EL CORONAVIRUS FA ESTRALLS I LA NATURA SEGUEIX CUMPLINT AMB EL SEU RITME ESTACIONAL

Trosets de la meva vida camperola, es molt poca cosa, però és el que hi ha, si visqués més aprop, donçs seria un honor repetir amb més frequencia les anades al tros, les trobades amb la gent del poble, i en resum l'història viscuda fins al moment que no es poca. Aquesta vegada a l'ombra del Coronavirus, que de cop ens ha abaixat els fums als humans, ens pensavem i jo el primer que erem els reis del mambo particulars i governs amb la tecnologia més sofisticada a les nostres mans  i quasi no arribem al....sóc un cuc i no un home .....  del psalm 22, tota una lliçó d'humilitat. Escrit el present post en ple periode d'aillament manat pel gobierno de España; tot lo viscut és anterior a les ordres del consell de ministres d'avui dissabte dia catorze de març, com no podia ser d'una altra manera.

Avui ( 11-3-20) al mati , cap al migdia, he arribat a Llorenç de Rocafort, per tal de veure com esta la poda dels meus ametllers del Perdigó i de Les Pintades, que m'havia de fer en Jordi un expert en poda de Sant Martí de Maldà. 
He tardat més del compte per l'Eix transversal, no se perquè, penso que al no trobar trànsit me relaxat i mira he contemplat el paisatge i els pobles com Calaf, carregat d'història i les Olugues, que penso com deia ser aquesta Segarra abans de que hi passés l'Eix Transversal . He passat per Ibercaja de Bellpuig per tal de demanar hora per fer la DUN  2020, m'han donat hora per dimarts vinent dia 17, l'he acceptada encara que es dimarts i es fa mercat, i està massa ple, tot i donar gràcies perquè per aquest racó de món, Bellpuig és un bon refugi. 
Un cop a Llorenç i descarregat el Ranger Rover, me posat la roba  pròpia d'anar al tros, he entrat una mica d'encenalls pel vespre poguer encendre el foc i he anat a la pallissa per treure el remolc i que en  principi no el trec mai , sinó l'omplo de clofolla d'ametlles, guardada amb tant de carinyo pel padri i la iaia, ells cada tardor quan l'havien assecat estesa a l'era, i

la guardaven a dins la pallisa, anys enrera se la venien i més tard va deixar de tenir valor i servia per cremar-la a l'estufa 

Sacs de clofolla per portar-la a casa per l'estufa.

i ara jo l'he de tirar, per tal de netejar la pallissa i tenir lloc. La pallissa sempre ha sigut un lloc de mals endreços des que el pare va canviar la mula pel tractor i ja no va caldre guardar la palla per aliment de l'animal. Com sempre he escampat la clofolla per l'era, sota els ametllers, fruiters i els noguers, serà un adob natural, aviat veurem el resultat.

El verd dels sembrats i la blancor dels ametllers engalanen com mai les nostres terres de la Baixa Segarra, un regal per l' ànima caminar pels camins i asseures a contemplar tot plegat. Encara hi ha a Llorenç pagesos grans que els diumenges  després de missa surten a contemplar com creixen els sembrats, això el pare ho va fer tota la vida.

He anat directe al pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges i mira per on, la casa de la Cristina Sais estava oberta, però "toda mi gozo en un pozo", la persona que hi havia em va dir que , ella venia a passar el dijous i divendres, mala sort, un altre dia serà. Direu perquè vaig per Vallbona al Pla del Perdigó ? donç molt senzill perquè tenen molts trossos de cami asfaltats i a poc a poc arribo a la vall de Sant Miquel i amunt i ja sóc al pla del Perdigó, veí de cal Giné; es nota que l'Ajuntament de Vallbona tenen més diners que el nostre.  A l'arribar al tros i no veure cap ametller podat o esporgat, la por se'm va ficar al cos, més tard vaig trucar al Jordi i va quedar tot clar. 
Me dedicat a repassar els joves olivers (50 ) plantats pel Josep Subirà i jo mateix quan feia 2 anys que havia mort el nostre pare ,Sisquet Capdevila. La tardor passada  vam tirar un kilo d'adop a cada oliver i mira, sorpresa, han fet una estirada o sigui que han crescut, han passat d'estar com aturats o adormits, a estirats i amb moltes rames i més verds.  Jo pensava que fent-los un rebassó a cada oliver perquè poguessin omplir-se d'aigua de pluja, ni havia prou i no, si vols que creixin cal posar-li adop, ha funcionat. 
Me passat la tarde posant nous ferros més llargs, enfilant i adjuntant noves brides un a un, posan nous plàstics al tronc per protejir-los dels conills i tallant rames que sobren, i aixi un a un.... cal deixar-los ben lligats a la barra de ferro, perquè el vent no els torçi i els trenqui, no hi ha res que no costi. Sorpresa molts que els donava per morts, han ressucitat i ja tenen dos pams, vaja un miracle.

Noteu que cada brida porte una mica de matalas d'herba, perquè a l'apretar no quedi tallant la sava que puja pel tronc.

També he fet mitja carretada de llenya d'ametller, molt seca, i que mai la deixo al tros, per estalviar  disgustos, per això porto el remolc, a poc a poc el vaig carregant; és una llenya bonisssima per la llar de foc.

L'estancia es molt plaent a part de no parar , la companyia es del sol, i dels ocells i de nit amb el cel , nitit, grandiós, espectacular, que content estaria l'Eduard Punset (acs), ell que ens deia que erem els ultims privilegiats, perque els altres humans que vindrien només veurien 2 o 3 estrelles al mirar el cel, que l'univers s'espandiria tant que només veuriem poques estrelles. De matinada abans que el despertador toqués, ja cantaven els ocells a la finestra , intensament, sense parar, volguent dir apa a treballar, quan era petit i els pares tenien aviram, recordo el cant del gall, que no fallava.

M'ha recordat l'acudit del llibre La Création du Monde, de Jean Effel, que fa tres anys em va reglar la Mia Corominas, és una meravella, són tres llibres:  Le ciel et la terre, Les plantes et les animaux, La femme, Le roman d'Adam et Êve i Le Petit Ange, 

vaja per gaudir molta estona, sobretot dies com aquestos d'estar sense contacte amb la gent , un servidor no he trobat ningú, he de dir que encara no hi havien ordres expresses governatives de no tenir contacte amb ningú o sigui que he estat 4 dies sol, de casa al tros i lluny del poble, dinar a sota un ametller i quan es fa fosc cap a Llorenç i com el pare arribar al poble amb les llums dels carrers enceses; un cop a  casa, encendre la llar de foc, descarregar la llenya del remolc, portar-la al pati del darrera, llegir una mica La Vanguardia on-line, perquè estic tant cansat que m'adormo, sopar, posar-me a l'ordinador a veure si tinc sort i tinç wifi i puc contestar algun correu, sinó tornar a descansar, perquè demà el dia serà molt llarg.

El dijous dia 12 al vespre, abans de sopar, vaig anar a donar un vol pels carrers del poble i no vaig trobar ningú, curiós però ningú,sincerament tampoc esperava trobar ningú i al passar devant de les cases de la plaça vaig anar repassant el que tantes vegades haviam fet amb el pare i la mare (a.c.s.), ah ! els gossos si donaven senyal de la meva presència :

 Cal Cantó , a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume), Cal Martí (Amenós) , L'abadia on vivia el mossèn, el Forn del poble o de la vila  i al damunt la vivenda de la senyoreta mestra, al costate ca l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça Amenós), Cal Saltó, Ca l' oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada, aquesta servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la Rosita (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo, Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramón que és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Mapa de Llorenç de Vallbona any 1873, propietat de lka familia Català

Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, ara també casa de la MInerva, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal Jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), actualment propietat de la Montserrat Foix, després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : cal Quim , Timoneda de cognom, Cal Bergadà i devant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, cal  Gené o Giné de cognom Bergadà, després cal Jan (abans hi vivia en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà). Una catifa de camamilla a la nostra era. Jo, de petit encara recordo qui vivia a cada casa, era temps que a Llorenç hi vivia molta gent, però els noms que els posaré ara correponent a la gran memòria de la meva mare Isabel Vila quan va arribar a Llorens als 18 anys el 1946 i són no només de les cases del clos antic, dins de la muralla del poble, sinó de tot el poble: Carrer del Sol : Cal Pep de l'Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Lliberato: Mercè, Lliberato i Teresina. Cala Mestra: Donya Carmen. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi:Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, Madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, Jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                      Càndida, Maria, Francisco, Teresa, Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por tant sols de veure'l a distància. Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida. Repassant tants noms de veïns em venien a la ment la quantitat d'ells que van ser modèlics no solsament pels de casa seva sinó també per la resta del poble, bones persones, que miraven sempre si al vei li faltava alguna cosa, si el podien ajudar, gent que ens va alegrar la nostra juventud, gent que es van convertir en referents per mi, i sovint me recordat d'ells, modèlics en tot, plens de virtuts o de valors com se'n diu ara, simpatia, empatia i s'ajudaven, qui no es va menjar un meló a la fresca de la Creu, ja de nit, pujat en un sac a l'esquena per l'Eusebi de l'hort del Fondo, ara ha canviat tot, cadascú ja s'espavilarà, només faltaria, encara que de bones persones en quedarà sempre.  En aquells anys seixanta tothom mirava d'educar a la canalla que anavem pel carrer, la gent no ho deixava tot en mans de la mestra, sinó que tots plegats miraven que el noi o noia anés per  "bon camí", a Llorenç necessitavem ciutadans rectes i amb bondat. Alhora em vaig  recordar que molta gent estava subscrita a La Vanguardia com el meu avi Pep, però tant sols sis mesos a l'any, quan les nits eren més llargues; el padrí els encuadernava, encara volten per casa, això també ajudava a adquirir una certa cultura.

Tot treballant , alhora veus altra feina que també cal fer, però com que ningú la veu es queda per fer, com tallar els ametllers morts d´ un any cap aqui. Al decidir posar el motoserra en marxa per tallar un ametller mort, m'adono que està carregat d'ametlles totes maques i bones. L'ametller quan es veu en perill de mort, guarda el fruiit i queda ben enganxat a l'arbre i poden estar més d'un any a dalt. Em va passar pel cap portar-les a la Mar, la nostra neta, que li fa molta il.lusió recollir els " Ametllons " del pati de la seva escola " El Pla de l' Ametller ", i portar-los cap a casa per la seva mare. ( A Girona a les ametlles se'ls diu ametllons, nosaltres a casa nostra (Urgell), només en diem ametllons quan son tendres i ens els podem menjar a mossegades, de petits ens els menjavem amb sal, fins i tot n'havia vist posats en vinagre pels de casa, com el broquil ).

La feina a pagès mai s'acaba, però durant el dia et vas emportant veritables sorpreses com aquestes flors de color violeta, l' espigul, el timó o farigola , la botxa, i falta l'argelaga escandalosament groga en aquesta època, etc... En aquest tros que està ple d'ametllers, sovint trobem un  romaní que creix al peu d'un ametller, que curiós oi podria creixer a qualsevol lloc del bancal oi ?

LES ABELLES POLINITZEN , PER SORT, LES FLORS DELS AMETLLERS,

Zona fora muralles, on es van fer les pallisses amb les seves corresponents eres per batre el blat i l'ordi, podem veure d'esquerra a dreta l'era del cal Timoneda, el cementiri vell, l'era del Domingo Aluja, l'era del pare Sisquet Capdevila, l'era de cal Bergadà . D'eres ni han moltes més.

Quan vaig a Llorenç des que falten els pares, sempre és per treballar, per anar al tros, en cap cas és obligatori, però els el punt que ens uneix amb els pares, perquè ho vam viure des de petits i perquè sempre se'ls veia feliços, mai tenien mandra i sempre marxava primer el pare amb el tractor i més tard la mare a peu, quasi sempre l'atrapava, coses de la vida, la mare mai va patir osteoporosi, tant present els els temps actuals, ni dolor articular (artrosi), va caminar tota la vida, una anecdota saborosa : si a mig matí la mare es recordava que aquell dia era el sant del papa, s'agafava a si mateixa i vinga cap al tros on treballava, una hora d'anar i una altra de tornar : Sisquet felicitats, dos petons i una abraçada i que passis un bon dia, i cap al poble. He de dir que  pel pare sempre va ser la nineta dels seus ulls, fins al final, una vida visquen l'un per l'altre. 

Ho he dit moltes vegades que a la Catalunya Nova, les terres de cultiu en poques ocasions es troben aprop del poble, sinó una mica lluny, avui dia amb el cotxe són a cinc minuts i això qualsevol ho troba aprop. Els dos trossos El Perdigó i Les Pintades, es troben a la vall dels Perdigons com diuen a Vallbona de les Monges ,si continuessim arribariem al poble dels Omells de Na Gaia. Be, quan arribo a una d'elles sempre em bellugo entre els ametllers o els olivers, encara que no sigui època de fer la collita, també miro de reull la gran figuera, la meva paddrina les assecava per l'hivern, els codonyers, la mare feia un codonyac durissim que es podia tallar amb el ganibet, i el gran noguer, tant gran com una casa, a la vall no ni ha cap altre que se li assembli, a casa sempre vam tenir nous, perquè els pares vigilaven, ara se les mengen els porcs senglars.

 Es moren  ametllers, el pare sempre em va dir que no plantes ametllers que a ell se li morien, i n'estava tip, ben be no sabia perquè ? modernament es diu que es per massa troncs que superen el perimetre del tronc principal, com que plou poc cal anar en compte en que no pateixin sed. Curiós sense pressa i a poc a poc es moren els olivers que vam plantar ara fa 12 anys, i clar com que tots porten un ferro de 2 metres d'encofrar perquè creixin lligats, i el vent no els pugui trencar, al morir cal retirar-los algú es podria fer mal. Al principi amb el pare a tots els vam posar una canya de les que tota la vida vam posat a les tomaqueres, però no vam pensar que als dos anys estarien podrides i així va ser. El meu consogre en Josep Maria Colls fa 5 anys em va regallare canyes de Bambú que han durat fins ara, i algunes encara duren, altres els animals les han trencat i les he substituit per ferros. 

La foto que us acabo de posar, em recorda el que em diu el nostre fill Lluis, són dos finques de propietaris diferents, la del fons és  d'olivers en fila i les olives les cull una cosetxadora  gegant, sota seu presenta un tunel on passen els olivers i per succió s'emporta les olives. Ell fa el seu tractament per tenir el camp net. La verda la zona més propera es la nostra que mai fem cap tractament , ara tot  es verd però dintre d'uns dies veurem molta varietat, oi que bonica la seguent foto???  Si l´amplieu gaudireu de la seva bellesa.

En el futur no trobarem cap tipus d'herbes ni bones ni dolentes; tampoc trobarem , aquesta joia de  flors Perpètua o dita també Mançanilla ( Helichrysum Stoechas De Candolle ). de casa nostra, orgullós de tenir-la i també tota l'altra varietat. Paga la pena protegir la natura, en Lluis te tota la raó del món. Aaquesta foto de color groc que es de la Perpètua, impressiona perque medeix una catifa de 5 metres de llarg per un i mig d'ample, poques vegades l'havia vist a la vida, com que només hi cau aigua quan plou, te una quaitat moot bona, fa molt bona olor sobretot si la tanques a casa teva penjada al sostre, espero gaudir-la cada primavera.

La foto primera del correu anterior mostra un oliver jovenet, amb la guia de ferro i dos lligadures per assegurar-la que el vent de marinada que sol bufar fort no els trenqui, van dos lligadures. No torno a posar la foto per no ocupar espai i després resulta molt pesat.

Va quedar pendent en l'última vinguda ara fa uns 20 dies acabar de tallar els grans llucs o vástagos de les soques dels olivers antics , que feia 5 anys que no es tallaven  i eren grandiosos, moltes vegades ni es veia el gran tronc de la olivera.

Quan passo pel tros del Perdigó no puc passar de llarg, m'encanta mirar una mica la bonica cabana, restaurada de l'any 2008 i els sembrats com creixen i la floració dels codonyers que teniu en primer terme, enguany també els he esporgat, que l'any passat els va anar com l'anell al dit, un del "racó" en va fer molts kilos, són antiquissims, la seva olor es molt més poten que els nous; dona bo olorar-los, recordo que van estar en un hotel amb la Tere a Puente la Reina que pels passadissos tenien coves plens de codonys i també a les sales, al menjador, a la reecepcio, etc....

t

Els ametllers estan espectaculars, vesteixen una flor de luxe, estan engalanats i plens d'abelles que els polinitzen, una fressa seguida i constant que hom no està acostumat a escoltar-la.  Tots aquests dies no he parat de pensar amb el coronavirus com a metge i com a persona, la solidaritat , el be comú, i creure amb l'aillament personal i obeir totes les instruccions de les autoritats sanitàries ens portarà a millors temps i ho superarem, tinguem confiança i esperança, alhora més que mai ens adonem de la fragilitat humana. 

També em va impactar la mort el dia 8 de març de'n lluis Racionero que jo vaig seguir d'ença que ell va tornar de la universitat de Berkeley (California) disfressat de Hippie, es va sentir incomode amb la societat de Barcelona que va trobar ell , no el van compendre, ni tampoc al jesuïta Salvador Guasch que jo vaig coneixer i molt, un home llestisim, un savi que jo vaig coneixer i molt  va crear  El Instituto de Potencial Humano; va tenir contacte amb el món de la Contracultura americana, va coneixer a Alan Watts (Psicoterapia del Este, Psicoteràpia del Oeste), Norman Brown (Ensayos sobre el Apocalipsis), Herbert Marcuse, Jane Howard (Tocame por favor) fins i tot Jiddu Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure.

De'n Racionero tinc : Converses amb Pla i Dalí, Memorias de un liberal Psicodélico i molts retalls de La Vanguardia.

No he llegit el llibre que els he fotografiat la portada : el libro de los pequeños placeres, quan el trobi me'l llegiré.

Me l'ha recomanat la nostra amiga Amelia Encinas, seguidora i fan de sempre de'n  Racionero, ella si que te tots els llibres que ha publicat aquest Liberal psicodélico.
A Llorens sempre he tingut uns quants llibres, pensant en un refugi en èpoques de mal temps o dies de destorb que sempre surten al món de paguès; entre d'altres en tinc un de curiós que es es titula "  Diari de guerra del mestre Miquel Oliveras i Casas ", Abril del 1938 a l Maig de 1939. A la pàgina 132 diu textualment : Hem arribat a Belianes,lloc del nou destí a les 9 de la nit, després de passar per Valls, Pla de Cabra, Cabra del Camp, Maldà, ( Llorenç ni el nombra), una vegada situada la companyia, hem anat a sopar en un establiment del poble, poble rústic, polsos, sec i no massa simpàtic; no oblidem que tornem a ésser en terres lleidatanes .... Curiosa descripció la del mestre Oliveras, igual si hagués parlat de Llorenç ens hagués deixat pitxor, mai ho sabrem.

El pare i jo trencant ametlled i conversant sobre la història de la nostra familia i del preu de les ametlles, que el pare i la mare les classificaven per families.

Coses que vaig deixar per fer, i que m'agrada molt es trencar ametlles, que tantes vegades ho havia vist fer al meu pare, estem acostumats de tota la vida a tenir ametlles a casa per fer-les garrapinyades o torrades, també pels panellets per Totsants; es una feina que es guarda pels dies de destorb, a la nostra neta Mar de cinc anys també li agrada. Avi trenquem ametlles ? 

Puc dir que em va saber greu marxar de Llorenç abans d'hora, amb la por de que el president Torra tanqués el territori i em quedés aillat a Llorenç. Quan vaig arribar a Cornellà vaig enviar al meu fill petit a l'apartament perque treballa i per evitar l'entrar i sortir de casa, ell si pot treballar a distància per internet i així no,aixi no contaminaria,  no oblidem que la meva dona i jo tenim més de setanta anys, som persones de risc. L'Oriol també esta confinat amb la seva dona i petita a casa seva, cumplint l'aillament obligatori per tothom.

Be acabo tornant el dissabte al mati de matinada per l'Eix transversal cap a Girona, semblava que fugia, que feia una cosa mal feta, però em consolaven els cartells lluminosos que avisaven d'un accident a 5 km. etc.... donç havien canviat el xip i deien Quedis a casa, Quedis a casa, Quedis a casa......................començaven els consells per la població, bons consells, epidemiologicament molt ben trobat i com a metge que sóc , així ha de ser perquè entre tots puguem guanyar al virus i cada dia que ens quedem a casa trillons de virus no troben un nou hoste per colonitzar i hauran mort, algo es algo.

Ara estem tots tancats a casa i fent lo just, o sigui endreçar la casa, cada dia una habitació i les tasques propies d'una familia, cuinar,  llegir on-line La Vanguardia, llegir el llibre del Dr. Antonio Sitges-Serra " Si puede no vaya al médico " , El arte de contar cuentos, El Tramvia groc, primer llibre de memòries de J.F. Mira, Els Evangelis de'n Mira, Comfessem-nos de'n Jaume Ministral, etc.... i també donar un repas al present blog i a d'altres bogs com el del meu amic Josep Maria Via, en Foix de Rocafort, i d'altres.

La setmana entrant ja tindrem més feina. Pel carrer no veig passar a ningú només els Mossos d'Esquadra que no paren de vigilar.   Des del diumenge passat que guardem un aillament estricte, hem vist que alguns no han entès be les normes del Gobierno de España i de la nostra Generalitat, també no acaben de creures les normes de la epidemiologia médica; serà molt !!!!

Dr. Griera cuidat,et necessitem en forma,  els de les terres de ponent una forta abraçada i gràcies per tot.                                                  

Per acabar l'estada al tros , sorpresa, vaig trobar un sac d'olives que ens va caure del remolç i mira aqui estan tant tranquil.les, ja ho deiem amb la Tere que ens semblava que n'haviem fet més kilos i era cert, coses de la vida, les aprofitaran les merles.
Dimarts passat vaig an.nular l'hora per fer la DUN, que són les petites ajudes que dona la comunitat Europea. I enguany no seguirem esporgan els ametllers , jo en vaig fer uns 40 en total, però en quedem molts i que volia que els fes un expert com en Jordi de Sant Martí, be qui no es conforma es perquè no vol.

Olives arbequines perdudes sense volguer, algun ocell les aprofitarà.

Fins no se quan, penso que tenim confinament per moltes setmanes, anims i que no manqui l'esperança, si sabeu llatí,  que si que en sabeu : SURSUM CORDA.

Pep

ENCARA EN L'HIVERN DE 2020, TEMPS D'ESPORGAR AMETLLERS

Novament ens trobem a la meva estimada Baixa Segarra, be, que ningú s'enfadi, l'Urgell segons la Generalitat de Catalunya, però el meu pare em va inculcar que estem a la Segarra i lo que diu el pare va a missa, ep ! la mare també, només faltaria. Sigui com sigui ens trobem a Llorenç de Rocafort, a finals de la  primera quinzena de febrer on tot el terme respira blancor, els ametllers són blancs, encara que no tots, perquè alguns, segons la classe floreixen 15 dies més tard, ara en tenim de dos colors blancs i de rosats, separats, però també  

 en un mateix ametller, alguns fins i tot tenen tres classes d'ametlles empeltats,(el pare ho feia molt sovint)  serveixen per polinitzar-se mutuament, aquest bonic espectacle hi participen els sembrats que degut a les pluges estan molt crescuts, però alhora creixen a tota pastilla les males herbes, o sense ser males, simplement són herbes que es fan grosses i són indesitjables pel camp. Curiós d'endemà d'arribar, els pocs pagesos que encara queden sortien amb el tractor i una cuba plena de líquid, al preguntar a un jove agricultor,  em va dir que anava a tirar un liquid per matar a l'herba que no pare de creixer degut a les fortes pluges, es la rebanisia que ho inunda tot .
La finalitat de la nostra vinguda a Llorenç de Rocafort es esporgar els ametllers que fa dos anys ho vam fer, amb el meu cunyat Josep Subirà ; esporgar es tot un art, cosa que un servidor no te, no vaig tenir temps que el nostre pare ens ensennyés, ell als vuitanta-vuit anys em va dir que tornaria a fer de pagès si tornés a neixeer, i que li havia encantat, n ' estava ben enamorat, clar al costat de la nostra estimada mare Isabel, que va ser la millor companya i la nineta dels seus ulls tota la vida, fins a la fi, encara  de vegades li deia papalloneta del meu cor. Tot el que toquem ens recorda als pares, amb cents de records i de racons favorits als trosos, de fotografies en plena collita d'olives, o senzillament dinant asseguts en un marge. això sí sempre a recer del sol, que a l'hivern es el millor amic.

Una bonica imatge per començar el mati, era el despertar de la natura, com que de nit queia molta humitat, a l'escalfar  el sol, es com si el terra tragués fum, per acabar d'aclarir el cel, cada dia bufava el vent de serè, que és penetrant, fresquissim, et quedaves amb el cos trastocat , per posar-te a treballar o per prendre una estona el sol, tot s'ha de dir les temperatures aquests cinc dies no baixaven de 14 graus al migdia, mai vist en aquestes terres fredes a l'hivern i fresques a l'estiu.
Just, estrenar una moto-serra comprat a Bellpuig a casa del Lluis Capdevila, al cap d'unes hores de treballar es va afluixar la cadena i mira va ser en Ramón Bergadà gran (Giné) qui me'l va arreglar vist i no vist i com que jo publico de tant en tant fotos antigues al meu Blog, ell,  el segueix i em va assegurar que li agrada, em va ensenyar aquesta foto molt antiga i que a tots ens aporta molts records de tota mena de cadascuna de les persones que surten a la foto, cada persona està lligada una mica a les nostres vides, alguns molt i d'altres més poc, però quasi de tots podriam parlar una miqueta de cadascú d'ells, dir que tots guardem records diferents: com amistat, o els recordem com a persones de bon tracte, o tenien bones actituts, bondat i qualitats com alegria, esforç, il.lusió, sentiem caliu només d'estar asseguts al seu costat, tenien tolerància, respecte, eren empàtics, i que en  moment dificils ens varen ajudar.

En Ramón Moix de cal Giner de Llorens m'ha donat aquesta foto de la seva colla de joventud on hi ha mossen Marceli Martí a la dreta i per l'esquerre un capella que ningu sap el nom, després en Quimet de cal Quim, el Pepito del Timoneda, el Jordi de cal Mora, el Jaumet del Forn, el Pepito de cal Perlo (acs), al costat en Ramon del Perlo, al darrera en Jaume de cal Mano (acs), el seu germà Ramón del Giné, el Ramon de cal Cabalé i l'ultim el Llorenç de cal Timoneda  (acs), el Joan de cal Coix agenollat devant de tots. Tots anaven molt guapos, ves a saber si acabaven de rebre la confirmació, o la primera comunió, o potser tots feien d'escolans, i era al sortir de missa el dia de la festa major, en fi no ho sabrem, dedixem-ho.
 En aquella edat, eren uns nens i es feia dificil veure en si mateix el potencial que cada un portava dins seu. Mirat en la prespectiva del temps, a més, ningú els havia promès res, tot restava per fer, tots anaven a l'escola del poble, el destí només Déu ho sabia. Pel somriure podem dir que eren feliços. Si cadascú de nosaltres, sobretot el que més els heu conegut i conviscut podreu viure dins vostre la seva història vital, com era el vostre germà o germana,  amic, o amiga. Ben mirat cadascú de la familia podria escriure un llibre de la vida del seu germà; a mi no em toca, perquè en se molt poc d´ells, sabent molt no en se res.                                 
La vida continua i l'endemà al sortir de casa vaig fer aquesta foto en que es veu Maldà, on Lluis de Vilallonga n´era Baró, he buscat a la Wiquipedia : José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca, ix marqués de Castellbell, grande de España (Madrid, 29 de enero de 1920¹​ - Andrach, Mallorca, 30 de agosto de 2007²​) fue un aristócrata, escritor y actor español. Era descendiente de Fernando I de León, y del Barón de Maldá (1746-1818).

Malda al fons i abans Maldanell

Continuant el viatge, amb el meu remolc camí de las partida dels Perdigons (terme de Vallbona de les Monges ) i de les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu segons figura en l'escriptura pública, alhora també del terme municipal de Vallbona, allí es on anava per fer-me una idea de la feinada que m'esperava. Quan estem devant de la cabana del Perlo a l'esquerre trobem una gran parada que abans era de cal Bergadà i ara penso que es de cal Giné, quedaran bocabadats l'han deixat més plana que un paper de fumar, impressionant mai vist per mi, o sigui que no fa gens o gota de pendent cap a cap costat, o sigui que si cauen 200 litres per m2. tots quedaran en el seu metre quadrat. No se que hi volen fer si plantar vinya i posar gota - gota o per sembradura, ja ho sabrem. Tot plegat una obra d'ingenieria agropecuaria. Un dia parlaré amb els amos i ells me'n faran cinc cèntims.

Primera sorpresa degut a les fortes pluges de les tres últimes setmanes, vaig trobar 4 marges caiguts, el més important es un que dona al cami dels Omells de Nagaia, les pedres tapaven tot el camí, però no se qui ha sigut, una ànima caritativa o senzillament un vei que necessitava passar si o si per accedir a la seva finca, o l'Ajuntament dfe Vallbona de les Monges , a vegades els ajuntaments tenen cops positius amagats, de totes maneres dono les gràcies a qui hagi sigut, sen diu be Comú. Molt agraït. Les pedres abans ordenades ara estan tirades ocupant un espai de conrreu, però no hi veig cap mena de solució, perquè no penso refer el marge, m'adono que els meus veins tampoc es posen a refer-los, d'entrada no hi han braços a les cases i dos, si ho ha de fer un altre val una fortuna, tots es quedaran desmuntats per la història ; jo de jove els havia vist refer tots amb el pare i el meu padrí, experts en col.locar pedres, o sigui marges de pedra seca, en aquells anys seixanta era una vergonya per una casa tenir marges caiguts. Com han canviat les coses Déu meu? pràcticament ningú se'ls mira, si unes pedres molesten s'aparten i solucionat.

Al gra, tocaba fer moltes coses, i al caminar per la finca (el tros),  comença la contemplació, pas previ a qualsevol altre, clar el pare i anava cada dia i sabia perfectament l'estat de la questió, fins i tot l'havia sentit dir a la mare, aquest oliver quan el nen feia quart de medicina en va fer tres sacs d'olives increible, però quina memòria, jo seria incapaç de capir tantes dades e història, la mare també en tenia molta, sabia perfectament el dia de naixement de tots els membres de la familia, parent i veïns, fins i tot el dia del seu sant, sabia la data de les operacions de tota la familia, i mai es va anotar res de res, ben  al revés que un servidor que si no m'ho apunto no me'n recordo; continuo i tot caminant  vas veien un oliver sense esporgar i ple de llucs a la soca , o un ametller ben florit que s'ha d'esporgar, perquè li sobra molta rama i el tronc principal no pot suministrar tanta aigua sobretot en un pais tant sec com el nostre, o al passar pel costat d'un codonyer i no esporgar-lo i també tallar-li els llucs, en fi a poc a poc anar ficant-he de ple a lo que has de fer, perquè els arbres no pateixin tant. 

Al costat de la cabana tenim una figuera inmensa, diria que gegant, no te cap dosis extra d'aigua i la que fa servir no se d'on la treu, recordant al pare, que una vegada asseguts a la seva fantastica ombra m'explicava que un any la va esporgar i va ser impressionant lo que va creixer , segur que va estar agraïda, donç enguany sense pensar-ho ho he fet una mica, sense passar-me.

Figuera  històrica, les seves figues s'assecaven clavades en un ars, de dia es posaven al sol i de nit s'entraven a casa i així fins a deshidratar-les, aleshores serevien per postres a l'hivern, que al meu poble ningú venia fruita, i si ni havia alguna eren platans.

Ara parlarem de plagues, però dir en primer lloc que la figuera fins al moment no li he vist cap plaga, les figues estan encara sanes i molt bones. El pare mai va ensofatar cap presseguer, ni els codonyacs, ni les oliveres, ni els ametllers, ni els cirerers, etc....si els noguers.

Acualment ja ensofatem quasi tots els fruiters, la vinya, etc, ja no parlem de les viandes, i els sembrats que els pagesos continuament estan matant el jull i la rebanissia. Fa tres anys va apareixer la plaga dels olivers/oliveras , que ens va deixar molt preocupats,aquesta setmana ens han informat de la greu plaga de l'ametlla que  estàz produïda per La vespeta de l'ametller " Eurytoma amygdali ".

Eurytoma amygdali coneguda, com la vespeta de l’ametller, és un himenòpter de la família Eurytomidae,

que està àmpliament distribuïda per l’àrea mediterrània. Las primeres cites a Espanya són de Castella-la

Manxa (Albacete), 2010, Aragó (Saragossa, 2015), Comunitat Valenciana (2016) i Múrcia (2018). A

Catalunya, es detecta per primera vegada el 2019 a Tarragona.

Aquests són els municipis afectats, i s'han començat a fer xerrades per part de la DARP a : Borges Blanques, Arbeca, Omellons, Espluga Calva, Sant Martí de Riucorb..... Una preocupació més, una angoixa més, això és un no parar, si els productes es venguessin a un preu que les pagesos es guanyessin la vida, donç que be, però tot va per terra els raïms a preus irrisoris, els cereals a preu de fa vint anys, les olives una pena..... i ho deixo, no m'extranya que es parli de que els pobles queden buits, i que no es troba a ningú per a  contractar, si repasso els poblets de la Vall del Corb, no se quin està més vuit, Llorenç que és el meu ja hi han carrers que no hi viu ningú i si deixem passar sis anys més, tot haurà canviat, fins i tot jo si hi arribo; evidentment si guaitem els mesos d'estiu quasi que s'omple, però a l'hivern quan es fa fosc no trobes ni una ànima per fer preguntar el nom d'una casa, just veure el fum sortin per la xemeneia que a Lleida li diem anxuminia.

Com que fa temps o anys que us complico la vida amb paraules que només es diuent a les terres de Ponent, aqui va un curset ràpid per a no iniciats en lleidatà, reconec que no és fàcil.

Els camins i a les vores dels camps sobretot els no conrreats com Déu mana com el meu, apareixen argelagues encara no florides, flor de sant Joan o Hypericum perforatum, mates de timó o romaní, espígul, ....

Aquesta flor groga, li diem flor Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus, Helichrysums Stoechas, que a poc a poc va envaint uns quants metres cuadrats al pla del Perdigó, quan el pare ho conreava no n'hi havia. La natura a poc a poc va envaint la zona qua fa pocs anys era de conreu.
Ja es la cuatra vegada en un any que trobo parelles forasteres de Barcelona o de Reus, estan interessats pel nostre poble medieval que te l'església parroquial més antiga de la ex-baronia de Vallbona. Església gotico-renaixentista totalment restaurada. On laa patrona era la Mare de Déu que està a la clau de volta de la primera arcada gòtica de la nau i a la portalada hi figuren les paraules AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS. 
M'emociona veure forasters fotografiant la creu de terme, i els carrers de Llorenç

Les campanes també estan dedicades a la Marededéu, són les autèntiques, o sigui que van sobreviure a la guerra civil. 

Treballant al tros de casa m'he adonat de lo molt que feien els pares, en tots els aspectes relacionats amb la vida quaotidiana de la pagesia, a més es fa palès que tant el pare com la mare eren persones d'esperança, van fer coses perquè duressin per sempre. Tot està impregnat del seu esforç.
Fa uns tres anys vaig adonar-me que a la cabana hi havia un mirall, un raspall per la roba, un altre pel cabell i una pinta i vaig intuir que era per endreçar-se una mica abans de tornar cap al poble, no oblidem que a la Catalunya Nova les finques estan lluny del poble i convenia tenir un refugi per axoplugar-se en cas d'una calamarçada o una tempesta , o senzillament per posar la mula durant el dia perquè no li toqués el sol i per fer migdiada la familia.
No em acabat d'esporgar els ametllers, després queden els olivers, o sigui que la vida continua, esperem no cansar-nos i mantenir la il.lusió per gaudir del camp com ho van fer els nostres pares.
Pels amants o enamorats de la ruta del Cister, Llorenç es una visita necessària per entendre la que fou en altre temps baronia, que començà en temps de l'Abadessa Saureneta d'Anglesola, una interessant història que poden llegir a l'Abaciologi de Vallbona de J.P. Piquer Jover.

Pep

FEINEJAR EN LLOC DE TREBALLAR A LLORENÇ DE ROCAFORT, BAIXA SEGARRA

Quan tenim un parell de dies lliures, a casa pensem en anar a Llorenç de Rocafort o de Vallbona (la Vall del Corb), el meu poble natal, poble medieval cent per cent, situat a dos Km del monestir de Vallbona de les Monges, ( la Catalunya Nova ) i com a cosa que ens honra he de dir que d'ença el temps del rei Pere III , fixeu-vos estem parlant de l'any 1380, l'Abadessa Saureneta d'Anglesola li comprà per 22.000 sous, la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi del tots els pobles de la baronia i vam ser independents dels propis reis de Catalunya fins la desamortització de Mendizabal, quasi res. Vallbona es constituïa en un domini senyorial , era el ple triomf del sistema feudal en les nostres terres; vam ésser afortunats de no està sota el domini del comtes de Guimerà.

Aquest oliver quan el vam plantar amb el meu pare, en Lluís i jo mateix tenia un any de vida, era l'any 2008, i amb tres vegades en vam plantar uns 250; ara ja medeixen uns dos metres d'altura,,ep! no tots, però estan guapissims, alguns els falta una mica de ferro.

Dit això, se que em repeteixo , però m'encanta, repassar sempre es bo. Be, cap a Llorenç amb el propòsit de collir olives a ma, amb la raspa, posant borrasses, però sense els bancs (escales), 

Foto de principis del segle passat, on poden veure una gentada en tan sols un oliver/olivera, no hi falta de res i on són presents els famosos bancs de collir olives, el padrí i a padrina, la mula, el gosset, el barriló amb vi, etc. Actualment aquesta foto no la podríem fer, en cap poble de l'Urgell, és una foto romàntica del tot.

que sempre s'havien fet servir, també tallar llucs de les soques dels olivers, que d'ençà la mort del pare i de molt abans que no se'n tallaven, de fer llenya de l'era, llenya que a poc a poc va portar el pare  (acs), amb una paciència infinita, cada capvespre per no tornar de buit el tractor tornava carregat la llenya dels ametllers morts,

Fixeu-vos amb el bonic color de dels troncs d'ametller, volia dir que s'acabaven de tallar, perquè amb el temps per aquest bonic color, es tornen grisos.

, o de troncs o rames primes d'esporgar els mateixos ametllers i també els olivers, el pare no deixava cap rama, tot cap a casa, servien per encendre el foc, fins i tot quan un ametller moria, (els olivers no moren) cavava una fossa al voltat de la soca cosa molt entretinguda i tallava arrel per arrel fins que cedia i cap a casa, en tenim un munt, cosa que vol dir molt d'esforç; actualment i des de fa uns anys, i dintre de molt poc no en tindrem perquè després de la esporgada ja  es trituren totes les rames al mateix camp (per cremar-les necessites demanar permís a l'ajuntament i complir una normativa molt complexa i sempre patin que els guardes forestals no et demanin la autorització preceptiva) , o sigui que cal guardar les seques pel dia que no en tinguem, i d'això no se quan temps passarà, però es important pensar en el futur. També encara que menys o molt poc, fa temps si podia trobar troncs de pi, carregats de teia, que li va regalar el seu amic Camilo de cal Martí (acs), quan es va cremar el teulat de casa seva.

Aquests troncs de pi, amb tanta zona resinosa al mig, haguessin aguantat encara tres-cents anys més, es tractarien de bigues de melis.La resina es molt bona per fer estelles i encendre el foc.

També a Llorenç cal anar a veure els trossos i fer-se una idea de com han quedat les finques després de les pluges  i de com creixen els sembrats.

Un bon forat, vist d'a prop impressiona molt, les grosses pedres s'apartaran però el marge no es farà .

Aquí teniu un marge de pedra seca caigut, degut als forts aiguats d'aquesta tardor, aquest està en un bancal de les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu i que actualment ningú farà o refarà ; recordo de quan era petit amb el pare i el germà de la meva padrina es feien tots, només faltaria, si passaven dies, tothom era expert en l'ofici de col.locar pedres, ningú volia passar per deixat , perquè,  llavors als vespres a la creu de Llorenç .

Creu de terme de Llorenç de Rocafort, just al costat hi passa El Camino de Santiago que ve de Vallbona de les Monges.

(centre oficial de les reunions del homes) , tothom en parlava i no gaire be, criticar sempre ha sigut gratis. Mantenir l'honor requeria poca mandra i molt d'esforç, o sigui tothom circulava pel terme i els uns vigilaven als altres, si encara no havies començat a curronar , ni començat a cavar la vinya, si encara tenies de sembrar, si encara no estaves per esporgar els ametllers que fulanito de tal ja ha acabat, que si tens dos marges caiguts i encara t'ho estàs pensant, si les dones de casa teva encara han de començar a birbar (treure les males herbes dels sembrat) , si encara has de començar a segar, qui et portarà les garbes si tens una roda del carro trencada, en fi tot era sotmès a critica, fins i tot si encara havies de raure l'era pel batre, vosaltres no ho sabeu però l'era era coberta de boll durant l'hivern, perquè a la primavera no creixessin les males herbes o ni haguessin menys. Be, la gent de solucions te'n donava poques, ja t'espavilaràs !

Sempre que anem a casa per uns pocs dies, sempre hem de fer llenya ; que vol dir fer llenya ?, " dons agafar grans troncs i amb el moto serra fer-los més manejables per portar-los a casa i apilar-los en lloc sec i ventilat, més tard estaran preparats per  posar-los a la llar de foc ", cosa molt necessària per estar calents. 

A l'era amb el Dr. Miquel Fabré i un servidor.

En la mentalitat de tot pagès ja estava el portar llenya del tros cap a l'era o a casa el que tenia un corral al costat. Costum que durarà sempre; el fred fa córrer fins i tot el veí que no te cap tros de terra, però que necessita la llenya.

Darrera meu tinc d'ajudant la Doctora Reina Capdevila i en primer terme una gran mata de botja d'escombres ( Dorycnium pentaphyllum), al cap de tants anys l'era és un important botjar

Fa molts anys i en vida dels pares, ja fèiem el mateix, per escombrar els carrers o per escombrar l'era després de cada batuda o per la pròpia activitat de la vida diària d'una casa de pagès, tot menys la vivenda, per la qual cosa era necessari  fabricar escombres de botja , el pare manava anar pels camins del terme a trobar algunes botjes per a fer les escombres de l'any, no sempre era fàcil, perquè on tu en sabies una de l'any passat a l'arribar ja havia volat,  vinga a caminar més fins a completar la comanda feta pel pare.

Reina Capdevila, aquesta foto d'arxiu va en honor a tu, a veure si la propera visita en fem unes quantes. L'agraïment sempre serà pels nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Curiosament quan l'era va deixar de fer les seves funcions, degut als avenços tecnòlogics, es va començar a omplir de llenya com poden veure, o a fer-hi hort, o a plantar-hi algun ametller i algun fruiter, fins i tot una parra de moscatell bonissima, però si va passar a fer-se servir de lloc on fabricar les escombres que ara mateix estan veient. Cinc a l'any era el numero màgic, i tant la mare com el pare es donaven per satisfets. Tota la família innocent, mai va pensar que allí hi queien les llavors de la planta i així a base d'anys i més anys hem aconseguit sense ni volguer un botjar a casa, hi han coses que quasi són un "misteri". Ah! a l'era mai hi havia hagut cap arbre, sempre berenavem a l'ombra de la gran pallissa, el pare hi va plantar un lledoner fa molts anys i ara a l'estiu dona una bona ombra, on la nostra neboda Eli i els seus pares al mes d'agost hi van a passar alguna estona a la fresca de la marinada, de vegades massa fresca; els de Barcelona no ho entenen, però no ho podem canviar Llorenç de Rocafort o de Vallbona on l'aire és mot sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern.

Olives arbequines i la boira tant típica de l'Urgell

Aquesta instantània on en primer terme podem veure unes olives arbequines, i al costat olivers i tot rodejat d'una boira espessa; no tinc res en contra, perquè sóc fill d'un racó de món que la boira ja forma part del nostre ADN, els 6 dies d'estada a Llorens han sigut així de freds , boira pixanera del mati al vespre, silenci absolut i molta humitat als peus i a l'esquena, perquè si per qualsevol motiu movies una rama d'un oliver et queien centes de gotes que anaves acumulant al damunt.

Sense paraules, vostès mateixos.

Una foto val més que mil paraules. Vostès mateixos. L'Urgell és tot un món, jo ja tinc setanta anys i tot això més molt conegut, fins i tot d'oliver a oliver haver de passar pel damunt d'una fusta, per no carregar les borrasses de fang, la humitat s'acumula dia a dia i passar tot el dia al camp de vegades es fa carregós; evidentment que parlo més de temps passats que del present, perquè la collita gran d'olives es fa amb un vibrador que amb dos segons deixa l'oliver sense olives .....
Si que la nostra intenció era collir olives fins on arribéssim posant borrasses, però no ha estat possible per les inclemències del temps. Des del mes passat que vam collir a ma els més de dos-cents olivers d'onze anys, que vam plantar amb el meu pare, han caigut la mitat de les olives al terra, això que no hi han hagut glaçades; donç be, si podem collir uns quants kilos, tot això que no cauran al terra i els podrem portar al molí.

Al no poguer fer res més, vam optar per tallar llucs de les soques dels olivers, que feia anys (7) que no es tocaven, això vol dir que hi ha molta feina. El dissabte a la tarde vaig anar-hi amb el moto serra, mai ho havia fet, però era tanta la feinada que fer-ho amb l'aixada com el pare, ens resultaria impossible i amb la màquina si anava be, podia fer molta feina i així va ser, els llucs que tenen a la vista, que són una muntanya, són tots del mateix arbre, que consti que no són d'esporgar la copa, sinó tots nascuts a la soca. La nostra bona amiga Reina Capdevila, ja amb el sol amagat va volguer venir una hora al tros i ella sense ni dir-ho es va posar a  recollir tots els llucs tallats en dia anterior uns quaranta olivers i jo amb el moto serra a netejar-ne de nous. Les fulles d'oliver/olivera com totes les de la natura tenen una part abaxial que és la de sota i l'altra que es la superior que es diu feix. Donç dit això, la Reina és va adonar que quan és feia fosc la part abaxial era molt vistent, tot un espectacle de la natura, gràcies a la Reina me'n vaig adonar, cosa que sempre m'havia  passat per alt; hi han tantes coses que ens passen per alt a la vida.

Aquí, a primera vista en tenim un oliver que està per fer i al fons un de fet.
Pel poble hom sent repetir, no  paga la pena collir les olives perquè el preu va per terra, han baixat molt i molt, si perd diners. Que fas ?, tot plegat vol dir que el preu litre sortirà molt car, tot i que baixin els preus, sort que a casa no mirem els preus i ho fem pel carinyo i el lligam a les nostres arrels, que ens lliguen per sempre més. Els mateixos dubtes te la Mariona Rossell, que sempre es pregunta a quin preu li surt el litre d'oli de la seva finca de Calonge ? mai ho sabrà.
Una tasca que ja sabíem a l´anar a Llorens era vendre les ametlles del meu cunyat Josep Subirà, o sigui portar-les a Bellpuig, perquè el Magí ja feia temps que les guardava al seu magatzem. Be dit i fet vam quedar a la tarde del mateix dia 27 de desembre (festa de Sant Joan Baptista) , les carregaríem amb el meu remolc i  cap a Bellpuig. Sorpresa el Magí ja havia collit les meves, no ho esperàvem. Els 1193 kilos no els podíem portar amb el remolc, el Magí va oferir-nos de portar.los a la cooperativa de Guissona amb la seva furgoneta, cosa que li estem molt agraïts, i així  va ser, tots  cap a Preixana (Rendiment 22,8, Humitat 6,5, Preu 5,21 €.) 

Com podem veure, les ametlles han passat moltes hores a l'intemperie, molt seques no ho estan i a més les diferents classes estan barrejades, això baixarà el preu, però es el que hi ha, no donem per més.

La Reina Capdevila que és un bon partit i li encanta la docència a la universitat i enamorada de tot el que fa olor a natura i com no a pagesia, o sigui que en la curta estava entre nosaltres, gaudia de tot, el primer que va volguer fer es anar a la finca del Perdigó (terme municipal de Vallbona de les Monges) a collir uns kilos d'olives d'un oliver sevillano, l'únic del tros, 

perquè els altres són arbequines, el nostre pare les feia servir per posar-les en conserva per convidar als forasters, amics i parents quan venien de visita. 

Olives de l'oliver "sevillano", l' únic que tenim, un cop amanides a l'estil de la Tere, són bonissimes.

Aquí em teniu quasi de puntetes per aconseguir unes rames carregades d'olives, perquè les baixes ja les havíem collit fa un mes amb la Tere. 

Les mateixes olives, conservades pel meu pare, amb un petit branquilló de timó, de tot això nomé recordo que pel dijous sant al sortir dels oficis les canviava l'aigua i reduïa a la meitat la sal.

Una nota, cada vegada que tallava una rama, també queien centes de gotetes d'aigua acumulades de tants dies de boira, vaja un bonic espectacle encara que un servidor acabés xop i les altres també. L'ambient queda millor descrit a la foto que en el text. 
Una feina ineludible es la compra de l'oli per tot l'any, que ho portem fent tota la vida, clar les olives de casa les portem a la cooperativa de Sant Martí de Riucorb, bon oli.

El diumenge al meu poble es fa palès per la missa, sense la missa no s' entendria que fos festa, seria com un dia qualsevol. Ja fa dos mesos més ho menys que vam acomiadar a mossèn Joan Costa i ja l'anyorem. La Missa la va dir mossèn Joan que va arribar vestit amb un clergyman i un abric negre impecable, o sigui molt eclesiàstic,  érem cinc persones, al sortir de missa,  per la costa pujaven acompanyats per la meva dona, el meu amic Miquel Fabré i la Reina Capdevila els dos doctors i molt interessats per la restauració de la nostra església goticorenaixentista, 

a l'entrada els vaig ensenyar la primera tomba o sigui la més antiga de Llorenç dins l'església, que porta el cognom Capdevila i de l'any 1624 , tot un detall la Reina estava  cofoia amb la data històrica i amb el cognom gravat a la pedra, perquè ella també és diu Capdevila : 

com a experts en música el primer que vam fer va ser deixar-los tocar el carilló, cosa que els va encantar, poden veure la cara de felicitat en la foto. 

Reina Capdevila i Miquel Fabré  a l'església de Llorenç de Rocafort.

Ells tot sovint venen a Llorens, en Miquel des que tenia 16 anys, Llorens ja forma part de la seva vida, o sigui que els seguirem veien. Gràcies a en Ramon Moix per explicar l'església restaurada a la Reina, li va encantar.
El diumenge dia 29 de desembre un cop feta la feina vam anar amb el matrimoni Fabré, la Tere i jo cap a Poblet a gaudir del Cant de la Sibil.la pel grup Tornaveus; començant pel Laudeamus Virginem del Llibre Vermell de Montserrat, Cantico delle creature, Cant de la Sibil.la i unes cançons del Nadal com El Noi de la Mare. Mai havia estat a Poblet de nit, imposa del tot.

Monestir de Poblet amb boira cap a les 9 del vespre.

El dilluns per sorpresa va arribar el Dr. Toni Griera de Sant Cugat del Vallès amb el seu fill Victor amb la moto, que no se la marca però a la foto potser vostès li trobaran el nom, jo la trobo molt grossa, però no tinc res a dir, al Toni sempre li han encantat.

Amb el Dr. Toni Griera, el seu fill Victor i un servidor

El Dr. Griera, no avisa mai, no truca mai, senzillament em coneix massa i coneix tots els meus passos, els meus vicis, els meus punts preferits, les meves debilitats, en una paraula pot trobar-me sense massa esforços a la plaça de Montserrat pel dia 27 d'abril o a Gata (Extremadura) durant el més d'agost o a Llorens de Rocafort a l'època de la collita d'olives, o trobar-nos a l'apartament de Sant Antoni de Calonge el mes de juliol, ja no dic més perquè no cal. Un bon metge, un bon amic i millor persona. El Victor està fet un home, era la primera vegada que venia a Llorens, després de dinar el que el Dr. Fabré va cuinar, per cert bonissim, el Victor em va fer l'honor d'acompanyar-me a donar una volta pel nostre poble, tot recordant la seva historia medieval que no es poca i està escrita a les llindes de les cases, la part més antiga està tancada al clos de la plaça i tant sols si accedia pel portal de cal Bergadà, anys més tard es va obrir la muralla per cal Damià. Li vaig fer adonar que les cases a la part baixa no tenien finestres, encara ni ha alguna important com cal Perejaume que no te cap finestra a la façana, tant sols te la porta principal i així era a tot el poble, modernament quasi totes les cases s'ha obert una finestra al costat del portal, per donar llum a alguna dependència. També li vaig comentar que hi havien cases que compartien una sola sortida a la plaça com cal Bori i cal Portumeu, que d'infants jugàvem a amagar-nos per ser una entra molt profunda i molt fosca. De totes maneres la majoria de les cases antigues es comunicaven, per arcades que om pot veure com la de l'entrada de la casa del Claudi i cal Saltó i pensem que a cal Bergada tenia una petita sortida a la plaça. En Victor emocionat de tot el que li explicava, em sembla que li va quedar clar l'exemple de poble medieval, poques cases i totes al voltant del castell, que en aquells anys era de la família Cardona; tambe´ va entendre que les finques o també dits trossos havien d'estar lluny del poble, no es podia tenir tot al voltant de la muralla , per aquest motiu molts trossos tenen una cabana , fet que a la Catalunya Vella no és dona, perquè la terra es troba al voltant del mas, i aquest serveix de refugi, en canvi a l'Urgell o a la baixa Segarra, la cabana al tros es converteix en un refugi per moments difícils, com

Cabana del Perdigó , terme municipal de Vallbona de les Monges.

davant d'un temporal  o d'una calamarsada, també si guardava la mula o el cavall perquè en èpoques que no havien de treballar al camp estiguessin a l'ombra, el pare i el seu oncle i un servidor mateix hi havíem fet la migdiada; la ventatge d'aquell temps era que davant mateix de la cabana hi havia un gros cirerer i sota la seva ombra i descansàvem i alhora i dinàvem. Es va morir fa uns 40 anys, actualment davant de la cabana hi està creixent un bonic lledoner i a 7 metres un noguer, que ajudarà a recuperar l'ombra tant necessària abans i en el futur, potser més necessària a partir d'ara davant de la crisi climàtica.
Cada estació de l'any, quan estic a Llorenç em porta records de la meva infantesa, el pare quan arribava del tros, es feia una torrada que hi rascava un  all i l'untava amb oli, tot seguit a l'entrada de casa es parava una gran borrassa i es posava un element que em deiem el porador d'olives, per on el pare hi tirava totes les olives que portavem del camp, i d'aquesta manera queien totes les fulles, brots, terrossos de terra, miquetes de fang, i alguna cosa més, tot queia per la borrassa avall; a cada costat de la borrassa hi estavem agenollats la mare i un servidor cadascú en el seu costat i vinga ben alerta perquè en cap cas quedessin elements que no fossin les olives, llavors calia ensacar_les i amb el carro les portavem al sindicat del poble on hi havia el molí per a molturar-les. Després com que la tarde es llarga el pare abans de sopar començava a resar el rosari, 

Llibre imprès a la Universitat de Cervera

dient : Ave Maria, gràtia plena, Dóminus tecum i la mare, la padrina, un servidor, la meva germana era molt petiteta contestavem : Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui. i així anavem avançan, jo que era un nen, em mirava a la meva padrina i a la mama que com que anaven cansades, s'adormien, cops de cap, però dins meu pensava no es pot fer res; mentre estan el pare caminava per la sala amunt i avall i vinga els misteris que avui dilluns hem de contemplar son els de  Goig. De cop les lletanies dels sants, el pare s'ho sabia de memòria i realment no se com s'ho feia, potser ho havia après d'un llibret que voltava per casa nostra que i que ara el tenen a la vista titulat :Libre dels Miracles de Ntra. Senyora del Roser y del modo de dir lo rosari.

Llibre imprès a la Universitat de Cervera, fotografia treta de l'original de casa nostra.

Les lletanies es resaven en llatí, no enteniem res, però puc dir que ens ho creiem i el misteri continuava:
Turris ebúrnea : ora pro nobis, Domus áurea: ora pro nobis, Stella matutina, Agnus dei , qui tollis peccata mundi.....Ora pro nobis sancta  Dei Génetrix. Oremus : Gratiam tuam, quaésumus Domine. méntibus nostris infunde........ ( Recordo que al fer-se el dia més llarg deixavem de resar el rosari, i al seu lloc després de sopar es prenia la fresca amb tots els veins al carrer ). La padrina mirava la revista que estaven subscrits El Pan de los Pobres, o Molokai del padre Damian, a l'hivern estaven subscrits a La Vanguardia, (el meu padri les encuardernava totes, encara volten per casa, la tinta tenia un to verdós) a l'arribar el maig es donaven de baixa, també era motiu de lectura l'arrencar el full del dia del calendari, al darrera estava ple de sentències, que es llegien en veu alta. La mare Isabel Vila (a.c.s.) sempre resava alguna oració que havia sentit a la seva mare Caterina com : 
Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que un Déu Omnipotent
es complau en tal bellesa.

A vos, celestial Princesa,
Verge Sagrada Maria,
vos oferesc des d'aquest dia
l' ànima, la vida i el cor.

Mirau-me amb ulls plens d'amor;
No em deixeu, no, Mare mia !

Després tots a sopar a "tota pastilla" , tenia molta gana, recordo que la padrina es menjava un plat de sopes amb menta, i per la resta un pla de caldo amb fideus o pasta de lletres, dos cops a la setmana la padrina feia una truita de farina, bonissima, el pare sempre un plat d'escarola amb un gra d'all i algo més.
 I abans d'anar a domir, la mare em posava el ruc dins del llit (al mig i anava un plat de llauna ple de brases agafades de la llar), escalfava molt i calentó m'adormia com un angelet, previ encomanar-me a l'angel de la guarda. No em faltava res.

El famós ruc, te la forma dels llençols, 

Quantes histories em passen pel cap, i ni han moltes més, però deixem-ho per un altre dia; he de dir que sense els pares tot es diferent.

Mireu com resisteixen els Alhelís grocs ( Cheiranthus cherei L.)
Només és regen quan plou, són molt resistents a la sequera.

Li vaig ensenyar l' últim aljup que queda sencer a Llorens, encara que amb moltes pedres al fons i alguna rentadora o altres electrodomèstics; en Victor em diu que per l'interior del Marroc en va veure algun i es diuen igual; era l' únic sistema en les nostres terres per recollir aigua de pluja, a Llorens ni havia més, però fa 40 anys es varen enterrar tots, ja no feien falta, l'agricultura havia donat un tomb. Les flors grogues que esteu veien es diuen Alhelís grocs.

Aljup de Llorens de Rocafort

Be, amb el jove Victor vam acabar parlant de les eres i de les  pallisses i la seva situació tant llunyana de casa, a dins del poble no hi havia lloc, i es van haver de fer als límits del poble i moltes bastant lluny, temps era temps. Li va agradar que a les llindes de les cases hi figurés la data de construcció. Caminant pel poble és va adonar de que contades xemeneies treien fum, no vam trobar ningú  pels carrers, la boira ens feia companyia .

Vista del poble de Llorenç de Rocafort.

Encara que els Reis ja han passat, vull que tingueu aquest relat que no es meu, però que m'ha agradat molt:

Un cop vaig veure els Reis Mags. No eren tres, n'eren dos i eren els millors mags que he vist mai! Se les arreglaven perquè sempre hi hagués alguna cosa a les sabates, el mínim, el que fos. Encara que no tinguessin res, ells aconseguien que hi hagués el que per nosaltres era el tot.

Al tercer mai el vaig veure, però segur que estava cuidant els camells... Mai, mai oblidaré als dos reis mags que vaig veure. Segur que vosaltres també els vau veure i sabeu qui són i que eran més mags que reis. Si heu deixat de creure, si aquesta nit no poseu les sabates, ni la palla, ni l'aigua, acosteu-vos als vostres reis, doneu-los un petó al front (els que els teniu a prop) i els que no els teniu, sapigueu que des d'un cel preciós segueixen viatjant per seguir lliurant il·lusions i somriures ...

 Agrair-los  l'herència perquè ara molts de vosaltres us heu convertit en reis i en mags. I potser podeu deixar als vostres fills/es aquesta màgia que els convertiran en reis i en mags…. I potser, d'aquí  a uns anys, vosaltres rebreu el petó al front i així serà fins a la fi dels temps…

Feliç nit pels Reis d'avui, pels d'ahir i pels Reis del futur, perquè no hi ha millor regne que el màgic, ni millors Reis que vosaltres…

Feliç nit de reis amics i amigues!!

Oi que també el feu vostre ? Jo ja el vaig fer meu al mateix instant de rebre'l.
Una abraçada especial per la meva i nostra amiga Sílvia Bermudez, en cap cas te'm oblidat.

Pep