DOS PALLISSES PRACTICAMENT OBLIDADES

Al ser Llorens un poble totalment medieval i tancat en el seu moment per muralles, encara en alguna escriptura de casa porta que per un costa dona al carrer de la muralla, o sigui que és ben real;, encara que avui ja poca gent del nostre poble se'n recorda. Encara podem endevinar que totes les cases d'aquell passat on el nostre poble formava part de la Baronia de Vallbona, totes les cases donaven a la plaça fins i tot cal Portumeu, que tenia el corral que donava davant de cala Tresor, avui dia cala Adelaida. L'entrada per la plaça la compartien amb els de ca l'oncle Bori, la tia Rosalia (a.c.s.), avui dia propietat del Claudio i família.

La Vila de Llorens l'any 1873. Propietat de la família
Català. Noteu com darrera la Pallissa de cal Timoneda si trovaba l'antic cementiri, dins la propietat del tros de l'era del Domingo l'Elvira (a.c.s.)

Caminant cap a les Creuetes, o sigui només de sortir de l'era de cal Timoneda, Camí de Vallbona de les Monges i de la font dels Serradells, que de nens sempre hi anàvem a fer berenades i tot sigui dit la mar de contents, recordo una vegada més que amb poca cosa érem quasi feliços, un altre dia us explicaré aquest  " quasi "; de cop,  ja ens ve a la vista aquesta foto, que està just al damunt de l'era de cal Mano, podríem dir més veïns impossible. Si preguntéssim al jovent del poble que es aquesta construcció ?, molt ja grandets no sabrien que respondre o potser sí, els més atrevits potser dirien que era una cabana? Tot s'ha de dir en l'estat ruïnós que es troben, costa dir-ho pel seu nom. Eren dos pallisses de diferents amos que compartien la mateixa era. L'era ningú la veu a cop d'ull, dons està amagada al damunt de l'edifici.

Si busquen a l'enciclopèdia Wiquipèdia que s'enten per pallissa, trobarem la seguent definició:  La pallissa és una construcció per l'emmagatzematge de la palla, estan ubicades al costa de les eres, totes elles miraven d'evitar les zones humides. El seu emmagatzenatge permet o permetia que pugués ser emprada posteriorment tant en l'alimentació de la mula, euga, cavall, ruc, barrejada amb ordi o civada; també servia per l'acondicionament dels estables. Els sobrants d'aquest doble us ramader genera adob, que finalment es reutilitza en la sembra de l'any següent. 

A Llorens totes les pallisses i les respectives eres estaven fora vila, les famílies benestants les tenien molt aprop de casa, just a tocar del poble. El creixement o la expansió fora muralles és degué a l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 1767-1802 ), governà la Baronia i el Monestir durant 34 anys. El seu germà era  el  IV marquès de Benavent o sigui ben noble, ep ! l'Abadessa també !. Amb una mica de paciència, si ens passegem pel poble i mirem les llindes de les cases, la majoria estan fetes durant el seu govern. Persona amb grans dots de comandament i alhora integrada  en el camp com una veritable pagesa; quan parla amb el seu germà ,no hi ha cap carta que no parli de les secades de la Segarra i de la calor, de les collites,  de les terribles boires, etc..... Aquesta noble senyora, es la que va fer fondre la Campana dels Perduts, i es va fer a Calaf, ben aprop nostre.

A l'apropar-nos veiem aquesta imatge, del pas del temps, el carro no des diu res amb el conjunt arquitectònic, al fons hom pot veure el campanar de Llorens. Aquest carro en el seu temps era tot un tresor per un pagès, sense ell era impensable fer la feina del camp, o sigui útil per a totes les collites en temps no tant passats: portar la verema amb les portadores, portar les garbes a l'era per tal de batre, portar feixos de rama d'olivers  , per tal de tenir-los a l'era per assecar-los i més endavant si feia algun dia de destorb, sacudir-los per fer caure la fulla i vendre-la ( la rama servia per encendre el foc), el carro també servia per portar bocois de vi o d'oli cap a Belianes, curiosament el 1877 en Massot i el seu molí ja comercialitzaba amb oli i alguna família de Llorens ja li'n portava. El carro també servia per anar a mercat a Tàrrega, recordo que el pare hi anava, posava una làmpada a la part de fora del carro per tal de fer una mica de llum perquè els altres veiessin que venia un carro, també posaven els millors guarniments a la mula de casa, que encara es guarda el més bonic. Portar el gra a la farinera de Maldà i alhora portar els sacs de farina cap a casa. En fi, fixeu-vos si el carro era un tresor ?, per això l'ofici de carreter era tant important a casa nostra i a tot  Catalunya.
A tall de curiositat, per la gent de la meva edat o més grans , per construir un carro calia una gran varietat de fustes com :

Fusta d'alzina : se'n feien les corbes i els raigs.
Fusta de faig : els braços i els raigs, les vares de pollegana i " arquillos " de veles (també baranes).
Fusta de Freixe del país:  baranes i  botons.
Fusta de Lledoner (d'albarrasí), forcats, tartanes, mànecs i carros.
Fusta de Freixe de Girona: botons i bases,
Fusta de Roure del país :  l'escala.
Fusta d'Om : tablilles, baranes.
Fusta de Plàtan de Lleida : escala i baranes.
Fusta de Xop (pollancre), bo per empostissar.
Fusta d'àlber, de les regions fredes: empostissats i solera.

A la mateixa era, trobem silenciós, com aquell que  no vol molestar,  el rodet , que ben segur havia fet centes de batudes, fins i tot el meu pare l'havia fet anar i jo de molt nen m'enrecordo de les estones pujat al damunt del trill, quan els de casa eren mitgers de cal Bartomeu, el vell es deia Tomàs Bergadà Capdevila o també conegut com el Tomaset del Bartomeu i menàvem les terres de l'Alsina, el Perdigó, el tros de l'era, una sort aprop del partidor i una eixarmada Camí dels Serradells.

Parlant de la font dels Serradells hi va haver una època que els de Llorens es reunien a la Torreta de la Bernarda, que era la partió dels dos termes, per tal d'adquirir l'aigua de l'esmentada font, però mai es va arribar a cap acord; era alcalde el Tomaset abans esmentat.
El periodista LLuis Foix te un article meravellós on considera els marges, les cabanes i les pallisses com les catedrals dels pobres.

A les afores del poble, hom es troba dos fletxes grogues que indiquen que estem en ple camí de Santiago. Els peregrins que han sortit de Tarragona i han fet nit a l'Alberg e Sant Benet de Vallbona, passen per l'antic Camí ral que passa per Llorens. Totes les noies que entraven al monestir, passaven per Llorens, la carretera no existia, aquesta es molt moderna, tracta d'ençà la dictadura de Primo de Ribera.

Seguint aquesta fletxa, ens portaria a baixar per la costa del poble i carrer avall per davant de cal Xifre i de cal Rafelet i travessa el fondo Camí de la solana i baixar fondo avall; abans del mas de Javier cal agafar  l'esquerre i entrar a Maldà per baix per la Cooperativa i  l' església romànica de Sant Pere. Es una constant de tot  " El Camino ", sempre que es pot s'acosta a les esglésies a Maldà, a Bellpuig al costat del convent on Ramón Folch III de Cardona va fer construir el seu mausoleu, actualment es troba a la parròquia de Bellpuig  i a Castrojeriz , Rabanal de Camino,  Hospital de Orbigo, Astorga, Molinaseca, etc.

Avui podem veure que la construcció és antiquíssima i podeu notar que es veu una pared al vell mig de de la construcció que dividia l'edifici en dos. La dreta de la foto es la pallissa de cal Bartomeu i la de l'esquerra és la de cal Xifré; cadascuna tenia la seva portalada i la seva porta. La finestra que veiem a dalt era per  tirar-la palla per guardar-la com em dit abans com aliment pel bestiar.

Aquesta pallissa, era la de cal Xifré, noteu com es conserven les velles teules amuntegades, molts anys abans de caigués el teulat, per cert que van molt buscades, tot lo vell es bo. Hom pot veurer com  creix un eixerit ametller entremig de les pedres.

Encara hi queda un trill a la mateixa Pallissa, estri que també molt romandre en el temps, per fer memòria, perquè els homes i dones tornem a ser nosaltres mateixos quan recordem, el passat. Citant a Umberto Galimberti :
 Yo no seria Yo si la memoria no construyera aquella esfera de pertenencia por la que reconozco como míos, acciones, vivencias, pensamientos y sentimientos; no existiria el mundo si la memoria no cosiera la sucesión de visiones que de otra manera se ofrecerian como espectáculos siempre nuevos y apariciones inconexas entre si.

Trill de casa, una peça molt baluosa i estimada per a dur a bon port la batuda.

A  tots els que esteu seguin el blog, ben segur que us portarà a la vostra més tendra juventud, tots hi poden dir molt sobre el batre a potes amb tot el que comportava de vivències familiars, com el segar, agarberar, portar les garbes, estendre-les a l'era , enganxar el rodet i vinga voltes, girar-les garbes amb la força i després enganxar el trill i vinga voltes tota la migdiada, recordo que el pare s'adormia assegut al damunt del trill. a la tarda separar el gra de la palla, ventar, una feina que de vegades es feia esperar, fins que no arribava la marinada.

LA BATUDA

Giravoltant les mules, les dexen engrunades
les grans espigues d'or que les eres omplenen;
de tant en tant els mossos les alsen fent girades
qu'aplanen el traspàs dels trills que van y venen.

¡ Bon pit ! ara es el temps de les belles cantades
que d'altres batedors al lluny del lluny reprenen, 
monòtones, vibrants, suaument allargassades.
Som a més de mitxdia y les mules emmenen;

¡ cop de forca y amunt ! quin bell temps per ventar !
el boll fa com un núvol de polsina daurada;
la pila ja està feta, y cap a mesurar.

D'aquesta xexa'n fan el pà blanch los forners.
¡ Aparièu els matxos per alsar l'ensacada
y de tant be de Déu ompliune los graners.


D'Alexandre de Riquer, del llibre Aplech de Sonets. Les Cullites. Un poema d'Amor. Editorial Verdaguer-Rambla del Mitx. Barcelona 1906

Un cop ventat i separat el gra del boll, aquest es guardava fora de la pallissa i la palla es posava a dins ; aquesta només guardava la palla pels animals i prou. Es ara que les pallisses com la de casa estan plenes d'estris de tota mena, tot el que no cap a casa, vinga cap a la pallissa. Posats a recordar, me'n recordo quan la padrina i la mare anaven a birbar, espigolar. També recordo la primera agabelladora que va comprar el pare, que va revolucionar el segar. Està dormin el somni de la tecnologia, arraconada a la pallissa.

Aquesta paret es l' únic que queda de la portalada d'entrar a la pallissa de cal Xifre, o sigui ben poca cosa. De la família de Cal Xifre jo recordo al Pep (a.c.s.) que sabia treballar molt be la pedra, feia uns marges molt acurats; recordo que quan a cal Saltó van sanejar la parada del darrera de casa on també hi tenien i encara hi tenen la pallissa, el Pep els va fer tota la pared que rodejava l'hort, i he de dir que si va esforçar molt, encara poden observar la feina feta, encara que a trossos ja estigui caiguen.

Aquesta es la entrada a la pallissa de cal Bartomeu o Portumeu , com podeu veure tota ella molt deteriorada i la porta al terra, però també vol resistir el pas del temps, si afinem una mica la vista podrem veure el carro que fa una estona que no em vist.

Aqui podem veure la pallissa de casa, la del Domingo l'Elvira (a.c.s), amagada la pallissa de cal Bergadà i pareu de contar, no es poden verue totes. Si que les eres estaven  al voltant del poble, encara que no totes.

La vista del poble de Llorens no pot ser millor des d'aquestes pallisses, segur que la marinada i toca i molt, cap problema a l'hora de ventar.

Tinguen en compta l'època de la majoria de les pallisses grans del voltant del poble, per aquells anys 1846 trobem noms com:  Sebastià Cots, Ramón Bergadà i Martí, Joan Saltó, Agusti Pons i Bori, Francisco Capdevila, Anton Capdevila , Francisco Bori, Anton Bori, Pons Meca, Pons Quica, Josep Xifre, Llorens Marti, Anton Capdevila dit Cames, Pons Damià.

En aquells anys de 1845 també trobem alguns censals a nom de : Lo Comú, Antón Martí, Magí Cantó (casa Cantó o Pons ) Casa Rafel : Antón Capdevila, Casa Pere-Jaume: Pau Timoneda.

El pare havia conegut i havia sentit dels seus pares,  parlar d'altra gent i d'altres noms de cases , que ara ja no hi són, uns per defunció o perquè van marxar cap un altre indret o per enderrocament de la casa o per compra de la casa, han canviat de nom . A ratos de destorb amb el pare recordem temps passats del nostre poble on ell va néixer ara fa 90 anys. Aquí van alguns noms, que potser només són noms i res més, penso que són la història dels nostres avantpassats. Els noms apareixen tal qual estan escrits en aquell temps, sinó porten el cognom dons ens hem d'aguantar , de vegades va el nom de pila i el mot de la casa, però tot plegat ens interessa a tots:
Tomás Chifré,  Pedro Pons, Pablo Timoneda (Perejaume), Simeón Saltó,  Jose Portomeu, Josep Cames, Josep Timoneda (Chepe), Tresó,  Juan Bergadà (Coix), Josep Pons,  Pascual,  Ramón Damià , Roig, Antonio Capdevila Bordes,  Garrell, Rafelet, Francisco Sileta, Antonio Figueres,  Antonio Saltó,  Vit, Blas Pons (Meca), Cal Mora, Juan Vallverdú,  Coix, Juan Martí (Perlo), Rafael Gallo, Magí Marti, Pau Gallo, Ramón Pusa,  Josep Cots, Cal Perlo, Manuel Perlo, Mano, Roig, Meca de Fora,   Cames.  

Sempre m'han deixat admirat les grans pallisses de Llorens i la que de petit em tenia bocabadat era aquesta majestuosa i grandiosa portalada de la pallissa de cal Timoneda amb les seves columnes de pedra picada, vaja admirable, gairebé luxosa,  penso que es la única que tenia com una vivenda-cabana amb pis superior dins de la pallissa, la porta que dona a l'era porta la data de 1794; governava el monestir de Vallbona l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, persona on grata a Llorens, on els veiens l'havien amonestat seriament (veure arxius del Monestir i Abaciologi de Vallbona de J.J Piquer Jover. Alhora els de Llorens volien que els donés un vicari que fos perpetu i estable. Després de temps de desavinences fou l'arquebisbe de Tarragona qui  concedí el primer capellà, es deia Reverend  Jacinto Rafi, i comença lo any 1790. Només cal mirar la llinda  del balco de l'Abadia, porta l'any 1796.

(Veure plets de la Vicaria l'any 1774-1789 entre  l'Abadessa Riqueri l'Arquebisbat de Tarragona relatiu a LLorens. Pàg. 343 de l'inventari de l'Arxiu del Monestir de Vallbona. 1ª Edició 1992.

L'edifici de l'esquerre és l'Abadia, edifici que va caldre fer-lo per que tinguis estada el primer capellà estable, sense dependre de l'Abadessa de Vallbona.

Tirant enrere trobem que el 30 de juny de 1700, l'Abadessa Anna Maria de Castellví i de Pons  obté del Papa Innocenci XII per a tenir Reserva del Santissim a la parròquia de Llorens.
Toquem el tema que toquem, sempre anem de la ma del Monestir de Vallbona, d'ençà que va començar l'edat mitjana i vam ser vassalls de l'Abadesa que era alhora Baronessa i exercia la jurisdicció plena sobre els pobles i llocs següents :

Vallbona, Llorenç de Vallbona, Mas del Sant Esperit, Rocallaura, Vilet, Montesquiu, Eixaders, Preixana, Omells de Na Gaia, Espluga Calva, Quadra de Mas-Déu, Valerna, Rocafort de Vallbona i Mas de Vallbona.

 Des d'aquestes dos pallisses o millor dit des de dalt de l'era, en aquells anys van veure passar moltes noies de la noblesa catalana de camí per fer-se monges a la veïna Vallbona, només citaré les darreres que van arrivar a ser Abadesses:
Caterina de Borràs i de Carbonell, Agnès de Cortit i de Colomina, Maria Teresa de Riquer i de Sabater, Maria Ignasia de Castellví i de Pontarró, Maria Josepa de Moxó i de Francolí, Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç, Maria Isabel de Gallart i de Grau, Maria del Carme de Mas i de Vedruna, Rosa Vivó i Figueres, Maria Teodora de Mas i de Vedruna, Cecilia Pallarès i Besora, Maria Teresa Ribera i Sans. 

Aquesta escultura que es troba a l'hort de l'Abadia, o sigui l'hort que era del rector, darrera la boca de la cisterna trobem aquesta imatge, que igual podria ser la cara d'algun mossèn o algun membre de la família Cardona propietària del castell de Llorens de Vallbona.

Llorens de Vallbona 1900

Que el tema de les pallisses, ens ajudi a recordar i disfrutar d'un passat molt real així com llunyà i que cada era i cada pallissa eren un món. Temps que a les cases hi havien mossos i molta gent, cosa que la vida moderna i la tecnologia han suprimit. De petits recordo que ens divertiem anant d'era en era i veure com cada família feia el batre i els pallers, ben diferents, el berenar també diferent, com les hores, la migdiada, fins arribar la màquina Ajuria Victoria, que era tot un espectacle taslladar-la i montar-la a cada era, etc. o sigui que cada casa feia la seva batuda com podia.

Acabo pel principi. Tot va començar per aquesta Roca, aquesta gran Roca, propietat de la familia Cardona, que alhora i tenien una Capellania i una Ferreria. Aqui atenien i cuidaven els soldats que guerrejaven al Pla d'Urgell contra els serraïns, aqui els ferits i trobaven atenció, cuidado i consol per la seva ànima per part d'un capellà. O sigui que molt abans que existis Vallbona Llorens ja tenia un capellà.El diploma de donació de Ramón de Cardona data de l'onze de desembre de l'any 1060, a favor de Joan Gombau i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç.
Disfrutin de la història, te el seu encant. Quan recordem tornem a  ser nosaltres mateixos. Anims.
Bona Pasqua Granada o Cinquagesma als amics de Llorenç i seguidors del Blog The Ladies of Vallbona.
Finalment pare , i en nom de tota la familia he de dir-li que l'estimem molt, s'ho ha guanyat dia a dia tota la vida i que ha sigut un model a seguir per tots nosaltres. Que pugui cel.lebrar l'aniversari dels seus 90 anys, acompanyat de la nostra estimada mare i iaia que ha sigut sempre la nineta dels seus ulls , de  tots nosaltres i del poble sencer. Per molts anys pare !!!!!

Bibliografia : Vallbona guia espiritual i artística. J.J. Piquer i Jover. Editorial Claret. 1993, Segona edició.
La Baronia de Vallbona. J.J. Pique Jover. Institut d'Estudis Ilergetes. 1981. Catedra de Cultura Catalana " Samuel Gili i Gaya " Diputació Provincial de Lleida.
Les feines de la vella pagesia de Miquel Pont. Proa .tercera edició. 2001,
Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir. Segona Edició. 1990. J.J. Piquer Jover.
Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Editat per la Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura 1992.