ENCARA EN L'HIVERN DE 2020, TEMPS D'ESPORGAR AMETLLERS

Novament ens trobem a la meva estimada Baixa Segarra, be, que ningú s'enfadi, l'Urgell segons la Generalitat de Catalunya, però el meu pare em va inculcar que estem a la Segarra i lo que diu el pare va a missa, ep ! la mare també, només faltaria. Sigui com sigui ens trobem a Llorenç de Rocafort, a finals de la  primera quinzena de febrer on tot el terme respira blancor, els ametllers són blancs, encara que no tots, perquè alguns, segons la classe floreixen 15 dies més tard, ara en tenim de dos colors blancs i de rosats, separats, però també  

 en un mateix ametller, alguns fins i tot tenen tres classes d'ametlles empeltats,(el pare ho feia molt sovint)  serveixen per polinitzar-se mutuament, aquest bonic espectacle hi participen els sembrats que degut a les pluges estan molt crescuts, però alhora creixen a tota pastilla les males herbes, o sense ser males, simplement són herbes que es fan grosses i són indesitjables pel camp. Curiós d'endemà d'arribar, els pocs pagesos que encara queden sortien amb el tractor i una cuba plena de líquid, al preguntar a un jove agricultor,  em va dir que anava a tirar un liquid per matar a l'herba que no pare de creixer degut a les fortes pluges, es la rebanisia que ho inunda tot .
La finalitat de la nostra vinguda a Llorenç de Rocafort es esporgar els ametllers que fa dos anys ho vam fer, amb el meu cunyat Josep Subirà ; esporgar es tot un art, cosa que un servidor no te, no vaig tenir temps que el nostre pare ens ensennyés, ell als vuitanta-vuit anys em va dir que tornaria a fer de pagès si tornés a neixeer, i que li havia encantat, n ' estava ben enamorat, clar al costat de la nostra estimada mare Isabel, que va ser la millor companya i la nineta dels seus ulls tota la vida, fins a la fi, encara  de vegades li deia papalloneta del meu cor. Tot el que toquem ens recorda als pares, amb cents de records i de racons favorits als trosos, de fotografies en plena collita d'olives, o senzillament dinant asseguts en un marge. això sí sempre a recer del sol, que a l'hivern es el millor amic.

Una bonica imatge per començar el mati, era el despertar de la natura, com que de nit queia molta humitat, a l'escalfar  el sol, es com si el terra tragués fum, per acabar d'aclarir el cel, cada dia bufava el vent de serè, que és penetrant, fresquissim, et quedaves amb el cos trastocat , per posar-te a treballar o per prendre una estona el sol, tot s'ha de dir les temperatures aquests cinc dies no baixaven de 14 graus al migdia, mai vist en aquestes terres fredes a l'hivern i fresques a l'estiu.
Just, estrenar una moto-serra comprat a Bellpuig a casa del Lluis Capdevila, al cap d'unes hores de treballar es va afluixar la cadena i mira va ser en Ramón Bergadà gran (Giné) qui me'l va arreglar vist i no vist i com que jo publico de tant en tant fotos antigues al meu Blog, ell,  el segueix i em va assegurar que li agrada, em va ensenyar aquesta foto molt antiga i que a tots ens aporta molts records de tota mena de cadascuna de les persones que surten a la foto, cada persona està lligada una mica a les nostres vides, alguns molt i d'altres més poc, però quasi de tots podriam parlar una miqueta de cadascú d'ells, dir que tots guardem records diferents: com amistat, o els recordem com a persones de bon tracte, o tenien bones actituts, bondat i qualitats com alegria, esforç, il.lusió, sentiem caliu només d'estar asseguts al seu costat, tenien tolerància, respecte, eren empàtics, i que en  moment dificils ens varen ajudar.

En Ramón Moix de cal Giner de Llorens m'ha donat aquesta foto de la seva colla de joventud on hi ha mossen Marceli Martí a la dreta i per l'esquerre un capella que ningu sap el nom, després en Quimet de cal Quim, el Pepito del Timoneda, el Jordi de cal Mora, el Jaumet del Forn, el Pepito de cal Perlo (acs), al costat en Ramon del Perlo, al darrera en Jaume de cal Mano (acs), el seu germà Ramón del Giné, el Ramon de cal Cabalé i l'ultim el Llorenç de cal Timoneda  (acs), el Joan de cal Coix agenollat devant de tots. Tots anaven molt guapos, ves a saber si acabaven de rebre la confirmació, o la primera comunió, o potser tots feien d'escolans, i era al sortir de missa el dia de la festa major, en fi no ho sabrem, dedixem-ho.
 En aquella edat, eren uns nens i es feia dificil veure en si mateix el potencial que cada un portava dins seu. Mirat en la prespectiva del temps, a més, ningú els havia promès res, tot restava per fer, tots anaven a l'escola del poble, el destí només Déu ho sabia. Pel somriure podem dir que eren feliços. Si cadascú de nosaltres, sobretot el que més els heu conegut i conviscut podreu viure dins vostre la seva història vital, com era el vostre germà o germana,  amic, o amiga. Ben mirat cadascú de la familia podria escriure un llibre de la vida del seu germà; a mi no em toca, perquè en se molt poc d´ells, sabent molt no en se res.                                 
La vida continua i l'endemà al sortir de casa vaig fer aquesta foto en que es veu Maldà, on Lluis de Vilallonga n´era Baró, he buscat a la Wiquipedia : José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca, ix marqués de Castellbell, grande de España (Madrid, 29 de enero de 1920¹​ - Andrach, Mallorca, 30 de agosto de 2007²​) fue un aristócrata, escritor y actor español. Era descendiente de Fernando I de León, y del Barón de Maldá (1746-1818).

Malda al fons i abans Maldanell

Continuant el viatge, amb el meu remolc camí de las partida dels Perdigons (terme de Vallbona de les Monges ) i de les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu segons figura en l'escriptura pública, alhora també del terme municipal de Vallbona, allí es on anava per fer-me una idea de la feinada que m'esperava. Quan estem devant de la cabana del Perlo a l'esquerre trobem una gran parada que abans era de cal Bergadà i ara penso que es de cal Giné, quedaran bocabadats l'han deixat més plana que un paper de fumar, impressionant mai vist per mi, o sigui que no fa gens o gota de pendent cap a cap costat, o sigui que si cauen 200 litres per m2. tots quedaran en el seu metre quadrat. No se que hi volen fer si plantar vinya i posar gota - gota o per sembradura, ja ho sabrem. Tot plegat una obra d'ingenieria agropecuaria. Un dia parlaré amb els amos i ells me'n faran cinc cèntims.

Primera sorpresa degut a les fortes pluges de les tres últimes setmanes, vaig trobar 4 marges caiguts, el més important es un que dona al cami dels Omells de Nagaia, les pedres tapaven tot el camí, però no se qui ha sigut, una ànima caritativa o senzillament un vei que necessitava passar si o si per accedir a la seva finca, o l'Ajuntament dfe Vallbona de les Monges , a vegades els ajuntaments tenen cops positius amagats, de totes maneres dono les gràcies a qui hagi sigut, sen diu be Comú. Molt agraït. Les pedres abans ordenades ara estan tirades ocupant un espai de conrreu, però no hi veig cap mena de solució, perquè no penso refer el marge, m'adono que els meus veins tampoc es posen a refer-los, d'entrada no hi han braços a les cases i dos, si ho ha de fer un altre val una fortuna, tots es quedaran desmuntats per la història ; jo de jove els havia vist refer tots amb el pare i el meu padrí, experts en col.locar pedres, o sigui marges de pedra seca, en aquells anys seixanta era una vergonya per una casa tenir marges caiguts. Com han canviat les coses Déu meu? pràcticament ningú se'ls mira, si unes pedres molesten s'aparten i solucionat.

Al gra, tocaba fer moltes coses, i al caminar per la finca (el tros),  comença la contemplació, pas previ a qualsevol altre, clar el pare i anava cada dia i sabia perfectament l'estat de la questió, fins i tot l'havia sentit dir a la mare, aquest oliver quan el nen feia quart de medicina en va fer tres sacs d'olives increible, però quina memòria, jo seria incapaç de capir tantes dades e història, la mare també en tenia molta, sabia perfectament el dia de naixement de tots els membres de la familia, parent i veïns, fins i tot el dia del seu sant, sabia la data de les operacions de tota la familia, i mai es va anotar res de res, ben  al revés que un servidor que si no m'ho apunto no me'n recordo; continuo i tot caminant  vas veien un oliver sense esporgar i ple de llucs a la soca , o un ametller ben florit que s'ha d'esporgar, perquè li sobra molta rama i el tronc principal no pot suministrar tanta aigua sobretot en un pais tant sec com el nostre, o al passar pel costat d'un codonyer i no esporgar-lo i també tallar-li els llucs, en fi a poc a poc anar ficant-he de ple a lo que has de fer, perquè els arbres no pateixin tant. 

Al costat de la cabana tenim una figuera inmensa, diria que gegant, no te cap dosis extra d'aigua i la que fa servir no se d'on la treu, recordant al pare, que una vegada asseguts a la seva fantastica ombra m'explicava que un any la va esporgar i va ser impressionant lo que va creixer , segur que va estar agraïda, donç enguany sense pensar-ho ho he fet una mica, sense passar-me.

Figuera  històrica, les seves figues s'assecaven clavades en un ars, de dia es posaven al sol i de nit s'entraven a casa i així fins a deshidratar-les, aleshores serevien per postres a l'hivern, que al meu poble ningú venia fruita, i si ni havia alguna eren platans.

Ara parlarem de plagues, però dir en primer lloc que la figuera fins al moment no li he vist cap plaga, les figues estan encara sanes i molt bones. El pare mai va ensofatar cap presseguer, ni els codonyacs, ni les oliveres, ni els ametllers, ni els cirerers, etc....si els noguers.

Acualment ja ensofatem quasi tots els fruiters, la vinya, etc, ja no parlem de les viandes, i els sembrats que els pagesos continuament estan matant el jull i la rebanissia. Fa tres anys va apareixer la plaga dels olivers/oliveras , que ens va deixar molt preocupats,aquesta setmana ens han informat de la greu plaga de l'ametlla que  estàz produïda per La vespeta de l'ametller " Eurytoma amygdali ".

Eurytoma amygdali coneguda, com la vespeta de l’ametller, és un himenòpter de la família Eurytomidae,

que està àmpliament distribuïda per l’àrea mediterrània. Las primeres cites a Espanya són de Castella-la

Manxa (Albacete), 2010, Aragó (Saragossa, 2015), Comunitat Valenciana (2016) i Múrcia (2018). A

Catalunya, es detecta per primera vegada el 2019 a Tarragona.

Aquests són els municipis afectats, i s'han començat a fer xerrades per part de la DARP a : Borges Blanques, Arbeca, Omellons, Espluga Calva, Sant Martí de Riucorb..... Una preocupació més, una angoixa més, això és un no parar, si els productes es venguessin a un preu que les pagesos es guanyessin la vida, donç que be, però tot va per terra els raïms a preus irrisoris, els cereals a preu de fa vint anys, les olives una pena..... i ho deixo, no m'extranya que es parli de que els pobles queden buits, i que no es troba a ningú per a  contractar, si repasso els poblets de la Vall del Corb, no se quin està més vuit, Llorenç que és el meu ja hi han carrers que no hi viu ningú i si deixem passar sis anys més, tot haurà canviat, fins i tot jo si hi arribo; evidentment si guaitem els mesos d'estiu quasi que s'omple, però a l'hivern quan es fa fosc no trobes ni una ànima per fer preguntar el nom d'una casa, just veure el fum sortin per la xemeneia que a Lleida li diem anxuminia.

Com que fa temps o anys que us complico la vida amb paraules que només es diuent a les terres de Ponent, aqui va un curset ràpid per a no iniciats en lleidatà, reconec que no és fàcil.

Els camins i a les vores dels camps sobretot els no conrreats com Déu mana com el meu, apareixen argelagues encara no florides, flor de sant Joan o Hypericum perforatum, mates de timó o romaní, espígul, ....

Aquesta flor groga, li diem flor Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus, Helichrysums Stoechas, que a poc a poc va envaint uns quants metres cuadrats al pla del Perdigó, quan el pare ho conreava no n'hi havia. La natura a poc a poc va envaint la zona qua fa pocs anys era de conreu.
Ja es la cuatra vegada en un any que trobo parelles forasteres de Barcelona o de Reus, estan interessats pel nostre poble medieval que te l'església parroquial més antiga de la ex-baronia de Vallbona. Església gotico-renaixentista totalment restaurada. On laa patrona era la Mare de Déu que està a la clau de volta de la primera arcada gòtica de la nau i a la portalada hi figuren les paraules AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS. 
M'emociona veure forasters fotografiant la creu de terme, i els carrers de Llorenç

Les campanes també estan dedicades a la Marededéu, són les autèntiques, o sigui que van sobreviure a la guerra civil. 

Treballant al tros de casa m'he adonat de lo molt que feien els pares, en tots els aspectes relacionats amb la vida quaotidiana de la pagesia, a més es fa palès que tant el pare com la mare eren persones d'esperança, van fer coses perquè duressin per sempre. Tot està impregnat del seu esforç.
Fa uns tres anys vaig adonar-me que a la cabana hi havia un mirall, un raspall per la roba, un altre pel cabell i una pinta i vaig intuir que era per endreçar-se una mica abans de tornar cap al poble, no oblidem que a la Catalunya Nova les finques estan lluny del poble i convenia tenir un refugi per axoplugar-se en cas d'una calamarçada o una tempesta , o senzillament per posar la mula durant el dia perquè no li toqués el sol i per fer migdiada la familia.
No em acabat d'esporgar els ametllers, després queden els olivers, o sigui que la vida continua, esperem no cansar-nos i mantenir la il.lusió per gaudir del camp com ho van fer els nostres pares.
Pels amants o enamorats de la ruta del Cister, Llorenç es una visita necessària per entendre la que fou en altre temps baronia, que començà en temps de l'Abadessa Saureneta d'Anglesola, una interessant història que poden llegir a l'Abaciologi de Vallbona de J.P. Piquer Jover.

Pep

AL POBLE ESTIMAT DE VALLBONA

Aquesta bonica història ja fa anys i panys que va passar, jo era adolescent i els nens de cal Manco també; però no ha sigut fins fa poc que he trobat un escrit del meu pare Sisquet Capdevila, ell que tot ho guarda com Déu mana. He de dir que el pare si se'n recorda de la pared que van fer l' estiu del 82, amb l'ajuda del grup de noies, que temps avenir una seria esposa del fill petit de'n Josep Ayats. Sempre he sentit a dir per part del pare que aquell marge de sota cal Romeret, feta amb tant de carinyo posteriorment va caure, no saben si degut a les pluges o si hi va passar una màquina molt pesada o ves a saber què.

Tancat a pany i clau i dins d'una bona capsa de cartró i ben enrollat amb paper de diari, per si de cas, perquè el paper de tant vell que es no es malmeti, que ja ho està, els anys no perdonen i en cap cas voldria el meu pare que es perdessin i jo tampoc.

Si que en aquell estiu tothom en parlava, però jo no se on era o si que o sé, podria ser que estigués fent els primers diagnostics per Girona i aquell estiu no hagués vingut ni un sol dia a Llorens , clar per no tenir vacances ?

El pare si recorda que  aquest marge de pedra seca no va ser ni el primer ni l'últim, que es va fer a Vallbona. Explica que els marges es feien de setembre fins a la collita d'aulives. Si recorda haver participat en els següents marges : el de sota el camp de futbol, el molt llarg de lal carretera abans de la font pública el de sota de cal Romeret i un tros de la muralla del monestir més avall de la casa de la Pilar.

Els margetés van ser : Josep Ayats, Sisquet Capdevila, el Bepasé, el Jaumet de la Fonda, el Pep Marina i en Manuel de cal Lel i segons la memòria del pare, ni havia més : el Pere de la masia, de cala Escoda (dos de solters), un de Rocallaura que anava de company amb el Tomàs de l'Eloi, també voltava per allà un germà del Pep Marina.

 Segons el pare , el que sabia treballar més la pedra era en Josep Ayats i que al seu costat en va apendre molt.

Esmentarem tant sols alguns noms de les noies que van participar al camp de treball:  Marina, Angels Torras, Natalia, Mercè i Lidia Morell. 
Segons en Manu Ayats de tota aquesta història practicament no en queda res en lloc ni a l'Ajuntament i al Google, lo just a la memòria d'aguns privilegiats com els seus pares i el meu , tant sols una carta d'agraïment del pares d'una noia, que la publico perquè en quedi  constància d'una experiència que si va deixar bons records.

De joves Vallbona ho era tot , des del punt de vista de vivències de tota mena, clar el monestir sempre ha irradiat i ha atragut a molta gent de Barcelona i de tot arreu. Recordo que de Barcelona venien a passar l'estiu una familia amb molts de fills que es deien Valdivieso, encantadors fins i tot la seva filla Lali, una exel.lent persona, acollidora com ningú, amb molta empatia i amb un somriure que no tenia límits.

Be, amics meus, espero que us hagi agrat el petit relat d'aquesta, senzilla, humil i entranyable història.

 Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics per sempre

La història d'un marge l'estiu del 1982. Ben poca cosa, però alguns d'aquests marges encara duren.

Pep.

DOS PALLISSES PRACTICAMENT OBLIDADES

Al ser Llorens un poble totalment medieval i tancat en el seu moment per muralles, encara en alguna escriptura de casa porta que per un costa dona al carrer de la muralla, o sigui que és ben real;, encara que avui ja poca gent del nostre poble se'n recorda. Encara podem endevinar que totes les cases d'aquell passat on el nostre poble formava part de la Baronia de Vallbona, totes les cases donaven a la plaça fins i tot cal Portumeu, que tenia el corral que donava davant de cala Tresor, avui dia cala Adelaida. L'entrada per la plaça la compartien amb els de ca l'oncle Bori, la tia Rosalia (a.c.s.), avui dia propietat del Claudio i família.

La Vila de Llorens l'any 1873. Propietat de la família
Català. Noteu com darrera la Pallissa de cal Timoneda si trovaba l'antic cementiri, dins la propietat del tros de l'era del Domingo l'Elvira (a.c.s.)

Caminant cap a les Creuetes, o sigui només de sortir de l'era de cal Timoneda, Camí de Vallbona de les Monges i de la font dels Serradells, que de nens sempre hi anàvem a fer berenades i tot sigui dit la mar de contents, recordo una vegada més que amb poca cosa érem quasi feliços, un altre dia us explicaré aquest  " quasi "; de cop,  ja ens ve a la vista aquesta foto, que està just al damunt de l'era de cal Mano, podríem dir més veïns impossible. Si preguntéssim al jovent del poble que es aquesta construcció ?, molt ja grandets no sabrien que respondre o potser sí, els més atrevits potser dirien que era una cabana? Tot s'ha de dir en l'estat ruïnós que es troben, costa dir-ho pel seu nom. Eren dos pallisses de diferents amos que compartien la mateixa era. L'era ningú la veu a cop d'ull, dons està amagada al damunt de l'edifici.

Si busquen a l'enciclopèdia Wiquipèdia que s'enten per pallissa, trobarem la seguent definició:  La pallissa és una construcció per l'emmagatzematge de la palla, estan ubicades al costa de les eres, totes elles miraven d'evitar les zones humides. El seu emmagatzenatge permet o permetia que pugués ser emprada posteriorment tant en l'alimentació de la mula, euga, cavall, ruc, barrejada amb ordi o civada; també servia per l'acondicionament dels estables. Els sobrants d'aquest doble us ramader genera adob, que finalment es reutilitza en la sembra de l'any següent. 

A Llorens totes les pallisses i les respectives eres estaven fora vila, les famílies benestants les tenien molt aprop de casa, just a tocar del poble. El creixement o la expansió fora muralles és degué a l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 1767-1802 ), governà la Baronia i el Monestir durant 34 anys. El seu germà era  el  IV marquès de Benavent o sigui ben noble, ep ! l'Abadessa també !. Amb una mica de paciència, si ens passegem pel poble i mirem les llindes de les cases, la majoria estan fetes durant el seu govern. Persona amb grans dots de comandament i alhora integrada  en el camp com una veritable pagesa; quan parla amb el seu germà ,no hi ha cap carta que no parli de les secades de la Segarra i de la calor, de les collites,  de les terribles boires, etc..... Aquesta noble senyora, es la que va fer fondre la Campana dels Perduts, i es va fer a Calaf, ben aprop nostre.

A l'apropar-nos veiem aquesta imatge, del pas del temps, el carro no des diu res amb el conjunt arquitectònic, al fons hom pot veure el campanar de Llorens. Aquest carro en el seu temps era tot un tresor per un pagès, sense ell era impensable fer la feina del camp, o sigui útil per a totes les collites en temps no tant passats: portar la verema amb les portadores, portar les garbes a l'era per tal de batre, portar feixos de rama d'olivers  , per tal de tenir-los a l'era per assecar-los i més endavant si feia algun dia de destorb, sacudir-los per fer caure la fulla i vendre-la ( la rama servia per encendre el foc), el carro també servia per portar bocois de vi o d'oli cap a Belianes, curiosament el 1877 en Massot i el seu molí ja comercialitzaba amb oli i alguna família de Llorens ja li'n portava. El carro també servia per anar a mercat a Tàrrega, recordo que el pare hi anava, posava una làmpada a la part de fora del carro per tal de fer una mica de llum perquè els altres veiessin que venia un carro, també posaven els millors guarniments a la mula de casa, que encara es guarda el més bonic. Portar el gra a la farinera de Maldà i alhora portar els sacs de farina cap a casa. En fi, fixeu-vos si el carro era un tresor ?, per això l'ofici de carreter era tant important a casa nostra i a tot  Catalunya.
A tall de curiositat, per la gent de la meva edat o més grans , per construir un carro calia una gran varietat de fustes com :

Fusta d'alzina : se'n feien les corbes i els raigs.
Fusta de faig : els braços i els raigs, les vares de pollegana i " arquillos " de veles (també baranes).
Fusta de Freixe del país:  baranes i  botons.
Fusta de Lledoner (d'albarrasí), forcats, tartanes, mànecs i carros.
Fusta de Freixe de Girona: botons i bases,
Fusta de Roure del país :  l'escala.
Fusta d'Om : tablilles, baranes.
Fusta de Plàtan de Lleida : escala i baranes.
Fusta de Xop (pollancre), bo per empostissar.
Fusta d'àlber, de les regions fredes: empostissats i solera.

A la mateixa era, trobem silenciós, com aquell que  no vol molestar,  el rodet , que ben segur havia fet centes de batudes, fins i tot el meu pare l'havia fet anar i jo de molt nen m'enrecordo de les estones pujat al damunt del trill, quan els de casa eren mitgers de cal Bartomeu, el vell es deia Tomàs Bergadà Capdevila o també conegut com el Tomaset del Bartomeu i menàvem les terres de l'Alsina, el Perdigó, el tros de l'era, una sort aprop del partidor i una eixarmada Camí dels Serradells.

Parlant de la font dels Serradells hi va haver una època que els de Llorens es reunien a la Torreta de la Bernarda, que era la partió dels dos termes, per tal d'adquirir l'aigua de l'esmentada font, però mai es va arribar a cap acord; era alcalde el Tomaset abans esmentat.
El periodista LLuis Foix te un article meravellós on considera els marges, les cabanes i les pallisses com les catedrals dels pobres.

A les afores del poble, hom es troba dos fletxes grogues que indiquen que estem en ple camí de Santiago. Els peregrins que han sortit de Tarragona i han fet nit a l'Alberg e Sant Benet de Vallbona, passen per l'antic Camí ral que passa per Llorens. Totes les noies que entraven al monestir, passaven per Llorens, la carretera no existia, aquesta es molt moderna, tracta d'ençà la dictadura de Primo de Ribera.

Seguint aquesta fletxa, ens portaria a baixar per la costa del poble i carrer avall per davant de cal Xifre i de cal Rafelet i travessa el fondo Camí de la solana i baixar fondo avall; abans del mas de Javier cal agafar  l'esquerre i entrar a Maldà per baix per la Cooperativa i  l' església romànica de Sant Pere. Es una constant de tot  " El Camino ", sempre que es pot s'acosta a les esglésies a Maldà, a Bellpuig al costat del convent on Ramón Folch III de Cardona va fer construir el seu mausoleu, actualment es troba a la parròquia de Bellpuig  i a Castrojeriz , Rabanal de Camino,  Hospital de Orbigo, Astorga, Molinaseca, etc.

Avui podem veure que la construcció és antiquíssima i podeu notar que es veu una pared al vell mig de de la construcció que dividia l'edifici en dos. La dreta de la foto es la pallissa de cal Bartomeu i la de l'esquerra és la de cal Xifré; cadascuna tenia la seva portalada i la seva porta. La finestra que veiem a dalt era per  tirar-la palla per guardar-la com em dit abans com aliment pel bestiar.

Aquesta pallissa, era la de cal Xifré, noteu com es conserven les velles teules amuntegades, molts anys abans de caigués el teulat, per cert que van molt buscades, tot lo vell es bo. Hom pot veurer com  creix un eixerit ametller entremig de les pedres.

Encara hi queda un trill a la mateixa Pallissa, estri que també molt romandre en el temps, per fer memòria, perquè els homes i dones tornem a ser nosaltres mateixos quan recordem, el passat. Citant a Umberto Galimberti :
 Yo no seria Yo si la memoria no construyera aquella esfera de pertenencia por la que reconozco como míos, acciones, vivencias, pensamientos y sentimientos; no existiria el mundo si la memoria no cosiera la sucesión de visiones que de otra manera se ofrecerian como espectáculos siempre nuevos y apariciones inconexas entre si.

Trill de casa, una peça molt baluosa i estimada per a dur a bon port la batuda.

A  tots els que esteu seguin el blog, ben segur que us portarà a la vostra més tendra juventud, tots hi poden dir molt sobre el batre a potes amb tot el que comportava de vivències familiars, com el segar, agarberar, portar les garbes, estendre-les a l'era , enganxar el rodet i vinga voltes, girar-les garbes amb la força i després enganxar el trill i vinga voltes tota la migdiada, recordo que el pare s'adormia assegut al damunt del trill. a la tarda separar el gra de la palla, ventar, una feina que de vegades es feia esperar, fins que no arribava la marinada.

LA BATUDA

Giravoltant les mules, les dexen engrunades
les grans espigues d'or que les eres omplenen;
de tant en tant els mossos les alsen fent girades
qu'aplanen el traspàs dels trills que van y venen.

¡ Bon pit ! ara es el temps de les belles cantades
que d'altres batedors al lluny del lluny reprenen, 
monòtones, vibrants, suaument allargassades.
Som a més de mitxdia y les mules emmenen;

¡ cop de forca y amunt ! quin bell temps per ventar !
el boll fa com un núvol de polsina daurada;
la pila ja està feta, y cap a mesurar.

D'aquesta xexa'n fan el pà blanch los forners.
¡ Aparièu els matxos per alsar l'ensacada
y de tant be de Déu ompliune los graners.


D'Alexandre de Riquer, del llibre Aplech de Sonets. Les Cullites. Un poema d'Amor. Editorial Verdaguer-Rambla del Mitx. Barcelona 1906

Un cop ventat i separat el gra del boll, aquest es guardava fora de la pallissa i la palla es posava a dins ; aquesta només guardava la palla pels animals i prou. Es ara que les pallisses com la de casa estan plenes d'estris de tota mena, tot el que no cap a casa, vinga cap a la pallissa. Posats a recordar, me'n recordo quan la padrina i la mare anaven a birbar, espigolar. També recordo la primera agabelladora que va comprar el pare, que va revolucionar el segar. Està dormin el somni de la tecnologia, arraconada a la pallissa.

Aquesta paret es l' únic que queda de la portalada d'entrar a la pallissa de cal Xifre, o sigui ben poca cosa. De la família de Cal Xifre jo recordo al Pep (a.c.s.) que sabia treballar molt be la pedra, feia uns marges molt acurats; recordo que quan a cal Saltó van sanejar la parada del darrera de casa on també hi tenien i encara hi tenen la pallissa, el Pep els va fer tota la pared que rodejava l'hort, i he de dir que si va esforçar molt, encara poden observar la feina feta, encara que a trossos ja estigui caiguen.

Aquesta es la entrada a la pallissa de cal Bartomeu o Portumeu , com podeu veure tota ella molt deteriorada i la porta al terra, però també vol resistir el pas del temps, si afinem una mica la vista podrem veure el carro que fa una estona que no em vist.

Aqui podem veure la pallissa de casa, la del Domingo l'Elvira (a.c.s), amagada la pallissa de cal Bergadà i pareu de contar, no es poden verue totes. Si que les eres estaven  al voltant del poble, encara que no totes.

La vista del poble de Llorens no pot ser millor des d'aquestes pallisses, segur que la marinada i toca i molt, cap problema a l'hora de ventar.

Tinguen en compta l'època de la majoria de les pallisses grans del voltant del poble, per aquells anys 1846 trobem noms com:  Sebastià Cots, Ramón Bergadà i Martí, Joan Saltó, Agusti Pons i Bori, Francisco Capdevila, Anton Capdevila , Francisco Bori, Anton Bori, Pons Meca, Pons Quica, Josep Xifre, Llorens Marti, Anton Capdevila dit Cames, Pons Damià.

En aquells anys de 1845 també trobem alguns censals a nom de : Lo Comú, Antón Martí, Magí Cantó (casa Cantó o Pons ) Casa Rafel : Antón Capdevila, Casa Pere-Jaume: Pau Timoneda.

El pare havia conegut i havia sentit dels seus pares,  parlar d'altra gent i d'altres noms de cases , que ara ja no hi són, uns per defunció o perquè van marxar cap un altre indret o per enderrocament de la casa o per compra de la casa, han canviat de nom . A ratos de destorb amb el pare recordem temps passats del nostre poble on ell va néixer ara fa 90 anys. Aquí van alguns noms, que potser només són noms i res més, penso que són la història dels nostres avantpassats. Els noms apareixen tal qual estan escrits en aquell temps, sinó porten el cognom dons ens hem d'aguantar , de vegades va el nom de pila i el mot de la casa, però tot plegat ens interessa a tots:
Tomás Chifré,  Pedro Pons, Pablo Timoneda (Perejaume), Simeón Saltó,  Jose Portomeu, Josep Cames, Josep Timoneda (Chepe), Tresó,  Juan Bergadà (Coix), Josep Pons,  Pascual,  Ramón Damià , Roig, Antonio Capdevila Bordes,  Garrell, Rafelet, Francisco Sileta, Antonio Figueres,  Antonio Saltó,  Vit, Blas Pons (Meca), Cal Mora, Juan Vallverdú,  Coix, Juan Martí (Perlo), Rafael Gallo, Magí Marti, Pau Gallo, Ramón Pusa,  Josep Cots, Cal Perlo, Manuel Perlo, Mano, Roig, Meca de Fora,   Cames.  

Sempre m'han deixat admirat les grans pallisses de Llorens i la que de petit em tenia bocabadat era aquesta majestuosa i grandiosa portalada de la pallissa de cal Timoneda amb les seves columnes de pedra picada, vaja admirable, gairebé luxosa,  penso que es la única que tenia com una vivenda-cabana amb pis superior dins de la pallissa, la porta que dona a l'era porta la data de 1794; governava el monestir de Vallbona l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, persona on grata a Llorens, on els veiens l'havien amonestat seriament (veure arxius del Monestir i Abaciologi de Vallbona de J.J Piquer Jover. Alhora els de Llorens volien que els donés un vicari que fos perpetu i estable. Després de temps de desavinences fou l'arquebisbe de Tarragona qui  concedí el primer capellà, es deia Reverend  Jacinto Rafi, i comença lo any 1790. Només cal mirar la llinda  del balco de l'Abadia, porta l'any 1796.

(Veure plets de la Vicaria l'any 1774-1789 entre  l'Abadessa Riqueri l'Arquebisbat de Tarragona relatiu a LLorens. Pàg. 343 de l'inventari de l'Arxiu del Monestir de Vallbona. 1ª Edició 1992.

L'edifici de l'esquerre és l'Abadia, edifici que va caldre fer-lo per que tinguis estada el primer capellà estable, sense dependre de l'Abadessa de Vallbona.

Tirant enrere trobem que el 30 de juny de 1700, l'Abadessa Anna Maria de Castellví i de Pons  obté del Papa Innocenci XII per a tenir Reserva del Santissim a la parròquia de Llorens.
Toquem el tema que toquem, sempre anem de la ma del Monestir de Vallbona, d'ençà que va començar l'edat mitjana i vam ser vassalls de l'Abadesa que era alhora Baronessa i exercia la jurisdicció plena sobre els pobles i llocs següents :

Vallbona, Llorenç de Vallbona, Mas del Sant Esperit, Rocallaura, Vilet, Montesquiu, Eixaders, Preixana, Omells de Na Gaia, Espluga Calva, Quadra de Mas-Déu, Valerna, Rocafort de Vallbona i Mas de Vallbona.

 Des d'aquestes dos pallisses o millor dit des de dalt de l'era, en aquells anys van veure passar moltes noies de la noblesa catalana de camí per fer-se monges a la veïna Vallbona, només citaré les darreres que van arrivar a ser Abadesses:
Caterina de Borràs i de Carbonell, Agnès de Cortit i de Colomina, Maria Teresa de Riquer i de Sabater, Maria Ignasia de Castellví i de Pontarró, Maria Josepa de Moxó i de Francolí, Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç, Maria Isabel de Gallart i de Grau, Maria del Carme de Mas i de Vedruna, Rosa Vivó i Figueres, Maria Teodora de Mas i de Vedruna, Cecilia Pallarès i Besora, Maria Teresa Ribera i Sans. 

Aquesta escultura que es troba a l'hort de l'Abadia, o sigui l'hort que era del rector, darrera la boca de la cisterna trobem aquesta imatge, que igual podria ser la cara d'algun mossèn o algun membre de la família Cardona propietària del castell de Llorens de Vallbona.

Llorens de Vallbona 1900

Que el tema de les pallisses, ens ajudi a recordar i disfrutar d'un passat molt real així com llunyà i que cada era i cada pallissa eren un món. Temps que a les cases hi havien mossos i molta gent, cosa que la vida moderna i la tecnologia han suprimit. De petits recordo que ens divertiem anant d'era en era i veure com cada família feia el batre i els pallers, ben diferents, el berenar també diferent, com les hores, la migdiada, fins arribar la màquina Ajuria Victoria, que era tot un espectacle taslladar-la i montar-la a cada era, etc. o sigui que cada casa feia la seva batuda com podia.

Acabo pel principi. Tot va començar per aquesta Roca, aquesta gran Roca, propietat de la familia Cardona, que alhora i tenien una Capellania i una Ferreria. Aqui atenien i cuidaven els soldats que guerrejaven al Pla d'Urgell contra els serraïns, aqui els ferits i trobaven atenció, cuidado i consol per la seva ànima per part d'un capellà. O sigui que molt abans que existis Vallbona Llorens ja tenia un capellà.El diploma de donació de Ramón de Cardona data de l'onze de desembre de l'any 1060, a favor de Joan Gombau i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç.
Disfrutin de la història, te el seu encant. Quan recordem tornem a  ser nosaltres mateixos. Anims.
Bona Pasqua Granada o Cinquagesma als amics de Llorenç i seguidors del Blog The Ladies of Vallbona.
Finalment pare , i en nom de tota la familia he de dir-li que l'estimem molt, s'ho ha guanyat dia a dia tota la vida i que ha sigut un model a seguir per tots nosaltres. Que pugui cel.lebrar l'aniversari dels seus 90 anys, acompanyat de la nostra estimada mare i iaia que ha sigut sempre la nineta dels seus ulls , de  tots nosaltres i del poble sencer. Per molts anys pare !!!!!

Bibliografia : Vallbona guia espiritual i artística. J.J. Piquer i Jover. Editorial Claret. 1993, Segona edició.
La Baronia de Vallbona. J.J. Pique Jover. Institut d'Estudis Ilergetes. 1981. Catedra de Cultura Catalana " Samuel Gili i Gaya " Diputació Provincial de Lleida.
Les feines de la vella pagesia de Miquel Pont. Proa .tercera edició. 2001,
Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir. Segona Edició. 1990. J.J. Piquer Jover.
Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Editat per la Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura 1992.