diumenge, 29 de gener de 2012

VAM SER FELIÇOS FINS I TOT A LA MILI

Quan dic vam ser feliços, em refereixo a un recluta de Verdú , que es diu Francesc  i jo. Verdú es la Segarra i va néixer Sant Pere Claver, una de les llegendes més daurades de la església catòlica; sempre m'ha agradat la vida d'aquest sant i el poble de Verdú




Vostès el coneixen ? es famós per la seva ceràmica, els seus sillons negres, i per l'afició a la música religiosa, fins fa poc cantaven un cop a l'any la missa HOC ES CORPUS MEUM de Perosi, que la varen estrenar en la visita pastoral de Monsenyor Vicente Enrique Tarancón, llavors  bisbe de Solsona, potser el bisbe més jove d'España . Verdú sempre ha sigut una font de exel.lents músics.




 A Verdú hi havia una orquestra ; la del Fill del Gabarró ; el meu pare m'explica que aquesta orquestra venia a tocar per la festa major de Llorens, increible ! venien a peu des de Verdú, amb els instruments a l'esquena. Segons els meu amic Francesc, explica que els Gabarrons eren bons músics, el millor es deia Tonet i un fill seu va arribar a ser un dels  Trompons de vares  de la orquestra Filarmònica de Londres. A Verdú el dia del Sant Crist els cantors,  canten la missa  HOC ES CORPUS MEUM , lo bo del cas, és que no assajen mai, tirent pel dret, començen  la missa sense més preambuls i curiosament, deu ni do, de lo be que els surt. Aquest poble Segarreta , que durant anys va estar , salvaguardat pes monjos del  monestir de Poblet , es  famós arreu de Catalunya per el museo de juguet; he de dir-vos que paga la pena.
 A casa, de molt petit, el meu pare em donava explicacions sobre els sillons de Verdú, que fan l'aigua molt fresca.


Silló negre, tant propi de Verdú.


 Els sillons negres, si tenen una taca blanca, " suent o transpiren " més  i no sabem per quina raó, l'aigua resulta fresquíssima. Potser que en algun video que he buscat de Verdú ens ho aclariran, però es cert, teniam aigua fresquissima de manera natural. Cal dir que tampoc no teniem nevera. Trenta cinc anys després d'apareixer la nevera, he vist amb els meus ulls, que  hom  hi posava  el silló perquè hi estigués més fresc, quines coses Déu meu !!.  El silló, tota una bonica història, fins i tot en teniam un al col.legi, a l'era, a la cabana del tros, i a la sacristia de l'església, que curiosament, al cap de 45 anys encara hi es, sembla que no pot ser.
La torre del castell medeix 24 m d'alçada i la seva circunferència també fa els mateixos m..
Al voltant del castell hi han dos cases privades i la resta es del tot  municipal.
Al fons poden veure el silló de ceramica negra de Verdú, per tal de poguer beure, l'escolà anava a la font a omplir-lo.
Verdú també es famós pel seu castell i la sala gòtica de l'abat Copons de Poblet (recent restaurada ). Verdú era propietat del monestir de Poblet; tot s'ha de dir, penso que en van tenir molta sort, varen quedar protegits dels comtes de Guimerà, que no eren massa bona companyia. 
Parlant de la sala de l'abat Copons, el meu amic Francesc li he sentit explicar que de petit en aquesta sala hi havia un teatre amb el seu escenari. També el castell tenia d'altres dependencies, en elles hi havia les oficines del sindicat. També explica que el castell tenia una cisterna ( en castellà algibe ) i per cert amb molt bona aigua. Al bar, quan la butxaca no donava per més, demanaven un vas d'aigua o un raig  d'aigua del silló , evidentment treta de la cisterna i era bona de collons, com que jo també tinc experiència amb aigua de cisterna o " aigua dolça ", de petit a Llorenç, en trovabem a cada cabana, i també a les basses i també a les cases i era boníssima.




Verdú sempre ha sigut un referent a la comarca, ha fet fira de bestiar.
Tornant a la mili, penso que hi vaig entrar per l'octubre de 1971  no n'estic segur , però si dir-vos que l'any 1972 estava guardant les portes al CIR  d'Alcalà d'Henares aprop del  poble de Meco.
 Només recordo, que  vaig pujar al tren, amb roba d'estiu, feia bon temps. Era pels primers d'octubre, sense pensar que aviat vindria el fred. Quines coses Déu meu???? I vaig  arribar al CIR i sense adornar-me'n , em vaig trobar a la Companyia 21, marcant el pas i fent instrucció, no sense passar per la entrega de l'uniforme complet amb calçat ,que eren unes botes, ah!  calia escollir be el número, perquè després ja no es podien canviar, eren per tota la mili, vaja una putada, a més no se perquè sempre havien de brillar, sinó castigat.
Si he de dir la veritat,  estava  bastant acollonit, allí tot anava ens serio i la cosa es podia complicar a qualsevol moment, tot eren ordres i més ordres, formar per anar a menjar, formar per passar llista mati i vespre, formar per anar a qualsevol lloc com a la barberia, a vacunar-se, a fer instrucció, per anar a fer les revisions mèdiques, etc...Sempre a les ordres dels oficials de torn, que de vegades s'havien de fer les coses que manavem per collons, sense més explicacions. 
 Estavem tant ocupats, tant anar de bolit tot el dia, feina a recordar una infinitat d'ordres,  estar pendent dels horaris exactes, de tenir tots els botons de llautó brillants i que no en faltés cap, i compta en oblidar-te del nom del sargent, de l'alferes, del tinent, del capità, del comandant, del tinent coronel, del coronel etc i reconeixer-los per les estrelles que portaven en el seu uniforme. , etc,... He de dir que la història de que els militars posaven Bromuro a l'aigua per evitar que els  soldats  penssessin amb  noies, sempre ha sigut mentida. Estàs tant i tant engoixat, pèr les bronques que et queient constantment, bronques que de vegades acavaben en castigs pel sol fet de no tenir el llit ben fet  o l'armari mal endreçat, o pel sol fet de no saludar militarment als oficials . Aclarit !


Guardia a la porta principal del CIR al febrer de 1972.


Amb mi va venir en Joan Mª Capdevila ,de cal Mora de Llorens ( a.c.s. ), curiosament ens va tocar la mateixa  llitera , (les lliteres eren de tres), i durant tres mesos vam ser companys de "fatiga" nit i dia. He de dir que em vaig sentir molt acompanyat, en un món molt " hostil ", ens explicavem les penes l'un a l'altre, si rebiem cartes de les nostres families ens les llegiem, en fi tot ho compartiem; si un no tenia segells l'altre  li'n deixava, si no teniem per menjar, donç compartiem el que a casa ens enviaven, si un tenia fil i agulla per cosir-se un boto, l'altre li'n deixava, fins i tot compaprtiem la xocolata quan en teniem.  Tot a mitjes, fins al final del campament. En Joan Maria després de fer la Instrucció se'n va anar  destinat a un quartel a Madrid, no recordo el nom i ja no ens vam veure més la resta de la mili. Els tres mesos de campament, va ser el millor company.  
He de dir que a les tardes quan tocaven " paseo ", els catalans no ens venia a visitar ningú, als de Madrid i Alcalà i Guadalajara els visitaven,els pares, germans, germanes," les novies " i perquè no dir-ho era una distracció per les tardes veure entrar tantes noies, encara que no vinguessin per un.
 Jo aprofitava el temps per escriure cartes pels  amics i pares i demès familia, fins i tot als meus amics monjos de Montserrat el germà Pius Tassies i al germà Andreu (a.c.s). Cada dia escrivia cinc cartes, apoiat a la llitera, perquè no teniem cap taula per escriure, i a més a fora feia fred, o sigui que dret i al.la a escriure. Hi havia una bona amiga que m'escrivia cada dia, la Lali Valdivieso, no fallava mai, aquesta noia sempre era una sorpresa, si acavaba el paper, continuava el seu escrit pel sobre, tant per davant com pel dors, i de vegades la gent de " Correos " li costava descubrir per qui anava digirida, sovint la Lali hi posava sorra d'Arenys a dins del sobre i clar al sacsejar-lo feia soroll i el capità de " correos ", s'amoïnava i em va amonestar més d'una vegada, que si continuava el " cachondeo " vetaria les cartes, o les retornaria totes. Tinc un testimoni d'aquests fets es en Josep Miralles de la Granadella (flaquer i pastisser)  que estava destinat  a Correos, i cada dia es feia un tip de riure amb les cartes tant sospitoses i divertides que arrivaben per mi . La correpondència de la Lali em recorda a Kerouac en la novela  " En el Camino ", aquest va escriure el que havia sigut la seva vida, en un rotllo de paper de teletip de quaranta metres, per  la seva segona esposa. Mai he sapigut si aquesta ho va entendre; una curiositat,  l'any 1951 en Jack no va trobar qui li publiqués el llibre; en canvi jo si llegia i entenia tot el que  la Lali  m'escrivia, encara que fos difícil seguir-la on acavaba una frase i on continuava, tot un art per iniciats en descifrar el misteri  de l'escriptura; ara li dono les gràcies de la gran companyia que em va fer, durant 18 mesos. Ep !  altres amics també ho van fer, com en Miquel Fabré !!  He de dir que els meus amics en Miralles, en Marti i d'altres la coneixien de sobres per la seva escritura dels sobres, llegir-los per fora no estava prohibit ! S'ho passaven be !
Rebia sense dir cap mentida unes cinc  cartes que calia respondre al dia, he de dir-vos que dret i apoiat a la llitera, encara que molt jove, les cames em feien mal. Recordo que  en una carta la Lali em deia si les seves amigues de Sant Vicents dels Horts en podien escriure, li vaig de que sí ! , el problema va ser meu, tant que em vaig quedar sense diners per la quantitat de segells que cada dia gastava, va ser la meva ruïna, ho dic en serio, es va acabar anar a la " cantina " a beure cerveses de la marca Mahou, que mai em va agradar , cubates, i algun " vinillo  " marca no t'hi fixis, i que em feia molta cremor d'estomac, etc, ja no dic sortir per les tardes cap als carrers d' Alacalà d'Henares de "paseo " fins a les vint-i-dos hores, hora de tornar per passar llista o retreta,  això ja ho considerava un luxe que no estava al meu abast.
La Lali en cada carta m'enviava poemes de'n Miguel Palomino. Us en poso uns quants perquè vegeu lo bon poeta que era aquest home, cubà de neixament:




Cal dir que des del principi del campament vaig optar per anar a missa els vespres i com que no venia ningú més, vaig construïr una bonica amistat al el pater " capellà castrense" un bon home, però se li notava  la part militar en les seves converses, semblava un home del sistema, tot s'ha de dir, si ell et podia fer un favor te'l feia.  L'ajudava a dir la missa fent d'escolà, feina que ja l'havia fet  a la meva parròquia de Llorens, amb  mossèn Daniel Barenys i Llauradó, que  tant be ens havia preparat.Volia que les respostes en llatí fossin perfectes, quan per exemple resavem  el Confiteor Deo o les respostes del començament de la missa, sobretot no dir tonteries en llatí.
Ara que he sortit a parlar del Pater, potser va ser ell qui em va col.locar a Jefatura d'Armament ?, sincerament no recordo qui va fer que jo em quedés al Campament una vegada acabada la Instrucció, un misteri  . Els anys esborren molta part de la memòria. No se que dir-vos.






Va passar el temps i un dia fred de gener, ple de boira, però no tant espessa com la de l'Urgell i mig a les fosques, caminant sol , ben abrigat, pels carrers del campament, vaig trobar el pater amb dos soldats al seu costat, no costava gaire de veure que eren reclutes . Jo acavaba de jurar bandera  i havia sigut destinat a Jefatura d'Armament, recordo que tenia un capità que era un analfabet, grosser, maleducat ( no parava de parlar malament dels catalans, explicava amb molt de gust com s'havien passat a  l'entrada dels nacionals a Barcelona, home sense cap interès, em tenia tots els caps de setmana fent tres-centes quinieles per un club de Madrid, que ell era el seu president. Era tant i tant grosser, mala persona i burleta,  que en aquest moments de redactar aquest escrit no puc recordar-me del seu nom, per molt que m'esforçi . No passa el mateix amb el comandant que es deia Alvaro Carnicero Tejerina, un home molt recte, amb dots de comandament,exigent, serio i sense ganes de molestar,  demanava les coses amb respecte, home instruit, i amb molta cultura. Fumava amb pipa i sempre mastegava xiclet. Parlava molt poc. El somriure molt mesurat, quasi mai.




Cada dia a les cinc de la tarda, el comandant i el capità marxaven amb autocar cap a Madrid i jo em quedava sol a la jefatura d'armament, tenia tot un petit casalot per mi; dormia a dins, o sigui a part de la tropa, feia vida totalment independent, no passava llista als matins i als vespres. Tenia llar de foc amb llenya abundant, i mira alli vaig tenir dos taules per continuar escrivint als meus amics, parents i coneguts, encara que assegut i podia fer torrades amb all i llegir vora del foc llargues hores ; era tant vella la construcció que de vegades no teniam llum electrica i encenia espelmes. No podia demanar res més.




Donç , un bon dia, tot passejant el Pater (capellà castrense) em va presentar als dos reclutes catalans i de LLeida, l'un en Francesc de Marti i l'altre no m'enrecordo, clar han passat quaranta anys.  El pater em va dir " llevate a estos dos paisanos tuyos y dejalos calentar en tu hogar ", estaran muy bien ! clar el capellà sabia lo ben situat que estava jo, entre cometes. Ens vam despedir i mes tard, aquell mateix vespre els vaig convidar a fer unes torrades de pa amb oli i taronges, perquè no tenia res més. Quan un no te res les taronges estan bonissimes, paraula !




 Tot menjant les torrades, en Francesc fill de Verdú, va dir que estava trist perquè un bon amic seu de Barcelona cubà  s'havia suicidat recentment; feia temps havia viscut al seu pis de Barcelona junt amb la seva germana Pilar (a.c.s.).  Rapidament em va venir a la memòria els poemes del Miguel Palomino que m'enviava la Lali i sense dir res en vaig agafar un a la guixeta i mentre menjaven les torrades el vaig començar a llegir a poc a poc, quan vaig acabar en Marti li queiden les llàgrimes, era el seu amic. Aqui va el poema:






Des de llavors ençà ens ferem companys inseparables, que un cop en Francesc va jurar bandera, va passar a assitent del coronel del CIR. Felicisimo Aguado Triguero. En una paraula es va quedar al mateix campament on m'havia quedat jo..
A partir d'aquell bon dia, vam compartir penes i treballs i bones estones i voluntariat a les tardes i el menjar que no teniem,( perquè diners per comprar-ne ,no en teniem i per menjar tres cops al dia l'haviem de buscar ); tampoc es ara el moment per explicar-ho, ben mirat es molt llarg,  vam viure l'un per l'altre, ho puc dir ben alt en pobresa franciscana encara que no s'ho creguin. I així va neixer aquesta, entranyable, llarga i  bonica amistat, que a l'anys 2012 encara dura. 
Com que en aquesta història tot el rato està present l'amic del Martí en Miguel Palomino, seguiré posant poemes que he anat troban de llavors ençà.




Recordo que la Jefatura d'Armament feia les pràctiques de tir a uns dos Km, del CIR a una base que antigament hi havia residit segons llegenda incrustada a la paret " Primer Esquadron Aéreo ", però només quedaven  els edificis buits del tot i abandonats. El nostre comandant hi mantenia allí dos soldats perquè vigilessin les instal.lacions i tinguessin les dianes al dia, o sigui posar pegats als forats fets per les bales i així sempre estaven preparats  perquè es  poguessin fer practiques de tir.




Un bon dia, estan deguardia en una  garita del cuartel, em vaig adonar  que en un edifici nou de trinca i ben al costat del CIR, hi havia unes monges amb l'hàbit blanc i al cap d'una estona van arribar uns autocars plens de gents. Al baixar em vaig adonar que eren gent minusvàlida, no ho podria assegurar amb tota la certesa, però semblaven minusvàlids psiquics, o bordelains, potser també alguna persona anciana, no se. Això em va impactar motissim, em va deixar preocupat, donç els comptes no em sortien, molts minusvàlids i poques monges.
Una tarda, em vaig arreglar i tot xino-xano mi vaig acostar. Amb tota la cortesia del món i amb la més gran cordialitat em va rebre la mare superiora; dona molt com cal, i fent honor al seu hàbit de monja. 




Em va donar totes les explicacions del món, sobre el que elles feien amb els minusvàlids.  Jo, ràpidament em vaig adonar que aquelles pobres monges necessitaven ajuda com l'aire que respiraven. Sense dubtar-ho em vaig oferir per  anar-hi unes 3 hores cada tarda, per ajudar-les a parar la taula, donar sopar a les internes, i altres feines que fossin necessaries. Em van dir que si. I dit i fet. l'endemà vaig començar. Clar vaig haver de canviar de costums. Vaig suprimir la missa diaria, deixant només la del diumenge. L'atreviment em va costar un disgust, vaig rebre un serio advertiment d'aguns companys de  CIR. Em van dir que els pobres els tindria sempre !!!!!. Be, no  en vaig fer cas. El meu futur va estar encaminat a ayudar cada dia a aquelles monges i mira , alguns soldats companys del cuartel es van animar i em van demanar si podien venir amb mi a les tardes per ajudar a la comunitat de HH. Mercedarias de la Caridad en la Ctra. de Meco s/nº en Alcalà de Henares, Telefon 918893570.




A les dos setmanes d'anir-hi em va acompanyar el meu amic Francesc, i al cap d'una setmana més va venir dos soldats més i així es van anar multiplicant l'ajuda, de tal manera, que al poc temps no solsament paravem taula i donavem el sopar , sinó que fins i tot cada dia es dutxaven  4 o 5 internes. Al poc temps s'hi van afegir un grup de voluntàries d'Alcalà d'Henares, assumin tasques més delicades . En fi un bon grup de voluntaris entrava cada dia  al centre a treballar i així va continuar fins que jo em vaig llicenciar. Se que el grup va continuar assitin al centre molts mesos més, no se quants ? En Jaume Culleré també si va afegir.  Als dos anys posteriors hi ha referències escrites sobre aquest grups de soldats catalans que assitien al centre. Impressionant.




A aquestes alçades de l'article, us preguntareu on són les centes de cartes que vaig rebre , la majoria de la Lali Valdivieso i d'altres amics i parents ? Perquè estiguin tranquils, les vaig guardar totes, ben empaquetades fins a unes capses de detonadors de bombes de ma, unes bones capses . 




Al llicenciar-me les vaig portar cap a casa i les vaig deixar en un lloc segur, mira pel futur, a tots ens agrada  tornar a llegir una correspondencia de quan un tenia 20 anys ?. Donç mai més he pogut tornar-les a llegir. Un bon dia la mare, les va cremar, pensant que era lo millor per mi, perquè les cartes no perjudiquessin a la futura senyora Capdevila.



 Sempre m'ha sapigut greu, però no podem fer res. Sort que hi ha amics que poden afirmar que tenia una important i considerable correspondènvia.




La meva actitud altruista amb la comunitat de monges, impressionava als meus superiors, sobretot al meu tinent, que el tenia confós. Quan tota la companyia tenia d'anar a la cuina per un càstig, al desfilar el tinent m'agafava pel braç i em treia de la formació, dient-me - Capdevila tu no vas !! i quasi em moria de vergonya, perquè l'endemà tothom en parlava i em consideraven que era un endollat !!!.
De vegades també havia fet alguna guardia de cap de setmana d'algun soldat de Madrid, ell tenia una familia al costat i jo no, a mi tant em feia, també m'havia de quedar igual al quartel.  Donç aquest gest era interpretat pel tinent com algo excepcional i anava gunyant en consideració sense volguer. Quines coses Déu meu? vaig seguir estalviant-me més cuines nocturnes, que eren temudes, perquè tornaves a la compañia a les 4 de la matinada i el toc de diana era igual per a tots a les 8 del matí.



Recordo que  de tant en tant ens tocava un permis i sempre marxavem en autoestop cap a casa. Fins a Guadalajara anavem amb tren i després anavem a la carretera Nacional II i a fer autoestop, encara que era perillós perquè la Policia Militar vigilava i se t'enganxava et detenia i castigal cap al cos de guardia i que Déu t'agafi confessat..... Tranquils mai en van enganxat. De vegades haviem fet el camí junt amb en Francesc de Martí, recordo un "camionero " que ens va carregar i cosa curiosa els dos ens vam adormir. L'home es va cabrejar moltissim i ens va fer baixar del camión amb una bronca impressionant. Ens va dir - jo hos he recogido para que me hicierais compañia i los dos os habeis dormido !!!! Fuera. i ens vam quedar tirats a la carretera " compuestos y sin novia "; no cal que os digui l'emprenyada dels dos. Era més de  la mitja nit. Una bona hora per fer autoestop.




En Francesc recorda que un cop presentats, era en ple hivern , per les festes del Nadal. Jo com diu ell el vaig acollir a la Jefatura d'Armament, al costat de la llar de foc i recorda que només tenia  "chuscos" i taronges, moltes taronges. En Martí explica que un cop torrats al foc , els xuscos eren bonissims i a més amb taronges; l'oli i la sal estaven assegurats, en teniem molt. No teniem res més ni una puta xocolata o " xoris ". Res més, solament l'oli i la sal que abans us he dit. Estava tant bo que no necesitavem més. 
Van passar els dies i el meu comandant, al veurem espabilat, em va obligar a fer el curs de cabo i el dia setze de maig de mil noucents setanta dos vaig aprobar el curs i em varen promoure  a l'empleo de cabo de infanteria  en el CIR nº 2 , tot un curriculum, poca broma.



Tot s'ha de dir, cap al tard apareixia en Martí i t'invitava a sopar, i jo ingenuament aceptava i li deia a quina hora quedavem , ell em deia - a les 22 hores !! home una mica tard oi ? cap problema a les deu. Jo , que no tenia cap problema per anar a sopar amb la tropa als menjadors, donç voluntariament renunciava i mira a passar unes hores més de gana. 
A les deu en punt  apareixia a " mando " on estava el jefe de CIR, el coronel i allí trovaba tant tranquils en Martí, el Ventura en Tomàs que era el xofer del coronel i algun potul més, tots amb lels mans a la butxaca, i tant tranquils. Només de mirar-me'ls tant frescos em posava de mala llet, M'invitaven i curiosament sabien que no tenien res per oferir-me. Com podien invitar-me ? donç sí , els posaven la voluntat i Déu proveirà !!!. A aquelles hores no ens quedava cap més remei que anar a la cuina a robar carn, tomaquets, fruita, pa, ous, etc.... No us penseu que tot era tant fàcil, en absolut ! El sargent ens tenia més que coneguts i ens esperava, jo només de veure'l de lluny ja tremolava i si podia omplir el meu jersey de taronges o pomes  i un troç de pa, ja em donava per satisfet. I sempre em deia a mi mateix, aquesta es la última nit que m'enganxen !!  El problema encara no havia començat, quan arrivabem a Mando, calia fer el sopar, començant per una amanida per a 7 o 8 persones, truites per tota la colla o llom a la planxa, en fi que posan tot el carinyo del món, tardavem una bona estona preparant el menjar;  el sopar durava fins a les 2 de la matinada. Me oblidat del vi. Sí bebiem tot el que podiem, clar el que podiem robar !!!.  Déu sobretot !!. Teniem clar allò de " quien roba a un ladron tiene cien años de perdón "




Els dies tots eren iguals, a lels 9 arrivaba el capità i el comandant i vinga començaven a donar ordres i jo a cumplir-les, i rapidament desapareixien per anar a esmorzar al restaurant d'oficials i si tiraven 2 hores. Que ve vivien !!. A les 11 apareixia en Martí i sempre tenia la delicadesa d'invitar-me a esmorçar. La meva resposta sempre era la mateixa- - no tinc un duro!. i ell contestava - jo tampoc !, però jo no t'he preguntat si tens centims, sinó si vols esmorzar? . En fi , sempre li vaig aceptar la invitació i gràcies a algun angel caritatiu mai vam deixar d'esmorzar, sincerament i curiosament aquesta ànima caritativa, quaranta anys després continua  en l'anonimat ! El dinar sempre vaig anar al menjador de la tropa i mai vaig quedar amb gana, sempre sobrava menjar, donç molts soldats, anavem a la cantina pagant-se el dinar. De 4000 soldats, anavem a dinar uns 2000, evidentment sobrava menjar. Tornavem cap a la feina amb uns dos o tres " xuscos " amagats i algunes taronges, per això quan vaig coneixer a en Martí li vaig oferir pa sec, que torrat quedava prou be i taronges, era el meu tresor amagat. Amb molt poca cosa erem feliços, encara li podeu preguntar.
Us continuo posant poemes de'n Palomino, perquè els llegiem i rellegiem als vespres a la vora del foc.




El Comandant Cantero era molt amic del meu comandant i tenient destinats al Camp de Tir, uns seus amics de Bellver de Cerdanya, entre ells i havia un tal Pona que era de la Seu d'Urgell, molt espontani ell, llançat (de nit era capaç de conduir amb les lllums apagades), altruïsta  i sense por al ridicul i 4 soldats més que ara no recordo els noms, però ja em vindran a la memoria. Aquests estavem  "fora de control militar" perquè no passaven llista al CIR i gairebé sempre estaven de permis a casa seva. 



Quan estaven de permís, em tocava a mi subtituir-los, realment em feia una mica de por quedar-me sol enmig de tantes naus deshabitdes, però amb la companyia del gos que es deia Fernandez, es feia més planer. Ep!! jo també vaig estar llargues temporades sense passar llista, però de permisos menys que els amics de la Seu d'Urgell. Tampoc em queixo. Jo em trovaba a gust en qualsevol destí que el comandant ordenés. 




Vaig apendre que la felicitat depend d'un mateix i no dels altres. Vaig se feliç fins i tot dins d'una "garita "fent guardia a quatre graus sota cero, pelat de fred i amb mal de queixal. L'ajuda incondicional de l'amic de Martí va ser fonamental per passar la mili i guardar un record inesborrable. Amb data d'avui 42  anys després encara som amics !!! Tot una sort haver-lo trobat. Ep! continua igual d'altruista.




Recordo que quan jo em vaig llicenciar el 15 de gener de mil noucents setanta tres, que volia dir que no havies de tornar mai més, en Martí,encara es va quedar tres mesos més fent d'assistent del Coronel i continuar amb el seu taranna bonhomiós ajudant a tot Deú, siguent un bon company, i colocant a catalans pels diferents departaments,  perquè tinguessin una bona mili. D'això sempre m'enrecordaré
 Lo més important, és que  en Francesc de Martí i el  grup va continuar a les tardes anant a ayudar a les monges a parar la  taula, donar sopar i ajudar en el cuidado de les persones deficients mentals i bordelains ; les monges eren poques i la feina a grapats. La vocació imprecindible per tirar endavant una tasca tant altruïsta , penso que molt caritativa i sense mirar mai l'hora " La caritat no te hora ". Al cap dels anys me'n vaig enterar que un grapat de soldats encara continuava anant cada dia a ajudar a la bona marxa del centre.
No puc acabar sense fer menció a l'amic Martí Olivella que vas ser el primer objector de conciència, la seva valentia li va portar molts inconvenients que ell amb la seva fortaleza d'esperit i convenciment les va superar. He de dir que sempre l'he admirat i respectat al màxim.Se que si llegeix aquest article fins i tot pot no agradar-li, però he de dir a favor nostre, que jo mai em vaig plantejar fer objecció de conciència. Amb el meu amic Francesc vam fer el gran propòsit de girar la truita, dins l'adversitat vam procurar ser feliços, variant i la majoria de vegades i  capgirant el pensament dels nostres militars, trencant-los esquemes sobre la vida i els catalans. Vam gaudir de molta llibertat durant tota la mili i lo millor del cas es que erem ben vistos dins la nostra manera de ser. Tot s'ha de dir un bon dia , per cantar els segadors al damunt d'una taula de la cantina ens va costar anar a la presó 24 hores, cosa que encara ens va sortir prou be, els nostres superiors no s'ho acavaben de creure, ni jo tampoc d'haver-ho fet.




Acabo amb aquest mosaic , que els veïns del poble li han dedicat en honor del sant. En Pere Claver era fill de Verdú, el jove va sortir ben segarreta, dur  i tendre, humil  i tenaç, es feu jesuïta, tenia  vint-i-dos anys.Va morir entre esclaus a Cartagena d'Indies.


Puig lo cel us ha enviat
com un altre Xavier,
gloriós Pere Claver,
daunos vostra caritat.


En ton cel, Església santa,
quin sol brilla tant hermós !
sa llum pura i clarejanta,
¡ oh Claver, la llenceu vos !
¡ Gloria a Déu, que bondadós
aqueix astre'ns ha enviat:
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

De la terra catalana
vos nasquereu en lo cor;
de familia cristiana,
tal es l'arbre tal la flor.
Tu ets, Verdú, lo gerro d'or
d'aqueix Lliri inmaculat.
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

Son cor d'àngel veu Maria
y del seu amor l'omplí;
y dantlo a la Companyia;
- Fésmen, - diu, - un serafí;
per mirall se l'escullí
lo meu Fill crucificat, -
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.


                                                    Mossèn Cinto Verdaguer.
Sobre en Miquel Palomino (e.p.d.) queda una gran història per explicar, disfrutin dels seus poemes, són una meravella, n'hi han més. Aquests poemes que van ser el principi de la nostra amistat, encara  ens uneixen al cap de 40 anys.
Adéu-siau .

dimarts, 24 de gener de 2012

NADAL I SANT ESTEVE AL PAIS DE LA BOIRA

Enguany com fa molts i molts anys hem passat el Nadal a Llorens amb els avis, ja grandets i que valoren molt que la seva familia, passi aquests dies tant entranayables al seu costat. Per altra banda he de dir que no ens costa gens ni mica aquest estar junts, els nostres fills els primers.  LLorens  per aquestes dades pot esta cobert de boira, boira espesa ,propia d'aquestes terres de la baixa Segarra i del Pla d'Urgell, o trobar-ho tot gebrat com les imatges que els posaré a continuació, no es fàcil de veure-ho, però es dona cada any; aquesta imatge de la creu es de l'any 2009 i les altres també; enguany per Nadal feia un bon sol amb una temperatura molt agradable. L'escriptor Sisco Pasqual Greoles, te un llibre que es titula El jardí de la Boira, us el recomano pels que es vulguin iniciar en un interessant passeig per les terres de la Baixa Segarra i l'Urgell. Altres llibres seus són: Pas de Pardal, Les Bigues mestres, Perfum d'alfàbrega...


Oi que aquest paisatge fa més Nadal ?, clar que si i ens encanta escoltar cançons de Nadal com " La cançó del Breçol )

Mentres Maria breçava y vestía
són ros y tendre Fillet que no dorm,
per que no plore, ni en terra s'anyore,
dolça li canta dolceta cançó,
No plores, nó, Manyaguet de la Mare,
no plores, nó, que jo canto d'amor.

Cada gronxada't daré una abraçada,
cada abraçada un besset amorós;
mes rosses trenes seràn tes cadenes,
niu y arcobeta les ales del cor.

¡ Que n'es de bella ta galta en poncella !
¡ Que'n són de dolços tos llavis en flor!
són una rosa que'ls meus han desclosa
sols per xuclarne la mel de l'amor.

Féuli, aurenetes, cançons d'amoretes;
feslí musica, gentil rossinyol;
si t'es poch fina ma falda de nina,
bàxen los Angels del Cel un breçol.

Sien ses ales glasser de tes gales,
síen sos braços coxins de ton còs;
jo per tos polsos ne etinch de més dolços,
pere embolcarte, les teles del cor.

Síen ta faxa, si'l Cel no te'n baxa,
quatre palletes de sèch poliol,
quatre palletes tot just floridetes
que't servirien de faxa y llençol.
                                                 (Mossèn Cinto Verdaguer)


El nostre pare cada any fa el pessebre, fa tants anys que no recordo quan va començar a fer-lo, comença sempre quan acaba la colllita d'olives i llavors es dedica en cos i ànima a fer el pessebre, a recollir diferents plantes: timó, romaní, rames de pi, d'alzina i roure,  de vegades amb glans,  fins i tot i posa petits nius que troba abandonats pel bosch, alguns,  fins i tot te ous, rames d'olivera amb olives, pa de mixó que curiosament segueix creixent un cop arrencat del seu lloc i posat en el pessebre. Sorprenent oi?


Quan arrivem a casa la vigilia de Nadal,sempre trobem el pessebre fet i visitar-lo es com un ritual, ho fem de cop tots plegats, sense que ningú ens ho digui, serà perquè el pare ja hi te acostumats. Les cançons de Nadal fan tota la companyia del món, el pare i te posat un CD, que a l'encendre la llum ja es posa en marxa i mira la música t'acompanya durant tota la visita, no seria el mateix sense ella.


El Nadal fa anys que el passem junts a Llorens, cel.lebrant la " Nochebuena " amb un exel.lent sopar que prepara la Tere . La Dolors, en Josep, la Eli, el padri i l'iaia ja ens tenen la casa ben guarnida fins i tot el pi i llavors la Tere i la Eli l'acaben d'adornar amb tota mena de figures enguany la Maria ens n' ha regalat unes fetes amb roba.


Després, obrim els regals que ens fem els uns als altres , i que a tots ens agrada. El pare ens fa un  carinyós i entranyable escrit un per un, sense deixar res per alt. Disfrutem d'estar junts, al caliu d'aquesta nit tant entranyable, amb la llar de foc ben encesa, sempre amb llenya d'ametller, es molt calorífica, fa la flama blavosa i no fa espurnes i si es possible a mitja nit veure la missa del Gall  del Vaticà. Un premi per l'esperit.; però hi han anys com enguany que els assumptes familiars s'allarguen, i llavors ens perdem la missa de Gall. Una llàstima..Sempre es pot veure en diferit a internet.


El dia de Nadal, anem tots a la missa del poble, el meu pare als seus 89 anys està molt orgullós dels seus i més que visquin amb ell la grandesa d'aquestes festes. El Nadal ens ha marcat per sempre més.

A BETHLEM
Anèm
a Bethlem,
a veure´l Messies:
anèm
a Bethlem,
y l'adorarèm.

Ses blanques manetes
petites com són,
sent tant petitetes
formaren lo món.

Ses galtes hermoses
són blanchs gessamins,
plantats entre roses,
per Angels divins.

Sos ulls que somriuen
y ploren d'amor,
jo no sé què diuen
que roben el cor.

Per qui vol besar hi
son llavi es de mel;
per qui vol entrar-hi
son cor es un cel.

Anèm
a Bethlem
a veure'l Messiés;
anèm
a Bethlem,
y l'adorarèm.
                                                           (Mossèn Cinto Verdaguer)
Olives arbeqines , fixeu-vos quina gamma de colors tant bonica

El dia de Sant Esteve, vam anar amb el Lluís, el pare i jo a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà a buscar l'oli que ha sortit de la collita 2011. La veritat es que ens feia molta il.lusió, tot i saber de la pobra collita d'enguany, on més del 50% de les olives havien caigut al terra, i clar la Denominació d'Origen no permet plegar-les. S'ha de respectar la normativa. Però la filosofia del pare es, fer " l'oli pel gasto "  com diuent al meu poble. Importantíssim per qualsevol família. No parlem de negoci, parlem d'algo més entranyable, algo que va lligat a la familia. Tots estem més que orgullosos de tenir a la cuina uns quants litres d'oli de casa. Recordan sempre, tot el sacrifici que comporta fer la collita a mig novembre, la majoria dels dies amb un temps advers, que pot anar de la  boira intensa i ploranera, a fred, vent, pluja, fang, en fi la climatologia es molt variablle a la tardor i al començar l'hivern.


El pare fent els tràmits administratius per la recollida de l'oli que ha sortit, de la collita 2011. Tots l'esperem en candeletes. Es el millor oli del món sens dubte. Un oli carregat d'història per tots costats. Aquestes oliveres han sigut testimonis de molts esdeveniments, tenen tants anys que moltes segur que van viure en directe, quan va començar l' època feudal als pobllets que configuraven la baronia de Vallbona, també van ser testimonis de quan Els tercios de Flandes caminaven per aquestes terres de l'Urgell camí  dels Paisos Baixos.   ( veure mapa del riu Corb del temps de l'abasessa Estefania de Piquer ) , uns camins de Rocafort, Nalec i Ciutadilla plens de soldats, o sigui molt frequentats, amb molta vida.

També testimonis de l'aplicació del Concili de Trento, amb totes les consequencies que tot això va portar a Vallbona i com no testimonis de molts pleits per l'ús de les aigues del riu Corb i les seves peixeres i molins, i moltes altres històries com les anades i vingudes del rector de Vallfogona al  monestir de Vallbona, etc.

Imatge molt segarreta, encara que estiguem a l'Urgell, molt aprop d´Omellls de Nagaia
 Enguany han sortit  pocs litres d'oli , però es el que hi ha i tots contents i disposats a  disfrutar-lo. El Dr. Fabré un gran entès en gastronomia ( escriiu en la Enciclopedia de gastronomia en " Dialogos de Besugos y Gorrinillos ", bon cuiner, bon metge i millor professor,  aprofita qualsevol moment per disfrutar d'aquest oli i ens explica com el fregits tenen més sabor amb aquest oli extra verge i també cru, un pa amb oli pot ser un esmorzar ideal. A casa seva quan arrivo amb oli, els seus fills i la seva esposa començen a llescar pa, només per gaudir-lo i saborejar-lo  sense més, sense cap acompanyant, pa amb oli  i prou tot recordan els temps de la collita i la cançó  A collî olives 


de Francesc P. Brunet Recasens. i  la lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola fill de Llorens de Rocafort


El nostre oli regit per la Denominació D'origen Les Garrigues permet fins un grau d'acidesa. Però l'Oli Verge no  permet més de 0,5º i aquests  olis protegits per la  denomicació no sobrepassen els 0,2º d'acidesa.

 El fet d'agafar-lo tant aviat després d'acabar de molturar-lo es que te el gust molt afruitat i agrada molt al pal.ladar i a més el color es verdós molt bonic, que més tard el perd per passar a ser de color de l'or, també molt bonic a la vista i exel.lent al pal.ladar. Oli protector, poliinsaturat, augmenta les HDL.


Segur que aquest paisatge d'oliveres els agradarà, es molt de casa nostra. El periodista Lluís Foix anomena a aquests marges la catedral dels pobres. Quanta raó te, els nostres avantpassats i van deixar la pell fent-los i refent-los quan quien degut a les fortes pluges , que tot s'ha de dir són molt escasses.


Llorens de Rocafort o també dit de Vallbona, forma part de tots aquests  poblets que conformen la Vall del Corb, i dels seus trossos surt aquest oli tant i tant bo. Com podeu veure es un païs de secà, on les sequeres no són d'ara, enguany ha sigut tant forta que ens ha fet perdre més de mitja collita. Només ens queda confiar amb que la propera sigui una gran collita.

Collita 2011, escassa, degut a poques pluges que van caure.
La cançó de mossèn Ramón Bergadà , diu així : Són petites negres fines, són la joia de l'Urgell, les olives Arbequines fan un oli con d'or bell......... Però com vostès podem molt be observar, no es cert ! són d'una gran varietat de colors. Enguany pensavem que els veuriem, donada la gran sequera, però al final si hem disfrutat d'aquest ampli ventalls de colors.


 Llegint a mossèn Bergadà tot fa pensar que a lo millor era tradició collir les olives quan eren ben negres, pensant que l'oli era millor perquè eren madures oi que és possible ?


Espero que els agradi aquest racó de món. La Catalunya Nova te els seus encants. Un d'ells es aquest oli, la seva gent i els seus petits pobles medievals situats a dalt dels turons i a redós dels castells, com: Llorenç, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort, Maldà, Rocallaura, Omells de Na Gaia, Montblanquet, etc...Dono les gràcies a en Joan Nadal pel disseny de l'etiqueta.
Una abraçada per tots els seguidors del blog.