CARTA APOSTOLICA " ADMIRABILE SIGNUM " del Sant Pare Francesc, sobre el significat i el valor del Pessebre.

Pessebre fet pel nostre pare Sisquet Capdevila i Pons, sota una volta medieval, ben mirat n hi faltava de res, tenir 15 dies per fer-lo i gaudia enormement en fer-lo a poc a poc, i feia molt viatges al bosc a buscar tota mena de plantes i pedretes, a més a m´ñes i tenia música pròpia del Nadal.

M'abelleix moltissim , sobretot en aquests dies que a casa sempre hem fet el pessebre, primer el meu pare, que d'ençà que tinc memòria que li vaig veure fer, just quan acavaba la collita d'olives que solia ser cap el 5 o 6 de desembre, llavors s'oblidava de les feines de camp i se centrava exclusivament en buscar tots els tipus de molsa que es feia a Llorens de Rocafort i sempre de la seva finca o tros , algun reboll amb alguna bola, una rama de cirerer d'arbós, rames d'oliver arbequí això sí amb olives, alguna rama de pi amb alguna bola de vesc i la pinya correponent, i com no, mitja dotzena de nius que anava guardan a mesura que els trobava collint olives,

 enguany jo mateix n´he trobat un parell, aquest per massa gran l'hem rebutjat i aquest altre  per petit ja està posat al pessebre.

Aquest petit niu , es especial, perquè a part d'estar dins la copa d'un oliver, al damunt ´ñes d'un ocell que menja olives  i deixa el pinyol dins del niu, curiños oi ???? Algun dia sabrem de quin ocell és traca.

Aqui va la carta Apostòlica del Sant Pare, se que des del principi al final els agradarà, i els transportarà a la seva més tendra infància, a l'època que just en acabar l'escola totes les preces eren per fer el pessebre, no hi havia res més important a totes les cases.

Les festes del Nadal eren viscudes amb plenittud i no diguem anar a adorar al Nen Jesús tots els dies de Nadal, Sant Esteve, de fi d'any, del dia de Reis, etc.... Amb poc gairbé erem feliços, vaja ho erem.

CARTA APOSTÒLICA
Admirabile signum
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE EL SIGNIFICAT I EL VALOR DEL PESSEBRE

1. El bell signe del pessebre, tan estimat pel poble cristià, causa sempre sorpresa i admiració. La representació de l'esdeveniment del naixement de Jesús equival a anunciar el misteri de l'encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria. El pessebre és com un Evangeli viu, que sorgeix de les pàgines de la Sagrada Escriptura. La contemplació de l'escena del Nadal ens convida a posar-nos espiritualment en camí, atrets per la humilitat d'Aquell que s'ha fet home per a trobar cada home. I descobrim que Ell ens estima fins al punt d'unir-se a nosaltres, perquè també nosaltres puguem unir-nos a Ell.

Amb aquesta Carta voldria encoratjar la bella tradició de les nostres famílies que en els dies previs al Nadal preparen el pessebre, com també el costum de posar-lo en els llocs de treball, a les escoles, als hospitals, a les presons, a les places... És realment un exercici de fantasia creativa, que utilitza els materials més dispars per a crear petites obres mestres plenes de bellesa. S'aprèn des d'infants: quan el pare i la mare, al costat dels avis, transmeten aquesta alegre tradició, que conté una rica espiritualitat popular. Espero que aquesta pràctica mai no s'afebleixi; és més, confio que, allí on hagués caigut en desús, sigui descoberta de nou i revitalitzada.

2. L'origen del pessebre troba confirmació abans de res en alguns detalls evangèlics del naixement de Jesús a Betlem. L'evangelista Lluc diu senzillament que Maria «va donar a llum el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.» (2,7). Jesús va ser col·locat en un pessebre; paraula que procedeix del llatí: praesepium.

El Fill de Déu, en venir a aquest món, troba lloc on els animals mengen. El fenc es converteix en el primer llit per a Aquell que es revelarà com «el pa baixat del cel» (Jn 6,41). Un simbolisme que ja sant Agustí, juntament amb altres Pares, havia captat quan escrivia: «Posat en el pessebre, es va convertir en aliment per a nosaltres» (Serm. 189,4). En realitat, el pessebre conté diversos misteris de la vida de Jesús i ens els fa sentir propers a la nostra vida quotidiana.

Però tornem de nou a l'origen del pessebre tal com nosaltres l'entenem. Ens traslladem amb la ment a Greccio, a la vall de Rieti; allí sant Francesc es va aturar venint probablement de Roma, on el 29 de novembre de 1223 havia rebut del papa Honori III la confirmació de la seva Regla. Després del seu viatge a Terra Santa, aquelles grutes li recordaven d’una manera especial el paisatge de Betlem. I és possible que el Poverello quedés impressionat a Roma, pels mosaics de la Basílica de Santa Maria la Major que representen el naixement de Jesús, just al costat del lloc on es conservaven, segons una antiga tradició, les fustes del pessebre.

Les Fonts Franciscanes narren detalladament el que va succeir a Greccio. Quinze dies abans del Nadal, Francesc va cridar un home del lloc, anomenat Joan, i li va demanar que l'ajudés a complir un desig: «Desitjo celebrar la memòria del Nen que va néixer a Betlem i vull contemplar d'alguna manera amb els meus ulls el que va sofrir en la seva invalidesa de nen, com va ser reclinat en el pessebre i com va ser col·locat sobre el fenc entre el bou i l'ase»[1]. Tan aviat com ho va sentir, aquest home bo i fidel ràpidament va anar a preparar en el lloc assenyalat el que el sant li havia indicat. El 25 de desembre, van arribar a Greccio molts frares de diferents llocs, com també homes i dones de les granges de la comarca, portant flors i torxes per a il·luminar aquella nit santa. Quan va arribar Francesc, va trobar el pessebre amb el fenc, el bou i l'ase. Les persones que van arribar-hi en veure l'escena del Nadal van mostrar una alegria indescriptible, com mai abans no havien experimentat. Després el sacerdot, davant del Naixement, va celebrar solemnement l'Eucaristia, mostrant el vincle entre l'encarnació del Fill de Déu i l'Eucaristia. En aquella ocasió, a Greccio, no hi havia figures: el pessebre va ser realitzat i viscut per tots els presents[2].

Així neix la nostra tradició: tots al voltant de la cova i plens d'alegria, sense cap distància entre l'esdeveniment que s'acompleix i els qui participen en el misteri.

El primer biògraf de sant Francesc, Tomás de Celano, recorda que aquella nit es va afegir a l'escena senzilla i commovedora el do d'una visió meravellosa: un dels presents va veure posat al llit en el pessebre el mateix Nen Jesús. D'aquell pessebre del Nadal de 1223, «tots van tornar a les seves cases plens d'alegria»[3].

3. Sant Francesc va realitzar una gran obra d'evangelització amb la simplicitat d'aquell signe. El seu ensenyament ha penetrat en els cors dels cristians i roman fins als nostres dies com una manera genuïna de representar amb senzillesa la bellesa de la nostra fe. D'altra banda, el mateix lloc on es va realitzar el primer pessebre expressa i evoca aquests sentiments. Greccio s'ha convertit en un refugi per a l'ànima que s'amaga en la roca per a deixar-se embolcallar en el silenci.

Per què el pessebre suscita tanta sorpresa i ens commou? En primer lloc, perquè manifesta la tendresa de Déu. Ell, el Creador de l'univers, s'abaixa a la nostra petitesa. El do de la vida, sempre misteriós per a nosaltres, ens captiva encara més veient que Aquell que va néixer de Maria és la font i la protecció de cada vida. En Jesús, el Pare ens ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb; un amic fidel que sempre és a prop nostre; ens ha donat el seu Fill que ens perdona i ens aixeca del pecat.

La preparació del pessebre a les nostres cases ens ajuda a reviure la història que va succeir a Betlem. Naturalment, els evangelis són sempre la font que permet conèixer i meditar aquell esdeveniment; no obstant, la seva representació en el pessebre ens ajuda a imaginar les escenes, estimula els afectes, convida a sentir-nos implicats en la història de la salvació, contemporanis de l'esdeveniment que es fa viu i actual en els més diversos contextos històrics i culturals.

D’una manera particular, el pessebre és des del seu origen franciscà una invitació a “sentir”, a “tocar” la pobresa que el Fill de Déu va triar per a si mateix en la seva encarnació. I així, és implícitament una crida a seguir-lo en el camí de la humilitat, de la pobresa, de l'anorreament, que des de la cova de Betlem condueix fins a la Creu. És una crida a trobar-lo i servir-lo amb misericòrdia en els germans i germanes més necessitats (cf. Mt 25,31-46).

4. M'agradaria ara repassar els diversos signes del pessebre per a comprendre el significat que comporten. En primer lloc, representem el context del cel estrellat en la foscor i el silenci de la nit. Ho fem així, no sols per fidelitat als relats evangèlics, sinó també pel significat que té. Pensem en quantes vegades la nit embolcalla les nostres vides. Doncs bé, fins i tot en aquests instants, Déu no ens deixa sols, sinó que es fa present per a respondre a les preguntes decisives sobre el sentit de la nostra existència: qui soc jo? D'on vinc? Per què vaig néixer en aquest moment? Per què estimo? Per què sofreixo? Per què moriré? Per a respondre aquestes preguntes, Déu es va fer home. La seva proximitat porta llum on hi ha foscor i il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort (cf. Lc 1,79).

Mereixen també algun esment els paisatges que formen part del pessebre i que sovint representen les ruïnes de cases i palaus antics, que en alguns casos substitueixen la cova de Betlem i es converteixen en l'estada de la Sagrada Família. Aquestes ruïnes semblen estar inspirades en la Llegenda Àuria del dominic Jacopo da Varazze (segle XIII), on es narra una creença pagana segons la qual el temple de la Pau a Roma s'esfondraria quan una Verge donés a llum un fill. Aquestes ruïnes són sobretot el signe visible de la humanitat caiguda, de tot el que està en ruïnes, que està corromput i deprimit. Aquest escenari diu que Jesús és la novetat enmig d'un món vell, i que ha vingut a sanar i reconstruir, a retornar a la nostra vida i al món la seva esplendor original.

5. Quina emoció hauria d'acompanyar-nos mentre col·loquem en el pessebre les muntanyes, els rierols, les ovelles i els pastors! D'aquesta manera recordem, tal com havien anunciat els profetes, que tota la creació participa de la festa de la vinguda del Messies. Els àngels i l'estrella són el senyal que també nosaltres estem cridats a posar-nos en camí per a arribar a la cova i adorar el Senyor.

«Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber». (Lc 2,15), diuen els pastors després de l'anunci fet pels àngels. És un ensenyament molt bell que es mostra en la senzillesa de la descripció. A diferència de tanta gent que pretén fer altres mil coses, els pastors es converteixen en els primers testimonis de l'essencial, és a dir, de la salvació que se'ls ofereix. Són els més humils i els més pobres els qui saben acollir l'esdeveniment de l'encarnació. A Déu que ve a la nostra trobada en el Nen Jesús, els pastors responen posant-se en camí cap a Ell, per a una trobada d'amor i d'agradable sorpresa. Aquesta trobada entre Déu i els seus fills, gràcies a Jesús, és el que dona vida precisament a la nostra religió i constitueix la seva singular bellesa, i resplendeix d'una manera particular en el pessebre.

6. Tenim el costum de posar en els nostres pessebres moltes figures simbòliques, sobretot, les de captaires i de gent que no coneixen una altra abundància que la del cor. Ells també són a prop del Nen Jesús per dret propi, sense que ningú pugui foragitar-los o allunyar-los d'un bressol tan improvisat que els pobres al seu voltant no desentonen en absolut. De fet, els pobres són els privilegiats d'aquest misteri i, sovint, aquells que són més capaços de reconèixer la presència de Déu enmig nostre.

Els pobres i els senzills en el Naixement recorden que Déu es fa home per a aquells que més senten la necessitat del seu amor i demanen la seva proximitat. Jesús, «mans i humil de cor» (Mt 11,29), va néixer pobre, va portar una vida senzilla per a ensenyar-nos a comprendre l'essencial i a viure d'això. Des del pessebre emergeix clarament el missatge que no podem deixar-nos enganyar per la riquesa i per tantes propostes efímeres de felicitat. El palau d'Herodes és al fons, tancat, sord a l'anunci d'alegria. En néixer en el pessebre, Déu mateix inicia l'única revolució veritable que dona esperança i dignitat als desheretats, als marginats: la revolució de l'amor, la revolució de la tendresa. Des del pessebre, Jesús proclama, amb humil poder, la crida a compartir amb els últims el camí cap a un món més humà i fratern, on ningú no en sigui exclòs ni marginat.

Amb freqüència als infants —però també als adults!— els encanta afegir altres figures al pessebre que semblen no tenir cap relació amb els relats evangèlics. I, no obstant això, aquesta imaginació pretén expressar que en aquest nou món inaugurat per Jesús hi ha espai per a tot el que és humà i per a tota criatura. Del pastor al ferrer, del forner als músics, de les dones que porten gerres d'aigua als nens que juguen..., tot això representa la santedat quotidiana, l'alegria de fer de manera extraordinària les coses de cada dia, quan Jesús comparteix amb nosaltres la seva vida divina.

7. A poc a poc, el pessebre ens porta a la cova, on trobem les figures de Maria i de Josep. Maria és una mare que contempla el seu fill i el mostra a tots els qui venen a visitar-lo. La seva imatge fa pensar en el gran misteri que ha embolcallat a aquesta jove quan Déu ha trucat a la porta del seu cor immaculat. Davant l'anunci de l'àngel, que li demanava que fos la mare de Déu, Maria va respondre amb obediència plena i total. Les seves paraules: «Heus aquí l'esclava del Senyor; faci's en mi segons la teva paraula» (Lc 1,38), són per a tots nosaltres el testimoniatge de l'abandó en la fe a la voluntat de Déu. Amb aquell “sí”, Maria es convertia en la mare del Fill de Déu sense perdre la seva virginitat, sinó que consagrant-la gràcies a Ell. Veiem en ella la Mare de Déu que no té el seu Fill només per a ella mateixa, sinó que demana a tots que obeeixin la seva paraula i la posin en pràctica (cf. Jn 2,5).

Al costat de Maria, en una actitud de protecció del Nen i de la seva mare, hi ha sant Josep. En general, es representa amb el bastó a la mà i, a vegades, també sostenint un llum. Sant Josep juga un paper molt important en la vida de Jesús i de Maria. Ell és el custodi que mai no es cansa de protegir la seva família. Quan Déu li va advertir de l'amenaça d'Herodes, no va dubtar a posar-se en camí i emigrar a Egipte (cf. Mt 2,13-15). I una vegada passat el perill, va portar la família de tornada a Natzaret, on va ser el primer educador de Jesús nen i adolescent. Josep portava en el seu cor el gran misteri que embolcallava a Jesús i Maria la seva esposa, i com a home just va confiar sempre en la voluntat de Déu i la va posar en pràctica.

8. El cor del pessebre comença a bategar quan, per Nadal, col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu es presenta així, en un nen, per a ser rebut als nostres braços. En la feblesa i en la fragilitat amaga el seu poder que tot ho crea i transforma. Sembla impossible, però és així: en Jesús, Déu ha estat un nen i en aquesta condició ha volgut revelar la grandesa del seu amor, que es manifesta en el somriure i en allargar les seves mans cap a tothom.

El naixement d'un nen suscita alegria i sorpresa, perquè ens posa davant el gran misteri de la vida. Veient brillar els ulls dels joves esposos davant el seu fill nounat, entenem els sentiments de Maria i Josep que, mirant el nen Jesús, percebien la presència de Déu en les seves vides.

«La Vida s'ha manifestat»(1Jn 1,2); així l'apòstol Joan resumeix el misteri de l'encarnació. El pessebre ens fa veure, ens fa tocar aquest esdeveniment únic i extraordinari que ha canviat el curs de la història, i a partir del qual també s'ordena la numeració dels anys, abans i després del naixement de Crist.

La manera d'actuar de Déu gairebé atordeix, perquè sembla impossible que Ell renunciï a la seva glòria per a fer-se home com nosaltres. Quina sorpresa veure Déu que assumeix els nostres propis comportaments: dorm, pren la llet de la seva mare, plora i juga com tots els nens. Com sempre, Déu desconcerta, és impredictible, contínuament va més enllà dels nostres esquemes. Així, doncs, el pessebre, mentre ens mostra Déu tal com ha vingut al món, ens convida a pensar en la nostra vida empeltada en la de Déu; ens convida a ser deixebles seus si volem aconseguir el sentit últim de la vida.

9. Quan s'acosta la festa de l'Epifania, es col·loquen en el Naixement les tres figures dels Reis Mags. Observant l'estrella, aquells savis i rics senyors d'Orient s'havien posat en camí cap a Betlem per a conèixer Jesús i oferir-li dons: or, encens i mirra. També aquests regals tenen un significat al·legòric: l'or honra la reialesa de Jesús; l'encens, la seva divinitat; la mirra, la seva santa humanitat que coneixerà la mort i la sepultura.

Contemplant aquesta escena en el pessebre, estem cridats a reflexionar sobre la responsabilitat que cada cristià té de ser evangelitzador. Cadascun de nosaltres es fa portador de la Bona Notícia amb aquells que troba, testimoniant amb accions concretes de misericòrdia l'alegria d'haver trobat Jesús i el seu amor.

Els Mags ensenyen que es pot començar des de molt lluny per a arribar a Crist. Són homes rics, savis estrangers, assedegats de l'infinit, que parteixen per a un llarg i perillós viatge que els porta fins a Betlem (cf. Mt 2,1-12). Una gran alegria els envaeix davant el Nen Rei. No es deixen escandalitzar per la pobresa de l'ambient; no dubten a posar-se de genolls i adorar-lo. Davant Ell comprenen que Déu, igual que regula amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la història, derrocant els poderosos i exaltant els humils. I certament, arribats al seu país, hauran comptat aquesta trobada sorprenent amb el Messies, inaugurant el viatge de l'Evangeli entre els no jueus.

10. Davant del pessebre, la ment espontàniament va a quan érem infants i esperàvem amb impaciència el temps per a començar a construir-lo. Aquests records ens porten a prendre novament consciència del gran do que se'ns ha donat en transmetre'ns la fe; i al mateix temps ens fan sentir el deure i l'alegria de transmetre als fills i als nets la mateixa experiència. No és important com es prepara el pessebre, pot ser sempre igual o modificar-se cada any; el que compta és que aquest parli a la nostra vida. En qualsevol lloc i de qualsevol manera, el pessebre parla de l'amor de Déu, el Déu que s'ha fet nen per a dir-nos com és a prop de tot ésser humà, sigui quina sigui la seva condició.

Benvolguts germans i germanes: el pessebre forma part del dolç i exigent procés de transmissió de la fe. Començant des de la infància i després en cada etapa de la vida, ens educa a contemplar Jesús, a sentir l'amor de Déu per nosaltres, a sentir i creure que Déu és amb nosaltres i que nosaltres estem amb Ell, tots fills i germans gràcies a aquell Nen Fill de Déu i de la Mare de Déu. I a sentir que en això hi ha la felicitat. Que a l'escola de sant Francesc obrim el cor a aquesta gràcia senzilla, deixem que de la sorpresa neixi una oració humil: el nostre “gràcies” a Déu, que ho ha volgut compartir tot amb nosaltres per a no deixar-nos mai sols.

Donat a Greccio, en el Santuari del Pessebre, 1 de desembre de 2019.

FRANCESC

Espero i desitjo que si ja la coneixien donç millor que millor, i sinó segun que han gaudit de tot el que diu el Sant Pare Francesc.

Una abfaçada i novament bon Nadal

Pep

COMIAT DE'N JOAN, EL NOSTRE RECTOR A L' OMBRA DEL PROFETA ELISEU, L'HOME DE DEU

En Joan Costa, el nostre rector, ha estat vuit anys entre nosaltres, ha gaudit i segueix gaudint d'un exel.lent i dolç caràcter , dit d'una alta manera ha sigut una persona de bon tracte, ha sigut fàcil acostar-te a ell sigui per parlar o sigui per demanar-li consell espiritual o de qualsevol tema material. El seu somriure ho omplia tot; tots a Llorenç li devem molt. Prevere modèlic, entregat als seus feligresos, joiós d'anunciar la paraula de Déu, litúrgia plena de solidesa , tots em après d'aquest bon monjo.

L'acomiadem sota la lectura del profeta Eliseu i amb la bonica carta de la segona carta de Sant Pau a Timoteu i amb la narració de l'Evangeli : .
Un dia, Jesús tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i cridaren: " Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres ". En veure'ls Jesús els digué " Aneu a presentar-vos als sacerdots " .......

A l'hora de fer el sermó sempre agafava el missal i no el deixava, semblava que li donava força, i si ho creia oportú llegia un trosset.
Ell mai va deixar de considerar-se un pecador, el que llegia, deia a mi també m'afecta, tots estem sota la Llei, avui el Senyor no ens ho posa fàcil o dit d'una altra manera, el Senyor ens colla força .....

Molt bones a tots i totes.

Sabem prou bé perquè som aquí, i és per agrair al nostre amic
Joan tots aquests anys (8) en els quals ha estat part de les nostres
vides, des de la Parròquia de Llorenç. Has sigut un bon rector !
Personalment no l' he vist mai com un mossèn, un capellà de
parròquia, sempre l´he vist i l´he viscut com a un monjo, un
monjo benedictí.
Ho dic tot això perquè conec els monjos des que tenia 19 anys,
concretament als monjos de Montserrat. Més tard vaig fer
guàrdies de metge al CAP de Banyoles amb un company teu,
en Zum. Conegut amb aquest nom per tothom en Josep Maria
Boix i Masramon, al cel sia.
Varen estar companys tots dos en la seva joventut al monestir de
la Santa Muntanya.
Gràcies a aquestes experiències crec que estic en disposició de
dir com són aquestes persones:

Els monjos.

Són persones discretes, humils, amb el do de saber escoltar,
tracten a tothom com si fossin el mateix Crist.
Són persones que parlen poc però quan ho fan sempre
l' encerten, sempre conforten, són persones empàtiques,
t' envolten de pau i tranquil·litat, traspuen humilitat, t'ensenyen
que no tenen res i que ho tenen tot.
I així ha estat el que ens ha embolcallat la teva presència i
companyia.
La teva senzillesa Joan, ens ha corprès, les teves homilies sempre
seguint els camins del Crist han deixat entre nosaltres una bona
petjada de l'Evangeli. Ens has fet adonar dels valors que té un
bon cristià. Ens deixes un bon rastre i color d'evangeli.
A l' hora del sermó moltes vegades hem pogut veure la teva
humilitat quan amb un somriure ens deies ......... no sé pas per
on començar, avui el Senyor ens ho posa difícil.
Atiar el foc, sembrar divisió en lloc de pau, veure la terra encesa,
etc. Aquestes són expressions insòlites en llavis de Jesús, si un de
vosaltres vol posar-se en el meu lloc, jo l' escoltaré...
La teva humilitat en les ensenyances de l'Evangeli ha estat modèlica.
Tímid fins i tot a l' hora d' esbrinar conjuntament els camins del
Senyor. Sovint feies el comentari: A mi també m' afecta.
Ens ha agradat i m'ha agradat escoltar-te, hem entès que per ser
bon cristià no cal anar a missa cada diumenge i combregar-hi
només per ritual, sinó que hem de fer dels valors del
cristianisme la nostra vida:

Tenia set i em donareu de veure.
Tenia fam i em donareu menjar.
Era a la presó i em visitareu.
Anava despullat i em vàreu vestir.
Era foraster i m' acollireu.
Estava malalt i em visitareu.....

No podem deixar de recordar el consol que portaves a les cases
quan anaves a visitar un malalt o a un avi, no et feien mandra els
kilòmetres, no feies visites de metge com es diu ara (10 minuts
per malalt), hi estaves el temps que consideraves oportú,
cosa que tots hem valorat i valorem.
Junts hem compartit festes majors, setmanes santes, Nadals,
peregrinacions al Tallat i sopars amb el poble de Llorenç i la
restauració de la nostra església, que ara més que mai convida a
la pregària.
Per sempre més, portaràs dins teu la manera de ser i fer de la
gent d' aquest racó de món, som com som, però seguirem
esforçant-nos per a ser millors i estimar-nos una mica més, com
tu en més d' una ocasió ens has recomanat.
Poca cosa més a dir Joan, només desitjar-te que el
Senyor t' acompanyi sempre, siguis allà on siguis i si
no és demanar massa prega per nosaltres.
Rep una forta abraçada d' aquests vells amics de Llorenç de
Rocafort o de Vallbona.

Llorenç de Rocafort, 13 Octubre 2019

Tot seguit se li va fer entrega d'aquesta bonica placa, amb paraules d'agraïment a un gran servei, la missió encomanada s'havia complert. Enhorabona !!!! Les seves paraules d'agraïment van omplir la nau gòtica de la parròquia dels sants Abdó i Senén patrons nostres estimats. En el segle XVI la patrona era Santa Maria, com a totes les esglésies que estaven sota la tutela del Cister.

Una bonica i entranyable foto de record del nostre poble amb en Joan Costa, el nostre rector, que el portarem sempre més al cor. 
Dins la festa, tots junts vam gaudir d'un esplèndid pica-pica, no hi faltava res, fins i tot cava a dojo, simpatia, alegria, companyerisme, abraçades, tertulia i complicitat entre els veïns, fins hi tot vam parlar que dins la  Misericordia del Pare, havia clausurat l'infern, quina tranquilitat, que gran, que bonic, a mi em recorda el que deia el pare Josep Maria Rovira Belloso (a.c.s) en el seu llibre, Déu, el Pare (Claret) Barcelona 1999: A mi el que em reconforta es que el que m'ha de jutjar es Aquell pare que cada tarde sortia al terrat de casa seva per veure si tornava el seu fill, que s'havia dilapidat  la mitat de la seva herència, el fill que donava per perdut i ha estat retrobat.....una gran festa. " Depressa; porteu el millor vestit i poseu-l´hi; poseu-li també l'anell i les sandàlies; porteu el vedell gras i mateu-lo..... 
Me saltat troços de la paràbola del Senyor a propòsit, ja la coneixeu des de petits.

Del meu record i ja en tinc setanta, mai havia viscut un pica-pica davant de la portalada de l'església, es un bon auguri , vaig gaudir molt i per la cara de la gent i per la tertúlia que om mantenia podem dir que el comiat va ser una festa; en Joan va mostrar-se en tot moment molt agraït.
                                         

Bon viatge Joan i fins sempre, sense paraules per cuidar-nos tant.

Pep

UN PREMI NO ESPERAT : BONASTRUC ÇA PORTA

 Aquest es l'Hospital de Sant Pau, on jo hi vaig fer la carrera de medicina. Era una Unitat Docent de la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra), junt amb l'Hospital del Mar i l'Hospital de la Vall d'Hebró; vaig ésser molt afortunat i aquí vaig aprendre molta medicina, al costat de grans professors com el Dr. Cèsar Díaz López, Dr. Nolla, Dr. Moragas, Dr. Solé Balcells, Dr. Cabero, Dr. Vilaplana, Dr. Barraquer Bordas, Dr. Puig la Calle, etc... junt amb companys molt brillants que els estimo molt, i d'altres que ja no hi són, arribar junts al final és demanar molt, la contingència sempre està present.
Anant al premi Bonastruc Ça Porta, el primer contacte que vaig tenir amb el nostre Col.legi oficial de Metges de Girona va ser una trucada personal del president Dr. Vilaplana, comunicant-me que havia sigut designat premi Bonastruc Ça Porta i que em donava l'enhorabona i si l' acceptava !! Clar que sí president  i tant !!! molt agraït !!. En aquells moments amb la meva neta de 4 anys estàvem regant el jardí, imagineu-vos la il.lusió que em va fer i la ràpida deriva emocional que vaig patir (llàgrimes), que la petita Mar em va dir avi ens estem mullant; com poden imaginar-se l'alegria era immensa, la vaig omplir de petons i ràpidament vam entrar a casa per comunicar-ho a la meva dona, que no podia estar més contenta, i al vespre quan van venir a buscar a la nena ho vaig comunicar als dos fills, una gran alegria els va omplir el cor, al veure al pare tant content. 

Als pocs dies va arribar aquesta carta del col.legi, comunicant-me de manera oficial la concessió del guardó Bonastruc Ça Porta, vostès mateixos.

Dies després, una comunicació del dia de la edició dels premis Bonastruc Ça Porta :

Benvolgut/da,

Amb la present, em plau convidar-lo/-la a la celebració de la quarta edició dels Premis Bonastruc ça Porta a la trajectòria professional mèdica, que tindrà lloc aquest mes de maig a Girona.

Amb aquests Premis, el Col·legi Oficial de Metges de Girona vol retre un homenatge a l’extraordinària tasca professional que metges i equips mèdics d’arreu del territori duen a terme en l’àmbit assistencial, quirúrgic i de recerca. Es tracta d’una iniciativa impulsada l’any 2016 i amb la qual, tenim el propòsit de contribuir al prestigi del col·lectiu mèdic i de donar valor a la dedicació i el compromís dels professionals.

En aquesta quarta edició, i coincidint amb el 10è aniversari de la Facultat de Medicina a Girona, ens proposem també posar el focus en la importància i la definició del model de formació que reben els futurs professionals de les nostres comarques. Durant l’acte de lliurament dels guardons, també es farà entrega de les beques Joan Bruguera de formació mèdica, preferentment, a la Universitat de Montpeller que atorga la Fundació Joan Bruguera de Girona, una de les entitats més emblemàtiques de Catalunya, i, també, la segona beca e-Health COMG destinada a projectes de recerca i innovació en tecnologies de la salut que atorguem conjuntament amb el Campus Salut de la Universitat de Girona.

L’acte de lliurament dels Premis Bonastruc ça Porta tindrà lloc el dijous 16 de maig a les 19.00 a l’Espai Caixa (Plaça Poeta Marquina, 10, de Girona).

Prego confirmin assistència posant-se en contacte amb Laura Rivera, secretària de direcció del COMG, mitjançant la següent adreça de correu electrònic: secretaria@comg.cat

Serà un plaer saludar-lo/la aquest dia.

Ben cordialment,

Josep Vilaplana i Birba

President del Col·legi Oficial de Metges de Girona
President del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya

Girona, 29 d’abril de 2019

Bona tarde a tothom, Autoritats acadèmiques, autoritats civils, col.legues, família, amics i coneguts.

President  Vilaplana , volguda i distingida Junta del nostre col.legi, gràcies per atorgar-me aquest premi Bonastruc ça Porta, el qual accepto de tot cor i m'honora. Mai havia esperat arribar tant lluny. 

Jo després de 4,6 anys de jubilat ja en tenia prou cuidant i jugant amb la nostra neta Mar de 4 anys, fent amb ella l'hort de Camós, amb els antics pacients, amb els meus companys de Càritas Pla de l'Estany i de l' Hospitalitat de Lourdes, i amb els ametllers i olivers de (Llorenç de Rocafort) .
 De totes maneres l'agraïment dels malalts arribava amb el primer somriure i continuava amb les primeres cireres, les primeres tomàquets, les primeres múrgoles, el present en la matança del porc, el bunyols de dijous sant, amb tantes atencions ja em sentia pagat,  la veritat no esperava cap honor. 

Visitant al pacient al seu hort, junt amb els veïns que estaven de tertúlia. El pacient, donada la patologia que patia al mati tenia d'haver vingut a control de la frequencia cardíaca i no se'n va recordar.

Però un metge de rural ? Jo i perdoneu-me sempre havia pensat que els honors eren pels companys que jugaven a la primera divisió com el Dr. Ramon Brugada i el seu equip, o pel Dr. Àngel Izquierdo i el seu equip, els quals felicito de tot cor , pels seus merescuts guardons, no  pels que estàvem a les trinxeres, ara rectifico, estava equivocat, la primària es present en aquesta quarta edició dels Bonastruc Ça Porta.

La mitat del premi es de la meva dona  i dels meus fills , sense la seva ajuda i comprensió no estaria avui aquí. Gracies Tere i gràcies Oriol i Lluís ; us estimo molt.

Visitant un pacient al seu cobert, tot prenent el sol un dia de primavera a Pujals dels Pagesos

 Eren temps que el metge de poble calia que posés a disposició del seu municipi, la seva vivenda,  la seva família, el seu telefon, el seu cotxe,el seu despatx a més calia que comprés tots els estris per passar consulta, la llitera, la taula on escriure,la bata, otoscopi, oftalmoscopi, fonendoscopi, xeringa de ferro per fer rentat d'oïdes, aparell de la pressió arterial, estris per suturar ferides, maletí per portar el material per anar pels  masos, etc....Després del nomenament a Sanitat a Les Pedreres, calia anar a la Seguretat Social  al carrer Santa Clara i molt amablement et feien un altre nomenament , sense cap consell sobre el que calia que fes en el poble, calia fer de metge ben senzill, i al moment  et donaven dos paquets de receptes l'un de vermell pels pensionistes i l'altre de color verd pels treballadors, lligats amb un cordill d'embalar o sigui ben rudimentari i vinga un paquet a cada ma i ala a agafar el cotxe de linia i cap al poble , ja erets metge amb majúscules ; abans de marxar encara una pregunta i les xeringues ?, els funcionaris somrient, però callaven, pensant ja s'ho farà.. que innocent, però amb el meu nomenament de metge titular interí més content que un gínjol i a exercir la medicina que tant desitjava i tant m'agradava.
Un viatge amb el cotxe de línia em va convertir en un parell d'hores en metge titular interí , no sense donar-me el vist i plau l'alcalde a l'acte de presa de possessió de la plaça a l'Ajuntament, davant del secretari de la vila com a testimoni que donava fe i deixant-ho tot ben signat, i de cop i volta, vinga a exercir en serio, sense manual d' instruccions, ni horari,ni altres poblets o municipis agregats, una curiositat , el meu antecessor visitava dins el seu cotxe, fent-se unes cues llarguíssimes, l'Ajuntament no li va deixar el consultori per motius que em fa vergonya explicar-los i mira, ell a la seva manera complia..... ànims....o deixo aquí.

Fotos com aquesta costarà de veure, l'alcalde, el metge un servidor, el sergent de la
Guàrdia Civil, falta el mossèn, el mestre i el farmacèutic, el mossèn havia acabat la missa i encara estava dins l'església, el director del campament fent un parlament.

La dona com a secretaria d'obrir i tancar el despatx, de parlar amb la gent, de prendre nota dels avisos quan trucaven a la porta o pel telefon, ordenar els domicilis per gravetat dels símptomes, mai deixar desatès el domicili pel que pogués passar i els fills també formaven part d'aquesta intendència que rodejava la meva persona : els nois també obrien la porta i sense passar ni un minut s'enfrontaven amb una pregunta : - noi on esta el teu pare ? - ha anat a la Barroca, 

r

Església de Sancti Andree de Sobre  Roca (Barroca) Sant Aniol de Finestres.

- tardarà molt ?, - sol tardà, però vostè que es fill d'aquí sabrà millor que jo on es La Barroca, el  pare parla de que hi va per sant Climent d'Amer i amunt  fins El Llapart - he passat tota la nit amb mal de cap, que puc prendre ? l'Oriol contestava - això ho diu el meu pare, resposta :- el meu fill està estudiant per ingenier i quan ve els caps de setmana munyeix les vaques, alguna cosa sabràs tu de medicina?, - quan tinc mal de cap el pare em dona paracetamol ? - ho veus com en saps ! -moltes gràcies, i així molts exemples, una altra qüestió - el nen de dos anys te molta febre, on he el teu pare ? 

El mas de Costabella a la vista, sota els singles de Santa Maria de Finestres, casa del Dr. Candi Agustí i Trilla.

el pare ha anat a Costabella sota Finestres, tardarà molt ?, - sol tardar , que puc fer amb el nen  ? - això ho ha de dir el meu pare?, com sempre algo sabràs tu de medicina ? -be, el pare quan estem amb molta febre ens posa a la  banyera amb aigua freda? - o veus com en saps ! , curiosament dels consells donats pels meus fills i dona, mai en va resultar cap denuncia, el poble donava per entès que la família del metge també hi entenia. En aquest tema dels consells, a la dona i als nens sempre se'ls posava contra les cordes.  Els metges d'aquell temps ens trobàvem de tot, fins i tot aviam hagut de passar visita sota uns pins a prop d'Anglès , a una bodega  abandonada a El Perelló o a la casa de la família que portava el Correu a Estanyol , allí fèiem les receptes de tots els masos del voltant,  o a la vora del foc a una fonda de viatjants de comerç i senyors estiuejants de Barcelona i com a Sant Aniol de Finestres, que no tenien un lloc on el metge pogués passar visita, perquè el consultori era situat a Sant Esteve de Llémena, el poble de Sant Aniol tampoc no tenia ni capellà, que vivia a Les Encies, ni el senyor mestre que vivia a Sant Esteve, ni el metge que vivia a Les Planes d' Hostoles, estaven arreglats. 

Els habitants dels masos de la Vall del Llémena es van posar d'acord amb l'Andreu Serra que era el masover de Can Tura i aquest va deixar la taula gran del bar perquè el metge  passés visita; com a nota curiosa el sostre estava ple de pernils penjats, sorpresa, de tant en tant queia una gota de greix i una recepta menys, però curiós ningú protestava, era considerat lo més normal del món .

En aquesta taula de Can Tura, (Sant Aniol de Finestres) molt diferent d'ara, perquè hi havia molt pernils penjats al damunt, en aquesta taula vam passar visita un dia a la setmana, sense cap mena de problema, no existia el dret a la intimitat ni la protecció de dades; tothom donava per entès que en els petits llogarets no hi ha intimitats, tot es públic. A la foto podem veure la Nati, en Josep Serra i el metge del moment Josep Capdevila i el gos; més rural impossible.

Vostès han estat a Can Tura ? Can Tura era una casa de pagès que feia menjars. En Josep Pla hi va escriure el llarg capitul del llibre Un petit món del Pirineu " Mieres i la Garrotxa".

Dons dit i fet ," li deixem el bar ", al bell mig de tothom vaig passar visita  cinc anys i mig més o menys. Tothom opinava de tot , fins i tot em donaven consells sobre com tractar una depressió..... doctor una noia de Sant Gregori te aquests símptomes i li van diagnosticar una depressió i el Seroxat li va anar molt be !, Ep ! el metge sóc jo. Un operari d'una companyia elèctrica que estaven treballant al mas em diu : un consell doctor abans de tot faci-li uns anàlisis de tiroides, pot tenir sorpreses, increïble però cert, tenia exel.lents  "clínics " a la barra del bar tot remenant un tallat amb unes gotetes de whisky, la consulta era interessant i la gent no tenia pressa en marxar per si de cas  es perdia quelcom. 

Quan arribava, ja trobava tots els pacients asseguts a la taula, l'un prenent un cigaló, l'altre amb una cervesa, l'altre amb una copa d'anís, l'altre amb un cafè sol, l'altre amb unes Aromes de Montserrat, l'altre amb un Pipermint i una dona gran amb una aigua de Cua de Cavall, i algú  es despenjava dient poseu-li una cervesa al metge i la portaven. Jo recordant aquells fets em ve a la memòria lo escrit per en Josep Pla, en el seu llibre Un petit món del pirineu, diu que tota la filosofia de la Garrotxa es basa en  un alcoholisme ordenat, i segons el que jo acabo d'explicar dona entendre de que així era; mai, vaig veure cap borratxo cridaner pels camins.

Ofereixo aquest premi als meus companys metges de poble, dits d'APD, o Titulars, i també a les infermeres i llevadores titulars , que tota la vida van estar en municipis, dispersos per aquestes muntanyes o be aïllats geogràficament o  pel BOE. Eren temps que no et podies moure del poble sense permís de l'alcalde ( que no s'ho prengui malament cap alcalde aquí present ), però cert, si el metge no tenia bona relació amb l'alcalde estava llest, podia patir molt i molts van patir. L'Alcalde tenia molta autoritat sobre nosaltres. Personalment ho vaig patir amb un alcalde que " per raons del servei "" havia arribat la grip ", em va suprimir els 15 dies de vacances que em quedaven, podia haver vingut un substitut que en aquell temps en teníem, no com ara . A tots aquests col.legues metges rurals la societat els hi deu molt, es van passar la vida visitant masos allunyats, llargues caminades amb el paraigües a les mans per si de cas, treballant amb mitjans diagnòstics escassos, amb molta eficiència, diagnòstics  lo més acurats possibles sense ajuda d'imatges, acompanyant, cuidant, i sempre consolant aquella bona gent que a part del mestre, el capellà i el metge, poca cosa més tenien al seu entorn i molts no havien anat mai a la capital Olot o a Girona.  Perdoneu però no s'assembla en res, ser metge d'un Cap, a ser un metge rural, tot es diferent, coneixies els hàbits de cada  persona, si eren caçadors, si  jugaven a cartes, si anaven a missa, si els agradava el futbol, els trobaves pel carrer, si fumaven ho sabies, etc. , participaves de les seves vides, costums i festes, i a poc a poc et feies en un mes d'ells, fins ha quedar-te de jubilat al poble.

 A aquests metges abnegats ofereixo aquest guardó. També als metges  de família dels CAPS, que  tant he compartit amb ells amb guàrdies, formació de tota mena i més, són clau per tots nosaltres. He tingut la sort de fer-me gran al costat dels companys especialistes de l' Hospital Trueta, que sempre m'han ajudat amb els ulls tancats.

Foto propietat Josep Capdevila, aquí el Dr. Domenech ja estava malalt. Foto en el seu despatx de Bellaterra.

A primer curs de medicina, tothom sabia que s'enfrentava a una assignatura dura de rosegar, al menys a l'Hospital Clínic amb el famós Dr. Taure, que era l'anatomia humana, molts repetien i a hores d'ara he sabut que algun gran catedràtic de medicina havia suspès l'anatomia humana. Dons be, jo estava convençut que si aprovava aquesta assignatura seria metge !. El primer dia de classe a Bellaterra, va entrar un senyor amb una bata blanca impol·luta, i es va dirigir a nosaltres dient : - em dic Josep Maria Domenec i Mateu, sóc professor titular d'aquesta facultat per oposició " para que nadie se llame a engaño ", vostès i jo em vingut a Bellaterra a treballar, el seu problema sempre serà el meu, si un altre professor els posa un  altre examen al mateix dia , jo sempre els canviaré el meu, el meu despatx estarà obert mati, tarde i nit per vostès, podrem parlar d'aquesta bonica assignatura, de la carrera i de la vida en general. Tots vostès trauran matricula d'honor, tots vostès seran uns grans metges ! 

Amb aquestes paraules acabava de plantar la llavor per il·lusionar-nos a intentar ser uns grans metges. Feia tanta llum la seva assignatura, que indirectament va influir perquè totes les altres brillessin i tiressin endavant. 
Personalment li dec estar avui aquí, ell va ser clau per estudiar l'Anatomia Humana i arribar a bon port ; el passat 7 de febrer li rendíem un homenatge In memoriam, al col.legi de metges de Barcelona, acompanyat amb vells professors com el Dr. Ramon Segura catedràtic de Fisiologia i amb metges de més de 20 promocions.

D'esquerra a dreta : Dra. Margaret Creus, Dra. Elvira Bisbe, Dr. Josep Capdevila i Dr. Cristian Delgado.

 Avui una vegada més li dono les gràcies estimat Dr. Josep Maria Domenech i Mateu i li ofereixo aquest premi Bonastruc ça Porta .  
També l'ofereixo el premi als meus pares (a.c.s.).

Dia 3-XI-96, dia d'entrada del Dr. Josep Maria Domenech i Mateu a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Morfogènesi del sistema His-Tawara i record anatòmic de l'esquelet fibrós del cor.
Al seu costat el catedràtic  d'Anatomia Humana de Bellaterra Professor Dr. Alfonso Rodriguez Baeza.

Els poso una foto del dia que el Dr. Josep Maria Domenech va entrar de membre numerari a la Reial Acadèmia de Medicina, acompanyat de l'altre catedràtic d'Anatomia Humana de l' Autònoma Professor Dr. Alfonso Rodríguez Baeza.

D'esquerra a dreta: Dra. Ester Oliva i Poch, Dra. Montse Figueras Bajona, Dra. Rosa Coll i Jordà, Dra. Anna Bustins i Terrats; falten la Dra. Neus Gonzàlez Arnau, el Dr. Toni Borés i Domenech, la Dra. Mariona Teixidor i Camps i el Dr. Joan Padrosa i Pulido. a part de moltes infermeres de Santa Madrona de Barcelona, el que passa que en aquell temps no teniam càmeres fotogràfiques tant a ma, com ara es el telèfon mòbil.

Arribar fins aquí, també m'han ajudat en altre temps tenir estudiants d'infermeria de Santa Madrona de Barcelona en pràctiques de salut pública,i estudiants de medicina començant per la Dra. Maria de les Neus Gonzàlez Arnau (Neurofisiologa clínica) , la Dra. Anna Bustins i Terrats (Hematologia clínica), la Dra. Montse Figueras i Bajona (Medicina del Treball), Dra. Rosa Coll i Jordà (Hematòloga clínica).

Dra. Rosa Coll i Jordà.

 el Dr. Toni Borés i Domenech (Otorrino), el seu besavi havia sigut el metge A.P.D. de Cornellà del Terri , conegut com el senyor Pepet, a seques.

Amb el Dr. Toni Borés i Domenech ja metge i de pràctiques al nostre consultori de Cornella del Terri., no recordo la data.

La Dra. Mariona Teixidor i Camps, que està fent el MIR de família a l'Hospital de Sant Pau a Barcelona, la Dra. Ester Oliva i Poch (Oncologia radioteràpica)

Dra. Ester Oliva i Poch

i el Dr. Joan Padrosa i Pulido, que està fent el MIR de medicina interna a l'Hospital Clínic de Barcelona. 

Joan Padrosa i Pulido, fent index de YAO amb un diabètic.

Perdó a la Dra. Neus Gonzàlez i a la Anna Bustins, en aquells anys no teníem el mòbil a la butxaca i no tinc cap foto de la vostra estada, només el record que vosaltres i jo guardem.
Tots ells van fer una estada d'un mes o més al meu costat aportant-me coneixements universitaris recents i la il.lusió per aprendre, tot ells em meravellaven de les seves ganes de posar en pràctica els seus coneixements que eren molts. Tots ells van aprendre molta medicina i els protocols del moment de l'ICS, i com tractar als malalts de totes les edats, sobretot els més grans i una qualitat que els ha fet semblants ha sigut la bondat, cosa molt necessària per ser creïbles i bons metges, el malalt es conforma amb poc, mai demana el teu currículum. Tenir estudiants de medicina també es una manera de mantenir la il.lusió per arribar a bon port i no patir pel camí la síndrome de Burnout.

Mariona Teixidor i Camps, alumna de segon curs del grau de medicina de la Universitat de Girona a Cornellà del Terri. Juliol de 2012.

Ara els llegiré el correu que em va dedicar l'últim dia de pràctiques la Dra. Mariona Teixidor i Camps, a més ho faig per doble motiu, enguany es  celebren els 10 anys de la Universitat de Girona i ella es alumna d'aquesta Universitat i dos perquè algun bon record li va quedar del nostre Centre Sanitari de Cornellà  del Terri, perquè  està fent el MIR de medicina familiar i comunitària a l'Hospital de Sant Pau. Enhorabona doctora Teixidor.

Dra. Mariona Teixidor i Camps, Dr. Wilfred Ricart, Josep Capdevila, el dia del premis Bonastruc Ça Porta 2019

Hola Doctor,

Moltissimes gràcies per les fotos, són molt xules i és un record molt bonic! L’escrit també, ja me l’he imprès i guardat, m’ha agradat molt J

La veritat és que m'he sentit molt afortunada de poder venir i que dediquéssiu un temps tant preuat per vosaltres en ensenyar-me el que fes falta. 

M'he adonat que el món de l'atenció primària és molt més interessant del que ens fan creure als estudiants. Tenim com a referència els hospitals, en canvi, el que primer utilitza la gent és el metge d’atenció primària i el seu equip. La gent explica les seves intimitats, i això, en un hospital no és tant freqüent. He conegut la part més humana de la medicina. Perquè al teu costat he pogut aprendre que a part de ser metge, primer ets humà.

He de confessar que la nit abans de començar les pràctiques em vaig adormir pensant en com seria la meva primera experiència dins aquest món i m'ha servit per veure que realment m'agradava allò que estava estudiant, perquè és molt diferent posar-se davant dels llibres que el dia a dia davant dels pacients.

També m’ha agradat molt la bona convivència entre vosaltres i que treballar en equip és bàsic! M’ha sorprès el que els pacients poden arribar a estimar el metge!

Els llibres són importants, però ho és molt més, una persona amb experiència!

Estic molt contenta d'haver vingut a Cornellà del Terri i m'encantaria poder tornar a repetir l’experiència més endavant! 

Moltes i moltes gràcies per tot!!  

Mariona Teixidor i Camps

Be, sense paraules, però es molt entranyable que la Dra. Teixidor estigui fent metge de família a l'hospital de Sant Pau, que va ser el meu. Enhorabona Dra. Teixidor, ets la primera metgessa/metge que ha passat pel meu costat i ha escollit com a primera opció ser especialista en medicina familiar i comunitària.

Hospital de Sant Pau (Barcelona)

No puc deixar passar per alt infermeria que ha treballat amb mi i de la qual he après molt, i em van ajudar a ser feliç en l'exercici de la medicina : Mercè  Mundet, Lourdes Fort, i Maria Gonzàlez i la Mercè Masoliver del CAP Besalú.

 La infermeria sempre ha sigut important, ara es una part fonamental  de l'atenció primària.

Mil gracies a  tots els amics que m'acompanyeu aquest capvespre, vosaltres ens heu alegrat la nostra vida en el vostre poble. Gràcies als grup de metges jubilats aquí presents..

Ser metge de poble ha estat un honor, un servei i un prestigi, tornaria a passar una vida en aquesta entranyable i estimada Garrotxa terra de la meva mare i també tornaria a repetir a Cornellà del Terri i els seus poblets que configuren la Vall del Terri, sense oblidar Les Planes d'Hostoles,Sant Aniol de Finestres, Palol de Revardit  i Besalú per molts motius.

Amb el Dr. Toni Griera i López amb els seus dos fills un dia de guàrdia al CAP de Besalú l'estiu del 2002

Al CAP de Besalú hi vaig fer guàrdia els dijous durant 5,5 anys, al ser una àrea pionera en l'atenció primària , allí vaig tenir l'avantatge d'aprendre de tot, sobretot en el moment d'informatització de l' història clínica , de fer els informes de cada persona, al sortir d' urgències i de la prescripció electrònica, al costat de la infermera Mercè Masoliver, a la qual agraeixo la paciència que va tenir en mi.

L' entrega de premis va ser una gran i fastuosa vetllada, jo em sentia important, perdoneu-me l'expressió, però per un senzill metge de poble era com haver-se endinsat a la boda del segle, enmig de metges tant importants, .....

Un cop finalitzat l'acte, ningú tenia pressa, per marxar, al cap d'un bon rato encara estàvem parlant a la platea de l' Espai La Caixa, amb vells amics especialistes del Trueta i un estimat metge d'APD de Sils, fill d'Extremadura  i millor persona, ja jubilat, que en altre temps em va ajudar a preparar temes de les meves oposicions a metge Titular. Encara que no present també li dono les gràcies al primer metge especialista en medicina familiar i comunitària , que vaig conèixer i fill de Santa Coloma de Farners un home savi, i millor  metge, ell també em va ajudar a fer part del temari de les meves oposicions. Mil gràcies als dos.

Poden llegir la premsa de l'endemà

No puc altra cosa que donar una vegada més les gràcies al president Vilaplana i a la Junta del nostre Col.legi de Metges de Girona per  concedir-me aquest preuat premi Bonastruc Ça Porta. El portaré amb molt d'honor.

Pep