LLORENÇ DE ROCAFORT UN BON REFUGI, ARA I SEMPRE.

Els que som fills de Llorenç de Rocafort i perquè no dir-ho de la baixa Segarra i actualment dit l'Urgell, tots patim un neguit especial, que mai deixem de preguntar en les nostres converses telefòniques, els emails, els watssApps, els xats, cartes escrites, sempre està present el tema del temps, " ha plogut ?, plourà o no plourà " ; jo des de petit en les meves cartes des del col.,legi als meus pares i padrina, totes començaven amb un gran interès per la climatologia. Clar totes les collites de casa - el gra, les ametlles, la vinya i les olives, si ploia tot era diferent, les collites eren més generoses. Recordo llegir les cartes del germà de l'abadessa de Vallbona, Maria Teresa de Riquer i de Sabater,  al Marquès de Benavent (Felip de Riquer), instal.lat al carrer Escudellers de Barcelona i a l'inrevés preguntar-se mutuament sobre si havia plogut o no, questió que el 1776, tenia la mateixa importancia que avui dia, sobre les seves consequències sobre l'agricultura tant important per tots nosaltres i evidentment també pel monestir de Vallbona. Ara que tornem a ser uns cinc dies de Llorenç per motius familiars, com fer la melmelada de mores com cada any d'ençà més de vint, batzacar unes quantes ametlles sense canyes, cosa curiosa si la veiessin els nostres pares, no tenim canyes per batzacar , amb el pare no passava, mai es va quedar sense, anar al tros sense les canyes era un pecat, per menys l'havia vist tornar a casa i tornar al tros, temps era temps. A la pallissa de l'era sempre hi guardava les canyes més llargues i gruixudes, però no en queda cap. Tota la vida el pare estava tranquil perquè mesos abans de plantar l'hort ja tallava les canyes a la sort, però d'això han passat uns quants anys.

Ultima foto del pare en Sisquet Capdevila Pons i un servidor en el mateix moment de tallar canyes i les dos  que tenim a les mans, precisament eren per batzacar les ametlles.

I jo que em pensava que em robarien les canyes que tinc a la Sort, al fondo de Llorens, al costat mateix de la carretera anant cap a Vallbona ?  donç ha arribat un moment que no interessen a ningú, sempre li havien fet un gran servei al pare , abans cada casa tenia el seu hort, ara només en queden tres o quatre al meu poble i en algun he pogut veure barres de ferro d'encofrar, ja no caldran mai més les canyes. 
Parlant de batzacar ametlles, recordo que un cop pasat l'onze de setembre començava la collita més bonica i pausada de casa nostra.

Un servidor sermpre em guardava 15 dies de les meves vacances per anar-los ha ajudar i junts feiem la collita. Cada mati carregavem la carreta del tractor i vinga cap al tros, amb la cistella de menjar que la nostra mare Isabel tant dolçament ens preparava.........
 Estan l'ametller parat amb les borrasses que el pare creia convenient i un cop batzacat, el pare sempre ens feia donar un tomb al perimetre de les borrasses per si  alguna ametlla havia anat a parar una mica lluny degut al cop que li ventaves amb la canya.                        

Una curiositat, ametlles collides pels dies de l'11 de setembre i el ferro que veieu es que es tracta d'una borrassa que feia de banderado, recordo que a la nostra mare (acs) no li agradaven gens ni mica, eren borrasses per a collir en un marge.

Us poso una foto d'un servidor rient per sota el nas, tot parant el banderado que li tocava a la mare i ella protestava al pare, no li agradava tensar i clavar el ferro al terra perquè el pes o el vent no engequés el banderado a fer punyetes.

Després de tot el procés d'esquetllar les ametlles amb una màquina que les treia la clofolla, quasi res !!!

Les ametlles surten així de netes de la màquina, t´estalvies un grapat de feina, la clofolla surt per un altre costat.

després les posaven a dalt la terrassa al sol,per tal de deshidratar-les i de nit les tapaven amb una borrassa i així fins a aconseguir la qualitat adequada . 

Foto del nostre arxiu particular, les ametlles de casa posades al sol del mati al vespre, cosa impensable avui dia, encara que ho he vidt fer , posant les ametlles al damunt d'una carreta del tractor, no al terra. Abans a Llorenç els arrers estaven plens de catifes d'ametlles al sol.

Tot seguit venia el classificar les ametller per families : llargueta o desmai, marcona, esperança i mollar: Els pares ho feien religiosament fil per randa, tenien tot l'octubre i mig novembre per dedicar-los a les ametlles i sense moures de casa.  
Nota curiosa, batzacan els ametllers om troba a cada arbre fins a tres classes d'ametlles, era per assegurar el tir, si el fred en matava una classe sempre et quedaven les altres dos perquè florien més endavant.                                                         

Transcric les paraules escrites al darrera d'aquesta fotografia pel meu fill Lluís : Pare i fill / Padrí i papa per mi / Un moment de reflexió ! . Desitjo que t'agradi. Signat : Lluis Capdevila. Llorenç de Rocafort, hivern de 2006. Fa molts anys.
Arrel d'aquesta foto em ve a la memoria, que totes les families estenien la clofolla a les eres, i la canalla ens passavem hores remenant-la a l'hora de la sortida del col.legi, buscant les ametlles que havien caigut, i després ens les veniem, sempre a un preu més baix de l'oficial; puc dir que a tothom a l'esquetllar a ma ( encara no havien arribat les màquines ), li queien ametlles al terra, fins i tot al meu pare que parava molt de comte. Antigament la clafolla assecada també la compraven, o sigui que tot s'aprofitava.
Aquesta fotografia ens aporta història familiar: el pare estava remenant la clofolla d'ametlla per que s'assequés més depressa, després es guardaria dins la pallissa, per tal de tenir reserves per l' hivern, la clofolla te al poder calorific, ideal per cremar-la a l'estufa tot barrejant.la amb algun tronc de llenya d'oliver o d'ametller. Sempre ho he vist així, segur que ha llorenç ja no ho fa ningú; perquè la clofolla la màquina (vibrador) ja la neteja al tros i queda tirada pel terra , o sigui que a casa no n'arriba gens ni mica. Tot això em fa pensar que els nostres pares, ho aprofitaven tot, recollien les rames d'esporgar els olivers i en feien feixos que els portaven cap a la pallissa, recordo que també servien per donar de menjar als conills que els deixaven pelats, els altres s'assecaven del tot i després els sacudient a l'era  i la fulla la venien i les rames pelades es guardaven per encendre el foc a l'hivern.

In memoriam del nostre pare Sisquet Capdevila, trencant ametlles, en el seu racó preferit

Abans de tots Sants s'havien de partir les ametlles, per tal de fer els panellets ,  com que era l'especialitat de la nostra padrina i més tard de la mare i realment en feia molts i molts variats, el pobre pare es passava hores al seu racó de sota la terrassa partin les ametlles, en la més estricta soletat , cosa que mai ningú li va agraïr, sempre els elogis anaven dedicats a la mare, - Isabel que bones les ametlles garapinyades, que bons els panellets, i així any rera any. 

Ls familia Capdevila Vila i el meu cunyat Josep Subirà que forma part de casa des de sempre, tornant de batzacar ametlles fa uns 7 any, fixeu-vos amb la carade felicitat de tots pelgats, sobretot de la mare i el pare. El sol anava de baixa, això vol dir que estavem cansats de treballar tot el dia, però per damunt de tot ens sentiem afortunats.

Ara jo ocupo el lloc del meu pare i els panellets els fan entre el nostre fill Lluis, la tieta Dolors i la Tere. Però com que la memòria de tots plegats falla, el Lluis fa un any que va penjar a internet la formula exacta de fer cada panellet i amb la bascula al costat no es cometen errors. Amb això vull dir que ja fa tres dies que he començat a partir ametlles, ben mirt se'n necessiten moltes per a tres families.

Retrocedim als dies 14,15,16, i 17 de setembre, que una altra questió que ens ocupava, era fer la melmelada de mores com cada any, enguany estavem molt preocupats per la gran sequera que ha patit el nostre territori, i des de Girona, parlavem sovint amb el meu cunyat Josep Subirà , per tal que ens informés sobre si trobariem mores i si ni havia , si encara eren verdes, tot un problema. Ens va dir que si que ni havien ! problema sol.lucionat.

Sí, tots a una, escampats pel terme a buscar mores, hores i hores, al tornar al vespre tots contents perquè déu ni do de les que portavem.

Moltes hores de cocció, passar tota la massa pel xinu i finalment bullir la resta fins a trobar-li el punt de dolçor i envasar-la.

Certament ha sigut un any de una bona collita de mores amb una exel.lent melmelada, la sequera ha ajudat. N'estem ben cofois.
Una altra tasca a fer a Llorenç es anar a veure com estan de carregats els noguers. Sí ni han, però hem de donar les gràcies al meu cunyat que cada 15 dies ha ensofatat els noguers perquè no si poçi la plaga i després surtin totes bones, em recordo del gran noguer del perdigó, que el pare l'ensofatava fins als 85 anys que encara pujava dalt del noguer perquè a mi no em passés res. El pare i la mare cap a la tardor passaven per sota el gran noguer mati i vespre, per tal de recollir les nous que havien caigut i d'aquesta manera tenir nous tot l'hiver. A llorenç al no haver-hi botigues a l'hivern no teniem fruita, cada familia tenia el que guardava com les serves, les figues seques, pomes d'hivern, conserva de pressec, confitura de codonyac o també dit  " membrillo " 

Tothom menjava el que tenia i para de comtar. El codonyac quan més vell es millor, de vegades costa de tallar, però m'encanta. Els tros del Perdigó n'està ple d'aquest arbres tant pel fondo, com per l'obac som pel racó de la solana, fa dos anys els vaig esporgar i enguay n'estan carregats.

A l'esquerre els codonys nous que encara estan creixent i a la dreta ametlles.

  De cap manera em puc oblidar d'anar a donar un vol a l'era per veure com estan els ametllers, la figuera de la mel, la parra de moscatell que va plantar  la nostra mare Isabel, tal com poden veure la nostra neboda Eli, en Josep i la meva germana Dolors els han collit i n'han tret 23 kilos, Déu ni do; en tindrem per molts dies.

fa un grapat d' anys, els 6 noguer que vam plantar l'any 2009 i que han crecut molt, que fa el guindo del racó mirant cap al fondo ??, em pogut comprobar com s'ha mort, i precisament no ha sigut per falta d'aigua, també donar un cop d'ull al pomer del Lluís que és de la classe Reineta, molt apreciada per reposteria., enguany n'ha fet mitja dotzena, esperem que no es mori i en tinguem moltes.

Carrau pel seu us durant la setmana santa,

No puc acabar l'estada al bell i vell poble de Llorenç , poble que cumpleix el petit poema de mossen Ballarin que diu : 

en aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses
d'aigua bona i d'abeurar, 
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam....

Sense parlar del Joan de cala Milia que en pau descansi o millor al cel sigui, que no en tinc cap dubte, perquè el conec desde petit, junts vam fer d'escolà i curiosament encara estava viu quan vaig trobar el carrau de casa nostra que segons el meu pare l'havia fet l'oncle Baldomer Capdevila Pons també al cel siga, i es un carrau que ens uneix especialment amb en Joan, i amb d'altres, el divendres i dissabte sant no es podien tocar les campanes i mitja hora abans els escolants sortiam als carrers amb els carraus i deiem anem a matar jueus, en realitat no en vam matar mai cap, però si que comvocavem les dones que anessim a missa, curiosament dels homes no en parlavem o l'hora santa o al via-crucis o més senzillament als oficis i ens ho passavem d'allò més be, apretavem i feiem sonar els carraus devalent, més soroll que les propies campanes. En Joan estava ple de bondat, era el seu estat natural, feia favors a qui el necessitava sense esperar res a canvi, a mi personalment em va portar una gran carretada de troncs d'olive de Les Pintades a l'era i que de manera esponania com un misteri dia a dia ha anat baixant i baixant, n'hauré de portar més perquè els pobres no passin fred el proper hivern. Joan no saps com et vaig agrair aquell viatge pel bancals de les Pintades, descarregar-la a l'era i mai em vas volguer cobrar res. Pel camí dels Perdigons em vas assegurar que no coneixis gens tot aquell indret ja terme municipal de Vallbona de les Monges.
Erets un home senzill del tot, transparent, no tenies doble vida, tot el que feies es podia mirar, no hi havia doble sentit en la teva mirada, en poc quasi erets feliç, els teus passetjos diaris amb el teu gos cap a dalt de la vostra era (Roca la Bassa), era la pimera persona que es possejava pel poble amb un somriure als llavis. Persona de bon tracte, que es el que ens demaa l'Evangeli el qual tu sempre hi vares creure, ho se perque durant anys vaig ser  el teu company de banc a l'esglesia i l'Evangeli ens demana que siguem persones de bon gracte i més coses, pero siguen de bon tracte en tenies molt de guanyat. Bon veí, solidari en moments dificils, bon ciutadà, bon tertulià , amic dels seus amics i que junts us asseiu a baix a la pista o a les escales de ca l'Antonio, per passar bones estones sense fer mal a ningú. Tots t'anyorarem i no oblidis que no et faltaran les nostres oracions. Fins al cel amic.
Tornant a la familia, durant aquests poquets dies , hem reviscut tot allò que feien els nostres pares Sisquet e Isabel, que contemplat en la distància no era poc, sinó que no paraven. Ens ha vingut moltes coses a la memoria, com que sempre donava i sempre servia als veins, però sobretot la mare que des que va arribar a Llorenç va haver de fer un gran esforç per a ser feliç, i ho va aconseguir ,practicament tot li va anar en contra, a més una joveneta de 18 anys molt prima i que parlava un  garrotxi purissim, i això era motiu de burla quan anava a comprar el pa, al passar davant dels homes que estaven asseguts a la creu de Llorens o a l'anar a la carnisseria a comprar una terça de xai, o a l'anar a missa o anés a collir panís o a qualsevol casa del poble, però malgrat tot va ser una exel.lent persona i un millor mare i va posar un somriure permanent a aquest Llorenç que ès el meu, que prouta falta li feia, això és un mèrit reconegut per tothom, ven mirat encara avui dia som sorruts, mal fiats i amb un humor de canya xiula, que el que no el coneix ens mira de reull. Aqui van unes paraules que usava la mare a l'arribar a Llorenç i després jutgin vostès mateixos :

ull   /uiera/

ullal  /uial/

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

call  /caia/

llet  /iet/

medalla /medaia/

cavall  /cavai/

Aquesta foto va dedicada a en Joan Costa el que ha sigut el nostre company en el camí de l'Evangeli diumenge rera diumenge i també pels nostres camins del terme. Ja t'enyorem.

Pep

ELS SANTS DE LA PEDRA

Benvolguts veins de Llorenç, ja passada la festa major, però he rebut un treball fet pel SR. Lluís Barberà i Guilen, que es un estudiós dels nostres sants patrons Abdó i Senen, també coneguts com els Sants de la Pedra. No us explico res més, tant sols ho deixo a la vostra consideració tot desitjant-vos una bona lectura.

https://malandia.cat/2019/07/els-sants-de-la-pedra/ 

Només dir que es un home que ha estudiat moltissims tot el que representa en la nostra vida de cristians i també social aquests martirs tant estimats per tots nosaltres i d'altres pobles i viles d'arreu del territori català i valencià.

Ben cordialment i molt agraït Lluís

Pep

RESTAURACIO DE L'ESGLESIA PARROQUIAL DE LLORENÇ DE ROCAFORT

Totes les esglesies que pertaneixien al Cister estaven dedicades a la Maerededéu, per això a la façana de l'esglesia de Llorens hi figura com eslogan AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS,

en honor a la Marededéu,i només d'entrar novament si aixequem els ulls ara, sense el cor, tornarem a veure a la Marededéu en la primera clau de volta. la restauració començada aquesta setmana en que se celebra  de Sant Blai ; trobem la clau de volta que dona fe del que dic. Trobem a la Marededéu amb el nen Jesús als braços i portan la rosa de Jericó.  Quan d'honor a la Marededéu oi ? El Cister era així i segueix sent així . a les hores liturgiques sempre hi ha present El Magnificat, que ha Vallbona, dona bo d'escoltar-lo a les vespres.

a la façana figura com a data de construcció 1593

Ara amb la demolició del cor, que sempre ha sigut una cosa sobreposada, podren gaudir i lluir d'aquesta clau de volta, potser la més important de la nostra esglesia parroquial i que ens lliga amb la nostra història  amb el monestir de Vallbona, per sempre més.
Troben que el castell i terme de Llorenç fou concedit a la comunitat de Vallbona el 8 de febrer de 1182 pel noble Pere de Bellvís, amb motiu de fer-se familiar del monestir.
Penso que tots vam tenir molta sort de que la nostra senyora jurisdiccional fos l'Abadessa del Monestir de Vallbona.  L'Abadessa Saureneta d' Angesola ( 1379-1392), degut a la compra de l'alt i baix imperi, l'alta i baixa jurisdicció, la jurisdicció civil i criminal al rei Pere el Cerimoniós, per 20.000 sous. Tots els habitants de la Baronia vam passar de cop a ser vassals de l' Abadessa i alhora,  Baronesa de Vallbona, començan pels nostres avantpassats la edat mitjana.
pasaren els anys i en temps de l'abadessa Arcàngela de Copons ( 1576-1601), aquesta abadesa en cumpliment de les reformes manades pel Papa Gregori XIII, del Concili de Trento , del decret de Pius V, ordena que a Vallbona s'observi clausura  i que no s'admeti novicies ni professes si no votin clausura 1580.Governà vint-i-cinc anys el monestir. Una curiositat d'aquesta abadessa, es una concòrdia feta amb el duc de Cessa, relativa al rec de les aigües del Corb, per part de Preixana, Rocafort i el Vilet.
No puc continuar sense posar-los un fragment d'una reunió de la universitat de llorens amb l'Abadessa Copons que figura en aquest escrit.

Arxiu històric de l'Arquebisbat de Tarragona. 

Només es un pensament, però segur que van estar molt millor que si haguessin estat sota la jurisdicció dels comtes de Guimerà.

Teula de l'època de l'abadessa Leocàdia de Ricart i de Cardona ( 1631-1657)

Tirant molt enrera, a part de les llindes de les portes de Llorenç de Vallbona, permeteu-me no dir de Rocafort, donç estem ficats de ple en l'època dels Cardona i aquests estimaven molt el monestir.  No hi ha massa lindes d'aquesta data; Fa uns anys el meu pare i el paleta fent de vell nou la taulada de cal Portumeu o Bartomeu , casa antiquissima del poble, l'escriptura porta que dona a la muralla . Vostès mateixos.  Temps era temps. Van trobar aquesta teula, que ni falta un tros, però suficient per veure la data de 1637, època en que governava la baronia de Vallbona, la ilustre Sra. Leocadia de Ricart i de Cardona (1631-1657),governa durant  26 anys. Durant la guerra dels Segadors, la Universitat de Vallbona va fer un censal de  150 lliures a favor del monestir, per a pagar l'ordi dels cavalls que estaven allotjats en el poble.

La rodalia de la Vall del Corb es veié molt afectada pels allotjaments i amb ells pels desordres i malifetes de la soldadesca. Vallbona fou un oasis de Pau  (J.J.Piquer i Jové).

Església construïda sota el govern de l´Abadessa Arcàngela de Copons ( 1576-1601)

Aquesta vista de l'esglesia, de la petita entrada a cal Cantó, abans casa Pons i ara cal Magí i encara al costat cal Martí. Aquesta vista només fa 40 anys no s'hagués pogut fer, perquè en aquesta petita plaçeta, es van enderrocar dos cases, propietat de la familia Català, que l'una es deia cal Coix Vell i l'altra es deia cala Pepa, i per això ara poden recular molt l'objectiu de càmara fotografica i tenim aquesta bonica  joia arquitectonica a la vista.Entre l'església i les cases, on podem veure ell bonic llorer o llor, aquí, hi havia una petita porta que donava a  l'hort de l'abadia o ultimament jardí, que era ni més ni menys que el primitiu fossar (109 m2.), on si enterraven els morts a l'edat mitjana; més tard ja en parlarem.

Abans de continuar vull donar les gràcies als meus veïns per la seva voluntat  i esforç en moure tots els sants , bancs, altars, i moltes altres coses, perquè es pugui dur a terme la esperada restauració del temple parroquial.

Aquesta altar penso que el van regalar els Srs. Canonges Bergadà, a lo millor al retirar els altars darrera o a sota descobrim lleltres o pedres treballades amb inscripcions que ens ajuden a agafar el fil de la nostra història, si més no a ampliar el que ja coneixem.

Tot es possible, al repicar una esglesia tant antiga, com descobrir la gran arcada al damunt de la pica baptismal, que va ser clausurada i el sostre abaixat al fer el cor i posar la barana, va canviar tot, o es que van pensar que amb 4 capelles ja en tenien prou o es que van pensar que no calien tant sants i que amb els sants patrons Sant Abdó i sant Senén ja en tenien prou !  Mai ho sabren del cert !. M'adono de quin enrenou va ser construïr el cor, penso que el mateix que desmontar-lo.

Veien la petita capelleta on sempre s'ha batejat i pensar que aqui dins  ens hi ficavem tots, escolants , el mossèn, els padrins, el pare, la mare es quedava a casa , tots erem pocs per a que sortís un bon cristià , amb les paraules del mossèn quasi adreçades al padrí i pare de la criatura : Credis in Deum Patrem omnipotentem, Creatorem caeli & terrae ? Credo.
Credis in Jefum Crisftum Filium ejus unicum, Dominum nostrum, natum & paffum: Credo.
Credo in Spiritum Fanctum, fanctam ecclefiam Catholicamm, Sanctorum communionem, remiffionem peccatorum, carnis refurrectionem, vitam aeternam: Credo.
Al final el sacerdot convençut de les respostes dels pares i padrins, es quedava tranquil que aquell infant seria educat en la fe Catòlica i deia les paraules rituals perquè el nadó quedés batejat per sempre : Ego te baptizo in nomine Patris, Filij, Spiriitus fancti.

Apa el noi ja era fill de Déu i tots contentissims cap al carrer, que alli  esperava la canalla per tal de festejar la festa tirant confits abundament. L'ocasió s'ho valia. i si llegim a Valeri Serra a La Vanguardia explica sobre els batetjos : Una de las mas típicas  es la anotación de todo cuanto ocurre en los bautizos. En la comitiva  de padrinos y demás acompañantes que llevan el recién nacido a la iglesia, figuran al frente unas niñas llevando unos canarios de vidrio y una toalla, que el sacerdote usa después del bautizo.
Las comadronas del pueblo están atentas para saber que tal se portan los padrinos, puesto que estos pagan un tributo a la Virgen del Rosario, depositando una limosna en la azafata que presentan las mayoralías.. Luego de aventadas las campanas para festejar el ingreso  en la iglesia de un nuevo cristiano, tocan tantas batalladas, como sueldos hayan dado de limosna.
Acto seguido las administradoras de la Virgen van a visitar a la madre del bautizado y es costumbre que a esta visita asista su hijo colocado encima de la cama, con todas las galas con que vino a la parroquia, de las cuales en manera alguna se despoja hasta tanto  que su madre recibió la visita y ofreció una limosna a Mria Santísima. Las mayoralías colocan  luego la azafata en la mesa donde se sirve el refresco a los que fueron al bautizo, terminado lo cual se levanta la comadrona y pide por si; no con  formula propia como en Bovera, donde donde se levanta y dicetendiendo la mano entre el padrino y madrina: " Se me rompió la cinta del delantal", celos que saben a donde va la indirecta, le dan sus honorarios,
Es costumbre echar confites, almendras u otra fruta seca, desde el balcón de la casa toda la chiquillería del pueblo, para que participe del fausto suceso. (3-9-31).
Els darrers anys que de neixament n'hi han hagut poquets, ha servit per guardar les bombones de gas butà, per escalfar l'església durant les misses de cada diumenge o altres cerimònies com enterros, batetjos, visites pastorals, reunions.....

Com tots vosaltres, ningú havia vist l'ésglesia dalt abaix, al menys jo no. Els homes que estic veien a aquestes fotos, penso que alguns haviam fet d'escolans, al menys el Claudio oi que sí ! Clar tota la vida del poble passava aqui dins, abans he comentat un bateix, clar que  era el primer  en la vida d'un cristià. després ja anavem fent grans i al vespre molts anaven a fer la visita al Santissim , resar el rosari, o a encomanar-se a Déu i a la Marededéu. recordo que l'església estava oberta mati i tarda, o sigui sempre que es volia, es podia entrar a ressar. una de les primeres oracions que vaig aprendre va ser :

Sia vostra gran puresa

alabada eternament,

puix que Déu omnipotent

es complau en tal bellesa.

A Vós celestial Princesa,

sagrada Verge Maria,

us oferesc des d'aquest dia

l´ànima, la vida, el cor.

Mirau-me amb ulls plens d'amor;

! no em deixeuu, no, Mare mia !

M'encanta l'alegria dells meus veïns de Llorenç

No se,  si era del mes de Maria o no; es igual, però aquesta oració em porta a recordar un grapat que em va ensenyar la padrina Dolors i la mare Isabel les dos (a.c.s.); i també els diferents mossens que vam tenir i que estimaven molt Llorens. Ara que parlem de mossens, no recordo amb quin vaig fer la primera comunió; però diria que amb mossèn Jordi Rossell.
Repasem els mossens que ha tingut la parròquia de Llorens aquest segle XX i principis del XXI :

1906-191     Isidro Grau
1913            Pio  (Crivillé   ? )  costa de llegir la signatura
1913            Alejandro Ossó
1915            Antonio Escalé
1925            Francisco Vives
1931            Bartolomé Tomás (contemporani dels germans Bergadà )
1934-1936  Pedro Vallverdú
1939            Marcelino Martí
1939            Ramon Marimón
1945            José Dalmau
1945            Marcelino Martí
1952            José Serra Ramon
1954            (J.?) Amenós Berengué
1956            Jordi Rossell Farré
1960            Daniel Barenys Llauradó (a.c.s.)
1968            Pasqual Gasol
1969            Francesc Huguet
1981            Pasqual Gasol
1986-1992  Francesc Vives i Pascual ( conegut com a Pare Romuald des                     de Poblet )  mort al desembre 1992
1993            Armand Carbonell i Bergés
1998 -2011 Pere-LLuís Ramon i Martori (a.c.s.)

Mossèn Joan Costa, el nostre rector.

 A partir de l'any 2011 i actualment  mossèn Joan Costa, que s'ha fet un de nosaltres. Bonica foto i bonica companyia al darrera els sants patrons de la parròquia de Llorens sants Abdó i Senen.
Abans de continuar , no vull que passi per alt la persona del pare Josep Maria Segura, escolapi, junt amb d'altres persones van fundar la comunitat anomenada l'Olivera a Vallbona. El Dr. Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona, perquè la petita comunitat tingués una minima font d'ingressos, nomena ( 14-X-76 )  al pare Josep Mª Segura , Sch. P., Ecònom de la parròquia Sant Martí de Maldà, i encarregat  Nalec i El Vilet i de manera espontània suplia les mancances dels mossèns de la vora de Vallbona, com Llorenç si convenia. Donava classes als Escolapis de Tàrrega. Tot ingrés, per petit que fos, ajudava al grup. Aquest nomenament va sortir publicat al Butlleti oficial de l'Arquebisbat de Tarragona el dia 18 de setembre de l'any 1976.  ( Interessant llegir la carta que ell mateix va escriure als feligresos de Sant Martí, Nalec i El Vilet).

Litografia de Parcerissa any 1846. Monestir de Vallbona de les Monges. Es la unica imatge antiga, que tenim del monestir de Vallbona.

Recordo que era l'any 1978 , en un escrit seu mecanografiat feia una llarga reflexió sobre el progrés de  l' Olivera; el Pare Segura proposava no tenir res com a propi, sinó compartir-ho tot. Tenia interes en obrir les portes de la petita comunitat per tal d'integrar gent del poble de Vallbona i agraïa l'acolliment que des de sempre van rebre del Manuel en Manu i la Carme.  L'any 1978 hi vivien en l'Olivera: en Pim, Joan, Ramón, Jordi, Alfonso, Carmina José, Leonor, Joan, Josep Mª, i Pilar. Tot per felicitar i esperar  la Pasqua  de 1978.
Recordo que la nostra mare Isabel (a.c.s.)  s'oferia a rentar-li la roba que portava, perquè tenia més d´una taca i ell li deia que no i afirmava : - els meus de l'Olivera també van tacats, jo no puc ser diferent - moltes gràcies Isabel.
He de ser sincer, des de la seva mort no estic al dia de l'Olivera n´hi dels seus progressos tant humans com econòmics;  si que en sento  parlar des de Girona dels seus èxits , me'n alegro moltissim. Sí, que estic orgullós del seu prestigi en tots els aspectes , dels bons vins que fan, i del seu cava,  dos cops que he anat al Celler de Can Roca a dinar i les dos vegades m'han servit vi blanc de l'Olivera de Vallbona com una primicia, i reconec que ho es. Per molts anys.
 El pare Segura va oficiar l'enterro de l'oncle Lliberato, germà de la meva padria Dolors Pons (e.p.d.). Ens apreciavem mutuament. 
El pare Segura el considero un home sant. Només cal llegir el llibre " Se de qui  m'he refiat. Editorial Claret any 1990. Vostès mateixos. Llàstima que morís tant jove !!!

Aquesta bonica volta del cor, a mi em trasllada al segle XIV- XV, molt interessant, per unes cuantes cases van fer una bonica esglesia, tot una joia. L'any 1359 Llorens tenia 10 cases i l'any 1787, segons un document que es conserva a l'arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases : Pons (Biel) - Capdevila (Pere Jaume) - Martí Amenós - Saltó - Bori - Pons (Bartomeu) . Capdevila (Llorigó) - Cots - Pons (Meca) - Pons (Damià) - Timoneda - Capdevila (Cames) - Capdevila (Reyner) - Pons (Pobre de mi ) - Bergadà - Capdevila (Mora) - Giné - Pons (Meca de fora) - Molí.

 Després ens portarà problemes amb les abadesses, perquè Llorens no tenia un capellà fixo i els de Llorens com que eren molt religiosos n'exigien un de fixo i estable . Còpia d'una carta del llibre del Sr. J.J.Piquer,  que la prelada adreça al Vicari general de Tarragona sobre la questió del vicari de Llorenç, que els veïns  volen que sigui " perpetuo y estable" En aquesta època el vicari esmentat residia a Vallbona i els de Llorenç no es consideraven ben servits. Sembla que l'arquebibe els feia costat i estaven molt envalentonats, fins al punt de formular amenaces a l'abadesa. Llegint la cronica de l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, filla de Lleida, trobem un escrit en el resum del segle XVIII  que diu : Les mostres d'insubordinació dels subdits , les trobem l'any 1773, quan els veïns de Llorenç obtenen el suport de l'arquebisbe de Tarragona, per tal d'exigir al cenobi un vicari fix, resident a la parròquia i amenaçen dient que aquesta demanda era el darrer acte d' urbanitat que l'abadessa rebia dels vassalls. 

Resultat van haver de fer una casa pel mossèn, clar fins llavors els sagraments s'administaven desde Vallbona. També se li va haver de donar un hort, al fondo on estaven tots els horts un darrera l'altre; de Vallbona cap a Llorens i pel costat de l'obac on passava la siquia que en aquell temps sempre portava aigua:
Hort de ca l'Andreu, de cala Milia, de cal Roig, cal Sileta, cal Ton, cal Pere el Mano, Domingo l'Elvira, cal Coix, hort del capellà, Magdalena  del Forn, Hort de cal Quim ( tenia una nòria, que hi lligaven el ruc i aquest donant voltes treia aigua del pou propi), cal Mano, cal Gallo, no confondre amb el Sico el Gallo, cal Bori, cal Blasi, Saltó, cal Jan, cal Cabalé i més avall cal Xepe. 
Els horts aprop del Molí eren: Portomeu, Damià, Rafelet, Martí, Cantó, Mora, Pusa.

Però els problemes amb els de Llorenç continuen; comença en aquest abadiat, " el plet de la llenya " que els regidors de Vallbona sostenen contra el monestir. Sínicia amb una exposició historica de Jaume Pasqual sobre el dret que te el cenobi d'allenyar en terres de Vallbona, Llorenç i la Quadra de Mas Déu. Diu  que, com que en el terme de Vallbona escassejaven les llenyes, l'abasessa manà que anessin a allenyar a Llorenç i que els veïns ho impediren, prenent els forners la llenya tallada i les destrals 1781. El problema residia que  en el forn de les monges s'hi coïa el pa dels veïns, fins que l'abadessa Riquer cap al final del seu regim donà permís per que el poble en pogués tenir un.
 L'antic règim va durar fins a l'abadessa Maria Teresa de Gallart i de Grau, ultima abasessa jurisdiccional. On l'ultim acte senyorial vaser donar una font al barri del Rabal.

La nau medeix 14 m de llarg per 5 d'ample.

Restaurar una esglesia, es algo gran, serio, no es dona cada 100 anys, sinó que pot passar 10 generacions i que no es torni a tocar, per això al buidar l'església parroquial, o sigui l'església que va veurer neixer  com a minim 1o generacions dels nostres avantpassats, potser em quedo curt ? Molta història del nostre poble ha passat dins aquests murs. Parlant de reformes, dins de l'església el nostre pare que va viure 91 anys, siguent molt jovenet segur que va veure fer els nous altars de marbre un cop passada la guerra, en les diferents capelles i a l'altar major, però mai en va parlar, com a modificació va veure treure la trona des d'on el capellà abans del Concili Vatica II, feia els sermons i resava el sant Rosari i en la vetlla Pasqual cantava el pregó: L' Exultet angélica turba...

La pujada al cor, que estem veien per última vegada, perquè se'n va a terra. Fixeu-vos la pedra que ben colocada sota la llum i la mènsula, o entre la mènsula i la porta de pujada al cor. Aqui ven be podriam trobar que hi haguès una altra capella, ben probable, que s'aprifités la buidor de la capella per a fer pujar l'escala i girar cap al cor. Quantes sorpreses ? M'agradaria saber a quina època es van posar de moda els cors ? No se si ho sabren algun dia .A la dreta de la imatge hi havia la pica amb aigua beneïda per agafar-la al entrar i sortir de l'esglesia.

Recordo que quan deixavem de fer d'escolans, la màxima il.lusió era pujar a dalt del cor, on hi havien els cantors a part dels homes , jo recordo el cor ben abarrotat d'homes. Els homens ocupaven els espais més aprop de la sortida, sota el cor i ultims bancs i dalt del cor; no se perquè però així era. 

Qui no recordara cantar les epistoles meravellosament be pels  grans cantors al cor de Llorens, que feien les delicies dels veïns, i forasters en les fetes assenyalades . El pare recordava els següents :

Pau del Gallo,i el Modest de cal Mora en sabien molt , dos de cal Giné , els dos es deien igual Ramón Bergadà, Pep de l'Emilia, germà de l'Adelaida i de la Dolors del Martí i de la Genoveva mare de la Tecla, en Ramonet del Bergadà germà del Josep. el Pepito de cal Mora, l'Albert Xifré , en Jaume Timoneda de cal Ton, en Jaume Capdevila (Sileta), en Roc Figueres, pot ser que m'oblidi d'algú, en demano disculpes d'entrada; i cantaven en llatí, ep! molt de mèrit; ho feien molt be. Tenien a la seva disposició un grapat de llibres, segons consta : 

- Un antifonari,
- Un missal,
- Un Officium defunctorum
- Una colecció de goig : de Sant Abdó i Senén, del Dolors, de Sant Josep, del     Roser, de Sant Pau, del Sagrat Cor de Jesús, de la Mare de Déu del Tallat,      etc...

El cant popular que la gent cantava amb tota la força, amb tot l'entusiasme,i l' ànima era el Crec en un Déu.

L'altre era el Salve Regina i també els cants del Via-Crucis

A mi com escolà em posaven la pell de gallina, sobretot als funerals de tres capellans, allò era solemnissim i pensanva talment que el difunt ja anava al cel directe, quan cantaven el Pfalmus 129: De Profundis clamavi ad te Domine: Domine exaudi vocem meam.
i encara el Canticum B. Mariae Virginis: Magnificat anima mea Dominum: et exultavit fpiritus meus in Deo Falutari meo ....
Ho escric en llatí, perquè tot ho viviam amb llatí , des del principi al final. confiavam amb aquell idioma misteriós, però que ens acostava a Deu. Lo que era sagrat es palpava. no com ara, que tu t'ho has de fer, sinó ..... costa viure moments que siguin sagrats. Perdoneu-me !! Es un esforç personal.

Recordan a l'estimat i valorat mossèn Daniel Barenys (a.c.s.) que volia totes les respostes de la missa en un correcte llatí, si al respondre colocaves una i en lloc d'una o, la mirava que et dedicava et deixava fulminat. Recordo que l'escolà que primer ho va aconseguir, a dir les primeres respostes d'inici de la missa correctament va ser el meu cosí Josep Pons i Cos.No era fàcil :
Ad Deum, qui laetificat juventutem meam/ Quia tu es Deus, fortitudo mea: quare me repulisti et quare tristis incedo dum afligit me inimicus ?..... i més, però no les poso per no allargar-me.
Confiteur Deo omnipotenti, beatae Mariae semper virgini, Beato Michaeli Arcangelo, Eato Joanni Baptistae, sanctis Apostolis Petro et Paulo, omnibus Sanctis et Tibi Pater, quia peccavi nimis cogitatione, erboet opere; mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa.  Ideo precor beatam Mariam semper Virginem ...
Ho va saber tot, no només el Confiteur. Jo que vaig fer molts anys d'escolà, recordo quasi tot, però abans d'acabar la missa el mossen llegia l' últim evangeli, aquest estava en una sacra, tot l'any exposat a l'altar al costat esquerre; una altra al mig i la tercera sacra a la dreta.

D'aquesta època recordo que el dilluns sant sortiam els escolans amb el mossèn a fer el Salpas, anavem casa per casa i el mossèn feia els seus resos i tiraba un pessic de sal barrejada amb aigua beneïda a les portadales o dintells de la casa. La gent li donava normalment ous i fruits secs.

Capella baptismal de tota la vida, petitona que no hi cabia ningú. Damunt seu estava amagada aquesta  impressionant capella.

De la petita capella baptismal, em passat a una gran capella, que es va destrossar en temps passats. Ara que la podem veure restaurada es una meravella igual que l'altra que en temps passat en deiem de Cal Bergadà.
La foto seguent que els poso,es l'entrada a la sacistia, te el seu encant perquè d'altra manera no quedaria cap constància, podeu veure el selló o silló per tenir aigua fresca a ma pel mossèn i de retruc pels escolans, també podem veure un artilugi que feia l'escolà turiferari, que va trobar un bon penjador per deixar l'incenser.

 Com tots els que estan contemplant aquesta entrada , tapat per la porta hi ha el rotllo o roda harmònica amb campanetes de diferents sonoritats, que normalment estava a la sacristia, encara que a d'altres esglesies les he vist a l'altar major. Els escolans posavem a donar voltes al rotllo quan s'entonava el glòria in ecxelsis Deo, i també el Dissabte Sant o Vigilia Pasqual; també l'escolà tocava la seva campaneta al llevar a Déu a la missa. També era costum de tocar la campana grosa del campanar, que estava lligada pel batall en una corda que arribava a la part baixa de l'església i quan hi havia escolans la feiam sonar en la consagració, després més endavant ho feia qualsevol veí que estigués aprop de la corda. A Girona a la catedral les campanes van omplir el cel de Girona amb una gran alegria en el moment de cantar el Glòria en la missa de la Vetlla Pasqual.

La sacristia va ser una part important del nostre món d'escolans, aquí hi passava tot, més " estirades d'orelles " que alavances, si pel poble haviem fet una malesa, ja tremolavem per si li havien dit o " chivatat" al mossèn, aqui es guardaven els calzes, les patenes, les canadelles, les creus d'altar o les processionals, els canalobres, les bacines, l' encenser o com en diem a Llorenç incenser, el tàlem i una ombrel.la per portar el viatic, la Vera Creu, o les reliquies dels sants patrons, els missals, faristol, un tenebrari de fusta amb 13 ciris, que després del Concili va passar a millor vida cap a l'abadia, les crismeres, petenes i tota la roba liturgica que usava el mossèn que era diferent per cada temps liturgic.
Llegint a Valeri Serra i Boldú diu de Llorenç,  que hi ha una particularitat en l´esglesia, que les dones, totes es col.loquen abaix i els homens a dalt del cor, perquè tots són cantors. Increible !!
Quan més m'ho miro més content estic de posar a la vista totes aquestes venerables pedres, que formen part de la nostra vida i de tants veïns i parents que ens han  precedit en la fe. Com em recorda les claus de volta gòtiques del claustre, i sala capitular del monestir de Vallbona. Disfrutarem molt quan estigui acabada. 

Penso que a la part esquerre de l'església que dona a cal Magí o cal Cantó, sembla com diu mossèn Bergadà es la casa més antiga del poble de Llorenç, abans es deia casa Pons, dons encara podem tenir una sorpresa que  trobem una porta tapiada que comuniqués amb l'antic castell. A Girona a l'església de Ravòs del Terri, el cos de guardia del castell passaven sempre per dalt del cor, per continuar  la vigilancia de la muralla. No seria res d'estrany. Ja ho veurem ?

Els nostres sants, Déu ni do dels que tenim.

Al veure per part vostra anar traslladan  imatge per imatge , fins a veure-les totes juntes aqui en aquesta sala; m'ha vingut a la ment la vila d'Olot capital de la Garrotxa i celebre per la seva industria de sants. A Olot hi han hagut sempre molts pintors i bons, els d'ara no, però els ja molt grandets o ja difunts havien treballat pintant sants, ens sabien molt i tenien  fama per tot España. Terra de la meva mare; no m'estranyaria gens ni mica que alguns d'ells sinó tots fossin fets a Olot.En Marian Vayreda, era un pintor natzarè amant de la pintura hagiogràfica, es a dir de la vida dels sants. Ell estava molt lligat al taller d'imatgeria de l'Art Cristià; d'on han sortit milers de sants des del 1880 en què es va fundar. D'ell es el cuadre Combregar a muntanya, de vegades també es coneix pel Viatic.

Antic altar de cal Timoneda. Ara desmontat, el mossèn ens explica que ja estava en males condicions i patien cada any quan despenjaven la creu el divendres sant.

A mi de petit, l'altar que més m'agradava era l'altar de cal Timoneda, amb els  seus sants i la gran creu, que any rera any el Francisco Català (a.c.s.) s'encarregava de portar-la tot el via-crucis de divendres sant; jo des de molt petit que sembre el vaig admirar i que no es cansés. En Francisco una bona pesona. Donç m'agradava perque era l'única que hi entrava el sol i donava uns matisos que ajudaven a la devoció i a resar en un ambient de pau.

Davant nostre troben un nixol, excavat al mur, que es troba en moltes esglésies i que servia per posar o be la llàntia d'oli per illuminar al Santissim o per posar patenes, canadelles, o calzes per dir la santa missa.
Encara que comprenc que en la restauració  que s'està fent ara, de treure tota la pedra, aquest altar ja no tingui cap mena d'utilitat i sigui retirat, per raons arquitectoniques i d'estetica, i no  diria gens en una església tant antiga, l'església parrroquial més antiga de la ex-baronia de Vallbona; així com d'altres altars que actualment disposa l'església del poble. Nou look per una esglesia única.

Des de petit sempre ha sigut la capella de cal Timoneda. Jo, durant molts anys vaig veure la capella totalment ocupada, vaja plena a vessar només pels membres de la familia Català. Per dies com la festa major del poble no hi cavien.

Sota aquesta volta vaig viure la meva primera comunió, vestit de mariner, la mare em va fer el tratje, en aquells anys ningú anava vestir de carrer, s'entenia que era un dia gran ( 15-V-63 ) , o com mossèn Jordi Rossell en deia , que era el dia més feliç de la nostra vida: rebre l' hostia consagrada, la primera comunió ; els nens portavem un devocionari a les mans, que de vegades tel deixava el retratista per fer la foto, o algú que ja en tenia. A mi me'l van deixar una familia amiga, era petit les tapes eres de nacar grabades, pero segons el pare, era molt car i només servia per un dia. 

 Recordo que la festa era cent per cent religiosa, perquè de regals no en circulaven, o no se'n esperava, o sigui que era ben cert allò de Déu te façi bo ! i només quedava la joia de d'aquest dia i que ja per sempre podies anar a combregar com els grans, clar, previ examen de conciencia i si convenia confessió, sota greu perill. 
Guardo una foto de la comunio de la meva germana, que no trobo, però si que puc dir que esta entre mig de mossèn Venanci i mossèn Daniel Barenys, ambdos en pau descansin.

Dels casaments si que m´en recordo, perquè era tot un aconteixament, no el dia donat, sinó que tres diumenges abans es donaven les amonestacions de manera pública, perquè en cap cas hi hagués cap dubte. El capellà i afegia si algú sap algun inconvenient que no es pugui celebrar aquest matrimoni , que amb santa llibertat ho comuniqui. Tot aclarit.
El dia del casament, un cop dit el si i beneit el matrimoni, les majorales sortien a la porta del temple a parar el cordó i demanar una caritat per la Verge del Roser.

Recordo que en aquesta capella que esta dedicada a la Maredéu del Roser, si feia el monument el dijous Sant pel mati, un cop fet l'esmorzar, totes les dones anaven de bolit per portar els millors domassos, les millors flors, la catifa més bonica, els ciris mes ostentosos, els canelobres de plata, e de metall de bronze o de color de coure lluent. Tot per fer l'altar més bonic que el poble veí, les millors estovalles amb un pam de punta,algo mai vist, ben almidonades, el trafec ere frenetic, tot havia de quedar centrat, pulit, sense pols, vaja un no viure, les dones d'aqui cap allà, la canalla pel mig i algun home gran amb la força necessaria per si convenia moure algun banc pesat. 

Monument pel dijous Sant permanent a l'esglesia de Segueró aprop de Maià de Montcal, pujant cap al santuari de la Marededéu del MOnt i el monestir de Sous.  Preciós, mai n'havia vist cap, sempre havia vist que es montaven i es desmontave.

Així quedava muntat un monument amb el sagrari buït, que despres de la missa In Cena Domini ,  on una antifona diu : Mandatum novum do vobis ... i una altra antifona  diu : " Un nou manament us dono.... una altra Antifona diu: Ubi càritas et amor, Deus ibi est. La liturgia assegura que on hi caritat i amor, alli hi ha Déu.... si portaria el Santissim sota pali,clar tothom agenollat, amb incens, i entonant el Pange Lingua, gloriosi Corporis myserium. Una vegada arribada la processó davant del monument, el sacerdot deixava el copó al damunt de l'altar i agenollat l'incensava mentre el poble cantava el Tantum ergo Sacramentum, venerémur cérnui, et antiquum documentum.....  i després el santissim es posava dins del sagrari i es tancava, i feiam doble genuflexio i ens retiravem, després es despullaven tots els altars, fins i tot amb un llençol morat gran es tapava tot l'altar major, també despullavem tots els altres altars, i cubriam els sant amb una funda morada i llavors començava la vetlla per torns, ens agenollavem en reclinatoris folrats de vellut granatós i en silenci o resan amb un devocionari a les mans. Sempre erem dos, excepte que fins amitja nit teniama altres persones que venien a resat. 
Puc dir que aquella cerimonia es palpava i es vivia lo sagrat, no hi havia cap dubte de res, allò de estimeu-se els uns als altres era un manament en tota la regla. De joves disfrutavem perquè era la manera de sortir de casa a mitja nit, i tampoc explicavem quin era exactament el nostre torn.

Segons ho recordo jo i tothom ho pot llegir a l'article de La Vanguardia de 11/9/31 per Valeri Serra i Voldú, gran amic de cal Timoneda, parla ...al atardecer los vecinos se congregant en la casa del difunto, al objeto de cantar las Absoltas o responsos, y luego, para después de cenar, a la hora en que se aplica por el eterno descanso de su alma, el rezo de las tres partes del Santo Rosario, acabado la familia hace passar entre los concurrentes un porrón o porrones para que bebasn un trago de cino. Velan el difunto los mas proximos vecinos ademas de los parientes y la colación que se sirve consiste en figues i aiguardent. Entre els psalms que es cantaven hi havia : Psalm 50, després el Liberame Domine, In paradisum, Benedictus Dóminus Déus Israel ...,
Segueix el Sr.  Valeri... un home de cada casa va a l'enterro : Al dia siguiente no falta nadie al sepelio la asistencia de una persona al menos de cada casa. Ninguna trata de rehuir la obligación, porque en todas esta bien arraigada la caridad y todos la practican pensando: Avui per a tu i demà per a mi.

Que bonic que queda aquest sostre del damunt de l'altar.  Sota aquests arcs de creueria, s'han confirmat dotzenes de persona entre elles jo mateix, molta gent si ha casat i s'ha oficiat moltes misses Corpore in sepulto, amb aquelles cerimonies de tres capellans.  Clar, volia dir un cert estatus social, no tothom ho podía pagar. Recordó que com escolà ho vivía en directe i tant sols recordo lo ben vestist que anaven els mossens i a fora l'església, a la porta,

Al damunt de l'entraa hi posa la data de 1593.

  es cantava el Liberame Domine de morte aeterna..... i el Psalm 129 : De profundis clamavi ad te Domine... el Pater  nofter ..... en silenci.... 

Abans als pobles no existien els cementiris, existien els fossars on s'enterraven els difunts, primer al costat mateix de l'església, fins i tot a Llorenç tenim un parell d'enterraments dins l'esglesia, deprés es van traslladar fora muralla,com  podem veure el el mapa que poso a continuació.

Aqui podem veure un petit tros sembrats de creus que medeix 115 m2. esta darrera de la pallissa del Domingo l'Elvira (a.c.s.). I tot seguit tot el poble junt amb el mossèn acompanyaven el feretre a peu cap al cementi, tres homes per cada costat el portaven, anava per rigurós torn pels homes de les cases, també anave per torn fer el clot al terra per enterrar el difunt. Jo era un nen de 5 o 6 anys quan va morir el meu padrí Pep i tinc pocs records d'ell, sí que recordo el clot on està enterrat en el fossar del cementiri actual i els plors del meu pare.

Aqui tenim la foto de la part del darrera del cementiri que es deia Els Llimbs : Lloc o estat que alguna tradició atorga a les ànimes dels qui moren sense bateig i sense haver comès pecats. Atès que tenen el pecat original heretat d' Adam i Eva, no poden entrar al cel. Alsllimbs no hi ha penes i s'hi troba un estat de felicitat natural. En el llenguatge popular es diu que algú està als llimbs quan està completament absent o distret.

Fa molts anys que no he vist enterrar cap infant. Possiblement podria ser degut que ara els cementiris són municipals i tothom hi te dret a ser enterrat. Jo quan era petit havia vist moltes vegades enterrar-hi un nen, la caixa era blanca, em feien molta llàstima,molt trist.

Quan més net veig aquests arcs gotics, més aprop em trasllado, més facil ho relaciono amb el monestir de Vallbona, o sigui amb el Cister, perque aquest gòtic es molt auster, no hi ha cap luxe ni adorno a les mensules on surten els nervis, tota l'església original es austera, molt austera. Manté l'esperit del cister. Penso que el luxe decoratiu més gran el la clau de volta on hi ha esculpida la Marededéu amb el nen jesús i a l'altra ma aguantant la Rosa de Gericó, al frontispici de la entrada romanica del monestir de Vallbona també veiem la Marededéu.

L'historiador J.J. Piquer i Jové si que estaria content de veure aquesta bellisssima esglesia de Llorens, ell que tant estimava el poble i la seva història; en cap cas s'hagués imaginat tanta bellesa, a pesar de que sigui diferent del temps en que la van construir. L´home sempre fa canvis.

Tant pocs veïns van fer una joia, Déu ni do de lo maca que es la nostra esglesia.
Com la anem veien, ens passa pel cap que cada generació ha fet de les seves en aquestes parets, costa imaginar i valorar perquè s'anaven fent capelles . Tots ens adonem que la qualitat de les pedres no es manté a tota l'esglesia, veiem aquesta qualitat a les parets de l' abadia oi ? sí, però dins l'església veiem parets que ven be podien ser de marge de qualsevol tros !!! Quines coses oi ? Penso que al principi tota l'esglesia , totes les pedres tenien la mateixa qualitat i estaven ben picades, però ves a saber que va passar. Si veiem la capella de l'altar de cal Bergada, veiem unes pedres picades grans, boniques, úniques, vaja de luxe oi ? penso que sí que la familia Cardona va edificar una petita joia, que a pesar de tot, encara en queda molt per poguer imaginar-nos la resta. Temps era temps. Ara ens toca disfrutar de lo que ens queda que es molt, Un sostre de luxe, que ben il.luminat serà l'enveja dels pobles de lal Vall del Corb i de més lluny. Al final potser haurem de fer una visita guiada, no se sap mai.
Aquesta eglésia tenia molt poca llum, perquè encara es pot veure per la part esquerre que dona a casa del Magí no es pot fer cap obertura ni abans ni ara. La qual cosa només podiam conseguir llum per la façana, on trobem una gran obertura gens propia d'aquells anys i després al damunt de la porta d'e

ntrada al cor, om pot veure la resta d'una finestra romànica escapçada, que donava una poca llum a l'església. La capella de cal Timoneda era la que aportava més llum al conjunt, però tot fa pensar que va ser algo modern, no de sempre.
La gent a l'esglesia pujava amb llums d'oli, cadascú el seu; a més tota l'esglesia esta iluminada amb llums d'oli a part dels ciris, que no sempre se'n trovaben sobretot en temps de guerres.

En aquest tros es on es va fer més destrossa.es va liquidar una capella, segur de bona qualitat com la de cal Bergadà, per fer les escales de pujada al cor. i alhora van destrossar la petita finestra romanica per fer l'entrada al cor, al fons una finestra en una pared primissima. Aquesta porta ara s'ha de tapar, perquè ja no te cap sentit i reforçara molt tot el conjunt del sostre i de l'arcada del costat. Aquell temps ningú demanava l'opinio a Patrimoni, ni consulta a un arquitecte, el mestre d'obres era el que manava i la gent ja en tenia prou. A Vallbona al damunt del claustre, si van contruir dos pisos sense arquitecte, en època de l'abadessa Donya LLuisa de Dalmau y de Fals (1815-1843), només assessorada pel confesor del monestir , que ell mateix va fer els planos i vadirigir l'obra. Impressionant oi ? però cert !!!. Amb aquesta construcció l'abadessa va ser la responsable de enderrocar tots els edificis medievals, gotics del damunt dels claustre, on les families nobles hi tenien petits palauets.
Fa pocs anys es varen tirar a terra tots els pisos dels tres costats del claustre.L'abadessa Lluisa de Dalmau havia convertit el cenobi en un vulgar convent ple de passadissos i habitacions. 

Aquesta capella s'ha conservat com es va fer al segle XV, totes les pedres senceres, es impressionant.

Ahir al vespre, el nostre mossèn Joan Costa, ens va convocar per tal d'informar-nos de tot el que s'havia fet fins ahir mateix i de les sorpreses que han aparegut i de les dificultats que s'han anat troban. A la reunió estavem quasi tot el poble, lo maco es que van venir molts matrimonis, això ajuda el sentit de parròquia, va ser bonic, a més les veus femenines cal tenir-les en compta. La supressió del cor ha donat una perspecciva de grandiossitat a l'esgleia, i al estar la pedra neta, netissima, tot el més bonic, des d'abaix es veu la preciosa clau de volta on es fa honor a la Marededéu, que ja l'hem vist al principi sense restaurar, ara lluix amb tot l'esplendor. a esquerre ha aparegut una gran capella de les mateixes caracteristiques que la del " Cal Bergadà ". Aquesta capella que hi teniem la pica baptismal, guardava durant anys i més anys un secret, al seu damunt va apareixer una gran capella amb unes peces uniques al sostre de la volta, aquesta capella també es repetia al costat de pujar al cor, tot fet malve tant sols per fer el cor, que en principi era més gran, ho podem veure amb les vigues de ferro. 

La capella del Roser, les cates que s'han fet, fan palès al darrera del guix un pupurri de pedres de mala qualitat, igualment a la capella del antic confessionari o també on teniam l'armonium, igulament pedra petita i mal posada , en fi que no es pot repicar pe tal de lluir pedres tant boniques com la que em trobat enles altres capelles ja explicades. Aquestes d'hauran de pintar i ja està. L'altar de Cal timoneda , s'ha desmontat del tot, amb permis de la familia ens vaeplicar el mossen. S'ha trobat a l'esquerre una gran columna de pedra molt ben treballada, i la resta de pedra de marge, però penso que rejuntat pot quedar molt decent. Ep! que bonic que és que tothom pugui dir la seva? Això és un procés participatiu.

El Ramón Moix de cal Giné ens va parlar que al restaurar una esglesia la normativa obliga a fer una porta per entrar i sortir minusvalids, o també els difunts del nostre poble i això es faria o ampliant on ara i han les escales que pugen a l' antic cor o una altra possibilitat es per la capella de cal timoneda, s'ha depensar la solució que sigui més assenyada així com la que donguin permís el bisbat. Sobre treure l'altar major, hi va haber opinions en pro i en contra. Ara faran una cata darrera de la imatge del sagrat cor, per explorar com esta al darrera ???? hi han capelletes antigues ? o tot esta destrossat a cops de mall ?
Ens van explicar que les parts molt destrossades el picapedrer va venir per tal de valorar la seva reconstrucció i que tot es pot fer. Tornarà avenir i posaran en marxa entre d'altres si la clau de volta que es va trencat in ilo tempore, es fara nova o es deixara com està ?. 
Penso que fins avui s'ha fet una molt bona feina, i la gent vam marxar cap a casa ben ilusionats per tal com queda. Enhora bona als qui se'n cuiden a tots i també al paleta. Tot es fa en fi de be.
Em va agradar les preguntes que anave fent la Cecilia la esposa del Claudio sobre diferents usos d'estrits i politjes del sostre de l'esglesia, molt interessant, no sempre li vaig aportar llum, encara que un ferro en forma d'ocell de la portalada de la capella del Roser , diuen que si era per pujar i baixar un llum d'oli clar.

Aqui dintre passava la vida del poble fidel, tant fos pel més de Maria pel maig, que la senyora mestra ens portava cada dia a resar el maig de Maria, interrumpin la classe, o per la setmana santa que resavem el via-crucis on hi assistia tot el poble, mossèn Daniel baixava a peu des de Vallbona, ep! en cap cas vull dir que els altres mossens no ho fessin.

En l'esglesia a més feiem la doctrina, per preparar-nos per la primera comunió.
També era lloc on en temps passats es feia la Santa Missió, on tot el poble hi assistia, venien uns missioners de la casa de Misssió de Banyoles; van ser mossèn Venanci Plana (cosi de la mare) i mossèn Jordi Carreras, els dos van dormir i menjar  a casa tota la setmana.
Van ser anys que molts homes van anar a cursets de colores a Tarragona:

De colores se visten los campos 

En la primavera, 

De colores, 

De colores son los pajaritos 

Que vienen de afuera, 

De colores, 

De colores es el arcoiris 

Que vemos lucir, 

Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi, 

Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi, 

Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi. 

Canta el gallo, 

Canta el gallo con el 

Quiri, quiri, quiri, quiri, qui 

La gallina, 

La gallina con el 

Cara, cara, cara, cara cara 

Los polluelos, 

Los polluelos con el 

Pio, pio, pio, pio, pi 

Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi, 

Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi, 

Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi.

Recordo que els homes tornaven trasbalssats i als vespres s'omplia l'esglesia d'homes que anaven a fer la visita al Santissim.

Recordo que quan era molt petit va venir a Llorens la Mare de Déu de Fàtima, vam fer una gran festa.

La nostra església també va viure de ple el Concili Vatica II, i com que s´havia de dir la missa de casa el públic, es va haber de fer una obra important , tallar la gran llosa de pedra de  l'altar, i posar-lo al mig de l'altar, així el mossèn ja cumpliria amb la nova liturgia del Concili. Els escolans i també els fidels vam haver de deixar el llatí que tant ens havia costat aprendre de memòria per sempre.

Les visites pastorals dels nostres bisbes han transcurrient aqui dins, previ passeig  pel poble i anar a domicili a visitar malalts, si convenia .
De la meva memòria tinc present la visita del Cardenal de Tarragona Don Benjamin de Arriba y Castro, després de Don Laureano Castan Lacoma, després del Dr. Pont i Gol, que mentre anavem pujant cap a l'església des de la carretera, dons es va fixat amb la bonica creu de terme, se la va estan mirant un rato i també es va fixar en la font que hi ha adosada a l'arc de cal Bergadà. Un home del poble li diu Sr. Arquebisbe, aquesta es la pica per donar de beure als animals ! i el Dr. Pont i Gol fill de Bellpuig, li va constastar, segur que volia dir " es la pica per abeurar els animals ! oi ?  Sí Sr. Arquebisbe.

L´altra visita pastoral la va fer el Sr. Arquebisbe Dr. Lluís Martinez Sitach, el dia 9 de febrer de 2002, la Benvinguda o presentació de l' assemblea , la va fer el nostre pare Sisquet Capdevila i Pons a la missa de 7 del vespre, deia lo següent :

Benvolgut Sr. Arquebisbe,

Vós sou el nostre Pare i Pastor i ens feu present a Jesucrist ressuscitat que saluda els seus deixeble amb el gest de la pau donant-los  el Seu Esperit . Avui en aquesta assemblea, després d´haver celebrat l' eucaristia, volem obrir-nos una mica el nostre cor perquè ens encoratgeu pel camí de l' Evangeli i poguem ser llum en la fosca de tantes persones del nostre món.
Som una de les comuniats més petites del nostre arxiprestat, però que volem celebrar la nostra fe amb tota l'alegria que puguem . Molts procurem no faltar mai a la crida del Senyor  cada diumenge a trobar-nos  amb Ell i amb els germans. Em va costat una mica, i  encara costa,    preparar-nos les lectures del dia per proclamar-les a l'església.També intentem  anar portant les coses de la parròquia entre tots, i ens n' anem sortint a poc a poc. Som una bona colla que estem subscrits als llibrets de la Missa de cada dia, i ens ajuda en la pregaria i en el seguiment de Jesús.
Els dimarts ens trobem per la pregaria vespertina de L`Església, i escoltar les lectures del dia. També aprofitem per a fer els nostres comentaris. Ens va bé, trobar-nos des de la fe.
Com a cristians intentem viure la nostra fe en la família, en el treball i arreu amb discreció i silenci; però el Senyor sap prou el qué necessitem i com el nostre cor no es voldria apartar mai d'ell.                                                                                        

En cada visita pastoral el Sr. Arquebisbe, signava els llibres seguent : el d' obits, de casaments, de batetjos i de tant en tant demanaven un inventari de tots els bens de la parròquia. Un record més, tots sabem el vincle de la familia Bergadà amb aquesta església parroquial. Mossèn Francisco Bergadà i Solà va ser capellà de les monges de Vallbona durant 32 anys i mossèn Ramón Bergadà i Sola capellà de Rocallaura, l'Albi i Constanti i finalment canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona. Poeta i escriptor. D'ell son els Goigs dels  sants Abdó i Senent, patrons de la nostra parròquia i adbocats dels hortalans.

Tothom a Llorenç se sap la lletra dels goigs dels sants que es canten per la diada de la festa Major.

Historicament també ens aporten costums i tradicions, que sempre es bo re repassar.

De mossèn Ramón també es la lletra de la cançó A collî olives, música del compositor Francisco de P. Brunet Recasens, mestre de capella de Les Saleses del passeig de sant Joan de Barcelona.

Aquesta foto te tot l'encant, sembla que estem espiant que veiem per un forat, donç veiem els inicis d'aquesta joia que va començar quan la familia Cardona senyorejava totes aquestes terres. Aquesta familia eren parents dels Anglesola, del Senyor de Bellpuig el duc de Cessa, i de la dels Cervera. No em trec del cap una joia així per menys de 20 cases. I picar tota aquesta pedra?, això va ser com una petita catedral relacionat amb el lloc d'aquest racó de món com deia l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater al seu germà el marquès de Benavent. Tot s'ha de dir Llorens a aquesta abadessa li deu tota la ampliació de cases i pallises fora de la plaça on viu el Claudio i el Joan i la Teo i cal Gené. Sinó només cal mirar les llindes de les portes de cal Timoneda i la nostra, ambdues fetes durant el govern d'aquesta Abadessa-baronesa.
Encara molts de vostès i jo mateix recordo la Santa Missió de Llorens, que van venir a fer-la Mossèn Jodi i mossèn Magrinyà, ambdos missioners  de la casa de missió de Banyoles, poc després també la van fer a Belianes, però en aquest cas va venir mossen Venanci Planai .... un altre mossèn que no recordo.
Va ser una setmana religiosament molt intensa, rosaris de l'aurora, misa, xerrades,, mati i tarda , res del sant Rosari i al vespre ora santa cada dia. Confessions quasi permanents. Instenssissim, la gent responia, jo era molt petit.

Aqui a la parròquia tots de petits vam veure mossens que , vam ser molèlics per nosaltres, bones persones, gent amb vocació, la seva vida era un exemple per nosaltres, gent disciplinada, que baixaven de Vallbona al matí per la missa i a la tarda pel rosari o pel via-crucis. Homes que sempre han sigut referents, gent que ho van deixar tot per amor al Crist.Alguns que cumplient fil per randa lo que diu Jesús: lo que dongui la ma dreta, que no ho sàpiga l'esquerra, algun altre capellà mai, no ho va entendre. Dubto que hagués aprofitat l'Evangeli, dubto que hagués sigut un bon pastor d'ànimes. Dubto que hagués sigut un bon exemple pels fidels. A la vinya del Senyor hi ha de tot.

No em diran que aquestes arcuacions d'aquests nervis que aguanten la volta, no son maques. Ara no se com s'ho poden fer els paletes per substituir aquesta clau de volta, trencada de fa molts anys, jo sempre le vist trencada i tinc 66 anys. Si traba tot el sistema, com s'aguantarà tot, quan se substitueixi la peça trencada per la nova? un misteri, algun dia ens ho hauran d'explicar. Quedarà millor , més estetic, encara que la nova clau no estigui decorada amb filigranes com les altres.

Restauració de la capella dita historicament de cal Timoneda, aquesta capella per fora te molt bones pedres picades, com poden veure; se´n diu el fosar, o hort o jardí del rector, amb la seva cisterna, que jo sempre recordo a l´Angeleta de cal Damià treure aigua. 

Tot s'ha de dir, que maques que queden les pedres de marge rejuntades.

Per fora , com podem veure, aquestes parets son de pedra molt bona, o sigui molt ben picada, ben diferent de dins a la capella, que a la foto del damunt ho podem veure.

Aquesta cara tots la tenim ficada en la ment, la recordem des de petits oi ? No se sap qui es, tot un misteri !, jo penso que ben be podria ser un reconeixament de la familia Moncada al mestre d'obres que va bastir la fàbrica de l'esglesia, havia de ser un bon mestre d'obres i vista la restauració, podem assegurar que en sabia molt, quines pedres tant ben tallades a tots cantons,al sostre de l'església, els sostres de les capelles, quines pedres tant grans i tant polides. 
Si ja esta decidit que en aquesta paret es farà la entrada per minusvalids i pels feretres que la normativa contempla, cap problema, però cal traslladar aquesta cara a un altre lloc o fer la porta d'entrada més enllà. 

Entenc que de cap manera s'hagi pogut conservar la antiga cisterna, se que el pas per aqui es necesari per fer la porta per donar l'entrada pels minusvàlids i feretres. Perdoneu tot el que he escrit, però sóc un romantic; els desitjos no sempre es poden cumplir. Però perdoneu-me una petitaexplicació sobre el tema de l'aigua de quan erem petits i que en la meva vida ha sigut imortantissim.
 L'aigua es essencial per l'esser humà i pels animals de tot arreu, sense aigua no hi ha vida; però per nosaltres els de Llorens era vital, si no tenies cisterna calia anar cada dia al pou de la vila a abeurar els animals i portar.ne per les persones, per rentar-se, per beure, per cuinar, etc... amb cantis a les sàrries de la mula i també calia baixar al fondo on es rentava la roba als rentadors de pedra per on passava la síquia o sèquia que baixava de Vallbona. Jo he viscut en altres llocs de la geografia catalana i l'aigua no es cap problema, ni ha a dojo i ple de rius, rierols, fonts, estany i pous. 
Ara ,tot el que he dit no s'ajusta a la realitat del poble de Llorenç, ja es historia; l'aigua surt tota la que vulguen a l'obrir l'aixeta de la cuina o de la dutxa o a les fonts del poble.

Cada diumenge a la tarda baixava el mossèn de Vallbona a dir el rosari, cosa curiosa hi anava tothom, petits i grans. El mossèn s'agenollava en un reclinatori al costat dret de l'altar i vinga : Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum.
Benedicta tu in mulieribus, et benedictus fructus ventris tui. Jesus.
Domine, labia mea aperies.
Et os meum annuntiabit laudem tuam.
Deus, in adiotorium meum intende.
Domine, ad adiuvandum me festina........ i vinga a passar els misteris del dia i les corresponents avemaries.  Les llargues lletanies també en llatí. i després l'acció de gràcies :
 Infinites gràcies us donem sobirana Princesa, dels favors que tots els dies rebem de vostra   generosa mà:  vulgueu, Senyora, tenir-nos ara i sempre sota vostra protecció i empar, i per a més obligar-vos us saludem amb una Salve.

Tret del llibre Dels Miracles de Ntra. Senyora del Roser y del modo de dir lo Rosari . Dirigit a la Soberna Reyna dels Angels , la Immaculada Verge maria, Mare y especial Patrona de la Ordre Sagrada de Predicadors.
Imprès a la Universitat de Cervera; por Real Cédula de Su Magestad expedida en Balsain 1718. 

Vull afegir que era costum molt antiga entre els cristians el repetir moltes vegades una mateixa oració o jaculàtoria amb la qual l' ànima sembla experimentar especial gust per originar pietosos afectes. Sant Domenec de Guzman, en estar encarregat de predicar contra l'heretgia Albinesa,  volent promoure una devoció a Maria Santíssima, que es pogués fer popular, propagà el culte dels misteris o passos principals de la viada de Jesús i la seva Mare, i interposa, entre la meditació de tals escenes, el res de l'oració dominical i la repetició dels mots de l' Arcàngel en l' Anunciació.

Mirem com ho mirem , ens agradi o no, la història ho deixa molt clar que la nostra vida d'ença mes de 700 anys ha anat lligada amb el monestir de Vallbona i mirant la restauració i lo bonic que quede, em trasllado ràpidament a l'edat mitjana i a repassar tot aquest petit món que tant ens lliga a tots nosaltres.
Ho he tret d'un document de l'inventari de l'arxiu del monestir :
En data 29 de  desembre de 1251, Jaume I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, dóna al monestir de Vallbona, i a la seva abadessa, Eliarda d'Anglesola, tots els delmes en pa i en qualsevol fruit, de les viles i termes e Sarreal, Cabra, Forés, Anguera, Savallà i Conesa. També els concedeix cent cafissos de blat de ls vila d' Almenara, i els hi dona la vila i terme de l'Espluga Calva, en franc alou. El monestir podrà mantenir batlles en aquestes possessions, a fi de poder cobrar les rendes.

No podem culpar a ningú per haver destrossat aquesta arcada que estem veient, temps era temps i no era obligatori demanar permis a les institucions per fer obres, encara que destrossessin part important de l'arquitectura de l'església; tot es movia amb bona fe i la estética no comtava, vaja no es tenia en comte. penso que aquest gran desgavell que tenim davant, un cop restaurat quedarà molt be, i confio amb els ulls clucs. Es veu perfectament com el cor era molt mes gran i coses de la vida o per guerres o ves a saber el que, el cor es  va fer més petit i calia fer una altra distribució i no cal donar massa explicacions per veure com ho van fer. La gràcia està en que tot aqust pupurri, amb l'assessorament del Sr. Arquitecte, pugui quedar arreglat sense desfer l' història d'aquest única construcció de la ex-baronia de Vallbona.

De l'esglesia sortia cada perimer diumenge de maig la peregrinació a la Marededéu del Tallat. Sortiam el mossèn i els escolans amb la creu processional al davant i vinga, tots cap a Rocallaura. Només sortir de l'esglesia ja començavem el sant Rosari i canavem totes les avemaries, recordo que passavem Vallbona cantant , un cop passat ja descansavem fins al peu de Rocallaura. On esmorzavem i tornavem a formar la processó i amunt cap al poble a dalt un repla ens esperava el Sr. Rector, en aquest cas mossèn Ramón Blas i Batet que donava a besar la veracreu al nostre mossèn que en aquest cas es mossèn Venanci Plana, cosi de la mare (acs). Hem de dir que el jove Mossèn Ramon Blas, te una veu molt educada i canta molt be el gregorià, en la inaguració del Concili ProvincialTarraconense, ell era el que entonava les Lletanies dels Sants , quan la processó dels participants al Concili presidits per l'arquebisbe Dr. Ramón Torrella entrava a la catedral de Tarragona.

L'altre sacerdot és el jove mossèn Daniel Barenys recentment difunt.
Ara per la peregrinació a Rocallaura on hi ha la Marededéu, la gent s'aplega a les escales de la creu de terme i allí si ajunta el mossen i vinga a caminar .

Bonica foto, veig la mare, que tant li agradava anar a peu a Rocallaura i ho va fer fins als 84 anys, n'estava molt orgullosa i era molt devota de la Marededéu del Tallat. Recordo que quan tornava a casa em telefonava i em deia he caminat com els joves. Mai va estar malalta dels ossos, una gran sort, el papa anava amb el tractoret cap a Les Pintades (terme de la Quadra de Mas Déu) i ella a peu, i tornava a peu, mai amb el tractor.

Drets a l'alçada del cementiri de Vallbona de les monges, era l'any 2008.

Quines pedres tant maques i molt ben rejuntades. Ara  tornem a parlar d'història i novament hem de recorrer als documents de l'arxiu del monestir.
L'esglesia de Llorenç ja estava feta any 1545, el rei Carles I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, a través del seu lloctinent, Juan Fernandez Manrique de Lara, protegeix el monestir de Vallbona, amb tots els seus termes, castells, viles, llocs i vassalls, amb la seva jurisdicció civil i criminal, i a totsels forns, molins, rendes, arrendaments i delmes. També pren sota la seva protecció a tots els batlles, oficials, advocats, nuncis, procuradors, arrendadors, collectors i sindics del monestir, així com tots els béns mobles i immobles de Vallbona.
Déu ni do, no s'ha deixat res.

Com escolà que vaig ser durant anys, recordo les processons pels carrers del poble per demanar que plogués i curiosament ploïa.

Els poso aquesta infantil processó, perquè en els meus arxius no en tinc cap de quan jo era escolà.

També recordo que quan erem sobretot als mesos que calia segar, o beremar i el cel s'ennegria de mala manera, amb el mossèn revestit i amb la veracreu pujavem al campanar a amonestar a la tempesta perque fugís. També recordo que a casa posavem darrera els vidres de la finestra un panet beneït de Rocallaura i una espelma d'acompanyar el santissim el dijous sant al monument, i am la padrina resavem :

SANT MARC, SANTA CREU, SANTA BARBARA NO ENS DEIXEU, SANTA BARBARA VA PEL CAMP VESTIDA DE BLANC, VESTIDA DE NEGRE, JESUS QUE LLAMPEGUE. ( LLEIDA )

SANT PERE DE ROMA

SANT PAU DE NARBONA

SANT NARCIS DE GIRONA,

SANT COSME I SANT DAMIA

GLORIOS SANT CEBRIA

SANT MARC, SANTA CREU, SANTA BARBARA NO ENS DEIXEU I SI ENS DEIXEU, DEIXEU-NOS AL CEL, AL COSTAT DE SANT MIQUEL. ( GIRONA ).

Com han pogut llegir, tothom s'encomana als sants, però cada lloc, te el seu, però tots eren en ús i s'hi confiava amb els ulls clucs.

Felip  I de Catalunya-Aragó.comte de Barcelona, a través del seu lloctinent, Fernando de Toledo, virrei de Catalunya, protegeix el monestir de Vallbona, amb tots els seus termes, castells, viles i llocs i bens, tot protegint amb el seu guiatge reial el seus batlles, procuradors, advocats , jutges, notaris, metges, cirurjans, majorals, pastors, servents i a d'altres ooficials i vassalls del monestir...."
Perdoneu si us canso, però l'home no pot viure sense explicar o narrar històries, i clar aquesta restauració em porta per camins de recordar tot el que ha suposat l'església de Llorenç en la nostra/meva vida, una llarga història.
No recordo des de quan que el nostre pare el Sisquet Capdevila i Pons (a.c.s.) pujava a llegir les lectures de la missa dels diumenges, però ho feia tot decidit i amb aquell doll de veu tant seu, que mossèn Pere-Lluís li tancava em micro.

Pujava cap a l'altar caminant tot depressa, quan li preguntaven perquè, contestava que era per no caure. Ho va fer sempre, i ens va donar tot l'exemple del món, ell es creia que tots formen la comunitat de creiens, i sols no sóm parròquia. Encara recordo de petit que cada nit, hivern e estiu, cansant o no, cada vespre resavem el Rosari.
Jo alguna vegada he explicat i més d'una he deixat escrit, que en la meva vida he tingut molts referents, de mestres, de mossens, de professors universitaris, de persones modeliques del nostre poble i d'altres llocs. Un dia ho explicava a un joven llicenciat i ell em va contestar que no guardava cap bon record de cap mestre ni cap professor i menys de cap capellà, continuava el jove, jo només tinc com a referent el Google, em vaig quedar sense paraules, vostès mateixos. Que tingui sort !!!!. Els temps estan canviant.

No ho se, espero que algú m'ho rebati o em digui que no es cert, però penso que al ser l'església de Llorens molt fosca i per tots costats, pensem en dos-cents anys enrera o més, la foscor era gran i el temple en els oficis nocturns necessitava llum, no n´hi havia prou amb la llàntia del Santissim que aquesta recordo de petit que cremava tot l'any. Penso que des d'aquest ocellot de ferro, amb una corda pujaven una aranya de ferro forjat amb uns quans ciris encessos i ven enlaire podien donar una mica de claror al temple.

Avui mateix m'han aclarit la funció d'aquet ocell, des de l'Arxiu Diocesà de Girona, cosa que d'entrada els agraeixo moltissim : L' ocell és una grua coronada; servia per sostenir una llàntia, les quals estaven dins l'església per il.luminar o bé davant del Santíssim on hi havia de cremar sempre un llum. Amb les dues politges es pujava i baiava amb un cordill que solia estar lligat amb un sortint al costat de la paret per omplir-lo d'oli quan calia. Potser que actualment estigui canviat de la seva ubicació original....Cal tenir en compta que es en aquesta capella i no en una altra que el Dijous Sant si construïa el monument, que els grans tots recordem.Però mirat des d'un altre punt de vista, la situació actual, es al vell mig de la nau , ho dic per si servia per iluminar. 
Ara que estem vivin l'any de la Misericordia, ben be les podriam repassar: Aquestes són catorze, set de corporals i set d'espirituals.

Les set corporals són:
- Donar de menjar al qui te fam.
- Donar beure al qui te set.
- Vestir al qui està nu.
- Visitar malalts i presos.
- Hostatjar als pelegrins.
- Redimir els captius.
- Enterrar els morts.

Les 7 espirituals són :
- Ensenyar a l'ignorant.
- Donar bon consell a qui el necessita.
- Corretgir el qui s'erra.
- Consolar el qui està tris i desconsolat.
- Perdonar les injuries per amor de Déu
- Sofrir amb paciència les flaqueses i les molesties del proïsme.
- Pregar a Déu pels vius i pels morts.

Només de veure totes aquestes pedres tant ben treballades, pensem que eren temps que una església era un lloc sagrats i calia fer-la ben digna i que durés tota la vida. i aquella gent així ho van fer, i amb aquesta restauració te tota la pinta de durant 500 anys més. Segur.
Aprofito l ' avinentesa per acompanyar en el sentiment al contructor-restaurador de la nostra església per la mort del seu pare. Una abraçada. També vull dir-li que esta fen una bona feina de restauració en l´església parroquial. Treballa molt be. Enhorabona.

Aquesta foto i l'anterior són molt boniques, questa porta entreoberta, amb aquesta miqueta de llum li dona un to molt intim. Qua voleu que us digui m'agrada molt sense el cancell o paravent, tot llueix més. Penso que amb el clima del nostre poble, fred a l'hivern i fresc a l'estiu, si que caldrà posar alguna contraporta potser de vidre, que es podrà veure tot l'interior tot i estar tancada. Tenim una església per ensenyar, tot una joia del gòtic.

Aquesta es una bona noticia per tots nosaltres, serà una manera d'acabar dignament les parets de l'església, que s'han trobat parets pitjors que un marge , sobretot a la capella de la marededéu del Carme. Quina llàstima de parets, costa comprendre com va ser possible que durant anys i més anys estiguessim en falç.

Quan s'hagi obert el compte bancari ja el publicarem.
Seguim amb les fotos de la restauració.  Quina llàstima de pared ? Lluny de les que hem estat acostumats de dins la primitiva 'església, com la capella de cal Bergadà , per exemple i la resta de pareds, que no han estat malmeses. Ho sigui  pedra original.

Déu ni do, de la mala qualiat d'aquetes petites pedres, que només s'aguantaven pe la gruixuda capa de guix; fins i tot hi ha un troç de pared al fons a l'esquerre que es de tàpia; les pareds de tàpia són molt propies de l' Urgell.

Per fer capelles es va fer de tot i més, i de qualsevol manera, l'assumpte era obrir forats en aquesta gran pared feta de blocs enormes de pedra picada i molt ben picada. Noteu com per asseurar la volta es van fer servir rajols de ceramica. Aquesta era la capella del confessionari, on de petits ens confesavem i com a punt final el sacerdot deia aquelles paraules que et deixaven nou, Déu t'havia perdonat, el dia també era més bonic : Indulgentiam, abfolutionem, & remiffionem peccatorum tuorum tribuat tibi omnipotens & mifericors Dominus. Amen.
  Ego te abfolvo ab omnibus cenfuris, & peccatis tuis, in nomine Patris +  & Filij, & Spiritus fancti. Amen. 

A la part esquerre de l'arcada hi havia incrustada la trona, no sabria dir quans anys fa que la van arrencar. La Trona servia per predicar i per cantar l' Evangeli o L' Exultet del Dissabte Sant, les veiem mencionades en tots els segles, encara que ens es impossible entrar en molts detalls, sobre les seves formes més antigues. Les trones es feren de pedra, d'alabastre, de fusta i es guarnien amb varietat  d'ornaments i escultures. La nostra sempre va ser de lo més senzilla i era de fusta. A la catedral de Girona, la trona esta penjada en una columna, molt alta; ho sé, perquè una setmana santa em va tocar llegir la primera lectura de la Vetlla Pasqual , que es Del Gènesi, sobre la Creació del món : Al començament, Déu creà el cel i la terra. La terra era deserta i buida, i les tenebres eren damunt la faç de l'abisme i l'Esperit de Déu s'estenia sobre les aigües......

En aquest racó tota la vida hi va haver la llantia del Santissim, que cremava nit i dia tot l'any, mai l'havia vist apagada, anava amb oli fet al poble. No recordo l'any que va deixar de funcionar. Però en l'època antiga eren de vidre, tirats per tre cadenetes i enganxats en un ferro que sortia de la paret.

Aquesta fotografia, en que veiem la  "capella baptismal" restaurada, es possible que no es pugui tornar a fer,quan es restauri el lloc des de on s'ha fet. Com tots sabem aquesta gran capella no s'assembla en res amb la capelleta que fins fa 4 dies hi havia.

Cada dia que passa es un no viure, anem de sorpresa en sorpresa, fixeu-vos quin tresor tenim a la vista ! la capella on hi havia la pila baptismal, encara podem veure la base, quina grandesa tenia aquesta església en el segle XV i XVI, que ben feta, que sòlida, una església per mil anys. Cal observar que abans aquesta capella entrant a l'esquerre, havia sigut altar, ho delata la zona picada a la pedra per tal d' apoiar la pedra de l'altar. Cuanta història deixem enrera ? Mai ho sabren.
Em ve a la ment un element que sempre estava a l'altar, eren les sacres, que eren tres i estaven tot l'any al damunt de l'altar. La de l'esquerre, hi havia escrit l' Evangeli de Sant Joan, la de la dreta el " lababo " o sigui el res que feia el sacerdot quan es rentava les mans i la del mig posava : El Glòria in excelsis, el credo i les paraules de la consagració.

Aquesta capella de la Mare de Déu del Roser i la del costat que es la del confessionari i també de l'armonium, estan fetes amb els peus, molt mala construcció, ja han vist les pedres. No es fàcil la seva restauració, però ens hem de deixar aconsellar pels que en saben. Penso que aquestes parets tant delicades, quedaran prou be, després de la inervenció. No entenc el motiu de tant deficient construcció. O,potser va coincidir en anys de males collites i que ningú estigués disposat en fer donatius importants. Tot es posible. A la nostra edat tots els nascuts a Llorens tenim records d'anys de males collites.
                                                                                                                                                                              

                   
Com que estic posat a recordar, degut a remoure totes aquestes parets, he de parlar de les crismeres que tenia el mossèn, aquestes contenien els Sants Olis, que servien en el baptisme, per la confirmació, per la extrema-unció, per la ordenació i en certes consagracions o benediccións de campanes, encara que això mai ho vaig veure en les tres últimes.

        
Repassant la història de casa nostra amb el monestir de Vallbona, trobem que Agnès de Cortit i de Colomina, Abadessa del monestir de Vallbona, elegeix Josep Timoneda, veí de la vila de Llorenç de Vallbona, Delmer Major de la parròquia de Llorenç de Vallbona.

Això fou el mateix  l'any 1765, governant la baronia, l´Abadessa Agnès de Cortit i de Colomina, a la darreria se li atribueix el do de profecia i morí en olor de santedat. En l'arxiu de Vallbona es troba un document  signat per  Natali Ortiz Lanzagorta, procurador del monestir de Vallbona, comunica a Josep Timoneda, pagès de la vila de Llorenç de Vallbona i Delmer major del monestir de Vallbona, que aquella vila no pot elegir una casa major delmera, per ésser una parròquia sufragània de Vallbona, on exerceix com a delmer major Roc Torremader, pagès de la vila de Valbona.
La restauració de les capelles laterals, continua, amb les primeres pedres que ha fet el picapedrer, necessaries, per donar la forma a la primitiva forma que havia de tenir com la perfecció de la capella baptismal o de la capella impecable de la dreta, on hi havia hagut l'altar dels senyors canonges de cal Bergadà.

Aquestes pedres tallades a mida i necessaries per donar un acabament digne a totes les cantonades, que en altre temps foren trencades a cops de mall .

Aqui tenim una fotografia de la campana gran de Llorenç, es una meravella, età plena de filigranes i amb l'escut de la Mare de Déu amb el nen amb braços; tant pròpia del Cister. La llegenda esta feta amb unes boniquess, elegants i majestuoses lletres gotiques.

Aquesta campana es una joia, una meravella, ben be podria estar fosa a Calaf, com la campana dels perduts de Vallbona; les dos podrien estar fetes per ordre de l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. Ja en parlarem.

Aquestes campanes han repicat, de moltes manere diferents, primer en els funerals i enterraments un toc molt trist i solemne , que anaven tocant tant al entrar el cadàver a l'església com al sortir i fins a l'arribada al cementiri.

 Jo, ho vaig poguer viure fa escassament un any en l'enterro del nostre pare Sisquet. En el repic en la vigilia, que anunciava la festivitat del dia vinent, repic especial si hi havia foc, repic especial quan el sacerdot portava el Viatic a un malalt o moribund, aquest durava fins que el Santissim tornés a l'església , repic de bateig, repic pels casaments.etc....

Recordo que l'any 2009 vaig tenir un accident de cotxe abans de Valladolid que em va obligar a quedar-me a Salamanca quasi un més per recuperar-me de les fractures i contusions. A mesura que millorava, i siguent necessari que caminés per enfortir les cames, vaig anar a visitar una exposició a la Catedral de Salamanca anomenada IERONIMUS ( www.ieronimus.com ). Alli vaig llegir que l'any 1684 hi havien cinquanta tocs de campana diferents :

Cuando sale el Viatico de la Catedral para auxiliar a los enfermos tañe la campana grande y repican las pascualejas, tocan de 3 en 3 hasta que el Santisimo vuelve a la Catedral.

Cuando muere el rey buestro señor o la reina se toca como cuando muere un Prebendado.

I així fins a descriure els cinquanta tocs diferents, impressionant oi ?

P. Croiset, de la Companyia de Jesús. Paris 1846. Llibreria de A. Bouret y Morel, calle Eperón, nº 6

Ja que la vida espiritual continua en cadascú de nosaltres tot i tenir l'església daltabaix, els poso això, per gaudir i reflexionar les paraules del  Papa Francesc :

SER FELIÇ
________

- Ser feliç es no tenir por del propis sentiments.
- És saber parlar de si mateix.
- És tenir coratge per sentir un "no".
- És tenir seguretat per rebre una crítica encara que sigui injusta.
- És besar als fills, mimar els pares, tenir moments poètics amb els amics,
   encara que ells ens fereixin.
- Ser feliç és deixar viure a la criatura lliure, alegre i simple, que viu dins de         cada un de nosaltres.
- És tenir maduresa per dir-me que vaig equivocat.
- És tenir gosadia per dir " perdoneu "
- És tenir sensibilitat per expresar " et necessito".
- És tenir capacitat per dir t'estimo. !
- Que la teva vida es torni un jardi d'oportunitats per a ser feliç.
- Que en les teves primaveres siguis amant de l'alegria.
- Que en els teus hiverns siguis amant de la saviesa.
- I que, quan t'equivoquis en el camí, comencis de nou.
- Doncs així seràs més apassionat per la vida.
- I descubriràs que ser feliç no és tenir una vida perfecta.
- Sinó utilitzar les llàgrimes per regar la tolerància.
- Utilitza les perdues per refinar la paciencia .
- Utilitza les falles per esculpir la serenitat.
- Utilitza el Dolor per lapidar el plaer.
- Usar els obstacles per obrir les finestres de la intel.ligència
- Mai desisteixis.....
- Mai   desisteixes de les persones que estimes.
- Mai desisteixis de ser feliç. ja que la vida és un espectacle imperdible.
                                  

Estem a l'any 1805, a Vallbona tenim una altra abadessa la molt ilustre Maria Ignàsia de Castellví i de Pontarró. Trobem a l'arxiu una carta de Romualdo Mon y Velarde, arquebisbe de Tarragona, comunica al monestir de Vallbona la seva satisfacció per haver-se concedit als vicaris de Llorenç i de Vallbona, unes assignacions de 300 i 400 lliures, respectivament, amb habitació, camp de llaurança i hort.

Bona diada de San Josep, bon diumenge de Rams.
Continuarà, ara només estem en el parèntesi de la Setmana Santa, que ja se que tothom aprofitarà per descansar, gaudir i resar i fer una estona de companyia a algú que sapiguem que està sol i cadascú a la seva parròquia seguir la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist.

Dono les gràcies a tot el poble de Llorens pel seu entusiasme en dur a terme aquesta important restauració de la nostra església parroquial. Les gràcies també a mossén Joan Costa per la seva il.lusió en el projecte i també al Ramón Moix i a jordi Moix per el seguiment de la restauració in situ i també  fotogràfic del  dia a dia, i  gràcies a aquesta constància surten publicades les fotos al Blog de Llorenç i al The Ladies of Vallbona, i d'aquesta manera poguer disfrutar en la distància de les parts restaurades . Puc dir que he rebut trucades de persones que fa anys que són fora de Llorenç ,dient-me que estan meravellades de la bonica església que està quedant. Les arrels continuen i ens lliguen per sempre més, les arrels mouen montanyes com la fe. Ànims !!!
Bona Pasqua a tots els veïns de Llorens de Rocafort, als que en altre temps també ho foren i a tots els amics i coneguts que segueixen el present Blog. A Girona ha arribat la noticia de la gran Vetlla Pasqual que vareu celebrar a Llorenç , tots plegats amb els amics de la Olivera, amb uns veïns de Tàrrega, de Barcelona, de Tarragona i amb la gent d' altres pobles del voltant i amb la presencia de dos jesuïtes, que varen animar a tothom. Com m'hagués agradat ser a Llorenç !! Esperem un altre any, si Déu vol.

Tenim l'oportunitat de fer present els veïns de cada casa que un dia o tots van estar en aquesta esglesia. La mare l'any que va arribar a Llorenç feliçment casada amb el pare, va trobar que l'alcalde era en Jaume Capdevila, l' agutzil en Pau de Puiggros, el metge el senyor Nolla i el capellà, mossén Marceli Martí. Era l'any 1946 i ara us deixo escrit el que la mare Isabel Vila, va deixar escrit casa per casa quanta gent hi habitava:
A la Masia 5 persones, cal Pusa 6, cal Cabalé 11, cal  perlo 4 i un mosso, cal Rafalet 4 i un mosso,  cal Xifré 5, el Forn 4, cala Milia 6, cal Conde 3, cal Sileta 8 i un mosso, cal Roig 4, cala Elvira 7, cal Tomas 1, cala Quica 2, cal Coix 5, cal Ton 4, cal Gallo 5, cala Munda 5, ca l' Andreu 5, cal Mora 7 mosso i criada,  Pep del Gall 6, cal Gené 3 i un mosso, Pep del Pusa 3, Cal Piggros 4, cal Coix vell ....., cal Semi 4, Cal Martí 1, cal Cantó 1, cal Lliberato  3, cal Saltó 1 i una criada, cal Bori 2, cal Bartomeu 2, cal Coix...., cal Damià 5, cal Pep de l' Andreu 4, cal Miró 4, cal Eusebio 5, cal Peremano 4, cal Blasi 4, cal Sebastià4, cal Silo 4, cal mano 6, cal Xepe 6, cal Perejaume 3, cal Timoneda 11 amb un mosso i dos criades, cal Quim 4 i un mosso, cal Bergadà 6 i un mosso.

Pas a pas anem quedant admirats de la feina feta. Em pregunto on eren els picapedres al cap de tants anys d'haver fet una església tant brillant i tant ben picada. Eren a la guerra ? o estaven fent un altre monestir o reformes a Vallbona hi l' Abadessa necessitava tots els picapedres del seu terme.

Bona idea, d'on han sortit les pedres d'aquest altar ?, o es que ja hi eren a sota el marbre de l'altar ??

Et, de cop els veïns de Llorenç van rebre aquesta del nostre mossèn, que ens anunciava la visita pastoral de l' Arquebisbe de Tarragona:

També , tot restaurant la nostra església perquè no recordar la visita del nostre estimat Sr. Arquebisbe de Tarragona  el Dr. Jaume Pujol, el passat 13 de febrer de 2015.

Text que vaig llegir aquest dia, dont-li la benvinguda a la nostra parròquia de Sant Abdó i Sant Senen.

Benvingut Sr. Arquebisbe en la seva visita pastoral a aquesta parròquia de Llorens de Rocafort, sota el patronatge de Sant Abdó i Sant Senen, abans Sta. Maria com ho indica la clau de volta de l’arcada del cor , la inscripció de la campana mitjana i  l’AVE MARIA GRATIA PLENA de la façana del temple

 Des que mossèn Joan ens ho va anunciar aquest passat més de gener la seva visita, ja l’esperavem amb il.lusió.

Per la nostra petita comunitat , es un fet prou rellevant que vostè estigui aquest capvespre entre nosaltres. Estem contents, seguramente que ho pot intuir en les nostres cares.

Jo, en nom de tots li dic novament benvingut com a pare i pastor, que es com el veiem i el sentim.

No se massa de vostè, però si se que es molt proper a la gent, es cordial ,fa costat als malalts i te un tracte preferente amb els minusvàlids, que estima i valora la familia, estima els seus capellans i que disfruta i s’ho passa be entre els pagesos i les seves vides i tot el que comporta la vida camperola. Es una bona noticia pel nostre poble.

Es troba rodejat de familias pageses, com no podria ser d’una altra manera. Aquí aquest capvespre estarà com a casa i nosaltres ja ens sentim els seus amics.

Els pocs que som hem crescut amb referents que en un lloc tant petit o era el mestre o el mossèn. Dos persones claus.

Uns quants aquí presents vam apendre molt de mossèn Daniel,fa poc traspassat,(a.c.s), ell ens va ensenyar a estimar la vida, a ser uns bons cristians, a resar ,  rectitut i disciplina, pel dia a dia, que ens ha servit de molt . Però el curiós del cas, es que la disciplina començava per ell mateix, com lo més normal del món, sense posar-se cap mèrit i això ens tenia intrigats i alhora admirats.

Actualment ja esperem el diumenge per escoltar el sermó de mossèn Joan,quan baixa de l’altar amb el missal a les mans, un lleuger somriure a la boca, ens agafa la curiositat del que ens dirà? Sempre ens sorpren, sempre planer i dolç al explicar l’evangeli del Senyor i amb ell em entès que l’estimar es tota la llei . Ens esforçem dia a dia per seguir el que ens diu i ens aconsella , sempre ens arriba al cor, no se com s’ho fa ¿ i em quedo aquí per no allargar-me innecessariament, no sense abans dir-li que també estem orgullosos de la nostra creu de terme, que vostè  ha hores d’ara ja ha contemplat.

Escoltarem amb tota l’anima les seves paraules, que ben segur que ens reconfortaran i ens animaran per deixar un bon rastre i color d’evangeli en el nostre entorn.

Rebi abans de començar la santa missa una abraçada ben càlida de tots els feligresos aquí presents.

No cal dir que el Dr. Pujol va passar un bon capvespre entre nosaltres. Nosaltres també Sr. Arquebisbe.

 Com tots seguim dia a dia la acurada restauració de tots i cadascun dels racons on el temps i sobretot la ma de l´home havia malmès, temps era temps i ara gràcies a la il.lusió de tots i cadascun dels que tenim les arrels a Llorenç, que ben mirat som un grapat, tot anirà endavant. Avui a aquesta hora del vespre ha arribat per correu la carta del nostre mossèn que ens explica d'una manera planera tot els pasos i diners gastats fins el moment present i que els donem per ben gastats, donada la bellesa del temple, del nostre temple. 
Aqui va la carta perquè allà on estiguem poguem fer els nostres donatius a la conta corrent que hi figura a la carta.

Que  bonic que queda , amb la pintura de cuina que s'hi havia posat anys enrera, fins i tot ara donaria bo, fer de guia els diumenges i festes de guardar al turisme que pogués venir a visitar-nos i a gaudir de les creuetes d'ogiva del sostre, són d'una elegancia que et treu la respiració, sobries com tota l'església original que està sortin. Tot te la firma del Cister. Decoració la mínima expresió, tot és llis, ni fulles, ni fruits esculpits a les mènsules, ni en lloc. L'unic decoratiu el la clau de volta del cim de l'altar i la primera  just al entrar a l'església, amb la Verge Maria i el nen Jesús esculpits. No hi pot haver distraccions per la ment.

Per tal de fer-nos una idea de cuantes capelles hi havien, de com eren els altars, segur que si llegissim l' inventari de com era l'eglésia l'any 1924, ens obriria els ulls als interrogants que ara mateix tenim; penso que la guerra civil ho va capgirar tot.

Amb tot el que anem trobant, podem veure que al principi es va fer una esglesia molt sòlida, a conciència i austera, segons els cànons del cister,  vaja per sempre i no van barrejar cap material que no fos la pedra. Anys a venir, es va reventar parets i es van obrir noves capelles , sense tenir gens en compta la estètica del temple, tot era igual. Tots ho hem pogut veure en les parets esquerres de l' església, pedra dolentissima, pitjor que molts marges del terme, que no cauran mai; -em pregunto que va passar a Llorens, ? Van ser anys de molta pobresa, per males collites, ? que pasava al poble de Llorenç, que ni es podia contractar ni un senzill picapedrer ??. No ho sabrem mai ! 
Be, a aquestes altures de restauració, sí podem dir que no s'hi a trobat cap porta que comuniqués l'església amb el suposat castell dels Cardona o cal Cantó, ara cal Magí.



Pep

Bon dia després el tercer diumenge de Pasqua.... recordeu de que anava l'Evangeli..... Pere m'estimes més que aquests ?......li arriba a dir fins a tres vegades..... per acabar dient-li  " Segeuix-me ".
Be, tot reflexionant les paraules de Jesús comtemplades en aquest Evangeli ens em quedat sense diners, sense un duro o dit com Déu mana sense un Euro .

ES68 2100 9046 9602 0001 6517 

És a nom de l' Arquebisbat de Tarragona.


Ho poso en vermell, perquè es vegi més, jo ja confio amb la gent del meu poble, però en vermell es possible que ho vegin els de la Conca de Barberà, el Pla d'Urgell, la veïna Tàrrega, els de l' Albi o esperem que també ho puguin llegir a Barcelona, a la capital de la terra ferma , Girona i Tarragona, i la gent que estima el poble i la seva església i estan desperdigats per petits poblets de tota la geografia i que poc o molt colaboraran en aquesta restauració que tant be esta sortin. Anims !!!!! fins i tot als que estan en plena frontera amb França, al Pas de la Casa a Andorra i que porten el cognom Capdevila, als que viuen al Pla de l' Estany o a Besalú, a la Franja de Ponent, o fins a la terra Alta, alguns de Tivisa, o de Darmús, que coneixen Llorens, fins i tot els de Sant Cugat del Vallès, que tenen un monestir que es una joia, i els que disfruten en aquests moments d'una bona col.locació en alguna multinacional, també va per aquests. 
Be, jo també ho demano a la maredeDéu del Tallat, que estigui amb nosaltres i ens ajudi dins de lo que bonament ella pugui.

Tenim l'església tancada, en espera de millors temps. Mentre estant,  ja em celebrat la Romeria a la Mare de Déu del Tallat, que la vam fer junt amb la parròquia de Maldà, ens va dir la missa mossèn Borges.

També em celebrat la festa de L'ascensió del Senyor el 8 de maig i diumeng vinent serà la festa de la Pentecosta.
Be, estimats amics i seguidors del Blogs dels meus veïns de Llorenç de Rocafort, ja ha passat la festa de la Pentecosta i de la Santissima Trinitat, i l'any no para i les festes van caiguent.
Abans de demanar quelcom, us poso un tros de pergamí de l'abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure, ( Vallbona 1604-1626).

Demano per mi mateix i per tots els que tinguin les arrels al antiquissim poble de Llorens i que estimem l'església parroquial més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona, que tots hem pogut disfrutar de la seva restauració i de com està quedan per mitjà de les fotos que ens han anat arriban dia a dia, durant mesos; ara voldria que algú ens digués fins ara quans Euros estan recollits, i així ben segur que ens animarem per continuar donant. Si em de confiar que tot ens ho donaran les institucions polítiques estem arreglats. Confiem amb nosaltres mateixos i en alguna ànima caritativa, que en contes d'anar de vacances al Carib, al balneari de Vallfogona, o al sud de França, façi un donatiu a la parròquia i no oblidem  l'Arquebisbat de Tarragona.

 Ànims !!!!!
Pep.
Be, avui dia de Sant Lluís, ha començat l'estiu, avui fa anys vaig acabar els 500 Km. del camí de Santiago ( o de Sant Jaume), que un any després també el va els va fer mossèn Pere-Lluis (e.p.d), i d'altres pelegrins que no sabem.
Fa un dia d'estiu preciós aqui al Pla de L'Estany , segur que a Llorenç de Rocafort també. Segur que ja hi deuen haver molts rostolls. Déu ser un any de molt bona collita amb lo que ha arribat a ploure.
Per fi, he rebut noticies dels donatius de llorenç el meu poble on vaig neixer,  deu ni do del que ha costat; encara que per multiples raons estigui empadronat a Cornellà del Terri, m'estimo com el primer aquesta racó de món.
Que lluny queda la carta signada el passat més de març, on ens explicaven tot el que s'havia fet i els pocs diners que quedaven i lo molts que encara es necessiten. La carta donava el comta corrent i deia que ja teniam 50 €; be gràcies als donatius d'unes families,  ja en tenim 4.581,50 €.  tan sols han passat 3 mesos, ja falta menys; quan només teniam 50 € no pensava arribar tant lluny. Vinga ànims i paciència.
Us vull explicar una faula de l'anyorat pare Miquel Estradé, en altre temps monjo de Montserrat, ara (a.c.s.) .
Deia que un bon dia que nevaba, una mallarenga li va preguntar al tudó, perquè aquest es l'ocell més savi del bosc. Escolta tudó quan pesa un floc de neu ?, donç menys que res; perquè m'ho preguntes ?. Mira, fa uns dies, quan de cop va començar a nevar, jo em trobava passant la tarde desvagat en una rama d'un abet, i com que no tenia res millor a fer, vaig començar a comtar les volves i curiosament quan vaig arrivar a la que feia 999.999 va trencar-se la rama i tu dius que pesa menys que res ?.
D'aquesta curta faula podem treure una conclusió si en la vida fossim capaços de donar un somriure més, una abraçada més, un consell més, una encaixada de mans més, un consòl més, un cuidado més, donar una caritat més, potser ajudariem a fer més coses en aquest món. Generosament en fem moltes que són gratuites, sinó mireu tots plegats . Qui ho havia de dir que arribariem a la suma d'Euros que tenim ? Penso que n'arribaran molts més. Jo demà marxo cap a Lourdes, amb la pelegrinació del Bisbat de Girona, a cuidar malalts i sans i posaré en practica una altra oració del pare Estradé, que ell humilment deia que no era seva:
" Cada dia us demano, Senyor, que escolteu les pregàries d'aquells qui m'encomanaran a Vos. Ho necesito, perquè jo no puc confiar en res meu. Així com jo he arribat a vós pels meus germans, és igualment a través d'ells que vós i els vostres dons m'arriben. Vos sou gratuitat; són gratuitat els germans. Aquest doble misteri de gratuitat és l´única cosa que pot véncer, o  guarir el meu egoïsme i transformar-lo en agraïment radical. Això, voldria no només pensar-ho, ni només dir-ho o escriure-ho, sinó que ho voldria viure profundament. Quina colla d'anys, però, no m'ha costat arribar a la fe en aquella dialèctica gratuitament/agraïment, que m'agradaria que em sostingués tota la vida !  Que els anys que em quedin abans de la darrera crida siguin per a reforçar-la i viure-la amb cor joiós " 
Afegia el pare Miquel, - oi que tampoc us costaria res de fer-la , aquesta pregària ?.
Us asseguro que a Lourdes pregaré a la Marededéu per tots els pocs veïns de Llorens, que us dongui a cadascú lo que més desitjeu.
Bona festa a tots els Lluïsos.
Be ja he tornat de Lourdes, us animo si alguna vegada, la vida us ho permet, no dubteu en anar-hi. Tot un món de sofriment i de fe, i d'esperança, tot va agafat de la ma. Cada pelegrinació es diferent, les persones malaltes, els cuidadors (brancadiers, infermeres, personal sanitari, personal d'intendència....), les emocions, els somriures, les abraçades, les encaixades de mans, les complicitats adquirides en el servei als altres, tot conta a Lourdes i el perdó com a punt fort. Enguany es l'Any de la Misericordia, el lema es : MISERICORDIOSOS COM EL PARE, tots , sans i malalts hem guanyat el jubileo.
Tots el podem guanyar fins i tot al santuari del Tallt , o la Bovera o al santuari del Miracle a Solsona. Paga la pena, tots els pecats ens s,on perdonats.

L' únic que no canvia el la Mare De Déu, ella està plena de tendresa, traspua fidelitat, ella es el nostre consol que prouta falta ens fa, es el retrobament amb la Mare, tot dia tenim a la ment El magnificat,

Vaig desitjar, des de Lourdes estan, estar assegut a la missa de Llorenç, per escoltar les paraules de mossèn Joan Costa, perquè es un evangeli molt dur, i el nostre mossèn diu que Jesús va en serio, que no es fàcil i als seus ,els exigeix el cent per cent.  Acaba dient que cal seguir-lo des d'ara mateix,  si es mira enrera no serveixes pel Regne de Déu. I no els promet res, només exigència des d'ara mateix. 
Ja m'explicareu com se´n va sortir mossèn Joan, tinc molt d'interès.

Ara us poso els gràfics que m'han enviat des de Llorenç, perquè junts reflexionem fins on hem d'arribar per deixar l'esglesia , o sigui la nostra parròquia amb cara i ulls.

sz

Ànims , ja falta menys, de mica en mica s'anirà omplint, tant de bo, que les institucions també ens ajudin. L'altre document no el puc publicar, perquè està en format pdf i només admet jpg. Ja ho arreglarem quan tingui el tecnic adequat al costat.
Una abraçada a tots.

MOLT BONA FESTA MAJOR DEL NOSTRE POBLE.
HISTORICAMENT LA NOSTRA PATRONA HA ESTAT SANTA MARIA; COM ES MOSTRE EN LA PRIMERA CLAU DE VOLTA, I LA SALUTACIO A LA PORTALADA. DESPRES EN L'EPOCA DEVOCIONAL, PASSA A SER  SANT ABDO I SANT SENEN, O TAMBE CONEGUTS PER SANT NIN I SANT NON.

He de donar l'enhorabona a qui han preparat l'esglesia per poguer celebrar l'ofici de festa major, amb tota la dignitat que ja ofereix l'església sense acabar de restauració. Tot s'ha de dir també hi estarem més fresquets.
Penso que enguany omplirem l'església i fins i tot  cantar els goigs sonarà millor.

Per aquests dies de descans, que són les merescudes vacances, disfrutariau llegint l'article del Sr. Joan Yeguas Gassó, de Castellnou de Seana, titulat : L'Art de l' època del Renaixement a llorens. Trobareu molta més història de la que espereu, aquest historiador es un crac; jo que m'he llegit la nostra història amb els llibres del Sr. J.J. Piquer i Jover, he après molt, en una paraula he disfrutat , està molt ben fet i explica moltes coses del nostre poble i de tots els pobles que varen formar la baronia de Vallbona.
Anant pel món he trobat moltissimes persones que no tenen poble on anar per la festa major, i ben be no salben res de les seves arrels, ep ! nosaltres sí , saben d'on venim i tenim clars els nostres inicis, estem orgullosos d'aquest petit poble que va tenir capellà (kapellania) i ajuntament  (Universitat ), propi abans que Vallbona. 
Que ningú s'ho prengui malament.

Sepultura de Pere Capdevila , mori-i- de marts 1624.

http://joanyeguas.blogspot.com.es/2016/06/art-de-lepoca-del-renaixement-llorenc.html.

Com que encara esteu a temps a fer donacións per continuar la restauració d'aquesta important obra d'art, que es la nostra església parroquial, feu-les !!!, i tots podrem recomanar a algun conegut, turista o familiar que una visita guiada a la nostra església,  paga la pena.  L' història sempre ens ajuda a reconstruir com va començar la nostra història.

Campana grossa, decorada amb tot luxe de detalls, és una primcia, una meravella tenir-la. Es més anetiga que la campana dels perduts del monestir de Vallbona.

Com molt be, ha escrit el nostre estimat veï de Rocafort de Vallbona i periodista Lluis Foix, " molta història per un petit territori ". dons tot això, ens ha d'animar a fer un petit pas, perquè  torni a la l'esplendor que tenia l'any 1593.

Bona Festa a tots, ens veurem, si Déu vol.
Des de Llorens m'envien un escrit amb les donacions i que el passat dia 7 de febrer van començar de nou les obres, no puc estar més content, al final serà una realitat la total restauració de la nostra església.

Aqui va l'altre document que he rebut sobre donacions:

APORTACIONS A LES OBRES DE LA PARROQUIA DE  LLORENÇ

-      JOSEP CAPDEVILA VILA

-      FAMILIA PALLÀS-MORERA

-      DOLORS CAPDEVILA VILA

-      M. CARMEN SAHUN XIFRE

-      CAL MANO

-      M. TERESA POYUELO PONS

-      SANT ISIDRE 2016...........................  81,50€

-      CAL GINÉ

-      CA LA MONTSSERRAT

-      SANT CRISTOFOL 2016.................... 121,05€

-      Mª ROSA PONS COS

-      FESTA MAJOR 2016......................... 50,00€

-      ARQUEBISBAT DE TARRAGONA....... 8000,00€

-      INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS...... 30079,75€

-      AJUNTAMENT DE SANT MARTI........ 6000,00€

-      PARROQUIA DE LLORENÇ................ 10000,00€

- INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS...... 20000,00€

L’ORDRE DELS DINERS NO CORRESPONT AMB L’ORDRE DE LES PERSONES DONANTS, I ALGUNES DONACIONS SON ANÓNIMES.

-      3000,00€

-      300,00€

-      50,00€

-      600,00€

-      50,00€

-      300,00€

-      81,50€

-      100,00€

-      1000,00€  

-      121,05€

-      300,00€

-      100,00€

-      100,00€

-      100,00€

-      50,00€

-      200,00€

            TOTAL APORTACIONS 6452,55€
  
Espero que molt aviat poguem disposar de fotografies de les obres, sempre ens ajuden a valorar els que estem lluny.
Pep....

El dia 9 de setembre estavem quasi tota la familia a Llorenç i aquest diumenge al sortir de missa, junt amb el meu fill i la petita Mar, ens varen ensenyar l'església, sense cap mena de pressa. Tot ens va agradar molt, fins i tot la nostra neta va disfrutar donat-li voltes a la rodeta, que abans estava a la sagristia i ara llueix posada dins l'església. Jo en el meu record d'escolà, l'havia fet servir molt, sempre dins d'una solemnitat litúrgica, com el dia de Pasqua, el Corpus, la missa de festa major, etc...
Ens va agradar molt, està guapissima, i no ho dic ara que ja s'han acabat les obres, sinó perquè tots vostès poden comprobar-ho personalment i tot seguit entrar en aquest blog i fer-se una idea de com era la nostra església d'abans; hi han moltes fotografies. Sincerament no te color, i  quina meravella, rapidament ens omplirà d'orgull, quan estem dins sense dir res les parets ens traslladen de cop i volta l'època dels Cardona, senyors d'aquestes terres i d'altres com tot Bellpuig, Anglesola, Cervera, Cardona,...etc. Per aquests anys el Cister ja feia anys que estava instal.lat a Vallbona i d'ença el rei Pere El Cerimoniós que es va vendre l'alt i baix imperi a la Abadessa Saureneta d' Anglesola (1380), de tots els seus dominis, de cop el monestir de Vallbona es convertia en un domini feudal. Així els 1200  habitants de la baronia, passaven a ser vassalls de la prelada, era l'inici de la vida feudal a Vallbona.
No poso cap fotografia de l'esglesia totalment restaurada, perquè sigui motiu d'una gran sorpresa el dia 28/10/18. Vostès podran fer les seves fotos, que ben segur que les faran.

Aqui publico la carta que ens ha adreçat el nostre rector, mossèn Joan Costa, fent-nos palès l'acabament de les obres i ens convida a fer dissabte de tota l'església.
Confio que el dia de la benedicció de l'església serem una multitud de fills de Llorenç que l'esglesia es quedarà petita i s'hauran d'instal.lar cadires a fora. Serà una tarda per recordar.
Us afegeixo la última nota feta per mossèn Joan explicant el com s'organitza el diumenge dia de la benedicció de l'església parroquial (restaurada).

Una abraçada



Pep.


Bibliografia:

El Cister.  El patrimoni de la  col.leccio Nissaga, num. 14 monestirs catalans a la Corona d'Arago, Joan Fuguet Sans i Carme Plaza Arqué. 1998.
Dades referents al Monestir de Vallbona de les Monges, extrets dels documents inèdits que  obren en son riquissim Arxiu.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalvo i Bou . Rafael Dalmau editor. Barcelona 2003.
L'Art de l'Època del Renaixement a Llorenç de Rocafort (Sant Martí de Riucorb) per Joan Yeguas i Gassó. Conservador del Departament de Renaixement i Barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya. 
Inventari de l' Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Isabel Navascués, Carme Bello, Gener Gonzalvo. Direcció General del Patrimoni Cultural Serei d'Arxius. Secretariat d'Arxivers Eclesiàstics de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona 1992.
Nocions d'Arqueologia Sagrada Catalana. Josep Gudiol i Cunill, Prev. Segona Edició . Josep Porté Llibreter. Imprès a Vic en la Tipogafia Balmesiana el dia primer de setembre de mil noucents trenta u.
El Monestir de Santa Maria de Vallbona. Història, Monaquisme i Art. Josep Maria Sans i Travé. Pagès Editors. lleida 2010.
Abaciologi de Vallbona. Historia del Monestir 1153/1990, Segona Edició. Impremta Altés . Barcelona 1990. Fundacio d'Història i Art Roger de Bellfort.
Baronia de Vallbona,  Catedra de Cultura Catalana " Samuel Gili i Gaya" Excma. Diputació Provincial de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981. j.J. Piquer Jover.
Procedents i orígens del monestir de Santa Maria de Vallbona (1154-1185)- Josep Maria Sans i Travé. Pagès Editors. Lleida 2002.
Catecisme a la Llar. Unió Espiritual de Mares Catòliques al Servei de Crist 1955. 2ª Edició. Barcelona.
Hem perdut l'Oremus de Salvador Alsius. Edicions La Campana. Barcelona 1999.
Fra Romeu del Cor de Jesús 1869-1932, Monografia dedicada als meus germans M. Iltre Dr. Francesc Bergadà i Solà, Pvre. Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona. Tipografia Montserrat. Reus- 1933.
Legendarium. Guia per les llegendes de la Ruta del Cister. Domènec Ribes mateu.  Llibres de L'Index. Barcelona 2005.