MAMA

COMIAT DE LA NOSTRA MARE ISABEL VILA I GALLOSTRA, EN LA MISSA- FUNERAL  DEL DIA 29 DE JUNY,  FESTA DE SANT PERE I SANT PAU, A LA PARRÒQUIA DE  LLORENS DE ROCAFORT.

Publico l'escrit complet que es va llegir dins l'església, per què els amics i gent del poble que no haguessin pogut entrar a l'interior de l'església i degut a una megafonia molt feble a l´exterior, no és va poguer escoltar correctament ;  també ho farem  després del text, amb el vídeo projectat  al final del funeral .

Mare, aquestes campanes que van tocar primer per vos i després pel pare, també us fan companyia; les coneixiau de sobres.

En primer lloc donar-vos les gràcies per tota la companyia i suport que ens heu donat aquests dies, tan personalment com per telèfon. En tot moment ens hem sentit consolats davant la pèrdua d'un ésser estimat. No cal dir-vos que encara costa més pel fet de ser inesperada i tràgica.

Davant d'aquesta trista realitat, el cor ens porta a recordar els últims moments de quan vam celebrar el norantè aniversari del nostre pare, fa tot just poquíssims dies : recordem que estava en tot moment molt carinyosa, amb un somriure permanent, se la veia feliç, donant gràcies per tot i sobretot repetint que es sentia molt afortunada per la família que tenia, que tan l'estimava i cuidava, i sobretot pel seu estimat Sisquet que per ella ho era tot; i al revés igual: pel pare, ella  sempre ha estat la nineta dels seus ulls. Sempre va tenir clar que en la seva joventut es va endur " la flor més perfumada del jardí Gironí ", com al pare li agradava dir, en definitiva una entranyable història d'amor, que només ha sigut trencada per l'infortuni  que tots coneixem.

La mama ens deixa un profund dolor que només el temps i la vostra companyia ens ajudarà a superar.

Isabel Vila Gallostra

Al seu costat ens hem fet grans, d'ella recordem infinitat de vivències: la seva disponibilitat, deixar-ho tot quan l'Oriol, el Lluís o la Eli estaven malalts; no s'ho feia dir dos cops, la mare feia la maleta, deixava el pare sol i agafava el primer cotxe de línia cap a Cerdanyola, Sant Cugat, Lleida capital, Anglès, Les Planes d'Hostòles o Cornellà del Terri, i no calia dir-li res, ella cuidava com ningú dels nens i s'hi estava els dies que fes falta. Però tot s'ha de dir, als pocs dies enyorava el Sisquet.

De la iaia recordarem les seves cassoles de caragols que ens xupàvem els dits, les orelletes, les ametlles garapinyades que molts dels aquí presents les heu provades. Per Pasqua mai van faltar les mones, tot un art fer-les i adornar-les. I per Tots Sants arribaven puntualment els panellets.

Gràcies mama per tant. La veritat és que ho esperàvem i vos mai ens vau decepcionar.

Més profund que les coses materials ens deixa la seva fe en el Bon Pastor i en la Mare de Déu del Guilar d'Argelaguer, que sempre va estar en el seu rerefons de l'ànima i sovint s'hi encomanava.
També donava gràcies cada dia a la Mare de Déu del Tallat, la Verge de casa. Ella, tot i ser garrotxina, li va agafar tota la confiança del món. El pare no cal dir-ho; els dos hi confiaven a ulls clucs.

Encara més coses ens venen a la ment, la mare sempre ha sigut una gran dona, valenta, emprenedora, pagesa cent per cent, tota la vida va fer companyia al pare en les tasques del camp i totes les collites. Enguany els dos van fer la " seixantena sisena collita d'olives " , del mati al vespre, per cert, amb aquella il.lusió del qui estima el què fa; qui havia de dir que seria l' última ? He de dir que tant jo com el meu fill, més d'un dia dinant al tros , ens miràvem i pensàvem el mateix.

Per damunt de tot hem de parlar del gran amor al padrí, que avui amb tot el seu dolor i immensa tristesa no pot acompanyar-nos. Però des del seu llit de l'Hospital Arnau de Vilanova ens acompanya. D'aquest gran amor en són testimonis la família de Girona aquí presents; la mare quan parlava, sempre deia " que fan els de casa ", referint-se  sempre als seus estimats germans Pep, Eudald i Martí. També en són testimonis la gent de Llorens que durant els llargs 67 anys han estat al seu costat, compartint aquella il.lusió desmesurada per les coses senzilles de cada dia, amb el seu somriure a la boca, anant d'aquí d'allà i sempre disposada a ajudar a qui ho necessités. Tot s'ha de dir, la iaia disfrutava més donant que rebent. Sempre va ser així, fins al final.

Sense ser d'aquí, la mama es va fer una més del poble, es va posar el poble a la butxaca; ells sempre l'han acollit, estimat i valorat, doncs era un referent de bondat per tots. I així ens ho han fet arribava totes les persones que hem parlat. Ells i nosaltres l'enyorarem molt.

Una de les seves qualitats era l'hospitalitat. La mama disfrutava com una nena, quan la venien a veure els parents de Girona, feia festa major. Tenir els seus a Llorens l'omplia de felicitat. Ella i el padrí ho deixàvem tot per atendre'ls. Aquesta hospitalitat s'allargava fins l'infinit amb la resta de la família del pare, amics i coneguts. Els rebien amb la més gran cordialitat. Alguns amics aquí presents en escoltar aquestes paraules els vindran llàgrimes als ulls, perquè així ho van sentir i viure al seu costat.

Mama, com li hagués agradat al padrí estar ara i aquí per dir-li el darrer adéu i llegar-te un escrit, dels mils que li ha fet durant aquests 67 anys. El padrí ha deixat la seva estimació i carinyo escrits. Com li agradava al padrí que de cop i volta, vostè fes dos hores de camí a peu, tant sols per felicitar-lo en el dia del seu sant. Ben segur que li diria que vostè ha estat l'amor de la seva vida i que sempre li ha estat fidel. Segur que li donaria les gràcies per ser el motor de la família; el pare sempre s'ha sentit afortunat d'haver-se casat amb vostè. En els moments difícils de la familía, no va tenir por de res, us cau convertir en emprenedora com li havia ensenyat el seu pare (a.c.s.) a la petita Miana.

Gràcies de nou a tots els que heu vingut de molt lluny i de més aprop. Us ho agraïm des de l'ànima. Estem més que agraïts.
Adéu-siau mama; t'estimem; no t'oblidarem.

 Degut a les greus lesions del nostre pare ingressat a la UCI de l'Hospital Arnau  de Vilanova, no era possible que ens acompanyés en la cerimonia d'enterrament, amb tot el dolor que aquesta absència ens provocava a tota la família, el nostre fill Lluís va recuperar aquest vídeo que per sort havia filmat el nadal de 2011, on el pare llegia un escrit a la mare i a la família felicitant les festes nadalenques. Era una manera de fer present al pare en el darrer adéu a la nostra estimada mare. Vostès mateixos.

Mare us vull posar el poema que us va fer el vostre net gran L'Oriol el dia que vau celebrar el cinquantè aniversari del vostre casament a l'esglesia de Sales de Llierca l'any 1996.

ODA ALS CINQUANTA

És l'amor, que en el silenci del vent

esbotza paraules mudes.

Que xiuxiuegen en les orelles sordes del temps,

no obstant això la marinada, les recull amb delicadesa i recel.

Cinquanta estels intranquils i juganers s'enfonsen en

ribera d'eterns,

ribera afluïda de vida.

Puix quan encara sento dir a l'home,

t'estimo , amor meu !

El cor se'm trenca i se'm fa un nus.

Oriol Capdevila Martin.

Encara un entranyable e.mail que vaig rebre entre molts i que després de llegir-me´l varies vegades, em va consolar molt , el deixo aquí posat després de llegir-lo a la missa-funeral que li vam fer a la mare el dia 12-7-13 a l'església de Cornellà del Terri:

Déu te guard !!

Només Ell te paraules de consol, car només Ell 

pot parlar-nos a cau de cor i acariciar la nostra

ànima llatzerada per la mort de la mare.

Quan la mare fa el traspàs, tots tornem a ser infants,

ni que sigui transitòriament i retornen

a nosaltres, afloren profundes 

vivències que mai no hem pogut compartir amb ningú i sentim

que el nostre àngel de la guarda plora al costat nostre.

No tinguis por, perquè la teva mare

tornarà, a poc a poc, convertida en un dolç record i una

llum amiga que et farà companyia  en el capvespre i t´ajudarà a  mirar amb 

ulls nets i esperançats cada dia que comença.

MossènMarti Amagat Matamala (a.c.s.)

La mort no és res; jo tan sols sóc a l'altre costat.

Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.

El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.

Anomeneu-me pel meu nom que sempre m'heu anomenat.

Parleu com sempre ho heu fet:

no empreu pas un to diferent,

ni solemne ni trist.

Continueu rient del que ens rèiem junts.

Reseu, somrieu, penseu en mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra

com sempre s'ha fet, sense enfàsi ni angoixa.

La vida significa el que sempre ha significat

l´eix és el que sempre ha estat, el fil no s'ha tallat.

Per què estar fora del vostre pensament 

simplement perquè sóc fora de la vostra vida ?

Jo us espero. Jo no sóc pas lluny,

just a l´altre costat del camí. 

                                                                                                          Carles Peguy

Mil petons mare. Ahir el Lluís et va portar dos roses. Adéu-siau.