DEL POEMA QUE GUARDO D'ENÇÀ ELS MEUS 20 ANYS

Aquest poema que tot seguit us faré a mà ,el guardo d'ençà els meus vint  anys, sempre m'ha acompanyat i curiosament mai l'he perdut, tot i haver fet la tira de canvis de domicili. Sóc gairebé un nòmada en el sentit estricte, poca gent ha mogut tantes vegades de lloc les seves poques o moltes pertinences. Jo i la meva familia ho em fet; molts ho saben, la vida ens ha portat per aquest camí, aquesta feina sempre ha sigut de moure's, molts metges que jo conec, també ho han hagut de fer, fins ha trobar el repòs definitiu, o sigui que no tinc cap més  mèrit que altres no tinguin. El nostre repòs ja fa vint anys que el vam trobar amb la Tere i els nens, que ja no ho són.
Me'l va regalar la Sra. Bibliotecària de la biblioteca Pública Arús de Barcelona, un lloc amb encant . No se si encara està oberta al públic ?

 molt interessant per lo petitona que és, clar el Sr. Rossend Arús, nascut a Hospitalet, era fill d'una família amb sólida possició econòmica. la va fer per ell i els seus, al morir la va deixar en testament a  la ciutat de Barcelona. Els seus testamentaris acompliren la voluntat de contribuir amb el seu patrimoni a l'educació de les masses populars.

 En tres anys aconseguiren trenta mil volums, vint.i.dos mil dels quals comprats en llibreries del païs i estrangeres i vuit mil  pertanyents  a la biblioteca particular d'Arús; el domicili del qual fou arranjat i habilitat com a sales de lectura, de música i de magatzems de llibres. Tot s'acompli puntualment. A finals de 1894  és formà el patronat sota la presidencia formal del Alcalde de Barcelona. Us poso només un troset dels estatuts:

La biblioteca serà siempre libre, no pudiendo excluir ningún género de libros por motivos sociales, políticos oreligiosos,,,
Durante las horas de lectura no se podrá impedir la entrada ni de los medios de leer o estudiar a ninguna persona por razón de sexo, edad, ni classe...

Jo, aqui hi viag trobar uns llibres  d'edició monumental, estil imperi , de la campanya de Napoleó Bonaparte a Egipte, una meravella, titulat :  Description de l' Egypte ou recueil des observations et des recherches, qui on étè en Egypte pendant l' espedition de l' Armeé .... cada llibre es transportat en un carretó que la edició ja incorpora; no se si actualment encara duren; estic cunfós, potser que el carretó sigui de la edició de Le Voyage pittoreque et historique pour l'Espagne, d' Alexandre de laborde. Perdoneu.
Com vostès poden veure l'espai per a llegir era d'unes 24 persones com a màxim i la Sra. Bibliotecaria al mig per vetllar la bona marxa del centre i servir als lectors.

Sempre hi ha hagut gent generosa, però la Sra. Marta Algueró i Puigdellívul,  era atenta, servicial, empàtica, cultíssima, amb varies carreres com mestra,  practicant, estudis de farmàcia, etc.... amb una memòria exepcional i recordo que el seu marit era metge especialista en medicina del treball. Mai més n'he sapigut res de res. La Sra. Algueró, era la que ens feia classes de català en una sala gran de la mateixa biblioteca, tenia una taula molt llarga, que ara no hi és. Vam començar primer amb les fitxes d'ortografia del Dr. Josep Ruaix, que va ser company del seminari del pintor Benet Sarsanedas de Rupit, una bellissima persona i millor pintor.

Be, el poema us farà pensar i molt; ànims a tots i si el coneixeu donç, passeu de llarg i cap problema.
El poema es titula GENT i es d'Evgeni Evtusenko:

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins cón com històries de planetes.
Cadascú és únic, soll, ell sol.
No n'hi ha cap altre que se li assembli.


I si algú ha viscut en silenci
feliç en el seu racó,
la seva propia insignificança 
l'ha fet interessant.


Cadascú te un món secret, molt seu,
on si amaga el millor instant
on si amaga l'hora més terrible,
però nosaltres no en sabem res.


I sí un home mort,
mort també la seva primera nevada,
i el seu primer petó i el primer convat,
sí tot s'ho emporta.


Sí, queden llibres i ponts,
màquimnes i teles de pintors
sí, moltes coses queden aquí,
però alguna se'n va.


Així es la llei d'aquest joc sense pietat.
Desapareixen mons, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
però en realitat  ¿que en sabiam d'ells ?


Que sabem dels nostres germans, dels nostres amics ?


Que sabem de la nostra estimada ?
fins i tot del nostre pare,
sabent'ho tot, no en sabem res.
Se'n va la gent, no la podem retornar
no podem fer reneixer els seus mons secrets.


I cada cop,
tinc ganes de cridar davant
d'aquesta impotència.


Be, us deixo amb la vostra reflexió, i us desitjo el millor estiu per tots vosaltres. Cada dia em recordo de la marinada del meu poble de Llorenç, pels qui no coneixeu l'Urgell, us diré que es un airet fresquissim que cada dia arriva cap a les 16 hores i la calor intensa del matí se'n va, costa de creure, però sempre ha sigut així.

El pare i jo l'estiu passat en La Sort, camí de Vallbona de les Monges

Aquesta vall que es forma més amunt de Rocallaura i va més enllà de Maldà, cap afinals del segle XVII i fins la primera mitat del XVIII presentava una imatge totalment diferent a l'actual. Aquests fondos no es podien cultivar acausa de l seu estat quasi pantanós,  jo de jovenet , recordo que aquest fondo, incloent les  dos parades de casa tot era aiguamolls, fins hi tot hi havien  polles d'aigua ( Gallinula Chloropus) que hi van ser-hi molts anys, tants com els aiguamolls. Encara hi ha un sector que es diu ( Els Prats), degut als magnifics prats, i  espessos  canyars, se'n diu ( Els Canyars ) , i les frondoses albaredes (Les Albaredes).  Aquests noms avui dia encara els conserva la toponimia.

Al centre de la vall encara trobem  grans fileres de freixes,salzers, àlbers i  xops.

De la mateixa edat,es el llibre d'Emili Teixidor (e.p.d.)  " Didac, Berta, i la Màquina de lligar Boira " Any 1969, finalista del Premi  Foch i Torres 1968 ", edicions Galera. Barcelona 1969

Es el primer llibre que vaig llegir en català, el mateix any de la seva publicació, i sempre m'ha acompanyat, he fet molts canvis de domicili i m'hai le perdut, segueix amb mi. Digueu-me si per algun de vosaltres, també va ser el primer llibre ?

El segon va ser  " Un lloc entre els morts "  de Maria Aurèlia Capmany, també l'any 1969. No és cap mèrit, però temps era temps i les coses no estanven per orgues i mira a poc a poc vam anar agafant el gust per la lectura en català, no sóc un gran lector, tot s'ha de dir, però sempre m'he sentit orgullós d'escriure en català en la meva relació amb la família , amb els pacients i amb la Generalitat de Catalunya d'ençà els primers anys  de la democracia i mai ho he deixat de fer-ho..Tampoc em costa parlar i escriure en castellà, primer perquè hi vaig ser educat a l'escola i més tard perquè em vaig casar amb la Tere.

Ara als meus 61 anys em permeto tornar a fer servir el  lo tant sonor de lels meves terres de l'Urgell i pronunciar sense tenir pèls a la llengua: ginoll, sinyor, siroll, silló...ja que degut a l'estimat Fabra, durant anys ens hem hagut de mossegar la llengua, per no incorrer en una falta. A la meva edat que pensin el que vulguin.

Les últimes vegades que vaig frequentar la biblioteca Arús, vaig llegir  el llibre de Paul Valery  " EL CEMENTERIO MARINO perAlianza Editorial

Ce toit tranquille, où marchent des colombes
Entre le pins palpite,entre les tombes;
Mili le juste y compose e feux
La mer, la mer, toujours recommencée !
O récompense après une pensée
Qu´un log regard sur le calme des dieux !

Recentment el meu estimat amic Cesc Rovira m'ha dit que també per a ell va ser el primer llibre en català que va llegir. Vaja tota una al.legria per mi, compartir aquest llibre amb algú.

Adéu-siau.


Pep