UN LAICISME POSITIU I CULTE A FRANÇA

Sempre m'ha emocionat, escoltar els fills d'uns amics meus que fa anys que viuen a França. Sovint venen pel poble i de vegades és entre setmana i m'alegro molt de veure´ls i els pregunto com pot ser que tinguin  festa entre setmana, la resposta no es fa esperar : - Doctor, es que ha França celebrem l'Ascensió del Senyor, és festa a tot el pais. Jo em quedo meravellat, perquè la jove que m'ho diu te 11 anys. 

Sant Lluc en els Fets dels Apòstols ens ho explica d’aquesta manera, amb molta senzillesa i sense protagonisme.

Jesús s’enlairà davant d’ells i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell s’enlairava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: "Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel,  tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava  al cel” (Ac 1,11).

Un altre dia, també els trobo al poble,  entre setmana i els dic: - que no aneu a colegi a França ? i em respon : - es que a França fem festa, perquè celebrem La Pentecosta. Quedo astorat, aquesta jove, m'ho contesta amb seguretat i amb un to festiu i se la veia contenta; important saber perquè hom fa festa oi?
Això em porta a recordar que al nostre païs, els alumnes fan festa del col.legi i si pregunto per quin motiu, la majoria no ho saben; o màxim que obtinc, es : - l'Ajuntament ho ha disposat així per un canvi d'una altra festa !!! Si saben quant son les festes del Tura d'Olot i de Sant Martirià de Banyoles, encara no ho hem perdut tot. 
Durant tota una vida, dieu-me romàntic, però sempre me entès correctament amb la gent gran, sense tenir el calendari davant. Doctor quan torno ? : - Per Sant Miquel, d'acord aquí em trobarà. Quan torno : - Per sant Andreu, d'acord i el jove que acompanyava a l'avi, diu i quan es sant Andreu ?  i l'avi em mira a mi i em diu, doctor, tenim un greu problema !!!!. i mirant el net, li diu: - al novembre " fill meu ", Totsants el primer i sant Andreu lo darrer ! Conclusió :Tot un món cultural ha desaparegut, de la manera més ràpida .  

 La Pentecosta (del llatí pentecostés literalment "cinquantena", venint del grec pentekosté (heméra) "el cinquantè dia") o Pasqua Granada és una celebració cristiana que s'escau el cinquantè dia després del diumenge de Resurrecció i que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de llur activitat de l'evangelització, per això també se la coneix com la celebració de l'Esperit Sant. A la litúrgia catòlica és la festa més important després de la Pasqua de Resurrecció i el Nadal. L'eucaristia inclou la seqüència medieval Veni, Sancte Spiritus.

D'aqui en endavant el que escriu es l'amic Quim Estivill, un home cultissim i enamorat de França i la seva cultura i com no de Napoleó Bonaparte. A Ell li devem tota la traducció de la present carta entre l'emperador i el Papa Pius VII i comentaris sobre el que va intuir que el Papa li reclamava a Napoleó. Fa dos anys vaig demanar al Vaticà si era possible l'original de la carta del Papa, però mai ha arrivat. Insistirem dintre d'uns anys.

L'amic Josep Capdevila, el doctor Capdevila, em sorpren de tant en tant amb alguna nova joia bibliogràfica que m'ensenya amb del·lectació i jo contemplo amb reverència. Una d'elles és un tom de la correspondència de l'emperador Napoleó I, un "tomarro" que pesa un quintar, editat a les impremtes imperials franceses l'any 1858 (in-4).

Fa un temps en Josep em va demanar que li traduís alguna carta d'aquest tom, i d'entre les que ens van semblar més sucoses vam seleccionar finalment la que adjunto (adjunto la traducció, s'entén). És la resposta, molt florentina (no pas en sentit futboler, sinó en el d'esgrima expressiva, de maquiavelisme refinat) de Napoleó al Papa Pius VII, datada el 1805, a partir de les peticions que aquest li hauria fet poc abans. Llàstima de no disposar de la carta original del Papa, perquè també devia ratllar a gran alçada en la forma, si bé el seu contingut es pot desprendre de la contesta napoleònica. Es pot entendre que el Papa reclamava:

Punt 1.- Que el codi civil (el "codi napoleònic") fos canviat en els punts referents al divorci per tal d'acomodar-se a la doctrina catòlica sobre el matrimoni.

Punt 2.- Que la jurisdicció sobre els delictes comesos pressumptament pel clergat quedés reservada a l'Església, i no a la justícia civil.

Punt 3.- Que s'incrementessin les dotacions estatals a les despeses de l'Església francesa, i que el reclutament militar no s'apliqués als joves "que voldrien dedicar-se a l'estat eclesiàstic".

Punt 4.- La renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes catòliques, que el Codi havia substituït. Sobre el calendari republicà, vegi'shttp://fr.wikipedia.org/wiki/Calendrier_r%C3%A9publicain

Punt 5.- Que l'educació religiosa estava negligida en els instituts públics, on per exemple es donaven casos de capellans que s'havien casat i seguien donant classes.

Punt 6.- Alguna cosa en relació als bisbes dits "constitucionals" (vegi's

http://fr.wikipedia.org/wiki/%C3%89v%C3%AAques_constitutionnels

Punt 7.- El restabliment de les congregacions religioses, que s'havien suprimit.

Punt 8.- Que la religió catòlica fos declarada la religió oficial de França.

Punt 9.- Restablir els col·legis i seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos.

Punt 10.- Suport a les ordes religioses "consagrades a les missions" (vegi's

http://fr.wikipedia.org/wiki/Missions_catholiques_au_XIXe_et_au_XXe_si%C3%A8cles

Punt 11.- Restablir el pagament que feia el Govern francès pel manteniment de l'església i el capítol de Sant Joan de Letran, a Roma.

A mesura que traduïa, podia veure la imatge de l'Emperador dictant, caminant amunt i avall per la sala (amb l'escrivent anant de bòlit per la rapidesa d'expressió) i de tant en tant aturant-se, gesticulant nerviosament i deixant anar expressions com "Bien entendu que ...", "Sa Majesté ...", "Votre Sainteté ...! ó "L'autorité séculière ...". O sigui, una petita peli particular que em va regalar aquesta feina tant plaent.

Resposta tramesa per l’Emperador a S.S. El Papa
La Malmaison, 30 de ventôse del XIII (aprox. 21 de març del 1805)

Sa Majestat, commogut per l’afecte paternal del qual Vostra Santedat no deixa de donar-li testimonis evidents, i convençut que la major prosperitat de la religió només pot tenir la millor influència sobre el bé dels seus estats i sobre la felicitat del seu poble, ha examinat amb una atenció filial les observacions i les peticions que li han estat presentades en nom de Vostra Santedat. Ella (Sa Majestat) s’afanya a respondre els diferents articles que contenen aquestes observacions i peticions.

I

Vostra Santedat manifesta que les disposicions del Codi civil sobre el divorci no estan gens en armonia amb el dogma religiós de la indisolubilitat del matrimoni. Vostra Santedat desitjaria un canvi en aquesta part de la legislació francesa.

La llei civil no podia proscriure el divorci en un pais on es toleren els cultes que l’admeten. Hauria estat poc assenyat, en tot cas, voler canviar de sobte una jurisprudència que quinze anys de revolució havien naturalitzat a França, en el moment de procedir a la confecció del nou Codi civil.

En general, les lleis civils només són d’una bondat relativa. Haurien de ser adaptades a la situació en la què un poble es troba. És amb el temps que es van perfeccionant. Només és propi de les lleis religioses recomanar el bé absolut, que és, per la seva naturalesa, immutable.

Tanmateix, per tal que la conducta dels ministres del culte catòlic no estiguin mai en contradicció amb els dogmes que professen, Sa Majestat ha establert, a través del seu ministre dels cultes, en una carta circular del 19 de prairal de l’any X (1802) que els ministres del culte catòlic són lliures de negar la benedicció nupcial als esposos que es casen després d’un divorci, abans que el primer matrimoni sigui dissolt per la mort d’un dels cònjuges. Sa Majestat ha establert també que el refús per part dels ministres del culte catòlic no podia ser objecte de recurs per part del Consell d’estat.

II

Es tracta, en aquest article, de reservar als bisbes la inspecció natural que els compet sobre els costums i la conducta dels clergues sotmesos a la seva jurisdicció. Las lleis franceses han evitat d’atribuir als agents de l’autoritat civil els drets essencials quin exercici no pertany sinó a la jurisdicció episcopal.

L’autoritat secular ha de conèixer incontestablement els delictes dels eclesiàstics, quan aquests delictes vulneren les lleis que obliguen tot ciutadà; atès que hom no deixa de ser ciutadà pel fet de ser capellà, i en conseqüència hom continua estant sotmès a les lleis i a les autoritats, a les quals tot ciutadà deu submissió i obediència. Tanmateix, si es tracta de delictes purament eclesiàstics, de delictes que només afecten a la disciplina, i que són únicament susceptibles de penes establertes pels cànons, és intenció de Sa Majestat que els bisbes siguin els jutges d’aquests delictes. L ’autoritat secular pot només prendre’n coneixement en cas d’abús.

Així mateix, en nombroses d’ocasions, els eclesiàstics han estat adreçats, per les ordres expresses de Sa Majestat a la censura pastoral dels bisbes, quan aquests eclesiàstics han

estat denunciats per fets relatius a faltes que podien vulnerar els deures o la dignitat del sacerdoci. Si es donen comportaments discordants per part d’alguns agents de l’autoritat civil, és perquè no tothom és prou assenyat per actuar tothora dins dels termes precisos de les seves atribucions. Sa Majestat desitja que aquests comportaments siguin evitats o reprimits.
III
Aquest article conté vàries peticions quin objectiu general és donar al clergat catòlic els mitjans de viure decentment i de perpetuar-se per a la religió la qual no pot subsistir sense ministres.
La llei del 18 de germinal de l’any X havia dotat només els arquebisbes, bisbes i capellans. La benèvola generositat de Sa Majestat s’ha fet extensiva successivament a la resta de les categories de ministres.
D’altra banda, per donar esplendor al restabliment de la religió catòlica, Sa Majestat ha desitjat que els prelats francesos fossin revestits amb la porpra romana; Vostra Santedat ha accedit a aquest desig, i l’Església de França, reprenent la seva antiga magnificiència, ha incorporat varis cardenals, que han estat dotats per les decisions dels 7 de ventôse i 15 de thermidor de l’any XI, i dels quals tres formen part del Senat, primer cos de l’Estat.
Una disposició del 14 de ventôse de l’any XI ha assegurat la retribució dels vicaris generals i els canonges.
Des de l’estada de Vostra Santedat en aquesta capital, Sa Majestat s’ha ocupat de la sort dels ministres que atenen les parròquies i, per un decret del 5 de nivôse darrer, 24.000 d’aquests ministres reben cadascún una assignació de 500 francs, i s’han pres mesures per a garantir el manteniment i la subsistència dels qui no reben cap assignació del tresor públic i resten al càrrec dels municipis.
Vostra Santedat veurà, en aquestes diverses operacions, l’especial protecció que Sa Majestat atorga al culte i als seus ministres, i el desig que aquesta complagui sempre Vosta Santedat pel major bé de l’Església. Enmig de les necessitats de la guerra, Sa Majestat ha desplegat, a favor del culte i els seus ministres, recursos que no semblava possible materialitzar més que després de varis anys de pau.
El culte catòlic comporta despeses indispensables per a la reconstrucció i la reparació dels edificis consagrats a aquest culte, pels ornaments i guarnicions necessàries pel servei religiós. Una disposició de Sa Majestat, del 7 de thermidor de l’any XI, ha lliurat a les esglésies els bens no alienats que havien estat propietat de les antigues cúries, i quins rendiments poden sumar-se a la pietat dels fidels en el sufragi de les despeses del culte.
Pel cas que els bens restituits que hem esmentat no fossin suficients per acomplir l’objectiu que Sa Majestat es proposava, la llei de finances de l’any XIII, publicada després de l’estada de Vostra Santedat a Paris, autoritza els consells generals de departament a imposar un cert nombre de taxes addicionals per a reparacions, manteniment d’edificis i suplement de despeses de culte.
Ja Sa Majestat havia convidat en diverses disposicions els consells generals de departament a expressar les seves propostes sobre aquests assumptes. La nova llei els posa a l’abast la realització d’aquestes propostes, tot autoritzant els impostos necessaris per a sufragar-les.
Sa Majestat pensa, com Vostra Santedat, que l’establiment de seminaris és l’únic mitjà de perpetuar el clergat i de formar els ministres que han de reemplaçar els que moren o es fan

vells. De fet, segons el Concordat, el Govern no tenia cap obligació de dotar aquests establiments; tanmateix Sa Majestat, tenint en compte només el desig de fer prosperar la religió, atorga diàriament els bisbes que les reclamen, les cases de propietat nacional que poden destinar-se a l’ús esmentat, i autoritza totes les donacions i llegats, fins i tot en immobles, que poden fer-se als seminaris. A més, Sa Majestat, per una llei de l’any XII, ha fundat ella mateixa deu seminaris metropolitans, que estaran totalment a càrrec del tresor públic.
La llibertat donada als departaments de cobrar impostos per a sufragar les despeses de culte s’estén indefinidament a totes les coses i a totes les persones consagrades al culte; aquesta mesura acabarà d’equilibrar els recursos amb les necessitats.
Sa Majestat s’ocuparà de proveir de capellans les tropes de terra i de mar, així com els hospitals militars, quan les circumstàncies ho permetin. Ha autoritzat ja els capellans en els hospitals civils; aquests capellans són remunerats a càrrec de les administracions a les quals són assignats.
Sobre les admonicions de Vostra Santedat en favor dels religiosos i religioses quina pensió no ha estat encara abonada, Sa Majestat ha renovat les ordres que ja havia donat anteriorment al director de la liquidació, de continuar aquesta feina sense dilació. És impossible reparar tots els danys que ha produït la revolució; però han estat preses totes les mesures per a suavitzar els que no poden ser reparats pels homes.
Els religiosos vàlids i de bones costums estan gairebé tots empleats en l’organització eclesiàstica. Sa Majestat, per tal de facilitar a les religioses els mitjans de subsistir amb més comoditat, les ha autoritzat a viure en comú, a condició de fer-ho conforme a les lleis de l’estat. D’entre les religioses, les que per la seva antiga orde estaven consagrades a la instrucció pública, han estat autoritzades, quan ho han demanat, a incorporar-se a la seva institució anterior, per tal que puguin obtenir els recursos que la seva pensió no els oferia.
Una de les principals demandes i observacions de Vostra Santedat fa referència als obstacles que el reclutament militar posa als candidats que voldrien consagrar-se a l’estat eclesiàstic. Sa Majestat, prenent aquest assumpte en la més gran consideració, farà tot el possible per a conciliar els més alts interessos de la política amb les necessitats urgents de l’Església.
Així, posarà atenció a la situació de cada diòcesi, al nombre de capellans que hi són empleats, al de candidats que s’ofereixin a entrar en l’estat eclesiàstic, als bons testimonis que donaran els bisbes de la vocació provada i de la capacitat reconeguda d’aquests candidats; i autoritzarà les ordenacions que siguin necessàries pel bé del servei.
IV
Vostra Santedat desitjaria la renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes. Sa Majestat comparteix els sentiments de pietat i les raons de bon ordre que animen Vostra Santedat; tanmateix està convençuda que, en tot allò que es refereix a l’observància de les pràctiques religioses, els bons exemples i les exhortacions tenen sempre més força que les lleis, d’ordinari mal executades. Si bé és de lamentar que els diumenges i les festes no siguin dignament observades, aquest fet es dóna menys als pobles que a les ciutats. La gent del camp és més religiosa, i el dur treball al qual es lliuren fa que per a ells sigui més necessari el descans i el repòs. A les ciutats, la religió no té un predicament igual en tots els cors i, fins i tot en els homes que segueixen al màxim els seus deures religiosos n’hi ha que hom no podria prohibir-los tota mena de treball els diumenges i les festes sense comprometre la seva existència i la seva vida; l’experiència

prova d’altra banda que, a les grans ciutats, tots els moments robats al treball són dedicats als vicis o al delicte.
L’essencial és que els funcionaris i els ciutadans il—lustrats donin exemple a les masses. De fet, amb les lleis actuals, tot treball exterior i públic resta prohibit als funcionaris de tots els rangs i de totes les classes. Serà suficient advertir les administracions públiques de no desenvolupar cap obra pública els diumenges i festes, excepte en els casos urgents que no admetin pausa ni demora.
V
La intenció de Sa Majestat és que no s’admeti en l’educació pública cap capellà o religiós que sigui casat. Aquesta intenció s’ha manifestat des de fa molt de temps. Sa Majestat donarà ordres precises per tal que l’educació de la joventut no sigui mai confiada a capellans que no estiguin en comunió amb llur bisbe.
Sa Majestat no creu en absolut que l’educació religiosa estigui negligida en els instituts; i, per assegurar-se que les seves intencions no siguin mai ignorades en aquest punt, col—locarà els bisbes en les institucions que dirigeixen aquests establiments.
VI
Havent-se dut a terme la reconciliació dels bisbes dits constitucionals amb Vostra Majestat, Sa Majestat tendirà la mà al manteniment de la pau religiosa que ha de ser el feliç resultat d’aquesta reconciliació.
VII
Sa Majestat lliurarà al culte el temple de Santa Genoveva, patrona de Paris.
Així mateix, invitarà els bisbes a fer celebrar l’ofici quotidià a llurs catedrals. Ha estat sempre el seu desig mantenir la dignitat i la solemnitat del culte. Quant al restabliment de les congregacions religioses, Sa Majestat es reserva d’examinar amb deteniment aquesta important qüestió. En els primers anys d’una nova organització eclesiàstica, cal que el clergat pugui prendre una certa consistència abans de constituir al seu costat institucions que podrien esdevenir aviat més fortes i poderoses que el mateix clergat.
Tanmateix, Sa Majestat s’ha apressat a restablir totes les congregacions conegudes sota els noms de germanes de la Caritat o de germanes Hospitalàries, consagrades per la seva institució al servei dels malalts i a l’educació de les noies pobres. Així mateix, a fi de donar un signe particular de protecció a establiments tan útils a la humanitat, ha anomenat la Senyora mare de l’Emperador, protectora d’aquests establiments.
VIII
Vostra Santedat ha demanat que la religió catòlica sigui declarada dominant a França. De fet ja ho és, atès que aquesta és la religió de Sa Majestat, de tots els membres de la família imperial i de la gran majoria dels francesos. Una llei que declarés dominant la religió catòlica no tindria doncs cap utilitat real, i comportaria grans perills per a la religió mateixa. En la disposició actual dels esperits, una tal llei desvetllaria antics odis, i procuraria nous enemics al catolicisme.
IX

Les circumstàncies no han permès Sa Majestat mantenir els diferents col—legis o seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos. Cap d’aquests establiments hauria pogut sostenir- se per sí mateix ja que, amb la revolució, tots haurien perdut recursos considerables. Ha estat necessari reunir tots els bens i totes les administracions per a formar un col—legi o un seminari que pugui respondre dignament a l’objectiu dels primers fundadors.

Com que tots els col—legis o seminaris destinats a la instrucció dels catòlics irlandesos tenen el mateix objecte, la reunió de tots els establiments en un de sol ha estat possible i fins tot sensat o, millor dit, necessari.

La unitat no pot resultar un inconvenient en circumstàncies on es tracta de donar i rebre la mateixa instrucció. Aquesta unitat és, pel contrari, un gran avantatge, doncs garanteix el mateix esperit i la mateixa doctrina en homes consagrats a seguir i a ensenyar la mateixa religió.

X

Existien a França tres establiments consagrats a les missions: els pares Lazaristes, el seminari anomenat de les Missions estrangeres, i el del Sant Esperit. Independentment d’aquests establiments, vàries ordes religioses, tals com els Recolets, els Caputxins i d’altres, estaven dedicats a les missions.

El decret imperial del 7 de prairial de l’any XII ha restablert l’orde anomenada dels Lazaristes. Aquest decret els atorga una casa i els assegura una dotació anual de 15.000 francs. També estableix una procura per augmentar els recursos dels missioners. Aquesta missió, així com l’establiment eclesiàstic, es troba sota la jurisdicció de M. l’arquebisbe de Paris per tot allò que es refereix a la disciplina i el bon ordre de la diòcesi. Però M. l’arquebisbe no dóna ni pot donar cap poder als eclesiàstics que van a exercir el seu ministeri a les altres diòcesis o a l’estranger. Aquest prelat no és el director de les missions.

Sa Majestat dotarà de bon grat els seminaris de les Missions estrangeres i proveirà amb abundància tot allò que la propagació de la fe pugui requerir. Per un objectiu tan important, els majors sacrificis li semblaran lleugers.

XI

Sa Majestat reemplaçarà per una quantitat equivalent la que el Govern francès pagava antigament en favor de l’església i el capítol de Sant Joan de Letran a Roma, a condició que Sa Majestat gaudirà dels drets, prerrogatives i honors que han gaudit sempre els sobirans de França.

Sa Majestat no deixarà passar cap ocasió favorable de concórrer, amb Vostra Santedat, al major bé de la religió i dels seus ministres.

Per ordre de l’Emperador.

Espero que hagin disfrutat de la lectura d'una carta original (resposta) de l'emperador Napoleó I a sa Santedat el Papa Pius VII.

Com hauràn llegit l'emperador cedeix en quasi tot, menys a la petició del Papa de que França sigui declarada oficialment Catòlica. 

Aquesta carta està escrita sota l'ombra encara de la revolució Francesa.

França és làica amb grandesa i així ho viuen els seus ciutadans catòlics.

Si tenen temps el recomano que llegeixin José Maria Diez-Alegria, en el seu article La laicidad del Estado : Cual debe ser la relación entre religion y poder civil.

Pep

 

LA SOBRETAULA.... i s'alçen de taula, sense parar i expliquen històries, ....

Qui ho diria que aquesta bona gent estan fent una sobretaula ?, ningú s'atreviria a dir-ho, perquè més aviat sembla una reunió per decidir quelcom important? o ves a saber què ? si contemplem aquesta colla, podriam dir que si paren atenció al que s'està dient, o valorant o criticant, fins i tot una jove  te la ma tapant-se la boca , com un apoio a la reflexió. Diria que tenen un tema entre mans, perquè la senyora que està d'esquena aguanta no se què ? Fins i tot un noi/noia mot jove , escolta amb atenció i es deixa portar pel tema que s'està parlant. De que parlaran aquesta família? jo penso que en cap cas es una família, potser son tres o quatre famílies ?. Algú pot assegurar que el que porta la veu cantant el del mig, però per la cara que posen alguns, diria que el tema es debatia entre tots, però el misteri del que parlaven era i continuarà sent una incògnita i no cal jurar que per l'ambient que es respira, es prestava a una llarga sobretaula, perquè sí era una sobretaula, amb cafè i alguna beguda aromàtica o digestiva i cognac Sempé, Vieil Armagnac, V.S.O.P. que la casa sempre disposa d'ell. Aquesta colla, puc assegurar que vam ésser agafats in fragantis pel retratista, en cap cas sembla una foto volguda, per això li confereix més encant a aquesta sobretaula.

.

Sí puc dir, que es va complir el que diu en Josep Pla en el Aigua de Mar, : El dinar i la sobretaula han durat de les tres de la tarda a quarts de deu de la nit. Hem passat la tarda fent roquills... Les cançons han estat abundants i directes... Hem esgotat la provisió de conyac nostre i la de la casa. La gent es infatigable i arriba a atabalar: canta, explica històries, menja, beu, fuma, s'asseu i s'alça de taula sense parar.... M'encanta llegir que els convidats portessin el seu conyac ! No puc criticar-ho perquè de vegades també ho he fet jo. Si vam treure conclusions i ens vam posar d'acord, sense canviar de lloc ni de taula, quan hi ha tema gruixut, es pot anar exprimint fins a l'infinit. A més aquí tots els comensals eren gent de tertúlia, fins el més jove també deia la seva. En un moment de placidesa, que sempre ni han en una  sobretaula, l'anfitrio va proposar un concert de piano als convidats, i clar un concert es un concert i no es pot renunciar , encara que a la vinya del Senyor hi ha de tot, tres es varen quedar a la taula saborejant un  Calisay antiquissimm , a mi aquests licors tant dolços em pujen al cap, no m'interessen.
Vam disfrutar del concert per a piano número 1 en si bemol menor , Op. 23 de Txaikovski.
Tot seguit i a la saleta de la biblioteca, que es al costat del piano, ara, sí tot el grup sencer vam continuar fent tertulia sobre la questió de la sexualitat, com diu molt be en R. Nogués en el seu llibre,: Sexo, cerebro y género; que  en l'encontre de dos essers humans lo primer que es fa palès i l' últim que s'oblida es el sexe al qual pertanyent, i més sobre l'experiència sexual humana, la qual es molt rica, complexa, amplia, variada,.....
També cal tenir en compta la sobretaula curta, entranyable, amb poca comoditat, amb poca gent, plat únic i amb cafè de termo, però molt entranyable, tendra, voluntaria, encantadora, interessant, intelectual, entre classe i classe,

Una  sobretaula diferent, amb gran sorpresa de tots va durar molt més, fins i tot el més jove feia esforços per no adormir-se i estar a l'aguaït del que no parava de passar. Em recorda a mi mateix,  quan era petit, a casa meva a Llorenç de Vallbona, els veïns,  els mesos de més calor, sortien al carrer a prendre la fresca ( la marinada ), després de sopar o sigui, podríem dir  a fer la sobretaula al carrer i allí es parlava de tot, dels transeünts que voltaven i que semblaven pòtols místics , de frares mendicants, d'uns missioners que havien vingut d'Africa per parlar amb els alumnes de l'escola i passar-los una pel.licula de com treballen entre la gent del Congo Belga, dels maquis, de concret que la Guàrdia Civil havia fet caure a en Quico Sabaté a Sant Celoni era l'any 1960 , dels gitanos que dormien sota la Roca la Bassa, d'uns altres gitanos que portaven ceràmica de tota mena i compraven plom, ferro, peces antigues d'aram i ho canviaven per la terrissa , entre les diferents peces, sellons o sillons negres de Verdú, que si tenen una taca blanca, no paren de traspuar i mantenen l'aigua fresquísima, sillons pouers, cantis, etc... i també adobaven cossis i tenalles de terrissa i paraven a la carretera entre la casa de  la Magdalena el forn i cala Milia, d'una família de castellans que vindrien a viure al poble, del mossèn que cuidava a la seva mare de 90 anys, que la senyora mestra s'havia enamorat,  dels homes d´arbeca, que havien vingut a treballar de mossos al poble,  de l'Era de les Bruixes, 

que els vells del carrer explicaven i que a mi em posaven la pell de gallina una i una altra vegada, les bruixes ballaven de nit i pobre del que les espiava, res de bo li esperava. L'era de les Bruixes es trobava i encara es troba, al vell camí de Vallbona a Maldà pel costat de la solana, una gran roca o dau com en diem a Llorens, al damunt de la sort del Borràs, era el lloc indicat, la roca la podem veure en la foto anterior.

El rector de Vallfogona i Lope de Vega.

També entre la gent asseguda a la fresca es parlava del rector de Vallfogona , el Dr.Vicens Garcia, que segons contaven anava molt sovint a cavall des de Vallfogona de Riu Corb a Vallbona de les Monges, dons en aquells anys a Vallfogona hi havien pocs atractius i a  Vallbona hi havia una cort important de joves i guapes donzelles de la noblesa catalana , les noies riques sempre han estat de bon veure.

Els vells del nostre poble en sabien moltes sobre aquest rector, o sobre la campana grossa o dita dels Perduts que tocaven les monges, a l'acabar el dia, que orientava als caminants sobretot en dies de boira al fer-se de nit.  Asseguren que aquesta campana se sent a disset quilòmetres de distància. Realment un s'hi ha d'haver trobat, pot ser molt complicat ortientar-te i sortir-te´n d'aquelles valls com els Perdigons, o Sant Miquel, etc..Jo i els meus pares ens hem perdut cap al tard, enmig de la boira al bosc que hi ha al Pla de les Eres, era cap al tard i la boira va arribar de cop; la mare buscava bolets i no arribava, la boira fa de cortina i no deia passar la veu, o sigui molts problemes per trobar-nos els tres. Parlant de la boira, tant nostra a casa nostra , m'abelleix posar-los un poema:

BOIRA

Ja ha tornat a arribar la bruixa blanca

relliscant amb peresa sobre el riu;

enguany porta miratges del que ens manca

i la promesa buida de l'estiu.

S'enfila, nus a nus, per cada branca,

cobreix de solitud tot el que viu,

envaeix tot el paisatge i ens hi tanca

com un llibertador que se'n desdiu.

Que ens doni temps el Temps, no hi ha esperança;

la nostra vida, decebuda, es cansa,

tots els  dies són vidres entelats.

I el món, com adonant-se'n, se'ns endola,

 i el nou desig cap al passat s'escola

degotant sobre imperis desolats.

Salvador Oliva. Terres perdudes. 1981

Cap nit faltaven els llargs comentaris sobre la cacera de diferents animals o ocells, empaitar un conill amb els gossos, calia posar atenció per no perdres en la narració del caçador, perquè el conill i el gos a mesura que corrien canviaven de finca i de marge i fins i tot es posaven en un cau, i llavors el caçador o tenia paciència o ficava la fura perquè fes sortir el pobre animal; he de dir que portar aquest animal estava prohibit del tot. El meu oncle el portava sempre.
Jo moltes vegades per no perdrem res de que els homes grans parlaven, em treia el sopar al carrer i així estava a l'aguaït de tot el que es parlava i aquesta sobretaula es repetia cada dia fins arribar quasi a Sant Miquel.
Ara, si que es necessari saber que vam menjar aquesta colla d'amics, que sempre tenen un budell buit: pasta italiana amb fungi i i crestes de gall i porc senglar amb naps i de postres,,,,

Només els posaré el vi, aquesta gran familia, sempre disposen de vi, et sorprenen continuament, igualment un vi francès, que una ampolla de vi de l'Olivera de Vallbona de les Monges.

Aquí no podem parlar de sobretaula, perquè tot just s'està com donant-li voltes a un plat que caldrà servir. Aquesta bona gent que per altra costat són amics meus de sempre, tots tenen un somriure a la boca, ben be, no sabem perquè, o si que ho sabem. Clar ,aquí hi ha un interrogant, quin són els hostes de l'altre costat de la taula i que no veiem ? El que queda clar es que els amfitrions estan la mar de contents, molt contents. Diria que aquest somriure te un punt de felicitat oi ? jo diria que sí. Estan orgullosos dels seus hostes ! Dins seu,  pensen que els espera un gran dinar, un dinar de festa major; tots sabem com són els dinars de festa major oi ?, donç sí , sorpresa rera sorpresa. Els convidats diria que n'han dit alguna de grossa, perquè aquest somriure duri tant, que els hauran dit ?. Clar aquesta bona gent tots plegats són mot savis, ep ! el jove també, al ser una gent del renaixement, poden treure a la palestra qualsevol tema. Ep ! entenen de tot, primer i més interessant com cuidar dels amics, fins i tot de música, un fill es lutier a Paris, d'art, el pater familias pinta, de matemàtiques, de medicina, de la construcció de violins, de grans narracions, experts en explicar contes, de contracultura dels anys setanta, de cent viatges per aquests monts de Déu, sobretot a Roma, de fotografia, d'excursionisme, enamorats de la natura i de l'oli arbequí i saben molta història i també histories de milmanda. O sigui que amb aquest somriure, un pot esperar gaudir del dinar, de la sucosa conversa que s'alvira, i  de la llarga sobretaula, tant típica d'aquesta nombrosa família i no aburrir-se gens ni mica. El meu fill gran es pregunta : papa, com podeu fer una sobretaula tant llarga sense acabar els temes ?? No se que dir-li, penso que es tot un misteri, però he de reconèixer que si un jove aguanta aquesta taula i sobretaula, puc dir i assegurar que tindrà èxit amb el sexe contrari. Tots sabem que les noies, quan els agrada un noi, lo primer que volen fer es escoltar el que diu, que pensa, que es de la seva vida, que opina del tercer món o del moviment 15-M, o de les seves creences; que quedi clar les noies, primer volen escoltar, després decideixen la seva actitud vers el jove i pot passar de tot.... només dir-los que estiguin alerta i no es perdin el llenguatge no verbal, molt interessant per tots.  

Be, aquesta sobretaula va superar l'horari marcat per en Josep Pla. En cap cas els explicaré de que vam parlar, perquè no em veig amb cor de fer un resum.
Hi ha sobretaules que al cap de poques hores poden acabar amb un e.mail d'agraïment . Els poso la resposta d'aquest inesperat agraïment::
Feia temps que no fruïa tan intensament d'una bona taula i una sucosa conversa ( o a l'inrevés, una bona conversa i una sucosa taula). Us estic profundament agraït per aquest acte d'amistat del que em sento molt honorat però que en veritat us honora a vosaltres de manera sublim.
Què vols que et digui: em vaig sentir molt orgullós de conèixer gent tan entranyable i notable com vosaltres. Una forta abraçada i fins aviat!! . Oi, que també us agrada  a vosaltres ? segur que si, a mi molt. Encara vam repetir un dinar més,  amb una sobretaula no tant llarga a la Fonda Europa, aquesta sobretaula si que va ser la última d'aquest gran, molt gran company i millor persona. Ell ens va alegrar amb el dia dia els 6 cursos de medicina, cada dia era sorpresa per a tots i amb la seva manera de ser vam arribar a final de camí, amb molta dignitat i ganes d' exercir la medicina que tant estimàvem tots plegats. Va continuar amb molta alegria, ensenyant i animant a molts metges de família a viure amb grandesa aquest vell ofici d'exercir la medicina. Mil gràcies amic. Ja t' enyorem.

Una sobretaula molt interessant, aquesta va transcórrer a marina com en diuen a la Garrotxa, estàvem a Sant Antoni de Calonge, un dia d'agost , ho se , perquè a l'agost sempre ve el meu nebot de Salamanca a passar una setmana. Per pocs que som aviat som 8 o 9 persones. Amb nosaltres estaven un matrimoni amb una amiga. Mentre paràvem la taula, per la tele estaven donant l'atemptat de les torres bessones, no cal dir que tots els comentaris del dinar van donar voltes sobre el terrorisme. Però quan es va servir el cafè, la ratafia Russet d' Olot, les Aromes de Montserrat i alguna que altra infusió, va sortir entre els assistents una conversa molt amena i curiosa, anava sobre dos paràboles de l'Evangeli: Tens enveja perquè sóc generós ?

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d'altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre's el sol encara en trobà d'altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l'amo de la vinya digué a l'encarregat: Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d'aquests: Company, quin mal t'he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te'n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós? Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.
i l'altra paràbola en discussió, era la del fill pròdig :

Un pare que té dos fills rep del més petit la petició que li lliuri la part d'herència que li pertoca per anar-se'n de casa i viure la seva vida. El pare hi accedeix i el noi se'n va. Lluny de l'ampara familiar, el noi es lliura a una vida desenfrenada, de luxe i de vici, que fa que aviat es quedi sense patrimoni.
Finalment, sentint-se desesperat, decideix tornar a casa del pare per implorar la seva clemència. Quan hi arriba, li demana al pare que l'aculli com a un dels seus jornalers perquè no se sent digne de merèixer res més. Però el pare és misericordiós i el perdona, crida a tots els criats i demana que  preparin una túnica nova, un anell i matin el vedell gras per celebrar un gran àpat per celebrar el retorn del fill perdut.
El fill primogènit, però, que havia restat a casa del pare i havia treballat i s'havia comportat com un bon fill, sent gelosia pel tracte que el pare dispensa al seu germà. El pare li explica que malgrat els errors comesos, l'alegria de retrobar el fill extraviat era el més gran per a un pare.
M'ha abellit posar-los les dos paràboles completes, per saber de que va la cosa, perquè ocupara una llarga sobretaula, tant sols amb l'evangeli, quines coses Déu meu !!!
Tot s'ha de dir entre els convidats, hi havia dos cristians culturals, dos practicants, un ateu  recalcitrant no practicant, s´ho mira tot des del punt de vista de la evolucio, un agnòstic amb un ull obert a l'eternitat pel que pugui ser, i un catòlic sense Déu, que no para de cercar-lo  i explica que  està llegint La Bíblia dels Nàufrags,  per si troba una mica de llum.  Aqui hi va tot.

Després d'un suculent àpat preparat mig per la Tere i mig per l'amic professor, i els postres pel meu nebot que ha estudiat tot el batxillerat als Salesians de Salamanca, això vol dir que es un home que ha fet tota la catequesi, i ha rebut els sagraments, fins i tot el de la confirmació. Amb això vull dir que es un gran coneixedor de l'Antic i del Nou Testament.  A més entre d'altres estudis, ha fet hostaleria.
No havíem encara començat amb els licors aromàtics, que un de nosaltres, deixa caure que no ha entès mai  la paràbola del fill pròdig, i que a sant de què, després de patejar-se la seva part de l'herencia, torna a casa i se´l reb per tot lo alt; ho troba del tot injust, i que mai ha entès aquesta paràbola. Si,  l'ateu opina tot dient : que qui la fa la paga, que a sang de que l'altre germà o l'hereu haurà de compartir altra vegada els bens de la família ? que d'entrada ell no li hagués donat res en vida, que s'espavili, no s'ho ha passat be ? donç aire, que vol dir vent. Jo, ni deixa´l entrar a casa. Per mi aquest tio no ha ha sapigut administrar be la seva diguem-ne llibertat i mira, ara amb les mans a la butxaca i ben escurat.  La Tere sempre la indignat aquesta paràbola del fill pròdig i mai l'acabat d'entendre i continuament li dona voltes, el resultat final també el troba injust. Ep ! encara ens trobem a la taula en vista de la mar.

Resposta del meu nebot : yo pienso que la respuesta de este padre,  es impensable en un padre de hoy. Después de la que hizo, que no fué poco, cuando esta delante de el pidiendole perdón, el padre no le deja continuar, lo abraza, manda traer una tunica nueva, un anillo que significa autoridad y calzado de persona libre. Este padre es todo misericordia y no lo entendemos, porque lo miramos con nuestros ojos humanos, no con  los ojos de Dios. Increible, em va convencer. L'agnostic diu home vist així fins i tot ho trobo l'allò més atractiu i m'agradaria ser com aquest pare. Els practiacants, entre ells jo mateix, hi vam estar totalment d'acord. Déu es misericordiós per exel.lencia.
Sobre l'altra paràbola dels treballadors que tenen diferents horaris de treball i l'amo a la posta del sol ordena que es pagui a tots igual !! Injust del tot contesta l'ateo, això es una burla de cara al pobre que havia treballat de sol a sol, això mai pot ser així. La veritat que aquest relat de l'Evangeli va mosquejar fins i tot a l'agnòstic i al descregut. Però aquí  ho vaig explicar jo i una mica també el meu nebot: Aquí el premi , o la paga no es més que Déu mateix. No importa el que tota la vida s'ha portat be, molt be i el que a la darrera hora s'adona que no va per bon camí i es converteix i ajuda i cuida al proïsme que te necessitats. Tant el primer com l'últim, no hi mèrits , l'important es fer el be tota la vida, sembrar i sense importar qui collirà. Tots el primer i l' últim tenen la paga del paradís, no hi ha més paga. Déu mateix.
L'amic docent agafa la paraula i ens diu, després de conversar sobre l'Evangeli amb vosaltres i aquest jove, m'adono que si els meus fills haguessin estat aquí no haguessin pogut intervindre. No en saben res de res.

Una sobretaula que tothom voldria disfrutar, al menjador de Can Tura, aquesta casa de pagès en que en Josep Pla va escriure part del llibre Un petit món del Pirineu. En Pla deia que el millor reclam per un restaurant es que l'amo sigui gotós; es segur que es menja be. Jo he conegut, tots els personatges que en Pla parla, el vell Tura que es deia Andreu, la seva esposa Maria, l'oncle Miquel, tots al cel siguin i el noi en Pep o Pepe, segons qui el cridi, que potser en aquells anys estava fent la mili o no? i la Nati la seva esposa filla de Can Riera, i ànima de la cuina de Can Tura, una bellissima persona, amb una paciència mai vista, no l'he trobat mai enfadada, això que cada dilluns durant 5,3 anys hi vaig anar a passar visita pels habitants de la Vall. Els cargols a la llauna estan per xupar-se els dits, els peus de porc únics, la cua de brau exel.lent, i totes les carns que ella prepara són com abans, uns rostits que tenen anomenada més enllà de la Vall. Una casa que tothom estava ocupat, fins i tot els avis, l'Andreu no, perquè amb el dolor de la gota ja no es podia moure de la vora del foc; però l'oncle Miquel no parava de traginar herba, naps,  userda, o anar anar cap al molí a cuidar  de l'hort. Sempre amb les seves cigarretes.

La Maria, tenia cura tota l'aviram, que en tenien molta. Thotom tenia la seva funció; i de tant en tant tots plegats mataven els pollastres, els conills, els ànecs, les guinees, etc...tots de casa. Tot quedava a casa.
Be, el dinar i la  sobretaula la vaig fer amb el periodista Salvador Carral, que havia treballat a l'emisora Punto Radio, antigament Ràdio Grup, Onda Rambla; en el programa que vostès poden veure clican el nom de Salvador Carral, es diu: Amb l'aigua al coll, interviu fet dins la piscina de l'hotel Fornells Park,  fet per Clara Sanchez. També ens va acompanyar un altre periodista amic seu i de can Tura de tota la vida. He de dir que a les parets del menjador del restaurant estan plenes de retalls de diaris enmarcats, els autors els companys  ques estan dinant amb mí, que coneixen a la família millor que jo, ho saben tot de Can Tura i ho han publicat en diferents publicacions .  Com poden veure ens acompanya en Josep Serra i Plantés, l'he tractat d'ençà l'any 1983 , es una bona persona, s'interessa gairebé  per tot, i es una font històrica de la Valll inmillorable, home de molta conversa, senzill i generós, aquesta es la més gran qualitat que poseeix, està orgullós d'haver fet el servei militar i a una petita saleta  de casa i te un retrat seu vestid de soldat, mai l'ha tret. En Josep està molt orgullós de la seva família , la seva mare es filla de can Plantes de Falgons, que segons explica en Josep no hi ha estat mai i el seu pare l' Andreu es fill de Mieras. En l'habitació de la llar de foc, hi ha l'arbre genealògic de la família Plantés; per cert molt interessant. Be gran coneixedor de tot el que passa a la petita Vall del Llèmena i de la vida dels seus masos, que són grans masoveries, algunes remençes com casa seva, el Castell i d'altres.....

Aquest es el mas el Castell, propietat del Sr. Puigverd de Sant Feliu de Pallerols, que te dos qualitat: parlar-me de l'èxit acadèmic dels seus fills i de les seves joves i anare a  visitar el mas i parar a Can Tura a fer un cafè o dos. El conec de fa molts anys. Sempre ha fet el mateix.
Tornant a la sobretaula amb el Sr. Salvador Carral, el seu amic, en Josep Serra i jo. Feia bon temps, la finestra com poden veure esta oberta, es un plaer dinar o parlar sentint baixar l´aigua del Llemena o la fresa de l' Ariet de Can Tura, que fauna freda especial i puja l'aigua a la Rectoria , sense cap mena de despesa i clar a can Tura també, cosa mai vista a la baixa Segarra o l'Urgell. Alli tenim poca aigua, ni tan sols fariem funcionar un Ariet com aquest.

La fressa que no cansa d'aquest ariet és la que se sent des de dalt el menjador de Can Tura. penso que el inventar el tio de'n Pepe, el ferrer o el manyar de Sant Esteve e Llemena Sr. Francesc Valenti, casat amb la Nuria Plantés.
Be, com que l'ofici de periodista sempre m'ha agradat, i el trobo d'allò més interessant, potser perque des de fa molt anys admiro el nostre amic Lluís Foix de Rocafort de Vallbona, que darrerament ha publicat el llibre Aquella porta giratòria, penso que un periodista a de tenir uns amplissims coneixaments de tota mena, quasi ha de ser un home del reneixament. En fi que no podia estar més ben acompanyat. En Salvador Carral em va explicar moltes aneccdotes de quan feia el programa Amb l'aigua al coll, des de la piscina de l'Hotel Fornells-Park. i la quantitat d'entrevistes amb persones del món de la cultura, empresarial, d'artistes, de restauració com a Can Tura.En fi una vida rica i plena fins que va tancar Onda Rambla que ja n'he parlat abans. He de dir que amb la finestra oberta del costat de la nostra taula, passava un airet, que ens refrescava la sobretaula i la tarda. De tant en tant treia el cap algun conegut meu dels anys que vaig estar de metge en aquestes contrades i que li feia il.lusió saludar-me i recordar moments entranyables viscuts a Can Tura ( video). Tots els de la taula teníem molts dinars i moltes sobretaules en aquest menjador o en qualsevol racó on et col.locava en Pep Serra, mai et deixava penjat, sempre per l'amic tenia lloc, qualitat que sempre li he admirat i agraït. Si més no et deixava la seva taula interior al costat de la cuina i de l'eixida, que si tenies calor podies sortir a donar un vol.
Sempre m'han agradat les eixides, que no te res a veure amb un terrat, les eixides les trobo de luxe, totes le que conec són altes i bastant inacxessibles a les persones, vull dir que es un lloc intim per a les famílies. En Josep Serra i la Nati et deixen la  taula pròpiament de la família i que només i tenien accés els amics de sempre, gent que fa molts anys que volten per Can Tura i que ja formen part del seu entorn intim per no dir de la seva familia.  Les parets estan plenes de plaques d'agraiment, de terrissa conmemorativa d'antics clients que ja no hi són, de grups de gent de la Costa Brava,  collages de'n Terri , de caçadors, molts quadres de pintors de " l'Escola d'Olot ", que han passat per can Tura i que en Josep Serra ha sapigut valorar la pintura i els  pintors ; molts quadres del restaurant han estat encomanats per ell mateix, jo , en tinc un que em va regalar quan vaig deixar de ser el metge de Les Planes i Sant Aniol de Finestres.

Vam continuar la sobretaula sota els arbres del petit jardí, que te una taula molt apropiada per estar a l'ombra durant la migdiada i que sense massa esforç pots arribar a l'hora de sopar. Alli, amb en Salvador Carral, periodista, la Nati Oliveras, exel.lent cuinera i en Pepe Serra es el que fa els honors als visitans, vam acabar de recordar temps passats, per certs plens d'anècdotes de tota mena i ens vam beure més cava, per cert fresquissim cosa que Can Tura tenen molt de compta. Parlant d'arbres, aquests son : una gran palmera, un abet, els dos plantats pel tio Miquel (acs), un nespre molt gran, dos grebols  grandiosos, amb una particularitat l'un es mascle i l'altre famella i tres boixos.
Només va faltar una cosa, una tempesta d'estiu per fer companyia en la sobretaula, tal com diu en Pla, els trons sonen i resonen com enlloc en aquesta petita Vall del Llemena.
De vegades passa que s'està tant cansat de caminar visitant una ciutat, de veure esglésies, monuments, places, caminar per muralles, visita als mercats a l'aire lliure, amb productes que són desconeguts per nosaltres, diferents però interessants, amb productes artesanals de bona qualitat, guarniments per mules i cavalls, estris per la pagesia, mel de jara, productes del porc ibèric com "chorizo, lomo, jamón de Guijuelo, salchichon ", tot de gran qualitat, degut a que tot es treu de porcs negres, que pasturen en " Las Dehesas ", on hi han molt aglans per menjar.

Aquesta bona gent han dinat i fan la sobretaula a l'ombra, fa tanta calor, que descansar es l' únic que desitgen i quasi amagats del sol; estan tant cansats que no flueix cap mena de conversa,  ningú fa cap esforç per trencar el silenci, en aquest cas es un silenci que no molesta, quasi es benvingut ; tot es possible, L'estat d'anim ajuda a una cosa o altra. O sigui que no sempre les sobretaules acaben amb el que diu en Pla, explicar històries, cantar, beure, continuar menjant, S'agraeix que ningú comenci cap conversa.

Ara toca parlar d'un dinar i sobretaula d'un dia de romeria a la Marededéu del Guilar. L'ànima d'aquest romiatge era el nostre oncle Pep de Can Xac d'Argelaguer, ell ho animava tot i mes. Volia que tot sortís, be, que tothom es sentis com a casa, ell donava la benvinguda a gent de pobles molt diversos, la veritat es que coneixia mitja comarca, i parlava amb gent de Maià de Montcal, o de Serinyà o d' Oix, o de Lligordà o de Queixàs o de Tortellà que era com casa seva, coneixia a tothom, i era molt estimat per tots, gent de Dosquers, de Crespià (Antonieta  (e.p.d.) i familia, de Cornellà del Terri amics de tota la vida,  d'Olot, de Banyoles, de Lledó, etc... com que la taula estava molt aprop del camí, ningú passava de llarg, sempre se sentia el nom de l'oncle, Pep, com va la festa ? i harà arròs per tots ? i tothom era convidat a fer un mos o una copa de cava, això si fresquissim. El dinar anava a càrrec de la nostra estimada tia Mercè que el preparava amb tot el cor i que sempre resultava d'allò més bo. Els postres eren variats i cadascú dels convidats portava els seus quin millor, nosaltres sempre portàvem el xuixos de les Planes de la pastiseria Cal Xuixo, de la família Alabau-Llover, que tant apreciava i tants bons records em porten.

Estan en plena sobretaula i disfrutant de la immensa vista des del Guilar, el tema va ser aportar llum sobre l'inmens territori que abarcava el comtat de Besalú, i quins eren els seus límits i en quins altres comtats feia frontera ? Tot parlant va començar a ploure, cosa que a mi em te el cor robat, m'encanta que plogui. Cap problema, tothom amb el seu paraigües i a continuar la sobretaula de la manera més feliç, per les cares podriam dir que tothom s'ho passava d'allò més be. Que curiós que tinguéssim tants paraigües ? Be,  amb un cafè i una copa de cava o de d'aromes de Montserrat o d'Estomacal a les mans vam començar a nomenar tots els pobles que des de dalt veiem i  mira vam començar per Argelaguer, Tortellà, Sales de Llierca,  Algú va dir allà darrera esta Llorona que pertany a l'ajuntament de Bassegoda, està a 790 m d'altitud i la festa la celebren per sant Andreu,, te com a sufragania l'església de Sant Martí de Corsavell, també veiem el Santuari de la Marededéu del Mont , Beuda, com a agregat te LLigordà i te guixeres, el primer d'agost celebren  la festa de Sant Sebastià; un diu allí hi ha Dosquers, Fares, Vilademiras, be ens ho em de creure perquè no ho veiem. Maià de Moncal, Segueró que pertany a l'ajuntament de Beuda , en temps antic,  diu un de la taula del costat que produïa molt d'oli i tenia una pedrera d'alabastre de molt bona qualitat. Aquest mateix veí diu que es interessant visitar el mas El Noguer, que es una casa senyorial. 
 Intuïm Besalú, però no el podem veure.
Entre uns joves, un ens aclareix els límits del comtat de Besalú són els comtats de:  Peralada,, Empúries, Girona, Vallespir, Conflent, Cerdanya, Ripoll, i Osona.

També tot dinant anàvem comentant com havia anat la missa i l'entrega d'ofrenes beneïdes, aquesta es una tradició que m'agrada, al meu poble de la baixa Segarra, quan fa un dia de temporal o una calamarssada es treuen a la finestra una ofrena de la peregrinació a la Marededéu del Tallat  i la gentada que hi havia per acomiadar-se de la Verge tot cantant els goigs i molta cua per recollir una ofrena o tres. Ah! per la tarda el mossèn de Tortellà que l' oncle Pep el va  a buscar totes les festivitats , ens convidarà a resar el sant Rosari. L'Oriol fins i tot va trobar companys seus d'estudis i gent del GEIEG. Jo també vaig  trobar gent coneguda de Sant Martí Sapresa, de  les Planes d'Hostoles i de Sant Feliu de Pallerols, fins i tot un de Sant Iscle de Colltort, anàven tota la colla junts i venien cada any, disfrutàven de la exel.lent arrossada.

Bonica foto amb les ofrenes.

Ningú s'espera que la sobretaula va durar tant, que la tia ens va proposar cap al tard de berenar i tots ens hi vam apuntar, sens va fer fosc; i estàvem tant be que ja no haguéssim anat als plans de ca l' Hornós com tothom, altres anys si i anàvem. Al marxar veia la cara de content de l'oncle Pep, perquè tothom el felicitava de lo be que havia anat la romeria i l'arrossada.

Ep! no podia faltar la sobretaula d'un esplèndid dinar de festa major. Es propi que el cap de casa abans de dinar convidi als familiars a fer un vermut al cafè. Després tots a taula per gaudir d'un generós dinar. Dinar que s'ha preparat dos dies abans, amb un rostit d'un pollastre comprat a pagès, d'aquells que s'alimenten amb blat de moro, a Lleida en diem panís, i que l'aviram corre per fora del mas i només entren al galliner al caure la tarde, per ajocar-se; sempre seguint fil per randa el cicle natural del dia. Dinar que es passa revista a la família, que fan els oncles que fan el cosins, les joves, els nebots i això porta molta d'una cosa a una altra, d'on eren nascuts els avis, morts de les famílies, germans solters, germans casats lluny, i altres històries que es treuen a la palestra,  masos que havien viscut, on havien fet la mili, etc. No hi falten els havans o les cigarretes, fins i tot com poden veure molt be, eren els primers anys de sortir a mercat l'aigua de Sant Aniol. Jo vaig ser testimoni de la troballa d'aquesta aigua bonissima, a la finca La Tayeda o Talleda.  Un comensal demanava que li llegeixi la composició fisico-química d'aquesta aigua que s'ha comercialitzat. Ho faig, queda conent. Diu que un diumenge al matí vol anar d'excursió a veure aquesa planta envassadora.

Hi han sobretaules al mig de la natura, aquí els pares acabant de dinar el pare i ja de sobretaula la mare. En ple hivern al sol. Ep! jo sóc el que faig la foto.  El pare sempre li ha agradat dinar al tros, sol o acompanyat per la mare. Sempre ha sigut com un premi, mai com un castic, sinó disfrutant de la natura, durant 91 anys. Veure el vol dels ocells, si pel voltant hi han altres colles que cullen olives.
Aquí la sobretaula, anava de la mala anyada, mala collita, que sortirien pocs quilos perquè el fred havia matat les olives i el 80% estaven al terra i que el poc que sortis, aniria molt car. La mare sempre treia a la conversa quan era petita a la Miana, a la serra de Mor amb el riu Juinyell, més tard a la vora del Fluvia i del riu Borró: El Borró és un riu de Catalunya, afluent pel marge esquerre del Fluvià. Neix als peus del puig de Bassegoda pel seu vessant sud-oriental, i va a parar al Fluvià, entre Argelaguer i Besalú després d'uns 14 quilòmetres de curs. Gran part del seu recorregut es troba dins l'espai protegit de l'Alta Garrotxa. El seu curs sol estar sec. La mare recordava sempre que hi anaven a pescar de nit amb la feiora, caminaven molt per dins el riu i tornaven al mas a altes hores de la matinada.

A casa vam passar de sobretaules sota els olivers/oliveres de quatre a dos persones,  Puc dir-los que canvia molt. Totes les sobretaules al sol, eren diferents. Tant  collint com dinant la conversa fluïa constanment, era un no parar, com que els records acumulats dels pares que tots superaven els 85 anys, clar els temes no s'acabaven mai. Fins que arriba un dia que estàs sol,  no en aquestes fotos que me las va fer el meu fill Lluís. L'entorn es idil.lic, la natura encara que sigui en una comarca que plou poc, totes les plantes segueixen el seu procés i es vesteixen de luxe.

Dinar sol al tros, dona peu a la contemplació, l'hora que destines a dinar, es anar recordant, pensant, mirant i oïnt el pas dels ocells i el seu cant. El silenci no es un tema que en parlem nosaltres, es un mot de ciutat, nosaltres vivíem immersos en la quietud i no soroll, poca cosa et distreu del que penses o medites.
Quand em conviden a dinar a un restaurant d' èxit per no dir car, gairebé sempre he dit que no, gràcies. Jo, ja fa anys que tinc sobrepès i no accepto un dinar per atipar-me, a mi , el que m'interesa són les persones, la seva vida, la seva història, les seves experiències, on tots podem explicar les nostres il.lusions, els neguits,  les angoixes, els estudis dels fills, dels nets, la vida de cada dia, les nostres creences , en resum fer de la sobretaula un lloc on disfrutar de l'altre i enriquir-nos amb el seu relat o relats, i fins i tot discutir o discrepar ampliament de l'amic o amics, per tot això sempre accepto un menú, es igual el preu; això si,  que no falti el  vi de la casa.
Inmillorable punt d'observació, es la part alta del tros de Les Pintades, la part obaga, el pare sempre  hi començava a collir olives els matins,  clar d'entrada ja hi tocava el sol i l'aigua de les rames s'evaporava molt més ràpid i també escalfava molt més, el fred es tolerava millor.
La vista arriba lluny i com que la vall comença com una paella, o sigui hi han moltes finques, la vall dels Perdigons es com la part ambpla de la paella. Sempre et passa pel cap, les histories que hauran contemplat aquests olivers/oliveras històrics , com el pas de la guerra de Successio , o les anades i vingudes dels Tercios de Flandes, les baralles  entre els monjos de Poblet senyors dels Omells i el Terme de La Quadra de Masdéu, testimonis de les trifulques entre el terme de LLorens i Vallbona; d'això en parlarem un altre dia.

Pep



Bibliografia : Diccionari-Nomenclator de pobles i poblats de Catalunya. Editorial Aedos. Bacelona 1964.