El vint-i-nou d'agost vam arribar d'una llarga estància a Gata (Alta Extremadura), sempre que hem pogut ho hem fet així, excepte en aquest de temps de pandèmia pel Covid, que fa dos anys que no haviam pogut sortir de Cornellà del Terri. Hem donat sepultura a les cendres de la nostra tia que va morir del Covid als 94 anys, descansi en pau. Hem allargat el mes d'agost, es pot, ho hem aconseguit, la familia en primer lloc i després gaudin el moment present pels carrers del poble, i parlant amb la gent que em trobava entrant o sortin del poble, sobretot els avis que arribaven de l'hort amb un sac a l'esquena, ves a saber que hi portaven; a favor seu he de dir que són molt empàtics, agradables, simpàtics, miren de fer-te l'estona plaent i no tenen pressa, ells amb els seus records acumulats durant més de vuitanta o noranta anys se senten orgullosos, els relats que t'expliquen són molt interessants, es fa palès que son gent treballadora des de la seva infància o l'adolescència, tots plens de sacrificis per pujar la familia sobretot en temps de l´estraperlo, que passaven des de Portugal cafè, els grans a caball de bons caballs perquè la guardia civil no els pugués enxampar i els nois jovenets amb 10 kilos de cafè a l´esquena i a correr per uns camins que només tenien la lluna que els feia companyia, també el mercat negre arribava a l'oli, a Llorenç també . Quant torno a Gata, tinc el cor encongit per si tornaré a trobar aquests avis tant entranyables, enguany encara hi eren, però una mica a recer degut a la dura pandèmia.
 |
| Teulas de Gata, vistos des del campanar. |
Em tornat carregats de taronges, per cert úniques, amb molt de suc i molt dolces, enguany no em pogut portar llimones que sempre en tenim moltes, el fred del temporal Filomena va matar les flors, tot una llàstima. Al corral de casa hi ha un llimoner que fa llimones tot l'any. Gata te un clima mediterrani i també tota la cordillera Carpeto-betònica on es troba el monestir de Yuste on va passar els últims dies l'emperador Carles V, rodejat dels cants i de les hores liturgiques dels monjos Jerònims i també de molta aigua, pesca d'aigua dolça, i citrics a manta.
L'emperador va escollir aquest lloc retirat no tant sols per la pau que si respira, ni només pels monjos que resarien junts les hores liturgiques, sinó per l'abundància d'aigua que hi ha i les taronges, mandaries i llimones assegurades, cosa important per mantenir una bona salut.
 |
| Calas ( Zantedeschia Aethiopica ) |
Al nostre hort es fan uns lliris (calas) molt altes de metre vint cm, un prodigi, un vertader tresor, una cosa mai vista per mi i acaben la seva maduresa fent una pinya de color grogenc, dins hi han centes de llavors, una meravella, no es poden tallar fins que totes estan ben grogues.
Només d'arribar al meu poble de Llorenç de Rocafort de Vallbona em van dir que el preu del raïm (anava tirat) a 300 euros Tn. molt baix, no paguen ni el preu de cost, els pobres pagesos sempre van d'ensurt amb ensurt; l'any passat la collita va ser zero pel cendrós, molts van tirar tota la producció.
 |
| Raïm de l'era de casa, mai vist. |
Estem molt contents dels raïms que hem collit a les dos parres de casa, mai haviem vist raims amb grans tant grossos, impressionant, grata sorpresa per l'onze de setembre, hem de dir que l'esporgada de les parres es mèrit del Ramon Moix, es nota que porta moltes hores de rodatge a les seves mans. Moltes gràcies.
Ara em sap greu no haver preguntat més coses, coneixements e històries de la vida de pagès i més vivències de la gent de Llorenç de Rocafort, aqui va un relat que el pare em va explicar :
" La familia de cal Pasqualet, l'amo és deia Josep Capdevila i Pons que curiós oi? igual que el meu avi. Una filla d'aquest bon home era la Rosita (pubilla) i es va casar amb l'hereu de cal Perlo en Ramon Martí (Pubill) , la mare del Ramon era de Rocafort filla de cal Ventura, amb aquest casament es van ajuntar dos grans hisendes; ho deixo aquí.
 |
| Important cup revestit de boniques peces de ceràmica per guardar el vi, al darrera podem veure una mica que treu el cap l'aljup, encara existent, complexe d'era i pallissa i corralet pel tocino, d'una familia pagesa arreglada. |
Las familia de cal Pasqualet en aquells anys 1959 feien 800 sacs d'olives, tenien dos mules ....".
Pels vols de l'onze de setembre, cada any anem a Llorenç sobretot per batzacar alguns ametllers i fer ametlles pel gasto que en diem, per tenir ametlles per fer-les garrapinyades, o torrades, o deshidratades, o fetes farina pels panellets per totsants, per fer pastes per Nadal o per guarnir les mones de Pasqua que a casa sempre les he vist fer desde petitó. Si no vigilem hi passa en Xavier , el fill del Magí amb el vibrador ell les recull totes i et quedes sense, perquè les ametlles s'entreguen totes a l'Àrea de Gissona, cal vetllar perquè no passi.
Un cop esquetllades a ma, perquè ni han molt poques i no paga la pena posar en marxa la màquina de tota la vida d'esquetllar (treure la clofolla del damunt de l'ametlla), les baixes temperatures de finals de, març les va matar en general, o sigui que hem hagut de mirar a quin racó del tros n'hi havia , i l´únic era la solana de Les Pintades, tros sota el poble dels Omells de Na Gaia, està situat a 560 m d'altitud, ben arrecerat, fan la festa major pel 15 d'agost mare de Déu de l'Assumpta.
Vam posar fil a l'agulla i amb quatre dies les vam recollir, com poden veure la majoria són llarguetes, segur que quan va arribar el fred ja no eren flors.
Abans de marxar cap al tros , he estès les ametlles al sol (terrassa), que la Tere havia esquetllat, el dia anterior, per cert molt grans, vull dir grosses, mai vistes, deu ser efecte d'haver-ni poques, que surten diria com gegants, sobretot la llargueta (de floració primerenca), després cap a les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu. Canviar les borrasses no costa res, ja me'n va ensenyar el meu pare e.p.d. La meva dona es queda a casa a fer el dinar i esquetllar a ma, com s'ha fet tota la vida, l' únic que no fem es posar la clofolla a l'era per assecar-la, el nostre pare si que ho feia. Una bonica imatge d'anys enrera. " Pare i fill, padrí i papa", escrit pel Lluis Capdevila, el nostre fill petit.
No trobo ningu pels camins, els 4 viatges que faig al dia des de casa a Les Pintades i a l' inrevés, passant pel Perdigó, tot a la mateixa vall, em sento afortunat de tenir els dos trossos al mateix fondo i els dos molt aprop l'un de l'altre, la cabana fa companyia i millora el paisatge, el gran noguer carregat de nous al mig del fondo i la gegant figuera a la solada li donen el seu encant a més de tenir molts lladoners ( Celtis Australis, poden viure entre 500 i 600 anys, viuen en tota mena de terrenys i pot arribar a medir 25 metres d'alçada) que fan una ombra fresca i excel.lent, en el canvi climàtic que ja estem patint, les ombres ja son necessàries i estan i estaran molt valorades, o sigui que protegir els lladoners és obligat al nostre terme, per la seva ombra espessa. El meu pare era amic d'un carreter que feia carros i m'explicava que del lladoner d'Albarrasí se´n feien forcats, tartanes, mànecs, carros, fixeu-vos que era important en aquell temps.
 |
| La meva germana Dolors enmig de l'ombra dels lladoners al Perdigó. |
Llorenç te un terme molt petitó però els trossos propietat del poble sobrepassent el municipi amb escreix, això m'ho va ensenyar el Ramon de cal Giné, ho sap tot del terme i dels trossos que te la gent del poble, és un expert en coneixer les contrades del nostre terme :
Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya.
Puc dir que no les conec totes ni molt menys, a poc a poc les vaig coneguent, perquè es trist arribar als 72 anys i desconeixer el teu terme. El dia 17 d'abril junt amb en Ramon vaig coneixer els Solans, la Convidal, el Tossal Gros.... Em queda de la Roca Sabata en avall i les Setse de cal Timoneda, paciencia un dia o altre hi arribarem.
Hem tingut sort de la solana de les Pintades (90% llarguetes), que al menys els ametllers en tenien unes miques i hem aprofitat, això o res i no paga la pena demanar a un pagès que t'ho faci amb un vibrador, ( lo comido por lo servido) i si t'ho fas tu, es cumpleix allò de " Poc és molt ". No hi ha ametlles en tot el Perdigó ni al fondo ni a l'Obag de Les Pintades (terme de La Quadra de Mas Déu). Ningú te ametlles !!!
Es el colmo haver de comprar ametlles per fer els panellets, garrapinyades, ametlles torrades, deshidratades, ratllades per fer farina per les Mones de Pasqua, etc ...les ametlles sempre et treuen d'un apuro, la mare (acs) mentre el pare parlava amb uns forasters que havien vingut a veurens o amb algun parent, els deixaxva i se'n anava la cuina i amb un vist i no vist els feia un plat d'ametllles garrapinyades i tots contents, que bones Isabel !!.
Quan les vens vam molt barates i quan les compres van carissimes, coses de la vida.
Al Perdigo, sí, hi han moltes figues, avui ne agafat un cistell.
Al migdia a fet quatre gotes, però cap a les 5,30 he marxat cap a les Pintades, encara un nou cistell de figues,i netejar la porqueria de l'abeurador de les perdius, tudons, merles, llebres i conills, obert a la roca també dit (la cogulla) i omplir-lo amb una garrafa d'aigua de 10 litres d'aigua de pluja... Després tota la tarde de cara a la feina, d'ametller en ametller (molts nius d'ocells, desconec quin ocell anida en els ametllers) i vinga canviar borrasses, omplir el cabàs i omplir els sacs i lligar-los, sense adonar-me es va fer fosc, negre, vaig sortir del tros amb les llums enceses i cap a Llorenç, em recordava al nostre pare (acs), que sempre entrava al poble amb les llums de la vila enceses i la mama vinga a patir, - que no li hagi passat res al Sisquet ?. Al revés d'una familia de Vallbona que quan se´ls trobava a mitja tarde que tornaven cap a casa, contestaven : ha vingut acabador !!!!! i tant tranquils, al revés del nostre pare i d'altres veins que tota la vida entraven al poble a la llum de la lluna o de l'enllumenat electric. Be, la Tere sí, estava preocupada !!!!!
Els poso aquesta imatge, perquè els no iniciats amb recollir les ametlles "batzacar" puguin gaudir de la nostra manera de fer-ho, vaja com s'havia fet des del temps dels romans que van estar en aquests indrets (El Vilet, antiga Vilamanyanor( vila magni honoris ) de quan formava part de la Baronia de Vallbona), és van trobar mosaics del segle IV, és conserven al museo Arqueològic de Barcelona).
El tronc de la soca es tapa amb una borrassa o un drap perquè no es colin les poques ametlles que tenim. El dia abans de començar només conservavem una canya tancada a la cabana del Perdigó i li vaig comentar al Ramon on podia tallar quatre o cinc canyes llargues, va somriure tot dient que no era lluna vella per tallar-les !! però jo les necessitava i les vaig tallar, greu error. Una vegada al tros, no tenien el tremp per fer caure les ametlles, trist amb una greu reflexió, si o si vaig haver de substituir-les pel telescopi del xurrac i si va anar be, espero que l'any vinent no em passi, vigilarem la lluna.
També solem fer melmelada de mores si es que en trobem, perquè cada vegada més els pagesos tiren productes fitosanitaris i les mores també s'assequen i ja no tenen valor.
Tornem a la baixa Segarra, una vegada feta la melmelada de mores, ja tenim una certa tranquilitat i alhora estem contentissims, perquè agrada a tota la familia que hi ha participat i l'han probat .
Al diumenge dia 12 de setembre vam anar a fer el vermut a Bellpuig, es la seva festa major, amb la Eli, el Josep, la Dolors, en Lluis i la Gal.la i un servidor a la plaça del castell de la familia Cardona-Anglesola, parents amb els Cervera, en altre temps senyors de Bellpuig i d'un amplissim territori. No oblidem que el mausoleu fet de marbre de Carrara de Ramon Foch III de Cardona, està en l'església parroquial, Alexandre de Laborde diu que aquest monument es lo millor que ha trobat a Catalunya a part de les ermites de Montserrat. Tot i que critica la vila de Bellpuig dient que està mal dissenyada.
Feia anys que no feia un vermut de festa major amb uns musics tocan temes de Cuba, no se si es pot dir salsa, però si donaven tot el sabor de festa major, no hi faltava de res.
Al marxar cap a Llorenç a dinar, el Lluis havia vist una pasteleria que feien orelletes, el seu nom és : Confiteria i Forn de pa, servei de cafeteria. Plaça de Sant Roc, 8. Telèfon 973.320.750. Bellpuig (Lleida), les fan els divendres, millor encarregar-les per telèfon. Fa un grapat d'anys estavem collint olives amb el Lluis i al deixar-les a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà,vam anar ja ben fosc a l'Espluga Calva que segons internet hi havia una botiga que en venien. Estava tancada i al preguntar a uns joves que estaven allà mateix, ens van contestar que obrien quan la familia tornava de collir olives. Be, vam esperar una hora i sí van obrir, un cop a dins a la botiga ens van dir que sí que en tenien, però tant sols en quedaven una capsa (5 orelletes); les vam comprar i al pujar al cotxe vam començar a menjar-nos-les, i a l'arribar a casa no en quedava ni una, això vol dir que estaven ben bones.
El dimecres 15 després de fer una estona de migdiada i amb les ametlles a casa, amb en Ramon de cal Giné vaig cumplir un somni d'anys anar a conexier on havia estat el poble de Montesquiu. De cop em va venir a la memòria el Concili de Trento : " Decretum de regularibus et monialibus " Disposava que els convents de religioses siguin traslladat a llocs segurs per tal d'evitar saquejos i profanacions. L'abadessa Estefania de Piquer va tenir un cop de vista polític i va convidar a la gent de Montesquiu a anar a viure a Vallbona a dins de la muralla. El 1565 a Montesquiu ja no hi ha ningú, no obstant son referits la muralla de la vila i el castell posat al cim i el portal de Vallbona, les forques , etc... En 8 anys (1565-1573), han augmentat nou families a Vallbona. Montesquiu ha desaparegut com a lloc de vivenda. L'any 1573 Estefania de Piquer funda el municipi de Vallbona. L'any 1575 a Vallbona hi viuen 25 families amb un total de 121 veins. Hem de recordar que mentre a la Catalunya Vella subsistient els vells cenobis benedictins i era una terra de masos, la Catalunya Nova fou la terra dels cartoixans (Escaladei) i dels cistercencs i fou el pais de les viles i ciutats.
Em plau posar-vos una pàgina del llibre que ha editat un amic meu Jordi Catafal, que ella sola està carregada d'història, gaudiu del moment present, i de la gran informació que ens aporta, no tothom te aquesta sort... vostès sí !!!
 |
| Scala Dei abans de la restauracio |
A dins del llibre hi han deu gravats fets pel Sr. Jordi Catafal, aquest n´es un.
 |
| Vallbona de les Monges al caure la tarde,noteu que les llums de la vila estan enceses. |
A les cinc de la tarde pugem al cotxe amb en Ramon Moix direcció cap a Vallbona de les Monges, just devant dels famosos espantaocells a l'esquerre la carretera va a Nalec, donç nosaltres cap a la dreta com si anessim als Omells de Na Gaia, als pocs metres un cami a l'esquerre cami dit de les Comes Heuques, passant la Torre o era de cal Manco, que circulem per la part obaga de la vall, veient a l'altres costat tota l'estona la carretera comarcal que va a Rocallaura; de cop a la dreta em trobat la Font de la Pica, on hi havia hagut un bonic sarcofag, procedent de Montesquiu, tret l'any 2011 pel propi ajuntament de Vallbona per restaurar-lo i donar-li un us més adient. Acualment no raja res d'aigua ?? tot un misteri, al seu lloc hi ha una pica no se si de poliester ? revestida de llosetes de pedra; a l'altres costat del cami hi ha un vell dipòsit per recollir l'aigua d'aquesta font, ara totalment buit.
Després d´aqui camí cap a Montblanquet , bon camí, (a Vallbona cuiden molt els camins), nervis per arribar a l'antic poble de Montesquiu i lo primer que hem trobat abans d'arribar a lo que havia sigut l'antic poble de Montesquiu, em trobat a l'esquerre una cabana de volta, (de les que li agraden al Lluís Foix i a molts), mig amagada per la vegetació, alguns arbres que han crescut devant la cabana, preciosa, coquetona, ben feta, l'entrada reduïda a la mínima expresió i un sostre propi d'un gran mestre d´obres.
Entre tot plegat podies passar de llarg i no enterar-te, però no ens va pasar per alt, vam aparcar en una petita explanada al cim de la cabana, era l'era, en Ramon ho va confirmar, però no sabia qui era el propietari.
L'entrada reduïda, per resguardar-se del temporal de vent i pluja i l'espai just perquè pasin les mules. Sense entrar dins, de fora estan veiem que al fons de la cabana hi entra una llum natural. La petita finestreta tot un detall.
Això es algo excepcional, mai ho havia vist a LLorenç de Rocafort. Veient tanta bellesa m'abelleix posar-vos aquesta important noticia :Al 2008, la UNESCO va incloure l'art de construcció de murs de " pedra- seca " en la llista de Parimoni Inmaterial de la humanitat. Recordo quan el meu padrí m'explicava de cami a Vallbona tots els murs que havia fet ell i el Josep Ayats de cal Manco, d'entrada el llarg marge de la curva que fa la carretera al passar per dins de la població, després un important mur de la part de l'hort del monestir, i d'altres que no recordo , ell n'havia fet molts de pedra seca, a més ho explicava amb un cert orgull, reconeixia publicament que li agradava i tornava al vespre a casa content tot dient - el marge ens ha sortit be !!, el meu fill Lluis ho havia comprovat.
Bonica volta oi ? aqui va la que havia sigut la menjadora de les mules.
Jo mateix de molt jove havia vist fer dos vegades el mateix marge al fondo del Perdigó que una rubinada s'havia endut. Un Art milenari, un coneixement traspassat de generació en generació.
Queda clar que la llum que entra de fora al fons de la cabana, no ve d'un corral, vam arribar a la conclusió que havia sigut la pallissa de la casa, perquè el poble era allà mateix.
 |
| Tunel que comunica la cabana amb la pallissa, |
Ben segur que passaven la palla directament a la menjadora, molt practic i a més la reducció de la portalada era per tancar-la, en altre temps segur que fins i tot tenia una porta de fusta, els animals dormien dins.
Ja que la petita era , estava al damunt de la volta recordem activitats que si feien en el batre com estendre la batuda, donar voltes amb el rodet i el trill, girar la batuda, estirassant, desembollant amb la forca, escombrar l'era amb l'escombra de botxa, berenar, ensacar, fer paller o tirar la palla a la pallissa ......
Pensem i segur que ho encertem que aquesta cabana es va veure abandonada més recentment, no diguem cap data, però igual havia donat servei fins els anys 1960 , a Llorenç el terme està escampat d'eres que funcionaven perfectament els anys cinquanta i seixanta, totes tenien les seves pallisses, com la que vam veure en un article anterior, l'era de cal Cabalé a la Convidal, un meravellós edifici.
Vam intuir que de la porta de la cabana pujava una escala de pedra per no haver de donar la volta i així es va posar de manifest al retirar el Ramon tota l'herba seca que cubria les pedres. L'escala no es un model de perfecció, però ha aguantat fins als nostres dies.
Al mateix terme de Vallbona, hi ha la Torreta de cal Manco, que és la foto que teniu als ulls; fixeu-vos quins marges tant ben fets, tant bonics, i amb una pedra molt ben ordenada i que dir de les escales que pujen d'una feixa a l'altra o d'un bancal a l'altre ? Aquests marges tant ben fets són llaguissims, dona bo fer una excursió només per contemplar-los.
 |
| La pallissa-cabana de cal Cabaler junt amb l' era i el corral de tàpia. |
Vam tirar uns metres més amb el cotxe, però ens vam haver de deturar, no sabiem on ens ficavem.
En aquest turó estava arrecerat el pable de Montesquiu, ara tant sols pedres per tots cantons, si hagués estat tot molt més net haguessim arribat a veure la mesura enclavada a la roca dels tres quartans. Vaig trobar moltes plantes d'espantallops (Colutea arborescens). Les cases són posades al recer de la muntanya i d'espatlles al nord. ´DEs un tipic poblet arrecerat, com Omells de Na Gaia, com Rocafort de Vallbona, com Montblanquet, mentre les cases llisquen pel pendent assoleiat, a dalt emergeix el castell o lo que havia sigut. He llegit segurament al llibre del Sr. Piquer i Jover que el casal i l'església varen ésser desmuntats pel comú de Vallbona, a mitjans del segle XIX, per a fer l'església de la parròquia. Al llibre de l´Inventari de l'Arxiu de Santa Maria de Vallbona de l'any 1992 diu a la pàg. 124 : El rector de la parròquia de Rocallaura demana a Francesc Armanyà i Font, arquebisbe de Tarragona, que façi deturar l'extracció de pedres de l'església de Montesquiu, per pard del monestir de Vallbona, per a construir dos molins nous (1792).
Demanat al Ramon sobre el nom dels trossos de Montesquiu diu que no ho sap i que la gent de Vallbona en diuen : Montesquiu del Bisbe, Montesquiu del Tato, Montesquiu del Lluïsa, etc ...
Li dic a en Ramon que li dic uns noms de partides de Montesquiu per si li diuen algo : Vall de Poblet, Puig, Celadella, Coll de'n Claret, Era de Vallbona, Puig del Tallat, Coll o Coma de les Ballestes, Os, Domenge. ( Ep!! , ho he trobat escrit swel Sr. Piquer Jover. La Baronia de Vallbona 1981). Encara he trobat el nom d'una partida més de Montesquiu ( Venda atorgada per Pere Belart i Serra, botiguer de Valls, com a procurador de Ramon Borras, marqués de Bárcena, a favor de Ramon Jové i Torremadé, pagès de la Vila de Vallbona, d'una peça de terra amb oliveres i en part erma, situada a la partida de Gargot, dins el terme de Montesquiu (1818).
Al deixar les terres de Montesquiu i continuar pel mateix camí fins al pla del Cul-roig, fins a la cabana de volta ovalada, la que teniu a sota
 |
Sorpren els grans prats o grans parades de cereals, algo mai vist a Llorenç de Rocafort. Quan pujem un turó a l'arribar a dalt de tot del pic, després ve una baixada, mai una explanada com aquesta que tenim a la vista. Sí que trobem el gran pla del Tossal Gros impresionant o el pla les Eres quan agafes el camí que va cap a la carretera dels Omells també tot es pla, quan puges per la Solana abans de baixar cap a Sant Marti sí tires a l'esquerre direcció Maldà també hi han grans plans ; però la pregunta que em faig jo, -son del nostre terme ? o cap d'ells ?
Fa molts anys que pujant cap al santuari del Tallat, es van trobant inmenses parades de rostoll que alguna no te límit, i quan més amunt puges mes parades de rostoll desproporcionades, penso que serà així fins a Montblanquet.
 |
| Dins del santuari del Tallat, actualment tancat. |
i la cabana de llambordes, en un tros una cabana fos com fos era necessària per a protegiur-se de les tempestes i calmarçades.
Aquesta boca, dona lloc a cavitat grandiosa, molt fonda i llarga, quan ha de ploure diu la llegenda que s'omple d'aigua, un fet curiós, en parla el qui ho coneix des de petitó, jo mai l'havia vist amb anterioritat, tot i que es molt aprop del nostre Perdigó. El sostre es tot una grandiosa roca, impressionant.
La tarde ha donat per molt, ja es hora d'anar a retiro, vaja cap a Llorenç donant l'excursió de coneixer el territori i l'història de l'antiga baronia de Vallbona, per acabada. La finalitat més important era coneixer Montesquiu i la seva història, el Sr. Jacinto Bonales Cortés en el seu llibre Història de Vallbona i de la vila de Montesquiu. Un territori i un poble a redós del Monestir, ho ha a conseguit i dona per molt, molta història en aquestes 388 pàgines.
A l'hora de cloure el present escrit ens ha vingut a visitar el meu amic i company de l'últim quart de segle el Dr. Jordi Turró, home intelectualment molt potent, psiquiatra, és voluntari a l'Hospitalitat de Lourdes, voluntari a Càritas, és un home del renaixement, ha llegit molt, i gaudeix que els altres pensin i llegeixin, avui m'ha deixat el llibre de'n Joan-Carles Mèlich, La Fragilidad del Mundo. Ensayo sobre un tiempo precario. Tusquets Editores, Barcelona 2021.
Pep
BIBLIOGRAFIA
Història de Vallbona i de la Vila de Montesquiu. Un territori i un poble a redós del Monestir. Jacinto Bonales Cortés. Intitut d'Estudis Ilerdencs. 2011. Fundació Pública de la Diputació de Lleida.
Breu Història del Monestir de Vallbona . Episodis de la Història,de Gener Gonzalvo i Bou.1ª Edició Editor Rafael Dalmau. Barcelona 2003.
Precerdents i orígens del monestir de Santa Maria de Vallbona ( 1154-1185) Josep Maria Sans i Travé. Pàgès Editors.Lleida 2002.
VALLBONA. Guia espiritual i Artística. Josep Joan Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig. 1983.
EL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLBONA. HISTÒRIA MONAQUISME I ART. Josep Maria Sans i Travé. Pagès Editors. Lleida 2010.
Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Isabel Navascués, Carme Bello i Gener Gonzalvo. Primera Edició 1992. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
ABACIOLOGI DE VALLBONA. Història del Monestir 1153-1990. Josep Joan Piquer i Jover. Segona edició. 1990. Fundació d' Història i Art Roger de Bellfort.
