diumenge, 20 de setembre de 2020

COSES DE SEMPRE, COSES DE MAI A LO LLARG DE LA PANDEMIA DE LA COVID-19

 Mai he tingut dificultats per viure el moment present, o sigui quan estic amb una persona no penso amb la lluna de València, o amb lo que m'espera al cap de tres hores, on menys em costa es al meu petit poble de Llorenç de Rocafort o de Vallbona, on el temps es detura i quasi no em recordo de que sóc metge . Llorenç ho te tot el que pot tenir un petit poble medieval, la poca gent que hi viu està concentrada quasi tota a l'antiga plaça del poble, que debia ser la del castell dels Cardona, petita i tancada fins fa quatre dies, totes les cases donaven a la plaça, i moltes compartien l'entrada per dos cases i d'altres es comunicaven interiorment, per fora de la muralla ningú tenia entrada, totes són modernes, fins i tot si ens fixem, les cases no tenien obertures a la planta baixa, cap finestra per ventilar, tant sols la porta principal, la seguretat manava la vida dels habitants de Llorenç, eren temps molt dificils, el cami ral passava per devant de cal Bergadà on hi trobem la creu de terme més alta de Catalunya, 



sense menysprear la creu que presidia el Fossar de Torrefeta (Municipi de Torrefeta i Florejacs) no inferior als vuit metres, fou enderrocada l'any 1931 i el cami ral continuava cap a cal Mano i amunt, cap a les Creuetes, les comitives reials i les noies que s'anaven a fer-se monges al monestir de Vallbona divisaven el cenobi des del cim del cami de la font dels Serradels com molt be ho explica Antonio Aulestia Pijoan en el seu llibre de viatges:  España, Cataluña , por Pablo Piferrer y Francisco Pi Margall, tomo II. 

Vista del poble de Llorenç des de l'antiga era de cala Milia, actualment propietat de la familia de la Montserrat Foix. Inmillorable vista del nostre poble.

Tornant al poble encara ens queda alguna casa que no te cap obertura a la planta baixa com l'antic cal Perejaume, és la millor casa conservada del poble, no s'ha tocat res de la façana. Les cases antigues del centre del poble, tenien una "petita sortida" al darrera de casa com a cal Damià, cal Jan,  cal Cots, cal Llarc, o no en tenien encara que fossin cases principals com cal Quim que van heretar cal Magi i la van enganxar fent-ne una de molt gran, cal Lliberato germà de la meva padrina (abans es deia cal Glòria hi vivien els de cal Puça), cal Jaume el Rafel, cal Cames o cala Mestra, deixo les de fora del nucli del poble, com les del raval, del carrer de la bassa, del carrer del sol, de la carretera, del carrer de cal mano o de Montblanquet. En Joan Sallés propietari de cal Pasqualet i de la resta fins a cal Damià, ens podrà dir si tot el gran patí del darrera pertaneixia tot a cal  Pascualet o no ? , no recordo si cal Cots tenien sortida al pati ?.  Una nota curiosa el propietari de cal Pasqualet es deia Josep Capdevila Pons com el meu avi patern, una filla la Rosita (pubilla) es va casa amb l'hereu de cal Perlo Ramón Martí (Pubill) i es van ajuntar les dos hisendes. 

Foto que mostre les grans pallisses de Llorenç de Rocafort vista des de la carretera que va a Vallbona.

Les pallisses i les eren totes estaven fora de la vila, perquè de cap manera es podien encavir dins de muralles, algunes una mica apartades. Els trossos estan  lluny del poble, molt diferent de Girona que és la Catalunya vella, que totes les terres estan al voltant del mas i l'era devant mateix de la casa, era una peça important i que la majoria quasi eren autosuficients perquè podien estar molt lluny d'una població; cada mas es feia el seu vi, el seu oli, tenien vaques, per la qual cosa tenien la llet que era molt important, amassaven el pa i totes tenien el forn per coure'l. Una vegada, a mi, una nit que vaig anar d'urgències a visitar al vell Terme a la Barroca, (San Aniol de Finestres) l'hereu quan el bon home va millorar amb el tractament, em va volguer regalar mig pa, increible, pesava 4 kilos, les llesques es tallaven amb un gran ganivet de dos mànecs: el vaig acceptar, puc dir que em va durar varios dies comestible, vull dir sense assecar.se. 

 A Llorenç no tothom podia tenir els trossos al voltant de les muralles, cal caminar a vegades molt per arribar a la finca, per això molts trossos tenien una cabana per posar la mula, guardar la roba i el menjar o per tal de trobar aixopluc en cas de temporal o d'una calamarssada, i a l'estiu poguer fer migdiada i algunes fins i tot tenien una cisterna dintre com la de cal Perlo a la Portella...feia un aigua boníssima, avui tot s'ha perdut, no ens fa falta ni la cabana ni la cisterna, els grans tractors porten aire acondicionat a l'estiu, i calefacció a l'hivern i si plou cap problema, llauren conecció amb internet i el tractor va sol i no  repeteix ni un centimetre si està sembran, increible pels que hem viscut el vell sistema. Us recordeu que era emprimar ? jo no !

Hem diran que cada setembre parlo de lo mateix, i és ben cert, sóc un pessat,  però cada vegada els meus ulls ho veuen diferent, amb colors canviants, amb els fruits més o menys verds o els codonys més grocs, més olorosos... un any hi ha més collita o d'altres poca, enguany puc dir que no tinc olives, veieu una cosa diferent , si plou al racó del Perdigó, que el Magi sap on és, es un lloc molt sec, fins i tot es moren grans ametllers , donç surten petits aiguamolls durant molt de temps i a la part alta de Sant Miquel de cal Giné de petit també n' havia vist.

Del set al catorze de setembre d'enguany hem anat al tros cada dia; no sabem estar tancats a casa, voltar pel tros et dona molta satisfacció, encara que vegis que hi han coses que estan deixades, ametllers morts, d'altres sense esporgar,  olivers per esporgar d'ençà cinc anys , terreny sense llaurar, els esbarzers omplen els marges,  etc...El pare (acs) els diumenges al sortir de missa deia me'n vaig al tros a " veure com creixent els sembrats ", i jo dins meu pensava si tota la setmana està a la finca ?, i anava a peu, així encara gaudia molt més del que veia a càmara lenta. Recenment el Josep Maria Moix de cal Mano (un pagès de dalt abaix, vaja que pel que sembla no enveja res a ningú), em diu que ell  fa igual, curiós, que cap dels dos es van dir res i resulta que la contemplació de la feina feta va innata en el pagès, segur que a Llorenç i han més homes que fan el mateix i potser també dones que no ho se.


Viure el moment present, aquesta faula me la va explicar el pare abat Cassià Mª Just l'any 1973 i sempre m'ha acompanyat.

Anar al tros per nosaltres es donar un repàs a tot plegat, mirar els ametllers, els codonyers,guaitar l' únic oliver "sevillano" a veure si en te per posar les olives grosses en aigüa, el pare les collia i les conservava per tal d'obsequiar al parent o visitant amb un vermout, cosa que la Tere, mentre jo passejava pel tros, si va collir-ne , ja fa anys que ho fa i li surten molt bones tant les verdes com les negres. El pare les arbequines, les terobava poca cosa per convidar a la gent, massa petites. El pare els hi canviava l'aigua pel dijous sant al sortir dels oficis, sempre igual. Hauriem de parlar de la formula de la sal, però no me'n recordo.



La figuera monumental del costat de la cabana ( el doble o el triple més alta que aquesta), sembla que a les arrels hagin trobat una deu d'aigua , perquè sempre n'està carregada, encara que porti quatre mesos sense ploure, molt frequent al meu petit territori , enguany sembla que en porti més del compte, penso que després de collir-ne diariament un petit cistellet,  fins ahir mateix, tindrem figues fins a finals d'octubre, ella en va donant i no es cansa, son  bonissimes, recordo que la meva padrina i pares les clavavem en un ars blanc i de dia les posaven al sol i a les nits les entraven a dins de casa, de tal manera que quan estaven deshidratades, les guardavem per l'hivern i les posavem com a postres a taula o a la cistella del pare per tal de dinar al tros, com les ametlles, les nous, el codonyac, les panses, les serves, junt amb les peres i pomes . Tornant a les figues que ja està demostrat que ens encanten de totes les maneres possibles, he de donar les gràcies a en Josep Foix de cal Bergadà, que any rera any fa extensiva la seva voluntat de que anem a menjar-ne a la seva figuera de l'hort. Moltes gràcies Josep una vegada més, podriam dir que són les millors del poble.
 
Peres que portava el Ramon pare, de cal Giné al cotxe, no les recordava com eren, si recordava que a casa a l'hivern tenien pomes i peres, i d'altres fruits secs ja parlats en aquest post.

d'hivern (peres dites de mala cara), a Llorenç teniam dos botigues, però de fruita del meu record no en venien, i si algun cop n'hi havia, eren platans, un gran ram de platans que penjaven al mig de la botiga i para de comptar. Els veïns que en volien l'anaven a comprar els dilluns al mercat de Tàrrega.
 
Aquesta es la cabana del Perdigó, abans el pare hi tenia un gran cirerer, però els tractors llauraven tant fondo que li van trencar les arrels i va morir; ja no vam tenir ombra. Dos anys abans de morir va plantar un lledoner, que treu el cap per la part alta dreta de la foto, al terra ja podem albirar l'hombra que fa, algun dia es farà més gran i farà el doble d'ombra. Amb el canvi climàtic necessitem moltes ombres al nostre voltant.
El Lluis i la Gal.la van anar caminant des de Llorenç fins al Perdigó, al passar per la Portella, van quedar enamorats de l'impacte que dona la gran parada de vinya que han plantat la familia de cal Giné, fa molt de goig, per molts anys; dona una nova verdor a la vall dels Perdigons, i en aquest temps trenca la sequetat dels rostolls.
El pare em va ensenyar que si els fruits secs s'oblidaven a casa, al tros sempre trobaries ametlles que no havien caigut, sempre ompliries una aumosta , més que suficient , les trencaves i amb pa eren bonissimes, jo ho he provat moltes vegades als meus setanta anys. Al fer la cistella tant matí tots oblidem coses, de vegades el que faltava eren els alls, o l'oli o la sal.....


 
La pau dels seus habitants/veins, es nota en totes les activitats, les persones caminen a poc a poc, però, treballen de sol a sol, encara que fins a Sant Miquel fan migdiada;  pots parlar amb ells/elles una bona estona sense que ningú li dongui la sensació que està perden el temps, no porten mascareta, perquè tampoc troben a ningú amb qui parlar i si es troben mantenen el doble de la distància de seguretat ; vaig veure mascaretes a tots els feligresos que estaven a l'església (8), tot un bon motiu de protecció, un fa a l'altre, però la sensació es que se senten protegits, alguna ventatge ha de tenir un petit poble, a favor de la parròquia, cal dir que es guardava la distància de seguretat, el gel hidro-alcoholic a l'entrada és d'obligat compliment. 
A la sortida, tertúlia assegurada a l'ombra de cal Jan amb les dos monges ermitanes de Rocallaura són úniques,  els germans Moix i un servidor que va aportar poca cosa, donat que els pagesos que en queden sis, i que porten tot el terme i a més fa molt de goig, són uns savis i no ti fiquis, val més fer-se l'ignorant que pots passar per un estúpid. A favor de les dos monges ermitanes he de dir que van fer la celebració de la paraula de manera dignissima, fins i tot amb uns bonics cants, un se sentia reconfortat després d'escoltar l'evangeli sobre la importancia del perdó: ... quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col.lega, com jo m'havia compadit de tu ?.... impressionant lo de setanta vegades set. 
L'església  d'estil goticorenaixentista (1593) totalment restaurada també ajuda a la pregària.
També vaig parlar amb el Jordi de cal Mora i la seva esposa Carme. Escoltar en Jordi dona bo, ell si que no pare de treballar, cull les olives tot sol, les ametlles tot sol porta un bon hort  i està molt content, això se'n diu estimació per la terra, se sent molt cofoi. Jo l'admiro !! Només hi ha una solució viure tot l'any al poble i sortir cada dia al tros com feia el meu pare i fa ell, llavors es pot fer tot i més. Cadascú que aprengui la lliçó, jo no ho podré fer mai. Tinc la vida muntada a Girona. Jordi, per molts anys.
Quan vaig a la nostra era, trobo a en Josep Moncosí que és un home que treballa amb coneixement tot el que toca, sap  molt be l'ofici de pagès, jo sempre he après d'ell molt, tant i si es tracta de podar la parra  de  moscatell que hi tenim (ell m'ho ha ensenyat personalment) com segur que m'ensenyaria a empeltar-la) el que passa es que jo no aprenc, com consells de com cull els noguers i fa pocs dies em va enganxar infraganti fent tres escombres de botja, cosa que de lluny estan ho va encertar, tot un misteri, perquè segur que feia anys que no ho havia vist, a Llorenç penso que ningú fa escombres, el pare les va fer fins molt gran. Encara dura la última que va fer el nostre pare Sisquet, però ja molt deteriorada; serveixen per escombrar el carrer, abans també es fein servir per escombrar l'era. A en Josep Moncusi li debem  més consells com fer servir el talla herbes, enguany que les pluges, vam fer creixer tant l'herba de l'era, dona bo veure´l treballar al tros tallants llucs dels olivers, o posan a la carreta del tractor a assecar les ametlles. O el nostre volgut parent Josep Maria Moix, que sempre està disposat a ajudar-nos en el que calgui, som molt afortunats de tenir bons veïns al poble, i ho deixo aqui perquè practicament hauria de parlar de tothom. Traient remolcs de clofolla de la pallissa per portar-los a escampar-los pel Perdigo o per Les Pintades, sovint trobo al Francisco de cal Timoneda, persona que dona bo de parlar, home assenyat com el seu pare (acs), no parlar per parlar, quant parla de la pagesia  de les olives, ametlles, o plagues.... escolta´l, no s'equivoca, fa dos anys li deia que havia collit molt poques olives i ell em va dir, - jo ne collit moltes, però mai n'havia deixat tantes a dalt !!! fixeu-vos la sinceritat de'n Francisco, si tens un apuro pots demanar-li el que necessites, t'ho deixa o t'ho dona. Ja no parlo de temes de fora la pagesia, perquè es un home de criteri i m'encanta escoltar-lo. Bona gent a Llorenç ! Pocs, fan tota la feina del terme.

Escombres de botja


A Llorenç cada setembre fem les coses de sempre, però puc dir que al final són coses que quasi ningú fa, anem tant atabalats que ni tenim temps d'anar al tros a omplir un cistell de figues, abans la canalla anavem a robar pressecs per les vinyes, serves, raims de moscatell, magranes (Púnica granatum) "les flors són astringents", nous de secà que tenen un gust especial, molt bo perquè no és reguen, tot era bo, prunes, pomes, fins i tot melons del fondo , teniem por del mosso de cal Timoneda en Salvador que anava molt en serio, el fet d'afeitar-se un cop a la setmana encara el feia més murri, corria com un xaval de 15 anys i molt de compta que t'atrapés. També robavem garrofes de l'entrada de cal Mora que tenien pel la mula o l´euga, eren dolcissimes i bonissimes, marxavem amb una bona aumosta, mai les havia vist anteriorment, a les tardes la Sra. Pepeta i la seva germana la Sra. Perfecta germanes del Sr. Jaume Timoneda Capdevila, sortien al darrera de casa seva a passar la tarde, on tenien l'aljup sempre ple d'aigua i el ferreginal amb la glorieta per estar més fresques, ambdues feien ganxet, que ben mirat no se perquè servia perquè tota la vida els vaig veure fer ganxet "tapetes", recordo que després els almidonaven i potser els regalaven , mentre estaven distretes ens colavem a dins del gran  corral que tenien, la muntanya de llenya ocupava molt d'espai, i sabiem que les gallines hi amagaven els ous i moltes vegades trobavem vertaders tresors grups de vint i trenta ous, una gran troballa, que no servia de res pèrquè no els podiam treure, vaja un goig sense alegria; jo sempre m'havia preguntat perquè les gallines ponien fora dels ponedors o també dit nius de pondre, tots col.locats a la pared a una certa alçada des del terra i amb mitja entrada tapiada, necessitaven intimitat ?? , . Però la canalla també feiem coses profitoses pels grans com anar fer herba pels conills, això era inofensiu, o anar a fer un feix de rames de freixa abaix a la sèquia o síquia, per la cabra, tot sigui dit de gran he après que la freixa te propietats curatives per : l'artosi, la gota, sorra al ronyó, dolor muscular, etc...Avui dia tenim nous a l'era, peres de dos classes i una figuera amb figues de la gota mel que ens la va regalar en Jaume de cal xepe (epd), fa uns quants anys, ells en tenen una al fondo; tot i estar al costat dels contenidors de les deixalles , ningú n'agafa ni una, mai hagués pensat arribar a aquesta situació, de cop ja no interessa tot això i m'atreveixo a dir-li coses de mai. A sota la pallissa creix de manera abundant l'herba queixalera (Hyoscyamus niger) Beleño en castellà , herba que dilata la pupila, fa son  i calma el mal de queixal , inhalant els vafos quan bull, es molt tòxica si s'ingereix; donç be ningú en cull per tenir-la guardada, abans a quasi totes les cases en tenien a la golfa penjada en un  caviró. Ja no interessa; també es diu barrets de capellà. Només creix aprop de les parets de tàpia dels corrals o de pedra de les pallisses, mai al mig del camp, la foto es una bona imatge del que us estic dient.

Parets de la pallissa de casa, cami del cementiri.


Fa anys i panys que anem a Llorenç a la segona setmana de setembre, i esperem veure tot un món de records i de "sorpreses", no per conegudes i esperades deixen de sorprendrens,  com anar al tros del Perdigó a veure com estan els codonyers. A Llorenç tot s'espera, tot al seu temps i si no pots recollir el fruit, aquest s'espera, un any no vaig poguer batzacar les ametlles i tot l' hivern van estar dalt  dels ametllers, al febrer vam batzacar amb els meus amics , em vam fer sis sacs en una tarde, deu ni do, això si totes ennegrides, però bones..


Tenim uns quants codonyers al Perdigó, terme municipal de Vallbona de les Monges i he de dir que quasi mai carregavem, era una llàstima, són arbres que no reben cap tractament i no es reguen, només l'aigua cau del cel, sinó plou, donç son petits, però alguns arbres en tenien dos, altre tres, i algun cap. Fins que fa tres anys vaig fer una gran esporgada, eliminant les rames mortes, la multitut de plançons de la base que creixien i no servia per a res, tant sols per xuclar la poca aigua que tenien. En poques paraules, degut a tocar-los (esporgar-los), van fer un canvi radical.



A l'obac del tros, també hi ha una bona llargada de bosc, també si trobem molts ametllers (uns quants morts) i alguns olivers, i tenim un Cirerer de Pastor o Cirerer d'Arboç, puc dir que de jovenet, quan trobava les cireres madures com que són comestibles i molt dolçes, si em passava m'entrava com una mena de mareig o com si hagués begut, de gran vaig saber que porten una certa proporció d' Etanol, o sigui que comta en menjar-ne massa, de totes maneres mai he vist cap altre arbre per terme, o potser que algú que passava per allí fa 200 anys el va plantar ??? Mai ho sabrem. A Girona caminant cap a Sant Martí de la Mota, terme de Palol de Revardit ni han a cents, moltissims, increible, i quan les cireres de pastor són madures tot es una espectacular vermellor, també puc dir que molt poques vegades he trobat veins menjant aquestes cireretes, o es que ja coneixen el resultat ??
En Pep caminant pel tros.


Tot estan a Llorenç i visquen la vida des meus pares, recordo sense parar, el que ells havien fet i van fer fins a la fi. Sempre rebien amb una gran alegria els parents de la familia Serrano del Palau d'Anglesola el Ton i la Roseta, sobretot per anar a la romeria del Tallat, la familia Altisent-Pons de Barcelona o Illa-Altisent i el pare de cop deixava d'anar al tros, fos l'època que fos, en una paraula podia estar super-enfeinat, però ho deixava tot, feia festa i acollia-convidava a un bon vermout, una variada amanida amb  carn a la brasa a dojo, cosa que el tiet Sisco ho acollia de " mil amores " i els altres igual. També acollia amb els braços oberts a la familia de la meva mare, la familia de Girona com els anomeva ell, o la mare amb el titol " els de casa ". Be , el pare sempre convidava a tots a anar al tros, fos a la sort cami de Vallbona, on hi tenia un gran hort o al Perdigó a ensenyar-los com anaven els raims que en aquells anys tot el fondo estava plantat de vinya i ni havia algun de moscatell, o a menjar cireres de gran cirerer del costat de la cabana, (Prunus Avium) de la varietat blancal o a fer una berenada amb el tiet Rafel Illa, que portava un petit ganivet a la butxaca i ens pelava la fruita,  una delicadesa que era i  tota una festa, o al setembre a gaudir dels pressecs de vinya (Prunus persica) varietats groc primerenc i menys el groc tardà, sempre bonissims i olorosos, la nostra mare Isabel en feia conserva que estava molt valorada, i a collir figues de la gegant figuera del costat de la cabana, bonissims i que les assecavem per l'hivern i a més duraven des de principis de setembre fins a mig octubre, -sempre pots omplir el cistell, al terra ni han a cents, o si venien pel temps de collir olives, els convidava a collir codonys, en fi sempre portava a la gent que estimava al tros i alli tots junts gaudiem de la natura i tots ens agradava escoltar als grans, el tiet Rafel era un pou de coneixements, fins i tot li va ensenyar a mirar les estrelles del cel al meu pare (no tenim contaminació llumínica) , avui poca gent s'entreté a ensenyar i menys a mirar el cel. Jo també faig el mateix amb els amics i familiars que s'acosten, penso que porto més vivències al damunt dels nostres pares de lo que em penso. El pare no l'importava regalar la fruita, mentre la persona anés ella mateixa a collir-se les cireres i no trenques les rames.

Isabel amb el seu germà Pep Vila i la tia Mercè i jo  a Llorenç de Vallbona amb un silló negre de Verdú.jpg

Aqui estan al tros, l'oncle Pep germà de la mama, un servidor al mig i la tia Mercè i la mama molt jove, amb un silló negre de Verdú al terra, que feia l'aigua molt fresca. De totes maneres fa anys i panys que no veig fer servir els sillons per beure aigua , abans a casa ni havia , a l'era, a la cabana del Perdigó a les Pintades,  a tots cantons, etc.... ara els tinc tots guardats a cal Bartomeu, al racó dedicat als estris de la vella pagesia. L' última vegada que vaig veure algú que el feia servir va ser el mecanic Niñet de Sant Marti de Maldà on tota la vida el pare va portar el tractor per arreglar, donç vaig dir-li que tenia set i em va treure un silló de la nevera, vaig quedar meravellat, perquè portava com 30 anys que no veia un silló ple d'aigua, no recordo si estava ple d'aigua dolça ?.
Aquesta setmana previa a l'onze de setembre que nosaltres fa molts anys que dediquem a fer melmelada de mores, amb l'ajuda de la meva germana Dolors i la complicitat del tio Pepe i la Eli, del Lluis, algun any de l'Oriol o dels amics  Miquel i Reina, que ja formen part del paisatge de la baixa Segarra i que quan venen ajuden a batzacar els ametllers, a collir mores, i sempre llargues sobretaules que el Dr. Fabré previament s'ha passat hores cuinant, un cas curiós quasi mai repeteix plats, admirable, i no se li pot donar pistes de com cuinar li sobren, val més punxar-lo a parlant de la psique, de biologia, de la conducta dels humans, de fisiologia o d'antropologia o fins i tot dels palaus de Roma, sense oblidar la música, la tarde pot ser molt interessant i entretinguda.
 
 

Aqui tot esperant que s'ompli la galleda de l' aigua de pluja o "aigua dolça"  que caau del teulat de la cabana per regar el lladoner i el noguer de devant de la cabana. Tot s'ha de dir abans als trossos o tenien basses i disposaven d'una pica que recollia o be l'aigua del teulat o la teien d'una cisterna, totes estaven preparades per rentar la roba, han desaparegut del tot, o s'han trenat degut a les glaçades. A Llorenç en tenim un parell al jardi del costat de l'església.

Sempre que anem al pla del Perdigó, passem per Vallona, aquest ajuntament es nota que te diners, perquè te molts de trossos de cami asfaltats i dona bo, sempre passem pel costat de la pallissa  de la Cristina, o sigui la Dra. Sais que en temps passats va ser la nostra jefa d'atenció primària de Girona, eren els dies 9,10,11,12 de setembre i no la vaig veure, no passo mai sense parar si ella hi és, persona de bon tracte i amb una gran cultura, dona bo compartir una tertúlia amb ella a la fresca de la marinada o del serè. La propera vegada tornaré a parar per veure si la veig.

Historic cabàs dels meus pares de tota la vida, si amplien la imatge veuran els molts afegits.

La Reina va volguer fer aquesta foto d'aquest cabàs de casa de tota la vida, perquè els seus fills  Guim, l'Alià i la Domnei els agradaria veure'l, perquè podrien parlar del que es apedaçar i allargar la vida d'un estri, i no -usar i tirar- com s'estar fent actualment, la cremallera dels pantalons no funciona, donç per sis euros una empresa de transports me'ls portarà nous a casa i igualment amics meus no cusen els botons que cauen de les camises, et ..... aquest cabàs de la foto porta a casa des que jo era petit i encara el feien servir quan van morir i enguany l'hem fet servir nosaltres.

Cabana del Perdigo

En el correu anterior podiau veure a la Reina i en Miquel liats amb les ametlles i collint figues, ens van acompanyar durant dos dies llargs, fins que el divendres van arribar el Lluis i la Gal.la que tot s'ha de dir ens van fer molt feliços i sense mandra ja es van posar a fer feina, dinar i anar a buscar mores. 



Quan els pares eren vius, quan pel dia 10 de setembre arribavem, ja teniem la nevera plena de mores, vull dir uns quants kilos, però d'ença fa uns sis anys que no trobem res de res i de cop hem valorat la gran feina que feien els dos avis recollint mores pels trossos dels Perdigons i per les sorts, etc... Tot està per fer.

En Lluis remenant la melomelada de mores, perquè ha de bullir i no enganzar-se al fons de l'olla.

La melmelada de mores ens ha ocupat tot el cap de setmana, primer es molt laboriós anar d'aqui cap allà a buscar mores, quan trobes un esbarzer, resulta que el pagès la ensofatat i totes les mores seques, cap un altre indret i de lluny a veus un grup d'esbarzers, però a l'arribar al lloc, resulta que el propietari hi ha passat la trituradora i res de res, en fi un constant canviar de lloc i d'aqui cap allà, molts esbarzers no tenen mores, potser degut a la sequera o al canvi climatic ? com han canviat les  coses?? 
Collir mores requereix anar carregar de paciència i no tot son flors i violes, costa trobar-les sobretot en un any de tanta sequera com enguany, sense volguer et punxes els dits, fa molta calor i a més hi han poques ombres, les mans es posen enganxoses i s'omplen de mosques, en fi que requereix la il.lusió per aconseguir la preuada melmelada, que com diu la Gal.la, tots plegats en menjarem tot l'any , be paga la pena tots els sacrificis, jo penso que tot el que costa  s'estima més. Segur que vosaltres penseu el mateix.

Amb la pared de lapallissa al fons i ja el sol estava a punt de pondres, la canya sempore ha sigut l'element imprescindible per batzacar, ara poca gent la fa v¡servir amb els vibradors amb un vist i no vist ja han caigut totes, ja no cal posar-les al sol ni trigar-les per families

 Tots i col.laborem, be, que quedi clar, els que ens trobem a Llorenç, enguany degut al COVID-19 no hem tingut la sort de tenir al nostre costat a la meva germana Dolors, ni al meu cunyat,  el tio Pepe i la meva nevoda Eli, ells per prudència s'han quedat a Lleida capital;  però per altra banda em tingut al nostre costat al Lluis i a la Gal.la, que ens han fet companyia i molta feina a part de les mores,  hem batzacat els nou ametllers de l'era, que per ser a prop de casa sempre estem a temps a collir-los.

En Lluis i la Gal.la batzacant els ametllers de l'era.

 Dos dies abans ens acompanyaven el Miquel i la Reina, els dos doctors, sempre per aquest temps estan presents, quan eren més joves cada any anavem a la Fira del Teatre al carrer de Tàrrega, però ens em fet grans i pensem amb l'altres coses o dit d'una altra manera tenim d'altres interessos. Tot s'ha de  dir els anys que vam anar a la Fira, ens ho vam passar d'allò més be, a Llorenç només hi anavem a descansar, quan els pares van morir en Miquel i la Reina es quedaven a dormir a casa del nostre estimadissim amics Francesc de Martí olim cap de la guardia municipal de Tàrrega i fill de cal Barra de
Verdú.
 
La Tere i jo batzacant ametllers al pla del Perdigó (Vallbona de les Monges

Enguany les poques ametlles que hem batzacat, entre tots les em esquetllat, estavem molt poc obertes i amb l'ajuda de la tia (94), i la resta quasi han quedat netes més de la mitat, fins i tot les hem estès les esquetllades a la terrassa un bon bany de sol les haurà anat d'allò més be.
 
Ametlles esquetllades encara verdes i posades al sol de la terrassa de cal Bartomeu.

Fins i tot hem tingut temps de trencar ametlles amb en Miquel, en Miquel es un gran cuiner com ja ho he escrit, però no sabia fer ametlles garrapinyades, tant pròpies de casa meva i del nostre poble en general. Aquesta feina la va fer tota la vida el pare, hores i hores trencant en l'habitació de sota la terrassa, ploguent o als vespres, i quasi sempre sol, cadascú tenia la seva tasca a fer i  la de la mama era fer-les i regalar-les, en  regalava moltes de garrapinyades perquè li sortien molt be; curiosament tothom felicitava a la mama per lo bones que li sortien, però ningú al pare, lo de trencar les ametlles no es cap merit, ara sóc jo el que ocupa el seu lloc, la vida torna a començar. Es l'anonimat més absolut, ningú ho veu, però no em dol que felicitin a la Tere o a la meva germana Dolors.
 
El Dr. Miquel Fabré i un servidor trencant ametlles, un acte molt repetitiu i que al Miquel no l'estusiasme massa, però no va protestar.

 Be, dir-vos que el Dr. Fabré va marxar de Llorenç havent après a fer les ametlles garrapinyades, tot un èxit per ell i per la seva professora que ha sigut la meua dona. Els seus fills saltaran d'alegria, després de donar la volta al mon durant mes de dos anys.
Hem aprofitat que tenia a casa quatre braços forts per fer neteja de coses que eren dels pares, he de dir que fa set anys que va morir la nostra mare i encara no  havien tocat res de res:  papers de tota mena, les golfes sempre han sigut el magatzem de coses per si un dia s'han de menester, mobles que havien donat un servei pero que ja no en donent, llibres de tots colors i revistes velles de medicina, novel.les, llibretes passades de moda i mil coses més, la màquina de fer jerseys, roba, fustes, s'ha de continuar tirant trastos que tots guardem i que altres els han de tirar, temps a venir també els meus fills llençaran les coses que jo guardo. Al trobar la maleta de carregar els cartutxs del papa, em va venir al cap que a  casa havien sigut tots  d'Esquerra Republicana i amb la guerra civil van perdre dos fills el tiet Jaume mort al camp de concentració del Burgo de Osma i el tiet Baldomer cremat al camp de concentració alemany de Mauthausen a (Gusen) Austria, 

Sense paraules, pensin el que vulguin.


d'això fa molts i molts anys, aquest dies al trobar una vegada més la documentació del govern alemany d'Adenauer en que demanaven perdó a la meva padrina, em trobat a faltar la del govern español tant sols assebentant-nos que el Jaume havia mort al camp de concentració del Burgo de Osma, penso que encara tardarà en arribar.  
M'ha vingut a la memòria que jo ja era gradet i el pare encara no tenia permis d'arma, per això a casa hi han moltes rateres de totes menes, rateres per caçar conills, perdius, teixons, mes petites per pardals i altres aus comestibles, recordo que a casa mai va faltar la carn, tenia un gust diferent de la criada a casa. Anys a venir, al pare la guardia civil li va tornar l'escopeta que era dels antics Somatens Armats de Catalunya, encara i porta la corretja,  aquesta carn caçáda amb els tirs de cartutxos la padrina i la mare la cuinaven d'una manera especial, i sortia molt gustosa, l'únic que havies d'anar al tanto en no empassar-te els perdigons de plom. Curiosament podria dir que fa més de quaranta anys que el pare ja no les feia servir i penso que jo mai més les faré servir o sí ! Mai se sap amb els temps que corren.
No vull deixar de parlar del Magí de cal Martí que es l'home que em sembra els trossos, els cosetxa, em cull les ametlles, i si hi ha olives també, fa temps que no tenim sort amb aquesta collita. Be asseures amb ell , el seu fill Xavier, la seva esposa i la Sandra a la vora del foc , sense presses és tot un plaer, disfruto d'allò mes, es pot parlar de tot, viuen al maxim la realitat del camp del poble i de tota la comarca amb totes les dificultats que comporta , no tot es fàcil, ni molt menys, però cada dia es nou i s'esforçen perquè les coses vagin lo millor possible, enguany mateix ens va explicar lo del mildiu dels raims, tot una llàstima per ells i per tots els pagesos, per no parlar de la plaga de les ametlles la Vespeta de l'ametller ( Eurytoma amygdalii ).
 


Seguint amb l'endreça en Lluis va trobar un arxivador de paret, en aquells anys no hi havia cap altre tipus d'arxivador, un ganxo servia per anar inserint citacions administratives, factures, també trobo un poema que el pare va fer a la Marededéu del Tallat en la seva romeria del primer diumenge de maig  l'any 1957, horario de trenes que salen con destino a Gerona, de la estación de Francia, rebuts varis , receptes del metge, pagaments al farré de Maldà per farrà la mula i el ruc, rebuts de la contribució, contractes, fins i tot trobem el nom del recader de Gerona  es deia Transports Tresserras, mensualitats de la clinica Aliança de Lleida, kilos de pa comprats l'any 1935, una nota dels kilos de raim entregats a cal Timodeda l'any 1944, també està escrit, els kilos d'olives entregades al molí de cal Català l'any 1949 , un rebut pagat a Riegos y Fuerza del Ebro,S.A de l'any 1931.,es tractaba de la electra, jo sempre explico que a casa meva del meu record a  Llorenç sempre vam tenir llum electrica, també un participació de la loteria del Nadal del tiet Rafel Illa de Barcelona, rebut de la compra de la màquina de cosir Singer (1951) per la mare (acs), També està escrit que l'any 1955-56 van fer  628 feixos de llenya al Perdigó,  etc, a més a les golfes, ja ho he dit un munt de vegades, si guardava els cereals, es penjaven als cabirons les tomaquets d'hivern, els raïms de moscatell, s'estenien les serves,perquè maduressin es guardava el pa de tota la setmana dins d'una tenalla d'argila i es guardava molt be,  també es guardava la matança del tocino i totes les tupines on es confitava la llonganissa, el llom, i d'altres coses que no em recordo, tot sortia molt bo, també es salaven els dos pernils i també es penjaven als cavirons els fuets i les botifarres negres, perquè s'assequessin, també guardavem la conserva de tomaquets, i tot tipus de conserves , també les olives que estaven en sal. Deu ni do de la informació que dona  un senzill "arxivador", segur que en algun lloc de la casa hi ha d'haver algun més  amb més documents sobre la història i la marxa de la casa de pagès, el pare era un home molt ordenat de sempre i fins i tot podriamn trobar-ne de ben guardats en maletes, amb molts de poemes pel mig.

Amb tanta feina la Gal.la ha trobat un moment de relax al costat de la seva estimada gata .

Be, amics, al proper setembre de dos-mil vint-i-u tornarem a parlar de lo mateix, no farem coses noves, repassar sempre es bo, ja se que sóc un pesat, però a punt cumplir els setanta-u anys ja no canviaré. Aquest racó de la baixa Segarra dona per molt i vostès ho saben. Un record especial per la Minerva, i tota la seva familia que donen molta vida a la part del darrera de la vila, on els seus arbres ens donen verdor a casa.
Els parents de cala tia Agustina també ens han donat molta companyia, un altre dia farem algun viatge cap al Perdigó, la questió es sortir de casa. El sol surt per tots.
Si algú com en Santi Arbós o d'altres coneixen al catedràtic lleidatà expert amb la familia Borja, sobretot amb Alfons de Borja m'encantaria que m'expliquessiu coses d'aquest savi, llibres que ha escrit, articles publicats, etc...
Com que s'acosta sant Miquel , aqui va un adagi lleidatà : Per sant Miquel, lo berenar se'n puja al cel; per sant Macià torna a baixar. Per sant Macià l'oreneta ve i el tord se'n va.

Fins una altra o no, tot pot ser.  Penseu en viure el moment present.
Una abraçada
Pep


Bibliografia: 
Calendari Folklóric de l'Urgell. Valeri Serra i Boldú. Tròleg de l'Excel.lentissim Sr. Dr. D. Joan Benclloch i Vivó, bisbe d'Urgell i Pincep sobirà de les Valls d'Andorra. Desembre de 1914.
Història Gràfica de la Segarra, sota la direcció de Max Turull Rubinat.Edicio 2002. Pròleg de Josep Vallverdú. Escriptor. Premi d'Honor de les Lletres catalanes.

Cap comentari:

Publica un comentari