 |
| Pessebre fet pel nostre pare Sisquet Capdevila i Pons, sota una volta medieval, ben mirat n hi faltava de res, tenir 15 dies per fer-lo i gaudia enormement en fer-lo a poc a poc, i feia molt viatges al bosc a buscar tota mena de plantes i pedretes, a més a m´ñes i tenia música pròpia del Nadal. |
M'abelleix moltissim , sobretot en aquests dies que a casa sempre hem fet el pessebre, primer el meu pare, que d'ençà que tinc memòria que li vaig veure fer, just quan acavaba la collita d'olives que solia ser cap el 5 o 6 de desembre, llavors s'oblidava de les feines de camp i se centrava exclusivament en buscar tots els tipus de molsa que es feia a Llorens de Rocafort i sempre de la seva finca o tros , algun reboll amb alguna bola, una rama de cirerer d'arbós, rames d'oliver arbequí això sí amb olives, alguna rama de pi amb alguna bola de vesc i la pinya correponent, i com no, mitja dotzena de nius que anava guardan a mesura que els trobava collint olives,
enguany jo mateix n´he trobat un parell, aquest per massa gran l'hem rebutjat i aquest altre per petit ja està posat al pessebre.
 |
| Aquest petit niu , es especial, perquè a part d'estar dins la copa d'un oliver, al damunt ´ñes d'un ocell que menja olives i deixa el pinyol dins del niu, curiños oi ???? Algun dia sabrem de quin ocell és traca.
Aqui va la carta Apostòlica del Sant Pare, se que des del principi al final els agradarà, i els transportarà a la seva més tendra infància, a l'època que just en acabar l'escola totes les preces eren per fer el pessebre, no hi havia res més important a totes les cases.
Les festes del Nadal eren viscudes amb plenittud i no diguem anar a adorar al Nen Jesús tots els dies de Nadal, Sant Esteve, de fi d'any, del dia de Reis, etc.... Amb poc gairbé erem feliços, vaja ho erem.
CARTA APOSTÒLICA
Admirabile signum DEL SANT PARE FRANCESC SOBRE EL SIGNIFICAT I EL VALOR DEL PESSEBRE
1. El bell signe del pessebre, tan estimat pel poble
cristià, causa sempre sorpresa i admiració. La representació de l'esdeveniment
del naixement de Jesús equival a anunciar el misteri de l'encarnació del Fill
de Déu amb senzillesa i alegria. El pessebre és com un Evangeli viu, que
sorgeix de les pàgines de la Sagrada Escriptura. La contemplació de l'escena
del Nadal ens convida a posar-nos espiritualment en camí, atrets per la
humilitat d'Aquell que s'ha fet home per a trobar cada home. I descobrim que
Ell ens estima fins al punt d'unir-se a nosaltres, perquè també nosaltres
puguem unir-nos a Ell.
Amb aquesta Carta voldria encoratjar la bella tradició
de les nostres famílies que en els dies previs al Nadal preparen el pessebre,
com també el costum de posar-lo en els llocs de treball, a les escoles, als
hospitals, a les presons, a les places... És realment un exercici de fantasia
creativa, que utilitza els materials més dispars per a crear petites obres
mestres plenes de bellesa. S'aprèn des d'infants: quan el pare i la mare, al
costat dels avis, transmeten aquesta alegre tradició, que conté una rica
espiritualitat popular. Espero que aquesta pràctica mai no s'afebleixi; és més,
confio que, allí on hagués caigut en desús, sigui descoberta de nou i
revitalitzada.
2. L'origen del pessebre troba confirmació abans de
res en alguns detalls evangèlics del naixement de Jesús a Betlem. L'evangelista
Lluc diu senzillament que Maria «va donar a llum el seu fill primogènit: ella
el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat
cap lloc on hostatjar-se.» (2,7). Jesús va ser col·locat en un pessebre;
paraula que procedeix del llatí: praesepium.
El Fill de Déu, en venir a aquest món, troba lloc on
els animals mengen. El fenc es converteix en el primer llit per a Aquell que es
revelarà com «el pa baixat del cel» (Jn 6,41). Un simbolisme que ja sant
Agustí, juntament amb altres Pares, havia captat quan escrivia: «Posat en el
pessebre, es va convertir en aliment per a nosaltres» (Serm. 189,4). En
realitat, el pessebre conté diversos misteris de la vida de Jesús i ens els fa
sentir propers a la nostra vida quotidiana.
Però tornem de nou a l'origen del pessebre tal com
nosaltres l'entenem. Ens traslladem amb la ment a Greccio, a la vall de
Rieti; allí sant Francesc es va aturar venint probablement de Roma, on el 29 de
novembre de 1223 havia rebut del papa Honori III la confirmació de la seva
Regla. Després del seu viatge a Terra Santa, aquelles grutes li recordaven d’una
manera especial el paisatge de Betlem. I és possible que el Poverello quedés impressionat a
Roma, pels mosaics de la Basílica de Santa Maria la Major que representen el
naixement de Jesús, just al costat del lloc on es conservaven, segons una
antiga tradició, les fustes del pessebre.
Les Fonts
Franciscanes narren detalladament el que va succeir a Greccio. Quinze
dies abans del Nadal, Francesc va cridar un home del lloc, anomenat Joan, i li
va demanar que l'ajudés a complir un desig: «Desitjo celebrar la memòria del
Nen que va néixer a Betlem i vull contemplar d'alguna manera amb els meus ulls
el que va sofrir en la seva invalidesa de nen, com va ser reclinat en el
pessebre i com va ser col·locat sobre el fenc entre el bou i l'ase»[1].
Tan aviat com ho va sentir, aquest home bo i fidel ràpidament va anar a
preparar en el lloc assenyalat el que el sant li havia indicat. El 25 de
desembre, van arribar a Greccio molts frares de diferents llocs, com
també homes i dones de les granges de la comarca, portant flors i torxes per a
il·luminar aquella nit santa. Quan va arribar Francesc, va trobar el pessebre
amb el fenc, el bou i l'ase. Les persones que van arribar-hi en veure l'escena
del Nadal van mostrar una alegria indescriptible, com mai abans no havien
experimentat. Després el sacerdot, davant del Naixement, va celebrar
solemnement l'Eucaristia, mostrant el vincle entre l'encarnació del Fill de Déu
i l'Eucaristia. En aquella ocasió, a Greccio, no hi havia figures: el
pessebre va ser realitzat i viscut per tots els presents[2].
Així neix la nostra tradició: tots al voltant de la cova
i plens d'alegria, sense cap distància entre l'esdeveniment que s'acompleix i els
qui participen en el misteri.
El primer biògraf de sant Francesc, Tomás
de Celano, recorda que aquella nit es va afegir a l'escena senzilla i
commovedora el do d'una visió meravellosa: un dels presents va veure posat al
llit en el pessebre el mateix Nen Jesús. D'aquell pessebre del Nadal de 1223,
«tots van tornar a les seves cases plens d'alegria»[3].
3. Sant Francesc va realitzar una gran obra
d'evangelització amb la simplicitat d'aquell signe. El seu ensenyament ha
penetrat en els cors dels cristians i roman fins als nostres dies com una manera
genuïna de representar amb senzillesa la bellesa de la nostra fe. D'altra
banda, el mateix lloc on es va realitzar el primer pessebre expressa i evoca
aquests sentiments. Greccio s'ha convertit en un refugi per a l'ànima
que s'amaga en la roca per a deixar-se embolcallar en el silenci.
Per què el pessebre suscita tanta sorpresa i ens
commou? En primer lloc, perquè manifesta la tendresa de Déu. Ell, el Creador de
l'univers, s'abaixa a la nostra petitesa. El do de la vida, sempre
misteriós per a nosaltres, ens captiva encara més veient que Aquell que va
néixer de Maria és la font i la protecció de cada vida. En Jesús, el Pare ens
ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb;
un amic fidel que sempre és a prop nostre; ens ha donat el seu Fill que ens
perdona i ens aixeca del pecat.
La preparació del pessebre a les nostres cases ens
ajuda a reviure la història que va succeir a Betlem. Naturalment, els evangelis
són sempre la font que permet conèixer i meditar aquell esdeveniment; no
obstant, la seva representació en el pessebre ens ajuda a imaginar les escenes,
estimula els afectes, convida a sentir-nos implicats en la història de la
salvació, contemporanis de l'esdeveniment que es fa viu i actual en els més
diversos contextos històrics i culturals.
D’una manera particular, el pessebre és des del seu
origen franciscà una invitació a “sentir”, a “tocar” la pobresa que el Fill de
Déu va triar per a si mateix en la seva encarnació. I així, és implícitament
una crida a seguir-lo en el camí de la humilitat, de la pobresa, de l'anorreament,
que des de la cova de Betlem condueix fins a la Creu. És una crida a trobar-lo
i servir-lo amb misericòrdia en els germans i germanes més necessitats
(cf. Mt 25,31-46).
4. M'agradaria ara repassar els diversos signes del
pessebre per a comprendre el significat que comporten. En primer lloc,
representem el context del cel estrellat en la foscor i el silenci de la nit.
Ho fem així, no sols per fidelitat als relats evangèlics, sinó també pel
significat que té. Pensem en quantes vegades la nit embolcalla les nostres
vides. Doncs bé, fins i tot en aquests instants, Déu no ens deixa sols, sinó
que es fa present per a respondre a les preguntes decisives sobre el sentit de
la nostra existència: qui soc jo? D'on vinc? Per què vaig néixer en aquest
moment? Per què estimo? Per què sofreixo? Per què moriré? Per a respondre
aquestes preguntes, Déu es va fer home. La seva proximitat porta llum on hi ha
foscor i il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort
(cf. Lc 1,79).
Mereixen també algun esment els paisatges que formen
part del pessebre i que sovint representen les ruïnes de cases i palaus antics,
que en alguns casos substitueixen la cova de Betlem i es converteixen en
l'estada de la Sagrada Família. Aquestes ruïnes semblen estar inspirades en la
Llegenda Àuria del dominic Jacopo da Varazze (segle XIII),
on es narra una creença pagana segons la qual el temple de la Pau a Roma
s'esfondraria quan una Verge donés a llum un fill. Aquestes ruïnes són sobretot
el signe visible de la humanitat caiguda, de tot el que està en ruïnes, que
està corromput i deprimit. Aquest escenari diu que Jesús és la novetat enmig
d'un món vell, i que ha vingut a sanar i reconstruir, a retornar a la nostra
vida i al món la seva esplendor original.
5. Quina emoció hauria d'acompanyar-nos mentre col·loquem en el pessebre les muntanyes, els rierols, les ovelles i els pastors! D'aquesta manera recordem, tal com havien anunciat els profetes, que tota la creació participa de la festa de la vinguda del Messies. Els àngels i l'estrella són el senyal que també nosaltres estem cridats a posar-nos en camí per a arribar a la cova i adorar el Senyor.
«Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que
el Senyor ens ha fet saber». (Lc 2,15), diuen els pastors després de
l'anunci fet pels àngels. És un ensenyament molt bell que es mostra en la
senzillesa de la descripció. A diferència de tanta gent que pretén fer altres
mil coses, els pastors es converteixen en els primers testimonis de l'essencial,
és a dir, de la salvació que se'ls ofereix. Són els més humils i els més pobres
els qui saben acollir l'esdeveniment de l'encarnació. A Déu que ve a la nostra
trobada en el Nen Jesús, els pastors responen posant-se en camí cap a Ell, per
a una trobada d'amor i d'agradable sorpresa. Aquesta trobada entre Déu i els
seus fills, gràcies a Jesús, és el que dona vida precisament a la nostra
religió i constitueix la seva singular bellesa, i resplendeix d'una manera
particular en el pessebre.
6. Tenim el costum de posar en els nostres pessebres
moltes figures simbòliques, sobretot, les de captaires i de gent que no
coneixen una altra abundància que la del cor. Ells també són a prop del Nen
Jesús per dret propi, sense que ningú pugui foragitar-los o allunyar-los d'un
bressol tan improvisat que els pobres al seu voltant no desentonen en absolut.
De fet, els pobres són els privilegiats d'aquest misteri i, sovint, aquells que
són més capaços de reconèixer la presència de Déu enmig nostre.
Els pobres i els senzills en el Naixement recorden que Déu es fa home per a aquells que més senten la necessitat del seu amor i demanen la seva proximitat. Jesús, «mans i humil de cor» (Mt 11,29), va néixer pobre, va portar una vida senzilla per a ensenyar-nos a comprendre l'essencial i a viure d'això. Des del pessebre emergeix clarament el missatge que no podem deixar-nos enganyar per la riquesa i per tantes propostes efímeres de felicitat. El palau d'Herodes és al fons, tancat, sord a l'anunci d'alegria. En néixer en el pessebre, Déu mateix inicia l'única revolució veritable que dona esperança i dignitat als desheretats, als marginats: la revolució de l'amor, la revolució de la tendresa. Des del pessebre, Jesús proclama, amb humil poder, la crida a compartir amb els últims el camí cap a un món més humà i fratern, on ningú no en sigui exclòs ni marginat. Amb freqüència als infants —però també als adults!— els encanta afegir altres figures al pessebre que semblen no tenir cap relació amb els relats evangèlics. I, no obstant això, aquesta imaginació pretén expressar que en aquest nou món inaugurat per Jesús hi ha espai per a tot el que és humà i per a tota criatura. Del pastor al ferrer, del forner als músics, de les dones que porten gerres d'aigua als nens que juguen..., tot això representa la santedat quotidiana, l'alegria de fer de manera extraordinària les coses de cada dia, quan Jesús comparteix amb nosaltres la seva vida divina.
7. A poc a poc, el pessebre ens porta a la cova, on
trobem les figures de Maria i de Josep. Maria és una mare que contempla el seu
fill i el mostra a tots els qui venen a visitar-lo. La seva imatge fa pensar en
el gran misteri que ha embolcallat a aquesta jove quan Déu ha trucat a la porta
del seu cor immaculat. Davant l'anunci de l'àngel, que li demanava que fos la
mare de Déu, Maria va respondre amb obediència plena i total. Les seves
paraules: «Heus aquí l'esclava del Senyor; faci's en mi segons la teva paraula»
(Lc 1,38), són per a tots nosaltres el testimoniatge de l'abandó en la fe
a la voluntat de Déu. Amb aquell “sí”, Maria es convertia en la mare del Fill
de Déu sense perdre la seva virginitat, sinó que consagrant-la gràcies a Ell.
Veiem en ella la Mare de Déu que no té el seu Fill només per a ella mateixa,
sinó que demana a tots que obeeixin la seva paraula i la posin en pràctica
(cf. Jn 2,5).
Al costat de Maria, en una actitud de protecció del
Nen i de la seva mare, hi ha sant Josep. En general, es representa amb el bastó
a la mà i, a vegades, també sostenint un llum. Sant Josep juga un paper molt
important en la vida de Jesús i de Maria. Ell és el custodi que mai no es cansa
de protegir la seva família. Quan Déu li va advertir de l'amenaça d'Herodes, no
va dubtar a posar-se en camí i emigrar a Egipte (cf. Mt 2,13-15). I
una vegada passat el perill, va portar la família de tornada a Natzaret, on va
ser el primer educador de Jesús nen i adolescent. Josep portava en el seu cor
el gran misteri que embolcallava a Jesús i Maria la seva esposa, i com a home
just va confiar sempre en la voluntat de Déu i la va posar en pràctica.
8. El cor del pessebre comença a bategar quan, per
Nadal, col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu es presenta així, en un nen, per
a ser rebut als nostres braços. En la feblesa i en la fragilitat amaga el seu
poder que tot ho crea i transforma. Sembla impossible, però és així: en Jesús,
Déu ha estat un nen i en aquesta condició ha volgut revelar la grandesa del seu
amor, que es manifesta en el somriure i en allargar les seves mans cap a
tothom.
El naixement d'un nen suscita alegria i sorpresa,
perquè ens posa davant el gran misteri de la vida. Veient brillar els ulls dels
joves esposos davant el seu fill nounat, entenem els sentiments de Maria i Josep
que, mirant el nen Jesús, percebien la presència de Déu en les seves vides.
«La Vida s'ha manifestat»(1Jn 1,2); així
l'apòstol Joan resumeix el misteri de l'encarnació. El pessebre ens fa veure,
ens fa tocar aquest esdeveniment únic i extraordinari que ha canviat el curs de
la història, i a partir del qual també s'ordena la numeració dels anys, abans i
després del naixement de Crist.
La manera d'actuar de Déu gairebé atordeix, perquè
sembla impossible que Ell renunciï a la seva glòria per a fer-se home com
nosaltres. Quina sorpresa veure Déu que assumeix els nostres propis
comportaments: dorm, pren la llet de la seva mare, plora i juga com tots els
nens. Com sempre, Déu desconcerta, és impredictible, contínuament va més enllà
dels nostres esquemes. Així, doncs, el pessebre, mentre ens mostra Déu tal com
ha vingut al món, ens convida a pensar en la nostra vida empeltada en la de
Déu; ens convida a ser deixebles seus si volem aconseguir el sentit últim de la
vida.
9. Quan s'acosta la festa de l'Epifania, es col·loquen
en el Naixement les tres figures dels Reis Mags. Observant l'estrella, aquells
savis i rics senyors d'Orient s'havien posat en camí cap a Betlem per a
conèixer Jesús i oferir-li dons: or, encens i mirra. També aquests regals tenen
un significat al·legòric: l'or honra la reialesa de Jesús; l'encens, la seva
divinitat; la mirra, la seva santa humanitat que coneixerà la mort i la
sepultura.
Contemplant aquesta escena en el pessebre, estem
cridats a reflexionar sobre la responsabilitat que cada cristià té de ser
evangelitzador. Cadascun de nosaltres es fa portador de la Bona Notícia amb aquells
que troba, testimoniant amb accions concretes de misericòrdia l'alegria d'haver
trobat Jesús i el seu amor.
Els Mags ensenyen que es pot començar des de molt
lluny per a arribar a Crist. Són homes rics, savis estrangers, assedegats de
l'infinit, que parteixen per a un llarg i perillós viatge que els porta fins a
Betlem (cf. Mt 2,1-12). Una gran alegria els envaeix davant el Nen
Rei. No es deixen escandalitzar per la pobresa de l'ambient; no dubten a
posar-se de genolls i adorar-lo. Davant Ell comprenen que Déu, igual que regula
amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la
història, derrocant els poderosos i exaltant els humils. I certament,
arribats al seu país, hauran comptat aquesta trobada sorprenent amb el Messies,
inaugurant el viatge de l'Evangeli entre els no jueus.
10. Davant del pessebre, la ment espontàniament va a
quan érem infants i esperàvem amb impaciència el temps per a començar a
construir-lo. Aquests records ens porten a prendre novament consciència del
gran do que se'ns ha donat en transmetre'ns la fe; i al mateix temps ens fan
sentir el deure i l'alegria de transmetre als fills i als nets la mateixa
experiència. No és important com es prepara el pessebre, pot ser sempre igual o
modificar-se cada any; el que compta és que aquest parli a la nostra vida. En
qualsevol lloc i de qualsevol manera, el pessebre parla de l'amor de Déu, el
Déu que s'ha fet nen per a dir-nos com és a prop de tot ésser humà, sigui quina
sigui la seva condició.
Benvolguts germans i germanes: el pessebre forma part
del dolç i exigent procés de transmissió de la fe. Començant des de la infància
i després en cada etapa de la vida, ens educa a contemplar Jesús, a sentir
l'amor de Déu per nosaltres, a sentir i creure que Déu és amb nosaltres i que
nosaltres estem amb Ell, tots fills i germans gràcies a aquell Nen Fill de Déu
i de la Mare de Déu. I a sentir que en això hi ha la felicitat. Que a l'escola
de sant Francesc obrim el cor a aquesta gràcia senzilla, deixem que de la
sorpresa neixi una oració humil: el nostre “gràcies” a Déu, que ho ha volgut
compartir tot amb nosaltres per a no deixar-nos mai sols.
Donat a Greccio, en el Santuari del Pessebre, 1
de desembre de 2019.
FRANCESC
Espero i desitjo que si ja la coneixien donç millor que millor, i sinó segun que han gaudit de tot el que diu el Sant Pare Francesc.
Una abfaçada i novament bon Nadal
Pep
|
