Publico aquesta carta, que al saber que jo havia estat al sepeli del Dr. Josep Maria Domenech a Valls i alhora també dijous passat a l'acte al Col.legi de Metges de Barcelona titulat Homenatge al Dr. Josep Maria Domenech i Mateu " In memoriam " " com a ex-lumne d'ell de la primera promoció, que junt amb tres metges més vam ésser convidats a parlar d'ell durant 20 minuts. Aquest antic company no hi va poguer ser degut a una llarga crisi de vertigen i com vostès podran llegir , li està més que agraït , a les portes de la jubilació encara l'estima i vol deixar constància; aquí va la carta que m'ha adreçat a mi i la publico tal qual ha arribat :.
Benvolgut amic,
M’adreço a tu en aquest escrit per a referir-te una petita facècia, una anècdota, de la meva vida que potser ja m’has sentit explicar alguna vegada però que mai no hagués pogut pensar que podria deixar escrita.
El Dr. Domènech, Josep Maria Domènech i Mateu catedràtic d’anatomia per oposició és mort. Com lamentem, els qui l’estimàvem, la seva mort, ja no li podrà ningú fer més mal. Ni aquests mots ni el què se’n pugui pensar. Jo, que sóc a trenc de jubilació, les veig passar sense gests.
L’octubre de 1975, cadell, vaig començar la llicenciatura de medecina a Bellaterra. L’anatomia era la pedra de toc més notòria. El Dr. Domènech mai no va deixar d’encoratjar-nos.
Quasi des del primer dia vaig ser voluntari en el seu laboratori, sobretot en els ardus treballs d’embriologia, el seu concís entusiasme n’era més que un motor. Petit, grassonet, dins d’una impol·luta bata blanca, amb unes rodones galtufles que recordaven els hàmsters ben apeixats ens instigava a treballar amb un rigor, tenacitat i precisió fora mida. A canvi del seu somrís.
El novembre d’aquell mateix any, el dictador que es va aixecar contra la República quaranta anys abans va morir. El Dr. Domènech no va fer cap cas als cinc dies de dol decretats i vàrem seguir treballant a la càtedra i al laboratori. Ho havia d’haver entès. Només ho vaig trobar bé.
Vaig seguir treballant, però no només al laboratori, estava ben compromès en la clandestinitat. Vaig ser delatat, (el delator, a qui conec bé, no serà mai objecte de la meva rancúnia, no se’ns ha preparat per a entomar la tortura). Detingut a casa, i a trenc d’alba (com mana la cançó) vaig ser dut, de molt mala manera a la comissaria de la Via Laietana. Els tres llargs, infinits dies d’interrogatori sanguinari i impietós varen fer quelcom més que esborrar la rancúnia envers el delator, encara sento, si hi penso una miqueta de res, l’agut dolor del cop al parietal dret de l’angle de fusta l’estri del paper assecant amb que em tustaven sense commiseració.
Tres dies dret contra la paret, sense poder anar al bany. Al final vaig pensar que la meva pudor a mi no m’ofenia. Cagat i pixat, a mig matí del tercer dia vaig poder, lliure (lliure?!) anar cap a casa. A peu. Las. No era lluny. Roger de Flor/Casp. Roba al cossi. Dutxa. Cap a Bellaterra.
Examen final d’anatomia. Aquella mateixa tarda. Quarts de quatre. No el vaig lliurar. No podia!
Ordre governativa, sense judici ni apel·lació: multa de cent mil pessetes i sis mesos de presó. Crec que era la multa més quantiosa entre la nostra penya. Els meus pares em varen girar l’esquena. Sol. L’advocat Soler (a la carta de la “Fonda del Sr. Parellada” hi ha els ‘macarrons de l’advocat Soler’...) em va voler representar de franc. Gràcies. No entenia res, jo.
Tot l’estiu esperant la detenció a casa. Vaig sentir tots i cada un dels ascensors que pujaven o baixaven de matinada. No vaig estudiar.
Examen de setembre. No el vaig poder lliurar.
El Dr. Domènech em coneixia bé. Em va encarar:
- I doncs, amb tanta feina feta i ara resulta que no ets estudiós?
Em vaig desmuntar per primer cop en tot aquest periple. Plorant, sanglotant com un infant.
La resposta del Dr. Domènech, molt violenta, encara ara m’omple de consternació:
- Qui et creus que ets? Et creus que ets tu sol qui brega contra el feixisme?
Se’m va glaçar plor, somic, sanglot i esgüell.
Anava d’un cantó a l’altre, ell, cridant, a munt els braços, avall picant-se les cuixes. Mirant el sostre. Fitant-me. Cridant-me. Improperi rere improperi. Blasfèmies. No sé quan vaig tornar a respirar, parpellejar no ho vaig tornar a fer fins que embocava el sender que em duia al tren.
Entre tots els molts impetuosos i abrivats “que què m’havia cregut” em va dir que abans del Nadal em presentés a ell en un examen oral, que seria l’examen final de l’assignatura.
Tenia tres mesos per a preparar-me l’anatomia I. Crec que mai no he estudiat tant.
Abans de les vacances de Nadal vaig concertar la trobada fatídica amb el Dr. Domènech, catedràtic d’anatomia en el seu despatx per tal de rendir examen oral.
Ai! Ai Mare!
Fou cordial, simpàtic, gens agressiu i molt, molt didàctic... gairebé una hora.
Jo anava dient el què sabia amb una creixent consternació. No entenia res. Ell era feliç.
- Bé, ja estem. Molt bé. Molt bé. Pots marxar... Ànims i fiat més de tothom.
- Dr. Però... però...
Em mirava com si veies un embrió que sortit de la parafina repliqués quelcom...
- Què et passa ara. M’ha agrada’t, m’agrada la feina que has fet. Saps anatomia.
- I la nota? La papereta... les actes... on consta el meu aprovat?
- Les Notes!! L’acta? Beneït! Desastre de beneït! Vaig corregir l’acta de juny i et vaig posar un notable, t’està bé?: notable al juny... va bé? Au, marxa.
- ...
Encara no estic ben bé segur d’haver sortit d’aquell despatx. Encara em veig amb la mà a la maneta del portell i no sabent ni tant sols si somriure, si dir gràcies o dir bona tarda...
Després de fer de metge uns anys amb prou dignitat he virat la meva vida envers la docència, m’ha apassionat, he estat feliç i m’he realitzat com a docent. Ara em jubilo.
Mai no he deixat de pensar en la lliçó d’aquell llunyà i tan proper examen d’anatomia.
Dr. Domènech, heu estat per a mi (i crec que per a molts més) un far com a home, com a persona, com a professor i docent, com a rigorós científic i guia de criteri.
Gràcies,
Dr.Miquel Fabré
Dr.Miquel Fabré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada