Vostès el coneixen ? es famós per la seva ceràmica, els seus sillons negres, i per l'afició a la música religiosa, fins fa poc cantaven un cop a l'any la missa HOC ES CORPUS MEUM de Perosi, que la varen estrenar en la visita pastoral de Monsenyor Vicente Enrique Tarancón, llavors bisbe de Solsona, potser el bisbe més jove d'España . Verdú sempre ha sigut una font de exel.lents músics.
A Verdú hi havia una orquestra ; la del Fill del Gabarró ; el meu pare m'explica que aquesta orquestra venia a tocar per la festa major de Llorens, increible ! venien a peu des de Verdú, amb els instruments a l'esquena. Segons els meu amic Francesc, explica que els Gabarrons eren bons músics, el millor es deia Tonet i un fill seu va arribar a ser un dels Trompons de vares de la orquestra Filarmònica de Londres. A Verdú el dia del Sant Crist els cantors, canten la missa HOC ES CORPUS MEUM , lo bo del cas, és que no assajen mai, tirent pel dret, començen la missa sense més preambuls i curiosament, deu ni do, de lo be que els surt. Aquest poble Segarreta , que durant anys va estar , salvaguardat pes monjos del monestir de Poblet , es famós arreu de Catalunya per el museo de juguet; he de dir-vos que paga la pena.
A casa, de molt petit, el meu pare em donava explicacions sobre els sillons de Verdú, que fan l'aigua molt fresca.
 |
| Silló negre, tant propi de Verdú. |
Els sillons negres, si tenen una taca blanca, " suent o transpiren " més i no sabem per quina raó, l'aigua resulta fresquíssima. Potser que en algun video que he buscat de Verdú ens ho aclariran, però es cert, teniam aigua fresquissima de manera natural. Cal dir que tampoc no teniem nevera. Trenta cinc anys després d'apareixer la nevera, he vist amb els meus ulls, que hom hi posava el silló perquè hi estigués més fresc, quines coses Déu meu !!. El silló, tota una bonica història, fins i tot en teniam un al col.legi, a l'era, a la cabana del tros, i a la sacristia de l'església, que curiosament, al cap de 45 anys encara hi es, sembla que no pot ser.
La torre del castell medeix 24 m d'alçada i la seva circunferència també fa els mateixos m..
Al voltant del castell hi han dos cases privades i la resta es del tot municipal.
 |
| Al fons poden veure el silló de ceramica negra de Verdú, per tal de poguer beure, l'escolà anava a la font a omplir-lo. |
Parlant de la sala de l'abat Copons, el meu amic Francesc li he sentit explicar que de petit en aquesta sala hi havia un teatre amb el seu escenari. També el castell tenia d'altres dependencies, en elles hi havia les oficines del sindicat. També explica que el castell tenia una cisterna ( en castellà algibe ) i per cert amb molt bona aigua. Al bar, quan la butxaca no donava per més, demanaven un vas d'aigua o un raig d'aigua del silló , evidentment treta de la cisterna i era bona de collons, com que jo també tinc experiència amb aigua de cisterna o " aigua dolça ", de petit a Llorenç, en trovabem a cada cabana, i també a les basses i també a les cases i era boníssima.
Verdú sempre ha sigut un referent a la comarca, ha fet fira de bestiar.
Tornant a la mili, penso que hi vaig entrar per l'octubre de 1971 no n'estic segur , però si dir-vos que l'any 1972 estava guardant les portes al CIR d'Alcalà d'Henares aprop del poble de Meco.
Només recordo, que vaig pujar al tren, amb roba d'estiu, feia bon temps. Era pels primers d'octubre, sense pensar que aviat vindria el fred. Quines coses Déu meu???? I vaig arribar al CIR i sense adornar-me'n , em vaig trobar a la Companyia 21, marcant el pas i fent instrucció, no sense passar per la entrega de l'uniforme complet amb calçat ,que eren unes botes, ah! calia escollir be el número, perquè després ja no es podien canviar, eren per tota la mili, vaja una putada, a més no se perquè sempre havien de brillar, sinó castigat.
Si he de dir la veritat, estava bastant acollonit, allí tot anava ens serio i la cosa es podia complicar a qualsevol moment, tot eren ordres i més ordres, formar per anar a menjar, formar per passar llista mati i vespre, formar per anar a qualsevol lloc com a la barberia, a vacunar-se, a fer instrucció, per anar a fer les revisions mèdiques, etc...Sempre a les ordres dels oficials de torn, que de vegades s'havien de fer les coses que manavem per collons, sense més explicacions.
Estavem tant ocupats, tant anar de bolit tot el dia, feina a recordar una infinitat d'ordres, estar pendent dels horaris exactes, de tenir tots els botons de llautó brillants i que no en faltés cap, i compta en oblidar-te del nom del sargent, de l'alferes, del tinent, del capità, del comandant, del tinent coronel, del coronel etc i reconeixer-los per les estrelles que portaven en el seu uniforme. , etc,... He de dir que la història de que els militars posaven Bromuro a l'aigua per evitar que els soldats penssessin amb noies, sempre ha sigut mentida. Estàs tant i tant engoixat, pèr les bronques que et queient constantment, bronques que de vegades acavaben en castigs pel sol fet de no tenir el llit ben fet o l'armari mal endreçat, o pel sol fet de no saludar militarment als oficials . Aclarit !
 |
| Guardia a la porta principal del CIR al febrer de 1972. |
Amb mi va venir en Joan Mª Capdevila ,de cal Mora de Llorens ( a.c.s. ), curiosament ens va tocar la mateixa llitera , (les lliteres eren de tres), i durant tres mesos vam ser companys de "fatiga" nit i dia. He de dir que em vaig sentir molt acompanyat, en un món molt " hostil ", ens explicavem les penes l'un a l'altre, si rebiem cartes de les nostres families ens les llegiem, en fi tot ho compartiem; si un no tenia segells l'altre li'n deixava, si no teniem per menjar, donç compartiem el que a casa ens enviaven, si un tenia fil i agulla per cosir-se un boto, l'altre li'n deixava, fins i tot compaprtiem la xocolata quan en teniem. Tot a mitjes, fins al final del campament. En Joan Maria després de fer la Instrucció se'n va anar destinat a un quartel a Madrid, no recordo el nom i ja no ens vam veure més la resta de la mili. Els tres mesos de campament, va ser el millor company.
He de dir que a les tardes quan tocaven " paseo ", els catalans no ens venia a visitar ningú, als de Madrid i Alcalà i Guadalajara els visitaven,els pares, germans, germanes," les novies " i perquè no dir-ho era una distracció per les tardes veure entrar tantes noies, encara que no vinguessin per un.
Jo aprofitava el temps per escriure cartes pels amics i pares i demès familia, fins i tot als meus amics monjos de Montserrat el germà Pius Tassies i al germà Andreu (a.c.s). Cada dia escrivia cinc cartes, apoiat a la llitera, perquè no teniem cap taula per escriure, i a més a fora feia fred, o sigui que dret i al.la a escriure. Hi havia una bona amiga que m'escrivia cada dia, la Lali Valdivieso, no fallava mai, aquesta noia sempre era una sorpresa, si acavaba el paper, continuava el seu escrit pel sobre, tant per davant com pel dors, i de vegades la gent de " Correos " li costava descubrir per qui anava digirida, sovint la Lali hi posava sorra d'Arenys a dins del sobre i clar al sacsejar-lo feia soroll i el capità de " correos ", s'amoïnava i em va amonestar més d'una vegada, que si continuava el " cachondeo " vetaria les cartes, o les retornaria totes. Tinc un testimoni d'aquests fets es en Josep Miralles de la Granadella (flaquer i pastisser) que estava destinat a Correos, i cada dia es feia un tip de riure amb les cartes tant sospitoses i divertides que arrivaben per mi . La correpondència de la Lali em recorda a Kerouac en la novela " En el Camino ", aquest va escriure el que havia sigut la seva vida, en un rotllo de paper de teletip de quaranta metres, per la seva segona esposa. Mai he sapigut si aquesta ho va entendre; una curiositat, l'any 1951 en Jack no va trobar qui li publiqués el llibre; en canvi jo si llegia i entenia tot el que la Lali m'escrivia, encara que fos difícil seguir-la on acavaba una frase i on continuava, tot un art per iniciats en descifrar el misteri de l'escriptura; ara li dono les gràcies de la gran companyia que em va fer, durant 18 mesos. Ep ! altres amics també ho van fer, com en Miquel Fabré !! He de dir que els meus amics en Miralles, en Marti i d'altres la coneixien de sobres per la seva escritura dels sobres, llegir-los per fora no estava prohibit ! S'ho passaven be !
Rebia sense dir cap mentida unes cinc cartes que calia respondre al dia, he de dir-vos que dret i apoiat a la llitera, encara que molt jove, les cames em feien mal. Recordo que en una carta la Lali em deia si les seves amigues de Sant Vicents dels Horts en podien escriure, li vaig de que sí ! , el problema va ser meu, tant que em vaig quedar sense diners per la quantitat de segells que cada dia gastava, va ser la meva ruïna, ho dic en serio, es va acabar anar a la " cantina " a beure cerveses de la marca Mahou, que mai em va agradar , cubates, i algun " vinillo " marca no t'hi fixis, i que em feia molta cremor d'estomac, etc, ja no dic sortir per les tardes cap als carrers d' Alacalà d'Henares de "paseo " fins a les vint-i-dos hores, hora de tornar per passar llista o retreta, això ja ho considerava un luxe que no estava al meu abast.
La Lali en cada carta m'enviava poemes de'n Miguel Palomino. Us en poso uns quants perquè vegeu lo bon poeta que era aquest home, cubà de neixament:
Cal dir que des del principi del campament vaig optar per anar a missa els vespres i com que no venia ningú més, vaig construïr una bonica amistat al el pater " capellà castrense" un bon home, però se li notava la part militar en les seves converses, semblava un home del sistema, tot s'ha de dir, si ell et podia fer un favor te'l feia. L'ajudava a dir la missa fent d'escolà, feina que ja l'havia fet a la meva parròquia de Llorens, amb mossèn Daniel Barenys i Llauradó, que tant be ens havia preparat.Volia que les respostes en llatí fossin perfectes, quan per exemple resavem el Confiteor Deo o les respostes del començament de la missa, sobretot no dir tonteries en llatí.
Ara que he sortit a parlar del Pater, potser va ser ell qui em va col.locar a Jefatura d'Armament ?, sincerament no recordo qui va fer que jo em quedés al Campament una vegada acabada la Instrucció, un misteri . Els anys esborren molta part de la memòria. No se que dir-vos.
Va passar el temps i un dia fred de gener, ple de boira, però no tant espessa com la de l'Urgell i mig a les fosques, caminant sol , ben abrigat, pels carrers del campament, vaig trobar el pater amb dos soldats al seu costat, no costava gaire de veure que eren reclutes . Jo acavaba de jurar bandera i havia sigut destinat a Jefatura d'Armament, recordo que tenia un capità que era un analfabet, grosser, maleducat ( no parava de parlar malament dels catalans, explicava amb molt de gust com s'havien passat a l'entrada dels nacionals a Barcelona, home sense cap interès, em tenia tots els caps de setmana fent tres-centes quinieles per un club de Madrid, que ell era el seu president. Era tant i tant grosser, mala persona i burleta, que en aquest moments de redactar aquest escrit no puc recordar-me del seu nom, per molt que m'esforçi . No passa el mateix amb el comandant que es deia Alvaro Carnicero Tejerina, un home molt recte, amb dots de comandament,exigent, serio i sense ganes de molestar, demanava les coses amb respecte, home instruit, i amb molta cultura. Fumava amb pipa i sempre mastegava xiclet. Parlava molt poc. El somriure molt mesurat, quasi mai.
.jpg)
Cada dia a les cinc de la tarda, el comandant i el capità marxaven amb autocar cap a Madrid i jo em quedava sol a la jefatura d'armament, tenia tot un petit casalot per mi; dormia a dins, o sigui a part de la tropa, feia vida totalment independent, no passava llista als matins i als vespres. Tenia llar de foc amb llenya abundant, i mira alli vaig tenir dos taules per continuar escrivint als meus amics, parents i coneguts, encara que assegut i podia fer torrades amb all i llegir vora del foc llargues hores ; era tant vella la construcció que de vegades no teniam llum electrica i encenia espelmes. No podia demanar res més.
Donç , un bon dia, tot passejant el Pater (capellà castrense) em va presentar als dos reclutes catalans i de LLeida, l'un en Francesc de Marti i l'altre no m'enrecordo, clar han passat quaranta anys. El pater em va dir " llevate a estos dos paisanos tuyos y dejalos calentar en tu hogar ", estaran muy bien ! clar el capellà sabia lo ben situat que estava jo, entre cometes. Ens vam despedir i mes tard, aquell mateix vespre els vaig convidar a fer unes torrades de pa amb oli i taronges, perquè no tenia res més. Quan un no te res les taronges estan bonissimes, paraula !
Tot menjant les torrades, en Francesc fill de Verdú, va dir que estava trist perquè un bon amic seu de Barcelona cubà s'havia suicidat recentment; feia temps havia viscut al seu pis de Barcelona junt amb la seva germana Pilar (a.c.s.). Rapidament em va venir a la memòria els poemes del Miguel Palomino que m'enviava la Lali i sense dir res en vaig agafar un a la guixeta i mentre menjaven les torrades el vaig començar a llegir a poc a poc, quan vaig acabar en Marti li queiden les llàgrimes, era el seu amic. Aqui va el poema:
Des de llavors ençà ens ferem companys inseparables, que un cop en Francesc va jurar bandera, va passar a assitent del coronel del CIR. Felicisimo Aguado Triguero. En una paraula es va quedar al mateix campament on m'havia quedat jo..
A partir d'aquell bon dia, vam compartir penes i treballs i bones estones i voluntariat a les tardes i el menjar que no teniem,( perquè diners per comprar-ne ,no en teniem i per menjar tres cops al dia l'haviem de buscar ); tampoc es ara el moment per explicar-ho, ben mirat es molt llarg, vam viure l'un per l'altre, ho puc dir ben alt en pobresa franciscana encara que no s'ho creguin. I així va neixer aquesta, entranyable, llarga i bonica amistat, que a l'anys 2012 encara dura.
Com que en aquesta història tot el rato està present l'amic del Martí en Miguel Palomino, seguiré posant poemes que he anat troban de llavors ençà.
Recordo que la Jefatura d'Armament feia les pràctiques de tir a uns dos Km, del CIR a una base que antigament hi havia residit segons llegenda incrustada a la paret " Primer Esquadron Aéreo ", però només quedaven els edificis buits del tot i abandonats. El nostre comandant hi mantenia allí dos soldats perquè vigilessin les instal.lacions i tinguessin les dianes al dia, o sigui posar pegats als forats fets per les bales i així sempre estaven preparats perquè es poguessin fer practiques de tir.
Un bon dia, estan deguardia en una garita del cuartel, em vaig adonar que en un edifici nou de trinca i ben al costat del CIR, hi havia unes monges amb l'hàbit blanc i al cap d'una estona van arribar uns autocars plens de gents. Al baixar em vaig adonar que eren gent minusvàlida, no ho podria assegurar amb tota la certesa, però semblaven minusvàlids psiquics, o bordelains, potser també alguna persona anciana, no se. Això em va impactar motissim, em va deixar preocupat, donç els comptes no em sortien, molts minusvàlids i poques monges.
Una tarda, em vaig arreglar i tot xino-xano mi vaig acostar. Amb tota la cortesia del món i amb la més gran cordialitat em va rebre la mare superiora; dona molt com cal, i fent honor al seu hàbit de monja.
Em va donar totes les explicacions del món, sobre el que elles feien amb els minusvàlids. Jo, ràpidament em vaig adonar que aquelles pobres monges necessitaven ajuda com l'aire que respiraven. Sense dubtar-ho em vaig oferir per anar-hi unes 3 hores cada tarda, per ajudar-les a parar la taula, donar sopar a les internes, i altres feines que fossin necessaries. Em van dir que si. I dit i fet. l'endemà vaig començar. Clar vaig haver de canviar de costums. Vaig suprimir la missa diaria, deixant només la del diumenge. L'atreviment em va costar un disgust, vaig rebre un serio advertiment d'aguns companys de CIR. Em van dir que els pobres els tindria sempre !!!!!. Be, no en vaig fer cas. El meu futur va estar encaminat a ayudar cada dia a aquelles monges i mira , alguns soldats companys del cuartel es van animar i em van demanar si podien venir amb mi a les tardes per ajudar a la comunitat de HH. Mercedarias de la Caridad en la Ctra. de Meco s/nº en Alcalà de Henares, Telefon 918893570.
A les dos setmanes d'anir-hi em va acompanyar el meu amic Francesc, i al cap d'una setmana més va venir dos soldats més i així es van anar multiplicant l'ajuda, de tal manera, que al poc temps no solsament paravem taula i donavem el sopar , sinó que fins i tot cada dia es dutxaven 4 o 5 internes. Al poc temps s'hi van afegir un grup de voluntàries d'Alcalà d'Henares, assumin tasques més delicades . En fi un bon grup de voluntaris entrava cada dia al centre a treballar i així va continuar fins que jo em vaig llicenciar. Se que el grup va continuar assitin al centre molts mesos més, no se quants ? En Jaume Culleré també si va afegir. Als dos anys posteriors hi ha referències escrites sobre aquest grups de soldats catalans que assitien al centre. Impressionant.
A aquestes alçades de l'article, us preguntareu on són les centes de cartes que vaig rebre , la majoria de la Lali Valdivieso i d'altres amics i parents ? Perquè estiguin tranquils, les vaig guardar totes, ben empaquetades fins a unes capses de detonadors de bombes de ma, unes bones capses .
Al llicenciar-me les vaig portar cap a casa i les vaig deixar en un lloc segur, mira pel futur, a tots ens agrada tornar a llegir una correspondencia de quan un tenia 20 anys ?. Donç mai més he pogut tornar-les a llegir. Un bon dia la mare, les va cremar, pensant que era lo millor per mi, perquè les cartes no perjudiquessin a la futura senyora Capdevila.
Sempre m'ha sapigut greu, però no podem fer res. Sort que hi ha amics que poden afirmar que tenia una important i considerable correspondènvia.
La meva actitud altruista amb la comunitat de monges, impressionava als meus superiors, sobretot al meu tinent, que el tenia confós. Quan tota la companyia tenia d'anar a la cuina per un càstig, al desfilar el tinent m'agafava pel braç i em treia de la formació, dient-me - Capdevila tu no vas !! i quasi em moria de vergonya, perquè l'endemà tothom en parlava i em consideraven que era un endollat !!!.
De vegades també havia fet alguna guardia de cap de setmana d'algun soldat de Madrid, ell tenia una familia al costat i jo no, a mi tant em feia, també m'havia de quedar igual al quartel. Donç aquest gest era interpretat pel tinent com algo excepcional i anava gunyant en consideració sense volguer. Quines coses Déu meu? vaig seguir estalviant-me més cuines nocturnes, que eren temudes, perquè tornaves a la compañia a les 4 de la matinada i el toc de diana era igual per a tots a les 8 del matí.
Recordo que de tant en tant ens tocava un permis i sempre marxavem en autoestop cap a casa. Fins a Guadalajara anavem amb tren i després anavem a la carretera Nacional II i a fer autoestop, encara que era perillós perquè la Policia Militar vigilava i se t'enganxava et detenia i castigal cap al cos de guardia i que Déu t'agafi confessat..... Tranquils mai en van enganxat. De vegades haviem fet el camí junt amb en Francesc de Martí, recordo un "camionero " que ens va carregar i cosa curiosa els dos ens vam adormir. L'home es va cabrejar moltissim i ens va fer baixar del camión amb una bronca impressionant. Ens va dir - jo hos he recogido para que me hicierais compañia i los dos os habeis dormido !!!! Fuera. i ens vam quedar tirats a la carretera " compuestos y sin novia "; no cal que os digui l'emprenyada dels dos. Era més de la mitja nit. Una bona hora per fer autoestop.
En Francesc recorda que un cop presentats, era en ple hivern , per les festes del Nadal. Jo com diu ell el vaig acollir a la Jefatura d'Armament, al costat de la llar de foc i recorda que només tenia "chuscos" i taronges, moltes taronges. En Martí explica que un cop torrats al foc , els xuscos eren bonissims i a més amb taronges; l'oli i la sal estaven assegurats, en teniem molt. No teniem res més ni una puta xocolata o " xoris ". Res més, solament l'oli i la sal que abans us he dit. Estava tant bo que no necesitavem més.
Van passar els dies i el meu comandant, al veurem espabilat, em va obligar a fer el curs de cabo i el dia setze de maig de mil noucents setanta dos vaig aprobar el curs i em varen promoure a l'empleo de cabo de infanteria en el CIR nº 2 , tot un curriculum, poca broma.
A les deu en punt apareixia a " mando " on estava el jefe de CIR, el coronel i allí trovaba tant tranquils en Martí, el Ventura en Tomàs que era el xofer del coronel i algun potul més, tots amb lels mans a la butxaca, i tant tranquils. Només de mirar-me'ls tant frescos em posava de mala llet, M'invitaven i curiosament sabien que no tenien res per oferir-me. Com podien invitar-me ? donç sí , els posaven la voluntat i Déu proveirà !!!. A aquelles hores no ens quedava cap més remei que anar a la cuina a robar carn, tomaquets, fruita, pa, ous, etc.... No us penseu que tot era tant fàcil, en absolut ! El sargent ens tenia més que coneguts i ens esperava, jo només de veure'l de lluny ja tremolava i si podia omplir el meu jersey de taronges o pomes i un troç de pa, ja em donava per satisfet. I sempre em deia a mi mateix, aquesta es la última nit que m'enganxen !! El problema encara no havia començat, quan arrivabem a Mando, calia fer el sopar, començant per una amanida per a 7 o 8 persones, truites per tota la colla o llom a la planxa, en fi que posan tot el carinyo del món, tardavem una bona estona preparant el menjar; el sopar durava fins a les 2 de la matinada. Me oblidat del vi. Sí bebiem tot el que podiem, clar el que podiem robar !!!. Déu sobretot !!. Teniem clar allò de " quien roba a un ladron tiene cien años de perdón "
Els dies tots eren iguals, a lels 9 arrivaba el capità i el comandant i vinga començaven a donar ordres i jo a cumplir-les, i rapidament desapareixien per anar a esmorzar al restaurant d'oficials i si tiraven 2 hores. Que ve vivien !!. A les 11 apareixia en Martí i sempre tenia la delicadesa d'invitar-me a esmorçar. La meva resposta sempre era la mateixa- - no tinc un duro!. i ell contestava - jo tampoc !, però jo no t'he preguntat si tens centims, sinó si vols esmorzar? . En fi , sempre li vaig aceptar la invitació i gràcies a algun angel caritatiu mai vam deixar d'esmorzar, sincerament i curiosament aquesta ànima caritativa, quaranta anys després continua en l'anonimat ! El dinar sempre vaig anar al menjador de la tropa i mai vaig quedar amb gana, sempre sobrava menjar, donç molts soldats, anavem a la cantina pagant-se el dinar. De 4000 soldats, anavem a dinar uns 2000, evidentment sobrava menjar. Tornavem cap a la feina amb uns dos o tres " xuscos " amagats i algunes taronges, per això quan vaig coneixer a en Martí li vaig oferir pa sec, que torrat quedava prou be i taronges, era el meu tresor amagat. Amb molt poca cosa erem feliços, encara li podeu preguntar.
Us continuo posant poemes de'n Palomino, perquè els llegiem i rellegiem als vespres a la vora del foc.
El Comandant Cantero era molt amic del meu comandant i tenient destinats al Camp de Tir, uns seus amics de Bellver de Cerdanya, entre ells i havia un tal Pona que era de la Seu d'Urgell, molt espontani ell, llançat (de nit era capaç de conduir amb les lllums apagades), altruïsta i sense por al ridicul i 4 soldats més que ara no recordo els noms, però ja em vindran a la memoria. Aquests estavem "fora de control militar" perquè no passaven llista al CIR i gairebé sempre estaven de permis a casa seva.
Quan estaven de permís, em tocava a mi subtituir-los, realment em feia una mica de por quedar-me sol enmig de tantes naus deshabitdes, però amb la companyia del gos que es deia Fernandez, es feia més planer. Ep!! jo també vaig estar llargues temporades sense passar llista, però de permisos menys que els amics de la Seu d'Urgell. Tampoc em queixo. Jo em trovaba a gust en qualsevol destí que el comandant ordenés.
Vaig apendre que la felicitat depend d'un mateix i no dels altres. Vaig se feliç fins i tot dins d'una "garita "fent guardia a quatre graus sota cero, pelat de fred i amb mal de queixal. L'ajuda incondicional de l'amic de Martí va ser fonamental per passar la mili i guardar un record inesborrable. Amb data d'avui 42 anys després encara som amics !!! Tot una sort haver-lo trobat. Ep! continua igual d'altruista.
Recordo que quan jo em vaig llicenciar el 15 de gener de mil noucents setanta tres, que volia dir que no havies de tornar mai més, en Martí,encara es va quedar tres mesos més fent d'assistent del Coronel i continuar amb el seu taranna bonhomiós ajudant a tot Deú, siguent un bon company, i colocant a catalans pels diferents departaments, perquè tinguessin una bona mili. D'això sempre m'enrecordaré
Lo més important, és que en Francesc de Martí i el grup va continuar a les tardes anant a ayudar a les monges a parar la taula, donar sopar i ajudar en el cuidado de les persones deficients mentals i bordelains ; les monges eren poques i la feina a grapats. La vocació imprecindible per tirar endavant una tasca tant altruïsta , penso que molt caritativa i sense mirar mai l'hora " La caritat no te hora ". Al cap dels anys me'n vaig enterar que un grapat de soldats encara continuava anant cada dia a ajudar a la bona marxa del centre.
No puc acabar sense fer menció a l'amic Martí Olivella que vas ser el primer objector de conciència, la seva valentia li va portar molts inconvenients que ell amb la seva fortaleza d'esperit i convenciment les va superar. He de dir que sempre l'he admirat i respectat al màxim.Se que si llegeix aquest article fins i tot pot no agradar-li, però he de dir a favor nostre, que jo mai em vaig plantejar fer objecció de conciència. Amb el meu amic Francesc vam fer el gran propòsit de girar la truita, dins l'adversitat vam procurar ser feliços, variant i la majoria de vegades i capgirant el pensament dels nostres militars, trencant-los esquemes sobre la vida i els catalans. Vam gaudir de molta llibertat durant tota la mili i lo millor del cas es que erem ben vistos dins la nostra manera de ser. Tot s'ha de dir un bon dia , per cantar els segadors al damunt d'una taula de la cantina ens va costar anar a la presó 24 hores, cosa que encara ens va sortir prou be, els nostres superiors no s'ho acavaben de creure, ni jo tampoc d'haver-ho fet.Puig lo cel us ha enviat
com un altre Xavier,
gloriós Pere Claver,
daunos vostra caritat.
En ton cel, Església santa,
quin sol brilla tant hermós !
sa llum pura i clarejanta,
¡ oh Claver, la llenceu vos !
¡ Gloria a Déu, que bondadós
aqueix astre'ns ha enviat:
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.
De la terra catalana
vos nasquereu en lo cor;
de familia cristiana,
tal es l'arbre tal la flor.
Tu ets, Verdú, lo gerro d'or
d'aqueix Lliri inmaculat.
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.
Son cor d'àngel veu Maria
y del seu amor l'omplí;
y dantlo a la Companyia;
- Fésmen, - diu, - un serafí;
per mirall se l'escullí
lo meu Fill crucificat, -
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.
Mossèn Cinto Verdaguer.
Sobre en Miquel Palomino (e.p.d.) queda una gran història per explicar, disfrutin dels seus poemes, són una meravella, n'hi han més. Aquests poemes que van ser el principi de la nostra amistat, encara ens uneixen al cap de 40 anys.
Adéu-siau .
