The Ladies of Vallbona: LA GENT DEL COTO DE LLORENS DE ROCAFORT I ELS SEUS DINARS

A casa , recordo que el pare els diumenges anava a missa al monestir de Vallbona, a la missa primera, per tal de poguer aprofitar el matí del diumenge, anant de cacera. Deixava l'escopeta al cancell de l'esglesia, oïa missa i tot seguit de camí cap al terme de Llorens; tal vegada en aquells anys el coto no existia i tothom podia sortir a caçar, o potser si i una de les clàusules era que els fills del poble podien caçar només els diumenges ? han passat molts anys i els racons de la memòria es van buidant. Tot es possible.Recordo que entre setmana també es caçava però sense escopeta, tot treballant al tros, parava trampes als punts de pas de conills i recordo que eren molt efectius.
El pare mai va anar a caçar travessant els camps de conrreu o rostolls o guarets, sinó que anava a la barraca ( aquesta es feia amb rames de pi, que et cobrient del tot i només hi havia alguna obertura per disparar), o sigui que amagat tot el matí i si es parava algun tudó a la branca d'un pi que tingués a la vista, no solia fallar, estava orgullós de la seva punteria.

Aquesta era la seva escopeta preferida, heretada del seu pare, el meu padrí Pep, que alhora segons la corretja, havia servit pels Somatens Armats de Catalunya, que ben segur el padrí com a cap de família n'havia format part, almenys així ho havia sentit a dir a casa des de temps antic.
Els somatens tenien el seu reglament igual per tot Catalunya, que regulava de dalt a baix tota la organització i comandaments.

Als pobles estaven manats per un Cabo de Distrito y Pueblo , i usaven la següent distinció.

El personal civil que formava el Somaten, no tenia uniforme, però si que se'ls considerava com agents de l' autoritat i eren molt respectats per la població.

Fa uns 30 anys alternava la cacera amb aquesta altra escopeta d'un sol canó i n'estava molt content.
En els últims 28 anys va fer servir una escopeta de dos canons feta a Eibar i comprada a les Planes d'Hostoles .

De molt petit record que el pare posava aquest estri fixat a una punta de la taula de la cuina, i reciclava tots els cartutxos que disparava, o sigui que canviava el pistó o també anomenada càpsula fulminant, l'omplia de pólvora amb perdigons i el tapava , donant voltes amb aquest estri. Sempre ho feia aprofitant els dies de destorb, dies de molta boira, pluja o temporal .

Aquesta feina la solien fer més caçadors i gracies a reciclar per estalviar, també el camp estava més net. En l'actualitat se'n trobe a grapats al terra i com que son de plàstic, tardaran en reciclar-se per si sols. Fa anys que tinc fotos de grups de cartutxos al terra.

Com tots sabeu, el pare li agradava molt escriure i emparaular tot el que passava al petit poble de Llorens de Rocafort, ha deixat cents d'escrits i de poemes fets a la Mare de Déu del Tallat en la Romeria anyal del poble, o de festes majors, o de benvinguda als Reis d' Orient, o dels dinars que feien els caçadors del Vedat Privat de Llorens.

Ell sempre li venia be, adreçar unes paraules per agrair o per felicitar als que visitaven el poble com en la Visita Pastoral del Sr. Arquebisbe de Tarragona, o en altres esdeveniments de tota mena, com canvis d'alcalde donant-li la benvinguda, o com en el tema que ens ocupa avui;

també, després dels dinars a Rocallaura el dia del romiatge a la Marededéu del Tallat, o el dia de la visita dels Reis d'Orient al local social. O en qualsevol reunió del poble per celebrar qualsevol festa o assumpte. Tenia molta memòria. Ha deixat molts poemes, però com ell deia molts no estaven escrits.
Dono les gràcies a la nostra cosina Mª Rosa Pons per les fotos dels grups.