dijous, 8 de març de 2018

ELS ESTORNELLS OMPLEN EL CEL DE LLORENS DE ROCAFORT I TOTA LA VALL DEL CORB

Mai havia pensat començar un article parlant dels estornells, però no tinc més remei que fer-ho. Arribant al poble de Sant Martí de Maldà, veiem al cel un estol gegant de molts cents de metres de  cua , quasi inacable, que travessave lo cel de la vila, cosa mai vista per mi en aquelles contrades,prou conegudes i estimades per mi. Ep! ,  a l'arribar a Llorenç de Rocafort el meu poble es repeteix el mateix, veiem un impressionant estol  sobrevolar el petit poble medieval i de cop posar-se als grans pins, quasi gegants,  que hi ha al freginal de cal Timoneda,( família Català ), però amb la curiositat de que cada pi n'acull a cents, amb la particularitat que en repòs no paren de cantar o d'expresar-se a la seva manera, amb qui està al costat, trencant el silenci que caracteritza el poble de la ex-baronia de Vallbona. De cop aixequen el vol cents i cents i a l'instant un gran silenci es fa present, quan volen no, xisclen, no murmuren, estan ocupats, no per molta estona, però si per uns minuts, fins que en grup es deixin caure al cim dels pins i torne-m'hi. Els estornells no se com s'ho fan per no tocar-se els uns amb els altres a la velocitat que van i els canvis de sentit bruscs, deuen tenir un sisè sentit, que sens escapa de les mans, si es toquessin en algun moment podrien perdre l'equilibri i anirien caiguen i clar amb els cents que hi han no en cau cap ni un.



De bon matí, dissabte passat dia vint-i - quatre de febrer,a la solana del Perdigó,al costat de Sant Miquel i no lluny de la Quadra de Mas Déu, tot terme de Vallbona de les Monges, a tres graus negatius, i tot carregant llenya feta de resultes d'esporgar els ametllers 



al remolc,i posats val a dir, es la millor que tenim junt amb la d'oliver per cremar a la llar del foc, cap d'elles tira espurnes fora de la llar, que posi en perill el parket o una catifa, dona molta tranquil.litat i escalfa molt; el pare guardava la de pi per cremar-la a les estufes de casa .


Picot a punt de començar el niu:


Tot i el fred, en un moment de relax i a recer del sol i contemplant la natura, vaig sentir com feia quasi cinquanta anys,  el tamborineg d'un picot, una bonica sensació (un dejà vu)  per l'anima, el ta,ta,ta,ta,,ta,ta........ moltissimes vegades per minut, i torne-m' hi, incansable aquest ocell, que no se si es tractava d'un picot gran, mitja o un picot garser petit, però el record del martilext era ben familiar, a poc a poc em vaig  anar acostant i més i més a prop, però el picot em va veure  de reüll i va arrencar el vol. L'últim record meu, es remunta als meus 12 anys a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges, en un ametller centenari i molt gruixut, però el niu el poden fer en altres arbres secs, i depend del tamany del forat podem deduir de quin Picot es tracte; un cop a dins engrandeixen el niu, són molt treballadors. M'encanten aquests ocells tant curiosos . Ep ! tots em meravellen, fins i tot el senzill pardal, que aprofita els forats de les nostres parets de pedra seca de les cases o de les pallisses del poble per niari.
Canviant d'ocells i perquè val més una imatge que mil paraules, els poso les següents fotografies, perquè vostès disfrutin i aclareixin dubtes al observar un niu.
Propietat de Toni LLobet

Parlant d'aquests nius, encara que més endavant us en tornaré a parlar, ara vull fer esment dels que tinc a casa. De petit volia tenir algun niu d'orenetes, però es veu que per l'encaració del teulat cap al sud i potser poc protegit de la marinada i de les pluges, dons mai vaig tenir un niu. Però coses del destí o simplement un misteri, ara fa uns 8 anys que en tenim 5  de nius, d'orenetes, i de roquerols, de falciots no en tinc cap. Les orenetes son de cua-rogenca i de cuablanca i tant sols un niu de roquerol i sembla que n'estiguin començant un altre, però quines coses, ben separats de les orenetes, perquè serà ?


Aquesta fotografia que els poso dels nius són de fa 4 anys, ara ni han més, però a l'altre extrem i un de roquerols, que esta tot obert pel damunt.
Parlant altra vegada sobre els estornells, en una estona de conversa amb el Francisco Català, em va dir que no era d'estranyar que tinguéssim aquests estols d'estornells, perquè els agraden molt les aulives i enguany no sabem ben be perquè però mils d'elles no han caigut al passar -les pel vibrador, a finals de febrer, primers de març els olivers n'estan plens. Conclusió, tenim estornells fins l'entrada de l'estiu.


Aqui tenen una rama d'un oliver d' uns 10 anys, finals de febrer, te totes les olives dalt de l'oliver i vives, que després d'aguantar les quantioses glaçades estarien mortes.

A continuació els poso una rama amb les olives arrugades, o sigui mortes, perquè votès se'n façin un ideia.


Hi ha una exel.lent recepta, per guisar-les entre d'altres ingredients amb pell de taronja, vinagre, oli, però primer al posar-les 3 o 4 dies amb aigua per rehidratar-les. Curiosament si menjem en aquest temps una oliva morta es "dolça".

El meu pare sempre explicava que els estornells baixen i roben les aulines del munt de les borrasses i s' emporten una amb el bec i quan venen a visitar-nos les grives, n'agafen una amb el bec, i una altra amb cada pota i arrenquen el vol tant contentes i les transporten molt lluny d'aqui. Déu meu fins i tot els ocells tenen recursos diferents !!!! 
Be, el fet de venir a Llorenç de Rocafort, era per esporgar els ametllers i els olivers que d'ençà uns 6 anys no si havia fet res, el pare no podia, perquè a la darrera collita d'olives/aulives, ja anava tot el dia amb la mangala (2012),
en articles anteriors ja queda constància de l'impediment.
Totes les activitats de pagès s'han de fer al seu temps. Jo recordo al germà de la meva padrina l'oncle Lliberato que després de collir olives, es dedicava a arrabassar, que consistia en arrencar les mates d' un terreny erm  i treure'n les arrels i les rabasses per posar-ho en cultiu. L'oncle Lliberato després en feia carboneres, que eren un munt de llenya, provinent de l'arrencada d'una serra i tapada amb herba i terra per fer-ne carbó, mitjançant la carbonització de la fusta, ho recordo a l'aixarmada de cal Bergadà més cap a les Creuetes , després de l'era de cal Mano, quasi enganxades hi han les pallisses la de cal Bartomeu i la de cal Xifré, les dos famílies compartien una era. 


Dos pallisses que compartien una era. Cal Portomeu i cal Xifré.

A Llorenç això de compartir sempre ha sigut una virtut necessària, per exemple cal Bori i cal Portumeu compartien una sola entra per la plaça i ves a saber més històries medievals, com entre cal Claudio (abans cal Bori) i cal Saltó s'hi troba un preciosa arcada gòtica tapiada des de sempre, deixem-ho aquí.
Els trossos a Llorenç són lluny de casa, no em canso de dir que es tracta de la Catalunya Nova, la gent no vivia en masos com a Girona que n'està farcit, sinó que vivien i encara viuen tots junts aprop del castell o del senyor feudal, ara formant petits pobles amb molt d'encant; la vida era molt dura per aquestes terres, els sarraïns estaven a les muntanyes de Prades o a Lleida o sigui molt de compta; dia si, dia  també hi havien trifulgues en aquest Pla d'Urgell.
Tornen a la feina, cal marxar de casa amb tots els estris, deixar-se'n un vol dir tornar cap a casa i invertir molt de temps, a mi m'ha passat més de tres vegades. 


Cal notar una cabana a la part dreta de la vall, perquè si feia mal temps, om si pugués refugiar i fins i tot per posar la mula per evitar tantes hores de sol. Si afinem una mica podrem observar els ametllers florits.


En aquest temps que els sembrats ja tenen set o vuit dits d'alçada, la baixa Segarra o també dit l'Urgell es transmuta, es festeig de festa, cada racó amb els seus ametllers florits, encara que no tots, els tardans encara trigaran 15 dies a estar ben florits, tot està  engalanat.Un luxe pels ulls i per l'esperit. 
Adoro reveure els trams de camins coneguts, sempre hi descobreixo coses noves, m'emociona veure plantes com  els matolls que creixen a la vora dels camins i altres plantes com aquesta que no se com se diu, però a la posta de sol es maquíssima. 



Cada pas dels vells camins, em porten, a recordar, aquí darrera hi ha una gran roca amb una cogulla plena d'aigua, en aquesta cabana enrunada al terra hi ha una cisterna que feia una aigua fresquissima, amb data d'avui encaa hi és, però ha perdut la tapa.

Cuiosament dins de lacabana hi ha crescut un gan ametller; això vol dir que fa anys que està enrunada.Al costat d'aquests àlbers segons els anys si fan mucoses, penso que a Girona se'n diuen Llenegues, sota aquest marge de pedra seca hi ha una servera que fa unes serves bonissimes ( Sorbus domestica ), aquí hi ha un sol cep en tota la finca que es va lliurar de la gran plaga " La Filoxera ". Fins ara una persona se'n cuidava, des de empre, però va morir fa més d'un any i ....... A poc a poc us aniré explicant les troballes de la natura, que potser altres anys ja us les he explicades, però segueixo meravellant-me una vegada més  i estimo la monotonia i no em molesta que tot sigui senzill, encara que no simple. El cercle sempre es repeteix, fins a l'infinit, però a cada canvi d'estació tenim l'oportunitat de quedar-nos bocabadats de com es compleix tot el que està escrit en l'ADN de les plantes i dels ocells que per altra banda en sabem molt poc.


Aquí podem veure una cabana sense teulat, o sigui en ruïnes, està a la part alta de la finca, els nostres avantpassats enteniment molt e que davant d'una calamarsada no hi havia temps de baixa a la vall a refugiar-se..



Penso que convé que us posi algun paisatge típicament urgellenc, per anar fent-se una idea de com es la realitat en aquest racó de món. Al contemplar la fotografia següent podem veure que els bocins conreats arriben molt amunt en els petits turons, o sigui que boscos i conreus estan entrellaçats, en cap cas hi han grans boscúries, ni grans conreus, tot està barrejat aquí a la Baixa Segarra o Urgell. A la Garrotxa on he fet de metge de poble, he tingut l'oportunitat d'anar de mas en mas i de veure grans boscúries, impensables amb la mentalitat de l'Urgell.



Aquest racó de món pertany a la conca hidrogràfica del riu Corb, el qual limita  pel nord amb la depressió del Sió ( Ribera del Sió); per l'est amb la Serra del Tallat (Conca de Barberà); pel sud amb la vall del Set (Garrigues) i per l'oest amb el pla d'Urgell (Pla d'Urgell). 
Ametller centenari, es l'únic que queda a la finca.


Aquest ametller florit, es el mes vell de la finca, o sigui centenari, ni havien tres més però a poc a poc s'han anat morin,semblava que havien de durar tota la vida.                 
                                           
Al veure aquestes fotografies no es pregunten com pot ser que el bosc arribi tant aprop de la finca ? Durant anys i mes anys la norma va ser apartar el bosc del conreu, i arrencar els arbustos que xupaven dels adobs que el pagesos hi tiraven, perjudicant els conreus. Abans em parlat dels arrabassaires oi ?, be actualment, degut ha que han quedat tants pocs boscos a l'Urgell, que no es pot tocar de la vora del tros, ni un reboll o roure (Quercus coccifera), ni les mates de romaní ( Rosmarionus Officinalis), ni cap pi (Pinus Sylvestris), ni l'aromàtic timó ( Thymus vulgaris) , ni cap Sàlvia ( Salvia Officinalis), ni cap Orenga ( Origanum vulgare), ni el Lligabosc ( Locinera implexa), etc... Un veí del meu poble, amb una màquina va remoure uns 10 metres de la vora del bosc, per  " millorar l'entorn " de la finca i li va costa una multa de 500 €.  El poc bosc està molt protegit.
El primer dia  d'estar a la finca, calia cremar la brosta (amb permís de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges), que vaig tallar dels olivers en el mes de novembre, feina que no esperava, però que degut a una nevada amb neu carregada d'aigua, va pesar tant que van petar moltes rames gruixudes, i junt amb un fort vent, vam tenir la destrossa servida.  Les rames mortes no es poden deixar penjades a l'oliver o a l'ametller, fan molt mal efecte i donen sensació d'abandó i són troncs on crien les larves de les mosques que més endavant picaran les olives, s'han de cremar, parlo de les d'oliver.
Quan les xarxes socials, els xats, els watssaps, el twiter, ens atabalen continuament i no ens deixen temps d'adonar-nos de tot el que ens envolta i de disfrutar de lo senzill, puc dir que en aquesta vall dels Perdigons no tinc cobertura i el telèfon està en silenci sense demanar-li, un recorda més que mai aquella frase que jo vaig llegir en el capitul del Petit Príncep de'n Zum : " L'esencial és invissible als ulls. Només s'hi veu bé amb els ulls del cor ".



Aquests camins tant solitaris, en Josep Maria Boix-Masramon, "Zum" pels amics, que era nebot del pare Maur Maria Boix , olim prior de l'abat Cassià Maria Just, a les guàrdies que junts havíem fet al CAP Banyoles, sempre em deia que aquest camins d'aquest racó de món, del terme de Sant Martí de Maldà, de Maldà, de Llorenç,i de  Vallbona de les Monges eren Camins d'eternitat; ho explica molt be en el seu llibre Kinneret, Allibereu els Salmistes !. Al final de la seva vida va escriure un llibre titulat La Bíblia dels nàufrags, que el va auto editar, us el recomano . Com a bons amics me'l va regalar i dedicar:
" Per en Josep Capdevila, metge del cos  i del cor, recercador sovint entre boires.Amb agraïment i amb esperança de vida plena " Gener de 2014.
Tot es tant solitari, que en dotze dies al camp només he trobat el Josep Maria de Cal Mano, que va passar pel costat on cremava la brosta dels olivers; va parar el tractor i va baixar a saludar-me: - salutacions cordials dels dos i relaxadament vam parlar de diferent temes de dia a dia de tots plegats i entre tant, em va dir que els diumenges sortia de casa i anava als seus trossos per veure com creixen els sembrats ! Admirable !!,: -però si ja els veus cada dia !, em respon :- el diumenge es contemplar, cosa diferent de  veure. El pare des de petit que després de missa, sinó era època de caça, marxava cap al tros del Perdigó, a veure com creixien els sembrats, ho tinc gravat al cap, igual que el Josep Maria; són les dos úniques persones que m'ho han dit, deu ser que es porta dins , la contemplació de la feina feta sempre m'ha agradat. El pare va ser molt feliç fent de pagès i al final de la seva vida, em va dir que si tornés a néixer escolliria el mateix ofici, el Josep Maria pensa el mateix. Per molts anys, val a dir que ambdós van encertat el seu ofici.
Be, vaig començar a esporgar ametllers pel pla del Perdigó, on hi ha una barreja d'olivers vells i de jovenets, apart dels ametllers històrics. Parlant amb en Josep Maria, deia notar  que els anys poleixen la sensació d'ignorància per part meva, que deu ni do de la que tinc, ja que sempre he fet d'ajudant dels pares en les collites d'ametlles i en la d'olives; dit això, arribem a la conclusió de que un ajudant mai es un pagès amb majúscules, cosa molt important i que ja no es pot donar, tots els oficis s'aprenent amb els anys. 




Tipic color de la fusta d'ametller, aquest estava mort.
L'ametller a diferencia de l'oliver es mort molt, i has de pensar que l'esporgada serà important, perquè entre d'altres feines s'han de tallar els ametllers morts. Cada any se'n moren una dotzena llarga. El pare sempre em deia que ell d'ametllers n'havia plantat més de dos mil en la seva vida i no era rentable perquè quan els tenies grans es morien. A més les grans sequeres com la d'enguany de mes de 5 mesos no han ajudat gens ni mica, han patit molt.
Tot caminant pel tros, vas veient els olivers petits que tenen 3 anys i que ja van estar plantats en un estiu de molta sequera.



Com aquest oliver, ni han quaranta més o menys i que estan protegits per un plàstic de 40 cm.perquè els conills o llebres o altres rosegadors no es mengin l'escorça de la tija i que ja te 3 anys, com poden veure tenen a més la protecció d'una canya americana, aquestes són més fortes i duren més, es fa per què sinó tinguessin protecció el propi vent i els porcs-senglars els arrasarien i quedarien tots trencats.



Oliver de tres anys, ha superat la gran sequera de 5 meos, sense una gota d'aigua


 
Aquests dies he conviscut entre ells i molts tenin el plàstic trencat o rossegat i calia novament protegir-los. Sorpresa, a dins del tub de plàstic hem trobat en la majoria un vesper sense vespes, clar degut al fred , que a l'estiu al tocar-los sortien les vespes i  llur  fiblada  es molt dolorosa i a més no moren com les abelles; molt de compta. Curiosament i personalment mai he vist mel en aquestes cel.les ???? 
Tot esporgant ametllers, he trobat el primer niu, que ben be no se de quin ocell es tracta.
Afegeix la llegenda
Aquí tenim uns bonic codonys, a la finca ni han més d'una dotzena, enguany els he podat tots, senzillamen perquè són històrics, o sigui que ja hi eren quan jo tenia 12 anys, o sigui que no són millorats genèticament. Ja veurem el resultat de la gran esporgada, fins i tot vaig trobar un niu a 15 cm. del terra, l'ocell que la fet es molt atrevit, perquè a  aquestes altures les serps es mengen tot el que troben. Pregunto pot ser el d'una Cadernera ?


Aixo ho fan amb els ous de les perdius, que fan el niu arran del terra i la serp s'empassa un ou rera un altre i es queda tant tranquil.la. Quan erem petits els propietaris del "coto de caça ", ens donaven un tant per serp morta, de cara a protegir els nius.


Cal notar que estem veient al costat del niu, una ametlla de l'any passat i noves flors d'enguany.

Aquí tenim una altra interessant troballa, un niu d'alt d'un ametller ! Segur que es tracta de la mateixa especie de sempre, perquè els ocells no varien d'arbre. Pregunto podria ser d'un Verdum ? tot són dubtes, potser ens ho podria contestar la nostra amiga Minerva Sallés, que d'ocells i les seves formes de vida en sap molt





Encara un altre niu , també trobat quasi a uns 25 cm del terra, ous de color verdosos, com m'agradaria saber de quin ocell es tracta i fent el niu tant baix, corrent gran perill; em pregunto podria ser de Merles ? Espero que algú entès en la matèria em contesti amb una mica de llum, que trist no entendre gens d'ornitologia ! ja em perdonareu .
Acabat el dia me'n porto cap a casa la llenya que he fet d'esporgar , sempre serà com un regal a la família, així podem encendre el foc sense patir.



La llenya sempre es benvinguda, aquests dies passats, sort en vam tenir de la llenya feta del nostre pare i avi, que n'ha deixat tonelades a l'era, i resulta que un veí d'un poble de les rodalies me la robava pensan que la llenya no era de ningú, que estava abandonada, quins pensaments tant il.lusos oi ?; aquest món es ben complet.
Al migdia sempre dino al tros i busco un recer ben assoleiat, encara que façi fred, el pare tota la vida ho va fer, ell solia dir que dinava a" l'Hostal del Sol ", li encantava, mai estava menys d'una hora, i deia - un treballador be es mereix una hora de descans.
A l'estar sol dino molt ràpid i després descanso i com que el silenci i la natura conviden a recordar, dons el primer record que mai he oblidat i que encara m'emociona, es que 


el pare a casa posava la sàrria a la mula, i vostès em diran que es la sàrria dons be és un recipient d'espart, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma una bossa a cadascun dels extrems i serveix posat de traves damunt la mula per transportar estris necessàris pel camp; dons be el pare en un costat mi posava a mi i a l'altre el que fos i així marxavem cap al tros, bastant equilibrats, la mare solia venir més tard portan el menjaren una cistella amb unes carmanyoles. Ah ! a casa l' última sàrria va desapareixer fa uns trenta cinc anys.
Jo en aquesta mateixa cabana, ben arrasserat jugava amb pedretes a fer una planta d'una casa ben distribuïda d'habitacions per cada membre de la família, pels padrins que llavors viviem tots a casa, un estable per guardar la mula, un corral per les gallines, una estància pel porc/tocino, una altra per la cabra, animal necessari si volies tenir llet, en aquells anys de postguerra encara no en venien de pasteuritzada, en fi els pares mai em van porta un juguet de casa, jo m'entretenia amb qualsevol cosa i el dia anava passant fins a l'hora del dinar que la mare feia bullir un tupí amb aigua per fer una sopa de primer, menjar calent era important, el segon plat ja el portava fet. Quan he parlat que amb pedretes marcava el corral, on corrien les gallines, donç alli mateix també si guardavem la llenya que portavem del tros i s'amuntegava al bell mig i les gallines per pondre els ous, a part dels ponedors "clàsics " s'amagaven entre la llenya i de tant en tant era com una festa descobrir un racó amb vint ous, motiu d'una gran alegria.
Després tot recordant com que havia vist al pare parar trampes o rateres, per caçar algun conill, o alguna perdiu, dons les repassava i si en trobava algun d'enganxat cridava al pare. També en aquesta sobretaula al sol, vaig repassar el que feiem els diumenges per la tarda abans d'anar a ofici (resar el rosari a la parròquia), anavem al bosc  a " follar nius " , activitat que suposava pujar pel pi, molt amunt i agafar els ous del niu i baixar, la majoria de vegades, amb els pantalons plens de resina i trencants/esparracats o els ous també " Todo mi gozo en un pozo " i lo pitjor venia després, la bronca dels pares, que d'entrada ja quedaves castigat durant un mes sense sortir el diumenge per la tarda de casa, tant sols anar a rosari i prou. Els entreteniments es convertien en " juguets ". Cap nen tenia juguets, ens els feiem nosaltres mateixos amb qualsevol material que trobavem, com les varilles dels paraigues, les afilàvem i feiem fletxes que disparàvem amb un arc que ens feiem, per sort mai va passar res. Recordo que no hi havia cap nen que no tingués una fona que feiem amb una rama d'un arbre o una peça de ferro manipulada, en forma de " Y ", on lligàvem dos gomes de pneumàtic i un boci de cuiro i la feiem servir per tirar pedres i altres objectes i apuntar als pardals, Moixons, i altres animals petits, fins a fer-los caure morts al terra.També era motiu de distracció veure treballar un matalasser, un reparador de tenalles,amb grapes molt ben posades i quedava com nova, aquesta després de quasi cinquanta anys encara dura.

Aquesta tenalla es una joia. Eren temps de postguerra que s'adobava tot. Servia per guardar, oli, aigua i el pa de la setmana.

El ferrer de Maldà del qual no recordo el nom, si que quan anava a escola a Maldà sempre m'arreglava la bicicleta al moment, perquè era de fora; cada dos per tres, sempre el teniam a Llorenç, venia a soldar alguna canyeria de plom que s'havia foradat o s'havia d'allargar cap a l'esgolfa o cap al corral, en aquells anys no hi havien lampistes,fins i tot feia portes metàliques, de vegades amb massa franquícia... etc.

Una canella.


de posar una canella de segona ma, per soldar-la amb estany , usava un soldador com aquest:


 un afilador de ganivets (un esmolet), un home que ferrava els cascs dels animals de peu rodó, per mitjà de claus que aguantaven ben fixada la ferradura, feta a mida del casc de l'animal a casa nostra teniam una  mula, que el pare se l'estimava molt i es desfeia en cuidados, els cadiraires que posaven un cul nou de bova a les cadires, 
 
Disfruteu d'aquest cul de balca/bova/nea/nou que s'està fent


els cistellers, els xarlatans que venien a vendre mantes i parlant, parlant, entabanaven a la gent, per vendre'n més. Gent que adobaven calderes de coure, la matança del porc que era tot un espectacle i que reunia tota la família, veure fer la fossa per enterrar els morts, enfangar un paller amb argila, perquè les pluges no podrissin la palla, destinada a menjar per la mula, anar per les eres quan la clofolla de les ametlles era estesa per assecar-la per vendre-la a remenar per trobar ametlles caigudes, anar a agafar fruita dels trossos veïns fins que ens descobrien i deien allò que quasi et deixava sense respiració - ho direm al senyor mestre i al capellà o pitjor ho direm al teu pare !!;era anar de disgust en disgust.La disciplina era un pilar de la convivència del meu poble, i pobre de tu si no estaves a l'aguaït dels costums.
El repòs post-dinar, arribava a la seva fi, i no voldria  enllestir aquesta revisió nostàlgica de com jugàvem i matàvem el temps els nens del petit poble de Llorenç de Vallbona, sense dir que cada temporada tenia el seu joc, a les boles de vidre, jugant-he amb  patacons, a amagar,també a fer guerra entre nosaltres, a bitlles,al palet,tirar la baldufa, sempre teniem recursos, i això era un tresor, erem totalment auto suficients.

Dos professors universitaris posats a batzacar ametlles durant unes 2 hores escasses, a finals de febrer, i molt propera la posta de sol. Tots ens ho vam passar d'allò més be; vam arribar al poble de llorens que les llums dels carrers ja estaven enceses.

A finals de febrer no es temps de batzacar ametlles,però vam rebre la visita d'una parella d'amics de tota la vida i després de dinar el dissabte els vaig proposar anar a collir ametlles, ja que al no estar els ametllers ben esporgats d'ença uns sis anys, vaig optar al setembre per no manar collir tot el tros, tinguen en compte també la gran sequera de quatre mesos i que em" costaria més el mall de l'enclusa " o sigui que moltes van quedar a dalt dels ametllers. 


Arrrossegant les borrasses amb la Reina

Els tres hi varem anar cap a les 17,30 h. una mica tard per ser a l'hivern, al tros més lluny de casa,  les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu,segons consta en l'escriptura i amb dos borrasses, varem començar a colpejar els ametllers (batzacar) i la Reina , estava emocionada de la manera de caure tant fàcil i ràpida les ametlles, amb 4 cops teniam l'ametller fet i vinga a canviar borrasses, i nou ametller i així sense parar. ..
Mentre estant el seu espòs, en Miquel, va preferir collir-les una a una amb un cabàs ell sol, el va omplir, el veiem content i estava cofoi, perquè mai ho havia fet, ep ! la Reina tampoc, o sigui que tots emocionats perquè amb hora i mitja n'haviam fet dos sacs ben plens i un cabàs, la tarda avançava i el sol ja era post,abans que es fes fosc vam carregar els estris i contentissims de tornar cap a casa amb tantes ametlles fora de temporada, personalment també era la primera vegada de batzacar a la sortida de l'hivern. 


Al final del dia toa ensacar el fruït, estem contents, Déu ni do del queem fet.

Les vam compartir, els propers panellets estan assegurats, i també la reposteria d'ambdues famílies i les ametlles garapinyades que tant ens agraden, i fer ametlles torrades,per postres o senzillament per passar l'estona de tertúlia vora el foc. Be, resumint ens vam divertir i no haurem de comprar cap ametlla en tot l'any.
El diumenge varem anar a missa a l'antic pis de la senyora mestra, perquè l'esglesia parroquial està en restauració molt avançada, però i fa molt de fred.



L'ocell es un griu, que servia de braç a la llàntia barroca, que ben be es podria assemblar a la que mossen Gudiol te publicada al seu llibre Arqueologi Sagrada Catalana. Noteu que te dos politges, per a tirar de la llantia amunt i avall. Cal tenir present que la nostra església era molt fosca en el temps medieval.



El nostre mossèn es diu Joan Costa, era molt amic de'n Josep Maria Boix-Masramón, els dos van coincidir de monjos al monestir de Montserrat. L'evangeli anava sobre la Transfiguarció del Senyor i la discussió dels apòstols sobre allò " que volia dir la resurrecció dels morts ?.el seu sermó va ser molt senzill i entenedor i fins i tot els dos amics meus agnòstics purs, els va agradar. Un cop acabada la missa ens va convidar a visitar l'església i junts amb tota la colla hi varem anar, a mi em convenia perquè feia mol que no l'havia vist.


 Després de tants mesos de restauració, les arcades gòtiques, les capelles laterals autèntiques, i tot el que s'ha fet per eliminar els marbres del altars,ara es respira la senzillesa del Cister, es com si et trobessis dins del monestir de Vallbona, en la nostra esglesia no hi ha cap luxe en les mènsules, ni en les claus de volta, només en tenim una de decorada amb Santa Maria amb el nen Jesús als braços i a l'altra la Rosa de Jericó.



Em salvat una mènsula gòtica que sempre va estar darrera del broc de la cisterna de l'hort del rector.


Es l'església parroquial més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona, totes les esglésies que depenien del Cister estaven dedicades a Sta.Maria a Llorenç al fris de la portalada ho deia ben clar. AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS. Any 1593.



A Bellpuig ne'm trobat una de la mateixa fàbrica, i hi posa :


" SINT OCULI TUI APERTI DOMINE SUPER DOMUM ISTAM DIE AC NOCTE (1583) "





"Que els teus ulls, Senyor, estiguin oberts  sobre aquesta casa, de dia i de nit " (1583). Bonica inscripció !!!! 
Aquesta es la portalada de la casa  de la Cort del Batlle de Bellpuig. 


Deu anys de diferencia amb la de Llorenç. Es troba davant de l'Ajuntament de Bellpuig, al carrer d'Homenatge a la Vellesa.


Tornem a l'església de Llorenç, les campanes són les originals, són una meravella, la campana grossa amida 55x64, te una inscripció en lletra gòtica que es tot un luxe, el text està summament decorat amb fullatges al voltant de les lletres, però tota en ella es fastuós.


A la part superior del templet posa " O MATER DEU " que traduït diu : O MARE DE DEU. La datació de la campana pot ser sobre la segona mitat del segle XVI.
Be totes les millores, estan quedant d'allò més be. Esperem que ben aviat puguem inaguar-la de bell nou.
Abans de visitar el monestir de Sant Bartomeu, vam anar a visitar el mausoleu de Ramon Foch III de Cardona-Anglesola a l'esglesia parroquial de Bellpuig, 

Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum
praerogativa pene regia tenens,
gloriam sibi ex mansuetudine comparavit
Isabellla, uxor infelix, marito optimo fecit.

Gravat fet per jove Alexandre de Laborde, puc pujar un altre reaaule fet r,
Alexandre de Laborde escriu   El Viatge Pintoresc i Històric, el Principat:  "  Aquest mausoleu fet d'un bell marbre blanc, presenta un gran bloc d'arquitectura de trenta peus d'alçada. Al centre hi ha el sepulcre de Ramón Foch III de Cardona-Anglesola, sostingut per esfinxs i col.locat en un ninxol semicircular que aguanta l'estatua de l'heroi , ajagut i armat a l'antiga..... 
Bellpuig es un poble d'uns mil cent habitants, mal construït, i mal ordenat, però situat al mig de camps fèrtils i notable principalment per un monument molt bell del renaixement de les arts durant el segle XVI. Hom el veu a l'església del convent dels franciscans situada a mig quart de llegua del poble. Aquest convent quasi només te això de remarcable, encara que el seu claustre gòtic és curiós pels ornaments dels capitells i per la seva arquitectura: però aquesta mena d'obres són tant nombroses a Espanya que hom acaba per acostumar-s'hi i no fer atenció a una classe de belleses que excitarien la imaginació a un altre lloc. No passa igual amb el monument que em vist que es d'un treball superior a tots els que enclou la provincia."

Em plau posar-los la planxa del mateix mausoleu, feta per Aulestia



No vam tenir la sort que Alexandre de Laborde anés a Vallbona de les Monges.
Tot seguit varem anar a fer una visita al monestir franciscà de Sant Bartomeu de Bellpuig que està a l'entrada del poble.



Sostre de la Sala Capitular
Aquest sostre es únic, ple de filigranes que mai havia vist. També gaudeix d'una impressionanat col.lecció de plats de ceramica catalana, que es varen trobar fent excavacions al'esglesia parroquial de Bellpuig.




Abans que tot ,tant  sols dir que servo una grata impressio de la Maria Pilar que es l'anima del monestir., ens va acollir correctissimament, ens va revisar d'edat de jubilats i la condició de professors en actiu de la Universitat i ens va donar la benvinguda i totes les explicacions possibles sobre les destrosses del monestir, durant la guerra del francès i durant la guerra civil española. Fins i tot va tancar les portes per poguer-nos acompanyar.


Una porta de quasi igual fàbrica es la de l'entrada al Palau Abacial de Vallbona de Les Monges, feta en temps de l'Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure.

 Ens va dir que les visites són contades i que si volien algo ja tocarien el timbre. Està en la ruta del Cister, però està molt mal indicat, a més baixant de Belianes, el pis més al  de la residencia d'avis, no deixa veure el campanar, un motiu més per passa de llarg. Jo he passat de llarg durant 64 anys.

Porta actualment tapiada, però si imortant, feta duant l'abadiat de l' Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure. Abadesa enterrada al bell mitg de cor amb una gran lauda sepucral.

Aqui va la porta de porta d'entrda al palau Abacial del monestir de Vallbona de les  Monges



Eren les 13 hores quan vam començar la visita i vam ser les uniques 4 visites del diumenge. Siguent una joia del gòtic tardà i siguent tot el monestir una caixa de bomboms, es una llàstima de lo poc que es coneix; no n'hi ha prou de fer un concert a l'estiu com a Vallbona, Poblet, Santes Creus i de fer casaments civils, a lo millor també entra  la gran sala gòtica de l'Abat Copons de Verdú ?, hauria d'estar anunciat a la carretera nacional, a l'autovia de Barcelona-Lleida i en tots els fulletons que donen a la recepció dels tres grans monestirs del Cister.


La gran galeria gòtica ens impressiona, així com els dos claustres i l'escala de pujar al campanar, d'on es divisa tota la ciutat de Bellpuig. Una meravella d'escala, una veritable obra d'ingenieria.



Mai hagués pensat que la l'història del monestir de Vallbona anés lligada amb tanta grandesa de la família del baró de Bellpuig i Virrei de Napols, la família Cervera, Anglesola i Cardona, tots emparentats. 



No sabia el gran curriculum de Ramón Folch III de Cardona-Anglesola, fins i tot estava en posessió del Toisó d'Or.

Vista general de Bellpuig

Des del campanar podem veure el terreny que era el veritable hort del convent, cm poden veure hi neix l'aigua, o sigui ple d'aiguamolls, que el feia únic per cultivar la vianda dels frares.
Vam acabar el diumenge  amb una gran parrillada a la brasa, que la va fer en Miquel, que hi posa els 5 sentits en cuinar.
Llorenç carregat d'història i com a poble es més antic que el de Vallbona i quan nosaltres ja teniam capellà Vallbona encara va tardar molts anys a tenir-ne, apart de tot això Llorenç llueix un espectacle de la naturaleza, tot esta vestit d'una gran bellesa, gracies a la espectaular floració dels ametllers.


Impressionant foografia amb Maldà al fons de la vall, i en primer pla una cistena medieval, amb dos rentadors enganxats al costat, evidententment la cisterna recollia noés aigua de pluja. Els ametllers estan ben florits.

En primer lloc tenen una cisterna medieval , a les afores del poble i al fons el poble de Maldà, amb el seu castell, que havia sigut de la familia d'Amat i de Sentmenat, autor del llibre Calaix de Sastre.
Els recomano la ruta del Cister amb el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig inclòs. Disfrutaran !!
Pep

Boibliografia:  Joan Yeguas i Gassó
El Convento de Bellpuig de R. Lacorte.C.M.
Viatge Pintoresc i Historic . El Principat. per Alexandre de Laborde
J.J. Piquer Jové..


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada