TOSSUDAMENT PAGESOS

Quan s'acosta el 5 de novembre o màxim el dia 25  que es santa Catalina, que com diu el refrany " molt freda o molt humida ", la gent dels nostres poblets de la Vall del Corb sense mandra i faci el temps que faci es posen a fer els preparatius per a començar a collí olives sense sorpreses .

Preparar les borrasses, que estiguin ben apedaçades i no s'escolin olives per algun forat no controlat, que les borrasses que fan de banderado portin les agulles per plavar-les al terra, que tinguem les dos barres obligatories, sinó impossible parar-lo als marges quan calgui, i sobretot demanar i encomanar-se a la Marededéu del Tallat perquè faci bon temps i que per damunt de tot no glaci; encara que enguany el dia 19 de novembre que vam començar el fang al calçat  es portava be, però el pare repeteix tota l'estona, si glace,? Déu no ho vulgui, sabren el que el bo,  el fang es fa insoportable i les borrasses costen d'arrossegar-les, tot es fa pessat i hom desitja que arrivi el final de la jornada. Per sort no ha glaçat cap dia, ho hem fet amb sol i sense ni una hora de boira, cosa infreqüent al nostre païs, en resum uns dies inmillorables.

El poso aquesta entranyable foto que durant anays ha sigut tal qual. Aqui poden veure al pare a dalt del tractor i la mare a peu al darrera, i el banc de collir olives al damunt del tractor. Era un canvi de tros del Perdigó a les Pintades, terme de la Quadra de Masdéu, antigament havia pertanyut al monestir de Vallbona, ara terme municipal de Vallbona de les Monges. Aquesta foto, forma part d'una colecció que va estar exposada al Palau Golferichs de Barcelona i que la va fer el nostre fill Lluís Capdevila i Martin.
El pare es el primer any que no ha fet servir el tractor per anar al tros; cada dia hem anat amb la nostra crysler i ha vingut encantat de la vida i la mare també.

Aqui va una foto de tota la colla el primer dia de començar a colli olives, que ben mirat som una multitud, perquè avui dia costa de veure quatre persones collint juntes, jo recordo quan si era frequent, dos o tres generacions collient juntes com a la foto seguent.

Ftografia propietat del Joan de cala Milia de LLorens de Rocafort

Avui dia, es veu homes  collint ells sols amb el tractor-vibrador, i tot s'ha de dir ells sols porten centes d'oliveres , diriem que mig terme, la tecnologia fa miracles.

Paisatge típic de l'Urgell, molt aprop dels Omells de Na Gaia, en el terme de la Quadra de Mas Déu.

Tot s'ha de dir en aquest petits poblets, de que s'anomena l'Urgell i els pobles que conformen la denominació d'origen Les Garrigues, són molt pètits com el meu poble de Llorens, Maldà, L'Espluga Calva, Rocafort de Vallbona, El Vilet, Cervià de les Garrigues, Albayés, Arbeca, Belianes, Sant Martí de Maldà, Vallbona de les Monges. tota la vida del poble gira en torn de la collita d'olives, als pobles les botigues, perruqueries, bars,  forns de pa o fleques com en diuen a Girona, farmàcies , esglésies tot s'obre quan la gent torna del tros. A L'Espluga Calva, també és així un bon dia després de deixar les olives a la coopertiva de Sant Martí de Maldà, vam anar a comprar orelletes i una botiga de cognom Gaya, va obrir a les 18 hores, cosa curiosa la gent al carrer feia cua, nosaltres també vam demanar qui era l'últim. Vam aprofitar per donar una volta al poble, tot i el fred que feia; veiem que a poc a poc anaven arrivan els tractors amb els paraigües, i collidors amb el seu cotxe amb alguns sacs que es deixen veure  al darrera. Els únics que estaven calentons eren una dotzena de  jubilats que estaven disposats a mirar un partit de futbol, tots afilerats i cosa excepcional, ningú feia la butifarra.

Just al marxar cap al tros, el pare s'adona que la temporada passada es va trencar una barra del "banderado" ( més tard ja els posaré una foto, perquè s' entengui el que és ). La barra que estem fem es d'una cervera, fusta molt dura i densa, que ens convé.. Vostès saben que és una cervera ?? Coneixen el fruït que dona?

El pare i jo preparant una barra pel banderado.

Abans de continuar ens hauriem de traslladar a finals de setembre passat que feia mesos que no havia plogut i les olives estaven agafan un color ja blavos, saltan-se l'ampli ventall que ofereixen les olives arbequines i algunes ja s'arrugaven de lla sequera que patien. Per sort un mes abans de començar la collita, va començar a ploure i més ploure, i amb el pas dels dies els arbres que en tenien alguna, ho han agraït i s'han engreixat i hem obtingut olives de secà molt dignes i molt guapes, encara que molt poques. Ep ! sempre parlo sense regadiu gota a gota. sinó només per confiar amb la pluja del cel.

Segons el meu amic Zum, que te publicat el llibre Kineret, Allibereu els Salmistes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Any 1988. Sovint explica que aquests camins de la Baixa Segarra  són camins d'eternitat.

Durant aquests dies que dura la collita, fins i tot l'església dispensa del precepta dominical, en be de l'aprofitament de la feina en el camp, que s'ha de fer sigui com sigui i sempre en uns mesos ja de fred, o boira com es dona a l'Urgell. Be el mossèn molt comprensiu ens va parlar en el primer diumenge de temporada del l'evangeli :  Aquells dies, després d'aquelles desgràcies, el sol s'enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen alla dalt trontollaran.... 
i el seguent diumenge de temporada i últim de novembre, ens va parlar de la festivitat de Crist Rei. un sermó molt bonic i ple de tendresa vers el Senyor, que fugia quan el volien fer Rei. A l'església sempre ens veiem les mateixes cares, encara que els caps de setmana pot augmentar, perquè les cases de cap de setmana s'omplen buscan la pau i la tranquil.litat que ofereix el  poble.

La vida de pagès continua , a pesar de les pluges, del fort vent, de la gran humitat, fins i tot després de la pluja, que tant ben rebuda es a les nostres terres. Marxem cap al tros contents, però pensant que tot serà fan als peus.

Imatges com aquesta t'alegren el dia que estem a punt de començar.

El bon temps ens ha acomanyat del principi a fi, no em vist la boira, ni el vent, ni el dred. La natura ens ha deixat treballar tranquils del mati al vespre, això si, amb una mica d'humitat als arbres, que cap a les deu hores desapreixia, també cal dir que el vibrador feia caure les gotetes d'humitat que presentaven els olivers, si per casualitat et posaves a sota l'arbre, quedaves ben moll.

Fins i tot a ratos amb el pare ens escapaven al final del dia al bosch de la mateixa finca i junt amb el Lluís vam trobar amb gran il.lussió i sempre guiats per l'experiència del padrí  : Groguets : boletus Edulis,  Mocosa: richoloma columbetta, llenega a Barcelona, Negrets: Tricholoma Terreum, fredulics a barcelona i Rovellons: Lactarius Deliciosus, Pinatells a Girona.  Sincerament el que més il.lusió ens va fer al menys a mi va ser trobar les mucoses (llanegues), dons feia com més de 30 anys que no en trovaba; els estudis i posteriorment d'exercici de la medicina m'havien apartat molt d'aquest món tant entranyable i que sempre he portat a fons del cor i de  l'ànima.

Mucoses o llanegues del Perdigó.

El meu fill Lluís, va fer una gran troballa de rovellons gegants i tots sanissims, vaja espectaculars. A l'arribar a casa en Lluís els va cuiinar amb tanta finura que no en va quedar cap,

Els pares són gent que estimen intensament la seva feina de pagesos, als seus 90 anys el pare i els 86 la mare, no és conformen de quedar-se a casa i que facin la feina els joves; no , ells han d'estar en mig de l'ambient del collir olives del matí al vespre, faci el temps que faci i amunt i avall i fent les tasques propies del collí olives, al seu aire però sense parar.

La finca està molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia, en el terme antiquissim de La Quadra del Mas Déu, en altre temps va pertanyer a l'Abadiat del Monestir de Valbona, era una granja cistercenca fins la desamortització de Mendizabal; ara pertany al terme municipal de Vallbona de Les Monges. La veritat es que es un gran territori tant  solitari com en temps de l'abadesa Maria Teresa de Gallart i de Grau, última abadessa jurisdiccional ;  pots estar tot el dia sense veure cap ànima ,ni cap pagès i molt menys turista,  ni tractor circulant perls seus camins, després de més de 150 anys continua sent un racó de món.

Desde dalt l'aixarmada de les Pintades es divisa tota la vall, en primer terme unes boniques olives arbequines.

A l'arribar al tros i veure aquestes olivers i l'impressionant paisatge, no costa gens posar-se a treballar, perquè sí, perquè tot respira pau i si a més no veus telediaris ni llegeixes diaris, donç el grau de benestar augmenta al màxim i un no es recorda ni de les agencies de qualificació de riscos ni dels polítics del nostre país, que tants mal de caps ens donen.

El dia es llarg i s'estira , dona molt de sí, i a més de treballar , encara ens sobra temps per parlar i fer un bon dinar asseguts al sol. La mare posa el "banderado", molt necessari en els marges, per tal que les olives no caiguen al terra, es perdria molt part de la collita.

Durant el collí olives tothom es queda a dina al tros, el dia es curt i no es pot anar a casa. Encara que el pare sempre ha optat per dinar tranquil i gaudir del que la mare posa a la fiambrera; en cap cas vol correr, diu que si s'aprofita el temps, ja ni ha prou.

Aquest bonic color de les olives arbequines, no sempre el veiem; l'any passat degut a la gran sequera,les olives van passar directament al color negre. A tots ens agrada veure aquesta varietat de colors als arbres i a les borrasses, són úniques.

Amb la nova tècnica del vibrador, que amb enguany ja serà la quarta temporada, calen borrasses molt grans, perquè les olives surten disparades i van a parar molt lluny. La part positiva es que un sol home fa molta feina; ha canviat del tot la tasca del collir.

Les mans del pare Sisquet Capdevila als 89 anys.

El pare als seus quasi 90 anys  mai perd el temps, i encara fa el que pot amb les rapes de tota la vida, com a la foto, netejan una rama que vam tallar perquè era massa alta. Ep ! la mare també. Ells porten la " batuta " del  que s'ha de fer en cada moment i nosaltres creiem ens deixem orientar i fem el que cal i així passa el dia, ple de carinyo i escoltant anem aprenent de la veu de l'experiència.

Codocnyers omnipresent a tots els trossos de la zona, aquí es el Perdigó de casa.

Duran les llargues hores a l'aire lliure ens acompanyen aquest bonics codonyers ( cydonia vulgaris ) per cert molt olorosos i també els noguers ( jutglans regia ) i les cerveres ( sorbus domestica ) que a aquestes alçades  junt amb els revolls, donen un color molt romàntic al paissatge urgellenc, que ens recorda ´mes que la tardor, l'hivern. També cal dir que els joves sembrats que tot just treuen el cap, i ens alegren la vista, donant a aquesta vall un to festiu i bonic, com poden veure en una foto que ja han trobat.

Tot collin, es inevitable que els pares es posin a recordar temps passats, quan tot es feia a ma,  amb el banc de collir olives, i una raspa ni havia prou, peces  imprescindibles en aquells  temps; a i les borrasses de roba, molt petitones i pessants.

Tant abans com ara de feina sempre n'hi ha hagut per tothom, el canvi de borrasses una activitat vital per no perdre el fruït. Tot s'ha de dir ara aquestes són quasi transparents i no pesen quasi res.

El pare tapant amb sacs la soca de l'olivera, perquè no s'escolin les olives.

Aqui està el resultat del profit que se'n treu de tapar les soques, més olives cap al sac. Penso que aquesta manera de fer durarà anys, perquè no tothom cull amb el paraigües enganxat al tractor i vibrador a l'hora, que per collir només tarda dos minuts per arbre, i es pot fer uns quants centenars d'olivers al dia.

La mare Isabel Vila carregant un banc de collir olives., foto antiga.

Be cada dia a l'arribar del tros al capvespre, toca portar les olives a Sant Martí de Maldà, fins fa dos anys el pare li agradava canviar-se i anar tots dos a entregar les olives, ara ja no pot, a més d'arribar cansat o molt cansat, tots els ossos li fan mal, li agrada més beure un got de llet i asseures al costat de l'estufa per tal d'estar calentet. O sigui que un moment emocionant es quan torno a casa i el pare pregunta quants kilos hem fet ?, jo li entrego el tiket de la bàscula i ell li agrada  dir una xifra , abans de mirar el tiket,  he de dir que s'equivoca de molt poc. Es la experiència d'anys.
Les converses a la cua de Sant Martí són sempre molt variades, evidentment sense fugir del tema principal que és l'oliva, però una questió que s'anava repetint es que els pagesos explicaven que ametller que es moria, plantaven un oliver, fins i tot més de dos pagesos deien que havien arrancat un tros d'ametllers i al seu lloc havien plantat olivers, aquests no es moren mai ; està probat !

Espectacle de la natura unes hores després de ploure.

La vida al petit poble de Llorens es molt tranquil.la, fins i tot plàcida, pots passejar per tots els carrers i no trobar ni una ànima, només veure el fum  que surt per les xemeneies, aquesta és l'unica senyal de vida cap al tard.

Llorenç de Vallbona anys  1873, mapa propietat de la familia Català.

No tenim cap botiga, ni cap bar, només un centre social on s'obre cap al tard tres dies a la setmana; si hom vol comprar algo cal anar a Maldà o a Belianes o a Bellpuig, ep! a Sant Martí també hi ha botiga .

La mare anant a retiro, després de jugar una estona a cartes al local social de llorens de Rocafort. Com poden veure poble molt solitari, i molt silenciós per diferents motius.

D'ença l'any 1873, podriem dir que el poble practicament no ha crescut gaire, potser dos cases ?, sí diria que dos cases, si que s'han restaurat una bona colla, però el poble manté l'estructura medieval amb alguna petita modificació.i cada dia menys habitants, actualment  ja hi ha carrers practicament buits del tot, com el rabal que entre setmana no hi viu ningú. i dintre de pocs anys molt més solitari.

Pels estudiosos poden observar que el Vilet se'n deia Vilamajor o Vilamanyanor i entre Llorens i Malda hihavia un altre terme que es diea Maldanell o segons aquest mapa Valdanel.

Al veure aquest dibuix potser el més antic que hi ha actualment del poble, em ve a la ment que el pare porte els cognoms més antics del poble com el Capdevila i el Pons, que el trobem per tots cantons en escriptures i en documents signats per l'Abadessa de Ferrer i de LLiure.

Al vespre a l'arribar del tros i després de portar les olives a Sant Martí de Maldà, ens fem una torrada al foc que ha encès la mare i escoltem la cançó  A collî Olives sencera que ens recorda com era el collí en aquells anys de primers del segle XX. Els d LLorens vam ser afortunats perquè sense els dos amics el compositor F. de P. Brunet Recasens i el nostre mossèn Francisco Bergadà i Solà fill de Llorens, mai haguessim tingut aquesta entrenyable cançó, que fa uns minuts vostès han pogut escoltar per delicadesa de la Sra. Soledad Torrent i Brunet; a la qual sempre li estarem ben agraïts . La cançó es llarga, però com que la torrada dura per molt i la conversa també, donç ànims. Amb aquests freds posar-hi all, també ajuda. Aquesta estona abans de sopar dona molt de caliu i pau a tots plegats en un poble ja tancat quan es fa fosc, per un foraster que es perd pel nostre poble pot tenir un problema, no trobar ningú per preguntar. L'acompanyaran les xemeneies fumejantes, la foscor, les llums tenues de l'enllumenat públic i una tranquil.litat mai vista ni viscuda.

Viscum Album, paràsit del pi,  molt extens a casa nostra.

Be, el dia trenta de novembre de 2012 vam donar per acabada la collita portant els últims 140 kilos al molí. Esperem que l'any vinent puguem gaudir d'una gran collita, gràcies a les importants pluges d'aquesta final de tardor.

Isabel Vila Gallostra i Sisquet Capdevila i Pons. Gràcies a Déu nostre senyor i a la Marededéu del Tallat els dos han viscut i gaudit d' un llarg i dolç matrimoni; no sense treballs ni penes, ni peques, però sempre han tirat endavant i mai endarrera. La unió fa la força. L'amor que es tenen els ha fet forts per sempre. Només Déu dirà si aquesta ha sigut la última collita tots junts.

Tot s'ha de dir , el merit es només d'ells dos, el meus pares i els avis dels meus fills. Que de la manera més natural del món han sapigut transmetre l'estimació per les coses de la família, les feines del camp, les collites i com s'han de fer les feines del tros, cadascuna de la millor manera. Ells sempre els he vist  honestos ( quan erem mitjers de cal Perejaume despres de partir la collita d'ametlles del tros del Caugros 100 sacs per a cadascum i en sobrava un cabàs " 10 kilos " el pare també el partia, i a mi em sulfurava, perquè l'amo era riquíssim; de gran ho he entès. gràcies pare ! ), integres, persones de una sola paraula, decentes, solidaries amb al.legria,  el lema seu , el que no vulguis per tu no  vulguis per ningú, de petit recordo que cada dia al vespre quan arrivaba del tros cansat , anava a casa del veí a curar les llagues del Miquel de cal Miró (a.c.s.) jo quedava admirat, l'honor ha sigut el seu horitzó  i sempre els he vist dignissims en tot, han estimat la familia com clau de la seva vida i la mare sempre l'he vist compartir amb els veïns tot el que dona l'hort.

Les mans de la mare sorgint un forat de la borrassa temporada 2012, l´ última collita d'olives.

La mare sempre va estar al costat del seu estimat Sisquet, es va sentir estimada pels seus sogres, sobretot per la la padrina Dolores, que sempre la defensava fos on fos, la mare era una nena de 18 anys, quan va arribar a casa, ambdues s'estimaven molt. La mare ho va fer tot per casa, o sigui per la seva familia política, més endavant la seva propia per sempre.

La mare Isabel Vila Gallostra, asseguda al tros, acavant de menjar, abans de tornar-hi.

La mare al tornar del tros, en veu alta sempre donava gràcies a la Marededéu del Tallat pel bon dia que tots haviam tingut i resava una Avemaria i després aquesta oració que la va aprendre de petita a Argelaguer amb la seva estimada mare Caterina:

Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que Déu omnipotent
se complau en tal bellesa.
A Vós celestial princesa,
sagrada Verge Maria, 
us oferesc des d'aquest dia
l' ànima, la vida , el cor.
Mirau-me amb ulls plens d'amor;
no em deixeu, no, Mare mia,

Mai he sentit el pare criticar a ningú del poble, i ens renyava si ho feiem ; deia si no pots dir be d'una persona calla ! Ell ha sigut així i mai s'ha torçit. Sempre a portat i encara porta els cognoms dels seus pares amb tota la dignitat del món.
El pare, als seus 90 anys encara te il.lusió per ensenyar com plantar com Déu mana les oliveres, i quan s'han de podar, tallar els llucs, fer les basses per si plou, puguin retenir una mica d'aigua tant escassa a les nostres terres de l'Urgell, moltes vegades li ha sortit be, per començar amb les últimes oliveres, que gracies a la seva experiència , constància i voluntat no se'n ha mort cap ni una , la veritat es que fan molt de goig. No pot passar un dia sense escriure, li encanta deixar coses escrites, ho hafet des de molt jve i te capses senseceres de versos i poemes de tots temes i colors.
Publico aquest article el dia 18 de desembre dia de la Mare de Déu de la Espectació i tambe de la Esperança o de la O , invocada com a patrona pels ganiveters i corredors de comerç, molt  singularment a Barcelona, Lleida, Blanes, Cadaqués, Cruïlles, la Batlloría i Olot; Sant Auxenci, bisbe i Sants Teòtim i Basilia.

O cel, doneu la rosada ! 
Núvol sens ombra, ploveu,
sobre tot no retardeu
eixa aigua tan desitjada;
sens'ella tot es secada,
tot erm, tristesa i horror.
Per vós, Mare d'Esperança,
logre perdó ' l pecador.

A Castelló de Farfanya, al sentir tocar la campana a l'hora de Vespres durant aquestos dies que precedeixen al Naixement de Jesús, van a fer la devoció de les jornades a la iglesia. Al sentir-la ja'n diuen que toca la campana de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antifones del Magnificat de les Vespres de aqueixos dies.

Marededéu de l'Esperança del museo episcopal de Vic.

En l'església de Sant Joan de Lleida, i  és devotament venerada la Mare de Déu de la O, que avui es festejada amb solemnes cultes. Presenten son altar guarnit de neules sense caragolar, i acabades les funcions se'n reparteix a tots los seus devots.
Aqui va l'etiqueta de l'oli destinat a la nostra família, i amics, es tant important el nostre oli que ben be es mereix una o dos etiquetes per presentar-lo, tot es poc. Jo us explicaré un petit secret, cada dia de l'any esmorzo pa amb oli de la nostra contrada.

Qui havia de dir que fora la última collita de la nostra estimada mare

Sempre acabo igual parlant de les bones estones fent cua per descarregar les olives, parlar amb els pagesos d'allà, sempre es gratificant, plaent i aprenc molt, són gent entesa en el tema de l'oli i dels olivers, del gota a gota  i de tot el que comporta cuidar-los i cullir-los i també lliçons sobre les noves tecnologies per collí olives. Tot es cosa d'experiència, no hi ha viaranys i els grans tenen la sabiduria de la pagesia.
De tant en tant el LLuís li va recuperar estris i guarniments que anys , molts anys enrera s'utilitzaven per posar a la mula. El pare els guarda a la pallissa i quan treu el tema de com treballaven abans, en Lluís li demana que li ensenyi algun guarniment i el pare li faltava poc per agafar-ne un i treure-li la pols com el que estan veient, amb una escombra feta botja, feta per ell mateix; cada any aprofitant un dia de destorb en feia mitja dotzena de noves, que sevien per escombrar el carrer o l'era durant la batuda, impresindible per totes les cases. D'aquesta peça se'n diu collar: Guarniment compost d'una anella de cuiro farcit de llana, subjecte per dos costellers de fusta, que posaven envoltant el coll de la mula que s'havia d'enganxar al carro, a l'es arreus,  o arades o a altres estris de treball; s'articula per mitja de vencills on s'enganxen els tirants i els argollans.

Be, moltes felicitats a les que fan la seva festa avui dia de la Marededéu de la Cinta, o de L'esperança o les Maria de la O.
Acabo com he començat, com vostès poden veure no canvio el titol de l'enunciat de l'article, ara estan convençuts de TOSSUDAMENT PAGESOS, i la festa continua, fins quan Déu vulgui. L´únic important es està enamorat de la teva feina i estimar-la. Els pares són així fidels a lo que els seus ulls ha vist de sempre. No saben com els envejo i estimo. Bona festa de l'expectació al part de la Marededéu.

Pessebre que fa el nostre pare a casa nostra de Llorens de Rocafort, fins i tot enguany després del collí olives.

Be, a tots vostès els desitjo lo millor en aquestes festes.

Pep

Bibliografia: 
Serra, Boldú Valeri, La Seu d'Urgell 1915, Bellpuig  Desembre de 1914. Seix & Barral, Herms. Barcellona.
Revista : Vinos y Restaurantes nº 92 Abril. www.vinosyrestaurantes.com. Hi ha un exel.lent article sobre l'oli arbequi-