nova York. L' Hispanic Society es una de les intitucions més representativa de la cultura española a Nova York. Ho te ben guanyat, feina feta  durant més de cent anys.


Hem de recordar que el fundador de l'Hispanic Society of América, fou Archer Milton Huntington, també es l'autor del poema The Ladies of Vallbona , que forma part del llibre Rimas, i que el va trobar la muller del gran historiador de Vallbona J.J. Piquer Jover. Estava en anglès i el va traduir en Marià Manent amb el nom de Les Dames de  Vallbona . Puc dir que es un poema bellisim; i que  Huntington el va regalar al Conde de Romanones, Don Alvaro de Figueroa  Torres,  cap del partit Lliberal, i tres vegades president del consell de ministres. Ens preguntem- Quin agraïment li devia a aquest senyor Romanones, o va ser pura cortesia  ??? , a aquestes alçades ens és igual, disfrutint de " Les Dames de Vallbona " en català, el trobaran , traduït per Marià Manent. Lali, ha tu que estimes tant Vallbona, t'agradarà més.
A hores d'ara estic orgullós d'haver escollit aquest titol pel meu Blog. Arirbar-hi va ser una bonica e interessant i llarga història. 
Resultat de la feina feta, la setmana pasada, molta llenya d'oliver i llenya d'ametller a la vora dels marges o be a la mateixa soca, esperant portar-la cap a l'era.
Aquesta setmana ens tocara cuidar la familia petita  d'olivers/oliveras, que estan plantats de l'any del crac de les hipoteques subprime, que Déu ens agafi confessats.
No vull acabar sense dir-los-hi que estic molt content del premi Cervantes al bisbe emèrit de Säo Félix do Araguaia (Brasil), Pere Casaldàliga, fill de Balsareny (1928) des de jovenet que ha sigut un referent per a mi i els meus amics Martí, Cesc, Lali i Miquel.
No és el millor premi, peerò benvingut sigui. Ell ja te el premi d'haver cuidat, mimat i estimat als seus, al ramat que vatenir confiat durant anys; ho va donar tot per ells. No va ser tant mimant ni estimat per la jerarquia catòlica, perquè,? sí,  ell havia entès l'Evangeli !!! Que més havia de fer per rebre un premi no metàlic, sinó un consol de germà per part de Roma ?, l'home sempre ha de ser consolat, ho necessitem. Ánims als que manen, que tothom trobi refugi al vostre costat i més al que ho ha deixat tot per amor al Crist !!!!!!!! .
Ah! he parlat d'ametlles i no vull pasar per alt a la mare, que tot i no sent d'aqui va aprendre de la padrina Dolores, com es feien les ametlles garrapinyades i sempre li van sortir molt bones, cap diferència amb la padrina (a.c.s.), fins i tot el Sr. Duch ex-secretàri de Vallbona de les Monges , les trobava molt bones.
Una abraçada

Pep

dimarts, 9 de maig del 2017

GIRONA A LES CINC DE LA TARDE, A FINALS D'AGOST

Sí , Girona m'enamora des de molt jovenet que m'hostatjava a casa d'uns cosins de la meva mare, del carrer del Portal Nou, (ja existia al segle XIV; aquest carrer del Portal Nou, és un dels més antics de Girona, en altre temps era el Camí del Pelegrí  que pujava del riu cap a la porta Rufina ) ,o sigui dins la Girona medieval, o més ben dit dins de muralles. Els parents recordo que darrera tenien un hort petitisim, amb la muralla altíssima al front, o sigui que tant sols podies veure el cel i un veí amb un hort més gran i unes escales de pedra que pujaven a dalt la muralla; cosa que en aquells anys no es podia visitar.  Veure el cel en l'edat mitjana ja era un gran premi; no importava els metres quadrats de jardí o d'hort.  Ja de gran vaig descobrir que la casa del costat era de la família Masó. Els parents, també tenien un gran hort a l'altre costat del carrer Portal Nou, que hi plantaven de tot, tenien un pou i a més hi havia algun que altre fruiter; fa anys que esta construït, o sigui que ni rastre del que explico.


Ara passejant per dalt la muralla, segueixo veien el darrera de la casa, evidentment una mica canviat, però l'entorn es el mateix.
Procuro  ,des de que vivim a Cornellà del Terri, fer una visita anual per la Girona medieval, i sempre ho faig a l'estiu i per la tarda; aquest anys ha sigut a finals d'agost.


Puc dir-los que m'acompanyaven uns amics de Madrid, la família Pastrana-Alcalde. Vam deixar el cotxe aparcat a la Copa i com ha de ser ,passem el pont de Sant Feliu i els dos nens, pujen per l'escala i  toquen el cul de la lleona,  es queden amb una carícia, no volen donar cap petó.


La plaça amb les dos cafeteries està buida, dos persones assegudes i 4 baixant les escales de la basílica de Sant Feliu, o sigui tot un privilegi per a nosaltres, s'agraeix caminar i veure la Girona amb una certa solitud i silenci, et convida a anar allí on vulguis; es pot comentar tot el que calgui i que historicament sigui rellevant, que passis per on passis a Girona,  tot està ple de monuments, art a dojo , amb esglésies i convents. Parlant de convents a Girona ni havia un grapat , cal tenir en compte que abans dels setges n'hi havia uns dotze; l'ocupació francesa fou un cop mortal per bona part de les comunitats religioses de la capital, fou un primer pas per facilitar les mesures desamortitzadores a partir de 1836.  Hi havia els següents convents: Del Carme, Santa Clara, de les Caputxines , Beates , el de Sant Francesc de Paula (Minims), Sant Francesc d'Assis, Sant Agustí (plaça de la Independència), convent de la Mercè, Caputxins, Carmelites Descalços (Sant Josep), Sant Pere, Sant Daniel, Sant Domènec, el Mercadal  (Bernardes) . M'oblidava del convent de les Butinyanes, perdoneu.
Tot seguit, continuant pel carrer del Pou Rodó ( Comença arran de l'escalinata del temple de l'Església de Sant Feliu de Girona, fa un colze i travessant el carrer de la Barca, acaba el carrer de Bell-aire ran la plataforma del Galligants. És un carrer estret i tortuós amb paviment de pedra irregular. A la cruïlla d'aquest carrer amb el de la Barca hi ha un pont amb arcada que uneix dues cases i al capdamunt hi ha una finestra amb llinda decorada que data del segle XVII ) ,  caminant vam arribar a la capella de Sant Nicolau, una meravella de construcció, m'agrada veure-la decorada amb flors el mes de maig a " Girona temps de Flors " .



Al front mateix veiem el  monestir de Sant Pere de Galligans, (  El monestir de Sant Pere de Galligants, del qual només en resten visibles l’església i el claustre, és una de les mostres més notables de romànic català.
No es coneix la data de la seva fundació, però ja existia a la primera meitat del s. X. Del monestir preromànic no en queda gairebé res, tot i que es conserven restes d’un edifici anterior La construcció de l’edifici actual s’inicà a la primera meitat del segle XII, vers el 1131, data en què Ramon Berenguer el Gran va llegar un important donatiu per sufragar les obres. A la darreria d’aquest segle es degué acabar el claustre ) majestuós. Només trobem un matrimoni que estava fent unes fotos i nosaltres també.



Sempre m' agrada explicar com era la muralla en aquell indret, en el qual hi havia la porta donava a la vall de Sant Daniel. Podem veure el campanar fortificat, junt amb l'absis, o sigui que en aquest  punt la muralla es fonia amb el monestir de San Pere de Galligans. 



 Només de girar el cap ,tots vam quedar meravellats de l'espectacle del " cingle " vist des d'abaix de la catedral i entorn. 



Vam arribar als Banys àrabs, estàvem tentats a entrar, però donada l'hora , vam passar d'entrar, tot i les recomanacions d'Alexandre de Laborde que en parla molt be, i els deixa molt millor que la façana i el claustre de la catedral, que no va fer cap gravat. Aquí els poso la estampa dels banys àrabs.



Va fer dues planxes , també una vista de Girona des de Pedret ( Hospital de Sant Llatzer+capella de Sant Jaume dels Sants ), per cert preciosa, en el seu llibre Voyage pittoresque et historique de l'Espagne (1806-1820) - Laborde, Alexandre de, 1774-1842 .  


Tot disfrutant de la tarda, ens vam torbar  d'avant del portal  de sobreportes, sempre m'han impressionat aquestes dues torres.



A l'arribar davant les escales de la catedral , tots vam queda meravellats, fins i tot jo que les he vistes des de sempre i a més les he pujades i baixades manta vegades. També he presenciat la baixada de la processó del divendres Sant, Els Manaies i les confraries et posen la pell de gallina.




Al caminar pel call jueu, i observar l'estretor dels carrers i l'alçada de les cases i poguer veure els jardins que treuen el cap per dalt a uns 10 metres d'alçada, realment impressiona. Sempre he viscut Isac el Cec i algunes que altres cases del voltant, però llegint la presentació que va fer en  Joaquim Nadal i Farreras olim Alcalde de Girona, es tota una lliçó que jo he passat per alt de tant  obvi i de tant familiar durant anys. La construcció de les cases dels jueus diu: 



Quan  es funda la canònica i entorn del claustre de la catedral els canonges de la catedral inicien una experiència de vida comunitària es venen 25 cases de canonges a 25 famílies jueves. El nucli bàsic del call no és construït per jueus, és comprat per jueus.



Cases cristianes per a ser habitades per jueus. L'estructura bàsica del call neix d' edificacions preexistents. Deu ser doncs buscar tres peus al gat intentar de trobar una especificitat arqueològica jueva massa ostensible. L' originalitat neix d'aquest mateix fet, i de l'existència de documents i tombes funeràries de valor incalculable. Recomano visitar el museu jueu de Girona, tot un món, que ens aporta molta  informació de com era la vida i de com estava estructurada la societat en la edat mitjana a Girona.



Tot baixant pel carrer de la Força, vam anar parlant aquí hi ha el museo d'història de la ciutat , antic palau dels Cartellà, reformat durant el segle XVIII per acollir el convent dels caputxins, amb una romàntica placeta de l'antic Institut de batxillerat, anar baixant i trobem la casa mare de Maria Aulina , mes avall la placeta on hi trobem el monument de Josep Maria Subirachs, sobre " El Sis-centè aniversari de la primera reunió de mestres d'obres per decidir la continuació de la Catedral de Girona  1386-1986 " si continuar-la de tres naus o fer-ne només una; davant de la casa Mascaró ( entre el carrer  de la Força i  el carrer Cúndaro.



D'aqui la visita continuà cap a la plaça de la Independència, carrer de Sta. Clara per tal de fer un gelat de la botiga dels germans Roca.




Bonissims, un servidor en menjaria un cada vegada que passo per davant, això que no em convé. Tots junts vam atravessar el pont fins anar a parar a l'altra part de l'Onyar, per pujar cap a l'escalinata de l'esglesia de sant Martí Sacosta. Darrera de la Rambla pel carrer de les Ballesteries Velles, hi ha una botiga de llibres a bon preu, ens hi vam ficar, a tots ens interessa troba quelcom que ens fa il.lusió endur-nos a casa.



Aquesta abraçada ens dona entendre que ben segur que la mare i la filla , ho havien trobat algun llibre interessant, o simplement una mostra d'estimació i de tendresa.
Tot seguit cap a disfrutar de l'entorn del  restaurant Le Bistrot i fer-nos una foto sota el pont del palau dels Agullana, i comentar la seva complicada història.


Aquest palau dels Agullana sempre li han dit palau del Vescomtat
Abans de parlar-vos de la història d'aquest famós arc, he d'apuntar les paraules de Joaquim Nadal, en la presentació del llibre " Girona  entre 4 rius ", i escriu lo següent : L'Arc dels Agullana esdevé la infracció urbanística més elegant de la història de Girona. El problema va néixer quan Martí i Elionor d'Agullana decidiren demanar llicència per bastir aquest pont que estan veien, que uniria la casa nova amb la vella. Això va portar molts conflictes entre els Dominics de san Domenec, la Companyia de Jesús , l' Ajuntament i la família Agullana. Llarguissim conflicte que es va resoldre  l'any 1629 quan Lluís de Montsuar, batlle general de Catalunya, atorgà llicència a Martí i Lionor d'Agullana per a construir el pont nou. Els jurats de Girona també hagueren de dir la seva, i això durà dos anys més. Be , quan ja no faltava cap més pas, o sigui que ja es podia fer; Martí d'Agullana ( abans Martin Sans de Latrás ), cal explicar que en sis mesos , Martí d' Agullana, basti el pont nou; ja tenia la pedra picada i tot preparat. Segons el que Martí de Riquer, en el seu llibre Quinze generacions d'una família catalana, ens diu que el Nadal del 1631 el pont devia estar virtualment acabat.
Al fons de la foto podem veure el pont vell, i la qüestió que presentaven els dominics , deien que si es deixava fer el pont nou, aquesta placeta, sempre seria un cel obert dels Agullana. Realment una mirada a les escales de sant Martí Sacosta i el pont dels Agullana, continua sent impressionant. Una vegada a la placeta, podem contemplar la grandesa del palau i alhora la destrucció de l'escut per castig, suposo que reial. Be passant el petit pont , escales amunt, arribem davant l'edifici de les Àguiles; aquest edifici és construí com a seu de l Estudi General de Girona. L'any 1705 l'edifici fou convertit en caserna. En el 1714 es decidí restaurar-lo per reprendre els estudis; un decret de Felip V de 1717 feia tancar la universitat de Girona, Barcelona i Lleida i feu construir la Universitat de Cervera, on quedaren concentrats tots els estudis de Catalunya. Cervera s'havia mantingut fidel al monarca. No fou fins el 1869 que els estudis retornaren a Girona. Pels que no ho sàpiguen Cervera es la capital de la Segarra, una petita capital, amb molta història, ep! també te un importantissim call Jueu, com Conesa i Santa Coloma de Queralt.



Davant del rectorat hi ha la terrassa d'un bar, que es el més relaxant de la ciutat. A la dreta veiem l'esglesia de Sant Domenec, avui dia paranimf de la Universitat.


I d'aqui pujarem tot passejant , destí dels jardins dels Alemanys, mai he sapigut perquè li diuen dels alemanys ?.



Mai he sapigut el nom d'aquesta casa, que sempre l'havia vist sense restaurar, però si que deu ser una gran casa pairal. A la dreta trobem el carrer dels Alemanys i de cop la casa Boadas Formiga . Una porta enreixada i gran permet veure el pati interior




Aquest carrer abans es deia del Bell-Mirall, ara no te aquest nom.



Abans d'entrar a la caserna dels Alemanys veiem la catedral pel darrera. M'agradaria haver nascut a Girona per saber el nom de cadascuna d'aquestes cases i jardins.



A l'entrar als jardins dels Alemanys, practicament els trobem vuits, tant sols amb algunes dones àrabs pel seu aspecte, però la pau era el que es respirava aquella tarde festiva.
Ens trobem ja a la part més històrica de la Girona medieval i romana, estem ja al damunt de lo que queda de la torre Gironella.


La nau que hi ha darrera de l'enreixat, es immensa, es nota la grandesa de l'imperi romà, està plena d' història.
En una visita guiada als socis de l'Ateneu Barcelonès, del qual en formo part des de molt jovenet. En Pep Bosch, exel.lent guia, ens va explicar que la nit del deu d'agost de mil tres-cents noranta-u, festa de Sant Llorenç, va tenir lloc un gran atac contra el Call de Girona; ja feia dies que si respirava un ambient enrarit d'odi contra els jueus, potser motivat  per les noticies que anaven arribant d'altres indrets de Catalunya. Els Jurats de Girona van ordenar vigilar les entrades al Call, per  tal de frenar la violència i posar seguretat en aquest lloc tant especial, que s'esperaven esdeveniments de tota mena, especialment greus. Recordo que ens va explicar que l'objectiu d'aquella turba de gent no era robar els diners o l'or, sinó que els jueus es convertissin. Aquell cap vespre d'agost de 1391 tothom  de Girona sabia que passaria, explicava que a tota la ciutat estava plena de baptisteris oberts amb capellans a punt de batejar als jueus que els ho demanessin.
En saber-ho el rei  Joan I, el rei va ordenar que per protegir als seus jueus, els que haguessin sobreviscut i les seves famílies els posessin tancats a Torre Gironella, on estarien més segurs i així estarien allunyats del centre urbà de la ciutat. Aquí va passar penúries i amb permanents amenaces durant 17 setmanes. A partir d'aqui va començar a decaure  la comunitat jueva a Girona, tal com va passar amb la resta de comunitats jueves per tot el país.A Girona en aquest atac de l'agost del 1391 es varen convertir 80 jueus la majoria influents.


Be, cada visita per aquests racons plens d'historia, aprenc i disfruto i sóc conscient que em falta aprendre encara molta història.
Aqui vam veure al passar aquesta porta un escut de la reina Joana Enriquez, o del Príncep de Viana no ho recordo be.

Tot seguit vam pujar a la muralla per donar l'últim passeig i observar la ciutat de Girona abans de que caigués la tarde, ja podem veure un finestral gòtic de luxe i molta verdor.




Des dalt la muralla, vam poguer observar el rectorat, i  el pati de les Âguiles on es conservents trossos de la muralla romana, la part del darrera de l'església i convent dels Dominics, part del darrera de la Universitat, que no podien escollir un millor lloc per acabar la tarde.Després d'aquest llarguissim tros de muralla, trobemtot seguit algunes zones de gespa molt ben cuidada amb piscina , que en altre temps recordàvem que eren zona d'hortalises i galliners.
Caminant a tanta altura hom pot observar les golfes de les cases, que em transportaven a d'altres temps feliços de la meva infantesa, encara es pot veure alguna golfa només des de dalt la muralla, sinó també des d'altres indrets, om podem observar estris de la vella pagesia com : forques, cabassos, perols d'aram que tant servien per fer bugada, com per fer sabó, com per la matança del porc, senalles d'anar a comprar, també algun carretell de posar-hi vi amb la seva canella, alguna bascula de peses, o bascula romana, alguns aumolls, o algunes aubarques penjades , una aixada i aixadeta, algun ajocador, una cistella conillerra, uns cercapous de temps immemorial,- vostès saben que es un cercapous ?, una erera per assecar les figues, algula corriola de fusta antiquissima, algun cove, en una es golfa vam veure una dalla, també una màquina de desgranar blat de moro, una ensofradora, un escalfa llits que a Lleida a la baia Segarra en diem un ruc,  així com una bona destral, també alguna falç i algun falçó, un escalfa planxes en una es golfa d'una bona familia, en fi tot oblidat de la ma dels homes i també de Déu. Sense equivocar-me em porta a la Girona del llibre Ciutat petita i delicada, d'en Jaume Ministral, un gran llibre, que la majoria de vostès l'han viscut, perquè parlem ni menys ni menys que de l'època de Sa Ilustrissima el Dr. Cartanyà. Els recomano que el llegeixin, si volen passar alguna estona d'aquest bon temps que ja tenim asseguts darrera la persiana del balcó de casa seva,ep ! també a l'eixida de la casa de pagès.



Entre el cansament i vinga explicar història de la ciutat, sens va tirar el capvespre al damunt. Llavors van venir els comentaris de la colla que ens acompanyava; eren de Madrid. Estaven meravellats de la nostra ciutat i entre comentaris es preguntaven - com es que a Madrid no es conegui aquesta ciutat tant històrica i única ? . No se la resposta, però d'altres persones com la meva neboda que viu a Madrid també m'ha fet la mateixa pregunta. 
Tots contentissims, van anar a fer un toc per la rambla abans de marxar cap a Sant Antoni de Calonge.

Pep

Biografia : La Comunitat Jueva a la Girona Medieval.Cicle de conferencies febrer/març " Girona a l'Abast  XII " 2007.
Girona entre 4 Rius, L'Origen dels carrers i Barris de la ciutat. Jaume Fabré: Ajuntament de Girona.