 |
| Parròquia de Sant Abdó i sant Senén, antigament, quan formava part de la baronia de Vallbona, la patrona era Sta. Maria, com era norma a totes les esglésies del Cister. |
Començo aquest article, només per arribar a parlar-vos de records personals sobre el llatí i el gregorià que era l'ús normatiu en la litúrgia de l'església catòlica; o sigui que del mati al vespre estàvem ficats amb el llatí fins i tot les lletanies del rosari o les lletanies dels sants. Els escolans practicament ens ho sabíem tot de memòria, Peró ens era igual si dèiem domus que domini ( ningú sabia declinar els rosa-rosae ) amb la qual cosa evidentment ens era igual si era vocatiu o genitiu o acusatiu o datiu , ens era igual dir magister que magistri, en fi una gran incultura llatina. Érem canalla que ho apreníem tot d'oide i va que xuta. Teníem d'altres problemes.
Això va durar fins que va arribar mossèn Daniel Barenys, aquí poca broma, o volia tot com estava escrit, res de canviar el subjecte pel complement directe. Tot com Déu mana. Deia que si no pronunciàvem correctament el llatí era com fer comèdia a dalt l'altar.
 |
| La Marededéu, amb la rosa de Gericó i el Nen Jesús a l'altre braç. a l'església de Llorenç . |
El mossèn era un home rectissim, honest, es concedia pocs capricis a la seva persona, home disciplinat, dignissim, honest per damunt de tot, baixava a peu de Vallbona a Llorens, al mati per la missa i per la tarde pel rosari, mai tenia mandra, plogués o nevés; recordo que la mare li havia portat un braser al confessionari per escalfar-se o secar-se els pantalons i la part baixa de la sotana. Home alhora agraït, capellà per damunt de tot. Tenia dos nevots, que els dos van arribar a ser metges, ens vam trobar a l'Hospital de Sant Pau i més tard a la societat catalana de medicina familiar i comunitària, que jo també era i encara sóc soci. El nebot gran penso que es deia jordi, va mori fa uns quans anys (a.c.s.).Era un gran metge i millor persona.
La seva relació amb els escolans que en aquells anys erem molts, era exigent al màxim, volia que tota la liturgia sortis d'allò més digne quan erem a l'altar; pobre d'aquell que improvitzava. tot s'havia de fer segons la normativa canónica. Clar parlo d'abans del Concili Vaticà segon. Tot era en llati, absolutament tot, menys la predica, que era en català. Tot brillava, creus, canadelles, lampades, canelobres, reliquies, calzes i copons, no cal dir la roba, tot ben plegat i guardat a la gran calaixera de la sacristia.
Les oracions con la introduccio a la missa, el Kyrie eleison , el Pater noster, el Credo in únum Déum, el prefaci : per ómnia saécula saeculórum, el Glória in excélsis Déo, el Sánctus, Sánctus, Sánctus( no se si en hebreu, o en grec o en llatí no existeix el superlatiu : o sigui de sant en podrien dir santissim, donç no li diuen tres vegades sant) , l'Agnus Déi, Inítium sancti Evangéli secúndum Joánnem.
Bé, aquest llibre s’editava a Roma i servia per totes les comunitats religioses, que en oficis i misses cantaven amb Gregorià. L’objectiu era que en tota la comunitat Occidental hi hagués una unitat no sols doctrinal, sinó també en el cant, en totes les esglésies i convents. No cal dir, que en general tots els monjos i monges conventuals (sobretot els Benedictins ) i seminaristes, que en aquells temps eren molts, en teníem un cada un, lo qual suposava un negoci ben lucratiu per l’editorial controlada pel Vaticà.
El “LIVER USUALIS, MISAE ET OFFICII,” aquest era el seu títol, contenia tots els cants que l’església catòlica occidental feia servir en les misses solemnes amb totes les variants melòdiques, així en tall d’exemple tenim que un ofici és podia cantar de diferents maneres. La melodia d’ofici més coneguda dels fidels en general era la missa solemne “d’Angelis”, però n’hi havia de molt més maques, encara que un xic més difícils. Com missa “Fons Bonitatis, i un llarga llista que anava variant segons les diades senyalades així en “Advent” ( avanç de Nadal ) Pasqua, Pentecosta, etc.
En l’apartat de les melodies de les misses, hi tenia un capítol molt important tant pel text com sobretot per la música, les “misses defuntorum” ( de difunts). Sentir-la encara em posa la pell de gallina...
Aquest llibre també recollia tots els Salms que es cantaven sobretot en els convents, generalment de clausura. Cada “hora monàstica “ tenia els seus salms, i així “Ad Primam eren diferents als de Terciam, Sextam, Nonam, Vesperas o ad Completorium. Aquests salms a més de ser diferents en cada hora, també canviaven de tonalitat segons l’època de l’any: (Advent,Pasqua etc.)
També s’hi recollien tots els cants d’antífones, invocacions a l’Esperit sant com el “Veni Creator”.Cants “ ad petendam pluviam” i així com tota la música refent a les ordres ministerials i al sagraments.
Per resumir: en aquest llibre hi havia tota la música que l’Església Catòlica usava en les seves esglésies i convents i no cal dir-ho tot era amb llatí.
Després del concili Vaticà II tot això va anar de mal borràs i únicament, s’ha conservat en alguns convents de clausura i a tall de relíquia cultural.
Penso que servirà per a refrescar la memoria de més d'un, que encara està enamorat del llati i del gregorià i que a més de jove havia fet servir aquest Usualis .
Tot s'ha de dir, jo no sabia ni que existis. En una parròquia petita com la meva, mai l'havia vist. I ben segur que no hi era. Però ? ves a saber ?.Els capellans eren persones molt cultes i tots l'havien fet servir al seminari, però potser després un cop ja preberes no tenien diners per comprar-se'l, tot es possible; segur que al seu temps de barato no en tenia res.
Tot va començar fa molts anys estan de vacances a l'agost a Sant Antoni de Calonge Sorpresa , el mossèn de la parròquia celebra una missa " internacional " a les 10 del mati dels diumenges en llatí i es cantava la missa de Angelis, i jo més que content, em traslladava a d'altres temps passats molt feliços.
De petit si en sabia tots els cants de pe a pa, fins i tot l'ultim evangeli de memoria;
Començava a cantar el Credo, però rapidament em perdia i així totes les antifones i oracions.
El bon mossèn de Sant Antnoi de Calonge, abans de començar la missa, sempre repartia pels bancs uns fulletons amb el credo, el glòria, el sanctus, l'agnus Dei, però quedaven rapidament acaparats i no podies seguir la missa. Jo em vaig dir prou, buscaré i em fotocopiaré les parts principals de la musica. On podré trobar-ho si des del Concili Vatica II no es fa servir ?. Donç el primer que em va passar pel cap va ser anar a un antiquari....el primer al carrer de la Florça i em va dir que feia anys que no en veia cap . Un bon dia vaig anar de viatge i vam parar a Salamanca uns dies i vaig visitar també antiquaris de llibres antics i em van dir el mateix, que no tenien noticies de cap Liber Usualis a cap preu; els pocs que quedaven estaven en mans de corals i convents i a la catedral. Un diumenge vaig anar a missa conventual a la catedral de Salamanca i vint minuts abans de la missa van sortir tots els canonges revestits de la sacristia i amb gran sorpresa meva es van posar a cantar Psalms, no sabia que canaven tot era en llatí i per cert que ho feien molt be. Al final vaig assabentar-me que cantaven les Laudes. A l'acabar la missa vaig anar darrera del canonge que feia les funcions de Chantre de la Catedral. El vaig saludar i li vaig preguntar si el llibre que havia fet servir per cantar durant les Laudes era el Liber Usualis ? Em va contestar que si ! i que només quedava aquest i per això no el deixava anar de les mans. Referent al carrec de Chantre em va dir que ell no ho era, que senzillament el Sr. Bisbe no havia convocat oposicions després de la mort de l'ultim i que estava vacant. Ell ho feia perquè li agradava i a més el Sr. Bisbe li havia encomanat aquesta funció. Ho feia encantat, se li veia, a més ho feia molt be !
Si van a Salamanca encara poden disfrutar d'aquests oficis tant bonics com entranyables. A Salamanca la tradició encara dura i penso que durarà. El temps passa molt lentament.
Un cop a Salamanca poden anar a veure la exposició que es diu IEREONIMUS , 900 años de arte y de historia 1102-2002. Torres de la catedral de Salamanca.
L'unic chantre que he conegut es el de la catedral de Solsona, ho es per oposició i canta la Sabatina molt be i amb tot el cor. Penso que quan es jubili el Sr. Bisbe tindrà problemes per substituir-lo, es un crac cantant.
Amb tot l'agraïment a l'amic J.Feliu, que ha sigut clarificador en relació amb l' Usuais , quan es feia sevir per part del clero diocesà, monjos i monges dels monestirs i seminaristes.
Pep.
Tot s'ha de dir, jo no sabia ni que existis. En una parròquia petita com la meva, mai l'havia vist. I ben segur que no hi era. Però ? ves a saber ?.Els capellans eren persones molt cultes i tots l'havien fet servir al seminari, però potser després un cop ja preberes no tenien diners per comprar-se'l, tot es possible; segur que al seu temps de barato no en tenia res.
Tot va començar fa molts anys estan de vacances a l'agost a Sant Antoni de Calonge Sorpresa , el mossèn de la parròquia celebra una missa " internacional " a les 10 del mati dels diumenges en llatí i es cantava la missa de Angelis, i jo més que content, em traslladava a d'altres temps passats molt feliços.
De petit si en sabia tots els cants de pe a pa, fins i tot l'ultim evangeli de memoria;
Començava a cantar el Credo, però rapidament em perdia i així totes les antifones i oracions.
El bon mossèn de Sant Antnoi de Calonge, abans de començar la missa, sempre repartia pels bancs uns fulletons amb el credo, el glòria, el sanctus, l'agnus Dei, però quedaven rapidament acaparats i no podies seguir la missa. Jo em vaig dir prou, buscaré i em fotocopiaré les parts principals de la musica. On podré trobar-ho si des del Concili Vatica II no es fa servir ?. Donç el primer que em va passar pel cap va ser anar a un antiquari....el primer al carrer de la Florça i em va dir que feia anys que no en veia cap . Un bon dia vaig anar de viatge i vam parar a Salamanca uns dies i vaig visitar també antiquaris de llibres antics i em van dir el mateix, que no tenien noticies de cap Liber Usualis a cap preu; els pocs que quedaven estaven en mans de corals i convents i a la catedral. Un diumenge vaig anar a missa conventual a la catedral de Salamanca i vint minuts abans de la missa van sortir tots els canonges revestits de la sacristia i amb gran sorpresa meva es van posar a cantar Psalms, no sabia que canaven tot era en llatí i per cert que ho feien molt be. Al final vaig assabentar-me que cantaven les Laudes. A l'acabar la missa vaig anar darrera del canonge que feia les funcions de Chantre de la Catedral. El vaig saludar i li vaig preguntar si el llibre que havia fet servir per cantar durant les Laudes era el Liber Usualis ? Em va contestar que si ! i que només quedava aquest i per això no el deixava anar de les mans. Referent al carrec de Chantre em va dir que ell no ho era, que senzillament el Sr. Bisbe no havia convocat oposicions després de la mort de l'ultim i que estava vacant. Ell ho feia perquè li agradava i a més el Sr. Bisbe li havia encomanat aquesta funció. Ho feia encantat, se li veia, a més ho feia molt be !
Si van a Salamanca encara poden disfrutar d'aquests oficis tant bonics com entranyables. A Salamanca la tradició encara dura i penso que durarà. El temps passa molt lentament.
Un cop a Salamanca poden anar a veure la exposició que es diu IEREONIMUS , 900 años de arte y de historia 1102-2002. Torres de la catedral de Salamanca.
L'unic chantre que he conegut es el de la catedral de Solsona, ho es per oposició i canta la Sabatina molt be i amb tot el cor. Penso que quan es jubili el Sr. Bisbe tindrà problemes per substituir-lo, es un crac cantant.
Amb tot l'agraïment a l'amic J.Feliu, que ha sigut clarificador en relació amb l' Usuais , quan es feia sevir per part del clero diocesà, monjos i monges dels monestirs i seminaristes.
Pep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada