dissabte, 22 d’octubre de 2011

UN MOSAIC DE PEDAÇOS

Un cap de setmana ple de ganes d'apendre i per altra banda amb moltes ganes d'ensenyar. Estem a l'apartament de Sant Antoni de Calonge, amb un sol de justicia,  36ºC,com a tot arreu, però amb la frisa suau de la mar que ens recomforta, tirem endavant l'aprenentatge. Dia 19 d'agost de 2011 un bon dia
La Tere i la Maria han decidit posar-se amb el Patchwork, ànims per tots costats i que Déu ens agafi confesats. Jo puc opinar poc, podria ser que gens ni mica, però com que he vist d'ençà molts anys a la Tere ficada en aquest mosaic de pedaços, donç mira, puc opinar de les dificultats, ensopecs, caigudes, errors, destrosos, angoixes, preocupacions sobre si s'han escollit els colors de les teles correctament, si s'han convinats d'allò més be, les proporcions dels pedaços, quan es posa al bastidor per començar a "acolchar ", tot ha de quedar ben tensat, en fi, un món a l'abast del que te ganes de divertir-se i de fer quelcom que no tothom te el valor de ficar-s'hi. Ara un mar i un cel blau de fons ajuda molt.


A partir de la decisió de la Maria d'apendre Patchwork, comença un món tot apassionant, que cada pas assolit, serà una alegria. La Tere n'ha fet molt i molt com diuen a Girona, i les llargues hores al seu costat, m'ha fet un bon observador d'aquesta tècnica i puc assegurar, que quan et tapes amb una manta feta amb Patchwork, un dia de pluja de tardor o d'hivern , a més abrigar-te, de donar-te caliu, et dona la tendresa de la persona que ho ha fet, si es la teva mitja taronja,donç mira ? maquissim, ple de records.


En aquesta foto podem veure a la Maria familiarizat-se amb la regla de retallar, vital e imprescindible per aquesta tasca de tallar els trossets de roba, que han de ser molt pressissos i ecxates, sinó després no lliguen.


Aquesta es la primera peça de patchwork que ha acabat la Maria, no sense dubtes, que al costat de la Tere s'han anat resolguent i deu ni do de lo be que ha quedat el treball.  L'obra esta ben feta, per ser d'un principiant.  Els colors no són els acertats, però era questió d'aprofitar els retalls que estaven a Sant Antoni de Calonge. Però, per apendre la tècnica ja està prou be. o no ? . Vostès mateixos.



Aquesta construcció es diu locavi, he de dir que aqui, si ,que la Maria ha escollit molt millor el color dels trossos de teles a convinar.



Déu ni do de lo bonic que li ha quedat, aquest noia es un tresor, aprent rapidíssim, tots estem contents i orgullosos de tot que ha fet fins ara; segon dia de Patchwork.



Aquesta es la última foto amb màniga curta i patin calor.
L'estiu ha passat i em passat de la terrassa de l'apartament, a l'interior de la casa del poble i també ha canviat la feina; ara es tracta d'unes madalenes que fins i tot conviden a pensar que podrien estar bonissimes.

Com podeu comprovar tots els trossets estan entre
"bastidors ", s'aguanten amb agulles, fins que, que la Maria ho dongui per bo
















Ja estem al dia 16 d'octubre de 2011 i ja tenim una petita obra
de patchwork,  la madalena ben acabada i maquíssima segons la Tere, que d'això es una entesa, encara que ella mai us ho dirà. Li costa molt explicar les seves qualitats.


Oi que li ha quedat prou be?? Si, i estic d'acord, la Tere també i en Lluís com no podia ser diferent, també li agrada molt. Us he de dir que en Lluís sempre ha valorat molt el que ha fet la seva mare, ep !!!! i l'Oriol també.


Això és una meravella, veig que tothom s'hi engresca.
Tot s'ha de dir tenim una bona col-lecció de madalenes "CUPCAKES".


Estareu que aquestes CUPCAKES han quedat igual de boniques i tendres oi ?
A partir d'ara no puc explicar com continuarà tot aquest treball, potser, sóc molt atrevit explicar més coses sobre el futur ? Tenim tema per rato.
Sempre s'ha de tenir algo dissenyat per tal de començar un nou treball; cadascú es fa els seus dibuixos, que després serviran, per fer una plantilla i poguer retallar els trossets, per tal de fer la composició


Tot això només és el principi d'un món fantàstic, i molt atractiu i que acasa nostra està per tot arreu i que tots valorem.
Bona  nit i desitjo que els agradi.


dimecres, 12 d’octubre de 2011

UN RETRAT PINTAT A L'OLI, A LA SALA GRAN DEL MAS GELI

Benvolguts amics, qui no ha desitjat mai que li pintessin un quadre?, he de dir-vos que a mi sí, que sempre m'ha fet il.lusió . El primer dibuix me'l va fer  un gran pintor de Terrassa, que es deia Roc Alabern (e.p.d.), encara el guardo; el segon me'l va fer el millor dibuixant de Girona, en Joan Granados LLimona (a.c.s.), al seu estudi de Sant Joan les Fonts l'any 1982, sempre m'ha acompanyat. La primera col.lecció de retrats que em va impressionar, va ser la col.lecció d'olis dels ex-presidents de l'Ateneu Barcelonès, a la sala noble del palau dels barons de Sabassona. Vaig entrar a l'Ateneu Barcelonès recomanat i amb l'aval del Sr. Abella, advocat, el Sr. Ventalló i el Sr. Rafael Galceran; recordo que en aquell temps es necesitava que dos o tres socis t'avalessin, no n'estic segur, clar estic parlan de fa 39 anys enrera. L'Ateneo, lloc entranyable per a mi, hi vaig passar moltes hores d'estudi durant tota la carrera, el lloc era acollidor  fins i tot els caps de setmana que obria gairebé tot l'any fins a les 24 hores.

Jardi romàntic de l'Ateneu Barcelonès, una nit literària en ple estiu, de les moltes que es fan.

 Per descansar sempre podies asseuret sota una palmera al jardi romàntic, participar en una tertulia o paladejar un cafetó al costat d'un soci ja avi, vaja  un tresor al mig de Barcelona.


L'Ateneo un món de cultura a l'abast de tothom, un lloc de pau, tranquil.litat i bellesa, fins i tot s'hi pot fer la migdiada. Encara en sóc soci.


 La segona col.lecció que vaig veure, va ser a Paris l'any 1976, i va ser al Mussée du Jeu de Paume, als jardins de les Tulleries, en aquell temps hi havia tots els impresionistes com: Degas, Monet, Guillaumin, Morisot, Renoir, Pissarro, Sisley, Seurat, Gaugin,.....ni han molts més;  si recordo que eren tantes les ganes d'anar a veure'ls, que al baixar del tren i vam anar directament fins i tot amb les maletes que les vam haver de deixar a consigna. Ens hi vam passar migdia. Ja m'agradaven abans d'anar-hi, imaginint-se vostès després? ep!! he de dir que encara em dura la impressió d'aquells grans artistes.. Anys més tard vaig tornar-hi però llavors ja estaven traslladats al Mussée d' Orsay. Encara m'agrada més aquesta que d'alltres com figuratives, hiperealistes, paisatgistiques, etc . Ep !!  El surrealisme també m'agrada, en vida vaig conèixer personalmenet al pintor Angel Planells, ja vellet i amic del pintor gironí Josep Perpiñà i Citoler.  Pels mateixos anys siguent metge d'Anglès em van parlar  de la pintora Remedios Varó , sense saber dir ven be que havia sigut de la seva carrera professional, la veritat mai havia sentit a parlar d'ella . Més tard en un article en la Revista Girona, vaig saber que es  va casar amb el poeta Benjamin Péret, amic d' André Breton , podriem dir que es el pare del surrealisme i que la pintora Varó era molt important dins aquest moviment.



La Mariàngela Geli Rissech, fa molts anys que s'oferia per fer-me un retrat, i com que sempre vaig atrafegat, mai li havia dit sí, encara que la idea en sí m'agradava i era molt atractiva, donç com he dit abans m'agraden els retrats. Sempre a la vida arriva el dia i aquest com quasi sempre es dit i fet. Vam quedar dos dies abans, sembla que durant la setmana santa hi ha temps per fer de tot i en realitat es curtissima. La sort potser es que la Mariangela tenia vacances del seu Institut de Palamós;  això va faci.litar que fos una realitat fer l'oli i jo no vaig poguer donar cap excusa.
Abans de continuar, he de dir que a Can Geli de Sta. Llogaia, fa uns vint anys que sóc el seu metge, primer de tot va ser per cuidar la salut de la Sra. Rosa Rissech Torrent , mare de la pintora. He de dir-vos ,que per tothom que la coneixia,  era una gran senyora, educadíssima, bondadosa , d'una sola paraula, s'interessava per gairebé tot el que passava pel seu entorn, escoltava amb interès, avui dia en diuen amb empatía,  el que passava a Cornellà del Terri, en tot moment se li notava la seva cultura, un " saboir faire" l'envolcallava i hom si trovaba be al seu costat , el temps es feia curt a l'eixida o a la vora del foc.


Quan arrivaba el bon temps, sobretot els mesos de juliol i agost ens asseiem a l'exida, cosa que a mi m'encantava, ho trobo el sumum d'un màs, serà perquè a la Baixa Segarra no en tenim? o si alguna casa en té, en pocs casos tenen l'importància  o  solidesa de la dels masos de Girona?. Als masos es obligada. Be, la Lolita, l'estimada tieta, sense pensar-s'ho ens servia un generós got de llimonada natural, per cert sempre boníssima i  fresca com " il faut" i així s'iniciava una conversa, que moltes vegades derivaba sobre l'història de casa seva i els avantpassats. Can Geli no cal que us ho diga era el mas o millor dit la pairalia més important de la contrada i tenen nombrosos documents que ho acrediten, fins i tot cartes d'agraïment dels comtes de Perelada i documents del general Savalls, etc. En Ramón és un home que ha llegit molt a la seva vida i a més sempre m'aconsella llibres per llegir i alhora m'hen deixa, - li agradarà , assegura en Ramón.  Ell de tant en tant fa una pipada, a prop del foc. A can Geli sempre he vist un bon foc a terra, vaja molt generós, una imatge que m'agrada veure, em dona pau , escalfor , caliu i invita a la tertúlia.
De vegades a l'eixida la Sra. Rosa demanava que li portessin l'album de Can Geli, i junts el miraven una i una altra vegada, i ella em feia de cicerone de la família i jo com un nen petit l'escoltava bocavadat. He de dir que ella , fins i tot a la seva bellesa era guapa i delicada, persona que estimava els seus, tots, i m'explicava qui havia vingut a visitar-la  el cap de setmana; li encantava les visites dels fills, nets i parents, fins i tot disfrutava quan l'Angelina Homs de Sta. Llogaia l'anava a visitar, sempre m'ho deia, ha vingut fulanito de tal, o sotanito....
Estava orgullosa dels seus nets, tant estudiosos ells, m'ho deia sovint.


Innombrables vegades m'havia invitat a dinar, i jo li responia gràcies però no tinc temps. Ella amb un somriure als llavis contestava - Abans, el meu sogre, els pobres els feia asseure a taula i els posava un plat calent de sopa, el mossèn sempre que venia a casa els primers divendres de mes, es quedava a dinar; la Guardia civil quan passava es quedava a dinar, el metge quan venia a visitar els meus sogres es quedava a dinar, i a més sempre hi havia a taula algun parent , conegut o foraster, de pas pel mas, les visites eren frequents. Ara, les coses han canviat molt, vostè sempre te pressa i fa visites de metge, la Guardia Civil ja no passa, els Mossos són uns senyors que van per feina, els pobres ja no passen a demanar caritat, i el mossèn també ens ve a veure, però fa visites de metge, com que el pobre ha de anar a veure tants malalts, donç tampoc es queda i a més, de capellans en queden molt pocs. Si els vells ho veiessin ? A més tampoc passen els frares de les diferents ordres mendicants a demanar oli, patates, i d'altres aliments. Déu meu, qui ho ha vist i qui ho veu ? La Sra. Rosa li abellia explicar que ,per mitjà dels pobres que seient a taula, s'assabentaven de moltes notícies per exemple:  el bisbe de Girona era mort i que ja n'hi havia un altre i que aquest era del Camp de Tarragona, es deia Josep Cartañà , i que abans era canonge de la Seu primada de Tarragona; que havien canviat el Governador Civil i se'l veia amb cara de pocs amics; que les Dominiques havien obert casa a Cadaqués, i que havien tornat a obrir les mines d'Osor, o sigui que aquests captaires , Déu ni do, de la informació que aportaven. També feia memòria d'altra gent que passava per aquestes contrades,com els matalassers, cadiraires, altres arreglaven paraigües, esmoladors de ganivets, marxants ambulants de roba de llit, mantes, uns que posaven grapes als cocis de terrissa esquerdats, gent que compraven pells de conill, etc..... segur que ens vam deixar moltes persones i oficis que eren ambulants en aquell temps. De tot això només queden els records i de vegades l'únic que sento pel poble es l'esmolador de ganivets o tisores.


No vull continuar sense dir-vos algo de la magnitut humana d'aquesta catedràtica numerària de batxillerat de Llengua i Literatura Castellanes, ella es diu Mariangela Geli i Rissech,  persona d'una inmensa cultura,  humanista, pintora per vocació, bona tertuliana, enamorada d'Itàlia i de Roma capital i gairebé de tot el món, i que cuida, mima i estima amb tot el cor a la seva tia Lolita i al seu germà Ramón, els dos són l'ànima de Can Geli. Elegant, cosa que la fa única.


Mentre em pintava, vam parlar de moltes coses, la primera com que era dijous sant, vam parlar dels nostres records de la setmana santa als nostres respectius pobles, el seu de la Catalunya Vella i el meu de la Catalunya Nova.  Els records per exemple del dijous sant es superposaven a l'explicar de bon mati les dones del meu poble de Llorenç ja feien el Monument, recollin per les cases, els més bonics cobrellits i domassos de tota classe, canelobres de plata, amb ciris de cera blanquíssima, estovalles amb un pam de ganxet, per cobrir l'altar,  alguna catifa amb glamour. Tot quedava preparat pels oficis , on aquella tarda cantaríem  Ubi caritas et amor Deus ibi est. La litúrgia ens assegura que alli on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Després de la santa Cena del Senyor, s'instal.lava el Santissim fins el divendres sant a l'ofici de Tenebres, ofici sense consagració, només lectures i més lectures. La Mariàngela confirmava més o menys el que jo acavaba d'explicar, o sigui que ha Km. de distàcia també passava tot lo  anteriorment explicat.


Serà, perquè l'ésglesia es catòlica, apostòlica i romana ? i els ritus i tradicions son a tot arreu de l'orbe  igual  ? Penso que sí, que és així.
En un incís va sortir no se com que jo era un admirador del Dr. Martí de Riquer, que , m'havia enamorat del seu llibre " Quinze generacions d'una família catalana" , ella em va dir que havia sigut professor seu i l'admirava i que les seves classes eren úniques i que guardava un grat record d'ell; em va explicar múltiples anecdotes acadèmiques d'ell, que em van fer riure. A més també vaig disfrutar llegint un llibre de l'avi del Dr. Marti de Riquer, " Quan jo era noy " Barcelona 1897. Consta dels seguents capítuls: L'Oreneta, Santa Ignocencia, El Manco, Tempestat d'istiu, Antonieta,  La Gavia, Baf de ciutat,  La vetlla de Nadal, Com sen van, L'Isidro, El Conillet, Els Boletaires, Historieta  trista, Una lliçó, Lo Llop, Després, d'Alexandre de Riquer, el primer noble de la seva família que es va guanyar la vida amb les mans i n'estava molt orgullós. Ell llibre explica com era la vida de pagès al poble de Calaf a l'Alta Segarra, a la Torre de Bassols, ara en diuen Cal Marquès.
Una bonica història es que, el Dr. Marti de Riquer em va dedicar el seu llibre amb una gran història que un altre dia us explicaré. Com que el Dr. Martí de Riquer es un gran medievalista, també ens va portar a comentar com va començar la vida medieval a Vallbona de les Monges i els pobles que configuraven la baronia. Tot va ser que l'abadesa Saureneta d'Anglesola, comprà a Pere III el del Punyalet, la jurisdicció sobre els seus dominis pel preu de 22.000 Sous, d'aquesta forma obtingué  la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi del llocs, pobles i termes que configuraven la Baronia de Vallbona:  Termes de Vallbona, Preixana, Valerna, els Eixaders, els Omells de Na Gaia, Llorenç de Vallbona, Vilamnyanor, Rocafort de Vallbona, Rocallaura, Montesquiu i el Mas del Sant Esperit, La Quadra de Masdéu. D'aquesta forma els habitants d'aquests petits poblets pasaren a ser vassalls  de la prelada. Era la implantació del sistema feudal a les nostres terres, que va durar fins la desamortització de Mendizabal, siguent la última abadesa jurisdiccional  Maria Isabel de Gallart i de Grau, morta l'any 1872.

Mapa fet a Paris el 1792

Vam continuar parlant de que  la Catalunya Nova que fou la terra dels monestirs cistercencs (Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges) i cartoixans ( Escaladei) i fou el país de les viles  (Montblanch)  afavorida per cartes de població dels sobirans i cosa curiosa no hi han massos com a Girona, fet  que crida l'atenció a la gent de la resta de Catalunya que hi viatja.  Penso que aquest fet vol dir que per el mateix temps a Girona hi havia una certa pau, per aquest motiu van prosperar els masos, jo n'estic enamorat tots els trobo interessants, potser perquè la meva mare va nèixer en un? Sigui com sigui el mas es tot un món per si sol, i aquells temps solien ser autosuficients, quasi es bastaven a si mateixos.  A la Catalunya Nova,  teniem incursions dels serraïns a dies alterns i tocava......., estaven a les montanyes de Prades, o sigui molt aprop nostre.


Mentre que la Catalunya Vella subsistien els vells monestirs o cenobis benedictins com: Sant Pere de Galligans,  monestir de Sant Daniel d'Extramurs ,Sant Miquel de Fluvià, Santa Maria d'Amer, monestir de Banyoles,  monestir de Sant Feliu de Guixols, monestir de Sant Salvador de Breda, monestir de Sant Pere de Besalú, Sant Quirce de Colera, Sant Llorenç de Sous,

Monestir de Sant Llorens de Sous,  molt aprop de la masia de Falgars tot pujant  a la mare de Déu del Món.

 Falgars, Priorat de Sant Joan Les Fonts , Santa Maria de Ridaura, Monestir de Sant Pere de Rodas, Monestir de Santa Mª de Vilabertran, monestir de Ripoll, monestir de Sant Joan de les Abadesses i  20 priorats com  Sta. Maria de Finestres , Sta. Mª del Collell, com el del Sant Sepulcre de Palera, com el Sant Miquel de Cruïlles, etc....

Font  del mas de Falgars, cami de la MaredeDéu del Món. Molt solitari per cert.
 i està farçit de massos per tots costats i petites parròquies, en els llocs més inesperats i abruptes com Sant Llorenç d'Oix, Bestracà, Sant Miquel d' Ormoier,  com a Talaxa, Santuari d'Escales, La Quera,  Sant Miquel de Pera, com Sadernes, Sant Aniol d'Aguja, Sant Feliu de Riu, Sant Grau d' Entreperas, Sant Andreu de Guitariu, Sant Andreu de Llorona, Sta. Maria de Segaró, Sant Mateu de Vilademires, etc ...


.Fixeu-vos que rica que era la Catalunya Vella en monestirs, esglesies, parròquies, masies, pobles i veïnats i coses del temps encara ho es, encara que molts d'aquest petits poblets i antigues parròquies que us acabo d'enumerar no hi viu ningú i les esglésies estan en molt mal estat o  en runes i algunes acabades de restaurar, però gairebé  tot deshabitat o amb contades famílies que li donen vida.


Tots els pobles de la baixa Segarra com Montfalcó Murallat, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona ,Montmaneu,  Forejacs, Estaràs, Ferran, Freixanet de Segarra, Ossó de Sió, Sedó, Torrefeta, Sta. fe de Segarra, Montcortès de Segarra, Copons, Maldà, Llorens, Forès, ... estaven a dalt del turó, o sigui que totes les cases estanven enganxades al costat del castell del senyor feudal de torn i d'aquesta manera se sentien protegides, donada l'època no podia ser d'una altra manera. 


Els camps o trossos com se'n diu, estan lluny del poble, molt poca gent te terra al costat de les muralles. Donç als trossos, tothom hi tenia o encara hi te, una petita o gran cabana, per posar-se a aixopluc quan plovia, o quan queia una calamarsada,  per posar la caballeria (matxos, mules, caballs, rucs...) perque descanssessin i no els toques el sol intens d'aquestes terres, també els homes aprofitaven per fer-hi la migdiada.


Mentre la Mariangela estava perfilant el retrat, que per cert li estava quedant d'allò més bonic,
mentre estavem  parlant, va passar per allí en Ramón , va mirar el quadre , va arrufar el nas, i sense dir cap opinió va encendre la pipa i ens va dir que tenia feina. En Ramón es un home amb molt de seny , tot bondat, honrat al màxim, estima a la seva família, es preocupa pels seus amics i mima per damunt de tot a la seva tia Lolita i per ella en Ramón ho es tot. 


En Ramón es un home de can Geli, curiós, l'interesa gairebé tot, gran lector i se sap la història de la família, cosa important,  admirava i estimava als seus pares, sovint m'explica coses i documents que reposen en els calaixos de la seva biblioteca, una biblioteca que esta situada en el lateral dret de la gran sala, amb un gros  finestral, i entra molta llum, com Déu mana; en una estància com aquesta se sent la pau, el silènci i com passa el temps. Disposa de  cartes del General Savalls , carlí, dels comtes de Perelada, dels avantpassats canonges Geli a la Catedral de Girona i molta altra documentació que no s'escau citar-la i moltíssims llibres antics.

Divendres Sant de 2010, siguent metge  de Cornellà del Terri i Palol de Revardit.

Es curiós, l'artista em va plantejar deixar-lo reposar un mes, en el gran saló de Can Geli i vaig acceptar.
He de dir-vos que a mi aquesta gran sala sempre m'ha impressionat, es tracta de la primera planta, jo durant anys sempre hi vaig per una porta del costat de la capella que dona a l'eixida, les eixides , les  considero un espai privilegiat per pendre el sol a l'hivern, per passar l'estona llegint i de tertúlia amb els parents i amics. 


Cosa curiosa, a Can Geli les dos que tenen, estan ben resguardades, molt acollidores, a ambdues i he passat moltes estones amb la Sra. Rosa Rissech (e.p.d). Tornem a la gran sala, aquesta ocupa l'espai de les dues crugies inferiors gràcies a la gran volta d'ansa-paner , aquesta sala ocupa l'espai central de la planta noble de la casa. M'emocionemt les finestres cantoneres  de llinda que es troben als dos angles de la primera i segona planta.
Com vostès poden comprovar, era per a mi tot un honor que la Mariàngela em pintés dins d'aquesta bonica sala amb volta d'ansapaner amb els dos arcs de pedra de Banyoles. 
Mai m'he atrevit a preguntar a cap fill sobre els escuts nobiliaris de la façana i a d'altres indrets de la casa. Algun dia ho faré.

Capella particular del mas Geli de Santa Llogaia del Terri
Transcorregut el mes, i amb una gran il.lusió vaig acudir a la cita, per si calia donar una darrera pinzellada. La Mariangela em va dir que no calia, donç una senyora del poble de Sta. Llogaia, va anar a visitar a la seva tia Lolita i a l'atravessar la gran sala, es va fixar amb el retrat meu i a l'arribar a la cuina li va dir a la Mariangela -  Hola, bon dia,  que hi fa el Dr. Capdevila a la sala ?. Amb aquest comentari, l'artista va donar per acabada l'obra. Me la va regalar amb tot el carinyo i jo la vaig acceptar, us puc dir que m'encanta i que es diferent a qualsevol altre retrat , com no pot ser d'una altra manera; aquesta Sra. Catedràtica, jubilada a hores d'ara, es una gran artista i millor persona. Enamorada de gairebé tot el que l'envolta i amb ganes de fer moltes coses i segons el seu parlament de comiat a l'institut de Batxillerat de Palamós, com seguir pintant , seguir aprenent, viatjar, gaudir dels parents i amics, fer companyia a qui ho necesiti, i sobretot seguir llegint, cosa que recomana molt als seus alumnes. Diu que jubilar-se, vol dir joia, alegria; jo mai hi havia pensat que fos així; i ben mirat ha de ser així, el final d'una vida profitosa  de qualsevol persona; clar ella d'etimologia llatina en sap un niu. M'ho apunto i miraré, que al final la meva vida , la meva jubilació s'assembli una mica a la de la Mariàngela Geli.


Des d'aqui el meu profond agraïment a la Mariàngela Geli per la seva tossuda voluntat de pintar-me.
Més que agraït. 
Des de sempre, el que més m'ha impressionat de la Mariàngela es la seva voluntat de ser, més que de tenir.
D'ella he llegit un entranyable escrit que parla de " En aquell temps de la meva primera memòria, fa molts anys, a la meitat del segle passat, quan no hi havia telèfons mòbils, ni amb prou feines de fixos, ni ordinador, ni televisió, ni jocs de video, ni màquines de fotografiar digitals, ni cotxes particulars, ni electrodomèstics a les cases, neveres, rentadores, ni gairebé res de res ...." Entrenyable escric sobre les seves memòries i de com era L'auto de línia del mercat. Tot el que diu, em sona molt, encara que jo sigui pocs anys més jove que ella, les coses a les terres de Ponent no eren tant diferents, si ho hagués escrit jo, ben segur que ho hagués fet molt pitjor, però la narració de la societat rural d'aquell temps s'hagués assemblat molt. Un bonic relat el de la Mariàngela . Si vostès, alguna vegada  tenen l'avinentesa de llegir-lo,  passaran una bona tarda de diumenge, i ben segur que els transportarà a la seva més tendra juventut.

Mapa de la zona de Cornellà i Sta. Llogaia, Sors, Cors. Mapa fet a Paris per P. Placide, ingénieur geographique. Any 1796

Seria injust acabar aquest mati de divendres sant sense parlar de la Lolita, l'ànima de la casa, ella d'ençà molts anys que es  desviu per tots els de casa.  Em va explicar que quan la mainada eren joves i estudiaven, ella els cuidava al pis de Girona. Sap tot de Can Geli, d'on eren els avantpassats, com es van fer els casaments, les costums de la casa, com es matava el porc, sap molta cuina i sempre l'he vist  cuinar. Sap moltes receptes de tota classe, fins i tot de fer ratafia, diu que per fer una bona ratafia s'han de fer servir nous verdes collides per Sant Joan; també explica que una de les herbes que feien servir és la Ruda, diu que s'ha d'anar molt en compte amb aquesta herba, perquè és molt tòxica. La Lolita es recorda de que la seva tieta,  Gracieta Geli Noguer, ho apuntava tot en una llibreta. 
La Lolita fa vint anys que la conec, i puc dir que es atenta, educada fins a l'extrem, tota ella respira bondat, sap fer honor al foraster, no li costa res que els de fora es trobin a Can Geli com a casa. 
Recordo quan la Sra. Rosa Rissech vivia, que les dos ho eren tot l'una per l'altra, la Lolita sempre mirava de que a la Sra. Rosa no li faltés mai res;  s'estimaven com a germanes, només hi havia una manera de fer; admiro l'esperit de servei de la Lolita. 


Espero que us agradin més les qualitats humanes d'aquesta entranyable família que el quadre, que per altra banda el quadre parla per si sol. Jo em quedo amb la seva bondad.
Dono les gràcies a la germana de la Mariàngela, la Maria Geli per l'exel.lent reportatge fotogràfic.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

UNA TERRA ,SEMPRE PENDENT DE LES CONDICIONS CLIMATOLOGIQUES

" Con el corazon partio "  viuen la gent de l'Urgell i de la Baixa Segarra, aquests primers dies d'octubre,  on tothom està batzacant ametlles, es el pa nostre de cada dia,durant la tardor, uns fent correr les borrasses i d'altres el vibrador, conviuen dolçament els dos sistemes, encara, que predomina amb escreix el sistema mecànic.
 Fins i tot la prensa escrita, en parla llargament de la sequera d'aquestes terres, i donen per perduda la mitat de la collita d'olives.  Tot s'ha de dir i a mercat a Bellpuig, no hi ha grup de persones per petit que sigui, que no parli  del tema i que els ametllers fan pena a tots els trossos.  Lo curiós del cas  es que no plou com Déu mana d'ençà el passat mes d'abril.  Els ametllers se'ls veu tocadissims per la gran secada que pateixen, surten molts cascalls, els paguen més barats, però si aquests els bellugues ràpid,  se sent un soroll, vol dir que a dins hi ha l'ametlla, o sigui són autèntiques ametlles amb la clofolla externa enganxada al damunt, però poc atractives  a la vista. El pare les guarda per fer ametlles garampinyades,  per cert boníssimes.


Aquests primers dies d'octubre ha fet tanta calor que , que en el camp no veiem volar aquests ocells: tudons, puputs, aligots, caderneres, esparvers, mallaregues, tords, pigots verds, pigots abigarrats, merles, pardals, moixons, orenetes, garses, estornells, ducs, enganya-pastors, corbs, cap aguila perdiguera, roquerols, tampoc em vist volar cap alosa, griva, falsilla, ni mussols, ni òlibes, ni oriols ( oriolus, oriolus), cap pit-roig, en canvi si em vist caminar dos perdius adultes o sigui els progenitors perquè els petits des del juny que ja van sols. Pensem que es possible que al caure el sol i a l'arribar la frescor de la marinada cap a les 20,30 hores , tots aquests ocells surtin a volar, a caçar. a beure si es que poden trobar aigua, donç en tot el terme només hi ha una font i esta molt amagada. Jo, he omplert una cogulla excavada a una roca de la finca , perquè aquests ocells des del cel puguin veure brillar l'aigua i puguin baixar, encara que  penso que l'aprofitaran més els porcs-senglars, que no paren de voltar a totes hores, deixen un gran rastre.


Si no plou aviat els ametllers  poden morir.
Cada dia,  quan arribes al tros, veus els ametllers que fan pena,  i de reull , els olivers , amb poquissímes olives i aquestes poques estan acompanyades d'altres quasi  "microscòpiques" , que amb prou feines treuen el cap, vaja una  llàstima, et trenquen el cor.

Collita 2010 del tros de Les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu.

 Vull recordar-los-hi que les olives arbequines de verdes passen a grogues i a tota la gamma de colors que són una meravella als nostres ulls. Ara degut a l'escassetat de pluges, les olives passen de verdes a blavoses  i ja veurem, com acabaran si en els propers dies no plou. Aquestes fotos que els poso són de la collita passada, o sigui de l'any 2010, segur que disfrutaran amb la seva varietat de colors.


No em diguin que no són un encant, millor dit un tresor, donç enguany ja no veurem aquest color. Vostès se'l quedin en el seu interior i ja no l'oblidaran mai més.


Una mostra més d'aquesta amplia gamma de colors de les olives arbequines, sense volguer fer-me pesat. Segons Mossèn Ramón Bergadà i Sola ....aquestes olives, són la joia de l'Urgell... L'oli extra verge de la comarca de Les Garrigues, es tant bo i amb tant poca acidesa, que l'any 2009, la cooperativa de Cervià de les Garrigues va tenir el premi al millor producte Español a Mónaco.


Foto feta a Llorens el 7 d'octubre 2011. Vostès mateixos. Sense paraules.
Feia anys que no veia aquesta imatge, tristissima, i que tal com pensa tothom, això no s'arregla encara que plogui en els propers dies. La collita esta perduda i la de 2012 molt tocada, donç els arbres els costarà recuperar-se.

Propera collita 2011

Una altra imatge, impactant.

Paisatge de marges de pedra seca i oliveres, molt tipic d'aquests pobles de l'Urgell.
El pare, ja abans del mes de juny, preveient el que podia passar i com que l'experiència val molt, va fer una bassa a cada olivera, per tal d'aprofitar l'aigua de pluja; no ha servit de res; les basses estan intactes. Ara entendran vostès que la gent de pagès estiguin amb " El corazon partio " , les dos collites més importants d'aquesta terra, perdudes. Costa consolar-se. A l'Urgell històricament sempre hi han hagut quatre collites: els cereals, les ametlles, la vinya i les olives. Si degut a la climatologia, fracasavent dos o tres de les quatre, sempre quedava algun euro per guanyar.
Tots saben que lo important es el clima, ( com diu la gent d'aqui, el que mana es el cel ) que plogui, perquè el regadiu de gota en gota , no fa tota la feina; només si les coses van be, potser colliràs un 25% més. En aquests moments la majoria de pagesos ja donen la collita per perduda..
Tampoc ens ajuda a l'optimisme que l'agència de qualificació de riscos FITCH, degrada dos punts els bons de l'estat Español. i també amb data d'avui dia 11/X/11 ha rebaixat  els punts a tres comunitats Autònomes españoles. Reconfortant, per no dir una altra cosa. I Trinchet  fins ahir president del BCE, adverteix de que la crisi es ya sistèmica; els metges aquesta paraula ens fa pànic, perquè saben que quan una malaltia es sistèmica afecta tot el cos i moltes vegades queda cronificada. I també encara una altra noticia Standar & Poor's i Fitch , amb data a2/X/11 rebaixen la solvencia de la majoria dels bancs españols. La festa continua. Tant be que s'esta  a Llorens,amb el silenci i amb la companyia del vent i sense diaris
Fins i tot els arbres fruiters tampoc estan per bromes com les serves, normalment són més grosses.


Els codonyacs, també s'han quedat petits


L'Abadessa Maria-Teresa de Riquer i de Sabater ,  que governà el monestir i la baronia 34 anys i sempre que s'escrivia amb el seu germà Felip-Mariano  de Riquer, marquès de Benavent, que residia a Barcelona, en cada carta li feia referència sobre el clíma sec de Vallbona  i dels pobles que configuraven l' Abadiat  i afegia que Déu l'havia posada en un racó de món . O sigui que les sequeres ja venen de molt lluny.
M'abelleix posar-vos aquesta foto de Vallbona, perquè ens ve de camí cap a la nostra finca del Perdigó " El Pla, o sigui la part més alta del tros "
Aquesta imatge es la primera que va veure Aulèstia, aquesta foto esta feta del camí que va de Llorens a Montblanquet.Evidentment que Aulèstia no va veure tantes cases, temps era temps i les coses aneven per un altre costat.

Antoni Aulestia i Pijoan , en el seu llibre ESPAÑA SUS MONUMENTOS Y ARTES-SU NATURALEZA E HISTORIA " CATALUÑA " per D. Pablo Piferrer y D. Francisco Pi Margall, amb notes de d'Aulestia de l'any 1884. Volum II. La primera vista que va tenir de Vallbona va ser des d'aqui dalt, cami que passa per Llorens i va cap a Montblanquet, o sigui que el cami passava per dalt la carena, no pel fondo. La carretera actual, va estar feta durant la dictadura de Primo de Ribera.
Referint-se entre la provincia de Tarragona i Lleida:  ... Hay también entre estas dos provincias montes escarpados ; y apenas salvada hacia el mediodia su primera cordillera, vese ya en la hondanada el monasterio de Vallbona, cuyo torreón octógono, coronado de agujas y frontones de crestería y dominado por una baja pirámide central, se destaca apenas en el fondo pardusco de las montañas que  en torno suyo se levantan.
Está Vallbona en un valle triste y solitario cuyo silencio no turban más que de ve en cuando el sonido de las campanas y los cantos de las monjas; y es todo en él tan grave y tan solemne, que el hombre se acerca con respeto á sus muros y huella con temor la tierra, turbado por el eco misterioso que va dispertando cada uno de sus pasos. Unas pocas gradas abiertas entre dos bajos paredones en que crece el musgo, conducen a un patio (avui deu tractar-se de la plaça on hi ha la font) donde junto al templo hay cinco sepulcros del siglo XIII, lisos unos y adornados otros de escudos de armas....

Encara que ja la trobareu en algun altre apartat del Blog, em ve de gust posar-vos la única litografia antiga  de Vallbona (1846) és de'n Parcerises.


A l'hivern tornarem a parlar, espero que tinguem sort amb el tema de l'oli. Ja no parlo dels bolets, que penso que enguany no en veurem cap. Aquests dies d'en cel claríssim i d'un sol de justicia, no em vist practicament ningú, tal sols acompanyats pel silènci, el vent serè tot el dia i cap a l'hora de sopar arribava la marinada, tant estimada a casa nostra, vol dir que a partir d'aquell moment ja marxa la calor, però un altre regal que ens queda, són les olors de les plantes aromàtiques de casa nostra, que entre ametller i ametller , i molt a la vora dels camps de cultiu , les trobes al passar-li  les mans i et queden perfumades, pel timó , el  romaní,  la flor de Sant Joan ( Helichrysum stoechas), l'espigol, la sàlvia, la ruda, etc. intensament perfumades. El gran regal de les nostres terres.

Salvia
Veure J.J. Piquer Jover . Sobre flora y fauna de la Baja Segarra.
Veure J.J. Piquer i Jover, Abaciologi de Vallbona . Fundació Història i Art Roger de Bellfort.
Veure Marti de Riquer, Quinze generacions d'una família catalana. Quaderns crema. Any 2000.
Veure La Vanguardia del dissabte 8 d'octubre de 2011. Vivir.
Veure A. Aulèstia i Pijoan. España, sus monumentos y artes-su naturaleza e historia " Cataluña" Volumen II. Barcelona 1884. Editorial de Daniel Cortezo y Cia.