FESTA MAJOR DE GRACIA

Que de jove anés o millor dit anéssim a la festa Major de Gràcia no tenia cap mèrit, més aviat ens moríem de ganes d'anar-hi per molts motius, però principalment per un, que més tard els explicaré. L'anada d'enguany te molt de mèrit, perquè m'ho van demanar els meus dos nebots de Salamanca, quasi res. Quan m'ho van demanar tant il.lusionats no sabia que dir-los; no m'ho esperava de cap manera, però era real i no vaig poguer dir-los que no, de cap manera, sinó un Sí com una casa i a més amb molta il.lusió d'acompanyar-los, després de més de 28 anys de no anar-hi.

Al moment em vaig preguntar - com és possible que hagin passat tants anys sense treure el cap ? si ens encantava, si ens ho passàvem d'allò més divertit, veient tanta festa per tots els carrers, tanta feina feta pels veïns, jo tenia amics que vivien a Gràcia i m'eplicaven que tothom col.lavoraba a decorar els carrers i balcons, o sigui que per això sol ja anàvem a passar les nits a Gràcia i com que la joventut es molta atrevida donç, gairebé donàvem voltes menjant , beben, ballant, saltant, rient, i abraçades i petons a dojo entre tots, quasi sempre veiem sortir el sol.

Tot s'ha de dir venir un dissabte a les 17 hores, es tot un encert, perquè tot respira pau, si estaven els carrers amb gent , però gent de casa, o sigui veïns uns jugant a cartes, altres al dòmino, molta animació infantil,  amb dibuixos de tota mena, jocs de malabarisme, actuacions musicals,  avis i no tant avis jugant al parxís.

Per començar a animar-te es fàcil, només cal deixar-se dur per l'ambient i començar a caminar el carrer que sigui , nosaltres vam començar pels jardins de Salvador Espriu i a continuació  pel carrer Lluís Antunez ja adornat i vinga ja vam quedar bocabadats.

Aquestes curses amb trens ens va arribar a l'ànima, fantàstiques i molt divertides, una gran atracció fins i tot pels grans. El carinyo que hi posen no te mesura.

Els nebots estaven meravellats, sense paraules, estaven veient que a cada carrer es podia veure un entarimat per què el conjunt toques per ballar o tant sols per escoltar música, música de tota mena, mai se sap, però a les 17h30' ja estaven fent probes.

Un decorat molt atractiu i super-pedagògic, a dins del carrer, om podia veure tots els passos que feien les abelles per tirar endavant un eixam, mantenir-lo, quina funció te la reina, que fa la reina, com s'alimenten, que van amb el polen que porten a les potes, la qualitat de la mel.

Si tinc raó quan els dic que vam escollir una bona hora per passejar pels carrers, hi havia gent, però no estaven massificats, poden veure una certa tranquil.litat. M'encanta que de qualsevol entrada o de qualsevol magatzem surt un bar, o una tasca, o un local amb un grup d'amics passant una estona compartint unes cerveses,

Tots els carrers son muntats per passar-ho be, per divertir-se i per aprendre, i compartir amb els veïns les teves opinions i punts de vista, i a més t'escolten amb la més gran empatia del món. Tota una lliçó.

Un altre grup fent proves de so, per tal de tenir-ho tot preparat pel ball o concert ?

Tant als meus nebots com a mi mateix ens va sorprendre gratament trobar una casa indignada a Gràcia, fins aquest moment només havia viscut la indignació de persones, però no m'extranya que ja vagin sortin altres racons de la ciutat indignats com aquesta casa;  la vaig fotografiar perquè vostès ho puguin llegir i opinar posteriorment. Com poden veure el carrer Verdi dona per molt.

Per nosaltres va ser una grata sorpresa trobar un carrer Verdi tant mogut i tant ben preparat, decorat i adornat  amb un FORT VERDI WEST, quasi res, amb el seu permís entrarem !

Public assegut, preferentment mainada, apunt de començar alguna actuació, no se quina, però les cadires estaven totes ocupades; aquests joves no estaven per fer la migdiada en un dia prou calorós, fins i tot a Gràcia.

Els joves si feien fotos, , te el seu encant, jo vaig estar a punt de posar-mi, però ja sóc potser massa gran i no seria creïble, i no donarien un euro per mi.

Tota imaginació dels creadors es poca, vostès mateixos, jo ho vaig trobar d´allò més original.

Per posar fi al carrer Verdi, no perquè n'estigui cansat, sinó perquè queda molta tarda per davant. Per nosaltres ja ens haguessim quedat a fer unes cerveses i descansar com Déu mana, però els nebots volien més.

Un deu pels veïns del carrer Verdi, que s'han lluït de debò, quina feinada. Abans de continuar caminant vam parar per menjar uns creps que per cert els fan bonissims jo vaig menjar xocolata amb plàtan.

Com poden veure a mitja tarda a la plaça Rovira ja estaven ballant, ben animats, quasi a un li entraven ganes de convidar a algú a ballar, la festa  acavaba de començar.  Gràcia és una festa.

Més festa , amb pallassos inclosos, la veritat es que fins i tot els passavolants com nosaltres  ens feien riure, divertidissims, el decorat inmillorable, tot reciclat. Una bona manera de començar la tarda; complicitat per tots costats.
Els graciencs són únics.

Com poden veure , a mesura que la tarda avançava , l'ambient s'anava carregant, en el bon sentit clar, ja veuen molt entranyable.

Com poden veure no es possible estar millor, ens trovabem com a casa, la meva neboda també. Mai havien vist algo igual. Ni uns ni altres teníem cap mena de pressa per acabar, només ens calia prendre algun gelat o algun crep, o algun refresc, amb paciència ho vam aconseguir.

Estem en l'embelat de la plaça del Diamant, que a mi em va portar molts records de quan l'any 1969 i pujàvem en grup, ho he de dir el més atractiu, per nosaltres  eren els concerts dels cantautors de casa com en Raimón o en Lluís Llach i  Pau Riba, en Jaume Sisa i molts d'altres que no em venen a la memòria.. Venir aqui era com ser transgresors, inconformistes, era ser important en un món que ja començava a respirar llibertat, encara que no era el final ni molt menys del règim franquista, però mira els uns ens animàvem als altres. També era ser progre ser simpatitzants del PSUC, fins i tot es podia lligar més ! quines coses Déu meu ! a més les noies del PSUC anaven sense sostenidors i això tenia el seu encant i ho deixo aquí. Penseu-hi i algo us vindrà a la ment.
A la poca estona d'haver començat el concert de'n Raimon  i sentir aquelles paraules que feien així més o menys....Hem vist tancats a la presó homes plens de raó.... Hem vist la por, ser llei per a tots. Hem vist la sang , que sols fa sang, ser llei del món.. aquestes paraules ens posaven els pels de gallina i tots les cantavem i ens les fèiem nostres i ens sentíem protagonistes, ens donava força. Després una altra, mentre ja sentíem a fora l'enbelat el soroll dels peus dels cavalls dels grisos.... encara ens animàvem amb una altra cançó com ... Jo vinc d'un silenci , antic i molt llarg... erem concients que estavem fem història, encara que la por a les garrotades ens feia suar, però seguiem cantant Al vent/la cara al vent/el cor al vent/les mans al vent/els ulls al vent / al vent del món.... i de cop ala a saltar cadires i començar a córrer i de valent. almenys jo fugia cames ajudeu-me, baixant pel carrer Torrent e l'Olla a tota pastilla i no para fins a Gran Via, clar havent perdut a tots els companys pel camí.Aquells primers anys dels setanta, també ens animava la canço de'n Lluís Llach " Companys no es això ", tant vàlida encara avui en plena crisi. Amb poca cosa erem quasi feliços, molts vespres ens reuníem un grup només per escoltar les mateixes cançons amb els balcons tancats a la llum d'una espelma o dues i amb un cuba-libre o un raf com em dèiem en aquells anys. Que bons que estaven els rafs i si podia ser amb ginebra GIRÓ millor ! Be deixem-ho que seria molt llarg i després de quasi 38 anys, podria dir alguna mentida i confondre esdeveniments. Perdó d'entrada si s'ha donat el cas, només són records meus i que amiem serveixen per recordar, que sempre és un bon exercici, és l'unica manera de tornar a ser un mateix.

Com poden veure el divertiment estava assegurat per petits i grans, a cada racó , plaça o carrer hi havia  alguna activitat, aquí els infants estaven veien una actuació de titelles.

La tarda va donar per molt, fins i tot per poguer disfrutar d'arquitectura, una casa meravellosa, vostès potser em diran de quin edifici es tracta, però si que paga la pena dedicar-hi uns minuts.

Com poden veure, a més de la festa , disfrutant d'uns exel.lents creps, que a hores d'ara ja saben de quin establiment són. Felicitats ho fan molt be ! Per la cara dels meus nebots, poden veure que sí, que són bons.

Qui volia es divertia, oi que sí ? Això si que es una festa de dalt a baix. Festa Major de Gràcia.

Fins i tot vam trobar un jurat deliberant per procedir a l'entrega de premis, ja els he dit que cada carrer te molts recursos per passar-s'ho d'allò més be.

Eren ja més de les 19 hores i encara es podia transitar be pels carrers, com poden veure nosaltres contents, al nostre darrere poden veure una barra d'un bar, que segur que haguéssim pogut beure unes cerveses fresquíssimes , sinó haguéssim hagut de tornar cap a casa amb cotxe.

La tarde passava dolçament quan de cop una música festiva, que contagiava, al.legra, nostàlgica, ens convidava a mirar-ho tot amb uns altres ulls. A lo millor aquest bon músic, la seva jubilació no li dona per més, o pot ser que aquesta societat de consum l'hagi portat a tornar a treballar a una cantonada qualsevol per no poguer pagar el lloguer del pis on viu o ves a saber que ?, no sabem el seu currículum però podria ser brillant com a persona i com a músic, aquests homes sempre han sigut un misteri per mi, li van donar uns euros i li vam desitjar sort ! ell ens va somriure, volguent donar-nos les gràcies. El que si que quedava clar es que no l'havia llogat cap institució per al.legrar la festa. Tirant enrere fa dos anys també vam trobar un músic ja grandet al mig de la plaça  principal de Praga

Aquest bon home també fa pensar que ha sigut d'ell a lo llarg de la seva vida, que es el que l'ha portat fins aquí ?. No ho sabrem !.Tinc el dubte que igual havia sigut professor en un conservatori i que la crisi li ha deixat una pensió molt reduida i ha de guanyar algun euro més, per portar una vida digna. Per la seva cara se´l veu grandet oi?  Però donava bo escoltar-lo. jo m'hi vaig passar molta estona, tot i que plovisqueja.

L'encant dels carrers es va mantenir fins al final. No em digueu que aquest sostre no es bonic ?

Carrer dedicat a instruments musicals, els autors-artistes es van esforçar molt, tot molt nostalgic.

Aquest carrer, com podem molt be veure per la foto de la màquina de cosir, no cal que us digui que està dedicat a  aquest noble ofici de la costura, tant important des de sempre i a més a casa sempre han cosit tant la meva mare com la meva cunyada i a més continuarem  amb aquest tema que tantes al.legries ens ha donat sempre. La mare quan erem petits sempre ens va fer  tota la roba de la meva germana i meva.

Com podem veure el tema de la costura continua amb aquesta cinta super-cinta mètrica i draps i drapets,
amb aquesta foto donem per acabada la dolça passejada pels carrers de Gràcia. Aquest passeig l'he fet amb tota la llibertat del món, el darrer l'havia fet amb gens de llibertat. Bona festa a tots.
Els meus nebots se'n vam cap a Salamanca amb una grata experiència, que la unió dels veïns fa la força i la festa; i han coses que no tenen preu.
A l´arribar al parking els meus nebots van volguer baixar i pujar pel passeig de Gràcia i mira, vaig accedir tot i estar cansat. Silenciosament em vaig adonar que un món havia desaparegut, d'ençà que jo tenia 19 anys, com: no existia Can Gimeno, no existeix el bar La Punyalada on si reunien un grup de pintors per fer les tertulies setmanals com en Curós, en Griera, En Sarsanedas,  en Cruanyes, en Ceferino Olivé, l'Aguilar Moré, Pujol, Tharrats, (jo els havia vist més de 20 vegades) Passeig de Gràcia /Roselló. M'abelleix posar-vos una obra d'un d'aquells artistes, ara ja molt bellets o ja absents:

Oli d'Honfleur del famós i gran pintor  i millor persona Rafel Griera, afincat a Olot d'ençà molts anys, amic que fou de la pintora Margi Kocsis.

Banca Catalana ja es un altre banc, els joiers Roca del passeig de Gràcia ja no hi són , al seu lloc hi ha Tous, que ven moltissim, la casa Cros no hi es ara hi ha Burberry, en fi més avall una joieria que es deis Domenech i Soler Cabot tampoc hi és, etc. Un món ha desaparegut. Ara tot aquests locals els ocupen les grans marques comercials, o les millors marques es disputen els locals, tothom hi vol ser.
No es pot estar tants anys fora de Barcelona ! He de dir que sempre m´ha agradat Barcelona i tota la seva vida. Sóc soci de l'Ateneu Barcelonès d'ençà els meus 19 anays. Sempre he anyorat l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau on hi vaig estudiar l'ofici de metge, que encara em dura. Vaig tenir grans professors no els puc enumerar tots però si en Lluis Barraquer Bordas, el Dr. Verger Garau d'infeccioses, el Dr. Puig Lacalle de cirurgia, brillant, el Dr. Serés de digestiu, bona persona, l'estimat Dr. Lenti (a.c.s.) que va fer el part del meu fill Lluís, també l'eminent Dr. Cabero, ginecòleg,  amb qui vaig fer dos cursos de doctorat i el gran doctor José Mª de Moragas d'ell vaig aprendre moltissima dermatologia i dels seus adjunts els Dr. Agusti Alomar que el va succeir en la jefatura del departament , i el Dr. Xavier Noguera també únic i molt segur amb els diagnostics, li encantava la professió, així com l'art, també un gran record pel  Dr. Cesar Diaz Lopez, que em va iniciar amb tota la il.lusió del món de les artritis seronegatives, disfrutava ensenyant i la seva bondat anava per  davant. Sempre li estaré més que agraït. Es un gallec de l'Urgell, home planer i que tothom se l'estima, mai veu cap problema, sempre veu solucions. El seu fill també es reumatoleg, o sigui que tranquils, sempre podrem consultar el dolor articular que ens anirà augmentant amb l'edat, ep! jo ja en tinc devalent, en la propera trovada a Llorenç ni faré cinc cèntims.

Una abraçada ben càlida pel millor reumatoleg.
Pep.