CODONYS OLOROSOS ALS PERDIGONS, TERME MUNICIPAL DE VALLBONA DE LES MONGES, JUST ABANS DE SANT ANDREU.

A les 9,30 del dia 27 de  novembre ja érem a Llorenç de Rocafort antiga baronia de Vallbona; hem passat per fora de Tàrrega, camí de Sant Martí de Malda, al passar a la vista de Verdú ens hem recordat de Sant Pere Claver (llegir article publicat a La Vanguardia , titulat Actualidad de san Pedro Claver de disset de novembre de dos mil dinou, autors: Francesc Torralba, Josep Miró i Ardèvol, Montserrat Serrallonga : Albert Batlle, Josep Maria Carbonell, Miriam Díez, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Margarita Mauri .
Verdú és a la Segarra. Vinga enfilem cami de la Portella,  molt abans ja em començat a veure les vinyes que perden les seves fulles que van de colors ocres, marronosos a vermells, un s'adona que encara que brilli el sol i estiguem a 11 graus, no hi ha cap dubte que estem a la tardor; a l'atravessar el fondo  per l'era del Sileta,  encara ens acompanyen els colors de les vinyes del Magí. Si no m'equivoco des de Tàrrega fins aquí he vist moltes hectàrees de vinyes que quan jo era petit no hi eren, deu ser millor negoci que l'oli, les ametlles .
A Llorenç, el serè bufava fred, i no hem trobat ningú, sols, ven sols, segur que els pagesos que són quatre i no m'equivoco, ja havien marxat a collir olives, encara que no tots, ni ha més d'un que encara esta sembrant , lo primer es lo primer i un parell estan currant les terres ja sembrades per què les terres quedin més compactades i el gra arreli millor. No revelo cap secret si algú de Llorenç encara ha de collir les ametlles, un servidor també encara les ha de collir, però ho tinc en bones mans, " que no cunda el pánico ", diuen que les ametlles que havien de caure, ja han caigut, la resta s'aguanta tot l'hivern a dalt dels arbres, ben mirat es un consol. Tornant a l'arribada al poble la única benvinguda ha sigut del gos de cal Timoneda.

Ens hem situat, la casa de la meva germana estava glaçada, freda freda, i lo primer anar a cal Portumeu o Bartomeu, a buscar llenya d'ametller i encendre el foc, el foc tant necessari per trobar-nos a gust, encara que el nostre  cunyat en Josep Sobirà ja ens havia deixat tot a punt, al donar la llum s'ha posat en solfa la caldera de la calefacció, sense cap preàmbul més, vam pensar que afortunats que som !.

Tot seguit cap a la pallissa , vostès han vist una pallissa de la baixa Segarra ? es un gran edifici buit per dintre, quan jo era petit només servia per posar-hi la palla que havia de servir de menjar a la mula, posteriorment al desapareixer l'antiga pagesia o dit d'una altra manera al mecanitzar-se l'agricutura, va convertir-se en un lloc de mals endreços. Dons a la pallissa a buscar el remolc, però abans de treure'l cap a fora,  l'he carregat de clofolla d'ametlla, que porta acumulant-se uns 15 anys i que a poc a poc vaig traguen i repartint-la pels fruiters al voltant de l'era (noguers, ametllers, la parra de moscatell, la pomera reineta,un perer i una altre pomer sense nom, dos figueres, una vulgar i l'altra de la gota de la mel, per cert bonissima, el lledoner que el va plantar el pare per tal de tenir ombra a l'era que no en tenia cap, va ser un encert, penso que la clofolla es un adob ecològic exel.lent), al carregar el remolc anava pensant que els pares tenien el do de l'esperança intacte, perquè ja molt grans,  van guardar molts kilos de clofolla, per una llarguissima temporada, vaja per una tirada llarga d'anys, meravellós, però ara jo he de fer a l'inrevés em toca a mi llançar-la perquè només es fa servir per cremar en l' estufa, barrejada amb la llenya, sempre va funcionar així anys i més anys, ara ja no cremem amb l' estufa, només a la llar de foc . Em queden molts viatges de clofolla, molts !!. A poc a poc ho aniré fent.

Llenya d'ametller, que s'ha passat 10 anys morta al tros i 10 anys a l'intemperie a l'era. Està durissima al motoserra.

Tot seguit aprofitant que tenia el remolc enganxat al Ranger Rover, he fet llenya d'ametller que està a l'intemperie d'ençà més 10 anys i potser en portava 10 de morta al tros. 

Per tal de tenir-ne pel foc i no haver de tocar gens ni mica de la que tenim guardada, sota la volta medieval d'on el padrí , olim  tenia el gran pessebre. Tot s'ha de dir, o he trobat ningú les dos hores que estat a l'era, déu meu ? Vostès coneixen Girona ? de Girona era la meva mare, ho dic perquè he de parlar dels masos, per entendre la diferència entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, aquesta conquerida als musulmans , es dona aquest nom a partir del segle XII, a als territoris conquerits per Ramon Berenguer IV. El viure en masos, significava que allí hi havia una certa pau, a la Catalunya Nova no hi han masos, la gent vivia i encara viu al voltant del castell del senyor feudal i les terres en cap cas podien estar enganxades a les muralles, sinó que cadascú les tenia en un lloc allunyat.

He portat la llenya cap a casa i després de dinar hem anat amb la Tere cap a Vallbona de les Monges, que també entre setmana no volta ningú, tant sols algun autocar que porta turistes al monestir.

Boletus Edulis

 i cap a la zona de Sant Miquel fins el pla del Perdigó on compartim veïnatge amb la família de cal Giné. Només d'arribar com que ha plogut bastant, hem entrat al bosc on el padrí li va dir al Lluís entra aquí i trobaràs rovellons i així va ser, nosaltres només hem trobat dos groguets que els esteu veient , cap rovelló ni cap negret, en aquest bosc de jove havia collit : .
Cama de perdiu, Peu de rata, Rossinyol, Moixernons, Múrgules, Fredolics o Negrets, Ou de reig, Pebrassos, Rovellons, et..
 Hem comprobat que les ametlles estan per batzacar, ja n'he parlat abans, el Magi no ha tingut temps, ho farà tant aviat com pugui, cap problema, lo seu també està per fer; em confesa que no li falta la feina, estem asseguts a la vora del foc no hi falta ningú, la família al " completo " si està molt be, agraeixo l'acolliment.

 Al setembre vaig veure de olives de l'oliver "sevillano" molt arrugades i seques,  són olives quatre vegades més grosses que les arbequines, que tant agraden als meus amics i al meu fill petit Luis. El pare, aquestes olives les posava en conserva i les feia servir per obsequiar acompanyat d'un vermut, als forasters, als parents i els  amics, que venien a casa. Ne'm collit dos galledes, perquè la Tere les ha de preparar i això porta molta feina. La Marta, la nostra jove, fa honor a aquestes olives i no pararia de menjar-ne, en Juan Balboa també no pararia. Des del setembre que estem gaudin els sis últims pots que van preparar el pare i la mare, son bonissimes i tenen cap a 8 anys.

Al pla del Perdigó mateix,  fa uns 5 anys amb el meu cunyat Josep vam plantar 40 olivers petits d'un any , no han crescut gaire, perque han passat tres anys de molta sequera i més en un altipla com aquest, tot és més complicat. Les olives arbequines tenen una gran varietat cromàtica, com vostès podran observar.

Després em anat al racó del Perdigó a veure si els codonyers que l'any passat vaig esporgar, de lluny estan es veien els arbres molt grocs, o sigui que si en tenien. Els hem collit, després hem baixat amb el Range Rover cap a la vall o també dit lo fondo on està la cabana, també un dels tres arbres estava carregat, els hem collit tots i vinga cap a Les Pintades pujada a la solana , on hem  trobat un pi caigut que interrumpia el camí, vaja com les pel.licules. Abans al baixar del pla del Perdigó m'hem trobat un altre de caigut, hem hagut d'assumir la feina de bon vei, i tallar amb el motosierra les rames del pi, i apartar-les, tot i que el tractor del Magi no podrà passar. Al tornar al Perdigó per recollir més codonys, ja hem vist els arbres de l'obac carregats i molt grossos, feia anys que els veia així de guapos i olorosos. Un cop a casa els hem pesat 25 kilos i en queden 20 més per un altre dia dels que anirem acollir olives.

Codonys del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, molt grans per un any de tanta sequera , són arbres antiquissims, només es reguen quan plou.

                                            

Be la Tere ja està pensant posar un cistell d'aquests codonys tant olorosos al menjador de Cornellà del Terri i amb la resta fer  codonyac " membrillo ", que tothom troba tant bo i a més és imprescindible per fer els panellets de casa nostra.

Demà començarem a collir olives del olivers que tenen 12 anys. Parlan de collir olives em ve a la memòria que els olivers que estaven al marge, calia parar el banderado, us poso una foto perquè us feu una idea :

Foto d'arxiu collita de 2011, els meus pares en feines propies de la vella pagesia, actualment tot o practicament tot es fa amb vibrador.

Recordo que la mare (acs) sempre li trobava pegues i havia de ser el pare qui acabava d'arreglar el banderado, que per cert era vital , perquè els olivers/oliveres a l' Urgell en la majoria de trossos/finques estan plantats als marges i si o si, s'ha de parar l'esmentat banderado per quan caiguint les olives , no es perdin al vei de sota o entre esbarcers i recollir-les valdria més el mall que l'enclusa; els fondos es guarden per sembrar els cereals.

Foto d'arxiu de la collita del 2012

El meu fill Lluis, va captar un lleuger somriure, sobre la protesta de la mare. De resultes d'aquest problema vaig fer fer al ferrer del poble uns ferros que no es torcessin al clavar-los al terra i es clavessin correctamen amb un cop de peu, d'una manera ben segura. Llàstima que tant sols els vam fer servir un parell de collites, després tot es va acabar de cop, ens queda el doç record de tot plegat.

L'esporti ja és una peça de museo, aquests són els ferros que cada borrassa en porta dos i es claven al terra, igualment porten dos cordes que es lliguen a l'arbre com es pot veure en la foto .

Només portava una hora collint olives, que passa el meu vei en Jaume amb el seu tractor i em diu que no m'esforçi massa perque han baixat de preu !! Déu meu, jo que em pensava fer-me ric !! sempre anem de rodes a Pilats, menys mal que en cap cas ho fem per fer-nos rics, sinó per mantenir el record i la tradició dels nostres pares, perquè si mirés el preu que surt cada litre d'oli m'esgarrigaria.

Enguany com l'any passat, vam decidir collir els olivers que el pare , el meu fill Lluís i un servidor vam decidir plantar l'any 2008. La majoria ja medeixen els 2 metres, estan esplendorosos, com més a l' obac millor, que curiós oi ? els més petits són els de la vall o del fondo com en diem a Llorenç; és millor terra, haurien de ser molt grans, donç no ni ha cap de 1,50 metres , tot i que l'any passat els vaig tirar un kilo d'adob a cada un.

Tot collint les olives, aprofitava per tallar les rames que s'enlairaven, o sigui he esporgat la majoria deixant-los arrodonis a l'alçada de les meves mans. Curiós cada any trobem algun que altre niu dins de l'oliver, clar sempre abandonat, aquest últim amb pinyols d'oliva netissims, un ocell molt endreçat, m'agradaria saber el seu nom.

M'emociona com quan erem petits i el pare ens els donava, clar sense ni ous ni els petits ocells, perquè a aquestes alçades de la tardor ja fa mesos que volen per a si mateixos. La companyia que em tingut durant dos dies han sigut els caçadors, que s'ho prenent amb constància com si els hi anés la vida, els tirs surten de les escopetes un darrera l'altre, espero que arribin a casa ben carregats de peces, sincerament no se si caçén tudons o ...... el pare era un bon caçador, però de barraca i caçava tudons, be una llarga història, un altre dia tindré més temps.

Tot recordan els meus pares, tot just fa 10 anys, no hi falta de res, fixeu-vos el gran banderado , domina tot l'interès de la foto i els dos bancs on estan pujats el pare i la mare. Aquesta fotografia és única , mostra de cop i volta l'importància del banderado a les terres de l'Urgell, abans baixa Segarra. Foto propietat d'en Lluís Capdevila, el nostre fill petit. 

D'aquesta mini collita d'olives em dol no haver pogut escoltar i parlar amb tots els pagesos que a poc a poc van arribant a la cooperativa de Sant Martí de Maldà i mentre espero parlo amb ells i m'entero de com va tot el tema relacionat amb l'oli, rendiment, si hi ha collita o no, si cauen o no, el preu, si encara cullent a ma, etc...

Jo em repeteixo com la natura, que periodicament va canviant d'estació, fins tornar a arribar a la tardor , penso que repassar sempre es bo, no us amoineu si ja ho heu llegit en altres posts, quan més gran em faig més tiro ma del passat i de la nostra història de casa i del poble., L'història ens aguanta i recordar es una obligació que tenim tots. A baix, al local social durant anys hi va haver una fotografia on es podia contemplar en que invertia el temps d'oci la gent del poble, a la dreta els homes i a l'esquerre les dones, tots amb la mateixa activitat, jugant a cartes i si a poc a poc anavem mirant les cares dels nostres estimats veïns que desgraciadament ja no hi són, recordarem tot un món que vam compartir, un món ric i ple d'anecdotes de tota mena.

Després de quatre dies d'estar a Llorenç, puc dir i és cert que a Llorenç no és troba ningú caminant pel poble ni assegut a un pedrís prenent el sol , les poques families pageses que viuen al poble treballen i els que frequentem Llorenç hem d'anar al tanto a no ferir susceptibilitat en parlar del petit poble medieval, carregat d'historia i que tots ens estimem. Llorenç està buit, buit del tot, hi viuen quatre persones per no dir un numero exacte, o sigui que voltes pels carrers de poble no és troba ni una ànima en tot el dia i menys quan es fa fosc; acabarà a curt plaç a ser un poble despoblat, com tants en aquesta Catalunya rural, ja no hi som a temps, tots els poblets de les rodalies els passa el mateix. Encara que per les vacances s'omplen practicament totes les cases.

Local social de Llorenç de Rocafort, una realitat tant sols 9 anys enrera, una vida que dins la petitesa del nostre poble, moments com aquest que homes a la dreta i les dones a l'esquerra de la foto, eren viscuts quasi com una festa, on fa anys no hi ha cap botiga, ni cafè dels d'abans de cafè, copa i puro, ni barberia, ni forn de pastar, ni oficina de correus, ni capellà, ve mossèn Lluís que s'ocupa d'uns quants pobles.Al monestir de Vallbona puja un monjo de Poblet a dir la missa del diumwenge  les 12,30 hores Foto propietat de'n Lluis Capdevila.

Si amplieu aquesta foto, podreu veure clarament bastantes persones quasi totes desaparegudes i si feu un exercici de memòria, us portarà a recordar la vida de cada veí i veureu la bondat, la simpatia,l'alegria, la empatia, el confident en hores baixes, el company de fatigues, la dona que us ajudava portant-vos un caldo calent a casa quan estaveu malalts o sols, o aquell home que al passejar pels carrers sempre s'aturava a parlar encara que fos del temps, aquella dona que quan jugaveu a cartes es deixava guanyar i mai ho va dir, la dona que us va ensenyar a posar una cremallera a uns pantalons deu vegades i no se'n va sortir, l'home que alguna vegada us va regalar una escombra de botxa per escombrar el carrer, la dona que quan a l'hort hi havien oberginies us en donava, el que havia sigut alcalde i sense dir res havia fet molt pel poble, ep !! que no s'enfadi cap alcalde que tots els que us heu dedicat a donar uns anys de la vostra vida al servei del poble em mereixeu tota l'estima i respecte, també us recordareu quan un home de cada casa anava al comú per arreglar els camins o qualsevol tema municipal, aquell home tant acollidor i bon jan que a casa seva tothom si trobava be fins i tot els caçadors, aquella veina que escombrava el carrer fins  i tot el tros dels veïns, perquè fes goig, aquelles dones que amb tota l'alegria escombraven i endreçaven  l'l'esglesia sense res a canvi, en fi feu-ho així i arribareu a gaudir de la sort que em tingut a Llorenç amb els bons veins i que els que quedem siguem generosos i misericordiosos com ho vam ser els nostres avantpassats. Vosaltres podriau allargar aquesta munió de virtuts i bones costums dels nostres amics que ja no hi són.

Mentre els recordem seran vius, i a poc a poc us aniran venin records d'aquestes persones que van estimar la seva familia que ho va ser tot per a ells.

Espero tornar aviat a Llorenç, però passat Nadal. Ara els deixo per a la reflexió un preciós poema de Mario de Andrade (Sao Paulo 1893-1945) Poeta, novellista,assagista i musicòleg. Un dels fundadors del modernisme Brasiler :

“LA MEVA ÀNIMA TÉ PRESSA”

He comptat els meus anys i he descobert que tinc menys temps per viure d'aquí en endavant, que el que he viscut fins ara.
Em sento com aquella nena que va guanyar un paquet de dolços: Els primers els va menjar amb agrat, però, quan es va adonar que quedaven pocs, començar a assaborir-los profundament.
Ja no tinc temps per reunions interminables on els discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s'aconseguirà res.
Ja no tinc temps per a soportar a persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut.
El meu temps és minsa com per a discutir títols.
Vull l'essència, la meva ànima té pressa...
Sense molts dolços en el paquet..
Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure, dels seus errors.
Que no s'envaneixi, amb els seus triomfs.
Que no es consideri electa, abans d'hora.
Que no fugi, de les seves responsabilitats.
Que defensi, la dignitat humana.
I que desitgi tan sols caminar al costat de la veritat i de la honradesa.
L'essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent, que sàpiga tocar el cor de les persones...
Gent a qui els cops durs de la vida, els ha ensenyat a creixèr amb tocs suaus de l'anima.
Sí...tinc pressa...per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no desaprofitar cap part dels dolços que em queden...
Estic segura que seran més exquisits que els que fins ara he menjat.
La meva fita és arribar al final satisfeta i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.
Tenim dues vides i la segona comença quant te n'adones que només en tens una.

Text adaptat del Poema “Golosinas” de Mario de Andrade.

Mentre estan us felicito el Nadal a tots, seguidors del meu blog, amics que fa anys que no veig i d'altres em moro de veure'ls, parents d'aprop i de lluny, i veins. En aquestes dades de Nadal el missatge de Betlem arriba amb sensibilitat, estimació i humanitat. Són gràcies i virtuts que ens ajuden molt i ens donen felicitat. Bon Nadal i un Nou Any ple de bones vivències.

Pep