FAMILIA DURA-PIPÓ I SANT PERE CLAVER

 Vaig anar per primera vegada al santuari de la Marede Déu de Lourdes als 19 anys, amb la peregrinació de l'Hospitalitat de la arxidiocesi de Barcelona amb molts companys, tot una proesa, mai havia sortit a l'estranger, o sigui que plens d'il.lusió. Un bon dia vam marxar cap a Lourdes amb el tren de l'Esperança. Abans haviem assistit a varies xarles de preparació pels nous nois i noies que anavem per primera vegada, recordo que a Montserrat també vam fer alguna formació amb els monjos. Previ a anar a Lourdes vam fer la primera pujada a Montserrat d'un cap de setmana amb els malalts de Barcelona, vaig coneixer un jove monjo que era fill de la pasteleria Tassies de Tàrrega, el germà Pius, una bellissima persona, em consta que s'eforçava per a ser un bon monjo, home culte, senzill, atent, empàtic, acollidor, enamorat de la Mare de Déu ; temps després també vaig coneixer als seus germans. Vam mantenir una correpondència des de 1971 al 1981, cada setmana m'enviava els sermons del pare abat Cassià Mª Just (a.c.s) ciclostilats amb lletra color violeta i més tard en blanc i negre, potser que a Montserrat haguessin adquirit una fotocopiadora, evidentment acompanyat de cartes. El cas es que vam fer una molt bona amistat i  molta companyia encara que ens veiessim poc; quan pujava a Montserrat feiem llarguissims passetjos pels jardins del monjos, sense mirar el rellotge.

Xavier Durà i Riera de tertulia amb una persona amb mobilitat reduïda.

Pel mateix temps vaig coneixer als brancadiers X. Durà, en J.M. Cullell, en M. Conesa, en més tard el grup C.C. Joves i molts d'altres. Ara escric especialment per l'amic Durà (a.c.s.) un bon dia em va convidar a sopar a casa seva, en aquells anys mai es deia que no, un sopar era un sopar, també hi havia anat acompanyat de la Pilar Martí filla de cal Barra de Verdú (a.c.s.) . la Maite  Pipó es filla de Pallerols, poble que l'any 1964 tenia 135 habitants, agregat a l'ajuntament de Talavera, situat a 574 m d'altitud. Els Durà passaven els dos mesos de vacances de la canalla a la casa pairal de Pallerols, i els dos nois ajudaven als pagesos del poble a arrencar patates, a segar, a carregar els carros, a cuidar els horts, en fi tots van creixer molt sans i espavilats i encara ho són, jo pensava si algun dia tinc fills vull que siguin com aquests; el matrimoni Durà-Pipó eren molt moderns i avançats en l' època en que viviam, van donar molta llibertat als seus fills. En Xavier i la Maite no es cansaven d'explicar que ells havien tingut molta sort d'assistir als curssets prematrimonials que feia el pare Josep Maria Gassó i Buxó (acs), fill d'Anglès, mojo de Montserrat, els va unir i els va donar una solidesa com a parella i més tard com a pares; sempre més van estar orgullosos d'haver fet aquests curssets, més endevant editats en un llibre titolat : Cinc aspectes de l'Amor conjugal. Edicions 62.

La seva bondat i alegria ens contagiava a tots. La Maite com a bona segarreta, li encantava voltar amb en Xavier pels pobles de comarca, com sant Ramón (l'escorial de la Segarra) , el santuari de la Bovera,Vallbona de les Monges, Rocafort de Queralt, Poblet..... Llorenç de Rocafort, L'Espluga Calva, els podies trobar a qualsevol lloc com a la Fira del Silló de Verdú, a Forès ; fins i tot l'any 1972 els vaig trobar celebran la Vetlla Pasqual al monestir deVallbona amb el secretariat d'Universitaris Cristians, que s'instal.laren per grups a totes les pallisses del poble, anaven amb el filipó pare  Salvador Pié-Ninot.
Be tornem al sopar a casa dels Durà-Pipó, a l'entrar al menjador vaig adonar-me que a la paret hi havia enmarcat un article titolat Verdú, anava sobre sant Pere Claver.

.Si amplieu aquesta fotografia, ho podreu llegir més be.

L'article es de Mossèn Josep Mª Ballarin Montset i va principalment sobre la vida del sant, tot i que fa quatre pincellades de com son els segarretes, com va variant la geografia a mesura d'on ens acostem a Verdú i com són els pobles, la pagesia,i el clima al voltant de Verdú. A mi em va agradar moltissim, era la primera vegada que llegia quelcom sobre sant Pere Claver, mai n'havia sentit a parlar, tant es així que fa cinquanta anys que aquest tros de paper viatja amb mi de poble en poble, espero que vostès també gaudeixin d'aquesta bonica i tendra història del sant. Aquest escrit ampliat a 50x50 cm adornava el gran menjador de la familia Durà, sense més quadres de pintors rellevants i encara li tenen.
Verdú pertany al bisbat Solsona, i van tenir la sort  durant 10 anys de tenir al bisbe  Don Vicente Enrique y Tarancón, més tard cardenal, gran lluitador contra el franquisme .
Aquest altre que els presento titolat Actualidad de san Pedro Claver es de data disset de novembre de dos-mil-dinou.

El present article sobre la vida del sant, està escrit entre : Albert Batlle, Josep Maria Carbonell, Miriam Diez i Bosch, Eugeni Gay, David Jou, Jordi Lopez Camps, Margarida Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Montserrat Serrallonga i Francesc Torralba, o sigui un preciós article,  consensuat amb les millors professors universitaris que tenim. Espero que hagin gaudit de la trajectòria d'aquest sant tant de casa nostra.
El nostre gran poeta nacional de Catalunya li va dedicar un bonic poema :

Puig lo cel us ha enviat
com un altre Xavier,
gloriós Pere Claver,
daunos vostra caritat.

En ton cel, Església santa,
quin sol brilla tant hermós !
sa llum pura i clarejanta,
¡ oh Claver, la llenceu vos !
¡ Gloria a Déu, que bondadós
aqueix astre'ns ha enviat:
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

De la terra catalana
vos nasquereu en lo cor;
de familia cristiana,
tal es l'arbre tal la flor.
Tu ets, Verdú, lo gerro d'or
d'aqueix Lliri inmaculat.
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

Son cor d'àngel veu Maria
y del seu amor l'omplí;
y dantlo a la Companyia;
- Fésmen, - diu, - un serafí;
per mirall se l'escullí
lo meu Fill crucificat, -
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

Mn. Cinto Verdaguer

El Sant Pare LLeó XIII, va dir que després del testimoni i vida de Jesús, era el que més l'havia impressionat.

Oi, que la vida del sant us ha arribat al cor ? impressionat com deia el Papa Lleo XIII i de tant aprop nostre que el tenim quasi oblidat. Ara havent llegit l'escrit de Mn. Ballarin i l'escrit dels deu il.lustres professors, l'estimarem més. 

Agafeu-vos aquestes quatre ratlles con el regal on-line de finals d'estiu, tenim la sort que tant Verdú com tota la vall del Corb estan carregats d'història, amb Vallbona al costat.
Una abraçada especial per en Francesc de Martí de Tàrrega i la seva familia de cal Barra.

Pep

CODONYS OLOROSOS ALS PERDIGONS, TERME MUNICIPAL DE VALLBONA DE LES MONGES, JUST ABANS DE SANT ANDREU.

A les 9,30 del dia 27 de  novembre ja érem a Llorenç de Rocafort antiga baronia de Vallbona; hem passat per fora de Tàrrega, camí de Sant Martí de Malda, al passar a la vista de Verdú ens hem recordat de Sant Pere Claver (llegir article publicat a La Vanguardia , titulat Actualidad de san Pedro Claver de disset de novembre de dos mil dinou, autors: Francesc Torralba, Josep Miró i Ardèvol, Montserrat Serrallonga : Albert Batlle, Josep Maria Carbonell, Miriam Díez, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Margarita Mauri .
Verdú és a la Segarra. Vinga enfilem cami de la Portella,  molt abans ja em començat a veure les vinyes que perden les seves fulles que van de colors ocres, marronosos a vermells, un s'adona que encara que brilli el sol i estiguem a 11 graus, no hi ha cap dubte que estem a la tardor; a l'atravessar el fondo  per l'era del Sileta,  encara ens acompanyen els colors de les vinyes del Magí. Si no m'equivoco des de Tàrrega fins aquí he vist moltes hectàrees de vinyes que quan jo era petit no hi eren, deu ser millor negoci que l'oli, les ametlles .
A Llorenç, el serè bufava fred, i no hem trobat ningú, sols, ven sols, segur que els pagesos que són quatre i no m'equivoco, ja havien marxat a collir olives, encara que no tots, ni ha més d'un que encara esta sembrant , lo primer es lo primer i un parell estan currant les terres ja sembrades per què les terres quedin més compactades i el gra arreli millor. No revelo cap secret si algú de Llorenç encara ha de collir les ametlles, un servidor també encara les ha de collir, però ho tinc en bones mans, " que no cunda el pánico ", diuen que les ametlles que havien de caure, ja han caigut, la resta s'aguanta tot l'hivern a dalt dels arbres, ben mirat es un consol. Tornant a l'arribada al poble la única benvinguda ha sigut del gos de cal Timoneda.

Ens hem situat, la casa de la meva germana estava glaçada, freda freda, i lo primer anar a cal Portumeu o Bartomeu, a buscar llenya d'ametller i encendre el foc, el foc tant necessari per trobar-nos a gust, encara que el nostre  cunyat en Josep Sobirà ja ens havia deixat tot a punt, al donar la llum s'ha posat en solfa la caldera de la calefacció, sense cap preàmbul més, vam pensar que afortunats que som !.

Tot seguit cap a la pallissa , vostès han vist una pallissa de la baixa Segarra ? es un gran edifici buit per dintre, quan jo era petit només servia per posar-hi la palla que havia de servir de menjar a la mula, posteriorment al desapareixer l'antiga pagesia o dit d'una altra manera al mecanitzar-se l'agricutura, va convertir-se en un lloc de mals endreços. Dons a la pallissa a buscar el remolc, però abans de treure'l cap a fora,  l'he carregat de clofolla d'ametlla, que porta acumulant-se uns 15 anys i que a poc a poc vaig traguen i repartint-la pels fruiters al voltant de l'era (noguers, ametllers, la parra de moscatell, la pomera reineta,un perer i una altre pomer sense nom, dos figueres, una vulgar i l'altra de la gota de la mel, per cert bonissima, el lledoner que el va plantar el pare per tal de tenir ombra a l'era que no en tenia cap, va ser un encert, penso que la clofolla es un adob ecològic exel.lent), al carregar el remolc anava pensant que els pares tenien el do de l'esperança intacte, perquè ja molt grans,  van guardar molts kilos de clofolla, per una llarguissima temporada, vaja per una tirada llarga d'anys, meravellós, però ara jo he de fer a l'inrevés em toca a mi llançar-la perquè només es fa servir per cremar en l' estufa, barrejada amb la llenya, sempre va funcionar així anys i més anys, ara ja no cremem amb l' estufa, només a la llar de foc . Em queden molts viatges de clofolla, molts !!. A poc a poc ho aniré fent.

Llenya d'ametller, que s'ha passat 10 anys morta al tros i 10 anys a l'intemperie a l'era. Està durissima al motoserra.

Tot seguit aprofitant que tenia el remolc enganxat al Ranger Rover, he fet llenya d'ametller que està a l'intemperie d'ençà més 10 anys i potser en portava 10 de morta al tros. 

Per tal de tenir-ne pel foc i no haver de tocar gens ni mica de la que tenim guardada, sota la volta medieval d'on el padrí , olim  tenia el gran pessebre. Tot s'ha de dir, o he trobat ningú les dos hores que estat a l'era, déu meu ? Vostès coneixen Girona ? de Girona era la meva mare, ho dic perquè he de parlar dels masos, per entendre la diferència entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, aquesta conquerida als musulmans , es dona aquest nom a partir del segle XII, a als territoris conquerits per Ramon Berenguer IV. El viure en masos, significava que allí hi havia una certa pau, a la Catalunya Nova no hi han masos, la gent vivia i encara viu al voltant del castell del senyor feudal i les terres en cap cas podien estar enganxades a les muralles, sinó que cadascú les tenia en un lloc allunyat.

He portat la llenya cap a casa i després de dinar hem anat amb la Tere cap a Vallbona de les Monges, que també entre setmana no volta ningú, tant sols algun autocar que porta turistes al monestir.

Boletus Edulis

 i cap a la zona de Sant Miquel fins el pla del Perdigó on compartim veïnatge amb la família de cal Giné. Només d'arribar com que ha plogut bastant, hem entrat al bosc on el padrí li va dir al Lluís entra aquí i trobaràs rovellons i així va ser, nosaltres només hem trobat dos groguets que els esteu veient , cap rovelló ni cap negret, en aquest bosc de jove havia collit : .
Cama de perdiu, Peu de rata, Rossinyol, Moixernons, Múrgules, Fredolics o Negrets, Ou de reig, Pebrassos, Rovellons, et..
 Hem comprobat que les ametlles estan per batzacar, ja n'he parlat abans, el Magi no ha tingut temps, ho farà tant aviat com pugui, cap problema, lo seu també està per fer; em confesa que no li falta la feina, estem asseguts a la vora del foc no hi falta ningú, la família al " completo " si està molt be, agraeixo l'acolliment.

 Al setembre vaig veure de olives de l'oliver "sevillano" molt arrugades i seques,  són olives quatre vegades més grosses que les arbequines, que tant agraden als meus amics i al meu fill petit Luis. El pare, aquestes olives les posava en conserva i les feia servir per obsequiar acompanyat d'un vermut, als forasters, als parents i els  amics, que venien a casa. Ne'm collit dos galledes, perquè la Tere les ha de preparar i això porta molta feina. La Marta, la nostra jove, fa honor a aquestes olives i no pararia de menjar-ne, en Juan Balboa també no pararia. Des del setembre que estem gaudin els sis últims pots que van preparar el pare i la mare, son bonissimes i tenen cap a 8 anys.

Al pla del Perdigó mateix,  fa uns 5 anys amb el meu cunyat Josep vam plantar 40 olivers petits d'un any , no han crescut gaire, perque han passat tres anys de molta sequera i més en un altipla com aquest, tot és més complicat. Les olives arbequines tenen una gran varietat cromàtica, com vostès podran observar.

Després em anat al racó del Perdigó a veure si els codonyers que l'any passat vaig esporgar, de lluny estan es veien els arbres molt grocs, o sigui que si en tenien. Els hem collit, després hem baixat amb el Range Rover cap a la vall o també dit lo fondo on està la cabana, també un dels tres arbres estava carregat, els hem collit tots i vinga cap a Les Pintades pujada a la solana , on hem  trobat un pi caigut que interrumpia el camí, vaja com les pel.licules. Abans al baixar del pla del Perdigó m'hem trobat un altre de caigut, hem hagut d'assumir la feina de bon vei, i tallar amb el motosierra les rames del pi, i apartar-les, tot i que el tractor del Magi no podrà passar. Al tornar al Perdigó per recollir més codonys, ja hem vist els arbres de l'obac carregats i molt grossos, feia anys que els veia així de guapos i olorosos. Un cop a casa els hem pesat 25 kilos i en queden 20 més per un altre dia dels que anirem acollir olives.

Codonys del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, molt grans per un any de tanta sequera , són arbres antiquissims, només es reguen quan plou.

                                            

Be la Tere ja està pensant posar un cistell d'aquests codonys tant olorosos al menjador de Cornellà del Terri i amb la resta fer  codonyac " membrillo ", que tothom troba tant bo i a més és imprescindible per fer els panellets de casa nostra.

Demà començarem a collir olives del olivers que tenen 12 anys. Parlan de collir olives em ve a la memòria que els olivers que estaven al marge, calia parar el banderado, us poso una foto perquè us feu una idea :

Foto d'arxiu collita de 2011, els meus pares en feines propies de la vella pagesia, actualment tot o practicament tot es fa amb vibrador.

Recordo que la mare (acs) sempre li trobava pegues i havia de ser el pare qui acabava d'arreglar el banderado, que per cert era vital , perquè els olivers/oliveres a l' Urgell en la majoria de trossos/finques estan plantats als marges i si o si, s'ha de parar l'esmentat banderado per quan caiguint les olives , no es perdin al vei de sota o entre esbarcers i recollir-les valdria més el mall que l'enclusa; els fondos es guarden per sembrar els cereals.

Foto d'arxiu de la collita del 2012

El meu fill Lluis, va captar un lleuger somriure, sobre la protesta de la mare. De resultes d'aquest problema vaig fer fer al ferrer del poble uns ferros que no es torcessin al clavar-los al terra i es clavessin correctamen amb un cop de peu, d'una manera ben segura. Llàstima que tant sols els vam fer servir un parell de collites, després tot es va acabar de cop, ens queda el doç record de tot plegat.

L'esporti ja és una peça de museo, aquests són els ferros que cada borrassa en porta dos i es claven al terra, igualment porten dos cordes que es lliguen a l'arbre com es pot veure en la foto .

Només portava una hora collint olives, que passa el meu vei en Jaume amb el seu tractor i em diu que no m'esforçi massa perque han baixat de preu !! Déu meu, jo que em pensava fer-me ric !! sempre anem de rodes a Pilats, menys mal que en cap cas ho fem per fer-nos rics, sinó per mantenir el record i la tradició dels nostres pares, perquè si mirés el preu que surt cada litre d'oli m'esgarrigaria.

Enguany com l'any passat, vam decidir collir els olivers que el pare , el meu fill Lluís i un servidor vam decidir plantar l'any 2008. La majoria ja medeixen els 2 metres, estan esplendorosos, com més a l' obac millor, que curiós oi ? els més petits són els de la vall o del fondo com en diem a Llorenç; és millor terra, haurien de ser molt grans, donç no ni ha cap de 1,50 metres , tot i que l'any passat els vaig tirar un kilo d'adob a cada un.

Tot collint les olives, aprofitava per tallar les rames que s'enlairaven, o sigui he esporgat la majoria deixant-los arrodonis a l'alçada de les meves mans. Curiós cada any trobem algun que altre niu dins de l'oliver, clar sempre abandonat, aquest últim amb pinyols d'oliva netissims, un ocell molt endreçat, m'agradaria saber el seu nom.

M'emociona com quan erem petits i el pare ens els donava, clar sense ni ous ni els petits ocells, perquè a aquestes alçades de la tardor ja fa mesos que volen per a si mateixos. La companyia que em tingut durant dos dies han sigut els caçadors, que s'ho prenent amb constància com si els hi anés la vida, els tirs surten de les escopetes un darrera l'altre, espero que arribin a casa ben carregats de peces, sincerament no se si caçén tudons o ...... el pare era un bon caçador, però de barraca i caçava tudons, be una llarga història, un altre dia tindré més temps.

Tot recordan els meus pares, tot just fa 10 anys, no hi falta de res, fixeu-vos el gran banderado , domina tot l'interès de la foto i els dos bancs on estan pujats el pare i la mare. Aquesta fotografia és única , mostra de cop i volta l'importància del banderado a les terres de l'Urgell, abans baixa Segarra. Foto propietat d'en Lluís Capdevila, el nostre fill petit. 

D'aquesta mini collita d'olives em dol no haver pogut escoltar i parlar amb tots els pagesos que a poc a poc van arribant a la cooperativa de Sant Martí de Maldà i mentre espero parlo amb ells i m'entero de com va tot el tema relacionat amb l'oli, rendiment, si hi ha collita o no, si cauen o no, el preu, si encara cullent a ma, etc...

Jo em repeteixo com la natura, que periodicament va canviant d'estació, fins tornar a arribar a la tardor , penso que repassar sempre es bo, no us amoineu si ja ho heu llegit en altres posts, quan més gran em faig més tiro ma del passat i de la nostra història de casa i del poble., L'història ens aguanta i recordar es una obligació que tenim tots. A baix, al local social durant anys hi va haver una fotografia on es podia contemplar en que invertia el temps d'oci la gent del poble, a la dreta els homes i a l'esquerre les dones, tots amb la mateixa activitat, jugant a cartes i si a poc a poc anavem mirant les cares dels nostres estimats veïns que desgraciadament ja no hi són, recordarem tot un món que vam compartir, un món ric i ple d'anecdotes de tota mena.

Després de quatre dies d'estar a Llorenç, puc dir i és cert que a Llorenç no és troba ningú caminant pel poble ni assegut a un pedrís prenent el sol , les poques families pageses que viuen al poble treballen i els que frequentem Llorenç hem d'anar al tanto a no ferir susceptibilitat en parlar del petit poble medieval, carregat d'historia i que tots ens estimem. Llorenç està buit, buit del tot, hi viuen quatre persones per no dir un numero exacte, o sigui que voltes pels carrers de poble no és troba ni una ànima en tot el dia i menys quan es fa fosc; acabarà a curt plaç a ser un poble despoblat, com tants en aquesta Catalunya rural, ja no hi som a temps, tots els poblets de les rodalies els passa el mateix. Encara que per les vacances s'omplen practicament totes les cases.

Local social de Llorenç de Rocafort, una realitat tant sols 9 anys enrera, una vida que dins la petitesa del nostre poble, moments com aquest que homes a la dreta i les dones a l'esquerra de la foto, eren viscuts quasi com una festa, on fa anys no hi ha cap botiga, ni cafè dels d'abans de cafè, copa i puro, ni barberia, ni forn de pastar, ni oficina de correus, ni capellà, ve mossèn Lluís que s'ocupa d'uns quants pobles.Al monestir de Vallbona puja un monjo de Poblet a dir la missa del diumwenge  les 12,30 hores Foto propietat de'n Lluis Capdevila.

Si amplieu aquesta foto, podreu veure clarament bastantes persones quasi totes desaparegudes i si feu un exercici de memòria, us portarà a recordar la vida de cada veí i veureu la bondat, la simpatia,l'alegria, la empatia, el confident en hores baixes, el company de fatigues, la dona que us ajudava portant-vos un caldo calent a casa quan estaveu malalts o sols, o aquell home que al passejar pels carrers sempre s'aturava a parlar encara que fos del temps, aquella dona que quan jugaveu a cartes es deixava guanyar i mai ho va dir, la dona que us va ensenyar a posar una cremallera a uns pantalons deu vegades i no se'n va sortir, l'home que alguna vegada us va regalar una escombra de botxa per escombrar el carrer, la dona que quan a l'hort hi havien oberginies us en donava, el que havia sigut alcalde i sense dir res havia fet molt pel poble, ep !! que no s'enfadi cap alcalde que tots els que us heu dedicat a donar uns anys de la vostra vida al servei del poble em mereixeu tota l'estima i respecte, també us recordareu quan un home de cada casa anava al comú per arreglar els camins o qualsevol tema municipal, aquell home tant acollidor i bon jan que a casa seva tothom si trobava be fins i tot els caçadors, aquella veina que escombrava el carrer fins  i tot el tros dels veïns, perquè fes goig, aquelles dones que amb tota l'alegria escombraven i endreçaven  l'l'esglesia sense res a canvi, en fi feu-ho així i arribareu a gaudir de la sort que em tingut a Llorenç amb els bons veins i que els que quedem siguem generosos i misericordiosos com ho vam ser els nostres avantpassats. Vosaltres podriau allargar aquesta munió de virtuts i bones costums dels nostres amics que ja no hi són.

Mentre els recordem seran vius, i a poc a poc us aniran venin records d'aquestes persones que van estimar la seva familia que ho va ser tot per a ells.

Espero tornar aviat a Llorenç, però passat Nadal. Ara els deixo per a la reflexió un preciós poema de Mario de Andrade (Sao Paulo 1893-1945) Poeta, novellista,assagista i musicòleg. Un dels fundadors del modernisme Brasiler :

“LA MEVA ÀNIMA TÉ PRESSA”

He comptat els meus anys i he descobert que tinc menys temps per viure d'aquí en endavant, que el que he viscut fins ara.
Em sento com aquella nena que va guanyar un paquet de dolços: Els primers els va menjar amb agrat, però, quan es va adonar que quedaven pocs, començar a assaborir-los profundament.
Ja no tinc temps per reunions interminables on els discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s'aconseguirà res.
Ja no tinc temps per a soportar a persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut.
El meu temps és minsa com per a discutir títols.
Vull l'essència, la meva ànima té pressa...
Sense molts dolços en el paquet..
Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure, dels seus errors.
Que no s'envaneixi, amb els seus triomfs.
Que no es consideri electa, abans d'hora.
Que no fugi, de les seves responsabilitats.
Que defensi, la dignitat humana.
I que desitgi tan sols caminar al costat de la veritat i de la honradesa.
L'essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent, que sàpiga tocar el cor de les persones...
Gent a qui els cops durs de la vida, els ha ensenyat a creixèr amb tocs suaus de l'anima.
Sí...tinc pressa...per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no desaprofitar cap part dels dolços que em queden...
Estic segura que seran més exquisits que els que fins ara he menjat.
La meva fita és arribar al final satisfeta i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.
Tenim dues vides i la segona comença quant te n'adones que només en tens una.

Text adaptat del Poema “Golosinas” de Mario de Andrade.

Mentre estan us felicito el Nadal a tots, seguidors del meu blog, amics que fa anys que no veig i d'altres em moro de veure'ls, parents d'aprop i de lluny, i veins. En aquestes dades de Nadal el missatge de Betlem arriba amb sensibilitat, estimació i humanitat. Són gràcies i virtuts que ens ajuden molt i ens donen felicitat. Bon Nadal i un Nou Any ple de bones vivències.

Pep

VAM SER FELIÇOS FINS I TOT A LA MILI

Quan dic vam ser feliços, em refereixo a un recluta de Verdú , que es diu Francesc  i jo. Verdú es la Segarra i va néixer Sant Pere Claver, una de les llegendes més daurades de la església catòlica; sempre m'ha agradat la vida d'aquest sant i el poble de Verdú. 

Vostès el coneixen ? es famós per la seva ceràmica, els seus sillons negres, i per l'afició a la música religiosa, fins fa poc cantaven un cop a l'any la missa HOC ES CORPUS MEUM de Perosi, que la varen estrenar en la visita pastoral de Monsenyor Vicente Enrique Tarancón, llavors  bisbe de Solsona, potser el bisbe més jove d'España . Verdú sempre ha sigut una font de exel.lents músics.

 A Verdú hi havia una orquestra ; la del Fill del Gabarró ; el meu pare m'explica que aquesta orquestra venia a tocar per la festa major de Llorens, increible ! venien a peu des de Verdú, amb els instruments a l'esquena. Segons els meu amic Francesc, explica que els Gabarrons eren bons músics, el millor es deia Tonet i un fill seu va arribar a ser un dels  Trompons de vares  de la orquestra Filarmònica de Londres. A Verdú el dia del Sant Crist els cantors,  canten la missa  HOC ES CORPUS MEUM , lo bo del cas, és que no assajen mai, tirent pel dret, començen  la missa sense més preambuls i curiosament, deu ni do, de lo be que els surt. Aquest poble Segarreta , que durant anys va estar , salvaguardat pes monjos del  monestir de Poblet , es  famós arreu de Catalunya per el museo de juguet; he de dir-vos que paga la pena.
 A casa, de molt petit, el meu pare em donava explicacions sobre els sillons de Verdú, que fan l'aigua molt fresca.

Silló negre, tant propi de Verdú.

 Els sillons negres, si tenen una taca blanca, " suent o transpiren " més  i no sabem per quina raó, l'aigua resulta fresquíssima. Potser que en algun video que he buscat de Verdú ens ho aclariran, però es cert, teniam aigua fresquissima de manera natural. Cal dir que tampoc no teniem nevera. Trenta cinc anys després d'apareixer la nevera, he vist amb els meus ulls, que  hom  hi posava  el silló perquè hi estigués més fresc, quines coses Déu meu !!.  El silló, tota una bonica història, fins i tot en teniam un al col.legi, a l'era, a la cabana del tros, i a la sacristia de l'església, que curiosament, al cap de 45 anys encara hi es, sembla que no pot ser.
La torre del castell medeix 24 m d'alçada i la seva circunferència també fa els mateixos m..
Al voltant del castell hi han dos cases privades i la resta es del tot  municipal.

Al fons poden veure el silló de ceramica negra de Verdú, per tal de poguer beure, l'escolà anava a la font a omplir-lo.

Verdú també es famós pel seu castell i la sala gòtica de l'abat Copons de Poblet (recent restaurada ). Verdú era propietat del monestir de Poblet; tot s'ha de dir, penso que en van tenir molta sort, varen quedar protegits dels comtes de Guimerà, que no eren massa bona companyia. 
Parlant de la sala de l'abat Copons, el meu amic Francesc li he sentit explicar que de petit en aquesta sala hi havia un teatre amb el seu escenari. També el castell tenia d'altres dependencies, en elles hi havia les oficines del sindicat. També explica que el castell tenia una cisterna ( en castellà algibe ) i per cert amb molt bona aigua. Al bar, quan la butxaca no donava per més, demanaven un vas d'aigua o un raig  d'aigua del silló , evidentment treta de la cisterna i era bona de collons, com que jo també tinc experiència amb aigua de cisterna o " aigua dolça ", de petit a Llorenç, en trovabem a cada cabana, i també a les basses i també a les cases i era boníssima.

Verdú sempre ha sigut un referent a la comarca, ha fet fira de bestiar.
Tornant a la mili, penso que hi vaig entrar per l'octubre de 1971  no n'estic segur , però si dir-vos que l'any 1972 estava guardant les portes al CIR  d'Alcalà d'Henares aprop del  poble de Meco.
 Només recordo, que  vaig pujar al tren, amb roba d'estiu, feia bon temps. Era pels primers d'octubre, sense pensar que aviat vindria el fred. Quines coses Déu meu???? I vaig  arribar al CIR i sense adornar-me'n , em vaig trobar a la Companyia 21, marcant el pas i fent instrucció, no sense passar per la entrega de l'uniforme complet amb calçat ,que eren unes botes, ah!  calia escollir be el número, perquè després ja no es podien canviar, eren per tota la mili, vaja una putada, a més no se perquè sempre havien de brillar, sinó castigat.
Si he de dir la veritat,  estava  bastant acollonit, allí tot anava ens serio i la cosa es podia complicar a qualsevol moment, tot eren ordres i més ordres, formar per anar a menjar, formar per passar llista mati i vespre, formar per anar a qualsevol lloc com a la barberia, a vacunar-se, a fer instrucció, per anar a fer les revisions mèdiques, etc...Sempre a les ordres dels oficials de torn, que de vegades s'havien de fer les coses que manavem per collons, sense més explicacions. 
 Estavem tant ocupats, tant anar de bolit tot el dia, feina a recordar una infinitat d'ordres,  estar pendent dels horaris exactes, de tenir tots els botons de llautó brillants i que no en faltés cap, i compta en oblidar-te del nom del sargent, de l'alferes, del tinent, del capità, del comandant, del tinent coronel, del coronel etc i reconeixer-los per les estrelles que portaven en el seu uniforme. , etc,... He de dir que la història de que els militars posaven Bromuro a l'aigua per evitar que els  soldats  penssessin amb  noies, sempre ha sigut mentida. Estàs tant i tant engoixat, pèr les bronques que et queient constantment, bronques que de vegades acavaben en castigs pel sol fet de no tenir el llit ben fet  o l'armari mal endreçat, o pel sol fet de no saludar militarment als oficials . Aclarit !

Guardia a la porta principal del CIR al febrer de 1972.

Amb mi va venir en Joan Mª Capdevila ,de cal Mora de Llorens ( a.c.s. ), curiosament ens va tocar la mateixa  llitera , (les lliteres eren de tres), i durant tres mesos vam ser companys de "fatiga" nit i dia. He de dir que em vaig sentir molt acompanyat, en un món molt " hostil ", ens explicavem les penes l'un a l'altre, si rebiem cartes de les nostres families ens les llegiem, en fi tot ho compartiem; si un no tenia segells l'altre  li'n deixava, si no teniem per menjar, donç compartiem el que a casa ens enviaven, si un tenia fil i agulla per cosir-se un boto, l'altre li'n deixava, fins i tot compaprtiem la xocolata quan en teniem.  Tot a mitjes, fins al final del campament. En Joan Maria després de fer la Instrucció se'n va anar  destinat a un quartel a Madrid, no recordo el nom i ja no ens vam veure més la resta de la mili. Els tres mesos de campament, va ser el millor company.  
He de dir que a les tardes quan tocaven " paseo ", els catalans no ens venia a visitar ningú, als de Madrid i Alcalà i Guadalajara els visitaven,els pares, germans, germanes," les novies " i perquè no dir-ho era una distracció per les tardes veure entrar tantes noies, encara que no vinguessin per un.
 Jo aprofitava el temps per escriure cartes pels  amics i pares i demès familia, fins i tot als meus amics monjos de Montserrat el germà Pius Tassies i al germà Andreu (a.c.s). Cada dia escrivia cinc cartes, apoiat a la llitera, perquè no teniem cap taula per escriure, i a més a fora feia fred, o sigui que dret i al.la a escriure. Hi havia una bona amiga que m'escrivia cada dia, la Lali Valdivieso, no fallava mai, aquesta noia sempre era una sorpresa, si acavaba el paper, continuava el seu escrit pel sobre, tant per davant com pel dors, i de vegades la gent de " Correos " li costava descubrir per qui anava digirida, sovint la Lali hi posava sorra d'Arenys a dins del sobre i clar al sacsejar-lo feia soroll i el capità de " correos ", s'amoïnava i em va amonestar més d'una vegada, que si continuava el " cachondeo " vetaria les cartes, o les retornaria totes. Tinc un testimoni d'aquests fets es en Josep Miralles de la Granadella (flaquer i pastisser)  que estava destinat  a Correos, i cada dia es feia un tip de riure amb les cartes tant sospitoses i divertides que arrivaben per mi . La correpondència de la Lali em recorda a Kerouac en la novela  " En el Camino ", aquest va escriure el que havia sigut la seva vida, en un rotllo de paper de teletip de quaranta metres, per  la seva segona esposa. Mai he sapigut si aquesta ho va entendre; una curiositat,  l'any 1951 en Jack no va trobar qui li publiqués el llibre; en canvi jo si llegia i entenia tot el que  la Lali  m'escrivia, encara que fos difícil seguir-la on acavaba una frase i on continuava, tot un art per iniciats en descifrar el misteri  de l'escriptura; ara li dono les gràcies de la gran companyia que em va fer, durant 18 mesos. Ep !  altres amics també ho van fer, com en Miquel Fabré !!  He de dir que els meus amics en Miralles, en Marti i d'altres la coneixien de sobres per la seva escritura dels sobres, llegir-los per fora no estava prohibit ! S'ho passaven be !
Rebia sense dir cap mentida unes cinc  cartes que calia respondre al dia, he de dir-vos que dret i apoiat a la llitera, encara que molt jove, les cames em feien mal. Recordo que  en una carta la Lali em deia si les seves amigues de Sant Vicents dels Horts en podien escriure, li vaig de que sí ! , el problema va ser meu, tant que em vaig quedar sense diners per la quantitat de segells que cada dia gastava, va ser la meva ruïna, ho dic en serio, es va acabar anar a la " cantina " a beure cerveses de la marca Mahou, que mai em va agradar , cubates, i algun " vinillo  " marca no t'hi fixis, i que em feia molta cremor d'estomac, etc, ja no dic sortir per les tardes cap als carrers d' Alacalà d'Henares de "paseo " fins a les vint-i-dos hores, hora de tornar per passar llista o retreta,  això ja ho considerava un luxe que no estava al meu abast.
La Lali en cada carta m'enviava poemes de'n Miguel Palomino. Us en poso uns quants perquè vegeu lo bon poeta que era aquest home, cubà de neixament:

Cal dir que des del principi del campament vaig optar per anar a missa els vespres i com que no venia ningú més, vaig construïr una bonica amistat al el pater " capellà castrense" un bon home, però se li notava  la part militar en les seves converses, semblava un home del sistema, tot s'ha de dir, si ell et podia fer un favor te'l feia.  L'ajudava a dir la missa fent d'escolà, feina que ja l'havia fet  a la meva parròquia de Llorens, amb  mossèn Daniel Barenys i Llauradó, que  tant be ens havia preparat.Volia que les respostes en llatí fossin perfectes, quan per exemple resavem  el Confiteor Deo o les respostes del començament de la missa, sobretot no dir tonteries en llatí.
Ara que he sortit a parlar del Pater, potser va ser ell qui em va col.locar a Jefatura d'Armament ?, sincerament no recordo qui va fer que jo em quedés al Campament una vegada acabada la Instrucció, un misteri  . Els anys esborren molta part de la memòria. No se que dir-vos.

Va passar el temps i un dia fred de gener, ple de boira, però no tant espessa com la de l'Urgell i mig a les fosques, caminant sol , ben abrigat, pels carrers del campament, vaig trobar el pater amb dos soldats al seu costat, no costava gaire de veure que eren reclutes . Jo acavaba de jurar bandera  i havia sigut destinat a Jefatura d'Armament, recordo que tenia un capità que era un analfabet, grosser, maleducat ( no parava de parlar malament dels catalans, explicava amb molt de gust com s'havien passat a  l'entrada dels nacionals a Barcelona, home sense cap interès, em tenia tots els caps de setmana fent tres-centes quinieles per un club de Madrid, que ell era el seu president. Era tant i tant grosser, mala persona i burleta,  que en aquest moments de redactar aquest escrit no puc recordar-me del seu nom, per molt que m'esforçi . No passa el mateix amb el comandant que es deia Alvaro Carnicero Tejerina, un home molt recte, amb dots de comandament,exigent, serio i sense ganes de molestar,  demanava les coses amb respecte, home instruit, i amb molta cultura. Fumava amb pipa i sempre mastegava xiclet. Parlava molt poc. El somriure molt mesurat, quasi mai.

Cada dia a les cinc de la tarda, el comandant i el capità marxaven amb autocar cap a Madrid i jo em quedava sol a la jefatura d'armament, tenia tot un petit casalot per mi; dormia a dins, o sigui a part de la tropa, feia vida totalment independent, no passava llista als matins i als vespres. Tenia llar de foc amb llenya abundant, i mira alli vaig tenir dos taules per continuar escrivint als meus amics, parents i coneguts, encara que assegut i podia fer torrades amb all i llegir vora del foc llargues hores ; era tant vella la construcció que de vegades no teniam llum electrica i encenia espelmes. No podia demanar res més.

Donç , un bon dia, tot passejant el Pater (capellà castrense) em va presentar als dos reclutes catalans i de LLeida, l'un en Francesc de Marti i l'altre no m'enrecordo, clar han passat quaranta anys.  El pater em va dir " llevate a estos dos paisanos tuyos y dejalos calentar en tu hogar ", estaran muy bien ! clar el capellà sabia lo ben situat que estava jo, entre cometes. Ens vam despedir i mes tard, aquell mateix vespre els vaig convidar a fer unes torrades de pa amb oli i taronges, perquè no tenia res més. Quan un no te res les taronges estan bonissimes, paraula !

 Tot menjant les torrades, en Francesc fill de Verdú, va dir que estava trist perquè un bon amic seu de Barcelona cubà  s'havia suicidat recentment; feia temps havia viscut al seu pis de Barcelona junt amb la seva germana Pilar (a.c.s.).  Rapidament em va venir a la memòria els poemes del Miguel Palomino que m'enviava la Lali i sense dir res en vaig agafar un a la guixeta i mentre menjaven les torrades el vaig començar a llegir a poc a poc, quan vaig acabar en Marti li queiden les llàgrimes, era el seu amic. Aqui va el poema:

Des de llavors ençà ens ferem companys inseparables, que un cop en Francesc va jurar bandera, va passar a assitent del coronel del CIR. Felicisimo Aguado Triguero. En una paraula es va quedar al mateix campament on m'havia quedat jo..
A partir d'aquell bon dia, vam compartir penes i treballs i bones estones i voluntariat a les tardes i el menjar que no teniem,( perquè diners per comprar-ne ,no en teniem i per menjar tres cops al dia l'haviem de buscar ); tampoc es ara el moment per explicar-ho, ben mirat es molt llarg,  vam viure l'un per l'altre, ho puc dir ben alt en pobresa franciscana encara que no s'ho creguin. I així va neixer aquesta, entranyable, llarga i  bonica amistat, que a l'anys 2012 encara dura. 
Com que en aquesta història tot el rato està present l'amic del Martí en Miguel Palomino, seguiré posant poemes que he anat troban de llavors ençà.

Recordo que la Jefatura d'Armament feia les pràctiques de tir a uns dos Km, del CIR a una base que antigament hi havia residit segons llegenda incrustada a la paret " Primer Esquadron Aéreo ", però només quedaven  els edificis buits del tot i abandonats. El nostre comandant hi mantenia allí dos soldats perquè vigilessin les instal.lacions i tinguessin les dianes al dia, o sigui posar pegats als forats fets per les bales i així sempre estaven preparats  perquè es  poguessin fer practiques de tir.

Un bon dia, estan deguardia en una  garita del cuartel, em vaig adonar  que en un edifici nou de trinca i ben al costat del CIR, hi havia unes monges amb l'hàbit blanc i al cap d'una estona van arribar uns autocars plens de gents. Al baixar em vaig adonar que eren gent minusvàlida, no ho podria assegurar amb tota la certesa, però semblaven minusvàlids psiquics, o bordelains, potser també alguna persona anciana, no se. Això em va impactar motissim, em va deixar preocupat, donç els comptes no em sortien, molts minusvàlids i poques monges.
Una tarda, em vaig arreglar i tot xino-xano mi vaig acostar. Amb tota la cortesia del món i amb la més gran cordialitat em va rebre la mare superiora; dona molt com cal, i fent honor al seu hàbit de monja. 

Em va donar totes les explicacions del món, sobre el que elles feien amb els minusvàlids.  Jo, ràpidament em vaig adonar que aquelles pobres monges necessitaven ajuda com l'aire que respiraven. Sense dubtar-ho em vaig oferir per  anar-hi unes 3 hores cada tarda, per ajudar-les a parar la taula, donar sopar a les internes, i altres feines que fossin necessaries. Em van dir que si. I dit i fet. l'endemà vaig començar. Clar vaig haver de canviar de costums. Vaig suprimir la missa diaria, deixant només la del diumenge. L'atreviment em va costar un disgust, vaig rebre un serio advertiment d'aguns companys de  CIR. Em van dir que els pobres els tindria sempre !!!!!. Be, no  en vaig fer cas. El meu futur va estar encaminat a ayudar cada dia a aquelles monges i mira , alguns soldats companys del cuartel es van animar i em van demanar si podien venir amb mi a les tardes per ajudar a la comunitat de HH. Mercedarias de la Caridad en la Ctra. de Meco s/nº en Alcalà de Henares, Telefon 918893570.

A les dos setmanes d'anir-hi em va acompanyar el meu amic Francesc, i al cap d'una setmana més va venir dos soldats més i així es van anar multiplicant l'ajuda, de tal manera, que al poc temps no solsament paravem taula i donavem el sopar , sinó que fins i tot cada dia es dutxaven  4 o 5 internes. Al poc temps s'hi van afegir un grup de voluntàries d'Alcalà d'Henares, assumin tasques més delicades . En fi un bon grup de voluntaris entrava cada dia  al centre a treballar i així va continuar fins que jo em vaig llicenciar. Se que el grup va continuar assitin al centre molts mesos més, no se quants ? En Jaume Culleré també si va afegir.  Als dos anys posteriors hi ha referències escrites sobre aquest grups de soldats catalans que assitien al centre. Impressionant.

A aquestes alçades de l'article, us preguntareu on són les centes de cartes que vaig rebre , la majoria de la Lali Valdivieso i d'altres amics i parents ? Perquè estiguin tranquils, les vaig guardar totes, ben empaquetades fins a unes capses de detonadors de bombes de ma, unes bones capses . 

Al llicenciar-me les vaig portar cap a casa i les vaig deixar en un lloc segur, mira pel futur, a tots ens agrada  tornar a llegir una correspondencia de quan un tenia 20 anys ?. Donç mai més he pogut tornar-les a llegir. Un bon dia la mare, les va cremar, pensant que era lo millor per mi, perquè les cartes no perjudiquessin a la futura senyora Capdevila.

 Sempre m'ha sapigut greu, però no podem fer res. Sort que hi ha amics que poden afirmar que tenia una important i considerable correspondènvia.

La meva actitud altruista amb la comunitat de monges, impressionava als meus superiors, sobretot al meu tinent, que el tenia confós. Quan tota la companyia tenia d'anar a la cuina per un càstig, al desfilar el tinent m'agafava pel braç i em treia de la formació, dient-me - Capdevila tu no vas !! i quasi em moria de vergonya, perquè l'endemà tothom en parlava i em consideraven que era un endollat !!!.
De vegades també havia fet alguna guardia de cap de setmana d'algun soldat de Madrid, ell tenia una familia al costat i jo no, a mi tant em feia, també m'havia de quedar igual al quartel.  Donç aquest gest era interpretat pel tinent com algo excepcional i anava gunyant en consideració sense volguer. Quines coses Déu meu? vaig seguir estalviant-me més cuines nocturnes, que eren temudes, perquè tornaves a la compañia a les 4 de la matinada i el toc de diana era igual per a tots a les 8 del matí.

Recordo que  de tant en tant ens tocava un permis i sempre marxavem en autoestop cap a casa. Fins a Guadalajara anavem amb tren i després anavem a la carretera Nacional II i a fer autoestop, encara que era perillós perquè la Policia Militar vigilava i se t'enganxava et detenia i castigal cap al cos de guardia i que Déu t'agafi confessat..... Tranquils mai en van enganxat. De vegades haviem fet el camí junt amb en Francesc de Martí, recordo un "camionero " que ens va carregar i cosa curiosa els dos ens vam adormir. L'home es va cabrejar moltissim i ens va fer baixar del camión amb una bronca impressionant. Ens va dir - jo hos he recogido para que me hicierais compañia i los dos os habeis dormido !!!! Fuera. i ens vam quedar tirats a la carretera " compuestos y sin novia "; no cal que os digui l'emprenyada dels dos. Era més de  la mitja nit. Una bona hora per fer autoestop.

En Francesc recorda que un cop presentats, era en ple hivern , per les festes del Nadal. Jo com diu ell el vaig acollir a la Jefatura d'Armament, al costat de la llar de foc i recorda que només tenia  "chuscos" i taronges, moltes taronges. En Martí explica que un cop torrats al foc , els xuscos eren bonissims i a més amb taronges; l'oli i la sal estaven assegurats, en teniem molt. No teniem res més ni una puta xocolata o " xoris ". Res més, solament l'oli i la sal que abans us he dit. Estava tant bo que no necesitavem més. 
Van passar els dies i el meu comandant, al veurem espabilat, em va obligar a fer el curs de cabo i el dia setze de maig de mil noucents setanta dos vaig aprobar el curs i em varen promoure  a l'empleo de cabo de infanteria  en el CIR nº 2 , tot un curriculum, poca broma.

Tot s'ha de dir, cap al tard apareixia en Martí i t'invitava a sopar, i jo ingenuament aceptava i li deia a quina hora quedavem , ell em deia - a les 22 hores !! home una mica tard oi ? cap problema a les deu. Jo , que no tenia cap problema per anar a sopar amb la tropa als menjadors, donç voluntariament renunciava i mira a passar unes hores més de gana. 
A les deu en punt  apareixia a " mando " on estava el jefe de CIR, el coronel i allí trovaba tant tranquils en Martí, el Ventura en Tomàs que era el xofer del coronel i algun potul més, tots amb lels mans a la butxaca, i tant tranquils. Només de mirar-me'ls tant frescos em posava de mala llet, M'invitaven i curiosament sabien que no tenien res per oferir-me. Com podien invitar-me ? donç sí , els posaven la voluntat i Déu proveirà !!!. A aquelles hores no ens quedava cap més remei que anar a la cuina a robar carn, tomaquets, fruita, pa, ous, etc.... No us penseu que tot era tant fàcil, en absolut ! El sargent ens tenia més que coneguts i ens esperava, jo només de veure'l de lluny ja tremolava i si podia omplir el meu jersey de taronges o pomes  i un troç de pa, ja em donava per satisfet. I sempre em deia a mi mateix, aquesta es la última nit que m'enganxen !!  El problema encara no havia començat, quan arrivabem a Mando, calia fer el sopar, començant per una amanida per a 7 o 8 persones, truites per tota la colla o llom a la planxa, en fi que posan tot el carinyo del món, tardavem una bona estona preparant el menjar;  el sopar durava fins a les 2 de la matinada. Me oblidat del vi. Sí bebiem tot el que podiem, clar el que podiem robar !!!.  Déu sobretot !!. Teniem clar allò de " quien roba a un ladron tiene cien años de perdón "

Els dies tots eren iguals, a lels 9 arrivaba el capità i el comandant i vinga començaven a donar ordres i jo a cumplir-les, i rapidament desapareixien per anar a esmorzar al restaurant d'oficials i si tiraven 2 hores. Que ve vivien !!. A les 11 apareixia en Martí i sempre tenia la delicadesa d'invitar-me a esmorçar. La meva resposta sempre era la mateixa- - no tinc un duro!. i ell contestava - jo tampoc !, però jo no t'he preguntat si tens centims, sinó si vols esmorzar? . En fi , sempre li vaig aceptar la invitació i gràcies a algun angel caritatiu mai vam deixar d'esmorzar, sincerament i curiosament aquesta ànima caritativa, quaranta anys després continua  en l'anonimat ! El dinar sempre vaig anar al menjador de la tropa i mai vaig quedar amb gana, sempre sobrava menjar, donç molts soldats, anavem a la cantina pagant-se el dinar. De 4000 soldats, anavem a dinar uns 2000, evidentment sobrava menjar. Tornavem cap a la feina amb uns dos o tres " xuscos " amagats i algunes taronges, per això quan vaig coneixer a en Martí li vaig oferir pa sec, que torrat quedava prou be i taronges, era el meu tresor amagat. Amb molt poca cosa erem feliços, encara li podeu preguntar.
Us continuo posant poemes de'n Palomino, perquè els llegiem i rellegiem als vespres a la vora del foc.

El Comandant Cantero era molt amic del meu comandant i tenient destinats al Camp de Tir, uns seus amics de Bellver de Cerdanya, entre ells i havia un tal Pona que era de la Seu d'Urgell, molt espontani ell, llançat (de nit era capaç de conduir amb les lllums apagades), altruïsta  i sense por al ridicul i 4 soldats més que ara no recordo els noms, però ja em vindran a la memoria. Aquests estavem  "fora de control militar" perquè no passaven llista al CIR i gairebé sempre estaven de permis a casa seva. 

Quan estaven de permís, em tocava a mi subtituir-los, realment em feia una mica de por quedar-me sol enmig de tantes naus deshabitdes, però amb la companyia del gos que es deia Fernandez, es feia més planer. Ep!! jo també vaig estar llargues temporades sense passar llista, però de permisos menys que els amics de la Seu d'Urgell. Tampoc em queixo. Jo em trovaba a gust en qualsevol destí que el comandant ordenés. 

Vaig apendre que la felicitat depend d'un mateix i no dels altres. Vaig se feliç fins i tot dins d'una "garita "fent guardia a quatre graus sota cero, pelat de fred i amb mal de queixal. L'ajuda incondicional de l'amic de Martí va ser fonamental per passar la mili i guardar un record inesborrable. Amb data d'avui 42  anys després encara som amics !!! Tot una sort haver-lo trobat. Ep! continua igual d'altruista.

Recordo que quan jo em vaig llicenciar el 15 de gener de mil noucents setanta tres, que volia dir que no havies de tornar mai més, en Martí,encara es va quedar tres mesos més fent d'assistent del Coronel i continuar amb el seu taranna bonhomiós ajudant a tot Deú, siguent un bon company, i colocant a catalans pels diferents departaments,  perquè tinguessin una bona mili. D'això sempre m'enrecordaré
 Lo més important, és que  en Francesc de Martí i el  grup va continuar a les tardes anant a ayudar a les monges a parar la  taula, donar sopar i ajudar en el cuidado de les persones deficients mentals i bordelains ; les monges eren poques i la feina a grapats. La vocació imprecindible per tirar endavant una tasca tant altruïsta , penso que molt caritativa i sense mirar mai l'hora " La caritat no te hora ". Al cap dels anys me'n vaig enterar que un grapat de soldats encara continuava anant cada dia a ajudar a la bona marxa del centre.
No puc acabar sense fer menció a l'amic Martí Olivella que vas ser el primer objector de conciència, la seva valentia li va portar molts inconvenients que ell amb la seva fortaleza d'esperit i convenciment les va superar. He de dir que sempre l'he admirat i respectat al màxim.Se que si llegeix aquest article fins i tot pot no agradar-li, però he de dir a favor nostre, que jo mai em vaig plantejar fer objecció de conciència. Amb el meu amic Francesc vam fer el gran propòsit de girar la truita, dins l'adversitat vam procurar ser feliços, variant i la majoria de vegades i  capgirant el pensament dels nostres militars, trencant-los esquemes sobre la vida i els catalans. Vam gaudir de molta llibertat durant tota la mili i lo millor del cas es que erem ben vistos dins la nostra manera de ser. Tot s'ha de dir un bon dia , per cantar els segadors al damunt d'una taula de la cantina ens va costar anar a la presó 24 hores, cosa que encara ens va sortir prou be, els nostres superiors no s'ho acavaben de creure, ni jo tampoc d'haver-ho fet.

Acabo amb aquest mosaic , que els veïns del poble li han dedicat en honor del sant. En Pere Claver era fill de Verdú, el jove va sortir ben segarreta, dur  i tendre, humil  i tenaç, es feu jesuïta, tenia  vint-i-dos anys.Va morir entre esclaus a Cartagena d'Indies.


Puig lo cel us ha enviat
com un altre Xavier,
gloriós Pere Claver,
daunos vostra caritat.


En ton cel, Església santa,
quin sol brilla tant hermós !
sa llum pura i clarejanta,
¡ oh Claver, la llenceu vos !
¡ Gloria a Déu, que bondadós
aqueix astre'ns ha enviat:
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

De la terra catalana
vos nasquereu en lo cor;
de familia cristiana,
tal es l'arbre tal la flor.
Tu ets, Verdú, lo gerro d'or
d'aqueix Lliri inmaculat.
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

Son cor d'àngel veu Maria
y del seu amor l'omplí;
y dantlo a la Companyia;
- Fésmen, - diu, - un serafí;
per mirall se l'escullí
lo meu Fill crucificat, -
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.


                                                    Mossèn Cinto Verdaguer.
Sobre en Miquel Palomino (e.p.d.) queda una gran història per explicar, disfrutin dels seus poemes, són una meravella, n'hi han més. Aquests poemes que van ser el principi de la nostra amistat, encara  ens uneixen al cap de 40 anys.
Adéu-siau .