Bona setmana de l'Ascenció del Senyor (13 de maig), a França aquest dia es festa a tot el pais, igual que el Pentecostés , tot i ser un pais laic, admirable, a més fa anys que ho pregunto a la meva veina una joveneta que ja te 15 anys i sap molt be la festivitat, a casa nostra no ho puc preguntar , quasi ningú sap que se celebra aquest dia " a cada bugada perdem un llençol ".
NAPOLEON Ier. Correspondance de Napoléon Ier, publiée par ordre de l'empereur Napoléon III. Paris, imprim. impér., 1858., in-4
Punt 1.- Que el codi civil (el "codi napoleònic") fos canviat en els punts referents al divorci per tal d'acomodar-se a la doctrina catòlica sobre el matrimoni.Punt 2.- Que la jurisdicció sobre els delictes comesos pressumptament pel clergat quedés reservada a l'Església, i no a la justícia civil.Punt 3.- Que s'incrementessin les dotacions estatals a les despeses de l'Església francesa, i que el reclutament militar no s'apliqués als joves "que voldrien dedicar-se a l'estat eclesiàstic".Punt 4.- La renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes catòliques, que el Codi havia substituït. Sobre el calendari republicà, vegi'shttp://fr.wikipedia.org/wiki/Calendrier_r%C3%A9publicain Punt 5.- Que l'educació religiosa estava negligida en els instituts públics, on per exemple es donaven casos de capellans que s'havien casat i seguien donant classes.Punt 6.- Alguna cosa en relació als bisbes dits "constitucionals" (vegi'sPunt 7.- El restabliment de les congregacions religioses, que s'havien suprimit.Punt 8.- Que la religió catòlica fos declarada la religió oficial de França.Punt 9.- Restablir els col·legis i seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos.Punt 10.- Suport a les ordes religioses "consagrades a les missions" (vegi'sPunt 11.- Restablir el pagament que feia el Govern francès pel manteniment de l'església i el capítol de Sant Joan de Letran, a Roma.
Sa Majestat, commogut per l’afecte paternal del qual Vostra Santedat no deixa de donar-li testimonis evidents, i convençut que la major prosperitat de la religió només pot tenir la millor influència sobre el bé dels seus estats i sobre la felicitat del seu poble, ha examinat amb una atenció filial les observacions i les peticions que li han estat presentades en nom de Vostra Santedat. Ella (Sa Majestat) s’afanya a respondre els diferents articles que contenen aquestes observacions i peticions.
I
Vostra Santedat manifesta que les disposicions del Codi civil sobre el divorci no estan gens en armonia amb el dogma religiós de la indisolubilitat del matrimoni. Vostra Santedat desitjaria un canvi en aquesta part de la legislació francesa.
La llei civil no podia proscriure el divorci en un pais on es toleren els cultes que l’admeten. Hauria estat poc assenyat, en tot cas, voler canviar de sobte una jurisprudència que quinze anys de revolució havien naturalitzat a França, en el moment de procedir a la confecció del nou Codi civil.
En general, les lleis civils només són d’una bondat relativa. Haurien de ser adaptades a la situació en la què un poble es troba. És amb el temps que es van perfeccionant. Només és propi de les lleis religioses recomanar el bé absolut, que és, per la seva naturalesa, immutable.
Tanmateix, per tal que la conducta dels ministres del culte catòlic no estiguin mai en contradicció amb els dogmes que professen, Sa Majestat ha establert, a través del seu ministre dels cultes, en una carta circular del 19 de prairal de l’any X (1802) que els ministres del culte catòlic són lliures de negar la benedicció nupcial als esposos que es casen després d’un divorci, abans que el primer matrimoni sigui dissolt per la mort d’un dels cònjuges. Sa Majestat ha establert també que el refús per part dels ministres del culte catòlic no podia ser objecte de recurs per part del Consell d’estat.
II
Es tracta, en aquest article, de reservar als bisbes la inspecció natural que els compet sobre els costums i la conducta dels clergues sotmesos a la seva jurisdicció. Las lleis franceses han evitat d’atribuir als agents de l’autoritat civil els drets essencials quin exercici no pertany sinó a la jurisdicció episcopal.
L’autoritat secular ha de conèixer incontestablement els delictes dels eclesiàstics, quan aquests delictes vulneren les lleis que obliguen tot ciutadà; atès que hom no deixa de ser ciutadà pel fet de ser capellà, i en conseqüència hom continua estant sotmès a les lleis i a les autoritats, a les quals tot ciutadà deu submissió i obediència. Tanmateix, si es tracta de delictes purament eclesiàstics, de delictes que només afecten a la disciplina, i que són únicament susceptibles de penes establertes pels cànons, és intenció de Sa Majestat que els bisbes siguin els jutges d’aquests delictes. L ’autoritat secular pot només prendre’n coneixement en cas d’abús.
Així mateix, en nombroses d’ocasions, els eclesiàstics han estat adreçats, per les ordres expresses de Sa Majestat a la censura pastoral dels bisbes, quan aquests eclesiàstics han
estat denunciats per fets relatius a faltes que podien vulnerar els deures o la dignitat del sacerdoci. Si es donen comportaments discordants per part d’alguns agents de l’autoritat civil, és perquè no tothom és prou assenyat per actuar tothora dins dels termes precisos de les seves atribucions. Sa Majestat desitja que aquests comportaments siguin evitats o reprimits.
III
Aquest article conté vàries peticions quin objectiu general és donar al clergat catòlic els mitjans de viure decentment i de perpetuar-se per a la religió la qual no pot subsistir sense ministres.
La llei del 18 de germinal de l’any X havia dotat només els arquebisbes, bisbes i capellans. La benèvola generositat de Sa Majestat s’ha fet extensiva successivament a la resta de les categories de ministres.
D’altra banda, per donar esplendor al restabliment de la religió catòlica, Sa Majestat ha desitjat que els prelats francesos fossin revestits amb la porpra romana; Vostra Santedat ha accedit a aquest desig, i l’Església de França, reprenent la seva antiga magnificiència, ha incorporat varis cardenals, que han estat dotats per les decisions dels 7 de ventôse i 15 de thermidor de l’any XI, i dels quals tres formen part del Senat, primer cos de l’Estat.
Una disposició del 14 de ventôse de l’any XI ha assegurat la retribució dels vicaris generals i els canonges.
Des de l’estada de Vostra Santedat en aquesta capital, Sa Majestat s’ha ocupat de la sort dels ministres que atenen les parròquies i, per un decret del 5 de nivôse darrer, 24.000 d’aquests ministres reben cadascún una assignació de 500 francs, i s’han pres mesures per a garantir el manteniment i la subsistència dels qui no reben cap assignació del tresor públic i resten al càrrec dels municipis.
Vostra Santedat veurà, en aquestes diverses operacions, l’especial protecció que Sa Majestat atorga al culte i als seus ministres, i el desig que aquesta complagui sempre Vosta Santedat pel major bé de l’Església. Enmig de les necessitats de la guerra, Sa Majestat ha desplegat, a favor del culte i els seus ministres, recursos que no semblava possible materialitzar més que després de varis anys de pau.
El culte catòlic comporta despeses indispensables per a la reconstrucció i la reparació dels edificis consagrats a aquest culte, pels ornaments i guarnicions necessàries pel servei religiós. Una disposició de Sa Majestat, del 7 de thermidor de l’any XI, ha lliurat a les esglésies els bens no alienats que havien estat propietat de les antigues cúries, i quins rendiments poden sumar-se a la pietat dels fidels en el sufragi de les despeses del culte.
Pel cas que els bens restituits que hem esmentat no fossin suficients per acomplir l’objectiu que Sa Majestat es proposava, la llei de finances de l’any XIII, publicada després de l’estada de Vostra Santedat a Paris, autoritza els consells generals de departament a imposar un cert nombre de taxes addicionals per a reparacions, manteniment d’edificis i suplement de despeses de culte.
Ja Sa Majestat havia convidat en diverses disposicions els consells generals de departament a expressar les seves propostes sobre aquests assumptes. La nova llei els posa a l’abast la realització d’aquestes propostes, tot autoritzant els impostos necessaris per a sufragar-les.
Sa Majestat pensa, com Vostra Santedat, que l’establiment de seminaris és l’únic mitjà de perpetuar el clergat i de formar els ministres que han de reemplaçar els que moren o es fan
vells. De fet, segons el Concordat, el Govern no tenia cap obligació de dotar aquests establiments; tanmateix Sa Majestat, tenint en compte només el desig de fer prosperar la religió, atorga diàriament els bisbes que les reclamen, les cases de propietat nacional que poden destinar-se a l’ús esmentat, i autoritza totes les donacions i llegats, fins i tot en immobles, que poden fer-se als seminaris. A més, Sa Majestat, per una llei de l’any XII, ha fundat ella mateixa deu seminaris metropolitans, que estaran totalment a càrrec del tresor públic.
La llibertat donada als departaments de cobrar impostos per a sufragar les despeses de culte s’estén indefinidament a totes les coses i a totes les persones consagrades al culte; aquesta mesura acabarà d’equilibrar els recursos amb les necessitats.
Sa Majestat s’ocuparà de proveir de capellans les tropes de terra i de mar, així com els hospitals militars, quan les circumstàncies ho permetin. Ha autoritzat ja els capellans en els hospitals civils; aquests capellans són remunerats a càrrec de les administracions a les quals són assignats.
Sobre les admonicions de Vostra Santedat en favor dels religiosos i religioses quina pensió no ha estat encara abonada, Sa Majestat ha renovat les ordres que ja havia donat anteriorment al director de la liquidació, de continuar aquesta feina sense dilació. És impossible reparar tots els danys que ha produït la revolució; però han estat preses totes les mesures per a suavitzar els que no poden ser reparats pels homes.
Els religiosos vàlids i de bones costums estan gairebé tots empleats en l’organització eclesiàstica. Sa Majestat, per tal de facilitar a les religioses els mitjans de subsistir amb més comoditat, les ha autoritzat a viure en comú, a condició de fer-ho conforme a les lleis de l’estat. D’entre les religioses, les que per la seva antiga orde estaven consagrades a la instrucció pública, han estat autoritzades, quan ho han demanat, a incorporar-se a la seva institució anterior, per tal que puguin obtenir els recursos que la seva pensió no els oferia.
Una de les principals demandes i observacions de Vostra Santedat fa referència als obstacles que el reclutament militar posa als candidats que voldrien consagrar-se a l’estat eclesiàstic. Sa Majestat, prenent aquest assumpte en la més gran consideració, farà tot el possible per a conciliar els més alts interessos de la política amb les necessitats urgents de l’Església.
Així, posarà atenció a la situació de cada diòcesi, al nombre de capellans que hi són empleats, al de candidats que s’ofereixin a entrar en l’estat eclesiàstic, als bons testimonis que donaran els bisbes de la vocació provada i de la capacitat reconeguda d’aquests candidats; i autoritzarà les ordenacions que siguin necessàries pel bé del servei.
IV
Vostra Santedat desitjaria la renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes. Sa Majestat comparteix els sentiments de pietat i les raons de bon ordre que animen Vostra Santedat; tanmateix està convençuda que, en tot allò que es refereix a l’observància de les pràctiques religioses, els bons exemples i les exhortacions tenen sempre més força que les lleis, d’ordinari mal executades. Si bé és de lamentar que els diumenges i les festes no siguin dignament observades, aquest fet es dóna menys als pobles que a les ciutats. La gent del camp és més religiosa, i el dur treball al qual es lliuren fa que per a ells sigui més necessari el descans i el repòs. A les ciutats, la religió no té un predicament igual en tots els cors i, fins i tot en els homes que segueixen al màxim els seus deures religiosos n’hi ha que hom no podria prohibir-los tota mena de treball els diumenges i les festes sense comprometre la seva existència i la seva vida; l’experiència
prova d’altra banda que, a les grans ciutats, tots els moments robats al treball són dedicats als vicis o al delicte.
L’essencial és que els funcionaris i els ciutadans il—lustrats donin exemple a les masses. De fet, amb les lleis actuals, tot treball exterior i públic resta prohibit als funcionaris de tots els rangs i de totes les classes. Serà suficient advertir les administracions públiques de no desenvolupar cap obra pública els diumenges i festes, excepte en els casos urgents que no admetin pausa ni demora.
V
La intenció de Sa Majestat és que no s’admeti en l’educació pública cap capellà o religiós que sigui casat. Aquesta intenció s’ha manifestat des de fa molt de temps. Sa Majestat donarà ordres precises per tal que l’educació de la joventut no sigui mai confiada a capellans que no estiguin en comunió amb llur bisbe.
Sa Majestat no creu en absolut que l’educació religiosa estigui negligida en els instituts; i, per assegurar-se que les seves intencions no siguin mai ignorades en aquest punt, col—locarà els bisbes en les institucions que dirigeixen aquests establiments.
VI
Havent-se dut a terme la reconciliació dels bisbes dits constitucionals amb Vostra Majestat, Sa Majestat tendirà la mà al manteniment de la pau religiosa que ha de ser el feliç resultat d’aquesta reconciliació.
VII
Sa Majestat lliurarà al culte el temple de Santa Genoveva, patrona de Paris.
Així mateix, invitarà els bisbes a fer celebrar l’ofici quotidià a llurs catedrals. Ha estat sempre el seu desig mantenir la dignitat i la solemnitat del culte. Quant al restabliment de les congregacions religioses, Sa Majestat es reserva d’examinar amb deteniment aquesta important qüestió. En els primers anys d’una nova organització eclesiàstica, cal que el clergat pugui prendre una certa consistència abans de constituir al seu costat institucions que podrien esdevenir aviat més fortes i poderoses que el mateix clergat.
Tanmateix, Sa Majestat s’ha apressat a restablir totes les congregacions conegudes sota els noms de germanes de la Caritat o de germanes Hospitalàries, consagrades per la seva institució al servei dels malalts i a l’educació de les noies pobres. Així mateix, a fi de donar un signe particular de protecció a establiments tan útils a la humanitat, ha anomenat la Senyora mare de l’Emperador, protectora d’aquests establiments.
VIII
Vostra Santedat ha demanat que la religió catòlica sigui declarada dominant a França. De fet ja ho és, atès que aquesta és la religió de Sa Majestat, de tots els membres de la família imperial i de la gran majoria dels francesos. Una llei que declarés dominant la religió catòlica no tindria doncs cap utilitat real, i comportaria grans perills per a la religió mateixa. En la disposició actual dels esperits, una tal llei desvetllaria antics odis, i procuraria nous enemics al catolicisme.
IX
Les circumstàncies no han permès Sa Majestat mantenir els diferents col—legis o seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos. Cap d’aquests establiments hauria pogut sostenir- se per sí mateix ja que, amb la revolució, tots haurien perdut recursos considerables. Ha estat necessari reunir tots els bens i totes les administracions per a formar un col—legi o un seminari que pugui respondre dignament a l’objectiu dels primers fundadors.
Com que tots els col—legis o seminaris destinats a la instrucció dels catòlics irlandesos tenen el mateix objecte, la reunió de tots els establiments en un de sol ha estat possible i fins tot sensat o, millor dit, necessari.
La unitat no pot resultar un inconvenient en circumstàncies on es tracta de donar i rebre la mateixa instrucció. Aquesta unitat és, pel contrari, un gran avantatge, doncs garanteix el mateix esperit i la mateixa doctrina en homes consagrats a seguir i a ensenyar la mateixa religió.
X
Existien a França tres establiments consagrats a les missions: els pares Lazaristes, el seminari anomenat de les Missions estrangeres, i el del Sant Esperit. Independentment d’aquests establiments, vàries ordes religioses, tals com els Recolets, els Caputxins i d’altres, estaven dedicats a les missions.
El decret imperial del 7 de prairial de l’any XII ha restablert l’orde anomenada dels Lazaristes. Aquest decret els atorga una casa i els assegura una dotació anual de 15.000 francs. També estableix una procura per augmentar els recursos dels missioners. Aquesta missió, així com l’establiment eclesiàstic, es troba sota la jurisdicció de M. l’arquebisbe de Paris per tot allò que es refereix a la disciplina i el bon ordre de la diòcesi. Però M. l’arquebisbe no dóna ni pot donar cap poder als eclesiàstics que van a exercir el seu ministeri a les altres diòcesis o a l’estranger. Aquest prelat no és el director de les missions.
Sa Majestat dotarà de bon grat els seminaris de les Missions estrangeres i proveirà amb abundància tot allò que la propagació de la fe pugui requerir. Per un objectiu tan important, els majors sacrificis li semblaran lleugers.
XI
Sa Majestat reemplaçarà per una quantitat equivalent la que el Govern francès pagava antigament en favor de l’església i el capítol de Sant Joan de Letran a Roma, a condició que Sa Majestat gaudirà dels drets, prerrogatives i honors que han gaudit sempre els sobirans de França.
Sa Majestat no deixarà passar cap ocasió favorable de concórrer, amb Vostra Santedat, al major bé de la religió i dels seus ministres.
Per ordre de l’Emperador
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada