UN RETRAT PINTAT A L'OLI, A LA SALA GRAN DEL MAS GELI

Benvolguts amics, qui no ha desitjat mai que li pintessin un quadre?, he de dir-vos que a mi sí, que sempre m'ha fet il.lusió . El primer dibuix me'l va fer  un gran pintor de Terrassa, que es deia Roc Alabern (e.p.d.), encara el guardo; el segon me'l va fer el millor dibuixant de Girona, en Joan Granados LLimona (a.c.s.), al seu estudi de Sant Joan les Fonts l'any 1982, sempre m'ha acompanyat. La primera col.lecció de retrats que em va impressionar, va ser la col.lecció d'olis dels ex-presidents de l'Ateneu Barcelonès, a la sala noble del palau dels barons de Sabassona. Vaig entrar a l'Ateneu Barcelonès recomanat i amb l'aval del Sr. Abella, advocat, el Sr. Ventalló i el Sr. Rafael Galceran; recordo que en aquell temps es necesitava que dos o tres socis t'avalessin, no n'estic segur, clar estic parlan de fa 39 anys enrera. L'Ateneo, lloc entranyable per a mi, hi vaig passar moltes hores d'estudi durant tota la carrera, el lloc era acollidor  fins i tot els caps de setmana que obria gairebé tot l'any fins a les 24 hores.

Jardi romàntic de l'Ateneu Barcelonès, una nit literària en ple estiu, de les moltes que es fan.

 Per descansar sempre podies asseuret sota una palmera al jardi romàntic, participar en una tertulia o paladejar un cafetó al costat d'un soci ja avi, vaja  un tresor al mig de Barcelona.

L'Ateneo un món de cultura a l'abast de tothom, un lloc de pau, tranquil.litat i bellesa, fins i tot s'hi pot fer la migdiada. Encara en sóc soci.

 La segona col.lecció que vaig veure, va ser a Paris l'any 1976, i va ser al Mussée du Jeu de Paume, als jardins de les Tulleries, en aquell temps hi havia tots els impresionistes com: Degas, Monet, Guillaumin, Morisot, Renoir, Pissarro, Sisley, Seurat, Gaugin,.....ni han molts més;  si recordo que eren tantes les ganes d'anar a veure'ls, que al baixar del tren i vam anar directament fins i tot amb les maletes que les vam haver de deixar a consigna. Ens hi vam passar migdia. Ja m'agradaven abans d'anar-hi, imaginint-se vostès després? ep!! he de dir que encara em dura la impressió d'aquells grans artistes.. Anys més tard vaig tornar-hi però llavors ja estaven traslladats al Mussée d' Orsay. Encara m'agrada més aquesta que d'alltres com figuratives, hiperealistes, paisatgistiques, etc . Ep !!  El surrealisme també m'agrada, en vida vaig conèixer personalmenet al pintor Angel Planells, ja vellet i amic del pintor gironí Josep Perpiñà i Citoler.  Pels mateixos anys siguent metge d'Anglès em van parlar  de la pintora Remedios Varó , sense saber dir ven be que havia sigut de la seva carrera professional, la veritat mai havia sentit a parlar d'ella . Més tard en un article en la Revista Girona, vaig saber que es  va casar amb el poeta Benjamin Péret, amic d' André Breton , podriem dir que es el pare del surrealisme i que la pintora Varó era molt important dins aquest moviment.

La Mariàngela Geli Rissech, fa molts anys que s'oferia per fer-me un retrat, i com que sempre vaig atrafegat, mai li havia dit sí, encara que la idea en sí m'agradava i era molt atractiva, donç com he dit abans m'agraden els retrats. Sempre a la vida arriva el dia i aquest com quasi sempre es dit i fet. Vam quedar dos dies abans, sembla que durant la setmana santa hi ha temps per fer de tot i en realitat es curtissima. La sort potser es que la Mariangela tenia vacances del seu Institut de Palamós;  això va faci.litar que fos una realitat fer l'oli i jo no vaig poguer donar cap excusa.

Abans de continuar, he de dir que a Can Geli de Sta. Llogaia, fa uns vint anys que sóc el seu metge, primer de tot va ser per cuidar la salut de la Sra. Rosa Rissech Torrent , mare de la pintora. He de dir-vos ,que per tothom que la coneixia,  era una gran senyora, educadíssima, bondadosa , d'una sola paraula, s'interessava per gairebé tot el que passava pel seu entorn, escoltava amb interès, avui dia en diuen amb empatía,  el que passava a Cornellà del Terri, en tot moment se li notava la seva cultura, un " saboir faire" l'envolcallava i hom si trovaba be al seu costat , el temps es feia curt a l'eixida o a la vora del foc.

Quan arrivaba el bon temps, sobretot els mesos de juliol i agost ens asseiem a l'exida, cosa que a mi m'encantava, ho trobo el sumum d'un màs, serà perquè a la Baixa Segarra no en tenim? o si alguna casa en té, en pocs casos tenen l'importància  o  solidesa de la dels masos de Girona?. Als masos es obligada. Be, la Lolita, l'estimada tieta, sense pensar-s'ho ens servia un generós got de llimonada natural, per cert sempre boníssima i  fresca com " il faut" i així s'iniciava una conversa, que moltes vegades derivaba sobre l'història de casa seva i els avantpassats. Can Geli no cal que us ho diga era el mas o millor dit la pairalia més important de la contrada i tenen nombrosos documents que ho acrediten, fins i tot cartes d'agraïment dels comtes de Perelada i documents del general Savalls, etc. En Ramón és un home que ha llegit molt a la seva vida i a més sempre m'aconsella llibres per llegir i alhora m'hen deixa, - li agradarà , assegura en Ramón.  Ell de tant en tant fa una pipada, a prop del foc. A can Geli sempre he vist un bon foc a terra, vaja molt generós, una imatge que m'agrada veure, em dona pau , escalfor , caliu i invita a la tertúlia.

De vegades a l'eixida la Sra. Rosa demanava que li portessin l'album de Can Geli, i junts el miraven una i una altra vegada, i ella em feia de cicerone de la família i jo com un nen petit l'escoltava bocavadat. He de dir que ella , fins i tot a la seva bellesa era guapa i delicada, persona que estimava els seus, tots, i m'explicava qui havia vingut a visitar-la  el cap de setmana; li encantava les visites dels fills, nets i parents, fins i tot disfrutava quan l'Angelina Homs de Sta. Llogaia l'anava a visitar, sempre m'ho deia, ha vingut fulanito de tal, o sotanito....

Estava orgullosa dels seus nets, tant estudiosos ells, m'ho deia sovint.

Innombrables vegades m'havia invitat a dinar, i jo li responia gràcies però no tinc temps. Ella amb un somriure als llavis contestava - Abans, el meu sogre, els pobres els feia asseure a taula i els posava un plat calent de sopa, el mossèn sempre que venia a casa els primers divendres de mes, es quedava a dinar; la Guardia civil quan passava es quedava a dinar, el metge quan venia a visitar els meus sogres es quedava a dinar, i a més sempre hi havia a taula algun parent , conegut o foraster, de pas pel mas, les visites eren frequents. Ara, les coses han canviat molt, vostè sempre te pressa i fa visites de metge, la Guardia Civil ja no passa, els Mossos són uns senyors que van per feina, els pobres ja no passen a demanar caritat, i el mossèn també ens ve a veure, però fa visites de metge, com que el pobre ha de anar a veure tants malalts, donç tampoc es queda i a més, de capellans en queden molt pocs. Si els vells ho veiessin ? A més tampoc passen els frares de les diferents ordres mendicants a demanar oli, patates, i d'altres aliments. Déu meu, qui ho ha vist i qui ho veu ? La Sra. Rosa li abellia explicar que ,per mitjà dels pobres que seient a taula, s'assabentaven de moltes notícies per exemple:  el bisbe de Girona era mort i que ja n'hi havia un altre i que aquest era del Camp de Tarragona, es deia Josep Cartañà , i que abans era canonge de la Seu primada de Tarragona; que havien canviat el Governador Civil i se'l veia amb cara de pocs amics; que les Dominiques havien obert casa a Cadaqués, i que havien tornat a obrir les mines d'Osor, o sigui que aquests captaires , Déu ni do, de la informació que aportaven. També feia memòria d'altra gent que passava per aquestes contrades,com els matalassers, cadiraires, altres arreglaven paraigües, esmoladors de ganivets, marxants ambulants de roba de llit, mantes, uns que posaven grapes als cocis de terrissa esquerdats, gent que compraven pells de conill, etc..... segur que ens vam deixar moltes persones i oficis que eren ambulants en aquell temps. De tot això només queden els records i de vegades l'únic que sento pel poble es l'esmolador de ganivets o tisores.

No vull continuar sense dir-vos algo de la magnitut humana d'aquesta catedràtica numerària de batxillerat de Llengua i Literatura Castellanes, ella es diu Mariangela Geli i Rissech,  persona d'una inmensa cultura,  humanista, pintora per vocació, bona tertuliana, enamorada d'Itàlia i de Roma capital i gairebé de tot el món, i que cuida, mima i estima amb tot el cor a la seva tia Lolita i al seu germà Ramón, els dos són l'ànima de Can Geli. Elegant, cosa que la fa única.

Mentre em pintava, vam parlar de moltes coses, la primera com que era dijous sant, vam parlar dels nostres records de la setmana santa als nostres respectius pobles, el seu de la Catalunya Vella i el meu de la Catalunya Nova.  Els records per exemple del dijous sant es superposaven a l'explicar de bon mati les dones del meu poble de Llorenç ja feien el Monument, recollin per les cases, els més bonics cobrellits i domassos de tota classe, canelobres de plata, amb ciris de cera blanquíssima, estovalles amb un pam de ganxet, per cobrir l'altar,  alguna catifa amb glamour. Tot quedava preparat pels oficis , on aquella tarda cantaríem  Ubi caritas et amor Deus ibi est. La litúrgia ens assegura que alli on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Després de la santa Cena del Senyor, s'instal.lava el Santissim fins el divendres sant a l'ofici de Tenebres, ofici sense consagració, només lectures i més lectures. La Mariàngela confirmava més o menys el que jo acavaba d'explicar, o sigui que ha Km. de distàcia també passava tot lo  anteriorment explicat.

Serà, perquè l'ésglesia es catòlica, apostòlica i romana ? i els ritus i tradicions son a tot arreu de l'orbe  igual  ? Penso que sí, que és així.

En un incís va sortir no se com que jo era un admirador del Dr. Martí de Riquer, que , m'havia enamorat del seu llibre " Quinze generacions d'una família catalana" , ella em va dir que havia sigut professor seu i l'admirava i que les seves classes eren úniques i que guardava un grat record d'ell; em va explicar múltiples anecdotes acadèmiques d'ell, que em van fer riure. A més també vaig disfrutar llegint un llibre de l'avi del Dr. Marti de Riquer, " Quan jo era noy " Barcelona 1897. Consta dels seguents capítuls: L'Oreneta, Santa Ignocencia, El Manco, Tempestat d'istiu, Antonieta,  La Gavia, Baf de ciutat,  La vetlla de Nadal, Com sen van, L'Isidro, El Conillet, Els Boletaires, Historieta  trista, Una lliçó, Lo Llop, Després, d'Alexandre de Riquer, el primer noble de la seva família que es va guanyar la vida amb les mans i n'estava molt orgullós. Ell llibre explica com era la vida de pagès al poble de Calaf a l'Alta Segarra, a la Torre de Bassols, ara en diuen Cal Marquès.

Una bonica història es que, el Dr. Marti de Riquer em va dedicar el seu llibre amb una gran història que un altre dia us explicaré. Com que el Dr. Martí de Riquer es un gran medievalista, també ens va portar a comentar com va començar la vida medieval a Vallbona de les Monges i els pobles que configuraven la baronia. Tot va ser que l'abadesa Saureneta d'Anglesola, comprà a Pere III el del Punyalet, la jurisdicció sobre els seus dominis pel preu de 22.000 Sous, d'aquesta forma obtingué  la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi del llocs, pobles i termes que configuraven la Baronia de Vallbona:  Termes de Vallbona, Preixana, Valerna, els Eixaders, els Omells de Na Gaia, Llorenç de Vallbona, Vilamnyanor, Rocafort de Vallbona, Rocallaura, Montesquiu i el Mas del Sant Esperit, La Quadra de Masdéu. D'aquesta forma els habitants d'aquests petits poblets pasaren a ser vassalls  de la prelada. Era la implantació del sistema feudal a les nostres terres, que va durar fins la desamortització de Mendizabal, siguent la última abadesa jurisdiccional  Maria Isabel de Gallart i de Grau, morta l'any 1872.

Mapa fet a Paris el 1792

Vam continuar parlant de que  la Catalunya Nova que fou la terra dels monestirs cistercencs (Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges) i cartoixans ( Escaladei) i fou el país de les viles  (Montblanch)  afavorida per cartes de població dels sobirans i cosa curiosa no hi han massos com a Girona, fet  que crida l'atenció a la gent de la resta de Catalunya que hi viatja.  Penso que aquest fet vol dir que per el mateix temps a Girona hi havia una certa pau, per aquest motiu van prosperar els masos, jo n'estic enamorat tots els trobo interessants, potser perquè la meva mare va nèixer en un? Sigui com sigui el mas es tot un món per si sol, i aquells temps solien ser autosuficients, quasi es bastaven a si mateixos.  A la Catalunya Nova,  teniem incursions dels serraïns a dies alterns i tocava......., estaven a les montanyes de Prades, o sigui molt aprop nostre.

Mentre que la Catalunya Vella subsistien els vells monestirs o cenobis benedictins com: Sant Pere de Galligans,  monestir de Sant Daniel d'Extramurs ,Sant Miquel de Fluvià, Santa Maria d'Amer, monestir de Banyoles,  monestir de Sant Feliu de Guixols, monestir de Sant Salvador de Breda, monestir de Sant Pere de Besalú, Sant Quirce de Colera, Sant Llorenç de Sous,

Monestir de Sant Llorens de Sous,  molt aprop de la masia de Falgars tot pujant  a la mare de Déu del Món.

 Falgars, Priorat de Sant Joan Les Fonts , Santa Maria de Ridaura, Monestir de Sant Pere de Rodas, Monestir de Santa Mª de Vilabertran, monestir de Ripoll, monestir de Sant Joan de les Abadesses i  20 priorats com  Sta. Maria de Finestres , Sta. Mª del Collell, com el del Sant Sepulcre de Palera, com el Sant Miquel de Cruïlles, etc....

Font  del mas de Falgars, cami de la MaredeDéu del Món. Molt solitari per cert.

 i està farçit de massos per tots costats i petites parròquies, en els llocs més inesperats i abruptes com Sant Llorenç d'Oix, Bestracà, Sant Miquel d' Ormoier,  com a Talaxa, Santuari d'Escales, La Quera,  Sant Miquel de Pera, com Sadernes, Sant Aniol d'Aguja, Sant Feliu de Riu, Sant Grau d' Entreperas, Sant Andreu de Guitariu, Sant Andreu de Llorona, Sta. Maria de Segaró, Sant Mateu de Vilademires, etc ...

.Fixeu-vos que rica que era la Catalunya Vella en monestirs, esglesies, parròquies, masies, pobles i veïnats i coses del temps encara ho es, encara que molts d'aquest petits poblets i antigues parròquies que us acabo d'enumerar no hi viu ningú i les esglésies estan en molt mal estat o  en runes i algunes acabades de restaurar, però gairebé  tot deshabitat o amb contades famílies que li donen vida.

Tots els pobles de la baixa Segarra com Montfalcó Murallat, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona ,Montmaneu,  Forejacs, Estaràs, Ferran, Freixanet de Segarra, Ossó de Sió, Sedó, Torrefeta, Sta. fe de Segarra, Montcortès de Segarra, Copons, Maldà, Llorens, Forès, ... estaven a dalt del turó, o sigui que totes les cases estanven enganxades al costat del castell del senyor feudal de torn i d'aquesta manera se sentien protegides, donada l'època no podia ser d'una altra manera. 

Els camps o trossos com se'n diu, estan lluny del poble, molt poca gent te terra al costat de les muralles. Donç als trossos, tothom hi tenia o encara hi te, una petita o gran cabana, per posar-se a aixopluc quan plovia, o quan queia una calamarsada,  per posar la caballeria (matxos, mules, caballs, rucs...) perque descanssessin i no els toques el sol intens d'aquestes terres, també els homes aprofitaven per fer-hi la migdiada.

Mentre la Mariangela estava perfilant el retrat, que per cert li estava quedant d'allò més bonic,

mentre estavem  parlant, va passar per allí en Ramón , va mirar el quadre , va arrufar el nas, i sense dir cap opinió va encendre la pipa i ens va dir que tenia feina. En Ramón es un home amb molt de seny , tot bondat, honrat al màxim, estima a la seva família, es preocupa pels seus amics i mima per damunt de tot a la seva tia Lolita i per ella en Ramón ho es tot. 

En Ramón es un home de can Geli, curiós, l'interesa gairebé tot, gran lector i se sap la història de la família, cosa important,  admirava i estimava als seus pares, sovint m'explica coses i documents que reposen en els calaixos de la seva biblioteca, una biblioteca que esta situada en el lateral dret de la gran sala, amb un gros  finestral, i entra molta llum, com Déu mana; en una estància com aquesta se sent la pau, el silènci i com passa el temps. Disposa de  cartes del General Savalls , carlí, dels comtes de Perelada, dels avantpassats canonges Geli a la Catedral de Girona i molta altra documentació que no s'escau citar-la i moltíssims llibres antics.

Divendres Sant de 2010, siguent metge  de Cornellà del Terri i Palol de Revardit.

Es curiós, l'artista em va plantejar deixar-lo reposar un mes, en el gran saló de Can Geli i vaig acceptar.

He de dir-vos que a mi aquesta gran sala sempre m'ha impressionat, es tracta de la primera planta, jo durant anys sempre hi vaig per una porta del costat de la capella que dona a l'eixida, les eixides , les  considero un espai privilegiat per pendre el sol a l'hivern, per passar l'estona llegint i de tertúlia amb els parents i amics. 

Cosa curiosa, a Can Geli les dos que tenen, estan ben resguardades, molt acollidores, a ambdues i he passat moltes estones amb la Sra. Rosa Rissech (e.p.d). Tornem a la gran sala, aquesta ocupa l'espai de les dues crugies inferiors gràcies a la gran volta d'ansa-paner , aquesta sala ocupa l'espai central de la planta noble de la casa. M'emocionemt les finestres cantoneres  de llinda que es troben als dos angles de la primera i segona planta.

Com vostès poden comprovar, era per a mi tot un honor que la Mariàngela em pintés dins d'aquesta bonica sala amb volta d'ansapaner amb els dos arcs de pedra de Banyoles. 

Mai m'he atrevit a preguntar a cap fill sobre els escuts nobiliaris de la façana i a d'altres indrets de la casa. Algun dia ho faré.

Capella particular del mas Geli de Santa Llogaia del Terri

Transcorregut el mes, i amb una gran il.lusió vaig acudir a la cita, per si calia donar una darrera pinzellada. La Mariangela em va dir que no calia, donç una senyora del poble de Sta. Llogaia, va anar a visitar a la seva tia Lolita i a l'atravessar la gran sala, es va fixar amb el retrat meu i a l'arribar a la cuina li va dir a la Mariangela -  Hola, bon dia,  que hi fa el Dr. Capdevila a la sala ?. Amb aquest comentari, l'artista va donar per acabada l'obra. Me la va regalar amb tot el carinyo i jo la vaig acceptar, us puc dir que m'encanta i que es diferent a qualsevol altre retrat , com no pot ser d'una altra manera; aquesta Sra. Catedràtica, jubilada a hores d'ara, es una gran artista i millor persona. Enamorada de gairebé tot el que l'envolta i amb ganes de fer moltes coses i segons el seu parlament de comiat a l'institut de Batxillerat de Palamós, com seguir pintant , seguir aprenent, viatjar, gaudir dels parents i amics, fer companyia a qui ho necesiti, i sobretot seguir llegint, cosa que recomana molt als seus alumnes. Diu que jubilar-se, vol dir joia, alegria; jo mai hi havia pensat que fos així; i ben mirat ha de ser així, el final d'una vida profitosa  de qualsevol persona; clar ella d'etimologia llatina en sap un niu. M'ho apunto i miraré, que al final la meva vida , la meva jubilació s'assembli una mica a la de la Mariàngela Geli.

Des d'aqui el meu profond agraïment a la Mariàngela Geli per la seva tossuda voluntat de pintar-me.

Més que agraït. 

Des de sempre, el que més m'ha impressionat de la Mariàngela es la seva voluntat de ser, més que de tenir.

D'ella he llegit un entranyable escrit que parla de " En aquell temps de la meva primera memòria, fa molts anys, a la meitat del segle passat, quan no hi havia telèfons mòbils, ni amb prou feines de fixos, ni ordinador, ni televisió, ni jocs de video, ni màquines de fotografiar digitals, ni cotxes particulars, ni electrodomèstics a les cases, neveres, rentadores, ni gairebé res de res ...." Entrenyable escric sobre les seves memòries i de com era L'auto de línia del mercat. Tot el que diu, em sona molt, encara que jo sigui pocs anys més jove que ella, les coses a les terres de Ponent no eren tant diferents, si ho hagués escrit jo, ben segur que ho hagués fet molt pitjor, però la narració de la societat rural d'aquell temps s'hagués assemblat molt. Un bonic relat el de la Mariàngela . Si vostès, alguna vegada  tenen l'avinentesa de llegir-lo,  passaran una bona tarda de diumenge, i ben segur que els transportarà a la seva més tendra juventut.

Mapa de la zona de Cornellà i Sta. Llogaia, Sors, Cors. Mapa fet a Paris per P. Placide, ingénieur geographique. Any 1796

Seria injust acabar aquest mati de divendres sant sense parlar de la Lolita, l'ànima de la casa, ella d'ençà molts anys que es  desviu per tots els de casa.  Em va explicar que quan la mainada eren joves i estudiaven, ella els cuidava al pis de Girona. Sap tot de Can Geli, d'on eren els avantpassats, com es van fer els casaments, les costums de la casa, com es matava el porc, sap molta cuina i sempre l'he vist  cuinar. Sap moltes receptes de tota classe, fins i tot de fer ratafia, diu que per fer una bona ratafia s'han de fer servir nous verdes collides per Sant Joan; també explica que una de les herbes que feien servir és la Ruda, diu que s'ha d'anar molt en compte amb aquesta herba, perquè és molt tòxica. La Lolita es recorda de que la seva tieta,  Gracieta Geli Noguer, ho apuntava tot en una llibreta. 

La Lolita fa vint anys que la conec, i puc dir que es atenta, educada fins a l'extrem, tota ella respira bondat, sap fer honor al foraster, no li costa res que els de fora es trobin a Can Geli com a casa. 

Recordo quan la Sra. Rosa Rissech vivia, que les dos ho eren tot l'una per l'altra, la Lolita sempre mirava de que a la Sra. Rosa no li faltés mai res;  s'estimaven com a germanes, només hi havia una manera de fer; admiro l'esperit de servei de la Lolita. 

Espero que us agradin més les qualitats humanes d'aquesta entranyable família que el quadre, que per altra banda el quadre parla per si sol. Jo em quedo amb la seva bondad.

Dono les gràcies a la germana de la Mariàngela, la Maria Geli per l'exel.lent reportatge fotogràfic.