diumenge, 25 de desembre del 2011

TOTS SANTS AMB PANELLETS DE LLORENS DE VALLBONA

Amb quatre dies d'anticipació han arribat els panellets de la iaia Isabel i de la tieta Dolors. Des de molt petits que recordo que la meva àvia i la meva mare feient panellets, qualsevol activitat que alterés la vida diaria era com una mitja festa. A més a Llorens tothom ho feia, o sigui que no era res d'extraordinari que a casa en fessin. Segur que la meva àvia en va apendre de la seva mare i així es perd en el temps, com la majoria de reposteria com les  orelletes,


tant típiques de l'Urgell i la Baixa Segarra i el  pa de pessic de les mones de Pasqua, 




etc. Tampoc podem oblidar que a casa del meu padrí  eren flaquers, a més de fer bon pa, algo sabíen de tot això oi? Pensem que sí.


Llorens de Vallbona com tots sabeu es a l'Urgell, forma part dels pobles que configuren la Vall del riu Corb.


 Els principals cultius són les olives, els cereals, la vinya i les ametlles ( llargueta o desmai, marcona, esperança i mollar), i aquestes com tots vostès saben són inprescindibles per fer uns  panellets com Déu mana.



Per l'Urgell encara estan amb les ametlles, es una activitat que no te pressa, no es fan malbé i a més és guarden molts anys enmagatzemades, tenir-les a casa es com tenir un xec al portador. Que curiós el final de la seva recol.lecció va lligada a  aquesta festa tant arrelada a casa nostra Tots Sants.



Tots Sants es l' u de novembre, se celebra la festa de totes les persones justes que ja es troben al cel i que formen part de l'ésglésia triomfant.( veure" Hem perdut l'Oremus "  de Salvador Alsius L'endemà se  celebra la festa dels fidels difunts.  Aquesta festa va lligada a la tradició gastronómica dels panellets.  A casa de petit recordo que resaven el rosari, no se si les tres parts, per les ànimes del purgatori. No es podia menjar cap panellet i cap castanya fins el dia abans del dia u. A més cada familia feia un ram de flors normalment eren crisantems, per portar al cementiri , per honrar als seus avantpassats, els pares sempre ho han fet i encara ho fan am els meus avis.
Festa encara estesa per tot arreu, Omnium Santorum,  no se si  litúrgicament, però si la tradició popular.


Com poden veure aquests són els panellets d'enguany. Tenen bon aspecte oi ? Puc dir que la meva germana i la mare mai han minvat la qualitat, si la forma, si la varietat (de cafè, codonyac, coco, pinyons, etc),  si, més cuïts o més crus, que surtin sempre igual es tot un mistèri; ens conformem amb la il.lusió  que hi posen. No recordo cap any que hagin sortit malament. Serà carinyo de fill o de germà ?
El qui parteix les ametlles, durant llargues hores i amb tota la paciència del món es el pare. Sempre ho ha fet, i encara ho fa a punt de cumplir el 89 anys. Es una feina que algú ha de fer, feina amagada i que no llueix gaire,  però imprescindible, sinó no es pot començar amb lo essencial que es fer la massa.

Marge de pedra seca amb un gran ametller que treu el cap.

El meu fill Lluís m'ha enviat una recepta de com fa ell els panellets, potser que us pugui ajudar el proper Tots Sants. 








Panallets
La base de los Panallets es el mazapán crudo. 
Durabilidad: 3 o 4 días, con huevo normal, con huevo pasterizado mas días.
Historia: 
Los Panellets son un dulce típico de Catalunya, Valéncia y Sas Illes que tradicionalmente se prepara en la festividad de la Castañada (el día de Todos los Santos,1 de noviembre).
Los panellets como tal datan delsiglo XIII, cuando se usaban como comida bendecida para compartir después de las celebraciones religiosas (panellets de San Marcos y panellets de la Santa Cruz). Se cree que tienen su origen en el norte de Europa, donde a consecuencia del intenso frío se hacía necesario un alimento rico en calorías para soportar mejor la larga noche de difuntos, pero seguramente proceden de la repostería árabe, dada su composición a base de almendras y la influencia de la cultura árabe.
Al ser una comida muy energética (como las castañas y los boniatos, también consumidos ese día) resultaban muy útiles para comer el Día de Todos los Santos o Día de Difuntos, en los que se tocaban a muertos en las campanas de las iglesias durante toda la noche, por lo que gran parte de la población hacía vigilia
Existen dos variantes de mazapán: 
  • El crudo: Con el que hacemos los Panallets
  • El Cocido: Podemos realizar el famoso turrón de yema, o los “Huesos de santo”
El mazapán también se divide por el porcentaje de almendra que lleve la masa, encontramos: 
  • Del 70% ( 70% almendra, 30 Azúcar) Se suele encontrar en bombonería.
  • Del 50 o 55%  es el porcentaje que usaremos en nuestra receta.
  • Del 30% se usa para moldear, figuritas.... al concentrar más porcentaje de azúcar será mas fácil la manipulación y se prolonga la conservación.
  • Del 25% no se suele encontrar. 
*Si añadimos potros productos a la masa de mazapán debemos compensarla. 
Si queremos hacer un mazapán que lleve mermelada debemos reducir la misma cantidad de azúcar que de mermelada. Por el contrario si añadimos coco quitaremos almendra y si añadimos pulpa de rebajaremos entre un 10% y un 20% de azúcar según composición.  
Ingredientes:
  • 250g Azúcar Dependiendo del azúcar variara el color, la textura y el sabor. 
  • 500g Almendra
  • 2 Huevos  Se puede modificar y solo poner claras de huevo
                    (En la parada “Ous de Calaf” de la Boqueria encontraremos  yemas  pasteurización)*1
                     Podemos intentar de añadir mas huevo, la textura mejora, pero si nos 
                     pasamos, arruinaremos la masa, se rompera. Además que con mayor     
                     cantidad de huevo  mas blando quedará la masa y mas difícil se ara 
                     trabajarla. 
  • Mezclar la almendra con el azúcar en un bol.
  • Añadir los huevos sin batir, remover con una espátula.
*En este punto si quisiéramos hacer Panallets de café. Añadiríamos cafe soluble en este momento. (5g aproximadamente) Disminuir 
  • Amasar hasta conseguir una masa homogénea sin calentar mucho la temperatura de la masa.
  • Firmar y reservar.
Panallets de piñones
  • Cortamos 150g de la masa de Panallets.
  • Hacemos un rulo de unos 20cm y lo seccionamos en diez piezas de unos 15g
  • Boleamos (se pueden llegar a bolear dos bolas a la vez con las manos, ganamos en tiempo)
  • Ponemos en un bol piñones y huevo batido, sin excedernos. ( Se puede llegar a poner un poco de glucosa) 
  • Cubrir las bolas de mazapán. ( Hay que ir rápido ya que en un espacio corto de tiempo los piñones no se pegaran ya que el huevo se va “endureciendo”, los piñones se pegaran entre si y no alrededor del mazapán)
*Que hacer con los piñones sobrantes, ya que están mezclados con huevo?
- Podemos congelarlos y usados mas adelante o podemos limpiarlos con agua, escurridos y secarlos al horno. 
Panallets de Almendras
  • El mismo procedimiento 
  • Solo debemos sustituir los piñones por almendra laminada. 
Panallets de Membrillo
  • Rellenar bolitas de mazapán con cubos de membrillo
  • Rociar con azúcar
Panallets con naranja y chocolate
  • Antes de empezar necesitaremos naranja confitada. Es conveniente dejar secar un poco la naranja encima de una rejilla. 
- Los Panallets de naranja se cuecen en el horno boca abajo para no secar demasiado la naranja. 
Panallets de mermelada de frambuesa. 
Ingredientes para la mermelada:
  • 500g frambuesa
  • 250g azúcar
  • 15g Pectina NH o 5g de limón. 
Antes de hornear podemos poner si nos apetece un poco de yema, muy poca con un pincel o un poco de azúcar lustre. 
Hornear todos los Panallets a 220º C dos minutos, dar la vuelta a la bandeja y dos minutos mas. 
Los Panallets los podemos congelar, eso si antes de pasar por el horno.
*1 La pasteurización, se aplica a los huevos frescos vapor de aire a unos 60-65º C durante dos o tres minutos. De este modo, se eliminan los gérmenes patógenos, como la salmonela, de huevos enteros, cascados y batidos, o bien separadas las claras de las yemas. Se comercializa líquido (entero, claras o yemas) y refrigerado, con un periodo de conservación que oscila entre 5 y 12 días.
La liofilización es un proceso que transforma el huevo fresco en huevo en polvo, al eliminar casi todo el agua de su composición. Tanto congelado como liofilizado (deshidratado), el huevo se conserva en perfecto estado durante un año si se mantienen en las condiciones de temperatura e higiene adecuadas.

ÀNIMES per Josep Mª de Sagarra
______________________________ 


Dia de Totsants, dia de Totsants,
dia de cel blau i terra daurada,
fred a les altures, vermellor en els plans,
plans envermellits de la pampolada.
Temps que el boscater
per collir bolets tot el dia es lloga: 
temps de les castanyes al castanyer,
temps de riera groga.
Última florida que embelleiix el prat,
caure de les fulles de l´àlber i el vern,
mort de la llagosta i de l'escarbat
quan damunt les tiges apunta l'hivern.
Vetlles allargades, matinades fredes,
temps de les caceres i dels paranyers,
d'atrapar baraques a les salzaredes,
amb els grata-palles i amb els civaders.


Dia de Totsants, per la carretera
Margarida se'n torna al seu casal;
va llampada una mica de coixera,
i duu negra la sarja del brial.
Amb el vel mitjà cara s'embolica:
és ja capvespre, apunta la frescor;
ve de rosari i de xerrar una mica
amb les germanes del senyor rector.
Tomba per la destra,
puja marges i passa corriols.
Margarida és germana de Silvestre,
viuen tots dos sols.


Fragment del poema Ànimes de Josep Mª de Sagarra.


Amb aquest escrit m'acomiado de tots vostès, aquestes són les meves vivencies, sobre aquesta festa tant de casa nostra i que tants bons records em porta i segur que a vostès també. Ben segur que hauria pogut buscar més records, però no em venen a la memòria, segur que més d'un dels que llegiu el Blog, podriau ampliar aquest escrit.
Siguin feliços i escoltin els pares i els avis, ells saben molt i ens em de refiar de la seva memòria; ja estan de tornada i les seves experiències seran profitoses per tots.
Bona nit.




dijous, 8 de desembre del 2011

UNA BELLESA INTERIOR, UN RELAX PER L'ANIMA I PEL COS. SANTA COLOMA DE QUERALT, BE VAL, UNA PLÀCIDA CAMINADA

Benvolguts amics, que als meus seixanta dos anys us parli de Santa Coloma de Queralt no te cap mèrit, donç la majoria de vostès ja fa anys que forma part de la seva vida. Jo no puc dir el mateix. Es la segona visita que faig a aquesta vila medieval on Dalmau de Queralt tenia el seus dominis i junt amb la seva muller , van  fer el regal més preuat a Sta. Coloma La Font de les Canelles,  es la segona vegada que quedo bocavadat per la seva bellesa  i potència, quanta aigua Déu meu, si la tinguessim al meu poble, seria de bon aprofitar, ep !! aqui segur que  també l'aprofiten pels safareig que hi han a tots els pobles i abeuradors d'animals i també pels horts, només faltaría, però penso mes encertadament que s'aprofita per a regar els horts, perquè lo d'abeurear animals ? ja no en queden i rentar la roba al safareig, ja ha passat a l'història fa molt anys, tant que he perdut el compta.


Ara actualment tots els ajuntaments, qui més qui menys han restaurat aquests safaretjos com un lloc a conservar, alli i passava mitja vida del poble i les dones si deixaven la pell rentant, penso que no era gens fàcil, a més el sabó per rentar la roba se'l feia cada familia, jo recordo que al corral de darrera casa, la padrina, la mare i el pare teniem un perol gran d'aram i l'omplien d'oli d'oliva que sobrava de fregir,  oli de tupina: ( lloc on es solia guardar confitat el porc. Conjunt  de trossos de carn de porc cuita i confitada en oli o llard), llardons, cansalada del porc, etc  i el posaven a bullir moltes hores amb sosa,  aquesta te aplicació detergent i blanquejant ; el residus quedaven a sota la pasta. Evidentment si es posava només oli verge nou i no s'aprofitava els olis vells, el sabó que sortia era una meravella.  La pasta del damunt havia de fer un granulat i la pasta com més blanca millor, sinó es donava, donç més foc i més hores de bullir.  per després deixar-lo arrefredar, per més tard partir-lo en múltiples pastilles  rectangulars de sabó, que amb aigua dolça (de pluja) feia molta espuma, donava bo . Aquest sabó tant es feia servir per rentar la roba com per rentar el cos i ensabonar els cabells, a més aquests quedaven molt brillants i molt sedosos.


Font de les Canelles a Sta. Coloma de Queralt
De tota la vida, sempre he agafat el camí més curt per anar d'un lloc a l'altre. Així d'ençà que l'Eix és va inagurar, vaig optar d'anar de Girona a Tàrrega  per aquest nou trajecte, que alhora em va portar a descobrir un mon interior que mai hagués albirat. Sí ,vaig descobrir Montfalcó Murallat, les Olugues, Estaràs, L'Aranyó,  Forejacs,  Malacara,  Moncortes de Segarra, Ossó de Sió,  Montpalau, Rocabertí, Santa Fe de Segarra, poble agregat  al municipi de Les Olugues, Sant Ramón (l'Escorial de la Segarra), Calaf on eren originaris la familia del Dr. Martí de Riquer, i que el seu avi, va creixer a la Torre de Bassols, es deia  Alexandre de Riquer va escriure entre d´altres lllibres Quan jo era noi, us el recomano.


A Calaf també si va fondre La Campana Grossa també coneguda al poble com La  Campana dels Perduts, del monestir  de Vallbona de les Monges, que se sent a més de disset  quilòmetres de distància, es diu : Maria Asumpte Beneta Barbara Orate pro novis...., Manada fer per la gran abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, la qual regí el cenobi durant 34 anys. La Campana fou fosa pels mestres Llohís i Atjutori de Calaf, l'any 1784 i  encara toca les hores litúrgiques al monestir després de tants anys.


Ara ,que portem 5 dies de boira intensa, que es molt fàcil perdres en aquest territori tant i tant solitari, sobretot pels de fora ( caçadors, excursionistes, buscadors de bolets, etc...quan a més de la presència de la boira,  es pont el sol, tot es complica; el so de la Campana es un consol i serveix per orientar-se i ens fa companyia .Tot s'ha de dir a la Catalunya Nova no hi han masies a qui trucar a la porta i preguntar.
També vaig passar i vaig entrar per primera vegada al poble d'Artés, on els pares de la meva estimada Mª Prat i tenien una casa. Després també vaig descobrir on vivia el meu gran amic Joan Palau i Pla, a Navarcles al costat de Manresa.


Alhora vaig contemplar la muntanya de Montserrat des d'un altre punt de vista que mai havia vist, tota la vida havia vist la montanya des de Martorell, ben diferent.
Abans de contiuar vull dir-vos els noms dels millors dibuixants i gravadors de França que Alexandre de Laborde havia contractat : a Langlois, a Legrand, a Dequevauviller, a Réville, a Malbeste, a Dutailly, a Lartigue i a quasi una vintena més, amb ell al davant.


Vaig descobrir que hi havia un petit poble que es diu Monistrolet, i un altre que es diu Rajadell amb un exel.lent restaurant que es diu Can Miliu.
Quan durant anys i panys haviem d'anar de Girona a Tarrega passant per Barcelona, anavem sense ni pensar-nos-ho directes a Tàrrega, mai o gairebé mai durant aquests anys haviem parat a Cervera, per visitar-la, si més no la Universitat que va manar construir Felip V i la resta de la vila medieval i el seu call jueu. Donç fins fa uns 10 anys ha sigut una gran desconeguda per mi. Ara la valoro com Déu mana. A més te una gran i exel.lent biblioteca que es diu Josep Finestres, molt ben atesa per la seva bibliotecaria i les seves ajudants . Segueixo. 
Mai m'havia passat pel cap anar des d'Igualada o des de La Panadella direcció a Santa Coloma de Queralt, coses de la vida, sóc comodo i raro, no hi ha cap més explicació , potser també es falta de curiositat, que també potser. Em sap greu, però ja està fet i ara només em queda recuperar el temps perdut i disfrutar de tanta bellesa d'aquest món interior i apartat de les principals vies.

Esglesia parroquial de  Sta. Coloma de Queralt.

 He de dir que és un bon o un inmillorable camí per anar a Vallbona de les Monges i Llorens. Un camí ple de bellesa, camps verds , amb els sembrats acabats de néixer. Inmensos camps. Com a curiositat no vaig veure oliveres en lloc, sí, als marges dels trossos, alguns ametllers ja grandets, però escassos. Després de Rocafort de Queralt tot canvia i disfrutarem de les vinyes, moltes vinyes, que ara a la tardor agafen un espectacular ventall de colors grocs, ocres,granatosos,marronosos;  més tard podrem tornar al tema.
Només d'entrar a la vila comtal, t'adones del seu passat gloriós i important. Ara pertany a la Conca de Barberà, jo la feia de la baixa Segarra però ? anys  enrera  va pertanyer a la Vegueria de Cervera, aquest mapa dona fe.

Aqui va aquest mapa fet a Paris per P. Placide, ingénieur geographique 1792. Santa Coloma de Queralt va pertanyer a la Vegueria de Cervera i més tard al " Corregimiento de Vilafranca " ; administrativament  correspon a Tarragona (Partit Judicial de Montblanch) , Bisbat de Vic .
Després de parar el cotxe i comprobar que ja no ploia, vaig contemplar ben sol, el lloc on rajen les 8 canelles de la font, no hi havia ningú més que jo . Ah ! sí, només uns senyors de neteja que em van avisar de que m'havia deixat les llums del cotxe obertes. Molt agraït. Contemplant les canelles com rajen, penso d'on pot sortir tanta aigua en un païs més haviat escàs, es un regal pels homes d'aquesta vila, un lloc per reposar l'ànima, romàntic per exel.lencia, dona pau i fins i tot hom pot passar l'estona llegint la premsa sense pressa, matar el temps, també és una bona opció en aquest indret., a més de llargues tertúlies que poden donar-se entre forasters,  amics de sempre i algun passavolant per no dir-li turista com jo, que en cap cas sóc un turista.
Potser que els 675 metres sobre el nivell del mar ajudin a tenir aquesta abundàcia d'aigua.
Al continuar caminant pel passeig de la Muralla vaig arribar al gran protal que dona a la plaça porxada, em va impressionar, per damunt de tot. vaig sentir el pes del món medieval de la vila, Déu ni do de lo important que debia ser aqueta vila. 

Portal del Sanou o de Cervera, majestuós , dona importància al conjunt medieval

La solitud de la vila era algo palpable, no voltava ningú a part d'aquest home que atravessava el portal i algú a dintre de les cuidades botigues compran sense cap mena de pressa i alhora parlant ben segur de com anava la salut, es curiós la salut ens interessa a tots, be,  segur que també parlaven o feien una mica safareig que es normal en un poble fins i tot al meu, penso que, on hi ha persones alli hi ha safareig. En un migdia que no hi ha massa personal per despatxar, dona per parlar sense fer mal a ningú, com: el meu marit aquesta setmana dorm demati i jo no puc fer soroll, el nen, tot el dia es fora de casa i quan surt de l'escola agafa el berenar amb una revolada i se'n va a jugar a la plaça  i l'avi passa desapercebut i gairebé se'n va tot el dia a la llar del jubilat o sota els porxos, no molesta pobre home. La dona li deu dir , jo quan tinc la feina feta de casa me'n vaig amb un grup de dones a passar l'estona, cussim, alguna fa pachword, una amiga sempre fa ganxet (tapetes) que després no sap a qui regalar-los, i una altra fa una banova de ganxet que ja porta 3 anys i es el cuento de mai acabar; també sense volguer es passa revista a les famílies del poble i com no de com és el sr. Rector nou i el Metge vell - pobre senyor Pepet, no se com s'ho feia abans, sempre anava a peu i mai deixava ningú per visitar, ara tot son presses per no arrivar enlloc, afegeix una dona que sembla que ja ho te tot fet. El que més m'impressiona de la compra a les botigues, es que ni la clienta ni la mestressa demostren cap mena de pressa, alli es va fent i quan s'acaba començem pel seguent i com diu el refrant " qui dies passa anys empeny " i així anar tirant fins a l'hora de tancar i a la tarda Déu dirà ? Ep ! tot això m'ho he inventat. Passa  a tots cantons fins i tot a Les Planes d'Hostòles (Garrotxa) , a Solsona i a Bellpuig ( el Pla d'Urgell). Anys enrera també haguessin parlat dels " quintos ", sobre si la quinta s'havia incorporat o no a files  ? el temps ho canvia tot.

Una meravella de pau i silenci, no vaig poguer saludar ningú , perquè a la plaça tornava a plovisquejar i mira, sol com un mussol, mirant la bonica vila comtal.


Em recorda les grans plaçes que si fan mercats, com la d'Amer, encara que molt més petita , la de Banyoles, també més petita, la de Sta. Pau, molt més petita, en fi una plaça es el centre de la vila i totes tenen el seu encant; encara podem trobar viles amb trossos de carrers porxats com a Besalú , Peratallada, es el centre de la vida social, on si fa de tot, ball, castellers, sardanes, jocs de tota mena, etc.


Fins  i tot vaig descubrir aquesta casa important, rica en el seu temps, no se si senyorial, pero poc li falta, encara avui dia es fa mirar, allo que diuen " quien tuvo retuvo ". Caminant i girant a l'esquerre arrivem a l'església de Santa Maria de Belloc, impressionant, gòtica ella, les tres vegades l'he trobat tancada. Mala sort. Vaig passar per sota l'ar del Vicari, segons posa en un retòl


Un vilatà em va dir que que l'església datava de  l'any 1330, i que és gòtica, i que ha dins hi han els sepulcres de Pere IV de Queralt  i de donya Alamanda de Rocaberti, Déu ni do de la importancia històrica d'aquest personatges ben nobles per tots costats. Com que segueix ploguen tampoc ens estenem en més història. Un altre dia serà. Li dono les gràcies i m'acomiado d'ell.
Continuant caminant penso que vaig estar aprop de Call jueu, que també ni ha un a Conesa, que li escau com ni pintat. Sempre m'ha impressionat Conesa,


La visita va seguir amb la mateia solitud com la vaig començar. Sense ni com saber-ho em vaig trobar davant del pati d'armes del castell o palau de Dalmau de Queralt Virrey de Catalunya, un pati generós


De front, es el palau senyorial dels Queralt, encara que per aquell temps, tot era seu, un senyor era amo de tot i a més molts eren jurisdiccionals, o sigui que tot estava ben lligat, no se si aquest era el cas ?
Els instants que em vaig passar en aquest gran pati d'armes, tranquil per damunt de tot i em va venir a la memòria que al monestir de Vallbona vam tenir una abadessa que es deia Geralda de Queralt (1282-1294)  i que va ser abadessa durant 12 anys. Pertanyia al tronc dels Queralt de Santa Coloma de Queralt. 
Vallbona també va tenir altres abadesses de la vora de casa com: els Timor,  els Copons, els Aleny, els Anglesola, els Altarriba, els Guimerà, Els Riquer de Lleida o de Calaf, els Rubió , els Boixadors i de més  aprop no conec cap més.. Els Vilafranca ja procedien de Tarragona.


A totes les viles i fins i tot en pobles no massa grans hi havia l'hospital de pobres i eren ateses aquestes persones sense mitjans per curar-se de les seves malalties. L'hospital  fou fundat el 1327 per la confraria de la Santa Creu.
Com que era tard i a casa m'esperaven per dinar, vaig donar la visista per finalitzada amb el propòsit de tornar ben aviat i recorrer tota la vila a peu i sense presses.
Vaig agafar la carretera direcció cap a Rocafort de Queralt, passant per Les Piles, Biure de Gaià, Vallespinosa, Vallverd i aprop de Rocafort de Queralt vaig començar a veure moltes vinyes, ja amb els pampols canviats de color, colors propis de la tardor.


La vinya sempre m'ha agradat, et fa companyia quan esperem l'hivern amb el seus colors tant variats  que tots coneixeu.


Oi que sí?
En contemplar aquests paisatges tant romantics em ve a la memòria unes paraules del llibre  Aplech de Sonets  d'Alexandre de Riquer, que diu aixi:


La brema saturada
per les pluges d'agost,
forsudament prempsada
fa regalims de most.


Al veure aquests paisatges tant idílics, no m'estranyaria que el pintor Lluís Roura de Girona ja hagués vingut a pintar-los. Si estic segur, perquè n'he vist una impressionant litografia d'ell de Montblanch, una meravella pels sentits, Montblanch es molt aprop d'aqui, segur que en Lluís Roura coneix tots aquests indrets, a més a ell , el tema de les vinyes li encanta,  aqui en teniu una mostra , un oli seu, fet l'any 1977, però penso que es més cap al priorat, no ho puc assegurar, però que es tracta de vinyes si, vostès mateixos.

Oli del pintor gironí Lluís Roura, autor d'una extenssissima obra i home incanssable i millor persona.
Vaja com més ens acostem a Rocafort de Queralt, més present són les vinyes, abans i despres.

Rocafort de Queralt
Jo la primera vegada que hi vaig estar tenia 14 anys, i varem anar a jugar a butbol, Llorens contra el Rocafort de Queralt i varem anar, tot l'equip i simpatitzants al damunt de la  carreta del tractor de la familía Timoneda de Llorens, conduits per l'expert conductor en Salvador (e.p.d.) Vam perdre, desgracia que es va afegir a la intensa i freda marinada que va bufar tota la tarda. Aquest es l' únic record que tinc d'aquest poble que és  important per les seves bodegues de vi. Per seguir disfrutant de la vinya que millor que la CANÇÓ DE VEREMES de Josep Mª de Sagarra


Els ditets de la miyona
saben bellugar el falçó,
quan la vinya se n'adona
tota tremola  de por;
picapoll, pansa rodona,
vinet de la il.lusió.


Tot allò que el falçó trenca,
ho recull el cistelló;
ai, sarment escarladenca,
com t'esqueixen el mandó,
la garnatxa moradenca,
que és vi de molta dolçor !


Ai, la rabassa aclarida
t'hem sagnat de bo i millor!
Raïm, si al cep ets la vida,
al cup no et tenim un no.
Quina samal més farcida!
Quin trot més engrescador !


Vinya nostra veremada,
si et demanéssim perdó!
Quan siguis espampolada,
quan apreti la fredor
esperarem l'altra anyada,
amb el traguet del porró.


Deixan Conesa de costat, em vaig recordar que cada estiu hi veniem amb el pare a visitar al Sr. Duch, secretari que fou de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges, una bellíssima persona, mai va defraudar ningú, les coses pel seu nom i tot clar, era una persona que sempre em va recordar al meu sogre Lino Martin que també fou secretari d'administració local, home molt recte amb tot i amb  tots, les coses només és podien fer be i prou. Recordo que la visita a Conesa es convertia en una festa, cel.lebrava que l'anessim aveure, feia mitja festa, s'al.legrava de que els meus pares Sisquet e Isabel l'anessim a visitar. Conesa es una meravella , tot el poble està amurallalt i també tenen un call jueu. Un poble bonic per visitar.
Camí cap a Rocallaura i Vallbona de les Monges vaig albirar dalt d'un turó el bonic poble de Forès, únic, aquest petit poble be val una visita qualsevol dia fins i tot un diumenge. Pels amants de la marinada, diria que es el millor  lloc .

Forès i el parc eòlic de la serra del Tallat.
Em dol , acommiadar-me de vostès i no parlar més de la vinya, ara que mi trovaba tant a gust i ens endolcia el paisatge. Aviat arribarem a la carretera comarcal que va cap a Tàrrega. Els deixo  amb l'ultima fotografia de les vinyes


Quan veig aquestes vinyes recordo que quan era petit a casa en tenien; em ve a la memòria , que cada  any el pare i el germà de l'àvia sempre hi estaven al damunt amb feina molt variada i començava per podar la vinya, alguns dirant també esporgar-la ( nosaltres només esporguem els ametllers i els olivers ), la resta no m'en  recordo. A l'arribar a Llorens de Vallbona, ens abraçem i descarreguen el cotxe, i  amb gran al.legria començem a explicar-nos coses, sobre els nens, la Tere, la tia Mari, com ha anat el viatge i li explico tot el camí passant per Santa Coloma de Queralt , Rocafort de Queralt, Les Piles, etc i el que més m'ha cridat l'atenció han sigut les enormes vinyes, que encara en aquest mes d'octubre, els quedaven algunes pampes de colors ocres, grocs i colors torrats, vaja un expectacle per la vista. Li explico que forçant la memòria de quan era un noi, si em recordo de coses de la vinya i de la berema, però que sóc incapaç d'explicar-ho.
 El pare com em veu perdut em dona un cop de ma, tirant de la seva exel.lent memòria i pràctica.

Sisquet Capdevila Pons, el meu pare.
El meu pare Sisquet Capdevila i Pons, m’explica el que ell feia a la vinya i encara fa en els ceps que te a l’era i a la parada del costat de casa:
Quan broten els ceps a l’abril es diexen creixer uns deu cm. Quan som a primers de maig, és te que ensofrar , amb sofre amb pols. Quan ha passat uns deu dies més, ja es pot comenzar a espampar (treure les fulles o les pampes que em diem per aquí), perquè passi l’aire i el mildiu ni afecti el cep.
Se treu la pampa fins el primer raïm de la sermen. ( la brocada te dos sermens) i tot el que surt fora d’aquestes dos sermens,si no te cap raïm es treu. (Sempre ha de quedar la brocada i camelloll).
Un cop s’hagin tret les pampes ja es pot ensofrar amb sulfat de coure (pedra blava). Si queda temps, s’escavalla tots els que hi hagin a cada sermen. Sempre es deixa un caball.
Segona ensofrada, quan els grans del raïm ja són com a cigrons. Sempre evitar ensofrar al migdia, al fort del sol. Les pampes es treuen màxim tot el mes de juny, perquè maduri més be el raïm.
L’última esofatada a mig juliol. Fa anys es feia abans de batre, i a darrers de juliol, es mira els ceps, si tenen cendrós (el cendrós fa malbé els grans) i si en tenen fer una última esofrada i a esperar la Brema.El pare diu que potser que ara a les grans extensions de vinya es fa diferent .


Després de les grans extensions de vinya que he vist  vinguent cap a Llorens i de tot el que m'ha explicat el meu pare, sobre els cuidados que necessita la vinya, m'abelleix molt posar-vos  el poema de LA BREMA d' Alexandre de Riquer, del seu llibre Aplechs de Sonets: Les cullites i. Un Poema d'Amor:


LA BREMA

Les fresques cullidores alegres, enciseres,
a bell cop de falsó fan saltà´l gotim d'or,
y despullalt els ceps estesos a rengleres,
alsen totes alhora un càntich al Amor. 

Les grans panistres s'omplen, sobrixen les paneres,
la cullita promet generós esplendor:
el pa tou y'l bon vi fan l'hivern passador,
y enguany el vi madur fara les nits rialleres.

Els matxos, tots guarnits de plaques ben daurades,
carregan prop dels rengles fexugues rahimades,
y al sò dels picarols qu' escampen l' alegria,

van a buydà'en lo cup de la blanca masía
el fruyt qu' acurullava les roges portadores,
y fent sardana esclafen les joves funyadores.

He agafat els plànols de l pag web de l'Ajuntament  Sta. Coloma de Queralt , perquè ho tingueu més fàcil de consultar per si voleu visitar la vila, que ve val una diumenge al mati o qualsevol  festiu.


Pocs llocs ofereixen tant atractiu com Santa Coloma de Queralt. Ara recordo que de cals jueus, a més ,  ni han a  Conesa, Cervera, Tàrrega i més llocs....a Girona tenim un call jueu que és una meravella d'intimitat.


EL TRASCOLAR


Ja ha fermentat el most y van per trascolà:
abaix, al uix del cup, han posat les canelles,
y raja un doll de vi que fa goig de mirà.
Dels grans vixells ventruts y de les botes velles


s'exahala la fortor de quan van ensofrà,
y'l perfum de vi verge tret de vinyes novelles,
Espitragats els mossos, ab riure franch y sà,
omplenen sota'l raig mesures a parelles,


trasbalsen el gran cup cap al antich vixell,
saborejant sovint el dols del vi novell.
Y'l catau negre, rònech, dela vella masia,


s'anima, plè de vida, ab xiscles de follia,
el celler silenciós, que dormirà tot l'any,
s'ha desvetllat peer rebre la cullita d'enguany.
                                                                              Alexandre de Riquer del seu llibre Aplech de Sonets.






dimecres, 7 de desembre del 2011

LA MISSA DE NADAL DES DEL VATICA

Estimats amics, ara que ja ha començat l'Advent i tot ens indica que ens acostem a la festivitat del Nadal, sense que ningú pugui fer res, he de dir que acabo de venir del pais de la boira, i quan us dic això ràpidament us ve a la ment la Segarra i l'Urgell oi que si ?

Cervera es una pequeña ciudad, que por la parte de Barcelona está situada en una altura considerable, y del lado opuesto al nivel y entrada de una vasta y rica llanura. Está rodeada de muralla, con siete puertas. Alguna de sus calles estan bien pavimentadas. Tiene una iglesia parroquial de 3 naves de construcción gótica, 5 conventos, una encomienda de la orden de San Antonio, extinguida en España en 1791, un hospital, un hospicio de la Misericordia, 5 colegios, una Universidad, un gobernador y cerca de 5000 habitantes.
Ja que us acabo de parlar una mica de Cervera, encara que sigui en castellà, vull parlar-vos-en una mica més, també en castellà , perquè copio del llibre del  Itinerario descriptivo de las provincias de ESPAÑA, y sus islas y posesiones en el mediterráneo. Traducción libre del que publicó en francés Mr. ALEXANDRE DE LABORDE en  1809, acompañado  de un Atlas de 29 mapas.


Instrucción pública y Universidad :


La fidelidad con que Cervera siguió el partido de Felipe V, obligó a este  monarca a honrarla con varias distinciones; y entre otras erigió su Universidad, a la qual reunió todas las rentas de las que suprimió en varias ciudades de Cataluña. En ella se enseñan las ciencias por 43 profesores, y hay regularmente de 800 a 1000 estudiantes que componen la mayor parte de la población.
Se dan tambien una educación particular a las niñas en el Hospicio de la Misericordia, cuya escuela está baxo la dirección de un eclesiastico, y de una muger instruida.
Hay 5 colegios reunidos a la Universidad; el de la Asunción, el de la  Concepción, el Secular (trasladados des de Lérida) el de los religiosos del Cister ( del monasterio de Poblet) y el llamado de los Ochenta, según el número de alumnos de las diferentes diócesis de Cataluña; el qual está en la antigua casa de los jesuïtas.
El seminario puede mirarse como un colegio de la Universidad, en donde se mantienen cerca de 100 estudiantes. A pesar de estos establecimientos, la Universidad no corresponde a la idea que debia formarse de ella. Carece de anfiteatgro anatómico, de jardin botánico, de laboratorio químico y de farmacia, de máquinas de física, y de curso de medicina clinica. El edificio es capacísimo, magnífico,  y de buena arquitectura; y solo en su fachada, que es de 319 pies, la puerta sabe todavia al tiempo en que se construyó.
El terreno de Cervera es fértil, y está bien cultivado: produce en abundacia vino, aceyte, granos y legumbres; las campiñas son alegres y hermosas, en especial en la parte que mira al llano de Urgell.


 Quan anem de Barcelona cap a les terres de Ponent, quan passem pel port de la Panadella ens  trobem de sobte amb la boira, com si fos de casa de tota la vida; sí,  és així i hom, ja hi ha crescut i forma part del meu rerafons, hem pujat en mig d'aquest clíma fred i humit.


També aquests dies vivin en plena natura, hom pot veure que la molsa ha passat en pocs dies de seca a molt verda i podriem dir que esplendorosa, tot s'ha de dir la necessitem pel pessebre.


 No podriam passar sense ell, el pare l'ha fet tota la vida i un servidor només d'ençà 30 anys. Després, altres petites coses que ens recorden que el temps va en contra nostra, son els anuncis televisius per tal de consumir productes "nadalencs" i l'altra són les feliçitacions nadalenques que van arrivan a casa nostra  en comta-gotes. Són precisament en aquests dies nadalencs, que més em recordo de l'escriptor J.F. Mira; en el seu llibre La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, editat per PUV, ens narra textualment i copio al peu de la lletra: Un dels meus rituals inalterables és, cada nit de Nadal, quan acaba el sopar familiar, asseure'm  davant la tele i mirar la missa de Nadal retransmesa des del Vaticà. Tot el món estètic, emocional i cultural de l'Església és el meu món. I fins i tot la part ètica, la dels Evangeliis, la sent molt vàlida, i molt meua. Us ho he posat, perquè curiosament un servidor també faig el mateix, després de cel.lebrar la " Nochebuena " ( un sopar llargament preparat durant dies per la Tere amb entrega de regals i múltiples escrits que el pare fa a cada un dels membres de la familia, fent un ressum de com ha anat l'any i que espera del proper, ple de bons desitjos) o sigui que ens passem molta estona llegin escrits que a part del pare també, ens dediquem els uns als altres.
Aquest gran catedràtic de grec i llatí , que es el Sr. Mira,  fa molt pocs anys que el " conec ", més o menys d'ençà l'homenatge del jesuïta (a.c.s) pare Miquel Batllori , quan a santa Mª del Mar li varen fer entrega  d´onze doctorats honoris causa per les diferents universitats catalanes i de ses illes. Ell també és un gran expert sobre els Borja. El vaig conèixer personalment en una conferència que va fer a l'Ateneu Barcelonès el novembre de 2003, arrel del llibre Els Borja familia i Mite, d'aquell dia recordo que vaig viatjar a propòsit a Barcelona tant sols per escoltar-lo. Tant sols tinc present, que no va decepcionar a ningú, la sala estava plena de gom a gom i molts barcelonins es van haver de quedar fora. Ens va dir moltes coses, ens va entusiasmar a tots, vam apendre molt sobre aquesta gran familia de Xàtiva, que va liderar la cristiandat  en el renaixement. Recordo que ens va dir que sobre els Borja no cal inventar res, perquè la  la realitat supera la ficció.
Després de tot això, no vaig tenir cap més alternativa que començar a llegir obra seva. Siguent fidel a la veritat, explicaré que els diumenges al dematí sempre que he pogut, tot s'ha de dir, des de molt jovenet he anat al mercat de Sant Antoni a Barcelona a remenar i mirar llibres, i si tenia diners en comprava algun i si no, em feia una llista, per quant tingués diners. Del Sr. Mira n'he comprat uns quans com per exemple:  El professor  d'història ( com a soci de l'Ateneu Barcelonès, recordo que va guanyar el premi Crexells votat pels socis. A l'any 1996  va guanyar el primer Crexells amb el llibre Borja Papa) , El Purgatori,  Els Borja Família i mite, Borja Papa,  La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. La Divina Comedia i Els Evangelis. Una biblioteca en el desert, Paradís, pestes i kalàixnikovs.  En el mercat de Sant Antoni he sigut afortunat, perquè he trobat els llibres d'ell que estaven exhaurits: Els treballs perduts , Cucs de seda, Quatre questions d'Amor, Un estudi d'antropologia social al País Valencià ( Vallalta i Miralcamp ), El desig dels dies.
A temporades he llegit els seus articles a la revista EL TEMPS, i precisament gràcies a ell, vaig descobrir  l'article Els darrers dies d'Alexandre VI. 500 anys del papa Borja, escrit per en J.F. Mira i es bo recordar com començava  l'article: El passat mes d'agost se celebraven o commemoraven (però no s'han celebrat, ni commemorat, ni recordat) els cinc-cents anys de la mort d'Alelxandre VI Borja, valencià, papa. No cal dir la gran qualitat de l'article. M'abelleix parlar de que en la mateixa revista El Temps, la Sra. Mariàngela Vilallonga, catedràtica de Filologia LLatina de la Universitat de Girona, explicava que havia dirigit l'equip de traductors del dietari de Joannes Burckard, el Liber notarum, en la versió catalana Dietari secret " Biblioteca Borja" Edicions 3 i 4 València. L'article està firmat per Lluís Bonada.
Aprofitant l'avinentesa de parlar dels Borja i abans que m'oblidi, si teniu l'ocasió us serà un gran regal per  l'esperit, llegir-vos un capítol del Diplomatari Borja escrit per en Ximo Company de la Universitat de Lleida, " Lleida en la projecció internacional dels Borja " parla del primer papa Borja Alfons de Borja, Papa Calixte III; que va formar-se a l'Estudi General de Lleida i al servei del Magnànim;  com m'agradaria conèixer al Sr. Company !, quedareu meravellats de com escriu.
Aqui va un bonic grabat d'Alexandre de Laborde que entre el 1798 i el 1806 va recorrer España amb un equip de vint gravadors i d'aquesta manera va sorgir el VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE DE L'ESPAGNE. 




Aquests dos gravats van en honor als dos personatges que han fet de Lleida una bonica llegenda,i una millor realitat, que enamora a propis i estranys. Encara hi podriam afegir a enaltir Lleida al Dr. Marti de Riquer i Morera amb el seu llibre " Quinze generacions d'una familia catalana " brillant i únic. Si hom comença no pot parar.Jo així ho he fet. Encara que, per la meva incultura, he passat de puntetes sobre les guerres carlines. El Dr. Marti de Riquer per telèfon em va recordar que seria bo de que porfunditzes en les guerres carlines. Jo , seguint els consells del professor Mató, ...vaig  començar  llegint el llibre La Victòria de la Creu , de Miquel M. Gibert, editat per Proa- Finalista Premi Sant Jordi 2005. 



De la mateixa manera, com m'agradaria conèixer el professor Mira ! em sobrepassa, es irrepetible, únic, si hagués de carregar amb un lot de llibres per un exil.li m'emportaria els seus, i si no pogués agafar-ne més de tres, m'emportaria Borja Papa, El Purgatori i el Professor d'història. Dels tres he après molt. I com no pot ser d'una altra manera, al llegir, estic guaitan la vida d'aquest escriptor, antropòleg i gran he-lenista que ho dona tot, perquè els altres aprenguin i disfrutin. Es el summum d'un professor.


No parlaré de cada llibre que he llegit,si us escriuré  un interessant comentari que em va fer el meu amic Lluís, que alhora també es docent, sobre el llibre EL PROFESSOR D'HISTORIA:


Gràcies per haver-me donat l'ocasió de conèixer aquest llibre de J.F.Mira, que ens aporta una experiència de vida completa i plena de preguntes. La lectura s'esdevé plaent, pel vivificant quadre personal i cultural que s'hi dibuixa.
Ens adonem dels fonaments de la nostra civilitat i civilització, com la filosofia hel.lènica, el llegat de Roma i les arrels cristianes. Sorgeixen reflexions que ens conviden a escoltar la nostra  veu interior. Hi ha un compendi de l'herència de moltes  generacions. Les virtuts  afloren, en la voluntat d'obrar el bé, i quan humilment reconeixem llums i ombres.
Se'ns recorda que el progrés tècnic hauria d'anar en sintonia amb l'harmonia moral, i que  transformacions sobtades poden ser un al.licient, però també un desafiament immens.
M'agradat molt l'evocació que fa del temps d'infantesa i joventud,  quan ens acompanya a èpoques aimades de la memòria, en la fotografia en blanc i negre, no desllueix entre imatges acolorides dels temps presents.
Ens ajuda a tenir una actitud comprensiva envers els altres a recordar les lliçons de la història i a recrear la vida senzilla.
Gràcies per donar-me a conèixer el testimoni d'una ànima tan viva, amb el rerafons de la lluïsor mediterrània, on l'horta d'abans es fon amb la ciutat nova.
Amb tota l'amistat.  Vint-i-cinc de gener de dos mil deu.


Amb aquesta entranyable reflexió els deixo. Segur que a tots vostès els ha entrat moltes ganes de començar a llegir al Sr. Mira, com hem va passar a mi. Gràcies Lluís per aquesta profunda reflexió sobre el llibre " El professor d'història ".




Sr. Mira aqui va aquest gravat ( mitg gravat)  tot s'ha de dir, va dedicat a vostè, es el port d'Alacant, amb una gran vista. em sap greu no trobar cap gravat a ma d'Alexandre de Laborde sobre València, o Xàtiva,  si un dia el trobo li posaré, segur !!
 Poden començar quan vulguin i després, tot seguit, sense perdre el temps gaudiran com mai del Purgatori, a mi m'ha passat així.
M'abelleix posar-vos també un comentari sobre el llibre Borja Papa que fa 10 mesos em va comentar una amiga meva també docent,encara que ara és ex-docent :


Referent a la prosa del professor J.F.Mira, m'agrada perquè usa molt  bé  la sintaxi hipotàctica, o sigui subordinada o de llarg periode, que normalment es destina a la reflexió i l'argumentació, però aqui i gràcies a la primera persona del narrador protagonista ( parla el papa Borja amb un llarg monòleg interior) li dona un toc més íntim, ple de melodia. Sembla com si estiguessis flotant sobre les onades que acompassades ritmicament i es repeteixen en un temps i un clima molt agradables, lirics i poètics. No sé si m'explico, el que vull dir és que aquesta prosa magnífica i solemne podria ser distant i freda i, en canvi, és propera i plena  d'afectivitat, com si fos escrita amb sintaxi paratàctica, d'oracions simples o de periode curt.


Gravat de la ciutat de Lleida fet per Alexandre de Laborde o un dels seus gravadors.
Si vostès s'encomanen del que pensa el Sr. Mira i la nit de Nadal i es conecten amb la missa del Gall del Vaticà, al peu de l'altar  major podran veure un missal molt antic, que any rera any la televisió italiana enfoca més d'una vegada, es tracta del Missal de Nadal de Roderic de Borja,  Papa Alexandre VI, conservat a la Biblioteca Vaticana. A la part inferior, hi apareixen reproduïdes la seva efigie i l'escut de la familia Borja.


Pessebre de Sisquet Capdevila i Pons, sota una volta medieval de Llorens. Als 89 anys mai ha deixat de fer-lo, ja forma part de la seva vida i de la nostra.
Jo he de dir, que cada any comparteixo amb el Sr. Mira, la Missa del Gall del Vaticà, clar després de sopar amb família, de llegir-nos llargs escrits, que el nostre pare ens hi ha acostumat d'ençà molts anys, de donar-nos regals i de felicitar-nos el Nadal. Llavors  m'assec davant de la tele, per veure la impecable litúrgia , escrupulosament preparada, plena de bellesa, de música, d'incens, de cants gregorians i de flors (que em recorden orquidees ) que rodejen l'Infant Jesús, enviades expresament d'Holanda i del  llarg  sermó del Papa davant de tot el Cos Diplomàtic i del món senser.


Gravat del pare Oriol Mª Diví, monjo de Montserrat


Be, aprofito l'avinentesa de l'article , per desitjar-los unes Bones Festes de Nadal, que ja les tenim a sobre. Siguin feliços . Una abraçada a tots , fins i tot pel Sr. J.F. Mira i pel Sr. Ximo Company i pel gran Dr. Marti de Riquer, que tants bons records ens han deixat .




Com a regal per tots els seguidors del Blog, aqui va un ram de vesc.



Us adjunto una traducció del Dr. Gefaell de data 4-Xii-12.

CANCER / ONCOLOGY NEWS.
¡*! El MUÉRDAGO, (planta Navideña), actúa como una posible Terapia Snti-Neoplásica, -en cancer de colon aquí-, !!  Científicos de la Universidad de Adelaida, comprobaron que Mataba células Cancerosas, NO es Tóxica para lasNormales, y puede ser una alternativa a la Quimioterapia.., especialñemnte, la specie de Muérdago ,"Fraxini'' que 'cuida' a las células intestinales sanas, y contiene una Proteina que destruye a las células de cancer...  seguir !!!!....