RECORDANT LES ARRELS DE TANT EN TANT

Avui es dia 13 d'abril, la Gal.la ha trencat aigues, serà una nena; més tard us explicaré una mica més. Ja tornem a ser a Llorenç de Rocafort,  encara que les ganes hi son, no vinc gaire sovint, això a alguna persona del poble li sap greu i m'ho tira en cara, puc dir que no m'afecta, tothom estima lo seu a la seva manera. Perquè tothom ho sàpiga,  la meva vida de jubilat es reparteix entre la familia, fins ara ajudant a cuidar (a fer-se gran) a la única neta que teniam, que es diu Mar, i tot seguit  Càritas amb les persones que viuen en l'intemperie o sigui al ras, i que nosaltres ho normalitzem, són invissibles, quan un perd el darrer cosi o el darrer amic queda excluït, perd la dignitat, poca broma, és un sense sostre, no és ningú, encara que no vulguem, encara que lluitem la pobresa queda cronificada, veure la pel.licula de l'actor Richard Gere Invissibles us quedarà molt clar que vol dir. Càritas es l'art de compartir, en una societat del " toma i daca" Càritas practica la generositat que pels que no ho sapiguen és allò que un dona sense esperar res a canvi, també dedico temps a cuidar i preocupar-me dels amics , l'amistad cal cuidar-la, perquè es pot trencar com l'all i oli tot i ser un expert en deixar-lo lligat i que s'aguanti la ma de morté dreta, i no em canso d'ajudar a companys metges sense familia i que estan sols, metges que pateixen un estat d'angoixa, o de pressió , tots sabem que la soletad es molt dolenta, i com no d'escoltar a persones del meu poble tot i estar jubilat, que estan malaltes i comparteixen amb mi les seves alegries, pors e incerteses, es la confiança que junts ens vam donar duran un quart de segle, ...ara si no tinc cita previa no puc fer res, tot s'ha fer per un portal d'internet, i no m'en surto i rapidament tanco l'ordinador i em rendeixo, ....  almenys vosté feia tota la gent que s'asseia a la sala d'espera, els que no tenien assegurança i els pobres també i sovint sortia del despatx i deia " vostès i jo amb paciència ens podem entendre " els primers cinc anys vaig tenir sort perque  que no teniam ordinadors i un servidor podia visitar als pobres, els que mai havien cotitzat, gent emigrada  perquè no tenia cap control, ara aixó es impossible. i així vam durar quasi un quart de segle. Els dimarts feia de 3 a 8 del verspre i a les 8 tancava la porta i feia tots els que estaven asseguts a dins fossin 10 o trenta i quan acabava la visita obria i tancava la porta jo mateix i així no es colava ningú. 

Tots els metges teniam un llistat de tots els assegurats que teniam al nostre cupo i si entrava un pacient i no consava el seu nom al llistat, podies rebutjar-lo de ple, no cotitzava, llavors un altre moment l'havies d'aendre per beneficiència, i havia molta gent que no cotitzava, temps era temps, i tot depencia de la bondat del metge, ens salvaba que no teniem ordinadors i ningu de la sala d'espera sabia res.

 Ser metge és algo gran i ser metge rural deu ser un dels oficis més vells, dic ofici de manera seria, perquè es una barreja de ciencia i una part d'art, l'humanisme del metge, que tant trobem a faltar i les universitats s'han adonat del tema i proximament posaran una nova asignatura d'humanitats o de filosofia a la carrera de medicina, no ni ha prou en una asignatura de psicologia a primer curs . Mai em molesta que m'expliquin els  signes i simptomes que pateixen les persones i aconsellar que confiin amb el seu metge/metgesa de capçalera i especialistes del Trueta o de l'Hospital de Santa Caterina, actualment dit Parc hospitalari Martí i Julià. El nou hospital Trueta i el futur campus universitari tardara encara uns 8 anys. Continuo aquest article a les vigilies del Corpus, on Càritas celebrem una gran festa.

Be, tornem a les arrels, per petites que siguin ens lliguen per sempre més. Llegir els articles de'n Lluis Foix a La Vanguardia m'ajuden a estar més aprop i el que diu va a missa, si els sembrats estan apurats a Rocafort, el mateix a Llorenç i així tot.  Fa una mica mes d'un mes que la Tere i jo estavem a Llorenç per veure com estaven els olivers i els ametllers, aquests ultims estaven escandalosament florits; sempre amb l'esperança de que sigui un bon any hi tinguem una esplendida collita, sí plou, tot s'ha de dir; l'any passat no en vam collir ni un kilo.

Fixeu-vos en el sembrat d'aquesta foto del tros del Perdigó, es molt pobre, està molt ratllat, rascat i mejat pels conills, també en  te la culpa la falta d'aigua. Amb data del dia 7 de juny ha plogut a Llorenç uns 50 litres, tot un tresor pels arbres i les dos collites que estan en marxa ametlles i olives, tot i que la de cereals la donen per perduda.

Totes les classes d'ametllers estaven igual de florits, les bones temperatures, donaran la sorpresa. L'any passat no em vam collir ni un kilo, sort que amb la meva dona n'haviem guardat l'any 2021 que també  vam tenir una pobra collita. Clar a casa nostra des de sempre l'ametlla es imprescindibles en les principals festes com els panellets per Totsants, ametlles garrapinyades per convidar a les visites d'amics, parents i coneguts, ametlles per fer pastes per Nadal, ametlles ratllades per adornar les mones de Pascua, ametlles torrades fins i tot ametlles deshidratades, per cert bonissimes i un no pot deixar de menjar-ne, fins i tot la nostra neta Mar,  les troba úniques. Enguany no hem tocat cap ametller, els vam esporgar tots l'any passat. Enguany el passat cinc de març vam estar a Llorenç no convençut de tocar gaire els olivers perque ja haviem fet una esporgada l'any 2021, però l'amic Ramon, em va animar perquè convenia toca´ls una mica. Tot va canviar cada bancal que pujava a l´obac de Les Pintades, tot s'anava complicant, la grandaria dels arbres obligava a ser molt agressiu, arbres massa alts calia esporgar amb el moto-serra, no amb les tisores. Aixi ho vaig fer, jo sol vaig esporgar tota la finca.

Fixeu-vos amb les rames que estan tallades al terra, li vaig treure quasi el 40% de les branques de l'oliver, era enorme, però feia anys que practicament no feia olives, quan en podria fer, massa fusta i com diuen els entesos les olives no surten dels troncs, donada la poca aigua, cal treure fusta (cal ampliar la foto). Esporgar em va costar fins el dia 14 d'abril, dies que bufava un vent de Serè, també dit Mestral, es un vent sec, violent i temut pels pagesos. Vaig fer varios viatges de llenya, algo es algo, s'assecarà pel proper mes de novembre, que tornarem a fer foc, enguany els dies que vam estar a Llorenç no vam encendre la calefacció, en teniem de sobres amb la llar de foc del menjador.

Una foto de la vall dels Perdigons, cap al final de la tarde. Com  podeu veure a primer pla uns ametllers florits.

Aquestes tisores de poda a bateria, son una meravella, talla de manera precisa i un tall fi i segur fins a 3,7 cm. fa molta feia i no et canses, pesa poquissim i a més tinc un telescopi de mes de dos metres que s'hi afegeix les tisores i des d'abaix s'apreta gatell i feina feta. L'any passat sens va espatllar i la vam enviar a la casa; coses de la vida, pot passar a qualsevol, es van perdre i al cap de 4 mesos al reclamar i no trobar-les, amb un correu electronic a la casa, tot com Déu mana i aquesta tardor passada ens en van donar unes de noves. 

El 15 de març vam marxar cap a Girona, deixant tots els olivers esporgats i les rames ben arrenglerades, perquè en Xavier pogués passar a triturar-les amb una màquina enganxada al tractor, ja fa 6 anys que no en cremo, perquè la tardor posterior a la mort del meu pare i  en primer any de la meva jubilació com a funcionari del cos de metges titulars de la Generalitat,  vaig cremar totes les rames dels olivers, evidentment amb permis de l'ajuntament de Vallbona de les Monges i estava ple de normes i protocol a seguir, complicat, si la velocitat del vent augmenta un 10% i si l'alçada de les flames es més alt de 4 metres calia apagar el foc. No marxar cap a casa sense apagar totes les brases; i finalment quan ja havia acabat de cremar, vaig llegir que calia enir una cuba de 5000 litres d'aigua a la vora, jo havia pres  10 garrafes d'aigua de 10 litres cada una, cosa de riure. No he volgut passar mai més aquest mal trago.

Eren els dies 15 i 16 d'abril que amb el Dr. Griera company de promocio a la Univeritat de medicina de l'Autonoma de Barcelona vam tornar cap a Llorenç, aquesta vegada era per arrencar entre els dos els ferros que es van posar a cada oliver (250) quan els vam plantar amb el meu pare el LLuis i jo l'any 2008 i posteriors, com que les plantes creixien, anavem canvian els ferros com el que porto a les mans,

perque les fortes marinades no els trenquessin, ja que havien costat molt de fer-los creixen. Be tants anys clavats donç el ferro s'ha rovellat i s'ha agermanat amb la terra i els 60 cm sota terra , son molts centimetres i ànims, tot i sumar la força del Toni i la meva, Déu ni do de l'esforç, i moltes vegades els haviem de regar per estobar-los.

Aqui podem veure al meu amic fent tasques per poguer arrencar els ferros i tallar els plançons que neixen a cada soca i tornar a posar un plastic nou, perquè els conills o llebres o d' altres animalons no roseguin els joves olivers. 

Secret per arribar a arrencar-los era picar i enfonsar-los un pam mes, tirar una mica d'aigua al voltant del ferro i amb dos eines que abraçaven el ferro anar fent-lo girar i girar, fins que tirat amunt sortia o no, després per no desanimar-nos el deixavem descansar i anavem per un altre.

En moments de relax el Dr. Griera li agrada recollir plastics escampats o deixats no tirats pels terres. Curiosament va trobar unes quantes ampolles de coca-cola grans algunes amb aigua del temps dels nostres pares , que les deixaven escampades sota alguns marges i mig amagades per tenir sempre aigua potable guardada per veure, en aquelles terres de la Quadra de Mas Déu no hi han fonts, cal ser previsor. Mireu aquesta foto, que fa palès que el ferro es més llarg que l'alçada del meu amic.

Dr. Toni Griera, ell tant ecològic, no soporta veure envasos ni plastics tiratspel terra.

Algunes el tap s'havia fet malbe. Aprofitave l'aigua per tirar-la en olivers prims i que no havien crescut no sabem perquè, plantats l'any 2008 ? tots plantats al mateix dia i any, curiós oi ?. Tot s'ha de dir els olivers plantats a l'obac no n'ha mort ni un, en canvi els de la solana i de la vall (lo fondo) una important mortaldad, no els proba gens ni mica estar barrejats amb ametllers, això ens ho va dir el Ramon de Cal Giné que ens va venir a veure a dalt del  Pla del Perdigó, som veins amb el seu tros de Sant Miquel i ens ho va confirmar, ens ho haurem de creure i potser algun dia arrencar els olivers que durant 8 anys no han crescut ni 5 cm i tornar a plantar ametllers.

Foto de la vall més fertil de Llorenç de Rocafort.

El que si vam arrencar son tots los ferros, molt content, sense l'ajuda del meu amic metge, no hagués estat possible, te molta força. 

Be, ja sabeu pel blog de Llorenç que he sortit fotografiat junt amb unes 100 persones que caminen pel carrers de Banyoles i tothom les ha hagut de veure penjades a les faroles de la ciutat durant un mes o a la sala EatArt de la Fundació Lluis Coromina..

Us poso una foto de la nostra estimada neta Duna que ja te dos mesos complers. Es conforma amb poc, només vol la mama, el pit de la mama, tocar la mama amb la seva ma i que la tinguin als braços i si es fa pipi, vol que li canviin els panyals, i ja està tranquil.la, comença a somriure qual li fas pessigolles o li acaciries el nas, o la crides pel seu nom. Una joia pels de casa. La vida un misteri, una meravella.

Abans d'acabar, dir que al cap de 5 anys de no poguer pujar al racó del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges  i gràcies al Jordi de Cal Mora, he a conseguit que un amic seu molt entès en arreglar camins em retirés una gran roca que havia caigut del tros del meu veí i em tapava totalment el camí de pujada cap a tres grans bancals, on també hi tinc un grapat d' ametllers i també uns quants de morts. Ara podem veure un cami molt ample i podrem pujar-hi amb tota facilitat amb el Ranger-Rover i el remolc, cap problema. Moltes gràcies als dos.

Racó situat a la solana del tros i on si fan els millors codonyacs de la finca, codonyers molt antics, el pare va morir amb 95 anys i sempre els havia vis, o sigui que estan garantitzats que no son hibrids. El pare recordo que estimava molt aquest racó, i tot plegat, ell venia cada dia de la seva vida al tros i no acabava mai la feina, jo vinc 4 vegades a l'any i tampoc l'acabo, pratico allò que es diu " no hi ha res que s'esperi tant com la feina ".

Només es reguen amb l'aigua de pluja (aigua dolça com en diem a la baixa Segarra o també dit l'Urgell) , en cap cas es reguen amb aigua del municipi de Llorenç de Rocafort, ecologics cent per cent i tothom troba el codonyac bonissim, fem tots els kilos que podem, per si un any no hi ha collita. Si el codonyac , es posa fur, molt millor.

Publico aquest post en la vigilia del Corpus i vull dir-los que si tenen els fills amb els estudis acabats, tenen feina i es guanyen be la vida, i tenen la hipoteca pagada, poden vestir i esmorzar, dinar i sopar cada dia, pensin una mica amb els pobres.  

Els recordo la llei per a la protecció a la gent sense llar a Catalunya; el 5 de gener de 2022 va entrar al Parlament de Catalunya una llei titulada : Proposicion de ley de medidas transitorias y urgentes para hacer frente y erradicar el SINHOGARISMO. Set grups parlamentaris li van donar el vist i plau perquè entres: PSC-Units, ERC, JxCat, CUP-HCG, En Comú Podem, Cs, Mixte)  El grup que falta mel callo. La proposició  de la ley està amb el vist i plau de la Universitat de Barcelona, Universitat Autonoma de Barcelona i professors : catedratic Vicenç Aguado i de la Dra. Lidia Pitarch) ,  Arrels Fundació, Assis centre d'acollida , Càritas,  Comunitat de Sant Egidi y San Joan de Déu Serveis Socials. A hores d'ara tothom està patin per la lentitut d'aquesta llei:  Entre altres coses aquesta llei exigeix als ajuntaments: servei de consigna, servei de bugaderia, i de dutxa i disfrutar d'un titul de transport gratuit, i un dret a un comiat digne en la defunció, el dret a estar empadronat, mentre no tinguin tot en regla, ningú pot ser muntat per dormir al carrer i la obligacio de tots els ajuntaments de tenir anotades en un regitre totes les persones que viuen en el municipi, incloses les persones sense llar. 

Amb la proposicio  sorgeix la oportunitat de combatre el mal que pateixen les persones sense llar ( tindre que viure al carrer, abscencia de vida privada, la soletat,  l'angoixa, el patiment, la malaltia mental, la violencia, les adiccions, esperança de vida notablement més efimera....)  i de vencer-lo. 

Una abraçada,

Pep