dimecres, 27 de gener de 2016

CAL MAGI, CAL MARTI , CAL CANTO O EL CASTELL DELS CARDONA

Des que era un nen molt petit, que cal Cantó suposava tot un misteri per a mi i per tots els meus companys. ens hi colàvem per la part lateral de la casa.Era la primera vegada que veia cuartos de bany amb banyera i aigua corrent, llars de foc  de marbre a  totes les habitacions.  La vivenda noble de la casa estava reservada per la família Cantó, que per altre costat mai els vaig veure venir ni a passar un cap de setmana, per cert en aquells anys cinquanta i seixanta ningú parlava de tant de relax, tothom treballava fins al dissabte al migdia i poca broma i segons les collites també el diumenge, això sí, després d' oir missa. La setmana anglesa va ser tot un èxit, però a pagès encara ha d'arribar.
Abans de continuar només dir-los que la història s'explica per passar a Llorens de Rocafort o de Vallbona, o Llorens a seques segons el mapa de P.Placide, ingenieur geographique. Paris 1792. Mapa tret del Seminari diocesà de Girona.

Qualsevol moviment de persones era motiu de tertúlia a la Creu de Llorens. Recordo que a peu pla de cal Canto hi vivia una família, penso que el noi es deia Ricardo i poca cosa més. Anys enrere els del poble que ja no hi son deien que hi havien viscut els de cal Perejaume, abans de fer la gran casa actual. Deia ser un gran cabalé ! Penso que es la casa més gran feta en temps de bonança econòmica, governant la Baronia de Vallbona l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, que per altra banda, amb ella, es va fer tot l'aixample de Llorenç. Tot el que considerem fora muralla , les pallisses també ! La pregunta es on batien i on guardaven la palla abans d' aquestes dades ? Un misteri !. Si mireu les llindes de les pallisses, totes són fetes sota el seu govern. Fou abadessa 32 anys; va demostrar grans dots de comandament i tenia el seu caràcter i en les seves cartes al seu germà de Barcelona el Marquès de Benavent, sempre parlava de la climatologia i que Déu l'havia posat en un racó de món.


Aquesta es la primera fotografia que conec de Llorens de Vallbona, vist per el que es coneix com darrera la Vila.
Llorens vers l'any 1900, ben diferent d'ara. Els fills del poble podeu analitzar els canvis. Tot s'ha de dir, els temps havien canviat, i ja començaven haver-hi entrades per darrera la Vila, començava a haver-hi confiança.
No hi ha cap document escrit sobre on estava el castell dels Cardona, si a la Roca la Bassa, que es podia considerar una roca encastellada o com podríem pensar estava al clos del petit poble de Llorens al costat de l'església com corresponia a l'edat mitjana, el clero i els nobles estan molt aprop. Penso que era  el lloc on ara formen les cases de Cal Cantó antiga casa Pons o casa del Magí, Cal Marti, totes aquestes cases podrien formar l'antic castell dels Cardona, tant modificat que no s'assembla en res a lo que era la fortalesa. De tot allò penso que només queda la gran arcada gòtica de la part de la façana que dona al darrera la vila. I ens pot donar informació la restauració de la nostra  església parroquial. De vegades la casa noble o castell i l'esglesia estaven comunicades. Déu dirà. 




El pergamí de donació inicial de Llorenç es la donació del vescomte Ramón de Cardona, el dia 11 de desembre de 1060, a favor de Gombau Joan i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva quadra. Segueix una segona ofrena del mateix donant, del 15 de maig de 1076, a Gombau Joan i a la seva muller " de la roca ques diu de Sant Llorenç y de la quadra y de la capellania y ferraria y demés drets ", havent acceptat el vescomte la meitat del delme. Aquest dos pergamins es presten a considerar que el nom de Llorens prové del patronímic d'un sant, igual que Rocallaura; que la roca no és un simple promontori natural, sinó una penya fortificada i encastellada; que la quadra no és tampoc un simple corral de bestiar, sinó una extensió de terra, rodejada de fites, de vegades poblada i que pertany  a un amo.
L'existència d'una ferreria és rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels pagesos. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos).

" In nomine Domini Ego Reimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa... Per hac scriptura danacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et vallis cum pronis et planiciis .... "

Si tirem molt enrere, Llorens ja tenia una ferreria, i una capellania l'any 1076.

La documentació existent de Vallbona es molt anterior al monestir i a la vida eremítica  , d'ermitants i monàstica. Llorens es més antic que Vallbona com a poble.




  
Historicament Llorens era tot un tresor pels Cardona, era un lloc segur per portar els soldats ferits en les escabexines amb els musulmans o serrains,  dia si dia també muntaven al pla d' Urgell. De tots es conegut que habitaven la Suda de Lleida també Saragossa i les muntanyes de Prades . Els soldats venien a refer-se i si era possible curar-se del cos i com no consol per l' ànima.  Sempre per  tornar a incorporar-se al grup dels soldats casa  Cardona. Recordem que aquesta casa eren ben parents dels Anglesola i els Cervera.



 Al ser Llorens de les primeres elevacions considerables que es troben  vinguen de Bellpuig, dons donava una certa protecció . Tots sabem que en l'edat mitjana les esglésies i els castells estaven enlairats i junts, no es res d'estrafalari pensar que el senyors feudals tinguessin l'església al costat.




Molts dubten sobre si Llorens tenia castell o no ?, o simplement era una roca fortificada, coneguda modernament amb el nom de " la Roca de la Bassa ".
Durant segles la penya de la qual parlem fou el lloc d'on ha estat extreta la pedra per a la construcció  d' habitatges i ara no dona a entendre, ni de lluny, les proporcions que devia tenir. 



D' altres de les principals famílies del poble com: cal Mora, Cal Rafel, Cal Pere-Jaume, Cal Timoneda, Cal Pere ?
Veritables soterranis de cal Martí o de l'antic castell  dels Cardona ? mai ho sabrem. Jo penso que el castell no el formava només cal Cantó antiga casa Pons (Caterina  Pons 1678) i Jacint Martí 1602 , ambdós censalistes per al manteniment de la Parròquia, entre de Llorens.



El Llorens medieval no permetia tenir a dins la muralla a les pallisses i les eres, aquestes estaven extramurs i aprop o molt aprop del poble. Era important per guardar la palla, de la batuda,  que serviria pel menjar menjar de la mula o cavall o euga.Dalt tenim de esquerra a dreta les següents eres : cal Timoneda, l'antic cementiri de la vila, la pallissa i era del Domingo l'Elvira, l'era i la pallissa del nostre pare Sisquet Capdevila Pons, l'era i la pallissa de cal Bergadà i la foto no ens dona més de sí, però trobaríem a continuació l'era de cal Mora, de cal Gené i la de cal Martí, i la de cal Cantó i  si continuéssim la part més veïna de les muralles trobaríem l'era de cal Saltó i la de cal Cabalé. Més enllà ni han moltes més, però ja estan descrites en un altre article.


Parròquia de Llorenç antigament dedicada a Santa Maria, modernament a Sant Abdó i Sant Senen.
En el Llorens medieval, totes les cases tenien l'entrada principal per la plaça, encara que fos petita, o compartida com la de cal Bartomeu i cal Bori que ambdós entraven per la mateixa entrada i no podien tancar mai l'entrada. De nens ens hi amagàvem per jugar, era molt misteriosa i plena de racons.
Altres comunicacions entre dos cases  la trobem en un bonic arc ogival entre cal Bori (avui cal Claudio) i cal Saltó. Segurament si miréssim els soterranis de cal Bergadà trobaríem una comunicació amb la plaça per mitja de cal Quim o cal Cames. 


Llorenç vist des de la Roca la Bassa

Des de les obres fetes pel Sr. Cantó, el que possiblement fou el castell dels Cardona, quedà molt malmès i poca semblança a un castell, més aviat ens recorda a una casa senyorial. Jo penso que si era un castell aquest havia d'ocupar cal Cantó, i Cal Martí tot junt, fins i tot les parets de l'abadia, la pedra es de la millor del poble, sinó fixeu-vos-hi, que ben treballada, no caurà mai !.



El Magí i la seva família després de l'incendi de la teulada, no han parat de restaurar i millorar tota la casa, cosa que s'ha tingut de fer des de darrera la vila,perquè a la part més alta de Llorens, al costat mateix de l'Església no poden pujar les grans grues, els grans tràilers, les cuves de ciment i d'altres eines de difícil moviment,  sort que totes les cuves de formigó, grues, camions de bigues i tractors carregats d'obra van poguer anar i venir per la parada del nostre pare Sisquet Capdevila, sense cap pega, donada la  gran amistat des de sempre amb el  Camilo (a.c.s.) i la Tecla, més endavant amb el Magi i la seva esposa i fills. Cosa que tornariam a fer amb els ulls tancats.


Una restauració de tota la façana del darrera la vila. Tot s'ha de dir l'edifici ha quedat molt bonic, elegant i noble com mai havia estat. En una paraula restaurat amb molt bon gust.


Tota la restauració ,  dignifica el darrera la vila. Cal notar l'escut incrustat a la paret amb els cognoms Amenós-Capdevila, li dona un toc d'elegancia i bon gust. Quan es veu millor, es quan hom va de passeig cap a l'era de cal Xepe, llavors si ,es pot observar tota la grandesa d'aquest immens casalot , que en altre temps fou residencia de la família Cardona i temps avenir per donació fou propietat del Monestir de Vallbona. En èpoques de penúries les monges van vendre com tothom, primer es lo primer.
Enhorabona a la família Amenós-Capdevila per aquesta gran millora.
Explico tota aquesta història, perquè al viure al darrera la vila, a l'estiu, quan la gent (estiuejants) o turistes o gent dels pobles veïns per la festa major, venen a donar un tom , sempre es fan la mateixa pregunta, - aquest poble, era un poble medieval oi ? Sí, ho era ! i llavors aquest edifici que es veu era el castell ?, Sí !! donç no s'assembla en res !, però si que ha quedat molt ben restaurat, que bonic.  Hi viu el Magi la seva família oi ? Sí, ell i la seva família. Sobre la part d'entrada tothom te clar que la creu es la més monumental de Catalunya, l'església parroquial, la més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona i després be, la visita a la part del nostre carrer , treien el cap a la parada dels ametllers i la mateixa pregunta sobre cal Magí, cal Martí o Cal Cantó ? 
 De cal Cantó els més joves ja no en parlen, ha passat a millor vida. Tot s'oblida. Jo només havia sentit a parlar de l'amiga del Sr. Canto la Sra. Margot. important cantant d'opera.
Els Cardona protectors del Monestir de Vallbona ens han deixat una gran història per explicar.L'any  1191, Guillem de Cardona cedí el castell i el terme de Llorens com a dot a la molt Il·lustre abadessa Ermessenda de Rubió i al monestir de Vallbona, en motiu d'una noia Cardona que vestí els hàbits de monja.

Bibliografia : La Baronia de Vallbona. de J.J.Piquer Jover, Cátedra de Cultura Catalana " Samuel Gili i Gaya ". Excma. Diputació de Lleida. 1981. Institut d'Estudis Ilerdencs.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Episodis de la Història. Gener Gonzalvo i Bou. Primera Edició: octubre 2003. Rafael Dalmau. Editor. Barcelona 

Pep

diumenge, 24 de gener de 2016

SANT FRANCESC DE SALES

Bon diumenge a tothom, avui es la festa de Sant Francesc de Sales, el nostre pare Sisquet Capdevila se'n deia. Un gran sant , pels qui els agradi llegir la seva biografia.



El pare va fer sel servei militar a diferents llocs, un d'ells va ser destinat a Sant Ferriol,ermita i alli hi va passar uns quants mesos, vigilant els maquis que no es colessin per França i l'entrada cap a España pel riu Borró. que tots coneixeu.
El Borró és un riu de Catalunya, afluent pel marge esquerre del Fluvià. Neix als peus del puig de Bassegoda pel seu vessant sud-oriental, i va a parar al Fluvià, entre Argelaguer i Besalú després d'uns 14 quilòmetres de curs. Gran part del seu recorregut es troba dins l'espai protegit de l'Alta Garrotxa. El seu curs sol estar sec.
El municipi de Sant Ferriol, està format per tots aquets petits poblets, tots molt dispersos, però plens d'història:




  • Ausiñá2
  • Farás
  • Juiñá
  • La Miana
  • Almor
  • El Torn
  •  Alli la única distracció que tenien els soldats, era baixar al ball dels diumenges a Besalú i allí el pare va coneixer a la mare una jove , molt jove, potser massa, perquè quan es van casar feia 18 anys.


    Partitura feta pel músic Francesc de P. Brunet Recasens, mestre de capella de Les Saleses de Bacelona.
    Aquest músic va estar molt relacionat amb el nostre veï de llorens de Vallbona, mossèn Fco Bergadà i Solà, capellà que fou de lesmonges de Vallbona durant 32 anys.
    Arrel de que el nuviatge va arribar a bon port i es van cassar a l'esgésia parroquial de Sales de Llierca, el pare sense persar-ho també es va canviar el sant. Arrel de llavors, sempre més va fer la festa per Sant Francesc de Sales i que ningú s'ho prengui malament. 
    Aquest es el mapa on es podria trobar el poble de Sales de llierca, molt aprop de Besalú, però no el trobo, ni Tortellà, sí Argelaguer que es on va viure la mitat de la joventud la meva mare.
    Mapa fet a Paris l'any 1792 pel Pare Placide, Ingenieur Geographique.

    Avui celebre la seva festa les monges Saleses de Barcelona i Salamanca.
    Pare el vostre sant el viviau ple de joia i mai us saltaveu la missa, clar que no hi faltés la corbata; feia més festa.
    Que passeu una bona diada en companyia de la mare i dels avis de cada costat i dels germans absents i  tots els vostres avantpassat i que la Misericordia de Déu us acompanyi sempre.
    Pep.

    dimecres, 20 de gener de 2016

    L'AGRAIMENT ENS DEIXA MOLT TOUS

    A la meva vellesa , em venen a la memòria fets que sempre han sigut importants com l'agraïment. L' agraïment es la virtut més gran de l'home, a més ens fa humans. La majoria de persones ens sentim ben pagats, tant sols amb unes gràcies. Quant aquestes no i són, pel motiu que sigui, ens falta quelcom, i no sabem ben be que és. Les gràcies no costen res, hi de  vegades no es donen, no se perquè. Tot i que els nostres pares des de petits no paren de dir-nos nen que es diu ? - gràcies contesta el nen amagant-se darrera de la falda de la mare, per la vergonya que ens acompanya durant molt de temps. Està escrit !.
    De moment deixo de parlar de l'agraïment per traslladar-me tot seguit quan jo exercia el càrrec de Cap Local de Sanitat, o sigui metge d'A.P.D. estic parlant de quan era metge de Les Planes d'Hòstoles i Sant Aniol de Finestres.
    El càrrec portava lligat l'assitència als malalts de la Seguretat Social i la part de Salut Pública, que incloïa les inspeccions a les Activitats Classificades: informes e inspeccions sobre escorxadors, locals d'espectacles, esportius, guarderies, centres d'ensenyament, centres culturals, perruqueries o instituts de bellesa, fondes, fleques, cases de colònies, control de les xarxes d'aigües publiques i el seu estat,i de pous privats de bars i hostals, del tractament de les aigües residuals, problemes de fums,  revisions escolars, talla de quintos, beneficència, policia sanitària mortuòria, Malalties de Declaració Obligatòria, 



    Eren els primers anys de la Generalitat de Catalunya i la Direcció General de Joventut del Departament de la Presidència regulava les activitats de colònies, campaments, rutes, casals de vacances i camps de treball.
    Els Ajuntaments rebien un comunicat sobre les dades bàsiques de les activitats de temps lliure, amb infants i joves, que es realitzaran en el seu municipi, dient:
    Us Demano que comuniqueu al Cap de Sanitat Local, perquè en tingui coneixement, les dades d'aquestes activitats referents al lloc, els dies de realització i el nombre de participants. 
    L' Alcalde t'ho feia avinent i ja estava, el problema el tenies tu i de tu depenia tot. La pregunta que sempre em feia jo - assumeixo la salut pública del lloc on es fa l'activitat campament o casa de colònies i prou ? o també aquests dies he de vetllar per si el colecctiu està malalt i no se senti desemparat ? i no passi res ?, tot un interrogant per mi.
    Evidentment, sempre vaig optar per ambdues coses !!! Que no passi res ! La mainada sempre requereix cuidados especials dit d'una altra manera cal estar més al seu costat.




    On tenia més activitat de cases de colònies era al municipi de Sant Aniol, on tenia la Rectoria de la parròquia , encarregada a mossèn Jordi , de la parròquia de Sant Josep de Girona, he de dir que era un home de bon tracte i que a més feia totes les mesures correctores en be de la mainada que hi portava. Era ell qui cada any quan s'apropava el mes de juny, em demanava l'inspecció, això no ho feia ningú més, així de clar i que ningú s'enfadi.




     També m'ocupava de la casa de colònies Can Mitjana, també del mateix municipi. 
    La meva lluita constant era per aconseguir unes aigües de boca potables, sinó els problemes podien fer estralls. Ep ! fora de la casa també, però cosa molt difícil de controlar, perquè les fonts del bosc no tenien cap mena de reglament. Eren els caps que calia que donessin consells als nens perquè no en bebessin. Calia portar l'aigua de la casa de colònies per passar el dia. 
    Tot s'ha de dir, els nens estaven de colònies per tenir una vida sana , caminar, cantar, fer redaccions,  jugar, etc... per aquest motiu, els monitors no paraven d'organitzar sortides diürnes, nocturnes, focs de camp, etc.
    Els mesos  de juny i juliol eren els més forts i tenia les dos cases plenes i calia estar a l'aguaït.



    Tenia molta relació amb els responsables i com a norma cada dia cap al tard hi anava a passar visita a les dos cases, per tal de veure els nens que estaven malalts o senzillament no es trobaven be.



    Els monitors, m'explicaven com havia anat el dia i on havien anat d'excursió i recordo noms com :
    Els cingles de Costabella, cap a l' ermita de Sant Miquel de Bustins, o a berenar a  la font de la Planta, o fins a l'ermita de la Mare de Déu del Bell-lloc, caminada cap al Puigsallança, a les fonts dels Sucals, de la Bauma o de les Basses, font del Gorg, font de Can Janic, o caminada cap a l'ermita de la Barroca passant pel Bruguer, o a la font del mateix nom, o a la font de la Catau o al molí Camós, o al Veïnat de Les Carreres o a banyar-se a la riera de Sant Aniol o al torrent de Conques o a caminar cap el mas El Siubès......fins a Les Planes a la piscina de Can Ventura, que també sotmetiam a inspecció amb la farmacèutica titular de Les Planes la Sra. Mª Rosa Masó, i aixecavem acta .  en fi excursions de tota mena, també pujaven fins a Sta. Maria de Finestres, 

    Mai faltaven, després de sopar, els focs de camp. que eren una meravella per acabar el dia. Tot molt romàntic, els cants i el cel estrellat alegraven el final del dia.
    Recordo moltes cançons que cantaven com: PUFF, EL BRAC MAGIC

    Puff era un drac màgic
    que vivia al fons del mar,
    però s'avorria molt
    i sortia a jugar.

    Hi havia un nen petit que se l'estimava molt,
    es trobaven a la platja tot jugant de sol a sol.
    Tots dos varen preparar un viatge molt llarg,
    volien anar a veure món travessant el mar.
    Quan hi havia tempesta s'ho arreglaven molt be, 
    enfilant-se a la cua d´en Puff vigilava el vent.
    Nobles, reis i princeps s'inclinaven al seu pas
    i quan Puff els va fer un crit els pirates van callar.

    Els dracs viuen per sempre però els nens es fan grans,
    va conèixer altres jocs pel món que li van agradar tant,
    que una nit molt gris i trist el nen el va deixar
    i els brams de joia d'aquell drac es van acabar.

    Doblegant el seu llarg coll el drac es va allunyar,
    semblava que estava plovent quan es va posar a ploure.
    Tot sol, molt trist i moix, el drac es va allunyar
    i, a poc a poc, molt lentament,
    se-n va tornar al fons del mar.


    foto agafada del Sr. Ramón Bosch
    A la meva vida he viscut convidat  a molts focs d'acampada a tot arreu on he sigut metge, el primer va ser al Santuari del Coll amb els nens de Lactaria Española S.A. i després a les cases anteriorment explicades al municipi de Sant Aniol de Finestres i les altres al municipi de les Planes d'Hostoles en acampades als paratges de Cogolls i al Pla dels Murris,  Molí dels Murris, etc ; on sempre feia acte de presència per si convenia alguna consulta o visita.
    D'altres cançons que em recordo que cantaven :

    VIVA LA GENTE

    Esta tarde de paseo 
    con la gente me encontré
    al lechero, al cartero,
    y al estudiante saludé.
    detrás de las ventanas también
    reconocí mucha gente que antes
    ni siquiera la vi.
    Viva la gente ! La hay donde 
    quiera que vas.
    Viva la gente ! es la que nos
    gusta mas.
    Con mas gente a favor de gente
    en cada pueblo y nación
    habria menos gente dificil
    y mas gente con corazon.
    Gente de las ciudades
    y tambien del interior
    las vi como un ejercito
    cada vez mayor.
    Entonces me di cuenta de una gran 
    realidad: las cosas son importantes,
    pero la gente lo es más.
    Viva la gente.....
    Dentro de cada uno 
    hay un bien y hay un mal.
    Mas no dejes que ninguno 
    ataque a la humanidad
    ámalos como són y lucha  porque sean
    los hombres y mujeres que Dios quiso 
    que fueran......
    Viva la gente ......


    Si vaig viure un cas molt serio de gastroenteritis , en mainada de 13 i 14 anys i monitors també, que per respecte no diré el nom del lloc; però si dir, que una vegada vista la gravetat dels malalts, em vaig traslladar al lloc amb l'ajuda de la meva esposa, eren cap a les 9 del vespre. No els podia deixar sols i valorant nen per nen, (eren 44 entre nens i nenes ), dels quals 21 estaven amb febre, vòmits i diarrea.



    Amb la ajuda d'una jove que finalitzava la carrera de veterinària i de la meva esposa, vam començar a organitzar-nos i fer l'enquesta epidemiologica de quins aliments havien menjat cadascú d'ells. Valoració clínica, vam posar un foli al peu de cada nen i monitor, amb l'hora que havien començat els símptomes i l'estat clínic del moment present. Instruccions clares sobre que calia fer en cada nen i els horaris de les preses dels medicaments. Signes d'alarma també !!!
    Cap a la una de la nit els monitors ens oferiren sopar, ho vam fer a l'eixida, perquè si estava més fresc a dins la calor era in suportable. D'aquell cordial sopar només recordo que els mosquits ens van fer la vida impossible, ens van xafar el sopar. Tota la nit de vetlla. Clar a les 8 del mati calia estar passant visita a les Planes d'Hostoles. Va sortir be. només recordar que al cap de dos dies marxaven els nens i els monitors cap a casa seva. Puc dir que tots es trobaven be; tant sols un de jovenet que li quedava algo de mal de panxa. 
    Al arribar a casa , tant sols es va explicar l'episodi de gastroenteritis als pares com una anècdota. Tots molt satisfets. El cas es va declarar a Sanitat Territorial.
    He de dir que els monitors i responsables de la casa de colònies en agraïment a la intensa dedicació per millorar la salut dels nens i monitors, i que tot arribés a bon port, em van regalar un filferro, folrat amb un fil verd que posa Sr. Metge, que havien realitzat la mainada . De tant senzill, em va arribar a l' ànima i ho vaig agrair moltissim. 
    Després vaig reflexionar, clar, per fer la feina ben feta, ja tenim el sou; i quan fem més del que s'espera com a funcionaris, o sigui quan som transgresors de la nostra funció que tenim encomanada, llavors arriba  l'agraïment, com es el cas del tema que ens porta en la reflexió . Cert, en cap cas ningú ens va demanar tant. 
    Coses de la vida 27 anys després encara m'acompanya el Sr. Metge, posat a la pared de casa. Petits regals que diuen molt. L'agraïment es lo més gran de les persones i ens deixa tous; perquè serà ?
    Per acabar, he de dir , que no he vist mai una casa de colònies que en un temps o altre no patís un episodi de Gastroenteritis. Un cop fet l'estudi epidemiològic, la majoria dels casos no s'ha pogut dir amb seguretat quin aliment ha tingut la culpa; tot un misteri. 

    Pep

    LA CORBATA SENYAL DE RESPECTE ALS ALTRES ?

    Feia anys que ho volia explicar, però ha sigut  arrel de la columna de la periodista Pilar Rahola sobre la corbata, en La Vanguardia de data  19 de gener de 2016. 
    He fet de metge llargs anys i de jove em vaig adonar que la gent dels pobles per venir a veurem quan estaven malalts, tots s'arreglaven i molt, vaja es posaven de diumenge .
     Vaig pensar que, que menys que jo els rebés també ben arreglat. Dit i fet durant anys i més anys vaig portar corbata per fer la consulta i també per fer les guàrdies. El resultat he de dir que sempre va ser bo en tots els aspectes. Els altres s'ho mereixen tot. Tothom es mereix consideració i respecte no faltaria més; sempre s'ha de fer honor a l'altre per humil que sigui, tothom te  la seva dignitat.



    Els diumenges acostumo a anar a missa des de sempre i a Cornellà del Terri la fan a les 11 del mati; al passar per una drecera que passa pel davant de la façana de l'Ajuntament, sota una ombra generosa i fresca que donen els castanyers, sempre sense fallar cap diumenge trobava 3 persones assegudes a un banc,  matant les hores del diumenge al matí, penso tot esperant l'hora de fer el Vermut. 



    Be, al gra, jo sempre els saludava amb un somriure i un bon dia !. La resposta sempre la donava el mateix home: - doctor, sembla mentida que un home amb els seus estudis i coneixements encara cregui amb aquestes histories de l'església ?, jo sempre li contestava el mateix : - si encara hi crec !, l´home afegia, - be,  encara que hi cregui no cal anar tant arreglat a missa ( vol dir amb corbata). Li vaig contestar: - home, que curiós que em plantegis aquest tema; fa tres dies que va venir de visita el teu pare, pel tema del cor i que curiós anava molt arreglat per venim a veure a mi un simple mortal !!, que menys que jo em mudi per anar a veure a Déu Nostre Senyor ! Tots tres van quedar amb la boca oberta i amb silenci. Jo, com que ja estava una mica tip del tema, els vaig fer una proposta: - mireu quan surti de missa, jo ja ho tinc tot fet i m´asseuré al vostre costat i un a un m'expliqueu quines són les vostres creences, d'acord ??. Al sortir de l'església aquells bancs sempre estaven vuits. Es una anècdota !




    Com que jo sóc fill de poble i poble petit a la Baixa Segarra i després un cop arribat a metge i ser metge de poble per convenciment, dons puc dir que als pobles, tothom s'arregla quan va a veure al Sr. Alcalde o a les oficines de l' Ajuntament, o per anar a mercat a Banyoles, o per anar a un casament o bateig, o per rebre al president de la Generalitat que es tot un honor que ens vingui a visitar al poble i es quedi a dinar amb nosaltres, a un míting que fan els polítics, o per anar a acompanyar a una família que enterra el seu pare, o per anar a escoltar el prego de les festes del poble, o per anar de romeria, o per anar a la capital a visitar un especilista en  reumatologia o qui sigui. 




     Be, penso que l'arreglar-se i posar-se corbata o no, però el fet de rebre a l'altre que s'ho mereix tot, posar-se mudat es senyal de respecte, no de res més. Ens sentim millor i quan més senzill es l'acte, no cal que sigui institucional, sinó amb motiu d'una petita festa entre parròquies o en les festes majors dels poblets que formen el municipi ,  tots ens sentim millor. Recordo al pare (a.c.s.) que era pagès, que els diumenges per anar a missa sempre es posava la corbata(91 anys), Ep ! a mercat també i per donar la benvinguda al Sr. Arquebisbe de Tarragona Dr . Martinez Sistach en visita pastoral al poble, també .
    La corbata senyal de respecte i de valoració a l'altre que et ve a veure, es important. 
    Recomano llegir l'article de la Sra. Rahola, pot  ser que hi estiguin d'acord; jo sí !!

    Pep



    divendres, 15 de gener de 2016

    EL POETA JOSEP CIVIT SALA DE BLANCAFORT

    Amics, recordar ja sabeu que m'agrada i es una obligació de tots, tots hem de donar vida a persones que ja fa temps que van passar per la vida i que es bo fer palès fets de la seva vida, perquè no caiguin en l'oblit. 
    Remenant i llegint quantitats d'escrits del pare Sisquet Capdevila, he trobat uns poemes signats per Josep Civit Sala de Blancafort, signats entre l'any 1981 i 1985. Vet aquí el pati interior del Santuari del Tallat.



    El nostre pare, fa anys m'havia parlat d'aquest poeta de Blancafort, però jo no l'havia conegut. El pare l'apreciava, perquè ambdós compartien el gust per la poesia, cadascú a la seva manera, però tots dos en gairebé tots els escrits feien honor a la Marededéu del Tallat, que tanta devoció tenia el pare, el Sr. Civit i molta altra gent de les contrades.



    M'abelleix moltissim publicar aquests poemes, perquè el pare els tenia molt ben guardats , tancats en un sobre al fons de la caixa. Segur que els valora, estan mecanografiats com vostès poden veure.



    Aquesta Santuari a la vista de la Conca de Barberà, que des de molt jovenet havia pujat el pare, en aquell temps no era per venerar la Verge, sinó per buscar bolets; no estava restaurat.



    Es ara  que pugem a casa per diferents motius, sigui per batzacar ametlles, per collir olives, per cotsetxar el blat, l'ordi o l'espelta, o per veure com creixer el sembrats, o per collir mores, que hem de fer una pujada al Tallat i resar una Salve a la que es la nostra patrona, al baixar gaudir del poble de Rocallaura, tant bonic, tant enlairat que es com una jogina. 



    Al baixar, cal aturar-se al Balneari a fer un cafè o un refresc i disfrutar de la pau d'aquest centre termal, que tant bon nom s'ha guanyat.



    Nosaltres el coneixiam des de molt petitons, sempre venia de pas , al pujar el poble de Llorens en romeria al santuari de Rocallaura, de petits ens agradava mirar si trobaven alguna teula que hagués caigut del teular, perquè eren ven diferents de les que trobàvem a casa, aquestes estaven vidriades, molt boniques.


    Aquest poema em ve com l'anell al dit, es d'una dona de Girona, viuda, no saben si restava a Girona capital o província o estava casada amb un veí de Blancafort o de qualsevol poble de la Conca de Barberà. Eran temps que la gent començava a casar-se una mica més lluny que la seva comarca, ja hi havia canvis entre províncies. Algú, algun dia podrà esbrinar o dir-nos qui era la Sra. Carme Robert Domingo. El poema es molt bonic, segur que vostès hi estaran d´acort . Després de la guerra civil , trobàvem aqui en aquest racó de món,  dos dones 100% garrotxines, la una era l'abadesa del monestir de Vallbona : Maria Mercè Nogareda i Espígul, filla de Santa Pau, va governar el monestir en dos trienis (1946/1952) i després va exercir el càrrec de priora fins al seu decés l'any 1961, després d'haver assegurat la previvència de la comunitat i de la restauració del monastir. 

    La mare Isabel Vila, estimava moltissim aquesta terra Urgellenca, la va fer seva.

    Tot això està escrit en la seva lauda sepulcral que acaba amb  in Pace Quievit i després la mare Isabel Vila Gallostra, filla de la Miana a la Serra de Mor, amb el riu Juinyell. Les dos van ser grans amigues i confidents, donat que  ambdues es van alegrar de trobar-se en aquest racó de món; dos dones de Girona, que parlaven en un  ieisme molt sonor, i que sorprenia als que l'escoltaven i totalment desconegut a la baixa Segarra . Perquè vostès puguin ilustrar-se sobre aquest lèxic tant garrotxi i a hores d'ara quasi extingit :

    A tots vostès els he d'explicar que el ieisme o substitució del so de la ela doble/ll/ pel so de la /i/ catalana o de la /y/ espanyola. La ela doble ( si no porta un punt al mig ) s'ha de pronunciar amb un so palatal ben diferent de la /i/. Per tant, el ieisme és un fenòmen fonètic que constitueix en la despalatalització de la consonant lateral palatal /ll/ que s'articula com una aproximació medio palatal sonora ( i consonàntica ). En la llengua catalana el seu origen és en la interferència de l'espanyol o localment, del francès ( com a Sóller o a la Catalunya Nord ) i es troba difós per les zones i sectors socials i generacionals més espanyolitzats o afrancesats.
    El ieisme no és admissible en una pronúncia catalana genuina, ni en la informal, perquè fa desaparèixer una caracteristica fonètica bàsica del català.

    Exemples:
    ---------------

    ull  /uiera/
    ullal  /uial/
    ullera  /uiera/
    cella  /ceia/
    esternellats / esterneiats ovella  /oveia/
    pallasso  /paiaso/
    porcellana  /porceiana/
    rellotge  /reiotge/
    vell  /vei/
    cullera / cuiera abella  /abeia/
    vermell  /vermei/
    palla  /paia/
    estelles  /esteies/
    gall  /gai/
    fulla  /fuia/
    full  /fui/
    al coll  /alcoi/
    llavi  /iavi/
    milla  /miya/
    lluna  /iuna/
    call  /caia/
    llet  /iet/
    medalla  /medaia/
    cavall  /cavai/.
    gavellons / gaveions
    parell / prei




    Be, si,   m'agradaria saber qui es o era aquest poeta amic del pare i devot de la Marededéu del Tallat.
    Penso que amb paciència també podrem saber qui era la Sra. Carme Robert Domingo. Amb aquesta Sra. Carme, tindrem tres dones de Girona a la Catalunya Nova.  Ep !!, a Maldà també vam tenir un bon home fill de Riudellots de la Selva (Girona) en Nicolas Mir Raurich .
    Molts gràcies a qui ens pugui ajudar.
    Be en poques hores d'haver publicat aquest post, el Sr. Santi Arbós que es el responsable del Blog de Llorens en dona tota la informació sobre la persona de Carme Robert Domingo :


    Esquela de la Sra. Carme Robert Domingo:

    "Vídua de Josep Girona Rodón, mestra nacional jubilada. Ha descansat en la pau del Senyor, a l'edat de 87 anys, el dia 21 de maig de 1994, havent rebut els Sants Sagraments i la Benedicció Apostólica. (A.C.S.) Els seus afligits: germans polítics, nebots, cosins, família tota i amics tots us preguen la recordeu en les vostres oracions. L'enterrament será avui, dia 22, a les 10.45 hores. Casa mortuòria: Sancho d'Avila, capella n. 13, per traslladar-la posteriorment al cementiri del Sud-Oest (Montjuïc). No s'hi invita particularment." 




























    Pep

    diumenge, 10 de gener de 2016

    LOURDES , ALGO CANVIA EN CADA COR.

    Benvolguts amics, m'abelleix moltíssim, escriure quatre paraules uns mesos després d'arribar de la cinquantena peregrinació de l'Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes de la diòcesi de Girona. Penso que ha de ser així, perquè les experiències viscudes en cap cas s'esborrin de la memòria. 
    La veritat, es que no se per on començar, perquè lo meu es molt serio, podria ser quasi únic. Els  companys brancadiers, infermeres, peregrins, malalts, diplomats en infermeria, col.legues metges, mossèns ( aumôniers ), a tots,  els cridava la curiositat de que als meus 65 anys complerts , fos la segona vegada que anés a Lourdes. 



    El fet obligava a donar explicacions, el punt blau de la tarja groga també em delatava, el nostre autocar de Banyoles portava dos punts blaus i tothom et deia que si era el primer any que anava a Lourdes, no ho podia amagar, però em vaig desfer en explicacions, ep !! en cap cas en va molestar ningú.
    La primera vegada que vaig peregrinar tenia 19 anys i ho vaig fer amb la Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes de Barcelona, recordo que el president era Ramón de Dalmases Villavechia, Marquès de Mura, i el vicepresident era José de Fontcuberta y de Casanova, Marquès de  Vilallonga no recordo ningú més de la junta d'aquells anys. Tot era molt diferent, recordo que la jerarquia de la Hospitalitat era molt respectada, des dels metges, brancadiers, infermeres, caps de vagó de tren, cap de sala, responsables de piscines, els mossens de cada sala " aumonier" , etc . Els companys brancadiers grans eren admirats i molt respectats pels joves, eren els nostres models on emmirallar.nos i algun dia arribar a ser com ells.



     La colla de joves procediam de l'entorn de Montserrat, cadascú a la seva manera, uns del món escolta, d'altres de les trobades de Sta. Cecilia i jo per mitja dels Oblats de Montserrat que en aquells anys, el president era el Sr. Joan Creus (a.c.s.) molt bona persona. Tot s'ha de dir vam ensopegar una peregrinació de l'Hospitalitat de Lourdes a Montserrat el maig de 1969, que més endavant em vaig assabentar que la patrocinava els propis Oblats Benedictins de Montserrat i junts els joves vam poguer participar com a voluntaris per primera vegada ,i vam veure d'aprop,  l´atenció, la ajuda, el carinyo, la empatia, la tendresa, la companyia per part de brancadiers i , infermeres, monjos grans i  joves com en Pius Tassies, Salvador Plans, Jordi Castanyer i altres i demès dirigents de l'Hospitatlitat que amb la seva actuació ens va il.lusionar en participar ja a la propera peregrinació a Lourdes. El germà Andreu M ª Soler (e.p.d.) era el responsable de les joventuts de la  Hospitalitat de Lourdes i ens va encoratjar en participar-hi i així ho vam fer.
    Tinc molt bon record de " Les germanes Darderes de Barcelona "
    Les Germanes Franciscanes Missioneres de la Nativitat de Nostra Senyora formen una congregació religiosa femenina dedicada a l'assistència sanitària a necessitats. Conegudes popularment com a Darderes, les seves germanes posposen al nom les sigles F.M.N.
    La tasca de les darderes és, segons les constitucions: "promoure la glòria de Déu, santificant les seves ànimes i les dels seus pròxims, principalment a través de la cura dels malalts i l'ensenyança per a nenes". Es dediquen, doncs, a l'assistència a malalts i ancians i a l'ensenyament. L'atenció als malalts es fa especialment a domicili, però també en clíniques i establiments.
    Al final de 2007, tenien 21 cases, amb 171 germanes a Espanya, Itàlia, Angola, Argentina, Uruguai i el Perú. La casa general és al carrer de Sors, 67, de Barcelona, a Gràcia.
    Tot s'ha de dir, ens vam preparar en diferents trobades i reunions, pels nous brancadiers e infermeres. I així vam conèixer brancadiers grans com en Xavier Durà (a.c.s.) i en Josep Mª Collell i el farmacèutic Josep Mª Valls, bellísima persona i d'altres que ens van ensenyar la tasca que esperaven que féssim, els joves que assitiam per primera vegada . En Xavier Durà i en Josep Mª Collell també modèlics per a nosaltres, al seu costat vam aprendre l'esperit de l' Hospitalitat.



     Les reflexions preparatives a Montserrat van ser tot un èxit per tots nosaltres. Aquí va un tros de la reflexió titulada : La Verge, en la teva vida de cristià . ( cinc pàgines ciclostilades, la lletra sempre era de color lila, com la present , tant pròpia d'aquells anys), també havíem fet reunions pre i post-peregrinació als locals del c/ Diputació nº 235,1r.1ra.



    Recordo que ho vivíem amb una il.lusió mai vista, teniam moltes ganes d'anar-hi, puc dir que per part meva era la primera  acció altruista , a part de la jornada viscuda a Montserrat. 

    Arrel d'aquesta peregrinació en van néixer moltes d'accions altruistes amb els malalts de la nostra diòcesi de Barcelona , que havíem conegut  a  Lourdes , com sortides a Badalona a Ca l'Arnús, Sant Celoni, Trobades de Sta. Cecilia, Castell de l'Areny (colònies), etc. Per trobar-nos d'una manera segura i efectiva ens vam aglutinar al  Centre de Catequesis de Joves al c/ Llúria  126. Situacions com que un malalt jove paraplègic, no tornés al carrer fins la propera peregrinació , va ser el motiu de fundar a quest grup sota la tutela dels monjos de Montserrat i d'un consiliari el mossèn F.Xavier Puigrafegut, que era secretari del bisbe Guix, els dos (a.c.s.)., que anys avenir va seguir al seu bisbe quan aquest el van nomenar bisbe de Vic. Se de cert que el va seguir per obediència, ell no hi hagués anat, el mossèn  fins a la mort va quedar incardinat amb el presbiteri de Barcelona, així consta en la seva esquela mortuòria . 
    M'abelleix moltissim publicar aquesta carta de l'estimat mossèn, perquè el seu contingut es gran i ben segur que amb paciència l'entendreu i us ho fareu vostre.



    Ell sempre estava estava apunt pels més febles, ho podreu comprovar llegint la resta de la carta.


    Els joves de l'hospitalitat vam tenir molta sort d'estar al seu costat, de'll vam aprendre a mirar al malalt com si fos el mateix Crist, ell ho vivia així i va deixar escrit en una carta manuscrita , que a hores d'ara ja l'heu llegida, ... que nosaltres que encetaríem el nou mil.leni, miréssim de deixar un bon rastre i color d'Evangeli viu i testimonial en el nostre entorn. L' Hospitalitat es va sentir molt honorada de tenir-lo dins seu, la gran tasca pastoral que va desenvolupar amb els malalts va donar molt de fruits. Un cop a Vic, no parava de visitar malalts, els seu temps lliure era pels altres. Quin cristià Déu meu, modèlic i exemplar del matí al vespre. S'alegrava tant que l'anessis a visitar, feia festa quan estava amb algú, amic conegut, ancià, no mirava mai el rellotge i sovint preguntava si de joves havia valgut la pena la catequesi amb els malalts de l'Hospitalitat ? Sempre li deia que sí, que no seriam els mateixos sense el servei als més necessitats. I ell se sentia cofoi.



    El primer que fèiem a l'arrivar a Lourdes, era anar a presentar-nos a la Maradedeu a la gruta i cantar-li el Magnificat


    La meva ànima magnifica el Senyor,
    el meu esperit celebra Déu  que em salva,
    perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

    Des d'ara totes les generacions
    em diran benaurada,
    perquè el Totpoder-os obra en mi meravelles.

    El seu nom és sant, 
    i l'amor que té als qui reuen en ell
    s' estén de generació en generció.

    Les obres del seu braç són potents:
    dispersa els homes de  cor altiu,
    derroca els poderosos del soli
    i exalta els humils.
    Omple de béns els pobres,
    i els rics se´n tornen sense res.

    Ha protegit Israel, el seu servent,
    com ho havia promès als nostres pares;
    s'ha recordat del seu amor a Abraham
    i a la seva descendència per sempre.

    Glòria al pare, al Fill i a l' Esperit Sant.
    Com era al principi, ara i sempre
    i pels segles dels segles . Amén.

    Ep ! l' Ave,  també, només faltaria.


    Brancadier amb canguro, fixeu-vos que el terra es ven moll.

    Fixeu-vos amb les cares bastant joves de les malaltes i del brancadier, que porte les bretelles tant necessàries en aquells anys, posades per si decàs calia portar una camilla on fos.  Als joves ens tenia corprès veure tanta joventut malalta i que viatjaven a Lourdes amb tanta fe i esperança; en cap cas vull dir que ara no, sinó que en aquest segon viatge he tingut moltes hores per parlar, contemplar, mirar, sentir peticions a la Verge.... compartir patiments de tota mena, etc... Estic convençut que l'esperit de peregrinar a Lourdes, el retrobament amb la Verge, la confiança, l´esperança i viure la fraternitat amb tota la comunitat que formem l' Hospitalitat de Lourdes no ha canviat, es manté intacta.


    Més cares joves, eren anys en que les malalties com la paràlisis infantil feia estralls i no parlem de la diabetis  i  esclerosis lateral amiotrofica,  i d'altres malalties de tota mena.


    Recordo que hi havien moltes camilles, com mostra a la fotografia i tenia tot el sentit l'us de les bretelles, les tringlots ( eren carros de 4 rodes, amb amortidors, per al trasllat de malalts en camilla ), goutières,voitures, brancardage i la chaise, fèiem servei múltiples com a la gare, a les piscines per vestir i desvestir els malalts i tornant-nos un brancadier a cada costat, per fer la inmersió de la persona,segons normes,  previ res d'una oració que estava escrita en la paret davant del malalt , en sis llengües. Recordo que al final del meu servei, també els companys brancadiers em van fer tot el ritual del bany. Espiritualment ho necessitava.



     El nostre servei continuava  a l'explanada, a la grotte, a les sales, anar a l'estació de trens,  anar a Tarbes a lp'aeeroport a rebre malalts que arrivaben amb avió, viviam a la Popote, era el nostre refugi, a més no pagàvem. 
    Si, he recordat sempre, l'intercanvi de medalles amb diferents Hospitalitats  d'España o d'altres països, tothom lluïa de medalles, coses de juventud, era una activitat constant i que no podies baixar la guàrdia, després a soles repassavem qui n'havia aconseguit més.



    Recordo que cada brancadier tenia un full , amb totes les activitats que havia de participar, o sigui un full de serveis, on hi constaven les guàrdies nocturnes a les sales,  en aquells anys recordo molt be, que els canvis posturals estaven al ordre del dia, eren obligades per estalviar patiment als malalts. etc...
    Em ve molt de gust posar-vos plans de Lourdes d'aquells anys de principis dels 70.



    A la Popote ens trobaven brancadiers de tots cantons i sempre es respirava un ambient festiu, pels moments de descans ens estiràvem a les lliteres, pocs dormiam, sempre es tocaven guitarres i no faltaven els cants. Algo serio, ningú als 19 anys pensava en el cansansi, sempre ens dèiem ja descansarem en el tren de tornada i a Barcelona i així era. Tot s'ha de dir les ganes de viure i servir i divertir-nos estaven a flor de pell.



    Recordo que la cerimònia que més m'impressionava era la benedicció dels malats amb la custodia sota el tàlem, en aquell temps lo sagrat es palpava i es respirava, ara cadascú s'ho ha de fer, be, poser exagero.



    Les comunions eren inerminables, om pot veure les ombrel.les, que volia dir que allí dessota estava un sacerdot portant el  Santissim que es repartia en la comunió dels malalts.



    Primer, evidentment eren els malalts, després els peregrins i en darrer lloc les infermeres i brancadiers.



     A la tornada a Barcelona, pels passadissos del tren al terra estava ple de joves dormint sense coixí, jo el primer, no el necessitàvem, arrivabem a Barcelona rebentats, però orgullosos d'haver compartit tant..Recordo que l'endemà ens reuniam en un pis, per parlar de Lourdes i de la peregrinació. Més Lourdes !!



    Novament, cal mirar les cares tant joves dels malalts/malaltes de la peregrinació.
    M'impressionava la devoció de la gent en tots els actes que es celebraven tant a la santa cova, com en la processó de les torxes, com en el via-crucis, com a les piscines, tothom resava per tots cantons.


    Aquests plans de Lourdes son d'aquells anys. Quasi tot era en francès, libres de litúrgia, guies per Brancadiers, manuel du pèlerin, etc . Les instruccions, plans, orientacions, misses, oracions de toda mena en la procesó de les Antorxes.




    Tot s'ha de dir, també era la primera vegada que sortia d'Espanya, en aquells anys estava de moda anar a Paris.  Més intens després del maig del 68 que tothom en parlava i que molts s'hi havien trobat, jo no , també era ser una mica progré anar a les trobades de Taizé amb el germà Roger (a.c.s.), molta gent hi anava, jo em vaig fer gran sense anar-hi. Sempre ho he anyorat. La vida et porta per camins insospitats i no hi ha alternativa.

    Tota la colla de joves i una mica més grans vam dir que si a la primera, i al.la a apuntar-se al carrer Diputació, després d'assistir a alguna xerrada ja estàvem inscrits en la peregrinació del Tren de l'Esperança. Tots cap a Lourdes com a Brancadiers. Un cop a dalt del tren, la majoria en camilles, l'ambient era maquissim, la convivència,  saludar els malalts un a un i dir-los el teu nom i si els convenia algo que ens ho diguessin; anar de departament en departament i parlar amb gent de Sant Celoni, de Sans, de Badalona, amb el Sr. Arquebisbe i bisbe auxiliar, escoltar-los tot un plaer. També escoltar als caps o sigui brancadiers més grans i amb la seva experiència vam aprendre molt.


    Parada de l'autocar a Cornellà del Terri. Som la Pilar, la Laura, la Paquita i jo , pel color del sol poden intuir que era molt matí.
    Actualment fa anys que l'autocar ha substituït el tren, cal dir que amb 45 anys pel mig tot ha canviat del tot, la societat, l´Hospitalitat amb la seva manera de fer i la meva, també la medicina, ja no es veuen els grans amputats, ulcerats, paràlisis infantils, etc, que obligaven a l´us de la camilla, amb canvis posturals cada dos hores, nit i dia, era l' únic camí perquè les úlceres curessin o dit d'una altra manera no es fessin més grosses e infectades. Ho tinc pressent des de llavors, les guàrdies de nit, eren mogudes pels canvis posturals dels malalts.




    Ara en aquesta peregrinació a Lourdes, que l'Hospitalitat celebrada el cinquantè aniversari, el company Dr. Jordi Turro i Goula , em va convidar a apuntar-me i la veritat es que vaig acceptar la invitació amb un SI com una casa, el desitj es mantenia després de 45 anys. Van passar els mesos fins que un bon día vam quedar per anar a la parròquia de santa Maria del Turers a recollir el material necessari per la missió : acreditació, medalla, fular, sudadera, paravent, motxila i també un sobre amb totes les instruccions necesaries i a mes també una petita xerrada per part dels responsables de la delegació de Banyoles, per tal de com havíem d'actuar i comportar-nos amb les malalts, peregrins, companys . 




    Ha sigut una peregrinació molt especial, celebrar les 50 aniversari es algo molt serio. El programa estava ple d'activitats per celebrar-ho, com una ballada de sardanes davant  de la Verge Coronada i una gran arrossada a la Foret amb una gran festa, amb aixecament de cents de globus .
    A mi em van traslladar a la meva més tendra joventut a Barcelona. Referent a les sardanes en tocaven al matí a la Plaça de la catedral i per la tarda a la plaça de Sant Jaume, i les ballavem totes. Fins i tot participava en concursos de sardanes per tot Catalunya amb una colla sardanista del Poble Nou.



    Després de tants anys de no anar-hi havia oblidat les grans distàncies que hi ha a Lourdes per traslladar-se d'un lloc a l'altre, tot el recinte es immens. Clar com que nosaltres viviam a la Popotte, teniam la residència al costat mateix de l' Accueil i de la plaça i de tot.
    He de dir, que la part nova em va sorprendre del tot, perquè a l'altre costat del riu Gave, jo que em recordi havia vist foret i xalets i prou i ara resulta que hi ha el gegant ACCUEIL, on resideixen els malalts els 4 dies d'estada a Lourdes,  sorpresa els autocars arriben a peu pla a l'ultim pis i des d'alli es traslladen els malalts amb ascensors als pisos de sota, ho vaig trobar perfecte.



    Molts al tornar de la peregrinació de la primera peregrinación de Lourdes, ens vam apuntar a la secció de Visitadores de enfermos. era una sección de l'Hospitalitat de Barcelona que es dedicava a  anar a visitar els malalts abans de l´anada a Lourdes i després per parlar de com havia anat, i alhora veure les necessitats que podien tenir del día a día, fer-los companyia periódicament i en el fons perquè la peregrinació no acabés a l'estació de la Sagrera, cosa que tant els joven com els grans en preocupava  i molt.
    A continuació m'abelleix posar-vos el calendari de la Hospitalitat, on especificava molt be, les jornades importants i també els dies que podiam anar a cada centre, hospital, institució com el Guttman i molts s'altres. Recordo que era una tasca molt gratificant.



    Tornant a la nostra peregrinació del juny passat, vam anar tots amb autocars, cosa que jo no havia viscut, però he de dir que molt ben organitzada, tot previst, tothom amb la seva credencial al pit i cadascú a la tasca que tenia encomanada.


    Vam parar ha dinar a mig camí en un poble que no recordo el nom i que l'ajuntament deixa el seu pavelló poliesportiu per que puguem dinar tots plegats, per aquest poble hi passa el canal del Midi.
    El viatge va ser llarg, sort dels joves de l'autocar de gent de la Jonquera amb el Sr. Josep Caler de cap, vam cantar l'Ave de Lourdes amb tot el cor durant el camí, i quan vam albirar le Cahteau i la població de Lourdes, impressionant després de mes de 40 anys de no haver-hi anat.



    Ah ! a l'autocar venia com a malalt un mossèn molt gran que ens va fer una llarga dissertació sobre la Marededéu, vaja com un sermó  .El mossèn es va mig mosquejar per què els joves xerraven molt al fons de l'autocar.



    Aquests brancadiers de la Jonquera , que viatgen amb mi en el mateix autocar, porten una bonica historia al damunt, m'explicaven que de joves no anaven a Lourdes, sinó que es presentaven com a voluntaris a la estació de trens per ajudar  a fer els canvis de trens tant pesats en aquells anys. Increible, quantes vivències desconeixia ?


    Després d'haver descansat, a dos quarts de nou ja estàvem  colocats, esperan la primera misa de presentació a la Mare de Déu, un inmens desplegament de servei, un dia radiant, preciós. Aquí ja vaig veure les primeres accions de servei dels nostres joves als malalts ofereint.los un got d'aigua, donçs el sol ja apretava en aquella primera hora del mati.


    Hi han vivències que es repeteixen;  com una persona molt gran tirant d'un carro amb una persona  que sobrepassava el seu pes amb escreix, curiosament el voluntariat no te límit d'edat i la caritat no te hora com figura en un rellotge a Cité Secours , tot són petites lliçons d'amor al proïsme, i cadascú s'adona del que pot.
    Un cop oïda la santa missa, ens vam traslladar tots cap a l'explanada de la Verge coronada, per escoltar i ballar sardanes.


    Podiam veure a tots malalts, peregrins, brancadiers, infermeres, en fi tothom radiant per aquest preciós dia i per la ballada de sardanes, sense ni dir-ho es va formar una gran rodona o anella de sardanistes que als primers sons del flabiol van començar a puntejar la sardana. Molt emocionant.


    Però a la poca estona, ja ni havien dos rotllanes, perquè ens molestavem els uns als altres, i abans d'acabar la primera sardana ja erem dos rotllanes


    Gràcies Sr. Bisbe, vostè estava en tot, la seva presència ens animava i ens alegrava el dia.

    Cares conegudes i estimades . Per molts anys.


    La Laura de Cornellà del Terri, també disfrutava d'un bonic dia a l'ombra dels arbres, però no podia amagar la seva satisfacció, sempre que pot fa palès que li encanta anar a Lourdes i si troba d'allò més be . Gràcies Laura jo penso el mateix.
    Escoltar amb el cel tant blau, tocar els diferents instruments per la cobla la Principal d' Olot,com: el flabiol, el tible I, el tible II, la tenora I, la tenora II,  la trompeta I, la trompeta II, el trombó, el fiscorn I, el fiscorn II,  i el contrabaix,  va ser un somni i a més ballar les  sardanes al voltant de la verge Coronada, les anelles que formàvem les persones eren l'una dins l'altra, de tanta colla que erem.


    .


    El mateix dilluns 22 de juny , després de la primera missa i m'entre es tocaven les sardanes, els companys metges em van acompanyar a le Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, per presentar.me al director i apadrinar-me tots plegats. Emocionant per tots costats. Que puc dir de l'acollida per part del seu director le Docteur Alessandro de Franciscis, médecin permanent et président du Bureau des Constatations Médicales  a Lourdes ? Tal com m'havia dit la Dra. Carmen de Castro, que era un italià simpatiquissim, empàtic com punt fort, acollidor i més, s'interessa per tot, al seu costat si està molt be. La Dra. de Castro em va presentar i li va explicar la meva història, la meva primera peregrinació a Lourdes fa uns 45 anys i l' actual i a més li va ensenyar el meu Carnet de " Visitador de enfermos ",  tot una reliquia , que no se com ha arribat fins avui dia, donat per l'arquebisbat de Barcelona  (Palacio arzobispal) , sincerament va quedar meravellat de la petita història .


     Ens vam inscriure en un gran llibre d'inscripcions dels professionals sanitaris, on i figura totes les meves dades academiques i de colegiat del lloc d'origen i els avals dels companys metges, després em van donar el carnet de  L'Assoction Médicale Internationale de Lourdes i la placa, que hem de portar posada els metges e infermeres i dentistes que estem aquells dies de peregrinació. Nº de col.legiat 72087 del dia 22-6-15.


    Tot seguit el Dr. De Franciscis ens va convidar per l'endemà dimarts a un Recontre de Pière pour les Soignants, a la capella del mateix pis anomenada de Sant Cosme i Sant Damià. Li vam acceptar la invitació. Vindrem !!! i tant que si.


    Moment molt intim de pregaria pels  metges de diferents països que allí ens vam reunir, vam resar, vam cantar i vam escoltar la lectura de  l'Evangeli del dimarts , Mt 7,6.12-14.
    Un cop finalitzada la pregaria, el Dr. De Franciscis ens va convidar a un refrigeri i posteriorment ens vam fer la foto tots junts. Molt contents i agraïts a ell i al bisbe d'Alexandria que ens va dirigir la pregaria i fer una entranyable reflexió. A Lourdes tot penetra a l' ànima i s'acull de manera especial, tot queda i es reflexa en la vida de la gent. Tot respira fraternitat, germanor, igualtat. Iguals davant la Verge i el Senyor i també davant els companys malalts i peregrins, brancadiers, infermeres, sacerdots, bisbe, col.legues metges e infermeres , junta directiva de la nostra Hospitalitat de Girona.



    No poso els noms, perquè tots sou prou coneguts, jo el més desconegut, però amb l'esperança de continuar venint a servir a la comunitat que formem l'Hospitalitat .
    Cap al tard participació a la processó de les Torxes. Impressionant l'arribada de la processó a la l' alçada dela Verge Coronada.


    Jo , ja no recordava, o tenia molt lluny la meva darrera processó de les Torxes. Emocionant del tot, gran recolliment en tothom. L'espelma encesa dins del cartó protector amb les oracions escrites ayuda a resar i cantar i a demanar a la Verge.  Vam cantar el credo i la Salve Regina, i d'altres oracions que no recordo. El cel estava ben ennuvolat, vaig anar a l'Accueil a buscar draps verds per tapar a uns quans malalts que tenien fred.


    El silenci era la norma, cadascú amb el seu fanalet encès, preparats per uns grans moments de pregaria davant la Verge de Lourdes.


    A mesura que anaven arribant les diferents diòcesis de tot el món s'anaven situant a l'atri de la basílica, guardant un gran ordre. El mestre de cerimonies estava molt ocupat i no parava. Déu ni do de la seva activitat.


    Ave, Ave, Ave Maria ! Ave, Ave, Ave Maria !
    L'heure était venue,
    où l' airain sacré,
    de sa voix connue,
    annonçait l' Ave.

    No em direu que aquesta fotografia no us fa reflexionar. Tots i cadascun dels presents amb la seva petició a la Verge, jo també com no podia ser d'una altra manera. I plorant pels meus pares recent desapareguts i encomanat-los a la Mare de Deu de Lourdes.


    També, a més dels pares, em vaig  recordar de tota la familia tant politica com la natural, vam encomanar els tiets morts post  guerra civil, i pels amics i malalts que jo conec i he tractat , que la Verge façi el que més els convingui a casdascú . Al costat hi havia dos  pelegrins francesos que resaven amb el Psalm XXII i jo mi faig  afegir en francès clar : Le Seigneur est món berger, rien ne saurait me manquer. Le Seigneur et mon berger, je ne manque de rien;  su de prés d'herbe fraîche il me fait reposer; vers les eaux du repos il me mène
    pour y refaire mon âme. Il me guide par le juste chemin pour l' amour de son nom; passeris-je un ravin de ténèbres, je ne crains aucun mal; près de moi ton bâton, ta  houlette sont la qui me consolent. Devant moi tu apprêtes una table face à mes adversaires; d'une onction tu me parfumes la tête et ma coupe déborde...... resar en una altra llengua es més lent i et recrees més en l'oració que estàs fent, es saboreija més a poc a poc la pregaria.
    El matí del dia 23 de juny, vam acompanyar als malalts  al Via-Crucis que es va fer a la vora del riu Gave.


    Era a  primera hora del matí i podem veure un sol molt dèbil. Aqui vaig presenciar la primera vivència de tendresa d'una malalta molt gran per consolar a una altra també molt gran, que estava desconsolada pel motiu que mai sabrem.


    A corre-cuita va venir una infermera a consolar a la dona que vostès estan veien. Tendresa per tots costats; així hauria de ser la vida diaria a casa nostra, entre veïns, etc.....
    Després ens vam traslladar tots a fer la foto general de la peregrinació de Girona.
    Cal dir que l'espera va ser molt llarga, a més el sol cremava i molt, vam acabar amb les cares envermellides, jo portava un paraigües de pastor,  per si ploia i el vaig deixar a algun malalt que es refugiés a sota., també va servir pels brancadiers e infermeres del costat. Tots més morenos . Tot s'ha de dir la primera vegada que vaig anar a Lourdes va ploure cada dia.


    Crec que no es fàcil organitzar tota aquesta multitud de persones.


    Cal reconeixer que a l'ombra dels arbres si estava molt millor, però toca el que toca i la foto en comú es obligada pel record posterior. Ep ! jo també hi era !.
    Després de dinar vam donar un passeig amb el Dr. Turró per el poble de Lourdes i va ser molt agradable i vaig aprendre dels coneixaments d'en Jordi i vam veure racons i monuments històrics i una escena molt tendra que ens va agradar molt.

    Fixeu-vos el gosset apoiat amb les dos potes del davant a la barana de la finestra i no es cansava, quines coses oi ?



    Si vaig reconeixer el carrer que quan erem joves sortiem de nit a fer un toc amb els companys brancadiers, pujada cap el chateau.


    A les 5 de la tarda processó-Lloances eucaristiques  i benedicció del Santissim  Sagrament als malalts i discapacitats . Processó que va per tot el costat de la carretera direcció Pau, atravesa el riu Gave i per l'explanada entra a la basílica subterrania de St. Pio X on es procedeix a la benedicció dels malalts.


    Els metges tenim l'honor d'acompanyar al Santissim , darrera els eclessiastics durant tota la processó, fins a la basílica Sant Pio X. Els que van davant nostre l'un es el bisbe emèrit de Griona Dr. Soler Perdigó a la dreta el cardenal  Carlos Amigo de Sevilla, a l'esquerra i va un abat no se de quina ordre ? Caputxins, o Carmelites ? algú m'ajudarà a aclarir-ho.
    A baix a la basílica , al final de la cerimonia de benedicció, he de dir que em va impressionar per la seva solemnitat ,  devoció i  recolliment de tots els malalts, peregrins i cuidadors. Ho recordava a dalt a l'explanada.
    A baix a la basílica vaig trobar  amb gran sorpresa meva, els amics Antonieta Vilà i en Josep Massegur de les Planes d'Hostoles, que van venir a veurem a proposit. També vam poguer parlar uns minuts amb el Dr. Pardo, el nostre bisbe.


    La trobada va ser exel.lent, perquè  vam coincidir  bells amics com en Joan Torrentó amb l'Antonieta i en Josep Massegur  i jo, tots compartin l'esperit de Lourdes.


    Ells són de l'Hospitalitat d´ençà molts anys i han anat a Lourdes moltes peregrinacions.
    Aquesta nit em va tocar guardia a l' Accueil, que vaig fer i que entre visita i visita vam compartir una estona de tertulia amb els brancadiers e infermeres de guardia, també vam fer un pica pica; que alguns veterans ja portaven des de Girona o des d'Olot.


     Amb el grup de guardia hi havia la germana de Sant Josep de Figueres Sor Maria del Carmen Traver Fresquet, molt bona persona, atenta, cuidadosa amb els malalts , acollidora amb tothom i sobretot amb una gran alegria al damunt. Tot un honor estar amb ella a Lourdes.
    El dimecres dia 24 vaig sortir de guardia de nit a l ' Accueil. el dispesari medic el tenim al segon pis  St. Nicolas, però també ocupaven el tercer pis St. Jacques. La Dra. Susana Bosch em va ensenyar on podia esmorzar en el mateix pis, després tot seguit cap a la Missa Internacional a la Basílica Sant Pio X, tot acompanyant un malalt com tots els voluntaris, totes les mans eren necessaries.



     Per mi una jornada joiosa, perquè em costava recordar la ultima missa internacional a la basílica subterrania. Recordo que ens acompanyaven les seguents peregrinacions com: Sevilla presidida pel cardenal Amigo, la d' Ourense, la de Murcia,


    La missa la presidir el Cardenal de Sevilla Carlos Amigo Vallejo, junts amb el nostres bisbes el Dr. Pardo i el Dr. Soler Perdigó.


    Cal notar el fular que tots els membres de la peregrinació de Girona porten al coll.


    Aquesta missa internacional, la va presidir el Cardenal de Sevilla, va fer un gran sermó, sense llegir-lo.
    Aquesta colla  formen la coral que canta en totes les misses i actes d'esbarjo  de l'estada a Lourdes.
    Cal dir que tots son companys de la peregrinació de Girona. Ho fan d'allò més be, i canten amb tota l' ànima.



    Tots els cants molt ben preparats i cantants per la nostra coral, que a més de cantar  molt be, ens animaven a tots a seguir-los amb el ritme que imprimient a les cançons.


    Al acabar la Santa missa, tots a dinar una gran paella a la Forêt.



    Es respirava un gran ambient festiu i de germanor entre tots . Els 50 aniverari es notava per tot costats. Un gran esforç de tota la junta directiva perquè tot sortis d'allò més be.


    Després del dinar relax en el gran prat i aixecada de globus i tertulia entre tots. Aqui vaig perdre el canguro, el vaig deixar en el xino que portava el malalt i no estava marcat amb el meu nom. Si portava una medalla de la diocesi de Girona.



    Molt cap al tard, em va abellir anar a la gruta resar i a  donar les gràcies a la Verge, per tot el que havia compartit i viscut amb els malalts, peregrins  i companys i per acomiadar-me de la Marededéu, fins l'any vinent. Estaven dient missa i resaven: Je crois en Dieu, le Père tout-puissant, créateur du ciel et de la terre. Et en Jésus-Crist, son Fils unique, notre Seigneur, qui a été conçu du Saint-Esprit, est né de la Vierge Marie....... Al veure que era en francès i jo ja estava una mica cansat, vaig optar per centrar-me en la oració d'acció de gracies en un racó a les fosques...


    Era ben fosc i fixeu-vos com són les coses, uns tornant i els altres venin i d'altre a fer un got d'aigua de la font abans d'anar a dormir, ens vam trobar una  colla tota curiosa, però no em discutireu que molt interessant, per molts motius; a aquelles hores, tots vam dir la nostra i fins i tot vam riure una bona estona., però a tots ens unia acabar el dia als peus de la Verge. No es pot amagar el cansansi del jornada en les nostres cares, encara que n´hi ha unes cuantes molt simpàtiques oi ? ; però la que més es filla de la Carme de Castro, esta fresca com una rosa i contenta.



    El dia 25 de juny a les 9 del mati, anada la l'esglesia de Santa Bernardette per la celebració de la última missa abans de sortir de Lourdes.

    Tots oloravem que l'estada a Lourdes arribava a la seva fi, penso que a més d'un no ens hagués importat quedar.nos dos dies més tots plegats.
    Sota uns arbres , a la fresca vaig sentir un grup de pelegrins que resaven el Benetictus, o sigui el Cant de Zacaries :
    Béni soit le Seigneur Dieu d'Israel: il visite et rachète son peuple.  Il nous suscite une force de salut dans la maison de David son serviteur comme il lá dit par la couche des saints, ceux d'autrefois, ses prophètes ...... sempre m'ha agradat aquest cantic, la primera vegada que el vaig sentir va ser a Laudes al monestir de Montserrat, tenia 19 anys, sempre més m'ha acompanyat.


    El sermó que va fer el Dr. Francesc Pardo, sobre les noces de Canáa, mai ho havia vist així, el Sr. Bisbe ens va fer veure que la mare de Déu va salvar la festa de les  noces,  dient als criats ......feu tot el que Ell us digui ...




    A l'acabar la missa,  van repartir un escrit per cada malalt que havien realitzat les més joven de la peregrinació, una 500 tarjetones. Com que es fea il.lusió tenir-ne un el Dr. Turró en va fotocopiar un a l'atzar  i vet-aqui el se continut; vostès mateixos, Déu ni do, del missatge que transmet sobre com son les nostres petits de la Hospitalitat de Girona



    En Josep Caler i el seu company amb el braç enguixat i que ara no recordo el nom, brancadiers de la Jonquera porten una bonica historia al damunt, m'explicaven que de joves no anaven a Lourdes, sinó que es presentaven com a voluntaris a la estació de trens per ajudar  a fer els canvis , tant pesats en aquells anys. Increible, quantes vivències desconeixia ?

    Aquesta foto esta feta just abans de marxar cap a Girona tot carregant els equipatges dels malalts i nostres. Moments de comiat per tothom, aqui degut a l'alegria que ens emportavem de Lourdes es va venir be fer-nos aquesa entranyable foto amb la Dra. Cora junt amb la seva mare, 


    Bon viatge de tornada a Girona.
    El viatge de tornada va ser relaxat per  tots, vam tenir temps de parlar, de cantar, de reflexionar sobre el que havia anat molt be, el que havia anat a mitjes i les faltes que tots fem, tot per tal de millorar la nostra atenció i cuidado vers el més m¡necessitat.
    El Dr. Turró amb la seva armonica ens va fer passar moment quasi que ens recordaven quan erem escoltes i anavem de colònies o de campament, vaja casi vam reviure el foc de campanya, tant apreciat per mi i per molts.
    Cadascú va porguer dir la seva, i pels que no s'atrevien vam passar seient per seient per tal de recollir les queixes o les lloances, de tot i ha a la vinya del Senyor. També vam parar a berenar en un petit poble a la vora del canal.
    De nou a l'autocar, de tornada en els darrers km el Dr. Turró ens ho va fer passar d' àllò més be, ens llegia endevinalles i vinga imaginació, si no ho encertavem, en deia que  vostè progressa adecuadament i per lo tant passa de curs.  o repetir curs si no n'encertavem cap, que era lo més frequent en mi; mai hagués pensat que les endevinalles donessin per tant. Tot s'ha de dir el que ho encertava més eran els joves.


    De Mossèn Ramón Muntanyola, prebere.

    Em ve de gust posar-vos l'Ave de mossèn Ramón Muntanyola, com a peça històrica.
    Finalment vam cantar amb tot el cor l' Ave de Lourdes, que ens va deixar molt bon gust de boca.
    Tots tornavem amb la motxilla ben carregada de vivènvies viscudes, d'amor al proïsme, d'estimació als malals i de molts precs a la Verge, on cadascú ha posat a les seves mans les seves preocupacions, s'ha recordat dels seus pares ja difunts, de germans, de nets, de gent del poble que et deien doctor, sabem que va a Lourdes resi a la Verge per què el meu home es posi be, mai he estat ha Lourdes, peerò confio que la marededéu es recordarà de nosaltres si vostè prega  pels de casa, i moltes d'altres peticions de persones de fe, que confien en la protecció de la Verge de Lourdes. Hem resat per amics que ho necessiten, i senzillament ens hem passat hores a la gruta en silenci i meditant i més meditar, la nostra vida i tot el que volem canviar. Tornavem amb molts records de tendresa, cuidado, atenció, servei als més necessitats, somriure a dojo als company que feiem el mateix, estar al costat dels malalts, peregrins i de qui fos, fets que hem viscut sense volguer  com  d'amagat, només observant que passava al nostre entorn més proper; i també volguen, només faltaria.
    A l'arribar a Banyoles i baixar de l'autocar, trobar gent  coneguda que et plantejaven una pregunta - jo sóc infermera, valdria per venir a Lourdes a cuidar malalts ?, jo sóc mestresa de casa, valdria per fer quelcom a Lourdes pels malalts ?, jo sóc perruquera podria venir l'any vinent amb vostès ? Clar que sí, tots som necessaries, tots som iguals, a Lourdes no hi ha categories, tots servim al més necessitat.
    Be a tots moltes gràcies per tota la companyia que m'heu fet gràcies al Dr. Turró per haver-me animat a venir, gràcies a tota la directiva de l'Hospitalitat de Banyoles per els consells que vaig rebre abans de marxar i una vegada alli. Tots trobem l'Hospitalitat, impressionant es gran la solidaritat i la caritat que he descobert en tots vosaltres , Ah ! i sempre amb un somriure als llavis. Enhorabona a tota la junta directiva per la gran tasca  de coordinació i l'esperit de servei que respira.
     Una abraçada d'agraïment a tots els companys metges per la seva feina i companyia en cada moment. A la resta de personal de l'Hospitalitat la meva més gran consideració. Les gràcies a tots els malalts per tot el que he après d'ells.
    La veritat es que aquesta ha sigut la meva segona vegada que he anat a Lourdes i m'hi hagués quedat més dies. Lourdes no cansa.
    Abans d'acabar vull explicar, que a Lourdes hi ha una gran relació entre tota la gent que formem l'Hospitalitat i preguntant a alguns sobre el sentit de la seva vinguda a Lourdes, l'un deia que venia per solidaritat, l'altre per caritat, l'altre m'explicava que no creia en res, l'altre que venia perquè ja ho havia vist des de petit als seus pares, però que ell tenia una altra religió, un altre perquè vol ajudar als malalts perquè disfrutin en les seves vacances anuals, un altre perque si vinc a Lourdes puc viatjar, perquè d'altra manera no em mouria del poble, un altre perquè tinc fe en la Marededéu  i en el Crist, etc..... Be, després de compartir els quatre dies de peregrinació, a l'acomiadar-nos, queien algunes llàgrimes i les abraçades eren d'allò més càlides entre tots els que formem l'Hopitalitat de Lourdes de Girona. O sigui, era ben palès que algo havia canviat en el cor de cadascú. Deixem-ho aquí.
    Agraïment a la Maite Pipó, en Josep Santamaria i en Cesc Rovira, companys de la meva primera peregrinació, per haver-me cedit material fotografic que tant bons records m'ha portat.

    Pep